As nocturnal aerial insectivores, proboscis bats rely heavily on echolocation for prey detection. Their calls include a combination of high intensity signals, with narrowband (constant frequency) and broadband (frequency-modulated) components, of which, the former postulates details about small insect prey, while the latter provides information regarding the bat’s position relative to its surrounding. Proboscis bats emit high frequency calls of approximately 100 kHz, as well as lower frequencies around 47 kHz. High frequency calls indicate short-range detection of small prey in cluttered habitats, while lower frequencies increase the detection range, although only larger prey are perceived. Most calls are short, to prevent the overlap of outgoing and returning echoes from obstacles and/or prey. Complex social signals have not been observed in this species, although vocalizations by both sexes were observed when interacting with intra- and inter-colony newcomers.
Communication Channels: acoustic
Perception Channels: tactile ; echolocation ; chemical
According to the IUCN Redlist, Rhynchonycteris naso is considered a species of least concern.
US Federal List: no special status
CITES: no special status
State of Michigan List: no special status
IUCN Red List of Threatened Species: least concern
Proboscis bats can be infected with Trypanosoma cruzi, the parasite that causes Chagas Disease in humans. Although this parasite cannot be directly transmitted from bats to humans without incubation within an intermediate host, the bats can serve as a reservoir host for the development of more parasites.
Negative Impacts: injures humans (carries human disease)
There are no known positive effects of proboscis bats on humans, although in general, insectivores may aid in controlling insect populations.
There has been no specific study on the role this species plays on the ecosystem, but due to its diet and large population numbers, proboscis bats may contribute to the control of insect populations in its habitat. In Panama, where these bats occur, research has shown that insectivorous bats indirectly affect herbivory on plants, by reducing herbivorous arthropod abundance. Proboscis bats are hosts to two known internal parasites: a coccidian parasite, Eimeria rhynchonycteridis, and a trypanosome, Trypanosoma cruzi. Some ectoparasites previously found on these bats include polyctenid hemipterans, Hesperoctenes fumarius, three species of streblid batflies: Strebla hirsutus, Trichobius caecus, and T. longipes; and two species of acarine mites: Eutrombicula variabilis and Periglischrus iheringi. However, the precise effects of these parasites have yet to be documented.
Commensal/Parasitic Species:
The diet of proboscis bats consists exclusively of insects, mainly those from order Diptera, such as midges and mosquitoes, although some beetles (order Coleoptera) and caddis flies (order Trichoptera) have also been found in stomach content analyses. Since Diptera, Coleoptera, and Trichoptera are thought to comprise approximately 87 to 90% of aerial insects found over water, a study has suggested that this species feeds on the most abundant insects in its foraging area.
Animal Foods: insects
Primary Diet: carnivore (Insectivore )
Proboscis bats (Rhynchonycteris naso) can be found from Veracruz and Oaxaca in southeastern Mexico, down through Central America and reaching the northern half of South America including southeastern Brazil, Peru and northern Bolivia.
Biogeographic Regions: neotropical (Native )
Proboscis bats prefer tropical lowlands with an elevation of less than 300 m and are almost always found near or over moving water, but rarely near fast-moving water. Unlike most nocturnal bats, light does not seem to disturb the colony, individuals roost in well-lit areas, usually around 1.8 meters (6 feet) above water. These bats are known to cling upside down in a vertical line on the bark and roots of trees overhanging water, but on occasion, some have been found under bridges, in cave mouths overhanging water, under large curled leaves, such as those of banana plants and under large fabric umbrellas of outdoor Brazilian restaurants.
Range elevation: 300 (high) m.
Habitat Regions: tropical
Terrestrial Biomes: rainforest
The calculated annual survival rate of adult females is at least 79%, but no lifespan record of this species has been found. However, their close relative, greater sac-winged bats (Saccopteryx bilineata) can live up to 6 years in the wild. A study of the factors affecting longevity showed that lifespan tends to increase with body mass, hibernation and cave use, but is negatively impacted by increased reproductive rates. Out of 64 species of bats, Saccopteryx bilineata is the most similar to proboscis bats, neither of these bats hibernate or roost in caves frequently; however, they both have a similar body mass and a similar number of offspring annually.
Proboscis bats are very small members of family Emballonuridae with gray-grizzled brown dorsal sides and two faint white stripes forming a distinct hourglass shape on their lower back and rump. Their ventral sides are pale brownish gray and their pelage is soft and dense, with a dark brown patagium. Their dark brown ears are prominent and tapered distally, much like their tragus. Young bats are slightly darker in color than adults. There is no significant sexual dimorphism, males and females are similar in appearance. Their body mass ranges from 3.8 to 3.9 g, their body length ranges from 37 to 43 mm including their tail, which has an individual length of 15.4 to 16.8 mm. When pregnant, females can weigh up to 6 g. Their average wingspan is 23.9 mm, and their wing aspect ratio (6.54) and wing loading (0.045) are considered intermediate when compared with 25 Neotropical species representing several families. The baculum of male proboscis bats is considerably larger than that of 6 other emballonurid species. Their dental formula is i 1/3, c 1/1, p 2/2, m 3/3 = 32 teeth. Their upper incisors are minute and distinctly separated, while the first upper premolar is relatively large, somewhat triangular in occlusal view and closer to the canine than to the last premolar. Skull lengths range from 11.4 to 12 mm in males and 11.6 to 12 mm in females. Some distinct features of this species include a deep basisphenoid pit and nearly parallel maxillary toothrows. The postorbital process and auditory bullae are well-developed. Similar and closely related emballonurids with overlapping ranges include greater sac-winged bats (Saccopteryx bilineata) and lesser sac-winged bats (Saccopteryx leptura). Proboscis bats can be distinguished from these species by their elongated muzzle and evenly-spaced tufts of white to pale gray fur along their forearms. The dorsal side of greater and lesser sac-winged bats is a darker shade of brown and lacks the gray-grizzled pattern found in proboscis bats. Male proboscis bats also lack wing sacs, which are organs on the propatagial membrane of the wings that store secretions used for mating rituals and are very prominent in greater and lesser sac-winged bats.
