Fenoyu marín, o perexil marín (Crithmum maritimum), la única especie del xéneru Crithmum, ye una planta comestible montesa que s'atopa la zona meridional d'Europa, cuantimás la mariña del mar Mediterraneu, onde crez n'estáu montés. Ye una yerba perenne. [Otros nomes: Perexil de mar; Perexil de la isla (Cádiz); funcho-marítimu o marinho, perrexil-do-mar; fiuncho do mar (Portugal); Pirixel o prixel de mar (Galicia) Prixel do mar; Cenoyo de mar (Asturies); Fenoll marí, fonoll marí (Cataluña y Baleares)]
Crithmum: d'orixe griegu krithe, que significa cebada, aludiendo a cierta semeyanza de les granes. Maritimum: epítetu que fai referencia a qu'esta especie crez cerca de les veres del mar.
El so nome n'inglés, Samphire deriva del nome francés "Yerba de San Pedro", porque los raigaños introducir d'una manera fonda nos resquiebros de les roques. D'equí, la Yerba de San Pedro evolucionó dende Sampetre, a Sampier, y hasta Samphire.
Yá los griegos y romanos utilizar cruda pa les sos ensalaes, y cocida como verdura pa guisos. Nel sieglu I D.C., Pliniu'l Vieyu escribiría que Teseo comer enantes d'enfrentase al Minotauru.
Shakespeare referir a ella nel so llibru "El rei Lear" na peligrosidá que puede entrañar recoyela de los cantiles. ("Half-way down, Hangs one that gathers samphire; dreadful trade!")
Ye una planta qu'echa una cepa gruesa como un meñique finu, más o menos ramificada; caúna de les cañes de la cepa queda esfoyada na parte inferior, pero colos restos de les fueyes d'otros años, y enllargar escontra riba nun tarmu acoloratáu, gruesu, pero herbal, glauco y finalmente estriáu, trabancosu col migollu bien blancu; les fueyes tamién son glauques, tieses, col rabillu dilatáu a manera de vaina, y el llimu tres veces estremáu nunos gayos angostos, pero bien pingües. El tarmu y les cañes rematen nunes siendes umbeles, constituyida nun númberu de radios que varien de diez a venti ; siendo radios curtios y gruesos, arrodiaos d'un arreyo de seis o más bráctees persistentes. Les flores son blanques o de color mariellu verdosu. El frutu ovoide, de 4 a 6 mm de llargor, con filetes llonxitudinales bien agudos; poles sos parés grueses y esponxoses, el frutu ye bien llixeru. Esta planta tien muncha ramificación, de 1 a 2 palmos d'altor; les sos fueyes tienen un sabor fuerte, que recuerda al apiu, con tonos salaos. En delles zones tamién se-y acomuñó pol so sabor al espárragu, llegando a llamase n'Inglaterra'l "Espárragu del Probe". Floria escontra'l mes d'agostu y los sos frutos maurecen na seronda. De la recueya interesen les fueyes, que son verdes como'l tarmu y tienen el rabillu dilatáu, como si fuera una vaina.
La constitución de la esencia d'esta planta, anque compuesta de les mesmes sustances, varia según la dómina de gueta. Ta integrada por dilapiol, esto ye, benzol demetoximetilenodioxialítico, y un 30% de critmeno que al paecer, ye idénticu al alpha-terpimeno. La planta tien la mayor cantidá d'esencia mientres la primera quincena d'agostu, cuando ésta ye de color mariellu mariellu-acoloratao y despide un golor intenso. El fenoyu marín ye ricu en yodu, oligoelementos, sales minerales, beta-caroteno, proteínes, aminoácidos y vitamina C.
Ye una planta antiescorbútica, que los navegantes d'otros tiempos llevaben nes sos llargues travesíes, puestes les sos fueyes n'adobo con sal y vinagre. Emplegaes asina, esto ye, encurtidas, abren el mambís y faciliten la dixestión; y sirven tamién como diurétiques. Tamién yeren consumíes polos marineros cuando llegaben a tierra enfermos de escorbuto tres llargos viaxes. Acomúñense-y con éses amás de propiedaes antiescorbúticas, depuratives (aición sobre'l fégadu), dixestives, diurétiques, les estimulantes, pos paez ser qu'actúa sobre les glándules endocrinales y sobre los tiroides.
Dioscórides diz d'él nel llibru II: " El crithmo, o, según llámen-y dalgunos, crithamo, ye un matu bajuela, perdayures bien poblada de fueyes, y cuasi del altor d'un coldu. Naz comúnmente en llugares marítimos y cascayosos. Tien les fueyes bien grueses y ablancazaes, como les de les verdolagas, sicasí más grueses y dalgún tantu más llongues, que son salaes al gustu. Produz les flores blanques, y el fructo como aquel del romeru, tienru, goliosu y redondu, que dilátase n'ensugándose y tien dientro de sigo la semienta, a manera de granu de trigu. Los sos raigaños son trés o cuatro, de nidiu y jocundo golor, caúna d'elles de la grosura d'un deu. Los raigaños, la semienta y les fueyes, cocíes con vinu y bébores, son útiles a la retención de la orina y a la ictericia, y provoquen el menstruo. Cómise crudu y cocíu el crithmo y caltense tamién en salmoria."
