Ar genad Pseudalopex a zo ennañ ur strollad kigdebrerien bihan eus ar c'herentiad Canidae. “Louarn faos” e talvez e anv e gresianeg. An hini boutinañ anezho eo moarvat ar zorro gris.
Tostoc'h eo loened ar genad Pseudalopex ouzh ar chas eget ouzh al lern gwir.
Ar zorroed a vez hemolc'het en Arc'hantina evit o c'hroc'hen. Tamall e vez outo ivez tagañ an deñved, e gaou moarvat.
Ar genad Pseudalopex a zo ennañ ur strollad kigdebrerien bihan eus ar c'herentiad Canidae. “Louarn faos” e talvez e anv e gresianeg. An hini boutinañ anezho eo moarvat ar zorro gris.
Tostoc'h eo loened ar genad Pseudalopex ouzh ar chas eget ouzh al lern gwir.
Ar zorroed a vez hemolc'het en Arc'hantina evit o c'hroc'hen. Tamall e vez outo ivez tagañ an deñved, e gaou moarvat.
Lycalopex (anteriorment Pseudalopex) és un gènere de cànids sud-americans. Tot i que tenen un aspecte molt semblant al de les guineus, en realitat són més propers als gossos que a les guineus autèntiques. D'aquí prové el seu antic nom científic, Pseudalopex, que significa "pseudo-guineu".
L'espècie més estesa del gènere és probablement la guineu d'Azara (L. gymnocercus), que es caracteritza per les seves grans orelles i el seu pelatge marró vermellós. Viu a l'oest de l'Argentina i a la Patagònia.
A vegades són objecte de caça furtiva a causa del seu bonic pelatge.
Lycalopex (anteriorment Pseudalopex) és un gènere de cànids sud-americans. Tot i que tenen un aspecte molt semblant al de les guineus, en realitat són més propers als gossos que a les guineus autèntiques. D'aquí prové el seu antic nom científic, Pseudalopex, que significa "pseudo-guineu".
L'espècie més estesa del gènere és probablement la guineu d'Azara (L. gymnocercus), que es caracteritza per les seves grans orelles i el seu pelatge marró vermellós. Viu a l'oest de l'Argentina i a la Patagònia.
A vegades són objecte de caça furtiva a causa del seu bonic pelatge.
Lycalopex je rod psovitých šelem. Alternativní jméno pseudalopex lze do češtiny přeložit jako „falešná liška“ (z řečtiny: pseud = falešný a alopex = liška). Všechny druhy tohoto rodu se vyskytují v Jižní Americe, kde jsou hojně loveny, protože údajně napadají jehňata v chovech ovcí. Ve skutečnosti je loví jen vzácně, navíc jen v případě, že je jehně nemocné.
Obrázky, zvuky či videa k tématu pes ve Wikimedia Commons
Lycalopex je rod psovitých šelem. Alternativní jméno pseudalopex lze do češtiny přeložit jako „falešná liška“ (z řečtiny: pseud = falešný a alopex = liška). Všechny druhy tohoto rodu se vyskytují v Jižní Americe, kde jsou hojně loveny, protože údajně napadají jehňata v chovech ovcí. Ve skutečnosti je loví jen vzácně, navíc jen v případě, že je jehně nemocné.
Die Gattung Lycalopex[1] (Syn.: Pseudalopex[2], deutsch „Andenfüchse“[3]) enthält eine Reihe von Caniden, die als „Füchse“ bezeichnet werden und äußerliche Ähnlichkeiten mit ihnen aufweisen. Sie gehört jedoch zur Tribus Echte Hunde, die den Echten Füchsen gegenübergestellt wird.
Andenfüchse erreichen eine Kopf-Rumpf-Länge von 53 bis 120 cm. Die Schwanzlänge beträgt 25 bis 50 cm. In der Gattung ist Lycalopex culpaeus die größte und Lycalopex sechurae die kleinste Art. Das Fell ist gewöhnlich dick, mit dichter Unterwolle und langem Deckhaar. Die Oberseite ist generell agouti (wildfarben) grau mit Gelbbraun, die Unterseite ist gewöhnlich blasser. Kopf, Ohren und Nacken sind oft rötlich gefärbt. Der Schwanz ist lang, buschig und an der Spitze schwarz gefärbt. Andenfüchse ähneln kleinen Kojoten, ihr Gebiss ähnelt allerdings mehr dem des Fuchses als dem des Hundes: Die Mahlzähne sind gut entwickelt, die Reißzähne sind relativ kurz.[4]
Andenfüchse finden sich in Argentinien, Bolivien, Brasilien, Chile, Ecuador, Paraguay und Peru. Der von der International Union for Conservation of Nature and Natural Resources als „vom Aussterben bedroht“ eingestufte Darwin-Fuchs ist ein Endemit Chiles.[5]
Es sind meist nachtaktive Arten, manche Exemplare sind aber gelegentlich auch am Tage aktiv. Lycalopex sind Allesfresser. Neben Nagetieren, Vögeln, Echsen, Fröschen und Insekten fressen sie Früchte und Zuckerrohr. Der Andenschakal scheint mehr carnivor zu sein, zu seiner Beute zählen auch aus Europa eingeführte Schafe und Feldhasen.[4]
Kurzohrfuchs (Atelocynus microtis)
Maikong (Cerdocyon thous)
Brasilianischer Kampfuchs (Lycalopex vetulus)
Darwin-Fuchs (Lycalopex fulvipes)
Argentinischer Kampfuchs (Lycalopex griseus)
Pampasfuchs (Lycalopex gymnocercus)
Sechurafuchs (Lycalopex sechurae)
Andenschakal (Lycalopex culpaeus)
Mähnenwolf (Chrysocyon brachyurus)
Waldhund (Speothos venaticus)
Im Rahmen der Vorstellung der Genomsequenz des Haushundes wurde von Lindblad-Toh et al. 2005 eine phylogenetische Analyse der Hunde (Canidae) veröffentlicht. Im Rahmen dieser Darstellung wurde auf der Basis molekularbiologischer Daten der Maikong (Cerdocyon thous) als Schwesterart der Gattung Lycalopex identifiziert. Der ebenfalls in Südamerika beheimatete Kurzohrfuchs (Atelocynus microtis) wurde als Schwesterart dieser Gruppe dargestellt, weitere Arten der Klade sind der Waldhund (Speothos venaticus) und der Mähnenwolf (Chrysocyon brachyurus).[6]
Zu Lycalopex gehören folgende Arten:
Die Gattung Lycalopex (Syn.: Pseudalopex, deutsch „Andenfüchse“) enthält eine Reihe von Caniden, die als „Füchse“ bezeichnet werden und äußerliche Ähnlichkeiten mit ihnen aufweisen. Sie gehört jedoch zur Tribus Echte Hunde, die den Echten Füchsen gegenübergestellt wird.