Range mass: 3.8 to 3.9 g.
Range length: 37 to 43 mm.
Average wingspan: 23.9 mm.
Sexual Dimorphism: sexes alike
Other Physical Features: endothermic ; bilateral symmetry
Common predators of proboscis bats include various species of hawks, falcons, and egrets, although there have been documented cases of predation by orb-weaving spiders and northern annulated tree boas. This species can be very hard to detect when motionless, due to its pelage pattern, enabling it to remain cryptic to avoid predators. It also exhibits a cryptic behavioral adaptation where periods of synchronous gentle rocking can be observed throughout the day by most, if not all members of the colony in the absence of any threat. This behavior may also be more likely to occur during gusts of wind and with the combination of synchronous grooming and urination. Since this species tends to roost in open areas and is visually exposed, this behavior may benefit the colony by hiding its movements from potential predators.
Known Predators:
Anti-predator Adaptations: cryptic
Proboscis bats are polygynous and although the male to female ratio is usually equal, breeding females mainly copulate with dominant males. The rest of the colony likely follows a hierarchy, where reproductive females rank higher than non-reproductive females and non-dominant males. Dominant males forage at the edge of the feeding area and protect their colony from neighboring conspecifics using aerial attacks and audible vocalizations. Dominant males are thought to exhibit female-defense over resource-defense, since the males follow the females as they forage, even when they return to their roosting sites at night. Mating in proboscis bats is not well-studied, but during an observed copulation, two males approached a female from opposite sides, leading to what appeared to be inaudible vocalizations by the female. One male proceeded to edge over the female’s body and appeared to vocalize inaudibly, followed by copulation. The female and the second male then took off and executed a downward spiraling flight, until nearly reaching the water surface. However, the purpose of this act is not yet known.
Mating System: polygynous
Throughout the year, breeding proboscis bats can be found in different parts of their distribution, but may cease breeding during the dry season, which is November to March in Costa Rica and April to September in southeastern Brazil. Females produce only one offspring per pregnancy, but may have up to two pregnancies annually and can therefore be polyestrus. Offspring are quite large at birth and can reach adult size within 2 weeks. Weaning occurs after 2 to 4 months, after which, the young bats disperse to nearby colonies. Females undergo their first parturition around 18 months of age. Overlap between lactation with the first young and gestation of a second offspring has been documented.
Breeding interval: Proboscis bats breed once or twice annually.
Breeding season: The breeding season continues throughout the year, except the dry season in Costa Rica and southeastern Brazil
Range number of offspring: 1 to 2.
Range weaning age: 2 to 4 months.
Range time to independence: 2 to 4 months.
Range age at sexual or reproductive maturity (female): 18 (high) months.
Key Reproductive Features: iteroparous ; year-round breeding ; gonochoric/gonochoristic/dioecious (sexes separate); sexual
Within one week of birth, young bats begin to venture away from their mother, but do not stray far. While the mothers are out foraging, young bats practice flying at the roost. Once the young are able to fly, they forage along with the breeding females in the central feeding area, until dispersal at 2 to 4 months old. Usually, females with offspring roost with the main colony, but some have been found in hollow logs, which are thought to minimize the risk of young bats falling into water. Aside from the general protection of the colony offered by the dominant male, there has been no record of paternal care in this species.
Parental Investment: precocial ; female parental care ; pre-weaning/fledging (Provisioning: Female, Protecting: Male, Female); pre-independence (Provisioning: Female, Protecting: Male, Female)
Se refugian en los aleros de edificios viejos.
Viven en grandes colonias de 10-13 o hasta 45 individuos
Distribucion General: Desde México hasta la parte central y este de Brasil, Perú, Guyana Francesa, Guyana, Surinam, Trinidad y Tobago. Se localizan en tierras bajas, solamente.
Diminuto. Parte dorsal parda, gris-cafesuzco o amarillento: tiene 2 rayas de color crema tenue, que se extienden desde los hombros hasta los cuartos traseros; parte ventral de color amarillo pálido o parduzco. Pelaje largo y esponjado. Nariz larga, proyectándose más allá del labio inferior. Membranas y piel de la cara negruzcas, con un mechón de pelaje pálido sobre el antebrazo y el uropatagio. No tienen sacos de aire.