Les sos fueyes tienres son consumíes n'ensalaes o en conserva, a lo llargo de tol Mediterraneu. Na mariña catalana, cuando se ponen aceitunes n'adobo, amás del tomillu, la ajedrea, l'oriéganu, etc., suelse añedir unes fueyes de fenoyu marín. Con mayor frecuencia inda se pon nes anchoes en salmoria, cuando se preparar al usu caseru; entós, la salmoria cubrir con unes fueyes d'esta planta, que-yos infier el so golor particular.
El so aceite esencial ye utilizáu en dellos arumes.
Crithmum maritimum describióse por Carlos Linneo y espublizóse en Species Plantarum 1: 246. 1753.[1]
Fenoyu marín, o perexil marín (Crithmum maritimum), la única especie del xéneru Crithmum, ye una planta comestible montesa que s'atopa la zona meridional d'Europa, cuantimás la mariña del mar Mediterraneu, onde crez n'estáu montés. Ye una yerba perenne. [Otros nomes: Perexil de mar; Perexil de la isla (Cádiz); funcho-marítimu o marinho, perrexil-do-mar; fiuncho do mar (Portugal); Pirixel o prixel de mar (Galicia) Prixel do mar; Cenoyo de mar (Asturies); Fenoll marí, fonoll marí (Cataluña y Baleares)]
Planhigyn blodeuol ydy Corn-carw'r môr sy'n enw gwrywaidd. Mae'n perthyn i'r teulu Apiaceae. Yr enw gwyddonol (Lladin) yw Crithmum maritimum a'r enw Saesneg yw Rock samphire. Ceir enwau Cymraeg eraill ar y planhigyn hwn gan gynnwys Corn Carw'r Môr, Corn Carw, Dail St. Pedr, Ffenigl y Môr a Sampier[1]. Mae'n cael ei gynaeafu er mwyn y bwrdd bwyd, ac mae gan y dail tewion flas sbeisi, hyfryd.
Sonia Shakespeare am yr arferiad peryglus yn y 17g o gasglu'r planhigyn o wyneb creigiau: "Half-way down, Hangs one that gathers samphire; dreadful trade!"[2]
Mae'r dail gyferbyn a'i gilydd ac mae gan y blodyn 5 petal.
Wrth lythyru a'i gilydd cofnododd frodyr Morrisiaid Môn y defnydd a wnaethant o gorn carw'r môr:
Soniodd Bingley am bobl Llandudno yn ei gynaeafu:
Enw yn seiliedig ar ei ffurf canghennog megis osgl carw
Yr enw gwyddonol
Enwir sawl planhigyn môr yn ffurf ar samphire (sampier yn Gymraeg). (Herbe de) Saint Pierre yw tarddiad yr enw.
Enwir math o gnwpfwsogl yn yr un modd.
Trosiad Cymraeg o'r Ffrangeg Saint Pierre
Cymreigiad o Saint Pierre
Mae'r ffenigl Ffenigl Foeniculum vulgare a'r corn carw fel ei gilydd yn perthyn i deulu'r moron (Umbelliferae)
Planhigyn blodeuol ydy Corn-carw'r môr sy'n enw gwrywaidd. Mae'n perthyn i'r teulu Apiaceae. Yr enw gwyddonol (Lladin) yw Crithmum maritimum a'r enw Saesneg yw Rock samphire. Ceir enwau Cymraeg eraill ar y planhigyn hwn gan gynnwys Corn Carw'r Môr, Corn Carw, Dail St. Pedr, Ffenigl y Môr a Sampier. Mae'n cael ei gynaeafu er mwyn y bwrdd bwyd, ac mae gan y dail tewion flas sbeisi, hyfryd.
Sonia Shakespeare am yr arferiad peryglus yn y 17g o gasglu'r planhigyn o wyneb creigiau: "Half-way down, Hangs one that gathers samphire; dreadful trade!"
Mae'r dail gyferbyn a'i gilydd ac mae gan y blodyn 5 petal.
Der Meerfenchel (Crithmum maritimum) ist eine Pflanzenart aus der Gattung Crithmum innerhalb der Familie der Doldenblütler (Apiaceae). Ihre Nutzung ist seit der Antike bekannt.[1] Sie ähnelt wildem Fenchel, daher stammt der Trivialname Meerfenchel; weitere deutschsprachige Trivialnamen sind Meerdisteln, Seefenchel oder Bazillenkraut. Sie gedeiht an felsigen Küsten im Einflussbereich der Gischt.[2]
Der Meerfenchel ist eine ausdauernde krautige Pflanze, die Wuchshöhen von 10 bis 50 Zentimetern erreicht. Die Stängel des Meerfenchels haben die gleiche Farbe wie die Blüten und sind am Grund verholzt.
