Communication is achieved by using the melon for echolocation. Belugas have a high frequency level of communication. Their voices are so loud that they sound like birds, which is why they were once nicknamed “sea canaries”. They are considered to be among the most vocal species of cetaceans. They use their vocalizations for echolocation, mating, and communication. Their voices sound like chirps, whistles, and squawks. Belugas also use body language such as grinding their teeth or splashing around. Some communication undoubtedly occurs when babies are in contact with their mothers.
Communication Channels: tactile ; acoustic
Perception Channels: visual ; tactile ; acoustic ; echolocation ; vibrations ; chemical
Currently, beluga populations have been estimated at 60,000 to a 100,000 so there is no need for conservation efforts, although it couldn’t hurt.
US Federal List: no special status
IUCN Red List of Threatened Species: critically endangered
There is either thought to be spontaneous ovulation with an extremely long gestation period or delayed implantation with a shorter gestation period, but it is unknown. Their development is similar to that of most other mammals. (Lentifer 1988)
Belugas hinder fishermen from getting any fish. Much of the hunting of belugas has died down since the seventies.
Negative Impacts: crop pest
Belugas were once hunted for food and other items such as oil. These provided humans with a profit. Now, because of their large social groupings, they provide ecotourists with entertainment.
Positive Impacts: food ; ecotourism ; research and education; produces fertilizer
Belugas consume many fish, especially since they travel in herds of between one hundred and a thousand. This undoubtedly causes some regulation of fish populations. Belugas also seem to have a parasite called Pharurus pallasii, thought to infect the hearing organs. However, it is not known if this parasite is harmful to the beluga.
Belugas feast on a variety of prey including smelt, flatfish, flounder, sculpins, salmon, and cod. They also feed on invertebrates such as crab, shrimp, clams, worms, octopus, squid, and other bottom dwelling creatures. Since they don’t have many big, sharp teeth to grab their prey, they use suction to trap it into their mouths. Consequently, everything must be eaten whole. Prey cannot be too large, therefore, or the beluga will choke on it.
Animal Foods: fish; mollusks; aquatic or marine worms; aquatic crustaceans
Primary Diet: carnivore (Piscivore , Eats non-insect arthropods, Molluscivore )
Beluga whales inhabit the arctic and sub-arctic waters along the coast of Canada, Alaska, Greenland, Norway, and the Soviet Union. About 500 of them inhabit the waters of the St. Lawrence River.
Biogeographic Regions: arctic ocean (Native ); pacific ocean (Native )
The habitat of beluga whales includes inlets, fjords, channels, bays, and the shallow waters of the artic seas that are warmed by continuous sunlight. They are also found at the mouths of river during summertime, where they feed, socialize, and deliver their offspring. These waters are usually 8 to 10 degrees celsius.
Range depth: 0 to 350 m.
Habitat Regions: saltwater or marine
Terrestrial Biomes: icecap
Aquatic Biomes: pelagic ; benthic ; coastal ; brackish water
Other Habitat Features: estuarine
The life span for females is thought to be about 32 years and that for males about 40 years. Predation and ice entrapment are common causes of premature death.
Range lifespan
Status: wild: 32 to 40 years.
Typical lifespan
Status: wild: 25 to 30 years.
The beluga is also known as the white whale for its milky white skin. It is the only species of whale that is entirely white, although it is born gray and fades gradually with age. These whales lack a dorsal fin, but have a shallow ridge along their back. Their appendages are narrower and pointier than that of the narwhal. Belugas also have a melon-shaped head, which is the center for echolocation. They are 3 to 5 meters and length and weigh an average of 1.6 tons (3500lbs). Fifty percent of their weight is fat, a marked increase relative to other non-arctic whales, whose body is only twenty percent fat. The blubber is 10cm thick in belugas. Belugas are sexually dimorphic, with the males being slightly larger than the females. Females average 1,350 kg and males 1,500 kg in weight.
Average mass: "1,350-1,500" kg.
Range length: 300 to 460 cm.
Average length: 400 cm.
Other Physical Features: endothermic ; homoiothermic; bilateral symmetry
Sexual Dimorphism: male larger
Average mass: 1.43e+06 g.
The known predators of belugas are killer whales and polar bears. Polar bears will attack belugas in the same way they would attack a seal, which entails lying in wait at breathing holes. Killer whales come around August. Belugas can usually hear killer whales, so this makes it difficult for killer whales to attack them. Also, the conspicuous fin makes it almost impossible for a killer whale to maneuver in ice. Humans used to hunt belugas for their skin and oil, but that is not so common anymore.
Known Predators:
The mating system of these whales has not been described.
Belugas tend to mate from late February to early April. The males chase down the females, making all sorts of noises. The male throws down his tail and bends violently, then he throws his head up and down as his melon vibrates to ward off any other males who might attempt to mate with this female.
The male and female swim in harmony and caress each other, until she swims underneath his belly. She puts her belly up against his and they continue to swim in harmony with each other. They mate only with absolute consent. (Paine, 1995)
Gestation lasts about fourteen months. However, it is a possibility that these creatures have delayed implantation. A calf is born during the summer months of May through July. The calf is very well developed and has a grayish coloration. The nursery pod stays around during the delivery and then all of them take off except a young teenage nursemaid. This usually happens near rivers because the water is ten degrees warmer there. This is important for the calf, which does not have as much blubber as a full grown adult. The baby stays in-between the two females as they swim pulling him with the current. The calf is totally dependent on the mother’s milk for a year, but lactation lasts 1.5 to 2 years.
It takes 4 to 7 years for females to sexually mature, and it takes 7 to 9 years for males. (Bonner, 1989)
Females reproduce every 2 to 3 years. Females stop reproducing in their early twenties. (Lentifer, 1989)
Breeding interval: Female belugas generally reproduce once every two to three years.
Breeding season: Breeding occurs from late February through early April.
Range number of offspring: 1 to 1.
Average gestation period: 14 months.
Range weaning age: 12 to 24 months.
Range time to independence: 12 to 24 months.
Range age at sexual or reproductive maturity (female): 4 to 7 years.
Range age at sexual or reproductive maturity (male): 7 to 9 years.
Key Reproductive Features: iteroparous ; seasonal breeding ; gonochoric/gonochoristic/dioecious (sexes separate); sexual ; fertilization ; viviparous ; delayed implantation
Average birth mass: 66000 g.
Average gestation period: 416 days.
Average number of offspring: 1.
Offspring are precocious, and able to swim along side their mothers from birth. The mother provides protection and guidance for the offspring, as well as milk. A female beluga can lactate for up to two years.
Parental Investment: precocial ; pre-hatching/birth (Provisioning: Female, Protecting: Female); pre-weaning/fledging (Provisioning: Female, Protecting: Female)
In some parts of the Beluga Whale’s range, particularly in Canada and Greenland, intensive hunting represents an ongoing threat to Belugas. In a few instances this is compounded by the less direct and less easily quantified threats of disturbance by vessel traffic (e.g., St. Lawrence estuary, river mouths in eastern Hudson Bay), habitat modification (e.g., large hydroelectric dams in rivers flowing into Hudson Bay and James Bay), contaminants (e.g., St. Lawrence estuary), and possibly incidental catch in fisheries (wherever entangling gear overlaps the animals’ range) (IUCN 2009).
Global climate change may also have serious negative impacts on Beluga Whales. The most serious impacts of climate change on Belugas may not come directly from the effects of weather conditions, but rather indirectly from the role that regional warming and reduced sea ice play in changing human activities. Extensive ice cover and extreme winter conditions (including both darkness and cold) have always limited human activities in the Arctic, and many regions have remained inaccessible to ships and other vessels. As Arctic ice cover declines and the passages between northern landmasses become more navigable, humans will gain easier access to formerly pristine areas that have long served as refuges for Belugas (IUCN 2009).
The number of vessels sailing through the Arctic for gas and oil exploration/extraction, commercial shipping (for both transportation and tourism), and fishing has already increased. Further reductions in sea ice are likely to accelerate this trend in coming decades. With the increase in ship traffic, ship strikes are likely to become an increasingly significant cause of Beluga injury and death. Belugas detect and respond to the presence of icebreaking ships over great distances (up to 50 km). Industrial noise (e.g., from ships, seismic surveys, and offshore drilling), likely disrupts Beluga behaviour and may impair the ability of Belugas to communicate, forage efficiently and generally sense their environment. Noise-producing activities are already ongoing or planned in many areas used by large populations of Belugas, including the Beaufort and Chukchi seas, West Greenland, and Hudson Bay (IUCN 2009).
Pollution may become an increasingly significant problem for Belugas with increasing industrialization and urbanization of the Arctic. Many toxic contaminants become concentrated as they move up the food chain. Because Belugas and other cetaceans are at or near the top of the food chain and have long life spans, they accumulate relatively high concentrations of certain toxins in their blubber and other organs. These may contribute to a range of health problems in the animals themselves and are also of concern to the people who hunt Belugas for food (IUCN 2009).
Loss of sea ice and increased ocean temperatures will affect the distribution, composition, and productivity of prey communities and in turn influence the ability of Belugas to find and catch suitable prey. Given the great uncertainties about how Arctic and sub-Arctic ecosystems function and about how they will be affected by climate change, it is difficult to confidently predict impacts of climate change on Beluga prey populations (IUCN 2009).
As weather patterns become more unpredictable and extreme due to climate change, it is possible that Belugas and other Arctic whales will become more susceptible to ice entrapment. Such events have always occurred and are assumed to contribute to natural mortality in most Beluga populations. However, it is feared that the frequency and scale of the mortality from ice entrapment will increase as the climate changes (IUCN 2009).
As Arctic waters become warmer and patterns of circulation, salinity, and nutrient input change, species that previously were not present in the Arctic will be able to move farther north and remain there for longer. This could have two major types of effects on Belugas. First, species such as Minke and Humpback whales as well as seals and other predators may directly compete with Belugas for food resources. Second, species such as Killer Whales may have more opportunities to prey on Belugas. Both of these factors could negatively affect Beluga populations (IUCN 2009).
One population (or "distinct population segment" in the curious language of the U.S. Endangered Species Act), the Cook Inlet Beluga Whale of Cook Inlet in southeastern Alaska, was listed as endangered by the U.S. National Oceanic and Atmospheric Administration (NOAA) in October of 2008. In December of 2009, NOAA proposed designating more than a third of Cook Inlet as critical habitat for the remaining ~300 Cook Inlet Beluga Whales.
Die witdolfyn of beloega (Delphinapterus leucas) is 'n Arktiese en sub-Arktiese walvisagtige soogdier. Die witdolfyn vorm saam met die narwal die familie Monodontidae. Die witdolfyn is bekend vir sy hoë-frekwensie gekwetter en spierwit kleur. Baie walvisagtiges sal soms die lewe skenk aan albino kleintjies wat dan verkleur namate hulle ouer word, maar die witdolfyn word al witter namate dié ouer word. Witdolfyne kan tot 5 m lank word en het 'n kenmerkende boggel op sy hop.
Hulle woon in klein groepies van tussen twee en vyftien diere. Hierdie groepies bestaan uit wyfies en hulle kleintjies of uitsluitlik uit mannetjies. Hulle jag in vlakkerige water en vreet hoofsaaklik vis. Hulle kan tot 800 meter diep duik
Na 'n dragtydperk van 14 tot 15 maande skenk die wyfie geboorte. Die kleintjies het oorspronklik 'n gryserige kleur, wat vervaag soos hulle ouer word.
Die witdolfyn of beloega (Delphinapterus leucas) is 'n Arktiese en sub-Arktiese walvisagtige soogdier. Die witdolfyn vorm saam met die narwal die familie Monodontidae. Die witdolfyn is bekend vir sy hoë-frekwensie gekwetter en spierwit kleur. Baie walvisagtiges sal soms die lewe skenk aan albino kleintjies wat dan verkleur namate hulle ouer word, maar die witdolfyn word al witter namate dié ouer word. Witdolfyne kan tot 5 m lank word en het 'n kenmerkende boggel op sy hop.
Hulle woon in klein groepies van tussen twee en vyftien diere. Hierdie groepies bestaan uit wyfies en hulle kleintjies of uitsluitlik uit mannetjies. Hulle jag in vlakkerige water en vreet hoofsaaklik vis. Hulle kan tot 800 meter diep duik
Na 'n dragtydperk van 14 tot 15 maande skenk die wyfie geboorte. Die kleintjies het oorspronklik 'n gryserige kleur, wat vervaag soos hulle ouer word.
La beluga (Delphinapterus leucas) ye una especie de cetáceu odontoceto qu'habita na rexón ártica y subártica. Equivocadamente suel llamá-yla «ballena blanca» (ballena en sentíu estrictu nun ye aplicable a los cetáceos dentaos, acutar pa los integrantes de la familia Balaenidae). Ye la única especie del xéneru Delphinapterus y xuntu al narval (Monodon monoceros) conformen la familia Monodontidae.
Ta afecha dafechu pa la vida nel Árticu y pallo tien una serie de carauterístiques anatómiques y fisiolóxiques que la estremen de los otros cetáceos. Caracterizar por el color totalmente blancu de los adultos y pola falta d'una aleta dorsal. Tien una prominencia frontera distintiva qu'alluga l'órganu llamáu melón, que nesta especie ye bien avolumáu y deformable. El so tamañu ye entemediu ente les ballenes y delfines, con un llargor y pesu máximos pa los machos de 5,5 metros y 1600 kg y un cuerpu robustu col porcentaxe más altu de grasa ente los cetáceos. El so sentíu del oyíu ta bien desenvueltu y tien ecolocalización que-y dexa movilizar se y atopar respiraderos so les plaques de xelu.
Son animales gregarios que conformen grupos d'unos diez individuos en promediu, pero mientres el branu axúntense cientos ya inclusive miles nos estuarios y agües costeres pocu fondes. Son nadadores lentos, pero afechos pal bucéu y pueden realizar inmersiones a más de 700 metros so la superficie. La so dieta ye comenenciosa y varia según l'allugamientu y estación del añu; aliméntase sobremanera de peces, crustáceos y otros invertebraos del fondu marín.
La mayor parte de les belugas habiten l'Árticu, y los mares y mariñes axacentes d'América del Norte, Rusia y Groenlandia; la población mundial envalorar en 150 000 individuos. Tienen comportamientu migratoriu, pos la mayoría de los grupos pasen el iviernu nes marxes de les capes de xelu; pero llegáu'l branu, nel momentu del destemple, mover a la desaguada de los ríos y a zones costeres más templaes. Delles poblaciones son sedentaries y nun migren a grandes distancies nel trescursu del añu.
Mientres sieglos, esti cetáceu foi una de les fontes de subsistencia pa los nativos d'América del Norte y Rusia. Foi oxetu de caza comercial mientres el sieglu XIX y parte del sieglu XX. Dende 1973 atopar so proteición internacional xuntu colos demás odontocetos. Anguaño namái s'atopa autorizada la caza de sustentu de delles subpoblaciones per parte de los inuit. Otres amenaces son el depredadores naturales (osos polares y orques), la contaminación de los ríos y les enfermedaes infeicioses. En 2008 la especie foi catalogada na Llista Colorada de la UICN como especie cuasi amenazada; sicasí, la subpoblación residente na ancón de Cook, Alaska, ta considerada en peligru críticu. Ye unu de los cetáceos que se caltien en cautiverio n'acuarios y parques de vida montesa n'América del Norte, Europa y Asia y ye popular pal públicu pol so color blancu y espresividá.
La primera beluga foi descrita primeramente por Peter Simon Pallas en 1776.[2] Ye un miembru de la familia Monodontidae, que forma parte de les ballenes dentaes (suborde Odontoceti).[3] Comparte semeyances morfolóxiques y anatómiques col delfín del ríu Irrawaddy (Orcaella brevirostris), que foi clasificáu dientro de la mesma familia; sicasí, arriendes de les pruebes comparatives d'ADN con otros odontocetos allugóse-y dientro de la familia Delphinidae.[4] La única especie amás de la beluga clasificada dientro de la familia Monodontidae ye'l narval (Monodon monoceros).[5] L'afayu d'un craniu con carauterístiques entemedies ye compatible cola hipótesis de que la hibridación ye posible ente los dos integrantes d'esta familia.[6]
El nome del xéneru, Delphinapterus, significa «delfín ensin aleta» (del griegu δελφίν (delphin), delfín y απτερος (apterus), ensin aleta) y el nome de la especie leucas significa «blancu» (del griegu λευκας (leucas), blancu).[7] El nome común, «beluga», vien del nome en rusu белуга (beluga) o белуха (belukha), que deriva de la pallabra белый (belyy), que significa «blancu».[7] Ye denominada n'ocasiones «ballena beluga», col fin de nun confundila col esturión beluga.[8] La Llista Colorada de la UICN acepta los nomes beluga y ballena blanca («del inglés white whale») como sinónimos;[1] pero nel sentíu estrictu'l términu «ballena» aplica solo a los integrantes de la familia Balaenidae.[9]
Según estudios d'ADN mitocondrial los cetáceos actuales tuvieron un ancestru común fai ente trenta y trenta y cuatro millones d'años.[10] La familia Monodontidae dixebróse relativamente ceo de los otros odontocetos; de la familia Delphinoidea facer ente fai once y quince millones d'años, y de la familia Phocoenidae, la más cercana en términos evolutivos, facer darréu.[11] El primer ancestru conocíu de la beluga, perteneciente a la familia Monodontidae, ye la especie Denebola brachycephala que vivió mientres el periodu Miocenu Tardíu (fai nueve ó diez millones d'años).[12][13] L'afayu de restos fósiles provenientes del Pleistocenu nel nordés d'América del Norte y na península de Baxa California[14] indica que los ancestros de la beluga vivieron n'agües más templaes y qu'en dómines comparativamente recién el territoriu de la beluga fluctuaba acordies con la duración de les glaciaciones (edaes de xelu) y replegábase escontra'l Norte cuando'l xelu retirábase.[15] Una evidencia que sofita esa teoría, ye l'afayu en 1849 de los güesos d'una beluga nel estáu de Vermont nos Estaos Xuníos, a 240 kilómetros del océanu Atlánticu. Los restos fueron calteníos nos sedimentos del mar de Champlain, una estensión del océanu dientro del continente, resultancia del aumentu nel nivel del mar al terminar les glaciaciones fai unos 12 000 años.[16]
Según les primeres investigaciones envalorábase que la esperanza de vida d'una beluga apenes superaba los trenta años.[17] El métodu pa calcular la edá basar nel conteo de les capes socesives de dentina y cementu que se depositen dacuando, según creíase, ente una y dos veces per añu. Estes capes son identificables, yá que alternen ente material trupo d'aspeutu opacu y llámines tresparentes de material menos trupo. Teniendo en cuenta la frecuencia envalorada con qu'asocedíen los depósitos, yera posible extrapolar la edá del individuu d'alcuerdu al númberu de capes identificaes.[18] Sicasí, un estudiu con radiocarbono de les capes de dentina publicáu en 2006, demostró que'l depósitu d'esti material asocede con menor frecuencia a lo envalorao primeramente y que usualmente la especie pueden superar los sesenta años d'edá, ya inclusive llegar a los ochenta.[19]
La especie presenta un dimorfismu sexual moderáu; los machos son más llargos que les femes nun 25% y son más robustos.[20] Los machos adultos miden ente 3,5 y 5,5 metros de llargor, mientres les femes crecen ente los 3 y 4,1 metros.[21] Los machos pesen ente 1100 y 1600 kg y les femes tienen ente 700 y 1200 kg.[22] Dambos sexos algamen el tamañu máximu a los diez años d'edá.[23] El cuerpu de les belugas ye robustu y fusiforme (forma de conu cola punta escontra tras), y con frecuencia tienen plegues de grasa, especialmente a lo llargo de la superficie ventral.[24] Ente'l 40 y 50% del so pesu corporal ye grasa; ye un porcentaxe altu en rellación a les ballenes que nun habiten nel Árticu, nes cualos la grasa representa solo'l 30% del so pesu.[25][26] La grasa forma una capa que-y cubre tol cuerpu, sacante la cabeza; puede tener hasta quince centímetro d'espesura y actúa como aislante n'agües con temperatura ente los 0 a 18 °C, amás de ser una reserva importante mientres periodos d'ayunu.[27]
Los exemplares adultos son difíciles de confundir, por cuenta de que son los únicos cetáceos totalmente blancos o de color gris ablancazáu.[28] Les críes al nacer de normal son grises; al mes de vida'l color tórnase gris escuru o gris azuláu, y darréu empiecen a perder pigmentu en forma progresiva hasta algamar el color blancu distintivu; les femes facer a los siete años d'edá y los machos a los nueve.[28] El tonu blancu de la piel ye una condición adaptativa a la vida nel Árticu y déxa-y camuflar se nes capes de xelu polar, sirviéndo-y de proteición ante los sos principales depredadores: l'osu polar y la orca.[29] A diferencia de los otros cetáceos, la piel de la beluga tien un patrón de muda estacional.[30] Mientres l'iviernu produz un engrosamiento de la epidermis y la so piel puede tornase amarellentada, principalmente nel llombu y aletes. Cuando migren mientres el branu a los estuarios estregar cola grava del fondu de los ríos pa desfacer d'esti revestimiento cutaneu.[30]
Como la mayoría de los odontocetos, la beluga tien un compartimientu allugáu na rexón frontera de la cabeza que contién l'órganu de la ecolocalización llamáu melón.[31] La forma de la cabeza nesta especie ye distinta a la de los demás cetáceos, por cuenta de que'l melón ye bastante avolumáu y lobuláu, y reparar como una gran prominencia frontera.[31] Otra carauterística distintiva ye la capacidá que tien de deformar esti órganu, mientres la emisión de los soníos, usando los músculos axacentes pa enfocar los ecos emitíos, sirviéndo-y de modulador pa la ecolocalización.[32][33] L'aceite d'esti órganu contién ácidos grasos, principalmente ácidu isovalérico (60,1%) y ácidos de cadena llarga (16,9%), composición que difier abondo de la grasa corporal del animal y puede desempeñar un papel nel sistema de ecolocalización.[34]
A diferencia de los demás cetáceos qu'amuesen dalgún grau de fusión cervical, quitando los rorcuales, dalgunos delfines de ríu y los narvales, los siete vértebres cervicales nun tán fundíes ente sigo, lo que-y da flexibilidá al xirar la cabeza lateralmente ensin necesidá de rotar el cuerpu.[35] Esto apúrre-y una maniobrabilidad llateral que-y dexa ameyorar el campu visual, ayudar na persecución de les preses, safase de los predadores y maniobrar n'agües pocu fondes.[29] Tien alredor d'ocho a diez dientes pequeños, llixeramente romos y curvos, en cada cuadrante mandibular, con un promediu de trenta y seis pieces en total y un máximu de cuarenta.[36] Nun usa'l dentame pa mazcar, pero sí pa garrar a les sos preses, esgañales y depués encloyales enteres.[37] Tien un solu espiráculo allugáu na superficie dorsal de la cabeza detrás del melón y ta techado por una cubierta muscular que lo sella herméticamente. Na posición anatómica normal esta estructura cierra'l espiráculo y pa abrir precisa contraer la cubierta muscular.[38] La glándula tiroides ye relativamente grande, comparada colos mamíferos terrestres —pesa tres veces más que la d'un caballu— y puede ayudar a caltener un metabolismu más altu mientres la ocupación de los estuarios mientres el branu.[39] Ye'l cetáceu marín que desenvuelve mancadures hiperplásicas y neoplásicas nesta glándula con mayor frecuencia.[40]
Los miembros anteriores, como nos demás cetáceos, son les aletes pectorales. Estes caltienen les muertes ósees vos de los sos ancestros mamíferos y tán xuníos firmemente ente sigo por texíu conectivo.[24] Les aletes son pequeñes en proporción al tamañu del cuerpu; son arredondiaes, tienen forma de remu y tán llixeramente rizaes nes puntes.[7] Estes estremidaes son bien versátiles y usar principalmente como timón pa dirixir el so movimientu, pa detenese en sincronía cola aleta caudal y movese con axilidá n'agües d'unu a tres metros de fondura.[23] Les aletes tamién tienen un mecanismu pa la regulación de la temperatura corporal, una y bones les arteries que les irrigan tán arrodiaes por venes y estes dilátense o contraen, según el casu, pa caltener o perder calor.[41][24] L'aleta caudal ye una estructura esplanada con dos lóbulos en forma de remu, escarez de güesu y ta compuesta de texíu conectivo, duru, mestu y fibrosu. Nesta especie, esta aleta tien una combadura distintiva nel cantu posterior.[24] La musculatura llonxitudinal del llombu ye la encargada d'apurrir el movimientu ascendente y descendente de l'aleta y de manera similar a les aletes pectorales tien un mecanismu termorregulador.[24]
Les belugas tienen una cresta dorsal en llugar d'una aleta dorsal.[21] Créese qu'esta traza evolutiva ye una adaptación pa les condiciones sol xelu, o posiblemente una forma de caltener el calor.[5] Esta cresta ye dura y xuntu cola so cabeza puede ser usada p'abrir pasu por capes de xelu hasta d'ocho centímetro d'espesura.[42]
Estos cetáceos polo regular formen grupos pequeños, que varien ente dos y venticinco individuos, con un promediu de diez integrantes.[47] Estos grupos (llamaos pods n'inglés) tienen animales de dambos sexos,[48] y son lideraos por un machu dominante.[36] Cuando les menaes xuntar nos estuarios mientres el branu, pueden axuntase cientos ya inclusive miles d'individuos. Estos pueden representar una proporción significativa de la población total d'estos cetáceos y ye el momentu de mayor vulnerabilidá ante la caza.[49]
Son animales cooperativos y con frecuencia entamen grupos pa cazar, faciéndolo de forma coordinada.[50] Dientro de los grupos son animales bien sociables, suelen escorrese unos a otros, yá seya xugando o afrellándose, y ráspiense con frecuencia ente sigo.[51]
En cautiverio reparar juguetear costantemente, vocalizar y nadar, alredor, percima y per debaxo de los otros individuos.[52] Amuesen interés escontra los humanos y nos estanques averar pa reparalos de cerca al traviés de los cristales.[53]
En llibertá les belugas tamién amuesen un altu grau d'interés escontra los humanos y con frecuencia naden en direición a los botes.[54] Tamién pueden xugar con oxetos atopaos na agua; en llibertá facer con madera, plantes, pexes muertos y con burbuyes que crean elles mesmes.[25] Mientres la temporada de cría, reparáronse adultos acarretando oxetos como plantes, redes ya inclusive cadarmes de caribú sobre la so cabeza y llombu.[52] Viéronse tamién femes cautives espresando esti comportamientu dempués de perder una cría, tresportando elementos como flotadores y boyes. Los espertos teorizan qu'esta interaición colos oxetos puede evidenciar un comportamientu sustitutivu.[55]
Les belugas son nadadores lentos comparaos con otros odontocetos como la orca y el delfín mular. El probe desempeñu como nadador con al respeutive de los sos parientes deber a la so complexón pocu hidrodinámica y la baxa amplitú de movimientu de la so aleta caudal que-y apurre un menor emburrie.[56] Con mayor frecuencia naden a una velocidá ente los 3 y 9 km/h; sicasí, son capaces de caltener un ritmu de 22 km/h por un tiempu de 15 minutos.[36] A diferencia de la mayoría de los cetáceos, estos animales pueden nadar escontra tras.[23] Ente'l 5% y el 10% del tiempu les belugas naden sobre la superficie de l'agua, ente que'l restu del tiempu facer a fondura abonda pa cubrir el so cuerpu.[23] Nun suelen faer exhibiciones aérees (saltos, cucurrabucos, etc.) como los delfines y orques.[7]
Estos animales usualmente nun se somorguien bien fondu, sinón que con mayor frecuencia facer a unos 20 metros;[57] sicasí, son capaces de somorguiase a gran fondura. N'individuos cautivos hanse documentáu distancies d'ente 400 y 647 m so la superficie;[58] n'animales llibres, se documentó que se somorguien a más de 700 m, con una inmersión máxima de 872 m.[59] Una inmersión de normal tómalos de 3 a 5 min, pero pueden faelo hasta por 15 a 18 min.[36][59] N'agües someres de los estuarios una sesión de bucéu dura alredor de 2 min; la secuencia consiste de 5 o 6 inmersiones rápides y pocu fondes, siguida por una d'un minutu de duración a mayor fondura.[23] El promediu d'inmersiones per día bazcuya ente 31 y 51.[59]
Tolos cetáceos, ente ellos la beluga, tienen adaptaciones fisiolóxiques pa caltener l'osíxenu mientres les inmersiones.[60] Mientres el bucéu, estos animales mengüen la frecuencia cardiaca de cien llatíos per minutu a un rangu ente dolce y venti.[60] El fluxu sanguíneo ye esviáu de los demás texíos y órganos del cuerpu, al celebru, corazón y pulmones, que riquen apurra permanente d'osíxenu.[60] La proporción d'osíxenu nel sangre ye más altu que na mayoría de los mamíferos. El porcentaxe en volume de 5,5% ye cimeru al de los mamíferos terrestre y similar a la foca de Weddell (un mamíferu marín buceador). Nun estudiu atopóse qu'una fema tenía 16,5 llitros d'osíxenu disuelto nel sangre.[61] A lo último, los músculos d'esti animal tienen un altu conteníu de la proteína mioglobina que funciona como tresportador d'osíxenu: la concentración ye delles vegaes cimera a la de los mamíferos terrestres y ayuda a prevenir el defectu d'esti elementu mientres les inmersiones.[62]
Les belugas son los odontocetos más abondosos nes agües del océanu Árticu, por tal motivu desempeñen un papel críticu na estructura y función de los recursos marinos nesta rexón.[63] Descríbese como un animal comenenciosu, pos los sos vezos alimenticios varien dependiendo del allugamientu xeográficu y l'estación.[20] Por casu nel mar de Beaufort comen en forma predominante bacaláu árticu (Boreogadus saida) y en Groenlandia atopóse nel so estómagu gallineta nórdica (Sebastes marinus), fletán negru (Reinhardtius hippoglossoides) y camarón (Pandalus borealis),[64] mientres n'Alaska l'alimentu principal ye'l salmón del Pacíficu (Oncorhynchus kisutch).[65] En llinies xenerales la dieta principal d'esti cetáceu ta conformada por peces; amás de los mentaos identificáronse ente otros: capelanes, eperlanos, llinguaos, sueyos, sardines, charrascos y otros salmones.[66] Tamién peracaben un volume considerable d'invertebraos amás de camarones como calamares, cámbaros, amasueles, pulpos, cascoxuye, viermes y otros habitantes del fondu marín.[66][67] Los animales en cautiverio comen aproximao del 2,5% al 3% del so pesu corporal per día, más o menos 18,2 a 27,2 kg.[68]
La busca nel llechu marín típicamente tien llugar a fondures d'ente 20 y 40 m,[69] pero pueden somorguiase con facilidá a más de 700 m pa buscar alimentu.[59] Xeneralmente una inmersión dura de 3 a 5 min, pero reparáronse individuos permanecer so la superficie por 18 min.[70][71] El pescuezu flexible déxa-y un ampliu rangu de movimientu mientres busca l'alimentu no fondero oceánico. Les observaciones amosaron qu'estos animales pueden zucar agua y depués espulsar remexos fuertes cola boca, métodu col cual afaya preses na trolla.[50] Por cuenta de que el so dentadura nun ye bien grande nin afilada utilicen la succión pa llevar les preses a la boca; arriendes d'ello, tolos alimentos tienen de ser consumíos enteros, por ello les preses nun pueden ser demasiáu grandes porque cuerren el riesgu de atorarse.[72] Tamién s'alimenten de cardúmenes de pexes y facer en grupos coordinaos de cinco o más individuos; estos axunten el bancu de pexes n'agües pocu fondes pa depués atacalos.[50] Por casu, nel estuariu del ríu Amur, onde s'alimenten preferentemente de salmón, axuntar en grupos de seis a ocho individuos y arrodien a los pexes pa evitar el so escape, mientres se turnan unu a unu p'alimentase d'ellos.[42]
Les estimaciones sobre la edá de maduror sexual varien llargamente; la mayoría de los autores envaloren que los machos algamen el maduror sexual ente los cuatro y siete años, y les femes facer ente los cuatro y nueve años.[73] La edá promediu del primer partu ye de 8,5 años y la fertilidá empieza a aparrar a los venticinco, ensin xestaciones rexistraes percima de los cuarenta y un años.[73]
Les femes xeneralmente tienen críes cada dos a trés años.[21] La mayoría de los apareamientos asoceden ente febreru y mayu, pero dalgunos pueden asoceder n'otres dómines del añu.[5] Publicáronse datos de periodos de xestación que bazcuyen ente 12 a 14½ meses,[21] pero información procedente de femes en cautiverio rexistra un tiempu más enllargáu con un promediu de duración de 475 díes (15,8 meses).[74]
La nacencia de les críes mientres l'añu varia según l'allugamientu. Nel árticu canadiense, los partos asoceden dende marzu hasta setiembre, ente que na badea de Hudson el picu de nacencies asocede a finales del mes de xunu y en Cumberland Sound la mayoría nacen a finales de xunetu y principios d'agostu.[75] De normal nacen en badees y estuarios onde l'agua ye templada, con una temperatura de 10 a 15 °C.[47] Les belugas recién nacíes son de color gris, tienen en promediu 1,5 metros de llargor y un pesu de 80 kg;[36] son capaces de nadar al llau de les sos madres darréu dempués de la nacencia.[76] El naciellu alimentar so l'agua y empecipia la lactancia delles hores dempués de la nacencia y de ende d'equí p'arriba facer con intervalos d'una hora.[50] Según investigaciones n'animales cautivos, la composición de la lleche varia ente individuos y fluctúa acordies con la etapa de la lactancia; esta tien en promediu un 28% de grasa, 11% de proteína, 60,3% d'agua y menos del 1% de cenices.[77] La lleche contién aproximao 92 cal per cada toma.[78]
Les críes dependen puramente de la lactancia materna hasta'l primer añu d'edá, momentu nel que brota'l dentame.[47] Aquel día empiecen a complementar la dieta con camarones y pexes pequeños.[31] La mayoría de los mozos siguen la lactancia hasta los venti meses d'edá, enllargándose más allá de los dos años en casos esporádicos.[36] En cautiverio reparóse cuidáu aloparental (curiáu por femes distintes a la madre) escontra les críes con producción bonal de lleche per parte de les femes que s'enllarga por llargos periodos de tiempu. Esto suxure qu'esti comportamientu, reparáu con frecuencia nos mamíferos, tea presente nes belugas en llibertá.[79]
[[Archivu:Beluga vocalizations.ogg|180px|noicon]]
Vocalizaciones de Delphinapterus leucas publicaes pola NOAALes belugas usen los soníos y la ecolocalización pa movilizase, comunicase, alcontrar respiraderos y cazar na escuridá o n'agua turbio.[32] Producen una serie de chasquíos en secuencia rápida; estos soníos pasen pol melón qu'actúa como una lente acústicu que los enfoca nun fexe, que ye proxectáu escontra alantre enfusando'l mediu acuáticu qu'arrodia l'animal.[78] Estos soníos arrobínense al traviés de l'agua a una velocidá cercana a 1,6 km per segundu, unos cuatro vegaes la velocidá del soníu nel aire. Les ondes sonores producíes rebotan nos oxetos dientro de l'agua y tornen en forma d'ecos que son escuchaos ya interpretaos pol animal.[32] Per mediu d'esti sistema pueden determinar la distancia, velocidá, tamañu, forma ya inclusive la estructura interna de los oxetos dientro de l'agua. Tamién usen esta habilidá pa treslladase ente les grueses capes de xelu del Árticu y p'allugar polinies (abertures nel xelu p'alendar) o burbuyes d'aire atrapaes so la capa conxelada.[47]
Esiste evidencia qu'estos animales son bien sensibles a la contaminación auditiva producida pol home. Nun estudiu un individuu produció frecuencies máximes de 40 a 60 kHz na badea de San Diego, California y 100 a 120 kHz al ser treslladáu a la badea de Kaneohe en Hawái. Créese que la diferencia nes frecuencies ye una respuesta a la diferencia de ruiu ambiental ente los dos rexones.[80]
Estos cetáceos utilicen soníos d'alta frecuencia pa comunicase, que n'ocasiones son tan agudos que se-yos compara con páxaros; por ello son moteyaos «canarios marinos».[81] Como los demás odontocetos, nun tener cuerdes vocales y los soníos probablemente son producíos pol movimientu del aire ente los sacos nasales na rexón del espiráculo.[32]
La beluga atopar ente les especies de cetáceos más vocales.[82] Utilicen les sos vocalizaciones pa ecolocalización, reproducción y comunicación. Tienen un gran repertoriu, pos emiten siquier once sonido distintos similares a cacarexaes, xiblíos, trinos y gazníos.[32] Tamién usen el llinguaxe corporal llarpiando los dientes o chapoteando, pero ye pocu frecuente que realicen exhibiciones visuales coles aletes pectorales o caudales y tampoco realicen figures o cucurrabucos como lu faen otres especies de odontocetos, cuantimás los delfines.[32]
Un estudiu d'investigadores xaponeses nel cual unes belugas fueron capaces d'identificar tres objeto distintes usando soníos específicos pa cada unu d'ellos ufierta una esperanza a los humanos d'establecer dalgún tipu de comunicación colos mamíferos marinos.[83]
La beluga habita en tola circunferencia del océanu Árticu y los mares y mariñes axacentes.[84] Mientres el branu allúgase principalmente n'agües de baxa fondura nes mariñes d'Alaska, norte de Canadá, oeste de Groenlandia y norte de Rusia.[84] Pueden atopase dende los 76° a 78° de llatitú Norte, hasta los 80° Norte en delles rexones del océanu Árticu. Les poblaciones más estendíes escontra'l sur entienden grupos nel estuariu del ríu San Llorienzo y del ríu Saguenay cerca de la villa de Tadoussac en Quebec, Canadá; nel Atlánticu y el delta del ríu Amur; y nes agües aledañas a les islles Chantar y la isla de Sajalín nel mar de Ojotsk.[85]
La beluga ye una especie migratoria con patrón estacional.[86] Cuando los sitios de branu apexar pol xelu mientres la seronda, la beluga movilizar pa encarar l'iviernu en mar abiertu y permanez en cantu de les capes de xelu o so les árees cubiertes por estes, sobreviviendo gracies a les fiendes llamaes polinies por onde remanecen p'alendar.[87] En branu tres el retiru de les capes de xelu treslladar a agües costeres de baxa fondura (unu a tres metros), anque delles vegaes migra escontra agües más fondes (>800 m).[86] Nesa dómina del añu ocupa los estuarios y agües aledañas a la plataforma continental y n'ocasiones remonta los ríos.[86] Esisten dellos rexistros de grupos ya individuos a cientos ya inclusive miles de kilómetros del océanu.[88][89] Los ríos que remonten con más frecuencia son el Dvina Septentrional, Mezén, Pechora, Obi y Yeniséi n'Asia; el Yukón y Kuskokwim n'Alaska y el San Llorienzo en Canadá.[84] Demostróse que la permanencia en ríos y estuarios apúrre-y al animal un estímulu metabólicu y facilita la renovación de la capa epidérmica qu'asocede en forma estacional.[39] Amás estos sitios constitúin un abelugu nel cual ponen a salvo de les orques a los naciellos.[5]
La dómina de les migraciones ye bastante predecible y paez tar determinada fundamentalmente pola cantidá de lluz y non por otros factores físicos o biolóxicos, incluyíes les condiciones del xelu marino.[90]
Delles poblaciones nun son migratories. Esisten grupos residentes n'árees bien definíes, por casu na ancón de Cook, l'estuariu del ríu San Llorienzo y en Cumberland Sound.[91] Nel ancón de Cook, ente'l branu y finales del seronda, permanecen nes agües más interiores del ancón y mientres l'iviernu esvalixar a agües más fondes nel centru de la mesma, pero ensin salir d'ella mientres tol añu.[92][93]
Los animales que pasen l'iviernu nel centru y suroccidente del mar de Bering a lo llargo de la mariña de Rusia, al entamu del branu, nel mes d'abril, treslladar a la mariña norte d'Alaska y a la mariña esti de Rusia.[91] Esisten pruebes de que les poblaciones de la badea de Ungava y del este y oeste de la badea de Hudson pasen l'iviernu xuntes nes capes de xelu del estrechu de Hudson, ente que les poblaciones de los mares Blanco, de Kara y de Láptev facer nel mar de Barents.[91] En primavera los grupos dixébrense y migren a los sos respeutivos sitios de branu.[91]
L'hábitat de les belugas ye variáu, anque se reparen con más frecuencia n'agües pocu fondes cercanes a les mariñes; sicasí, en delles zones reportóse que pasen la mayor parte del tiempu n'agües más fondes onde s'alimenten y paren les críes.[91]
Nes rexones costeres allugar en ancóns, fiordos, canales, badees y agües pocu fondes del océanu Árticu que tean allumaes costantemente con lluz solar.[25] Tamién pel branu ye frecuente reparales nos estuarios de los ríos onde s'alimenten, socializan y dan a lluz les sos críes. Estes agües usualmente tienen ente 8 a 10 ℃.[25] Nel ancón de Cook n'Alaska les llanura de marea son un predictor significativu del allugamientu d'estos animales mientres los primeros meses del branu.[94] Nel mar de Beaufort oriental, les femes de beluga, coles sos críes y machos nuevos, prefieren les agües abiertes cercanes a tierra firme; los machos adultos escueyen les agües zarráu y cubrir de xelu cerca del archipiélagu árticu mientres los machos pequeños y les femes con críes más grandes allúguense cerca de la barrera de xelu.[95] Polo xeneral esiste consensu con al respeutive de que la segregación de los hábitats de la belugas nel branu reflexa diferencies nos vezos alimenticios, el riesgu de depredación y la reproducción en caúna de les subpoblaciones.[20]
La población global de belugas ta constituyida por subpoblaciones. El comité científicu de la Comisión Ballenera Internacional (CBI 2000) entamó la información sobre la base de ventinueve subpoblaciones d'estos animales, allugaes nos sitios que se rellacionen de siguío.[20][1]
Dalgunos d'estos grupos tán superpuestos xeográficamente o lo tán temporalmente mientres les estaciones, lo que complica la estimación del tamañu d'estes poblaciones. Según la Unión Internacional pal Caltenimientu de la Naturaleza (UICN) la población mundial de belugas pa 2008 yera de 150 000 animales.[1]
Les siguientes son les cifres envaloraes por caúna de les subpoblaciones o rexones onde se realizaron observaciones o estudios a finales de la década de 1990 y principios de la primer década d'esti sieglu. La mayor parte de les estimaciones basar n'observaciones aérees.[20]
Rexón Subpoblación Cantidá envalorada Observación Alaska || Ancón de Cook ||302 y 375[96][97]|| Última estimación en mayu de 2008
Badea de Bristol 1555, 2133 y 1642[98][67] Datos extrapolados de midíes direutes Mar de Bering Oriental 18 142[99][67] La población foi envalorada incorrectamente en 5868 pal añu 2000 Mar de Chukotka Oriental 3710[67] Ente Alaska y Canadá Mar de Beaufort Oriental 39 258[100] Midida realizada en 1992, población correxida en 2005 Canadá || Cumberland Sound ||1500[101]|| Créese que la población ta aumentando dende 1980
Badea de Ungava <50[102] Población demasiáu pequeña pa envalorar Badea de Hudson Occidental >23 000[103] Badea de Hudson Oriental 3100[102] La población tornó de 4200 en 1985 a 3100 en 2004 Río San Llorienzo 900 - 1000[101] Nun se realizó estudiu estensu dende 1988 Árticu Oriental/Badea de Baffin 21 213[104] Ente Canadá/Groenlandia Oeste de Groenlandia 7941[105] Datos correxíos en 2002 Svalbard Svalbard Ensin estimación[106] Nun se realizaron estudios pela redolada de Svalbard Rusia ||Árticu rusu Oriental y central || Ensin estimación[107] ||Calcular de 18 000 a 20 000 nel mar de Okhotsk
Árticu rusu Occidental Ensin estimación[107] La zona entiende los mares de Barents, Blanco, Kara, y LaptevLes belugas fueron Caza de ballenes cazaes mientres sieglos. Dende l'antigüedá los habitantes nativos de la rexón ártica de Canadá, Alaska y Rusia prindaron estos animales, primordialmente pola so carne, grasa y piel. La piel curtida ye la única ente los cetáceos lo suficientemente gruesa pa ser usada como cueru.[108] Por cuenta de el patrones de migración predecibles y l'alta concentración de la población nos estuarios y zones aledañas a les mariñes mientres el branu, son preses fáciles mientres esta dómina.[108]
Nos sieglos XVIII y XIX, la caza comercial per parte de balleneros europeos y americanos causó un amenorgamientu de la población d'estos cetáceos nel Árticu canadiense.[108] Aparte del consumu de carne y grasa, n'Europa usóse l'aceite de melón como llubricante para relóye, maquinaria y p'allumar los faros.[108] Alredor de 1860, l'aceite mineral remplazó al d'orixe animal, pero la captura d'estos animales siguió vixente. Dende 1863, afayóse que los cueros curtidos podríen ser utilizaos pa la fabricación de arneses pa caballos, petrines de aserradero y gordones pa zapatos. Estos productos de valor agregáu contribuyeron a perpetuar la caza mientres el restu del sieglu XIX y entamos del sieglu XX.[109] De 1868 a 1911, los balleneros escoceses y americanos prindaron más de 20 000 belugas en estrechu de Lancaster y el estrechu de Davis.[108]
Na década de 1920, el pescadores del estuariu del ríu San Llorienzo culparon a les belugas de ser una amenaza pa la industria pesquero por alimentase, supuestamente, de grandes cantidaes de bacalaos, salmones, atunes y otros pexes básicos pa la subsistencia de los pobladores de la rexón.[109] En consecuencia consideróse como un habitante indeseable del estuariu ya inclusive el gobiernu de Quebec en 1928 ufiertó un pagu de 15 dólares per cada animal muertu.[110] En 1938 el Departamentu de Pesca de Quebec entamó un estudiu pa determinar la influencia d'esti cetáceu nes poblaciones de pexes, mientres la persecución siguió con un númberu indetermináu de muertes hasta la década de 1950, cuando se concluyó que la supuesta voracidad d'esti animal taba sobrestimada.[109]
Los nativos inuit del Árticu inda caltienen la caza de subsistencia pal llogru d'alimentu y materies primes. Esta práctica ye parte de la so cultura, pero esiste la molición que'l total de captures seya demasiáu alta pal sostenimientu de la población.[111] Les muertes añales suman de 200 a 550 n'Alaska y alredor de 1000 en Canadá.[112] Sicasí, n'árees como l'ancón de Cook, la badea de Ungava y Groenlandia occidental, les captures realizaes primeramente asitiaron a les poblaciones en peligru y les realizaes polos inuit siguen nestes árees, lo que provoca que delles poblaciones siguen escayendo.[111] Estos sitios son el focu de discutiniu ente estes comunidaes y el gobiernu de Canadá col fin d'aprovir una cacería sustentable ensin poner en riesgu la especie.[113]
1970-99[115] 2013-15[116] 2000-2012[117]
Arviat[118] 1996-2002[119]2003-16[120]
1954-1985 cita documentos Rusos[114] El serviciu nacional de pesca marítima d'Estaos Xuníos cita un documentu Rusu[121] Fuentes Total de columnes a la izquierda, incompletu |data-sort-value=9999|1954-2016[122] Total de columnes a la izquierda, incompletu |data-sort-value=9999|1954-1984con cites anteriores[114] 1987-90 ancón de Cook[123] 1990-2011[124] 2012-2015 +Cook Inlet[125] [126]
Total d'otres columnes Fonte Groenlandia 1954-1999, Fonte Beaufort 2000-2012Los únicos predadores naturales de les belugas son los osos polares y les orques.[22]
Mientres l'iviernu ye frecuente qu'estos cetáceos resulten atrapaos en trampes de xelu ensin posibilidá d'escapar a mar abiertu, del cual queden separaos por dellos kilómetru.[127] Los osos tomen ventaya de la situación y alcontrar per mediu del olfatu o cuando remanecen p'alendar; entós cutir, atrapar y abasnen fora del enagua sobre la capa superficial de xelu pa taramiales.[22] Pueden prindar exemplares grandes, yá que ta documentada la captura d'un animal de 935 kg per parte d'un osu que pesaba ente 150 y 180 kg.[128]
La orca ye l'otru predador que puede prindar con ésitu tantu a les críes como a los adultos.[22] Estos cetáceos cosmopolites, yá que habiten tolos mares del mundu, ocupen la rexón subártica y comparten gran parte del hábitat de les belugas.[22] Reportáronse ataques principalmente n'agües de Groenlandia, Rusia, Canadá y Alaska.[129][130] Nel ancón de Cook hanse documentáu delles muertes y esiste esmolición por que esto torgue la recuperación d'esta subpoblación, yá menguada al estremu pola caza.[129] Les orques lleguen en seronda, a principios del mes d'agostu, pero les belugas n'ocasiones pueden escuchar y safar. Les poblaciones que permanecen cerca o so les capes de xelu tienen cierta proteición pos la enorme aleta dorsal, d'hasta dos metros de llargor, tórga-yos a les orques maniobrar per debaxo de los témpanos de xelu o averase lo suficiente a los respiraderos.[25]
De resultes de la congregación de belugas nos estuarios de los ríos, la polución causada polos humanos puede representar un riesgu significativo pal so salú. Na población del ríu San Llorienzo demostróse la esistencia de sustances químiques tóxiques tales como dicloro difenil tricloroetano (DDT) y metales pesaos como chombu, mercuriu y cadmiu.[131] Tamién s'atoparon niveles ente 240 ppm y 800 ppm de bifenilos policlorados nel celebru, fégadu y músculos de les ballenes, siendo los machos quien tienen los niveles más altos.[132] El nivel topáu d'estos compuestos ye significativamente superior al atopáu nes poblaciones qu'habiten l'Árticu.[133] Ta comprobáu qu'estes sustances tienen un efeutu adversu sobre estos cetáceos, como l'apaición de cánceres, patoloxíes reproductives y deterioru del sistema inmunolóxicu faciendo a los animales más susceptibles a neumoníes, úlceres, duviesos, tumores y infeiciones bacterianes.[133] A pesar que les poblaciones con mayor riesgu son les que frecuenten los ríos, en grupos d'animales qu'habiten el mar abiertu hanse documentáu niveles altos de cinc, cadmiu, mercuriu y seleniu nos músculos, fégadu y reñón.[134]
Ente 1983 y 1999, esamináronse los cuerpos de 129 belugas adultes del ríu San Llorienzo y afayóse qu'el 27% careciera cáncer.[135] Esti porcentaxe ye más altu qu'el documentáu n'otres poblaciones d'esta especie y bien cimera a los otros cetáceos y la mayoría de mamíferos terrestres, siendo solu equiparable a los diagnosticaos n'humanos y dellos animales domésticos.[135] Por casu, la frecuencia de cáncer intestinal nesti llugar ye enforma mayor que l'atopada n'humanos y créese qu'esta condición ta direutamente rellacionada colos ambientes contaminaos, nesti casu por hidrocarburos arumosos policíclicos. Esto coincide cola afectación más alta n'humanos residentes na área.[136] L'alta prevalencia de tumores suxure que los contaminantes identificaos nos animales qu'habiten l'estuariu tienen un efeutu carcinogénico direutu o siquier favorecen un deterioru inmunolóxicu que mengua la resistencia a los mesmos.[137]
Les molesties causaes poles actividaes de los humanos tamién pueden ser una amenaza pa la especie. La contaminación acústica per parte de les embarcaciones paez afectar a estos animales. Por casu, atopóse una correlación ente'l tránsitu de belugas pola desaguada del ríu Saguenay (menguáu nel 60%) y les actividaes recreatives con botes a motor na área.[138] Tamién s'atopó un amenorgamientu drásticu de llamaos (de 3,4 a 10,5 llamaos/min a 0 o <1) ente los animales, dempués de la esposición al ruiu producíu polos buques, siendo más persistente ya intensa con embarcaciones grandes como los tresbordadores que con navíos más pequeños.[139] Pueden detectar a gran distancia, inclusive a 50 km, la presencia de buques grandes (por casu ruempexelos) y evitar moviéndose rápido en direición contraria o perpendicular siguiendo los cantos del xelu moviéndose, inclusive, hasta 80 km pa refugalos. La presencia de navíos produz reaiciones d'evitación induciendo grandes inmersiones p'alimentase, disgregación de los grupos y asincronía nel bucéu.[140]
Como en cualquier población animal, esisten gran númberu de patoloxíes que-y causen alteraciones y muerte a les belugas. Estes inclúin una variedá d'enfermedaes producíes por virus, bacteries y fungos que-yos causen principalmente infeiciones cutanees, intestinales y respiratories.[141]
Atopóse papilomavirus nel estómagu de les belugas del ríu San Llorienzo. Tamién se detectó infeición por herpesvirus y presentáronse dellos casos d'encefalitis causada pol protozoario Sarcocystis. Hanse documentáu ciliaos colonizando'l espiráculo pero paecen nun ser patóxenos o a lo menos son pocu nocivos.[142]
La bacteria Erysipelothrix rhusiopathiae, que provien probablemente de pexes contaminaos de la so dieta, puede amenaciar les belugas en cautiverio causándo-yos anorexa, plaques y mancadures na dermis que pueden producir septicemia.[142] Esta condición puede causa-yos la muerte si nun ye diagnosticada y tratada a tiempu con antibióticos como la ciprofloxacino.[143]
Nun estudiu realizáu en dellos individuos de dambos sexos pa documentar la infeición por helmintos comprobóse la presencia de bárabos d'una especie del xéneru Contracaecum nel estómagu y el intestín, Anisakis simplex nel estómagu, Pharurus pallasii nos conductos auditivos, Hadwenius seymouri nel intestín y Leucasiella arctica nel rectu.[144]
Les belugas atopar ente los primeros cetáceos puestos en cautiverio. La primera d'elles foi esibida en 1861 nel Muséu Americanu de Barnum, na ciudá de Nueva York.[145] Mientres el sieglu XX, el país onde se realizaron más captures con fines d'exhibición foi Canadá. Mientres el trescursu del sieglu hasta principios de la década de 1960 fueron sustraíes del estuariu del ríu San Llorienzo y a partir de 1967 empecipióse la captura nel estuariu del ríu Churchill. Nesti sitiu dende esi añu hasta 1992, cuando se prohibió esta práctica, prindáronse 68 exemplares.[146] Dempués que Canadá dexara de ser el provisor d'estos animales arriendes de la prohibición, Rusia convertir nel abastecedor más grande de belugas pa los acuarios del mundu.[146] Los exemplares son prindaos nel delta del ríu Amur y los mares del estremu oriente del país y dellí son tresportaos a acuarios en Moscú, San Petersburgu y Sochi; el restu son esportaos a otros países incluyíu Canadá.[146]
Para 2006 siguía siendo una de les especies de cetáceu calteníes n'acuarios y parques de vida llibre en América del Norte, Europa y Asia.[146] Pa esi añu esibir n'acuarios, trenta belugas en Canadá y ventiocho nos Estaos Xuníos, onde se reportaren hasta entós cuarenta y dos muertes en cautiverio. Pa esi mesmu añu un exemplar podía valir nel mercáu hasta US$ 100 000.[146] Esti cetáceu ye popular ente los visitantes por cuenta d'el so color blancu y l'amplia gama d'espresiones faciales y movimientos cefálicos. Esto postreru ye posible gracies a la movilidá adicional apurrida por tener vértebres cervicales non fundíes.[25]
La mayoría de les belugas atopaes nos acuarios fueron sustraíes de la naturaleza, por cuenta de que los programes de reproducción en cautiverio tuvieron poco ésitu.[147] Por casu, para 2010 nel acuariu de Vancouver, Canadá, solu dos belugas llamaes Qila y la so fía Tiqa permanecíen con vida, depués de nacer en cautiverio quince y dos años tras, respeutivamente. Otros trés que nacieron nel mesmu sitiu finaron antes de los trés años.[148]
L'Armada de los Estaos Xuníos de 1960 hasta 1992, desenvolvió un programa que, ente otros fines, pretendía estudiar la capacidá de los mamíferos marinos pa la ecolocalización al envís de diseñar métodos más eficientes pa detectar oxetos so l'agua. El programa empecipió con delfines pero numberoses belugas fueron incorporaes a este en 1975.[149] Esti programa incluyía tamién entrenamientu pa entrega de materiales y equipos so l'agua a buceadores, allugamientu d'oxetos perdíos, vixilancia de botes y submarinos y monitorización so l'agua usando cámares suxetes a la boca.[149] Un programa similar foi implementáu pola Armada de Rusia mientres la Guerra Fría, nel qu'amás fueron entrenaes pa compensar mines navales n'agües del Árticu.[131]
En payares de 2006, nel oceanográficu de Valencia (España) nació la primera beluga en cautividá d'Europa.[150] Esti exemplar, que al nacer midió 1,20 metros y pesó 90 kg morrió a los 25 díes, en sufriendo entueyos metabóliques ya infeicioses al nun poder alimentase afechiscamente.[151] El 15 de payares de 2016 nació una segunda cría, niciada por inseminación natural, qu'amosó dificultaes pa dar# de mamar. Consiguió sobrevivir gracies a los cuidos constantes de los sos cuidadores y una dieta de lleche arriquecida. [152]
En 2009 mientres una competencia de bucéu llibre na ciudá de Harbin en China, dientro d'un estanque d'agua xelada, una beluga en cautiverio llamada Mila ayudó a xubir hasta la superficie a una buceadora incapacitada pa remanecer por sigo mesma suxetar d'una pierna, posiblemente salvándo-y la vida.[153]
L'actividá d'avistamiento de belugas tornóse nuna actividá importante y en puxanza nes árees del ríu San Llorienzo y del ríu Churchill na badea de Hudson. La dómina aparente ye mientres el branu cuando esta especie allega en forma masiva a los estuarios de los ríos y polo xeneral a llatitúes más baxes en rellación al so allugamientu ivernizu.[154] El númberu eleváu d'animales aconceyaos y l'interés que-yos produz la presencia de los humanos, fai que sían reparaes con facilidá.[154]
Sicasí, la presencia de botes constitúi una amenaza pa estos animales, cuidao que-yos distrayi l'atención sobre actividaes importantes como l'alimentación, interaición social y reproducción. Adicionalmente el ruiu producíu polos motores tien un efeutu adversu sobre la so función auditiva y menguar la capacidá de detectar les preses, comunicase y salear.[155] Pa protexer los mamíferos marinos mientres les observaciones l'Alministración Nacional Oceánica y Atmosférica (NOAA) de los Estaos Xuníos, publicó la Guía pa la observación de la vida marina. Ente otros encamientos, la guía aconseya a los observadores de cetáceos caltener la distancia y la prohibición espresa d'escorrer o acosar a los animales, apexar el so camín y tocalos o alimentalos.[156]
En 2008, la beluga foi clasificada na Llista Colorada de la UICN como especie cuasi amenazada (NT). Antes de 2008, taba llistada como vulnerable y esti cambéu xeneró esmolición pola poca certidume de la cifra real y escaso conocencia de les amenaces pa toles subpoblaciones esistentes na so área de distribución (especialmente nel Árticu rusu) y la posibilidá de que los esfuercios de caltenimientu cesen, especialmente'l manexu de la caza.[1] La razón espuesta pola UICN pal cambéu de estatus foi'l fechu de qu'a nivel global la especie nun cumple nengunu de los criterios pa catalogala como amenazada, que dalgunes de les subpoblaciones más grandes nun taben tornando y que los métodos ameyoraos pal censu de la población indicaron que'l tamañu de la mesma ye mayor que lo envalorao primeramente.[1]
Les subpoblaciones tán suxetes a distintos niveles d'amenaza y xustifiquen una atención individual. El grupu non migratoriu qu'habita l'ancón de Cook incluyir nos llistaos de la UICN como subpoblación en peligru críticu en 2008, por cuenta de qu'esperimentó un amenorgamientu precipitáu nos últimos años y anguaño el númberu menguó a solo unos pocos centenares. Hasta 1998 la captura esaxerada foi la mayor responsable de la declinación. Dende 1999 la caza reportada foi mínima, pero'l númberu d'animales nun amosó los signos de recuperación esperaos.[1] La mesma población foi catalogada como amenazada dientro de la Llei d'Especies Amenaciaes n'ochobre de 2008 pol gobiernu federal de los Estaos Xuníos.[157][158][159]
En 1972 el Congresu de los Estaos Xuníos emitió la Llei pa la Proteición de Mamíferos Marinos (MMPA) na cual faise illegal la caza y persecución de cualquier mamíferu marín n'agües de los Estaos Xuníos. La MMPA dende la so creación hai teníos delles enmiendes y hasta 2007 dexaba delles esceiciones como la caza de subsistencia de los nativos, captura temporal d'una cantidá acutada de mamíferos marinos con fines d'investigación, educación y exhibición pública y la captura accidental de dellos exemplares nel trescursu d'operaciones pesqueres.[160] L'acta tamién establez que toles ballenes nel mar territorial de los Estaos Xuníos tán so la xurisdicción del Serviciu Nacional de Pesca Marina, una división de la NOAA.[160]
La Convención sobre'l Comerciu Internacional d'Especies Amenaciaes de Fauna y Flora Monteses (CITES) ye un tratáu internacional alcordáu en 1973 pa regular la esplotación comercial de ciertes especies; nella protéxense específicamente toles especies de odontocetos (ballenes dentaes).[161]
La población aisllada de belugas nel ríu San Llorienzo ta protexida legalmente dende 1983.[162] En 1988 el Departamentu Canadiense de Pesca y Océanos y Environment Canada, una axencia del gobiernu pa supervisar los parques nacionales, implementaron el Plan d'Aición del San Llorienzo.[163] La finalidá d'esti plan yera esaniciar el 90% de la contaminación industrial pal añu 1993; para 1992 les emisiones amenorgárense nun 59%.[111]
Pour la suite du pulgue ye una película canadiense estrenada en 1963 del xéneru documental de ficción. Nel filme amosar a los residentes de L'Isle-aux-Coudres, una isla nel ríu San Llorienzo en Quebec, realizando la tradicional caza de beluga captada poles cámares de forma real.[164]
White Whale Records foi una compañía discográfica de los Estaos Xuníos que funcionó dende 1965 hasta 1971 en Los Ánxeles, California, conocida por ser la casa discográfica de la banda de rock The Turtles. El sellu de la compañía yera una figura de beluga col lletreru «White Whale» na parte cimera.[165]
En 1980 l'intérprete de música infantil Raffi llanzó l'álbum de música Baby Beluga. L'álbum empecipia colos soníos de les ballenes comunicándose ya inclúi composiciones que recreen l'océanu y ballenes xugando. El cantar Baby Beluga foi inspirada cuando Raffi vio una beluga acabante nacer nel acuariu de Vancouver en Canadá.[166]
La motocicleta Yamaha Beluga (Riva 80/CV80) con motor de 80 cc foi producida de 1981 hasta 1987 y comercializada en tol mundu, especialmente en Canadá, Estaos Xuníos, Holanda, Bélxica, Suecia y Xapón.[167]
El submarín de la clase Beluga (proyectu 1710 Mackrel) foi un proyectu de submarín esperimental rusu, que'l so prototipu operó hasta 1997 y que foi desmanteláu a mediaos del añu 2000.[168]
L'avión Airbus Beluga, una de les aeronaves de carga más grande del mundu, tien un diseñu bien similar al cuerpu y la cabeza de la beluga; primeramente foi llamáu Super Tresportador, pero'l nome Beluga fíxose más popular polo cual foi adoptáu oficialmente.[169]
La empresa SkySails GmbH & Co. KG subsidiaria del grupu empresarial Beluga Shipping instalada en Hamburgu, Alemaña, probó un nuevu sistema de remolque de barcos per mediu d'un sistema similar a un parapente enorme'l cual amosó una eficacia n'economía de combustible ente'l 10 al 35%. El programa pa probar la eficiencia del sistema denominóse Proyectu Beluga nel cual usóse'l barcu de carga MS Beluga Skysails. Como datu interesáu, na cara esterna del gran «parapente» de 160 m², se estampó en tola so estensión l'aleta posterior d'una beluga, una de les insinies de la empresa.[170]
Na película de 2016 Buscando a Dory apaez una ballena beluga llamáu "Bailey" interpretáu por Ty Burrell.