El ratpenat de trompa (Rhynchonycteris naso) és una espècie de ratpenat de la família dels embal·lonúrids. S'ha trobat ocassionalment a aquesta petita espècie sent presa de l'aranya Argiope savignyi.[1]
Tenen una longitud que oscil·la entre 56,5 i 59,2 mm, amb una longitud de l'avantbraç que varia entre 35 i 41 mm. El seu pelatge és suau i dens, i té un color gris marronós amb dues ratlles blanques a l'esquena i la cua. La superfície ventral té una coloració més clara. Les ales estan folrades dorsalment i tenen un musell allargat. Destaca la longitud del calcani què és més llarga que la de la tíbia.[2]
Un fet significatiu és què es va trobar una femella prenyada que pesava 6 grams, gairebé el doble del seu pes corporal normal.
Aquesta espècie de ratpenat no tenen modulació de la freqüència del seu sonar.[2]
Viuen en selves tropicals estables i no estacionals des del sud de Mèxic, arreu de Centreamèrica, fins a la meitat nord de Sud-amèrica. Sovint se'ls pot trobar a pastures o pantans, sempre prop de l'aigua.[2]
Els harems estables estan formats per un mascle dominant, diverses femelles i els seus descendents, i alguns subadults de tots dos sexes. S'han trobat colònies de fins a 45 individus, on les femelles reproductores i no reproductores es mantenen separades. Els membres d'aquesta espècie viuen prop d'aigües de curs lent, generalment a l'escorça o les arrels dels arbres, sota els ponts o sota piles de fulles seques arrissades. La neteja és un procediment que realitzen de manera comunitària.[2]
Els mascles defensen el territori on s'alimenten ubicant les femelles prenyades a l'interior i els mascles joves i les femelles no prenyades a l'exterior.
No existeix una temporada específica de cria. Els harems es formen de manera estable durant un any. Les femelles d'aquesta espècie donen a llum una sola cria. Els progenitors se separen després del deslletament de la cria, fet que té lloc entre el 2n i 4t mes de vida del nounat.[2]
Aquesta espècie de ratpenat s'alimenta exclusivament d'insectes, els quals sol caçar sobre l'aigua aprofitant la foscor de la nit.
Són presa de falcons i martinets.
El ratpenat de trompa (Rhynchonycteris naso) és una espècie de ratpenat de la família dels embal·lonúrids. S'ha trobat ocassionalment a aquesta petita espècie sent presa de l'aranya Argiope savignyi.
Die Nasenfledermaus (Rhynchonycteris naso) ist eine Fledermausart aus der Familie der Glattnasen-Freischwänze (Emballonuridae), welche in Zentral- und Südamerika beheimatet ist.
Die Nasenfledermaus gehört mit einem Gewicht von im Schnitt 4 g zu den kleineren tropischen Fledermäusen. Ihr Fell ist grau-braun mit zwei blassen, hellen Wellenlinien auf dem Rücken. Ihre Arme sind einem Streifenmuster ähnlich behaart. Auffällig und namensgebend bei dieser Art ist die rüsselartig verlängerte Nase. Der wissenschaftliche Name der Gattung leitet sich von den griechischen Wörtern ῥύγχος rhynchos („Nase“, „Schnauze“) und νυκτερίς nycteris („Fledermaus“) ab. Der Artname naso stammt aus dem Lateinischen und bezieht sich ebenfalls auf die Nase.
Die Nasenfledermaus hält sich tagsüber in gemischtgeschlechtlichen Kolonien nahe langsam fließender Gewässer auf. Anders als die meisten Fledermäuse hängen Nasenfledermäuse nicht an horizontalen, sondern an vertikalen Flächen wie beispielsweise an Baumrinden und Felsen. Dabei bilden 3–45 Tiere oft eine lange vertikale Linie. Bei aufkommendem Wind schaukeln die Tiere von Seite zu Seite, wahrscheinlich, um sich bewegende Blätter zu imitieren und damit besser gegen Prädatoren getarnt zu sein[1].
Obwohl die Kolonie meistens gleich viele Männchen wie Weibchen aufweist, wird angenommen, dass es ein dominantes Männchen pro Gruppe gibt. Dieses dominante Männchen besucht auch nachts den Hangplatz, während andere Tiere der Gruppe meistens die ganze Nacht hindurch dem Hangplatz fernbleiben. Nasenfledermäuse ernähren sich ausschließlich von Insekten. Futtersuchflüge finden meistens über dem Wasser in einer Höhe von bis zu 3 Metern statt. Die Kolonien haben ihre eigenen Gebiete zur Futtersuche: Während ältere Weibchen und Jungtiere im Zentrum dieser Gebiete ihr Futter suchen, halten sich Männchen und junge Weibchen am Rande des Gebiets auf. Es wurde auch beobachtet, dass Nasenfledermäuse manchmal in Paaren (Tandems) fouragieren[2]. Das dominante Männchen fliegt an den Grenzen des Futtergebiets der Kolonie und verjagt Individuen aus anderen Kolonien. Mit diesem Territorialverhalten verteidigt das dominante Männchen die Weibchen gegenüber Artgenossen. Als Räuber der Nasenfledermaus wurde die Ringelboa sowie die große Radspinnenart Argiope savignyi beobachtet.
