La tòfona de Borch, tòfona de març o tofona de pi (Tuber borchii) és una espècie de tòfona comestible, freqüent, de mida reduïda i amb excel·lents qualitats culinàries.[2]
Del llatí borchii (de De Borch, erudit que la va descriure per primera vegada).
Té una mida d'1-3 cm i és arrodonida, amb una aparença de tubercle, sovint bonyeguda o irregular. L'exterior és un xic vellutat i de color blanc al principi, mentre que en madurar presenta una superfície llisa, tacada de color bru, ocraci vermellós. Té una consistència compacta i, en seccionar-la, es veu l'interior, blanquinós de jove, ocraci clar o bru rosat en envellir. Un seguit de venes blanques, recargolades i ramificades, en recorren l'interior. Els exemplars poc madurs desprenen una flaire agradable, però els adults fan una olor molesta de gas de cuina. La carn també té un gust especial, que recorda el de les avellanes. Vistes pel microscopi, les espores presenten una forma d'el·lipsoïdal a arrodonida, amb una ornamentació alveolada-reticulada, d'una mida de 35-55 x 25-40 µm, de color bru. Els ascs són més aviat arrodonits, sense pedicel, i contenen d'1 a 4 espores. No presenta paràfisis. El peridi té estructura pseudoparenquimàtica.[3]
Creix en alzinars i rouredes, i de forma menys freqüent sota coníferes. Com a tòfona, també fructifica dessota terra, encara que a poca fondària (fins i tot, se'n poden trobar exemplars adults que arriben a la superfície). Fructifica de l'hivern a principis de l'estiu (des del desembre fins al juny), en àrees costaneres o de baixa altitud (entre 200 i 1.000 metres sobre el nivell del mar).[3] Té una elevada adaptabilitat ecològica: encara que prefereix sòls calcaris sorrencs (típics de zones litorals) també fructifica a les zones naturals de tòfona negra (Tuber melanosporum) a més altitud. Creix bé en sòls de pH 7 a 8, així com en subalcalins de pH 6-7, encara que ocasionalment també en pH tan baix com 5.2.[2] Es troba a Europa: des de Finlàndia a Itàlia (la Toscana, els Abruços, la Romanya, l'Úmbria, les Marques, el Molise i Sicília[4]) i la península Ibèrica (Andalusia, Portugal i Castella i Lleó), i des d'Irlanda i la Gran Bretanya a Hongria i Polònia.[2][1]
Hi ha espècies molt semblants: Tuber asa (amb espores en forma de llimona quan són immadures), Tuber oligospermum (de peridi amb estructura no pseudoparenquimàtica) i Tuber puberulum (que presenta espores més arrodonides).[3]
Es recol·lecta d'hivern a primavera (del 15 de gener al 30 d'abril a Itàlia), a diferència de la Tuber magnatum, la qual es recol·lecta a la tardor i principi d'hivern. El seu preu al mercat és d'uns 300-400 €/kg.[2] Encara que és una tòfona menys preuada que Tuber magnatum o Tuber melanosporum, existeixen diversos motius pels quals val la pena el seu cultiu: fructifica ràpidament en plantacions (als 4 anys en pins), presenta una elevada adaptabilitat ecològica, té una baixa especificitat pel que fa a la planta hoste (i, per tant, una elevada varietat d'arbres per al seu conreu) i, finalment, és molt competitiva amb altres fongs ectomicorízics (especialment en plantacions joves).[2]
La tòfona de Borch, tòfona de març o tofona de pi (Tuber borchii) és una espècie de tòfona comestible, freqüent, de mida reduïda i amb excel·lents qualitats culinàries.
Tuber borchii, known as the whitish truffle or bianchetto truffle,[1] is a small, common species of edible truffle excellent for use in cuisine.
Given its name by Carlo Vittadini from Latin borchii (from von der Borch, the naturalist who described the species in 1780).
It is from 1–3 cm (0.39–1.18 in) in size and rounded, with a tuber-like appearance, often bony or irregular. The exterior is slightly velvety and white at first, and when mature it has a smooth, reddish ochre surface with brown markings. It has a compact consistency and, when sectioned, the interior is whitish when young, light ochre or pinkish brown with age. A series of white, twisted and branched veins run through the interior. Young specimens give off a pleasant smell, but when mature they give off an unpleasant smell reminiscent of kitchen gas. The flavor is described by some as garlicky, by others as similar to hazelnuts. Seen through a microscope, the spores have an ellipsoidal to rounded shape, measuring 35–55 × 25–40 microns, and are brown in colour. The ascii are rather rounded and contain 1 to 4 spores.[2]
There are many similar species: Tuber asa (with spores shaped like lemons when immature), Tuber oligospermum and Tuber puberulum (which has rounder spores).[2]
Whitish truffles often grow in oak groves, and less frequently under conifers. Like most truffles, it bears fruit underground, although not very deep (occasionally, mature specimens reach the surface). It bears fruit from winter to early summer (from December to June), in coastal or low-lying areas (between 200 and 1,000 metres above sea level).[2] It is highly adaptable to different environments: although it prefers calcareous sandy soils (typical of coastal areas) it also bears fruit in black truffle (Tuber melanosporum) habitat at higher altitudes. It grows well in soils with a pH of 7–8, as well as in subalkalines with a pH of 6–7, although occasionally it also grows in soils with a pH as low as 5.2. It is found throughout Europe: from Finland to Italy (Tuscany, Abruzzo, Romagna, Umbria, Marche, Molise and Sicily[3]) and the Iberian Peninsula (Andalusia, Portugal, and Castile and León), and from Ireland and Great Britain to Hungary and Poland.
