Atlantic Pilot Whale

Ar morhoc'h penn ront (Globicephala melas pe Globicephala melaena) a zo ur morvil dantek.

Doare

Ur morhoc'h penn ront hag un den keñver-ha-keñver

Annez

Tiriad ar morhoc'h penn ront

Liammoù diavaez

Muioc'h a restroù diwar-benn

Morhoc'h penn ront

a vo kavet e Wikimedia Commons.

El cap d'olla negre d'aleta llarga (Globicephala melas) és un dels delfínids més grans de la Mediterrània, molt fàcil de reconèixer per la seva coloració negra amb una única taca ventral blanca en forma d'àncora i el característic cap globós que explica la denominació amb la qual se'l coneix popularment. Juntament amb el cap d'olla negre d'aleta curta (G. macrorhynchus), integra el gènere Globicephala.

Aquest cetaci presenta un fort dimorfisme sexual: els mascles són considerablement més grans i robusts que les femelles, ja que arriben a superar els 6 metres de grandària i les 2 tones i mitja de pes, mentre que les femelles no acostumen a excedir els 4 metres i 1 tona.

Distribució, hàbitat i situació de l'espècie

El cap d'olla negre d'aleta llarga és una espècie cosmopolita, amb l'única excepció del Pacífic Nord, on la seva presència no ha estat mai assenyalada. És un habitant típic d'aigües fredes i temperades i en les latituds càlides i tropicals és substituït pel seu congènere, el cap d'olla negre d'aleta curta (Globicephala macrorhynchus).^[1] A l'Atlàntic Nord, el Globicephala melas es distribueix des de Groenlàndia, Islàndia i el mar de Barentsz fins al cap Hatteras a l'oest i la costa de l'Àfrica del Nord a l'est. Al Mediterrani, l'espècie és freqüent a la seva part occidental, però no ha estat mai enregistrada a l'oriental.^[2] Segons els estudis de Raga i col·laboradors,^[3][4] la distribució del cap d'olla negre d'aleta llarga en aigües mediterrànies ibèriques és fortament irregular, aparentment amb concentracions de població situades al voltant de les Illes Balears, les costes del País Valencià i el mar d'Alboran. Així, al Principat de Catalunya, aquesta espècie no és massa freqüent, tot i que es té constància d'avaraments que han tingut lloc a Vilassar de Mar (any 1902), el Prat de Llobregat (any 1918), Sant Feliu de Guíxols (any 1972), Tarragona (any 1988) i L'Escala (any 1990).^[5][6]

Dintre d'aquesta àrea de distribució, G. melas ocupa àrees allunyades de la costa, preferentment sobre fondàries superiors als 500 m. La quantitat de població a la Mediterrània és desconeguda, tot i que se la considera relativament petita en relació al poblament atlàntic. El nombre d'individus s'ha calculat en 750.000 al nord-est i al centre de l'Atlàntic Nord, en 200.000 en la població subantàrtica i en 31 al mar del Nord occidental.

Descripció

Caps d'olla negre d'aleta llarga a l'estret de Gibraltar

Com l'orca (Orcinus orca), el cap d'olla pertany a la família dels dofins. És de color negre o gris fosc, té una ratlla diagonal grisa o blanca darrere de cada ull, i en la regió frontal l'òrgan anomenat meló, bastant desenvolupat, que li confereix un aspecte prominent i arrodonit al capdavant. D'aquest caràcter pren el seu nom en català, ja que el seu cap s'assimila al cap d'una olla. L'aleta dorsal té forma de falç, està situada a prop del cap i s'orienta cap enrere; les aletes pectorals són de color negre i són molt llargues, amb una longitud del 15 al 20% de la longitud corporal. Té un cos robust, els adults mascles tenen una longitud d'entre 6 m i 7,6 m, i les femelles d'entre 5 m i 5,6 m, i aconsegueixen un pes que fluctua entre els 1.800 i els 3.500 kg. Les cries fan entre 1,8 i 2 metres i pesen uns 75 kg en néixer; llavors tenen una coloració grisa clara.

Biologia, ecologia i comportament

Caps d'olla negre d'aleta llarga nedant.

El cap d'olla negre d'aleta llarga és una espècie relativament ben coneguda gràcies als nombrosos estudis duts a terme a les regions on és objecte d'explotació. És una espècie fortament gregària i normalment constitueix agrupacions d'uns 50-100 individus. El seu nom en anglès (Long-finned Pilot Whale) li ve donat pel fet que els grups segueixen fidelment la direcció d'un sol individu, el pilot, que acostuma a ser un mascle d'edat avançada.

La seva alimentació es fonamenta principalment en una variada gamma d'espècies de cefalòpodes (gèneres Teuthowenia, Histioteuthis i Chiroteuthis), tot i que també pot recórrer a alimentar-se de peixos de fons, quan la disponibilitat d'aquests és insuficient per a les seves necessitats.^[7][8] Aquesta marcada preferència pels calamars fa que els seus desplaçaments al llarg de l'any segueixin els d'aquests organismes i la seva distribució estacional sigui, doncs, bastant previsible.

La reproducció és marcadament estacional, amb la majoria dels naixements i les còpules a l'estiu. La lactància és relativament llarga i, atès que l'aprenentatge de la captura de l'aliment sembla relativament llarg en aquesta espècie, el cadell depèn de la mare fins al final del seu tercer any de vida. Per aquesta raó, l'interval entre gestacions que s'observa habitualment en les femelles és d'uns 3-4 anys. L'espècie té un comportament poligin: els mascles competeixen entre ells per poder accedir a les femelles en zel.

Fruit d'aquest comportament, un mascle no pot començar a intervenir en les tasques reproductives fins que el seu cos assoleix una grandària i una fortalesa que li permeti competir amb èxit amb la resta de mascles. Això explica que l'edat a la qual arriben a la maduresa sexual els mascles (10-12 anys), sigui molt més avançada que en les femelles (6-7 anys).

Com a conseqüència d'aquestes lluites prèvies a la còpula, els mascles adults acostumen a portar el seu cos cobert d'un gran nombre de senyals i cicatrius. Curiosament, s'ha comprovat^[9] que la transmissió de ciàmids ectoparàsits que duen en abundància adherits a la seva pell és especialment efectiva durant aquestes lluites i s'han trobat prevalences i densitats d'aquests crustacis molt més elevades en els mascles adults que en les femelles i mascles joves que encara no s'han iniciat en les tasques reproductores.

El cap d'olla negre d'aleta llarga no té quasi enemics, si hom exceptua l'orca. La longevitat se situa al voltant dels 45-50 anys d'edat. En alguns casos, els grups poden avarar de manera massiva a la costa i, quan això succeeix, no és rar que els individus rebutgin tornar a aigües obertes tot i ser ajudats per una embarcació o per submarinistes. Aquest comportament no està encara ben explicat, però sovint produeix la mort de la totalitat del grup. Aquests avaraments en massa es produeixen també en altres espècies d'odontocets, però el cap d'olla és sens dubte l'espècie que més assíduament mostra aquest comportament peculiar.^[10]

Gestió i conservació

Exemplar de cap d'olla negre d'aleta llarga de l'Atlàntic

Cap d'olla ferit per l'hèlix d'un vaixell

Un cap d'olla a les Illes Fèroe

Igual que ocorre amb altres delfínids, els caps d'olla estan exposats a nombroses amenaces a causa de la presència humana en els seus hàbitats. Entre les principals fonts de risc pel simple contacte amb l'ésser humà són les lesions que poden patir per vaixells i altres tipus d'embarcacions en xocar amb les hèlixs. Un altre dels perills als quals s'enfronta és el de quedar encallat. Quan això passa, sovint es deu a haver-se desorientat i separat del grup. Són animals gregaris, amb una gran cohesió social, i un cop aïllats del grup són molt vulnerables. En general, tots els cetacis quan es troben lluny de la seva àrea normal de distribució sofreixen les condicions ecològiques desfavorables i la seva inadaptació, que els provoquen la mort per avarament abans o després. Respecte a l'avarament, s'ha suggerit que una de les fonts de desorientació que afecten els caps d'olla és la contaminació auditiva de les profunditats. Tot i que encara no s'ha conclòs quins efectes concrets pugui tenir aquesta variable en el comportament d'aquests animals, un estudi en els caps d'olla de la Mediterrània va trobar variacions significatives en les vocalitzacions produïdes per aquests animals en presència de les emissions de sonar militar, les quals dominaven l'entorn acústic.

Pels seus hàbits gregaris i la fidelitat amb la qual els membres d'un grup segueixen el seu "pilot", qualitats que fan que sigui fàcilment conduït a l'interior d'una ria o un fiord, el cap d'olla negre d'aleta llarga ha estat objecte d'explotació en nombrosos indrets, com ara les Illes Fèroe, Terranova o el Japó. Però, probablement a causa de la seva baixa densitat, a la Mediterrània no ha estat mai capturat comercialment i, encara que es coneixen casos aïllats d'exemplars que han mort atrapats en xarxes de pesca o arponejats, l'espècie no sembla patir conflictes importants amb les activitats humanes a la susdita mar. Per una altra banda, els seus costums pelàgics i la seva alimentació basada en cefalòpodes, el lliura de rebre concentracions importants de contaminants. Per aquesta raó, no sembla que el poblament mediterrani de cap d'olla presenti problemes significatius de conservació, sempre que es mantinguin els nivells actuals de les poblacions de cefalòpodes de les quals s'alimenta.

El cap d'olla negre d'aleta llarga està protegit pel Conveni de Berna (annex III) i es troba catalogat dintre de l'apèndix II del CITES, la qual cosa ha detingut en gran mesura la seva explotació. No obstant això, la caça de l'espècie fou estesa i de llarga tradició. Alguns països europeus on el cap d'olla fou caçat són Noruega, Groenlàndia, Islàndia i Escòcia. A l'Atlàntic Oest, l'explotació del cap d'olla es va concentrar a l'Illa de Terranova entre el 1947 i el 1964, on s'estima un cim d'extracció propera al rang dels 3.000-10.000 exemplars, el 1956. A causa de l'ostensible reducció de la població, el 1970 va cessar la caça d'aquesta espècie. També en el cap Cod, des de mitjans del 1700 fins al 1920, es va desenvolupar una important indústria pesquera basada en la caça del cap d'olla.

Només de manera tradicional, l'explotació del cap d'olla continua a les Illes Fèroe, famoses a nivell mundial per la gran indústria pesquera centrada en la captura anual d'aquesta espècie (s'estima ben bé en 2.500 exemplars, cosa que per si mateixa constitueix el 0,3% de la població mundial estimada de l'espècie). Més enllà del real impacte d'aquesta cacera sobre la població total del cap d'olla, l'arxipèlag feroès ha estat en el centre de la polèmica ecologista pels mitjans de captura, considerats per molts com "brutals" (s'utilitzen, entre altres elements, ganxos i garrots), imatge reforçada per l'impactant espectacle del mar enrogit en diversos quilòmetres amb la sang d'aquests animals. A la polèmica se suma el fet que aquesta caça "tradicional" és possible a causa del comportament del cap d'olla, el qual s'apropa voluntàriament als humans.

Respecte al consum humà de carn de cap d'olla, s'han suggerit alguns potencials riscos per a la salut, a causa de la presència d'alguns metalls tòxics per als humans, com ara el mercuri i el cadmi, carcinògens com policlorobifenils (PCB) i altres organoclorats, així com restes de DDT i dieldrin. Encara que els nivells trobats de la majoria d'aquestes toxines es van mantenir dins del rang normal, no fou el cas del PCB i altres organoclorats que van aconseguir nivells tòxics relacionats directament amb l'edat en els mascles. Cal esmentar que aquesta relació és inversa en les femelles madures, probablement a causa del traspàs de les toxines de la mare a les cries durant l'embaràs. Nivells de mercuri i cadmi també foren detectats en el fetge dels fetus dels caps d'olla, demostrant la transferència placentària d'aquests elements i en la lactància, com ocorre en els dofins nas d'ampolla.

Notes

Referències

• Ruiz-Olmo, Jordi i Aguilar, Àlex: Els Grans Mamífers de Catalunya i Andorra. Lynx Edicions, Barcelona, desembre de 1995. ISBN 84-87334-18-0, planes 191-194.

Enllaços externs

• Àmplia informació sobre aquesta espècie. (anglès)
• Informació i distribució nord-americana d'aquesta espècie de cetaci. (anglès)
• Informació taxonòmica del cap d'olla negre d'aleta llarga. (francès)
• Vídeos i fotografies d'aquesta espècie. (anglès)

Mamal sy'n byw yn y môr ac sy'n perthyn i deulu'r Delphinidae ydy'r morfil pengrwn sy'n enw gwrywaidd; lluosog: morfilod pengrwn (Lladin: Globicephala melas; Saesneg: Long-finned pilot whale).

Mae ei diriogaeth yn cynnwys Awstralia, Cefnfor yr Iwerydda'r Cefnfor Tawel ac ar adegau mae i'w ganfod ger arfordir Cymru.

Ar restr yr Undeb Rhyngwladol dros Gadwraeth Natur (UICN), caiff y rhywogaeth hon ei rhoi yn y dosbarth 'Diffyg Data' o ran niferoedd, bygythiad a chadwraeth.^[1]

Hanes yng Nghymru

• Un o'r tiriadau mwyaf ar gofnod yng Nghymru oedd pod o forfilod pengrwn yng Nghonwy yng nghanol yr Ail Ryfel Byd:

  About the time of the D-Day landings [6 Meh 1944] many dead pilot whales were washed ashore in the Conway estuary. One morning as he was going to Dr Garretts home, Mr Thomas saw a dead whale near the house.....^[2]

Cofnodion unigol

• Corff y morfil pengrwn (neu morfil du, y long-finned pilot whale), Globicephala melaena wedi ei dirio ar draeth Llandanwg Rhagfyr 2009. Ystyr Globicephala yw 'pen crwn' , oherwydd fod gan y morfil ben crwn fel pêl. Ystyr melaena yw 'du' - dyma liw croen yr anifail. Un o deulu'r dolffiniaid ydyw, er mai morfil yw'r enw cyffredin arno.^[3]

Gweler hefyd

• Rhestr o greaduriaid morol gwledydd Prydain
• Rhestr Goch yr IUCN, rhestr o greaduriaid wedi'u dosbarthu i 9 categori yn ôl niferoedd, prinder, cadwraeth ayb.
• Llwybr yr Arfordir
• Cadwraeth

Cyfeiriadau

• Gwefan Llên Natur; termau safonol.

Kulohlavec černý (Globicephala melas) je jedním ze dvou druhů rodu Globicephala. Je to druh příbuzný delfínům, s charakteristickým „melounem“ na přední části hlavy, který zlepšuje jejich hydrodynamický tvar.

Popis a rozmnožování

Kulohlavci dorůstají až 7 metrů a hmotnosti až 4,5 tuny. Sdružují se v početných skupinách až o stovkách jedinců. Jsou schopni ponoru do značných hloubek – byly zaznamenány ponory pod 600 metrů, trvající přes 10 minut.

Délka březosti je 16 měsíců. Mládě má při narození délku přes 1,5 metru a hmotnost 75 kg. Kojeno je asi dva roky. Dožívá se asi 50 let.