Lycalopex — род клясы сысуноў атрада драпежных сямейства сабачых. Сынонім: Pseudalopex.
Даўжыня цела 53-120 см, даўжыня хваста 25-50 см; маса дарослых 2,7-13 кг. Мех, звычайна, густы. Галава, вушы і шыя часта чырванаватага колеру. Хвост доўгі, пушысты.
Tekst üüb Öömrang Lycalopex of uk Pseudalopex as en skööl faan hünjer (Canidae). Enkelten wurd üs foos betiakent, det as eegentelk ei rocht, auer jo tu a echt hünjer (Canini) hiar, oober ei tu a echt foosen (Vulpini). Jo lewe uun Süüdameerikoo.
Lycalopex of uk Pseudalopex as en skööl faan hünjer (Canidae). Enkelten wurd üs foos betiakent, det as eegentelk ei rocht, auer jo tu a echt hünjer (Canini) hiar, oober ei tu a echt foosen (Vulpini). Jo lewe uun Süüdameerikoo.
Lycalopex — род клясы сысуноў атрада драпежных сямейства сабачых. Сынонім: Pseudalopex.
Η Λυκαλώπηξ (Lycalopex) είναι γένος της οικογένειας των κυνιδών από τη Νότια Αμερική. Παρά την ονομασία του, δεν αφορά γνήσιες αλεπούδες, αλλά ένα μοναδικό γένος κυνιδών που σχετίζεται με λύκους και τσακάλια, το οποίο θυμίζει κάπως τις αλεπούδες λόγω της συγκλίνουσας εξέλιξης· γι' αυτό το γένος ονομάζεται επίσης Ψευδαλώπηξ. Η νοτιοαμερικανική γκρίζα αλεπού, Lycalopex griseus, είναι το πιο συνηθισμένο είδος, και είναι γνωστό για τα μεγάλα του αυτιά.
Τα παλαιότερα γνωστά απολιθώματα που ανήκουν στο γένος ανακαλύφθηκαν στη Χιλή, και χρονολογούνται 2,0 έως 2,5 εκατομμύρια χρόνια πριν, στα μέσα έως τα τέλη του Πλειόκαινου.[1]
Η Λυκαλώπηξ (Lycalopex) είναι γένος της οικογένειας των κυνιδών από τη Νότια Αμερική. Παρά την ονομασία του, δεν αφορά γνήσιες αλεπούδες, αλλά ένα μοναδικό γένος κυνιδών που σχετίζεται με λύκους και τσακάλια, το οποίο θυμίζει κάπως τις αλεπούδες λόγω της συγκλίνουσας εξέλιξης· γι' αυτό το γένος ονομάζεται επίσης Ψευδαλώπηξ. Η νοτιοαμερικανική γκρίζα αλεπού, Lycalopex griseus, είναι το πιο συνηθισμένο είδος, και είναι γνωστό για τα μεγάλα του αυτιά.
Τα παλαιότερα γνωστά απολιθώματα που ανήκουν στο γένος ανακαλύφθηκαν στη Χιλή, και χρονολογούνται 2,0 έως 2,5 εκατομμύρια χρόνια πριν, στα μέσα έως τα τέλη του Πλειόκαινου.
The South American foxes (Lycalopex), commonly called raposa in Portuguese, or zorro in Spanish, are a genus from South America of the subfamily Caninae. Despite their name, they are not true foxes, but are a unique canid genus more closely related to wolves and jackals than to true foxes; some of them resemble foxes due to convergent evolution. The South American gray fox, Lycalopex griseus, is the most common species, and is known for its large ears and a highly marketable, russet-fringed pelt.
The second-oldest known fossils belonging to the genus were discovered in Chile, and date from 2.0 to 2.5 million years ago, in the mid- to late Pliocene.[4] The Vorohué Formation of Argentina has provided older fossils, dating to the Uquian to Ensenadan (Late Pliocene).[5]
The common English word "zorro" is a loan word from Spanish, with the word originally meaning "fox". Current usage lists Pseudalopex (literally: "false fox") as synonymous with Lycalopex ("wolf fox"), with the latter taking precedence.[1][6] In 1895, Allen classified Pseudalopex as a subgenus of Canis, establishing the combination Canis (Pseudalopex), a name still used in the fossil record.[2]
Species currently included in this genus include:[1]
In 1914, Oldfield Thomas established the genus Dusicyon, in which he included these zorros. They were later reclassified to Lycalopex (via Pseudalopex) by Langguth in 1975.[1]
The following phylogenetic tree shows the evolutionary relationships between the Lycalopex species, based on molecular analysis of mitochondrial DNA control region sequences.[7]
LycalopexLycalopex sechurae (Sechuran fox or Peruvian desert fox)
Lycalopex fulvipes (Darwin's fox)
Lycalopex gymnocercus (pampas fox) .png){kind=small}
Lycalopex griseus (South American gray fox or chilla)
Lycalopex culpaeus (culpeo or Andean fox) .png){kind=small}
The zorros are hunted in Argentina for their durable, soft pelts. They are also often labelled 'lamb-killers'.