La beluga (Delphinapterus leucas) ye una especie de cetáceu odontoceto qu'habita na rexón ártica y subártica. Equivocadamente suel llamá-yla «ballena blanca» (ballena en sentíu estrictu nun ye aplicable a los cetáceos dentaos, acutar pa los integrantes de la familia Balaenidae). Ye la única especie del xéneru Delphinapterus y xuntu al narval (Monodon monoceros) conformen la familia Monodontidae.
Ta afecha dafechu pa la vida nel Árticu y pallo tien una serie de carauterístiques anatómiques y fisiolóxiques que la estremen de los otros cetáceos. Caracterizar por el color totalmente blancu de los adultos y pola falta d'una aleta dorsal. Tien una prominencia frontera distintiva qu'alluga l'órganu llamáu melón, que nesta especie ye bien avolumáu y deformable. El so tamañu ye entemediu ente les ballenes y delfines, con un llargor y pesu máximos pa los machos de 5,5 metros y 1600 kg y un cuerpu robustu col porcentaxe más altu de grasa ente los cetáceos. El so sentíu del oyíu ta bien desenvueltu y tien ecolocalización que-y dexa movilizar se y atopar respiraderos so les plaques de xelu.
Son animales gregarios que conformen grupos d'unos diez individuos en promediu, pero mientres el branu axúntense cientos ya inclusive miles nos estuarios y agües costeres pocu fondes. Son nadadores lentos, pero afechos pal bucéu y pueden realizar inmersiones a más de 700 metros so la superficie. La so dieta ye comenenciosa y varia según l'allugamientu y estación del añu; aliméntase sobremanera de peces, crustáceos y otros invertebraos del fondu marín.
La mayor parte de les belugas habiten l'Árticu, y los mares y mariñes axacentes d'América del Norte, Rusia y Groenlandia; la población mundial envalorar en 150 000 individuos. Tienen comportamientu migratoriu, pos la mayoría de los grupos pasen el iviernu nes marxes de les capes de xelu; pero llegáu'l branu, nel momentu del destemple, mover a la desaguada de los ríos y a zones costeres más templaes. Delles poblaciones son sedentaries y nun migren a grandes distancies nel trescursu del añu.
Mientres sieglos, esti cetáceu foi una de les fontes de subsistencia pa los nativos d'América del Norte y Rusia. Foi oxetu de caza comercial mientres el sieglu XIX y parte del sieglu XX. Dende 1973 atopar so proteición internacional xuntu colos demás odontocetos. Anguaño namái s'atopa autorizada la caza de sustentu de delles subpoblaciones per parte de los inuit. Otres amenaces son el depredadores naturales (osos polares y orques), la contaminación de los ríos y les enfermedaes infeicioses. En 2008 la especie foi catalogada na Llista Colorada de la UICN como especie cuasi amenazada; sicasí, la subpoblación residente na ancón de Cook, Alaska, ta considerada en peligru críticu. Ye unu de los cetáceos que se caltien en cautiverio n'acuarios y parques de vida montesa n'América del Norte, Europa y Asia y ye popular pal públicu pol so color blancu y espresividá.
Ağ balina və ya Beluga balinası (lat. Delphinapterus leucas) - bütün həyatı boyu suda yaşamağa uyğunlaşmış məməlilər dəstəsi.
Ar belouga (Delphinapterus leucas) a zo ur morvil dantek. En hevelep kerentiad hag an narwal emañ hag ar spesad nemetañ eo er genad Delphinapterus.
La beluga, balena blanca o marsuí (Delphinapterus leucas) és una espècie de cetaci odontocet que habita la regió àrtica i subàrtica. Sovint rep el nom erroni de «balena blanca» («balena», en el seu sentit més estricte, no és aplicable als cetacis dentats i es reserva per a integrants del subordre dels misticets).[2][3] És l'única espècie del gènere Delphinapterus i conforma la família dels monodòntids juntament amb el narval (Monodon monoceros).
Està adaptada plenament a la vida a l'Àrtic i per això té una sèrie de característiques anatòmiques i fisiològiques que la diferencien dels altres cetacis. Es caracteritza pel color totalment blanc dels adults i per la manca d'aleta dorsal. Té una prominència frontal distintiva que alberga l'òrgan anomenat meló, que en aquesta espècie és molt voluminós i deformable. Té una mida intermèdia entre la de les balenes i els dofins, amb una longitud i pes màxims pels mascles de 5,5 metres i 1.600 kg i un cos robust amb el percentatge més alt de greix de tots els cetacis. El seu sentit de l'oïda està molt desenvolupat i té la capacitat d'ecolocalització que li permet mobilitzar-se i trobar respiradors sota les plaques de gel.
Són animals gregaris que conformen grups d'uns deu individus de mitjana, però durant l'estiu se'n reuneixen centenars i fins i tot milers als estuaris i les aigües costaneres somes. Són nedadors lents però adaptats pel busseig i poden realitzar immersions a més de 700 metres sota la superfície. La seva dieta és oportunista i varia segons la ubicació i estació de l'any; s'alimenta sobretot de peixos, crustacis i altres invertebrats del fons marí.
La majoria de belugues habiten a l'Àrtic i els mars i costes adjacents de Nord-amèrica, Rússia i Groenlàndia; la població mundial s'estima en 150.000 individus. Tenen comportament migratori, car la majoria de grups passen l'hivern als marges de les capes de gel; però arribat l'estiu, al moment del desglaç, es desplacen a la desembocadura dels rius i a zones costaneres més càlides. Algunes poblacions són sedentàries i no migren a grans distàncies en el transcurs de l'any.
Durant segles, aquest cetaci ha estat una de les fonts de subsistència pels nadius de Nord-amèrica i Rússia. Fou objecte de caça comercial durant el segle xix i part del segle xx Des del 1973 es troba sota protecció internacional juntament amb els altres odontocets. Actualment només està autoritzada la caça d'algunes subpoblacions pels esquimals (per obtenir-ne aliment). Altres amenaces són els depredadors naturals (óssos polars i orques), la contaminació dels rius i les malalties infeccioses. El 2008 l'espècie fou catalogada a la Llista Roja de la UICN com espècie gairebé amenaçada; tanmateix, la subpoblació resident a la cala de Cook (Alaska) és considerada en perill greu. És un dels cetacis que es manté en captivitat en aquaris i parcs de vida silvestre a Nord-amèrica, Europa i Àsia i és popular entre el públic pel seu color blanc i la seva expressivitat.
La primera beluga fou descrita inicialment per Peter Simon Pallas el 1776.[4] És un membre de la família dels monodòntids, que forma part de les balenes dentades (subordre dels odontocets).[5] Comparteix caràcters morfològics i anatòmics amb el dofí de l'Irauadi (Orcaella brevirostris), que fou classificat dins de la mateixa família; tanmateix, arran de les proves comparatives d'ADN amb altres odontocets se l'ubicà dins de la família dels delfínids.[6] L'única espècie a part de la beluga classificada dins de la família dels monodòntids és el narval (Monodon monoceros).[7] La troballa d'un crani amb característiques intermèdies és compatible amb la hipòtesi que la hibridació és possible entre els dos integrants d'aquesta família.[8]
El nom del gènere, Delphinapterus, significa «dofí sense aleta» (dels mots grecs δελφίν («dofí») i απτερος («sense aleta») i el nom de l'espècie, leucas, significa «blanc» (del grec λευκας).[9] El nom comú, «beluga», ve del nom en rus белуга (beluga) o белуха (belukha), que deriva de la paraula белый (beliy), que significa «blanc».[9] A vegades se la denomina «balena beluga» per a no confondre-la amb l'esturió beluga.[10] La Llista Vermella de la UICN accepta els noms «beluga» i «balena blanca» (de l'anglès white whale) com a sinònims.[11]
Segons estudis d'ADN mitocondrial l'avantpassat comú dels cetacis actuals visqué entre fa trenta-quatre i fa trenta milions d'anys.[12] La família dels monodòntids se separà relativament d'hora dels altres odontocets. Divergí de la família dels delfinoïdeus fa entre onze i quinze milions d'anys i de la família dels focènids, la més propera en termes evolutius, posteriorment.[13] El primer avantpassat conegut de la beluga, pertanyent a la família dels monodòntids, és l'espècie Denebola brachycephala, que visqué durant el període Miocè superior (fa nou o deu milions d'anys).[14][15] El descobriment de restes fòssils provinents del Plistocè al nord-est de Nord-amèrica i a la península de la Baixa Califòrnia[16] indica que els ancestres de la beluga visqueren en aigües més càlides i que en èpoques relativament recents el territori de la beluga fluctuava segons la durada de les glaciacions (edats de gel) i es replegava cap al nord quan el gel es retirava.[17] Una prova que dóna suport a aquesta teoria és la troballa el 1849 dels ossos d'una beluga a Vermont (Estats Units), a 240 quilòmetres de l'oceà Atlàntic. Les restes foren preservades als sediments del mar de Champlain, una extensió de l'oceà dins del continent sorgida de l'augment del nivell del mar en acabar les glaciacions fa uns 12.000 anys.[18]
Segons les primeres investigacions s'estimava que l'esperança de vida d'una beluga amb prou feines superava els trenta anys.[19] El mètode per calcular l'edat es basa en el recompte de les capes successives de dentina i cement que es dipositen periòdicament, segons es creia, entre una i dues vegades per any. Aquestes capes són identificables, car alternen entre material dens d'aspecte opac i làmines transparents de material menys dens. Tenint en compte la freqüència estimada amb què es produïen els dipòsits, era possible extrapolar l'edat de l'individu segons el nombre de capes identificades.[20] Tanmateix, un estudi amb carboni de les capes de dentina publicat el 2006 demostrà que el dipòsit d'aquest material es produeix amb menor freqüència del que es creia anteriorment i que habitualment l'espècie pot superar els seixanta anys i fins i tot arribar als vuitanta.[21]
L'espècie presenta un dimorfisme sexual moderat; els mascles són un 25% més llargs que les femelles i són més robusts.[22] Els mascles adults mesuren entre 3,5 i 5,5 metres de longitud, mentre les femelles creixen fins a entre 3 i 4,1 metres.[23] Els mascles pesen entre 1.100 i 1.600 kg i les femelles entre 700 i 1.200 kg.[24] Ambdós sexes assoleixen la mida màxima als deu anys.[25] El cos de les belugues és robust i fusiforme (amb forma de con amb la punta al darrere) i sovint tenen plecs de greix, especialment al llarg de la superfície ventral.[26] Entre el 40 i 50% del seu pes corporal és greix; es tracta d'un percentatge alt en comparació amb les balenes que no habiten a l'Àrtic, en què el greix representa només el 30% del pes.[27][28] El greix forma una capa que cobreix tot el cos, tret del cap; pot tenir fins a quinze centímetres de gruix i actua com a aïllant en aigües amb temperatures d'entre 0 i 18 °C, a més de ser una reserva important durant períodes de dejuni.[29]
Els exemplars adults són difícils de confondre, car són els únics cetacis totalment blancs o de color gris blanquinós.[30] En néixer, les cries normalment són grises; al mes de vida el color es torna gris fosc o gris blavós, i posteriorment comencen a perdre pigment progressivament fins que adquireixen el color blanc distintiu; les femelles ho fan als set anys i els mascles als nou.[30] El to blanc de la pell és una condició adaptativa a la vida a l'Àrtic i li permet camuflar-se amb les capes de gel polars, a més de protegir-la dels seus principals depredadors: l'ós polar i l'orca.[31] A diferència dels altres cetacis, la pell de la beluga té un patró de muda estacional.[32] Durant l'hivern es produeix un engruiximent de l'epidermis i la pell es pot tornar grogosa, principalment a l'esquena i les aletes. Quan migren durant l'estiu als estuaris es freguen amb la grava del fons dels rius per desfer-se d'aquest revestiment cutani.[32]
Com la majoria d'odontocets, la beluga té un compartiment ubicat a la regió frontal del cap que conté l'òrgan de l'ecolocalització, anomenat meló.[33] La forma del cap en aquesta espècie és diferent de la dels altres cetacis, car el meló és bastant voluminós i lobulat i s'hi observa una gran prominència frontal.[33] Una altra característica distintiva és la capacitat que posseeix de deformar aquest òrgan, durant l'emissió dels sons, utilitzant els músculs adjacents per enfocar els ecos emesos, cosa que serveix per modular l'ecolocalització.[34][35] L'oli d'aquest òrgan conté àcids grassos, principalment àcid isovalèric (60,1%) i àcids de cadena llarga (16,9%), composició que difereix bastant de la del greix corporal de l'animal i pot tenir un paper en el sistema d'ecolocalització.[36]
A diferència dels altres cetacis, que mostren algun grau de fusió cervical (tret dels rorquals, alguns dofins de riu i els narvals), les set vèrtebres cervicals no estan fusionades entre si, cosa que li dóna flexibilitat en girar el cap lateralment sense necessitat de girar el cos.[37] Això li proporciona una maniobrabilitat lateral que li permet millorar el camp visual, ajuda en la persecució de les preses, evadir els depredadors i maniobrar en aigües poc profundes.[31] Té entre vuit i deu dents petites lleugerament romes i corbes a cada quadrant mandibular, amb una mitjana de trenta-sis peces en total i un màxim de quaranta.[38] No utilitza la dentadura per mastegar, però sí per agafar les preses, esquinçar-les i després engolir-les senceres.[39] Posseeix un sol espiracle ubicat a la superfície dorsal del cap darrere el meló i està cobert per una coberta muscular que el segella hermèticament. En la posició anatòmica normal aquesta estructura tanca l'espiracle i per obrir-lo necessita contraure la coberta muscular.[40] La glàndula tiroide és relativament gran, comparada amb les dels mamífers terrestres (pesa tres vegades més que la d'un cavall) i pot ajudar a mantenir un metabolisme més alt durant l'ocupació dels estuaris durant l'estiu.[41] És el cetaci que desenvolupa lesions hiperplàsiques i neoplàsiques en aquesta glàndula més sovint.[42]
Com en els altres cetacis, els membres anteriors són les aletes pectorals. Conserven els vestigis ossis dels seus avantpassats terrestres, que estan units fermament entre si per teixit connectiu.[26] Les aletes són petites en proporció a la mida del cos; són arrodonides, tenen forma de rem i estan lleugerament arrissades a les puntes.[9] Aquestes extremitats són molt versàtils i les utilitzen principalment com a timó per dirigir el seu moviment, per aturar-se en sincronia amb l'aleta caudal i moure's amb agilitat en aigües d'un a tres metres de profunditat.[25] Les aletes també tenen un mecanisme per la regulació de la temperatura corporal, car les artèries que les irriguen estan envoltades per venes que es dilaten o contreuen, segons calgui, per mantenir o perdre calor.[43][26] L'aleta caudal és una estructura aplanada amb dos lòbuls en forma de rem, manca d'os i està composta de teixit connectiu, dur, dens i fibrós. En aquesta espècie, aquesta aleta té una curvatura distintiva a la vora posterior.[26] La musculatura longitudinal de l'esquena és l'encarregada de proporcionar el moviment ascendent i descendent de l'aleta i, de manera similar a les aletes pectorals, posseeix un mecanisme termoregulador.[26]
Les belugues tenen una cresta dorsal en lloc d'una aleta dorsal.[23] Es creu que aquest tret evolutiu és una adaptació per les condicions sota el gel, o possiblement una forma de preservar la calor.[7] Aquesta cresta és dura i se la pot fer servir juntament amb el cap per obrir-se pas per capes de gel de fins a vuit centímetres de gruix.[44]
Aquests cetacis solen formar grups petits, que varien entre dos i vint-i-cinc individus, amb una mitjana de deu integrants.[49] Aquests grups (anomenats pods en anglès) tenen animals d'ambdós gèneres,[50] i són liderats per un mascle dominant.[38] Quan els esbarts s'ajunten als estuaris durant l'estiu, poden reunir-se centenars i fins i tot milers d'individus. Aquests poden representar una proporció significativa de la població total d'aquests cetacis i és el moment de major vulnerabilitat davant de la caça.[51]
Són animals cooperatius i sovint organitzen grups per caçar, fent-ho de forma coordinada.[52] Dins dels grups són animals molt sociables que solen perseguir-se els uns als altres, sia jugant o agredint-se, i sovint es freguen entre ells.[53]
En captivitat se'ls observa joguinejar constantment, vocalitzar i nedar al voltant, per sobre i per sota dels altres individus.[54] Mostren curiositat envers els humans i a les piscines s'aproximen per observar-los de prop a través dels vidres.[55]
En llibertat les belugues també mostren un alt grau de curiositat envers els humans i sovint neden en direcció als bots.[56] També poden jugar amb objectes trobats a l'aigua; en llibertat ho fan amb fusta, plantes, peixos morts i bombolles que creen elles mateixes.[27] Durant la temporada de cria, s'han observat adults que traginen objectes com plantes, xarxes i fins i tot esquelets de ren sobre el cap i l'esquena.[54] També s'han vist femelles captives expressant aquest comportament després de perdre una cria, transportant elements com flotadors i boies. Els experts creuen que aquesta interacció amb els objectes pot representar un comportament substitutiu.[57]
Les belugues són nedadors lents en comparació amb altres odontocets com l'orca i el dofí mular. La seva poca habilitat com a nedador en comparació amb els seus parents és deguda a la seva complexió poc hidrodinàmica i la poca amplitud de moviment de la seva aleta caudal, que li proporciona un menor impuls.[58] Generalment neden a una velocitat d'entre 3 i 9 km/h; tanmateix, són capaces de mantenir un ritme de 22 km/h durant 15 minuts.[38] A diferència de la majoria de cetacis, aquests animals poden nedar cap enrere.[25] Passen entre el 5% i el 10% del temps nedant sobre la superfície de l'aigua, mentre que la resta del temps ho fan a una profunditat suficient que els cobreixi el cos.[25] No solen fer exhibicions aèries (salts, tombarelles, etc.), a diferència dels dofins i les orques.[9]
Generalment no se submergeixen a gran profunditat, sinó a uns 20 metres;[59] tanmateix, són capaces de submergir-se a gran profunditat. En individus captius s'han documentat profunditats d'entre 400 i 647 m sota la superfície;[60] en animals lliures, es documentà que se submergeixen a més de 700 m, amb una immersió màxima de 872 m.[61] Una immersió normalment dura entre tres i cinc minuts, però pot durar fins a entre quinze i divuit minuts.[38][61] A les aigües somes dels estuaris una sessió de busseig dura uns 2 min; la seqüència consisteix en cinc o sis immersions ràpides i poc profundes, seguides d'una d'un minut de durada a major profunditat.[25] La mitjana d'immersions al dia oscil·la entre 31 i 51.[61]
Tots els cetacis, incloent-hi la beluga, tenen adaptacions fisiològiques per conservar l'oxigen durant les immersions.[62] Durant el busseig, aquests animals disminueixen la freqüència cardíaca de cent batecs per minut a entre dotze i vint.[62] El flux sanguini és desviat dels altres teixits i òrgans del cos cap al cervell, el cor i els pulmons, que requereixen una aportació permanent d'oxigen.[62] La proporció d'oxigen a la sang és més alta que en la majoria de mamífers. El percentatge en volum (5,5%) és superior al dels mamífers terrestres i similar al de la foca de Weddell (un mamífer marí bussejador). En un estudi trobà que una femella tenia 16,5 litres d'oxigen dissolts a la sang.[63] Finalment, els músculs d'aquest animal tenen un alt contingut de la proteïna coneguda com a mioglobina, que transporta l'oxigen: la concentració és diverses vegades superior a la dels mamífers terrestres i ajuda a prevenir la deficiència d'aquest element durant les immersions.[64]
Les belugues són els odontocets més abundants a les aigües de l'oceà Àrtic, motiu pel qual acompleixen un paper crític en l'estructura i funció dels recursos marins en aquesta regió.[65] Se'ls descriu com animals oportunistes, car tenen hàbits alimentaris que varien segons la ubicació geogràfica i l'estació.[22] Per exemple, al mar de Beaufort mengen sobretot bacallà polar, mentre que a Groenlàndia se'ls han trobat penegals nòrdics, halibuts negres i gambes boreals a l'estómac,[66] i a Alaska el seu aliment principal és el salmó platejat.[67] En línies generals la dieta principal d'aquest cetaci està conformada per peixos; a part dels mencionats també s'han identificat, entre altres: capelins, esperlans, llenguados, planes, arengs, escorpins de mar i altres salmons.[68] També consumeixen un volum considerable d'invertebrats a part de gambes com calamars, crancs, cloïsses, pops, cargols, cucs i altres habitants del fons marí.[68][69] Els animals en captivitat mengen aproximadament entre un 2,5% i un 3% del seu pes corporal (entre 18,2 i 27,2 kg) al dia.[70]
La cerca al llit marí generalment té lloc a profunditats d'entre 20 i 40 m,[71] però poden submergir-se amb facilitat a més de 700 m per buscar aliment.[61] Generalment una immersió dura de 3 a 5 min, però s'han observat individus romandre sota la superfície durant 18 min.[72][73] El coll flexible li permet un ample rang de moviment mentre busca aliment al fons oceànic. Les observacions han mostrat que aquests animals poden succionar aigua i després expulsar dolls forts amb la boca, mètode amb el qual descobreixen preses al llot.[52] Com que la seva dentadura no és molt gran ni afilada, utilitzen la succió per dur-se les preses a la boca; en conseqüència, han de consumir tots els aliments sencers, i per això les preses no poden ser massa grans perquè les belugues corren el risc d'ennuegar-se.[74] També s'alimenten de bancs de peixos i ho fan en grups coordinats de cinc o més individus, que reuneixen el banc de peixos en aigües poc profundes per després atacar-los.[52] Per exemple, a l'estuari del riu Amur, on s'alimenten preferentment de salmó, es reuneixen en grups de sis a vuit individus i envolten els peixos per evitar que fugin, mentre s'alternen un per un per alimentar-se'n.[44]
Les estimacions sobre l'edat de maduresa sexual varien àmpliament. La majoria d'authors estimen que els mascles assoleixen la maduresa sexual entre els quatre i set anys, i les femelles ho fan entre els quatre i nou anys.[75] L'edat mitjana del primer part és de 8,5 anys i la fertilitat comença a decaure als vint-i-cinc, sense que s'hagin observat gestacions per sobre dels quaranta-un anys.[75]
Les femelles generalment tenen cries cada dos a tres anys.[23] La majoria d'aparellaments es produeixen entre febrer i maig, però alguns poden produir-se en altres èpoques de l'any.[7] S'han publicat dades de períodes de gestació que oscil·len entre 12 i 14½ mesos.[23] però informació procedent de femelles en captivitat registra un temps més llarg, amb una mitjana de durada de 475 dies (15,8 mesos).[76]
El naixement de les cries durant l'any varia segons la ubicació. A l'Àrtic canadenc, els parts es produeixen des de març fins a setembre, mentre que a la badia de Hudson el pic de naixements és a la darreria del mes de juny i a la badia de Cumberland la majoria neixen entre juliol i agost.[77] Normalment neixen en badies i estuaris on l'aigua és temperada, amb una temperatura de 10 a 15 °C.[49] Les belugues acabades de néixer són de color gris i tenen 1,5 metres de longitud i un pes de 80 kg, de mitjana;[38] són capaces de nedar al costat de les seves mares immediatament després de néixer.[78] El nounat s'alimenta sota l'aigua i inicia la lactància poques hores després de néixer i, a partir d'aleshores, ho fa amb intervals d'una hora.[52] Segons investigacions en animals captius, la composició de la llet varia entre individus i fluctua segons l'etapa de la lactància. De mitjana, té un 28% de greix, un 11% de proteïna, un 60,3% d'aigua i menys d'un 1% de cendres.[79] La llet conté aproximadament 324 calories per 100 g.[80]
Les cries depenen exclusivament de la lactància materna fins al primer any, moment en què els surten les dents.[49] Aleshores comencen a complementar la dieta amb gambes i peixos petits.[33] La majoria de joves continuen la lactància fins a l'edat de vint mesos, període que es perllonga més enllà dels dos anys en casos esporàdics.[38] En captivitat s'ha observat cura al·loparental (cura per femelles altres que la mare) de les cries amb producció espontània de llet per les femelles que es prolonga per llargs períodes de temps. Això suggereix que aquest comportament, observat sovint en els mamífers, és present en les belugues en llibertat.[81]
Les belugues utilitzen els sons i l'ecolocalització per moure's, comunicar-se, localitzar respiradors i caçar en la foscor o en aigua tèrbola.[34] Produeixen una sèrie d'espetecs en seqüència ràpida; aquests sons passen pel meló, que actua com una lent acústica i els enfoca en un feix, que és projectat cap endavant penetrant el medi aquàtic que envolta l'animal.[80] Aquests sons es propaguen a través de l'aigua a una velocitat propera a 1,6 km per segon, unes quatre vegades la velocitat del so a l'aire. Les ones sonores produïdes reboten contra els objectes dins de l'aigua i tornen en forma d'ecos que són escoltats i interpretats per l'animal.[34] Per mitjà d'aquest sistema poden determinar la distància, velocitat, mida, forma i fins i tot estructura interna dels objectes dins de l'aigua. També utilitzen aquesta habilitat per moure's entre les gruixudes capes de gel de l'Àrtic i per trobar polínies (obertures al gel que fan servir per respirar) o bombolles d'aire atrapades sota la capa congelada.[49]
Hi ha proves que aquests animals són molt sensibles a la contaminació acústica produïda per l'home. En un estudi, un individu produí freqüències màximes de 40 a 60 kHz a la badia de San Diego (Califòrnia) i 100 a 120 kHz en ser traslladat a la badia de Kaneohe, a Hawaii. Es creu que la diferència en les freqüències és una resposta a la diferència de soroll ambiental entre les dues regions.[82]
Aquests cetacis utilitzen sons d'alta freqüència per comunicar-se, que a vegades són tan aguts que se'ls compara amb ocells; per això se'ls dóna el sobrenom de «canaris marins».[83] Com els altres odontocets, no tenen cordes vocals i els sons probablement són produïts pel moviment de l'aire entre els sacs nasals a la regió de l'espiracle.[34]
La beluga es troba entre les espècies de cetacis més vocals.[84] Utilitzen les seves vocalitzacions per l'ecolocalització, la reproducció i la comunicació. Tenen un gran repertori, car emeten almenys onze sons diferents similars a escatainejos, xiulets, refilets i gralls.[34] També utilitzen el llenguatge corporal fent cruixir les dents o xipollant, però és poc freqüent que realitzin exhibicions visuals amb les aletes pectorals o caudals i tampoc no realitzen figures o tombarelles com ho fan altres espècies d'odontocets, especialment els dofins.[34]
Un estudi d'investigadors japonesos en el qual unes belugues foren capaces d'identificar tres objectes diferents utilitzant sons específics per cadascun d'ells dóna esperança als humans d'establir algun tipus de comunicació amb els mamífers marins.[85]
La beluga habita tota la circumferència de l'oceà Àrtic i els mars i costes adjacents.[86] Durant l'estiu es troba principalment en aigües poc profundes a les costes d'Alaska, el nord del Canadà, l'oest de Groenlàndia i el nord de Rússia.[86] Es poden trobar des de 76° a 78° de latitud nord fins a 80° nord en algunes regions de l'oceà Àrtic. Les poblacions més esteses cap al sud comprenen grups als estuaris del riu Sant Llorenç i el riu Saguenay a prop del poble de Tadoussac al Quebec (Canadà); a l'Atlàntic i el delta del riu Amur; i a les aigües properes a les illes Xantar i l'illa de Sakhalín al mar d'Okhotsk.[87]
La beluga és una espècie migratòria amb patró estacional.[88] Quan els llocs on passa l'estiu queden obstruïts pel gel durant la tardor, la beluga es mobilitza per afrontar l'hivern a mar oberta i roman a la vora de les capes de gel o sota les àrees cobertes per elles, sobrevivint gràcies a les bretxes anomenades polínies per on emergeixen per respirar.[89] A l'estiu, una vegada han reculat les capes de gel, es trasllada a aigües costaneres de poca profunditat (un a tres metres), tot i que a vegades migra cap a aigües més profundes (>800 m).[88] En aquella època de l'any ocupa els estuaris i aigües properes a la plataforma continental i a vegades remunta els rius.[88] Se n'han observat grups i individus a centenars i fins i tot milers de quilòmetres de l'oceà.[90][91] Els rius que remunten més sovint són el Dvinà Septentrional, Mezén, Petxora, Obi i Ienissei a Àsia; el Yukon i Kuskokwim a Alaska i el Sant Llorenç al Canadà.[86] S'ha demostrat que la permanència en rius i estuaris li proporciona a l'animal un estímul metabòlic i facilita la renovació de la capa epidèrmica, que es produeix de manera estacional.[41] A més, aquests llocs constitueixen un refugi on protegeixen els nounats de les orques.[7]
L'època de les migracions és bastant predictible i sembla determinada fonamentalment per la quantitat de llum, i no per altres factors físics o biològics, incloent-hi les condicions del gel marí.[92]
Algunes poblacions no són migratòries. Existeixen grups residents en àrees ben definides, per exemple a la cala de Cook, l'estuari del riu Sant Llorenç i la badia de Cumberland.[93] A la cala de Cook, entre l'estiu i la tardor, romanen a les aigües més interiors de la cala i durant l'hivern es dispersen a aigües més profundes al centre de la cala, però no en surten en tot l'any.[94][95]
Els animals que passen l'hivern al centre i sud-oest del mar de Bering al llarg de la costa de Rússia, a l'inici de l'estiu, al mes d'abril, es traslladen a la costa nord d'Alaska i la costa est de Rússia.[93] Existeixen proves que les poblacions de la badia d'Ungava i de l'est i oest de la badia de Hudson passen l'hivern juntes a les capes de gel de l'estret de Hudson, mentre que les poblacions dels mars Blanc, de Kara i de Làptev ho fan en el mar de Barentsz.[93] A la primavera, els grups se separen i migren als seus respectius llocs d'estiu.[93]
L'hàbitat de les belugues és variat, tot i que s'observen més sovint en aigües poc profundes properes a les costes; tanmateix, en algunes zones s'ha observat que passen la major part del temps en aigües més profundes, on s'alimenten i pareixen les cries.[93]
A les regions costaneres es troben en cales, fiords, canals, badies i aigües poc profundes de l'oceà Àrtic que estiguin il·luminades constantment amb llum solar.[27] També a l'estiu és freqüent observar-les als estuaris dels rius, on s'alimenten, socialitzen i donen a llum les seves cries. Aquestes aigües solen estar a entre 8 a 10 °C.[27] A la cala de Cook (Alaska), els slikkes són un predictor significatiu de la ubicació d'aquests animals durant els primers mesos de l'estiu.[96] Al mar de Beaufort oriental, les femelles de beluga, amb les seves cries i mascles joves, prefereixen les aigües obertes properes a terra ferma; els mascles adults seleccionen les aigües tancades i cobertes de gel prop de l'Arxipèlag Àrtic mentre que els mascles petits i les femelles amb cries més grans s'ubiquen prop de la barrera de gel.[97] En general existeix consens que la segregació dels hàbitats de la beluga a l'estiu reflecteix diferències en els costums alimentaris, el risc de depredació i la reproducció en cadascuna de les subpoblacions.[22]
La població global de belugues està constituïda per subpoblacions. El comitè científic de la Comissió Balenera Internacional (CBI 2000) organitzà la informació basant-se en vint-i-nou subpoblacions d'aquests animals, ubicades als llocs que es detallen a continuació.[22][11]
Alguns d'aquests grups estan superposats geogràficament o ho estan temporalment durant certes estacions, cosa que complica l'estimació de la mida d'aquestes poblacions. Segons la Unió Internacional per la Conservació de la Natura (UICN), el 2008 la població mundial de belugues era de 150.000 exemplars.[11]
Les següents són les xifres estimades per cadascuna de les subpoblacions o regions on es realitzaren observacions o estudis de 1994 cap a 2000. La majoria d'estimacions es basaren en observacions aèries.[22]
Regió Subpoblació Quantitat estimada Observació Alaska Cala de Cook 302 i 375[98][99] Última estimació al maig del 2008 Badia de Bristol 1555, 2133 i 1642[100][69] Dades extrapolades de mesuraments directes Mar de Bering Oriental 18.142[101][69] El 2000, la població fou estimada incorrectament en 5.868 exemplars Mar dels Txuktxis Oriental 3.710[69] Entre Alaska i el Canadà Mar de Beaufort Oriental 39.258[102] Mesurament realitzat el 1992, població corregida el 2005 Canadà Badia de Cumberland 1.500[103] Es creu que la població ha anat creixent des del 1980 Badia d'Ungava <50[104] Població massa petita per estimar-la Badia de Hudson Occidental >23.000[105] Badia de Hudson Oriental 3100[104] La població minvà de 4.200 el 1985 a 3.100 el 2004 Riu Sant Llorenç 900 - 1000[103] No s'hi ha realitzat cap estudi extens des del 1988 Àrtic Oriental/Badia de Baffin 21.213[106] Entre Canadà i Groenlàndia Oest de Groenlàndia 7.941[107] Dades corregides el 2002 Svalbard Svalbard Sense estimació[108] No s'han realitzat estudis al voltant de Svalbard Rússia Àrtic rus Oriental i Central Sense estimació[109] S'estima que n'hi ha entre 18.000 i 20.000 al mar d'Okhotsk Àrtic rus Occidental Sense estimació[109] La zona comprèn els mars de Barentsz, Blanc, Kara i LàptevLes belugues han estat caçades des de fa segles. Des de l'antiguitat, els habitants nadius de la regió àrtica del Canadà, Alaska i Rússia han capturat aquests animals, principalment per la seva carn, greix i pell. La seva pell adobada és l'única entre els cetacis que és prou gruixuda per ser utilitzada com a cuir.[110] A causa dels patrons de migració predictibles i l'alta concentració de la població als estuaris i zones properes a les costes durant l'estiu, són preses fàcils durant aquesta època.[110]
Als segles xviii i xix], la caça comercial per baleners europeus i americans causà una disminució de la població d'aquests cetacis a l'Àrtic canadenc.[110] A part del consum de carn i greix, a Europa s'utilitzà l'oli de meló com lubricant per rellotges i maquinària i per il·luminar els fars.[110] Envers el 1860, l'oli mineral substituí el d'origen animal, però la captura d'aquests animals continuà vigent. Des del 1863, es descobrí que els cuirs adobats es podien fer servir per fabricar arnesos per cavalls, cinturons de serradora i cordons per sabates. Aquests productes de valor afegit contribuïren a perpetuar la caça durant la resta del segle xix i principi del segle xx.[111] Del 1868 al 1911, els baleners escocesos i americans capturaren més de 20.000 belugues a l'estret de Lancaster i l'estret de Davis.[110]
A la dècada del 1920, els pescadors de l'estuari del riu Sant Llorenç culparen les belugues de ser una amenaça per la indústria pesquera per alimentar-se, suposadament, de grans quantitats de bacallans, salmons, tonyines i altres peixos bàsics per la subsistència dels pobladors de la regió.[111] En conseqüència, se les considerà com habitants indesitjables de l'estuari i, el 1928, el govern del Quebec oferí una recompensa de 15 dòlars per cada animal mort.[112] El 1938 el Departament de Pesca del Quebec emprengué un estudi per determinar la influència d'aquest cetaci en les poblacions de peixos, però la persecució de la beluga continuà amb un nombre indeterminat de morts fins a la dècada del 1950, quan es conclogué que la suposada voracitat d'aquest animal estava sobreestimada.[111]
Els nadius inuits de l'Àrtic encara mantenen la caça de subsistència per l'obtenció d'aliment i matèries primeres. Aquesta pràctica és part de la seva cultura, però existeix la inquietud que el total de captures sigui massa elevat per la conservació de la població.[113] Les morts anuals són entre 200 i 550 a Alaska i al voltant de 1.000 al Canadà.[114] Tanmateix, en àrees com la cala de Cook, la badia d'Ungava i Groenlàndia occidental, les captures realitzades prèviament posaren a les poblacions en perill i les realitzades pels inuits continuen en aquestes àrees, cosa que fa que algunes poblacions continuïn minvant.[113] Aquests llocs són el focus de discussió entre aquestes comunitats i el govern del Canadà per a proveir una cacera sostenible sense posar en risc l'espècie.[115]
Els únics depredadors naturals de les belugues són els óssos polars i les orques.[24]
Durant l'hivern és freqüent que aquests cetacis quedin atrapats en trampes de gel sense possibilitat d'escapar a la mar oberta, de la qual queden separats per diversos quilòmetres.[116] Els óssos aprofiten la situació i localitzen les belugues per mitjà de l'olfacte o quan emergeixen per respirar; aleshores les colpegen, les atrapen i les arrosseguen fora de l'aigua, sobre la capa superficial de gel, per devorar-les.[24] Poden capturar exemplars grans; està documentada la captura d'un animal de 935 kg per un ós que en pesava entre 150 i 180.[117] L'orca és l'altre depredador que pot capturar tant les cries com els adults.[24] Aquests cetacis cosmopolites (que habiten a tots els mars del món), ocupen la regió subàrtica i comparteixen gran part de l'hàbitat de les belugues.[24] Se n'han observat atacs principalment en aigües de Groenlàndia, Rússia, el Canadà i Alaska.[118][119] S'han documentat diverses morts a la cala de Cook i hi ha la preocupació que això impedeixi la recuperació d'aquesta subpoblació, molt delmada per la caça.[118] Les orques arriben a la tardor, a principis del mes d'agost, però a vegades les belugues poden sentir-les i fugir-ne. Les poblacions que romanen a prop o a sota de les capes de gel tenen certa protecció car l'enorme aleta dorsal, de fins a dos metres de longitud, impedeix a les orques maniobrar per sota de les pannes de gel o acostar-se prou als respiradors.[27]
Com a conseqüència de la congregació de belugues als estuaris dels rius, la pol·lució causada pels humans pot representar un risc significatiu per la seva salut. A la població del riu Sant Llorenç s'ha demostrat l'existència de substàncies químiques tóxiques tals com dicloro-difenil-tricloroetà (DDT) i metalls pesants com plom, mercuri i cadmi.[120] També s'han trobat nivells d'entre 240 ppm i 800 ppm de bifenils policlorats al cervell, el fetge i els músculs de les balenes. Els mascles tenen els nivells més alts.[121] El nivell que s'hi ha trobat d'aquests compostos és significativament superior al trobat en les poblacions que habiten a l'Àrtic.[122] S'ha comprovat que aquestes substàncies tenen un efecte negatiu sobre aquests cetacis, com l'aparició de càncers, patologies reproductives i deteriorament del sistema immunitari, cosa que fa que siguin més susceptibles a pneumònies, úlceres, quists, tumors i infeccions bacterianes.[122] Malgrat que les poblacions amb major risc són les que freqüenten els rius, en grups d'animals que habiten a la mar oberta s'han documentat nivells alts de zinc, cadmi, mercuri i seleni als músculs, el fetge i els ronyons.[123]
Entre el 1983 i el 1999, s'examinaren els cossos de 129 belugues adultes del riu Sant Llorenç i es descobrí que un 27% d'elles havia patit càncer.[124] Aquest percentatge és més alt que el documentat en altres poblacions d'aquesta espècie i molt superior al d'altres cetacis i la majoria de mamífers terrestres. Només és equiparable al diagnosticat en humans i alguns animals domèstics.[124] Per exemple, la freqüència de càncer intestinal en aquest lloc és molt més elevada que en els humans i es creu que aquesta condició està directament relacionada amb els medis contaminats, en aquest cas per hidrocarburs aromàtics policíclics. Això coincideix amb l'afectació més alta en humans residents a l'àrea.[125] L'alta prevalença de tumors suggereix que els contaminants identificats en els animals que habiten a l'estuari tenen un efecte carcinogènic directe o, com a mínim, propicien un deteriorament immunològic que disminueix la resistència als tumors.[126]
Les molèsties provocades per les activitats dels humans també poden ser una amenaça per l'espècie. La contaminació acústica per les embarcacions sembla afectar aquests animals. Per exemple, es trobà una correlació entre el trànsit de belugues per la desembocadura del riu Saguenay (disminuït en un 60%) i les activitats recreatives amb bots de motor en aquesta àrea.[127] També es trobà una reducció dràstica de crides (de 3,4 a 10,5 crides/min a 0 o <1) entre els animals, després de l'exposició al soroll produït pels vaixells, que era més persistent i intensa amb embarcacions grans com els transbordadors que amb navilis més petits.[128] Poden detectar a gran distància, fins i tot a 50 km, la presència de vaixells grans (per exemple trencaglaços) i els eviten movent-se ràpidament en direcció contrària o perpendicular seguint les vores del gel i desplaçant-se fins a 80 km per fugir-ne. La presència de navilis produeix reaccions d'evitació que provoquen grans immersions per alimentar-se, disgregació dels grups i asincronia en el busseig.[129]
Com en qualsevol població animal, existeixen moltes patologies que causen alteracions o la mort a les belugues. Inclouen una varietat de malalties produïdes per virus, bacteris i fongs que els provoquen principalment infeccions cutànies, intestinals i respiratòries.[130]
S'han trobat papil·lomavirus a l'estómac de les belugues del riu Sant Llorenç. També s'ha detectat infecció per herpesvirus i s'han presentat alguns casos d'encefalitis provocada pel protozou Sarcocystis. S'han observat ciliats colonitzant l'espiracle però sembla que no són patògens o, com a mínim, que són poc nocius.[131]
El bacteri Erysipelothrix rhusiopathiae, que prové probablement de peixos contaminats de la seva dieta, pot amenaçar les belugues en captivitat causant-los anorèxia, plaques i lesions a la dermis que poden produir septicèmia.[131] Aquesta condició pot causar-los la mort si no és diagnosticada i tractada a temps amb antibiòtics com la ciprofloxacina.[132]
En un estudi realitzat en diversos individus d'ambdós sexes per documentar la infecció per helmints es comprovà la presència de larves d'una espècie del gènere Contracaecum a l'estómac i l'intestí, Anisakis simplex a l'estómac, Pharurus pallasii als conductes auditius, Hadwenius seymouri a l'intestí i Leucasiella arctica al recte.[133]
Les belugues es troben entre els primers cetacis que foren posats en captivitat. La primera d'elles fou exhibida el 1861 al Museu Americà de Barnum, a la ciutat de Nova York.[134] Durant el segle XX, el país on es realitzaren més captures amb fins d'exhibició fou el Canadà. Durant el transcurs del segle fins a principis de la dècada del 1960 foren capturades a l'estuari del riu Sant Llorenç i a partir del 1967 se n'inicià la captura a l'estuari del riu Churchill. S'hi capturaren 68 exemplars entre aquell any i el 1992, quan s'hi prohibí aquesta pràctica.[135] Després que Canadà deixés de ser el proveïdor d'aquests animals arran de la prohibició, Rússia es convertí en l'aprovisionador més gran de belugues pels aquaris de tot el món.[135] Els exemplars són capturats al delta del riu Amur i els mars de l'extrem orient del país i des d'allà són transportats a aquaris a Moscou, Sant Petersburg i Sotxi; la resta són exportats a altres països, incloent-hi Canadà.[135]
El 2006 continuava sent una de les espècies de cetaci mantingudes en aquaris i parcs d'animals de Nord-amèrica, Europa i Àsia.[135] A data del 2006 s'exhibien en aquaris trenta belugues al Canadà i vint-i-vuit als Estats Units, on s'havien registrat fins aleshores quaranta-dues morts en captivitat. En aquell mateix any, un exemplar podia valdre fins a 100.000 USD al mercat.[135] Aquest cetaci és popular entre els visitants a causa del seu color blanc i l'àmplia gamma d'expressions facials i moviments cefàlics. Això últim és possible gràcies a la mobilitat addicional proporcionada pel fet de tenir vèrtebres cervicals no fusionades.[27]
La majoria de les belugues que hi ha als aquaris han estat tretes de la naturalesa, car els programes de reproducció en captivitat han tingut poc èxit.[136] Per exemple, el 2010, a l'aquari de Vancouver només quedaven dues belugues, Qila i la seva filla Tiqa. Havien nascut en captivitat quinze i dos anys enrere, respectivament. Unes altres tres que nasqueren al mateix lloc moriren abans d'arribar a l'edat de tres anys.[137]
Entre el 1960 i el 1992, la Marina dels Estats Units desenvolupà un programa que, entre altres fins, pretenia estudiar l'ecolocalització dels mamífers marins amb l'objectiu de dissenyar mètodes més eficaços per detectar objectes sota l'aigua. El programa començà amb dofins, però s'hi incorporaren nombroses belugues el 1975.[138] Aquest programa incloïa també entrenament per entrega de materials i equipament sota l'aigua a bussejadors, localització d'objectes perduts, vigilància de bots i submarins i monitoratge sota l'aigua utilitzant càmeres subjectes a la boca.[138] Un programa similar fou implementat per la Marina de Rússia durant la Guerra Freda, en el que també foren entrenades per contrarestar mines navals en aigües de l'Àrtic.[120]
El novembre del 2006 es produí a L'Oceanogràfic de València el primer naixement d'una beluga en captivitat a Europa.[139] Aquest exemplar, que en néixer mesurava 1,20 metres i pesava 90 kg, morí després de 25 dies, després de patir complicacions metabòliques i infeccioses per no haver-se pogut alimentar adequadament.[140]
El 2009, durant una competència de busseig lliure a la ciutat de Harbin, a la Xina, dins d'un estany d'aigua gelada, una beluga en captivitat anomenada Mila ajudà a pujar a la superfície una bussejadora incapaç d'emergir per si mateixa, agafant-la per una cama i possiblement salvant-li la vida.[141]
L'activitat d'observació de belugues s'ha convertit en una activitat important i en creixement a les àrees del riu Sant Llorenç i el riu Churchill, a la badia de Hudson. L'època propícia és durant l'estiu, quan aquesta espècie acudeix en massa als estuaris dels rius i en general a latituds més baixes en relació a la seva ubicació hivernal.[142] El gran nombre d'animals reunits i la curiositat que els produeix la presència dels humans fan que siguin fàcils d'observar.[142]
Tanmateix, la presència de bots constitueix una amenaça per aquests animals, car els distreu i fa que dediquin menys temps a activitats importants com l'alimentació, la interacció social i la reproducció. A més, el soroll produït pels motors té un efecte negatiu sobre la seva funció auditiva i en disminueix la capacitat de detectar les preses, comunicar-se i navegar.[143] Per protegir els mamífers marins durant les observacions, l'Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica (NOAA) dels Estats Units publicà les Marine Wildlife Viewing Guidelines. Entre altres recomanacions, la guia aconsella als observadors de cetacis mantenir la distància i prohibeix expressament perseguir o assetjar els animals, obstruir-ne el camí i tocar-los o alimentar-los.[144]
El 2008, la beluga fou classificada a la Llista Vermella de la UICN com a espècie «gairebé amenaçada». Abans del 2008 hi apareixia com a «vulnerable». Aquest canvi generà preocupació per la poca certesa de la xifra real i l'escàs coneixement de les amenaces per totes les subpoblacions existents a la seva àrea de distribució (especialment a l'Àrtic rus), així com la possibilitat que els esforços de conservació cessessin, especialment la gestió de la caça.[11] La raó exposada per la UICN pel canvi d'estat fou el fet que a escala global l'espècie no compleix cap dels criteris per catalogar-la com a amenaçada, que algunes de les subpoblacions més grans no estaven en declivi i que els mètodes millorats pel cens de la població indicaven que les poblacions eren més grans del que s'havia estimat anteriorment.[11]
Les subpoblacions estan subjectes a diferents nivells d'amenaça i mereixen una atenció individual. El grup no-migratori que habita la cala de Cook fou inclòs a les llistes de la UICN com a subpoblació «en perill greu» el 2008, car ha experimentat una disminució precipitada al llarg dels últims anys i actualment el nombre ha disminuït a només unes poques centenes. La captura excessiva fou la principal responsable del declivi fins al 1998. Des del 1999 la caça observada ha estat mínima, però el nombre d'animals no ha mostrat els signes de recuperació esperats.[11]
La mateixa població fou catalogada com amenaçada dins de la Llei d'Espècies Amenaçades a l'octubre del 2008 pel govern federal dels Estats Units.[145][146]
El 1972, el Congrés dels Estats Units aprovà la Llei per a la Protecció dels Mamífers Marins (MMPA) en la qual es fa il·legal la caça i persecució de qualsevol mamífer marí en aigües dels Estats Units. Des de la seva creació, l'MMPA ha estat esmenada diverses vegades i, fins al 2007, preveia algunes excepcions com ara la caça de subsistència dels nadius, la captura temporal d'una quantitat limitada de mamífers marins amb fins d'investigació, educació i exhibició pública i la captura accidental d'alguns exemplars en el transcurs d'operacions pesqueres.[147] La llei també estableix que totes les balenes en aigües territorials dels Estats Units estan sota la jurisdicció del Servei Nacional de Pesca Marina, una divisió de la NOAA.[147]
La Convenció sobre el Comerç Internacional d'Espècies Amenaçades de Fauna i Flora Silvestres (CITES) és un tractat internacional acordat el 1973 per regular l'explotació comercial de certes espècies; s'hi protegeixen específicament totes les espècies d'odontocets (balenes dentades).[148]
La població aïllada de belugues del riu Sant Llorenç està protegida legalment des del 1983.[149] El 1988, el Departament Canadenc de Pesca i Oceans i Environment Canada (una agència governamental encarregada de supervisar els parcs nacionals) implementaren el Pla d'Acció del Sant Llorenç.[150] La finalitat d'aquest pla era eliminar el 90% de la contaminació industrial abans de l'any 1993; el 1992 les emissions s'havien reduït en un 59%.[113]
Pour la suite du monde és una pel·lícula canadenca estrenada el 1963, del gènere documental de ficció. A la pel·lícula es mostren els residents de L'Isle-aux-Coudres, una illa del riu Sant Llorenç, al Quebec, que duen a terme la tradicional caça de beluga, captada per les càmeres de forma real.[151]
White Whale Records fou una companyia discogràfica dels Estats Units que funcionà des del 1965 fins al 1971 a Los Angeles. És coneguda per ser la casa discogràfica del grup de rock The Turtles. El segell de la companyia era una silueta de beluga amb el cartell «White Whale» a la part superior.[152]
El 1980, l'intèrpret de música infantil Raffi llançà l'àlbum de música Baby Beluga. L'àlbum comença amb els sons de les balenes comunicant-se i inclou composicions que recreen l'oceà i balenes que juguen. Raffi trobà la inspiració per la cançó Baby beluga quan veié una beluga acabada de néixer a l'aquari de Vancouver, al Canadà.[153]
La motocicleta Yamaha Beluga (Riva 80/CV80), amb un motor de 80 cc, fou produïda entre el 1981 i el 1987 i comercialitzada arreu del món, especialment al Canadà, Estats Units, els Països Baixos, Bèlgica, Suècia i el Japó.[154]
El submarí de la classe Beluga (Projecte 1710 Makrel) fou un projecte de submarí experimental rus, el prototip del qual operà fins al 1997 i fou desmantellat a mitjans de l'any 2000.[155]
L'avió Airbus Beluga, una de les aeronaus de càrrega més grans del món, té un disseny molt similar al cos i el cap de la beluga; inicialment fou anomenat Súper Transportador, però el nom Beluga esdevingué més popular i fou adoptat oficialment.
L'empresa SkySails GmbH & Co. KG, una filial del grup empresarial Beluga Shipping instal·lada a Hamburg (Alemanya), provà un nou sistema de remolc de vaixells per mitjà d'un sistema similar a un parapent enorme que demostrà una economia de combustible entre un 10% i un 35%. El programa per provar l'eficiència del sistema s'anomenà Project Beluga i s'hi utilitzà el vaixell de càrrega MS Beluga Skysails. Com a detall curiós, a la cara externa del gran «parapent» de 160 m² s'estampà a tota la seva extensió l'aleta posterior d'una beluga, una de les insígnies de l'empresa.[156]
Un dels personatges de la pel·lícula Buscant la Dory és una beluga anomenada Bailey, que és interpretada per Ty Burrell.
La beluga, balena blanca o marsuí (Delphinapterus leucas) és una espècie de cetaci odontocet que habita la regió àrtica i subàrtica. Sovint rep el nom erroni de «balena blanca» («balena», en el seu sentit més estricte, no és aplicable als cetacis dentats i es reserva per a integrants del subordre dels misticets). És l'única espècie del gènere Delphinapterus i conforma la família dels monodòntids juntament amb el narval (Monodon monoceros).
Està adaptada plenament a la vida a l'Àrtic i per això té una sèrie de característiques anatòmiques i fisiològiques que la diferencien dels altres cetacis. Es caracteritza pel color totalment blanc dels adults i per la manca d'aleta dorsal. Té una prominència frontal distintiva que alberga l'òrgan anomenat meló, que en aquesta espècie és molt voluminós i deformable. Té una mida intermèdia entre la de les balenes i els dofins, amb una longitud i pes màxims pels mascles de 5,5 metres i 1.600 kg i un cos robust amb el percentatge més alt de greix de tots els cetacis. El seu sentit de l'oïda està molt desenvolupat i té la capacitat d'ecolocalització que li permet mobilitzar-se i trobar respiradors sota les plaques de gel.
Són animals gregaris que conformen grups d'uns deu individus de mitjana, però durant l'estiu se'n reuneixen centenars i fins i tot milers als estuaris i les aigües costaneres somes. Són nedadors lents però adaptats pel busseig i poden realitzar immersions a més de 700 metres sota la superfície. La seva dieta és oportunista i varia segons la ubicació i estació de l'any; s'alimenta sobretot de peixos, crustacis i altres invertebrats del fons marí.
La majoria de belugues habiten a l'Àrtic i els mars i costes adjacents de Nord-amèrica, Rússia i Groenlàndia; la població mundial s'estima en 150.000 individus. Tenen comportament migratori, car la majoria de grups passen l'hivern als marges de les capes de gel; però arribat l'estiu, al moment del desglaç, es desplacen a la desembocadura dels rius i a zones costaneres més càlides. Algunes poblacions són sedentàries i no migren a grans distàncies en el transcurs de l'any.
Durant segles, aquest cetaci ha estat una de les fonts de subsistència pels nadius de Nord-amèrica i Rússia. Fou objecte de caça comercial durant el segle xix i part del segle xx Des del 1973 es troba sota protecció internacional juntament amb els altres odontocets. Actualment només està autoritzada la caça d'algunes subpoblacions pels esquimals (per obtenir-ne aliment). Altres amenaces són els depredadors naturals (óssos polars i orques), la contaminació dels rius i les malalties infeccioses. El 2008 l'espècie fou catalogada a la Llista Roja de la UICN com espècie gairebé amenaçada; tanmateix, la subpoblació resident a la cala de Cook (Alaska) és considerada en perill greu. És un dels cetacis que es manté en captivitat en aquaris i parcs de vida silvestre a Nord-amèrica, Europa i Àsia i és popular entre el públic pel seu color blanc i la seva expressivitat.
Mamal sy'n byw yn y môr ac sy'n perthyn i deulu'r Monodontidae ydy'r morfil gwyn sy'n enw gwrywaidd; lluosog: morfilod gwyn(ion) (Lladin: Delphinapterus leucas; Saesneg: Beluga whale). Mae ei diriogaeth yn cynnwys Cefnfor yr Iwerydd, America a'r Môr Canoldir.
Mae'n famal sy'n byw yn y môr ac ar adegau mae i'w ganfod ger arfordir Cymru. Ar restr yr Undeb Rhyngwladol dros Gadwraeth Natur (UICN), caiff y rhywogaeth hon ei rhoi yn y dosbarth 'Yn agos at fod dan fygythiad' o ran niferoedd, bygythiad a chadwraeth.[1]
Mamal sy'n byw yn y môr ac sy'n perthyn i deulu'r Monodontidae ydy'r morfil gwyn sy'n enw gwrywaidd; lluosog: morfilod gwyn(ion) (Lladin: Delphinapterus leucas; Saesneg: Beluga whale). Mae ei diriogaeth yn cynnwys Cefnfor yr Iwerydd, America a'r Môr Canoldir.
Mae'n famal sy'n byw yn y môr ac ar adegau mae i'w ganfod ger arfordir Cymru. Ar restr yr Undeb Rhyngwladol dros Gadwraeth Natur (UICN), caiff y rhywogaeth hon ei rhoi yn y dosbarth 'Yn agos at fod dan fygythiad' o ran niferoedd, bygythiad a chadwraeth.
Běluha severní (Delphinapterus leucas Pallas, 1776) je ozubený kytovec z čeledi narvalovitých typický svou bílou barvou. Přezdívá se jí „mořský kanár“, protože se dorozumívá mnoha zvuky. Má též bohatou mimiku.
Pro běluhy severní je charakteristické jejich bílé zbarvení, podle kterého byly pojmenovány. Jejich průměrná délka se pohybuje kolem 4,5 metru, někteří jedinci však mohou dorůst až 6 metrů a vážit i 1900 kg. Průměrně se ale hmotnost pohybuje od 700 do 1600 kg. Samci bývají větší než samice. Mláďata jsou světle šedá a bílou barvu získají po dosažení pohlavní zralosti ve čtyřech letech.
Zuby jsou kuželovité, všechny stejné, dlouhé až 6 cm a v průměru měřící asi 2 cm .
Vyskytují se ve studených mořích Arktidy a na jih pronikají až do řeky Sv. Vavřince či do sibiřských řek. V minulosti se vyskytovaly i v Baltském moři.
Běluhy jsou oportunističtí masožravci. Jejich hlavní potravou jsou ryby mnoha různých druhů (tresky, lososi, okouníci, platýsi aj.). Dále sbírají mořské živočichy žijící u dna, například korýše a chobotnice.
Žijí v malých skupinách, nejčastěji to bývají stádečka složená ze samice a několika mláďat různého věku. Samci žijí zvlášť a k samici se připojují jen v době rozmnožování. Pokud nejsou předčasně usmrceny (predace, lidské aktivity), dožívají se zcela běžně přes 60 let.[2]
Běluhy se v kalných vodách a za dlouhých severských nocí orientují podobně jako netopýři echolokací ultrazvukovými vlnami. Běluhy slyší ultrazvuk do 200 kHz, zatímco člověk pouze do 20 kHz. Jako akustické zrcadlo slouží běluhám zvláštní útvar na hlavě, tzv. meloun.
Běluha severní (Delphinapterus leucas Pallas, 1776) je ozubený kytovec z čeledi narvalovitých typický svou bílou barvou. Přezdívá se jí „mořský kanár“, protože se dorozumívá mnoha zvuky. Má též bohatou mimiku.
Hvidhvalen (Delphinapterus leucas) er en arktisk og subarktisk tandhval.
Hvidhvalen blev første gang videnskabeligt beskrevet af Peter Simon Pallas i 1776. Den er medlem af Monodontidae-familien sammen med narhvalen.
Den tidligste forfader til hvidhvalen er den nu uddøde Denebola brachycephala fra sent i den miocæne epoke. Et enkelt fossil er fundet vest for Mexico, hvilket indikerer, at familien engang trivedes i varmere vande. Fossilernes historie indikerer også, at i relativt nyere tidsperioder har hvidhvalernes leveområder tilpasset sig ismasserne i forbindelse med istider.
Denne sociale hval kan blive op til 5 meter lang, større end næsten alle delfinerne, men mindre end de fleste andre tandhvaler. Hannerne er typisk større end hunnerne – hannerne kan veje 1,5 ton og hunnerne omkring et ton. Nyfødte hvidhvaler er omtrent 1,5 meter lange og vejer 80 kg. Denne hval er umiskendelig, når den er voksen: den er helt hvid og har ingen rygfinne. Hovedet er også ulig andre tandhvalers – dens melon er stor og meget bevægelig. I modsætning til de fleste andre hvaler, er nakkehvirvlerne hos hvidhval ikke sammenvoksede, hvilket giver dyret stor bevægelighed i nakkeleddet og dermed mulighed for at dreje hovedet mere end andre delfiner og hvaler.
Manglen på en rygfinne er afspejlet i slægtsnavnet for arten – Apterus er latin for "finneløs". Den evolutionære årsag til den manglende finne menes at være en tilpasning til at svømme under is og finde føde langs bunden, hvor de sandsynligvis svømmer med bugen opad, som det er vist at narhvaler gør. Halefinnen bøjer længere fremad med alderen. Lufferne er brede og korte, hvilket gør dem næsten firkantede.
Hannerne bliver kønsmodne efter ca. otte år, hunnerne efter fem. Hunner føder en enkelt kalv i foråret efter 15 måneders graviditet. Unge hvidhvaler er ensfarvet mørkegrå. Den grå nuance bliver langsomt mere hvid, efterhånden som dyret bliver større – og hvalerne opnår deres karakteristiske hvide farve efter ca. syv år hos hunner og ni år hos hanner. Dieperioden er omtrent to år. Parringsadfærden er ikke kendt. Hvidhvaler kan blive op til fyrre år gamle.
Hvidhvalen findes i arktiske og subarktiske vande fra 50° N til 80° N. I foråret bevæger hvidhvalerne sig til deres sommerområder, bugter, flodmundinger og andre smalle farvande. Disse sommerpladser er adskilte fra hinanden, og hunnerne vil typisk vende tilbage til samme sted år efter år. Efterhånden som deres sommerpladser iser til om efteråret, flytter hvidhvalerne sig mod dybere vand for vinteren. De fleste svømmer i retning af den fremrykkende fastiskant og bliver tæt på den. Andre bliver under det tilisede område og overlever ved at finde sprækker i isen med åbent vand. Hvidhvaler kan også finde luftlommer fanget under isen. Deres imponerende evne til at finde tynde slidser af åbent vand, hvor isen dækker mere end 95 procent af havoverfladen, er stadigvæk et mysterium og er til stor interesse for forskerne. Det er klart, at deres biosonar spiller en rolle, og det er foreslået, at hvidhvalerne kan sanse åbent vand med deres ekkolokalisering.
Hvidhvaler er yderst sociale væsner. De bevæger sig i grupper der typisk indeholder dyr af samme køn og alder. Grupper af hanner kan indeholde hundreder af dyr. Hunner med kalve blander sig typisk i lidt mindre grupper. Når grupperne samles om sommeren, kan de indeholde tusinder af dyr. Dette kan repræsentere en betydelig mængde af den samlede hvidhvalsbestand, og det er ved denne tid, at de er mest sårbare over for jagt.
