Ar merlank glas (Micromesistius poutassou), pe marlank glas, pe c'hoazh gwenneg glas, a zo ur pesk mor.
La maire, bacallaret, abadeget, lluça, llúcera, mare de lluç, tabanc[4] o figa mascle (Alguer) (Micromesistius poutassou) és una espècie de peix pertanyent a la família dels gàdids i a l'ordre dels gadiformes. El nom popular català mare de lluç ve de l'antiga creença que aquest peix era realment la progenitora del lluç.[5]
Pot assolir 50 cm de llargària màxima i 830 g de pes. Té el cos fusiforme, una mica comprimit i cobert de petites escates. Els ulls són grossos[5] i rodons. No presenta cap barba sota la mandíbula inferior. Té tres aletes dorsals separades i de color metal·litzat.[5] La primera i la segona dorsals són triangulars. La distància entre la segona i la tercera dorsals és major que entre la primera i la segona. La primera anal és bastant llarga i comença abans de la primera dorsal. La caudal és còncava. Les pelvianes i les pectorals són petites. Té també dues aletes anals. El dors és de color gris amb tons marrons o blavosos. El ventre és blanc. A l'opercle i a la base de les pectorals té una taca negra que no sempre és visible.[6][7]
Apareix a la Mar Mediterrània fins a la Mar Egea,[8] a l'Atlàntic nord-oriental (des del Mar de Barentsz fins a l'estret de Gibraltar, incloent-hi Islàndia i l'est de Noruega) i a l'Atlàntic nord-occidental (des del sud de Groenlàndia fins al sud-est del Canadà i el nord-est dels Estats Units).[9][10]
Viu a fons profunds i sorrencs. És una espècie batipelàgica que es troba entre els 150-3.000 m de fondària, tot i que és més normal trobar-la entre els 300 i els 400.[11] La fresa té lloc entre els mesos de març i abril a una fondària de devers 1.000 m. Els ous són pelàgics.[12]
Menja petits crustacis i peixos en fase juvenil (ambdós de vida pelàgica). Els exemplars més grossos també es nodreixen de cefalòpodes.[13]
Té una longevitat de 20 anys.[6] Forma moles molt nombroses. Fa migracions diàries verticals: caça, preferentment, de nit a prop de la superfície i, durant el dia, roman a prop del fons.[14]
Es pesca amb arts d'arrossegament entre 200 i 500 metres. Els exemplars més grossos es poden pescar amb palangres.[15] La seva carn és blanca i delicada com la d'aquest, però la seva reputació és menor a causa del fet que la mare del lluç és fàcilment alterable i de difícil conservació i cocció.[5] Es comercialitza fresca, congelada i com a aliment per a peixos de piscifactories i d'aquari.[16]
Els pescadors recomanen trencar l'espina de la mare de lluç, simplement doblegant el peix fins a notar la trencadissa, abans de fregir-la per evitar que la seva carn es desenganxi.[5] La seva temporada és al febrer.[5]
La maire, bacallaret, abadeget, lluça, llúcera, mare de lluç, tabanc o figa mascle (Alguer) (Micromesistius poutassou) és una espècie de peix pertanyent a la família dels gàdids i a l'ordre dels gadiformes. El nom popular català mare de lluç ve de l'antiga creença que aquest peix era realment la progenitora del lluç.
Pysgodyn sy'n byw yn y môr ac sy'n perthyn i deulu'r Gadidae ydy'r swtan glas sy'n enw gwrywaidd; lluosog: swtanod glas/gleision (Lladin: Micromesistius poutassou; Saesneg: Blue whiting). Mae ei diriogaeth yn cynnwys Ewrop a'r Môr Canoldir.
Mae'n bysgodyn dŵr hallt ac mae i'w ganfod ym Môr y Gogledd ac arfordir Cymru. Ar restr yr Undeb Rhyngwladol dros Gadwraeth Natur (UICN), caiff y rhywogaeth hon ei rhoi yn y dosbarth 'Heb ei gwerthuso' o ran niferoedd, bygythiad a chadwraeth gan nad oes data digonol.[1]
Pysgodyn sy'n byw yn y môr ac sy'n perthyn i deulu'r Gadidae ydy'r swtan glas sy'n enw gwrywaidd; lluosog: swtanod glas/gleision (Lladin: Micromesistius poutassou; Saesneg: Blue whiting). Mae ei diriogaeth yn cynnwys Ewrop a'r Môr Canoldir.
Mae'n bysgodyn dŵr hallt ac mae i'w ganfod ym Môr y Gogledd ac arfordir Cymru. Ar restr yr Undeb Rhyngwladol dros Gadwraeth Natur (UICN), caiff y rhywogaeth hon ei rhoi yn y dosbarth 'Heb ei gwerthuso' o ran niferoedd, bygythiad a chadwraeth gan nad oes data digonol.