The Fuegian dog (Spanish: perro yagán, perro fueguino), also known as the Yaghan dog, was a domesticated form of the culpeo (Lycalopex culpaeus),[8] unlike other domesticated canids which were dogs and silver foxes. This means different canid species have been domesticated multiple times by humans independently.
.png){kind=small}
{{cite web}}: CS1 maint: postscript (link) 
The South American foxes (Lycalopex), commonly called raposa in Portuguese, or zorro in Spanish, are a genus from South America of the subfamily Caninae. Despite their name, they are not true foxes, but are a unique canid genus more closely related to wolves and jackals than to true foxes; some of them resemble foxes due to convergent evolution. The South American gray fox, Lycalopex griseus, is the most common species, and is known for its large ears and a highly marketable, russet-fringed pelt.
The second-oldest known fossils belonging to the genus were discovered in Chile, and date from 2.0 to 2.5 million years ago, in the mid- to late Pliocene. The Vorohué Formation of Argentina has provided older fossils, dating to the Uquian to Ensenadan (Late Pliocene).
Pseudalopex aŭ sinonime Lycalopex estas genro de mezgrandaj aŭ malgrandaj kanisedoj Canidae, kiuj vivas en Sudameriko nomataj Lupovulpoj en Esperanto. La specioj de tiu genro estas ĝenere nomataj en la portugala aŭ en la hispana lingvo kiel "raposas" aŭ "zorros" (vulpoj), sed tiuj animaloj estas malproksimaj parencoj de la vulpoj de la norda hemisfero. La Lupovulpoj similas pli al la lupoj aŭ al la ŝakaloj ol la vulpoj. Pro tio la genra latina nomo Pseudalopex: Alopex "vulpo" kaj Pseudo "falsa".
Pseudalopex aŭ sinonime Lycalopex estas genro de mezgrandaj aŭ malgrandaj kanisedoj Canidae, kiuj vivas en Sudameriko nomataj Lupovulpoj en Esperanto. La specioj de tiu genro estas ĝenere nomataj en la portugala aŭ en la hispana lingvo kiel "raposas" aŭ "zorros" (vulpoj), sed tiuj animaloj estas malproksimaj parencoj de la vulpoj de la norda hemisfero. La Lupovulpoj similas pli al la lupoj aŭ al la ŝakaloj ol la vulpoj. Pro tio la genra latina nomo Pseudalopex: Alopex "vulpo" kaj Pseudo "falsa".
Lycalopex es un género de cánidos medianos o pequeños, nativos de Sudamérica, a los que se conoce de forma genérica como zorros en su área de origen.
Fue descrito por Burmeister en 1854, quien en 1856 describió también el género Pseudalopex,[1] que es sinónimo del primero.[2][3][4][5] A pesar de ello, las especies Lycalopex culpaeus (Molina, 1782), Lycalopex griseus (Gray, 1837), Lycalopex gymnocercus (G. Fischer, 1814), Lycalopex sechurae Thomas, 1900 y Lycalopex vetulus (Lund, 1842) se podían ver escritas y encontrar como pertenecientes al género Pseudalopex, todavía a mediados de la década de 2010.[1][6]
El nombre científico con que anteriormente se conocía a este género, Pseudalopex, procede de la fusión entre dos palabras griegas: la forma en que se denomina a los «zorros» (Alopex) y el término «falso» (Pseudo), indicando su escaso parentesco con los zorros «auténticos».
El género Lycalopex está más emparentado con los lobos y chacales (género Canis) que con los zorros del hemisferio norte, del género Vulpes; por lo que fue considerado por varios autores como subgénero tanto de Canis como de Dusicyon. Investigaciones sobre su genética molecular no encontraron diferencias suficientes entre Lycalopex y Pseudalopex.[7]
Se reconocen las siguientes:
Lycalopex es un género de cánidos medianos o pequeños, nativos de Sudamérica, a los que se conoce de forma genérica como zorros en su área de origen.
Fue descrito por Burmeister en 1854, quien en 1856 describió también el género Pseudalopex, que es sinónimo del primero. A pesar de ello, las especies Lycalopex culpaeus (Molina, 1782), Lycalopex griseus (Gray, 1837), Lycalopex gymnocercus (G. Fischer, 1814), Lycalopex sechurae Thomas, 1900 y Lycalopex vetulus (Lund, 1842) se podían ver escritas y encontrar como pertenecientes al género Pseudalopex, todavía a mediados de la década de 2010.
Eteläamerikanketut (Lycalopex) on petoeläinsuku. Suvun lajeja tavataan Etelä-Amerikassa.
Sukuun kuuluvat seuraavat lajit:[1]
Eteläamerikanketut (Lycalopex) on petoeläinsuku. Suvun lajeja tavataan Etelä-Amerikassa.
« Faux » renards
Lycalopex (synonyme Pseudalopex) est un genre de canidés dont on rencontre les espèces en Amérique du Sud. Le genre Lycalopex est plus étroitement apparenté au chien qu'aux « vrais » renards. L'espèce la plus commune est sans aucun doute Lycalopex griseus, le renard gris d'Argentine à grandes oreilles. Ces renards sont chassés en Argentine pour leur fourrure, et également du fait de leur réputation de « tueurs d'agneaux », réputation largement exagérée.
