El gall fer, gall de bosc o gall salvatge,[2] també conegut com a indiot salvatge[3] (Tetrao urogallus),[4] és un rar i esquerp tetraònid, i el més gros dels gal·linacis dels Països Catalans. És nadiu d'Albània, Andorra, Àustria, Bielorússia, Bòsnia i Herzegovina, Bulgària, la Xina, Croàcia, Txèquia, Estònia, Finlàndia, la França, Alemanya, Grècia, Itàlia, el Kazakhstan, Letònia, Liechtenstein, Lituània, Macedònia, Mongòlia, Montenegro, Noruega, Polònia, Romania, Rússia, Sèrbia, Eslovàquia, Eslovènia, la península Ibèrica, Suècia, Suïssa i Ucraïna. És itinerant a Dinamarca, extint a Irlanda i reintroduït a la Gran Bretanya.[5]
La raça que viu als Països Catalans (Tetrao urogallus aquitanicus) és diferent de la que habita la zona cantàbrica (Tetrao urogallus cantabricus) i ocupa la zona més meridional de la seva àrea de distribució mundial com a espècie. El dimorfisme sexual és molt patent pel que fa a la lliurea i a la mida. El mascle mostra colors més vius i majors proporcions. Dos trets molt característics del mascle són les carúncules vermelles que exhibeix per sobre de l'ull, més conspícues durant l'època de zel, i les taques de plomes blanques a l'altura de les espatlles. La femella és clarament diferent: el seu plomatge és molt críptic i les seues dimensions són més reduïdes.
És sedentari i local en els boscos subalpins de coníferes d'alguns indrets del nord del Principat de Catalunya. Sovinteja en els boscos de pi negre, pi roig i avets, amb sotabosc de neret, nabiu, boix, boixerola i ginebró, ja que es nodreix de brots de fulles i de fruits d'aquests vegetals. A l'hivern ho fa bàsicament d'acícules de pi (folífag), alimentació molt especialitzada. És una au principalment boscana i terrestre, que prefereix desplaçar-se bo i caminant, tot i que quan vola ho fa d'una manera dirigida i potent, no semblant pas que pugui pesar de 3 a 3,5 kg. És tímid i recelós, i quan es desplaça, gairebé corrent pel bosc, es mostra àgil i silenciós.
Cap a l'abril o maig comença l'època de zel. Els mascles són polígams i llurs territoris se situen en un lloc d'exhibició col·lectiva, anomenat "cantador", on es reuneixen els mascles de la rodalia bo i efectuant el cant, els estufaments i les cerimònies rituals. Aquests "cantadors" són llocs tradicionals en l'espai i en el temps. L'estufament del mascle, quan canta, en un moment de màxima agitació sexual, és un dels fenòmens més vistosos que hom pot observar a les muntanyes del Pirineu. Malgrat això, també és el moment per a caçar-lo, aprofitant que resta privat de l'oïda. De la incubació i de la cura dels pollets, que són nidífugs, en té cura molt sol·lícita la femella.[6]
El gall fer, gall de bosc o gall salvatge, també conegut com a indiot salvatge (Tetrao urogallus), és un rar i esquerp tetraònid, i el més gros dels gal·linacis dels Països Catalans. És nadiu d'Albània, Andorra, Àustria, Bielorússia, Bòsnia i Herzegovina, Bulgària, la Xina, Croàcia, Txèquia, Estònia, Finlàndia, la França, Alemanya, Grècia, Itàlia, el Kazakhstan, Letònia, Liechtenstein, Lituània, Macedònia, Mongòlia, Montenegro, Noruega, Polònia, Romania, Rússia, Sèrbia, Eslovàquia, Eslovènia, la península Ibèrica, Suècia, Suïssa i Ucraïna. És itinerant a Dinamarca, extint a Irlanda i reintroduït a la Gran Bretanya.
Tetrao urogallus taczanowskii es una subespecie del Tetrao urogallus, especie de la familia Tetraonidae en el orden de los Galliformes.
Se encuentra en Siberia central hasta el noroeste de Mongolia y Corea del Norte.[1]
Tetrao urogallus taczanowskii es una subespecie del Tetrao urogallus, especie de la familia Tetraonidae en el orden de los Galliformes.