Weibliche Nasenfledermäuse können bis zu zweimal pro Jahr trächtig werden und gebären jeweils ein Jungtier. Eine erneute Schwangerschaft kann noch während der Säugezeit des ersten jährlichen Jungtiers auftreten. Bereits bei der Geburt sind die Jungtiere relativ groß und erreichen schon nach zwei Wochen die Größe eines ausgewachsenen Tieres. Nach 2–4 Monaten wird das Junge von der Mutter entwöhnt, woraufhin es abwandert und sich meist angrenzenden Kolonien anschließt[3].
Die Verbreitung der Nasenfledermaus reicht von Mexiko über Zentralamerika bis Peru und Bolivien. Ihr Bestand wird von der IUCN dank der weiten Verbreitung als stabil und ungefährdet eingestuft[4].
Die Nasenfledermaus (Rhynchonycteris naso) ist eine Fledermausart aus der Familie der Glattnasen-Freischwänze (Emballonuridae), welche in Zentral- und Südamerika beheimatet ist.
The proboscis bat (Rhynchonycteris naso) is a species of bat found in South America and Central America. Other common names include Long-nosed proboscis bat, sharp-nosed bat,[2] Brazilian long-nosed bat.[3] and river bat[4] It is the only species in the genus Rhynchonycteris.
This species is in the family Emballonuridae, the sac-winged or sheath-tailed bats. Like most bats, it is nocturnal. It is found from southern Mexico to Belize, Peru, Bolivia and Brazil, as well as in Trinidad.[1][5][6]
This is a small bat, around 6 centimetres (2.4 inches) long and 4 grams (0.14 ounces) in weight. Males in northern South America were found to average 56 millimetres (2.2 in) long, females 59 millimetres (2.3 in).[3] The tail is about 16 millimetres (0.63 in) long.[3] Pregnant females can weigh up to 6 grams (0.21 oz).[3] The species is characterized by its long, fleshy, and pointed nose. Its fur is soft and dense and is brownish-grey in color, with two white stripes down the back. Whether these stripes serve a purpose, such as camouflage or attraction of mates, is unknown. This bat also has gray tufts of fur on the forearms. No matter what time of day these features may make the bat difficult to see.
This species is found in the lowlands of the northern half of South America, throughout Central America, and into southeastern Mexico. From Ecuador south, it is limited to east of the Andes; its range extends south to the northern half of Bolivia and much of Brazil. It seldom occurs above 300 meters (980 feet) in elevation.[3] It usually lives around wetlands and is frequently found in riparian forests, pastures swamps, and all near water.
Proboscis bats live in groups. The colonies are usually between five and ten individuals, and very rarely exceed forty. The bats are nocturnal, sleeping during the day in an unusual formation: they line up, one after another, on a branch or wooden beam, nose to tail, in a straight row.
A colony of proboscis bats usually has a regular feeding area, typically a small patch of water. Here the bats catch insects (in the form of midges [including chironomids], mosquitoes, beetles, and caddisflies)[7][8] using echolocation. They have no specific breeding season, forming stable year-round harems. One young is born per female. Both sexes disperse after weaning at around 2–4 months.
This small species of bat has been found to occasionally fall prey to the large spider Argiope savignyi.[6]
The proboscis bat (Rhynchonycteris naso) is a species of bat found in South America and Central America. Other common names include Long-nosed proboscis bat, sharp-nosed bat, Brazilian long-nosed bat. and river bat It is the only species in the genus Rhynchonycteris.
This species is in the family Emballonuridae, the sac-winged or sheath-tailed bats. Like most bats, it is nocturnal. It is found from southern Mexico to Belize, Peru, Bolivia and Brazil, as well as in Trinidad.
El murcielaguito narigón o murciélago de trompa (Rhynchonycteris naso), es una especie de quiróptero que vive desde el sur de México, Centroamérica, Colombia, Ecuador, Perú, Bolivia, Brasil, las Guayanas, Trinidad y Venezuela.[1][3][4]
Su pelaje es suave, denso y esponjado y el color de la piel es de color castaño espigado de gris; con dos franjas en zigzag en la espalda, blancuzcas o crema. Piel de la cara y membranas negruzcas, con un mechón de castaño claro sobre el antebrazo y el uropatagio. No tienen sacos de aire. La longitud de la cabeza con el cuerpo alcanza entre 3,6 y 4,8 cm, la cola de 1,1 a 1,7 cm, el pie de 0,6 a 0,8 cm, la longitud de la oreja de 1,1 a 1,4 cm y a del antebrazo entre 3,6 y 4 cm. Pesa entre 3 y 6 g.[5]
Siempre vive asociado a corrientes de agua o a pantanos, principalmente en bosques de galería de hojas perennes.[1]
Forma colonias, generalmente de entre 10 y 24 individuos,[1] pero que oscilan desde 3 hasta de 80 murciélagos de esta especie,[6] que descansan juntos en los troncos y cavidades de los árboles o en cuevas de roca o en construcciones humanas. Cada colonia tiene un macho dominante y usa de tres a seis sitios de descanso, los cuales se cambian a intervalos.[7] Varios machos se producen en cada grupo y no se ha registrado conformación harén. Cuando alcanzan dos a cuatro meses de edad se dispersan a las colonias cercanas.[1]
Son insectívoros aéreos y que tienden a alimentarse sobre el agua, volando a poca distancia por encima de la superficie.[1] Inician su actividad media hora después de ponerse el sol y la mantienen por una hora y la de nuevo al final de la noche están activos por otra hora antes de salir el sol.[6]
Ocasionalmente es depredado por la araña Argiope savignyi.[4]
El murcielaguito narigón o murciélago de trompa (Rhynchonycteris naso), es una especie de quiróptero que vive desde el sur de México, Centroamérica, Colombia, Ecuador, Perú, Bolivia, Brasil, las Guayanas, Trinidad y Venezuela.