Hvidhvalsgrupperne er ustabile, hvilket vil sige at hvidhvaler går fra en gruppe til en anden og tilhørsforholdet til en gruppe er sjældent permanent. De tætteste sociale bånd knyttes mellem hunner og deres kalve. Kalvene vender ofte tilbage til det samme sommeropholdssted som deres mor – nogle gange også efter de er fuldt voksne.
Hvidhvaler er langsomtsvømmende pattedyr, der primært lever af fisk, blæksprutter og skaldyr. Jagt på havbunden foregår typisk ned til dybder på 300 meter, men de kan dykke mindst dobbelt så dybt.
Hvidhvaler er akustisk meget aktive og har et stort register af sociale lyde inkl. klik-lyde, knirke-lyde, fløjt og en klokkelignende klang-lyd.
Deres hovedfjende fra naturens side er isbjørne, især når hvalerne bliver omringet og fanget af isen. Bjørnen slår en hval i hovedet med poten og trækker efterfølgende hvalen op på isen for et festmåltid. Hvidhvaler er også tilstrækkeligt små til at blive offer for spækhuggere.
Den globale bestand af hvidhvaler er i dag på omkring 100.000 dyr. Selv om dette tal er meget højere end for visse andre tandhvaler, er det langt lavere end historisk set på grund af årtiers intensiv jagt.
På grund af deres forudsigelige migrationsruter og store ansamlinger har hvidhvaler været jaget af inuit i Arktis i århundreder og efterstræbes stadig på grund af deres meget velsmagende kød og spæk (mattak).
Indirekte menneskeskabte forstyrrelser truer muligvis også arten. Mens nogle individer tolererer små skibe, flygter andre aktivt fra dem. Hvalsafarier efter narhvaler er en stor og voksende aktivitet i nogle områder, og det kan stresse dyrene.
Hvidhvaler var en af de første hvalarter, der blev taget ind i fangenskab. Den første hvidhval blev fremvist i Barnum's Museum i New York i 1861. I dag er den fortsat en af de populære arter i fangenskab i Nordamerika, Europa og Japan. Dens popularitet skyldes bl.a. dens farve samt den udtryksfulde ansigtsmimik. De fleste hvidhvaler i akvarier er indfangede, men et avlsprogram har dog haft en smule succes.
Både den amerikanske og den tidligere sovjetiske flåde har anvendt specialtrænede hvidhvaler til at fjerne søminer i arktiske have.
Der Weißwal (Delphinapterus leucas) oder Beluga (russisch белуха belucha, von белый bely = „weiß“) ist eine Art der Gründelwale, die in arktischen und subarktischen Gewässern lebt. Wie die nahe verwandten Narwale besitzen sie keine Rückenfinne; auffällig ist ihre bläulich-weiße bis cremeweiße Färbung.
Weißwale sind zwischen drei und maximal sechs Metern lang bei einem Gewicht von 400 bis 1000 Kilogramm; die Männchen sind in der Regel größer und schwerer als die Weibchen. Der Körper wirkt massig und ist im Schulterbereich rechteckig ausladend. Der Kopf ist relativ kurz und trägt eine vorgewölbte Verdickung, die sich im Laufe des Lebens ausbildet und ein Melone genanntes Organ enthält. Der Hals ist meist gut durch einen Nackenabschnitt zu erkennen und der Kopf ist durch unverwachsene Halswirbel recht gut beweglich. Die Fluke (Schwanzflosse) ist verhältnismäßig breit und wird mit dem Alter der Tiere zunehmend ginkgoblattförmig. Die Flipper (Brustflossen) sind abgerundet rechteckig, der Außenrand rollt sich bei älteren Tieren auf. Die Augen sind sehr klein und liegen dicht hinter den Mundwinkeln, die Ohröffnung ist fast gar nicht sichtbar. Kurz vor dem Nacken liegt das halbmondförmige Blasloch.
Wie bei allen Walen ist die Haut unbehaart und besitzt eine dicke Oberschicht. Diese Epidermis ist bei den Weißwalen zwischen 5 und 12 Zentimeter dick und liegt damit auch für Wale über dem Durchschnitt, ebenso die darunter liegenden Schichten. Das Unterhautgewebe ist zu einer Fettschicht ausgebildet, die, abhängig vom Ernährungszustand, dem Geschlecht und der Jahreszeit, zwischen 2 und 22 Zentimeter dick ist. Die Zitzen der Weibchen liegen in speziellen Taschen und sind nur bei alten oder säugenden Tieren sichtbar.
Ihren Namen erhielten die Weißwale durch ihre Färbung, die sich im Laufe ihres Lebens ändert. So sind neugeborene Weißwale eher schiefergrau bis braun und erhalten nach etwa einem Jahr eine blaugraue Färbung, die sie bis zum fünften Lebensjahr behalten. In dieser Zeit werden sie als „blues“ bezeichnet. Danach werden die Tiere gänzlich weiß, wobei ein bläulicher Schimmer vor allem bei Weibchen bleiben kann. Da sich die Belugas häufig an der Packeisgrenze aufhalten, nützt ihnen ihre weiße Färbung wahrscheinlich als Tarnschutz gegen Eisbärangriffe.
Ein wichtiges Merkmal der Weißwale sind die Zähne. Sie sind gleichmäßig kegelförmig und die vorderen Zähne sind, besonders bei den Jungtieren, vorn umgebogen. Von diesen Zähnen besitzen Weißwale im Oberkiefer 10 bis 22, im Unterkiefer 6 bis 22; eine Unterscheidung in verschiedene Zahntypen ist, wie bei allen Zahnwalen, nicht möglich.
Durch eine Reihe physiognomischer Eigenheiten, die der Kommunikation dienen, sind Weißwale in der Lage, ihren Gesichtsausdruck zu ändern. Sie können beispielsweise ihre Mundwinkel nach oben oder unten ziehen, was allerdings kein Ausdruck von Freude oder Missmut ist, und sogar die Lippen spitzen.
Weißwal im Vancouver Aquarium
Fütterung eines Weißwals im Moskauer Zoo
Belugas sind in den meisten arktischen und subarktischen Gewässern anzutreffen, vor allem an den Küsten Alaskas, Kanadas und Russlands. Die südlichsten Vorkommen liegen im Ochotskischen Meer und dem Japanischen Meer in Asien sowie im Bereich der St.-Lorenz-Mündung in Kanada.
In Europa ist ihr Vorkommen ausschließlich auf den äußersten Norden Norwegens im Bereich des Varangerfjords, auf die Barentssee und die Gewässer an der Halbinsel Kola sowie um die Inselgruppen Franz-Joseph-Land und Spitzbergen beschränkt. Sporadische Funde sind allerdings auch um Island, Großbritannien und sogar aus der Ostsee bekannt.[1] Am 16. Mai 1966 wurde ein Einzeltier sogar im Rhein gesichtet. Nachdem der Moby Dick genannte Wal über mehrere Wochen den Nachstellungen durch interessierte Biologen entkommen war und sich etwa 400 Kilometer stromaufwärts bei Bonn befand, schwamm er am 16. Juni 1966, streckenweise eskortiert von zwei Polizeifahrzeugen, zurück ins Meer.[2]
Die Einwanderung in Flüsse wird beim Beluga sehr häufig beobachtet. So stieß man auch in der Loire, in der Elbe und in beinahe allen sibirischen Flüssen auf Einzeltiere oder kleinere Gruppen. Dieses Einwandern steht meist im Zusammenhang mit den jahreszeitlichen Wanderungen der Tiere oder ihren Versammlungen zur Paarung vor den Flussmündungen. Sie können bei allen Populationen beobachtet werden und dienen wahrscheinlich dem Auffinden von Nahrungsgründen, Paarungsplätzen oder Kalbungsorten.
Die Weißwale bevorzugen als Lebensraum ruhige Küstenbereiche mit mäßiger Tiefe, besonders Meeresbuchten oder den Mündungsbereich größerer Flüsse. Der Brandungsgürtel der Meere wird gemieden. Häufig sind sie auch im Treibeisbereich oder am Rande des Packeises zu finden, die offene See passieren sie wahrscheinlich nur während ihrer Wanderungen.
Weißwale ernähren sich beinahe ausschließlich von tierischer Nahrung. Dabei stellt die Zusammensetzung ihrer Nahrung unter den bislang untersuchten Walen die abwechslungsreichste dar. Insgesamt sind über hundert verschiedene Futtertiere bekannt; das Spektrum reicht von Hohltieren über Tintenfische, Muscheln, Krebstiere und Gliederwürmer bis hin zu größeren Knochenfischen wie Dorschen und Lachsen. Die Nahrung nehmen die Wale vor allem in flachen Meerestiefen von maximal zehn Metern auf, indem sie den Boden nach Organismen absuchen; daneben können sie jedoch auch im Freiwasser jagen. Die maximal dokumentierten Tauchtiefen liegen bei etwa 200 Metern; diese werden allerdings mit hoher Wahrscheinlichkeit eher selten erreicht. Die Nahrungszusammensetzung verändert sich bei den Weißwalen auch mit dem Alter. Besteht sie bei den Neugeborenen und den „blues“ noch vor allem aus Krebsen wie den Sandgarnelen (Gattung Crangon), verschiebt sie sich mit zunehmendem Alter mehr in Richtung der Fische.
Die Männchen der Belugas werden mit etwa acht bis neun Jahren geschlechtsreif, die Weibchen mit etwa fünf Jahren. Bei den Männchen ist der Zeitpunkt des Erwachsenwerdens hormonell direkt mit einer vollständigen Weißfärbung und einer sprunghaften Vergrößerung der Hoden von etwa 130 Kubikzentimetern auf mindestens 360, durchschnittlich aber 900 Kubikzentimetern verbunden.
Die Paarung findet in den Monaten April bis Mai, nördlicher auch erst im Juli im Bereich der Kalbungsgründe statt. Dabei werden Flussmündungen bevorzugt, da das dortige Wasser in der Regel bis zu zehn Grad Celsius wärmer ist. Es kann dann zu Ansammlungen von mehreren tausend Tieren aus allen Altersbereichen kommen; so wurden im Jahr 1974 etwa im Delta des Mackenzie River über 5.000 Belugas gezählt.
Paarungsbereite Weibchen locken meist mehrere Männchen an, die ihnen folgen. Die Kopulation beginnt mit einem Im-Kreis-Schwimmen der Paarungspartner mit der Bauchseite, worauf eine längere Begattung folgt. Nach der Paarung bildet das Weibchen einen Vaginalpfropf aus, der Eisprung (Ovulation) wird erst durch die Paarung ausgelöst.
Die Tragzeit dauert bei den Weißwalen etwa vierzehneinhalb Monate. Die Neugeborenen sind zwischen 1,40 und 1,70 Meter lang und wiegen zwischen 45 und 75 Kilogramm. Für die ersten Atemzüge werden sie von der Mutter mit der Schnauze über die Wasseroberfläche gebracht, danach bleiben sie immer in ihrer direkten Nähe, meist mit Körperkontakt. Der Zahndurchbruch beginnt zum Ende des zweiten Lebensjahres, bis zu diesem Zeitpunkt werden die Jungtiere von der Mutter gesäugt (Muttermilch mit ungefähr 23 % Fett und 16 % Eiweiß). Nach der Entwöhnung verpaart sich die Mutter neu, ihr Jungtier bleibt jedoch meist noch bis zu zwei Jahre bei ihr.
In einem Fall ließ sich durch DNA-Untersuchungen nachweisen, dass ein auffälliger Walschädel zu einem Tier gehört hatte, das aus einer Paarung eines weiblichen Narwals mit einem männlichen Beluga hervorgegangen war.[3]
Belugas sind ausgesprochen gesellige und soziale Tiere und leben meist in Familienverbänden oder kleinen Gruppen. Normalerweise findet man sie in kleineren Schulen von etwa zehn Individuen (über 50 Prozent der Beobachtungen), manchmal auch als Einzelschwimmer (etwa 16 Prozent der Beobachtungen); es werden aber auch vereinzelt Gruppen mit mehr als hundert Tieren beobachtet. Die sich während der Paarungszeit bildenden Großgruppen mit teilweise mehr als tausend Tieren stellen allerdings eine Ausnahmeerscheinung während der saisonalen Zusammentreffen dar.
Die Kommunikation der Weißwale erfolgt über akustische Signale, die im Bereich des Nasenganges zum Blasrohr gebildet werden. Das Repertoire ist bei den Weißwalen ausgesprochen groß und reicht von Brummgeräuschen über Quieklaute bis zu sehr hohen Zwitscherlauten. Der genutzte Frequenzbereich reicht dabei von 0,7 bis über 20 Kilohertz. Viele der Töne sollen offensichtlich Artgenossen herbeirufen und werden beispielsweise von gestrandeten Walen abgegeben. Früher nannten Walfänger die Belugas gerade aufgrund ihrer „Sangesfreude“ und ihres enormen Repertoires die „Kanarienvögel der Meere“.
Nach wie vor wird der Weißwal bejagt, doch ist die Zahl erlegter Tiere in den letzten Jahren stark zurückgegangen. Im Wesentlichen wird der Weißwal aus traditionellen Gründen und zum persönlichen Bedarf von Eskimos gejagt (native hunt). Während die Eskimos bis zu Beginn des 20. Jahrhunderts alles vom Wal verwerteten – Knochen, Sehnen und Fasern für Haus-, Schlitten-, Boots- und Werkzeugbau, Haut und Eingeweide als Abdeckungs- und Verpackungsmaterial, Fleisch und Speck (Tran) als Nahrungsmittel für Mensch und Schlittenhund und als Energielieferant (Brennmaterial) –, hat sich dies inzwischen grundlegend geändert. Heute ist der Weißwal für sie vor allem als Lieferant des als besondere Delikatesse geltenden Maktaaq, der Walhaut mit der unter der Oberhaut gelegenen Speckschicht (Blubber, Schwarte), von Bedeutung. Außerdem verwenden sie die geeigneten Teile des Wals als Futter für Schlittenhunde.
Kommerziell wird der Weißwal praktisch nur noch im Norden Russlands gefangen. Relevant für den Rückgang kommerzieller Waljagd wurde die vor allem in Küstennähe zunehmende Schadstoffbelastung mit DDT, PCB, Blei, Cadmium, Titan und Quecksilber der von den Walen verzehrten Organismen, die sich im Fleisch und Fett der Wale nachweisen ließ und vermehrt Krankheiten zur Folge hat. Bei der im schadstoffbelasteten Mündungsgebiet des Sankt-Lorenz-Stroms lebenden Weißwal-Population treten z. B. häufig Krebserkrankungen des Verdauungstrakts auf.[4]
Mangelnde Kenntnisse von natürlichen Schwankungen der Fischbestände, vor allem bei Heilbutt und Lachs, führten 1929 dazu, dass jedem Fischer vor Neufundland Prämien für den Abschuss von Belugas gezahlt wurden, sowie eine Extraprämie, wenn sie eine Belugaflosse vorweisen konnten. Da man die Belugas für den katastrophalen Einbruch der Fischindustrie vor der kanadischen Ostküste verantwortlich machte, scheute sich das Fischereiministerium nicht, mittels eines gecharterten Flugzeugs Bomben im Sankt-Lorenz-Strom abzuwerfen.[5]
Der Schutz der Weißwale wird aufgrund nachlassender Bejagung und weltweiter Walschutzmaßnahmen als ausreichend angesehen. Einen wichtigen Beitrag liefert überdies der Tourismus, nachdem Walbeobachtungsprogramme auch von Belugas an leicht zugänglichen Küsten in Kanada und Alaska sehr populär geworden sind. Als problematisch erweisen sich andererseits zunehmende Aktivitäten zur Gewinnung von Erdöl in polaren Gewässern, die zu zunehmender Störung der Tiere und Verschmutzung ihrer Lebensräume führen.
Für eine Betrachtung der Schadstoffbelastung ist die Population der Weißwale des Sankt-Lorenz-Stroms besonders geeignet. Erstens sind die Belugas hier von den anderen Vorkommen sehr stark isoliert. Zweitens zählt die Region zu den am höchsten belasteten in der Welt. Durch Landwirtschaft und Industrie werden Schwermetalle, insbesondere Quecksilber und Blei, eingetragen. Ebenso organische Chlorverbindungen wie PAH, PCB und DDT und ihren Metaboliten, um nur einige zu nennen. Der Sankt-Lorenz-Strom stellt quasi ein „Auffangbecken“ für die Abflüsse der am höchsten industrialisierten Region der Welt dar. Darüber hinaus ist eine natürliche Umweltbelastung durch Quecksilber dort bekannt. Daher ist es wichtig zu wissen, wie hoch der Unterschied zwischen den natürlich vorhandenen und anthropogen verursachten Quecksilberbelastungen ist. So konnten u. a. Outridge (2001),[6] Martineau (2002)[7] oder z. B. Béland (1996)[8] aufzeigen, dass seit dem 13. Jahrhundert ein konstanter Gehalt an natürlichem Quecksilber vorlag, jedoch die anthropogen verursachten Belastungen deutlich angestiegen sind.[9] Auch Martineau (2002)[7] wies nach, dass Zusammenhänge zwischen dem Wirtschaftsstandort des St.-Lorenz-Stromes und den Schadstoffbelastungen der dort lebenden Belugas besteht. Es wurde festgestellt, dass mit der fortschreitenden Industrialisierung auch ein Anstieg der Schadstoffbelastungen in den Weltmeeren bewirkt wurde. Dennoch wurde nicht genau geklärt, wie hoch der von den Menschen verursachte Anteil ist, was mit verschiedenen Methoden untersucht werden sollte.
Es boten sich Analysen der Zähne an, um die Konzentrationsveränderungen von Quecksilber in den Belugapopulationen im Laufe der Zeit darzustellen. Diese unterliegen im Gegensatz zu Knochen einem schrittweisen Wachstum und keiner ständigen Veränderung, sodass die Spurenelemente, die sich im Laufe der Zeit ansammeln, eher erhalten bleiben. Auch nach dem Tod können diese Elemente besser analysiert werden als in Knochen, bei denen auch dann noch chemische Veränderungsprozesse stattfinden. Die Anlagerungen von Hg in Zähnen wird dementsprechend als Indikator für die Belastung des Weichgewebes der Belugas angesehen. Dennoch wurden auch Gewebeproben aus Leber und Nieren untersucht und mit den Ergebnissen der Zahnanalyse verglichen. In diesen Ergebnissen stellte sich dar, dass die Quecksilber-Konzentrationen in den Zähnen der Belugas zu 46 – 61 % mit den Werten aus anderen Gewebsteilen des Körpers (darunter Niere, Leber und Muskeln) übereinstimmte. Der Quecksilberanteil steigt demnach im Weichgewebe und Hartgewebe gleich an, sodass die Zahlen korrelieren und die Ergebnisse in gleicher Weise interpretiert werden können.[10]
Des Weiteren sollten die Zähne in Studien mit einbezogen werden, da sie durch die Übereinstimmung der Konzentrationen des Quecksilbers auch Auskunft über das Alter des Tieres geben können, was auch nach dem Tod erfolgen kann. Demnach wird durch die Untersuchung an Zähnen die Forschung auf diesem Gebiet erleichtert, da für eine retrospektive Studie Materialien aus vergangener Zeit benötigt werden. Da diese länger erhalten bleiben und keinem starken Verwesungsprozess unterliegen, wie es bei anderen Organen der Fall ist, eignen sich diese besonders gut für eine dementsprechende Analyse.[10] Gewebedatenbanken kennt man erst seit wenigen Jahrzehnten. Daher ist es kaum möglich an Weichgewebeproben aus der Zeit vor 1800 zu gelangen. Bei Hartgewebe, wie den Zähnen, ist diese Problematik kaum vorhanden.[11]
Laut des Arctic Monitoring und der Assessment Programme (AMAP) 2011 hat sich die Schwermetallbelastung von Belugas, Robben, Eisbären oder Greifvögeln in den vergangenen 150 Jahren verzehnfacht. Um die Veränderungen der Quecksilberkonzentrationen in den betroffenen Gewässern nachvollziehen zu können, haben Outridge, Martineau und Belánd Untersuchungen an den Belugas durchgeführt, die die Werte aus vorindustrieller Zeit bis heute in einen Kontext stellen sollten.[6] Dabei wurden die gestrandeten Belugas und deren Kadaver über 17 Jahre lang obduziert und mögliche Todesursachen, wie z. B. Parasiteninfektionen, Krebserkrankungen und virale Infektionen, untersucht.
Im Zeitraum von 1983 bis 1999 wurden 128 gestrandete Weißwale analysiert, von denen an 23 Tieren Krebserkrankungen festgestellt wurden, wobei es sich um 21 verschiedene Krebstypen handelte, von denen sich 18 Typen bereits im Endstadium befanden. Seit 1982 wurden innerhalb von 15 Jahren erneut von Béland und Martineau weitere 73 Belugas an der Tierärztlichen Fakultät der Universität Montreal (Kanada) obduziert. Davon wiesen ca. 40 % der obduzierten Tiere Tumoren und ca. 45 % der adulten Muttertiere eine zu geringe Milchbildung auf, was auf Entzündungen, nekrotisches Gewebe oder Tumoren in den Milchdrüsen zurückzuführen ist.[8] Die häufigste Ursache für die Krebserkrankungen bei den St.-Lorenz-Strom-Belugas waren gastrointestinale Epithelkarzinome.[7]
Die am Sankt-Lorenz-Strom gestrandeten Belugas waren im Alter zwischen 21 und 25 Jahren, wohingegen die Belugas in Nordalaska häufig ein Alter von 38 Jahren erreichen. Es stellte sich heraus, dass bei 10-jährigen Belugas aus dem Jahr 1993 die Quecksilberbelastung 2,1-mal höher als bei denen aus vorindustrieller Zeit war. Bei den 40-jährigen waren es bereits 9,1 und bei den über 60 Jahre alten konnte sogar eine 17,7-mal höhere Belastung festgestellt werden. Im Schnitt wurde bei den Belugas aus dem Jahre 1960/61 im Alter zwischen 10 und 60 Jahren ein 3,1 – 4,5 mal höherer Belastungsgrad ermittelt im Vergleich zu denen aus vorindustriellen Zeiten zwischen dem 15. und 17. Jahrhundert. Dies wird zu 67 – 78 % auf anthropogene Einflüsse bei den Belugas aus dem Jahre 1960/61 und zu 52 – 94 % bei den Individuen aus dem Jahre 1993 zurückgeführt.
Insgesamt resultierten aus den Ergebnissen der Analysen, dass ca. 80 – 95 % der Quecksilberbelastungen in den Belugas, die das zehnte Lebensjahr bereits erreicht hatten, auf anthropogene Einflüsse zurückzuführen ist.[6]
Ein Anstieg der Quecksilberbelastung (Hg) in den arktischen Gewässern Nordamerikas und West-Grönlands belastet nicht nur die Weißwale, deren Krebserkrankungsrate aufgrund dessen im Gebiet des Sankt-Lorenz-Stromes sehr hoch ist. Die nachfolgende Tabelle gibt einen Überblick über die Höhe der Quecksilber-Konzentrationen in den verschiedenen Geweben der Belugas.
Allerdings muss an dieser Stelle die Bilanz der Aufnahme und der Ausscheidung von Quecksilber betrachtet werden. Die jährliche allgemeine Ausscheidung von Hg liegt bei ca. 70 %, die der Häutung beträgt ca. 0,42 – 2 % der aufgenommenen jährlichen Gesamtaufnahme.[7] Die Zahlen der Belastungen legen die Vermutungen nahe, dass nicht alle aufgenommenen Mengen des giftigen Quecksilbers ausgeschieden werden können und sich somit im Laufe der Zeit im Organismus der Tiere anreichern, wodurch sich die hohen Zahlen an krebserkrankten oder toten Individuen erklären.
Die genannten Chemikalien, wie Quecksilber, PAH, PCB und DDT und deren Metabolite, sind fettlöslich, können beim Stoffwechsel nicht abgebaut werden und lagern sich im Fettgewebe der Tiere an. Vor allem die Problematik der Quecksilber-Anreicherung entsteht eben nicht nur dadurch, dass Hg für das Tier selbst schädlich ist, sondern auch besonders für Konsumenten des Beluga-Fleisches gefährlich ist. Dies ergibt sich auch durch die natürliche Nahrungskette, in der Fleischfresser die Chemikalien durch andere bereits belastete Tiere aufnehmen und in noch höherer Konzentration an andere Tiere weitergeben, sodass dann z. B. der Beluga auch als Endkonsument am stärksten belastet wird.[8] Aufgrund dessen muss darauf hingewiesen werden, dass selbst in naturbelassenen Gebieten der Verzehr von Belugafleisch vermieden werden sollte. Dies ist besonders für die einheimische Bevölkerung der Eskimos problematisch, da diese die Belugas als traditionelle Hauptnahrungsquelle beziehen.[12] Mittlerweile sind die Weißwale des St.-Lorenz-Stromes zwar geschützt, dennoch ist die belastete Population nicht im Stande, sich zu erholen, da sich die Chemikalien über viele Jahrzehnte festgesetzt haben und durch die Muttertiere an ihren Nachwuchs in Form von belasteter, konzentrierter Milch weitergegeben werden.[8]
Der Weißwal (Delphinapterus leucas) oder Beluga (russisch белуха belucha, von белый bely = „weiß“) ist eine Art der Gründelwale, die in arktischen und subarktischen Gewässern lebt. Wie die nahe verwandten Narwale besitzen sie keine Rückenfinne; auffällig ist ihre bläulich-weiße bis cremeweiße Färbung.
La beluga, balena blanca o marsoin (Delphinapterus leucas) es una espècia de cetacèu odontocèt qu'abita la region artica e subartica. Recep sovent lo nom erronèu de «balena blanca» («balena», dins un sens mai estricte, es pas aplicable als cetacèus dentats e se reserva pels membres del subòrdre dels misticèts). Es l'unica espècia del genre Delphinapterus que forma la familha dels monodontids amb lo narval (Monodon monoceros).
Es adaptada plenament a la vida dins l'Artic e per aquò ten una seria de caracteristicas anatomicas e fisiologicas que la diferencian dels autres cetacèus. Se caracteriza per la color totalament blanca dels adults e per la manca d'aleta dorsala. Ten una prominéncia frontala distintiva qu'alberga l'organ nomenat melon, que dins aquela espècia es fòrça voluminós e deformable. A una talha intermediària entre la de las balenas e los dalfins, amb una longor e pes maximums pels mascles de 5,5 mètres e 1.600 kg e un còs robust amb lo percentatge mai naut de graissa de tots los cetacèus. Son sens de l'ausida es fòrça desvolopat e ten la capacitat d'ecolocalizacion que li permet de se mobilizar e trobar respiradors desota les placas de glaç.
Beluga (Delphinapterus leucas) ose balena e bardhë është cetace arktik dhe sub-arktik. Është një nga dy anëtarët e familjes Monodontidae, së bahsku me narvalin, dhe është anëtari i vetëm i gjinisë Delphinapterus. Kjo kafshë e detit shpesh quhet edhe kanarina e detit për shkak të cicërimës të mprehtë.[1]
Është e përshtatur me jetën në Arktik, kështu që ka veçori anatomike dhe fiziologjike që e dallojnë atë nga cetacetë e tjerë. Një ndër këto veçori është ngjyra e bardhë e pastër dhe mungesa e pendës kurrizore. Ka një gungë të veçantë në pjesën e përparme të kokës e cila mban një organ ekolokues të quajtur pjepër, i cili në këtë lloj është i madh dhe i deformueshëm. Madhësia e trupit të belugës është në mes të asaj të një delfini dhe një balene të vërtetë, ku meshkujt rriten deri në 5.5 m gjatësi dhe peshojnë deri në 1,600 kg. Kjo balenë ka trup të ngjeshur. Një përqindje e madhe e peshës së saj është dhjamë balene, njëjtë si tek shumë cetace të tjerë. Shqisën e dëgjimit e ka shumë të zhvilluar dhe me anë të ekolokacionit (sonarit) mund të lëviz përreth për të gjetur vrima nën shtresën e akullit.
Belugat janë të shoqërueshme dhe formojnë grupe mesatarisht deri në 10 anëtarë, megjithëse gjatë verës, ata mund të mblidhen deri në qindra apo edhe mijëra nëpër estuarët dhe zonat e cekëta bregdetare. Janë notarë të ngadalshme, por mund të zhyten deri në 700 m thellësi. Ata janë ushqyes oportunist dhe dieta e tyre ndryshon sipas vendit dhe sezonit. Ato kryesisht ushqehen me peshq, krustace dhe kafshë të tjera jokurrizore.
Nga perspektiva e mbrojtjes, beluga është e kategorizuar si një kafshë pranë rrezikut (NT) nga Unioni Ndërkombëtar për Ruajtjen e Natyrës, ndërsa nënpopullata e belugave e Gjirit të Kukut në Alaskë konsiderohet e rrezikuar në mënyrë kritike dhe është e vendosur nën mbrojtjen e Aktit për speciet e rrezikuara nga qeveria federale e Shteteve të Bashkuara.[2][3] Dy nga shtatë nënpopullatat e belugave në ujrat e Kanadasë, ato në Gjirin e Hudsonit dhe të Ungavasë, janë të kategorizuara si në rrezik.
Belugat janë një nga cetacetë që mbahen më së shpeshti nëpër akuariume dhe parqe për kafshë të egra në Amerikën e Veriut, Evropë dhe Azi; për shkak të ngjyrës dhe shprehjes së tyre janë të njohura për publikun.
Belugat meshkuj janë më të mëdhenj se femrat. Meshkujt mund të arrijnë gjatësinë deri në 5.5 m, kurse femrat rritën deri në 4.1 m. Meshkujt peshojnë nga 1,100 deri në 1600 kg ndërsa femrat peshojnë nga 700 deri në 1200 kg. Është më e madhe se shumica e delfinëve, por është më e vogël se shumica e balenave më dhëmbë.
Beluga e rritura kanë ngjyrë të bardhë ose rrallë herë ngjyrë gri në të bardhë. Sidoqoftë, belugat e vogla kanë zakonisht ngjyrë gri. Koka e belugës është ndryshe nga ajo e balenave të tjera. Ashtu si pjesa më e madhe e balenave me dhëmbë ajo ka një petë të indit lyror të gjendur në qendër të ballit. Beluga është e aftë ta ndryshojë formën e kokës së saj duke fryrë me ajër sinuset e saj. Ndryshe nga shumë delfinë dhe balena, vertebrat e qafës nuk janë të ndërthurura sëbashku duke i lejuar kafshës fleksibilitetin për të kthyer kokën e tij anash. Në pjesën e përparmë të gojës, beluga ka nga 8 deri në 10 dhëmbë në secilën anë të nofullës dhe një total prej 34 deri në 40 dhëmbë.
Beluga ka një kreshtë shpinore më tepër se një pendë shpinorë. Mungesa e pandës shpinorë pasqyrohet në emrin gjinisë së llojit apterus, fjalë grekë që do të thotë "pa krahë". Preferenca e evolucionit për një kreshtë shpinore sesa për një pendë shpinorë, besohet nga shkencëtarët, së është një formë e përshtatjes për kushtet nën akull ose ndoshta për një mënyrë të ruajtjes së nxehtësisë. Ashtu si tek balenat e tjera, gjëndra tiroide është relativisht e madhe në krahasim me gjitarët tokësorë dhe i ndihmon për të mbajtur të lartë metabolizmin gjatë okupacioneve verore.
Trupi i belugës është i rrumbullakët, veçanërisht kur është e ushqyer mirë dhe me një kon (pakësim) në kokë dhe në bisht. Koni i papritur në bazë të qafës së balenës i jep pamjen shpatullave, unike midis balenave. Penda e bishtit rritet dhe behët gjithnjë e më e lakuar ashtu si dhe mosha e kafshës. Pendët e notimit janë të gjera dhe të shkurtra, duke i bërë ata pothuajse si formë katrorë.
Beluga është një gjitar që noton ngadalë dhe ushqehet kryesisht me peshq. Ajo ha gjithashtu cefalopodë (oktapodë dhe kallamarë) dhe me krustace (Gaforre dhe karkaleca deti). Ajo e marr ushqimin zakonisht në shtratin e detit në një thellësi 1000 foot, por ato mund të zhytën të paktën sa dyfishi i kësaj thellësie. Në përgjithësi një zhytje për tu ushqyer zgjat 3-5 minuta, por Belugat janë vëzhguar duke u zhytur me më shumë se 20 minuta për një herë të zhytur.
Belugat femra zakonisht lindin çdo 3 vjet. Pjesa më e madhe e lidhjeve mas balenave ndodhin gjatë shkurtit dhe majit, por ka edhe lidhje që formohen në muajt e tjerë të vitit.
Periudha e shtatzënisë zgjat 12 deri në 14 muaj e gjysmë. Të vegjelit lindin gjatë një periudhë të zgjatur që ndryshon nga vendndodhja. Në Kanadanë Arktikë, të vegjelit lindin midis periudhës mars dhe shtator, ndërsa në gjirin e Hudsonit piku i periudhës së pjelljeve është në Fund të qershorit dhe në Cumberland, pjesa më e madhe e të vegjëlve lindin që nga fundi i korrikut deri në fillim të gushtit.
Të vegjelit e sapo lindur janë 1,5 metra të gjatë, peshojnë rreth 80 kilogram dhe kanë ngjyrën gri. Të vegjelit mbetën të varur nga nënat e tyre për të paktën dy vjet. Belugat meshkuj e arrijnë pjekurinë seksualë midis katër dhe shtatë vjet, ndërsa femrat e rrijne pjekurinë seksualë gjatë periudhës gjashtë deri në nëntë vjet. Belugat mund të jetojnë për më shumë se 50 vjeç.
Beluga (Delphinapterus leucas) ose balena e bardhë është cetace arktik dhe sub-arktik. Është një nga dy anëtarët e familjes Monodontidae, së bahsku me narvalin, dhe është anëtari i vetëm i gjinisë Delphinapterus. Kjo kafshë e detit shpesh quhet edhe kanarina e detit për shkak të cicërimës të mprehtë.
Është e përshtatur me jetën në Arktik, kështu që ka veçori anatomike dhe fiziologjike që e dallojnë atë nga cetacetë e tjerë. Një ndër këto veçori është ngjyra e bardhë e pastër dhe mungesa e pendës kurrizore. Ka një gungë të veçantë në pjesën e përparme të kokës e cila mban një organ ekolokues të quajtur pjepër, i cili në këtë lloj është i madh dhe i deformueshëm. Madhësia e trupit të belugës është në mes të asaj të një delfini dhe një balene të vërtetë, ku meshkujt rriten deri në 5.5 m gjatësi dhe peshojnë deri në 1,600 kg. Kjo balenë ka trup të ngjeshur. Një përqindje e madhe e peshës së saj është dhjamë balene, njëjtë si tek shumë cetace të tjerë. Shqisën e dëgjimit e ka shumë të zhvilluar dhe me anë të ekolokacionit (sonarit) mund të lëviz përreth për të gjetur vrima nën shtresën e akullit.
Belugat janë të shoqërueshme dhe formojnë grupe mesatarisht deri në 10 anëtarë, megjithëse gjatë verës, ata mund të mblidhen deri në qindra apo edhe mijëra nëpër estuarët dhe zonat e cekëta bregdetare. Janë notarë të ngadalshme, por mund të zhyten deri në 700 m thellësi. Ata janë ushqyes oportunist dhe dieta e tyre ndryshon sipas vendit dhe sezonit. Ato kryesisht ushqehen me peshq, krustace dhe kafshë të tjera jokurrizore.
Nga perspektiva e mbrojtjes, beluga është e kategorizuar si një kafshë pranë rrezikut (NT) nga Unioni Ndërkombëtar për Ruajtjen e Natyrës, ndërsa nënpopullata e belugave e Gjirit të Kukut në Alaskë konsiderohet e rrezikuar në mënyrë kritike dhe është e vendosur nën mbrojtjen e Aktit për speciet e rrezikuara nga qeveria federale e Shteteve të Bashkuara. Dy nga shtatë nënpopullatat e belugave në ujrat e Kanadasë, ato në Gjirin e Hudsonit dhe të Ungavasë, janë të kategorizuara si në rrezik.
Belugat janë një nga cetacetë që mbahen më së shpeshti nëpër akuariume dhe parqe për kafshë të egra në Amerikën e Veriut, Evropë dhe Azi; për shkak të ngjyrës dhe shprehjes së tyre janë të njohura për publikun.
Beluxa (Delphinapterus leucas) — delfinsimonlar oilasiga mansub sut emizuvchi hayvon urugʻining yagona vakili. Tanasining uzunligi 6 metrgacha, ogʻirligi 1,5 tonnagacha. Beluxalar Shimoliy Muz okeani va u bilan tutashgan dengizlarda tarqalgan boʻlib, muzlar orasida ham uchraydi. Boshining peshona qismidagi mustahkam qadogʻi yordamida muzlarni bemalol yorib suzib yuradi. Baliqlar, qisqichbaqasimonlar va boshqa mayda hayvonlar bilan oziqlanadi. Baliqlar galalarining orqasidan daryolarga ham oʻtadi. Beluxalar poda boʻlib yashaydi. Yirik (1,5 m keladigan) bola tugʻadi. Tutqinlikka yaxshi chidaydi. Goʻshti, terisi va yogʻi uchun cheklangan miqdorda ovlanadi.
Beluxa (Delphinapterus leucas) — delfinsimonlar oilasiga mansub sut emizuvchi hayvon urugʻining yagona vakili. Tanasining uzunligi 6 metrgacha, ogʻirligi 1,5 tonnagacha. Beluxalar Shimoliy Muz okeani va u bilan tutashgan dengizlarda tarqalgan boʻlib, muzlar orasida ham uchraydi. Boshining peshona qismidagi mustahkam qadogʻi yordamida muzlarni bemalol yorib suzib yuradi. Baliqlar, qisqichbaqasimonlar va boshqa mayda hayvonlar bilan oziqlanadi. Baliqlar galalarining orqasidan daryolarga ham oʻtadi. Beluxalar poda boʻlib yashaydi. Yirik (1,5 m keladigan) bola tugʻadi. Tutqinlikka yaxshi chidaydi. Goʻshti, terisi va yogʻi uchun cheklangan miqdorda ovlanadi.
Ang Delphinapterus leucas (Ingles: beluga whale o white whale) ay isang lumba-lumba at hindi tunay na balyena, bagaman may whale sa kaniyang pangalang Ingles. Isa ito sa mga Arktiko at sub-Arktikong espesye ng mga cetacean. Kabilang ito sa dalawang miyembro ng pamilyang Monodontidae, kasama ng mga narwhal. Karaniwan itong tinatawag na beluga o sea canary (kanaryong-dagat) dahil sa kaniyang mataas at matining na iyak. May habang 5 metro, puting kulay, at tila-milong hugis ng ulo.
Ang lathalaing ito na tungkol sa Agham ay isang usbong. Makatutulong ka sa Wikipedia sa nito.
Ang Delphinapterus leucas (Ingles: beluga whale o white whale) ay isang lumba-lumba at hindi tunay na balyena, bagaman may whale sa kaniyang pangalang Ingles. Isa ito sa mga Arktiko at sub-Arktikong espesye ng mga cetacean. Kabilang ito sa dalawang miyembro ng pamilyang Monodontidae, kasama ng mga narwhal. Karaniwan itong tinatawag na beluga o sea canary (kanaryong-dagat) dahil sa kaniyang mataas at matining na iyak. May habang 5 metro, puting kulay, at tila-milong hugis ng ulo.
Maidovalas (lat. Delphinapterus leucas) on narvallazien hammasvalahien laji.
Maidovalahan nahku on yhty värii. Vastesuavut yksilöt ollah muzavansinizet, yhtenvuotizet ollah harmuat, harmuahkot da valgosinizet. Yksilöt, kudamile on 3–5 vuottu, ollah valgiet.
Suurimmat uročut ollah 6 m piduhuttu da painetah 2 t. Emäčyt ollah pienemmät. Maidovalahan piä on pienehkö, «oččaine», ilmai n’okkua. Kaglan selgyranguluuhut ei yhtistytä, sendäh net elätit voijah kiändiä piät. Rinnanevät ollah pienet, piduliččuhizet. Selgyeviä ei ole, sendäh latinakse maidovalastu kučutah Delphinapterus – «Siivettömäkse del’finakse».
Maidovalahat eletäh 50° da 80° p.l. välil, arktizis, Valgies, Beringovos, Ohotizes merilöis. Talviloil sidä voi vastata Balties meres.
Enimyölleh maidovalas syöy parvikalua (villakuorehtu, tr’oskua, jiämerenseitii, seldii, navuagua, kambalua, siijan da lohin lajii); ruakkoi da mol’uskoi.
Maidovalahat ei tavata sualistu, a imietäh sidä. Yhtes päiväs täyzi-igäine yksilö syöy läs 15 kg syömisty. Puaksuh, gu suaja syömisty, maidovalahat kävväh suurih jogiloih, ezim. Obih, Jenisejah, Lenah, Amurah.
Talvel maidovalahile on jygei. Net kuollah, konzu ukonlähtiet jiävytäh libo maidovalahien karju puuttuu jiäridah. Talvel valgei kondii meččuiččou maidovalahii ukonlähtilöin rinnal da suatetah čusviettomakse käbälil. Toinen maidovalahien vihaniekku on miekkuvalas.
Maidovalahat siirrytäh karjoil, kudamat ollah kahtu lajii. Yksi on joukot 1–3 täyzi-igäzis emäččylöis (arbaillen sizäris) da niilöin eriigähizis poigazis. Toine on joukot 8–16 täyzi-igäzis uroččulois. Toiči maidovalahat kerävytäh suurih karjoih sadois da tuhanzis yksikkölöis.
Maidovalahat ollah socializet elätit. Amerikkalazet kučutah niilöi merikanarilinnuikse (sea canary) da ven’alazil on oma «möngyö maidovalahal» (реветь белугой) frazeologizmu, sendäh gu elätit annetah äijy erilastu iändy. Tiedomiehet laskiettih läs 50 iändy (viheldys, vingeh, čiyčetys, kradžineh, mängeh, möngyh). Tädä paiči maidovalahat käytetäh «rungan da rožan kieldy».
Käytetäh vaigu maidovalahien nahkua da razvuo. Kolmen viimizen vuozikymmenien aigah Ven’al suajah vaigu moni kymmendy yksikkyö Pohjazen da Loittozen Päivännouzun mualoin rahvahih, tutkimizeh da del’finuarioloih niškoi.
Maidovalas hyvin eläy vägivallas da sidä voijah harjaittua hyvin. Ruadau ristikanzan hyväkse: tuou laittehet čukeldujile, eččiy kadonnuzii vehkehii, snimaiččou videokameral.
Pe̍h-sek Hái-ang/Pe̍h-keng (ha̍k-miâ: Delphinapterus leucas) sī tiàm tī Pak-ke̍k/ē-Pak-ke̍k ê Cetacea chéng.
Vilgesguolli (Delphinapterus leucas) lea Arktálaš ja sub-Arktálaš fálisčearda.
Dutkálaš namma Delphinapterus leucas máksit vilges delfiidna soajáinhaga, ja máinnus vilgesguoli ivdni ja su fihččuhaga. Vilgesguolli šaddá sulli 3-5 mehterat guhkki ja 1350-1500 kilot lossat.
வெள்ளைத் திமிங்கிலம் (ஆங்கிலம்: Beluga, அறிவியல் பெயர்: Delphinapterus leucas) என்பது வட துருவப் பகுதிக் கடலில் மட்டும் வாழும் ஒரு வகை திமிங்கிலம் ஆகும். கடற்பாலூட்டி குடும்பத்தில் இந்த இனம் மட்டுமே வெள்ளை நிறத் தோற்றம் கொண்ட இனமாகும். இந்தச் சிறிய வகை திமிங்கிலம் 5 மீட்டர் நீளம் வரை வளரக்கூடியது. பெண்பால் வகையை விட ஆண்வகைகள் பெரிதாக வளரும். ஆண் வெள்ளைத் திமிங்கிலங்கள் 1,360 கிலோகிராம் வரையும் பெண் 900 கிலோகிராம் வரையும் எடை கொண்டவை. பொதுவாக, பிறக்கும்போது 1.5 மீட்டர் நீளமும் 80 கிலோ எடையும் கொண்டு சாம்பல் நிறத்தில் இருக்கும்.
வெள்ளைத் திமிங்கிலம் (ஆங்கிலம்: Beluga, அறிவியல் பெயர்: Delphinapterus leucas) என்பது வட துருவப் பகுதிக் கடலில் மட்டும் வாழும் ஒரு வகை திமிங்கிலம் ஆகும். கடற்பாலூட்டி குடும்பத்தில் இந்த இனம் மட்டுமே வெள்ளை நிறத் தோற்றம் கொண்ட இனமாகும். இந்தச் சிறிய வகை திமிங்கிலம் 5 மீட்டர் நீளம் வரை வளரக்கூடியது. பெண்பால் வகையை விட ஆண்வகைகள் பெரிதாக வளரும். ஆண் வெள்ளைத் திமிங்கிலங்கள் 1,360 கிலோகிராம் வரையும் பெண் 900 கிலோகிராம் வரையும் எடை கொண்டவை. பொதுவாக, பிறக்கும்போது 1.5 மீட்டர் நீளமும் 80 கிலோ எடையும் கொண்டு சாம்பல் நிறத்தில் இருக்கும்.
Sisuaq suli Qiḷalugaq (Delphinapterus leucas)
The beluga whale (/bɪˈluːɡə/) (Delphinapterus leucas) is an Arctic and sub-Arctic cetacean. It is one of two members of the family Monodontidae, along with the narwhal, and the only member of the genus Delphinapterus. It is also known as the white whale, as it is the only cetacean to regularly occur with this colour; the sea canary, due to its high-pitched calls; and the melonhead, though that more commonly refers to the melon-headed whale, which is an oceanic dolphin.
The beluga is adapted to life in the Arctic, with anatomical and physiological characteristics that differentiate it from other cetaceans. Amongst these are its all-white colour and the absence of a dorsal fin, which allows it to swim under ice with ease.[4] It possesses a distinctive protuberance at the front of its head which houses an echolocation organ called the melon, which in this species is large and deformable. The beluga's body size is between that of a dolphin and a true whale, with males growing up to 5.5 m (18 ft) long and weighing up to 1,600 kg (3,530 lb). This whale has a stocky body. Like many cetaceans, a large percentage of its weight is blubber (subcutaneous fat). Its sense of hearing is highly developed and its echolocation allows it to move about and find breathing holes under sheet ice.
Belugas are gregarious and form groups of 10 animals on average, although during the summer, they can gather in the hundreds or even thousands in estuaries and shallow coastal areas. They are slow swimmers, but can dive to 700 m (2,300 ft) below the surface. They are opportunistic feeders and their diets vary according to their locations and the season. The majority of belugas live in the Arctic Ocean and the seas and coasts around North America, Russia, and Greenland; their worldwide population is thought to number around 200,000.[5][6] They are migratory and the majority of groups spend the winter around the Arctic ice cap; when the sea ice melts in summer, they move to warmer river estuaries and coastal areas. Some populations are sedentary and do not migrate over great distances during the year.
The native peoples of North America and Russia have hunted belugas for many centuries. They were also hunted by non-natives during the 19th century and part of the 20th century. Hunting of belugas is not controlled by the International Whaling Commission, and each country has developed its own regulations in different years. Currently, some Inuit in Canada and Greenland, Alaska Native groups and Russians are allowed to hunt belugas for consumption as well as for sale, as aboriginal whaling is excluded from the International Whaling Commission 1986 moratorium on hunting. The numbers have dropped substantially in Russia and Greenland, but not in Alaska and Canada. Other threats include natural predators (polar bears and killer whales), contamination of rivers (as with Polychlorinated biphenyl (PCBs) which bioaccumulate up the food chain), climate change and infectious diseases. The beluga was placed on the International Union for Conservation of Nature's Red List in 2008 as being "near threatened"; the subpopulation from the Cook Inlet in Alaska, however, is considered critically endangered and is under the protection of the United States' Endangered Species Act. Of all seven extant Canadian beluga populations, those inhabiting eastern Hudson Bay, Ungava Bay, and the St. Lawrence River are listed as endangered.
Belugas are one of the most commonly kept cetaceans in captivity and are housed in aquariums, dolphinariums and wildlife parks in North America, Europe and Asia. They are considered charismatic because of their smiling appearance, communicative nature,[7] and supple, graceful movement.[8]
The beluga was first described in 1776 by Peter Simon Pallas.[1] It is a member of the family Monodontidae, which is in turn part of the parvorder Odontoceti (toothed whales).[1] The Irrawaddy dolphin was once placed in the same family, though recent genetic evidence suggests these dolphins belong to the family Delphinidae.[9][10] The narwhal is the only other species within the Monodontidae besides the beluga.[11] A skull has been discovered with intermediate characteristics supporting the hypothesis that hybridisation is possible between these two species.[12]
The name of the genus, Delphinapterus, means "dolphin without fin" (from the Greek δελφίν (delphin), dolphin and απτερος (apteros), without fin) and the species name leucas means "white" (from the Greek λευκας (leukas), white).[13] The Red List of Threatened Species gives both beluga and white whale as common names, though the former is now more popular. The English name comes from the Russian белу́га, which derives from the word белый (bélyj), meaning "white".[13] Nowadays the word белу́га in Russian refers to the beluga sturgeon.
The whale is also colloquially known as the "sea canary" on account of its high-pitched squeaks, squeals, clucks, and whistles. A Japanese researcher claimed that he taught a beluga to "talk" by using these sounds to identify three different objects, offering hope that humans may one day be able to communicate effectively with sea mammals.[14] A similar observation has been made by Canadian researchers, where a beluga which died in 2007 "talked" when he was still a subadult. Another example is NOC, a beluga whale that could mimic the rhythm and tone of human language. Beluga whales in the wild have been reported to imitate human voices.[15]
Mitochondrial DNA studies have shown modern cetaceans last shared a common ancestor between 25 and 34 million years ago[16][17] The superfamily Delphinoidea (which contains monodontids, dolphins and porpoises) split from other toothed whales, odontoceti, between 11 and 15 million years ago. Monodontids then split from dolphins (Delphinidae) and later from porpoises (Phocoenidae), their closest relatives in evolutionary terms.[16] In 2017 the genome of a beluga whale was sequenced, comprising 2.327 Gbp of assembled genomic sequence that encoded 29,581 predicted genes.[18] The authors estimated that the genome-wide sequence similarity between beluga whales and killer whales is 97.87%.
The beluga's earliest known distinctive ancestors include the prehistoric Denebola brachycephala from the late Miocene epoch (9–10 million years ago),[19][20] and Bohaskaia monodontoides, from the early Pliocene (3–5 million years ago).[21] Fossil evidence from Baja California[22] and Virginia indicate the family once inhabited warmer waters.[21] A fossil of the monodontid Casatia thermophila, from five million years ago, provides the strongest evidence that monodontids once inhabited warmer waters, as the fossil was found alongside fossils of tropical species such as bull and tiger sharks.[23]
The fossil record also indicates that, in comparatively recent times, the beluga's range varied with that of the polar ice packs expanding during ice ages and contracting when the ice retreated.[24] Counter-evidence to this theory comes from the finding in 1849 of fossilised beluga bones in Vermont in the United States, 240 km (150 mi) from the Atlantic Ocean. The bones were discovered during construction of the first railroad between Rutland and Burlington in Vermont, when workers unearthed the bones of a mysterious animal in Charlotte. Buried nearly 10 ft (3.0 m) below the surface in a thick blue clay, these bones were unlike those of any animal previously discovered in Vermont. Experts identified the bones as those of a beluga. Because Charlotte is over 150 mi (240 km) from the nearest ocean, early naturalists were at a loss to explain the presence of the bones of a marine mammal buried beneath the fields of rural Vermont.
The remains were found to be preserved in the sediments of the Champlain Sea, an extension of the Atlantic Ocean within the continent resulting from the rise in sea level at the end of the ice ages some 12,000 years ago.[25] Today, the Charlotte whale is the official Vermont State Fossil (making Vermont the only state whose official fossil is that of a still extant animal).[26]
Its body is round, particularly when well fed, and tapers less smoothly to the head than the tail. The sudden tapering to the base of its neck gives it the appearance of shoulders, unique among cetaceans. The tail-fin grows and becomes increasingly and ornately curved as the animal ages. The flippers are broad and short—making them almost square-shaped.
Preliminary investigations suggested a beluga's life expectancy was rarely more than 30 years.[27] The method used to calculate the age of a beluga is based on counting the layers of dentin and dental cement in a specimen's teeth, which were originally thought to be deposited once or twice a year. The layers can be readily identified as one layer consists of opaque dense material and the other is transparent and less dense. It is therefore possible to estimate the age of the individual by extrapolating the number of layers identified and the estimated frequency with which the deposits are laid down.[28] A 2006 study using radiocarbon dating of the dentin layers showed the deposit of this material occurs with a lesser frequency (once per year) than was previously thought. The study therefore estimated belugas can live for 70 or 80 years.[29] However, recent studies suggest that it is unclear as to whether belugas receive a different number of layers per year depending on the age of the animal (for example young belugas may only receive an additional one layer per year), or simply just one layer per year or every other year.[30]
The species presents a moderate degree of sexual dimorphism, as the males are 25% longer than the females and are sturdier.[31] Adult male belugas can range from 3.5 to 5.5 m (11 to 18 ft), while the females measure 3 to 4.1 m (9.8 to 13.5 ft).[32] Males weigh between 1,100 and 1,600 kg (2,430 and 3,530 lb), and occasionally up to 1,900 kg (4,190 lb) while females weigh between 700 and 1,200 kg (1,540 and 2,650 lb).[33][34] They rank as mid-sized species among toothed whales.[35]
Individuals of both sexes reach their maximum size by the time they are 10 years old.[36] The beluga's body shape is stocky and fusiform (cone-shaped with the point facing backwards), and they frequently have folds of fat, particularly along the ventral surface.[37] Between 40% and 50% of their body weight is fat, which is a higher proportion than for cetaceans that do not inhabit the Arctic, where fat only represents 30% of body weight.[38][39] The fat forms a layer that covers all of the body except the head, and it can be up to 15 cm (5.9 in) thick. It acts as insulation in waters with temperatures between 0 and 18 °C, as well as being an important reserve during periods without food.[40]
The adult beluga is rarely mistaken for any other species, because it is completely white or whitish-grey in colour.[41] Calves are usually born grey,[32] and by the time they are a month old, have turned dark grey or blue grey. They then start to progressively lose their pigmentation until they attain their distinctive white colouration, at the age of seven years in females and nine in males.[41] The white colouration of the skin is an adaptation to life in the Arctic that allows belugas to camouflage themselves in the polar ice caps as protection against their main predators, polar bears and killer whales.[42] Unlike other cetaceans, the belugas seasonally shed their skin.[43] During the winter, the epidermis thickens and the skin can become yellowish, mainly on the back and fins. When they migrate to the estuaries during the summer, they rub themselves on the gravel of the riverbeds to remove the cutaneous covering.[43]
Like most toothed whales, the beluga has a compartment found at the centre of the forehead that contains an organ used for echolocation called a melon, which contains fatty tissue.[44] The shape of the beluga's head is unlike that of any other cetacean, as the melon is extremely bulbous, lobed and visible as a large frontal prominence.[44] Another distinctive characteristic it possesses is the melon is malleable; its shape is changed during the emission of sounds.[11] The beluga is able to change the shape of its head by blowing air around its sinuses to focus the emitted sounds.[45][46] This organ contains fatty acids, mainly isovaleric acid (60.1%) and long-chain branched acids (16.9%), a very different composition from its body fat, and which could play a role in its echolocation system.[47]
Unlike many dolphins and whales, the seven vertebrae in the neck are not fused together, allowing the animal to turn its head laterally without needing to rotate its body.[48] This gives the head a lateral manoeuvrability that allows an improved field of view and movement and helps in catching prey and evading predators in deep water.[42] The rostrum has about eight to ten small, blunt and slightly curved teeth on each side of the jaw and a total of 36 to 40 teeth.[49] Belugas do not use their teeth to chew, but for catching hold of their prey; they then tear them up and swallow them nearly whole.[50]
Belugas only have a single spiracle, which is located on the top of the head behind the melon, and has a muscular covering, allowing it to be completely sealed. Under normal conditions, the spiracle is closed and an animal must contract the muscular covering to open the spiracle.[51] A beluga's thyroid gland is larger than that of terrestrial mammals—weighing three times more than that of a horse—which helps it to maintain a greater metabolism during the summer when it lives in river estuaries.[52] It is the marine cetacean that most frequently develops hyperplastic and neoplastic lesions of the thyroid.[53]
The fins retain the bony vestiges of the beluga's mammalian ancestors, and are firmly bound together by connective tissue.[37] The fins are small in relation to the size of the body, rounded and oar-shaped and slightly curled at the tips.[13] These versatile extremities are mainly used as a rudder to control direction, to work in synchrony with the tailfin and for agile movement in shallow waters up to 3 m (9.8 ft) deep.[36] The fins also contain a mechanism for regulating body temperature, as the arteries feeding the fin's muscles are surrounded by veins that dilate or contract to gain or lose heat.[37][54] The tailfin is flat with two oar-like lobes, it does not have any bones, and is made up of hard, dense, fibrous connective tissue. The tailfin has a distinctive curvature along the lower edge.[37] The longitudinal muscles of the back provide the ascending and descending movement of the tailfin, which has a similar thermoregulation mechanism to the pectoral fins.[37]
Belugas have a dorsal ridge, rather than a dorsal fin.[32] The absence of the dorsal fin is reflected in the genus name of the species—apterus the Greek word for "wingless". The evolutionary preference for a dorsal ridge rather than a fin is believed to be an adaptation to under-ice conditions, or possibly as a way of preserving heat.[11] The crest is hard and, along with the head, can be used to open holes in ice up to 8 cm (3.1 in) thick.[55]
The beluga has a very specialised sense of hearing and its auditory cortex is highly developed. It can hear sounds within the range of 1.2 to 120 kHz, with the greatest sensitivity between 10 and 75 kHz,[56] where the average hearing range for humans is 0.02 to 20 kHz.[57] The majority of sounds are most probably received by the lower jaw and transmitted towards the middle ear. In the toothed whales, the lower jawbone is broad with a cavity at its base, which projects towards the place where it joins the cranium. A fatty deposit inside this small cavity connects to the middle ear.[58] Toothed whales also possess a small external auditory hole a few centimetres behind their eyes; each hole communicates with an external auditory conduit and an eardrum. It is not known if these organs are functional or simply vestigial.[58]
Belugas are able to see within and outside of water, but their vision is relatively poor when compared to dolphins.[59] Their eyes are especially adapted to seeing under water, although when they come into contact with the air, the crystalline lens and the cornea adjust to overcome the associated myopia (the range of vision under water is short).[59] A beluga's retina has cones and rods, which also suggests they can see in low light. The presence of cone cells indicates they can see colours, although this suggestion has not been confirmed.[59] Glands located in the medial corner of their eyes secrete an oily, gelatinous substance that lubricates the eye and helps flush out foreign bodies. This substance forms a film that protects the cornea and the conjunctiva from pathogenic organisms.[59]
Studies on captive animals show they seek frequent physical contact with other belugas.[42] Areas in the mouth have been found that could act as chemoreceptors for different tastes, and they can detect the presence of blood in water, which causes them to react immediately by displaying typical alarm behaviour.[42] Like the other toothed whales, their brains lack olfactory bulbs and olfactory nerves, which suggests they do not have a sense of smell.[44]
These cetaceans are highly sociable and they regularly form small groups, or pods, that may contain between two and 25 individuals, with an average of 10 members.[60] Pods tend to be unstable, meaning individuals tend to move from pod to pod. Radio tracking has even shown belugas can start out in one pod and within a few days be hundreds of miles away from that pod.[61] Beluga whale pods can be grouped into three categories, nurseries (which consist of mother and calves), bachelors (which consist of all males) and mixed groups. Mixed groups contain animals of both sexes.[62][49] Many hundreds and even thousands of individuals can be present when the pods join in river estuaries during the summer. This can represent a significant proportion of the total population and is when they are most vulnerable to being hunted.[63]
They are cooperative animals and frequently hunt in coordinated groups.[64] The animals in a pod are very sociable and often chase each other as if they are playing or fighting, and they often rub against each other.[65] Often individuals will surface and dive together in a synchronized manner, in a behavior known as milling.
In captivity, they can be seen to be constantly playing, vocalising and swimming around each other.[66] In one case, one whale blew bubbles, while the other one popped them. There have also been reports of beluga whales copying and imitating one another, similar to a game of Simon-says. There have also been reports of them displaying physical affection, via mouth to mouth contact. They also show a great deal of curiosity towards humans and frequently approach the windows in the tanks to observe them.[67]
Belugas also show a great degree of curiosity towards humans in the wild, and frequently swim alongside boats.[68] They also play with objects they find in the water; in the wild, they do this with wood, plants, dead fish and bubbles they have created.[38] During the breeding season, adults have been observed carrying objects such as plants, nets, and even the skeleton of a dead reindeer on their heads and backs.[66] Captive females have also been observed displaying this behavior, carrying items such as floats and buoys, after they have lost a calf. Experts consider this interaction with the objects to be a substitute behavior.[69]
In captivity, mothering behavior among belugas depends on the individual. Some mothers are extremely attentive while other mothers are so blasé, that they have actually lost their calves. In aquaria, there have been cases where dominant females have stolen calves from mothers, particularly if they have lost a calf or if they are pregnant. After giving birth, dominant females will return the calf back to their mother. Additionally, male calves will temporarily leave their mothers to interact with an adult male who can serve as a role model for the calf, before they return to their mothers. Male calves are also frequently seen interacting with each other.