Der Blaue Wittling (Micromesistius poutassou) ist eine Fischart aus der Familie der Dorsche. Er wird 40 bis 50 cm lang und kommt im nördlichen Atlantik vor. Sein genaues Verbreitungsgebiet reicht im nordöstlichen Atlantik von der Barentssee, die norwegische Küste entlang bis zur Küste des nordwestlichen Afrikas bis Kap Bojador. Außerdem kommt er im westlichen Mittelmeer vor. In der Deutschen Bucht wurde er erstmals im März 1964 beobachtet.[1] Im westlichen Atlantik lebt er von der Küste Südgrönlands bis zur Küste der nordöstlichen USA.[2][3]
Blaue Wittlinge sind auf der Oberseite graublau, die Unterseite ist mehr weißlich. Der Abstand zwischen den drei Rückenflossen ist lang, der Abstand zwischen der zweiten und der dritten ist länger als die Basis der ersten. An der Basis der Brustflossen befindet sich manchmal ein schwarzer Fleck. Der Unterkiefer steht etwas vor. Eine Kinnbartel fehlt. Maul- und Kiemenhöhle sind schwarz. Das Seitenlinienorgan ist durchgehend.[2]
Flossenformel: Dorsale 0/24–28, Anale 33–39 Ventrale I/2–5, Pectorale 11–25
Blaue Wittlinge leben als pelagische Schwarmfische in Tiefen von 100 bis 1000 Metern. Sie halten sich vor allem über Kontinentalabhängen in Tiefen von 150 bis 400 Metern auf, gehen jedoch auch in das offene Meer. Sie ernähren sich von kleinen Krebstieren, kleinen Fischen und Kopffüßern und machen die täglichen Vertikalwanderungen ihrer Beutetiere mit. Während sie sich tagsüber eher in der Nähe des Meeresgrundes aufhalten, steigen sie nachts näher zur Wasseroberfläche auf.[2] Bei Norwegen, Island, und westlich der Britischen Inseln laichen sie von März bis April. Die Weibchen legen 6000 bis 150.000 pelagische Eier, die einen Durchmesser von einem Millimeter haben. Die Larven schlüpfen, abhängig von der Wassertemperatur, nach etwa einer Woche und sind dann etwa drei Millimeter lang. Nach der Laichzeit ziehen die Schwärme in ihre Fressgründe nach Norden. Im ersten Lebensjahr erreichen sie eine Länge von 16 cm, im fünften sind sie etwa 25 bis 30 cm lang. Geschlechtsreif werden sie mit etwa 2 bis 7 Jahren.
Der Blaue Wittling wird wie andere Schwarmfische auch in der Regel mit Schleppnetzen gefangen.[4] Der Speisefisch wird stark befischt, sowohl frisch als auch gefroren vermarktet und unter anderem zu Fischstäbchen, aber auch zu Fischöl und Fischmehl verarbeitet.[2] Im Jahre 2001 wurden 1,8 Millionen Tonnen Blauer Wittling gefangen.[5]
Der Blaue Wittling (Micromesistius poutassou) ist eine Fischart aus der Familie der Dorsche. Er wird 40 bis 50 cm lang und kommt im nördlichen Atlantik vor. Sein genaues Verbreitungsgebiet reicht im nordöstlichen Atlantik von der Barentssee, die norwegische Küste entlang bis zur Küste des nordwestlichen Afrikas bis Kap Bojador. Außerdem kommt er im westlichen Mittelmeer vor. In der Deutschen Bucht wurde er erstmals im März 1964 beobachtet. Im westlichen Atlantik lebt er von der Küste Südgrönlands bis zur Küste der nordöstlichen USA.
Svartkjaftur (latín Micromesistius poutassou) verður upp í umleið 50 cm. Í veiðuni er hann vanliga 20-35 cm langur. Hann er uppsjóvarfiskur og botnfiskur, vanliga úr 200 m. niður á 400 m. dýpi, men eisini úr vatnskorpuni niður á umleið 1000 m. Livandi í sjónum hevur svartkjaftur heilt annan lit enn tann trolveiddi fiskurin. Livandi minnir hann mest um hvíting, tó heldur grønari. Trolveiddur fiskur missir roðsluna og av tí eisini sínar litir, og tá sær hann soleiðis út: bakið er óblankt blálitt, ljósari bláur, og silvurkendur er hann um síðurnar og hvítgráur undir búkinum. Hann er svartur inni í kjaftinum og táknaholunum.
Svartkjaftur hevur tríggjar smáar ryggfjaðrar. Tær báðar fremru eru stuttar og ganga upp í ein spíss. Tann aftasta er long. Hann hevur tvær gotfjaðrar. Tann fremra er um ein triðing av heildarlongdini. Tann aftara er umleið somu longd sum aftasta ryggfjøður. Fremra gotfjøður kemur fram undir uml. hálvar uggafjaðrarnar. Siljafiskar hava langar búkfjaðrar, rognafiskar hava stuttar. Kjafturin er fremst á gronini. Hann hevur undirbit. Sterturin er eitt sindur sýldur. Gotið er umleið undir fremra enda á fremstu ryggfjøður, kanska heldur fremri.
Svartkjaftur er um alt tað føroyska sjóøkið, bæði við botnin og uppi í sjónum. Annars er hann um tað mesta av havinum, í Barentshavinum, undir Eysturgrønlandi og Íslandi, í Biskeiavíkini, Norðsjónum og Skagerrak suður í vestara part av Miðjarðarhavinum, og nakað suður við Vesturafrika. Undir Vesturgrønlandi og suður til USA.
The blue whiting (Micromesistius poutassou) one of the two species in the genus Micromesistius in the family Gadidae, which also contains cod, haddock, whiting, and pollock. It is common in the northeast Atlantic Ocean from Morocco to Iceland and Spitsbergen. It also occurs in the northern parts of the Mediterranean, where it may be locally abundant.[1] Blue whiting also occur in the northwest Atlantic Ocean between Canada and Greenland, but is considered rare. It has a long, narrow body and a silvery underbody. The fish can attain a length of more than 40 cm. The average length of blue whiting caught off the west shores of the UK is 31 cm.[2]
A related species, southern blue whiting, Micromesistius australis, occurs in the Southern Hemisphere.
Exploitation of blue whiting only started in the 1970s. The species, in the last decades, has become increasingly important to the fishing industries of northern European countries, including Russia. Catches exceeded 1 million tonnes from 1998 to 2008.[3] According to the Food and Agriculture Organization of the United Nations, blue whiting was fifth most important capture fish species in 2006.[4] However, recruitment of the stock fell to a low level in 2006 and has been weak ever since, causing declining spawning stock and eventually triggering strong reductions in catch quotas. The reasons for low recruitment in recent years are poorly known.[3][5] The total quota for 2011 was set to 40,100 tonnes,[6] which is less than 2% of the record catch of 2.4 million tonnes in 2004. Catches in 2011 exceeded the quota by more than 100%.[7]
For 2012, ICES advised the catches should be no more than 391,000 tonnes (385,000 long tons; 431,000 short tons).[8] This large increase relative to the quota in 2011 (but not to the catches in 1998–2008) is caused by a revision in the stock assessment; however, recruitment to the stock is still low and the stock is forecasted to decline. The coastal states set the total quota for 2012 to 391,000 tonnes.[9]
The fish is usually not marketed fresh, but processed into fish meal and oil. However, in Russia and in southern Europe, blue whiting are sometimes sold as food fish.