Die wechselständig angeordneten Laubblätter sind ein- bis zweifach gefiedert, sukkulent, bis zu 7 Zentimeter lang und blaugrün gefärbt.[3]
Die Blütezeit reicht von Juni bis Oktober. In bis zu 80 Millimeter großen doppeldoldigen Blütenständen, die aus 8 bis 36 Strahlen bestehen, sind viele Blüten dicht angeordnet. Die Blüten sind blassgelb gefärbt. Die gerippten Früchte sind bei einer Länge von bis zu 6 Millimetern eiförmig.[3]
Die Chromosomenzahl beträgt 2n = 20.[4]
Der Meerfenchel kommt an den Küsten des Schwarzen Meeres, des Mittelmeeres sowie des Ostatlantiks von den Kanarischen Inseln und Madeira nordwärts bis nach Nordirland und Schottland vor.[2] Der Meerfenchel besiedelt die Küsten folgender Länder: der Azoreninseln, der Kanareninseln, der Inseln von Madeira, Marokko, Algerien, Tunesien, Libyen, Ägypten, Gibraltar, Spanien, Portugal, Frankreich, Irland, Großbritannien, Belgien, Niederlande, Deutschland, Monaco, Italien, die Balearen, Korsika, Sardinien, Sizilien, Malta, Slowenien, Kroatien, Albanien, Montenegro, Griechenland, Bulgarien, Rumänien, Kreta, Zypern, die europäische und asiatische Türkei, Ukraine, Georgien, Syrien, Libanon, Jordanien und Israel.[5]
Der Meerfenchel kann passend zu seinem Standort nah am Meer Kontakt mit salzhaltigem Spritzwasser gut tolerieren.[3] Eine 1935 auf der Düneninsel bei Helgoland gefundene Einzelpflanze erwies sich als unbeständig;[6] das 2001 gefundene Vorkommen auf Helgoland selbst[7] kann mittlerweile als etabliert gelten.[8]
Die medizinische wie kulinarische Nutzbarkeit des Meerfenchels ist mindestens seit der Antike bekannt. Es wird vermutet, dass dies auch schon vor Beginn der schriftlichen Überlieferung der Fall war.[9] Der Meerfenchel wurde insbesondere von Seeleuten zur Verpflegung mitgeführt.[9][10] Er eignete sich aufgrund seiner Häufigkeit in Küstennähe und der aus dem hohen Vitamin-C-Gehalt resultierenden vorbeugenden Wirkung gegen Skorbut.[9][10]
Der Meerfenchel kann trotz seines relativ begrenzten natürlichen Standorts in Gärten angebaut werden.[1][9][11] Sofern ausreichende Trockenheit besteht und es kein stehendes Wasser gibt,[12] kann die Pflanze auf zahlreichen Erden gedeihen.[9] Allerdings ist der Meerfenchel nur bedingt frosthart und muss daher speziell im Freiland im Winter besonders geschützt werden.[11] Ein sonniger bis vollsonniger Standort ist für das Wachstum der Pflanze unabdingbar.[11][1] Die Pflanze kann einfach durch Aussaat oder Teilung in Frühjahr oder Herbst vermehrt werden.[9][11] Hinsichtlich ästhetischer Gesichtspunkte schreibt Seán O’Hara von gardening in mediterranean climates worldwide, der Meerfenchel sei „ansehnlich“ und kontrastiere „hübsch mit zahlreichen Pflanzen“.[9] Weiterhin mache die zusätzliche Essbarkeit es noch lohnender, Meerfenchel zu pflanzen.[9]
Die Blätter des Meerfenchels werden gelegentlich zu Salat verarbeitet oder als Gewürz verwendet.[2]
Der unscheinbar wirkende Meerfenchel, in Mallorqui fonoll marí genannt, ist noch immer eine aromatische Beilage zur mallorquinischen Küche. Nach dem Abpflücken wird er gewaschen und in Essig eingelegt. Mariniert ist der Meerfenchel gebräuchliche Zutat zu typischen Reisgerichten wie dem arròs brut oder zu pa amb oli (Brot mit Olivenöl und Tomaten). Aber auch als eingelegtes Sauergemüse ist fonoll marí sehr beliebt und stellt eine Alternative zu mallorquinischen Kapern dar.[10]
Der Meerfenchel hat einen besonderen Stellenwert im italienischen Südapulien, dem Salent. Der finocchio marino (oder critimi) wird in Essigwasser gekocht und mit Knoblauch und Pfefferminze in Olivenöl eingelegt. Er wird als Vorspeise oder in Salaten gereicht.[13]
Auf den griechischen Ägäisinseln, wo das Kraut – in Anlehnung an seine botanischen Bezeichnung – κρίταμο (krítamo) genannt wird, dient es als Beigabe zu Salaten und anderen mediterranen Vorspeisen. Das Kraut mit der recht exotischen Note wird hier in Salz-/Essigwasser eingelegt und wegen seines markanten Geschmacks eher sparsam dosiert. Man kann es frisch zubereiten, indem man es kurz kocht, oder auch einlegen und auf diese Weise haltbar machen.[14]
Für den Meerfenchel (lateinisch auch Cretanus[15]) bestehen bzw. bestanden auch die weiteren deutschsprachigen Trivialnamen Bacillen, Gartenbacillen, Meerbacillen, Meerdisteln und Meerpeterlein.[16]
Englischsprachige Trivialnamen sind samphire oder rock samphire – daher hat Samphire Hoe in der Nähe von Dover seinen Namen.
Der Meerfenchel (Crithmum maritimum) ist eine Pflanzenart aus der Gattung Crithmum innerhalb der Familie der Doldenblütler (Apiaceae). Ihre Nutzung ist seit der Antike bekannt. Sie ähnelt wildem Fenchel, daher stammt der Trivialname Meerfenchel; weitere deutschsprachige Trivialnamen sind Meerdisteln, Seefenchel oder Bazillenkraut. Sie gedeiht an felsigen Küsten im Einflussbereich der Gischt.
A bassiccia o basciccia (Crithmum maritimum) hè una pianta chì face parte di a famiglia di l'Apiaceae.[1] Hè a sola spezia di u generu Crithmum. Hè uriginaria di e rughjone di u Mediterraniu. A bassiccia hè largamente sparta in e zone custiere di i paesi di u sudu è di u punente di l'Europa, longu à e coste di u mare Tarraniu, in America di u Nordu è in Asia cintrale è occidentale. Si scontra à u cantu di u mare, in a rena o in i scoglii.