Le nom actuellement privilégié, Lycalopex, vient du grec λύκος / lúkos, « loup » et alopex « renard », soit littéralement « loup renard ». Celui donné auparavant à ce genre, Pseudalopex, venait aussi du grec : pseudo et alopex, littéralement « faux renard ».
Le genre compte 6 espèces pour la plupart des auteurs.
Selon Mammal Species of the World (version 3, 2005) (15 déc. 2012)[1], ITIS (15 déc. 2012)[2], Catalogue of Life (15 déc. 2012)[3] et NCBI (15 déc. 2012)[4]:
« Faux » renards
Lycalopex (synonyme Pseudalopex) est un genre de canidés dont on rencontre les espèces en Amérique du Sud. Le genre Lycalopex est plus étroitement apparenté au chien qu'aux « vrais » renards. L'espèce la plus commune est sans aucun doute Lycalopex griseus, le renard gris d'Argentine à grandes oreilles. Ces renards sont chassés en Argentine pour leur fourrure, et également du fait de leur réputation de « tueurs d'agneaux », réputation largement exagérée.
Le licalopecie (Lycalopex[1], Burmeister, 1854), dette anche pseudovolpi[2] o volpi lupo,[2] sono un genere di canidi cerdocionini originari del Sudamerica. L'IUCN usa tuttora il nome Pseudalopex, ma considera Lycalopex un sinonimo legittimo[3]. Vengono spesso erroneamente chiamate «volpi», sebbene siano poco imparentate con le volpi propriamente dette, essendo invece più vicine ai canidi lupini come i lupi e gli sciacalli.
Il nome generico è una combinazione di λύκος (lupo) e ἀλώπηξ (volpe)[4].
In base a uno studio del 2010, utilizzando il metodo dell'orologio molecolare, fu ritenuto che le licalopecie fossero di origine nordamericana, essendosi separate dall'ultimo antenato comune con il maikong e l'atelocino fra i 2,4 e i 2,7 milioni di anni fa, poco prima della formazione dell'istmo di Panama, che permise loro di entrare in Sudamerica durante il grande scambio americano[5]. Un'analisi delle sequenze delle regioni HV1 e HV2 del DNA mitocondriale di tutte le specie odierne, però, rivelò che le licalopecie si divisero dalla stirpe del maikong fra 1 e 3 milioni di anni fa, dopo la formazione dell'istmo di Panama, e che la prima diversificazione fra le specie odierne avvenne solo un milione di anni fa con L. vetulus, la specie più basale del genere. La seconda fase di diversificazione sembra essere accaduta in Cile o in Argentina, con quella che risulta essere la diversificazione più recente tra L. culpaeus e L. griseus, che si stima sia accaduta fra i 600 000 e i 350 000 anni fa. Lo studio rivelò inoltre che molteplici individui della specie L. gymnocercus portano aplotipi riconducibili a L. griseus in zone dove quest'ultimo non è presente. Ciò indicherebbe che l'areale di L. griseus è più vasto del previsto, o che le due specie si siano incrociate[6].
Questo albero filogenetico è basato su una filogenia proposta nel 2005 in base al genoma mitocondriale delle specie odierne[7], ma modificata per incorporare scoperte successive[8][6].
Cerdocionini LicalopecieI membri di questo genere sono generalmente di taglia media, misurando dai 53 ai 120 cm di lunghezza corporea e pesando dai 4 ai 13 chili. La specie più grande è L. culpaeus, mentre la più piccola è L. sechurae. Il pelame è generalmente denso, con una giarra fitta con lunghi peli di guardia. Il colore è solitamente grigio agouti con sfumature di ocra e di tenné sulle parti superiori, mentre la testa, il collo e le orecchie sono rossicce. L'addome e il torace sono spesso pallidi, e la coda e lunga e folta con una punta nera. I molari sono ben sviluppati, ma i denti carnassiali sono relativamente corti.[9][10] Si distinguono dalle volpi, a cui assomigliano superficialmente, dalle loro pupille circolari invece che ellittiche, e code più lunghe che toccano il suolo.[11]
Sono per la maggior parte canidi notturni. I loro vocalizzi sono stati descritti come ululati o latrati, e si sentono soprattutto di notte durante la stagione degli amori. Le licalopecie sono monogami, dando luce dopo una gravidanza di 55-60 giorni a quattro o cinque cuccioli all'anno. Il maschio partecipa nella cura delle prole[9].
Le licalopecie occupano numerosi habitat diversi: L. sechurae abita deserti sabbiosi, L. griseus le pianure e le boscaglie, L. gymnocercus le pampas, le colline, i deserti, e le foreste aperte, e L. culpaeus le zone montane alte fino a 4.500 m s.l.m.. Le loro tane si trovano solitamente tra le rocce, sotto gli alberi, in cespugli o nelle fosse scavate da altri animali come gli armadilli o le viscacce di montagna. Sono onnivori, con una dieta che include i roditori, i lagomorfi, gli uccelli, le lucertole, le rane, gli insetti, i frutti e le canne da zucchero[9].
Le specie solitamente incluse in questo genere comprendono:
Le licalopecie (Lycalopex, Burmeister, 1854), dette anche pseudovolpi o volpi lupo, sono un genere di canidi cerdocionini originari del Sudamerica. L'IUCN usa tuttora il nome Pseudalopex, ma considera Lycalopex un sinonimo legittimo. Vengono spesso erroneamente chiamate «volpi», sebbene siano poco imparentate con le volpi propriamente dette, essendo invece più vicine ai canidi lupini come i lupi e gli sciacalli.