Belugas are slower swimmers than the other toothed whales, such as the killer whale and the common bottlenose dolphin, because they are less hydrodynamic and have limited movement of their tail-fins, which produce the greatest thrust.[70] They frequently swim at speeds between 3 and 9 km/h (1.9 and 5.6 mph), although they are able to maintain a speed of 22 km/h for up to 15 min.[49] Unlike most cetaceans, they are capable of swimming backwards.[36][71] Belugas swim on the surface between 5% and 10% of the time, while for the rest of the time they swim at a depth sufficient enough to cover their bodies.[36] They do not jump out of the water like dolphins or killer whales.[13]
These animals usually only dive to depths to 20 m (66 ft),[72] although they are capable of diving to greater depths. Individual captive animals have been recorded at depths between 400 and 647 m below sea level,[73] while animals in the wild have been recorded as diving to a depth of more than 700 m, with the greatest recorded depth being over 900 m.[74] A dive normally lasts 3 to 5 minutes, but can last up to over 20 minutes.[75][49][74][76] In the shallower water of the estuaries, a diving session may last around two minutes; the sequence consists of five or six rapid, shallow dives followed by a deeper dive lasting up to one minute.[36] The average number of dives per day varies between 31 and 51.[74]
All cetaceans, including belugas, have physiological adaptations designed to conserve oxygen while they are under water.[77] During a dive, these animals will reduce their heart rate from 100 beats a minute to between 12 and 20.[77] Blood flow is diverted away from certain tissues and organs and towards the brain, heart and lungs, which require a constant oxygen supply.[77] The amount of oxygen dissolved in the blood is 5.5%, which is greater than that found in land-based mammals and is similar to that of Weddell seals (a diving marine mammal). One study found a female beluga had 16.5 L of oxygen dissolved in her blood.[78] Lastly, the beluga's muscles contain high levels of the protein myoglobin, which stores oxygen in muscle. Myoglobin concentrations in belugas are several times greater than for terrestrial mammals, which help prevent oxygen deficiency during dives.[79]
Beluga whales often accompany bowhead whales, for curiosity and to secure polynya feasibility to breathe as bowheads are capable of breaking through ice from underwater by headbutting.[80]
Belugas play an important role in the structure and function of marine resources in the Arctic Ocean, as they are the most abundant toothed whales in the region.[81] They are opportunistic feeders; their feeding habits depend on their locations and the season.[31] For example, when they are in the Beaufort Sea, they mainly eat Arctic cod (Boreogadus saida) and the stomachs of belugas caught near Greenland were found to contain rose fish (Sebastes marinus), Greenland halibut (Reinhardtius hippoglossoides) and northern shrimp (Pandalus borealis),[82] while in Alaska their staple diet is Coho salmon (Oncorhynchus kisutch).[83] In general, the diets of these cetaceans consist mainly of fish; apart from those previously mentioned, other fish they feed on include capelin (Mallotus villosus), smelt, sole, flounder, herring, sculpin and other types of salmon.[84] They also consume a great quantity of invertebrates, such as shrimp, squid, crabs, clams, octopus, sea snails, bristle worms and other deep-sea species.[84][85] Belugas feed mainly in winter as their blubber is thickest in later winter and early spring, and thinnest in the fall. Inuit observation has led scientists to believe that belugas do not hunt during migration, at least in Hudson Bay[86]
The diet of Alaskan belugas is quite diverse and varies depending on season and migratory behavior. Belugas in the Beaufort Sea mainly feed on staghorn and shorthorn sculpin, walleye pollock, Arctic cod, saffron cod and Pacific sand lance. Shrimp are the most common invertebrate eaten, with octopus, amphipods and echiurids being other sources of invertebrate prey. The most common prey species for belugas in the Eastern Chukchi Sea appears to be shrimp, echiurid worms, cephalopods and polychaetas. The largest prey item consumed by beluga whales in the Eastern Chukchi Sea seems to be saffron cod. Beluga whales in the Eastern Bering Sea feed on a variety of fish species including saffron cod, rainbow smelt, walleye pollock, Pacific salmon, Pacific Herring and several species of flounder and sculpin. The primary invertebrate consumed is shrimp. The primary prey item in regard to fish species for belugas in Bristol Bay appears to be the five species of salmon, with sockeye being the most prevalent. Smelt is also another common fish family eaten by belugas in this region. Shrimp is the most prevalent invertebrate prey item. The most common prey items for belugas in Cook Inlet appear to be salmon, cod and smelt.[87]
Animals in captivity eat 2.5% to 3.0% of their body weight per day, which equates to 18.2 to 27.2 kg.[88] Like their wild counterparts, captive belugas were found to eat less in the fall.[89]
Foraging on the seabed typically takes place at depths between 20 and 40 m,[90] although they can dive to depths of 700 m in search of food.[74] Their flexible necks provide a wide range of movement while they are searching for food on the ocean floor. Some animals have been observed to suck up water and then forcefully expel it to uncover their prey hidden in the silt on the seabed.[64] As their teeth are neither large nor sharp, belugas must use suction to bring their prey into their mouths; it also means their prey has to be consumed whole, which in turn means it cannot be too large or the belugas run the risk of it getting stuck in their throats.[91] They also join into coordinated groups of five or more to feed on shoals of fish by steering the fish into shallow water, where the belugas then attack them.[64] For example, in the estuary of the Amur River, where they mainly feed on salmon, groups of six or eight individuals join to surround a shoal of fish and prevent their escape. Individuals then take turns feeding on the fish.[55]
Estimations of the age of sexual maturity for beluga whales vary considerably; the majority of authors estimate males reach sexual maturity when they are between nine and fifteen years old, and females reach maturity when they are between eight and fourteen years old.[92] The average age at which females first give birth is 8.5 years and fertility begins to decrease when they are 25, eventually undergoing menopause,[93][94] and ceasing reproductive potential with no births recorded for females older than 41.[92] There is a slight difference on the sexual maturation period between males and females. The male beluga whales take seven to nine years to become sexually matured, while the females take four to seven years.[95]
Female belugas typically give birth to one calf every three years.[32] Most mating occurs usually February through May, but some mating occurs at other times of year.[11] The beluga may have delayed implantation.[11] Gestation has been estimated to last 12.0 to 14.5 months,[32] but information derived from captive females suggests a longer gestation period up to 475 days (15.8 months).[96] During the mating season, the testes mass of belugas will double in weight. Testosterone levels increase, but seems to be independent of copulation. Copulation typically takes place between 3 and 4 AM.
Calves are born over a protracted period that varies by location. In the Canadian Arctic, calves are born between March and September, while in Hudson Bay, the peak calving period is in late June, and in Cumberland Sound, most calves are born from late July to early August.[97] Births usually take place in bays or estuaries where the water is warm with a temperature of 10 to 15 °C.[60] Newborns are about 1.5 m (4 ft 11 in) long, weigh about 80 kg (180 lb), and are grey in colour.[49] They are able to swim alongside their mothers immediately after birth.[98] The newborn calves nurse under water and initiate lactation a few hours after birth; thereafter, they feed at intervals around an hour.[64] Studies of captive females have indicated their milk composition varies between individuals and with the stage of lactation; it has an average content of 28% fat, 11% protein, 60.3% water, and less than 1% residual solids.[99] The milk contains about 92 cal per ounce.[100]
The calves remain dependent on their mothers for nursing for the first year, when their teeth appear.[60] After this, they start to supplement their diets with shrimp and small fish.[44] The majority of the calves continue nursing until they are 20 months old, although occasionally lactation can continue for more than two years,[49] and lactational anoestrus may not occur. Alloparenting (care by females different from the mother) has been observed in captive belugas, including spontaneous and long-term milk production. This suggests this behaviour, which is also seen in other mammals, may be present in belugas in the wild.[101]
Hybrids have been documented between the beluga and the narwhal (specifically offspring conceived by a beluga father and a narwhal mother), as one, perhaps even as many as three, such hybrids were killed and harvested during a sustenance hunt. Whether or not these hybrids could breed remains unknown. The unusual dentition seen in the single remaining skull indicates the hybrid hunted on the seabed, much as walruses do, indicating feeding habits different from those of either parent species.[102][103]
Belugas use sounds and echolocation for movement, communication, to find breathing holes in the ice, and to hunt in dark or turbid waters.[45] They produce a rapid sequence of clicks that pass through the melon, which acts as an acoustic lens to focus the sounds into a beam that is projected forward through the surrounding water.[100] These sounds spread through the water at a speed of nearly 1.6 km per second, some four times faster than the speed of sound in air. The sound waves reflect from objects and return as echoes that are heard and interpreted by the animal.[45] This enables them to determine the distance, speed, size, shape and the object's internal structure within the beam of sound. They use this ability when moving around thick Arctic ice sheets, to find areas of unfrozen water for breathing, or air pockets trapped under the ice.[60]
Some evidence indicates that belugas are highly sensitive to noise produced by humans. In one study, the maximum frequencies produced by an individual located in San Diego Bay, California, were between 40 and 60 kHz. The same individual produced sounds with a maximum frequency of 100 to 120 kHz when transferred to Kaneohe Bay in Hawaii. The difference in frequencies is thought to be a response to the difference in environmental noise in the two areas.[104] In special circumstances, beluga whale sounds have been reported to resemble human speech.[105][106]
These animals communicate using sounds of high frequency; their calls can sound like bird songs, so belugas were nicknamed "canaries of the sea".[107] Like the other toothed whales, belugas do not possess vocal cords and the sounds are probably produced by the movement of air between the nasal sacks, which are located near to the blowhole.[45]
As a toothed whale, beluga calls can be broken down into the categories of whistles, clicks and burst calls. Whistles tend to indicate social communication while clicks indicate navigation and foraging. Burst calls tend to indicate aggression.[108]
Belugas are among the most vocal cetaceans.[109] They use their vocalisations for echolocation, during mating and for communication. They possess a large repertoire, emitting up to 11 different sounds, such as cackles, whistles, trills and squawks.[45] They make sounds by grinding their teeth or splashing, but they rarely use body language.[45]
There is debate as to whether cetacean vocalizations can constitute a language. A study conducted in 2015 determined that European beluga signals share physical features comparable to vowels. These sounds were found to be stable throughout time, but varied among different geographical locations. The further away the populations were from each other, the more varied the sounds were in relation to one another.[110]
The beluga inhabits a discontinuous circumpolar distribution in Arctic and sub-Arctic waters.[111] During the summer, they can mainly be found in deep waters ranging from 76°N to 80°N, particularly along the coasts of Alaska, northern Canada, western Greenland and northern Russia.[111] The southernmost extent of their range includes isolated populations in the St. Lawrence River in the Atlantic,[112] and the Amur River delta, the Shantar Islands and the waters surrounding Sakhalin Island in the Sea of Okhotsk.[113]
Belugas have a seasonal migratory pattern.[114] Migration patterns are passed from parents to offspring. Some travel as far as 6,000 kilometres per year.[115] When the summer sites become blocked with ice during the autumn, they move to spend the winter in the open sea alongside the pack ice or in areas covered with ice, surviving by using polynyas to surface and breathe.[116] In summer after the sheet ice has melted, they move to coastal areas with shallower water (1–3 m deep), although sometimes they migrate towards deeper waters (>800 m).[114] In the summer, they occupy estuaries and the waters of the continental shelf, and, on occasion, they even swim up the rivers.[114] A number of incidents have been reported where groups or individuals have been found hundreds or even thousands of kilometres from the ocean.[117][118] One such example comes from June 9, 2006, when a young beluga carcass was found in the Tanana River near Fairbanks in central Alaska, nearly 1,700 km (1,100 mi) from the nearest ocean habitat. Belugas sometimes follow migrating fish, leading Alaska state biologist Tom Seaton to speculate it had followed migrating salmon up the river at some point in the previous autumn.[119] The rivers they most often travel up include: the Northern Dvina, the Mezen, the Pechora, the Ob and the Yenisei in Asia; the Yukon and the Kuskokwim in Alaska, and the Saint Lawrence in Canada.[111] Spending time in a river has been shown to stimulate an animal's metabolism and facilitates the seasonal renewal of the epidermal layer.[52] In addition, the rivers represent a safe haven for newborn calves where they will not be preyed upon by killer whales.[11] Calves often return to the same estuary as their mother in the summer, meeting her sometimes even after becoming fully mature.[120] However, not all beluga whale populations summer in estuaries. Belugas from the Beaufort Sea stock were found to summer along the Eastern Beaufort Sea shelf, Amundsen Gulf and slope regions north and west of Banks Island, in addition to core areas in the Mackenzie River Estuary. Male belugas have been observed summering in deeper waters along Viscount Melville Sound, in depths of up to 600 meters. The bulk of Eastern Chukchi Sea belugas summer over Barrow canyon.[121]
The migration season is relatively predictable, as it is basically determined by the amount of daylight and not by other variable physical or biological factors, such as the condition of the sea ice.[122] Vagrants may travel further south to areas such as Irish[123] and Scottish waters,[124] the islands of Orkney[125] and Hebrides,[126] and to Japanese waters.[127] There had been several vagrant individuals[128] that have demonstrated seasonal residencies at Volcano Bay,[129][130][131] and a unique whale were used to return annually to areas adjacent to Shibetsu in Nemuro Strait in the 2000s.[132] On rarer occasions, individuals of vagrancy can reach the Korean Peninsula.[133] A few other individuals have been confirmed to return to the coasts of Hokkaido, and one particular individual became a resident in brackish waters of Lake Notoro since in 2014.[134][135]
Some populations are not migratory and certain resident groups will stay in well-defined areas, such as in Cook Inlet, the estuary of the Saint Lawrence River and Cumberland Sound.[136] The population in Cook Inlet stays in the waters furthest inside the inlet during the summer until the end of autumn. Then during the winter, they disperse to the deeper water in the center of the inlet, but without completely leaving it.[137][138]
In April, the animals that spend the winter in the center and southwest of the Bering Sea move to the north coast of Alaska and the east coast of Russia.[136] The populations living in the Ungava Bay and the eastern and western sides of Hudson Bay overwinter together beneath the sea ice in Hudson Strait. Whales in James Bay that spend winter months within the basin, could be a distinct group from those in Hudson Bay.[139] The populations of the White Sea, the Kara Sea and the Laptev Sea overwinter in the Barents Sea.[136] In the spring, the groups separate and migrate to their respective summer sites.[136]
Belugas exploit a varied range of habitats; they are most commonly seen in shallow waters close to the coast, but they have also been reported to live for extended periods in deeper water, where they feed and give birth to their young.[136]
In coastal areas, they can be found in coves, fjords, canals, bays and shallow waters in the Arctic Ocean that are continuously lit by sunlight.[38] They are also often seen during the summer in river estuaries, where they feed, socialize and give birth to young. These waters usually have a temperature between 8 and 10 °C.[38] The mudflats of Cook Inlet in Alaska are a popular location for these animals to spend the first few months of summer.[140] In the eastern Beaufort Sea, female belugas with their young and immature males prefer the open waters close to land, while the adult males live in waters covered by ice near the Canadian Arctic Archipelago. The younger males and females with slightly older young can be found nearer to the ice shelf.[141] Generally, the use of different habitats in summer reflects differences in feeding habits, risk from predators and reproductive factors for each of the subpopulations.[31]
There are currently 22 stocks of beluga whales recognized:[142]
The Yakutat Bay belugas are not considered to be a true stock because they have only been present in these waters since the 1980s, and are believed to be of Cook Inlet origin. It is estimated that less than 20 whales inhabit the bay year-round. Overall the beluga population is estimated to be 150,000–200,000 animals.
The native populations of the Arctic in Alaska, Canada, Greenland and Russia hunt belugas, for both consumption and profit. Belugas have been easy prey for hunters due to their predictable migration patterns and the high population density in estuaries and surrounding coastal areas during the summer.[143]
The number of animals killed is about 1,000 per year, (see table below. and its sources). Beluga whale hunting quotas in Canada and the United States are established using the Potential Biological Removal equation PBR = Nmin * 0.5 * Rmax * FR, to determine what constitutes a sustainable hunt. Nmin represents a conservative estimation of the population size, Rmax, represents the maximum rate of population increase and FR represents the recovery factor.[142]
Hunters in Hudson's Bay rarely eat the meat. They give a little to dogs, and leave the rest for wild animals.[144] Other areas may dry the meat for later consumption by humans. In Greenland the skin (muktuk) is sold commercially to fish factories,[145] and in Canada to other communities.[144] An average of one or two vertebrae and one or two teeth per beluga are carved and sold.[144] One estimate of the annual gross value received from Beluga hunts in Hudson Bay in 2013 was CA$600,000 for 190 belugas, or CA$3,000 per beluga. However, the net income, after subtracting costs in time and equipment, was a loss of CA$60 per person. Hunts receive subsidies, but they continue as a tradition, rather than for the money, and the economic analysis noted that whale watching may be an alternate revenue source. Of the gross income, CA$550,000 was for skin and meat, to replace beef, pork and chickens which would otherwise be bought. CA$50,000 was received for carved vertebrae and teeth.[144]
Russia now harvests 5 to 30 belugas per year for meat and captures an additional 20 to 30 per year for live export to Chinese aquaria.[146][147] However, in 2018, 100 were illegally captured for live export.[148][149]
Previous levels of commercial whaling have put the species in danger of extinction in areas such as Cook Inlet, Ungava Bay, the St. Lawrence River and western Greenland. Continued hunting by the native peoples may mean some populations will continue to decline. Northern Canadian sites are the focus of discussions between local communities and the Canadian government, with the objective of permitting sustainable hunting that does not put the species at risk of extinction.[150]
The total amount of landed (defined as belugas successfully hunted and retrieved) belugas averages 275 in regard to the Bering, Chukchi and Beaufort stocks from 1987 to 2006. The average annual landed harvest of belugas in the Beaufort Sea consisted of 39 individuals while the Chukchi harvest averaged 62 individuals. Bristol bay's annual average landed harvest was 17 while the Bering Sea's was 152. Statistical studies have demonstrated that subsistence hunting in Alaska did not significantly impact the population of the Alaskan beluga whale stocks. The number of belugas struck and lost did not seem to profoundly impact Chukchi and Bering Sea belugas.[151]
Commercial whaling by European, American and Russian whalers during the 18th and 19th centuries decreased beluga populations in the Arctic.[143][152][153] The animals were hunted for their meat and blubber, while the Europeans used the oil from the melon as a lubricant for clocks, machinery and lighting in lighthouses.[143] Mineral oil replaced whale oil in the 1860s, but into the early 20th century the cured skin was still used to make horse harnesses and machine belts for saw mills and shoelaces. The cured skin is the only cetacean skin that is sufficiently thick to be used as leather, and was used to manufacture some of the first bulletproof vests.[143] [154][155]
Russia had large hunts, peaking in the 1930s at 4,000 per year and the 1960s at 7,000 per year, for a total of 86,000 from 1915 to 2014.[146][152] Canada hunted a total of 54,000 from 1731 to 1970.[156] Between 1868 and 1911, Scottish and American whalers killed more than 20,000 belugas in Lancaster Sound and Davis Strait.[143]
During the 1920s, fishermen in the Saint Lawrence River estuary considered belugas to be a threat to the fishing industry, as they eat large quantities of cod, salmon, tuna and other fish caught by the local fishermen.[155] The presence of belugas in the estuary was, therefore, considered to be undesirable; in 1928, the Government of Quebec offered a reward of 15 dollars for each dead beluga.[157] The Quebec Department of Fisheries launched a study into the influence of these cetaceans on local fish populations in 1938. The unrestricted killing of belugas continued into the 1950s, when the supposed voracity of the belugas was found to be overestimated and did not adversely affect fish populations.[155] L'Isle-aux-Coudres is the setting for the classic 1963 National Film Board of Canada documentary Pour la suite du monde, which depicts a one-off resurrection of the beluga hunt; one animal is caught live, and transported by truck to an aquarium in the big city. The method of capture is akin to dolphin drive hunting.
During the winter, belugas commonly become trapped in the ice without being able to escape to open water, which may be several kilometres away.[170] Polar bears take particular advantage of these situations and are able to locate the belugas using their sense of smell. The bears swipe at the belugas and drag them onto the ice to eat them.[33] They are able to capture large individuals in this way; in one documented incident, a bear weighing between 150 and 180 kg was able to capture a beluga that weighed 935 kg.[171]
Killer whales are able to capture both young and adult belugas.[33] They live in all the seas of the world and share the same habitat as belugas in the sub-Arctic region. Attacks on belugas by killer whales have been reported in the waters of Greenland, Russia, Canada and Alaska.[172][173] A number of killings have been recorded in Cook Inlet, and experts are concerned the predation by killer whales will impede the recovery of this sub-population, which has already been badly depleted by hunting.[172] The killer whales arrive at the beginning of August, but the belugas are occasionally able to hear their presence and evade them. The groups near to or under the sea ice have a degree of protection, as the killer whale's large dorsal fin, up to 2 m in length, impedes their movement under the ice and does not allow them to get sufficiently close to the breathing holes in the ice.[38] Beluga whale behavior under killer whale predation makes them vulnerable to hunters. When killer whales are present, large numbers of beluga whales congregate in the shallows for protection, which allows them to be hunted in droves.
The beluga is considered an excellent sentinel species (indicator of environment health and changes), because it is long-lived, at the top of the food web, bears large amounts of fat and blubber, relatively well-studied for a cetacean, and still somewhat common.
Human pollution can be a threat to belugas' health when they congregate in river estuaries. Chemical substances such as DDT and heavy metals such as lead, mercury and cadmium have been found in individuals of the Saint Lawrence River population.[174] Local beluga carcasses contain so many contaminants, they are treated as toxic waste.[175] Levels of polychlorinated biphenyls between 240 and 800 ppm have been found in belugas' brains, liver and muscles, with the highest levels found in males.[176] These levels are significantly greater than those found in Arctic populations.[177] These substances have a proven adverse effect on these cetaceans, as they cause cancers, reproductive diseases and the deterioration of the immune system, making individuals more susceptible to pneumonias, ulcers, cysts, tumours and bacterial infections.[177] Although the populations that inhabit the river estuaries run the greatest risk of contamination, high levels of zinc, cadmium, mercury and selenium have also been found in the muscles, livers and kidneys of animals that live in the open sea.[178] Mercury is a particular area of concern. The concentration of Mercury in Beaufort Sea belugas tripled from the 1980s to the 1990s. However, mercury concentration has decreased in Beaufort belugas as of the 21st century, possibly due to changes in dietary preference. Larger body sized belugas tend to have more mercury than smaller sized belugas, because they spend more time offshore, hunting prey such as cod and shrimp, which have more mercury.[179]
From a sample of 129 beluga adults from the Saint Lawrence River examined between 1983 and 1999, a total of 27% had suffered cancer.[180] This is a higher percentage than that documented for other populations of this species and is much higher than for other cetaceans and for the majority of terrestrial mammals; in fact, the rate is only comparable to the levels found in humans and some domesticated animals.[180] For example, the rate of intestinal cancer in the sample is much higher than for humans. This condition is thought to be directly related to environmental contamination, in this case by polycyclic aromatic hydrocarbons, and coincides with the high incidence of this disease in humans residing in the area.[180] The prevalence of tumours suggests the contaminants identified in the animals that inhabit the estuary are having a direct carcinogenic effect or they are at least causing an immunological deterioration that is reducing the inhabitants' resistance to the disease.[181]
Indirect human disturbance may also be a threat. While some populations tolerate small boats, most actively try to avoid ships. Whale-watching has become a booming activity in the St. Lawrence and Churchill River areas, and acoustic contamination from this activity appears to have an effect on belugas. For example, a correlation appears to exist between the passage of belugas across the mouth of the Saguenay River, which has decreased by 60%, and the increase in the use of recreational motorboats in the area.[182] A dramatic decrease has also been recorded in the number of calls between animals (decreasing from 3.4 to 10.5 calls/min to 0 or <1) after exposure to the noise produced by ships, the effect being most persistent and pronounced with larger ships such as ferries than with smaller boats.[183] Belugas can detect the presence of large ships (for example icebreakers) up to 50 km away, and they move rapidly in the opposite direction or perpendicular to the ship following the edge of the sea ice for distances of up to 80 km to avoid them. The presence of shipping produces avoidance behaviour, causing deeper dives for feeding, the break-up of groups, and asynchrony in dives.[184]
As with any animal population, a number of pathogens cause death and disease in belugas, including viruses, bacteria, protozoans and fungi, which mainly cause skin, intestinal and respiratory infections.[185]
Papillomaviruses, herpesviruses, and encephalitis caused by the protozoan Sarcocystis have been found in belugas in the Saint Lawrence River. Cases have been recorded of ciliate protozoa colonising the spiracle of certain individuals, but they are not thought to be pathogens or are not very harmful.[186]: 26, 303, 359 The bacterium Erysipelothrix rhusiopathiae, which probably comes from eating infected fish, poses a threat to belugas kept in captivity, causing anorexia and dermal plaques and lesions that can lead to sepsis.[186]: 26, 303, 359 This condition can cause death if it is not diagnosed and treated in time with antibiotics such as ciprofloxacin.[187][186]: 316–7 A study of infections caused by parasitic worms in a number of individuals of both sexes found the presence of larvae from a species from the genus Contracaecum in their stomachs and intestines, Anisakis simplex in their stomachs, Pharurus pallasii in their ear canals, Hadwenius seymouri in their intestines and Leucasiella arctica in their rectums.[188]
Belugas were among the first whale species to be kept in captivity. The first beluga was shown at Barnum's Museum in New York City in 1861.[189] For most of the 20th century, Canada was the predominant source for belugas destined for exhibition. Throughout the early 1960s, belugas were taken from the St. Lawrence River estuary. In 1967, the Churchill River estuary became the main source from which belugas were captured. This continued until 1992, when the practice was banned.[156] Since Canada ceased to be the supplier of these animals, Russia has become the largest provider.[156] Individuals are caught in the Amur River delta and the far eastern seas of the country, and then are either transported domestically to aquaria in Moscow, St. Petersburg and Sochi, or exported to foreign nations, including China[147] and formerly Canada.[156] Canada has now banned the practice of holding new animals in captivity.[190]
To provide some enrichment while in captivity, aquaria train belugas to perform behaviours for the public[191] and for medical exams, such as blood draws,[192] ultrasound,[193] providing toys,[191] and allowing the public to play recorded or live music.[194]
Between 1960 and 1992, the United States Navy carried out a program that included the study of marine mammals' abilities with echolocation, with the objective of improving the detection of underwater objects. The program started with dolphins, but a large number of belugas were also used from 1975 onwards.[195] The program included training these mammals to carry equipment and material to divers working under water, the location of lost objects, surveillance of ships and submarines, and underwater monitoring using cameras held in their mouths.[195] A similar program was implemented by the Soviet Navy during the Cold War, in which belugas were also trained for antimining operations in Arctic waters.[174] It is possible this program continues within the Russian Navy, as on April 24, 2019, a tame beluga whale wearing a Russian equipment harness was found by fishermen near the Norwegian island of Ingøya.[196]
Belugas released from captivity have difficulties adapting to life in the wild, but if not fed by humans they may have a chance to join a group of wild belugas and learn to feed themselves, according to Audun Rikardsen of the University of Tromsø.[197]
In 2019, a sanctuary in Iceland was established for two belugas, Little White and Little Grey, that retired from a marine park in China. The Sea Life Trust Beluga Whale Sanctuary was created with support from Merlin Entertainments and Whale and Dolphin Conservation (WDC). Merlin bought the park in 2012, as part of an Australian chain, and it is one of their largest aquaria.[198] Merlin has a policy against captive cetaceans, so they sponsored a 32,000-square-metre sea pen as a sanctuary. The 12-year-old belugas, caught in Russia and raised in captivity, do not know how to live in the wild.[199][200] The cost is variously listed as ISK 3,000,000 (US$24,000) or US$27,000,000.[199] Merlin was owned until 2015 by Blackstone Group, which also owned SeaWorld[201] until selling its last stake in 2017 to a Chinese company which will use SeaWorld's expertise to expand in China;[202] SeaWorld still keeps belugas in captivity.
Belugas are the only whale species kept in aquaria and marine parks. They are displayed across North America, Europe and Asia.[156] As of 2006, 58 belugas were held in captivity in Canada and the United States, and 42 deaths in US captivity had been reported up to that time. A single specimen costs up to US$100,000, although the price has now dropped to US$70,000.[203][204][156] As of January 2018, according to the nonprofit Ceta Base, which tracks belugas and dolphins under human care, there were 81 captive belugas in Canada and the United States, and unknown numbers in the rest of the world.[205][203][206] The beluga's popularity with visitors reflects its attractive colour and its range of facial expressions. The latter is possible because while most cetacean "smiles" are fixed, the extra movement afforded by the beluga's unfused cervical vertebrae allows a greater range of apparent expression.[48]
Most belugas found in aquaria are caught in the wild, as captive-breeding programs have not had much success so far.[207] For example, despite best efforts, as of 2010, only two male whales had been successfully used as stud animals in the Association of Zoos and Aquariums beluga population, Nanuq at SeaWorld San Diego and Naluark at the Shedd Aquarium in Chicago, USA. Nanuq has fathered 10 calves, five of which survived birth.[208] Naluark at Shedd Aquarium has fathered four living offspring.[209] Naluark was relocated to the Mystic Aquarium in the hope that he would breed with two of their females,[210] but he did not, and in 2016 he was moved to SeaWorld Orlando.[211] The first beluga calf born in captivity in Europe was born in L'Oceanogràfic marine park in Valencia, Spain, in November 2006.[212] However, the calf died 25 days later after suffering metabolic complications, infections and not being able to feed properly.[213] A second calf was born on 16 November 2016, and was successfully maintained by artificial feeding based on enriched milk.[214]
In 2009 during a free-diving competition in a tank of icy water in Harbin, China, a captive beluga brought a cramp-paralysed diver from the bottom of the pool up to the surface by holding her foot in its mouth, saving the diver's life.[215][216]
Films which have publicised issues of beluga welfare include Born to Be Free,[217] Sonic Sea,[218] and Vancouver Aquarium Uncovered.[219]
Whale watching has become an important activity in the recovery of the economies of towns in Quebec and Hudson Bay, near the Saint Lawrence and Churchill Rivers (in fact Churchill is considered to be the Beluga Whale Capital of the World)[220] respectively. The best time to see belugas is during the summer, when they meet in large numbers in the estuaries of the rivers and in their summer habitats.[221] The animals are easily seen due to their high numbers and their curiosity regarding the presence of humans.[221]
However, the boats' presence poses a threat to the animals, as it distracts them from important activities such as feeding, social interaction and reproduction. In addition, the noise produced by the motors has an adverse effect on their auditory function and reduces their ability to detect their prey, communicate and navigate.[222] To protect these marine animals during whale-watching activities, the US National Oceanic and Atmospheric Administration has published a "Guide for observing marine life". The guide recommends boats carrying the whale watchers keep their distance from the cetaceans and it expressly prohibits chasing, harassing, obstructing, touching, or feeding them.[223]
Some regular migrations do occur into Russian EEZ of Sea of Japan such as to Rudnaya Bay, where diving with wild belugas became a less-known but popular attraction.[224]
On 25 September 2018, a beluga was sighted in the Thames Estuary and near towns along the Kent side of the Thames, being nicknamed Benny by newspapers. The whale, who was noticed by conservationists to be traveling alone, appeared to be separated from the rest of its group, and is thought to be a lost individual. Subsequent sightings were reported on the following day,[225] and continued into 2019, when local experts concluded that Benny had left the estuary.[226]
On 13 May 2021, two beluga whales were sighted in waters around Prince Edward Island, Atlantic Canada. One whale entered the Charlottetown Harbour and travelled up the Hillsborough River to Mount Stewart, Prince Edward Island. As of 30 May the whale was still sighted in the area.[227][228]
In August 2022 a beluga was found on the river Seine, France.[229]
Male belugas in captivity can mimic the pattern of human speech, several octaves lower than typical whale calls. It is not the first time a beluga has been known to sound human, and they often shout like children, in the wild.[230] One captive beluga, after overhearing divers using an underwater communication system, caused one of the divers to surface by imitating their order to get out of the water. Subsequent recordings confirmed that the beluga had become skilled at imitating the patterns and frequency of human speech. After several years, this beluga ceased making these sounds.[231]
Prior to 2008, the beluga was listed as "vulnerable" by the International Union for Conservation of Nature (IUCN), a higher level of concern. The IUCN cited the stability of the largest sub-populations and improved census methods that indicate a larger population than previously estimated. In 2008, the beluga was reclassified as "near threatened" by the IUCN due to uncertainty about threats to their numbers and the number of belugas over parts of its range (especially the Russian Arctic), and the expectation that if current conservation efforts cease, especially hunting management, the beluga population is likely to qualify for "threatened" status within five years.[232] In June 2017, its status was reassessed to "least concern".[2]
There are about 21 sub-populations of beluga whales and it is estimated that 200,000 individuals still exist, which are listed as Least Concern on the IUCN Red List.[233] However, the nonmigratory Cook Inlet sub-population off the Gulf of Alaska is a separate sub-population that is listed as "critically endangered" by the IUCN as of 2006[2] and as "endangered" under the Endangered Species Act as of October 2008.[234][235][236][2] This was primarily due to unregulated overharvesting of beluga whales prior to 1998. The population has remained relatively consistent, though the reported harvest has been small. As of 2016, the estimated abundance of the endangered Cook Inlet population was 293 individuals.[237] The most recent estimate in 2018 by NOAA Fisheries suggested that the population declined to 279 individuals.[237]
Despite beluga whales not being threatened overall, sub-populations are being listed as critically endangered and are facing increased mortality from human actions. For example, even though commercial hunting is now banned due to the Marine Mammal Protection Act, beluga whales are still being hunted to preserve the livelihood of native Alaskan communities.[238] The IUCN and NOAA Fisheries cite habitat degradation, oil and gas drilling, underwater noise, harvesting for consumption and climate change as threats to the prolonged survival of beluga whale sub-populations.[238]
Beluga whale populations are currently being harvested at levels which are not sustainable and it is difficult for those harvesting beluga whales to know which sub-population they are from.[239] Because there is little protection of sub-populations, harvest will need to be managed to ensure sub-populations will survive long into the future to discover the importance of their migratory patterns and habitat use.
Beluga whales, like most other arctic species, are being faced with alteration of their habitat due to climate change and melting arctic ice.[239] Changes in sea-ice has resulted in changes in the area used by Chukchi belugas, since belugas spent less time in close proximity to the ice edge in comparison to previous years. Additionally, Chukchi Sea belugas spent a prolonged amount of time in Barrow Canyon on the Beaufort Sea side in October. Chukchi sea belugas also appear to be spending more time in deeper water presently, as opposed to the 1990s. Belugas also seemed to be taking longer and deeper dives. A hypothesis as to why this might be the case is an up-welling of rich Atlantic water in the Beaufort Sea may result in concentrated prey items like Arctic cod. The fall migration of Chukchi belugas is later, although summer and fall habitat selection has not changed. Fall migration of Chukchi belugas appears to be correlated with Beaufort Sea freeze up.[240]
It is hypothesized that beluga whales utilize ice as protection from killer whale predation or for feeding on schools of fish.[241] Killer whales can penetrate further into the Arctic and remain in arctic waters for a longer period of time due to reductions in sea ice. For example, residents in Kotzebue, have reported that killer whales have been sighted more frequently in Kotzebue Sound.
As annual ice cover declines, humans may gain access and disrupt beluga whale habitats.[241] For example, the number of vessels in the Arctic for gas and oil exploration, fishing, and commercial shipping has already increased and a continuous trend may lead to higher risks of injuries and deaths for beluga whales.[241]
In addition, it is possible that beluga whales may face by an increased risk of entrapment from leads and cracks freezing, due to the erratic nature of climate change. Abrupt changes in weather can cause these leads and cracks to freeze ultimately causing the whales to die of suffocation.[239] An increase in urbanization will likely lead to higher concentrations of toxic pollutants in the blubber of beluga whales since they are at the top of the food chain and are affected by bio-accumulation.[241] Loss of sea ice and a change in ocean temperatures may also affect the distribution and composition of prey or affect their competition.[241] There is also some evidence that climate change can affect males and females differently. Since 1983, belugas have been increasing scarce in Kotzebue sound. However, in 2007, several hundred whales were spotted in the sound, with over 90% of the whales being male. However, more research needs to be conducted to understand how climate change affects beluga whale sex aggregation.[242]
The US Congress passed the Marine Mammal Protection Act of 1972, outlawing the persecution and hunting of all marine mammals within US coastal waters. The act has been amended a number of times to permit subsistence hunting by native peoples, temporary capture of restricted numbers for research, education and public display, and to decriminalise the accidental capture of individuals during fishing operations.[243] The act also states that all whales in US territorial waters are under the jurisdiction of the National Marine Fisheries Service, a division of NOAA.[243]
To prevent hunting, belugas are protected under the 1986 International Moratorium on Commercial Whaling; however, hunting of small numbers of belugas is still allowed. Since it is very difficult to know the exact population of belugas because their habitats include inland waters away from the ocean, they easily come in contact with oil and gas development centres. To prevent whales from coming in contact with industrial waste, the Alaskan and Canadian governments are relocating sites where whales and waste come in contact.
The beluga whale is listed on appendix II[244] of the Convention on the Conservation of Migratory Species of Wild Animals (CMS). It is listed on appendix II[244] as it has an unfavourable conservation status or would benefit significantly from international co-operation organised by tailored agreements. All toothed whales are protected under the CITES that was signed in 1973 to regulate the international import and export of certain species.[245]
The isolated beluga population in the Saint Lawrence River has been legally protected since 1983.[246] In 1988 Canadian Department of Fisheries and Oceans and Environment Canada, a governmental agency that supervises national parks, implemented the Saint Lawrence Action Plan[247] with the aim of reducing industrial contamination by 90% by 1993; as of 1992, the emissions had been reduced by 59%. The population of the St. Lawrence belugas decreased from 10,000 in 1885 to around 1,000 in the 1980 and around 900 in 2012.[248]
As of 2015, there were 33 individuals housed in managed care facilities in North America.[249] These facilities are members of the Association of Zoos and Aquariums, aiming to understand the complex reproductive physiology of this species to improve their conservation. With the extreme difficulty of studying beluga whales in the wild and the lack of ability to collect biological samples or perform examinations on individuals, managed care facilities play a critical role.[250]
Managed care facilities in North America have been able to work cooperatively to build upon the research of beluga whale reproduction and have made remarkable advances. Using operant conditioning, these facilities have trained beluga whales for voluntary biological sampling and examinations. Blood,[251] urine,[252] and blow samples[253] have all been collected for longitudinal hormone monitoring studies.
In addition, beluga whales have undergone semen collection,[249] body temperature data collection,[251] reproductive tract examinations via transabdominal ultrasound, and endoscopic exams.[254] With new technology, the reproductive characteristics of both the female and male beluga whale have been accurately described and has benefited captive breeding programs globally.
As more research is done, the management of beluga whales in managed care facilities can be greatly improved and may even help develop other cetacean breeding and contraceptive programs, such as that of the bottlenose dolphin.[249] Through fetal health and gestation monitoring, facilities can be more equipped to deal with pregnant animals as well.[251] While training has been done to collect beluga whale semen, only few facilities have been able to successfully do so as both saltwater and urine contamination need to be avoided.[255] Improvement of this process will help increase the success of captive breeding programs.
Pour la suite du monde, is a Canadian documentary film released in 1963 about traditional beluga hunting carried out by the inhabitants of L'Isle-aux-Coudres on the Saint Lawrence River.[256]
The children's singer Raffi released an album called Baby Beluga in 1980. The album starts with the sound of whales communicating, and includes songs representing the ocean and whales playing. The song "Baby Beluga" was composed after Raffi saw a recently born beluga calf in Vancouver Aquarium.[257]
The fuselage design of the Airbus Beluga, one of the world's biggest cargo planes, is very similar to that of a beluga. It was originally called the Super Transporter, but the nickname Beluga became more popular and was then officially adopted.[258]The company paints the 2019 Beluga XL version to emphasize the plane's similarity to the Beluga whale.[259]
In the 2016 Disney/Pixar animated film Finding Dory, the sequel to Finding Nemo (2003), the character Bailey is a beluga whale and its echolocation abilities are a significant part of the plot.[260][261]
The beluga whale (/bɪˈluːɡə/) (Delphinapterus leucas) is an Arctic and sub-Arctic cetacean. It is one of two members of the family Monodontidae, along with the narwhal, and the only member of the genus Delphinapterus. It is also known as the white whale, as it is the only cetacean to regularly occur with this colour; the sea canary, due to its high-pitched calls; and the melonhead, though that more commonly refers to the melon-headed whale, which is an oceanic dolphin.
The beluga is adapted to life in the Arctic, with anatomical and physiological characteristics that differentiate it from other cetaceans. Amongst these are its all-white colour and the absence of a dorsal fin, which allows it to swim under ice with ease. It possesses a distinctive protuberance at the front of its head which houses an echolocation organ called the melon, which in this species is large and deformable. The beluga's body size is between that of a dolphin and a true whale, with males growing up to 5.5 m (18 ft) long and weighing up to 1,600 kg (3,530 lb). This whale has a stocky body. Like many cetaceans, a large percentage of its weight is blubber (subcutaneous fat). Its sense of hearing is highly developed and its echolocation allows it to move about and find breathing holes under sheet ice.
Belugas are gregarious and form groups of 10 animals on average, although during the summer, they can gather in the hundreds or even thousands in estuaries and shallow coastal areas. They are slow swimmers, but can dive to 700 m (2,300 ft) below the surface. They are opportunistic feeders and their diets vary according to their locations and the season. The majority of belugas live in the Arctic Ocean and the seas and coasts around North America, Russia, and Greenland; their worldwide population is thought to number around 200,000. They are migratory and the majority of groups spend the winter around the Arctic ice cap; when the sea ice melts in summer, they move to warmer river estuaries and coastal areas. Some populations are sedentary and do not migrate over great distances during the year.
The native peoples of North America and Russia have hunted belugas for many centuries. They were also hunted by non-natives during the 19th century and part of the 20th century. Hunting of belugas is not controlled by the International Whaling Commission, and each country has developed its own regulations in different years. Currently, some Inuit in Canada and Greenland, Alaska Native groups and Russians are allowed to hunt belugas for consumption as well as for sale, as aboriginal whaling is excluded from the International Whaling Commission 1986 moratorium on hunting. The numbers have dropped substantially in Russia and Greenland, but not in Alaska and Canada. Other threats include natural predators (polar bears and killer whales), contamination of rivers (as with Polychlorinated biphenyl (PCBs) which bioaccumulate up the food chain), climate change and infectious diseases. The beluga was placed on the International Union for Conservation of Nature's Red List in 2008 as being "near threatened"; the subpopulation from the Cook Inlet in Alaska, however, is considered critically endangered and is under the protection of the United States' Endangered Species Act. Of all seven extant Canadian beluga populations, those inhabiting eastern Hudson Bay, Ungava Bay, and the St. Lawrence River are listed as endangered.
Belugas are one of the most commonly kept cetaceans in captivity and are housed in aquariums, dolphinariums and wildlife parks in North America, Europe and Asia. They are considered charismatic because of their smiling appearance, communicative nature, and supple, graceful movement.
Belugo (Delphinapterus leucas) estas cetaco, kiu loĝas en la Arkto. Ĝi estas nomita ankaŭ Mara kanario aŭ Blanka baleno. Plenkreskaj belugoj estas facile identigeblaj disde ceteraj balenoj per la blanka koloro de la korpoj.
Belugido estas 1,5 metrojn longa kaj 80 kilogramojn peza. Ĝia haŭto estas mallume bruna kun roza nuanco. Juna belugo havas pli palan haŭton. La longeco de plenkreska belugo estas inter 3 kaj 5 metroj, kaj ĝia pezo inter 400 kaj 1.600 kilogramoj. La haŭto de plenkreskulo estas blanka aŭ blanka kun flava nuanco. Belugoj havas 16-22 dentojn.
Belugoj ne havas dorsan naĝilon aŭ dorsan kreston. Multaj belugoj havas longajn cikatrojn sur sia haŭto pro atakoj de polusaj ursoj.
Belugoj estas tre sociemaj, vivas en grupoj de 5-20 membroj. Ili ellasas multajn aŭdeblajn bruojn en la formo de knaroj, klaketoj kaj ploregoj. Belugoj ankaŭ partoprenas en gardista saltado.
Belugo (Delphinapterus leucas) estas cetaco, kiu loĝas en la Arkto. Ĝi estas nomita ankaŭ Mara kanario aŭ Blanka baleno. Plenkreskaj belugoj estas facile identigeblaj disde ceteraj balenoj per la blanka koloro de la korpoj.
La beluga (en ruso, Белуга) (Delphinapterus leucas) es una especie de cetáceo odontoceto que habita en la región ártica y subártica. Es la única especie del género Delphinapterus y junto al narval (Monodon monoceros) conforman la familia Monodontidae.
Está adaptada plenamente para la vida en el Ártico y para ello tiene una serie de características anatómicas y fisiológicas que la diferencian de los otros cetáceos. Se caracteriza por el color totalmente blanco de los adultos y por la carencia de una aleta dorsal. Posee una prominencia frontal distintiva que alberga el órgano llamado melón, que en esta especie es muy voluminoso y deformable. Su tamaño es intermedio entre las ballenas y delfines, con una longitud y peso máximos para los machos de 5,5 metros y 1600 kg y un cuerpo robusto con el porcentaje más alto de grasa entre los cetáceos. Su sentido del oído está muy desarrollado y posee ecolocalización que le permite movilizarse y encontrar respiraderos bajo las placas de hielo.
Son animales gregarios que conforman grupos de unos diez individuos en promedio, pero durante el verano se reúnen cientos e incluso miles en los estuarios y aguas costeras poco profundas. Son nadadores lentos, pero adaptados para el buceo y pueden realizar inmersiones a más de 700 metros bajo la superficie. Su dieta es oportunista y varía según la ubicación y estación del año; se alimenta sobre todo de peces, crustáceos y otros invertebrados del fondo marino.
La mayor parte de las belugas habitan el Ártico, y los mares y costas adyacentes de Alaska (Estados Unidos), Canadá, Rusia y Groenlandia (Dinamarca); la población mundial se estima en 150 000 individuos. Tienen comportamiento migratorio, pues la mayoría de los grupos pasan el invierno en las márgenes de las capas de hielo; pero llegado el verano, en el momento del deshielo, se desplazan a la desembocadura de los ríos y a zonas costeras más cálidas. Algunas poblaciones son sedentarias y no migran a grandes distancias en el trascurso del año.
Durante siglos, este cetáceo ha sido una de las fuentes de subsistencia para los nativos de América del Norte y Rusia. Fue objeto de caza comercial durante el siglo XIX y parte del siglo XX. Desde 1973 se encuentra bajo protección internacional junto con los demás odontocetos. Actualmente solo se encuentra autorizada la caza de sustento de algunas subpoblaciones por parte de los inuit. Otras amenazas son los depredadores naturales (osos polares y orcas), la contaminación de los ríos y las enfermedades infecciosas. En 2008 la especie fue catalogada en la Lista Roja de la UICN como especie casi amenazada; sin embargo, la subpoblación residente en la ensenada de Cook, Alaska, está considerada en peligro crítico. Es uno de los cetáceos que se mantiene en cautiverio en acuarios y parques de vida silvestre en América del Norte, Europa y Asia y es popular para el público por su color blanco y expresividad.
