La tortuga verda (Chelonia mydas) és una tortuga marina de grans dimensions que pertany a la família Cheloniidae. L'espècie es distribueix pels mars tropicals i subtropicals al voltant del món, amb dues poblacions diferents en els oceans Atlàntic i Pacífic. Són verdes a causa del greix que tenen sota la seva closca.
Com a espècie reconeguda en perill d'extinció per la UICN i pel CITES, Chelonia mydas es troba protegida d'explotació en gairebé tots els països del món. És il·legal capturar, danyar o matar tortugues d'aquest tipus. Addicionalment, alguns països han implementat diverses lleis per protegir les tortugues i els seus llocs d'implantació dins de la seva jurisdicció. No obstant això, la població de tortugues encara està en perill d'extinció a causa d'algunes pràctiques humanes. En alguns països, les tortugues són encara caçades per la seva carn i els seus ous són recol·lectats dels nius per ser menjats. La contaminació danya també indirectament a les poblacions de tortugues. Moltes tortugues queden atrapades a les xarxes de pesca i moren ofegades. Finalment, les tortugues perden el seu hàbitat a causa de l'expansió humana. Aquesta ha estat una important causa en la pèrdua dels llocs d'implantació de la tortuga verda.
L'aparença d'una tortuga verda és la típica d'una tortuga marina. Chelonia mydas té un cos aplanat dorsoventralment, un cap amb coll curt, aletes amb forma de rem adaptades per la natació.
Anatòmicament, hi ha algunes característiques que distingeixen a la tortuga verda dels altres membres de la família. A diferència del seu parent proper, la tortuga carei, el musell de la tortuga verda és molt curt i el seu bec no té forma de ganxo. La beina callosa de la mandíbula superior de la tortuga posseeix una vora lleugerament denticulada, mentre que la seva mandíbula inferior té una denticulació més forta, serrada i definida. La superfície dorsal del cap de la tortuga té un sol parell d'escates frontals. La seva closca està composta de cinc escuts centrals flanquejats per quatre parells d'escuts laterals. A sota, la tortuga verda té quatre parells d'escuts marginals que cobreixen una àrea entre closca i la seva closca. Les tortugues verdes madures posseeixen extremitats frontals d'una sola arpa (la tortuga carei té dues arpes), encara que alguns espècimens joves posseeixen dues arpes.
La closca de la tortuga verda és coneguda per tenir diversos patrons de colors que canvien a través del temps. Les cries, com altres tortugues marines, tenen closques predominantment negres, amb closques de colors clars. Les closques dels joves són de color cafè fosc o verd oliva, mentre que els de les tortugues adultes són de colors cafès, tacats o amb una varietat de raigs. A sota, la closca de la tortuga té una tonalitat de groc. Les extremitats de la tortuga verda tenen una tonalitat fosca delineada amb groc, i són usualment marcades amb una gran taca de cafè al centre de cada extremitat.
La distribució de les poblacions de tortuga verda s'estén pels oceans tropicals i subtropicals de tot el món. Hi ha dos grans subpoblacions de tortuga verda (C. mydas): la subpoblació de l'Atlàntic i la del Pacífic. Cada subpoblació és genèticament diferent, amb els seus propis territoris d'alimentació i implantació.
La tortuga verda és una de les espècies de tortugues marines més estudiades, i molt del que se sap de les tortugues marines en general prové dels estudis realitzats sobre la tortuga verda. L'ecologia de Chelonia mydas canvia dràsticament a través de cadascuna de les etapes de la seva vida. Per exemple, les tortuguetes acabades de néixer són organismes carnívors, pèlags, part del mini-nècton de l'oceà obert. En contrast, les tortugues joves immadures i les adultes són trobades freqüentment en pastures marines a prop de la costa, com els herbívors.
Les tortugues verdes alternen tres diferents tipus d'hàbitat, depenent de les etapes de la seva vida. Les platges d'implantació són els llocs on tornen per pondre els seus ous. Les tortugues marines adultes passen la major part del seu temps en aigües costaneres poc profundes riques en pastura marina. Aquesta espècie en particular és reconeguda per ser molt selectiva pel que fa als llocs d'alimentació i aparellament, tant que generacions senceres poden migrar alternativament entre les mateixes àrees d'implantació i aparellament.
Després de néixer, se sap que durant els primers cinc anys de la seva vida, les tortugues passen la major part del seu temps en zones de convergència en l'oceà obert. Aquestes tortugues joves són molt poc vistes, perquè neden en aigües profundes.
Com animals grans i ben protegits, les tortugues verdes adultes tenen pocs enemics i depredadors. Només els éssers humans i els taurons grans s'alimenten amb les tortugues verdes adultes. Específicament els taurons tigre són depredadors de les tortugues verdes a les aigües de Hawaii. Les tortugues verdes adultes són obligatòriament herbívores. S'alimenten gairebé exclusivament de diverses espècies de pastura marina i macroalgues. Mentre que les tortugues adultes són completament herbívores, les joves subsisteixen d'una quantitat d'invertebrats marins. Les preses predilectes són els Cnidaria i crustacis petits. La ingesta de material vegetal creix proporcionalment amb l'edat, fins que com a adultes són exclusivament herbívores. Encara que s'ha al·legat que les tortugues verdes no s'alimenten mentre estan a les seves àrees respectives d'implantació, s'ha descobert que les tortugues prenyades sí que s'alimenten a les aigües que ronden aquests llocs.