Lov

Kulohlavci jsou tradičně loveni^[2] obyvateli Faerských ostrovů, které lov obhajují jako kulturní tradici starou stovky let. V roce 2008 však vědci z univerzity v Odense varovali ostrovany, že pojídání masa a tuku kulohlavců ohrožuje lidské zdraví, protože obsahuje vysoké koncentrace DDT, polychlorovaných bifenylů a rtuti.^[3]

Reference

1. ↑ Červený seznam IUCN 2018.1. 5. července 2018. Dostupné online. [cit. 2018-08-10]
2. ↑ Novinky.cz:Krvavý masakr delfínů: obyvatelé Faerských ostrovů brutálně zavraždili kulohlavce, novinky.cz, 3. prosince 2011
3. ↑ Miroslav Šuta: Nejezte velryby! Jsou plné nebezpečných chemikálií, respekt.cz, 20. ledna 2009

Externí odkazy

• Obrázky, zvuky či videa k tématu kulohlavec černý ve Wikimedia Commons

Grindehval.
Foto: Erik Christensen

Langluffet grindehval (Globicephala melas) er en hvalart, der tilhører delfinfamilien (Delphinidae). Arten findes i kolde tempererede og subpolare havområder på både den nordlige og den sydlige halvkugle. I tropiske og subtropiske havområder findes den nærtbeslægtede kortluffede grindehval. Dyrene færdes i større eller mindre flokke, hvor de kan svømme synkront side om side og således danne en kæde på op til flere kilometers bredde. Nogle bestande af grindehvaler foretager årlige vandringer til og fra kysten betinget af forekomsten af blæksprutter, mens andre lever permanent kystfjernt.^[2]

Navnets oprindelse

Navnet grindehval kommer fra oldnordisk grind, som betyder tremmelåge. På færøsk opkaldte man hvalen efter flokkens lighed med en række tremmer. Det fællesskandinaviske (og tyske, hollandske) navn kommer fra Færøerne, hvor grindehvalen hedder grindahvalur og en grindeflok kun grind.

Beskrivelse

Det er en mellemstor tandhval, der kan veje op til 3.800 kg. Hannen er op til 8,5 meter lang (i gennemsnit 6 m), mens hunnen er op til 6 meter lang (i gennemsnit 4,8 m) og vejer op til 1800 kg.^[3] Kroppen er næsten cylindrisk og hovedet er kugleformet. Panden med den store melon kan rage ud over det meget korte næb. De lange, spidse luffer udgør 18-27 % af kropslængden.^[4] Rygfinnen er bred ved roden og sidder langt foran midten.^[2] Ryg og sider er sorte, men kan have en grålig tegning bagved rygfinnen. På bugen findes en ankerformet, lys aftegning. Som hos andre tandhvaler findes kun et enkelt blåsthul, som den ånder igennem, når den kommer op til overfladen.

Udbredelse

Langluffet grindehval forekommer i to adskilte områder, i Atlanterhavet på den nordlige halvkugle og cirkumpolart på den sydlige halvkugle. Foruden i det åbne hav findes den i det vestlige Middelhav og i Saint Lawrence-bugten samt regelmæssigt i store flokke kystnært omkring Orkney, Shetlandsøerne og Færøerne, hvor de opsøger stimer af små blækspruttearter.

Er der problemer med lyden? Se da eventuelt Hjælp:Ogg Vorbis eller "Media help" (engelsk)

Levevis

Grindehvalen indtager dagligt omkring 50 kg føde, som kan være forskellige arter af blæksprutter, stimefisk og krebsdyr. Den søger mest sin næring om natten, hvor den i op til 10 min kan dykke ned til 600 meters dybde.^[2] Grindehvalen angribes i sjældne tilfælde af spækhuggeren, der i flok kan jagte en enkelt grindehval. Dens flokinstinkt er højtudviklet og de følger et førerdyr, mest en dominerende han.^{[kilde mangler]}

Grindehvaler udsender korte kliklyde på 0,1-100 kHz, der bruges til ekkoorientering. Nogle af lydene er ultralyde, det vil sige lyde over 20 kHz, de kommunikerer med indbyrdes, ved hjælp forskellige fløjtelyde på 3-4 kHz, der udstødes 14-40 gange pr minut.

Forplantning og udvikling

Hunhvalen er kønsmoden fra 6 års alderen og hannen på ca. den dobbelte tid. Parringen kan ske hele året, men oftest sidst på foråret eller først på sommeren, både på den nordlige og sydlige halvhugle.^[4] Flokkens hanner parrer sig kun med andre flokkes hunner. Drægtighedsperioden varer ca. 16 mdr. Ungens længde varierer fra ca. 1,60 til 1,90 m, og vægten er 75-100 kg. Efter 2 måneder får ungen sine første tænder og har efter et år fået alle tænder. Antallet af tænder varierer mellem 32 og 48.^[2] Ungen dier hos moderen i de to første år og holder sig til hende i yderligere to år, hvorefter moderen parrer sig igen.

Hunner lever længere end hanner. Den ældst kendte hun blev 59 år og den ældste han 46 år.^[3]

Grindehvalen og mennesket

Se også Grindefangst.

Bestanden i det centrale og nordøstlige Atlanterhav vurderes til at være over 750.000 dyr.^[1] Hvalfangsten ved Færøerne og Grønland regnes for at være bæredygtig. For den færøske fangst findes en komplet statistik siden 1709 og har i gennemsnit været 850 grindehvaler om året.^[1] Grindehvalen er ligesom de andre hvalarter truet af havenes forurening. Kviksølv, bly oplagres i muskulatur, lever og nyrer. Miljøgifte som PCB og DDT sætter sig i spæklaget.

Kilder

• M. Carwardine: Wale und Delfine. Delius Klasing, 1996
• Ralf Kiefner: Wale und Delfine weltweit. Jahr Top Special Verlag, 2002
• Niethammer, F. Krapp: Handbuch der Säugetiere Europas. AULA-Verlag Wiesbaden, 1994
• Heini Madsen: Færøernes hvalfangst. Forlaget Skúvanes

Eksterne henvisninger

• Wikimedia Commons har flere filer relateret til Langluffet grindehval

Der Grindwal (Globicephala melas), von färöisch grind,> grindahvalur, auch bekannt als Pilotwal oder fälschlich Calderon-Delfin, ist eine Art der Delfine (Delphinidae). Zur Unterscheidung vom Kurzflossen-Grindwal wird er manchmal auch als Gewöhnlicher Grindwal oder Langflossen-Grindwal bezeichnet.

Merkmale

Das männliche Tier erreicht eine Länge von drei bis sechs, maximal bis zu acht Metern und ein Gewicht von maximal drei Tonnen. Weibliche Tiere sind mit einer maximalen Länge von 6 Metern etwas kleiner. Der Körper ist nahezu zylindrisch, der kugelförmige Kopf ist kaum vom Rumpf abgesetzt und die Melone überragt die sehr kurze Schnauze der Tiere. Die Finne ist bei ausgewachsenen Tieren lang gestreckt und schmal. Dies gilt auch für die Flipper, die fast ein Fünftel der Körperlänge einnehmen können. Die Fluke ist in der Mitte sehr stark eingekerbt.

Die Farbe ist schwarz mit Ausnahme einer weißlichen Partie unterhalb des Kinns, die sich am Bauch entlang als schmale Linie bis zum Anus zieht. Diese Zeichnung erinnert an einen Anker, dessen Spitze zum Kinn der Tiere zeigt. Bei einigen Individuen tritt auch ein heller Bereich hinter dem Auge und ein weiterer hinter der Rückenflosse auf.

Verbreitung

Verbreitungsgebiet des Grindwals

Die Säuger bevorzugen gemäßigte und kalte Gewässer; auf der Südhalbkugel bewohnen sie alle Ozeane, auf der Nordhalbkugel nur den Atlantik. Der dreißigste Breitengrad nördlicher wie südlicher Breite bildet jeweils die ungefähre Grenze der voneinander getrennten Verbreitungsgebiete. Im Nordpazifik gab es einst Grindwale, sie starben aber ohne menschliches Zutun aus unbekannten Gründen etwa im 10. Jahrhundert aus.

In europäischen Gewässern ist der Wal fast überall anzutreffen, insbesondere um Island, in der Barentssee, vor der Küste Norwegens und nördlich von Großbritannien. Im Mittelmeer trifft man ihn häufig im Bereich der Straße von Gibraltar und Korsika. Weniger häufig sind die Tiere im Tyrrhenischen Meer und der Adria sowie der Nordsee. Im südlichen Teil der Nordsee sowie in der Ostsee sind sie sehr seltene Irrgäste.

Pilotwale bei den Kanarischen Inseln

Im gesamten Verbreitungsgebiet bevorzugen die Grindwale das offene Meer und sind nur relativ selten in Küstennähe zu sehen. Im Bereich der Orkney und Shetland-Inseln sowie der Färöer ziehen jedoch regelmäßig große Schulen an den Küsten entlang.

Lebensweise

Größenvergleich mit Taucher

Ein Grindwal bei den Färöern in einem Fjord.

Täglich braucht ein Grindwal 50 Kilogramm Nahrung, die sich vor allem aus Kopffüßern sowie in viel geringerem Umfang aus Fischen zusammensetzt. Bei der meist nächtlichen Nahrungssuche tauchen die Wale in Tiefen bis zu 600 Meter ab. Die Tauchgänge dauern dabei selten länger als fünf bis zehn Minuten. Zumindest bei Neufundland und um die Färöer ist ihre Verbreitung jeweils eng an das Vorkommen einer Tintenfischart gekoppelt: Bei Neufundland handelt es sich dabei um Illex illecebrosus, bei den Färöern um Todarodes sagittatus. Letztere Art stellt wahrscheinlich die wichtigste Nahrungsquelle für die Grindwale Europas dar.

Nach derzeitigen Erkenntnissen gibt es mit dem Schwertwal (Orcinus orca) und einigen großen Haien nur sehr wenige natürliche Feinde für die Grindwale. Allerdings stellen auch diese wohl nur eine geringe Bedrohung dar, da sehr wenige Grindwale mit Wundmalen gefunden werden konnten.

Grindwale leben wie die meisten Delfine in Gruppen, die als Schulen bezeichnet werden. Diese bestehen durchschnittlich aus zwanzig Tieren, zu Zeiten des saisonalen Hauptauftretens der Beutetiere konnten jedoch auch schon Schulen von bis zu 600 Individuen beobachtet werden. Dabei kommt es nicht selten vor, dass sich Grindwalschulen mit anderen Kleinwalen vergesellschaften, vor allem mit Großen Tümmlern oder Rundkopfdelfinen. Das Sozialgefüge der Schulen ist hoch entwickelt und die Angehörigen der Gruppe folgen immer einem Leittier (meistens einem dominanten Männchen). Aus diesem Verhalten leitet sich auch der Name Pilotwal ab.

In der Regel ziehen die Pilotwale mit einer gemächlichen Geschwindigkeit von ungefähr 6 km/h durchs Meer, bei Gefahr können sie allerdings bis zu siebenmal schneller sein. Außerhalb der Zeiten der Nahrungsaufnahme schwimmen und atmen die Grindwale weitgehend synchron, zur Nahrungssuche verteilen sie sich. Während der jahreszeitlichen Wanderungen finden sie sich zu großen Herden von mehreren hundert oder gar tausend Tieren zusammen. Die Wanderungen selbst sind offensichtlich durch das jahreszeitlich gebundene Vorkommen von Tintenfischen bedingt, denen die Wale folgen. Längere Wanderungen sind allerdings nicht bekannt.

Zum Klangbeispiel gehörende Zeit-Frequenz-Analyse

Die Kommunikation sowie die Echoorientierung erfolgt über ein umfangreiches Tonrepertoire mit Pfiffen im Frequenzbereich von drei bis 18 Kilohertz. Diese Pfiffe werden etwa 14- bis über 40-mal pro Minute ausgestoßen.

Strandungen

Das Sozialverhalten wird den Grindwalen manchmal zum Nachteil: Wird eines der Tiere verwundet, schwimmt es in Panik davon. Die gesamte Schule folgt dem verletzten Tier, wobei sie oft in flaches Wasser gerät. Einmal im seichten Wasser, können sich die Grindwale nicht mehr orientieren. Auch den immer wieder vorkommenden Massenstrandungen liegt vielleicht dieselbe Ursache zugrunde. Eine andere Theorie besagt, dass beim Leittier einer Gruppe durch Umwelteinflüsse oder Krankheit das Echo-Ortungssystem versagt, wodurch es die ganze Gruppe fehlleitet und auf die Küste zuführt. Auch Anomalien des Erdmagnetfeldes, Schiffslärm und Angriffe durch Haie sind als Ursachen in der Diskussion.^[2] Nur eine Minderheit findet ins Meer zurück, auch wenn Menschen versuchen, die dunklen Tiere in der Sonne durch Begießen mit Meerwasser zu kühlen.

Auf Neuseeland strandeten wiederholt Grindwale in großer Anzahl. Die größte Massenstrandung mit 1000 Individuen ist aus 1918 von der Insel Chatham bekannt, 1985 waren es 450 in Auckland. In den letzten 10 Jahren geschahen 9 Strandungen an der Landzunge Farewell Spit, zwei davon im Februar 2017: Eine mit 400 und eine am Folgetag mit 200 Tieren. Am 9. Dezember 2017 strandete ein einzelnes Tier am Strand von Norden-Norddeich im ostfriesischen Landkreis Aurich. Das Tier war jedoch bereits tot, bevor es angespült wurde.^[3] Am 23. März 2018, etwa 300 Kilometer südlich der Großstadt Perth (Westküste Australiens), sind mehr als 150 Wale an die Küste getrieben worden. Mehr als die Hälfte der Tiere war bereits tot.^[4] Im September 2020 strandeten auf der australischen Insel Tasmanien rund 270 Grindwale.^[5]

Fortpflanzung und Entwicklung

Pilotwal bei der Kap-Breton-Insel

Die Weibchen werden mit etwa sechs bis zehn Jahren geschlechtsreif, die Männchen erst im ungefähr doppelten Alter. In den europäischen Gewässern liegt die Hauptpaarungszeit in den Monaten April und Mai. Innerhalb einer Schule verpaaren sich nur die dominanten Männchen mit den Weibchen. Die zahlreichen Funde von Kampfspuren an männlichen Tieren deuten auf Rivalenkämpfe hin. Dabei sind die Tiere offensichtlich polygyn, ein Männchen verpaart sich also mit mehreren Weibchen. Langjährige Beziehungen existieren nicht. Allerdings gibt es mehrere dominante Männchen in einer Schule. Mit genetischen Untersuchungen konnte nachgewiesen werden, dass nicht alle Jungtiere einer Schule auch von den in dieser Gruppe lebenden Männchen stammen, es kommt also relativ häufig zu Fremdpaarungen, wenn sich mehrere Schulen treffen.