La primera beluga fue descrita inicialmente por Peter Simon Pallas en 1776.[2] Es un miembro de la familia Monodontidae, la cual forma parte de las ballenas dentadas (suborden Odontoceti).[3] Comparte semejanzas morfológicas y anatómicas con el delfín del río Irrawaddy (Orcaella brevirostris), el cual fue clasificado dentro de la misma familia; sin embargo, a raíz de las pruebas comparativas de ADN con otros odontocetos se le ubicó dentro de la familia Delphinidae.[4] La única especie aparte de la beluga clasificada dentro de la familia Monodontidae es el narval (Monodon monoceros).[5] El hallazgo de un cráneo con características intermedias es compatible con la hipótesis de que la hibridación es posible entre los dos integrantes de esta familia.[6]
El nombre del género, Delphinapterus, significa «delfín sin aleta» (del griego δελφίν [delphin] ‘delfín’ y απτερος [apterus] ‘sin aleta’) y el nombre de la especie leucas significa «blanco» (del griego λευκας [leucas] ‘blanco’).[7] El nombre común, «beluga», viene del nombre en ruso белуга [beluga] o белуха [belukha], el cual deriva de la palabra белый [belyy], que significa «blanco».[7] Es denominada en ocasiones «ballena beluga», con el fin de no confundirla con el esturión beluga.[8] La Lista Roja de la UICN acepta los nombres beluga y ballena blanca («del inglés white whale») como sinónimos;[1] pero en el sentido estricto el término «ballena» aplica solo a los integrantes de la familia Balaenidae.[9]
Según estudios de ADN mitocondrial los cetáceos actuales tuvieron un ancestro común hace entre treinta y treinta y cuatro millones de años.[10] La familia Monodontidae se separó relativamente temprano de los otros odontocetos; de la familia Delphinoidea lo hizo entre hace once y quince millones de años, y de la familia Phocoenidae, la más cercana en términos evolutivos, lo hizo posteriormente.[11] El primer ancestro conocido de la beluga, perteneciente a la familia Monodontidae, es la especie Denebola brachycephala que vivió durante el periodo Mioceno Tardío (hace nueve o diez millones de años)..[12] El hallazgo de restos fósiles provenientes del Pleistoceno en el noreste de América del Norte y en la península de Baja California[13] indica que los ancestros de la beluga vivieron en aguas más cálidas y que en épocas comparativamente recientes el territorio de la beluga fluctuaba de acuerdo con la duración de las glaciaciones (edades de hielo) y se replegaba hacia el Norte cuando el hielo se retiraba.[14] Una evidencia que respalda esa teoría, es el hallazgo en 1849 de los huesos de una beluga en el estado de Vermont en los Estados Unidos, a 240 kilómetros del océano Atlántico. Los restos fueron preservados en los sedimentos del mar de Champlain, una extensión del océano dentro del continente, resultado del aumento en el nivel del mar al terminar las glaciaciones hace unos 12 000 años.[15]
Según las primeras investigaciones se estimaba que la esperanza de vida de una beluga apenas superaba los treinta años.[16] El método para calcular la edad se basaba en el conteo de las capas sucesivas de dentina y cemento que se depositan periódicamente, según se creía, entre una y dos veces por año. Estas capas son identificables, ya que alternan entre material denso de aspecto opaco y láminas transparentes de material menos denso. Teniendo en cuenta la frecuencia estimada con que ocurrían los depósitos, era posible extrapolar la edad del individuo de acuerdo al número de capas identificadas.[17] Sin embargo, un estudio con radiocarbono de las capas de dentina publicado en 2006, demostró que el depósito de este material ocurre con menor frecuencia a lo estimado previamente y que usualmente la especie pueden superar los sesenta años de edad, e incluso llegar a los ochenta.[18]
La especie presenta un dimorfismo sexual moderado; los machos son más largos que las hembras en un 25% y son más robustos.[19] Los machos adultos miden entre 3,5 y 5,5 metros de longitud, mientras las hembras crecen entre los 3 y 4,1 metros.[20] Los machos pesan entre 1100 y 1600 kg y las hembras tienen entre 700 y 1200 kg.[21] Ambos sexos alcanzan el tamaño máximo a los diez años de edad.[22] El cuerpo de las belugas es robusto y fusiforme (forma de cono con la punta hacia atrás), y con frecuencia tienen pliegues de grasa, especialmente a lo largo de la superficie ventral.[23] Entre el 40 y 50% de su peso corporal es grasa; es un porcentaje alto en relación a las ballenas que no habitan en el Ártico, en las cuales la grasa representa solo el 30% de su peso.[24][25] La grasa forma una capa que le cubre todo el cuerpo, a excepción de la cabeza; puede tener hasta quince centímetros de espesor y actúa como aislante en aguas con temperatura entre los 0 a 18 °C, además de ser una reserva importante durante periodos de ayuno.[26]
Los ejemplares adultos son difíciles de confundir, debido a que son los únicos cetáceos totalmente blancos o de color gris blanquecino.[27] Las crías al nacer normalmente son grises; al mes de vida el color se torna gris oscuro o gris azulado, y posteriormente empiezan a perder pigmento en forma progresiva hasta alcanzar el color blanco distintivo; las hembras lo hacen a los siete años de edad y los machos a los nueve.[27] El tono blanco de la piel es una condición adaptativa a la vida en el Ártico y le permite camuflarse en las capas de hielo polares, sirviéndole de protección ante sus principales depredadores: el oso polar y la orca.[28] A diferencia de los otros cetáceos, la piel de la beluga tiene un patrón de muda estacional.[29] Durante el invierno se produce un engrosamiento de la epidermis y su piel puede tornarse amarillenta, principalmente en la espalda y aletas. Cuando migran durante el verano a los estuarios se frotan con la grava del fondo de los ríos para deshacerse de este revestimiento cutáneo.[29]
Como la mayoría de los odontocetos, la beluga tiene un compartimento ubicado en la región frontal de la cabeza que contiene el órgano de la ecolocalización llamado melón.[30] La forma de la cabeza en esta especie es diferente a la de los demás cetáceos, debido a que el melón es bastante voluminoso y lobulado, y se le observa como una gran prominencia frontal.[30] Otra característica distintiva es la capacidad que posee de deformar este órgano, durante la emisión de los sonidos, usando los músculos adyacentes para enfocar los ecos emitidos, sirviéndole de modulador para la ecolocalización.[31][32] El aceite de este órgano contiene ácidos grasos, principalmente ácido isovalérico (60,1%) y ácidos de cadena larga (16,9%), composición que difiere bastante de la grasa corporal del animal y puede desempeñar un papel en el sistema de ecolocalización.[33]
A diferencia de los demás cetáceos que muestran algún grado de fusión cervical, exceptuando los rorcuales, algunos delfines de río y los narvales, las siete vértebras cervicales no están fusionadas entre sí, lo que le da flexibilidad al girar la cabeza lateralmente sin necesidad de rotar el cuerpo.[34] Esto le proporciona una maniobrabilidad lateral que le permite mejorar el campo visual, ayudar en la persecución de las presas, evadirse de los predadores y maniobrar en aguas poco profundas.[28] Tiene alrededor de ocho a diez dientes pequeños, ligeramente romos y curvos, en cada cuadrante mandibular, con un promedio de treinta y seis piezas en total y un máximo de cuarenta.[35] No usa la dentadura para masticar, pero sí para agarrar a sus presas, desgarrarlas y luego engullirlas enteras.[36] Posee un solo espiráculo ubicado en la superficie dorsal de la cabeza detrás del melón y está techado por una cubierta muscular que lo sella herméticamente. En la posición anatómica normal esta estructura cierra el espiráculo y para abrirlo necesita contraer la cubierta muscular.[37] La glándula tiroides es relativamente grande, comparada con los mamíferos terrestres —pesa tres veces más que la de un caballo— y puede ayudar a mantener un metabolismo más alto durante la ocupación de los estuarios durante el verano.[38] Es el cetáceo marino que desarrolla lesiones hiperplásicas y neoplásicas en esta glándula con mayor frecuencia.[39]
Los miembros anteriores, como en los demás cetáceos, son las aletas pectorales. Estas mantienen los vestigios óseos de sus ancestros mamíferos y están unidos firmemente entre sí por tejido conectivo.[23] Las aletas son pequeñas en proporción al tamaño del cuerpo; son redondeadas, tienen forma de remo y están ligeramente rizadas en las puntas.[7] Estas extremidades son muy versátiles y las usan principalmente como timón para dirigir su movimiento, para detenerse en sincronía con la aleta caudal y moverse con agilidad en aguas de uno a tres metros de profundidad.[22] Las aletas también poseen un mecanismo para la regulación de la temperatura corporal, ya que las arterias que las irrigan están rodeadas por venas y estas se dilatan o contraen, según el caso, para mantener o perder calor.[40][23] La aleta caudal es una estructura aplanada con dos lóbulos en forma de remo, carece de hueso y está compuesta de tejido conectivo, duro, denso y fibroso. En esta especie, esta aleta tiene una curvatura distintiva en el borde posterior.[23] La musculatura longitudinal de la espalda es la encargada de proporcionar el movimiento ascendente y descendente de la aleta y de modo similar a las aletas pectorales posee un mecanismo termorregulador.[23]
Las belugas tienen una cresta dorsal en lugar de una aleta dorsal.[20] Se cree que este rasgo evolutivo es una adaptación para las condiciones bajo el hielo, o posiblemente una forma de preservar el calor.[5] Esta cresta es dura y junto con su cabeza puede ser usada para abrirse paso por capas de hielo hasta de ocho centímetros de espesor.[41]
Estos cetáceos por lo regular forman grupos pequeños, que varían entre dos y veinticinco individuos, con un promedio de diez integrantes.[44] Estos grupos (llamados pods en inglés) tienen animales de ambos sexos,[45] y son liderados por un macho dominante.[35] Cuando las manadas se juntan en los estuarios durante el verano, pueden reunirse cientos e incluso miles de individuos. Estos pueden representar una proporción significativa de la población total de estos cetáceos y es el momento de mayor vulnerabilidad ante la caza.[46]
Son animales cooperativos y con frecuencia organizan grupos para cazar, haciéndolo de forma coordinada.[47] Dentro de los grupos son animales muy sociables, suelen perseguirse unos a otros, ya sea jugando o agrediéndose, y se rozan con frecuencia entre sí.[48]
En cautiverio se les observa juguetear constantemente, vocalizar y nadar, alrededor, por encima y por debajo de los otros individuos.[49] Muestran curiosidad hacia los humanos y en los estanques se aproximan para observarlos de cerca a través de los cristales.[50]
En libertad las belugas también muestran un alto grado de curiosidad hacia los humanos y con frecuencia nadan en dirección a los botes.[51] También pueden jugar con objetos encontrados en el agua; en libertad lo hacen con madera, plantas, peces muertos y con burbujas que crean ellas mismas.[24] Durante la temporada de cría, se han observado adultos acarreando objetos como plantas, redes e incluso esqueletos de caribú sobre su cabeza y espalda.[49] Se han visto también hembras cautivas expresando este comportamiento después de perder una cría, trasportando elementos como flotadores y boyas. Los expertos teorizan que esta interacción con los objetos puede evidenciar un comportamiento sustitutivo.[52]
Las belugas son nadadores lentos comparados con otros odontocetos como la orca y el delfín mular. El pobre desempeño como nadador con respecto a sus parientes se debe a su complexión poco hidrodinámica y la baja amplitud de movimiento de su aleta caudal que le proporciona un menor empuje.[53] Con mayor frecuencia nadan a una velocidad entre los 3 y 9 km/h; sin embargo, son capaces de mantener un ritmo de 22 km/h por un tiempo de 15 minutos.[35] A diferencia de la mayoría de los cetáceos, estos animales pueden nadar hacia atrás.[22] Entre el 5% y el 10% del tiempo las belugas nadan sobre la superficie del agua, mientras que el resto del tiempo lo hacen a profundidad suficiente para cubrir su cuerpo.[22] No suelen hacer exhibiciones aéreas (saltos, volteretas, etc.) como los delfines y orcas.[7]
Estos animales usualmente no se sumergen muy profundo, sino que con mayor frecuencia lo hacen a unos 20 metros;[54] sin embargo, son capaces de sumergirse a gran profundidad. En individuos cautivos se han documentado distancias de entre 400 y 647 m bajo la superficie;[55] en animales libres, se documentó que se sumergen a más de 700 m, con una inmersión máxima de 872 m.[56] Una inmersión normalmente les toma de 3 a 5 min, pero pueden hacerlo hasta por 15 a 18 min.[35][56] En aguas someras de los estuarios una sesión de buceo dura alrededor de 2 min; la secuencia consiste de 5 o 6 inmersiones rápidas y poco profundas, seguida por una de un minuto de duración a mayor profundidad.[22] El promedio de inmersiones por día oscila entre 31 y 51.[56]
Todos los cetáceos, entre ellos la beluga, tienen adaptaciones fisiológicas para conservar el oxígeno durante las inmersiones.[57] Durante el buceo, estos animales disminuyen la frecuencia cardíaca de cien latidos por minuto a un rango entre doce y veinte.[57] El flujo sanguíneo es desviado de los demás tejidos y órganos del cuerpo, al cerebro, corazón y pulmones, que requieren aporte permanente de oxígeno.[57] La proporción de oxígeno en la sangre es más alto que en la mayoría de los mamíferos. El porcentaje en volumen de 5,5% es superior al de los mamíferos terrestres y similar a la foca de Weddell (un mamífero marino buceador). En un estudio se encontró que una hembra tenía 16,5 litros de oxígeno disuelto en la sangre.[58] Por último, los músculos de este animal poseen un alto contenido de la proteína mioglobina que funciona como transportador de oxígeno: la concentración es varias veces superior a la de los mamíferos terrestres y ayuda a prevenir la deficiencia de este elemento durante las inmersiones.[59]
Las belugas son los odontocetos más abundantes en las aguas del océano Ártico, por tal motivo desempeñan un papel crítico en la estructura y función de los recursos marinos en esta región.[60] Se describe como un animal oportunista, pues sus hábitos alimenticios varían dependiendo de la ubicación geográfica y la estación.[19] Por ejemplo en el mar de Beaufort comen en forma predominante bacalao ártico (Boreogadus saida) y en Groenlandia se ha encontrado en su estómago gallineta nórdica (Sebastes marinus), fletán negro (Reinhardtius hippoglossoides) y camarón (Pandalus borealis),[61] mientras en Alaska el alimento principal es el salmón del Pacífico (Oncorhynchus kisutch).[62] En líneas generales la dieta principal de este cetáceo está conformada por peces; aparte de los mencionados se han identificado entre otros: capelanes, eperlanos, lenguados, platijas, arenques, charrascos y otros salmones.[63] También consumen un volumen considerable de invertebrados aparte de camarones como calamares, cangrejos, almejas, pulpos, caracoles, gusanos y otros habitantes del fondo marino.[63][64] Los animales en cautiverio comen aproximadamente del 2,5% al 3% de su peso corporal por día, más o menos 18,2 a 27,2 kg.[65]
La búsqueda en el lecho marino típicamente tiene lugar a profundidades de entre 20 y 40 m,[66] pero pueden sumergirse con facilidad a más de 700 m para buscar alimento.[56] Generalmente una inmersión dura de 3 a 5 min, pero se han observado individuos permanecer bajo la superficie por 18 min.[67][68] El cuello flexible le permite un amplio rango de movimiento mientras busca el alimento en el fondo oceánico. Las observaciones han mostrado que estos animales pueden succionar agua y luego expulsar chorros fuertes con la boca, método con el cual descubre presas en el cieno.[47] Debido a que su dentadura no es muy grande ni afilada utilizan la succión para llevar las presas a la boca; en consecuencia, todos los alimentos deben ser consumidos enteros, por ello las presas no pueden ser demasiado grandes porque corren el riesgo de atorarse.[69] También se alimentan de cardúmenes de peces y lo hacen en grupos coordinados de cinco o más individuos; estos reúnen el banco de peces en aguas poco profundas para luego atacarlos.[47] Por ejemplo, en el estuario del río Amur, donde se alimentan preferentemente de salmón, se reúnen en grupos de seis a ocho individuos y rodean a los peces para evitar su escape, mientras se turnan uno a uno para alimentarse de ellos.[41]
Las estimaciones sobre la edad de madurez sexual varían ampliamente; la mayoría de los autores estiman que los machos alcanzan la madurez sexual entre los cuatro y siete años, y las hembras lo hacen entre los cuatro y nueve años.[70] La edad promedio del primer parto es de 8,5 años y la fertilidad empieza a decaer a los veinticinco, sin gestaciones registradas por encima de los cuarenta y un años.[70]
Las hembras generalmente tienen crías cada dos a tres años.[20] La mayoría de los apareamientos ocurren entre febrero y mayo, pero algunos pueden ocurrir en otras épocas del año.[5] Se han publicado datos de periodos de gestación que oscilan entre 12 a 14½ meses,[20] pero información procedente de hembras en cautiverio registra un tiempo más prolongado con un promedio de duración de 475 días (15,8 meses).[71]
El nacimiento de las crías durante el año varía según la ubicación. En el ártico canadiense, los partos ocurren desde marzo hasta septiembre, mientras que en la bahía de Hudson el pico de nacimientos sucede a finales del mes de junio y en Cumberland Sound la mayoría nacen a finales de julio y principios de agosto.[72] Normalmente nacen en bahías y estuarios donde el agua es templada, con una temperatura de 10 a 15 °C.[44] Las belugas recién nacidas son de color gris, tienen en promedio 1,5 metros de longitud y un peso de 80 kg;[35] son capaces de nadar al lado de sus madres inmediatamente después del nacimiento.[73] El recién nacido se alimenta bajo el agua e inicia la lactancia algunas horas después del nacimiento y de ahí en adelante lo hace con intervalos de una hora.[47] Según investigaciones en animales cautivos, la composición de la leche varía entre individuos y fluctúa de acuerdo con la etapa de la lactancia; esta tiene en promedio un 28% de grasa, 11% de proteína, 60,3% de agua y menos del 1% de cenizas.[74] La leche contiene aproximadamente 92 cal por cada onza.[75]
Las crías dependen exclusivamente de la lactancia materna hasta el primer año de edad, momento en el que brota la dentadura.[44] Para entonces empiezan a complementar la dieta con camarones y peces pequeños.[30] La mayoría de los jóvenes continúan la lactancia hasta los veinte meses de edad, prolongándose más allá de los dos años en casos esporádicos.[35] En cautiverio se ha observado cuidado aloparental (cuidado por hembras diferentes a la madre) hacia las crías con producción espontánea de leche por parte de las hembras que se prolonga por largos periodos de tiempo. Esto sugiere que este comportamiento, observado con frecuencia en los mamíferos, esté presente en las belugas en libertad.[76]
Las belugas usan los sonidos y la ecolocalización para movilizarse, comunicarse, localizar respiraderos y cazar en la oscuridad o en agua turbia.[31] Producen una serie de chasquidos en secuencia rápida; estos sonidos pasan por el melón que actúa como un lente acústico que los enfoca en un haz, el cual es proyectado hacia adelante penetrando el medio acuático que rodea el animal.[75] Estos sonidos se propagan a través del agua a una velocidad cercana a 1,6 km por segundo, unas cuatro veces la velocidad del sonido en el aire. Las ondas sonoras producidas rebotan en los objetos dentro del agua y regresan en forma de ecos que son escuchados e interpretados por el animal.[31] Por medio de este sistema pueden determinar la distancia, velocidad, tamaño, forma e incluso la estructura interna de los objetos dentro del agua. También usan esta habilidad para trasladarse entre las gruesas capas de hielo del Ártico y para ubicar polinias (aberturas en el hielo para respirar) o burbujas de aire atrapadas bajo la capa congelada.[44]
Existe evidencia que estos animales son muy sensibles a la contaminación auditiva producida por el hombre. En un estudio un individuo produjo frecuencias máximas de 40 a 60 kHz en la bahía de San Diego, California y 100 a 120 kHz al ser trasladado a la bahía de Kaneohe en Hawái. Se cree que la diferencia en las frecuencias es una respuesta a la diferencia de ruido ambiental entre las dos regiones.[77]
Estos cetáceos utilizan sonidos de alta frecuencia para comunicarse, los cuales en ocasiones son tan agudos que se les compara con pájaros; por ello son apodados «canarios marinos».[78] Como los demás odontocetos, no poseen cuerdas vocales y los sonidos probablemente son producidos por el movimiento del aire entre los sacos nasales en la región del espiráculo.[31]
La beluga se encuentra entre las especies de cetáceos más vocales.[79] Utilizan sus vocalizaciones para ecolocalización, reproducción y comunicación. Poseen un gran repertorio, pues emiten al menos once sonidos diferentes similares a cacareos, silbidos, trinos y graznidos.[31] También usan el lenguaje corporal crujiendo los dientes o chapoteando, pero es poco frecuente que realicen exhibiciones visuales con las aletas pectorales o caudales y tampoco realizan figuras o volteretas como lo hacen otras especies de odontocetos, en especial los delfines.[31]
Un estudio de investigadores japoneses en el cual unas belugas fueron capaces de identificar tres objetos diferentes usando sonidos específicos para cada uno de ellos ofrece una esperanza a los humanos de establecer algún tipo de comunicación con los mamíferos marinos.[80]
La beluga habita en toda la circunferencia del océano Ártico y los mares y costas adyacentes.[81] Durante el verano se ubica principalmente en aguas de baja profundidad en las costas de Alaska, norte de Canadá, oeste de Groenlandia y norte de Rusia.[81] Se pueden encontrar desde los 76° a 78° de latitud Norte, hasta los 80° Norte en algunas regiones del océano Ártico. Las poblaciones más extendidas hacia el sur comprenden grupos en el estuario del río San Lorenzo y del río Saguenay cerca de la villa de Tadoussac en Quebec, Canadá; en el Atlántico y el delta del río Amur; y en las aguas aledañas a las islas Chantar y la isla de Sajalín en el mar de Ojotsk.[82]
La beluga es una especie migratoria con patrón estacional.[83] Cuando los sitios de verano se obstruyen por el hielo durante el otoño, la beluga se moviliza para afrontar el invierno en mar abierto y permanece al borde de las capas de hielo o bajo las áreas cubiertas por estas, sobreviviendo gracias a las brechas llamadas polinias por donde emergen para respirar.[84] En verano tras el retiro de las capas de hielo se traslada a aguas costeras de baja profundidad (uno a tres metros), aunque algunas veces migra hacia aguas más profundas (>800 m).[83] En esa época del año ocupa los estuarios y aguas aledañas a la plataforma continental y en ocasiones remonta los ríos.[83] Existen algunos registros de grupos e individuos a cientos e incluso miles de kilómetros del océano.[85][86] Los ríos que remontan con más frecuencia son el Dvina Septentrional, Mezén, Pechora, Obi y Yeniséi en Asia; el Yukón y Kuskokwim en Alaska y el San Lorenzo en Canadá.[81] Se ha demostrado que la permanencia en ríos y estuarios le proporciona al animal un estímulo metabólico y facilita la renovación de la capa epidérmica que ocurre en forma estacional.[38] Además estos sitios constituyen un refugio en el cual ponen a salvo de las orcas a los recién nacidos.[5]
La época de las migraciones es bastante predecible y parece estar determinada fundamentalmente por la cantidad de luz y no por otros factores físicos o biológicos, incluidas las condiciones del hielo marino.[87]
Algunas poblaciones no son migratorias. Existen grupos residentes en áreas bien definidas, por ejemplo en la ensenada de Cook, el estuario del río San Lorenzo y en Cumberland Sound.[88] En la ensenada de Cook, entre el verano y finales del otoño, permanecen en las aguas más interiores de la ensenada y durante el invierno se dispersan a aguas más profundas en el centro de la misma, pero sin salir de ella durante todo el año.[89][90]
Los animales que pasan el invierno en el centro y suroccidente del mar de Bering a lo largo de la costa de Rusia, al inicio del verano, en el mes de abril, se trasladan a la costa norte de Alaska y a la costa este de Rusia.[88] Existen pruebas de que las poblaciones de la bahía de Ungava y del este y oeste de la bahía de Hudson pasan el invierno juntas en las capas de hielo del estrecho de Hudson, mientras que las poblaciones de los mares Blanco, de Kara y de Láptev lo hacen en el mar de Barents.[88] En primavera los grupos se separan y migran a sus respectivos sitios de verano.[88]
El hábitat de las belugas es variado, aunque se observan con más frecuencia en aguas poco profundas cercanas a las costas; sin embargo, en algunas zonas se ha reportado que pasan la mayor parte del tiempo en aguas más profundas donde se alimentan y paren las crías.[88]
En las regiones costeras se ubican en ensenadas, fiordos, canales, bahías y aguas poco profundas del océano Ártico que estén iluminadas constantemente con luz solar.[24] También en verano es frecuente observarlas en los estuarios de los ríos donde se alimentan, socializan y dan a luz sus crías. Estas aguas usualmente tienen entre 8 a 10 ℃.[24] En la ensenada de Cook en Alaska las llanuras de marea son un predictor significativo de la ubicación de estos animales durante los primeros meses del verano.[91] En el mar de Beaufort oriental, las hembras de beluga, con sus crías y machos jóvenes, prefieren las aguas abiertas cercanas a tierra firme; los machos adultos seleccionan las aguas cerradas y cubiertas de hielo cerca del archipiélago ártico mientras los machos pequeños y las hembras con crías más grandes se ubican cerca de la barrera de hielo.[92] En general existe consenso con respecto a que la segregación de los hábitats de la belugas en el verano refleja diferencias en los hábitos alimenticios, el riesgo de depredación y la reproducción en cada una de las subpoblaciones.[19]
La población global de belugas está constituida por subpoblaciones. El comité científico de la Comisión Ballenera Internacional (CBI 2000) organizó la información sobre la base de veintinueve subpoblaciones de estos animales, ubicadas en los sitios que se relacionan a continuación.[19][1]
Algunos de estos grupos están superpuestos geográficamente o lo están temporalmente durante las estaciones, lo que complica la estimación del tamaño de estas poblaciones. Según la Unión Internacional para la Conservación de la Naturaleza (UICN) la población mundial de belugas para 2008 era de 150 000 animales.[1]
Las siguientes son las cifras estimadas por cada una de las subpoblaciones o regiones donde se realizaron observaciones o estudios a finales de la década de 1990 y principios de la primera década de este siglo. La mayor parte de las estimaciones se basaron en observaciones aéreas.[19]
Las belugas han sido cazadas durante siglos. Desde la antigüedad los habitantes nativos de la región ártica de Canadá, Alaska y Rusia han capturado estos animales, primordialmente por su carne, grasa y piel. La piel curtida es la única entre los cetáceos lo suficientemente gruesa para ser usada como cuero.[105] Debido a los patrones de migración predecibles y la alta concentración de la población en los estuarios y zonas aledañas a las costas durante el verano, son presas fáciles durante esta época.[105]
En los siglos XVIII y XIX, la caza comercial por parte de balleneros europeos y americanos causó una disminución de la población de estos cetáceos en el Ártico canadiense.[105] Aparte del consumo de carne y grasa, en Europa se usó el aceite de melón como lubricante para relojes, maquinaria y para iluminar los faros.[105] Alrededor de 1860, el aceite mineral remplazó al de origen animal, pero la captura de estos animales continuó vigente. Desde 1863, se descubrió que los cueros curtidos podrían ser utilizados para la fabricación de arneses para caballos, cinturones de aserradero y cordones para zapatos. Estos productos de valor agregado contribuyeron a perpetuar la caza durante el resto del siglo XIX e inicios del siglo XX.[106] De 1868 a 1911, los balleneros escoceses y americanos capturaron más de 20 000 belugas en estrecho de Lancaster y el estrecho de Davis.[105]
En la década de 1920, los pescadores del estuario del río San Lorenzo culparon a las belugas de ser una amenaza para la industria pesquera por alimentarse, supuestamente, de grandes cantidades de bacalaos, salmones, atunes y otros peces básicos para la subsistencia de los pobladores de la región.[106] En consecuencia se consideró como un habitante indeseable del estuario e incluso el gobierno de Quebec en 1928 ofreció una recompensa de 15 dólares por cada animal muerto.[107] En 1938 el Departamento de Pesca de Quebec emprendió un estudio para determinar la influencia de este cetáceo en las poblaciones de peces, mientras la persecución continuó con un número indeterminado de muertes hasta la década de 1950, cuando se concluyó que la supuesta voracidad de este animal estaba sobrestimada.[106]
Los nativos inuit del Ártico todavía mantienen la caza de subsistencia para la obtención de alimento y materias primas. Esta práctica es parte de su cultura, pero existe la inquietud que el total de capturas sea demasiado alta para el sostenimiento de la población.[108] Las muertes anuales suman de 200 a 550 en Alaska y alrededor de 1000 en Canadá.[109] Sin embargo, en áreas como la ensenada de Cook, la bahía de Ungava y Groenlandia occidental, las capturas realizadas previamente colocaron a las poblaciones en peligro y las realizadas por los inuit continúan en estas áreas, lo que provoca que algunas poblaciones continúan decreciendo.[108] Estos sitios son el foco de discusión entre estas comunidades y el gobierno de Canadá con el fin de proveer una cacería sustentable sin poner en riesgo la especie.[110]
Los únicos predadores naturales de las belugas son los osos polares y las orcas.[21]
Durante el invierno es frecuente que estos cetáceos resulten atrapados en trampas de hielo sin posibilidad de escapar a mar abierto, del cual quedan separados por varios kilómetros.[124] Los osos toman ventaja de la situación y las localizan por medio del olfato o cuando emergen para respirar; entonces las golpean, las atrapan y arrastran fuera del agua sobre la capa superficial de hielo para devorarlas.[21] Pueden capturar ejemplares grandes, ya que está documentada la captura de un animal de 935 kg por parte de un oso que pesaba entre 150 y 180 kg.[125]
La orca es el otro predador que puede capturar con éxito tanto a las crías como a los adultos.[21] Estos cetáceos cosmopolitas, ya que habitan todos los mares del mundo, ocupan la región subártica y comparten gran parte del hábitat de las belugas.[21] Se han reportado ataques principalmente en aguas de Groenlandia, Rusia, Canadá y Alaska.[126][127] En la ensenada de Cook se han documentado varias muertes y existe preocupación porque esto impida la recuperación de esta subpoblación, ya disminuida al extremo por la caza.[126] Las orcas llegan en otoño, a principios del mes de agosto, pero las belugas en ocasiones las pueden escuchar y evadir. Las poblaciones que permanecen cerca o bajo las capas de hielo tienen cierta protección pues la enorme aleta dorsal, de hasta dos metros de longitud, les impide a las orcas maniobrar por debajo de los témpanos de hielo o acercarse lo suficiente a los respiraderos.[24]
Como consecuencia de la congregación de belugas en los estuarios de los ríos, la polución causada por los humanos puede representar un riesgo significativo para su salud. En la población del río San Lorenzo se ha demostrado la existencia de substancias químicas tóxicas tales como dicloro difenil tricloroetano (DDT) y metales pesados como plomo, mercurio y cadmio.[128] También se han encontrado niveles entre 240 ppm y 800 ppm de bifenilos policlorados en el cerebro, hígado y músculos de las ballenas, siendo los machos quienes poseen los niveles más altos.[129] El nivel hallado de estos compuestos es significativamente superior al encontrado en las poblaciones que habitan el Ártico.[130] Está comprobado que estas substancias tienen un efecto adverso sobre estos cetáceos, como la aparición de cánceres, patologías reproductivas y deterioro del sistema inmunológico haciendo a los animales más susceptibles a neumonías, úlceras, quistes, tumores e infecciones bacterianas.[130] A pesar de que las poblaciones con mayor riesgo son las que frecuentan los ríos, en grupos de animales que habitan el mar abierto se han documentado niveles altos de zinc, cadmio, mercurio y selenio en los músculos, hígado y riñón.[131]
Entre 1983 y 1999, se examinaron los cuerpos de 129 belugas adultas del río San Lorenzo y se descubrió que el 27% había padecido cáncer.[132] Este porcentaje es más alto que el documentado en otras poblaciones de esta especie y muy superior a los otros cetáceos y la mayoría de mamíferos terrestres, siendo solo equiparable a los diagnosticados en humanos y algunos animales domésticos.[132] Por ejemplo, la frecuencia de cáncer intestinal en este lugar es mucho mayor que la encontrada en humanos y se cree que esta condición está directamente relacionada con los ambientes contaminados, en este caso por hidrocarburos aromáticos policíclicos. Esto coincide con la afectación más alta en humanos residentes en el área.[133] La alta prevalencia de tumores sugiere que los contaminantes identificados en los animales que habitan el estuario tienen un efecto carcinogénico directo o al menos propician un deterioro inmunológico que disminuye la resistencia a los mismos.[134]
Las molestias ocasionadas por las actividades de los humanos también pueden ser una amenaza para la especie. La contaminación acústica por parte de las embarcaciones parece afectar a estos animales. Por ejemplo, se encontró una correlación entre el tránsito de belugas por la desembocadura del río Saguenay (disminuido en el 60%) y las actividades recreativas con botes a motor en el área.[135] También se encontró una reducción drástica de llamados (de 3,4 a 10,5 llamados/min a 0 o transbordadores que con navíos más pequeños.[136] Pueden detectar a gran distancia, incluso a 50 km, la presencia de buques grandes (por ejemplo rompehielos) y los evitan moviéndose rápidamente en dirección contraria o perpendicular siguiendo los bordes del hielo desplazándose, incluso, hasta 80 km para eludirlos. La presencia de navíos produce reacciones de evitación induciendo grandes inmersiones para alimentarse, disgregación de los grupos y asincronía en el buceo.[137]
Como en cualquier población animal, existen gran número de patologías que le causan alteraciones y muerte a las belugas. Estas incluyen una variedad de enfermedades producidas por virus, bacterias y hongos que les ocasionan principalmente infecciones cutáneas, intestinales y respiratorias.[138]
Se ha encontrado papilomavirus en el estómago de las belugas del río San Lorenzo. También se ha detectado infección por herpesvirus y se han presentado algunos casos de encefalitis ocasionada por el protozoario Sarcocystis. Se han documentado ciliados colonizando el espiráculo pero parecen no ser patógenos o por lo menos son poco nocivos.[139]
La bacteria Erysipelothrix rhusiopathiae, que proviene probablemente de peces contaminados de su dieta, puede amenazar las belugas en cautiverio causándoles anorexia, placas y lesiones en la dermis que pueden producir septicemia.[139] Esta condición puede causarles la muerte si no es diagnosticada y tratada a tiempo con antibióticos como la ciprofloxacino.[140]
En un estudio realizado en varios individuos de ambos sexos para documentar la infección por helmintos se comprobó la presencia de larvas de una especie del género Contracaecum en el estómago y el intestino, Anisakis simplex en el estómago, Pharurus pallasii en los conductos auditivos, Hadwenius seymouri en el intestino y Leucasiella arctica en el recto.[141]
Las belugas se encuentran entre los primeros cetáceos puestos en cautiverio. La primera de ellas fue exhibida en 1861 en el Museo Americano de Barnum, en la ciudad de Nueva York.[142] Durante el siglo XX, el país donde se realizaron más capturas con fines de exhibición fue Canadá. Durante el trascurso del siglo hasta principios de la década de 1960 fueron sustraídas del estuario del río San Lorenzo y a partir de 1967 se inició la captura en el estuario del río Churchill. En este sitio desde ese año hasta 1992, cuando se prohibió esta práctica, se capturaron 68 ejemplares.[143] Después que Canadá dejara de ser el proveedor de estos animales a raíz de la prohibición, Rusia se convirtió en el abastecedor más grande de belugas para los acuarios del mundo.[143] Los ejemplares son capturados en el delta del río Amur y los mares del extremo oriente del país y de allí son trasportados a acuarios en Moscú, San Petersburgo y Sochi; el resto son exportados a otros países incluido Canadá.[143]
Para 2006 seguía siendo una de las especies de cetáceo mantenidas en acuarios y parques de vida libre en América del Norte, Europa y Asia.[143] Para ese año se exhibían en acuarios, treinta belugas en Canadá y veintiocho en los Estados Unidos, donde se habían reportado hasta entonces cuarenta y dos muertes en cautiverio. Para ese mismo año un ejemplar podía valer en el mercado hasta US$ 100 000.[143] Este cetáceo es popular entre los visitantes debido a su color blanco y la amplia gama de expresiones faciales y movimientos cefálicos. Esto último es posible gracias a la movilidad adicional proporcionada por tener vértebras cervicales no fusionadas.[24]
La mayoría de las belugas encontradas en los acuarios han sido sustraídas de la naturaleza, debido a que los programas de reproducción en cautiverio han tenido poco éxito.[144] Por ejemplo, para 2010 en el acuario de Vancouver, Canadá, solo dos belugas llamadas Qila y su hija Tiqa permanecían con vida, luego de nacer en cautiverio quince y dos años atrás, respectivamente. Otras tres que nacieron en el mismo sitio fallecieron antes de los tres años.[145]
La Armada de los Estados Unidos de 1960 hasta 1992, desarrolló un programa que, entre otros fines, pretendía estudiar la capacidad de los mamíferos marinos para la ecolocalización con el objeto de diseñar métodos más eficientes para detectar objetos bajo el agua. El programa inició con delfines pero numerosas belugas fueron incorporadas a este en 1975.[146] Este programa incluía también entrenamiento para entrega de materiales y equipos bajo el agua a buceadores, ubicación de objetos perdidos, vigilancia de botes y submarinos y monitorización bajo el agua usando cámaras sujetas a la boca.[146] Un programa similar fue implementado por la Armada de Rusia durante la Guerra Fría, en el que además fueron entrenadas para contrarrestar minas navales en aguas del Ártico.[128]
En noviembre de 2006, en el oceanográfico de Valencia (España) nació la primera beluga en cautividad de Europa.[147] Este ejemplar, que al nacer midió 1,20 metros y pesó 90 kg murió a los 25 días, tras sufrir complicaciones metabólicas e infecciosas al no poder alimentarse adecuadamente.[148] El 15 de noviembre de 2016 nació una segunda cría, engendrada por inseminación natural, que mostró dificultades para se amamantada. Consiguió sobrevivir gracias a los cuidados constantes de sus cuidadores y una dieta de leche enriquecida. [149]
En 2009 durante una competencia de buceo libre en la ciudad de Harbin en China, dentro de un estanque de agua helada, una beluga en cautiverio llamada Mila ayudó a subir hasta la superficie a una buceadora incapacitada para emerger por sí misma sujetándola de una pierna, posiblemente salvándole la vida.[150]
La actividad de avistamiento de belugas se ha tornado en una actividad importante y en auge en las áreas del río San Lorenzo y del río Churchill en la bahía de Hudson. La época propicia es durante el verano cuando esta especie acude en forma masiva a los estuarios de los ríos y en general a latitudes más bajas en relación a su ubicación invernal.[151] El número elevado de animales reunidos y la curiosidad que les produce la presencia de los humanos, hace que sean observadas con facilidad.[151]
Sin embargo, la presencia de botes constituye una amenaza para estos animales, puesto que les distrae la atención sobre actividades importantes como la alimentación, interacción social y reproducción. Adicionalmente el ruido producido por los motores tiene un efecto adverso sobre su función auditiva y les disminuye la capacidad de detectar las presas, comunicarse y navegar.[152] Para proteger los mamíferos marinos durante las observaciones la Administración Nacional Oceánica y Atmosférica (NOAA) de los Estados Unidos, publicó la Guía para la observación de la vida marina. Entre otras recomendaciones, la guía aconseja a los observadores de cetáceos mantener la distancia y la prohibición expresa de perseguir o acosar a los animales, obstruir su camino y tocarlos o alimentarlos.[153]
En 2008, la beluga fue clasificada en la Lista Roja de la UICN como especie casi amenazada (NT). Antes de 2008, estaba listada como vulnerable y este cambio generó preocupación por la poca certeza de la cifra real y escaso conocimiento de las amenazas para todas las subpoblaciones existentes en su área de distribución (especialmente en el Ártico ruso) y la posibilidad de que los esfuerzos de conservación cesen, especialmente el manejo de la caza.[1] La razón expuesta por la UICN para el cambio de estatus fue el hecho de que a nivel global la especie no cumple ninguno de los criterios para catalogarla como amenazada, que algunas de las subpoblaciones más grandes no estaban declinando y que los métodos mejorados para el censo de la población indicaron que el tamaño de la misma es mayor que lo estimado previamente.[1]
Las subpoblaciones están sujetas a diferentes niveles de amenaza y justifican una atención individual. El grupo no migratorio que habita la ensenada de Cook se incluyó en los listados de la UICN como subpoblación en peligro crítico en 2008, debido a que ha experimentado una disminución precipitada en los últimos años y actualmente el número ha disminuido a solo unos pocos centenares. Hasta 1998 la captura exagerada fue la mayor responsable de la declinación. Desde 1999 la caza reportada ha sido mínima, pero el número de animales no ha mostrado los signos de recuperación esperados.[1] La misma población fue catalogada como amenazada dentro de la Ley de Especies Amenazadas en octubre de 2008 por el gobierno federal de los Estados Unidos.[154][155][156]
En 1972 el Congreso de los Estados Unidos emitió la Ley para la Protección de Mamíferos Marinos (MMPA) en la cual se hace ilegal la caza y persecución de cualquier mamífero marino en aguas de los Estados Unidos. La MMPA desde su creación ha tenidos varias enmiendas y hasta 2007 permitía algunas excepciones como la caza de subsistencia de los nativos, captura temporal de una cantidad restringida de mamíferos marinos con fines de investigación, educación y exhibición pública y la captura accidental de algunos ejemplares en el trascurso de operaciones pesqueras.[157] El acta también establece que todas las ballenas en el mar territorial de los Estados Unidos están bajo la jurisdicción del Servicio Nacional de Pesca Marina, una división de la NOAA.[157]
La Convención sobre el Comercio Internacional de Especies Amenazadas de Fauna y Flora Silvestres (CITES) es un tratado internacional acordado en 1973 para regular la explotación comercial de ciertas especies; en ella se protegen específicamente todas las especies de odontocetos (ballenas dentadas).[158]
La población aislada de belugas en el río San Lorenzo está protegida legalmente desde 1983.[159] En 1988 el Departamento Canadiense de Pesca y Océanos y Environment Canada, una agencia del gobierno para supervisar los parques nacionales, implementaron el Plan de Acción del San Lorenzo.[160] La finalidad de este plan era eliminar el 90 % de la contaminación industrial para el año 1993; para 1992 las emisiones se habían reducido en un 59 %.[108]
Pour la suite du monde es una película canadiense estrenada en 1963 del género documental de ficción. En el filme se muestra a los residentes de L'Isle-aux-Coudres, una isla en el río San Lorenzo en Quebec, realizando la tradicional caza de beluga captada por las cámaras de forma real.[161]
White Whale Records fue una compañía discográfica de los Estados Unidos que funcionó desde 1965 hasta 1971 en Los Ángeles, California, conocida por ser la casa discográfica de la banda de rock The Turtles. El sello de la compañía era una silueta de beluga con el letrero «White Whale» en la parte superior.[162]
En 1980 el intérprete de música infantil Raffi lanzó el álbum de música Baby Beluga. El álbum inicia con los sonidos de las ballenas comunicándose e incluye composiciones que recrean el océano y ballenas jugando. La canción Baby Beluga fue inspirada cuando Raffi vio una beluga recién nacida en el acuario de Vancouver en Canadá.[163]
La motocicleta Yamaha Beluga (Riva 80/CV80) con motor de 80 cc fue producida de 1981 hasta 1987 y comercializada en todo el mundo, especialmente en Canadá, Estados Unidos, Holanda, Bélgica, Suecia y Japón.[164]
El submarino de la clase Beluga (proyecto 1710 Mackrel) fue un proyecto de submarino experimental ruso, cuyo prototipo operó hasta 1997 y que fue desmantelado a mediados del año 2000.[165]
El avión Airbus Beluga, una de las aeronaves de carga más grande del mundo, tiene un diseño muy similar al cuerpo y la cabeza de la beluga; inicialmente fue llamado Super Transportador, pero el nombre Beluga se hizo más popular por lo cual fue adoptado oficialmente.[166]
La empresa SkySails GmbH & Co. KG subsidiaria del grupo empresarial Beluga Shipping instalada en Hamburgo, Alemania, probó un nuevo sistema de remolque de barcos por medio de un sistema similar a un parapente enorme el cual mostró una eficacia en economía de combustible entre el 10 al 35%. El programa para probar la eficiencia del sistema se denominó Proyecto Beluga en el cual se usó el barco de carga MS Beluga Skysails. Como dato curioso, en la cara externa del gran «parapente» de 160 m², se estampó en toda su extensión la aleta posterior de una beluga, una de las insignias de la empresa.[167]
En la película de 2016 Buscando a Dory aparece una ballena beluga llamado «Bailey», interpretado por Ty Burrell.
|mes=
(ayuda) |mes=
(ayuda) |mes=
(ayuda) |mes=
(ayuda) |mes=
(ayuda) |mes=
(ayuda) |coautores=
(ayuda) |mes=
(ayuda) |mes=
(ayuda) |coautores=
(ayuda) |mes=
(ayuda) |mes=
(ayuda) |mes=
(ayuda) |mes=
(ayuda) |mes=
(ayuda) La beluga (en ruso, Белуга) (Delphinapterus leucas) es una especie de cetáceo odontoceto que habita en la región ártica y subártica. Es la única especie del género Delphinapterus y junto al narval (Monodon monoceros) conforman la familia Monodontidae.
Está adaptada plenamente para la vida en el Ártico y para ello tiene una serie de características anatómicas y fisiológicas que la diferencian de los otros cetáceos. Se caracteriza por el color totalmente blanco de los adultos y por la carencia de una aleta dorsal. Posee una prominencia frontal distintiva que alberga el órgano llamado melón, que en esta especie es muy voluminoso y deformable. Su tamaño es intermedio entre las ballenas y delfines, con una longitud y peso máximos para los machos de 5,5 metros y 1600 kg y un cuerpo robusto con el porcentaje más alto de grasa entre los cetáceos. Su sentido del oído está muy desarrollado y posee ecolocalización que le permite movilizarse y encontrar respiraderos bajo las placas de hielo.
Son animales gregarios que conforman grupos de unos diez individuos en promedio, pero durante el verano se reúnen cientos e incluso miles en los estuarios y aguas costeras poco profundas. Son nadadores lentos, pero adaptados para el buceo y pueden realizar inmersiones a más de 700 metros bajo la superficie. Su dieta es oportunista y varía según la ubicación y estación del año; se alimenta sobre todo de peces, crustáceos y otros invertebrados del fondo marino.
La mayor parte de las belugas habitan el Ártico, y los mares y costas adyacentes de Alaska (Estados Unidos), Canadá, Rusia y Groenlandia (Dinamarca); la población mundial se estima en 150 000 individuos. Tienen comportamiento migratorio, pues la mayoría de los grupos pasan el invierno en las márgenes de las capas de hielo; pero llegado el verano, en el momento del deshielo, se desplazan a la desembocadura de los ríos y a zonas costeras más cálidas. Algunas poblaciones son sedentarias y no migran a grandes distancias en el trascurso del año.
Durante siglos, este cetáceo ha sido una de las fuentes de subsistencia para los nativos de América del Norte y Rusia. Fue objeto de caza comercial durante el siglo XIX y parte del siglo XX. Desde 1973 se encuentra bajo protección internacional junto con los demás odontocetos. Actualmente solo se encuentra autorizada la caza de sustento de algunas subpoblaciones por parte de los inuit. Otras amenazas son los depredadores naturales (osos polares y orcas), la contaminación de los ríos y las enfermedades infecciosas. En 2008 la especie fue catalogada en la Lista Roja de la UICN como especie casi amenazada; sin embargo, la subpoblación residente en la ensenada de Cook, Alaska, está considerada en peligro crítico. Es uno de los cetáceos que se mantiene en cautiverio en acuarios y parques de vida silvestre en América del Norte, Europa y Asia y es popular para el público por su color blanco y expresividad.
Valgevaal (ka beluuga ja beluhha; Delphinapterus leucas) on üks kahest narvallaste sugukonda (teine on narval) kuuluvast suurest veeimetajast.
Valgevaal on levinud Arktika ja Lähis-Arktika meredes. Valgevaala on kohatud ka Läänemeres, arvatavalt näiteks 1986. aastal Käsmu poolsaare ligidal.[2]
Valgevaalade tüvepikkus ulatub kuni 5 meetrini. Täiskasvanud isendid on valged, juveniilsed aga hallikad. Nende peaosa on melonikujuline.
Valgevaal (ka beluuga ja beluhha; Delphinapterus leucas) on üks kahest narvallaste sugukonda (teine on narval) kuuluvast suurest veeimetajast.
Valgevaal on levinud Arktika ja Lähis-Arktika meredes. Valgevaala on kohatud ka Läänemeres, arvatavalt näiteks 1986. aastal Käsmu poolsaare ligidal.
Valgevaalade tüvepikkus ulatub kuni 5 meetrini. Täiskasvanud isendid on valged, juveniilsed aga hallikad. Nende peaosa on melonikujuline.
Beluga (Delphinapterus leucas) edo Balea zuria (izena errusierazko "белуха" (balea zuria) hitzetik dator) zetazeo bat da, Monodontidae familiakoa, ozeano Artikoan bizi dena, eta zetazeoen arteko azal zurikoa den balea bakarra.
Hegal txikiak ditu, izurdeen antzeko burua eta 40 hortzetako aho zabala eta moko laburra. Oskoldun eta arrainez elikatzen da. Denbora gehiena uraren gainaldean edo sakontasun gutxiko parteetan igarotzen du. Zetazo guztien arteko sonarrik sofistikatuenetako bat du, guztiz beharrezkoa urpean izotz arteko labirintoetatik orientatu ahal izateko eta bere espezieko beste kideekin kontaktuan egoteko. Emeak 7 urterekin ugaltzen hasten dira, eta hiru urtetik behin, umea edukitzen dute.
Beluga arrek 5.5 metrora arteko luzera eduki dezakete, eta 1.5 tona edo gehiagoko pisua. Ar helduak emeak baino %25 handi eta astunagoak izan daitezke. Emeak 4.1 m arterainoko luzera eta 1 t inguruko pisua izan dezakete. Kume jaioberriek 1.5 m eta 80 kg izaten dituzte jaiotzean.
Beluga helduak oso erraz bereizten dira gainontzeko zetazeoetatik: bizkar-gandor txiki bat dute, bizkar-hegal atrofiatu baten ondorio, eta azala erabat zuria dute; beluga gazteak, aldiz, grisak edo gris urdinak izaten dira.
Belugak Delphinapterus generokoak dira (antzinako grekotik: δελφίν, izurde, ἀ- atzizkia, («gabekoa ») eta πτερόν, hegats, « hegatsik gabeko izurdea »), ez dutelako bizkar-hegatsik. Zientzialarien ustez, egokitzapen bat da, izotza apurtu eta ur azalera irten ahal izateko arnasa hartzera, edota larruazalaren azalera gutxitu eta horrela bero galera murrizteko.
Euskaldunak Ameriketara XIV-XVI. mende bitartean San Laurendi itsasadarrera heldu zirenean, bakailaoak eta baleak arrantzatu zituzten, tartean Beluga, bereziki Saguenayko fiordoaren bokale emankorrean, Tadoussac parean. Bertan, ugari bizi dira izan dira XX. mende arte, baina egun gutxi geratzen dira, eta gaixo daude kutsaduraren indarrez. 1611ko testu ingeles batek dioenez, "swria elurra bezain zuria da eta yola baten neurria du. Ez du bi upel olio baino gehiago ematen, baina garestia eta jateko ona da".[1]
Beluga (Delphinapterus leucas) edo Balea zuria (izena errusierazko "белуха" (balea zuria) hitzetik dator) zetazeo bat da, Monodontidae familiakoa, ozeano Artikoan bizi dena, eta zetazeoen arteko azal zurikoa den balea bakarra.
Hegal txikiak ditu, izurdeen antzeko burua eta 40 hortzetako aho zabala eta moko laburra. Oskoldun eta arrainez elikatzen da. Denbora gehiena uraren gainaldean edo sakontasun gutxiko parteetan igarotzen du. Zetazo guztien arteko sonarrik sofistikatuenetako bat du, guztiz beharrezkoa urpean izotz arteko labirintoetatik orientatu ahal izateko eta bere espezieko beste kideekin kontaktuan egoteko. Emeak 7 urterekin ugaltzen hasten dira, eta hiru urtetik behin, umea edukitzen dute.
Maitovalas eli beluga (Delphinapterus leucas) on toinen sarvivalaiden heimon kahdesta lajista, ja sukunsa ainoa.
Nisäkäsnimistötoimikunta on ehdottanut, että nimitys beluga vahvistettaisiin tämän lajin ensisijaiseksi suomenkieliseksi nimeksi.[2]
Maitovalas on keskikokoinen valas, se kasvaa 3–6-metriseksi ja painaa 1–1,3 tonnia. Useimmat yksilöt jäävät kuitenkin vain kolmen metrin mittaisiksi.[3] Sillä on suhteellisen lyhyt kuono ja vähän hampaita. Ylä- ja alaleuassa on kummallakin puolella 8–10 vahvaa, lyhyttä, kartion muotoista hammasta. Valaan selkäevä on surkastunut miltei pois näkyvistä, ja rintaevätkin ovat suhteellisen pienet. Sillä on selkeästi erottuvassa kaulassaan hyvin joustavat selkänikamat ja niskalihakset, jonka ansiosta se kykenee kääntelemään päätään liikuttamatta koko kehoaan, toisin kuin esimerkiksi pullokuonodelfiini. Vaikka täysikasvuinen maitovalas onkin valkoinen, poikanen on syntyessään maksanruskea ja muuttuu kasvaessaan tummanharmaaksi. Valkoisen värinsä se saa viimeistään noin kuusivuotiaana.[4]
Maitovalaita tavataan pääasiassa Pohjoisella jäämerellä, joskus kuitenkin lämpimilläkin vesillä, Pohjois-Amerikan itärannikolla ja Japanin edustalla.[1] Ne voivat toisinaan nousta jokiinkin esimerkiksi kalastamaan[5].[3]
Maitovalaskantoja on pohjoisella merialueella useampia. Suurimmat kannat ovat Beringinmerellä, Beaufortinmerellä ja Hudsoninlahdella. Kesäaikana maitovalaitä esiintyy runsaasti muun muassa Vienanmerellä. Vienanmeren kanta on suhteellisen pieni eikä sen talvehtimisalue ole täysin selvitetty; kuitenkin naaraat poikasten kanssa lähtevät elokuussa pohjoiseen, iäkkäät urokset tavallisesti hieman myöhemmin. Talvisin populaation yksilöitä on jopa Novaja Zemljalla asti, jossa meri on avoinna vähintään tammikuulle.[5]
Maitovalaita on vieraillut useita kertoja myös Suomen aluevesillä, sekä Suomen- että Pohjanlahdessa.[3] Kirjattuja havaintoja on 1860-luvulta lähtien sekä yksinäisistä valaista että usean yksilön parvista. Toistaiseksi viimeisin Suomen vesillä poikennut maitovalas nähtiin Perämerellä, Hailuodon edustalla kesällä 1986.[4]
Kansainvälinen luonnonsuojeluliitto IUCN on arvioinut maitovalaan lajina elinvoimaiseksi.[1] Alaskan Cook Inletissä elävä populaatio on kuitenkin äärimmäisen uhanalainen.[6]
Maitovalaat ovat laumaeläimiä. Naaraiden parvissa on tyypillisesti kymmenkunta jäsentä: johtava vanha emovalas eli matriarkka ja sen eri ikäisiä jälkeläisiä. Urokset elävät usein omissa 3–15-päisissä ryhmissään.[4]
Maitovalasta kutsutaan joskus ”merten kanarialinnuksi” sen erikoisen ja monipuolisen ääntelyn vuoksi. Ääntely on hyvin voimakasta ja kuuluu vedenpinnan yläpuolellekin. Valaiden keskinäisen kommunikoinnin lisäksi ääniä käytetään kaikuluotaamiseen ja jäässä olevien hengitysreikien etsimiseen. Myös pelkkä maitovalaan hengitys aiheuttaa visertävän äänen.[3][4]
Kääntyvän pään vuoksi maitovalas voi uida valaaksi varsin matalassakin vedessä. Toisaalta sitä on tavattu jopa yli kilometrin syyvyydessä, ja se voi olla sukelluksissa jopa 30 minuuttia.[5]
Maitovalaat syövät ennen kaikkea kalaa, mutta myös erilaisia meren selkärangattomia. Ne saalistavat yleensä rannikkovesissä.[4]
Maitovalasnaaras kantaa hieman toista vuotta ja synnyttää huhtikuun tienoilla.[3] Poikanen on syntyessään tumma ja saa aikuisiän vaalean värinsä vasta useamman vuoden ikäisenä[4]. Valaan syntymäpaino on noin 80 kiloa. Naaras imettää noin kahteen vuoteen asti.[5]
Maitovalaan ja sarvivalaan on todettu voivan risteytyä keskenään luonnonoloissakin.[1]
Maitovalas voi elää 50-vuotiaaksi.[5]
Tämä artikkeli kertoo valaslajista, sanan ”beluga” muita merkityksiä on lueteltu erillisellä täsmennyssivulla. Maitovalaan koko suhteessa ihmiseen.
Maitovalas eli beluga (Delphinapterus leucas) on toinen sarvivalaiden heimon kahdesta lajista, ja sukunsa ainoa.
Nisäkäsnimistötoimikunta on ehdottanut, että nimitys beluga vahvistettaisiin tämän lajin ensisijaiseksi suomenkieliseksi nimeksi.
Delphinapterus leucas • Baleine blanche, Dauphin blanc, Marsouin blanc
Le béluga ou bélouga (Delphinapterus leucas), appelé également baleine blanche, dauphin blanc et marsouin blanc, est une espèce de cétacés de la famille des Monodontidae vivant dans l'océan Arctique et dans l'estuaire du Saint-Laurent. Il dispose d'un des sonars les plus sophistiqués de tous les cétacés. Ce sonar lui est indispensable pour s'orienter et se repérer dans les canaux de glace immergés, qui forment un véritable labyrinthe.
Le mot « bélouga » vient du russe белуха (belukha) signifiant « blanchette »[1]. Il désigne cette espèce de cétacés dont le mâle peut mesurer jusqu'à 5,5 m, et peser jusqu'à 1,5 t (exceptionnellement 2 t)[2]. Le mâle adulte est généralement 25 % plus grand et plus lourd que la femelle[2]. La femelle mesure jusqu'à 4,1 m[2] pour environ 1 t. Les bélugas nouveau-nés, appelés familièrement « veaux » ou « bleuvets », mesurent environ 1,50 m de long pour un poids de 80 kg[2]. Il fait partie de la famille des Monodondidaé ( famille des cétacés de l'ordre des mammifères).
Il est difficile de confondre le béluga avec un autre cétacé à taille adulte. Il possède une crête dorsale, résultat de l'atrophie de l'aileron dorsal, et est entièrement blanc, à l'inverse des jeunes bélugas qui sont bruns, puis gris. Il a un bec très court et une bouche large.
Le béluga appartient au genre Delphinapterus (du grec ancien δελφίν, delphín (dauphin), du préfixe ἀ-, a- (dit « privatif ») et de πτερόν, pteron (aile), « dauphin sans ailes ») en raison de l'absence d'aileron dorsal. Les scientifiques pensent qu'il s'agirait d'une adaptation qui leur permettrait de briser les glaces pour respirer à la surface, ou de réduire la surface de peau pour réduire la dissipation de la chaleur.
La maturité sexuelle intervient à l'âge de 6 à 9 ans pour les mâles, et de 4 à 7 ans pour les femelles[3]. Les mères donnent naissance à un unique petit au cours du printemps suivant la période de gestation d'une durée de quinze mois. Les petits bélugas sont uniformément gris foncé ; mais cette coloration s'éclaircit avec l'âge, allant de bleu à gris, jusqu'à ce qu'ils prennent enfin leur couleur blanche typique à l'âge de neuf ans pour les mâles et sept ans pour les femelles. Les petits restent sous la protection de la mère deux ans. L'accouplement du béluga n'est pas très bien connu ; il survient probablement au cours de l'hiver ou au tout début du printemps, quand les groupes de bélugas sont encore dans leur territoire hivernal ou au début de leur période de migration. Cependant, l'accouplement semble survenir à d'autres périodes également. Un béluga vit en moyenne trente ans. Sa longévité maximale est supérieure à 50 ans[3].
Le béluga est très sociable. Il se déplace en groupes subdivisés en sous-entités habituellement composées d'animaux du même âge et du même sexe. Les mères et leurs petits intègrent généralement des groupes restreints. Lorsque les nombreuses sous-entités se rejoignent dans les estuaires, il est possible de dénombrer des milliers d'individus ; ce qui représente une proportion significative de la population mondiale des bélugas et les rend d'autant plus vulnérables à la chasse.
Ce mammifère marin nage relativement lentement et se nourrit majoritairement de poissons ; il mange également des céphalopodes (pieuvres, calmars...) et des crustacés (crabes, crevettes...). Il chasse cette faune des fonds marins généralement jusqu'à 300 m, bien qu'il puisse atteindre deux fois cette profondeur. Pour se nourrir, le béluga plonge généralement de 3 à 5 minutes, mais il peut retenir sa respiration pendant 20 minutes[4].
Le béluga est capable d'émettre un large éventail de sons passant par les sifflements, les claquements, les tintements et autres couics. C'est ce qui lui vaut son surnom de « canari des mers ». Certains chercheurs qui ont écouté un groupe de bélugas ont décrit cela comme un orchestre à cordes s'accordant avant un concert. Les scientifiques ont isolé une cinquantaine de sons particuliers, la plupart situés dans une gamme de fréquence allant de 0,1 à 12 kHz. Enfin, certains bélugas seraient en mesure d’émettre des sons dont la ressemblance avec la voix humaine est frappante[5],[6].
Leurs principaux prédateurs naturels sont l'ours blanc et les orques. Lorsque les bélugas sont piégés par les glaces, les ours les assomment d'un coup de patte et les hissent sur la banquise pour les achever.
Il arrive parfois que le bélouga rencontre le narval, dans les zones où leurs aires de répartitions se rencontrent et se superposent ou lorsque des Narvals errants se trouvent hors de l'aire de répartition de leur espèce. Des observations d'un groupe de bélougas accompagné d'un jeune narval mâle à partir de 2016 ont montré que ces individus acceptaient pleinement la présence du jeune narval mâle malgré leur différence, ce qui semble témoigner de l'acceptation commune et d'une relation pacifiste entre les deux espèces[7].
Il est aussi possible que ce soit ce genre de rencontre qui amène parfois les deux espèces à s'hybrider puisqu'en juin 2019, une étude a révélé qu'un crâne, découvert en 1990 par un chercheur auprès d'un chasseur inuit local d'une île de la baie de Disko au Groenland, soupçonné d’appartenir à un hybride a vu sa nature confirmée par une analyse ADN[8]. Surnommé le « Narluga », il s'agit de la première preuve formelle d'une hybridation viable entre les deux espèces, issu d'un béluga mâle (dont on pense qu'il était plus proche de lui en apparence) et d'une femelle narval[9]. L'hybride, un mâle de première génération, avait aussi un régime alimentaire très différent de ses deux parents puisque ayant une dentition l'obligeant à adopter un régime alimentaire se composant essentiellement de mollusques et de petits poissons vivant au fond de l'eau, comme le morse, mais le crâne indique que l'animal avait parfaitement vécu jusqu'à l'âge adulte[10]. Le chasseur qui possédait le crâne avait indiqué également au chercheur qu'il avait au moins observé et tué deux autres individus comme celui auquel appartenait le crâne[11]. D'après la description du chasseur, qui avait tué l'animal dans les années 1980 en compagnie d'autres chasseurs inuits, l'animal était uniformément gris avec des nageoires de béluga et une queue de narval[12]. Les chercheurs indiquent que si l'hybridation est quelque chose de fréquent chez beaucoup d'espèces de cétacés et que rien n'empêche les deux espèces de s'hybrider sans causes extérieures, ils indiquent également que cela pourrait aussi être le résultat d'une des conséquences du réchauffement climatique qui ferait que les deux espèces pourraient se côtoyer plus souvent, de même que de s'hybrider, ce qui pourrait à terme représenter une menace pour les deux espèces[13].
Le premier à décrire le béluga fut Peter Simon Pallas, en 1776. Il fait partie de la famille des Monodontidae, au même titre que le narval. Le dauphin Irrawaddy fut un temps classé dans cette famille, avant que de récentes études génétiques n'infirment cette hypothèse[réf. nécessaire].
Le plus ancien ancêtre connu du béluga est Denebola brachycephala, espèce du Miocène aujourd'hui éteinte. Un seul fossile a été découvert, dans la péninsule de la Basse-Californie, indiquant que la famille prospérait autrefois dans des eaux plus chaudes. Les fossiles suggèrent également que l'habitat des bélugas s'est déplacé en fonction de la couverture de la banquise : suivant son expansion durant les périodes glaciaires et de son retrait au cours des périodes de réchauffement.
L'habitat du béluga est compris entre 50° N a 80° N, dans les eaux arctiques et subarctiques. Il existe également une population isolée depuis 7000 ans qui vit dans l'estuaire du fleuve Saint-Laurent et dans le fjord du Saguenay autour du village de Tadoussac au Québec. Au printemps, les groupes de bélugas gagnent leur territoire estival : des baies, des estuaires et d'autres eaux peu profondes. Il a été remarqué qu'une femelle béluga regagne année après année toujours le même territoire estival. Ces zones sont prises dans les glaces l'hiver, les groupes refluent alors vers le large. La plupart avancent ensuite au fur et à mesure de la progression de la banquise. D'autres restent sous la glace, survivant grâce aux endroits de la banquise non gelés qui leur permettent de respirer ; ou alors grâce aux poches d'air emprisonnées sous la glace. La facilité avec laquelle les bélugas sont capables de trouver des zones où la glace est si fine qu'il est possible de la briser pour respirer en surface, alors que plus de 95 % de la banquise est trop épaisse pour cela, est un mystère qui intrigue grandement les scientifiques. Il semble presque certain que cette faculté fait appel au système d'écholocalisation pour repérer les zones de moindre densité de la glace.
Plusieurs cas d'individus errants ont été répertoriés dans des eaux plus méridionales. Le Bélouga a déjà été observé en Belgique, au Danemark, aux États-Unis contigus, en France métropolitaine[14],[15], aux îles Féroé, en Irlande, en Islande, au Japon, en Norvège continentale, aux Pays-Bas, au Royaume-Uni ou en Suède[16].
Les bélugas vivent en bande près des littoraux et en haute mer : dans les mers polaires arctiques et subarctiques. Pendant l’été ils vont dans des eaux peu profondes, salées et relativement chaudes ou avec des fonds sableux ou boueux. En hiver ils préfèrent les zones de glaces en mouvement où des eaux libres leur donnent accès à l’air.
Le nom béluga vient du mot russe beloye, qui signifie « blanc ». La liste rouge des espèces menacées donne comme nom commun béluga, baleine blanche et dauphin blanc. On lui donne aussi le nom de canari de mer, en rapport avec les sons et sifflements aigus qu'il émet.
Le biologiste marin Le Gall note qu'en Europe, le mot Béluga a aussi été utilisé, à tort, par les marins-pêcheurs pour désigner les marsouins et d'autres petits cétacés[17].
La population globale des bélugas s'est stabilisée aux environs de 100 000 individus. Bien que ce nombre soit plus important que celui d'autres cétacés, il est bien moins important qu'il y a des décennies, avant la chasse au béluga. On estime qu'il y a 40 000 individus en mer de Beaufort, 25 000 dans la baie d'Hudson, 18 000 dans la mer de Behring et 28 000 dans les eaux arctiques canadiennes. La population de l'estuaire du Saint-Laurent est estimée à environ 900 individus[18],[19].
Les menaces pesant sur les bélugas varient selon leur distribution. La population de l'estuaire du Saint-Laurent, dont le nombre d'individus stagne depuis plusieurs années à environ un millier[18],[19], a fait l'objet d'études qui laissent penser que la pollution est le principal danger à cet endroit. Il apparaît que, depuis plusieurs dizaines d'années, ces animaux sont exposés à divers composés organochlorés, des hydrocarbures aromatiques polycycliques et des métaux lourds[20]. Dans un cadre scientifique, des nécropsies ont été faites sur des carcasses échouées. Les analyses mettent en évidence un haut taux de cancer, le plus élevé de tous les cétacés[21], et comparable à celui de l'homme[22]. Les cas de cancers rapportés sur des individus du Saint-Laurent semblent se stabiliser[réf. nécessaire]. Diverses infections ont également été observées, notamment des parasites métazoaires dans les voies respiratoires et gastro-intestinales[22]. Ces infections pourraient être directement reliées à une contamination par les polluants énumérés ci-dessus, qui présentent un potentiel immonudépresseur[23]. Selon le parc du Fjord du Saguenay, il est erroné de croire que la carcasse d'un béluga échoué est considérée comme un déchet toxique. Toutefois, l'impact à long terme de la pollution sur le devenir de cette population n'est pas clairement connu.
Outre la pollution, d'autres activités humaines constituent également une menace pour l'espèce. Alors que certaines populations en sont venues à tolérer les petites embarcations, d'autres au contraire les évitent. Depuis la fin de la chasse commerciale, l'observation des bélugas est d'ailleurs devenue une activité florissante, notamment dans le Saint-Laurent et dans la rivière Churchill (baie d'Hudson). De plus, on observe une augmentation du trafic maritime, notamment sur le fleuve Saint-Laurent[24], accompagnée d'une augmentation de la taille des navires[24]. Le bruit fait par les moteurs des bateaux pourrait provoquer des dommages permanents aux oreilles des bélugas[25]. Des études sont en cours pour déterminer l'impact de ces sons sur la physiologie et le comportement du béluga. Les collisions avec les bateaux sont aussi une menace pour tous les cétacés[26].
La pollution, le trafic maritime et l'utilisation de brise-glaces[27] sont donc autant de facteurs qui perturbent l'environnement des bélugas.
Les bélugas sont parmi les premières espèces à avoir été élevées en captivité. Le premier béluga fut exhibé au Barnum's Museum de New York en 1861. Aujourd'hui, le béluga est l'une des rares espèces de cétacés que l'on rencontre dans les aquariums d'Occident. Leur popularité est en grande partie due à leur couleur caractéristique et à leurs mimiques faciales. Alors que la plupart des dauphins ont un « sourire » figé, la flexibilité cervicale du béluga lui confère un répertoire plus vaste d'expressions faciales.
La plupart des bélugas détenus dans les aquariums ont été capturés à l'état sauvage puisque les programmes d'adaptation de cet animal à la captivité ont rencontré un certain succès.
En raison de leurs schémas migratoires prévisibles et de leur formation en groupes, les bélugas ont été chassés des siècles durant par les autochtones de l'Arctique. Ces derniers se servaient notamment de la viande comme nourriture, de la graisse comme combustible, et de la peau pour s'en faire des vêtements[28]. Au milieu du XVIIIe siècle, les non-autochtones feront une chasse commerciale du béluga dans la baie d'Hudson, à l'est de la baie d'Ungava et dans le Saint-Laurent. Jusqu'en 1860, l'huile est très en demande pour l'éclairage des phares, des lampadaires et des lampes. Par la suite, c'est surtout du cuir dont on se sert pour la fabrication d'attelages de chevaux, de courroies et de lacets[29].
Les bélugas du Saint-Laurent constituent probablement la population la plus affectée par la chasse, et pas seulement à cause de leur exploitation. En effet, dans les années 1920, les pêcheurs observent une diminution des stocks de morue et de saumon et pointent le béluga du doigt. Peu après, le gouvernement québécois offre une prime pour chaque animal abattu[28],[29]. En 1946, une étude[30] démontra que les bélugas n'étaient pas responsables des problèmes des pêcheries, et il s'ensuivit un arrêt de la chasse à prime.
La chasse de subsistance au béluga est encore autorisée de nos jours dans certaines zones et par certaines populations. Le moratoire international sur la chasse s'applique aux grandes baleines[31]. Ces aires sont le sujet de dialogues entre les Inuits et les gouvernements afin d'instaurer une chasse intelligente et raisonnable. Cette chasse a également permis d'ajouter le béluga à la liste des espèces en danger en 1994.
Aussi bien la marine américaine que la marine soviétique ont utilisé les bélugas dans des opérations de déminage des eaux arctiques[28].
Ce n'est pas cet animal qui donne le réputé « caviar bélouga », mais un esturgeon du même nom, le Bélouga ou Grand esturgeon (Huso huso).
Delphinapterus leucas • Baleine blanche, Dauphin blanc, Marsouin blanc
Le béluga ou bélouga (Delphinapterus leucas), appelé également baleine blanche, dauphin blanc et marsouin blanc, est une espèce de cétacés de la famille des Monodontidae vivant dans l'océan Arctique et dans l'estuaire du Saint-Laurent. Il dispose d'un des sonars les plus sophistiqués de tous les cétacés. Ce sonar lui est indispensable pour s'orienter et se repérer dans les canaux de glace immergés, qui forment un véritable labyrinthe.
Ainmhí mór mara is ea an míol mór bán (Delphinapterus leucas). Mamach atá ann. Tá sé dúchasach don Aigéan Artach agus do na farraigí ina thimpeall.
A beluga,[3] Delphinapterus leucas (Pallas, 1776), é unha especie de cetáceo odontoceto que habita na rexión ártica e subártica. É a única especie do xénero Delphinapterus e, xunto co narval (Monodon monoceros), conforman a familia dos monodóntidos.
Moitas veces aparece na bibliografía denominada, erroneamente, como balea branca, debido a que un dos seus nomes máis populares en inglés é white whale, e mesmo ás veces tamén co de golfiño branco,[4] pero, aínda que sexa o único cetáceo que, de adulto, é de cor completamente branca,[5] balea, en sentido estrito, non é aplicábel aos cetáceos con dentes, reservándose para os desdentados (misticetos) integrantes das familias dos balénidos, neobalénidos e escrictíidos (porque os da outra familia, a dos balenoptéridos, denomínanse rorcuais). E a pesar de que ten dentes (pequenos) tampouco ten nada que ver cos golfiños, que son os membros da familia dos delfínidos.
O nome do xénero, Delphinapterus, significa "golfiño sen aleta". Deriva do grego antigo e está formado polas voces δελφίν ,delphín, "delfín" ou "golfiño", e απτερóς apterós, "sen aleta" (do α- privativo e πτερόν pterón, "á", "aleta").
E o nome específico, leucas, significa "branco", e deriva do grego λευκóς leukós, "branco".[6]
O nome común, beluga, vén dos seus nomes en ruso, белуга beluga, ou белуха belukha, que derivan da palabra белый belii, que significa "branco".[6]
Nalgunhas bibliografías denomínase en ocasións balea beluga (en inglés Beluga whale), co fin de non confundila co Huso huso ou esturión beluga (ademais do xa citado white whale).
A Lista Vermella da IUCN acepta os nomes beluga e balea branca (white whale) como sinónimos;[1] pero, recordemos, en sentido estrito o termo balea aplícase só aos integrantes da familia dos balénidos (con algunhas excepcións).[7]
Dada a distribución da especie, por riba do círculo polar ártico, é normal que, a pesar dos afastados lugares que frecuentan e frecuentaron os pescadores galegos, non teña moitos nomes vernáculos galegos.
A Delphinapterus leucas, na Lista patrón dos vertebrados de Galicia, proposta provisionalmente pola SGHN,[8] asígnaselle o nome de blancón, un evidente castelanismo por brancón, pero que foi recollido en Portonovo por Ríos Panisse,[9] nome debido seguramente á cor completamente branca deste animal que, por outra parte, é de forma parecida, aínda que más pequeno, que o negrón ou falsa candorca, Pseudorca crassidens, un cetáceo da familia dos delfínidos máis coñecido nas nosas augas, e que é de cor gris escura ou totalmente negra. Ríos Panisse tamén recolleu para esta especie os nomes de campelo, en Corme[10] e santo, en Ribadeo e nas Figueiras (Castropol), na Asturias de fala galega.
Máis recentemente, no Gran dicionario Xerais,[3] denomina a especie como beluga, adaptación do seu nome ruso, e de acordo cos nomes que se lle dan na maioría dos idiomas da nosa contorna.[11]
As principais características definitorias da beluga son:[12]
As crías acabadas de nacer teñen o corpo de cor gris lousa escura que, as veces, pode ter unha tonalidade parda rosada, o mamelón cefálico menos pronunciado que nos adultos e a aleta caudal plana, e cos bordos posteriores máis rectos que nos exemplares de máis idade.
A cor do corpo é máis clara que nos acabados de nacer, pero menos que nos adultos, o mamelón máis pronunciado que nas crías, pero, así mesmo, menos que nos adultos, e a aleta caudal máis convexa que nas crías. Os subadultos son de cor branca cun ton azulado en ambos os sexos.
As femias son de tamaño considerabelmente menor que o dos machos, teñen o mamelón cefálico menos pronunciado, e as aletas pectorais non curvadas cara a arriba; adoitan presentaren no corpo cicatrices das feridas producidas polos ataques dos osos polares.
A beluga ten unha distribución cicumpolar setentrional ampla, pero descontinua, chegando desde a rexión ártica á subártica, en augas estacionalmente cubertas de xeo. Pódese ver fronte as costas do norte de Escandinavia e da Federación Rusa, desde a península de Kola, no mar de Barents, até a illa de Sakhalin, no mar de Okhotsk, no Pacífico e, en Norteamérica, desde o oeste de Groenlandia até a península de Alasca (incluíndo unha zona descontinua no sur da península do Labrador e en Terra Nova).[12]
A distribución estacional está directamente relacionada coas condición do xeo, aínda que a maioría das poboacións non realiza migracións moi longas; a máis prologada é a efectuada entre os invernos no mar de Bering e os veráns no río Mackenzie (Canadá), no que algunhas poboacións poden nadar 1 000 km ou máis río arriba. Outras poboacións non migran en absoluto, como as residentes no río San Lourenzo, en Canadá.[12]
As belugas adoitan pasar os veráns en baías pouco profundas e en estuarios de grandes ríos, e os invernos en zonas de baixa densidade en xeos, onde os ventos e as correntes oceánicas manteñen fendeduras nas placas que lles permiten respirar.[12]
Existen cinco poboacións principais de belugas:[12]
O tamaño do corpo das belugas varía considerabelmente segundo as poboacións: as máis grandes son as que viven en Groenlandia e no mar de Okhotsk, e as máis pequenas, as do mar Branco e a baía de Hudson.