Blue whiting in the northeast Atlantic is a straddling stock: it occupies the exclusive economic zone (EEZ) of the Faroe Islands, the European Union, Iceland and Norway, as well as the high seas".[10] This means effective regulation calls for international co-operation.
Quota advice for blue whiting in the northeast Atlantic is provided by ICES. For a long period, blue whiting fisheries were mainly regulated through nationally set quotas because there was no international agreement about sharing the total quota;[11] consequently, the total catch greatly exceeded the advised quotas[3] However, the Coastal States (the Faroe Islands, the European Union, Iceland and Norway) reached an agreement in December 2005,[12] ending the period of what was sometimes referred to as "Olympic fishing". Since 2006, the blue whiting fishery has been regulated under this agreement, which gives the greatest share to the European Union, but through quota swaps, Norway has been holding the largest annual quotas.
The blue whiting (Micromesistius poutassou) one of the two species in the genus Micromesistius in the family Gadidae, which also contains cod, haddock, whiting, and pollock. It is common in the northeast Atlantic Ocean from Morocco to Iceland and Spitsbergen. It also occurs in the northern parts of the Mediterranean, where it may be locally abundant. Blue whiting also occur in the northwest Atlantic Ocean between Canada and Greenland, but is considered rare. It has a long, narrow body and a silvery underbody. The fish can attain a length of more than 40 cm. The average length of blue whiting caught off the west shores of the UK is 31 cm.
A related species, southern blue whiting, Micromesistius australis, occurs in the Southern Hemisphere.
La bacaladilla o lirio[1] (Micromesistius poutassou) es un pez de la familia de los gádidos, común en el norte del océano Atlántico y en el Mediterráneo.[2]
El color del dorso del pez es gris-azulado, cambiando gradualmente hasta blanco en el vientre, a veces con una pequeña mancha negra en la base de la aleta pectoral; la longitud máxima descrita para esta especie es de 50 cm, aunque su longitud máxima común es de unos 22 cm.[2] En la aleta dorsal no tiene espinas y unos veinticinco radios blandos, mientras que en la aleta anal tiene cerca de cuarenta radios blandos; las aletas dorsales están muy separadas entre sí, con un espacio de separación entre las segunda y tercera aleta mayor que la longitud de la base de la primera aleta dorsal, característica que los permite diferenciar de otros gádidos; la línea lateral es continua a lo largo de todo el cuerpo.[2]
Es una especia batipelágica y oceanódroma,[3] viviendo a una profundidad entre 150 y 3000 m, aunque lo normal es entre 300 y 400 m,[4] en aguas templadas entre los 79° y 26° de latitud Norte.[2]
Habita la zona del talud continental a gran profundidad, donde se alimentan fundamentalmente de pequeños crustáceos, aunque los individuos de mayor tamaño también son depredadores de pequeños peces y cefalópodos; para alimentarse realizan migraciones diarias, en aguas superficiales de noche y cerca del fondo marino durante el día.
Es una especie tradicionalmente pescada en gran cantidad y de importancia comercial, si bien el precio que alcanzan en el mercado es bajo.[5]
.jpg)
.jpg)
.jpg)
|coautores= (ayuda) La bacaladilla o lirio (Micromesistius poutassou) es un pez de la familia de los gádidos, común en el norte del océano Atlántico y en el Mediterráneo.
Bakalada (Micromesistius poutassou) Gadidae familiako ur gaziko arraina da, ipar-ekialdeko Ozeano Atlantikoan bizi dena[1].
Bizkaian lirio edo perlita ere diote.[2]
Artikulu hau biologiari buruzko zirriborroa da. Wikipedia lagun dezakezu edukia osatuz. Bakalada (Micromesistius poutassou) Gadidae familiako ur gaziko arraina da, ipar-ekialdeko Ozeano Atlantikoan bizi dena.
Bizkaian lirio edo perlita ere diote.
Mustakitaturska (Micromesistius poutassou) on Pohjois-Euroopan merten pienehkö turskakala. Se oli vuosituhannen alussa Koillis-Atlantin kalastuksen suurin saalis.
Mustakitaturskan pituus on yleensä 15-30 cm mutta se voi kasvaa jopa 50 senttiä pitkäksi. Nimensä mukaisesti sen kita on mustahko. Elävä kala on hopeanväristen suomujen peittämä. Suomut lähtevät helposti irti, ja suomuton kala on päältä siniharmaa, alta hohtavan valkoinen. Kolme selkäevää ovat selvästi erillään, samoin kaksi peräevää. Partasäie puuttuu.
Mustakitaturskan levinneisyys ulottuu Välimerestä ja Pohjois-Afrikasta Islantiin ja Barentsinmerellä Huippuvuorille ja Kuolan niemimaalle. Tavataan myös Grönlannissa ja Pohjois-Amerikan rannikolla.
Mustakitaturska elää rannikkojen ulkopuolella 150–900 metrin syvyydessä, yleisenä 300–400 metrissä mannerjalustan reunan tuntumassa.
Mustakitaturska tulee sukukypsäksi noin kolmen vuoden ikäisenä. Kutu tapahtuu helmi-huhtikuussa. Päälisääntymisalue on Britteinsaarten länsipuolella. Kesällä kalat vaeltavat pohjoisemmaksi Färsaarten, Islannin ja Norjan vesille. Mustakitaturska syö pääasiassa äyriäisiä mutta myös pieniä kaloja.