A bassiccia è una pianta alofitica, vene à dì ch'è ella campa vicinu à u mare, à spessu ancu in e spaccature di a roccia. Hè rizomatosa, vivace, incù i piccioli assai robusti è ramificati, lignificati in u basamentu, da 30 à 60 cm d'altezza. E casce, cumposte, sò furmate di piccule foglie à forma di lancia, carnate, longhe 1,5 - 2,0 cm è insirite annantu à un picciolu longu. I fiori sò accolti in assai picculi paracqui, di culore biancu o giallastru. A basciccia fiurisce da lugliu à settembre. I frutti sò ovoidi, furmati da dui achenii. L'inseme di a pianta hè assai aromaticu in modu agrievule.
A basciccia hè cumuna in Corsica. Incù a basciccia, si face à i ghjorni d'oghje un oliu essenziale.
A bassiccia hè usatu cum'è cundime in Corsica è in Italia, à spessu messa à macerà in acetu.
Un usu tipicu di a rigione di Salentu in Italia hè di cunsirvà in l'acetu e casce crude ma appena vizze di u finochju marinu : in a rigione hè chjamatu salissia. Hè eccellente panatu (incù l'acqua è a farina) è frittu. Sole e casce e più tennere devenu esse imprudate, ciò chì elimineghja u picciolu. A fritella hà un sapore chì si assumiglia à u pede di l'artichjoccu frittu.
A bassiccia hè ancu chjamata a baschiccia o u finochju di mare. U nome vene da u fattu ch'è l'odore di a bassiccia s'assumiglia à quellu di u finochju.
A bassiccia o basciccia (Crithmum maritimum) hè una pianta chì face parte di a famiglia di l'Apiaceae. Hè a sola spezia di u generu Crithmum. Hè uriginaria di e rughjone di u Mediterraniu. A bassiccia hè largamente sparta in e zone custiere di i paesi di u sudu è di u punente di l'Europa, longu à e coste di u mare Tarraniu, in America di u Nordu è in Asia cintrale è occidentale. Si scontra à u cantu di u mare, in a rena o in i scoglii.
She oltey ynrican y ghenus Crithmum ee Lus ny greg (Crithmum maritimum). Ta ny h-enmyn cabbash varrey as cabbash hraie currit urree myrgeddin, agh ta keayllyn elley ocsyn neesht.
She lus yn-ee t'ayn, as ish ry-akin er slystyn marrey ny h-Oarpey heear, 'syn Affrick Hwoaie, ny h-Ellanyn Canaaragh as yn Vooir Ghoo.
Ren Shakespeare çheet er çhaglym lus ny greg, ny keird ghaueagh.[1] 'Syn 19oo eash, hug ad lhieu mullagyn jee voish Ellan Eeaght dys Lunnin rish jerrey Mee Vayrnt.[2][3] Hroar ad lus ny grey ayns garaghyn. Ta'n ghass, ny duillagyn as fynneigyn yn-ee, aarlit ny aw myr glassan.
She oltey ynrican y ghenus Crithmum ee Lus ny greg (Crithmum maritimum). Ta ny h-enmyn cabbash varrey as cabbash hraie currit urree myrgeddin, agh ta keayllyn elley ocsyn neesht.
She lus yn-ee t'ayn, as ish ry-akin er slystyn marrey ny h-Oarpey heear, 'syn Affrick Hwoaie, ny h-Ellanyn Canaaragh as yn Vooir Ghoo.
Crithmum is a monospecific genus of flowering plant in the carrot family Apiaceae, with the sole species Crithmum maritimum, known as rock samphire,[1][2] sea fennel[1] or samphire.[1] The name "samphire" is also used for several other unrelated succulent halophyte species of coastal plant.
Sea fennel, or Rock samphire, is an edible wild plant. It is found on coastlines throughout much of Europe (north to the British Isles), Macaronesia, parts of West Asia and North Africa in the Atlantic, Mediterranean and Black Sea coasts.
In the 17th century, Shakespeare in King Lear referred to the dangerous practice of collecting rock samphire from cliffs. "Half-way down, Hangs one that gathers samphire; dreadful trade!"[3] In the 19th century, samphire was being shipped in casks of seawater from the Isle of Wight to market in London at the end of May each year.[4] Rock samphire used to be cried in London streets as "Crest Marine".[5]
In England, rock samphire is cultivated in gardens,[6][5] where it grows readily in a light, rich soil. In the United Kingdom the uprooting of wild plants is illegal under the Wildlife and Countryside Act.[7] The reclaimed piece of land adjoining Dover, called Samphire Hoe, is named after rock samphire. The land was created from spoil from the Channel Tunnel, and rock samphire used to be harvested from the neighbouring cliffs.
Rock samphire or sea fennel has fleshy, divided aromatic leaves that Culpeper described as having a "pleasant, hot and spicy taste"[8]
The stems, leaves and seed pods may be pickled in hot, salted, spiced vinegar, or the leaves used fresh in salads.
Sea fennel pickle in olive oil or vinegar is a traditional food of Italy (Marche region), Croatia (Dalmatia), Greece, and Montenegro (Bay of Kotor). It is known as Paccasassi del Conero and used as an antipasto, to accompany fish and meat dishes and to garnish pizza and sandwiches.