A beluga adoita nadar con lentitude e pasar moito tempo cerca da superficie. Desprázase con movementos ondulantes suaves, e a secuencia de inmersión típica consiste en 5 ou 6 inmersións pouco profundas nun minuto, seguidas doutra máis profunda que dura outro minuto. É un animal curioso, e moitas veces saca a cabeza fóra da auga, talvez para mirar; a diferenza doutros moitos cetáceos o seu pescozo é flexíbel, o que lle permite subir e baixar a cabeza, e xirala. Case nunca salta (e cando o fai, non realiza acrobacias, como os golfiños), pero con frecuencia saca a cabeza da auga para vixiar, batendo a aleta caudal. Non adoita estar soa, salvo os individuos vellos cando realizan migracións.[12]
É un dos cetáceos con dentes máis cantareiros, e ten un amplo repertorio de gorxeos, rechouchíos, estralos, chíos e risas que poden escoitarse dentro e fóra da auga. É probábel que teña o máis versátil e requintado sistema de sónar dos cetáceos. O seu sopro respiratorio é de vapor, pero pouco chamativo e baixo; porén, en días tranquilos pode oírse a varios centos de metros.[12]
Está ben adaptada a vivir preto das costas, e pode manobrar e nadar en augas pouco profundas (até que lle cubran o corpo) e, de producirse un varamento e ninguén a molesta, pode sobrevivir até que a marea suba de novo.[12]
As belugas son os odontocetos máis abundantes nas augas do océano Ártico, e por tal motivo desempeñan un papel determinante na estrutura e función dos recursos mariños nesta rexión.[13] Adoita describirse como un animal oportunista, pois os seus hábitos alimentarios varían dependendo da situación xeográfica e da estación.[14] Por exemplo, no mar de Beaufort comen de forma predominante bacallau ártico (Boreogadus saida) e en Groenlandia encontráronse no seu estómago Sebastes marinus, fletán negro (Reinhardtius hippoglossoides) e camaróns da especie Pandalus borealis,[15] mentres que en Alasca o seu alimento principal é o salmón do Pacífico (Oncorhynchus kisutch).[16]
En liñas xenerais a dieta principal deste cetáceo está conformada por peixes; á parte dos mencionados identificáronse entre outros: Mallotus villosus, Osmerus ssp., linguados, sollas, arenques, Cottidae ssp. e outros salmóns.[17]
Tamén consomen un volume considerábel de invertebrados, ademais dos camaróns, como luras, cangrexos, ameixas, polbos, caracois, vermes e outros habitantes do fondo mariño.[17][18]
Os animais en cativerio comen aproximadamente do 2,5 % ao 3 % do seu peso corporal por día, máis ou menos de 18,2 a 27,2 kg.[19]
A busca de alimento no leito mariño tipicamente ten lugar a profundidades de entre os 20 e os 40 m,[20] pero poden mergullarse con facilidade a máis de 700 m para buscar comida.[21] Xeralmente unha inmersión dura de 3 a 5 min, pero observáronse individuos que permanecían baixo a superficie até os 18 min.[22][23]
O pescozo flexíbel lles permite un amplo rango de movemento mentres buscan o alimento no fondo oceánico. As observacións mostraron que estes animais poden succionar auga e despois expulsar chorros fortes coa boca, método co cal poden apañar presas na lama.[24] Debido a que a súa dentadura non é moi grande nin afiada utilizan a succión para levar as presas á boca; en consecuencia, todos os alimentos deben ser consumidos enteiros, e por iso as presas non poden ser demasiado grandes, xa que correrían o risco de esganarse.[25]
Tamén se alimentan de cardumes de peixes, o que fan en grupos coordinados de cinco ou máis individuos; estes reúnen o banco de peixes en augas pouco profundas para logo atacalos.[24] Por exemplo, no estuario do río Amur, onde se alimentan preferentemente de salmóns, reúnense en grupos de seis a oito individuos e rodean aos peixes para evitar que escapen e, mentres un come, os outros esperan a súa quenda para alimentarse deles.[26]
As estimacións sobre a idade da madurez sexual varían amplamente; a maioría dos autores pensan que os machos alcanzan a madurez sexual entre os catro e os sete anos, e as femias entre os catro e os nove.[27] A idade media do primeiro parto é de 8,5 anos e a fertilidade empeza a decaer aos vinte e cinco, sen xestacións rexistradas por riba dos corenta e un anos.[27]
As femias xeralmente teñen crías cada dous ou tres anos.[28] A maioría dos emparellamentos ocorren entre febreiro e maio, pero algúns pueden producirse noutras épocas do ano.[29] Publicáronse datos de períodos de xestación que oscilan entre 12 e 14½ meses,[28] pero informacións procedentes de femias en catividade rexistran un tempo máis prolongado, cunha media de duración de 475 días (15,8 meses).[30]
O nacemento das crías durante o ano varía segundo a situación xeográfica. No ártico canadense, os partos ocorren desde marzo até setembro, mentres que na baía de Hudson o pico de nacementos sucede a finais do mes de xuño, e en Cumberland Sound a maioría nacen a finais de xullo e principios de agosto.[31] Normalmente nacen en baías e estuarios onde a auga é temperada, de 10 a 15 °C. As belugas acabadas de nacer son de cor gris, miden unha media de 1,5 m de lonxitude e teñen un peso de 80 kg; son capaces de nadar ao lado das súas nais inmediatamente despois do nacemento.[32] As crías aliméntase baixo a auga e inicia a lactancia algunhas horas despois do nacemento e, de aí en adiante, fano con intervalos dunha hora.[24] Segundo investigacións en animais en catividade, a composición do leite varía entre individuos e flutúa de acordo coa etapa da lactancia; esta ten de media un 28% de graxa, un 11% de proteínas, un 60,3% de auga e menos do 1% de cinzas.[33] O leite subministra aproximadamente 92 cal/onza.[34][35]
As crías dependen exclusivamente da lactancia materna até o primiero ano de idade, momento en que xorde a dentadura. Daquela empezan a complementar a dieta con camaróns e peixes pequenos. A maioría das crías continúan a lactancia até os vinte meses de idade, prolongándose máis alá dos dous anos en casos esporádicos. En cativerio observouse coidado aloparental (coidado por femias diferentes á nai) cara ás crías, con produción espontánea de leite por parte das femias que se prolonga durante longos períodos de tempo. Isto suxire que este comportamento, observado con frecuencia nos mamíferos, tamén se dea nas belugas en liberdade.[36]
As belugas cazáronse durante séculos. Desde a antigüidade os habitantes nativos das rexións árticas de Canadá, Alasca e Rusia capturaron estes animais, primordialmente pola súa carne, graxa e pel. A pel curtida é a única entre as dos cetáceos o suficientemente grosa para ser usada como coiro.[37] Debido aos patróns de migración predecíbeis a á alta concentración da poboación nos estuarios e zonas próximas ás costas durante o verán, eran presas fáciles durante esta época.[37]
Nos séculos XVIII e XIX, a caza comercial por parte de baleeiros europeos e americanos causou unha diminución da poboación destes cetáceos no Ártico canadense.[37] Á parte do consumo de carne e graxa, en Europa usouse o aceite do mamelón como lubricante para reloxos e maquinaria e para a iluminación nos faros.[37] Ao redor de 1860, o aceite mineral substituíu ao de orixe animal, pero a captura destes animais continuou vixente. Desde 1863 descubriuse que os coiros curtidos poderían utilizarse para a fabricación de arneses para cabalos, cintos e cordóns para zapatos. Estes produtos de alto valor engadido contribuíron a perpetuar a caza durante o resto do século XIX e os inicios do século XX.[38] De 1868 a 1911, os baleeiros escoceses e americanos capturaron máis de 20 000 belugas no estreito de Lancaster e no de Davis.[37]
Na década de 1920, os pescadores do estuario do río San Lourenzo culparon ás belugas de seren unha ameaza para a industria pesqueira por alimentarse, supostamente, de grandes cantidades de bacallaus, salmóns, atúns e outros peixes básicos para a subsistencia dos poboadores da rexión.[38] En consecuencia, consideráronse como habitantes indesexábeis do estuario e mesmo o goberno de Quebec, en 1928, ofreceu unha recompensa de 15 dólares por cada animal morto.[39] En 1938 o Departamento de Pesca de Quebec emprendeu un estudo para determinar a influencia deste cetáceo nas poboacións de peixes, mentres a persecución continuou cun número indeterminado de mortes até a década de 1950, cando se concluiu que a suposta voracidade deste animal estaba sobreestimada.[38]
Os nativos inuit do Ártico aínda manteñen a caza de subsistencia para a obtención de alimento e materias primas. Esta práctica é parte da súa cultura, pero existe a inquietude de que o total de capturas sexa demasiado elevado para o sostemento da poboación.[40] As mortes anuais suman de 200 a 550 individuos en Alasca e ao redor de 1 000 en Canadá.[41] Porén, en zonas como a enseada de Cook, a baía de Ungava e Groenlandia occidental, as capturas realizadas previamente colocaron ás poboaciones en perigo e as realizadas polos inuit continúan nestas rexións, o que provoca que algunhas poboacións continúen decrecendo.[40] Estes sitios son o foco de discusión entre estas comunidades e o goberno de Canadá co fin de promover unha cacería sustentábel sen poñer en risco a especie.[42]
Os únicos depredadores naturais das belugas son os osos polares e as candorcas.
Durante o inverno é frecuente que estes cetáceos resulten atrapados en trampas de xeo sen posibilidade de escapar a mar aberto, do que quedan separados varios quilómetros.[43] Os osos aproveitan a situación, e as localizan por medio do olfacto ou cando emerxen para respirar; entón golpéannas, atrápannas e arréstrannas fóra da agua sobre a capa superficial de xeo para devoralas.[44] Poden capturar exemplares grandes, xa que está documentada a captura dun animal de 935 kg por parte dun oso que pesaba entre 150 e 180 kg.[45]
A candorca é o outro depredador que pode capturar con éxito tanto ás crías como aos adultos.[44] Estes cetáceos cosmopolitas, xa que habitan todos os mares do mundo, ocupan a rexión subártica e comparten gran parte do hábitat das belugas.[44] Notificáronse ataques principalmente en augas de Groenlandia, Rusia, Canadá e Alasca.[46][47] Na enseada de Cook documentáronse varias mortes e existe preocupación por que isto impida a recuperación desta subpoboación, xa diminuída até o extremo pola caza.[46] As candorcas chegan en outono, a principios do mes de agosto, pero as belugas en ocasións pódennas escoitar e escapar delas.
As poboacións que permanecen cerca ou baixo as capas de xeo teñen certa protección, pois a enorme aleta dorsal das candorcas, de até dous metros de lonxitude, impídelles manobrar por debaixo das placas de xeo ou acercarse o suficiente aos respiradeiros.
Como consecuencia da concentración de belugas nos estuarios dos ríos, a contaminación causada polos humanos pode representar un risgo significativo para a súa saúde. Na poboación do río San Lourenzo demostrouse a existencia de substancias químicas tóxicas tales como diclorodifeniltricloroetano (DDT) e metais pesados como chumbo, mercurio e cadmio.[48] Tamén se encontraron niveis de entre 240 ppm e 800 ppm de bifenilos policlorados no cerebro, fígado e músculos destes cetáceos, sendo os machos os que teñen os niveis más altos,[49] até o punto de que as belugas deste río son tratadas, cando morren, como refugallos tóxicos.[12] O nivel destes compuestos é significativamente superior ao encontrado nas poboacións que habitan o Ártico.[50]
Está comprobado que estas substancias teñen un efecto adverso sobre estes cetáceos, como a aparición de cancros, patoloxías reprodutivas e deterioramento do sistema inmunolóxico, facendo aos animais máis susceptíbeis a pneumonías, úlceras, quistes, tumores e infeccións bacterianas.[50] A pesar de que as poboacións con maior risco son as que frecuentan os ríos, en grupos de animais que habitan en mar aberto documentáronse niveis altos de zinc, cadmio, mercurio e selenio nos músculos, fígado e ril.[51]
Como en calquera poboación animal, existen gran número de patoloxías que lles causan alteracións e a morte ás belugas. Estas inclúen unha variedade de enfermidades producidas por virus, bacterias e fungos que lles ocasionan principalmente infeccións cutáneas, intestinais e respiratorias.[52]
Encontráronse papilomavirus no estómago das belugas do río San Lourenzo. Tamén se detectaron infeccións por herpesvirus e se presentaron algúns casos de encefalites ocasionadas polo protozoo Sarcocistis. Documentáronse ciliados colonizando o espiráculo, pero parecen non ser patóxenos ou, polo menos, son pouco nocivos.[53]
A bacteria Erysipelothrix rhusiopathiae, que provén probabelmente de peixes contaminados, pode ameazar ás belugas en cativerio causándolles anorexia, placas e lesións na derme que poden producir septicemia.[53] Esta condición pode causarlles a morte se non é diagnosticada e tratada a tempo con antibióticos.[54]
Nun estudo realizado en varios individuos de ambos os sexos para documentar a infección por helmintos comprobouse a presenza de larvas dunha especie do xénero Contracaecum no estómago e o intestino, Anisakis simplex no estómago, Pharurus pallasii nos condutos auditivos, Hadwenius seymouri no intestino e Leucasiella arctica no recto.[55]
As belugas cóntanse entre os primeiros cetáceos postos en catividade. A primeira delas foi exhibida en 1861, no Museo Americano de Barnum, na cidade de Nova York.[56] Durante o século XX o país onde se realizaron máis capturas con fins de exhibición foi Canadá. Durante o trascurso do século e até principios da década de 1960 capturábanse no estuario do río San Lourenzo, e a partir de 1967 iniciouse a súa captura no do río Churchill. Neste lugar, en 25 anos (até 1992, cando se prohibiu esta práctica), capturáronse 68 exemplares.[57] Despois de que Canadá deixara de ser o provedor destes animais a raíz da prohibición, Rusia converteuse no principal abastecedor de belugas para os acuarios do mundo. Os exemplares captúranse no delta do río Amur e nos mares do extremo oriente do país, e de alí os máis deles son trasportados a acuarios de Moscova, San Petersburgo e Sochi; o resto expórtanse a outros países (incluído Canadá).[57]
En 2006 seguía a ser unha das especies de cetáceo mantidas en acuarios e parques en Norteamérica, Europa e Asia.[57] Nese ano exhibíanse en acuarios trinta belugas en Canadá e vinte e oito nos Estados Unidos, onde se notificaran até entón corenta e dúas mortes en cativerio.
Naquela época un exemplar podería valer no mercado até 100 000 dólares.[57]
Este cetáceo é moi popular entre os visitantes debido á súa cor branca e a ampla gama de expresións faciais e movementos cefálicos. Isto último posibilitado grazas á mobilidade adicional proporcionada por ter as vértebras cervicais non fusionadas.[12]
A maioría das belugas que se ven nos acuarios foron capturadas na natureza, debido a que os programas de reprodución en catividade tiveron pouco éxito.[58]
Por exemplo, en 2010 no acuario de Vancouver, Canadá, só dúas belugas, Qila e a súa filla Tiqa, permanecían con vida, despois de nacer en cativerio quince e dous anos antes, respectivamente.
Outras tres que naceron no mesmo lugar faleceron antes dos tres anos.[59]
A Armada dos Estados Unidos, desde 1960 até 1992, desenvolveu un programa que, entre outros fines, pretendía estudar a capacidade dos mamíferos mariños para a ecolocación coa finalidade de deseñar métodos máis eficientes para detectar obxectos baixo a auga.
O programa iniciouse con golfiños pero logo numerosas belugas foron incorporadas ao programa, en 1975.[60] Este programa incluía tamén adestramento para a entrega de materiais e equipos baixo a auga a mergulladores, localización de persoas desaparecidas, vixilancia de botes e submarinos e monitorización baixo a auga usando cámaras suxeitas na boca.[60] Un programa semellante foi posto en funcionamento pola Armada de Rusia durante a guerra fría, no que ademais foron adestraads para contrarrestar minas navais en augas do Ártico.[48]
En novembro de 2006, no oceanográfico de Valencia (España) naceu a primeira beluga en catividade de Europa.[61] Este exemplar, que ó nacer mediu 1,20 metros e pesou 90 kg morreu ós 25 días, tras sufrir complicacións metabólicas e infecciosas ó non poder alimentarse axeitadamente.[62]
En 2009 durante unha competición de mergullo libre na cidade de Harbin na China, dentro dun estanque de auga xeada, unha beluga en cativerio chamada Mila axudou a subir até a superficie a unha mergulladora incapacitada para emerxer por si mesma suxeitándoa dunha perna, e posiblemente salvándolle a vida.[63]
Segundo a Lista Vermella da IUCN, o status da beluga, en 2008, era de pouco ameazada (NT).[1]
Antes deste ano estaba cualificada como especie vulnerábel, e o cambio xerou preocupación pola poca certeza da cifra real e o escaso coñecemento das ameazas para todas as subpoboacións existentes na súa área de distribución (especialmente no Ártico ruso), e a posibilidade de que os esforzos de conservación cesaran, especialmente o manexo da caza. A razón exposta pola UICN para o cambio de status foi o feito de que a nivel global a especie non cumpre ningún dos criterios para catalogala como ameazada, que algunhas das subpoboacións máis grandes non estaban declinando e que os métodos mellorados para o censo da poboación indicaban que o tamaño da mesma era maior que o estimado previamente.[1]
As subpoboacións están suxeitas a diferentes niveis de ameaza e xustifican, por tanto, unha atención individual. O grupo non migratorio que habita na enseada de Cook incluíuse nos listados da UICN como subpoboación en perigo crítico de extinción en 2008, debido a que experimentara unha diminución precipitada nos últimos anos e actualmente o número descendeu a só uns poucos centos de individuos. Até o ano 1998 a captura excesiva foi a maior responsábel da declinación. Desde 1999 a caza rexistrada foi mínima, pero o número de animais non mostrou os signos de recuperación esperados.[1]
A mesma poboación foi catalogada como ameazada pola Lei de especies ameazadas en outubro de 2008 polo goberno federal dos Estados Unidos.[64][65][66]
En 1972 o Congreso dos Estados Unidos de América aprobou a Lei para a protección de mamíferos mariños (MMPA) na que se ilegaliza a caza e persecución de calquera mamífero mariño en augas dos Estados Unidos. Desde a súa aprobación esta lei tivo varias emendas e, até 2007, permitía algunhas excepcións, como a caza de subsistencia dos nativos, a captura temporal dunha cantidade restrinxida de mamíferos mariños con fins de investigación, educación e exhibición pública, e a captura accidental dalgúns exemplares no trascurso de operacións pesqueiras.[67] A lei tamén establece que todos os cetáceos que se encontren no mar territorial dos Estados Unidos están baixo a xurisdición do Servizo Nacional de Pesca Mariña, unha división da Administración Nacional Oceánica e Atmosférica (NOAA).[67]
A Convención sobre o Comercio Internacional de Especies Ameazadas de Fauna e Flora Silvestres (CITES) é un tratado internacional acordado en 1973 para regular a explotación comercial de certas especies; nela protéxense todas as especies de odontocetos.[68]
A poboación de belugas illada no río San Lourenzo está protexida legalmente desde 1983.[69] En 1988 o Departamento Canadense de Pesca e Océanos e Environment Canada, unha axencia do goberno encargada de supervisar os parques nacionais, implantaron o chamado Plan de Acción do San Lourenzo.[70] A finalidade deste plan era eliminar o 90% da contaminación industrial para o ano 1993; porén, en 1992 as emisións reducíranse só nun 59%.[40]
A beluga, Delphinapterus leucas (Pallas, 1776), é unha especie de cetáceo odontoceto que habita na rexión ártica e subártica. É a única especie do xénero Delphinapterus e, xunto co narval (Monodon monoceros), conforman a familia dos monodóntidos.
Moitas veces aparece na bibliografía denominada, erroneamente, como balea branca, debido a que un dos seus nomes máis populares en inglés é white whale, e mesmo ás veces tamén co de golfiño branco, pero, aínda que sexa o único cetáceo que, de adulto, é de cor completamente branca, balea, en sentido estrito, non é aplicábel aos cetáceos con dentes, reservándose para os desdentados (misticetos) integrantes das familias dos balénidos, neobalénidos e escrictíidos (porque os da outra familia, a dos balenoptéridos, denomínanse rorcuais). E a pesar de que ten dentes (pequenos) tampouco ten nada que ver cos golfiños, que son os membros da familia dos delfínidos.
Beluga (lat. Delphinapterus leucas) je vrsta kitova iz porodice bijelih kitova. Žive u arktičkim i subarktičkim vodama, a kao ni njihov bliski srodnik narval, ni beluge nemaju leđnu, "masnu peraju". Upadljiva je njihova plavkasto bijela do bež boja, zbog koje su i dobili drugo ime, bijeli kit.
Beluge su dugi između tri i najviše šest metara, a teški od 400 do najviše 1.000 kilograma. Mužjaci su u pravilu veći i teži od ženki.Tijelo im je masivno i u području ramena djeluje "četvrtasto". Glava je relativno kratka sa čeonim zadebljanjem (melon). Vrat je dobro vidljiv a glava pokretljiva, jer vratni kralješci nisu srasli. Repna peraja je srazmjerno široka i sa starošću životinje, sve je sličnija listu ginka. Prednje peraje su zaobljeno četvrtaste. Oči su im vrlo male i nalaze se blizu kuta ustiju, ušni otvori su gotovo nevidljivi. Neposredno prije zatiljka imaju nosnicu u obliku polumjeseca.
Kao i kod svih drugih kitova, koža beluge nije obrasla dlakama i ima debeli vanjski sloj. Taj sloj (epiderma) je kod beluga debel između 5 i 12 centimetara što je iznadprosječno za kitove. Isto tako, i slojevi ispod njega su natprosječno debeli. Potkožno tkivo je sloj masnoće koji, ovisno o uhranjenosti životinje, spolu i godišnjem dobu može biti debel između 2 i 22 centimetra. Dojke su smještene u posebnim naborima, i vidljive su samo kod ženki koje doje mladunce.
Boja po kojoj su dobili ime mijenja se tijekom života. Novorođeni beluge dolaze na svijet tamno sive do smeđe boje i nakon oko godinu dana dobivaju plavkastu boju koju zadržavaju do pete godine života. u tom razdoblju nazivaju ih "plavi". Nakon toga, životinje postaju potpuno bijele, no jedan lagani plavičasti odsjaj može, prije svega kod ženki, ostati do kraja života. Pretpostavlja se, da se kod beluga tijekom evolucije bijela boja razvila kao zaštita od napada bijelih medvjeda, jer se beluge obično zadržavaju na rubu leda na kojem su često i medvjedi.
Beluge žive u većini polarnih i subpolarnih mora sjeverne polutke, prije svega uz obale Aljaske, Kanade i Rusije. Najjužnije se mogu sresti u Ohotskom i Japanskom moru u Aziji kao i u području ušća rijeke Svetog Lovre (engl. Saint Lawrence River) u Kanadi. U Europi nastanjuju samo krajnji sjever Norveške i Barentsovo more, vode oko poluotoka Kole kao i oko otoka Zemlje Franje Josipa i Svalbarda. Povremena pojavljivanja beluga zabilježena su oko Islanda, Velike Britanije pa čak i u Baltičkom moru. 18. svibnja 1966. viđena je jedna jedinka beluge oko 400 km uzvodno u Rajni. Nakon što su kita nazvali Moby Dick, i više tjedana ga zainteresirani biolozi pokušavali uloviti, 16. lipnja 1966. otplivao je praćen od dva policijska čamca natrag u more[1].
Vrlo često se mogu vidjeti beluge kako ulaze u rijeke. Tako je viđen u Loire, Elbi i u gotovo svim većim sibirskim rijekama, pojedinačno ili u manjim skupinama. Ovi ulasci u rijeke povezuje se uglavnom s godišnjim selidbama ili s njihovim okupljanjem radi parenja uz riječna ušća. Ova putovanja zabilježena su kod svih populacija ovih kitova. Vjerojatno služi nalaženju hrane, mjesta za parenje ili koćenju mladih.
Procjenjuje se da je ukupni broj jedinki beluga vjerojatno između 80.000 i 100.000.
Beluge kao stanište biraju mirne obalne vode umjerene dubine, naročito zaljeve ili područja oko ušća većih rijeka. Izbjegavaju pojaseve gdje se veliki valovi lome o obalu. Često ih se može vidjeti uz ploveće sante ili uz rub nagomilanog ili kompaktnog leda, pretpostavlja se, da otvoreno more prelaze samo u vrijeme svojih putovanja.
Hrane se gotovo isključivo životinjskom hranom. Kod do sad istraženih beluha, utvrđena je najveća raznovrsnost hrane od svih kitova. Poznato je više od 100 različitih životinja kojima se hrane. Spektar se kreće od mješinaca preko glavonožaca, školjkaša, rakova i kolutićavaca do većih koštunjača, kao što su oslići (Gadidae) ili pastrvke (Salmonidae). Hrane se u relativno plitkim vodama do najviše 10 metara pretražujući dno za organizmima, no mogu loviti i u otvorenim vodama. Najveća dokumentirana dubina njihovog zaranjanja je oko 200 metara, no to je vrlo vjerojatno rijetka iznimka. Sa starošću, beluge mijenjaju i spektar hrane. Dok se mladunci i "plavi" hrane pretežno malenim račićima (rod Crangon), sa starošću težište hrane pomiče se ribama.
Mužjaci su spolno zreli s oko osam do devet, a ženke u dobi od oko pet godina. Kod mužjaka je spolna zrelost hormonalno direktno povezana s dobivanjem potpuno bijele boje, i skokovitim povećanjem testisa s oko 130 cm3 na najmanje 360, no prosječno na oko 900 cm3.
Parenje se odvija tijekom travnja i svibnja, sjevernije tek u lipnju, na područjima gdje ženke kote mladunce. U odabiru takvih mjesta, prednost daju ušćima velikih rijeka, jer je tu voda u pravilu oko 10°C toplija. Može se okupiti više tisuća jedinki svih dobnih skupina; 1974. je u delti rijeke Mackenzie izbrojano više od 50.000 beluga.
Gestacija kod beluga traje oko 14,5 mjeseci. Tek okoćeni mladunci dugi su između 1,4 i 1,7 metra i teže između 45 i 75 kilograma. Majka gura njuškom mladunca na površinu vode radi prvog udisaja zraka, a zatim ostaju u direktnom, uglavnom tjelesnom, kontaktu. Mladuncima krajem druge godine izbijaju zubi, a do tog vremena majke ih doje (mlijeko im ima oko 23% masnoće i 16% bjelančevina). Nakon što mladunci prestanu sisati, majke se ponovo pare, a mladunci ostaju uz majke najčešće još dvije godine.
Beluge su izrazito društvene životinje i žive uglavnom u obiteljskim skupinama ili malim grupama. Obično ih se sreće u manjim "školama" od oko deset jedinki (više od 50% promatranja), ponekad plivaju i pojedinačno (oko 16% promatranja), no viđene su i skupine od preko 100 životinja. Velike skupine od ponekad više od 1.000 jedinki su iznimka koja se događa samo u vrijeme parenja.
Beluge se sporazumijevaju zvukom koji nastaje u nosnom kanalu na putu do nosnog otvora. Glasaju se vrlo različito, zvukovima koji potsjećaju na skvičanje, zviždanje, mijaukanje, kliktanje, mumljanje.... (Glasovi prodiru kroz trup brodova, pa su ih lovci na kitove nazivali "morskim kanarincima"). Koriste frekvenciju od 0,7 pa do iznad 20 kHz. Neki od tih zvukova služe dozivanju drugih beluga.
Beluga (lat. Delphinapterus leucas) je vrsta kitova iz porodice bijelih kitova. Žive u arktičkim i subarktičkim vodama, a kao ni njihov bliski srodnik narval, ni beluge nemaju leđnu, "masnu peraju". Upadljiva je njihova plavkasto bijela do bež boja, zbog koje su i dobili drugo ime, bijeli kit.
Paus beluga atau paus putih (Delphinapterus leucas) adalah jenis cetacean yang terdapat di wilayah perairan laut Kutub Utara dan sekitarnya. Beluga adalah salah satu dari 2 jenis paus keluarga Monodontidae, bersama dengan Narwhal, atau paus bertanduk. Mamalia laut ini dikenal secara umum sebagai beluga atau kenari laut, karena ciri khas dari lengkingan suaranya yang tinggi. Panjang beluga dapat mencapai 5 meter dengan warna tubuh yang putih, sementara kepalanya berbentuk Melon, sehingga paus ini disebut juga melonhead whale.
Paus beluga atau paus putih (Delphinapterus leucas) adalah jenis cetacean yang terdapat di wilayah perairan laut Kutub Utara dan sekitarnya. Beluga adalah salah satu dari 2 jenis paus keluarga Monodontidae, bersama dengan Narwhal, atau paus bertanduk. Mamalia laut ini dikenal secara umum sebagai beluga atau kenari laut, karena ciri khas dari lengkingan suaranya yang tinggi. Panjang beluga dapat mencapai 5 meter dengan warna tubuh yang putih, sementara kepalanya berbentuk Melon, sehingga paus ini disebut juga melonhead whale.
Mjaldur (fræðiheiti: Delphinapterus leucas), einnig nefndur hvíthvalur, hvítfiskur og hvítingur er tannhvalur og er önnur af tveimur tegundum í hvíthvalaætt (Monodontidae). Hin tegundin er náhvalur (Monodon monoceros). Mjaldur þýðir sá hvíti; eldri mynd þess er mjallur, sem er dregið af orðinu mjöll (snjór).
Mjaldurinn er fremur kubbslegur, með lítinn haus, hátt enni og stutt trýni. Mjaldur er með stuttan háls, en hálsliðirnir eru ekki samgrónir eins og hjá flestum hvölum og þess vegna er höfuðið hreyfanlegra en venjulegt er hjá hvölum. Bægslin eru fremur lítil og ávöl. Mjaldurinn hefur ekkert horn á baki. Sporðblaðka er lítil með grunnri skoru í miðju. Hann hefur mjög þykka húð og jafnframt þykkt spiklag, en það getur verið allt að 40% af heildarþyngd dýrsins.[2]
Munur er á stærð kynjanna, kýrnar eru um 3,9 til 4,1 metrar á lengd en tarfarnir frá 4,9 til 5,5 metra. Þyngd fullvaxta dýra er allt frá 500 kg upp í 1500 kg.
Kálfarnir fæðast dökkgráir eða brúngráir. Mjaldurinn lýsist svo með aldrinum og við fimm til tólf ára aldur er dýrið orðið alhvítt. Hann nær 25-30 ára aldri.
Ólíkt öllum öðrum hvölum getur mjaldurinn andað þó hann lendi upp á landi.[3]
Útbreiðsla mjaldurs er í Norður-Íshafi nánast allt í kringum Norðurheimskautið en hann má einnig finna á köldtempruðum svæðum. Í Atlantshafi heldur hann sig talsvert norður af Íslandi og er því fremur sjaldséður við landið.
Mjaldurinn heldur sig aðallega við strandlengjuna og við árósa að sumarlagi. Hann á það til að elta lax upp eftir stórfljótum Kanada og Síberíu og hefur sést allt að 1000 km frá sjó. Mjaldurinn hefur aðlagast því að lifa í köldum sjó og innan um rekís. Hegðun hans svipar því að sumu leyti meira til sela en hvala, meðal annars rekur hann stundum hausinn upp úr sjó til að svipast um. Mjaldurinn er hægsyndur, syndir yfirleitt á þriggja til níu kílómetra hraða. Hann notar hljóð til að skynja umhverfið, þessi hátíðnihljóð geta heyrst upp á yfirborðið enda nefndu hvalveiðimenn hann „kanarífugl hafsins“. Að öllum líkindum notar mjaldurinn hljóðendurkast til að finna fæðu á sjávarbotni og til að finna vakir í hafís. [4]
Mjaldur er hjarðdýr og eru oftast um 15 dýr í hverri hjörð. Hjarðirnar koma stundum saman við árósa og mynda hópa með allt að 1000 dýrum.
Fæðuval er mjög fjölbreytt, á sumrin eru krabbadýr, lindýr og burstaormar uppistaða fæðunnar, á öðrum árstímum er það einkum ýmsar tegundir fiska.
Frumbyggjar við norðurskaut hafa veitt mjaldur í aldaraðir, með skutli eða við vakir í hafísnum. Veiðar Evrópumanna á mjaldri í atvinnuskyni við Grænland og Kanada hófust á seinni hluta 19. aldar og á sama tíma hófu Norðmenn og Rússar veiðar við Svalbarða. Mjaldri fækkaði verulega á 20. öld og hafa líffræðingar áhyggjur af framtíð tegundarinar.[5] Þó er talið að um 20 þúsund dýr sé í stofninum milli Kanada og Grænlands, 15 til 20 þúsund í stofninum í Hvítahafi, Barentshafi og Karahafi norðan Síberíu og 5-7 þúsund í stofninum við Alaska.[6]
Algengt er að mjaldur sé hafður til sýnis í dýragörðum og geta þeir orðið allt að 25 ára í haldi.[7]
Mjaldur (fræðiheiti: Delphinapterus leucas), einnig nefndur hvíthvalur, hvítfiskur og hvítingur er tannhvalur og er önnur af tveimur tegundum í hvíthvalaætt (Monodontidae). Hin tegundin er náhvalur (Monodon monoceros). Mjaldur þýðir sá hvíti; eldri mynd þess er mjallur, sem er dregið af orðinu mjöll (snjór).
Il beluga (Delphinapterus leucas [Pallas, 1776]) è un cetaceo bianco della famiglia dei Monodontidi, presente in Alaska, Groenlandia, Canada e Russia.
Questo mammifero marino possiede una livrea bianca o giallastra, con una protuberanza distintiva sulla testa. Alla nascita i piccoli appaiono scuri o grigio-bruni,[2] poi con l'età si schiariscono, fino a raggiungere la gradazione bianca tra i 5 e i 12 anni d'età. La lunghezza degli adulti varia dai 5,5 metri dei maschi ai 4,1 delle femmine.[2] Il peso fra i 700 e i 1.200 chili per le femmine e fra i 1100 e i 1600 chili per i maschi.[3]
Come anche la maggior parte degli altri Odontoceti i beluga possiedono il melone, un organo costituito da tessuto adiposo posto al centro della fronte. Il melone dei beluga è particolarmente bulboso e malleabile,[4] tanto che questi animali sono in grado di cambiare la forma della testa soffiando aria nei seni paranasali. A differenza di altri cetacei, le vertebre del collo non sono saldate insieme, cosicché il beluga ha la capacità di ruotare la testa lateralmente. La bocca possiede da otto a dieci denti da ciascun lato della mascella, per un totale di 34-40 denti.
I beluga non hanno la pinna dorsale,[2] caratteristica indicata anche dal nome del genere: "apterus" in greco significa infatti senza ali. La perdita della pinna dorsale potrebbe essere un adattamento alla vita sotto i ghiacci, o forse un modo per conservare calore.[4] Come in altri cetacei, la ghiandola tiroidea è particolarmente grande se comparata con quella dei mammiferi terrestri (proporzionalmente è grande tre volte quella del cavallo) e serve a sostenere il metabolismo accelerato durante la stagione estiva trascorsa agli estuari dei fiumi.
Il corpo cilindrico, soprattutto quando ben nutrito, si assottiglia verso la coda. La pinna caudale continua a crescere, incurvandosi man mano che l'animale invecchia. Le pinne pettorali sono ampie e corte e hanno una forma quasi quadrata.
I beluga sono animali molto socievoli. I maschi si riuniscono in gruppi che occasionalmente possono arrivare a contare anche centinaia di individui, mentre le femmine con i piccoli restano in gruppi separati meno numerosi. È proprio durante questi assembramenti (che possono rappresentare anche una percentuale significativa dell'intera popolazione) che i beluga diventano più vulnerabili alla caccia.
I branchi tendono ad essere instabili, ciò significa che ogni animale tende a passare da un gruppo ad un altro. Studi con radiolocalizzazione hanno mostrato che i beluga possono partire in un gruppo e, un paio di giorni più tardi, trovarsi a centinaia di chilometri di distanza. Le madri con i cuccioli instaurano le relazioni sociali più strette. I piccoli spesso ritornano allo stesso estuario della madre durante l'estate, e spesso la incontrano anche dopo essere diventati adulti.
I beluga sono molto giocosi e possono spruzzare gli uomini o gli altri cetacei. Se tenuti in cattività, non è insolito venire colpiti da uno dei loro spruzzi. I ricercatori credono che questo comportamento derivi dalla necessità di smuovere la sabbia dei fondali alla ricerca di crostacei.
A differenza di altre balene, sono anche capaci di nuotare all'indietro.[5]
I maschi raggiungono la maturità sessuale tra i quattro e i sette anni, mentre le femmine tra i sei e i nove anni. I beluga possono vivere anche 50 anni.[2]
Il beluga è un nuotatore lento che si nutre prevalentemente di piccoli pesci, ma non disdegna cefalopodi (come polpi e calamari). La ricerca di cibo avviene normalmente ad una profondità di 300 metri, ma i beluga possono raggiungere anche una profondità doppia. Una tipica immersione dura dai tre ai cinque minuti, ma può raggiungere anche i venti minuti di tempo.[6]
Le femmine partoriscono ogni 3 anni,[2] da febbraio a maggio, ma alcuni parti avvengono anche in altri periodi dell'anno.[2][4] Non è chiaro se il beluga adotti una strategia riproduttiva di diapausa embrionale.[4] La gestazione dura da dodici a quattordici mesi e mezzo. Le nascite avvengono in un periodo che varia da luogo a luogo. Nell'artico canadese i piccoli nascono tra marzo e settembre, nella Baia di Hudson il picco delle nascite si verifica alla fine di giugno, mentre nel mare del Labrador tra la fine di luglio e i primi di agosto.[7]
I nuovi nati sono lunghi circa 1,5 metri, pesano 80 chili e sono grigi. I piccoli rimangono dipendenti dalla madre per almeno due anni.
I beluga sono estremamente vocali. La frequenza e il vasto repertorio delle loro vocalizzazioni gli valse il soprannome di "canarini marini". Sono state documentate almeno 11 diverse voci del beluga, inclusi fischi e squilli acuti e risonanti; suoni chioccianti; cinguettii; trilli; e toni a campana.
Gli orsi polari possono approfittare dei momenti in cui i beluga rimangono intrappolati tra i ghiacci e sono incapaci di tornare all'oceano. Essi colpiscono i beluga e li trascinano sul ghiaccio. Anche le orche costituiscono dei temibili predatori.[3]
Nel 1776 Peter Simon Pallas descrisse per primo il beluga.[8] È un membro della famiglia Monodontidae che a sua volta fa parte del sottordine Odontoceti comprendente tutti i cetacei dentati.[8] L'Orcella asiatica era un tempo collocata nella stessa famiglia, ma recenti analisi genetiche suggeriscono altrimenti.[9] Il narvalo è l'unica altra specie della famiglia Monontidae oltre al beluga.[4]
La parola "beluga" viene dal russo beloye che significa "bianco" Questo cetaceo è anche colloquialmente definito "canarino di mare" a causa degli acuti vocalizzi simili ad un cinguettio che emette per comunicare con i suoi simili.
Un antichissimo progenitore dei beluga fu la Denebola brachycephala, oggi estinta, che visse nel Miocene. Un fossile rinvenuto nella Penisola di Bassa California indica che la famiglia un tempo abitava acque più calde. I resti indicano inoltre che in tempi relativamente recenti, l'areale del beluga è mutato fino a quello attuale rappresentato dai ghiacci polari – espandendosi durante le ere glaciali e contraendosi quando il ghiaccio si ritira.
Il beluga abita una zona discontinua compresa tra i 50° N e gli 80° N, in particolare lungo le coste di Alaska, Canada, Groenlandia e Russia. Le popolazioni più meridionali si rinvengono lungo l'estuario del fiume San Lorenzo e del fiume Saguenay, in Québec, per quanto riguarda l'Atlantico, mentre il fiume Amur, le Isole Šantar e le acque che circondando l'isola Sachalin, nel Mare di Ochotsk rappresentano le aree più meridionali dell'Oceano Pacifico in cui si possono trovare questi animali.[10]
Col sopraggiungere della primavera i beluga si spostano in insenature poco profonde come baie ed estuari dei fiumi, dove trascorreranno l'estate. Questi siti sono discontinui. Una madre solitamente ritorna nello stesso luogo anno dopo anno. Non appena le zone estive cominciano a ricoprirsi di ghiaccio col sopraggiungere dell'autunno, i beluga si spostano in cerca di luoghi più adatti dove trascorrere l'inverno. La maggior parte di essi viaggia in direzione dello spostamento del pack, mantenendosi sul suo bordo durante l'inverno. Altri invece restano sotto il pack, sopravvivendo grazie a spaccature nel ghiaccio dalle quali emergere per respirare. I beluga sono anche in grado di trovare sacche d'aria intrappolate sotto il ghiaccio. La capacità di questi animali di trovare piccoli spazi liberi dal ghiaccio in mezzo al denso e spesso pack che può arrivare a coprire anche il 96% della superficie resta un mistero per gli scienziati. È stato suggerito che i beluga si servano dell'ecolocalizzazione, strumento adatto alla vita sotto i ghiacci, per trovare le crepe nel pack necessarie per respirare.
Nel 1849, durante i lavori di costruzione della prima ferrovia attraverso Rutland e Burlington nel Vermont, gli operai portarono alla luce i resti di un misterioso animale nella città di Charlotte. Sepolto sotto uno strato spesso tre metri di argilla blu, queste ossa erano diverse da quelle di qualsiasi altro animali fino ad allora scoperto nel Vermont. Gli esperti le identificarono come appartenenti ad un beluga. Poiché Charlotte si trova a più di 241 km dal più vicino oceano, i naturalisti dell'epoca non riuscirono a spiegare come le ossa di un mammifero marino fossero finite nella campagna del Vermont. Oggi, questo fossile è d'aiuto nello studio della geologia della zona del Lago Champlain,[11] oltre ad essere il fossile ufficiale dello Stato del Vermont (facendo così di questo stato l'unico ad avere il fossile ufficiale di un animale ancora esistente).
Il 9 giugno 2006 la carcassa di un giovane beluga fu rinvenuta nel fiume Tanana, vicino a Fairbanks in Alaska, a circa 1700 chilometri dal più vicino sito di beluga conosciuto. I beluga talvolta seguono gli spostamenti dei pesci, e ciò ha portato il biologo dell'Alaska Tom Seaton a ipotizzare che l'animale avesse seguito i salmoni lungo il fiume l'autunno precedente.
I beluga sono stati tra le prime specie di cetacei ad essere allevati in cattività. Il primo esemplare fu mostrato al Barnum's Museum a New York nel 1861. Al giorno d'oggi resta una delle poche specie di cetacei ad essere esibita in acquari e parchi acquatici di Nord America, Europa e Asia. È diventato popolare soprattutto per il colore e per la grande varietà di espressioni facciali che questo animale riesce a riprodurre. A differenza di altri cetacei che presentano un "sorriso" piuttosto statico, il beluga, grazie alle vertebre cervicali mobili, riesce ad ottenere una grande diversità di espressioni. La maggior parte dei beluga degli acquari sono catturati in natura, anche se i programmi di riproduzione in cattività ottengono un certo successo.
Sia la marina militare degli Stati Uniti, sia la marina militare russa hanno usato i beluga nelle operazioni di sminamento nei mari artici.[12] C'è stato un caso in cui un beluga in cattività ha aiutato un sub in difficoltà mentre stava eseguendo un'immersione nella sua piscina, riportandolo in superficie e, probabilmente, salvandogli la vita.[13]
La popolazione di beluga attualmente esistente in natura è stimata intorno ai 100.000 esemplari. Nonostante questo numero sia molto più elevato rispetto al numero di esemplari di altri cetacei, esso è diminuito rispetto al periodo precedente l'inizio della caccia a questi animali. Si crede che vi siano 40.000 individui nel Mare di Beaufort, 25.045 nella Baia di Hudson, 18.500 nel Mare di Bering e 28.000 nell'Artico canadese. La popolazione all'estuario del San Lorenzo è stimata attorno ai 1.000 esemplari.[14] Il beluga è considerato un ottimo indicatore dello stato di salute dell'ambiente grazie alla sua lunga vita, al fatto che si trovi in cima alla catena alimentare, alle grandi quantità di grasso che immagazzina nel suo corpo e al relativamente elevato numero di esemplari ancora esistente in natura, il che ha permesso anche di studiarlo in modo abbastanza approfondito.
A causa dei grandi raggruppamenti di beluga agli estuari dei fiumi, l'inquinamento delle acque rappresenta una grave minaccia. È stato registrato un incremento di casi di tumore a causa dell'inquinamento del fiume San Lorenzo. Le carcasse di beluga contengono così tanti agenti inquinanti che in alcuni paesi sono trattati come rifiuti tossici. Sono state riscontrate anche patologie riproduttive. Sono inoltre stati riscontrati livelli di PCB compresi tra 240 e 800 ppm, con una più alta incidenza nei maschi.[15] Gli effetti a lungo termine dell'inquinamento sono sconosciuti.
Il disturbo causato dall'attività umana rappresenta un'ulteriore minaccia. Mentre alcune popolazioni tollerano le piccole imbarcazioni, altre cercano di evitare attivamente le barche. Il Whale watching è diventata un'attività popolare nelle aree del San Lorenzo e del fiume Churchill.
A causa delle sue prevedibili rotte migratorie e dell'alta concentrazione di esemplari, i beluga sono stati cacciati dalle popolazioni artiche per secoli. In alcune aree la caccia continua perché ancora ritenuta sostenibile. Tuttavia in talune zone come la Baia di Ungava e la Groenlandia, la caccia indiscriminata fa sì che il loro numero continui a diminuire. Si è aperta una fase di dialogo tra le popolazioni inuit e gli organi governativi per cercare di far tornare la caccia ai beluga entro i livelli di sostenibilità.
Il papillomavirus è stato trovato all'interno dello stomaco dei beluga del San Lorenzo, così come l'herpesvirus. Sono stati osservati casi di encefalite e il protozoo Sarcocystis può infettare questi animali. Alcuni ciliati sono stati rinvenuti nello sfiatatoio, sebbene non si siano dimostrati pericolosi.[16]
Il batterio Erysipelothrix rhusiopathiae, derivante da pesce contaminato, può essere pericoloso per gli esemplari in cattività, provocando anoressia e lesioni cutanee, e può portare alla morte se non diagnosticato per tempo e curato con antibiotici.[16]
Il beluga è indicato come "a rischio minimo" dall'IUCN nonostante l'incertezza sul numero effettivo di esemplari (soprattutto nell'Artico russo) e la previsione che se gli sforzi attuali di tutela cessassero, in particolare per quanto riguarda la gestione della caccia, passerebbe allo stato di "minacciato" entro cinque anni. Prima del 2008 era classificato come "vulnerabile", un livello peggiore di quello attuale. La IUCN ha notato la stabilità dei gruppi più numerosi e i metodi di censo migliori rispetto al passato indicano una popolazione più grande rispetto a quanto precedentemente stimato.[1]
Per prevenirne la caccia, il beluga è protetto dall'International Moratorium on Commercial Whaling; ciononostante, la caccia ad un piccolo numero di esemplari è comunque permessa. Poiché è difficile stimare l'esatta popolazione di beluga, a causa del fatto che il loro habitat si estende anche nelle acque interne lontane dagli oceani, è facile che questi cetacei vengano in contatto con le industrie di produzione di olio e gas. Per impedire che i beluga vengano in contatto con i rifiuti industriali, i governi di Canada ed Alaska stanno procedendo ad una ricollocazione dei siti dove le popolazioni di cetacei e i rifiuti vengono in contatto.
Per evitare che gli esemplari allevati in cattività muoiano, i biologi dell'Acquario di Vancouver stanno studiando metodi per evitare che dei funghi contaminino le vasche e per monitorarne costantemente lo stato di salute. Sebbene l'alto numero di animali in cattività costituisca un'ulteriore minaccia, le loro carcasse possono contribuire alla ricerca scientifica.
Le sottopopolazioni sono soggette a diversi fattori di minaccia ed è per questo necessaria una valutazione individuale. Il gruppo delle insenature di Cook, nel Golfo dell'Alaska, è classificato come "critico" dall'IUCN[17] ed è stato inserito nel 2008 nell'Endangered Species Act come minacciato di estinzione.[18][19][20] Ciò è in gran parte dovuto al sovrasfruttamento dei beluga prima del 1998. La popolazione non è riuscita a recuperare, anche se oggi sembra per lo meno stabile.
Il beluga (Delphinapterus leucas [Pallas, 1776]) è un cetaceo bianco della famiglia dei Monodontidi, presente in Alaska, Groenlandia, Canada e Russia.
Baltasis delfinas (lot. Delphinapterus leucas, angl. Beluga, vok. Weißwal) – narvalinių (Monodontidae) šeimos žinduolis.
Oda vienspalvė, jos atspalvis keičiasi priklausomai nuo amžiaus: tik ką gimę jaunikliai tamsiai mėlyni, po metų oda tampa pilka ar pilkai melsva, 3-5 metų individai visiškai balti.
Paplitęs arktiniuose ir subarktiniuose vandenyse, nuo 50° N iki 80° N. Kartais sutinkamas ir prie Lietuvos krantų.
Pasaulinė baltųjų delfinų populiacija – maždaug 100000 individų. Lyginant su kitais banginiais, tai gana gausi populiacija, tačiau daug mažesnė už buvusią praeityje. Pagrindinės populiacijos mažėjimo priežastys – vandens tarša ir nesaikinga medžioklė.
Baltieji delfinai gyvena grupėmis, tačiau jos nėra stabilios – individai dažnai migruoja iš vienos grupės į kitą. Tvirčiausi socialiniai ryšiai sieja motinas ir jų jauniklius. Jaunikliai pienu gali būti maitinami iki dvejų metų. Baltieji delfinai gana žaismingi.
Plaukioja lėtai. Tai vieni iš nedaugelio banginių, galinčių plaukti atbulomis.
Maitinasi daugiausiai žuvimis. Taip pat ėda galvakojus moliuskus, vėžiagyvius.
Patelės dažniausiai gimdo kas trejus metus. Poruojasi dažniausiai vasario – gegužės mėnesiais, bet gali poruotis ir kitu metų laiku. Nėštumas trunka 12-14,5 mėnesių. Naujagimiai sveria apie 80 kg ir yra apie 1,5 m ilgio. Jaunikliai priklausomi nuo motinos mažiausiai 2 metus. Patinai lytiškai subręsta 4-7 metų, patelės – 6-9 metų. Baltieji delfinai gali išgyventi 50 metų ir daugiau.
Baltasis delfinas (lot. Delphinapterus leucas, angl. Beluga, vok. Weißwal) – narvalinių (Monodontidae) šeimos žinduolis.
Oda vienspalvė, jos atspalvis keičiasi priklausomai nuo amžiaus: tik ką gimę jaunikliai tamsiai mėlyni, po metų oda tampa pilka ar pilkai melsva, 3-5 metų individai visiškai balti.
Baltvalis jeb baltais valis (Delphinapterus leucas) ir vidēja auguma narvaļu dzimtas (Monodontidae) jūrā dzīvojošs vaļveidīgais zīdītājs, kas ir vienīgā suga baltvaļu ģintī (Delphinapterus).
Baltvalim ir cirkumpolāra izplatība, tas mājo Ziemeļu ledus okeānā un jūrās gar Ziemeļamerikas, Grenlandes un Eirāzijas ziemeļu krastiem. To kopējā populācija sasniedz ap 150 000. Baltvaļi ir migrējoša vaļu suga, kas vasaru pavada atkusušajos, no ledus brīvajos ūdeņos kontinenta krasta līnijas tuvumā un upju grīvās, bet ziemā tas pārvietojas nedaudz uz dienvidiem, uzturoties gar aizsalušā okeāna ledus robežu. Ziemas periodā tas iepeld Atlantijas okeāna un Klusā okeāna ziemeļu daļā. To var sastapt Beringa jūrā, Ziemeļjūrā, un vienu reizi tas ir novērots arī Baltijas jūrā.[1] Dažas populācijas, kuras mājo neaizsalstošās jūrās, nav migrējošas.
Ziemeļamerikas un Krievijas ziemeļu pamatiedzīvotāji gadsimtiem ilgi ir medījuši baltvaļus. Tos 19. gadsimta beigās un 20. gadsimta sākumā medīja arī komerciālos nolūkos. Kopš 1973. gada vaļu medības ir ierobežotas, un mūsdienās tikai dažas eskimosu grupas drīkst medīt baltvaļus.
Baltvalis ir vidēji liels zobvalis. Tā ķermeņa formas ir konusveida un noapaļotas. Baltvalim pie galvas pamatnes ir sašaurinājums, kas rada iespaidu par kaklu un pleciem. Šī īpašība ir unikāla un nav raksturīga citiem vaļiem. Baltvalim, jo tas paliek vecāks, jo astes spura aug lielāka, un tās izliekums kļūst izteiksmīgāks. Airkājas ir īsas un platas, un izskatās gandrīz kā taisnstūri. Baltvalim nav muguras spuras, bet ķermeņa lejasdaļā pa muguras asi aug bieza ādas kroka, veidojot nelielu kantīti.
Baltvalim piemīt dzimumu dimorfisms — tēviņš ir lielāks nekā mātīte par apmēram 25%.[2] Pieaudzis tēviņš ir 3,5—5,5 metrus garš,[2] mātīte 3—4,1 m.[3] Tēviņš sver 1100—1600 kg, reizēm sasniedzot 1900 kg masu,[4] mātīte sver 700—1200 kg.[5] Abi dzimumi maksimālo ķermeņa lielumu sasniedz apmēram 10 gadu vecumā.[6] Tā kā baltvalis mājo Arktikā, tad tauki ir vairāk kā citiem vaļiem, apmēram 40—50 % no ķermeņa masas. Parasti tie ir 30% no ķermeņa masas.[7] Tauku slānis, kas ir apmēram 15 cm biezs, nosedz visu ķermeni, izņemot galvu. Tauki kalpo kā siltumizolācijas slānis vēsajā Arktikas ūdenī, kura temperatūra var būt 0—18 °C, kā arī barības trūkuma apstākļos kā barības rezerve.[4]
Baltvali ir grūti sajukt ar kādu citu vaļu sugu, jo tas ir pilnīgi balts vai gaiši pelēks. Mazuļi piedzimst pelēki un, sasniedzot mēnesi vecumu, kļūst tumši pelēki vai pelēkzili.[2] Augot un kļūstot vecākiem, tie pamazām kļūst arvien gaišāki. Mātītes paliek baltas apmēram 7 gadu vecumā, tēviņi 9 gados.[8] Baltajai krāsai piemīt kamuflāžas efekts, baltvalim saplūstot ar ūdenī peldošajiem ledus gabaliem. Atšķirībā no citiem vaļiem baltvalis katru gadu nomaina ādu. Ziemas laikā āda kļūst biezāka un uz muguras kļūst iedzeltena. Vasaras periodā, kad baltvalis migrē uz upju ietekām okeānā, tas ādu norīvē pret upju gultnes granti.[9]
Kā visiem zobvaļiem baltvalim pieres centrā atrodas eholokācijas orgāns — taukaudu "spilvens".[10] Tā kā pieres taukaudu spilvens baltvalim ir liels un labi attītīts, tad piere ir liela un augstu velvēta. Turklāt tās forma ir mainīga, vai eholokācijas signāls tiek sūtīts vai uzņemts. Pieres forma izmainās, pateicoties gaisam, ko baltvalis iepilda deguna blakusdobumos, tādējādi fokusējot sūtīto eholokācijas signālu.[11] Pieres taukaudi ir atšķirīgi no ķermeņa taukiem, tie satur taukskābes, īpaši daudz izobaldriānskābi (60,1%). Sūtīto signālu atbalsis valis uztver nevis ar ausīm, bet ar apakšžokli un tā tuvumā izvietotiem orgāniem, kas saistīti ar vidusausi.Turklāt šajā apvidū taukaudi ir tādi paši kā pieres daļā.[10] Elpošanas atvere ir tikai viena, kas atrodas uz pakauša, uzreiz aiz taukaudu "spilvena". Atvere normālā stāvoklī ir aizvērta, bet ieelpojot tā ar apkārtesošo muskuļu palīdzību tiek atvērta.[12] Vairogdziedzeris ir daudz lielāks nekā sauszemes zīdītājiem, piemēram, trīs reizes smagāks nekā zirgam. Palielināts vairogdziedzeris palīdz piemēroties dažādiem dzīves apstākļiem, piemēram, vasaras periodā upju ieteku saldūdenī.[13]
Atšķirībā no citiem vaļiem baltvaļa kakla skriemeļi nav saauguši kopā, un tas spēj pagrozīt galvu, negrozot līdzi ķermeni.[14] Kustīgā galva dod iespēju labāk pārskatīt apkārtni un ātrāk pamanīt medījumu un ienaidniekus. Īsajā purna daļā katrā žokļa pusē ir 8—10 nelieli, neasi un viegli ieliekti zobi, kopumā 36—40 zobi.[15] Tie tiek izmantoti tikai, lai saķertu medījumu, bet pēc tam nekošļājot tas tiek norīts vesels. Mazāka lieluma zivtiņas tiek vienkārši iesūktas rīklē.
Baltvalim ir ļoti labi attīstīta dzirde. Tas var dzirdēt skaņas 1,2—120 kHz diapazonā, vislabāk uztverot skaņas 10—75 kHz diapazonā.[16] Salīdzinoši cilvēka vidējais dzirdamības diapazons ir 0,2—20 kHz.[17] Lielākā daļa skaņu tiek uztvertas ar apakšžokli un ar taukaudu palīdzību novadītas līdz vidusausij. Žokļa kauls ir plats, un pie pamatnes tam ir iedobe. Baltvalim kā visiem zobvaļiem ir arī mazs, ārējais dzirdes orgāna atvērums, kas atrodas uzreiz aiz acs.
Baltvalim redze, salīdzinot ar delfīniem, ir samērā vāji attīstīta, lai gan tas var redzēt gan zem ūdens, gan virs ūdens. Tā acis ir piemērotākas redzēšanai zem ūdens. Baltvalim mutē ir attīstītas arī dažādu garšu uztveres zonas. Tas spēj, piemēram, sagaršot ūdenī asinis. Ja baltvalis ūdenī atrod asinis, tas izdod brīdinājuma signālu pārējiem sugas brāļiem.[18] Ieradums baltvaļiem vienam ar otru saskarties liecina, ka tiem piemīt ādas jutīgums. Toties oža baltvalim līdzīgi kā pārējiem zobvaļiem nepiemīt.
Baltvalis eholokāciju izmanto, lai izvēlētos peldēšanas virzienu, lai sazinātos ar citiem bara vaļiem, lai atrastu ledājos elpošanas āliņģus vai gaisa kabatas un lai medītu. Nazālajā sistēmā tiek izdoti vairāki ātri, viens otram sekojoši klikšķi, kas izdalās caur pieres taukaudu "spilvenu", kas kalpo kā akustiskā lēca, fokusējot skaņu kūlī un projicējot to taisni uz priekšu.[10] Skaņa ūdenī izdalās ar ātrumu 1,6 km/sek, kas ir apmēram 4 reizes ātrāk kā skaņa izplatās gaisā.[11] Skaņa atsitas pret priekšmetu un atgriežas kā atbalss atpakaļ pie dzīvnieka. Baltvalis spēj izanalizēt atbalsi un noteikt attālumu līdz priekšmetam, tā izmēru, formu un pat matērijas veidu. Ja tas ir dzīvs objekts, valis var noteikt tā ātrumu. Mierīgā ūdenī tas jau no 120 metru attāluma var noteikt 8 cm lielu bumbiņu. Baltvalis ir ļoti jūtīgs pret skaņas piesārņojumu, ko rada cilvēks ar savu saimniecisko darbību.
Savā starpā baltvaļi sazinās ar dažādām skaņām, un tas ir viens no vokālākajiem vaļiem. Tas izdod līdz 11 dažādas skaņas, kas var atgādināt čukstus, svilpienus, klepošanu u.c. Tā kā dažas no skaņām atgādināt putnu čivināšanu, tad baltvali angļu valodā sauc arī par jūras kanārijputniņu.[19] Lai savstarpēji sazinātos, kā arī pārošanās laikā, baltvalis izmanto arī eholokāciju. Vēl tiek izmantota zobu griešana, bet savstarpējai komunikācijai tikpat kā netiek izmantota ķermeņa valoda vai lēcieni laukā no ūdens, kādus mēdz izmanot citas delfīnu sugas.
Baltvaļi ir ļoti sabiedriski dzīvnieki. Tie vienmēr uzturas nelielos bariņos, kas var sastāvēt no 2—25 īpatņiem. Visbiežāk barā ir apmēram 10 baltvaļi. Piederība kādam baram nav noteikta. Baltvalis bieži maina baru, reizēm dažu dienu laikā indivīdu var novērot dažādos baros, kurus šķir vairāki simti kilometri.[20] Barā ir abu dzimumu baltvaļi, un baru vada vadošais tēviņš. Reizēm mazie bari apvienojas vienā lielā barā, kurā var būt vairāki simti vai tūkstoši baltvaļu. Šādus lielus barus parasti var novērot vasaras sezonā upju grīvās. Indivīdi ir viens ar otru draudzīgi un rotaļīgi, tos bieži var novērot vienam otru dzenājot un spēlējoties, kā arī vienam gar otru rīvējoties.[21] Tie ir arī ļoti "pļāpīgi", un viens ar otru komunicē ar balss palīdzību. Tie izrāda arī lielu interesi par cilvēkiem, tos bieži var novērot peldam līdzās kuģiem. Baltvalis labprāt spēlējas arī ar dažādiem objektiem, ko tas atrod ūdenī. Tie var būt koka zari, dēļi, augi, mirušas zivis un pat burbuļi, kurus paši izpūš.
Baltvalis ir lēnāks peldētājs nekā citi zobvaļi, piemēram, zobenvalis vai afalīna, jo baltvaļa ķermeņa formai nav tik nevainojama hidrodinamika un plūdlīnijas kā daudziem citiem vaļiem un delfīniem, arī astes spurai ir ierobežota kustības spēja.[22] Tā peldēšanas ātrums ir 3—9 km/h, lai gan īsā distancē līdz 15 minūtēm baltvalis spēj peldēt ar ātrumu 22 km/h.[14] Toties atšķirībā no daudziem citiem vaļiem baltvalis spēj peldēt atmuguriski.[23] Lielāko daļu laika baltvalis peld zem ūdens (ķermenis ir pārklāts ar ūdeni pilnībā), bet 5—10% no kopējā peldēšanas laika tas peld pa ūdens virsmu, mugurai atrodoties virs ūdens.[6] Tas nekad nelec laukā no ūdens, kā to dara zobenvaļi vai afalīnas.
Baltvalis zem ūdens parasti nirst līdz 20 m, lai gan spēj ienirt daudz dziļāk. Atkarībā no indivīda novērotie baltvaļi nebrīvē ir spējuši ienirt 400—647 m dziļumā,[24] bet savvaļas indivīdi ir spējuši ienirt vairāk kā 700 m dziļumā. Lielākais datētais ieniršanas dziļums ir bijis 872 m.[25] Ieniršana parasti ilgst 3—5 minūtes, bet nepieciešamības gadījumā baltvalis var atrasties zem ūdens arī 15—18 min.[25] Parasti baltvalis nirst 5—6 reizes ātri un sekli, bet pēc tam seko viena dziļāka reize. Dienas laikā tas ienirst 31—51 reizi.[25]
Līdzīgi kā citiem vaļiem arī baltvalim ir attīstīta spēja nirstot ķermenī saglabāt skābekli — sirds ritms samazinās no 100 sitieniem minūtē uz 12—20 sitieniem minūtē. Asinis pārtrauc plūst uz atsevišķiem orgāniem, turpinot apgādāt ar skābekli smadzenes, plaušas un sirdi.[26] Turklāt asinis baltvalim ir bagātīgi piesātinātas ar skābekli, sastādot 5,5%. Skābekļa saturs asinīs ir līdzīgs Vedela ronim, kas ir īpaši piemērojies niršanai lielā dziļumā. Kādā no pētījumiem baltvaļa mātītes asinīs tika izmērīti 16,5 litri skābekļa.[26] Turklāt muskuļi satur lielu daudzumu mioglobīnu, kas ir zemas molekulmasas olbaltumviela un kas piesaista skābekli.[27]
Baltvalis pamatā barojas ar visdažādākajām zivīm, bet tas medī arī vēžveidīgos un citus bezmugurkaulniekus — kalmārus, krabjus, astoņkājus un gliemenes.[28] Barošanās ieradumi mainās atkarībā no tā, kāda ir sezona un kurā ģeogrāfiskā vietā baltvaļi atrodas. Piemēram, kad tie atrodas Boforta jūrā, galvenais medījums ir arktiskā ledus menca (Arctogadus glacialis), bet pie Grenlandes krastiem tie medī sarkanasarus (Sebastes marinus), paltusus (Reinhardtius hippoglossoides) un ziemeļu garneles (Pandalus borealis). Toties pie Aļaskas krastiem tas galvenokārt medī kižučus (Oncorhynchus kisutch).[29] Iecienīts medījums ir arī moivas (Mallotus villosus), salakas, butes, siļķes un platgalvji. Baltvaļi medījot mēdz sadarboties viens ar otru, un uzbrukums ir savstarpēji koordinēts. Katru dienu tiek apēsti 18,2—27,2 kg barības.[30] Tā kā baltvaļa zobi ir nelieli, tas barību pamatā ēd nesasmalcinātu, līdz ar to tā medījums nevar būt pārāk liels.