Mustakitaturskan kalastus on suhteellisen uusi ilmiö. Suuren kannan olemassaolo Britteinsaarten länsipuolella tuli esiin planktontutkimuksissa vasta 1970-luvulla. Pyyntimäärät olivat suuria jo 1980-luvulla, yli 500 000 tonnin luokkaa. Vuoden 1995 jälkeen saaliit nousivat vielä jatkuvasti vuoden 2004 huippuun 2,4 miljoonaan tonniin; mustakitaturska oli tuona vuonna tonnimääräisesti maailman neljänneksi suurimman saaliin tuottanut pyyntikala. Mustakitaturska oli joitain vuosia suurin Koillis-Atlantin saaliskala, mutta saalismäärät ovat sittemmin kääntyneet varsin jyrkkään laskuun. Vuoden 2009 pyyntikiintiö oli 590 000 tonnia, mikä oli vielä 45 % tieteellistä suositusta suurempi, ja vuoden 2010 kiintiö oli 548 000 tonnia. Pyynti tapahtuu pääasiassa pelagisilla trooleilla kalan lisääntymisalueilla. Suurimmat pyytäjät ovat Norja, Färsaaret, Islanti ja Venäjä. Saalis käytetään pääosin teollisuuskalaksi ja prosessoidaan esimerkiksi kalajauhoksi.
Mustakitaturska (Micromesistius poutassou) on Pohjois-Euroopan merten pienehkö turskakala. Se oli vuosituhannen alussa Koillis-Atlantin kalastuksen suurin saalis.
Micromesistius poutassou
Le Merlan bleu ou Poutassou (Micromesistius poutassou) est une espèce de poissons marins de la famille des Gadidae.
Il entre dans la composition du surimi.
O lirio ou mexete (Micromesistius poutassou, Risso, 1827) é un peixe da familia dos gádidos.
A cor do dorso é gris azulenta, atenuándose gradualmente ata a cor branca no ventre, cunha pequena mancha negra na base da aleta pectoral ás veces ausente. A lonxitude máxima habitual é duns 22 cm, aínda que se atoparon exemplares de 50 cm (FishBase). A liña lateral é continua ó longo de todo o corpo.
Tres aletas dorsais moi separadas, sen espiñas pero con 24-28 radios brandos; a separación entre a segunda e terceira aletas dorsais é maior que a lonxitude da base da primera dorsal, e esta característica permite diferenciar esta doutras especies de gádidos. A aleta anal posúe 33-39 radios brandos.
Trátase dunha especie batipeláxica (propia das zonas máis profundas do mar) e oceanódroma (migratoria só en augas salgadas). Vive a profundidades de entre 150 e 3.000 m, aínda que o habitual é entre 300 e 400 m, en augas temperadas do Atlántico Norte, e entre os 79° e os 26° de latitude Norte.
Aliméntase fundamentalmente de pequenos crustáceos, aínda que os individuos de maior tamaño tamén son depredadores de pequenos peixes e cefalópodos.
O lirio é obxecto de pesca e aproveitamento comercial, se ben acadan prezos relativamente baixos. Segundo a Plataforma Tecnolóxica da Pesca Pesca de Galicia.com [1] as capturas de lirio foron moi irregulares nos últimos anos, alcanzando cifras de descarga nas lonxas galegas de 17.000 toneladas en 2009, 9.000 en 2010, só 1.270 en 2011 para volver ascender ata case as 6.000 toneladas en 2012. Os prezos en lonxa oscilaron ó redor de 1 euro/kg durante todos estes anos.
Ríos Panisse descarta que o nome veña da planta chamada lirio ou do roedor do mesmo nome. Supón que procederá do galego lirio co significado de viscosidade, limo, sucidade, e que o nome do peixe sería unha elipse de peixe de lirio (é dicir, peixe do limo).
Eladio Rodríguez cita a crenza errónea de Cornide de que o lirio era o salmón desovado, ó que chamaba zancudo.
O lirio ou mexete (Micromesistius poutassou, Risso, 1827) é un peixe da familia dos gádidos.
Kolmunni (fræðiheiti: Micromesistius poutassou) er hvítur fiskur af þorskaætt. Hann finnst í Norður- og Norðaustur-Atlantshafi, allt frá Svalbarða að strönd Norður-Afríku. Hann verður um hálfur metri á lengd og getur náð tuttugu ára aldri. Kolmunni var lítið veiddur fyrir 1980 en er nú orðinn mikilvægur nytjafiskur.
Kolmunni er uppsjávarfiskur af þorskaætt. Hann er fremur smávaxinn, rennilegur, lang- og grannvaxinn. Gotraufin er mjög framarlega á stuttum bolnum, en stirtlan er löng og sterk. Hausinn er meðalstór, augu fremur stór og munnurinn í meðallagi. Fiskurinn er yfirmynntur og hefur engan hökuþráð. Bakuggar eru þrír og raufaruggar tveir. Kviðuggar kynjanna eru ólíkir þar sem uggar hængsins hafa mun lengri ytri geisla. Eru þeir fremur smáir og staðsettir nokkuð framan við eyruggana sem eru í meðallagi stórir. Sporðurinn er sýldur og hvasshyrndur, hreistrið er frekar stórt og þunnt. Kolmunninn er silfurgrár á baki, hliðum og á kvið. Mógrá rákin er hátt uppi á bolnum og aðeins sveigð niður aftan til á móts við aftasta bakugga. Munnur hans er svartur að innan og dregur hann nafn sitt af því.[1]
Sú tegund kolmunna sem fjallað er um hér finnst aðallega í Norðaustur-Atlantshafi frá Svalbarða suður til Marokkó og inn í Miðjarðarhaf. Hann finnst einnig við Grænland og undan ströndum Kanada og Bandaríkjanna.[2] Önnur tegund kolmunna er þekkt (Micromesistius australis) en hún finnst í Suðvestur-Atlantshafi og Suðvestur-Kyrrahafi. Hér við land finnst kolmunni einkum við suðaustur-, suður- og suðvesturströndina.[1]
Hann er úthafs-, uppsjávar- og miðsjávarfiskur en ungur kolmunni getur verið botnlægur. Hann getur vart kallast torfufiskur en hefur tilhneigingu til að mynda þéttar ræmur. Kynþroska kolmunni er algengastur á 300-500 m dýpi en ókynþroska fiskur gengur grynnra. Hann finnst þó allt frá yfirborði niður á meira en 1000 m dýpi.[1]