Richard Mabey gives several recipes for rock samphire,[9] although it is possible that at least one of these may refer to marsh samphire or glasswort (Salicornia europaea), a very common confusion.
Sea fennel has nutritional value,[10] and is rich in antioxidants.[11]
Crithmum is a monospecific genus of flowering plant in the carrot family Apiaceae, with the sole species Crithmum maritimum, known as rock samphire, sea fennel or samphire. The name "samphire" is also used for several other unrelated succulent halophyte species of coastal plant.
Sea fennel, or Rock samphire, is an edible wild plant. It is found on coastlines throughout much of Europe (north to the British Isles), Macaronesia, parts of West Asia and North Africa in the Atlantic, Mediterranean and Black Sea coasts.
Hinojo marino, o perejil marino (Crithmum maritimum), la única especie del género Crithmum, es una planta comestible silvestre que se encuentra la zona meridional de Europa, en especial la costa del mar Mediterráneo, donde crece en estado silvestre. Es una hierba perenne. [Otros nombres: Perejil de mar; itsas mihilu (Euskera); perejil de la isla (Cádiz); funcho-marítimo (o f.-marinho), perrexil-do-mar (Portugal); fiuncho do mar, pirixel (o prixel) do mar (Galicia); prixel del mar, cenoyu de mar (Asturias); fenoll marí, fonoll marí (Comunidad Valenciana, Cataluña y Baleares)].
Crithmum: de origen griego, krithe, que significa cebada, aludiendo a cierta semejanza de las semillas.
maritimum: epíteto que hace referencia a que esta especie crece a orillas del mar.
Su nombre en inglés, Samphire deriva del nombre francés "Hierba de San Pedro", porque las raíces se introducen de una manera profunda en las grietas de las rocas. De aquí, la Hierba de San Pedro evolucionó desde Sampetre, a Sampier, y hasta Samphire.
Ya los griegos y romanos la utilizaron cruda para sus ensaladas, y cocida como verdura para guisos. En el siglo I D.C., Plinio el Viejo escribiría que Teseo la comió antes de enfrentarse al Minotauro.
Shakespeare se refiere a ella en su libro "El rey Lear" en la peligrosidad que puede entrañar recogerla de los acantilados. ("Half-way down, Hangs one that gathers samphire; dreadful trade!")
Es una planta que echa una cepa gruesa como un meñique fino, más o menos ramificada; cada una de las ramas de la cepa queda deshojada en la parte inferior, pero con los restos de las hojas de otros años, y se prolonga hacia arriba en un tallo rojizo, grueso, pero herbáceo, glauco y finalmente estriado, tortuoso, con la médula muy blanca; las hojas también son glaucas, tiesas, con el rabillo dilatado a modo de vaina, y el limbo tres veces dividido en unos gajos angostos, pero muy pingües. El tallo y las ramas rematan en sendas umbelas, constituidas por un número de radios que varían de diez a veinte; siendo radios cortos y gruesos, rodeados de un involucro de seis o más brácteas persistentes. Las flores son blancas o de color amarillo verdoso. El fruto ovoide, de 4 a 6 mm de longitud, con filetes longitudinales muy agudos; por sus paredes gruesas y esponjosas, el fruto es muy liviano. Esta planta está muy ramificada, tiene 1 a 2 palmos de altura; sus hojas tienen un sabor fuerte, que recuerda al apio, con tonos salados. En algunas zonas también se la ha asociado por su sabor al espárrago, llegando a llamarse en Inglaterra el "espárrago del pobre". Florece hacia el mes de agosto y sus frutos maduran en otoño. De la recolección interesan las hojas, que son verdes como el tallo y tienen el rabillo dilatado, como si fuera una vaina.
La constitución de la esencia de esta planta, aunque compuesta de las mismas sustancias, varía según la época de recolecta. Está integrada por dilapiol, esto es, 1-alil-4,5-metilenodioxi-2,3-dimetoxibenceno, y un 30% de critmeno que al parecer, es idéntico al alpha-terpimeno. La planta tiene la mayor cantidad de esencia durante la primera quincena de agosto, cuando ésta es de color amarillo amarillo-rojizo y despide un olor intenso. El hinojo marino es rico en yodo, oligoelementos, sales minerales, beta-caroteno, proteínas, aminoácidos y vitamina C.
Es una planta antiescorbútica, que los navegantes de otros tiempos llevaban en sus largas travesías, puestas sus hojas en adobo con sal y vinagre. Empleadas así, es decir, encurtidas, abren el apetito y facilitan la digestión; y sirven también de diuréticas. También eran consumidas por los marineros cuando llegaban a tierra enfermos de escorbuto tras largos viajes. Se le asocian así, además de las propiedades antiescorbúticas, depurativas (acción sobre el hígado), digestivas y diuréticas, las estimulantes, pues parece ser que actúa sobre las glándulas endocrinas y sobre la tiroides.
Dioscórides dice de ella en el libro II: " El crithmo, o, según le llaman algunos, crithamo, es una mata bajuela, por todas partes muy poblada de hojas, y cuasi de la altura de un codo. Nace comúnmente en lugares marítimos y pedregosos. Tiene las hojas muy gruesas y blanquecinas, como las de las verdolagas, empero más gruesas y algún tanto más luengas, las cuales son saladas al gusto. Produce las flores blancas, y el fructo como aquel del romero, tierno, oloroso y redondo, el cual se dilata en secándose y tiene dentro de sí la simiente, a manera de grano de trigo. Sus raíces son tres o cuatro, de suave y jocundo olor, cada una de ellas de la grosura de un dedo. Las raíces, la simiente y las hojas, cocidas con vino y bebidas, son útiles a la retención de la orina y a la ictericia, y provocan el menstruo. Cómese crudo y cocido el crithmo y consérvase también en salmuera."