Von der Zeugung bis zur Geburt verstreichen fünfzehn bis sechzehn Monate, die Geburtszeit liegt also in den Sommermonaten. Die Jungtiere sind bei der Geburt zwischen 1,60 und 1,90 Meter lang. Bereits nach etwa zwei Monaten bekommen sie ihre ersten Zähne, ein vollständiges Gebiss liegt nach etwa einem Jahr vor. Das Geschlechterverhältnis der neugeborenen Wale ist leicht zugunsten der männlichen Tiere verschoben. Wegen einer deutlich höheren Mortalität der Männchen liegt es für Tiere im fortpflanzungsfähigen Alter dann bei 60 Prozent Weibchen zu 40 Prozent Männchen.

Das Weibchen kümmert sich durchschnittlich vier Jahre lang um seinen Nachwuchs und ist erst danach wieder paarungsbereit. Das Jungtier wird in den ersten beiden Jahren gesäugt, frisst aber bereits ab dem ersten Lebensjahr auch Tintenfische. Die Lebenserwartung der Grindwale wird auf durchschnittlich 30 bis 50 Jahre geschätzt, das älteste bekannte Tier war ein Weibchen von 57 Jahren.

Systematik

Der Grindwal bildet gemeinsam mit dem Kurzflossen-Grindwal (Globicephala macrorhynchos) die Gattung der Grindwale (Globicephala) innerhalb der Familie der Delfine (Delphinidae). Der Zwerggrindwal (Feresa attenuata) zählt hingegen trotz seines deutschen Trivialnamens nicht zu dieser Gattung.

Erstmals wissenschaftlich beschrieben wurde der Grindwal 1809 von Thomas Stewart Traill als Delphinus melas. 1828 wurde dem Wal eine eigene Gattung Globicephala zugestanden, diese wurde 1898 bestätigt. In der Folge wurde der Artname in die weibliche Form Globicephala melaena überführt, die heute synonym neben der nach der Prioritätsregel des International Code of Zoological Nomenclature eigentlich gültigen Bezeichnung Globicephala melas genutzt wird.

Innerhalb der Grindwale gibt es eine Reihe von Populationen, die sich anhand der Färbung und Größe leicht unterscheiden. Unsicherheit herrscht darüber, ob die Grindwale der südlichen Ozeane als eigene Unterart Globicephala melas edwardii von den nördlichen Tieren getrennt werden sollten.

Menschen und Grindwale

Grindadráp auf den Färöern. Lithografie von 1854

Grindwale werden seit langer Zeit von Menschen gejagt. Großbritannien, die USA und Norwegen haben früher viele Grindwale gefangen, wegen der abnehmenden Bestände wurde die Jagd aber zumeist eingestellt. Noch immer wird der Grindwal traditionell auf den Färöern gefangen, wenn er sich in die engen Fjorde der nordatlantischen Inselgruppe verirrt. Diese traditionelle Jagd wird Grindadráp genannt. Neben den Färöern fand der intensivste Grindwalfang an den Küsten Neufundlands statt. Die Bestände der Wale dort brachen jedoch in den frühen 1970er Jahren zusammen, und der Walfang wurde eingestellt. Neben der traditionellen Jagd auf den Grindwal werden die Tiere nicht selten als Beifang gefangen, vor allem beim Schwertfischfang in Italien und beim Makrelenfang vor den USA.

Wie bei vielen anderen Walen stellt auch für den Bestand der Grindwale die Verschmutzung der Meere die Hauptbelastung dar. Da sie an der Spitze der Nahrungskette stehen, reichern sich in der Muskulatur und der Leber sowie in den Nieren Schwermetalle wie Quecksilber, Blei oder Cadmium an. In der Speckschicht kommt es vor allem zu Einlagerungen von fettlöslichen Umweltgiften wie polychlorierten Biphenylen (PCB) oder (mittlerweile abnehmend) Dichlordiphenyltrichlorethan (DDT) und dessen Abbauprodukt Dichlordiphenyldichlorethen (DDE). Am 28. November 2008 berichtete das Wissenschaftsmagazin New Scientist, dass die Gesundheitsbehörde der Färöer dazu aufgerufen hat, ab sofort kein Fleisch von Grindwalen mehr zu verzehren, da es aufgrund der hohen Konzentration an Giftstoffen nicht für den menschlichen Verzehr geeignet ist.^[6]

Der aktuelle Bestand der Art im nördlichen Atlantik wird auf über 100.000 Tiere geschätzt. Entsprechend gilt sie als häufig und wenig gefährdet. Der Grindwal fällt wie alle Kleinwale nicht unter die Schutzbestimmungen der Internationalen Walfangkommission (IWC). Er ist allerdings im Anhang II des Washingtoner Artenschutz-Übereinkommens aufgeführt. Der internationale Handel mit Grindwalprodukten ist somit untersagt. Die IUCN listet die Art mit „nicht gefährdet“ (Least Concern).^[7]

Literatur

• Mark Carwardine: Wale und Delfine. Verstehen, Erkennen, Beobachten. Gondrom, Bindlach 2005, ISBN 3-8112-2593-6.
• E. H. Greig, A. H. Davenport: A Narrative of the Cruise of the Yacht Maria among the Feroe Islands in the Summer of 1854. Longman, Brown & Green, London 1855 (Ausführlicher Augenzeugenbericht eines Grindwalfangs auf den Färöern 1854, die Reisebeschreibung erschien anonym).
• Ralf Kiefner: Wale & Delfine weltweit. Pazifischer Ozean, Indischer Ozean, Rotes Meer, Atlantischer Ozean, Karibik, Arktis, Antarktis. Jahr-Top-Special-Verlag Hamburg 2002, ISBN 3-86132-620-5, (detaillierter Führer der Zeitschrift Tauchen).
• R. R. Reeves, B. S. Stewart, P. J. Clapham, J. A. Powell: Sea Mammals of the World. A Complete Guide to Whales, Dolphins, Seals, Sea Lions and Sea Cows. Black, London 2002, ISBN 0-7136-6334-0, (Führer mit zahlreichen Bildern).
• Daniel Robineau, Harald Benke (Hrsg.): Meeressäuger. (Handbuch der Säugetiere Europas; Band 6). AULA-Verlag, Wiesbaden 1994 (2 Bände)
  • 1. – Wale und Delphine. ISBN 3-89104-559-X. (detailliertes Fachbuch)
• Rüdiger Wandrey: Die Wale und Robben der Welt. Kosmos, Stuttgart 1997, ISBN 3-440-07047-6, (Bestimmungsbuch, das alle Säugetiere der Meere berücksichtigt).
• Maurizio Würtz, Nadia Repetto (Hrsg.): Wale und Delphine. Biografie der Meeressäuger. Jahr, Hamburg 1998, ISBN 3-86132-264-1, (Bestimmungsbuch der Zeitschrift Tauchen).

Einzelnachweise

1. ↑ Das knisternde Nebengeräusch stammt von den Clicks zur Echolokation.
2. ↑ Zweites Walsterben in nur 24 Stunden : „Vielleicht können wir einige retten“ orf.at, 11. Februar 2017, abgerufen 11. Februar 2017.
3. ↑ Norden: Toter Wal wurde in Norddeich angespült oz-online.de, 10. Dezember 2017, abgerufen am 16. Dezember 2017.
4. ↑ Mehr als 150 Wale an australischer Westküste gestrandet In: nzz.ch, 23. März 2018, abgerufen am 23. März 2018.
5. ↑ 270 Grindwale gestrandet. In: schweizerbauer.ch. 22. September 2020, abgerufen am 22. September 2020.
6. ↑ Gesundheitsbehörde der Färöer rät dringend vom Walfleischverzehr ab auf delphinschutz.org
7. ↑ Globicephala melas in der Roten Liste gefährdeter Arten der IUCN 2018. Eingestellt von: Minton, G., Reeves, R. & Braulik, G., 2018. Abgerufen am 7. August 2019.

Το μαυροδέλφινο (επιστημονονική ονομασία: Globicephala melas - Σφαιροκέφαλος ο μέλας, Γλοβικέφαλος ο μέλας) είναι είδος κητώδους το οποίο ανήκει στην οικογένεια των Δελφινίδων, αν και η συμπεριφορά του μοιάζει περισσότερο με αυτή των φαλαινών. Τα θηλυκά ενηλικιώνονται όταν φτάσουν σε μήκος τα 3,7 μέτρα και τα αρσενικά τα 4,6 μέτρα. Τα μακριά του πτερύγια μπορεί να έχουν μήκος ίσο μέχρι και με το 20% του σώματος. Ζει στη Δυτική Μεσόγειο, στον Βόρειο Ατλαντικό και στα νοτιότερα τμήματα του Ατλαντικού και Ειρηνικού ωκεανού.

Παραπομπές

The long-finned pilot whale (Globicephala melas) is a large species of oceanic dolphin. It shares the genus Globicephala with the short-finned pilot whale (Globicephala macrorhynchus). Long-finned pilot whales are known as such because of their unusually long pectoral fins.

Taxonomy and naming

Etymology

Pilot whales get their name from the original belief that there was a "pilot" or lead individual in their groups.^[4][5] The name for the genus, "Globicephala" is derived from a combination of Latin globus ("globe") and Greek kephale ("head").^[4][5] The specific name "melas" is Greek for "black". This species has also earned the nickname of "pothead whale" in some places because the shape of its head reminded early whalers of black cooking pots.^[6]

Taxonomy

This species was first classified in 1809 by Thomas Stewart Traill and given the name "Delphinus melas".^[7] However, this scientific name was changed later to "Globicephala melaena". Then in 1986, the specific name for this species was reverted to its original form as "melas".^[8]

Anatomy and morphology

Size

The sexes are dimorphic, with females reaching lengths of up to 5.7 meters (19 ft) and 1,300 kg (2,900 lb), while males are significantly larger at up to 6.7 meters (22 ft) and 2,300 kg (5,070 lb).^[9] This makes the long-finned pilot whale the second largest member of the dolphin family, behind the killer whale (Orcinus orca).

Appearance

Skeleton of a long-finned pilot whale.

Despite its common name, the long-finned pilot whale is actually a large species of dolphin. The same is true of orcas and several other small whales. It has a bulbous forehead and is black or dark grey in colour with light-grey or white markings on the throat and belly regions.^[10] This light grey patch found on the throat of pilot whales forms the shape of an anchor. Some individuals have other distinct markings such as a light coloured area behind dorsal fin, known as a saddle patch, as well as an upwards sweeping stripe just behind the eye. The dorsal fin is thick and falcate in nature, and is located about a third of the way down the length of the animal. The common name of this species is a reference to the pilot whale's long, sickle-shaped pectoral flippers that are 18 to 27 percent of its total body length.^[9] Being a toothed whale, pilot whales have a single blowhole.^[11]

It can be challenging to tell male and female apart in the wild for many cetacean species. Long-finned pilot whales are no exception, though it was thought in the past that males had hooked dorsal fins while females did not. Recent research on fin shape has shown that this is not a predictable way to distinguish between the sexes.^[12] However, males are bigger in size, and relative fin dimensions as well as other characteristics may still be discovered to allow for distinguishing the sex of at least certain age classes for free-ranging pilot whales.

The ranges of long-finned and short-finned pilot whales overlap in some areas of the world.^[13] As the difference between them is mainly distinguished by the length of the pectoral flippers and tooth counts, it is hard to tell the two species apart in these areas.^[6][14]

Pilot whale cow and calf – Ireland

Pilot whales – Ireland

Physiology

The long-finned pilot whale has more neocortical neurons than any mammal studied to date, in fact having almost twice as many as humans.^[15]

Behavior and life history

Social behavior

Long-finned pilot whales are very social in nature. They are usually seen in groups, which range in size from a couple of individuals to aggregations of over a thousand.^[16] However, 20 to 150 individuals are more commonly observed.^[16][17] Studies have shown that this species often forms small long-term social units made up of around 8-12 individuals.^[18][19] Genetic investigations of the pilot whales driven ashore in the Faroese hunts have shown a relatedness amongst whales, suggesting a matrilineal structure within social units.^[20][21] This means that calves - females and perhaps the males as well - remain with their mothers for life.

These groups have been observed socializing with common bottlenose dolphins, Atlantic white-sided dolphins and Risso's dolphins.^[22][23] Pilot whales mainly feed on cephalopods, though in certain regions fish may be more prominent in their diet.^[24][25] Northwestern Atlantic whales are thought to dine predominately on short-finned squid.^[26]

Long-finned pilot whales can often be seen lobtailing and spyhopping. Occasionally they may also breach. This species is notorious for mass strandings. During a specific time of year, approximately December to March, these whales beach themselves in high numbers along the coast of New Zealand. The reasons for stranding are not fully understood, but because pilot whales have strong social bonds, it is hypothesized that when one animal strands, the rest of the group may have the tendency to follow.

These whales have also been observed babysitting calves that are not their own, with one study showing that many of those doing the babysitting are males.^[27]

Long finned pilot whale calls

Songs of long-finned pilot whales. The cracking noise is caused by echolocation.

---

Problems playing this file? See media help.

Communication

Long-finned pilot whales make many different kinds of sounds. In addition to squeaks, whistles, buzzes, and other calls likely used for communicative functions, they also produce rapid clicks that function as a type of bio sonar known as echolocation. This allows the whales to "see" in the murky, dark environments that they live in by listening to the nature of the echoes that return.

The whistles and pulsed calls that pilot whales make seem not to fall into distinct types, but rather can be arranged on a continuum.^[28] These calls are produced in a wide frequency range, which has been observed from less than 1 kHz to about 20 kHz.^[29]

Recent studies have found that a large portion of their vocal repertoire is made up of calls produced in repeated sequences.^[30] These repetitions are more commonly heard when whales are socializing than any other behavioral state (e.g. foraging, traveling, and resting).^[31]

Reproduction

Females reach sexual maturity at about 8 years of age, while males reach sexual maturity at around 12 years of age.^[9] It seems that mating can take place at any time during the year, but it peaks in late spring/early summer for both northern and southern hemisphere populations.^[9] Mating is thought to occur when different groups meet up, and breeding within units is a rare occurrence.^[21][32]

Gestation lasts approximately 12 to 16 months and calving occurs once every 3 to 6 years. Calves are generally 1.6–2.0 m (5 ft 3 in – 6 ft 7 in) at birth, and weigh about 75 kg (165 lb).^[33] Most calves are born in the summer, though some calving occurs throughout the year. There is evidence that some males may stay with their mothers after they reach sexual maturity.^[34]

Parasites

Among other parasites, long-finned pilot whales harbour Crassicauda carbonelli, a species of nematodes which is found exclusively in the penis.^[35]

Distribution and abundance

Abundance

Though long-finned pilot whales appear to be abundant, there have been no recent reliable estimates for the worldwide population and very little long-term baseline data collected for monitoring population trends. However, based on their apparent abundance and what information is available, they are currently listed by the IUCN as "Least Concern." Conservative estimates for the population found off Newfoundland estimated around 13,000 individuals.^[36] Another study estimated a total of 780,000 animals in the North Atlantic, though this study includes both short and long-finned pilot whales as they are hard to distinguish at sea.^[37]

Current distribution

Long-finned pilot whales are found in the North Atlantic (subspecies Globicephala melas melas), as well as the Southern Hemisphere (subspecies Globicephala melas edwardii). Those in the north are wide-ranging and have been observed off the coast of the eastern U.S. and Canada, across the Atlantic in places such as the Azores and the Faroe Islands, as well as down the western coast of Europe all the way to the Strait of Gibraltar and North Africa.^{[38][39][40][41]} In the southern ocean, long-finned pilot whales are thought to range from 19 to 60° S, but are commonly seen in the Antarctic Convergence Zone and other areas, showing that they go as far as 68° S.^[42] This species has been observed near sea ice in the Antarctic.