Dzimumbriedumu baltvaļa tēviņš sasniedz 12—14 gadu vecumā, mātīte 8—14 gados.[4] Mātītes auglība sāk samazināties apmēram 25 gadu vecumā, un vecākām par 41 gadu mazuļi vairs nedzimst.[31] Parasti dzimst viens mazulis ik pa 3 gadiem. Pārošanās laiks baltvaļiem ir no februāra līdz maija beigām, lai gan mēdz būt arī izņēmumi. Grūsnības periods ilgst 12—14,5 mēnešus, jo mātīte spēj aizkavēt embrija attīstību, ja tas ir nepieciešams.[3] Nebrīves baltvaļiem ir novērots vēl garāks grūsnības periods — līdz 15,8 mēnšiem.
Mazuļi parasti dzimst mierīgā un siltā jūras līcī vai upes grīvā, kur ūdens temperatūra ir 10—15 °C. Tikko dzimis mazulis ir apmēram 1,5 m garš un sver 80 kg. Tā ādas krāsa ir pelēka. Tie spēj uzreiz peldēt līdzi savām mātēm, piespiežot savu sānu pie mātes sāna. Mazuļi zīž mātes pienu zem ūdens. Tie barojas tikai ar pienu apmēram vienu gadu, līdz attīstās zobi. Pēc tam jaunie baltvaļi pamazām sāk baroties ar zivīm un vēžveidīgajiem, turpinot vienlaicīgi zīst pienu līdz 20—24 mēnešu vecumam.[15] Nebrīvē reizēm par mazuli uzņemas rūpes mātīte, kas nav tā māte, iespējams savvaļā tas varētu notikt līdzīgi.[32]
Baltvalis reti nodzīvo ilgāk par 30 gadiem, bet tas var sasniegt arī 70—80 gadu vecumu.[2][33] Tā dabīgie ienaidnieki ir polārlāči un zobenvaļi.
Baltvalis jeb baltais valis (Delphinapterus leucas) ir vidēja auguma narvaļu dzimtas (Monodontidae) jūrā dzīvojošs vaļveidīgais zīdītājs, kas ir vienīgā suga baltvaļu ģintī (Delphinapterus).
Baltvalim ir cirkumpolāra izplatība, tas mājo Ziemeļu ledus okeānā un jūrās gar Ziemeļamerikas, Grenlandes un Eirāzijas ziemeļu krastiem. To kopējā populācija sasniedz ap 150 000. Baltvaļi ir migrējoša vaļu suga, kas vasaru pavada atkusušajos, no ledus brīvajos ūdeņos kontinenta krasta līnijas tuvumā un upju grīvās, bet ziemā tas pārvietojas nedaudz uz dienvidiem, uzturoties gar aizsalušā okeāna ledus robežu. Ziemas periodā tas iepeld Atlantijas okeāna un Klusā okeāna ziemeļu daļā. To var sastapt Beringa jūrā, Ziemeļjūrā, un vienu reizi tas ir novērots arī Baltijas jūrā. Dažas populācijas, kuras mājo neaizsalstošās jūrās, nav migrējošas.
Ziemeļamerikas un Krievijas ziemeļu pamatiedzīvotāji gadsimtiem ilgi ir medījuši baltvaļus. Tos 19. gadsimta beigās un 20. gadsimta sākumā medīja arī komerciālos nolūkos. Kopš 1973. gada vaļu medības ir ierobežotas, un mūsdienās tikai dažas eskimosu grupas drīkst medīt baltvaļus.
De witte dolfijn (Delphinapterus leucas), ook wel beloega of witte walvis genoemd, is een tandwalvis, meer bepaald een grondeldolfijn.
Beloega komt van het Russisch белуха (beloecha), dat een afgeleide is van belaja, wat 'wit' betekent.
De witte dolfijn heeft een krachtig lichaam met daarop een kleine afgeronde kop, een korte snuit en op zijn voorhoofd heeft hij een dikke speklaag. Naast hun geheel witte of grijze kleur is voor deze soort kenmerkend dat hij in tegenstelling tot de meeste andere walvissoorten een buigzame nek heeft, zodat hij kan knikken en zijn hoofd kan draaien.[2] Op de plek van de rugvin is alleen maar een rugplooi te zien. De bovenkaak is uitgerust met 8 tot 11 paar tanden en de onderkaak met 8 tot 9 paar.
De witte dolfijn wordt maximaal zeven meter lang en 2000 kg zwaar en bereikt een leeftijd van 30 tot 40 jaar. Vrouwtjes zijn doorgaans 3 tot 4,1 m lang en 400 tot 1000 kg zwaar, mannetjes 4 tot 5,5 m lang en 1000 tot 1.500 kg zwaar.
Witte dolfijnen leven in kleine groepen van twee tot vijftien dieren. Groepjes bestaan uit vrouwtjes met jongen of uit uitsluitend mannetjes.
Witte dolfijnen jagen in ondiep water in kleine scholen op vis, inktvissen en kreeftachtigen. Naast het gebruikelijke vlees en traan, wordt de witte dolfijn ook bejaagd om zijn huid, die tot leer verwerkt kan worden. Ze kunnen tot 800 meter diep duiken.
Het 1,5 meter lange jong, geboren na een dracht van 14 tot 15 maanden, is grijs van kleur, maar de volwassen witte dolfijn is bijna helemaal melkwit.
De soort komt voornamelijk voor in de arctische en subarctische zeeën. In Europa ligt hun zuidgrens boven in Noorwegen, maar incidentele waarnemingen in de Noordzee zijn gedocumenteerd.
In 1966 zwom vanuit Nederland een beloega de Rijn op tot Bonn. Deze witte dolfijn kreeg de naam Moby Dick.
Beloega's kunnen een relatief groot aantal geluiden uitbrengen. Bij een exemplaar in gevangenschap werd vastgesteld dat hij menselijke geluiden probeerde na te bootsen.[3]
De witte dolfijn (Delphinapterus leucas), ook wel beloega of witte walvis genoemd, is een tandwalvis, meer bepaald een grondeldolfijn.
Beloega komt van het Russisch белуха (beloecha), dat een afgeleide is van belaja, wat 'wit' betekent.
Kvitkval er ein tannkval som lever i arktiske og subarktiske område.
Kvitkvalen vart første gongen skildra av Peter Simon Pallas i 1776. Han er medlem av Monodontidae-familien saman med narkvalen. Dei tidlegaste anane til kvitkvalen er den utdøydde Denebola brachycephala frå seint i miocen. Eit enkelt fossil er funne vest for Mexico, noko som indikerer at artane i familien ein gong treivst i varmare vatn. Fossila si historie indikerer også at i relativt nyare tidsperiodar har kvitkvalane tilpassa seg ismassane i samband med istider.
Denne sosiale kvalen kan verte opp til 5 meter lang, større enn nesten alle delfinane, men mindre enn dei fleste andre tannkvalar. Hannane er jamt over større enn hoene - hannane kan vege 1,5 tonn og hoene kring eitt tonn. Nyfødde kvitkvalar er om lag 1,5 meter lange og veg 80 kg. Denne arten er lett å kjenne som vaksen, han er heilt kvit og har ingen ryggfinne. Hovudet er også ulikt i høve andre tannkvalar – det er melonaktig og svært rørleg. I motsetnad til dei fleste andre kvalar er nakkevirvlane på kvitkvalen ikkje samanvaksne, noko som gir dyret stor rørslefridom i nakkeleddet og dermed høve til å dreie hovudet meir enn andre delfinar og kvalar.
Mangelen på ein ryggfinne er spegla i slektsnamnet på arten - apterus er Latin for "finnelaus". Den evolusjonære årsaka til den manglande finnen kan vere ei tilpassing til å symje under isen og finne føde langs botnen, der dyra truleg sym med buken opp, sånn som ein veit narkvalen gjer. Halefinnen bøyer seg lengre framover med alderen. Luffane er breie og korte og verkar nesten firkanta.
Hannane vert kjønnsmogne etter om lag åtte år, hoene etter fem. Hoa får ein einskild kalv om våren etter å ha vore drektig i 15 månader. Unge kvitkvalar er einsfarga mørkegrå. Den grå nyansen vert sakte meir kvit etter som dyret vert større – og kvalane oppnår den karakteristiske kvite fargen etter om lag sju år på hoa og ni år på hannen. Dieperioden for kalven er om lag to år. Paringsåtferda er ikkje kjend. Kvitkvalar kan verte opp til førti år gamle.
Kvitkvalen finst i havet mellom 50° N og 80° N. Om våren sym kvalane til sommarområda, bukter, elvemunningar og andre isolerte farvatn. Desse sommarplassane er skilde frå kvarandre, og hoene vender attende til same stad åretter år. Etter kvart som sommarplassane frys til om hausten flyttar kvalane seg mot djupare vatn for vinteren. Dei fleste sym mot den framrykkande iskanten og held seg ved den. Andre held seg under isen og overlever ved å finne sprekker i isen med ope vatn. Kvitkvalane kan også finne luftlommer fanga under isen. Dei har ei imponerande evne til å finne tynne striper med ope vatn i område der isen dekker meir enn 95 prosent av havoverflata. Dette er framleis eit mysterium og av stor interesse for forskarane. Det er klart at biosonaren deira spelar ei rolle, og ein teori går ut på at kvalane kan sanse ope vatn med ekkolokalisering.
Kvitkvalane er sosiale dyr. Dei flyttar seg i grupper som typisk inneheld dyr av same kjønn og alder. Der kan vere fleire hundre dyr i grupper med hannar. Hoer med kalvar blandar seg i noko mindre grupper.
Flokkane med kvitkval er ustabile, dette medfører at dyr går frå ein flokk til ein annan og at dei sjeldan held seg permanent til ein flokk. Dei tettaste banda finst mellom hoer og kalvane deira. Kalvane vender ofte tilbake til same sommaropphaldsstaden som mora – gjerne også etter at dei er vaksne. Kvitkvalane sym relativt sakte. Dei lever av fisk, blekksprutar og skaldyr. Jakta på havbotnen går føre seg ned til 300 m, men dyra kan dukke dobbelt så djupt. Kvitkvalane er svært aktive akustisk, og har eit stort register av sosiale lydar, inklusive klikkelydar, knirke-lydar, fløyting og ein klokkeliknande klang-lyd.
Hovudfienden frå naturen si side er isbjørnen, særleg når kvalane vert omringa og fanga av isen. Bjørnen slår ein kval i hovudet med poten og dreg kvalen opp på isen for eit festmåltid. Kvitkvaler er også små nok til å bli offer for spekkhoggar.
Den globale bestanden er i dag på kring 100.000 dyr. Sjølv om talet er mykje større enn for somme andre tannkvalar er det langt lågare enn historisk sett på grunn av tiår med intensiv jakt. Grunna ulike migrasjonsruter og store samlingar har kvitkvalane vore jaga av inuittar i Arktis i hundrevis av år og er det framleis grunna velsmakande kjøtt og spekk. Indirekte menneskeskapte forstyrringar trugar kanskje også arten. Medan nokre individ tolererer små skip flyktar andre aktivt frå dei. Kvalsafariar etter narkvalar er ein stor og veksande aktivitet i nokre område, og det kan stresse dyra. Kvitkvalen var ein av dei første kvalartar som vart halden i fangenskap. Den første kvitkvalen vart framvist i Barnum's Museum i New York i 1861. I dag er han framleis ein av dei populære artane i fangenskap i Nord-Amerika, Europa og Japan. Dette skuldast m.a. fargen og den uttrykksfulle ansiktsmimikken. Dei fleste kvitkvalane i akvarie er fanga, men eit avlsprogram har hatt ein viss suksess. Både den amerikanske og den tidlegare sovjetiske flåten har brukt spesialtrena kvitkvalar til å fjerne sjøminer i Arktis.
Hvithval (Delphinapterus leucas), også kalt hvitfisk/kvitfisk og beluga, er en tannhval som tilhører narhvalfamilien, en liten familie som består av kun to slekter med en art i hver.
Det vitenskapelige navnet Delphinapterus leucas betyr hvit delfin uten vinge og viser til dyrets hvite farge og nærmest ikke-eksisterende ryggfinne.
Hvithvalen er som navnet antyder nærmest hvit og blir cirka 3–5 m lang og veier normalt omkring 1 350–1 500 kg. Omkring 50 prosent av vekten er fett, og spekklaget er i snitt cirka 10 cm tykt. Hannene er gjerne noe større enn hunnene.
Hodet er rundt og nesten uten antydning til nebb, men med en karakteristisk pannekul kalt en melon. I hver underkjevehalvdel er det åtte til ti tenner. Kroppsfargen skifter med alderen. Ungene er grå eller svarte, men får senere blå eller gulaktige flekker for så å bli hvite i 4–5-årsalderen.
Hvithvalen opptrer i flokker som kan bestå av alt fra noen få til flere tusen individer, selv om flokker på mer enn 200 dyr er sjelden å se. Det er kjent at hvithvalen kan gjøre dykk ned mot 650 meters dybde. Den viktigste føden er blekksprut, krepsdyr og fisk (særlig torsk), og som tannhvaler flest bruker arten ekkolokalisering når den søker etter føden og orienterer seg under dykking. Den karakteristiske melonen i pannen på dyret er en sentral biosonar, som sender og mottar klikkelydene arten sender ut. Melonen består av et hulrom som er fylt med akustisk fett, som trolig forsterker signalene.
Hunnene blir kjønnsmodne i 4–7-årsalderen, mens hannene blir det i 7–9-årsalderen. Paringstiden er normalt i perioden fra slutten av februar til begynnelsen av april. Etter at hunnene begynner å pare seg får de i snitt en unge hvert tredje år, inntil de når tjueårene. Da slutter de å reprodusere. Drektighetstiden er ca. fjorten måneder. Hunnene kan normalt leve til de blir omkring 32 år gamle, mens hannene kan bli omkring 40 år.
Hvithvalen har en særegen måte å kommunisere på, som har gitt den tilnavnet «havets kanarifugl», fordi lydene kan minne om en kanarifugl.
Hvithvalen har en sirkumpolar utbredelse på den nordlige halvkule, der den trives i tilknytning til iskanten. En populasjon på omkring 10 000 dyr finnes i farvannene rundt Svalbard, men arten er av og til også å se i fjorder og tett opp til kysten, for eksempel i Finnmark.
Hvithval (Delphinapterus leucas), også kalt hvitfisk/kvitfisk og beluga, er en tannhval som tilhører narhvalfamilien, en liten familie som består av kun to slekter med en art i hver.
Białucha arktyczna[4], białucha[5][6], wal biały[5][6] (Delphinapterus leucas) – gatunek ssaka z rodziny narwalowatych (Monodontidae). Występuje w wodach Arktyki (zarówno płytkich, przybrzeżnych, jak i głębokich, oddalonych od lądu), choć zdarza jej się zapuszczać w górę rzek, niekiedy nawet na znaczne odległości. W 1966 udokumentowano przypadek dopłynięcia jednego osobnika rzeką Ren aż do Bonn w Niemczech. Gatunek ten jest niekiedy poławiany dla mięsa, tłuszczu oraz skór[5].
Pojedynczy osobnik może osiągać masę od 400 kg do 1,5 tony[potrzebny przypis] oraz długość około 4 m. Jego górna część głowy jest zaokrąglona, natomiast w szczęce występuje 30–38 zębów. Tuż po urodzeniu ciało młodych jest szaroniebieskie, a niekiedy nawet ciemnoniebieskie. Z biegiem czasu jednak jaśnieje. Osobniki 4–5 letnie są już zazwyczaj kremowe lub całkowicie białe[5].
Zwierzęta te żyją w niewielkich grupach, liczących zwykle maksymalnie 5–10 osobników. Żywią się rybami, skorupiakami oraz głowonogami[5].
Takson po raz pierwszy opisany naukowo przez P.S. Pallasa w 1776 roku pod nazwą Delphinus leucas[7]. Jako miejsce typowe autor wskazał północno-wschodnią Syberię (niem. „die im Obischen Meerbusen”)[7]. Jedyny przedstawiciel rodzaju Delphinapterus – białucha[4], utworzonego przez B. G. de Lacépède w 1804 roku[8].
Białucha arktyczna, białucha, wal biały (Delphinapterus leucas) – gatunek ssaka z rodziny narwalowatych (Monodontidae). Występuje w wodach Arktyki (zarówno płytkich, przybrzeżnych, jak i głębokich, oddalonych od lądu), choć zdarza jej się zapuszczać w górę rzek, niekiedy nawet na znaczne odległości. W 1966 udokumentowano przypadek dopłynięcia jednego osobnika rzeką Ren aż do Bonn w Niemczech. Gatunek ten jest niekiedy poławiany dla mięsa, tłuszczu oraz skór.
Pojedynczy osobnik może osiągać masę od 400 kg do 1,5 tony[potrzebny przypis] oraz długość około 4 m. Jego górna część głowy jest zaokrąglona, natomiast w szczęce występuje 30–38 zębów. Tuż po urodzeniu ciało młodych jest szaroniebieskie, a niekiedy nawet ciemnoniebieskie. Z biegiem czasu jednak jaśnieje. Osobniki 4–5 letnie są już zazwyczaj kremowe lub całkowicie białe.
Zwierzęta te żyją w niewielkich grupach, liczących zwykle maksymalnie 5–10 osobników. Żywią się rybami, skorupiakami oraz głowonogami.
A baleia-branca, beluga ou beluca[1] (Delphinapterus leucas) é uma espécie de cetáceo odontoceti que habita a região ártica e subártica. As belugas não têm barbatana dorsal, daí o nome “golfinho sem barbatana”. No entanto, apesar do que o nome sugere, as belugas não são golfinhos; esse termo está reservado para os membros da família Delphinidae. A beluga é a única espécie do gênero Delphinapterus e, junto ao narval, (Monodon monoceros) formam a família Monodontidae.
Está adaptada completamente para a vida no Ártico e, para isso, tem uma série de características anatômicas e fisiológicas que a diferenciam dos outros cetáceos. Se caracteriza por sua cor totalmente branca nos adultos e pela falta de uma nadadeira dorsal. Tem uma proeminência frontal distintiva que abriga o órgão chamado melão, que nesta espécie é muito volumoso e deformado. Seu tamanho é um intermédio entre as baleias e golfinhos, com um comprimento e peso máximos para os machos de 5,5 metros e 1600 kg e um corpo robusto, com o maior percentual de gordura entre os cetáceos. Sua audição é altamente desenvolvida e possui ecolocalização, que a permite movimentar-se e encontrar aberturas em blocos de gelo.
São animais gregários, que formam grupos de dez indivíduos em média. Entretanto, durante o verão, se reúnem centenas e até milhares em estuários e águas costeiras rasas. São nadadores lentos, contudo são adaptados para mergulho e podem chegar a mais de 700 metros abaixo da superfície. Sua dieta é oportunista e varia conforme a localização e estação do ano; se alimentam de peixes, crustáceos e outros invertebrados do fundo do mar.
A maior parte das belugas habitam o Ártico e os mares e costas adjacentes da América do Norte, Rússia e Gronelândia; a população mundial se estima em 150 000 indivíduos. Tem comportamento migratório, onde a maioria dos grupos passam o inverno às margens das camadas de gelo; mas com a chegada do verão, com o degelo, se movem para foz de rios e zonas costeiras mais quentes. Algumas populações são sedentárias e não migram a grandes distâncias no decorrer do ano.
Por séculos, este cetáceo tem sido uma das fontes de subsistência para os nativos da América do Norte e Rússia. Foi objeto de caça comercial durante o século XIX e parte do século XX. Desde 1973 está sob proteção internacional junto com outros odontocetos. Atualmente, somente é autorizada a caça de subsistência de algumas subpopulações por parte dos inuítes. Outras ameaças são os predadores naturais (ursos polares e orcas), a contaminação dos rios e as doenças infecciosas. Em 2008, a espécie foi catalogada na Lista Vermelha da UICN como espécie quase ameaçada; no entanto, a subpopulação residente na enseada de Cook, Alasca, está considerada em perigo crítico. É um dos cetáceos que se mantém em cativeiro em aquários e parques de vida silvestre na América do Norte, Europa e Ásia, e é popular para o público por sua cor branca e expressividade.
A primeira beluga foi descrita inicialmente por Peter Simon Pallas em 1776.[2] É um membro da família Monodontidae, a qual faz parte as baleias dentadas (subordem Odontoceti).[3] Compartilha semelhanças morfológicas e anatômicas com o golfinho do rio Irrawaddy (Orcaella brevirostris), o qual foi classificado dentro da mesma família; porém, a raiz das provas comparativas de ADN com outros odontocetos foi colocada dentro da família Delphinidae.[4] A única espécie aparte da beluga classificada dentro da família Monodontidae é o narval (Monodon monoceros).[5] A constatação de um crânio com características intermediárias é compatível com a hipótese de que a hibrididação é possível entre os integrantes desta família.[6]
O nome de seu gênero, Delphinapterus, significa golfinho sem nadadeira, do grego δελφίν (delphin), "golfinho" e απτερος (apterus), "sem nadadeira", e o nome de sua espécie, leucas, significa "branco", do grego λευκας (leucas), "branco".[7] O nome comum, beluga, vem do nome em russo белуга (beluga) ou белуха (belukha), o qual deriva da palavra белый (belyy), que significa "branco".[7] É as vezes chamada de "baleia beluga", a fim de não confundi-la com o esturjão-beluga.[8] A Lista Vermelha da UICN aceita os nomes beluga e baleia-branca (do inglês white whale) como sinônimos;[9] mas no sentido estrito do termo baleia aplica-se somente aos integrantes da família Balaenidae.[10]
Segundo estudos de ADN mitocondrial, os cetáceos atuais tiveram um ancestral comum entre trinta e trinta e quatro milhões de anos.[11] A família Monodontidae se separou relativamente cedo dos outros odontocetos; da família Delphinoidea, ele fez entre onze e quinze milhões de anos, e da família Phocoenidae, a mais próxima em termo evolutivos, o fez posteriormente.[12] O primeiro ancestral conhecido da beluga, pertencente à família Monodontidae, é a espécie Denebola brachycephala que viveu durante o período Mioceno Tardio (há nove ou dez milhões de anos atrás).[13] A descoberta de fósseis provenientes do Pleistoceno no noroeste da América do Norte e na península da Baixa Califórnia[14] indica que os ancestrais da beluga viveram em águas mais quentes e que em épocas comparativamente recentes o território da beluga oscilou de acordo com a duração das glaciações (eras glaciais) e se retirava para o Norte quando o gelo derretia.[15] Uma evidência que confirma essa teoria, é a descoberta em 1849 dos ossos de uma beluga no estado de Vermont nos Estados Unidos, a 240 km do oceano Atlântico. Os restos foram preservados nos sedimentos do mar de Champlain, uma extensão do oceano dentro do continente, resultado do aumento no nível do mar ao terminar a era glacial há cerca de 12 000 anos.[16]
Segundo as primeiras investigações se estimava que a esperança de vida de uma beluga apenas superava os trinta anos.[17] O método para calcular a idade se baseava na contagem das camadas dentárias que são acrescentados regularmente, segundo se acreditava, entre uma e duas vezes por ano. Estas camadas são identificáveis, já que alternam entre o material denso, de aspecto opaco e lâminas transparentes de material menos denso. Tendo em conta a frequência estimada com que ocorriam os acréscimos, era possível estimar a idade do indivíduo de acordo com o número de camadas identificadas.[18] No entanto, um estudo com radiocarbono das camadas de dentes publicado em 2006, demonstrou que o acréscimo desse material ocorre com menor frequência do que era estimado anteriormente, e que geralmente a espécie podem superar os sessenta anos de idade, e até mesmo chegar aos oitenta.[19]
A espécie apresenta um dimorfismo sexual moderado; Os machos são 25% mais largos que as fêmeas e são mais robustos.[20] Os machos adultos medem entre 3,5 e 5,5 metros de comprimento, enquanto as fêmeas medem entre os 3 e 4,1 metros.[21] Os machos pesam entre 1100 e 1600 kg e as fêmeas têm entre 700 e 1200 kg.[22] Ambos os sexos alcançam o tamanho máximo aos dez anos de idade.[23] O corpo das belugas é robusto e fusiforme (forma de cone, com a ponta para trás), e com frequência têm dobras de gordura, especialmente ao longo da superfície ventral.[24] Entre 40 e 50% de seu peso corporal é gordura; é um percentual elevado em relação às baleias que não habitam o Ártico, nas quais a gordura representa apenas 30% de seu peso.[25][26] A gordura forma uma camada que cobre todo o corpo, exceto a cabeça; pode ter até quinze centímetros de espessura e age como isolante em águas com temperatura entre os 0 a 18 °C, além de ser uma reserva importante durante os períodos de jejum.[27]
Os adultos são difíceis de confundir, porque são os únicos cetáceos totalmente brancos ou de cor cinza esbranquiçada.[28] As crias ao nascer normalmente são cinzentas, com um mês de vida a cor torna-se cinza escura ou cinza-azulada, e, posteriormente, começam a perder pigmento em forma progressiva até atingir a cor branca distintiva; as fêmeas o fazem aos sete anos de idade e os machos aos nove.[28] O tom branco da pele é uma condição adaptativa para a vida no Ártico e permite camuflar-se nas camadas de gelo polares, servindo de proteção contra seus predadores: urso polar e orca.[29] Ao contrário dos outros cetáceos, a pele da beluga tem um padrão de mute sazonal.[30] Durante o inverno, ocorre um espessamento da epiderme, e sua pele pode tornar-se amarelada, principalmente nas costas e nas barbatanas. Quando migram durante o verão, costumam se esfregar com o cascalho do fundo dos rios para se livrar deste revestimento cutâneo.[30]
Como a maioria dos odontocetos, a beluga tem um compartimento localizado na região frontal da cabeça, que contém o órgão da ecolocalização chamado de melão.[31] A forma da cabeça nesta espécie é diferente da dos outros cetáceos, devido a que o melão é bastante grande e em forma de pétala, e se lhe observa, como uma grande proeminência frontal.[31] Outra característica distintiva é a capacidade que ele tem de deformar a este órgão, durante a emissão de sons, usando os músculos adjacentes para focalizar os ecos emitidos, servindo de modulador para a ecolocalização.[32][33] O óleo de este órgão contém ácidos graxos, principalmente ácido isovalérico (60,1%) e ácidos de cadeia longa (16,9%), composição que difere bastante da gordura corporal do animal e pode desempenhar um papel no sistema de redes.[34]
Ao contrário dos outros cetáceos que mostram algum grau de fusão cervical, com exceção dos baleias, alguns golfinhos do rio e os narvais, as sete vértebras cervicais não estão unidas entre si, o que lhe dá flexibilidade ao girar a cabeça para os lados, sem a necessidade de girar o corpo.[35] Isto lhe proporciona uma manobrabilidade lateral que permite melhorar o campo visual, ajudar na perseguição das presas, fugir dos predadores e manobrar em águas pouco profundas.[36] Tem em torno de oito a dez dentes pequenos, levemente lisos e curvos, em cada quadrante da mandíbula, com uma média de trinta e seis peças no total e máximo de quarenta.[37] Não usa os dentes para mastigar, mas sim para pegar suas presas, decapa-as e, em seguida, engole-as inteiras.[38] Possui apenas um espiráculo localizado na superfície dorsal da cabeça, atrás do melão e está coberta por uma tampa muscular que o selado hermeticamente. Na posição anatômica normal esta estrutura fecha o espiráculo e para abri-lo você precisa contrair a tampa muscular.[39] A glândula tiroide é relativamente grande, se comparada com os mamíferos terrestres —pesa três vezes mais que a de um cavalo— e pode ajudar a manter um metabolismo mais alto durante a ocupação dos estuários durante o verão. É o cetáceo marinho que desenvolve lesões hiperplásicas e pertencentes a esta glândula com maior frequência.[40]
Os membros anteriores, como nos demais cetáceos, são as barbatanas peitorais. Estas mantém os vestígios ósseos de seus ancestrais mamíferos e estão unidos firmemente entre si pelo tecido conjuntivo.[24] As barbatanas são pequenas em proporção ao tamanho do corpo; são arredondadas, possuem forma de remo e estão ligeiramente enroladas nas pontas.[7] Estas extremidades são muito versáteis e as usam principalmente como leme para dirigir seus movimentos, para se manter em sincronia com a barbatana caudal e mover-se com agilidade em águas de um a três metros de profundidade.[23] As nadadeiras também possuem um mecanismo para a regulação da temperatura corporal, uma vez que as artérias que as irrigam estão rodeadas por veias e estas se dilatam ou contraem, conforme a situação, para manter ou perder calor.[24][41] A nadadeira caudal é uma estrutura achatada com dois lóbulos em forma de remo, carece de osso e é composta de tecido conjuntivo, duro, denso e fibroso. Nesta espécie, esta nadadeira tem uma curvatura distintiva na borda posterior.[24] A musculatura longitudinal das costas é a encarregada de proporcionar o movimento ascendente e descendente da nadadeira e de modo similar às nadadeiras peitorais possuem um mecanismo termorregulador.[24]
As belugas possuem uma crista dorsal no lugar de uma barbatana dorsal.[21] Acredita-se que este traço evolutivo é uma adaptação para as condições sob o gelo, ou possivelmente uma forma de preservar o calor.[5] Esta crista é dura e junto com sua cabeça pode ser usada para abrir caminho por camadas de gelo com até oito centímetros de espessura.[42]
Estes cetáceos formam pequenos grupos, que variam entre dois e vinte e cinco indivíduos, com uma média de dez membros.[47] Estes grupos (chamados de pods, em inglês) têm animais de ambos os sexos,[48] e são liderados por um macho dominante.[37] Quando os rebanhos se unem, em estuários durante o verão, podem se reunir centenas e até milhares de indivíduos. Estes podem representar uma proporção significativa da população total desses cetáceos e é o momento de maior vulnerabilidade perante a caça.[49]
São animais cooperativos e com frequência se organizam em grupos para caçar, fazendo-o de forma coordenada.[50] Dentro dos grupos, são animais muito sociáveis, costumam seguir-se uns aos outros, seja jogando-se ou agredindo-se, e se tocam com frequência entre si.[51]
Em cativeiro mexem-se constantemente, verbalizam e nadam, à volta, por cima e por baixo de outros animais.[52] Mostram curiosidade pelos humanos e nos tanques se aproximam para observá-los de perto através dos vidros.[53]
Na natureza, as belugas também mostram um alto grau de curiosidade para os humanos e, com frequência, nadam em direção aos barcos.[54] Também podem jogar com objetos encontrados na água; na liberdade fazem-no com a madeira, plantas, peixes mortos e com bolhas que elas mesmas criam.[25] Durante a época de criação, foram observados adultos transportando objetos, como plantas, redes e até esqueletos de caribu sobre a sua cabeça e costas.[52] Foram vistos também fêmeas cativas, expressando este comportamento depois de perder uma criação, transportando elementos como coletes salva-vidas e boias. Os especialistas teorizam que esta interação com os objetos pode evidenciar um comportamento de substituição.[55]
Na transição da idade jovem para a adulta, as Belugas machos podem emitir sons em uma frequência parecida com a voz humana. Ainda são necessários mais estudos para explicar esse comportamento, e se ele pode aparecer em outros Cetáceos. [56]
As belugas são nadadores lentos se comparados com outros odontocetos, como a baleia-comum e o golfinho e muar. O pobre desempenho como nadador com relação a seus parentes se deve a sua compleição pouco hidrodinâmica e a baixa amplitude de movimento de sua nadadeira caudal que lhe proporciona um menor impulso.[57] Com maior frequência nadando a uma velocidade entre os 3 e 9 km por hora; no entanto, são capazes de manter um ritmo de 22 km/h por um tempo de 15 minutos.[37] Ao contrário da maioria dos cetáceos, estes animais podem nadar para trás.[23] Entre 5% e 10% do tempo das belugas nadam sobre a superfície da água, enquanto o resto do tempo fazem a profundidade suficiente para cobrir seu corpo.[23] Não costumam fazer shows aéreos (saltos, cambalhotas, etc.) como os golfinhos e orcas.[7]
Estes animais geralmente não se envolvem muito profundo, mas com maior frequência o fazem cerca de 20 metros;[58] no entanto, são capazes de mergulhar a grande profundidade. Em indivíduos cativos foram documentados distâncias entre 400 e 647 m abaixo da superfície;[59] em animais livres, se documentou que se envolvem mais de 700 m, com uma imersão máxima de 872 m.[60] Uma imersão normalmente leva de 3 a 5 min, mas podem fazê-lo até 15 a 18 min.[37][60] Em águas rasas dos estuários uma sessão de mergulho dura cerca de 2 minutos); a sequência consiste de 5 ou 6 mergulhos rápidas e rasas, seguida por uma de um minuto de duração com mais profundidade.[23] A média de mergulhos por dia varia entre 31 e 51.[60]
Todos os cetáceos, entre eles a beluga, possuem adaptações fisiológicas para manter o oxigênio durante os mergulhos.[61] Durante o mergulho, estes animais diminuem a frequência cardíaca de cem batimentos por minuto, a uma faixa entre doze e vinte.[61] O fluxo sanguíneo é desviado de outros tecidos e órgãos do corpo, o cérebro, coração e pulmões, que exigem aporte permanente de oxigênio.[61] A proporção de oxigênio no sangue é mais alto do que na maioria dos mamíferos. A percentagem, em volume, de 5,5% é superior ao dos mamíferos terrestres e semelhante a foca de Weddell (um mamífero marinho mergulhador). Em um estudo verificou-se que uma fêmea tinha 16,5 litros de oxigênio dissolvido no sangue.[62] Por último, os músculos do animal possuem um alto conteúdo de proteína mioglobina que funciona como um transportador de oxigênio: a concentração é várias vezes superior à dos mamíferos terrestres e ajuda a prevenir a deficiência deste elemento durante os mergulhos.[63]
As belugas são os odontocetos mais abundantes nas águas do oceano Ártico, por tal motivo, desempenham um papel crítico na estrutura e função dos recursos marinhos na região.[64] Ele é descrito como um animal oportunista, pois seus hábitos alimentares variam, dependendo da localização geográfica e da estação.[65] Por exemplo, no mar de Beaufort alimentam-se de forma predominante de bacalhau ártico (Boreogadus saida) e na Gronelândia foi encontrado no seu estômago cantarilhos (Sebastes marinus), alabote da Gronelândia (Reinhardtius hippoglossoides) e camarão (Pandalus borealis),[66] enquanto no Alasca, o alimento principal é o salmão-do-Pacífico (Oncorhynchus kisutch).[67] Geralmente a dieta principal deste cetáceo é composta por peixes; além dos mencionados, foram identificados, entre outros: capelim, eperlano, linguados, solhas, arenque, charrascos e outros salmões.[68] Também consomem um volume considerável de invertebrados, além de camarões, como lulas, caranguejos, mariscos, polvos, caracóis, minhocas e outros habitantes do fundo do mar.[68] Os animais em cativeiro comem cerca de 2,5% a 3% de seu peso corporal por dia, mais ou menos 18,2 a 27,2 kg.[69]
A pesquisa no leito marinho tipicamente ocorre em profundidades entre 20 e 40m,[70] mas podem mergulhar com facilidade a mais de 700m para procurar alimento.[60] Geralmente uma imersão dura de 3 a 5 min, mas foram observados indivíduos de permanecer sob a superfície por 18min.[71][72] O pescoço flexível permite-lhe uma ampla gama de movimento enquanto procura o alimento no fundo oceânico. As observações mostraram que estes animais podem sugar água e depois expelir jatos fortes com a boca, método com o qual descobre presas na lama.[50] Os dentes da beluga são pequenos e não são particularmente afiados, logo utilizam a sucção para levar as presas à boca; em consequência, todos os alimentos devem ser consumidos inteiros, por isso, as presas não podem ser muito grandes.[73] Também se alimentam de cardumes de peixes e fazem-no em grupos coordenados de cinco ou mais indivíduos; estes reúnem o cardume de peixes em águas pouco profundas, para então atacá-los.[50] Por exemplo, no estuário do rio Amur, onde se alimentam preferencialmente de salmão, reúnem-se em grupos de seis a oito indivíduos e rodeiam os peixes para evitar a sua fuga, enquanto se revezam, um a um, para alimentar-se deles.[42]
As estimativas sobre a idade de maturidade sexual varia amplamente; a maioria dos autores estimam que os machos atingem a maturidade sexual entre os quatro e os sete anos, e as fêmeas o fazem entre quatro e nove anos de idade.[74] A idade média do primeiro parto é de 8,5 anos e a fertilidade começa a diminuir aos vinte e cinco, sem gestações registradas acima dos quarenta e um anos.[74]
As fêmeas geralmente têm filhotes a cada dois a três anos.[21] A maioria dos acasalamentos ocorrem entre fevereiro e maio, mas alguns podem ocorrer em outras épocas do ano.[5] Foram publicados dados de períodos de gestação que varia entre 12 a 14½ meses,[21] mas informações provenientes de fêmeas em cativeiro registra um tempo mais prolongado, com uma duração média de 475 dias (15,8 meses).[75]
O nascimento dos filhotes durante o ano varia de acordo com a localização. No ártico canadense, os partos ocorrem desde março até setembro, enquanto que na baía de Hudson o pico de nascimentos acontece no final do mês de junho e em Cumberland Sound a maioria nascem no final de julho e início de agosto.[76] Normalmente nascem em baías e estuários onde a água é quente, com uma temperatura de 10 a 15 °C.[47] As belugas recém-nascidas são de cor cinza, têm, em média, 1,5 metros de comprimento e um peso de 80 kg;[37] são capazes de nadar ao lado de suas mães imediatamente após o nascimento.[77] O recém-nascido se alimenta sob a água e inicia a amamentação, algumas horas depois do nascimento e, daí em diante, o faz com intervalos de uma hora.[50] De acordo com pesquisas em animais cativos, a composição do leite varia entre indivíduos e flutua de acordo com a fase de lactação; esta tem, em média, 28% de gordura, 11% de proteína, 60,3% de água e menos de 1% de cinzas.[78] O leite contém aproximadamente 92 cal por cada onça.[79]
Os filhotes dependem exclusivamente do aleitamento materno até o primeiro ano de idade, momento em que brota a dentadura.[47] Então começam a complementar a dieta com camarões e pequenos peixes.[31] A maioria dos jovens continuam a amamentação até os vinte meses de idade, prolongando-se para além dos dois anos em casos esporádicos.[37] Em cativeiro foi observado cuidado aloparental (cuidado por fêmeas diferentes para a mãe), para as espécies com produção espontânea de leite por parte das fêmeas, que se prolonga por longos períodos de tempo. Isto sugere que este comportamento, observado com frequência em mamíferos, está presente nas belugas em liberdade.[80]
As belugas usam os sons e a ecolocalização para movimentarem-se, comunicarem, localizar respiradouros e caçar na escuridão ou na água turva.[32] Produzem uma série de cliques em sequência rápida; estes sons atravessam o melão, que atua como uma lente acústica que os concentra em um feixe, o qual é projetado para a frente, penetrando o ambiente aquático que rodeia o animal.[79] Esses sons se propagam através da água a uma velocidade próxima de 1,6 km por segundo, cerca de quatro vezes a velocidade do som no ar. As ondas sonoras produzidas ricocheteiam nos objetos dentro da água, e retornam em forma de ecos que são ouvidos e interpretados pelo animal.[32] Por meio deste sistema podem determinar a distância, velocidade, tamanho, forma e até mesmo a estrutura interna dos objetos dentro da água. Também usam esta habilidade para se deslocar entre as grossas camadas de gelo do Ártico e para localizar polínias (aberturas no gelo para respirar) ou bolhas de ar presas sob a camada de gelo.[47]
Existe evidência de que estes animais são muito sensíveis à poluição auditiva produzida pelo homem. Em um estudo um indivíduo produziu frequências máximas de 40 a 60 kHz na baía de San Diego, Califórnia, e 100 a 120 kHz, ao ser transferido para a baía de Kaneohe, no Havaí. Acredita-se que a diferença nas frequências é uma resposta para a diferença de ruído ambiental entre as duas regiões.[81]
Estes cetáceos utilizam sons de alta frequência para se comunicar, os quais às vezes são tão agudos que se lhes compara com pássaros; por isso, são apelidados de "canários marinhos".[82] Como os outros odontocetos, não possuem cordas vocais e os sons provavelmente são produzidos pelo movimento do ar entre os sacos nasais na região do espiráculo.[32]
A beluga está entre as espécies de cetáceos mais vocais.[83] Usam suas vocalizações para redes, reprodução e comunicação. Possuem um grande repertório, pois emitem pelo menos onze diferentes sons semelhantes a cacareos, apitos, trinados e gritos.[32] Também usam a linguagem corporal rangendo os dentes ou espirrando, mas é pouco frequente realizarem exposições visuais com as barbatanas peitorais ou vazões e também não realizam figuras ou cambalhotas, como o fazem outras espécies de odontocetos, em especial os golfinhos.[32]
Um estudo de pesquisadores japoneses, no qual belugas foram capazes de identificar três objetos diferentes usando sons específicos para cada um deles, oferece uma esperança para os humanos estabelecerem algum tipo de comunicação com os mamíferos marinhos.[84]
Apesar de, globalmente, as belugas não se encontrarem ameaçadas, existem três populações que estão classificadas como Criticamente Ameaçadas devido ao impacto humano como ruído, poluição, tráfego marítimo e atividade industrial, que provocam doenças, redução da qualidade do habitat e contaminação do alimento.
Uma das maiores ameaças às populações de belugas a longo prazo é a contaminação por químicos tóxicos. As belugas adultas arrojadas no Rio St. Lawrence, no Canadá, continham níveis tão elevados de PBC e DDT que foram consideradas resíduos perigosos, segundo a lei canadiana. Os examinadores dos corpos de belugas da população de St. Laurence registaram uma taxa anual de cancro superior a todos os outros cetáceos e semelhante à dos humanos. Uma vez que as belugas estão no topo da cadeia alimentar, consomem presas mais contaminadas. Estas toxinas podem ser passadas através do leite materno para as crias.[85]
A continuação do degelo das calotas polares pode aumentar a atividade humana em áreas previamente inacessíveis no Ártico, atraindo navios, exploração petrolífera e de gás, e pesca comercial. Estas atividades aumentam o risco de poluição, perturbação ambiental e sonora. Para além disso, a diminuição do gelo alterará a cadeia alimentar do Ártico, forçando uma alteração nos hábitos alimentares dos mamíferos marinhos. O gelo marinho e a água gélida servem de barreira a espécies de mamíferos marinhos não encontrados no Ártico. O aumento da temperatura das águas pode levar a uma maior competição por alimento, elevar o risco potencial de doenças e deixar as populações de belugas mais vulneráveis à predação pelas orcas.
|arquivourl=
é mal formado: timestamp (ajuda) |arquivourl=
é mal formado: timestamp (ajuda) !CS1 manut: Nomes múltiplos: lista de autores (link) A baleia-branca, beluga ou beluca (Delphinapterus leucas) é uma espécie de cetáceo odontoceti que habita a região ártica e subártica. As belugas não têm barbatana dorsal, daí o nome “golfinho sem barbatana”. No entanto, apesar do que o nome sugere, as belugas não são golfinhos; esse termo está reservado para os membros da família Delphinidae. A beluga é a única espécie do gênero Delphinapterus e, junto ao narval, (Monodon monoceros) formam a família Monodontidae.
Está adaptada completamente para a vida no Ártico e, para isso, tem uma série de características anatômicas e fisiológicas que a diferenciam dos outros cetáceos. Se caracteriza por sua cor totalmente branca nos adultos e pela falta de uma nadadeira dorsal. Tem uma proeminência frontal distintiva que abriga o órgão chamado melão, que nesta espécie é muito volumoso e deformado. Seu tamanho é um intermédio entre as baleias e golfinhos, com um comprimento e peso máximos para os machos de 5,5 metros e 1600 kg e um corpo robusto, com o maior percentual de gordura entre os cetáceos. Sua audição é altamente desenvolvida e possui ecolocalização, que a permite movimentar-se e encontrar aberturas em blocos de gelo.
São animais gregários, que formam grupos de dez indivíduos em média. Entretanto, durante o verão, se reúnem centenas e até milhares em estuários e águas costeiras rasas. São nadadores lentos, contudo são adaptados para mergulho e podem chegar a mais de 700 metros abaixo da superfície. Sua dieta é oportunista e varia conforme a localização e estação do ano; se alimentam de peixes, crustáceos e outros invertebrados do fundo do mar.
A maior parte das belugas habitam o Ártico e os mares e costas adjacentes da América do Norte, Rússia e Gronelândia; a população mundial se estima em 150 000 indivíduos. Tem comportamento migratório, onde a maioria dos grupos passam o inverno às margens das camadas de gelo; mas com a chegada do verão, com o degelo, se movem para foz de rios e zonas costeiras mais quentes. Algumas populações são sedentárias e não migram a grandes distâncias no decorrer do ano.
Por séculos, este cetáceo tem sido uma das fontes de subsistência para os nativos da América do Norte e Rússia. Foi objeto de caça comercial durante o século XIX e parte do século XX. Desde 1973 está sob proteção internacional junto com outros odontocetos. Atualmente, somente é autorizada a caça de subsistência de algumas subpopulações por parte dos inuítes. Outras ameaças são os predadores naturais (ursos polares e orcas), a contaminação dos rios e as doenças infecciosas. Em 2008, a espécie foi catalogada na Lista Vermelha da UICN como espécie quase ameaçada; no entanto, a subpopulação residente na enseada de Cook, Alasca, está considerada em perigo crítico. É um dos cetáceos que se mantém em cativeiro em aquários e parques de vida silvestre na América do Norte, Europa e Ásia, e é popular para o público por sua cor branca e expressividade.
Delfinul alb sau beluga (Delphinapterus leucas) este o specie de delfin răspândită în Oceanul Arctic și mările adicente. Era vânată pentru grăsime, piele și carne.[3]
Delfinul alb trăiește în apele arctice și sub-arctice, de-a lungul coastelor din Canada, Alaska, Groenlanda, Norvegia și Rusia. Aproximativ 500 de exemplare se găsesc în apele fluviului Saint Lawrence.
Habitatul delfinului alb include canale, golfuri și stratul superficial al mărilor arctice, care este încălzit de soare. În timpul verii pot fi găsite, de asemenea, la gurile de râu, unde se hrănesc, socializează și se reproduc. Aceste ape au, de obicei, 8o - 10oC.
Numele de "delfinul alb" vine de la culoarea pe care o dobândește la vârsta de 4-5 ani, când beluga devine albă sau crem. Puii sunt albastru-închis sau gri la naștere. Are partea anterioară a capului rotunjită, iar gura este prevăzută cu dinți. Nu are înotătoare dorsală.[3]
Delfinul alb măsoară de la trei până la cinci metri lungime și are o greutate medie de 1,4 -1,5 tone. 50% din greutatea lor este grăsime, semnificativ mai mult decât la balenele non-arctice, al căror corp este doar 20% grăsime. Stratul este de 10 centimetri grosime. Masculii sunt puțin mai mari decât femelele. Acestea au o greutate medie de 1350 kilograme, iar masculii 1500 kilograme.
Se hrănește cu pește, cefalopode și crustacee. Trăiește în grupuri care numără 5-10 indivizi.[3]
Durata de viață a femelelor este de 32 de ani, iar a masculilor cam de 40 de ani.
Perioada de reproducere a delfinului alb este de la sfârșitul lui februarie până la începutul lui aprilie.
invalidă; niciun text nu a fost furnizat pentru ref-urile numite iucn
Delfinul alb sau beluga (Delphinapterus leucas) este o specie de delfin răspândită în Oceanul Arctic și mările adicente. Era vânată pentru grăsime, piele și carne.
Bieluha žltobiela[1] alebo bieluha morská (lat. Delphinapterus leucas), neformálne beluga[1] alebo bieluga alebo „morský kanárik“[1], je morský cicavec z čeľade narvalovité (Monodontidae).
Bieluha žltobiela dorastá dĺžky okolo 4,5 metra, občas sa vyskytnú exempláre aj 6 metrov dlhé. Samce bývajú o niečo väčší než samice. Hmotnosť dospelých jedincov býva 1 000 – 1 400 kg. Sfarbenie tela závisí na veku zvieraťa. V mladosti sú bieluhy tmavo šedé, časom dostáva ich koža stále svetlejší odtieň, až sa zmení v smotanovo bielu, čo býva asi v piatom roku veku. Na rozdiel od iných veľrýb dokáže hýbať hlavou, pretože nemá zrastené krčné stavce. Vyznačuje sa taktiež krátkymi čeľusťami s malým množstvom zubov. Žalúdok je päťdielny a obsahuje tri slepé vaky.
Bieluha je typickým obyvateľom studených arktických morí Severnej Ameriky a Eurázie. Zdržuje sa predovšetkým v pobrežných vodách a odtiaľ často tiahne aj proti prúdu veľkých riek. Len výnimočne sa zatúlajú južnejšie, v roku 1966 bola bieluha pozorovaná na Rýne blízko Bonnu.
Bieluhy žijú v malých skupinách, najčastejšie to bývajú stádočka zložené zo samice a niekoľkých mláďat rôzneho veku. Samce žijú zvlášť a k samičím stádam sa pripájajú len v dobe rozmnožovania. Hlavnou potravou bieluh sú ryby v menšej miere väčšie druhy kôrovcov, mäkkýšov a ďalších bezstavovcov. Bieluha je zapísaná v Červenej knihe ohrozených druhov.
Bieluha žltobiela alebo bieluha morská (lat. Delphinapterus leucas), neformálne beluga alebo bieluga alebo „morský kanárik“, je morský cicavec z čeľade narvalovité (Monodontidae).
Vitval (Delphinapterus leucas) eller beluga är en tre till sex meter lång tandval som lever i arktiska och subarktiska havsområden.
Vitvalen väger i genomsnitt 1 300 till 1 500 kg och har en blåvit till gräddvit färg. Hannar är vanligtvis större än honor.[2] Längden för hannar går upp till 5,5 meter, medan honor blir upp till 4,1 meter långa.[3] Huvudet är relativt kort och i pannan har den en puckel som blir större med åldern under hela valens liv. Arten saknar ryggfena och har istället en puckel på ryggens bakre del.[4] Ögonen är små och ligger strax bredvid munnen. Vitvalen har ett halvmånformigt blåshål.
Som hos alla valar saknar huden hår. Överhuden är 5–12 cm tjock. Underhuden utgörs, beroende på kön och årstid, av ett 2–22 cm tjockt fettskikt.
Nyfödda vitvalar är gråa eller bruna, men senare ändrar sig färgen gradvis till blågrå till dess att djuret är cirka fem år gammalt. Under sommaren kan vissa individer ha en mera gulaktig hud.[4] Under denna period kallas de för "blue". Senare blir de helt vita.
Vitvalar lever i havsområden vid kusterna av Alaska, Kanada och Ryssland. I Europa förekommer djuret bara vid Nordkap, i Barents hav, runt Kolahalvön, Frans Josefs land och Spetsbergen. Under vandringen når den ibland Island, Storbritannien och till och med Östersjön. Vandringar i floder är ganska vanlig. I nästan alla sibiriska floder observeras vitvalar.[1]
Som föda har vitvalar ett stort antal olika djurarter, t.ex. bläckfiskar, musslor och kräftdjur men också fiskar som torsk och laxar.[2] Under jakten dyker de till tio meters djup och letar på havsbotten efter födan, ibland når de 300 meters djup.[5] Jakt i öppet vatten förekommer också. Under vandringarna letar dessa valar troligtvis efter nya näringskällor, parningsställen eller platser för att föda.
Vitvalar lever i små grupper som vanligen bildas av individer från samma kön eller ålder. Under sommaren förenas flera grupper till kolonier med hundratals eller ibland tusentals individer. För kommunikationen har de olika läten.[6]
Belugans naturliga fiender utgörs av späckhuggaren och isbjörnen.[6] Vitvalen undflyr ofta angrepp av späckhuggare genom sin goda hörsel. Isbjörnen får tag i belugan när den dyker upp vid hål i havsisen för att andas.[2]
Hannarna blir könsmogna efter sju till nio år, honorna efter fyra till sju år.[2] Honor parar sig vanligen vart tredje år, parningen sker oftast mellan februari och maj men i varmare vatten förekommer parningen även vid andra tider.[3] Parningen sker mest i närheten av flodmynningar då vattnet där är nästan tio grader varmare än i havet. Ibland samlar sig flera tusen individer vid denna tid. 1974 räknade man vid floden Mackenziefloden i norra Kanada mer än 5 000 belugas.
Dräktighetstiden är från 12 till omkring 14 månader.[5] Nyfödda ungar är mellan 1,40 och 1,70 m långa och väger 45 till 75 kg (genomsnitt 66 kg). I början håller de sig alltid i närheten av mamman, ofta med kroppskontakt. Ungarna diar tills de är två år gamla.[2] Därefter stannar de vanligtvis med modern i två år till innan de blir självständiga.
Som de flesta valar blev också vitvalen jagad. Idag sker kommersiell jakt på vitval bara i norra Ryssland. Inuiter jagar djuret för dess kött, fett och tran (omkring 180 liter per val). Även huden, som kallas "muktuk" är starkt eftertraktad. Den kommersiella jakten från andra länder minskade huvudsakligen på grund av den höga halten kvicksilver i köttet. Under mätningar som genomfördes 1970 var den då 0,5 ppm (miljondelar).
Turism i form av valskådning vid Alaskas och Kanadas kuster hjälper också till att minska jakten. Ett problem är däremot utvinningen av petroleum i arktiska havsområden. Vitvalarna störs av den mänskliga aktiviteten och deras miljö kan bli förorenad.[1]
Vitvalen kallas även för beluga vilket betyder "vit" på ryska.
Vitval (Delphinapterus leucas) eller beluga är en tre till sex meter lång tandval som lever i arktiska och subarktiska havsområden.
Beyaz balina, ak balina, beluga balinası ya da yalnızca beluga (Delphinapterus leucas), balinalar (Cetacea) takımının Monodontidae familyası içindeki Delphinapterus cinsinin tek türüdür. Yaşam alanı arktik ve arktik altı denizler olan bu (nadiren karadenizde rastlanır) memeli için kullanılan "beluga" adı, Rusça'da "beyaz" anlamına gelen Белуха (belukha) sözcüğünden türemiştir. Hayvanın Latince olan bilimsel adı ise "beyaz (leucas), yüzgeçsiz (-apterus) yunus (delphin-)" anlamını taşır.
Beyaz balina, ilk olarak 1776'da Peter Simon Pallas tarafından tanımlanmıştır. Monodontidae familyasını, kendisinin Delphinapterus cinsinin tek türü olması gibi, Monodon cinsinin tek türü olan narval (Monodon monoceros) ile paylaşır. Bir dönem, kısa burunlu yunus (Orcaella brevirostris) için de aynı familya uygun görülmüşse de yakın tarihli genetik kanıtlar ile bu canlının yunusgiller (Delphinidae) familyasına dahil olduğunu belirlenmiştir.
Beyaz balinanın bilinen en eski genetik atası, izine geç Miyosen devrinde rastlanan ve günümüzde soyu tükenmiş olan Denebola brachycephala'dır. Baja Kaliforniya yarımadasında, ilgili familyanın bir zamanlar daha sıcak denizlerde geliştiğini gösteren tek bir fosil bulunmuştur. Bu fosil kaydı, görece yakın zamanlarda beyaz balinanın dağılım alanının yüzer buz dağılımı ile değiştiğini de göstermektedir: Buz devirlerinde genişleyen dağılım alanı, buzların geri çekilmesiyle daralmıştır.
Tehdit Altındaki Türlerin Kırmızı Listesi'nde, hem "beyaz balina" hem de "beluga" adları genel adlar olarak verilmektedir[1] ancak "beluga" adı giderek daha fazla kullanılmaya başlanmıştır. Bu ad, Rusça'da "beyaz" anlamına gelen Белуха (belukha) sözcüğünden türemiştir. Mersin morinasının (Huso huso) İngilizce'deki adı beluga sturgeon olduğu ve yalnızca beluga olarak da anılabildiği için, karışıklığın önüne geçmek isteyen bilim insanları, beyaz balina için bazen beluga whale (beluga balinası) adını da kullanırlar.
Yüksek ve tiz sesli ıslık, bağırtı ve gıcırtı sesleri çıkarıyor olması nedeniyle, beyaz balina için İngilizce halk dilinde sea canary (deniz kanaryası) adı da kullanılır.
Beyaz balina 5 metreye kadar uzayabilir ve bu haliyle de çoğu dişli balinadan küçük ama yine dişli balinalar içinde sınıflanan yunusların çoğundan büyüktür. Erkekler, genellikle, dişilerden büyük olur; erkekler 1,5 ton ağırlığa ulaşabilirken, dişiler yaklaşık 1 tonda kalır. Yeni doğmuş bir beyaz balina yaklaşık 1,5 metre uzunluğa ve 80 kg ağırlığa sahiptir.
Erişkin bir beyaz balina yanılgıya yer bırakmayacak kadar tipik bir hayvandır:
Erişkin erkek bireyler 8, dişiler ise 5 yaşında cinsel olgunluğa ulaşır. Çiftleşmenin aşamaları yeterince anlaşılamamıştır. Çiftleşmeler esasen kış ya da erken ilkbahar sırasında, hayvanlar henüz kışı geçirdikleri sulardayken ya da göç etmeye henüz başlamışken olmaktadır ama başka zamanlarda da çiftleşmeler gözlenmiştir. Bu da zigotun rahime tutunmasının gecikebildiği olasılığına işaret etmektedir.
Dişiler, yaklaşık 15 ay süren gebelik döneminin sonunda, ilkbaharda tek bir yavru doğururlar. Emzirme dönemi yaklaşık 2 yıldır.
Genç beyaz balinalar tamamen koyu gri renge sahiptir. Bu grilik, hayvanlar büyüdükçe giderek açılır ve dişilerde 7, erkeklerde ise 9 yaşında tipik saf beyaz renge ulaşır.
Beyaz balinaların doğal ömrü yaklaşık 40 yıldır.
Beyaz balina temelde balıkla beslenen, yavaş yüzen bir memelidir. Ahtapot ve mürekkep balığı gibi kafadan bacaklılar ile yengeç ve karides gibi kabukluları da yiyebilir. Deniz tabanında besin aramayı tipik olarak 300 metre gibi derinliklerde gerçekleştirir ama bunun en az iki katı kadar derine de dalabilir.
Beyaz balinalar oldukça sosyal canlılardır. Sıklıkla aynı cinsiyet ve yaşa sahip bireylerin oluşturduğu sürüler hâlinde hareket ederler ve erkeklerden oluşan gruplar yüzlerce birey içerebilir. Yavrusu olan anneler genellikle görece küçük gruplara karışır. Sürüler haliçlerde toplandığında, sayıları binlerce olabilir ve bu, tüm beyaz balina nüfusunun önemli bir kısmını temsil ediyor olabilir. Böyle zamanlarda, avlanılmaya en açık durumda bulunurlar.
Beyaz balina sürüleri kararlı değildir, bireyler sürü değiştirmeye meyillidir. Sürü üyeliği nadiren kalıcıdır ve radyo vericileriyle sürdürülmüş izlemelerde, bir sürü içinde gözlenmesine başlanmış beyaz balinaların birkaç gün içinde o sürüden yüzlerce kilometre ötede bulunabildikleri görülmüştür. Bu canlılardaki en yakın sosyal ilişki, anneyle yavrusu arasındakidir. Yavrular yazın sıklıkla annelerinin gittiği halice giderler ve hatta, tam erişkin hâle geldikten sonra bile anneleriyle görüşebilirler.
Beyaz balinanın çıtırtı, gıcırtı, bağırtı, ıslık ve çan benzeri tınlamalardan oluşan, geniş bir ses yelpazesi vardır. Bu ses çeşitliliği nedeniyle, sürü halindeki hayvanlar, konserden hemen önce çalgılarını akort eden bir orkestraya benzetilebilir. Araştırmacılar, çoğunluğu 0,1 - 12 kHz aralığında olmak üzere, 50 farklı ses kaydetmişlerdir.
Bu canlılar, oldukça oyuncu oluşlarıyla ve diğer balinalar ile insanlara tükürüşleriyle de bilinirler. Gösteri için alıkondukları akvaryumdaki bakıcılarını ağızlarıyla su atarak ıslatmaları sık karşılaşılan bir davranıştır.
Beyaz balinalar, Kuzey Kutbu ve kutup altı denizlerde, 50° K ile 80° K enlemleri arasında hareket ederler. Ayrıca, Tadoussac kasabasının yakınlarında, St. Lawrence Nehri halici ve Saguenay Nehri fiyordunda dolaşan yalıtılmış bir nüfus da bulunmaktadır.
İlkbaharda yazı geçirecekleri kuzey bölgelerine hareket eden sürüler, birbirinden kopuk koy, haliç ve diğer benzer sığ girintilere yerleşirler. Anne bireyler, genellikle her yıl aynı bölgeye döner. Sonbaharda yaz sığınakları giderek buzla dolan beyaz balinalar, kışı geçirmek için bu bölgelerden ayrılırlar ve çoğunluğu, ilerleyen yüzer buz kitlesinin kıyısına yakın kalmaya özen göstererek yol alır. Geri kalanlar ise buz tutan bölgenin altında kalır ve nefes almak için yüzeye ulaşan buz yarıklarını ve doğal açıklıkları kullanır. Ayrıca, buz altında hapsolmuş hava ceplerini de bulabilirler. Yoğun buz kitlesinin deniz yüzeyinin %95'inden fazlasını kaplayabildiği bu koşullarda, beyaz balinaların yüzeye açılan ince yarıkları bulabilme konusundaki dikkate değer özellikleri bilim insanları için sırrını koruyan bir ilgi alanıdır. Beyaz balinalardaki yankıyla yer belirleme yeteneğinin, buz altı deniz koşullarına özel yankılanmaya çok iyi uyum sağlamış olduğu açıktır ve bu yetenekleriyle de su açıklıklarını algılayabildikleri ileri sürülmüştür.
9 Haziran 2006'da, orta Alaska'daki Fairbanks şehrine yakın geçen Tanana Nehri'nde genç bir beyaz balina ölüsü bulunmuştur. Bu yer, hayvanın doğal yaşam alanı olan okyanustan yaklaşık 1600 km uzaktadır. Beyaz balinaların bazen göç eden balıkları izledikleri bilindiği için, bu bireyin de nehir yukarı göç eden somonları izlemiş olabileceği düşünülmüştür[2].
Günümüzde, küresel beyaz balina nüfusu yaklaşık 100.000 kadardır. Bu sayı diğer balinalarla karşılaştırıldığında çok daha büyük ama onlarca yıl süren aşırı avlanma dönemi öncesine göre çok daha küçüktür. Beaufort Denizi'nde 40.000, Hudson Körfezi'nde 25.000, Bering Denizi'nde 18.000 ve Kanada'nın kuzeyindeki Arktik Okyanus bölgelerinde de 28.000 bireylik dağılımların olduğu tahmin edilmektedir. St. Lawrence halicindeki nüfus ise yaklaşık 1000 bireyliktir[3].