Fæða kolmunna er einkum ljósáta, krabbaflær og fiskseiði. Stærri kolmunnar éta einnig smáa smokkfiska, laxsíldir og annað sem hann hann ræður við. Ránfiskar sem éta kolmunna eru einkum ýmsir stærri fiskar, eins og þorskur, ufsi, lúða og lýsingur. Hvalir éta hann talsvert og finnst oft í honum hvalormur. Oft finnast gróhylki frumdýrs nokkurs í lifur fisksins, sem geta valdið honum miklum skaða.[1]
Kolmunninn verður kynþroska 2-7 ára gamall. Aðalhrygningarstöðvarnar eru með landgrunnsbrúninni og við úthafsbankana vestan og norðvestan Bretlandseyja, allt norður undir færeyska landgrunnið. Hrygningin fer fram á 250-450 m dýpi. Hrognasekkir 30 cm langrar hrygnu eru með um 48 þús. egg, sem klekjast út sem 2-3 mm langar lirfur að viku liðinni. Lirfurnar eru sviflægar fram eftir sumri en leita botns seinni part sumars.[1]
Vaxtarhraðinn er mikill, einkum fyrsta árið, og eins árs er hann orðinn 18-20 cm lengd og 50-70 g að þyngd. Um sjö ára aldur er fiskurinn orðinn um 32 cm langur og 200-250 g þungur, og dregur þá verulega úr vaxtarhraðanum. Hængurinn vex að jafnaði hægar og verður aldrei eins stór.[1] Kolmunni er talinn ná um 20 ára aldri.[2]
Kolmunni er ein af 10 mest veiddu fisktegundum í heimi. Stofninn er mjög stór og er í Norðaustur-Atlantshafi aðallega veiddur í flotvörpu. Eftir tveggja áratuga hlé hófu Íslendingar á ný miklar veiðar á kolmunna árið 1998 og fór aflinn mest í um 500 þús. tonn, en þá var heildarafli úr stofninum hátt í 2 millj. tonna. Íslendingar, Norðmenn, Færeyingar og Evrópusambandið gerðu með sér samkomulag í desember 2005 um veiðar úr kolmunnastofninum. Á aðalfundi Norðaustur-Atlantshafsfiskveiðinefndar (NEAFC) í október 2007 var svo samþykkt, með hliðsjón af því samkomulagi, að veiðar úr þessum stofni yrðu ekki meiri en 1.250 þús. tonn árið 2008. Hlutur Íslendinga er tæp 203 þús. tonn.[3] Meira en 95% aflans fer í bræðslu en stækkandi hluti er sjófrystur og seldur til manneldis. Helmingur aflans er seldur til Noregs sem fiskifóður.[4]
Kolmunni (fræðiheiti: Micromesistius poutassou) er hvítur fiskur af þorskaætt. Hann finnst í Norður- og Norðaustur-Atlantshafi, allt frá Svalbarða að strönd Norður-Afríku. Hann verður um hálfur metri á lengd og getur náð tuttugu ára aldri. Kolmunni var lítið veiddur fyrir 1980 en er nú orðinn mikilvægur nytjafiskur.
Il melù o potassolo[1] (Micromesistius poutassou (Risso, 1827)) è un pesce di mare della famiglia Gadidae.
È una specie a distribuzione piuttosto nordica ed è diffusa nell'Oceano Atlantico orientale tra la Norvegia settentrionale, l'Islanda ed il Marocco; è presente, anche se non comune, anche sulle coste atlantiche nordamericane canadesi e del New England settentrionale, dove sembra che sia giunto negli ultimi 50 anni. Nel mar Mediterraneo è diffuso dappertutto tranne le coste del sud est; è comune nelle acque italiane.
È un pesce pelagico, vive in acque aperte a profondità tra i 100 ed i 900 metri su fondali di almeno 500-1000 metri. Di notte si avvicina alla superficie, a non meno di 100 metri di fondo, comunque.
Ha un aspetto abbastanza simile a prima vista a quello del nasello ma è facile da distinguere sia per la bocca più piccola, che per l'occhio grande che, infine, per i caratteri delle pinne. Le dorsali infatti sono 3: le prime due sono piccole, con base assai più breve dell'altezza; la terza più lunga e bassa, simmetrica rispetto alla seconda anale; la prima anale invece è molto lunga e raggiunge l'altezza della prima pinna dorsale. Le ventrali sono piccole e poste molto avanti, le pinne pettorali abbastanza sviluppate, la pinna caudale è piccola e forcuta. Il corpo è allungato ed affilato. È sprovvisto di barbiglio.
La colorazione è grigio piombo sul dorso che sfuma nel biancastro del ventre. L'interno della bocca è nero.
Misura 50 cm al massimo ma di solito non misura più di 25 cm.
È carnivoro, caccia crostacei planctonici e piccoli pesci.
Avviene in inverno e primavera, le uova sono pelagiche.
Si cattura con reti e palamiti. Le carni sono simili a quelle del nasello ma sono piuttosto insipide e molli. Comunque vengono consumate largamente nel Lazio e sulle coste del monte Argentario dove, nel paese di Porto Ercole, si tiene anche una sagra della “fica maschia” come viene chiamato in zona il melù.
Il melù o potassolo (Micromesistius poutassou (Risso, 1827)) è un pesce di mare della famiglia Gadidae.
De blauwe wijting (Micromesistius poutassou) is een straalvinnige vis uit de familie van kabeljauwen (Gadidae), orde kabeljauwachtigen (Gadiformes).
Levende blauwe wijtings zijn inderdaad blauw, maar verkleuren naar grijs als ze dood zijn. Van onderen zijn ze zilverwit. De vis heeft drie rugvinnen, met resp. 11-14, 10-14 en 20-26 vinstralen. De eerste twee rugvinnen zijn bijna even groot en daarin verschilt hij opvallend van de gewone wijting. De twee aarsvinnen hebben resp. 33-41 en 20-27 vinstralen.[1]
De volwassen blauwe wijting is gemiddeld 22 cm en kan maximaal 50 cm lang en 830 gram zwaar worden. De hoogst geregistreerde leeftijd 20 jaar.