Rhynchonycteris naso Rhynchonycteris generoko animalia da. Chiropteraren barruko Emballonurinae azpifamilia eta Emballonuridae familian sailkatuta dago
Rhynchonycteris naso Rhynchonycteris generoko animalia da. Chiropteraren barruko Emballonurinae azpifamilia eta Emballonuridae familian sailkatuta dago
Le Nasin des rivières (Rhynchonycteris naso), ou chauve-souris à long nez, unique représentant du genre Rhynchonycteris, est une espèce de chauves-souris insectivores de la famille des Emballonuridae.
Il pipistrello dalla proboscide (Rhynchonycteris naso Wied-Neuwied, 1820) è un pipistrello della famiglia degli emballonuridi, unica specie del genere Rhynchonycteris (Peters, 1867), diffuso nell'America centrale e meridionale.[1][2]
Pipistrello di piccole dimensioni, con la lunghezza della testa e del corpo tra 36 e 48 mm, la lunghezza dell'avambraccio tra 35,5 e 41 mm, la lunghezza della coda tra 11 e 14 mm, la lunghezza delle orecchie tra 11 e 14 mm, la lunghezza del piede tra 6 e 8 mm e un peso fino a 6 g.[3]
Il cranio presenta ossa pre-mascellari larghe posteriormente che terminano sulla superficie dorsale del rostro, il quale è lungo circa la metà della lunghezza della scatola cranica. Il processo post-orbitale è ben sviluppato e leggermente curvo. La bolla timpanica è relativamente grande. Gli incisivi inferiori sono trifidi.
Sono caratterizzati dalla seguente formula dentaria:
3 2 1 1 1 1 2 3 3 2 1 3 3 1 2 3 Totale: 32 1.Incisivi; 2.Canini; 3.Premolari; 4.Molari;La pelliccia è soffice, densa e si estende dorsalmente sulle membrane alari fino al primo terzo dell'avambraccio ed al ginocchio. Il colore del dorso varia dal bruno brizzolato al grigiastro. Sono presenti due strisce biancastre longitudinali sulla parte posteriore della schiena. Le parti ventrali sono grigio-brunastre chiare. Le membrane alari sono marroni scure, mentre la caratteristica sacca ghiandolare alare della famiglia è assente. Dei ciuffi di peli biancastri sono disposti dietro e lungo la parte dorsale dell'avambraccio. Il muso è allungato, con il labbro superiore che si estende ben oltre quello inferiore. Le orecchie sono marroni scure, strette ed appuntite, mentre il trago è piccolo e triangolare. Il calcar è molto più lungo della tibia. Le femmine sono generalmente più grandi. Il cariotipo è 2n=22 FN=36.
Emette ultrasuoni sotto forma di impulsi a frequenza costante compresi tra 80 e 105 kHz, con una componente armonica secondaria, la quale risulta più potente della primaria.
Si rifugia in colonie che variano da 3 a 45 individui, tra le radici degli alberi, sotto ponti, all'entrate di grotte sopra l'acqua oppure sotto foglie di banano o Heliconia. Talvolta è stato osservato anche tra le rocce e i dirupi sempre vicino a specchi d'acqua. Si dispone lungo file verticali, con gli esemplari separati uno dall'altro di solo circa un centimetro. All'interno di ogni gruppo sono presenti diversi maschi ma non vi è la presenza di alcun harem all'interno di esso. L'attività predatoria inizia al tardo tramonto, sebbene sia stato osservato in volo anche di giorno.
Si nutre esclusivamente di insetti, inclusi Chironomidi, zanzare, scarafaggi e tricotteri. Solitamente caccia sulla superficie dell'acqua o poco al disopra.
Le femmine danno alla luce un piccolo alla volta in qualsiasi periodo dell'anno. I piccoli diventano indipendenti dopo circa una settimana e raggiungono le dimensioni adulte a 2 settimane.
Questa specie è diffusa nell'America centrale dagli stati meridionali messicani di Veracruz ed Oaxaca, Honduras, Nicaragua, El Salvador, Belize, Panama, Costa Rica, attraverso la Colombia, Venezuela, Guyana, Guyana francese, Suriname, Ecuador e Perù orientali, Brasile settentrionale e centrale fino alla Bolivia settentrionale. Si trova anche sull'isola di Trinidad.
Vive in aree umide all'interno di foreste tropicali sempreverdi fino a 500 metri di altitudine. In Messico è stato osservato anche in foreste secondarie, colture e praterie.
La IUCN Red List, considerato il vasto areale, all'interno del quale è molto comune in zone umide, classifica R.naso come specie a rischio minimo (LC).[1]
Il pipistrello dalla proboscide (Rhynchonycteris naso Wied-Neuwied, 1820) è un pipistrello della famiglia degli emballonuridi, unica specie del genere Rhynchonycteris (Peters, 1867), diffuso nell'America centrale e meridionale.