Historical distribution

Though there are only two recognized living subspecies, there was once a third that was found in the western North Pacific around Japan.^[43] These are thought to have died off sometime between the 8th and 12th century. This unnamed form was documented in historical literature and confirmed by the discovery of fossils in several locations of Japan, such as on Rebun Island and in Chiba Prefecture. Their biological niche after the extinction has likely been refilled by short-finned pilot whales, who are currently present in parts of this region.^[44]

Antagonistic interactions with other species

Pilot whales have been occasionally observed harassing, mobbing or chasing other species of cetaceans.

Killer whales

Chases of killer whales have been documented in several parts of the world, including Iceland and the Strait of Gibraltar.^[45] It is thought that this might be due to either competition for prey or an anti-predation strategy by the long-finned pilot whales. Recently, an adult female Icelandic killer whale was observed with a newborn pilot whale travelling alongside her in a mother-calf position, leading to speculation that the relationship between both species might be far more complex than previously suggested.^[46] This same killer whale was seen a year later interacting with a larger group of pilot whales. Whether this newborn calf was adopted or abducted is unknown.

Strandings

Mass strandings

Long-finned pilot whales are the most common species involved in mass strandings. The largest event consisted of 1,000 whales on the Chatham Islands in 1918.^[47] Though mass strandings of this species are most common in New Zealand, pilot whales have beached themselves in many other countries in places such as northern Europe, the Atlantic coast of North America, South America, and southern parts of Africa.

Over 600 pilot whales were involved in a stranding at Farewell Spit, New Zealand on February 9, 2017. This was the second largest mass stranding event to be documented.

Research from strandings

Scientists have learned a number of important things from mass strandings of long-finned pilot whales around the world. Studies suggest that they do not always beach together in family units, as multiple matrilines can be found in a single stranding event.^[48]

Conservation

Current conservation status

The North Sea and Baltic Sea populations of the long-finned pilot whale are listed on Appendix II^[49] of the Convention on the Conservation of Migratory Species of Wild Animals (CMS), since they have an unfavourable conservation status or would benefit significantly from international co-operation organised by tailored agreements.

The long-finned pilot whale is also covered by the Agreement on the Conservation of Small Cetaceans of the Baltic, North East Atlantic, Irish and North Seas (ASCOBANS),^[50] the Agreement on the Conservation of Cetaceans in the Black Sea, Mediterranean Sea and Contiguous Atlantic Area (ACCOBAMS),^[51] the Memorandum of Understanding for the Conservation of Cetaceans and Their Habitats in the Pacific Islands Region (Pacific Cetaceans MoU)^[52] and the Memorandum of Understanding Concerning the Conservation of the Manatee and Small Cetaceans of Western Africa and Macaronesia (Western African Aquatic Mammals MoU).^[53]

Whaling

Killed pilot whales in Hvalba

Whaling of this species in the Faroe Islands in the North Atlantic has been practiced since the time of the first Norse settlements there. The hunts, called grindadráp in Faroese, are mainly executed during the summer. They are generally regarded as non-commercial - though people may sell their share after the catch has been divided - and organized on a community level. The hunters first surround the pilot whales with a wide semicircle of many boats. The boats then drive the pilot whales into a bay or to the bottom of a fjord. It is regulated by Faroese authorities but not by the International Whaling Commission, which does not regulate the hunts of small cetaceans.^[54][55] As of the end of November 2008 the chief medical officers of the Faroe Islands have recommended that pilot whales no longer be considered fit for human consumption because of the level of mercury in the whales.^[56][57]

Though the Faroe Islands are home to the only remaining large scale long-finned pilot whale hunts in the world, this species has also been hunted historically elsewhere. An industrial drive fishery was started in the Trinity Bay area of Newfoundland, Canada in 1947 by a Norwegian whaling captain. The catches increased every year until in 1956, there were approximately 10,000 pilot whales successfully captured and killed. This species was also historically hunted along the New England coastline.

Aside from the Faroe Islands, a few pilot whales are taken opportunistically in Greenland each year.

• 

  Pilot whale hunt in Vágur, Suðuroy in August 2012

• 

  Beach of Hvalba during a Grindadráp, Faroe Islands, the sea has turned red with blood

• 

  In accordance with the regulations, men and women gather on the shore to kill the beached whales, here in the town Vágur on Suðuroy

Tourism

Whale-watching vessel and long-finned pilot whales off Cape Breton

Long-finned pilot whales are economically important in the whale-watching industry of some areas of the world, especially in eastern Canada. Even though there are a number of other species of whales found in the Gulf of the St. Lawrence and around Newfoundland, pilots are one of the more common ones sighted inshore during the summer season. The tour vessels used in these regions are normally old converted fishing vessels or zodiacs. In these places, pilot whales provide valuable income for people living in rural fishing communities.

The effects of whale-watching on long-finned pilot whales have not been well studied.

Museum specimens

The articulated skeleton of a long-finned pilot whale, killed in the Firth of Forth in 1867, was put on display at Leeds City Museum, UK in 2019.^[58]

See also

• List of cetaceans

References

La nigra globicefalo (Globicephala melas) estas la plej ofta specio de la genro Globicephala (signifanta: globa kapo). Ĝi estas granda delfeno aŭ eta baleno, longa ĝis 8-9 m. En pluraj lingvoj ĝi estas ankaŭ nomata pilota baleno aŭ pilota delfeno.

Notoj kaj referencoj

Calderón común adulto y cría. Se aprecian las coloraciones y marcas de nacimiento

Marcas de calamares en la boca de un calderón común.

El calderón común o ballena piloto de aleta larga (Globicephala melas) es una especie de cetáceo odontoceto de la familia Delphinidae. Junto al calderón tropical o de ala corta (Globicephala macrorhynchus) integran el género Globicephala. Es uno de los delfínidos más grandes del Mediterráneo, pero es más abundante los Océanos Atlántico, Pacífico e índico. Muy fácil de reconocer por su coloración negra azabache con una única mancha ventral blanca en forma de ancla y la característica cabeza globosa que explica la denominación con la que se le conoce popularmente. La aleta dorsal tiene forma de hoz, se ubica cerca a la cabeza y se orienta hacia atrás; las aletas pectorales son de color negro y muy largas Este cetáceo presenta un dimorfismo sexual: los adultos machos tiene una longitud de entre 6 m y 7,6 m y las hembras entre 5 m y 5,6 m, y alcanzan un peso que fluctúa entre los 1.800 y 3.500 kg. Las crías miden entre 1,8 y 2 metros y pesan unos 75 kg al nacer^[3]​.. Cuando nacen, tienen una coloración gris clara, y características marcas fetales a lo largo del cuerpo. También resalta por ser uno de los pocos animales que posee un número de neuronas neocorticales superior a la del ser humano, con 37.500.000.000, en un área que determina la percepción, la imaginación, el pensamiento, el juicio y la decisión, y que por ende, está estrechamente vinculado a la inteligencia.^[4]​

Distribución y población

Habita las zonas templadas y subárticas de ambos hemisferios, en aguas oceánicas y algunas aguas costeras de los Océanos Atlántico, Pacífico, Índico, el mar Mediterráneo. . Previamente existían al occidente océano Pacífico Norte, donde parece estar ausente actualmente. Existe una población subantártica en el Hemisferio Sur, que llega hasta los 68°S que parece estar aislada de la población del Norte.^[1]​ No se han realizado estimados totales de la población global. El número de individuos se ha calculado en 750.000 al noreste y el centro del Atlántico Norte y 200.000 en la población subantártica y 31 en el Mar del Norte occidental. Para 2008 fue catalogado en la Lista Roja de la UICN como especie con datos insuficientes a nivel mundial (Data deficient DD) debido a la carencia de información sobre el tamaño de su población, y su distribución espacial, y sobre sus tendencias.^[1]​ Sin embargo si que se realizan evaluaciones de poblaciones locales, o unidades de gestión de los mismos, como por ejemplo el caso de las poblaciones de calderón común del Mediterráneo. Se espera que a lo largo del 2021 se tenga una nueva evaluación del Mar Mediterráneo.

Población del Mar Mediterráneo

El calderón común ha sido ampliamente estudiado en el Mar Mediterráneo. Su distribución espacial está principalmente comprendida entre las aguas del Cabo de Palos y el Estrecho de Gibraltar. Sus efectivos contarían con alrededor de 3.000 a 4.000 individuos, reunidos en clanes. Se conocen de momento los clanes del Estrecho de Gibraltar, que contarían con cerca de 300 individuos, y que estarían asociado a las aguas de mayor pendiente del Estrecho, el clan del Seco de los Olivos-monte Dibouti, asociado a aguas de grandes profundidades cerca de los 1000 metros, en aguas de Granada y Almería, y probablemente dos clanes en aguas de la Región de Murcia. Un primer clan, asociado a los cañones de Cartagena y Garrucha, y otro a aguas templadas del parque natural de Cabo de Gata-Níjar. Se pueden encontrar también calderones comunes en la zona comprendida entre Mónaco, Italia, y Francia, en pleno santuario de cetáceos de Pelagos.

Unidades de gestión

Actualmente existen 4 unidades de gestión detectados en las poblaciones del Mediterráneo.

Comportamiento y cultura

¿Cómo se estructuran socialmente?

Son animales muy sociales, viven en estructuras matrilineales, conformadas por unos 12-17 individuos. Estas familias forman los clanes, que pueden llegar hasta los 250-300 individuos. Estos clanes son genética y culturalmente muy parecidos. Los individuos permanecen con sus madres durante toda la vida (estructura matrilineal). Los padres no suelen estar en estos clanes, (estarían en otros clanes, lo que aseguraría una transmisión genética fuera del grupo social). Se desconoce si son también matriarcales, al no existir dispersión filopática de los machos (como es el caso en los cachalotes) . Este tipo de estructuras asegura por un lado una transmisión genética entre clanes (que se encontrarían aleatoriamente en sus zonas de distribución, y por otro lado asegura una transmisión cultural (entendida como una transmisión del compendio de conocimientos entre individuos) en el seno de la familia matrilineal, es decir, que los conocimientos (estrategias de caza, defensa contra depredadores, lenguaje), se quedarían en el seno de la familia, lo que daría una ventaja competitiva, desde un punto de viste evolutivo, a los conocimientos de las propias familias. Hasta el momento se han realizado estudios de detalle en el Mar de Alborán y el Estrecho de Gibraltar (Mediterráneo) de este tipo de estructuras.

¿Cómo ven?

Los cetáceos odontocetos tienen una visión adaptada tanto fuera como dentro del agua gracias al sistema ocular. Por otro lado, tienen desarrollado sistemas acústicos que les permiten ver en el agua a largas distancias.

¿Cómo se reproducen?

Las hembras alcanzan la madurez cuando alcanzan los 3,7 m y los 6 a 7 años de edad, mientras los machos requieren llegar a los 4,6 m y los 12 años de edad. La gestación se prolonga por espacio de 12 a 15 meses, con un periodo entre cada embarazo de entre 3 a 5 años. Las crías en promedio miden 1,8 metros al nacer y pesan unos 102 kg. La crianza dura hasta 22 meses.

¿Qué comen? ¿Cómo lo comen?

Las inmersiones de cacería, cuando buscan calamares o peces, pueden durar más de 15-20 minutos. Son capaces de sumergirse a profundidades de 1200 metros. Los calderones comunes son carnívoros, se alimentan principalmente de moluscos, y peces, consumiendo alrededor de 34 kg al día. Calamares como Logio pealei e Illex illecebrous, son sus favoritos, junto con peces como la caballa, el arenque del Atlántico, el bacalao, y el rodaballo.^[5]​

¿Cómo se comunican?

Los calderones comunes tienen un complejo compendio de sonidos, que son típicos de sus clanes. También son grandes imitadores de sonidos, con registros de imitación de otras especies, de sonares, o de ruido de motores.

Amenazas

El compendio de amenazas sobre la especie a nivel mundial sería muy diverso. La primera de estas amenazas, sería el desconocimiento científico a nivel global que se tiene sobre la especie, como demuestra su evaluación como DD (Data Deficient) en la que está incluida a nivel mundial en la Lista Roja de la UICN. Esto hace que no se tengan definidos planes de gestión para esta especie en países donde reside, y por tanto no se apliquen medidas de conservación y seguimiento directas. Actualmente, que conozcamos, no existe publicado en los ordenamientos jurídicos ningún plan de Conservación para los calderones comunes. Sin embargo, si que existe una propuesta de plan de conservación para la especie a nivel del Mediterráneo Español, presentada en una tesis doctoral. Las amenazas más comunes a día de hoy, serían las colisiones con embarcaciones, las actividades de pesca recreativa, las actividades turísticas en sus zonas de distribución, como el avistamiento de cetáceos, tanto de forma comercial, como de forma oportunista), la contaminación química, la investigación descontrolada y descoordinada, en algunas zonas, la alteración de sus de sus hábitats, y la sobrepesca. Los varamientos masivos son comunes en zonas como Australia y Nueva Zelanda. Por otro lado las epidemias, serían otro peligro. Si bien estas son algo común en la naturaleza, la sincronía con el resto de amenazas podría poner en peligro su recuperación, o podrían acrecentar las mismas, como es el caso de las poblaciones del Mediterráneo. Finalmente otro de las amenazas sería la caza ballenera.

Calderón herido una línea de pesca de pescadores al curricán en en el Estrecho..

Actividades de avistamiento de cetáceos

Se han detectado impactos negativos a 3 niveles. Por un lado a nivel comportamental, por otro lado a nivel de dinámica de poblaciones. La actividad comercial tiene beneficios, tanto a nivel ecológico, como a nivel social, de investigación y económico. La actividad es responsable de incontables estudios científicos Sin embargo, Recientes estudios demuestran que, si la actividad viene unida a otros impactos negativos, y no existe un programa de conservación y gestión obligatorio (no códigos éticos), Las poblaciones podrían verse afectadas a nivel de dinámica de población. Este impacto vendría explicado por los cambios de comportamiento que ocasionarían las embarcaciones, que disminuiría la actividad social y cultural normal de la especie. Estos cambios comportamentales, unidos a inmunodepresión debida por ejemplo a la alta contaminación de la especie, impactaría en las tasas de natalidad, o les impediría recuperarse de posibles enfermedades.

Actividades de pesca recreativa (Estrecho de Gibraltar).

Uno de los mayores problemas que tienen los calderones comunes en el Estrecho de Gibraltar son las actividades de pesca recreativa.

Tráfico marítimo (comercial y turístico).