A diferència de moltes tortugues marines, les quals passen gran part de la seva vida adulta a l'oceà, les tortugues verdes del Pacífic poden anar a platges aïllades durant el dia per prendre el sol.
Les tortugues verdes migren a grans distàncies entre els seus llocs d'alimentació seleccionats i les platges on van néixer. Algunes tortugues verdes han nedat distàncies de fins a 2.600km per arribar als seus llocs de cria. Les tortugues madures tornaran usualment a la mateixa platja exacta on van néixer. Les tortugues femelles usualment s'aparellen cada dos a quatre anys. Els mascles, per contra, fan viatges a les zones d'aparellament cada any. Com moltes espècies que són trobades a àmplies zones latitudinals, les èpoques d'aparellament varien entre les diferents poblacions. Per a gairebé totes les tortugues verdes al Carib, l'època d'aparellament va de juny a setembre. En els tròpics, les tortugues verdes nien al llarg de l'any, amb algunes subpoblacions en èpoques específiques de l'any. Al Pakistan la tortuga verda nia durant tot l'any però prefereix fer-ho durant els mesos de juliol a desembre.
Les tortugues verdes es reprodueixen de la forma usual en què ho fan les tortugues marines. Les tortugues femelles controlen l'aparellament, els mascles no poden forçar a les femelles a aparellar-se. Encara que no sembla oferir una major supervivència a la cries, unes poques poblacions de tortuga verda practiquen la poliàndria quan s'aparellen. Després d'aparellar-se a l'aigua, les femelles es desplacen fins a la platja sobre la línia de marea alta. En arribar a un lloc adequat d'implantació, la femella cava un clot a la sorra amb les seves aletes posteriors i diposita els ous. El nombre d'ous depèn de l'edat de la tortuga i difereix entre espècies, però en la tortuga verda oscil·la entre 100 i 200 ous. Després de dipositar els ous, la femella cobreix el niu amb sorra i torna al mar.
Després de 45 a 75 dies, els ous desclouen. Com succeeix amb altres tortugues marines, els ous de la tortuga verda es trenquen durant la nit i les noves tortuguetes es dirigeixen instintivament cap a la vora de l'aigua. Aquest és indubtablement el temps més perillós en la vida d'una tortuga, quan van rumb a l'aigua, doncs diversos depredadors com les gavines o els crancs atrapen moltes d'elles. Un percentatge significatiu de tortuguetes mai arriba a l'aigua. Com amb altres espècies de tortuga marina, poc se sap de les primeres etapes en la vida de les tortugues verdes. Després d'aquest viatge cap al mar, les tortugues passen de tres a cinc anys en l'oceà obert com a carnívores, per a després, conforme van entrant en l'edat adulta, es tornen a poc a poc més herbívores i freqüenten aigües menys profundes.
La tortuga verda és membre de la tribu Chelonini. En un estudi dut a terme el 1993, l'estatus del gènere Chelonia pel que fa a altres tortugues marines va ser aclarit. Eretmochelys imbricata (tortuga carei) carnívora, Caretta caretta (tortuga careta) i Ledipochelys van ser confirmades en la tribu Carettini. Es va descobrir que Chelonia herbívora era suficientment diferent per tenir el seu propi estatus.
Existeixen diverses amenaces per a la supervivència de l'espècie. Aquestes inclouen la caça de les tortugues per la seva carn, i el saqueig dels seus nius a la recerca dels ous.
Com a tortuga marina Chelonia mydas està enumerada a l'apèndix I del CITES des del 3 de maig de 2007. L'espècie va ser originalment llistada a l'Apèndix II el 1975. La família sencera va ser posada sota l'Apèndix I el 1977, amb l'excepció de la subpoblació australiana de C. mydas. El 1981, totes les poblacions de l'espècie van ser posades a l'apèndix I. D'acord amb l'apèndix I del CITES, és il·legal importar, exportar, matar, capturar o pertorbar a les tortugues verdes.
La tortuga verda (Chelonia mydas) és una tortuga marina de grans dimensions que pertany a la família Cheloniidae. L'espècie es distribueix pels mars tropicals i subtropicals al voltant del món, amb dues poblacions diferents en els oceans Atlàntic i Pacífic. Són verdes a causa del greix que tenen sota la seva closca.
Com a espècie reconeguda en perill d'extinció per la UICN i pel CITES, Chelonia mydas es troba protegida d'explotació en gairebé tots els països del món. És il·legal capturar, danyar o matar tortugues d'aquest tipus. Addicionalment, alguns països han implementat diverses lleis per protegir les tortugues i els seus llocs d'implantació dins de la seva jurisdicció. No obstant això, la població de tortugues encara està en perill d'extinció a causa d'algunes pràctiques humanes. En alguns països, les tortugues són encara caçades per la seva carn i els seus ous són recol·lectats dels nius per ser menjats. La contaminació danya també indirectament a les poblacions de tortugues. Moltes tortugues queden atrapades a les xarxes de pesca i moren ofegades. Finalment, les tortugues perden el seu hàbitat a causa de l'expansió humana. Aquesta ha estat una important causa en la pèrdua dels llocs d'implantació de la tortuga verda.
