Euphorbia officinarum és una espècie de planta de la família de les Euforbiàcies. És un arbust monoic cactiforme, de fins a 1,5 m i fins i tot més en bones condicions de sòl i clima.
Port generalment hemiesfèric, amb tiges alçades, menys esteses pel sòl que Euphorbia resinifera. Tiges ramoses, sovint més curtes que les branques, de secció estrellada amb 5-10 angles. Espines estipulars molt més desenvolupades que en l'espècie esmentada, fortes, rígides, disposades per parelles sobre els angles, neixen en un escudet oblongo-linear decurrent que forma una línia contínua al llarg de l'angle. Fulles reduïdes a diminuts tubercles situats sobre les espines. Inflorescències més o menys pedunculades, amb 1-5 ciatis, disposades en la meitat superior de les branques. Ciatis laterals hermafrodites; ciatio central generalment masculí, que sol madurar i desprendre's abans que els laterals. El ciati en el seu conjunt pot ser de groc a vermell-porpra, segons les subespècies. El fruit és una càpsula subglobosa de 2,5-5 x 2,2-4 mm, amb pedicel de verdós a vermell-porpra. Floreix d'estiu a tardor i fructifica des del final d'estiu i al llarg de la tardor.[1]
Terrenys molt diversos de baixa i mitja altitud, des del nivell del mar a 1900 m, en ambient àrid, però amb humitat atmosfèrica relativament alta a causa de la influència oceànica.
Endemisme del nord d'Àfrica. Zona macaronèsica continental i Sàhara occidental. La subespècie officinarum és un endemisme de la regió macaronèsica marroquí, mentre que la subespècie echinus té una distribució molt més àmplia, ja que viu millor a zones semidesèrtiques: el seu límit nord és el riu Sous, arribant pel Sàhara occidental fins a la regió de Zemmour.
Euphorbia officinarum va ser descrita per Linné i publicada a Species Plantarum 451. 1753.[2][3]
Euphorbia officinarum és una espècie de planta de la família de les Euforbiàcies. És un arbust monoic cactiforme, de fins a 1,5 m i fins i tot més en bones condicions de sòl i clima.
El cardón moruno (Euphorbia officinarum) es un arbusto monoico cactiforme, de hasta 1,5 m e incluso más en buenas condiciones de suelo y clima.
Porte generalmente hemiesférico, con tallos erguidos, menos extendido por el suelo que Euphorbia resinifera. Tallos ramosos, con frecuencia más cortos que las ramas, de sección estrellada con 5-10 ángulos. Espinas estipulares mucho más desarrolladas que en la especie citada, fuertes, rígidas; dispuestas por parejas sobre los ángulos, nacen en un escudete oblongo-linear decurrente que forma una línea continua a lo largo del ángulo. Hojas reducidas a diminutos tubérculos situados sobre las espinas. Inflorescencias más o menos pedunculadas, con 1-5 ciatios, dispuestas en la mitad superior de las ramas. Ciatios laterales hermafroditas; ciatio central generalmente masculino, que suele madurar y desprenderse antes que los laterales. El ciatio en su conjunto puede ser de amarillo a rojo-púrpura, según las subespecies. El fruto es una cápsula subglobosa de 2,5-5 x 2,2-4 mm, con pedicelo de verdoso a rojo-púrpura. Cocas muy marcadas, glabras, lisas o finamente punteadas, verdosas o rojo-purpúreas, pero siempre con carena púrpura intenso. Cada coca lleva en su interior una semilla variable en tamaño según la subespecie, de superficie gruesamente arrugada, blanquecina, amarillenta o grisácea; sin carúncula. Florece de verano a otoño y fructifica desde el final de verano y a lo largo del otoño.[1]
Terrenos muy diversos de baja y media altitud, desde el nivel del mar a 1900 m, en ambiente árido, pero con humedad atmosférica relativamente alta debido a la influencia oceánica.
Endemismo del norte de África. Zona macaronésica continental y Sahara occidental. La subespecie officinarum es un endemismo de la región macaronésica marroquí, en tanto que la subespecie echinus tiene una distribución mucho más amplia, pues vive mejor en zonas semidesérticas: su límite norte es el río Sous, llegando por el Sahara occidental hasta la región de Zemmour.
Euphorbia officinarum fue descrita por Carlos Linneo y publicado en Species Plantarum 451. 1753.[2][3]
Euphorbia: nombre genérico que deriva del médico griego del rey Juba II de Mauritania (52 a 50 a. C. - 23), Euphorbus, en su honor – o en alusión a su gran vientre – ya que usaba médicamente Euphorbia resinifera. En 1753 Carlos Linneo asignó el nombre a todo el género.[4]
officinarum: epíteto latino que significa "planta medicinal de venta en herbarios"[5]
El cardón moruno (Euphorbia officinarum) es un arbusto monoico cactiforme, de hasta 1,5 m e incluso más en buenas condiciones de suelo y clima.
Euphorbia officinarum là một loài thực vật có hoa trong họ Đại kích. Loài này được L. mô tả khoa học đầu tiên năm 1753.[1]
.jpg){kind=small}
Bài viết về tông Đại kích này vẫn còn sơ khai. Bạn có thể giúp Wikipedia bằng cách mở rộng nội dung để bài được hoàn chỉnh hơn. Euphorbia officinarum là một loài thực vật có hoa trong họ Đại kích. Loài này được L. mô tả khoa học đầu tiên năm 1753.