Zorro (Lycalopex)[1] ir viena no suņu dzimtas ģintīm, kas pieder pie suņu cilts (Canini) plēsējiem.
Vārds "zorro" spāņu valodā nozīmē "lapsa". Lai arī šos dzīvniekus mēdz saukt par lapsām, tie pieder pie suņu cilts nevis lapsu cilts. Tādēļ tos bieži sauc par neīstajām jeb pseidolapsām (Pseudalopex), bet lapsas no lapsu cilts par īstajām lapsām.
Zorro ģints dzīvo tikai Dienvidamerikā, un galvenokārt kontinenta rietumu pusē. Tie ir sastopami pašos dienvidos, Argentīnā un līdz Ekvadorai ziemeļos.
Zorro apdzīvo pampas un lapkoku mežus. Andu kalnos tos var sastapt starp 1000 un 4500 metriem virs jūras līmeņa, bet tie nekad nav sastopami mitrajos džungļos. Kolpeo lapsa, piemēram, nekad neapmetas uz dzīvi mežā, tā priekšroku dod pampu zālājiem, jo tajos ir daudz peļu un zaķu[2]. Izņēmums ir Darvina zorro, kas dzīvo tikai lietus mežos[3].
Visbiežāk sastopamais no zorro ģints ir pelēkais zorro (Lycalopex griseus), kuram ir lielas ausis, un ļoti augstu vērtēts kažoks, tādēļ to medī kažokādas ieguvei. Argentīnā zorro mēdz saukt par aitu slepkavām, lai gan zorro ļoti reti uzbrūk aitām. Ja tas uzbrūk aitu baram, tad parasti tiek nomedīti vājie un slimie jēri.
Darvina zorro (Lycalopex fulvipes)
Kolpeo lapsa (Lycalopex culpaeus)
Pampu lapsa (Lycalopex gymnocercus)
Pelēkais zorro (Lycalopex griseus)
Sečuras zorro (Lycalopex sechurae)
Zorro (Lycalopex) ir viena no suņu dzimtas ģintīm, kas pieder pie suņu cilts (Canini) plēsējiem.
Vārds "zorro" spāņu valodā nozīmē "lapsa". Lai arī šos dzīvniekus mēdz saukt par lapsām, tie pieder pie suņu cilts nevis lapsu cilts. Tādēļ tos bieži sauc par neīstajām jeb pseidolapsām (Pseudalopex), bet lapsas no lapsu cilts par īstajām lapsām.
Zorro ģints dzīvo tikai Dienvidamerikā, un galvenokārt kontinenta rietumu pusē. Tie ir sastopami pašos dienvidos, Argentīnā un līdz Ekvadorai ziemeļos.
Rubah Amerika Selatan (Lycalopex) ialah satu genus daripada keluarga anjing dari Amerika Selatan. Sungguhpun namanya, ia bukan rubah benar tetapi merupakan genus canid unik lebih berkait rapat dengan serigala, anjing, jakal, dan koyote jika dibandingkan dengan rubah, yang agak diserupai olehnya dan yang sempenanya ia dinamai. Rubah kelabu Amerika Selatan, Lycalopex griseus, ialah spesies paling am, dan diketahui kerana telinga besar dan pelt berumbai perang kemerah-merahan yang sangat bernilai.
Fosil yang paling lama diketahui yang tergolong dalam genus ini ditemui di Chile, dan bertarikh kembali dari 2.0 hingga 2.5 juta tahun lalu, pada pertengahan hingga hujung Pliosen.[2]
Rubah Amerika Selatan (Lycalopex) ialah satu genus daripada keluarga anjing dari Amerika Selatan. Sungguhpun namanya, ia bukan rubah benar tetapi merupakan genus canid unik lebih berkait rapat dengan serigala, anjing, jakal, dan koyote jika dibandingkan dengan rubah, yang agak diserupai olehnya dan yang sempenanya ia dinamai. Rubah kelabu Amerika Selatan, Lycalopex griseus, ialah spesies paling am, dan diketahui kerana telinga besar dan pelt berumbai perang kemerah-merahan yang sangat bernilai.
Fosil yang paling lama diketahui yang tergolong dalam genus ini ditemui di Chile, dan bertarikh kembali dari 2.0 hingga 2.5 juta tahun lalu, pada pertengahan hingga hujung Pliosen.
Lycalopex (voorheen Pseudalopex) is een geslacht van Zuid-Amerikaanse hondachtigen. Qua uiterlijk lijken ze veel op vossen, maar zijn in werkelijkheid nauwer verwant aan honden dan aan echte vossen. Hierop duidt ook de wetenschappelijke naam Pseudalopex, die letterlijk "onechte vos" betekent.
De talrijkste soort uit dit geslacht is waarschijnlijk de Azaravos (Lycalopex gymnocercus), die gekenmerkt wordt door zijn grote oren en zijn roodbruin-gezoomde huid en voorkomt in West-Argentinië en Patagonië.
Vanwege de mooie vacht zijn jakhalsvossen soms het slachtoffer van stropers.
De volgende soorten worden tot het geslacht gerekend:
Lycalopex (voorheen Pseudalopex) is een geslacht van Zuid-Amerikaanse hondachtigen. Qua uiterlijk lijken ze veel op vossen, maar zijn in werkelijkheid nauwer verwant aan honden dan aan echte vossen. Hierop duidt ook de wetenschappelijke naam Pseudalopex, die letterlijk "onechte vos" betekent.
De talrijkste soort uit dit geslacht is waarschijnlijk de Azaravos (Lycalopex gymnocercus), die gekenmerkt wordt door zijn grote oren en zijn roodbruin-gezoomde huid en voorkomt in West-Argentinië en Patagonië.