Sus hojas tiernas son consumidas en ensaladas o en conserva, a lo largo de todo el Mediterráneo. En la costa catalana, cuando se ponen aceitunas en adobo, además del tomillo, la ajedrea, el orégano, etc., se suele añadir unas hojas de hinojo marino. Con mayor frecuencia todavía se pone en las anchoas en salmuera, cuando se preparan al uso casero; entonces la salmuera se cubre con unas hojas de esta planta, lo que les infiere su olor particular.
Su aceite esencial es utilizado en algunos perfumes.
Crithmum maritimum fue descrita por Carlos Linneo y publicado en Species Plantarum 1: 246. 1753.[1]
Hinojo marino, o perejil marino (Crithmum maritimum), la única especie del género Crithmum, es una planta comestible silvestre que se encuentra la zona meridional de Europa, en especial la costa del mar Mediterráneo, donde crece en estado silvestre. Es una hierba perenne. [Otros nombres: Perejil de mar; itsas mihilu (Euskera); perejil de la isla (Cádiz); funcho-marítimo (o f.-marinho), perrexil-do-mar (Portugal); fiuncho do mar, pirixel (o prixel) do mar (Galicia); prixel del mar, cenoyu de mar (Asturias); fenoll marí, fonoll marí (Comunidad Valenciana, Cataluña y Baleares)].
Itsas mihilua (Crithmum maritimum) Apiaceae familiako landare belarkara eta halofiloa da, Crithmum generoko espezie bakarra. Kostaldean hazten da Europa mendebaldean, Mediterraneoan, Ipar Afrikan eta Itsaso Beltzean. Hostoak jangarriak dira eta mihilu edo anis zaporea dute. Horregatik, sukaldaritza garaikidean berreskuratze saioak daude[1][2].
Itsas mihilua landare bizikora da, adarkatua, 50 cm garai izan daiteke, hosto luze eta mamitsuak dituena.
Loreak, berde-horixkak, txikiak (2 mm) eta oso ugariak izanik ginbail-eran biltzen dira (3-6 cm) eta uztail-urria bitartean azaltzen dira[3].
Fruituak berde-marroixkak dira.
Itsas mihilua (Crithmum maritimum) Apiaceae familiako landare belarkara eta halofiloa da, Crithmum generoko espezie bakarra. Kostaldean hazten da Europa mendebaldean, Mediterraneoan, Ipar Afrikan eta Itsaso Beltzean. Hostoak jangarriak dira eta mihilu edo anis zaporea dute. Horregatik, sukaldaritza garaikidean berreskuratze saioak daude.
Crithmum maritimum
La Criste marine, Crithme, Fenouil marin ou Perce-pierre (Crithmum maritimum) est une plante vivace appartenant à la famille des Apiacées (Ombellifères).
De 20 à 50 cm de haut, à port buissonnant.
Ses feuilles sont charnues et comestibles, elles ont un goût anisé proche du fenouil.
Les fleurs sont vert jaunâtre, en larges ombelles.
La Criste marine pousse sur les falaises et les rochers du bord de mer. C'est l'une des rares plantes capables de survivre sur des rochers régulièrement atteints par les vagues. Plante halophile, sa présence marque la zone dans laquelle les embruns sont mortels pour les plantes continentales. Outre sa résistance au sel, la Criste de mer est également très résistante à la sécheresse. Elle puise l'eau en profondeur pour ensuite la stocker dans ses feuilles charnues. C'est l'une des rares plantes méditerranéennes à pouvoir fleurir au cœur de l'été.
Données d'après : Julve, Ph., 1998 ff. - Baseflor. Index botanique, écologique et chorologique de la flore de France. Version : 23 avril 2004.
Elle est utilisée comme condiment, le plus souvent préparée au vinaigre blanc comme les cornichons. Les feuilles peuvent se consommer crues en salade, ou bien cuites comme un légume[2]. Elle a une saveur iodée[3].
Crithmum maritimum
La Criste marine, Crithme, Fenouil marin ou Perce-pierre (Crithmum maritimum) est une plante vivace appartenant à la famille des Apiacées (Ombellifères).
Motar (obalni petrovac, šćulac, obalac, petrovac, primorski petrovac, primorski obalac, matar, lat. Crithmum maritimum L.) je polugrmovita biljka iz reda (Apiales), porodice štitarki (Apiaceae) i roda (Crithmum).
Trajna i snažna, pri podnožju odrvenjela štitarka, koja može narasti do 50 cm visoko. Štitasti cvatovi sa zelenkastožutim cvjetićima razvijaju se u kolovozu i rujnu. Nalazi se na našem priobalju u neposrednoj blizini mora, gdje obilno raste iz stijena i u pijesku. Raširena je po cijelom obalnom pojasu Europe, pa i u hladnijim krajevima.