De langneusvleermuis (Rhynchonycteris naso) is een zoogdier uit de familie van de schedestaartvleermuizen (Emballonuridae). De wetenschappelijke naam van de soort werd voor het eerst geldig gepubliceerd door Maximilian zu Wied-Neuwied in 1820.
Deze vleermuis heeft een gestroomlijnd lichaam en een lange, buisvormige neus. Op de rug bevinden zich witte strepen. De lichaamslengte bedraagt 3,5 tot 4 cm, de staartlengte 1 tot 1,5 cm en het gewicht 3 tot 6 gram.
Ze hangen overdag in groepjes van 5 tot 10 (tot 40, zelden meer) op een rij onder aan een boomtak. Een volwassen mannetje is leider van de groep en verdedigt het voedselterritorium: een nabijgelegen stukje water met veel insecten.
Deze soort komt voor in tropische bossen van Mexico tot centraal Zuid-Amerika.
Bronnen, noten en/of referenties
De langneusvleermuis (Rhynchonycteris naso) is een zoogdier uit de familie van de schedestaartvleermuizen (Emballonuridae). De wetenschappelijke naam van de soort werd voor het eerst geldig gepubliceerd door Maximilian zu Wied-Neuwied in 1820.
Multimedia w Wikimedia Commons Długonosek amerykański[3] (Rhynchonycteris naso) – neotropikalny gatunek małego ssaka z rodziny upiorowatych (Emballonuridae). Od 2008 roku jest wpisany do Czerwonej księgi gatunków zagrożonych.
Gatunek po raz pierwszy opisany naukowo przez M. zu Wied-Neuwieda w 1820 roku w książce Reise nach Brasilien in den Jahren 1815 bis 1817 pod nazwą Vespertilio naso[4]. Jako miejsce typowe autor wskazał teren w pobliżu Morro d'Arara w Rio Mucuri w stanie Bahia w Brazylii[4]. Jedyny przedstawiciel rodzaju Rhynchonycteris – długonosek[3] utworzonego przez W. Petersa w 1867 roku[5].
Gatunek typowy: Vespertilio naso Wied-Neuwied, 1820
Nazwa rodzajowa jest połączeniem słów z języka greckiego: ῥυγχος rhunkhos – „pysk” oraz νυκτερις nycteris – „nietoperz”[6]. Epitet gatunkowy pochodzi od łacińskiego słowa naso, nasonis – „duży nos” (nasus – „nos”)[7].
Występuje w lasach namorzynowych[8], na nizinach (rzadko powyżej 300 m n.p.m.), w pobliżu wód, w tropikalnych lasach i zaroślach od południowo-wschodniego Meksyku (wschodnia Oaxaca, północne Veracruz, podstawa półwyspu Jucatan) do południowej i południowo-wschodniej Brazylii, na wschód od Andów, oraz do Peru i północnej Boliwii.
R. naso ma pęczki szarych włosów na przednich kończynach i silnie wydłużony nos, co jest charakterystyczną cechą wyróżniającą go z rodziny upiorowatych. Nietoperze te nie potrafią szybko latać, więc nie są wystarczająco przystosowane do lotów wśród koron drzew, gdyż byłyby łatwą zdobyczą dla drapieżników. Rozwinęły jednak umiejętność łowienia owadów nad powierzchnią zbiorników wodnych, takich jak rzeki, jeziora czy stawy. Niekiedy w ciągu dnia śpią w grupkach w szczelinach skalnych, ale zdarza się, że siedzą pojedynczo na skałach lub betonowych murach, na których, dzięki barwie ciała, wyglądają jak porosty. W czasie snu zachowują duże odstępy, prawdopodobnie po to, aby umocnić w ten sposób efekt maskującego ubarwienia.
Ich naturalnymi wrogami są ptaki należące do rodzajów Buteo (myszołowy), Falco i Egretta (czaple), a także pająki z gatunku Argiope savignyi oraz węże z gatunku boa prążkowany (Corallus annulatus)[9].
W okresie od lipca do sierpnia samica wydaje na świat 1 młode. Matka szuka ciemnej, bezpiecznej kryjówki w dziupli lub głęboko w stercie kamieni, w której pozostawia młode, dopóki nie ukończy ono 2 miesiąca życia i nie zacznie się troszczyć samo o siebie.
Długonosek amerykański (Rhynchonycteris naso) – neotropikalny gatunek małego ssaka z rodziny upiorowatych (Emballonuridae). Od 2008 roku jest wpisany do Czerwonej księgi gatunków zagrożonych.
Rhynchonycteris naso é uma espécie de morcego. Pode ser encontrada na América Central e na metade norte da América do Sul..[1] Esta espécie pertence à família Emballonuridae, os morcegos com asas em forma de saco ou com cauda em bainha. É noturno, como a maioria dos morcegos. É encontrada desde o sul do México até Belize, Peru, Bolívia e Brasil, bem como em Trinidad.[2][3][4]
Os nomes em inglês para a espécie incluem long-nosed proboscis bat, sharp-nosed bat,[5] Brazilian long-nosed bat[6] e river bat[7] e em espanhol, murciélago narizón.