Vanwege de mooie vacht zijn jakhalsvossen soms het slachtoffer van stropers.
Søramerikanske rever eller søramerikarever (Lycalopex), som også kalles ulverever, falskrever og andesrever, er en slekt med mellomstore rovpattedyr (Carnivora) i hundefamilien (Canidae). Slekten inkluderer seks arter (18 taxa), hvorav tre er monotypiske. Artene er endemiske for Sør-Amerika. Til tross for at de norske navnene på gruppen indikerer at dette er rever, så er de ikke det, men hundelignende canider (Canini).
Nye undersøkelser viser, at Lycalopex er søstergruppen til Cerdocyon, og at disse skilte lag for omkring 1–3 millioner år siden.[1]
De to slektsnavnene Lycalopex (ulverev) og Pseudalopex (falskrev) brukes om hverandre når søramerikanske rever beskrives, men førstnevnte har ifølge Wozencraft (2005) prioritet og sistnevnte anerkjennes som et synonym.[2]
En nyere studie viser, at gruppen splittet fra en felles stamform for omkring én million år siden, og har utviklet seg hurtig.[1] Posisjonen til L. culpaeus har ifølge Lyras & Geer (2003) vært svært usikker.[3] Tchaicka et al. (2016) viser imidlertid, at L. griseus og L. culpaeus er søsterarter. Populasjonen av L. griseus er imidlertid genetisk splittet og kan være påvirket av hybridisering med L. gymnocercus i en del av utbredelsesområdet.[1]
Gruppen består av små til mellomstore arter som i snitt veier omkring 3,6–13 kg. Kroppen måler cirka 48–89 cm fra snuten til haleroten, mens den buskete halen i tillegg utgjør cirka 18–49 cm. Størst er culpeo, mens sechurarev og darwinsrev er minst. Pelsen er semilang og grålig i ulike nyanser.
Søramerikanske rever er mesopredatorer, som først og fremst er utbredt i områder med stepper (pampaen), savanner (cerradoen) og regnskog, hvorav én av artene habiterer punaen i Andes, i høyder opp mot 4 500 moh. Artene er hovedsakelig nattaktive. De har et mer variert kosthold enn hunder flest, i det at både insekter og frukt og grønt utgjør en betydelig del av dietten hos de fleste artene. Begge foreldrene ivaretar avkommet.
Inndelingen følger i hovedsak Lindblad-Toh et al. (2005),[4] med noen nye oppdateringer. Inndelingen av søramerikanske rever følger Tchaicka et al. (2016).[1] Inndelingen av sjakaler i en selvstendig gruppe følger Atickem et al. (2018).[5]
Søramerikanske rever eller søramerikarever (Lycalopex), som også kalles ulverever, falskrever og andesrever, er en slekt med mellomstore rovpattedyr (Carnivora) i hundefamilien (Canidae). Slekten inkluderer seks arter (18 taxa), hvorav tre er monotypiske. Artene er endemiske for Sør-Amerika. Til tross for at de norske navnene på gruppen indikerer at dette er rever, så er de ikke det, men hundelignende canider (Canini).
Multimedia w Wikimedia Commons Nibylis[13] (Lycalopex) – rodzaj ssaka drapieżnych z rodziny psowatych (Canidae).
Rodzaj obejmuje gatunki występujące w Ameryce Południowej[14].
Długość ciała samców 44,5–92,5, samic 48–89 cm, ogona 11,5–49,3 cm; masa ciała samców 1,9–13,8 kg, samic 1,8–10 kg[15].
Nazwa rodzajowa jest połączeniem słów z języka greckiego: λύκος lýkos – „wilk” oraz αλωπηξ alōpēx, αλωπεκος alōpekos – „lis”[16].
Do rodzaju należą następujące żyjące współcześnie gatunki[13][14]:
oraz wymarły:
Nibylis (Lycalopex) – rodzaj ssaka drapieżnych z rodziny psowatych (Canidae).
Lycalopex (sin: Pseudalopex) é um gênero da família Canidae, em que são classificados animais de porte médio ou pequeno, nativos da América do Sul, conhecidos de forma genérica como "raposas sul-americanas". O nome antigo, Pseudalopex, vem da união entre as palavras gregas Alopex "raposa" e Pseudo "falso", indicando seu distante parentesco e semelhança com as raposas do Hemisfério Norte do gênero Vulpes. O gênero Lycalopex está mais próximo dos lobos e chacais, pertencentes ao gênero Canis, do que às raposas "autênticas".
Um provável parente destes animais era a raposa das Falkland (Dusicyon australis) das Ilhas Malvinas, que era de tamanho igual ao de um lobo e foi extinta no século XIX.
Lycalopex (sin: Pseudalopex) é um gênero da família Canidae, em que são classificados animais de porte médio ou pequeno, nativos da América do Sul, conhecidos de forma genérica como "raposas sul-americanas". O nome antigo, Pseudalopex, vem da união entre as palavras gregas Alopex "raposa" e Pseudo "falso", indicando seu distante parentesco e semelhança com as raposas do Hemisfério Norte do gênero Vulpes. O gênero Lycalopex está mais próximo dos lobos e chacais, pertencentes ao gênero Canis, do que às raposas "autênticas".
Um provável parente destes animais era a raposa das Falkland (Dusicyon australis) das Ilhas Malvinas, que era de tamanho igual ao de um lobo e foi extinta no século XIX.
