El barb cua-roig (Barbus haasi) és un peix autòcton català propi dels cursos mitjans de les rieres i rierols on les aigües són netes i el corrent constant, però amb temperatures més altes i continguts d'oxigen no tan elevats perquè hi visqui la truita. En aquests rierols, tributaris en moltes ocasions, són els únics peixos que hi viuen i els exemplars són de dimensions molt petites. Són els peixos més representatius d'aquestes aigües de muntanya mitjana, amb substrat rocós o pedregós i amb una certa velocitat.
La seua distribució es mostra complementària de la del barb comú, coexistint en algunes contrades (pantà de Sant Ponç) i dominant en altres, com el vessant dret del Llobregat (Gavarresa, riera de Merlès). Força sensible a la contaminació de l'aigua, tant orgànica com industrial, sembla que ha desaparegut d'algunes localitats del Berguedà per problemes de contaminació en netejar el carbó de Fígols[1] Roman encara en trams dels grans rius, com el Llobregat i el Cardener, on és pescat. A l'extrem nord de la seua distribució pot coexistir amb la truita comuna.
És menys gregari que el barb comú i mostra més predilecció per la matèria animal, principalment insectes bentònics. En alguns punts, com el curs mitjà de la riera de Merlès, ha desaparegut pràcticament des de la introducció del peix sol (Lepomis gibbosus), un depredador molt voraç, procedent de l'altra banda de l'Atlàntic. A la capçalera, l'ha afectat molt negativament la proliferació del barb roig (Phoxinus phoxinus).
El barb cua-roig (Barbus haasi) és un peix autòcton català propi dels cursos mitjans de les rieres i rierols on les aigües són netes i el corrent constant, però amb temperatures més altes i continguts d'oxigen no tan elevats perquè hi visqui la truita. En aquests rierols, tributaris en moltes ocasions, són els únics peixos que hi viuen i els exemplars són de dimensions molt petites. Són els peixos més representatius d'aquestes aigües de muntanya mitjana, amb substrat rocós o pedregós i amb una certa velocitat.
La seua distribució es mostra complementària de la del barb comú, coexistint en algunes contrades (pantà de Sant Ponç) i dominant en altres, com el vessant dret del Llobregat (Gavarresa, riera de Merlès). Força sensible a la contaminació de l'aigua, tant orgànica com industrial, sembla que ha desaparegut d'algunes localitats del Berguedà per problemes de contaminació en netejar el carbó de Fígols Roman encara en trams dels grans rius, com el Llobregat i el Cardener, on és pescat. A l'extrem nord de la seua distribució pot coexistir amb la truita comuna.
És menys gregari que el barb comú i mostra més predilecció per la matèria animal, principalment insectes bentònics. En alguns punts, com el curs mitjà de la riera de Merlès, ha desaparegut pràcticament des de la introducció del peix sol (Lepomis gibbosus), un depredador molt voraç, procedent de l'altra banda de l'Atlàntic. A la capçalera, l'ha afectat molt negativament la proliferació del barb roig (Phoxinus phoxinus).