O morcego probóscide é um pequeno morcego, com cerca de 6 centímetros comprimento e 4 gramas de peso. Os machos no norte da América do Sul tinham uma média de 56,48 milímetros de comprimento, e as fêmeas 59,18.[8] A cauda tem cerca de 1,6 centímetros de comprimento.[8] fêmeas grávidas podem pesar até 6 gramas.[8] A espécie é caracterizada por seu nariz longo, carnudo e pontudo. Sua pelagem é macia e densa, de cor cinza-acastanhada, com duas listras brancas no dorso. Se essas listras servem a um propósito, como camuflagem ou atração de parceiros, é desconhecido. Este morcego também tem tufos de pêlo cinza nos antebraços.
Esta espécie é encontrada nas terras baixas da metade norte da América do Sul, em toda a América Central e no sudeste do México. Sua distribuição se estende ao sul até a metade norte da Bolívia e grande parte do Brasil. Raramente ocorre acima de 300 metros de altitude.[9] Geralmente vive em torno de pântanos e é freqüentemente encontrado em matas ciliares e pastagens e todos próximos à água.
Morcegos probóscides vivem em grupos. As colônias têm geralmente entre cinco e dez indivíduos e muito raramente excedem os quarenta. Os morcegos são noturnos, dormindo durante o dia em uma formação incomum: eles se alinham, um após o outro, em um galho ou viga de madeira, nariz com cauda, em linha reta.
Esta pequena espécie de morcego ocasionalmente é vítima da grande aranha Argiope savignyi.[10]
Rhynchonycteris naso é uma espécie de morcego. Pode ser encontrada na América Central e na metade norte da América do Sul.. Esta espécie pertence à família Emballonuridae, os morcegos com asas em forma de saco ou com cauda em bainha. É noturno, como a maioria dos morcegos. É encontrada desde o sul do México até Belize, Peru, Bolívia e Brasil, bem como em Trinidad.
Os nomes em inglês para a espécie incluem long-nosed proboscis bat, sharp-nosed bat, Brazilian long-nosed bat e river bat e em espanhol, murciélago narizón.
Rhynchonycteris naso[2][3][4] är en däggdjursart som först beskrevs av Wied-Neuwied 1820. Rhynchonycteris naso är ensam i släktet Rhynchonycteris som tillhör familjen frisvansade fladdermöss.[5][6] IUCN kategoriserar arten globalt som livskraftig.[1] Inga underarter finns listade i Catalogue of Life.[5]
Fladdermusens tydligaste särdrag är den långa spetsiga nosen. Den har dessutom små tofsar av grå hår på underarmen och saknar körtel på flygmembranen. Individerna når en kroppslängd (huvud och bål) av 37 till 43 mm och en svanslängd av cirka 12 mm. De väger 2,1 till 4,3 g. Arten har brun underull och gula eller vita täckhår. Pälsen ser därför gulbrun till gråbrun ut. På ryggen finns två ljusa vågiga linjer.[7]
Rhynchonycteris naso förekommer i Central- och Sydamerika från södra Mexiko till centrala Brasilien och centrala Bolivia. Arten vistas i städsegröna skogar eller i andra fuktiga landskap.[1]
Vid viloplatsen bildas mindre flockar med cirka 8 till 10 medlemmar. De klamrar sig inte fast på horisontala ytor utan på vertikala ytor som trädstammar eller klippor. Ibland vilar flera flockar på samma klippa och hela kolonin kan ha 45 medlemmar. I vissa kolonier förekommer en alfahane. Individerna flyger vanligen över vattenytor när de letar efter byten som utgörs av insekter. Fortplantningen sker sällan under torra perioder, utan vanligen under april till oktober. Honor har vanligen en och ibland två kullar per år.[7]
Wikimedia Commons har media som rör Rhynchonycteris naso.
Wikispecies har information om Rhynchonycteris naso.
Rhynchonycteris naso är en däggdjursart som först beskrevs av Wied-Neuwied 1820. Rhynchonycteris naso är ensam i släktet Rhynchonycteris som tillhör familjen frisvansade fladdermöss. IUCN kategoriserar arten globalt som livskraftig. Inga underarter finns listade i Catalogue of Life.
Fladdermusens tydligaste särdrag är den långa spetsiga nosen. Den har dessutom små tofsar av grå hår på underarmen och saknar körtel på flygmembranen. Individerna når en kroppslängd (huvud och bål) av 37 till 43 mm och en svanslängd av cirka 12 mm. De väger 2,1 till 4,3 g. Arten har brun underull och gula eller vita täckhår. Pälsen ser därför gulbrun till gråbrun ut. På ryggen finns två ljusa vågiga linjer.
Rhynchonycteris naso förekommer i Central- och Sydamerika från södra Mexiko till centrala Brasilien och centrala Bolivia. Arten vistas i städsegröna skogar eller i andra fuktiga landskap.
Vid viloplatsen bildas mindre flockar med cirka 8 till 10 medlemmar. De klamrar sig inte fast på horisontala ytor utan på vertikala ytor som trädstammar eller klippor. Ibland vilar flera flockar på samma klippa och hela kolonin kan ha 45 medlemmar. I vissa kolonier förekommer en alfahane. Individerna flyger vanligen över vattenytor när de letar efter byten som utgörs av insekter. Fortplantningen sker sällan under torra perioder, utan vanligen under april till oktober. Honor har vanligen en och ibland två kullar per år.