Lycalopex (tidigare Pseudalopex) är ett släkte i familjen hunddjur med sex arter.[1] Medlemmarna förekommer bara i Sydamerika.[2]
Arterna blir 48 till 89 cm långa (huvud och bål), har en 18 till 49 cm lång svans och väger 3,6 till 13 kg. Störst är magellanräv och de två minsta arterna är darwinräv och Lycalopex sechurae. Medlemmarna har en ljus eller mörk gråaktig päls som kan ha gul, röd eller brun skugga. Liksom andra rävar har de ett långsträckt huvud, stora öron och en yvig svans med en svart spets.[2]
Dessa rävar lever främst på stäpper och savanner, i öknar och halvöknar samt i klippiga regioner med glest fördelade buskar eller träd. Azararäven kan även hittas i öppna skogar. Populationer som lever i Anderna når upp till 4500 meter över havet.
Lyan kan vara en naturlig hålighet under träd- eller buskrötter samt underjordiska bon som skapades av andra djur som bältor eller större gnagare. Släktets medlemmar är, beroende på art och population, natt- eller dagaktiv. De flesta arterna är allätare men vissa arter som Lycalopex vetulus äter främst insekter samt andra djur. Allmänt kan gnagare, småfåglar, ryggradslösa djur, ödlor, frukter och sockerrör ingå i födan. Magellanräv kan döda större byten som får och fältharar (saknades ursprungligen i Sydamerika).[3]
Honor kan föda upp till åtta ungar per kull men fyra eller fem ungar är vanligare. De föds under våren eller tidiga sommaren (oktober till december på södra jordklotet). Hannar deltar i ungarnas uppfostran genom att skydda dem mot faror eller genom att överlämna mat när de började med fast föda.[3]
Lycalopex (tidigare Pseudalopex) är ett släkte i familjen hunddjur med sex arter. Medlemmarna förekommer bara i Sydamerika.
Magellanräv (Lycalopex culpaeus) Darwinräv (Lycalopex fulvipes) Pampasräv eller argentinsk gråräv (Lycalopex griseus) Azararäv (Lycalopex gymnocercus) Lycalopex sechurae Lycalopex vetulus
Bir Pseudalopex türü olan And tilkisi (Pseudalopex culpaeus). Bilimsel sınıflandırma Üst âlem: Eukaryota Âlem: Animalia Şube: Chordata Sınıf: Mammalia Takım: Carnivora Familya: CanidaePseudalopex, köpekgiller (Canidae) familyasına dahil olan bir cinstir. Pseudalopex adı, Yunanca'da "yalancı (pseud-) tilki (alopex)" anlamına geldiği ve Pseudalopex cinsine dahil olan türlerin hepsi Güney Amerika'ya özgü olduğu için, bu canlı grubundan "yalancı tilkiler" ya da "Güney Amerika tilkileri" olarak da bahsedilebilir. Ayrıca,
Pseudalopex cinsi güncel sınıflamada toplam 6 tür içerir ancak köpekgillere dahil olup "tilki" adını taşıyan ve başka cinsler içinde sınıflanan hayvanlar da bulunmaktadır (bakınız: tilki).
Lycalopex, Pseudalopex cins otoritesi olan Hermann Burmeister'in kır tilki için 1854'te ortaya koyduğu bir cins ismidir ve bu isim bazen hala kullanılabilmektedir. Ancak güncel yaklaşımlarda, bu tür daha çok Pseudalopex vetulus bilimsel adı ile birlikte Pseudalopex cinsi içine dahil edilir.
Pseudalopex cinsine dahil olan türlerin listesi aşağıda sunulmuştur:
Ad Bilimsel ad Resim And tilkisi Pseudalopex culpaeus
Bu şablon nesli tükenmiş türleri içermemektedir.
Köpek ile ilgili bu madde bir taslaktır. Madde içeriğini geliştirerek Vikipedi'ye katkıda bulunabilirsiniz. Pseudalopex, köpekgiller (Canidae) familyasına dahil olan bir cinstir. Pseudalopex adı, Yunanca'da "yalancı (pseud-) tilki (alopex)" anlamına geldiği ve Pseudalopex cinsine dahil olan türlerin hepsi Güney Amerika'ya özgü olduğu için, bu canlı grubundan "yalancı tilkiler" ya da "Güney Amerika tilkileri" olarak da bahsedilebilir. Ayrıca,
Pseudalopex cinsi güncel sınıflamada toplam 6 tür içerir ancak köpekgillere dahil olup "tilki" adını taşıyan ve başka cinsler içinde sınıflanan hayvanlar da bulunmaktadır (bakınız: tilki).
Lycalopex, Pseudalopex cins otoritesi olan Hermann Burmeister'in kır tilki için 1854'te ortaya koyduğu bir cins ismidir ve bu isim bazen hala kullanılabilmektedir. Ancak güncel yaklaşımlarda, bu tür daha çok Pseudalopex vetulus bilimsel adı ile birlikte Pseudalopex cinsi içine dahil edilir.
Звичайна назва представників роду — ісп. zorro або порт. raposa, перша назва інколи перекладається українською у видозміненому вигляді як «зорро»[1]. Відомий синонім родової назви — Pseudalopex.
Хоча тварини даного роду мають багато спільних рис з лисицями, вони також істотно нагадують псів, настільки, що їх називають вовками. Найбільш чисельнним видом роду є зорро сірий (Lycalopex griseus): з великими вухами, вираженим характерним забарвленням, жорстким хутром.
На лисиць зорро дозволено полювання в Аргентині, де вони зустрічаються в достатку. В основному, промисел направлений на здобич м'якої шкіри. Тут же, за представниками зорро зміцнилося прізвисько — «вбивця ягнят», через те що вважається, що вона краде і поїдає домашню худобу. Насправді, молоді ягнята — рідкісна здобич всеїдних зорро. Основний раціон цих тварин складають гризуни, зайцеподібні, інші дрібні ссавці, птахи, комахи, ягоди та інша рослинна їжа.