Mesnati i čvrsti listovi imaju slan i aromatičan okus. Pomorci su listove motara u prošlosti nosili uložene u octu na svoje plovidbe kao sredstvo protiv skorbuta. Svježe ubrani listovi su zapravo relativno siromašni vitaminom C. Sušenjem listova dio eteričnog ulja (kojemu je glavni sastojak dilapiol) ispari, pa se mogu prirediti jela s blažim mirisom. Upotrebljava se u prehrani, za salate, ukiseljena i za umake, ali i u medicini kao antiskorbutik i diuretik. [1]
Shakespeare spominje ovu biljku u drami Kralj Lear (1623.) gdje Edgar govori slijepu Gloucesteru praveći se da su na strmoglavoj uzvisini: "Napol puta dolje visi netko tko bere matar, grozno zvanje!"[2] ("Half-way down, Hangs one that gathers samphire; dreadful trade!")
Eugen Kumičić spominje ovu biljku u romanu Sirota (1885.) u kraju kod istarske uvale Brestova: "Dan bijaše sparan. Sure su se klisure i gladke litice sjajile u sunčanom žaru, a u dragi nad jazom titraše vrući zrak kao tanahna prozirna maglica, kroz koju se srebrnio gorski slap. Od sunca zalaštilo se more. (...) Medju kamenjem proviruje kus i po koji uvenuli busen margriža. Riedke se borovice zelene, a svjež je i šćulac, što niče iz pukotina nad samim morem."[3]
Motar (obalni petrovac, šćulac, obalac, petrovac, primorski petrovac, primorski obalac, matar, lat. Crithmum maritimum L.) je polugrmovita biljka iz reda (Apiales), porodice štitarki (Apiaceae) i roda (Crithmum).
Il finocchio marino (Crithmum maritimum L.) è una pianta erbacea perenne appartenente alla famiglia delle ombrellifere originaria delle regioni europee mediterranee. È l'unica specie del genere Crithmum.
È una pianta alofita, ossia vive vicino al mare, spesso anche nelle spaccature della roccia; è rizomatosa, perenne, con fusti molto robusti e ramificati, lignificati alla base, alti da 30 a 60 cm.
Le foglie, composte, sono formate da piccole foglioline lanceolate, carnose, glauche, lunghe 1,5-2,0 cm e inserite su un lungo picciolo.
I fiori sono riuniti in ombrelle molto piccole, di colore dal bianco al giallastro; fioriscono da luglio a settembre.
I frutti sono di forma ovoidale, formati da due acheni. Tutta la pianta è fortemente e piacevolmente aromatica.
È diffuso nelle zone costiere dei paesi dell'Europa meridionale e occidentale, lungo le coste del mar Mediterraneo, in America settentrionale e in Asia centro-occidentale. Cresce sulle scogliere e sui moli.[1]
Alla pianta sono riconosciute proprietà terapeutiche; viene usato come vermifugo e per migliorare la funzionalità del fegato[1]. In passato veniva utilizzata come preziosa fonte di vitamina C, specie tra i naviganti[2].
Le foglie sono ricche anche di carotenoidi e flavonoidi[3][4] ed hanno azione stomachica, digestiva e coleretica, stimolando la secrezione gastrica e biliare, favoriscono i processi digestivi e aumentano l'appetito in soggetti inappetenti[5].
È una pianta commestibile e si abbina spesso con il pesce, ma essendo un alimento assai versatile, viene usato in numerose ricette ed abbinamenti anche con altri alimenti.
Ad Ancona e nella riviera del Conero, la pianta è conosciuta con il nome di paccasassi[6] ed è molto apprezzata come contorno per piatti di pesce, per condire la pasta o anche la pizza (detta in tal caso "pizza dorica") o la crescia; vengono usate le foglie scottate in acqua e aceto (o vino) fino a quando non cambiano colore e poi messe sott'olio. I problemi connessi alla raccolta delle piante spontanee, protette dal regolamento del Parco del Conero, si possono facilmente superare coltivando la pianta in vaso o nell'orto[7]. I paccasassi del Conero sono un'erba aromatica cara a questo territorio e si abbinano bene con i moscioli, ossia i mitili selvatici, presidio Slow Food di questa zona, ma anche con panini a base di pesce, con primi piatti; vengono inoltre utilizzati per ottenere il "pesto di paccasassi" e per insaporire le insalate; un abbinamento molto diffuso è poi con la mortadella o il ciauscolo, sul pane croccante.
È tipico del Salento l'uso di conservare sott'aceto le foglie crude ma leggermente appassite del finocchio marino: nella zona viene chiamato salissia[8]. Ottimo è pastellato (acqua e farina) e fritto. Vanno utilizzate le sole foglioline più tenere, eliminando il sostegno portante. La frittella ha un sapore che ricorda il gambo di carciofo fritto.
In Corsica se ne ricava invece un olio essenziale.
Nell'isola di Maiorca, il finocchio di mare è un accompagnamento aromatico alla cucina maiorchina. Dopo la raccolta viene lavato e messo in salamoia nell'aceto. Marinato, è un ingrediente comune nei piatti tipici di riso, come arròs brut, o per imbottire panini all'olio d'oliva, insieme ai pomodori. Come verdura in salamoia è molto popolare e rappresenta un'alternativa ai capperi di Maiorca[9].
Sulle isole greche dell'Egeo, questa pianta si chiama Κρίταμο (Krítamo) ed è utilizzata nelle insalate e negli antipasti.
Il finocchio marino (Crithmum maritimum L.) è una pianta erbacea perenne appartenente alla famiglia delle ombrellifere originaria delle regioni europee mediterranee. È l'unica specie del genere Crithmum.
Bătis -idis f., sive battis, sive crēthmos sive crīthmum, sive holus cordum, sive pinolus, sive asparagus Gallicus, apud doctos Crithmum maritimum, est herba, sola species generis Crithmi.