Rhynchonycteris naso — монотипний вид мішкокрилих кажанів родини Emballonuridae.
Країни поширення: Беліз, Болівія, Бразилія, Колумбія, Коста-Рика, Еквадор, Сальвадор, Французька Гвіана, Гватемала, Гаяна, Гондурас, Мексика, Нікарагуа, Панама, Перу, Суринам, Тринідад і Тобаго, Венесуела. Він широко поширений на низьких висотах, як правило, нижче 500 м, але, взагалі, до 1500 м над рівнем моря. Загалом зустрічається в лісах уздовж водних шляхів. У Мексиці вони були помічені у вторинних лісах, полях і луках.
Голова і тіло довжиною 37—43 мм, хвіст довжиною ~ 12 мм, передпліччя довжиною 35—41 мм, вага дорослих 2.1—4.3 гр. Має білі кінчики волосків і шоколадно-коричневе підшерстя.
Спочиває невеликими колоніями від 3 до 45 (в середньому 5—11) особин на стовбурах дерев, у дуплах дерев чи у скельних печерах. Кожна колонія використовує від 3 до 6 місць спочинку. Ці кажани повітряні комахоїдні, харчуються низько над водою.
Немає серйозних загроз для цього виду. Цей вид зустрічається в охоронних районах.
Rhynchonycteris naso là một loài động vật có vú trong họ Dơi bao, bộ Dơi. Loài này được Wied-Neuwied mô tả năm 1820.[2]
Phương tiện liên quan tới Rhynchonycteris naso tại Wikimedia Commons
Rhynchonycteris naso là một loài động vật có vú trong họ Dơi bao, bộ Dơi. Loài này được Wied-Neuwied mô tả năm 1820.
Хоботковый мешкокрыл живёт в смешанных колониях и держится вблизи медленно текущих рек. Иначе чем большинство летучих мышей хоботковые мешкокрылы висят не на горизонтальной, а на вертикальной поверхности, такой как, например, древесная кора и скала. При этом часто от 3 до 45 особей образуют длинную вертикальную линию. При приближающемся ветре животные качаются из стороны в сторону, вероятно, имитируя листву и тем самым маскируясь от хищников[2].
Хотя в колонии большей частью столько же самцов, сколько и самок, предполагается, что в группе имеется доминантный самец. Этот доминантный самец посещает и ночью место отдыха, в то время как другие животные группы большей частью всю ночь напролёт остаются в стороне от этого места. Питаются хоботковые мешкокрылы исключительно насекомыми. Поиски корма ведутся большей частью над поверхностью воды на высоте до 3 м. У колоний есть свои собственные кормовые участки: в то время, как взрослые самки и детёныши ищут свой корм в центре участка, самцы и молодые самки держатся на краю участка. Имеются также наблюдения, что хоботковые мешкокрылы иногда охотятся парами[3]. Доминантный самец летает вдоль границы кормовой территории колонии и прогоняет сородичей из других колоний. Он также защищает самок от сородичей.
Естественными врагами вида являются кольчатый удав, а также крупный вид пауков Argiope savignyi.
Самки могут беременеть два раза в год и рождают соответственно одного детёныша. Очередная беременность может наступить ещё во время лактационного периода первого детёныша. Детёныши появляются на свет относительно большими, уже через 2 недели достигая размеров взрослого животного. Через 2—4 месяца детёныш отучается от матери, после чего он отселяется и присоединяется чаще к соседним колониям[3].
Хоботковый мешкокрыл живёт в смешанных колониях и держится вблизи медленно текущих рек. Иначе чем большинство летучих мышей хоботковые мешкокрылы висят не на горизонтальной, а на вертикальной поверхности, такой как, например, древесная кора и скала. При этом часто от 3 до 45 особей образуют длинную вертикальную линию. При приближающемся ветре животные качаются из стороны в сторону, вероятно, имитируя листву и тем самым маскируясь от хищников.
Хотя в колонии большей частью столько же самцов, сколько и самок, предполагается, что в группе имеется доминантный самец. Этот доминантный самец посещает и ночью место отдыха, в то время как другие животные группы большей частью всю ночь напролёт остаются в стороне от этого места. Питаются хоботковые мешкокрылы исключительно насекомыми. Поиски корма ведутся большей частью над поверхностью воды на высоте до 3 м. У колоний есть свои собственные кормовые участки: в то время, как взрослые самки и детёныши ищут свой корм в центре участка, самцы и молодые самки держатся на краю участка. Имеются также наблюдения, что хоботковые мешкокрылы иногда охотятся парами. Доминантный самец летает вдоль границы кормовой территории колонии и прогоняет сородичей из других колоний. Он также защищает самок от сородичей.
코주부박쥐(Rhynchonycteris naso)는 대꼬리박쥐과에 속하는 박쥐의 일종이다. 남아메리카와 중앙아메리카에서 발견된다. 코주부박쥐속(Rhynchonycteris)의 유일종이다. 브라질긴코박쥐[2]와 강박쥐[3]로도 불린다. 대부분의 박쥐와 마찬가지로 야행성 동물이다. 멕시코 남부 지역부터 페루와 볼리비아 그리고 브라질과 트리니다드 지역까지 분포한다.[1][4][5]
.jpg){kind=small}