De blauwe wijting is een zoutwatervis die voorkomt in de Barentszzee, oostelijke Noorse Zee, rond IJsland en zuidelijk in de Atlantische Oceaan tot aan Afrika en in het westelijk deel van de Middellandse Zee, dan weer naar het noordwestelijke deel van de Atlantische Oceaan naar Groenland en de kusten van zuid Canada en het noorden van de VS. De diepte waarop de soort voorkomt is 150 tot 3000 meter (meestal 300 tot 400 meter). De vis verplaatst zich 's nachts richting wateroppervlak en verblijft overdag bij de bodem, soms op grote diepten op de hellingen van het continentaal plat.
De blauwe wijting is zeldzaam in de zuidelijke Noordzee, dus ook aan de kusten van de Lage Landen. Soms trekken plotseling grote scholen jonge blauwe wijtingen uit de Golf van Biskaje Het Kanaal en de Noordzee binnen. Dit gebeurde in 1954 en 1979.[1]
Jonge blauwe wijting leeft van macrofauna en zoöplankton, oude vissen eten inktvis en kleine visjes.
De blauwe wijting is voor de beroepsvisserij van groot belang. In Nederland is de vis niet als verse vis bij de visboer te koop, maar wordt de aanvoer slechts gebruikt als typische industrievis. Blauwe wijting wordt onder meer verwerkt tot vismeel maar ook voor menselijke consumptie als kibbeling en in surimi.
De blauwe wijting (Micromesistius poutassou) is een straalvinnige vis uit de familie van kabeljauwen (Gadidae), orde kabeljauwachtigen (Gadiformes).
Kolmule (Micromesistius poutassou) er ein fisk i torskefamilien. Han lever på 200-500 m djupne, og kan bli opptil 50 cm lang. Utbreiingsområdet dekkjer Nord-Atlanteren frå Marokko i sør til Svalbard og Island i nord. Det viktigaste gyteområdet er eggakanten vest for Dei britiske øyane. Ein finn òg ein liten kolmulebestand mellom Canada og Grønland, og i Middelhavet. Levande kolmule er eit sjeldan syn i Noreg, men ein kan fanga han med line.
Kolmulen er ein viktig industrifisk som blir brukt til fiskemjøl og olje. I 2003-2004 var han Noregs største fiskeri. Fisket pågår hovudsakleg om våren vest for Dei britiske øyane der kolmulen gyt, og gjennom året i Norskerenna.
Kolmule (Micromesistius poutassou) er ein fisk i torskefamilien. Han lever på 200-500 m djupne, og kan bli opptil 50 cm lang. Utbreiingsområdet dekkjer Nord-Atlanteren frå Marokko i sør til Svalbard og Island i nord. Det viktigaste gyteområdet er eggakanten vest for Dei britiske øyane. Ein finn òg ein liten kolmulebestand mellom Canada og Grønland, og i Middelhavet. Levande kolmule er eit sjeldan syn i Noreg, men ein kan fanga han med line.
Kolmulen er ein viktig industrifisk som blir brukt til fiskemjøl og olje. I 2003-2004 var han Noregs største fiskeri. Fisket pågår hovudsakleg om våren vest for Dei britiske øyane der kolmulen gyt, og gjennom året i Norskerenna.
Kolmule (Micromesistius poutassou) er en fiskeart i torskefamilien. Navnet kommer av at den er svart i munnhulen.
Kolmulen finnes i nordlige deler av Atlanterhavet, hovedsakelig i øst, og i Middelhavet øst til Adriaterhavet. Den finnes fra overflaten og ned til 700 meters dyp, nær bunnen om dagen og nærmere overflaten om natten. I Norge finnes kolmule langs hele kysten, men er mest vanlig sør for Trøndelag.
Kolmulen har en slank kropp med tre ryggfinner og to gattfinner. Første ryggfinne har 12-14 bløtstråler, den andre har 12-14 bløtstråler og den tredje 23-26. Avstanden mellom ryggfinnene er forholdsvis stor. Første gattfinne har 33-39 bløtstråler og den andre har 24-27 bløtstråler. Kolmulen har underbitt og mangler skjeggtråd. Fargen er blågrå på ryggen og sølvgrå på sidene og buken. Sidelinjen er mørk og tydelig langs hele kroppen. Kolmulen blir inntil 50 cm lang og 800 gram.
Kolmule har siden 1970-årene blitt en stadig viktigere industrifisk. Fisket foregår hovedsakelig med trål og i 2004 ble det satt ny fangstrekord med 2,4 millioner tonn på verdensbasis[1].
.jpg)
|isbn=-verdien: checksum (hjelp).
Kolmule (Micromesistius poutassou) er en fiskeart i torskefamilien. Navnet kommer av at den er svart i munnhulen.
Multimedia w Wikimedia Commons Błękitek[2], putasu[2] (Micromesistius poutassou) – gatunek ryby z rodziny dorszowatych (Gadidae).
Północny Atlantyk, od południowej części Morza Barentsa, wschodniego Morza Norweskiego, Islandii, południowej Grenlandii i południowej Kanady na północ, po przylądek Ras Budżdur w Saharze Zachodniej oraz północne wybrzeże USA na południu, oraz zachodnia część Morza Śródziemnego. Brak go w Morzu Północnym oraz w Bałtyku.
Żyje na szelfie kontynentalnym oraz stoku kontynentalnym na głębokości 150–3000 m (zazwyczaj 300–400 m). W dzień trzyma się dna, nocą wędruje ku powierzchni.
Osiąga średnio 22 cm długości (max. 50 cm długości i 830 g masy ciała). Linia boczna wzdłuż całego ciała. Na pierwszym łuku skrzelowym 27–33 wyrostki filtracyjne. Płetwy grzbietowe szeroko rozstawione, odstęp między drugą i trzecią płetwą większy niż szerokość pierwszej płetwy grzbietowej. W płetwach grzbietowych 24–28 promieni; w płetwie odbytowej 33–39 promieni.