It is harvested from winter to spring (from mid-January to the end of April in Italy), unlike Tuber magnatum, which is collected in autumn and early winter. It sells for some 300–400 €/kg. Although it is not as sought after as Tuber magnatum or Tuber melanosporum, there are several reasons for its cultivation: it fruits early in new plantations (as early as 4 years in pine), is adaptable to different ecological niches, is not extremely specific to host plants, and lastly, it is very competitive with other ectomycorrhizal fungi (particularly in young plantations).
Mycorrhiza Biotech of Gibsonville, North Carolina has been developing methods for commercial production of bianchetto truffles in North Carolina. Their CEO, Nancy Rosborough, reports 2021 harvests from their plots are outstanding, producing as much as an estimated 200 pounds.[4]
Tuber borchii, known as the whitish truffle or bianchetto truffle, is a small, common species of edible truffle excellent for use in cuisine.
Il tartufo bianchetto o marzuolo è un tartufo poco pregiato, ma talora, alcuni esemplari più grossi, sono venduti mescolati al tartufo bianco pregiato.
Il metodo migliore per evitare possibili frodi è quello olfattivo, in quanto il T. borchii possiede un odore molto meno gradevole del tartufo bianco ed è in media di taglia più ridotta.
Di grandezza variabile, 1-5(10) cm in diametro, ipogeo, globoso o subgloboso, senza orifizi o cavità.
Sottile (250-500 µm di spessore), liscio, pruinoso, biancastro, giallo-marrone chiaro, oppure giallo-rossastro, struttura pseudoparenchimatica con cellule tondeggianti.
Si presenta marmorizzata da vene biancastre e bianco-rossicce su fondo bruno-violaceo o bruno-rossastro.
cresce nei terreni leggeri e sabbiosi, in inverno (gennaio-marzo), sotto conifere e latifoglie (Quercus, Corylus, Ostrya, Carpinus, Tilia, Populus, Salix).
Discreta.
Dal latino borchii = di De Borch, studioso che lo descrisse per la prima volta.
Il T. borchii può essere confuso con:
Il tartufo bianchetto o marzuolo è un tartufo poco pregiato, ma talora, alcuni esemplari più grossi, sono venduti mescolati al tartufo bianco pregiato.
Il metodo migliore per evitare possibili frodi è quello olfattivo, in quanto il T. borchii possiede un odore molto meno gradevole del tartufo bianco ed è in media di taglia più ridotta.
Cost artìcol a l'é mach në sbòss. Da finì.
A chërs antrà sota latifeuje, da l'otonn a la prima.
A venta mai mangé un bolè trovà se un a l'é nen un bon conossidor dij bolè!
Sensa antëresse alimentar.
Cost artìcol a l'é mach në sbòss. Da finì.
AmbientA chërs antrà sota latifeuje, da l'otonn a la prima.
Comestibilità A venta mai mangé un bolè trovà se un a l'é nen un bon conossidor dij bolè!
Sensa antëresse alimentar.
Systematyka Domena eukarionty Królestwo grzyby Typ workowce Klasa kustrzebniaki Rząd kustrzebkowce Rodzina truflowate Rodzaj trufla Gatunek trufla Borcha Nazwa systematyczna Tuber borchii Vittad.Trufla Borcha, trufla biaława (Tuber borchii Vittad.) – gatunek grzybów należący do rodziny truflowatych (Tuberaceae)[1].
Pozycja w klasyfikacji według Index Fungorum: Tuber, Tuberaceae, Pezizales, Pezizomycetidae, Pezizomycetes, Pezizomycotina, Ascomycota, Fungi [1].
Nazwa polska według checklist A. Chmiel[3].
Organizmy mikoryzowe, rozwijające się w glebie i wytwarzające jadalne, bulwiaste, podziemne owocniki (askokarpy). Okrywa i obłocznia owocników jest barwy białawej, żółtawej lub brązowawej[4].
Występowanie trufli białawej potwierdzono w: Danii, Hiszpanii, Maroku, Słowenii, Węgrzech, Wielkiej Brytanii, Włoszech i Stanach Zjednoczonych[5]. Występuje również w Polsce[3].
Trufla Borcha, trufla biaława (Tuber borchii Vittad.) – gatunek grzybów należący do rodziny truflowatych (Tuberaceae).
Tuber borchii je grzib[2], co go ôpisoł Vittad. 1831. Tuber borchii nŏleży do zorty Tuber i familije Tuberaceae.[3][4] Żŏdne podgatōnki niy sōm wymianowane we Catalogue of Life.[3]
Tuber borchii je grzib, co go ôpisoł Vittad. 1831. Tuber borchii nŏleży do zorty Tuber i familije Tuberaceae. Żŏdne podgatōnki niy sōm wymianowane we Catalogue of Life.
Плодове тіло бульбоподібне, діаметром до 5,5 см, м'ясисте, з нерівною поверхнею. Оболонка тонка, гладка, брудно-біла. М'якоть біла, щільна; зовнішні вени дуже тонкі, звивисті, кремово-бурі. Сумки в Гліба розміщуються групами, майже кулясті або грушоподібні, з 1-2, рідше 3 спорами. Спори спочатку безбарвні, майже кулясті, оболонка з сітчастою скульптурою, зрілі - овальні, жовто-бурі, з рельєфною сіткою і довгими шипами по кутах осередків, розміром 41-50 26-29 мкм.
Утворює мікоризу з широколистяними породами дерев. Плодові тіла дозрівають в серпні - вересні.
Голарктичний лісовий недостатньо вивчений вид з диз'юнктивним ареалом. Виростає в змішаних і хвойних лісах на багатих гумусом ґрунтах. Росте і плодоносить у верхньому шарі ґрунту. Чисельність виду вкрай мала. Зустрічається одиничними екземплярами.
Включений до Червоної книги Білорусі 2-го видання (1993). Охороняється в Польщі.
