El boldo (Peumus boldus Molina, 1782)[1] és un arbre originari de les zones costaneres de Xile.
Peumus és la llatinització del seu nom tradicional a Xile i boldus està dedicat a D. Boldo, botànic espanyol.
El boldo, és un arbre dioic de 5-6m, que pot assolir més de 30 m d'alçada. El tipus d'arrel és axomorfa, típica de les dicotiledònies. El tipus de tija és llenyosa, d'un diàmetre superior a 1m.
Les fulles són simples, amb el marge sencer, de disposició oposada, forma d'ovalada a el·líptica, de color verd intens, sèssils o amb un peciol curt, fan uns 4-6 cm de llargada i 3.4 d'ample. El limbe és gruixut, rígid, trencadís, i amb les vores lleugerament voltejades. La seva textura a l'anvers és coriàcia, presenta nombroses protuberàncies blanques acabades en un tricoma cònic, curt i fàcilment trencadís; i el revers és glauc, presenta tricomes estrellats, i una nervadura notòria. El tipus de pilositat és pubescent.
Al ser un arbre dioic presenta les flors masculines en un individu, i les femenines en un altre. Les flors es disposen en forma de cimes dioiques terminals i poc denses, amb una agrupació que oscil·la fins a una dotzena. Són de color blanquinós o rosaci, i neixen de peduncles esvelts i vellosos. La corol·la presenta set pètals de color groc clar. La flor masculina presenta un androceu amb nombrosos estams encorbats, i la flor femenina presenta un sol gineceu, i nombrosos carpels uniovulats. El tipus de fruit és una drupa.
Les seves fulles que tenen una aroma forta es fan servir culinàriament principalment a Amèrica llatina.
Les fulles es fan servir igualment en forma d'infusió principalment a l'Argentina i Xile. Les fulles de boldo contenen un alcaloide: la boldina. Tenen propietats colagogues i digestives, hepatòniques i sedants.[2]
Estan contraindicades en cas d'hipersensibilitat a la substància activa.
La part utilitzada com a droga són les fulles.
• Olis essencials (2%): semblant al del quenopodi, és ric en cineol (30%), cimol, ascaridol (40-45%), eugenol, pineno i terpineol, eucaliptol, camfora.
• Alcaloids (0,1-0,5%): boldina (25%), boldoglucina (0,3%), esparteina, isocoridina, laurotetanina, norisocoridina, i altres 15 alcaloids més.
• Glicòsids flavonics: peumosid, boldosid, fragosid, boldoglucina (heterosid mal definit). Àcid cítric, tanins, oxalat de calci, i altres substàncies aromàtiques.
• Cumarines.
• Resines.
• Aigua (5-8%)
• Material mineral (8-12%)
• Lípids (5-10%).
Aprovades per la comissió E del Ministeri de Sanitat Alemany :
• Dispèpsies.
• A més, tradicionalment s'ha utilitzat per al tractament de la discinèsia biliar, colelitiasi, anorèxia, infeccions genitourinàries, restrenyiment i artritis.
Té propietats colagogues o colerètiques, i protectores hepàtiques, aperitiva, antihelmíntica, digestiva, fungicida, i diürètica. A dosis elevades, és anestèsic, sedant i hipnòtic.
A dosis elevades, o sense diluir, l'oli essencial del boldo és un dels més tòxics, presenta un potent efecte irritant, pot provocar convulsions, vòmits, diarrees, i símptomes d'epilèpsia. Es recomana d'utilitzar-lo en tractaments discontinus.
• Infusió: 2-4 g de fulles per tassa, després dels àpats.
• Pols: 1-2 g per dosis.
• Extracte fluid (1:1): 0,5-1 per dosi.
• Tintura (1:5): 1g, tres cops al dia.
• Tintura mare: 30 gotes, tres cops al dia.
• Oli essencial: 5 gotes per dosis.
• Nebulitzat: 50 mg, tres cops al dia.
• Extracte fluid: 20 gotes, tres cops al dia.
L'escorça és rica en tanins i s'utilitza en els processos de tractament de les pells animals. El seu fruit (drupa) és comestible.