Contaminación química y acústica

Respecto al consumo humano de carne de calderón, se han sugerido algunos potenciales riesgos para la salud, debido la presencia de algunos metales tóxicos para el hombre tales como el mercurio y el cadmio, carcinógenos como policlorobifenilos (PCB) y otros organoclorados, así como también restos de DDT y dieldrín. Aunque los niveles hallados de la mayoría de estas toxinas se mantuvieron dentro del rango normal, no fue el caso del PCB y otros organoclorados que alcanzaron niveles tóxicos relacionados directamente con la edad en los machos. Cabe mencionar que esta relación es inversa en las hembras maduras, probablemente debido al traspaso de las toxinas de la madre a las crías durante el embarazo^[6]​ y la lactancia, como ocurre en los delfines nariz de botella.

Varamientos masivos

Cuando esto ocurre, a menudo se debe a haberse desorientado y separado del grupo. Son animales gregarios, con una gran cohesión social, y una vez aislados del grupo son muy vulnerables. En general, todos los cetáceos cuando se hallan lejos de su área normal de distribución sufren las condiciones ecológicas desfavorables y su inadaptación, provocando su muerte por varamiento antes o después.^[7]​ Respecto al varamiento, se ha sugerido que una de las fuentes de desorientación que afectan a los calderones es la contaminación auditiva en las profundidades. Aunque aún no se ha concluido que efectos concretos pueda tener esta variable en el comportamiento de estos animales, un estudio en los calderones comunes del Mediterráneo encontró variaciones significativas en las vocalizaciones producidas por estos animales en presencia de las emisiones de sonar militar, las cuales dominaban el entorno acústico.

Explotación comercial

Actualmente, esta especie está protegida a través del Convenio de Bonn en su anexo IV, lo cual ha detenido en gran medida su explotación. Sin embargo, la caza de la especie fue extendida y de larga data. Algunos países europeos donde el Calderón fue cazado son Noruega, Groenlandia, Islandia y Escocia. En el Atlántico Oeste, la explotación del Calderón se concentró en la Isla de Terranova entre 1947 y 1964, donde se estima una cima de extracción cercana al rango de los 3,000 a 10,000 ejemplares, en 1956. Debido a la ostensible reducción de la población, en 1970 cesó la caza de esta especie. También en el Cabo Cod, desde mediados de 1700 hasta 1920, se desarrolló una importante industria pesquera basada en la caza del Calderón.

Solo de manera tradicional, la explotación del calderón continúa en las Islas Feroe, famosas a nivel mundial por la gran industria pesquera centrada en la captura anual de esta especie (se estima a lo menos 250 ejemplares, lo que por sí solo constituye el 0,03 % de la población del Atlántico norte estimada de la especie). Más allá del real impacto de esta cacería sobre la población total del Calderón, el archipiélago feroés ha estado en el centro de la polémica ecologista por los medios de captura, considerados por muchos como "brutales" ( se utilizan, entre otros elementos, ganchos y garrotes), imagen reforzada por el impactante espectáculo del mar enrojecido en varios kilómetros con la sangre de estos animales. A la polémica se suma el hecho de que esta caza "tradicional" es posible debido al comportamiento del calderón, el cual se acerca voluntariamente a los humanos.

Referencias

Pilotu-izurde hegaluzea (Globicephala melaena) Globicephala generoko zetazeoa da, mundu osoko ur hotz eta epeletan bizi dena^[1], Bizkaiko golkoan ere bai, euskal kostaldean.

Nahiz eta bere portaera baleen modukoa izan, izurdeekin batera Delphinidae familian sailkatzen da.

Beste kalderoi edo pilotu-izurdeen kasuan bezala, muturrik ez duela da bere ezaugarri fisiko deigarrietako bat. Kolore beltz-beltza dauka, eta 6,5 metro luze izatera heldu daiteke^[2]. Talde handiak osatzen dituzte, 60-80 lagunekoak, harreman sozial estuekin. Agian horrek azaldu lezake batzuetan sufritzen dituzten hondartze masiboak.

Erreferentziak

Pitkäeväpallopää^[4][5] eli pallopäävalas^[2][5] eli pallopää^[6] eli grindvalas^[6] eli pallokas^[7] (Globicephala melas, aiemmin G. melaena) on kookas delfiinilaji, jota tavataan sekä maapallon pohjoisilla että eteläisillä merialueilla.^[1] Nisäkäsnimistötoimikunta on ehdottanut, että lajin suomenkieliseksi nimeksi vaihdettaisiin eväpallopää.^[4]

Koko ja ulkonäkö

Pitkäeväpallopäällä on musta, jyhkeä ruumis ja valkoinen vatsa. Muita tunnusomaisia piirteitä ovat iso pallomainen pää, pitkä kapeneva pyrstö sekä matala leveätyvinen selkäevä, joka osoittaa taaksepäin. Naaraat ovat yleensä huomattavasti pienempiä kuin koiraat, jotka voivat kasvaa jopa 2 300 kilogramman painoiseksi ja lähes kahdeksan metrin pituiseksi.^[8] Pitkäeväpallopään aivokuoressa on enemmän neuroneja kuin millään muulla nisäkkäällä (lähes kaksi kertaa enemmän kuin ihmisellä).^[9]

Levinneisyys ja elinympäristö

Koko suhteessa ihmiseen.

Pitkäeväpallopäitä esiintyy maapallon viileillä ja lauhkeilla merialueilla, joissa veden lämpötila on korkeintaan +25 °C. Aikaisemmin niitä tavattiin Tyynenmeren koillisosissa, mutta nykyään levinneisyysalue rajoittuu pohjoisella pallonpuoliskolla Pohjois-Atlantille mukaan lukien Välimeren länsiosat (Alboráninmeri), Pohjanmeri sekä Saint Lawrencen lahti. Eteläisellä pallonpuoliskolla levinneisyysalue ulottuu Etelä-Amerikan, Afrikan ja Australian etelärannikolta 68. leveyspiirin tuntumaan.^[1] Pohjoinen ja eteläinen kanta eivät näyttäisi olevan yhteydessä toisiinsa, minkä vuoksi jotkut meribiologit luokittelevat ne omiksi alalajeikseen, aiemmin myös lajeikseen. Näistä G. m. melas elää pohjoisessa ja G. m. edwardii (etelänpallopää) etelässä.^[1][6][10]

Pitkäeväpallopäät elävät enimmäkseen syvänmeren alueella tai mannerrinteen läheisyydessä, mutta voivat hakeutua myös mannerjalustalle saaliin perässä. Tavallisesti ne pysyttelevät 300–1 800 metrin syvyydessä.^[1]

Elintavat ja käyttäytyminen

Pitkäeväpallopäät elävät parvissa, joihin kuuluu yleensä 4–6 mutta joskus jopa kymmeniä tai satoja yksilöitä. Ne karttavat laivoja ja pelkäävät luonnostaan miekkavalaita. Naaraat saavuttavat sukukypsyyden 6–7 vuoden iässä, mutta koiraat vasta noin 12 vuoden iässä. Koska sukukypsiä naaraita on enemmän kuin sukukypsiä koiraita, on laji todennäköisesti polygyyninen. Parittelu tapahtuu helmi–maaliskuussa lauhkeilla merialueilla ja poikaset syntyvät 15–16 kuukautta myöhemmin viileillä merialueilla. Poikanen on syntyessään keskimäärin 1,4 metriä pitkä ja painaa 110 kilogrammaa. Sen nahka on ruskehtava tai tummanharmaa ja siltä puuttuvat hampaat. Emo imettää sitä 21–22 kuukautta.^[8]

Pitkäeväpallopää käyttää saaliinsa paikantamiseen kaikuluotausta.^[8] Sen pääasiallista ravintoa ovat kalmarit, mutta lisäksi se syö pieni- ja keskikokoisia kaloja, kuten makrilleja, turskia, piikkikampeloita, sillejä ja kummeliturskia.^[1]

Laji oli aikaisemmin taloudellisesti merkittävä valasöljyn lähde,^[8] mutta nykyään sitä pyydetään enää Gröönlannissa ja Färsaarilla^[1]. Sitä uhkaa myös ylikalastuksesta johtuva ravinnon väheneminen sekä joutuminen kalastuksen sivusaaliiksi.^[1]

Lähteet

Aiheesta muualla

• Laji.fi: Eväpallopää (Globicephala melas)
• ITIS: Globicephala melas (englanniksi)
• University of Michigan, Animal Diversity Web (ADW): Globicephala melas, long-finned pilot whale (englanniksi)
• Food and Agriculture Organization of the United Nations (FAO): Globicephala melas (englanniksi)

Le globicéphale commun ou globicéphale noir (Globicephala melas) est une espèce de globicéphales, des cétacés de la famille des delphinidés.

Description

Les adultes mesurent de 5 à 6,5 mètres^[1] pour un poids qui varie de 1 800 kg pour les femelles à 3 800 kg pour les mâles^[1].

Il existe chez cette espèce un dimorphisme sexuel prononcé pour ce qui concerne la taille. Les mâles atteignent 630 cm pour un poids de 1,75 tonne et les femelles mesurent 550 cm pour un poids moyen de 1 tonne. Les adultes, d'allure trapue, possèdent une tête globuleuse dépourvue de bec mais avec ce qui s'apparente à des lèvres. La fente buccale est ascendante mais se courbe vers le bas à la commissure, donnant ainsi à l'animal une expression qui pourrait évoquer la sympathie. Chaque demi-mâchoire compte 8 à 13 dents. Les pectorales sont longues (presque un quart de la longueur du corps) et pointues ; avec l'âge, elles forment un coude très net. L'aileron implanté sur la moitié antérieure du corps est arqué vers l'arrière et sert à l’identification de l'espèce^[2]. Chez les jeunes , il est saillant et triangulaire. La caudale est large et très échancrée. Le pédoncule caudal est aplati latéralement. La coloration en général est foncée avec une touche de gris et parfois brunâtre. La gorge est ornée d'une tache claire en forme d'ancre qui se rétrécit en arrière de la poitrine pour s’élargir dans la zone anale. Derrière les yeux, une rayure claire s'étend vers l'aileron et derrière celui-ci se trouve une autre tache claire^[3].

• Squelette d'un globicéphale commun.

• Taille comparée à un homme moyen

Habitat et répartition

C'est une espèce océanique mais que l'on peut occasionnellement observer plus près des côtes, notamment dans le golfe de Gascogne (247 observations occasionnelles de 1980 à 2000 rapportées par des agents des douanes, des pêcheurs, des plaisanciers…) en France^[4].

On peut donc l'observer dans les océans du monde entier mais c'est une variante de ce dernier qu'on retrouve dans le nord du Pacifique et dans l'Océan Indien : le Globicephala macrorhynchus.

Ce cétacé préfère les eaux froides. Il peut également fréquenter le bassin occidental de la Mer Méditerranée^[5].

Le globicéphale noir habite en eaux tempérées et sub-polaires, au nord de 30 degrés de latitude nord et, dans l’hémisphère sud, toutes les eaux tempérées jusqu'au cercle polaire^[3].

La forme australe a le statut de sous-espèce^[3],World Register of Marine Species (26 août 2021)^[6] :

• sous-espèce Globicephala melas edwardii A. Smith, 1834
• sous-espèce Globicephala melas melas (Traill, 1809)

Compte tenu des fréquences des échouages collectifs de cette espèce, on pense qu'à l'origine elle habitait uniquement en haute mer et que par conséquent elle n'est pas véritablement adaptée pour mener une vie près des côtes, où elle revient parfois^[3].

Identification en mer

On peut différencier le globicéphale noir des autres cétacés par son aileron particulier, et de son proche parent le globicéphale tropical par ses pectorales plus longues. La coloration du ventre peut aussi distinguer ces deux espèces mais cet aspect peut échapper à l'observateur car cette différence reste difficile à voir pour ce dernier^[3].

Régime alimentaire

Le globicéphale noir chasse quasi uniquement des proies grégaires. Il se nourrit de plusieurs espèces de poissons mais aime particulièrement les calamars. Il semble avoir un régime alimentaire spécifique en fonction de sa distribution géographique^[3].

Mode de vie

Les globicéphales noirs sont des animaux profondément sociaux qui vivent en bandes d'environ une centaine d'individus, qui se rassemblent à l’occasion en de très grandes concentrations. Les mâles montrent entre eux une agressivité élevée, ce qui est plutôt inhabituel pour les cétacés. Il semblerait qu'ils conquièrent régulièrement le droit de s'accoupler avec les femelles de groupes familiaux étrangers. Les globicéphales noirs chassent dans les profondeurs superficielle et moyenne et normalement ne plongent pas plus de 10 minutes. Comme beaucoup de cétacés, ils possèdent un registre de sons différents leur servant pour la géolocalisation et la communication^[3].

Ses prédateurs sont les orques et les requins^[7].

Reproduction

La durée de gestation est de 14 à 15 mois. Les petits globicéphales noirs mesurent 180 cm à la naissance et sont allaités pendant environ 20 mois. Cette longue période de lactation est la raison pour laquelle les femelles ne mettent bas que tous les 3 ans. Les mâles sont sexuellement matures vers 12-20 ans alors que les femelles le sont à 6-10 ans. La longévité est d'environ 50 ans^[3].

Effectifs

L'une des causes majeures de mortalité est le matériel de pêche dans lequel s’empêtrent les cétacés. Il n'existe aucune estimation des effectifs. On suppose que ceux-ci se chiffrent à plusieurs centaines de milliers d'individus au niveau mondial^[3], voire un million^[8]. L'espèce est considérée comme étant au niveau de préoccupation le plus bas de l'échelle UICN (espèce non menacée)^[9].

Voir aussi

Références taxinomiques

• (en) Référence World Register of Marine Species : espèce Globicephala melas (Traill, 1809)
• (en) Référence Mammal Species of the World (3^e éd., 2005) : Globicephala melas
• (en) Référence BioLib : Globicephala melas (Traill, 1809)
• (fr+en) Référence ITIS : Globicephala melas (Traill, 1809)
• (en) Référence Paleobiology Database : Globicephala melas Traill 1809
• (fr) Référence INPN : Globicephala melas (Traill, 1809)
• (en) Référence Animal Diversity Web : Globicephala melas

Notes et références

1. ↑ ^{a et b} Steven Weinberg, Découvrir la vie sous-marine : Atlantique, Manche et mer du Nord, Challes-les-Eaux, Éd. Gap, 2010, 415 p. [détail des éditions] (ISBN 978-2-7417-0408-9), p. 394
2. ↑ Données d'Observations pour la Reconnaissance et l'Identification de la faune et la flore Subaquatiques (DORIS), « Globicéphale noire » (consulté le 27 septembre 2019).
3. ↑ ^{a b c d e f g h et i} Guide des mammifères MARINS DU MONDE, delachaux et niestlé, 5 mai 2019, 284 p., p. 167-168
4. ↑ Globicéphale noir dans le Golfe de Gascogne (GEFMA), Rapport de stage de Virginie Lahaye, juin-août 2001.
5. ↑ « Le globicéphale noir (Globicephala melas, Traill 1809) - Le GREC », sur www.cetaces.org (consulté le 16 mars 2016)
6. ↑ World Register of Marine Species, consulté le 26 août 2021
7. ↑ « Globicephala melas | DORIS », sur doris.ffessm.fr (consulté le 3 novembre 2021)
8. ↑ Alain Diringer (préf. Marc Taquet), Mammifères marins et reptiles marins de l'océan Indien et du Pacifique, Éditions Orphie, 2020, 272 p. (ISBN 979-10-298-0254-6), p. Le globicéphale noir pages 55-56
9. ↑ Randall Reeves (IUCN SSC Cetacean Specialist Group) et Gillian Braulik (IUCN SSC Cetacean Specialist Group), « IUCN Red List of Threatened Species: Globicephala melas », sur IUCN Red List of Threatened Species, 18 juin 2018 (consulté le 20 août 2020)

Ainmhí mór is ea an píolótach fadeiteach.