Diosc. MM 2.129, 2.113; Columella 12.7—13; Plin NH 21.86, 21.174, 26.82, 26.158; Callimach. fr. 249; Oribas. syn. 9.43; CGL. 3.542.15, 3.572.44; Gloss. Med. 8, 57.8
Bătis -idis f., sive battis, sive crēthmos sive crīthmum, sive holus cordum, sive pinolus, sive asparagus Gallicus, apud doctos Crithmum maritimum, est herba, sola species generis Crithmi.
Pajūrinis kritmas (Crithmum maritimum) – salierinių (Apiaceae) šeimos augalas.
Augalas valgomas. Išsiskiria itin sūriu skoniu. Paplitęs Britų salose, Kanarų salose, Viduržemio jūros regione.
Balung bahar (Jawi: بالوڠ بحر) ialah sejenis tumbuhan berbunga daripada genus Crithmum, yang mempunyai satu spesies sahaja iaitu Crithmum maritimum. Ia juga dinamakan criste marine,[1][2] samfir,[3] samfir batu,[3][4] atau jintan laut.[3] Balung bahar boleh dimakan. Ia dapat ditemui di pantai selatan dan barat Britain dan Ireland, di pantai mediterranean dan barat Eropah, juga di Pulau Canaria, Afrika Utara dan Laut Hitam. "Samfir" juga merupakan nama yang digunakan untuk beberapa spesies tumbuhan pantai lain.
Dalam King Lear oleh William Shakespeare, pementasan tersebut ada sebut tentang kerja ambil balung bahar dari tebing. "Separuh jalan bawah [tebing], Ada seseorang bergantung mengutip samfir; sungguh marabahaya kerjayanya!"[5] Pada abad ke-19, balung bahar dihantarkan dari Pulau Wight ke pasar London setiap bulan Mei dalam tong kayu diisi air laut.[6] Di sana, ia dijual dengan nama "Crest Marine".[7]
Di England, balung bahar dahulu ditanam dalam taman,[7] dan ia hidup di tanah yang gembur dan berzat. Biji benih ia amat sukar ditemui, dan di United Kingdom boleh disabit kesalahan merosakkan tumbuhan liar seperti termaktub dalam Wildlife and Countryside Act 1981 (Akta Hidupan Liar dan Desa 1981).
Di sebelah bandar Dover, Kent, ada sebuah taman desa yang dipanggil Samphire Hoe, bersempena nama lain balung bahar iaitu samfir batu. Ia ditebus guna daripada hampas Terowong Selat, dan balung bahar pernah dituai di tebing berdekatan kawasan tersebut.
Balung bahar mempunyai daun yang harum dan berisi dan Nicholas Culpeper, seorang pengkaji bidang botani dan herba, berkata ia mempunyai rasa yang "sedap, hangat dan pedas" dalam bukunya yang bertajuk The Complete Herbal.[8]
Batang, daun-daun dan lenggai balung bahar boleh dijerukkan dalam cuka, atau daunnya boleh digunakan dalam salad.
Richard Mabey ada nyatakan beberapa resipi menggunakan samfir,[9] tetapi samfir di sini boleh merujuk kepada samfir rawa atau lumut mirat (glasswort, Salicornia europaea), dan ramai orang sering terkeliru.
Balung bahar (Jawi: بالوڠ بحر) ialah sejenis tumbuhan berbunga daripada genus Crithmum, yang mempunyai satu spesies sahaja iaitu Crithmum maritimum. Ia juga dinamakan criste marine, samfir, samfir batu, atau jintan laut. Balung bahar boleh dimakan. Ia dapat ditemui di pantai selatan dan barat Britain dan Ireland, di pantai mediterranean dan barat Eropah, juga di Pulau Canaria, Afrika Utara dan Laut Hitam. "Samfir" juga merupakan nama yang digunakan untuk beberapa spesies tumbuhan pantai lain.
Sanktpeterskjerm (Crithmum maritimum) er ein plante i skjermplantefamilien, som veks ved kysten. Han er utbreidd ved Svartehavet og Middelhavet og nordover langs atlanterhavskysten til Dei britiske øyane. I Noreg er han nyleg innvandra, seinast rundt år 2000, men utan å vera spreidd av menneske. Han vert spreidd nordover med havstraumane. Spreiinga av sanktpeterskjerm nordover er rekna som ein sterk botanisk indikasjon på klimaendringar. Fordi det er funne få reproduserande individ i Noreg, er arten her rekna som truga, men han er truleg i vekst.[1]
Sanktpeterskjerm (Crithmum maritimum) er ein plante i skjermplantefamilien, som veks ved kysten. Han er utbreidd ved Svartehavet og Middelhavet og nordover langs atlanterhavskysten til Dei britiske øyane. I Noreg er han nyleg innvandra, seinast rundt år 2000, men utan å vera spreidd av menneske. Han vert spreidd nordover med havstraumane. Spreiinga av sanktpeterskjerm nordover er rekna som ein sterk botanisk indikasjon på klimaendringar. Fordi det er funne få reproduserande individ i Noreg, er arten her rekna som truga, men han er truleg i vekst.
FrøCrithmum maritimum L., conhecido também como perrexil-do-mar e funcho-do-mar, é a única espécie do género Crithmum, família Apiaceae.[1]
Crithmum maritimum L., conhecido também como perrexil-do-mar e funcho-do-mar, é a única espécie do género Crithmum, família Apiaceae.