Ubarwienie grzbietu niebiesko-szare, brzuch biały. Czasem przy podstawie płetw piersiowych niewielka czarna plamka.
Żywi się głównie niewielkimi skorupiakami, ale większe osobniki mogą zjadać małe ryby i głowonogi.
Dojrzewa płciowo w wieku 3–5 lat. Trze się wczesną wiosną (III–IV), w cieplejszych wodach również zimą (I–II). Samica składa do 150 000 ziaren ikry. Ikra jest pelagiczna, okrągła, nielepka. Embrion ma dwa rzędy chromatoforów na czubku pyska i pięć–sześć wzdłuż ciała. W temperaturze 10,5 °C wylęg następuje po 4 dniach; w temperaturze 8 °C po 11,5 dnia.
Ma duże znaczenie w rybołówstwie. Sprzedawany świeży i mrożony oraz przetwarzany na olej i mączkę rybną.
Błękitek, putasu (Micromesistius poutassou) – gatunek ryby z rodziny dorszowatych (Gadidae).
Micromesistius poutassou Antoine Risso (1826), conhecido pelos nomes comuns de verdinho e maria-mole, é um peixe pertencente à classe Actinopterygii, à ordem Gadiformes e à família Gadidae. Morfologicamente, apresenta um corpo alongado, três barbatanas dorsais, duas barbatanas anais, uma barbatana caudal, um par de barbatanas peitorais e um par de barbatanas pélvicas. A sua coloração é acinzentada, aproximando-se do branco na zona ventral.[1]
O verdinho vive em climas temperados, essencialmente no Nordeste Atlântico existindo em grandes densidades no mar de Barents entre a Noruega e a Rússia,[2] mas estendendo a sua área de distribuição ao Oeste do Mediterrâneo e ao longo da costa Africana até ao Cabo Bojador, bem como ao longo do Nordeste da América.[3] Normalmente encontra-se na zona da plataforma e vertente continental e tem uma distribuição vertical desde 50–100 m até 1000 m com maior densidade entre 200 e 500m.[4] No Verão, após a desova, migra para o Norte e regressa para desovar em Janeiro/Fevereiro. Também são conhecidas migrações diárias que ocorrem verticalmente: à noite migra para a superfície da água e durante o dia migra para próximo do fundo.[5]
A maturação sexual do verdinho ocorre, principalmente, no primeiro trimestre do ano, sendo o mês de Fevereiro a altura em que a postura atinge o pico máximo.[6] Alguns indivíduos atingem a maturidade no terceiro ano de vida. O crescimento é rápido, ou seja, os indivíduos com um ano medem cerca de 16 cm; aumentando para 27 – 29 cm aos cinco anos; e aos dez anos podem medir entre 29 a 34 cm.[5] A maturação dos machos ocorre mais cedo que nas fêmeas. Os machos atingem também o comprimento máximo mais rapidamente que as fêmeas, apesar destas predominarem nas classes de comprimento superiores. Os verdinhos depositam os seus ovos a cerca de 300-500 metros de profundidade ao longo da costa continental entre Fevereiro e Maio. Os ovos e as larvas movem-se lentamente em direcção á superfície à medida que se desenvolvem.[3]
Relativamente ao regime alimentar, Micromesistius poutassou é um animal pelágico cuja dieta nas águas Europeias se baseia em copépodes, eufausiáceos, cefalópodes, alguns isópodes, anfipodes, misidáceo e, raramente, peixes. Os juvenis alimentam-se de plâncton, passando a alimentar-se de krill e posteriormente presas maiores. Estudos efectuados ao longo da Costa Portuguesa (desde 41°50’N e 9°06’W até 36°40’N e 7°25’W) revelaram alterações sazonais na dieta e que as espécies mais importantes da dieta de verdinhos adultos são crustáceos decápodes, principalmente o Pasiphea sivado, alguns pequenos moluscos e misidáceos.[7] O verdinho tem também um papel fundamental como alimento para outros animais, dos quais se distinguem a pescada e o tamboril.[4]
A pesca do verdinho é uma das maiores no nordeste atlântico e esta zona funciona como uma reserva. Esta reserva foi descoberta no final dos anos 1960 e a pesca desenvolveu-se nos anos 1970. Nos anos 1980 e 90 a pesca do verdinho era estável. No entanto, aumentou rapidamente no final da década de 1990 e assim tem sido desde então. Entre 2003 e 2005 foram pescadas dois milhões de toneladas. Apesar do referido, espera-se agora que volte a diminuir para níveis semelhantes aos observados nos anos 1980 e 90 devido a um decréscimo do recrutamento da espécie.[8]
Em Portugal o verdinho é pescado por arrasto de fundo em pescas dirigidas a crustáceos e peixe. As descargas de verdinho correspondem a 2,41% do total nacional de descargas, sendo mais importante no Alentejo, onde representa 10,52% das descargas regionais e no Norte do país com 3,55%. Destaca-se a importância do verdinho nas descargas de Vila Real de Santo António e Sines com 17,46% e 10,52% respectivamente.[9]
Micromesistius poutassou Antoine Risso (1826), conhecido pelos nomes comuns de verdinho e maria-mole, é um peixe pertencente à classe Actinopterygii, à ordem Gadiformes e à família Gadidae. Morfologicamente, apresenta um corpo alongado, três barbatanas dorsais, duas barbatanas anais, uma barbatana caudal, um par de barbatanas peitorais e um par de barbatanas pélvicas. A sua coloração é acinzentada, aproximando-se do branco na zona ventral.
Kolmule (Micromesistius poutassou) eller blåvitling är en havslevande rovfisk av familjen torskfiskar.