Is síol ainmhí é an t-alt seo. Cuir leis, chun cuidiú leis an Vicipéid.
Má tá alt níos forbartha le fáil i dteanga eile, is féidir leat aistriúchán Gaeilge a dhéanamh.

O caldeirón propiamente dito,^[3][4] ou caldeirón común,^[5][6] Globicephala melas (Traill, 1809), é unha especie de cetáceo odontoceto da familia dos delfínidos, subfamilia dos globicefalinos.

Canda o caldeirón tropical, Globicephala macrorhynchs, Gray, 1846, integra o xénero Globicephala.

Taxonomía

Descrición

O xénero Globicephala foi creado por Lesson en 1828, aparecendo por primeira vez en Compl. Oeuvres Buffon Hist. Nat., 1: 441, tomando como especie tipo a Delphinus globiceps Cuvier, 1812, que viña a coincidir coa especie Delphinus melas definida por Traill en 1809.^[7]

A especie Globicephala melas fora descrita en 1809 polo naturalista escocés Thomas Stewart Traill, en Nicholson's J. Nat. Philos. Chem. Arts, 22: 81.^[8], co nome de Delphinus melas, como quedou dito.

Sinonimia

E especie tamén foi coñecida polos sinónimos:^[2]

• Delphinus melas Traill, 1809
• Globicephala melaena (Traill, 1809)

Subespecies

Recoñécense dúas subespecies:^[2]

• Globicephala melas (Traill, 1809)
  • Globicephala melas edwardii A. Smith, 1834,^[9] que habita no océano Antártico, pero que pode chegar até as costas de Sudamérica (até o Perú no Pacífico, e o Brasil no Atlántico), Suráfrica, sur de Australia e Nova Zelandia.
  • Globicephala melas melas (Traill, 1809),^[10] propia do Atlántico norte, incluíndo o mar Mediterráneo.

Características

Os machos miden entre 4 e 7,6 m, as femias entre 3 e 5,6 e as crías ao nacer sobre 2 m. En canto ao peso, un exemplar adulto pesa entre 1,8 e 3,5 t, mentres que un acabado de nacer mide entre 1,8 e 2 m, e pesa sobre os 75 Kg.^[6][11]

O corpo é alongado, coa cabeza globosa (que pode colgar sobre o diminuto bico nos machos vellos) e grandes aletas pectorais, dobradas nun cóbado que se fai máis acententuado coa idade, aleta dorsal prominente, falciforme, dirixida cara a atrás e situada na parte anterior do corpo, e aleta caudal pequena, cos bordos posteriores cóncavois e cunha ben marcada fendedura central separando os lóbulos.^[6][11]

A súa coloración é gris escura ou negra uniforme polas rexións superiores, aínda que e posúen unha banda diagonal abrancazada que vai desde cada ollo até a base da aleta dorsal, e na rexión ventral amosan unha mancha de cor branca ou gris clara, en forma de "W", que comeza na gorxa para estrirarsew noi medido do ventre e acabar nun parche oval que se estende sobre a rexión uroxenital.^[6]

Distribución

Coñécense dúas poboacións distintas (que se corresponden coas dúas subespecies, edwardii no sur e melas no norte), unha situada no hemisferio sur (coas poboacións asociadas coas correntes de Humboldt, Falkland e Benguela) e outra no Atlántico norte, separadas polo cinto tropical. Ambas as pobocacións prefiren as augas profundas ou os bordos das plataformas continentais. Algúns individuos viven permanetemente lonxe ou cerca da costa, mentres que outros realizan migracións desde a costa (verán e outono) até mar aberto (inverno e primavera), segundo a abundacia de cefalópodos.^[11]

É un animal abundante en Galicia, e a nosa comunidade, así como as costas cantábricas e as de Portugal, son os lugares da península Ibérica onde se atopa a maior poboación de caldeiróns.^[6]

Bioloxía

Comportamento

Son animais moi sociábeis e familiares, vivindo en grupos de 10 a 50 individuos, que ás veces poden chegar até os 100, dos que un é o lider, que adoita ser a femia máis vella do grupo. En ocasións excepcionais poden chegar a reunirse varios centos e mesmo miles de exemplares.^[6][11]

As mandas adoitan permaneceren inmóbiles na superficie, permitindo que os barcos se acheguen a pouca distancia. Saltan á proa das embarcacións (sobre todo os exemplares xuvenís; os adultos non adoitan saltar) e con fecuencia obsérvanse dando golpes coa aleta caudal e sacando a cabeza da auga para vixiar.^[11]

Polo xeral realizan varias inspiracións rápidas e despois se soimerxen durante poucos minutos, aínda que para alimentarse poden durar 10 min ou máis. O seu sopro é potente, de máis de 1 m de altura. Poden sumerxirse até os 600 m, pero a maior parte das inmersións de entre 30 e 60 m.^[11]

Alimentación

A súa dieta componse principalmente de chocos e luras, aínda que ás veces tamén comen pequenos peixes.^[11]

Reprodución

Alcanzan a madurez sexual as 6 anos, cando miden uns 3,5 m, as femias, e aos 12 anos, medindo uns 5 m, os machos. A xestación dura entre os 14 e os 16 meses, e os partos prodúcense na primavera e o verán. O período de aleitamento prolóngase durante dous anos. As femias poden volver a quedar preñadas aos 3 ou 5 anos.^[6]

Varamentos

Os caldeiróns son animais que viven tanto na costa coma en mar aberto. Non é por tanto nada difícil que se produza un varamento na costa. En Galicia son frecuentes os varamentos na Costa da Morte e na costa cantábrica da Mariña de Lugo.

Se a femia líder vara na costa, o resto dos caldeiróns seguirana, producíndose un varamento masivo. Isto fai que eses varamentos sexan moi prexudiciais para eles, xa que é moi difícil devolver ao mar o grupo.

Estado das poboacións

En 2008, a Unión Internacional para a Conservación da Natureza cualificou o estado de conservación das poboacións desta especie como "DD" (datos insuficientes). En primeiro lugar, porque é tratada como unha soa especie, aínda que puidera tratarse de dúas (ou máis), do que non hai de momento probas e, se así fora, algunhas destas poboacións poderían xustificar o seu listado en categorías superiores de risco. E, en segundo, polas ameazas que pesan sobre elas.^[1]

As principais ameazas que poderían causar caídas importantes das súas poboacións son actuacións antropoxénicas, como o aumento dos ruídos dos sonares, especielmente dos militares e os empregados nas prospeccións sísmicas, e as captutras accidentais na pesca, especialmente nas de cefalópodos,^[1] calculándose que podería reducir a súa poboación global nun 30 % ao longo de tres xeracións.^[12]

Notas

Véxase tamén

Bibliografía

• Carwardine, M. (1995): Ballenas, delfines y marsopas. Guía visual de todos los cetáceos del mundo. Barcelona: Omega. ISBN 84-282-1037-3.
• Díaz d'a Silva, J. I. e Cartelle, Y. (2007): Guía dos mamíferos de Galicia. A Coruña: Baía Edicións. ISBN 978-84-96893-20-7.
• Duguy, R. e Robineau, D. (1987): Guía de los mamíferos marinos de Europa. Barcelona: Ediciones Omega. ISBN 84-282-0811-5.
• Pérez Alberti, A. (dir.) (1982): Xeografía de Galicia. Tomo I: O medio.. A Coruña: Edicións Sálvora. ISBN 84-85770-12-6.
• Perrin, William F., Bernd Würsig & J. G. M. Thewissen (eds.) (2002): Encyclopedia of Marine Mammals. 2ª ed. San Diego: Academic Press. ISBN 978-0-12-373553-9
• Wilson, D. E. & Reeder, D. M. (eds.) (2005): Mammal Species of the World. A Taxonomic and Geographic Reference. 3ª ed. Baltimore, Maryland: Johns Hopkins University Press. ISBN 0-8018-8221-4.

Outros artigos

• Cetáceos
• Odontocetos
• Delfínidos
• Caldeiróns
• Grampus griseus

Bjelogrli dupin (lat. Globicephala melas) je morski sisavac iz porodice dupina.

Bjelogrli dupini putuju u jatima od oko 25 do 30 jedinki. Odrasli bjelogrli dupini teže između tisuću i tri tisuće kilograma. Ženke dosežu dužinu od 3,7 metara, a mužjaci narastu i do 5,5 metara.

Kitolov na Farskim Otocima u sjevernom Atlantiku je dio višestoljetne tradicije. U studenom 2008. glavni medicinski službenici Farskih Otoka su objavili da se bjelogrli dupin više ne smatra prikladnim za prehranu zbog razine žive u njima.^[1] Ova vrsta također se povijesno lovi uz obalu Nove Engleske.

Rasprostranjenost

Areal crnog dupina obuhvaća dijelove Atlantskog, Indijskog i Tihog oceana. Vrsta se sreće u obalnim područjima u Japanu, Kanadi, Sjedinjenim Američkim Državama, Novom Zelandu, Libiji, Alžiru, Maroku, Južnoafričkoj Republici, Peruu, Čileu, Islandu, Danskoj, Ujedinjenom Kraljevstvu, Irskoj, Portugalu, Francuskoj, Nizozemskoj, Belgiji, Malti, Namibiji, Tunisu, Urugvaju, Mauritaniji i Angoli.^[2]

Podvrste

• Globicephala melas edwardii (A. Smith, 1834)
• Globicephala melas melas (Traill, 1809)

Izvori

Grindhvalur eða marsvín (fræðiheiti: Globicephala melas, einnig nefndur Globicephala melaena), er allstór tannhvalur af ættkvísl grindhvala (Globicephala). Í ættkvíslinni er ein önnur tegund, flipahvalur (Globicephala macrorhynchus), en hún lifir í hlýrri sjó í belti umhverfis jörðina milli 50°N og 40°N.

Lýsing

Horn grindhvals

Grindhvalurinn er sívalur um búkinn, gildastur framan við miðju en mjókkar til beggja enda. Hausinn er stuttur en með hátt og kúpt enni sem skagar fram yfir stutt trýnið, í hvorum skolti eru 8-13 tennur. Hornið er aftursveigt og framan við mitt bak. Bægslin eru löng og mjó, lengd þeirra getur verið allt að 30% af heildarlengd dýrsins.

Talsverður stærðarmunur er á kynjunum, kýrnar er 4,3 til 5,1 metrar á lengd og allt að 900 kg á þyngd. Tarfarnir eru 5,5 til 6,2 metrar og verða allt að 1700 kg.

Kálfarnir fæðast dökkgráir og yngri hvalir geta haft misdökka flekki. Fullorðin dýr eru svört eða dökkbrún fyrir utan að hvalurinn hefur hvítan blett á bringunni fyrir framan bægslin.

Útbreiðsla og hegðun

Grindhvalir skiptast í tvær undirtegundir, Globicephala melas melas sem finnst á tempruðum og kaldtempruðum svæðum í Norður-Atlantshafi og Globicephala melas edwardii, sem lifir allt í kringum Suðurskautslandið. Norður-Atlantshafsstofninn heldur til á úthöfum á vetrum en fylgir smokkfiskum upp að landgrunninu á sumrin.^[2] Fæðan er einkum smokkfiskar en grindhvalurinn étur einnig fiska.

Grindhvalurinn er eindregið hópdýr, í hverri hjörð geta verið allt frá nokkrum dýrum upp í mörg þúsund. Algengt er að grindhvalahópar blandist öðrum hvölum, sérstaklega höfrungum. Grindhvalir synda iðulega í hópum á land upp, hvað þessu veldur er óþekkt. Samstaða hópsins er svo sterk að þegar fremri hluti hans hefur hlaupið á land fylgja þeir sem utar eru hinum beint í opinn dauðann.^[3]

Veiðar og fjöldi

Íslendingar hafa aldrei veitt grindhval með skipulögðum hætti, en strandaðir hvalir hafa verið nýttir í aldaraðir. Áður var gjarnan reynt að reka hvalina á land þegar til þeirra sást.^[4] í Færeyjum er hins vegar löng hefð fyrir grindhvalaveiðum og fylgir hún nákvæmum reglum, allt frá því hvernig boð berast um grind og hvernig skipta eigi aflanum milli sveitarfélaga. Til eru skrár yfir veiðar Færeyingar allt aftur til 1584 og sýna þær að veiðarnar hafa sveiflast frá 800 til 2000 dýrum á ári. Við Nýfundnaland hafa verið stundaðar umfangsmiklar veiðar á grindhval á seinnihluta 20. aldar og virðast þær hafa gengið mjög á stofninn á því svæði.^[5]

Umfangsmikil talning var gerð á grindhvölum í Norðaustur-Atlantshafi 1989 og sýndu þær að stofnstærðin var um 780 þúsund dýr.^[6] Stofnstærð á Norðvestur-Atlantshafi og á suðurhveli er hins vegar óþekkt.

Tilvísanir

Heimildir

• Ásbjörn Björgvinsson og Helmut Lugmayr, Hvalaskoðun við Ísland (Reykjavík: JPV Útgáfan, 2002).
• Bjarni Sæmundsson, Íslensk dýr II: Spendýrin (Reykjavík: Bókaverslun Sigfúsar Eymundssonar, 1932).
• Buckland S.T., D. Bloch, K.L. Cattanach, Þorvaldur Gunnlaugsson, K. Hoydal, S. Lens og Jóhann Sigurjónsson, „Distribution and abundance of long-finned pilot whales in the North Atlanic, estimated from NASS-87 and NASS-89 data“. Report of the International Whaling Commision Special issue 14 (1993): 33-49.
• Hoydal K. og L. Lasten, „Analysis of Faroese catches of pilot whales (1700-1992), in relation to environmental variations“. Report of the International Whaling Commision, Special issue 14 (1993): 89-106.
• Jóhann Sigurjónsson, Gísli A. Víkingsson og C. Lockyear, „Two mass strandings of pilot whales (Globicephala melas) on the coast of Iceland“. Report of the International Whaling Commision, Special issue 14 (1993): 407-423.
• Páll Hersteinsson (ritsj.), Íslensk spendýr (Vaka-Helgafell 2005). ISBN 9979-2-1721-9
• Sigurður Ægisson, Jón Ásgeir í Aðaldal, Jón Baldur Hlíðberg, Íslenskir hvalir fyrr og nú (Reykjavík: Forlagið, 1997).
• Stefán Aðalsteinsson, Villtu spendýrin okkar (Reykjavík: Bjallan, 1987).
• Taylor, B.L., Baird, R., Barlow, J., Dawson, S.M., Ford, J., Mead, J.G., Notarbartolo di Sciara, G., Wade, P. & Pitman, R.L. (2008). Globicephala melas. 2008 IUCN Red List of Threatened Species. IUCN 2008 (Skoðað 26. febrúar 2009).