Lycalopex là một chi động vật có vú trong họ Chó, bộ Ăn thịt. Chi này được Burmeister miêu tả năm 1854.[1] Loài điển hình của chi này là Canis magellanicus Gray, 1847 (= Canis culpaeus Molina, 1782), by subsequent designation (Cabrera, 1931).
Chi này gồm các loài:
.png){kind=small}
Bài viết về các loài trong bộ thú ăn thịt này vẫn còn sơ khai. Bạn có thể giúp Wikipedia bằng cách mở rộng nội dung để bài được hoàn chỉnh hơn. Lycalopex là một chi động vật có vú trong họ Chó, bộ Ăn thịt. Chi này được Burmeister miêu tả năm 1854. Loài điển hình của chi này là Canis magellanicus Gray, 1847 (= Canis culpaeus Molina, 1782), by subsequent designation (Cabrera, 1931).
См. текст
Южноамериканские лисицы (лат. Lycalopex или Pseudalopex) — род млекопитающих семейства псовых, включающий шесть современных видов, обитающих в Южной Америке. Оба тривиальных названия (исп. zorro и порт. raposa) означают Лиса. Несмотря на сложившееся название, некоторые представители этого рода внешне напоминают собак и волков.
В Аргентине за лисицей укрепилось «пиратское» прозвище хищника, ворующего и поедающего скот, — «убийца ягненка». На самом деле, домашний скот — редкая добыча всеядных лисиц. Основная их пища: грызуны, зайцеобразные, другие мелкие млекопитающие, птицы, насекомые и ягоды.
В странах, где лисицы многочисленны, на них разрешена охота. В основном, промысел направлен на добычу прочной и мягкой шкуры.
Несмотря на тривиальное название рода и большинства его представителей, согласно современным представлениям о филогении семейства псовых, род южноамериканских лисиц и род Лисиц (Vulpes) относятся к разным трибам семейства.[1]
До недавнего времени отсутствовала договорённость о статусе рода: некоторые исследователи объединяют его с фолклендской лисицей († Dusicyon australis) под названием Dusicyon, другие — разделяются на два рода Pseudalopex и Lycalopex.[2]
Южноамериканские лисицы (лат. Lycalopex или Pseudalopex) — род млекопитающих семейства псовых, включающий шесть современных видов, обитающих в Южной Америке. Оба тривиальных названия (исп. zorro и порт. raposa) означают Лиса. Несмотря на сложившееся название, некоторые представители этого рода внешне напоминают собак и волков.
伪狐属（学名：Lycalopex）也称是食肉目犬科犬亚科的一属，分布于南美洲，现存6种：
山狐（Lycalopex culpaeus） 达尔文狐（Lycalopex fulvipes） 阿根廷狐（Lycalopex griseus） 河狐（Lycalopex gymnocercus） 秘鲁狐（Lycalopex sechurae） 高地狐（Lycalopex vetulus）
Pseudalopex Burmeister, 1856[1]
種Lycalopex 属（Lycalopexぞく）は、食肉目イヌ科に含まれる属。
頭骨の額は盛り上がらない[2]。上顎第4臼歯と下顎第1大臼歯（裂肉歯）はやや小型だが、臼歯が発達する[2]。
本属の構成種は、以前はフォークランドオオカミを模式種としたクルペオギツネ属Dusicyonに含まれていた[1][2]。一方でスジオイヌのみでスジオイヌLycalopex属を構成する説もあった[1][2]。1987年および1988年にDusicyon属を頭骨や歯から化石属のProtocyon属やTheriodictisと共通点のあるフォークランドオオカミのみとし、他種をPseudalopexへ分割する説が提唱された[3]。1995年にPseudalopexよりもLycalopexの方が早く記載されたため先取権があると指摘され、下記の種をまとめた属はLycalopexとなった[4]。
以下の分類・英名はMSW3（Wozencraft, 2005）、和名は（増井, 1991）に従う[1][2]。
チコハイイロギツネ
L. griseus
パンパスギツネ
L. gymnocercus
セチュラギツネ
L. sechurae
スジオイヌ
L. sechurae
この項目は、動物に関連した書きかけの項目です。この項目を加筆・訂正などしてくださる協力者を求めています（Portal:生き物と自然／プロジェクト:生物）。
남아메리카여우속 또는 남미여우속(Lycalopex)은 개과에 속하는 포유류의 일종으로 남아메리카에서 발견된다. 이름은 남아메리카여우속이지만 전형적인 여우는 아니다. 그러나 독특한 개과 속으로 약간 여우를 닮았기 때문에 남아메리카여우속이라는 이름으로 불린다. 가장 흔한 종은 남아메리카회색여우로 큰 귀와 황갈색 술 장식의 모피로 잘 알려져 있으며, 모피는 시장에서 고가에 거래된다. 이 속 중에서 알려진 가장 오랜 화석은 칠레에서 발견되었고, 그 시기가 플리오세 중기부터 후기까지의 200~250만년 전까지 거슬러 올라간다.[2]
현재 6종이 알려져 있다.[1]
† 포클랜드늑대
남아메리카여우속개(회색늑대의 아종).jpg)
붉은늑대(코요테와 회색늑대의 혼종?)
.jpg){kind=small}
.jpg){kind=small}
.jpg){kind=small}
.jpg){kind=small}
_white_background.jpg){kind=small}
_white_background.jpg){kind=small}
.jpg){kind=small}
.jpg){kind=small}
.jpg){kind=small}
.jpg){kind=small}
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