Långsträckt kropp med blåaktigt glänsande färg, vanligtvis mörkare upptill och ljusnande längs sidorna ner till den nästan silvervita buken. Mun- och gälhålor är svarta. Tre separata ryggfenor där baserna ej möts (till skillnad från bland annat torsk och skäggtorsk). Två analfenor. Längd upp till 50 cm, vikt upp till 0,83 kg.[1][2]
Från Grönlands sydspets över Nordatlanten runt södra Island till Barents hav; vidare söderöver från norra Norge via Skagerack längs östra Atlantkusten och Brittiska öarna ned till västra Medelhavet. Fortsatt mot syd längs Afrikas kust till Kap Bojador på västra Saharakusten. Kan också uppträda vid sydöstra Kanadas och nordöstra USA:s kuster. I Sverige i Skagerack och norra Kattegatt.[2][1]
Lever i stim på djupt vatten, vanligtvis 50 till 400 m. Kan dock gå så djupt som 2 000 m. Går högre upp under natten. Tar fiskar, kräftdjur, blötdjur och zooplankton både vid bottnen och högre upp.[2]
Kolmulen kan bli 20 år.[3]
Kolmulen blir könsmogen omkring tre års ålder.[3]
Leken försiggår på djupt vatten under våren, i varmare vatten redan från januari. Ägg och yngel är pelagiska; ynglen drar sig mot bottnen vid en längd av ungefär 15 cm.[2]
Kolmulen fiskas både som industrifisk (för att ge olja och fiskmjöl) och matfisk. Den tas framför allt med trål. Även andra metoder som långrev förekommer. Enligt FAO togs 1996 i hela världen 631 120 ton, varav 611 420 ton i Nordatlanten. Största enskilda fångstnation var Norge med 356 054 ton.[3]
Kolmule (Micromesistius poutassou) eller blåvitling är en havslevande rovfisk av familjen torskfiskar.
Micromesistius poutassou (Risso, 1827)
Ареал
Се́верная путассу́[1] (лат. Micromesistius poutassou) — вид рода путассу семейства тресковых. Может достигать длины 50 см, но обычная длина её 30—35 см. Она распространена преимущественно в северной части Атлантического океана от западной части Средиземного моря до Исландии, Шпицбергена и западных частей Баренцева моря[2].
Тело вытянутое, покрыто очень мелкой, легко опадающей циклоидной чешуёй. Усик на подбородке отсутствует. Между тремя спинными плавниками широкие промежутки. В первом и втором спинных плавниках по 11—15 мягких лучей, а в третьем 20—27 мягких лучей. Первый анальный плавник очень длинный, с 31—39 мягкими лучами, а второй с 22—29 мягкими лучами. Хвостовой плавник с небольшой выемкой. Маленькие брюшные плавники расположены перед грудными.
Спина серо-голубая, бока серебристые, а брюхо белого цвета. У основания грудных плавников иногда имеется небольшое тёмное пятно [3].
Питается планктонными ракообразными, а также личинками и молодью рыб — светящихся анчоусов, сельди, трески и других видов. В свою очередь, сама путассу служит пищей для трески, пикши и морских млекопитающих, таких как гринды и обыкновенные дельфины.
Северная путассу впервые созревает при длине тела 17—20 см, как правило, 23—26 см, в возрасте от 2 до 4 лет. Растет медленно и в возрасте 8—10 лет достигает длины 30—35 см.
Размножается в южной части ареала, преимущественно на глубине 180—300 м и глубже, при температуре воды 8—10°. Нерест порционный. Икра пелагическая, развивается в придонных слоях. Личинки и мальки пелагические, переносятся океаническими течениями в верхних слоях воды над глубинами свыше 1000 м[4].
В северо-восточной части Атлантического океана распространена от западной части Средиземного моря до Исландии. Встречается в Балтийском, Северном и западной части Баренцева моря и у Шпицбергена. В северо-западной части Атлантики встречается от Новой Шотландии до юга Гренландии.
Начало широкого промышленного лова этой рыбы пришлось на 70-е годы XX века. В соответствии с данными подразделения ООН Food and Agriculture Organization, путассу стала пятой по объему улова промысловой рыбой в 2006 году[5]. В начале 2010-х годов уловы северной путассу существенно снизились [6].
Мировые уловы северной путассу Год 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012 2013 2014 Улов, тыс. т 2429 2070 2039 1685 1283,5 641 551,5 108 379 631,5 1160,9Обычно в продажу путассу поступает не в свежем виде, а в замороженном, либо в виде полуфабрикатов.По вкусу путассу напоминает хека. Путассу используют как столовую рыбу, из неё готовят кулинарную продукцию (варёную и жареную), а из печени производят натуральные консервы. Также в большом количестве её вялят, после чего она поступает в продажу целиком или в виде нарезки филе.
Се́верная путассу́ (лат. Micromesistius poutassou) — вид рода путассу семейства тресковых. Может достигать длины 50 см, но обычная длина её 30—35 см. Она распространена преимущественно в северной части Атлантического океана от западной части Средиземного моря до Исландии, Шпицбергена и западных частей Баренцева моря.
藍鱈為輻鰭魚綱鱈形目鱈科的其中一種，分布於北大西洋區，從巴倫支海、挪威海至地中海西部；格陵蘭南部至美國東北部海域，棲息深度150-1300公尺，本魚背鰭3個，臀鰭2個，背部藍灰色，腹部白色，胸鰭基部有一黑點，背鰭軟條24-28枚，臀鰭軟條33-39枚，體長可達50公分，棲息在大陸棚及大陸坡，喜群游，具迴游習性，屬肉食性，以甲殼類、頭足類及小魚等為食，為高經濟價值的食用魚。
藍鱈為輻鰭魚綱鱈形目鱈科的其中一種，分布於北大西洋區，從巴倫支海、挪威海至地中海西部；格陵蘭南部至美國東北部海域，棲息深度150-1300公尺，本魚背鰭3個，臀鰭2個，背部藍灰色，腹部白色，胸鰭基部有一黑點，背鰭軟條24-28枚，臀鰭軟條33-39枚，體長可達50公分，棲息在大陸棚及大陸坡，喜群游，具迴游習性，屬肉食性，以甲殼類、頭足類及小魚等為食，為高經濟價值的食用魚。
.jpg)