Tengt efni

• Grindadráp

Il globicefalo (Globicephala melas (Traill, 1809)), chiamato anche delfino pilota^[2] o balena pilota, è un cetaceo della famiglia Delphinidae, una delle due specie nel genere Globicephala.

Descrizione

Particolare della testa

Il globicefalo ha un corpo massiccio dotato di due lunghe pinne pettorali a forma di mezzaluna. La testa, globosa, ha fronte sporgente, e termina con un brevissimo rostro. La pelle è nera, biancastra in un'area tra il petto e il ventre. Le sue dimensioni massime arrivano a 8,7 metri di lunghezza.

Biologia

Comportamento

A volte si osservano dei gruppi praticamente fermi in superficie, tanto da permettere alle imbarcazioni di avvicinarsi. Si osservano spesso lo spyhopping, il lobtailing e anche il breaching ma questo quasi soltanto negli esemplari più giovani.

Sono stati osservati episodi di spiaggiamento collettivo, tra cui molto importanti quelli avvenuti in Nuova Zelanda nel 1918 (circa 1000 globicefali) e nel 2017 (almeno 600 globicefali)^[3], e sull'isola di Tasmania (oltre 200 globicefali).^[4]

Alimentazione

Le immersioni che effettua per nutrirsi, o meglio per cercare del cibo, possono durare fino a 10 minuti. Il suo soffio supera il metro di altezza. Si possono osservare anche a 600 metri di profondità, ma solitamente le sue immersioni si spingono a poche decine di metri. Si nutre principalmente di cefalopodi.

Distribuzione

La specie è stata fortemente sfruttata nei secoli passati, ma in tempi recenti ancora si osserva abbastanza numerosa soprattutto in due luoghi specifici:

• Nell'emisfero sud (associata alle correnti di Humboldt, delle Falkland e del Benguela)
• Nell'Atlantico del Nord.

Note

Ilgapelekė grinda (lot. Globicephala melas, angl. Long-finned pilot whale, vok. Grindwale) – delfininių (Delphinidae) šeimos, grindų (Globicephala) genties jūrų žinduolis. Ilgis iki 6,5 m ilgio. Dažna Atlanto vandenyne.

Anatomija ir morfologija

Rūšis dimorfinė. Patelės užauga iki 5,8 m ir sveria 1 800 kg, patinai – iki 7,6 m ir sveria 3 500 kg.

Ilgapelekė grinda turi daugiausiai neuronų iš visų žinduolių (dvigubai daugiau negu žmogus).^[1]

Elgesys

Ilgapelekės grindos – socialūs gyvūnai. Dažniausiai matomi grupėse, kurias sudaro pora individų arba tūkstančiai delfinų, nors 20-150 individų grupės yra dažniausios.^[2][3] Atlikti tyrimai parodė, jog rūšis dažnai suformuoja mažus ir ilgalaikius 8-12 individų vienetus.^[4][5]

Rūšies grupės buvo stebimos bendraujant su afalinomis, Atlanto baltaisiais ir Riso delfinais.

Galerija

• Ilgapelekės grindos skeletas

• 
• Ilgapelekė grinda su jaunikliu Airijoje

• Ilgapelekės grindos Airijoje

Šaltiniai

Vikiteka

Šis su teriologija susijęs straipsnis yra nebaigtas. Jūs galite prisidėti prie Vikipedijos papildydami šį straipsnį.

De griend (Globicephala melas of G. melaena) is een soort walvis uit de familie der dolfijnachtigen (Delphinidae). De soort wordt ook wel de gewone griend of zwarte griend genoemd. De griend behoort tot de grootste dolfijnachtigen.

Kenmerken

De griend is op de orka na de grootste dolfijnensoort. Hij heeft een bolvormige kop en een brede, korte bek. Hij heeft acht tot dertien tanden (gemiddeld tien) in iedere kaakhelft. De borstvinnen zijn vrij lang en smal, minstens dertig centimeter, zo'n 15 tot 20 % van de totale lichaamslengte. De rugvin is gekromd en ver naar voren geplaatst. Bij jongere dieren is de rugvin rechter en driehoekiger. De staart is breed en aan de zijkanten samengedrukt bij de wortel.

De gladde huid is donkergrijs tot zwart van kleur, lichter aan de onderzijde. Een lichtgrijze tot bruine streep loopt over het midden van de borst en de buik, die naar de kin uitloopt in een ankervormige vlek. Op de borst is deze streep smaller. De grootte en vorm van deze streep is variabel en de kleur is lichter bij jongere dieren. Sommige dieren hebben een grijze rugvin.

Een volwassen griendmannetje is 4 tot 8,5 meter lang (gemiddeld 5,5 meter) en weegt tussen de 2 en 4 ton (gemiddeld 3,5 ton). Volwassen vrouwtjes zijn kleiner: tussen de 3 en 6 meter lang (gemiddeld 4,6 meter) en 1,8 tot 2,5 ton.

De verwante Indische griend (Globicephala macrorhynchus) is nauwelijks te onderscheiden van de griend. De Indische griend heeft kortere borstvinnen en minder tanden.

Leefwijze

De korte rugvin van een griend steekt uit boven het water

Een griend eet voornamelijk inktvissen als zeekatten en pijlinktvissen, maar ook vissen als tarbot en schoolvissen als kabeljauw. Ze duiken meestal niet langer dan tien minuten en jagen meestal bij het wateroppervlak of in de middelste waterlagen. De prooidieren worden opgespoord door middel van echolocatie. De griend kan een snelheid van 44 km/u halen.

Ze leven in grote groepen van zes tot tweehonderd dieren, soms ook samen met dwergvinvissen en andere soorten grienden. Een groep bestaat uit tot vijftien mannetjes, meerdere verwante vrouwtjes en hun jongen. De groep is zeer hecht, en de dieren communiceren met elkaar met een grote variatie aan geluiden. Een ouder dier is de leider. Volwassen mannetjes kunnen zeer agressief zijn tegenover andere volwassen mannetjes. Deze groepen houden zich voornamelijk dicht bij het wateroppervlak op. Jonge dieren kunnen soms uit het water opspringen. Ze worden vaak vergezeld door zeevogels als de grote pijlstormvogel, die eveneens op pijlinktvissen jaagt en ook van de uitwerpselen van de grienden eet. Groepen grienden kunnen zich samenvoegen tot grotere groepen van wel drieduizend dieren.

Voortplanting

De paartijd valt in de zomer, in de Noordelijke Atlantische Oceaan tussen april en juli. Het mannetje paart met meerdere vrouwtjes. Een vrouwtje krijgt om de drie jaar een jong. Eén jong wordt geboren na een draagtijd van 14,5 tot 15,5 maanden, meestal tussen juli en september. De paartijd is echter niet vast en jongen kunnen het gehele jaar door geboren worden. Een pasgeboren griend is 140 tot 200 centimeter lang en weegt ongeveer 75 kg. Hij is grijs van kleur en heeft de eerste maanden verscheidene witte verticale vouwen in de huid. Gedurende de eerste twaalf maanden verdwijnen deze vouwen en wordt het dier donkerder. Het jong wordt door de gehele groep beschermd tegen vijanden als orka's. Na de geboorte worden ze na 16 tot 22 maanden gespeend.

Mannetjes zijn na tien tot twaalf jaar geslachtsrijp, als de dieren zo'n 490 centimeter lang zijn. Vrouwtjes zijn eerder geslachtsrijp, na zes tot tien jaar, als ze tussen de 365 en 400 centimeter lang zijn. Vrouwtjes blijven waarschijnlijk hun hele leven bij dezelfde groep, mannetjes verlaten de groep als ze een jaar of zeven oud zijn. De levensverwachting ligt tussen de vijftig en zestig jaar.

Verspreiding

De griend komt voor in twee uit elkaar gelegen gebieden: in de Noordelijke Atlantische Oceaan (waaronder de Middellandse Zee en sporadisch de Noordzee^[2][3][4]) en in de oceanen op het Zuidelijk Halfrond, op open zee in de koudere en gematigde wateren. Vroeger kwam hij ook voor in de noordelijke Grote Oceaan, bij Japan, maar daar is hij al sinds de 10e eeuw niet meer waargenomen. In de warmere wateren werd hij vervangen door de Indische griend. De verspreidingsgebieden van de beide soorten overlappen elkaar in een deel van de gematigde wateren. De griend kan langs de gehele Europese kust worden aangetroffen. De meeste dieren leven in Europa rond IJsland en Schotland. Een enkele keer spoelen grienden aan op de Noordzeekust.^[2]

Hun trekgedrag volgt de bewegingen van hun prooidieren, de pijlinktvissen. De dieren in de Noordelijke Atlantische Oceaan leven 's winters op volle zee, rond de warme Golfstroom, maar 's zomers trekken ze met de inktvissen mee naar de kusten van Newfoundland, IJsland en de Faeröer.

Strandingen

Grienden spoelen vaak in grote groepen aan. Dit wordt een massastranding genoemd. In Europa is het de soort die het vaakst strandt, en massastrandingen komen ook regelmatig voor in Zuid-Australië, Nieuw-Zeeland en het zuiden van Zuid-Amerika. In 1985 spoelden zo'n vierhonderd grienden aan in Catherine Bay, Nieuw-Zeeland, de grootste bekende stranding. Het is vooralsnog onduidelijk waarom zoveel dieren stranden, maar waarschijnlijk speelt de grote sociale band een belangrijke rol. Als één dier afdwaalt en strandt, volgt de rest van de groep dit dier. Dit is zeker het geval als het eerste strandende dier het dominante dier is, de leider van een groep. De groep volgt hem blindelings. Bij een massastranding voor de oostkust van Nieuw-Zeeland op vrijdag 10 november 2006 wisten milieuwerkers veertig dieren te redden. Toen de groep echter anderhalve kilometer van de kust verwijderd was, keerde één griend, een jonge stier, om, richting de kust. Om te voorkomen dat de andere grienden hem zouden volgen en opnieuw zouden stranden is besloten om dit dier te doden. Op 13 februari 2015 spoelden 200 grienden aan bij de stad Nelson (Nieuw-Zeeland, Zuidereiland), waarvan 140 dieren de stranding niet hebben overleefd. Op 25 november 2018 spoelden 145 grienden om onduidelijke redenen aan op Stewart Island (Nieuw-Zeeland). Geen van hen overleefde.

Bedreiging

Gedode grienden op de Faeröer

Er zijn onvoldoende data^[1] om vast te stellen dat ze bedreigd worden maar ze worden soms bejaagd, bijvoorbeeld door bewoners van de Faeröereilanden, die gemiddeld 850^[1] dieren per jaar doden. Tijdens deze traditionele jacht drijven mannen in bootjes een groep grienden naar een baai. Als de grienden in ondiep water komen, komen er mannen vanaf de waterkant om de grienden zo snel mogelijk te doden door middel van het doorsnijden van de nek. De grienden worden na de slachting verzameld op de kade. De commissaris van politie beslist dan hoe de grienden verdeeld moeten worden onder de bevolking. Indien de vangst groot is, wordt de griend ook vaak verdeeld onder de naburige dorpen. Verkoop of handel van griend is verboden.

Ook sterven dieren door verstikking doordat ze verstrikt raken in achtergelaten vissersnetten.

De griend is echter niet bedreigd en komt vrij algemeen voor. Het gebruiken van de griend voor voedsel door Groenland en de Faeröer wordt door de IUCN als duurzaam^[1] beschouwd. De totale wereldpopulatie wordt geschat op enkele honderdduizenden dieren.

Ondersoorten

Er zijn twee ondersoorten, Globicephala melas melas uit de noordelijke Atlantische Oceaan en Globicephala melas edwardi van het zuidelijk halfrond.

Andere grienden

Er bestaan ook nog andere soorten zoals de:

• Indische griend (Globicephala macrorhynchus)
• Dwerggriend (Feresa attenuata)

• Beschrijving van Natuurinformatie
• beschrijving van de kustgids
• Klik hier om het geluid van de grienden te horen
• Strandingen
• Kaarten met waarnemingen op waarneming.nl:

• België
• Nederland
• wereldwijd

• 1 griend gedood om er 39 te redden

Grindkval er ein art i delfinfamilien. Namnet kjem frå oldnordisk grind. På færøysk kalla ein kvalen opp etter flokken sin likskap med ei rekke grinder. Det sams skandinaviske (og tyske og hollandske) namnet kjem frå Færøyane, der grindkvalen heiter grindahvalur og ein flokk berre grind. Arten finst i tempererte hav på både den nordlege og den sørlege halvkula. I tropiske og subtropiske havområde finst den nærskylde kortfinna grindkval.

Utsjånad

Grindkval er ein mellomstor, svart, 3-6 meter lang tannkval som kan vege opp til 3 000 kg. Hoa veg litt mindre enn hannen. Kroppen er sylindrisk med rundt hovud og kort nebb, med ein litt oppovervend munn og lange spisse luffar. Lengda på luffane er 18-27 % av kroppen si lengde. Ryggfinnen er brei ved rota og sit framme på fremste tredel av ryggen. Rygg og sider er svarte, men kan ha ei gråleg teikning bak ved ryggfinnen. På buken finst ei ankerforma lys teikning. På ryggen bak ved hovudet sit nasebora, blåseholet, som dyret pustar gjennom når det kjem opp til overflata.

Utbreiing

Grindkvalen held seg til opne hav som Middelhavet, ved Gibraltar og Korsika og Atlanterhavet. Dyra ferdast regelmessig i store flokkar kring Orknøyane, Shetland og Færøyane, der dei søker stimar av små blekksprutartar.

Levevis

Kvalen et dagleg kring 50 kg næring, som kan vere ulike artar av blekksprut, stimfisk og krepsdyr, og leitar mest næring om natta, der han i opp til 10 min. kan dukke ned til djupner på 600 meter. I sjeldne tilfelle vert grindkvalen angripen av spekkhoggar, som i flokk kan jage ein einskild grindkval. Flokkinstinktet er mykje utvikla og dyra følgjer eit førardyr (pilotkval), oftast ein dominerande hann. Grindkvalar sender ut korte klikkelydar på 0,1-100 kHz., som vert brukte til ekkoorientering. Nokre av lydane er ultralyd, det vil seie lydar over 20 kHz.. Dyra kommuniserer seg i mellom ved hjelp av ulike fløytelydar på 3-4 kHz., som vert utstøytte 14-40 gongar i minuttet.

Forplanting og utvikling

Hoa er kjønnsmogen frå 6 års alder, og hannen på om lag dobbelt så lang tid. Paringa kan gjerast heile året, men oftast i april – juli. Hannane i flokken parar seg berre med hoer i andre flokkar. Hoa er drektig i om lag 15 månader. Ho får kalv normalt berre kvart femte til sjette år. Den nyfødde kalven er 1,6 - 1,9 m lang og veg om lag 75 kg. Etter to månader får kalven dei første tennene, og etter eit år er tanngarden fullstendig. Ungen diar mora i fire år, deretter parar mora seg att. Grindkvalen lever i 30-50 år, ein hokval vart 57 år.