Beyaz balinanın ana doğal düşmanı, buz tabakalarında bulunan açıklıklara nefes almak için çıkmasını bekleyen kutup ayılarıdır. Ayrıca, katil balinalara hedef olabilecek kadar da küçüktür.
Öngörülebilir göç düzenleri ve yüksek sayıları nedeniyle, Arktik yerel halklar yüzyıllarca beyaz balina avlamıştır. Günümüzde de pek çok bölgede, sürdürülebilir olduğuna inanılan bir avlanma düzeni vardır. Ancak, günümüzde balınacılık ile ilgili genel moratoryum dahilinde yasaklanmış ama geçmişte Cook Girintisi, Ungava Körfezi ve Grönland açıklarında sürdürülmüş olan ticari avlar ile beyaz balina nüfusu büyük tehlikeye atılmıştır. Resmî olarak izin verilmese de yerli halkın bu bölgelerdeki avlanması devam etmektedir ve beyaz balina nüfuslarının hiç düzelmeyebileceği düşünülmektedir. Bu bölgeler, hem sürdürülebilir avlanmanın elde edilmesi için İnuit halkları ve ulusal hükumetler arasında yoğun tartışma konusu hem de beyaz balinanın Tehdit Altındaki Türlerin Kırmızı Listesi'nde 1994'ten beri "zarar görebilir" kategorisinde yer alışının nedenidir.
Beyaz balinaların haliçlerde toplanıyor oluşu nedeniyle, insan kaynaklı kirlenme bu canlıların sağlıkları için büyük tehlike oluşturmaktadır. St. Lawrence Nehri'ndeki kirlenme nedeniyle, burada yerleşik nüfusta kanser vakalarının arttığı bildirilmiştir. Yine, bu bölgede yerleşik beyaz balinaların bedeninde o kadar çok kirletici madde bulunur ki, ölen bireylerin cesetleri zehirli atık olarak kabul edilir. Bu kirlenmenin etkilenen nüfuslar üzerindeki uzun dönemli etkilerinin ne olacağı ise henüz bilinmemektedir.
İnsanların tekne ya da gemilerle verdikleri rahatsızlık da beyaz balinalara karşı tehdit oluşturmaktadır. Bu canlıların bazı toplulukları küçük tekneleri hoş görebilmekteyken, diğerlerinin tekne ve gemilerden etkin bir şekilde uzak durdukları bilinmektedir. Bununla birlikte, St. Lawrence ve Churchill Nehirleri yakınlarında beyaz balina izlemek, büyük ve giderek artan bir etkinliğe dönüşmüştür.
Beyaz balinalar, insanlarca tutsak edilen ilk balina türlerindendir. Bir beyaz balina, ilk olarak 1861'de New York şehrindeki Barnum Müzesi'nde gösterilmiştir. Günümüzde bu canlılar, Kuzey Amerika, Avrupa ve Japonya'daki akvaryumlar ve deniz yaşamı parklarında tutulan az sayıdaki balina türlerindendir. Bu ortamlardaki popülerlikleri, renklerinin çekiciliğinden ve yüzlerindeki ifade zenginliğinden kaynaklanmaktadır: çoğu yunus türünün "gülümseme"si sabit iken, birbirine kaynamamış boyun omurlarının onlara daha fazla hareket sağlaması nedeniyle beyaz balinaların ifade yelpazesi daha fazladır. Akvaryumlardaki beyaz balinaların çoğu doğada yakalanmış, bir kısmı ise tutuldukları ortamlardaki üretme programları ile elde edilmiştir.
Beyaz balinalar, hem Birleşik Devletler Donanması hem de eski Sovyetler Birliği tarafından, Arktik sularda sürdürdükleri mayın arama operasyonlarında kullanılmıştır.
Beyaz balina Aydın[4], ilk kez 25 Ocak 1992'de, Gerze'nin Gürzüvet (Yenikent) mevkii açıklarında avlanmakta olan bir balıkçı tarafından görülmüş ve sonra diğer balıkçılarca beslenerek takip ettirilip Gerze limanına getirilmiş bir beyaz balinadır. Adını, balıkçı barınağının şişman ve zihinsel engelli bir siması olan Aydın Topal'a benzetilmesiyle almıştır.
Sonraki günlerde, Aydın'ın aslında Ukrayna'nın Sivastopol şehrindeki bir araştırma enstitüsünden kaçtığı anlaşılmıştır. Rus büyükelçiliğinden yapılan açıklamaya göre, Bering Boğazı'ndan Rusya Bilimler Akademisi'nin Sivastopol'de bulunan ve hayvan evrimi ve morfolojisiyle ilgili olan bir enstitüsüne 19 Eylül 1991'de getirilmiş olan Aydın, bu enstitünün yoğun bir yağmur ve sel nedeniyle tahrip olan dolfinaryum havuzundan kaçmıştır. İngiliz kaynakları ise bu hayvanın mayın taşıyıcısı olarak yetiştirildiği bir askeri tesisten kaçtığını belirtmişlerdir.
Sinop Su Ürünleri Yüksek Okulu'ndan bir ekip tarafından ölçümleri yapılan 4,5 metre uzunluğundaki Aydın, o dönemde yalnız Gerzeliler'in sevgilisi olmakla kalmamış, bütün Türkiye'de ve giderek dünyada yankı uyandırmış ve çeşitli ülkelerden bilim insanlarıyla Yeşil Barış örgütü üyelerinin Gerze'ye uğramasına neden olmuştur. Bir süre sonra da bu durum, Rus ve Ukrayna makamlarının hayvanı geri istemesiyle İngiliz makamlarının buna karşı çıkmasından kaynaklanan çekişmelere sahne olmuştur. Sonuçtaysa, Ukrayna makamları ilgili uluslararası hukuk kuralları çerçevesinde Aydın'ı geri istemiş ve 27 Mart 1992'den itibaren kıyılara uğraya uğraya Gerze'den Giresun'a kadar gelen hayvanı, 6 Nisan 1992'de, Giresun'un Espiye ilçesi açıklarına gelen bir gemiyle götürmüşledir. Yeşil Barış üyelerinin de karşı koymaya çalıştığı bu eylem, özellikle yerel halkta üzüntü ve kızgınlığa yol açmıştır.
Daha sonra, 14 Nisan 1993'te tekrar kaçan Aydın, 18 Temmuz 1993'te Gerze festivalinin ilk gününde yine uğramış ve büyük sevinç yaratmıştır. Ancak, aynı gece ortadan kaybolan Aydın, bir daha görülmemiştir.
Vancouver Akvaryumu'nda bir beyaz balina.
Vancouver Akvaryumu'nda bir beyaz balina.
Beyaz balinanın resmedildiği bir Faroe Adaları pulu.
Beyaz balina, ak balina, beluga balinası ya da yalnızca beluga (Delphinapterus leucas), balinalar (Cetacea) takımının Monodontidae familyası içindeki Delphinapterus cinsinin tek türüdür. Yaşam alanı arktik ve arktik altı denizler olan bu (nadiren karadenizde rastlanır) memeli için kullanılan "beluga" adı, Rusça'da "beyaz" anlamına gelen Белуха (belukha) sözcüğünden türemiştir. Hayvanın Latince olan bilimsel adı ise "beyaz (leucas), yüzgeçsiz (-apterus) yunus (delphin-)" anlamını taşır.
Білухи здійснюють регулярні сезонні міграції. По весні вони починають переміщатися до берега - до мілководих заток, фіордів і гирл північних річок. Літування біля берегів обумовлено великою кількістю тут їжі і більш високою температурою води. Крім того, прибережні ділянки - зручні місця для «линьки»; щоб зняти омертвілий поверхневий шар шкіри, білухи труться об гальку на мілководді. Білухи прив'язані до одних і тих же місцях літування, відвідуючи їх з року в рік. Стеження за окремими особинами показало, що білухи запам'ятовують місце свого народження і шлях до нього після зимівлі.
У зимовий час, як правило, тримаються кромки льодових полів, але іноді далеко проникають в зону заледеніння, де вітри і течії підтримують тріщини, розводдя і ополонки. При обмерзанні великих акваторій здійснюють масові відкочівки на південь. Ополонки, до яких білухи піднімаються подихати, можуть бути віддалені на кілька кілометрів одна від одної. Білухи підтримують їх, не даючи замерзнути, вони здатні пробивати спиною лід товщиною до декількох сантиметрів.
Тим не менш, зимівля часом закінчується для білух трагічно, коли ополонки затягуються занадто товстим льодом або стадо білух потрапляє в льодовий полон. Взимку на білух полює білий ведмідь, який підстерігає здобич біля ополонок і глушить її ударами лап. Іншим ворогом білух є косатка.
Подорожують білухи стадами, що складаються з груп двох типів. Один - це групи з 1-3 дорослих самок (імовірно сестер) та їх дитинчат різного віку. У малят білуг колір шкіри сірий ,далі жовтуватий і лише потім стає білий. Інший тип - групи з 8-16 дорослих самців. Переслідуючи косяки риби, білухи іноді збиваються у зграї в сотні і навіть тисячі голів.
Білухи - соціальні істоти. За різноманітність видаваних ними звуків американці прозвали білуху «морської канаркою» (sea canary), а в росіян з'явився фразеологізм «ревіти білугою». Дослідники нарахували близько 50 звукових сигналів (свист, вереск, щебетання, клекіт, скрегіт, пронизливий крик, рев). Крім цього білухи використовують при спілкуванні «мову тіла» (ляпаючи по воді хвостовими плавниками) і навіть міміку.
P 1994 р. вид занесено в Червоний список МСОП зі статусом уразливий (Vulnerable). Станом на травень 1999 р. у світі налічувалося близько 30 стад білух, загальна чисельність яких оцінювалася в 100-200 тис. особин (без урахування Росії). В наш час[коли?] основна загроза білухам полягає не в інтенсивному промислі, а в індустріальному освоєнні арктичного шельфу та забрудненні середовища проживання білух відходами та отрутохімікатами. Ще одна загроза - глобальне потепління, що суттєво звузить ареал харчування та існування білух.
Білухи здійснюють регулярні сезонні міграції. По весні вони починають переміщатися до берега - до мілководих заток, фіордів і гирл північних річок. Літування біля берегів обумовлено великою кількістю тут їжі і більш високою температурою води. Крім того, прибережні ділянки - зручні місця для «линьки»; щоб зняти омертвілий поверхневий шар шкіри, білухи труться об гальку на мілководді. Білухи прив'язані до одних і тих же місцях літування, відвідуючи їх з року в рік. Стеження за окремими особинами показало, що білухи запам'ятовують місце свого народження і шлях до нього після зимівлі.
У зимовий час, як правило, тримаються кромки льодових полів, але іноді далеко проникають в зону заледеніння, де вітри і течії підтримують тріщини, розводдя і ополонки. При обмерзанні великих акваторій здійснюють масові відкочівки на південь. Ополонки, до яких білухи піднімаються подихати, можуть бути віддалені на кілька кілометрів одна від одної. Білухи підтримують їх, не даючи замерзнути, вони здатні пробивати спиною лід товщиною до декількох сантиметрів.
Тим не менш, зимівля часом закінчується для білух трагічно, коли ополонки затягуються занадто товстим льодом або стадо білух потрапляє в льодовий полон. Взимку на білух полює білий ведмідь, який підстерігає здобич біля ополонок і глушить її ударами лап. Іншим ворогом білух є косатка.
Подорожують білухи стадами, що складаються з груп двох типів. Один - це групи з 1-3 дорослих самок (імовірно сестер) та їх дитинчат різного віку. У малят білуг колір шкіри сірий ,далі жовтуватий і лише потім стає білий. Інший тип - групи з 8-16 дорослих самців. Переслідуючи косяки риби, білухи іноді збиваються у зграї в сотні і навіть тисячі голів.
Білухи - соціальні істоти. За різноманітність видаваних ними звуків американці прозвали білуху «морської канаркою» (sea canary), а в росіян з'явився фразеологізм «ревіти білугою». Дослідники нарахували близько 50 звукових сигналів (свист, вереск, щебетання, клекіт, скрегіт, пронизливий крик, рев). Крім цього білухи використовують при спілкуванні «мову тіла» (ляпаючи по воді хвостовими плавниками) і навіть міміку.
Cá voi trắng (danh pháp hai phần: Delphinapterus leucas) là một loài cá voi, là một trong hai thành viên của họ Monodontidae.[3]. Kích cỡ của chúng dài đến 5 m (16,4 ft). Chúng phân bố không liên tục quanh cực ở Bắc Cực và tiểu vùng biển Bắc Cực từ 50 ° đến 80 ° Bắc, đặc biệt dọc theo bờ biển của Alaska, Canada, Greenland, và Nga. Phạm vi phân bố cực nam của phạm vi của chúng bao gồm quần thể cô lập ở cửa sông St Lawrence sông và vịnh hẹp Saguenay, xung quanh làng Tadoussac, Quebec, ở Đại Tây Dương và Đồng bằng sông Amur, quần đảo Shantar và các vùng biển xung quanh đảo Sakhalin trong vùng biển Okhotsk.
Trong văn học của Mỹ có hư cấu về một con cá voi trắng khổng lồ Moby Dick làm kinh hoàng đoàn người đi săn cá voi.
Cá voi trắng (danh pháp hai phần: Delphinapterus leucas) là một loài cá voi, là một trong hai thành viên của họ Monodontidae.. Kích cỡ của chúng dài đến 5 m (16,4 ft). Chúng phân bố không liên tục quanh cực ở Bắc Cực và tiểu vùng biển Bắc Cực từ 50 ° đến 80 ° Bắc, đặc biệt dọc theo bờ biển của Alaska, Canada, Greenland, và Nga. Phạm vi phân bố cực nam của phạm vi của chúng bao gồm quần thể cô lập ở cửa sông St Lawrence sông và vịnh hẹp Saguenay, xung quanh làng Tadoussac, Quebec, ở Đại Tây Dương và Đồng bằng sông Amur, quần đảo Shantar và các vùng biển xung quanh đảo Sakhalin trong vùng biển Okhotsk.
Trong văn học của Mỹ có hư cấu về một con cá voi trắng khổng lồ Moby Dick làm kinh hoàng đoàn người đi săn cá voi.
Распространена циркумполярно, между 50° и 80° с. ш., населяя арктические, а также Белое море, Берингово и Охотское моря; зимой иногда заходит в Балтийское море.[4]
Изолированная популяция имеется в эстуарии реки Св. Лаврентия.
Основу питания белухи составляет рыба (главным образом стайная: мойва, треска, сайка, сельдь, дальневосточная навага, камбала, сиговые и лососёвые виды) и, в меньшей степени, — ракообразные и головоногие моллюски. Добычу (особенно придонных животных) белухи не хватают, а всасывают. Взрослая особь потребляет в день около 15 кг пищи. В погоне за рыбой (лососёвыми на нересте) белуха часто заходит в большие реки (Обь, Енисей, Лену, Амур) и в залив реки Хатанга, иногда поднимаясь вверх по течению на сотни километров.
Белухи совершают регулярные сезонные миграции.[4] По весне они начинают перемещаться к берегу — к мелководным заливам, фьордам и устьям северных рек. Летование у берегов обусловлено обилием здесь пищи и более высокой температурой воды. Кроме того, прибрежные участки — удобные места для «линьки». (Чтобы снять омертвевший поверхностный слой кожи, белухи трутся о гальку на мелководье.)[5] Белухи привязаны к одним и тем же местам летования, посещая их из года в год. Слежение за отдельными особями показало, что белухи запоминают место своего рождения и путь к нему после зимовки.
В зимнее время, как правило, держатся кромки ледовых полей, но иногда далеко проникают в зону оледенения, где ветры и течения поддерживают трещины, разводья и полыньи. При обледенении больших акваторий совершают массовые откочёвки на юг. Полыньи, к которым белухи поднимаются подышать, могут быть удалены на несколько километров друг от друга. Белухи поддерживают их, не давая замёрзнуть, — они способны пробивать спиной лёд толщиной до нескольких сантиметров.[5]
Тем не менее, зимовка порой заканчивается для белух трагически, когда полыньи затягиваются слишком толстым льдом или стадо белух попадает в ледовый плен. Зимой на белух охотится белый медведь, который подстерегает добычу у полыней и глушит её ударами лап. Другим врагом белух является косатка.[5]
Путешествуют белухи стаями, состоящими из групп двух типов. Один — это группы из 1—3 взрослых самок (предположительно сестёр) и их детёнышей разного возраста. Другой тип — группы из 8—16 взрослых самцов. Преследуя косяки рыбы, белухи иногда сбиваются в стаи в сотни и даже тысячи особей.
Белухи — социальные существа. За разнообразие издаваемых ими звуков американцы прозвали белуху «морской канарейкой» (sea canary), а у русских появился фразеологизм «реветь белугой». (на Русском севере белуху часто называют белугой.) Исследователи насчитали порядка 50 звуковых сигналов (свист, визг, щебетание, клёкот, скрежет, пронзительный крик, рёв). Помимо этого белухи используют при общении «язык тела» (шлепки по воде хвостовыми плавниками)
Время размножения белухи в разных районах от весны до осени. Спаривание и роды происходят у побережья. Самцы часто устраивают турнирные бои за самок. Беременность длится около 14 месяцев. Самки приносят потомство раз в 2—3 года. Обычно рождается один китёнок длиной 140—160 см и очень редко — два.[5] Роды происходят у устьев рек, где вода теплее. Следующее спаривание происходит уже через одну-две недели после родов. Молочное выкармливание длится 12—24 месяца.
Половая зрелость у самок обычно наступает в 4—7 лет, у самцов — в 7—9 лет. Рост белух завершается к 9—11 годам. Рожать самки перестают на втором десятке лет. Продолжительность жизни в природе — 32—40 лет.
Кожа с уплотнённым слоем эпидермиса (до 15 мм толщины) защищает белух от повреждений при плавании среди льдов. От переохлаждения их спасает слой подкожного жира до 10—12 см толщиной.
Кроме криков белухи издают ультразвуковые щелчки. В их производстве участвует система воздушных мешков в мягких тканях головы, а фокусируется ультразвуковое излучение особой жировой подушкой на лбу — акустической линзой. Отражённые от окружающих объектов, щелчки возвращаются к белухе, — приемной «антенной» служит нижняя челюсть, передающая вибрации к полости среднего уха. Анализ эха позволяет белухе получать точное представление об окружающем пространстве.
Несмотря на массивность, белуха отличается ловкостью, — она способна плавать на спине и даже задом наперёд. Обычно белуха плывёт со скоростью 3—9 км/ч. Но испугавшись, белуха может совершать рывки до 22 км/ч. При средней скорости белухи выныривают через каждые 1—1,5 минуты, но способны оставаться под водой до 15 минут. Белуха приспособлена к виртуозным манёврам на мелководье. Если она все же садится на мель во время отлива или преследуя косяк рыбы, то может, дождавшись прилива, сняться с мели возвратиться в море.
Белуха удовлетворительно переносит неволю, хорошо дрессируется. Впервые была представлена в цирке Барнума в 1861 году. Некоторые специальности, успешно осваиваемые дельфинами и белухами (доставка оборудования водолазам, поиск потерянных предметов, подводная видеосъемка), способны сделать их неоценимыми помощниками человека в исследовании Арктики.
С 1994 года вид занесён в Красный список МСОП со статусом уязвимый (Vulnerable). По состоянию на май 1999 г. в мире насчитывалось порядка 30 стад белух, общая численность которых оценивалась в 100—200 тыс. особей (без учёта России). В настоящее время основная угроза белухам заключается не в интенсивном промысле, а в индустриальном освоении арктического шельфа и загрязнении среды обитания белух отходами и ядохимикатами.
В 2008 году при поддержке Председателя Правительства России В.В.Путина начата Программа изучения белухи "Белуха - Белый Кит"[6]. Летом 2009 года премьер прибыл на остров Чкалова, чтобы принять в ней участие. Основными целями Программы являются изучение распространения, численности, структуры популяции белух и ее миграций в российских территориальных водах[7]. С 2010 года данный проект поддерживает Русское географическое общество[8].
В русском языке существует фразеологизм «реветь белугой», связанный с громкими звуками, которые издаёт белуха. В XIX веке были распространены два варианта написания названия этого животного: «белуха» и «белуга». В современном языке слово «белуга» имеет основное значение — рыба белуга[9], но для млекопитающего «белуга» также употребляется[10].
Провожал до сеней не врачей — вечера,
Вопреки объявленью готовый к услугам
Только в белые ночи, когда до утра
Размышлял, и вокзалы ревели белугой.
- Б.Пастернак. Из записок Спекторского.[11]
Глупый Михель с пышною супругой
Семенит и машет колпаком,
Белый клоун надрывается белугой
И грозит кому-то кулаком.
- Саша Чёрный. Карнавал в Гейдельберге.[12]
Пароход ревёт белугой,
Башня Эйфеля в чаду…
Кто меня бы мисс Калугой
Выбрал в нонешнем году!
- Саша Чёрный. Парижские частушки. II.[13]
Укусили бегемота,
И от боли бегемот,
Рот разинув, как ворота,
Так и грохнулся в болото
И белугою ревёт.
- К. Чуковский. Одолеем Бармалея! (Военная сказка).[14]
Я очень рад был, но, присев у пня,
Я выл белугой и судьбину клял, —
Немецкий снайпер дострелил меня
Убив того, который не стрелял.
- В. С. Высоцкий. «Тот, который не стрелял» (1972).
Авиакомпания Airbus создала Airbus Beluga, назвав его белухой из-за грузового отсека, похожего на тело белухи.
Известен случай спасения человека белухой[15].
Распространена циркумполярно, между 50° и 80° с. ш., населяя арктические, а также Белое море, Берингово и Охотское моря; зимой иногда заходит в Балтийское море.
Изолированная популяция имеется в эстуарии реки Св. Лаврентия.
白鯨(学名:Delphinapterus leucas)又称贝鲁卡鲸,为一角鲸科白鲸属的唯一物种,以多變化的叫聲與豐富的臉部表情聞名,早期的捕鯨者稱之為「海中金絲雀」。白鯨廣泛分布於北極與亞北極地區,自古以來牠們一直是北極地區人類社會的重要商品,為當地原住民提供了食物、燃油、皮革等物資。牠們的活力與適應力、特殊的外貌、易受吸引的天性、以及可接受訓練等因素,使其成為海洋世界 的明星之一。幾個白鯨集中的地區已成為賞鯨聖地,包括加拿大東部的聖勞倫斯河下游與哈德遜灣西部的邱吉爾河河口。白鯨的潛水能力相當強,對於北極的浮冰環境有很好的適應力。
白鯨一般出生時身長1.5—1.6米,重80—100公斤。白鯨的雄性成體最大可長達4.2—4.9米,重達1100—1600公斤,而雌性成體最大可長達3.9—4.3米,重達700—1200公斤。白鯨一般的壽命可達60—70年。英文名beluga來自俄羅斯語中的белый,意指白色。
白鯨的身體中央橫斷面大致呈圓型,往兩端逐漸變細,當牠們在覓食時,其軀幹尤其顯得肥胖圓潤。白鯨的頭部與其他鯨目動物大不相同,額隆(melon)極為鼓起而突出,曾有一學者形容為「充滿溫暖油脂的氣球」(a balloon filled with warm lard)。白鯨可以自由改變額隆的形狀,推測可能是藉著移動內部氣竇(sinus)的空氣來產生形狀上的變化。因為牠們的頸椎癒合程度比其他鯨目動物來得低,所以能以較大的幅度轉動頭部或點頭。嘴短而寬,不像許多海豚一般有突出的嘴喙(beak),嘴部可產生皺摺。腹部與側面凹凸不平,內部充滿脂肪。不具背鰭,但在背鰭的位置有狹窄的背部隆起。胸鰭寬闊,大型雄鯨的胸鰭尖端上翹。尾鰭會隨年齡增長而變得華美,成年雄鯨在後緣有明顯如凸面鏡般的凸起。上、下顎各有八至九颗似釘狀的牙齒,但年老個體有時會磨損至隱沒於牙床之下。
年輕白鯨渾身呈灰色,隨著年齡增長而逐漸轉淡,最終除了背脊與胸、尾鰭邊緣有暗色沉積外,全身皆為白色。成鯨的白色皮膚有時會在夏季發情時帶有淡黃色色調,但在蛻皮(molt)後即消失。
白鯨大致呈環北極區分布,主要集中於北緯50度至80度之間。白鯨有高度的戀出生地性(philopatry),會有每年回到當初母鯨生產的地方的習性,在雌鯨身上尤其明顯。到了秋季,白鯨因為浮冰層擴張的關係會遠離海灣與河口,冬季主要在冰層邊緣或僅有少量浮冰的開闊海域形成大群體。牠們無論是在容易擱淺的河口,或是中深層海域的海溝皆能自在游泳,估計可潛至800公尺深處。
白鯨具高度群居性,會形成個體間聯繫極為緊密的群體,通常由同一性別與年齡層的白鯨所組成,另外也有規模較小的母子對白鯨族群。沒有獵人或天敵威脅時,在河口三角洲水域白鯨可聚集達數千頭以上。白鯨能發出多種變化多端的聲音,包括旋轉的顫音、嘎嘎叫、似鐘聲、尖銳的啪啪聲(可能由拍擊顎部所產生)、與近似推動生銹門板的聲音。一位早期的鯨類學者Bill Schevill曾如此描述牠們:「高音的共鳴哨聲與尖叫,多變的滴答聲與咯咯聲,讓人聯想到一隊交響樂隊,有時又有如貓叫或小鳥的啁啾聲。」牠們的聲音有時會讓人誤以為遠方有一群小孩在叫囂。對野生白鯨而言,最大的天敵是虎鯨與北極熊,也包括人類。北極熊會快速地跑到白鯨受困於冰層的地區,以其強力的前掌給予重擊後再把牠們拖到冰上食用。白鯨是相當好奇的動物,常會浮窺(spyhopping)與鯨尾擊浪(lobtailing),但似乎從不躍身擊浪(breaching)。充滿霧氣的噴氣(blow)低矮而不明顯。
繁殖期會隨所處地區而有不同。普遍來說,受孕多發生於冬末或夏季,阿拉斯加族群為二月底至四月初;東加拿大與西格陵蘭族群為五月。據可信的統計資料顯示,懷孕期可能自不滿一年至14.5個月之久。白鯨的哺育期長達兩年,之後仍會待在母親身邊相當長的時間。生殖間隔平均約為三年。
白鯨的食性隨地區與季節性獵物的數量而有不同。檢測各地區白鲸族群發現,白鯨會食用各種海洋生物,包括魚類(鮭魚、鱈魚、鯡魚、鮑魚等)、頭足類(魷魚、章魚等)、甲殼類(蝦、蟹)、海蟲、甚至大型浮游生物在內。
雖然現今北極地區仍有100,000頭以上的白鯨,但過去牠們的數量比現在要多得更多,在商業捕鯨滅絕部分族群之前。今日數量最多的地方包括波福海(Beaufort Sea),約40,000頭;加拿大東部的高緯地區,約28,000頭;哈德遜灣西部,約25,000頭;與白令海東部。上述四個地區雖然仍有當地居民的捕獵,但其數量大致仍保持穩定。相較之下,其他族群已面臨危險且仍遭獵殺,這些地區包含Cook Inlet、Ungava Bay、以及巴芬島(Buffin Island)東南部分與西格陵蘭。生活於聖勞倫斯河族群體內有高汙染物的積累,罹癌率也高,部分過去為重要白鯨集散地的河口三角洲,現今為乘快艇的獵人所佔據,已不再能支持大族群的分布。為了白鯨的保育,大多數地區都已有嚴格的捕獵管制。
白鯨(学名:Delphinapterus leucas)又称贝鲁卡鲸,为一角鲸科白鲸属的唯一物种,以多變化的叫聲與豐富的臉部表情聞名,早期的捕鯨者稱之為「海中金絲雀」。白鯨廣泛分布於北極與亞北極地區,自古以來牠們一直是北極地區人類社會的重要商品,為當地原住民提供了食物、燃油、皮革等物資。牠們的活力與適應力、特殊的外貌、易受吸引的天性、以及可接受訓練等因素,使其成為海洋世界 的明星之一。幾個白鯨集中的地區已成為賞鯨聖地,包括加拿大東部的聖勞倫斯河下游與哈德遜灣西部的邱吉爾河河口。白鯨的潛水能力相當強,對於北極的浮冰環境有很好的適應力。
Delphinus leucas Pallas, 1776
Delphinus canadensis Desmarest, 1822
Catodon canadicans Lesson, 1828
Beluga borealis Lesson, 1828
Beluga glacialis Lesson, 1828
Beluga catodon Gray, 1847
Beluga rhinodon Cope, 1865
Beluga declivis Cope, 1865
Beluga concreta Cope, 1865
Beluga angstata Cope, 1866
Delphinapterus fremani Klumov, 1935
Delphinapterus dorofeevi
Klumov & Barabash, 1935
シロイルカ(Delphinapterus leucas)は、偶蹄目(鯨偶蹄目とする説もあり)イッカク科シロイルカ属に分類される鯨類。本種のみでシロイルカ属を構成する。別名ベルーガ[5]。シロクジラ[8]。
北極海、ベーリング海北部、オホーツク海、クック湾、セントローレンス湾
春になるとシロイルカは、夏場の生息域であり、出産およびそれに続く子育てのための海域でもある湾、河口、浅い入り江などに移動する。これらの夏場の棲息域は互いに離れているが、母シロイルカは通常は毎年同じ場所に戻ってくる。
秋になり、夏場の生息域が氷に覆われ始めると、シロイルカは冬場の生息域への移動を開始する。多くのシロイルカは冬の間は、浮氷が成長する方向に従って南下していくが、浮氷からはあまり離れない。一部のシロイルカは浮氷の海域に留まり、氷の隙間(ポリニヤなど)を探して、そこで呼吸する。シロイルカは、海面の95%以上が浮氷で覆われているような海域でも氷の隙間を探すことができるとされているが、まだ詳しくはわかっていない。シロイルカのもつ反響定位(エコーロケーション)の能力は、氷に覆われた北極圏の海域に適しており、反響定位によって氷の隙間を探しているとも考えられている[9]。
模式標本の産地(模式産地)はオビ川河口(旧ソビエト連邦)[4]。まれな例として夏季にユーコン川上流域1,120キロメートルまで遡上したり、日本近海で発見された例もある[6]。
最大体長オス5.5メートル、メス4メートル[6][7][10]。体重オス1,300キログラム、メス600キログラム[6]。体色は白い[5]。別名ベルーガはロシア語で「白い」の意がある語に由来する[7]。ハクジラ類としてはやや大型の為に、他のイルカと比してサイズが大きいことから、シロクジラと呼ばれる事もあった。[8]
前頭部にあるメロンと呼ばれる脂肪組織は、他のハクジラ類のものよりも丸く柔らかい。多くのハクジラ類と同様、鼻腔の奥を振動させて生じた音波を、メロンをレンズのように用いて収束させ、個体間のコミュニケーションとエコーロケーションに用いる。さまざまな鳴き声を出し、一部は空中からでも聞こえるため古くは「海のカナリア」 (Sea Canary) という別名をつけられたこともある[5][6][6][11]。メロンは他のハクジラ類とは違い、形状を自分の意思で変えることができる。これは北極圏の氷の海に適応するためであろうと推察される。メロンを震わせながら歌う(音を発生する)「おでこぷるぷるシロイルカ」と称するシロイルカが横浜・八景島シーパラダイスに飼育されるのが知られている。
頭部は小型[7]。7個の頸椎が遊動状態[7][12]、そのため頭部を上下左右に振ることができる。頸部は明瞭でよく動き、頭部を左右に90度近い角度で曲げることもできる[5]。この特性を利用して、水族館では人間におけるお辞儀様行動をさせることがある。野生状態では首を動かしながら、口から海底に水を吹き付けて掘り返し、底生動物を捕食していると言われている。効率良く水を吹き付けるように、口は単に開閉するだけでなく、ひょっとこのように突き出すことができる。この特性は、水族館でバブルリングの演技に応用される。こうした短い吻は強力な負圧を発生させる事が可能であり[13]、食餌はこの負圧を利用した吸引方式 (suction feeding mechanism) で行う。
胸鰭は加齢に伴い上方に反り上がる[5]。胸鰭の可動性が高く、胸鰭を動かすことで狭い場所で活動したり後方へ泳ぐこともできる[5]。背鰭はない[5][6]。属名Delphinapterusは「翼がないイルカ」の意で、背鰭がないことに由来する[5]。中央部よりやや後方に高さ1 - 3メートル、縦幅0.5メートルの隆起がある[6]。尾びれには茶色の後縁があるが、これも加齢とともに鮮明になる[14]。
上下16 - 18本ずつ計32 - 40本の歯があるが、先端は摩耗する[5][6]。歯は激しく摩耗することや後述するように生後2 - 3年で萌出することから採食の際にはあまり重要ではなく、威嚇や歯をすり合わせて発声するなどの用途がより重要だと示唆されている[5]。近縁種のイッカクと違い、雄の歯が螺旋状に伸びることはない。[8]
出産直後の幼獣は体長120 - 183センチメートル、体重35 - 86キログラム[4]。体色は灰黒色だが、生後4 - 6年で灰色・淡灰色・青白色[15]と白くなり、生後7年で白くなる[6]。生後2 - 3年で歯が萌出する[5][6]。
シロイルカは非常に社会的な動物であり、通常は同年代の同性で群を成して行動する。子連れやオスの成獣のみの群れなど15 - 200頭の群れを形成して生活する[6]。オスの場合、数百頭もの群を成すことがある。それに対し、仔連れのメスの群のサイズは少し小さい。夏季になると河口に集まり、砂利などで古い表皮を剥ぎとり脱皮する[6]。この脱皮を行う前に体色が次第に黄色味を帯びてくる[11]。この時にはほとんど全てのシロイルカが集結しており、捕食者に対して最も無防備となる時期でもある。ホッキョクグマの攻撃によってつけられた傷を持つ個体も少なくない[15]。冬季になると沖合で過ごす[7]。
胃の内容物から魚類、カニなどの甲殻類、貝類、ゴカイなどの環形動物などを食べると考えられている[6]。食物は50 - 100種にわたると考えられている[6][7]。海底にいる獲物を唇や舌を使って吹きつけたり吸い込んだり[6][7]、5頭以上の個体が浅瀬や浜辺に獲物を追いこんで捕食することもある[5]。天敵はシャチ、セイウチ、ホッキョクグマ[4][6][7]。
クリック音、キーキー音、口笛のような音、ベルのような音など、様々な音声を発する。ある研究者は、シロイルカの群の出す音を、オーケストラの弦楽器が演奏の前に調音している時の音に喩えている。先にシロイルカは「海のカナリア」と呼ばれることもあると述べたが、これはカナリアのように騒々しいからだと言われることもある。50種類の明らかに異なる音声が記録されており、多くの音の周波数は100Hzから12kHzの範囲である。
2 - 5月に交尾を行うが、地域変異がある[6]。妊娠期間は14 - 14か月半[6]。4 - 8月に1回に1頭の幼獣を産む[6]。出産するメスは未成熟のメスを伴い、群れから離れて入り江や岸辺で行う傾向がある[5]。親子は始めは群れから離れて生活するが、じょじょに子連れ同士で群れを形成する[5]。出産間隔および授乳期間は2年で、授乳期間中に次の幼獣を妊娠する[5][6]。オスは生後8年、メスは生後5年で性成熟する[5]。寿命は30 - 40年[5]。
遡上するサケを捕食することから漁業関係者から嫌遠されることもある[5][6]。 現時点での全棲息数は、10万頭程度である[いつ?]。他のクジラ目の種と比較すると多いと言えなくはないが、それでも捕鯨が盛んになる以前と比べれば、非常に減少している。 生息域別では、ボフォート海に4万頭、ハドソン湾に2万5千頭、ベーリング海に1万8千頭、カナダの高緯度海域に2万8千頭がいる。セントローレンス湾ではわずか千頭程度である。
以前は鯨油、飼料用、皮革用の捕鯨により生息数は減少した[6]。決まった回遊を行うこと・夏季に一定地域の河口に集まることから、大規模捕鯨が行われたこともある[5]。商業捕鯨は停止したが現地民による狩猟は続けられ、北極圏全体で年あたり2,500頭が狩猟されていると考えられている[6]。セントローレンス湾では環境汚染による繁殖率の低下や死亡率の増加により生息数が減少している[6]。石油・天然ガス採掘による船舶の増加や音波地質調査による影響・パイプラインの設置、漁業による競合や混獲、水力発電用のダム建設による水温の変化などによる生息数の減少も懸念されている[2][5][6]。
イヌイットにとって、シロイルカは伝統的な獲物の一つであるが、皮肉ながら地球温暖化が進んだ結果、氷上を移動すると氷が割れる恐れが増したため、イヌイットの猟師たちはアザラシやシロイルカから、内陸部のカリブーに狙いを変えるようになっている[16]。
人間による間接的な擾乱も、脅威となり得る。セントローレンス川やチャーチル川では、シロイルカウォッチング(ホエールウォッチング)がブームとなって大規模に実施されている。人間の小型船に無関心な個体もいるが、中には船を避けて逃げようとする個体もいることが知られている。
漁業被害を防ぐ方法として、海の中に音響装置を入れて、そこからシャチの声を流して、シロイルカを脅かして撃退する方法も試されている。[8]
水族館向けの捕獲は、ロシアでは半数ほどが馴致期間中に環境に馴染めず死ぬと指摘されるが[17]、中国や他のアジアの国およびカナダの水族館が購入している[18]。
水族館で展示されたクジラとしては最初の種の一つである。1861年にバーナム博物館 (w:Barnum's American Museum) で初めて展示された。北米、ヨーロッパ、日本などの水族館などで展示飼育が続けられている。体の色だけではなく、頭部を上下左右に動かすなどして表情も豊かであるため、非常に人気がある。水族館で展示飼育されているのは多くは野生個体だが、飼育下繁殖の成功例もある。また、北米ではミスティック水族館(Mystic Aquarium & Institute for Exploration)が人工授精に初めて成功している。
日本では、1976年9月に鴨川シーワールドによってはじめて一般公開された[19]。2004年7月17日には、日本では初めてとなるシロイルカの赤ちゃんが名古屋港水族館で産まれている。母親は2001年4月18日にロシア連邦科学アカデミー附属の飼育施設から同水族館へと来た「No.3」、父親は「No.2」[20]である。子供は雄、個体ナンバーはNo.7であり、2005年3月13日に「ベル」という愛称がつけられた。本種の出産は世界中の水族館で報告されているが、生後半年以上成長する例は稀である。名古屋港水族館は「ベル」の繁殖の成功により、2005年8月、(社)日本動物園水族館協会より繁殖賞を受賞している[21]。 また、鴨川シーワールドの「ナック」は日本唯一のカナダ産であるが、イルカに言葉を教える訓練中である[22]。
シロイルカは、口をひょっとこのように突き出すことができるため、遊びでバブルリングを作ることができる。島根県立しまね海洋館においては、アーリャ(雌)、ナスチャ(雌)、ケーリャ(雄)、ランゲル(雄)、アンナ(雌)が口をすぼめて口腔内に溜めた空気を噴き出して空気の輪を作ることができ、アーリャ、ナスチャ、ケーリャの3頭パフォーマンスなどの際にその様子を披露している[23]。また、中国の水族館大連極地館(哈尔滨极地馆、遼寧省大連市)にもバブルリングを作る個体が存在する。
흰돌고래(Delphinapterus leucas, white whale)는 북극과 그 주변 지역에 서식하는 고래이다.[2] 일각고래와 함께 외뿔고래과의 종 중의 하나이다. "벨루가고래(beluga whale)" 또는 간단히 "벨루가(beluga)"라고도 한다. 몸 길이는 최고 5.5미터[3] 에 이르며 하얀 몸과 멜론 같이 생긴 머리를 가지고 있어서 "melonhead"라고 불리기도 한다. 현재 22종의 흰돌고래가 알려져 있다.
흰돌고래(beluga)는 1776년 Peter Simon Pallas에 의해 처음 기술되었다. 이빨고래의 일부인 모노돈과(Monodontidae)에 속한다. 이라와디돌고래(Irrawaddy dolphin)는 한때 같은 과로 분류되었지만, 최근의 유전적 증거들은 이들이 참돌고래과(Delphinidae)에 속한다는 것을 시사한다. 일각돌고래는 흰돌고래 외에 모노돈과에 속하는 유일한 다른 종이다. 이 두 종(일각돌고래와 흰돌고래) 사이에 교배가 가능하다는 가설을 뒷받침하는 중간의 특성을 가진 두개골이 발견되었다.
학명은 ‘지느러미가 없는 돌고래’를 의미하며, 종명은 ‘흰색’을 의미한다. 멸종위기종 목록에는 ‘벨루가’와 ‘흰고래’가 모두 일반 이름으로 되어있지만, 전자인 ‘벨루가’가 현재 더 인기가 있다. 러시아어로 벨루가라는 이름은 관련이 없는 어류인 벨루가 철갑상어를 의미한다.
고래는 ‘바다 카나리아’라고 불리기도 하는데, 그 이유는 높은 음의 끽끽거리는 소리, 휘파람 소리 때문이다. 일본의 한 연구원은 벨루가에게 세개의 다른 물체를 식별하기 위해 이러한 소리를 사용함으로써 ‘말하기’를 가르쳤다고 주장하며, 언젠가 인간이 바다 포유류와 효과적으로 의사소통 할 수 있을 것이라는 희망을 주었다.
흰돌고래는 참돌고래나 쇠돌고래보다는 크지만 다른 이빨고래보다는 작은 편이다. 최대 몸무게는 2톤이며, 몸길이는 5.5미터이다.[3] 수컷이 암컷보다 눈에 띄게 큰 편이며, 길이상으로는 16에서 24%가량 더 크다.[3] 수컷의 평균 몸길이와 몸무게는 각각 3.6-4.5미터와 607-1032킬로그램이며, 암컷의 경우는 각각 3.1-3.7미터와 408-627킬로그램이다.[3] 수컷은 또한 암컷보다 머리가 길고 넓으며, 배와 가슴이 홀쭉하기 때문에 구별될 수 있다.[3]
비록 이들은 대개 흰색의 피부를 지니지만, 평생 동안 그런 색깔을 지니는 것은 아니다. 갓 태어난 새끼는 밤회색이며 심지어 성체도 때에 따라서 흰색이 아닐 수 있다. 성체는 주기적으로 표피를 벗겨내는 탈피를 하는데, 이때는 누런빛의 피부를 지니게 된다.[3] 하지만 탈피를 완료한 후에는 흰색으로 돌아오는데, 보통 피부를 벗기는 데에는 자갈이나 모래에 문지르는 방법을 이용하며, 민물에 들어가기도 한다.[3]
이들의 피부는 매끄러우며, 몸 전체 모양은 뚱뚱하고 단단하게 생겼기 때문에 빠른 수영에는 적합하지 않다.[3] 머리는 정사각형 모양에 뭉툭하며, 머리와 흉부사이에는 그다지 구분할 수 있는 선이 없다.[3] 이마에는 기름으로 채워져 있는 "메론"이라는 기관이 있다.
헤엄을 칠 때는 꼬리를 아래위로 움직여 헤엄친다. 가슴지느러미는 진행방향을 잡아주는 역할을 한다.[3] 또한 흰돌고래는 등지느러미가 없으며, 대신에 귀신고래와 같이 몸의 뒷부분에서 시작하는 단단한 돌기들이 있다. 이는 얼음을 깨는 역할을 하기도 한다.
옆으로는 유연하게 움직일 수 있기 때문에 목근육의 강화는 필요가 없어졌다. 차가운 극지방의 바다에 생존하기 위해 몸은 두꺼운 지방질로 덮여 있으며, 두께는 25에서 75밀리미터에 달한다.[3]
흰돌고래(벨루가)는 매우 사교적이며 약 10마리 정도의 소규모 무리를 형성해서 활동한다. 흰돌고래 무리의 구성원은 고정되어 있지 않다. 즉, 구성원이 무리를 옮겨 다닌다. 무선원격계측(radio tracking)으로 관측한 결과 한 무리에서 나온 흰돌고래가 몇 백 킬로미터 밖에 있는 다른 무리의 구성원이 된 모습이 포착됐다. 흰돌고래의 무리는 육아 무리(새끼 고래와 어미로 구성), 총각 무리(모두 수컷으로 구성), 혼합 무리로 크게 3가지로 분류한다. 혼합 무리는 모든 성별의 고래를 포함한다. 여름 동안 무리가 강 하구에 합류할 때 수백 혹은 수천마리의 개체가 나타날 수 있다. 이는 전체 개체의 상당한 비율이며 여름은 그들이 사냥 당하는 것에 가장 취약할 시기이다.
흰돌고래는 협력하는 동물이며 종종 조직화된 무리를 이루어 사냥을 한다. 무리 내의 동물은 아주 사회적이고 종종 놀거나 싸우는 것처럼 서로를 따라다니기도 하며 자주 서로의 몸을 비벼대곤 한다. 각 개체는 동시 통합된 방식으로 함께 수면 위로 떠오르고 잠수한다.
가둬 두고 사육할 시에는 흰돌고래들이 끊임없이 놀고, 소리를 내고, 서로의 주변을 수영하는 것을 볼 수 있다. 하나의 예로 한 마리의 흰돌고래가 공기 방울들을 불고, 다른 개체가 그것을 터뜨리는 행동 사례가 관찰되었다. 또한 흰돌고래들이 서로를 흉내 내는 것이 Simon-says(가라사대) 게임과 비슷하고, 입에서 입으로의 접촉을 통해 신체적 애정을 드러내는 것으로 보고되었다. 또한 그들은 인간에 대해 많은 호기심을 보이며 인간을 관찰하기 위해 수조 안의 창문들에 자주 접근한다. 또한 야생에서도 인간에 대한 엄청난 호기심을 보이며 종종 보트와 함께 수영한다. 그들은 물 속에서 발견한 물체들(야생에서는 나무, 식물, 죽은 물고기와 그들이 만든 공기방울)로 놀곤 한다.
번식기 동안, 성체는 식물, 그물, 심지어 죽은 순록의 뼈와 같은 물건들을 그들의 머리와 등에 옮기는 것이 관찰되었다. 포획된 암컷은 새끼 고래를 잃은 후에 부유물이나 부표와 같은 물건들을 나르는 것이 관찰되기도 한다. 전문가들은 이런 암컷의 물체와의 상호작용을 대체 행위로 간주한다.
흰돌고래는 범고래나 일반적인 큰돌고래와 같은 다른 이빨이 있는 고래들보다 수영이 느리다. 왜냐하면 그들은 다른 고래보다 몸체의 유선형이 덜하고 가장 큰 추력을 내는 꼬리뼈의 움직임이 제한적이기 때문이다. 비록 그들은 빈번하게 3~9km/h 사이의 속도로 헤엄치지만, 그들은 22 km/h의 속도를 15분 동안 유지할 수 있다. 대부분의 고래류와 달리 흰돌고래는 뒤로 헤엄칠 수 있다. 5~10%의 시간 동안 수면에서 헤엄치며, 나머지 시간 동안에는 충분히 몸을 덮을 수 있을 정도의 깊이에서 헤엄친다. 흰돌고래는 다른 범고래와 큰돌고래처럼 물 밖으로 점프하지 않는다.
보통 20m까지 잠수하지만, 더 깊은 곳까지 잠수할 수 있다. 포획되는 개체는 해수면 아래 400m에서 647m 사이의 깊이에서 발견되며, 야생의 개체는 700m 이상의 깊이로 잠수하는 것으로 기록되며, 발견되는 가장 깊은 수심은 900m 이상이다.
벨루가는 북극과 아북극 수역에서 불연속적으로 서식한다. 여름에는 주로 북위 76도에서 80도 사이의 심해에서 발견되며, 특히 알래스카와 캐나다 북부, 그린란드 서부, 러시아 북부 해안가를 따라 서식한다. 서식 범위의 최남단에는 대서양 센트로렌스 강, 아무르 강 델타, 샨탈 제도. 오호츠크 해 사할린 섬 주변 해역 등이 포함되어 있다.
흰 돌고래(벨루가)는 계절에 따른 이동 패턴을 가지고 있다. 이동 패턴은 부모로부터 자손에게 전달된다. 어떤 개체는 1년에 6,000 킬로미터까지 이동한다. 가을 동안 여러 장소가 얼음으로 막히면, 그들은 탁 트인 바다나 얼음으로 감싸진 지역에서 겨울을 나기 위해 이동하며, 수면 위로 올라가고, 숨을 쉬기 위해 폴리냐를 사용하여 생존한다. 여름에 얼음이 녹으면 얕은 물(깊이 1~3m)의 해안으로 이동하지만, 때로는 800m 이상의 깊은 물로 이동하기도 한다. 또한 여름에는 하구나 대륙붕의 물에 서식하며, 때로는 강을 거슬러 올라가기도 한다.
흰 돌고래(벨루가)가 우리가 알던 그들의 서식지로부터 수백, 수천 킬로미터 떨어진 곳에서 집단이나 개체가 발견된 많은 사건들이 보고되었다. 하나의 예시로, 2006년 6월 9일, 알래스카 중부 페어뱅크스 근처의 타나나 강에서 벨루가의 어린 사체가 발견되었다. 사체가 발견된 장소는 가장 가까운 벨루가의 서식지로 부터 거의 1,700 km나 떨어진 곳이다. 벨루가는 때때로 이동하는 물고기를 따라 움직이는데, 알래스카 주의 생물학자 톰 시튼이 지난 가을의 어느 시점에 연어가 강을 따라 이동하는 것을 벨루가들이 따라 움직인다고 추측하였다.
그들이 자주 타고 올라가는 강은 아시아의 북 드비나 강, 메젠 강, 페초라 강, 오브 강, 예니세이 강이 있으며, 알래스카에서는 유콘 강, 쿠스코크웜 강이 있고, 캐나다에서는 세인트로렌스 강 등이 있다. 강에서 시간을 보내는 것은 동물의 신진대사를 자극하고 표피층의 계절적 갱신을 촉진하는 것으로 나타났다. 이동 시기는 기본적으로 일광의 양에 따라 결정되며, 해빙의 상태와 같은 다른 물리적 또는 생물학적 요인에 의해 결정되지는 않기 때문에 비교적 예측 가능하다.
일부 개체군은 이주하지 않고 특정 거주 집단은 쿡 인렛, 세인트로렌스 강 하구, 컴벌랜드 만과 같이 명확한 지역에 머문다. 쿡 만(Cook Inlet)의 개체군은 여름 동안 만 안쪽에서 가장 멀리 떨어진 곳에서 가을 끝까지 머문다. 그리고 겨울 동안, 그들은 완전히 떠나지 않고, 만 중앙의 더 깊은 물 속으로 흩어진다.
4월에 베링해의 중심과 남서쪽에서 겨울을 나는 동물들은 알래스카의 북쪽 해안과 러시아의 동쪽 해안으로 이동한다. 웅가바 만과 허드슨 만 동부 및 서부 지역에 사는 개체군은 겨울 동안 허드슨 해협의 해빙 아래에서 함께 생활한다. 제임스 만의 고래들은 분지 안에서 겨울을 보내는데, 허드슨 만의 고래들과는 다른 집단일 수 있다. 백해, 카라해, 랍테프해의 개체군은 겨울 동안 바렌츠해에서 서식한다. 봄에, 이 집단은 분리되어 각자의 여름 장소로 이동한다.
벨루가는 해안 근처의 얕은 물에서 가장 흔하게 볼 수 있지만, 더 깊은 물에서 오랫동안 살며, 먹이를 먹고 새끼를 낳는 것으로 보고되고 있다.
해안 지역에서, 그들은 햇빛에 의해 지속적으로 비춰지는 북극해의 동굴, 피오르드, 운하, 만 그리고 얕은 물에서 발견될 수 있다. 여름 동안 강 하구에서도 자주 발견되며, 먹이를 주고 교제하며 새끼를 낳는다. 이 해역의 온도는 보통 8~10 °C이다. 알래스카에 있는 쿡 인렛의 갯벌은 이 동물들이 여름의 첫 몇 달을 보내기에 인기 있는 장소이다. 동부 보퍼트 해에서 암컷 벨루가들은 어리고 미성숙한 수컷들과 함께 육지와 가까운 탁 트인 바다를 선호하는 반면, 다 자란 수컷들은 캐나다 북극 군도 근처의 얼음으로 덮인 물에서 산다. 어린 수컷과 암컷은 약간 나이가 많은 수컷과 암컷은 빙붕 근처에서 발견될 수 있다. 일반적으로 여름에 다른 서식지를 사용하는 것은 먹이 습관의 차이, 포식자의 위험, 그리고 각 아군 개체군의 생식 요인의 차이를 반영한다.
북극의 알래스카, 캐나다, 그린란드, 러시아의 토착민들은 소비와 이익을 위해 흰돌고래를 사냥한다. 흰돌고래는 예측 가능한 이주 패턴과 여름 동안 어귀와 주변 해안 지역의 높은 개체 밀도 때문에 사낭꾼들에게 쉬운 먹잇감이 되어왔다.
18세기와 19세기 동안 유럽, 미국, 러시아 고래잡이 배들에 의한 상업적으로 이루어지는 고래잡이는 북극의 흰돌고래 개체수를 감소시켰다. 흰돌고래들은 고기와 지방 때문에 사냥되었고, 반면에 유럽인들은 멜론의 기름을 시계, 기계, 등대의 조명을 위한 윤활제로 사용했다. 경화된 흰돌고래의 피부는 20세기 초까지도 제재소와 신발끈을 위한 말 마구와 기계 벨트를 만드는 데 여전히 사용되었다. 경화된 피부는 가죽으로 사용될 수 있을 만큼 충분히 두꺼운 유일한 고래 가죽으로, 최초의 방탄 조끼 중 일부를 제조하는 데 사용되었다.
식용 고래 가죽은 그린란드에서는 생선 공장으로, 캐나다에서는 다른 지역사회로 상업적인 판매가 이루어진다. 흰돌고래 당 평균 1~2개의 척추뼈와 1~2개의 이빨이 조각되어 판매된다. 러시아는 현재 육류용으로 연간 5~30마리의 흰돌고래를 포획하고 있으며, 중국 아쿠아리움으로 생수출하기 위해 연간 20~30마리의 흰돌고래가 추가로 포획되고 있다.
겨울 동안 흰돌고래들은 보통 수 킬로미터 떨어져 있는 개빙구역(물 위에 떠다니는 얼음덩이가 수면의 10분의 1 이하인 구역)으로 탈출할 수 없이 얼음 속에 갇히게 된다. 북극곰들은 이러한 상황의 특정한 이점을 이용하고 그들의 후각을 사용하여 흰돌고래들의 위치를 알아낼 수 있다. 북극곰들은 흰돌고래를 향해 휘두르는 등의 공격을 하고 흰돌고래를 포식하기 위해 얼음 위로 끌고 간다.
범고래는 어린 흰돌고래와 다 자란 흰돌고래 모두를 잡을 수 있다. 범고래들은 세계의 모든 바다에 살고 아북극 지역의 흰돌고래들과 서식지를 공유한다. 범고래에 의한 흰돌고래 공격은 알래스카, 캐나다, 그린란드, 러시아의 바다에서 보고되었다. 범고래는 8월 초에 도착하지만, 흰돌고래들은 때때로 범고래들이 존재를 알고 그들을 피할 수 있다. 바다 얼음 근처나 그 아래에 있는 흰돌고래 집단은 어느 정도 보호되고 있는데, 길이가 2m에 이르는 범고래의 큰 등지느러미가 얼음 아래에서 움직이지 못하도록 방해하기 때문이다. 범고래 포식 하에서 흰돌고래의 행동은 사냥꾼들에게 그들을 취약하게 만든다. 범고래가 있을 때, 많은 수의 흰돌고래들이 보호를 위해 얕은 여울에 모이고, 이것은 그들을 떼지어 사냥할 수 있게 하기 때문이다.
흰돌고래들이 강 하구에 모였을 때 인간들의 오염이 흰돌고래의 건강에 위협이 될 수 있다. 흰돌고래의 사체는 유독성 폐기물로 취급될 정도로 많은 오염물질을 함유하고 있다. 240ppm에서 800ppm 사이의 폴리염화바이페닐 수치는 흰돌고래들의 뇌, 간, 근육에서 발견되었으며 이는 암, 생식 질환, 면역체계의 악화를 유발하여 폐렴, 궤양, 낭종, 종양, 세균 감염에 더 취약하게 만들기 때문에 이러한 고래류들에게 악영향을 미친다. 강 하구 뿐만 아니라 외해에 사는 흰돌고래들의 근육, 간, 신장에서도 아연, 카드뮴, 수은, 셀레늄이 발견되었다.
1983년과 1999년 사이에 세인트로렌스 강에서 129마리의 다 자란 흰돌고래를 대상으로 조사한 결과, 총 27%가 암에 걸린 것으로 나타났다. 이는 다른 고래류 개체군보다 더 높은 비율이며, 다른 고래류나 대부분의 육상 포유류보다 훨씬 더 높다. 종양의 유병률은 하구에서 서식하는 동물에서 확인된 오염물질이 직접적인 발암성 영향을 미치거나 적어도 면역학적 악화를 일으켜 흰돌고래들의 질병에 대한 저항력을 떨어뜨리고 있음을 시사한다.
간접적인 인간 교란 또한 위협이 될 수 있다. 일부 개체군들은 작은 배를 용인하지만, 대부분은 적극적으로 배를 피하려고 한다. 흰돌고래들은 최대 50km 떨어진 곳에서 대형 선박의 존재를 탐지할 수 있으며, 이를 피하기 위해 해빙의 가장자리를 따라 반대 방향으로 빠르게 움직이거나 선박과 수직방향으로 움직인다.
흰돌고래에서 바이러스, 박테리아, 원생동물, 곰팡이를 포함한 수많은 병원체가 죽음과 질병을 유발하며, 이는 주로 피부, 장, 호흡기 감염을 유발한다. 감염된 생선을 먹어서 생긴 것으로 보이는 에리시펠로트릭스 광우병균은 거식증, 피부 반점, 패혈증을 일으킬 수 있는 병변을 일으키면서 사육 중인 흰돌고래에 대한 위협을 제기한다. 이 질환은 시프로플록사신과 같은 항생제로 제때 진단하고 치료하지 않으면 사망에 이를 수 있다. 많은 성충의 기생충에 의한 감염에 대한 연구는 위와 장에서는 콘트라카에쿰속의 유충, 위에서는 고래회충, 귓구멍에서는 파루루스 팔라시이, 장에서는 하드웨니우스 세이무리, 직장에서 남극의 유충의 존재를 발견했다.
흰돌고래는 사육된 최초의 고래 종들 중 하나였다. 감금되어 있는 동안 약간의 풍요를 제공하기 위해, 수족관에서는 종합 검진, 초음파, 장난감 제공, 녹음된 음악이나 라이브 음악을 연주할 수 있도록 하는 것과 같은 대중을 위한 행동들을 수행하기 위해 흰돌고래들을 훈련시킨다.
1960년과 1992년 사이에 미국 해군은 수중 물체의 탐지를 개선하기 위해 반향정위 기능을 가진 해양 포유류의 능력을 연구하는 프로그램을 수행했다. 이 프로그램에는 흰돌고래들이 수중 작업을 하는 잠수부들에게 장비와 물질을 운반하는 훈련, 유실물 위치, 선박과 잠수함의 감시, 입에 물고 있는 카메라를 이용한 수중 모니터링 등이 포함되었다. 비슷한 프로그램이 냉전 기간 동안 소련 해군에 의해 시행되었는데, 흰돌고래는 북극 해역에서 지뢰 제거 훈련을 받기도 했다.
트롬쇠 대학교의 오둔 리카르센에 따르면, 사육 상태에서 풀려난 흰돌고래들은 야생 흰돌고래들에 적응하는 데 어려움을 겪지만, 인간이 먹이를 주지 않으면 야생 흰돌고래 무리에 합류하여 스스로 먹이를 먹는 법을 배울 수 있다고 한다. 흰돌고래들은 북미, 유럽, 아시아에 걸쳐 사람들을 즐겁게 하기 위해 기교 등을 보여준다. 흰돌고래의 인기는 흰돌고래의 매력적인 색상과 다양한 표정에서 나타나는데, 여기서 다양한 표정은 미소가 고정된 대부분의 고래류와 달리 흰돌고래의 융기되지 않은 경추에 의한 움직임이 더 넓은 범위의 외관적 표현을 허용하기 때문에 가능하다.
고래 관찰은 세인트로렌스 강과 처칠 강 근처의 퀘벡과 허드슨 만의 도시들의 경제 회복에 중요한 활동이 되었다. 흰돌고래를 볼 수 있는 가장 좋은 시기는 여름인데, 여름 동안 흰돌고래은 강 하구와 그들이 여름에 서식하는 곳에서 많이 볼 수 있다. 또 흰돌고래들은 높은 개체 수와 인간의 존재에 대한 호기심 때문에 쉽게 볼 수 있다. 하지만 배의 존재는 먹이주기, 사회적 상호작용, 번식과 같은 중요한 활동으로부터 그들을 방해하기 때문에 흰돌고래에게 위협이 된다. 게다가 모터에서 발생하는 소음은 흰돌고래의 청각 기능에 악영향을 미치고 흰돌고래가 그들의 먹이를 탐지하고, 의사소통하고, 바다를 항해하는 능력을 감소시킨다. 미국 국립해양대기청은 고래 관찰 활동 동안 해양 동물들을 보호하기 위해 “해양 생물 관찰 가이드”를 발간했다. 그 가이드는 고래 관찰자들을 태운 배는 고래와의 거리를 유지할 것을 권고하며 고래를 쫓거나 괴롭히거나 방해하거나 만지거나 먹이를 주는 것을 명시적으로 금지한다.
사육 중인 수컷 흰돌고래들은 일반적인 고래 울음소리보다 몇 옥타브 낮은 인간의 말투를 흉내낼 수 있다. 흰돌고래가 인간의 말투를 흉내내는 것이 알려진 것은 이번이 처음은 아니며, 흰돌고래들은 종종 야생에서 어린아이처럼 소리친다. 한 포획된 벨루가가 잠수부들이 수중 통신 시스템을 사용하는 것을 들은 후, 물에서 나오라는 잠수부들 중 한 명의 명령을 모방함으로써 흰돌고래가 인간의 말투를 흉내내는 것이 표면화되었다. 이후의 녹음들은 흰돌고래가 사람들이 말하는 패턴과 주파수를 모방하는 데 능숙해졌다는 것을 확인시켜 주었다.
흰돌고래(Delphinapterus leucas, white whale)는 북극과 그 주변 지역에 서식하는 고래이다. 일각고래와 함께 외뿔고래과의 종 중의 하나이다. "벨루가고래(beluga whale)" 또는 간단히 "벨루가(beluga)"라고도 한다. 몸 길이는 최고 5.5미터 에 이르며 하얀 몸과 멜론 같이 생긴 머리를 가지고 있어서 "melonhead"라고 불리기도 한다. 현재 22종의 흰돌고래가 알려져 있다.