Grindkvalen og mennesket

Bestanden i det nordlege Atlanterhavet er taksert til over 100.000 dyr og kan derfor berre reknast som lite truga av kvalfangst, men som andre kvalartar er grindkvalen truga av ureininga i hava. Kvikksølv og bly lagrar seg i muskulaturen, lever og nyrene. Miljøgifter som PCB og DDT set seg i spekklaget.

Kjelder

• Dansk Wikipedia.

Bakgrunnsstoff

Commons har multimedia som gjeld: Grindkval

Grindhval eller langsveivet grindhval (Globicephala melas) tilhører delfinfamilien (Delphinidae) og er således en tannhval. Den blir 3-7,6 meter lang og veier opp mot 3 800 kg. Arten kan bli 40-50 år gammel.

Beskrivelse

Grindhvalen er en stor melonhodet delfinart som er svart eller mørkegrå i fargen med et lysere område bak en sigdformet ryggfinne plassert relativt langt cranialt (mot hodet). Hannene er betydelig større enn hunnene; omkring 4–7,6 m lang og opp mot 3 800 kg^[2], mot hunnenes 3–5,6 m og 1 800 kg.^[2] Nyfødte kalver måler omkring 1,9 m.^[2]

Grindhvalen har lange sveiver som utgjør omkring 20 prosent av kroppslengden. Grindhval kan kun forveksles med sin fetter kortsveivet grindhval (Globicephala macrorhynchus), men denne er mer utbredt i tropiske og tempererte farvann.

Utbredelse

Grindhvaler ser ut til å trives best på relativt dypt vann. Arten har en sirkumantarktisk utbredelse på den sørlige halvkule (til 68°S)^[1], men arten finnes også i tempererte og polare strøk av Nord-Atlanteren^[1], samt i den vestlige halvparten av Middelhavet^[1] og i Svartehavet^[1]. Tidligere var arten også å finne vest i det nordlige Stillehavet^[1].

I nordområdene er arten spesielt tallrik rundt Grønland og Island, og er ikke uvanlig å se i Norge.

Atferd

Grindhvalen har sesongmessige vandringer som gjenspeiler hvor favorittbyttet, blekksprut (primært) og makrell, ferdes. Arten er svært sosial og og danner sosiale strukturer som kan minne om spekkhoggerens. Typiske flokker teller 10–50 dyr^[2], av og til opp mot 100 dyr.^[2] Båndene mellom dyra er så sterke, at om ett av dem strander, vil flere følge etter. Arten er derfor utsatt for såkalt «massestranding».

De svært aktive grindhvalene kan dykke i opp mot ti minutter og til dybder ned mot 600 m. Som andre tannhvaler bruker dyra ekkolokalisering til å orientere seg med, herunder til å fange byttedyr med.

Hunnene blir kjønnsmodne når de blir cirka 7 år gamle, hannene når de blir 12 år. Paringen foregår normalt i februar–mars. Hunnen er drektig i cirka 15–16 måneder. Kalven dies i opp mot 20 måneder og tilbringer tiden samen med mora til den er cirka 2 år gammel.

Fangst

I tidligere tider ble grindhvalene jaget inn på grunt vann og avlivet, men i dag er denne jaktformen bare i bruk på Færøyene. Arten er fredet på Svalbard og i andre norske farvann.^[3]

Referanser

Eksterne lenker

• (sv) Grindhval hos Dyntaxa
• (en) Grindhval – oversikt og omtale av artene i WORMS-databasen
• (en) Grindhval i Encyclopedia of Life
• (en) Grindhval i Global Biodiversity Information Facility
• (en) Grindhval hos Fossilworks
• (en) Grindhval hos NCBI
• (en) Grindhval hos ITIS
• (en) Kategori:Globicephala melas – bilder, video eller lyd på Wikimedia Commons
• (en) Globicephala melas – galleri av bilder, video eller lyd på Wikimedia Commons
• Globicephala melas – detaljert informasjon på Wikispecies

Denne zoologirelaterte artikkelen er foreløpig kort eller mangelfull, og du kan hjelpe Wikipedia ved å utvide den.
Det finnes mer utfyllende artikkel/artikler på .

Grindwal długopłetwy^[4], grindwal^[5] (Globicephala melas) – gatunek ssaka z rodziny delfinowatych (Delphinidae). Mimo iż jest obiektem corocznych polowań, wydaje się, że nie jest bezpośrednio zagrożony wyginięciem.

Systematyka

Taksonomia

Najbliższym krewnym grindwala długopłetwego jest zaliczany do tego samego rodzaju grindwal krótkopłetwy. Grindwal został opisany w 1809 przez Thomasa Stewarta Trailla jako Delfinus melas^[6]. W 1828 nazwany został rodzaj Globicephala. Grindwal został włączony do tego rodzaju jako Globicephala melaena, jednak zgodnie z zasadą pierwszeństwa w taksonomii przemianowano go na Globicephala melas. Grindwal jest powszechnie traktowany jako jeden gatunek, chociaż istnieją dowody, iż takson ten może składać się z co najmniej dwóch gatunków^[2].

Podgatunki

Wyróżniono dwa podgatunki G. melas^[7][4]:

• G. melas edwardii – grindwal południowy
• G. melas melas – grindwal długopłetwy

Nazewnictwo zwyczajowe

W polskiej literaturze zoologicznej gatunek Globicephala melas był oznaczany nazwą „grindwal”^[5]. W wydanej w 2015 roku przez Muzeum i Instytut Zoologii Polskiej Akademii Nauk publikacji „Polskie nazewnictwo ssaków świata” gatunkowi nadano nazwę „grindwal długopłetwy”, rezerwując nazwę „grindwal” dla rodzaju tych waleni^[4].

Morfologia

Jeden z największych przedstawicieli rodziny delfiniowatych, niemal dorównujący rozmiarami orce (Orcinus orca) – samce osiągają długość 5,5–8,5 m i ważą 3–3,5 t, zaś samice odpowiednio 4–6 m i 1,8–2,5 t. Ubarwienie waha się od metalicznie szarego po czarne. Głowa krótka, z wyraźną poduszką tłuszczową i bardzo krótkim dziobem. Grindwale mają stosunkowo długie płetwy^[8].

Etologia

Grindwale długopłetwe są zwierzętami towarzyskimi – często pływają w grupach składających się z setek osobników^[8]. Są bardzo aktywne i energiczne i często wystawiają głowę ponad taflę wody oraz uderzają o nią ogonem. U młodych osobników powszechnym zachowaniem jest wyskakiwanie ponad powierzchnię wody, jednak zanika ono wraz z wiekiem. W poszukiwaniu niewielkich ryb lub kałamarnic, którymi się żywią, są w stanie przebywać pod wodą przez niemal dziesięć minut i nurkować na głębokość 600 m p.p.m., jednak zwykle nie schodzą poniżej 60 m p.p.m. – latem i jesienią, podążając za zdobyczą, zapuszczają się na wody przybrzeżne i szelfy kontynentalne. Występują przeważnie w wodach o temperaturze od 0 do 25 °C^[2].

Dwa grindwale długopłetwe

Grindwal a człowiek

Na Wyspach Owczych kultywowana wciąż jest tradycja corocznych polowań na grindwale długopłetwe. Najintensywniejsze odbywają się latem, gdy walenie najliczniej pojawiają się w pobliżu brzegu. Myśliwi okrążają zwierzę, ranią dzidami i harpunami i naganiają w stronę brzegu, gdzie jest ono zabijane. Silne więzi społeczne sprawiają, że inni członkowie stada nie opuszczają rannego grindwala, lecz płyną za nim i często również giną. Corocznie zabijanych jest w ten sposób 400–1000 grindwali. Obecnie polowania te nie mają uzasadnienia ekonomicznego, są jedynie elementem tradycji^[8].

Ogólna liczebność grindwali jest oceniana na około 230 000 osobników, tendencja rozwojowa ich populacji nie jest jednak znana^[2].

Przypisy

A baleia-piloto-de-barbatana-longa (Pt) / baleia-piloto-de-nadadeira-longa (Br) (Globicephala melas), ou baleia-piloto-de-peitorais-longas, é um cetáceo da família dos delfinídeos encontrado nas águas subantárticas, e com uma população disjunta no Atlântico Norte.

Referências

• MEAD, J. G.; BROWNELL, R. L. (2005). Order Cetacea. In: WILSON, D. E.; REEDER, D. M. (Eds.) Mammal Species of the World: A Taxonomic and Geographic Reference. 3ª edição. Baltimore: Johns Hopkins University Press. p. 723-743.

Långfenad grindval (Globicephala melas^[5]) är en art i underfamiljen grindvalar i familjen delfiner (Delphinidae).^[6] Det vetenskapliga namnet för släktet, Globicephala, betyder 'jordglob huvud' och anknyter till huvudets form.

Utseende

Grindvalshannen är vanligtvis 3 till 6,5 meter och ibland upp till 8 meter lång. Honan är 3 till 5,5 meter lång. Hannarna blir cirka 45-50 år medan honorna blir cirka 55-60 år gamla. De väger allt emellan 1,8 till 4 ton. De långfenade grindvalarna är svarta eller gråsvarta med ett ankarlikt mönster från halsen, längs magen och fenorna. De har en grå eller vit diagonal linje bakom vardera öga. Ovanpå ryggen kan de äldre djuren få en slags kappa som är lite ljusare än resten av kroppen. Ibland kan den svarta färgen se ut som chokladbrun. Kroppen är robust och inte alls lika slank som andra delfiners. Stjärten är tjock och avslutas i en caudalfena med ett bestämt veck i mitten och med spetsiga ändar som följs av konkava kanter. Deras melon är mycket stor och får huvudet att bli stort och kantigt. Huvudets form gör att melonen är längre fram än munnen. De långfenade grindvalarna har 16 till 24 par tänder. Dorsalfenan sitter på främre delen av kroppen och är mycket bakåtlutande. Hanarnas dorsalfena är mer bakåtlutande än honornas; de har även en överhängnad längst upp medan honorna har en mer upprätt tipp. Pectoralfenorna sitter långt fram på kroppen, ganska nära huvudet. De är långa och påminner om människans arm, den går först ut från kroppen för att sen ha en skarp böj, precis som människans armbåge och sen kommer resten av fenan. Hos den långfenade grindvalen består petecoralfenan av cirka 18 till 27 procent av kroppslängden. Det är nästan en femtedel av kroppen. De har ett blåshål och precis som späckhuggaren så är den långfenade grindvalen inte en bardval utan en delfin.

Levnadssätt

De är mycket aktiva och de slår ofta sina fenor mot vattenytan och sticker upp huvudet ur vattenytan för att se sig omkring. De är väldigt sociala valar. Ibland kan hela flockar ligga vid ytan och vila och låta människor komma nära. De har så starka band i flockarna att om en håller på att strandas genom jakt följer de andra med. Därför är masstrandningar inget ovanligt för den långfenade grindvalen. Det är ovanligt att se en grindval simma ensam. Den långfenade grindvalen lever i grupper om 6 till 15 individer men kan ses i större grupper uppemot 100 individer, med en ledare, under olika perioder på året. Honorna stannar i den grupp de föddes i medan hanarna lämnar flocken efter cirka två år. Varje flock består av både honor och hanar i olika åldrar.

Parning

Parning sker mellan februari och mars. Efter det är honan dräktig i 16 månader och efter födseln stannar kalven hos mamman i nästan två år. När hanarna kämpar om att få para sig med honorna bildas det en hierarki i flocken som utesluter de yngre och mindre hanarna.

Honorna blir könsmogna vid 6 till 7 års ålder, vid 3,5 meters längd. Hanarna blir könsmogna när de är 12 år gamla och 5 meter långa, då de kan väga upp emot 3 ton. När kalven föds väger den cirka 75 kg och är ca 1,8 till 2 meter lång.

Föda och kommunikation

Grindvalen äter bläckfiskar, mindre fiskar och ibland andra cephalopoder. När de dyker kan de stanna under ytan i tio minuter, men ibland ännu längre. De dyker då ner till 600 meter under vattenytan. De vanligaste dyken går dock bara ner till 30 till 60 meter. Innan de gör dessa dyk kommer de upp till ytan och andas en massa långa andetag att klara sig på. När de blåser ut vatten och luft kan de nå en höjd på en meter. De kommunicerar med varandra genom olika klickljud och visslingar men även med smackande och grinande.

Utbredning

De långfenade grindvalarna lever på de kallare delarna av jordklotet. De skiljs åt av det varmare vattnet längs ekvatorn och stöter därför aldrig på den andra populationen på andra sidan. En del forskare betraktar dem som två olika underarter; Globicephala melas melas och Globicephala melas edwardii. De lever på djupare vatten men olika flockar migrerar in till kusterna när de följer efter födan. När de migrerar efter födan är de nära kusterna under sommaren och hösten och ute på havet under vintern och våren.

Man hittar den norra populationen av långfenade grindvalar i norra Atlanten, runt Färöarna, de brittiska öarna, Skottland, Irland, längs en del av Norges kust, Danmarks västkust, Islands sydkust och över hela Atlanten till USA och längs en bit av deras östkust. De ses också runt Azorerna, och ned till Portugals västkust. Man uppskattar det globala antalet till cirka 200 000 individer. Arten förekommer tillfälligt i Sverige, men reproducerar sig inte där.^[2]

Underarter

Arten delas in i följande underarter:^[6]

• G. m. melas
• G. m. edwardii

Status och hot

De största farorna för grindvalen är jakten på dem. De blir jagade vid Färöarna (Danmark), där de jagas upp emot kusterna och därefter blir infångade och uppdragna på land. Det jagas cirka 800 valar varje år. Andra hot är också fiskenät, strandningar, turism, att deras föda minskar så att de svälter samt gifter som angriper immunförsvaret.

Referenser

1. ^ 2008 Globicephala melas Från: IUCN 2012. IUCN Red List of Threatened Species. Version 2012.2 <www.iucnredlist.org>. Läst 2012-10-24.
2. ^ [a b] Dyntaxa Globicephala melas
3. ^ (1996) , database, NODC Taxonomic Code
4. ^ Hershkovitz, Philip (1966) Catalog of Living Whales, United States National Museum Bulletin 246
5. ^ Wilson, Don E., and DeeAnn M. Reeder, eds. (1992) , Mammal Species of the World: A Taxonomic and Geographic Reference, 2nd ed., 3rd printing
6. ^ [a b] Bisby F.A., Roskov Y.R., Orrell T.M., Nicolson D., Paglinawan L.E., Bailly N., Kirk P.M., Bourgoin T., Baillargeon G., Ouvrard D. (red.) (5 april 2011). ”Species 2000 & ITIS Catalogue of Life: 2011 Annual Checklist.”. Species 2000: Reading, UK. Arkiverad från originalet den 18 juni 2012. https://web.archive.org/web/20120618223324/http://www.catalogueoflife.org/services/res/2011AC_26July.zip. Läst 24 september 2012.

Externa länkar

• Wikimedia Commons har media som rör Långfenad grindval.
  Bilder & media
• Wikispecies har information om Globicephala melas.
  Artförteckning