La listèria monocitògena (Listeria monocytogenes) és un bacteri firmicut estès a tota mena d'ambients (sòl, aigües o microbiota fecal de diversos mamífers)[1] com a sapròfit, però també és capaç de fer la transició a patogen intracel·lular quan és ingerit per humans i animals, jugant un paper com a patogen oportunista.[2]
És l'agent causant de la listeriosi i es considera un dels patògens d'origen alimentari més virulents, amb una letalitat del 20-30%.[3] Responsable d'aproximadament 2.500 casos i 500 morts registrats cada any als Estats Units, la listeriosi és la primera causa de mort entre els patògens dels aliments, superant fins i tot salmonel·la i botulisme.[4][5]
L. monocytogenes és un bacteri grampositiu, de forma bacil·lar, no formador d'espores, catalasa positiu, oxidasa negatiu, anaerobi facultatiu i productor d'una β-hemolisina (degradació total de l'Agar sang). Quan l'organisme creix entre 20-25ºC produeix i assembla flagels a la superfície cel·lular, en canvi a 37ºC la producció baixa notablement.[6]
L. monocytogenes fou descoberta al 1924 per E.G.D. Murray a Cambridge, gràcies a la mort de sis conills i cobais de laboratori que patien mononucleosis; la seva descripció no va ser publicada fins al 1926. Murray i colaboradors l'anomenaren de primera instància Bacterium monocytogenes,[7] però al 1927 Pirie va canviar el nom a Listerella hepatolytica.[6] Hi va haver una gran confusió sobre la nomenclatura del microorganisme fins al 1940 quan s'oficialitzà el nom actual a la 6a edició de Bergey Manual of Determinative Bacteriology.[8]
Tot i que les descripcions clíniques del patogen, tant en humans com en animals, es varen començar a fer durant els anys 20, no va ser reconegut com a causant de meningitis, sèpsis i infeccions neonatals fins al 1952 a Alemania.[9] Al 1966 Gray i Killinger van fer la primera publicació oficial sobre L. monocytogenes i les seves diferents infeccions en humans o animals.[6]
A començaments del 1980 es reconeix, finalment, la transmissió a través dels aliments de L. monocytogenes, a més a més durant tota la dècada s'observa un augment de casos reportats de listeriosis. Com els brots epidèmics de 1983 i 1985 a Canadà i California respectivament, que varen acabar de confirmar el paper dels aliments per la dissiminació del patogen.[1] Des de llavors el bacteri s'ha vist com l'agent causant de diferents brots alimentaris arreu d'Amèrica del Nord i Europa.[6]
Al 2001 es creà "The Canadian Listeriosis Reference Service" per la investigació de brots i desenvolupar una base de dades molecualr d'aïllats de L. monocytogenes.[8]
Gràcies a mètodes moleculars, el total de 214 soques aïllades fins al moment s'han pogut distribuir en 4 llinatges diferents (I, II, III i IV). Inicialment, al 1989, van ser descoberts els dos primers, però subseqüentment es van afegir els dos últims.[10][11]
Analitzant el serotip de les soques de L. monocytogenes, basat en antigens cel·lulars (O) i antigens flagel·lars (H),[12] s'han pogut diferenciar, al menys, 13 serotips que es poden subdividir en els llinatges:[11]
L. monocytogenes és un bacteri present en tota mena d'ambients; des del tracte intestinal d'una gran varietat de mamífers (inclosos els humans), superfícies de vegetals, una gran varietat de sòls, aigües, aliments, indústries, entre d'altres. Els indicis ecològics apunten a que es tractaria d'un bacteri sapròfit amb la capacitat de sobreviure i replicar-se en protozous que la depreden, una estratègia que segueixen altres tipus de microorganismes.[13][14]
No obstant, el seu paper en la majoria d'aquests ambients no està ben caracteritzat i en molts casos se'n troben solament formes vegetatives a l'espera de que les condicions siguin òptimes pel seu creixement.[13]
La seva gran diversitat de soques dificulta molt la tasca d'estudiar la seva biologia i ecologia, doncs les condicions de creixement, ambients en els que persisteix, capacitat de formar biofilms, entre d'altres; varien molt en funció de la soca.[15]
Kadam et al. (2013) van demostrar que un gran nombre de soques de L. monocytogenes són formadores de biofilms amb una elevada diversitat, depenent de la composició del medi (tipus de superfície) i la temperatura. Hi ha soques capaces d'adherir-se a l'acer inoxidable, al vidre o a superfícies de la indústria alimentària.[13] Tot i això, manquen evidències que confirmin la formació per part de L. monocytogenes de biofilms veritables: múltiples cèl·lules i polímers extracel·lulars que aporten protecció e interacció entre cèl·lules.[13] Degut a això L. monocytogenes és considerat un microorganisme pobre com a formador de biofilms i qüasi sempre es parla de biofilms mixtes formats a partir de la interacció entre diferents espècies bacterianes ("dual-species").[15]
La formació de biofilms acostuma a estar lligada a l'obtenció de resistències a antimicrobians, però en aquest cas la biomassa viable que forma el biofilm no presenta cap dificultat a l'hora de ser eliminada d'un punt de contaminació.[15]
En anglès "Long-Term survival phase", consisteix en una sèrie de canvis bioquímics i morfològics a nivell cel·lular, que són deguts a una variació del patró d'expressió genètica, i que porten al bacteri a un estat de letàrgia. Això li permet aturar el seu cicle biològic i perdurar durant llargs períodes de temps a l'espera de que les condicions de creixement tornin a ser favorables. Un canvi estructural del bacteri, clarament apreciable, és la transició de morfologia bacil·lar flagel·lada típica de L. monocytogenes a una morfologia cocal sense flagels.[13]
Se'n desconeix els mecanismes biològics subjacents, però s'ha comprovat que aquest estat li permet tolerar major condicions d'estrès, com podrien ser-ho; elevada temperatura i pressió, i exposició a agents antimicrobians com antibiòtics. Es creu que fins i tot podria resistir processos de neteja i desinfecció usats en la indústria alimentària, fet que justificaria la seva persistència en aquests ambients que, suposadament, no ofereixen les condicions necessàries per al seu creixement.[13]
Molts tipus de vertebrats homeoterms han provat ser reservoris de L. monocytogenes. Entre ells; molts animals de granja i humans portadors asimptomàtics. Diversos estudis in vitro confirmen que diferents espècies de nemàtodes bacteriofàgics i alguns artròpodes presenten el bacteri viu al tracte digestiu i també als excrements, cosa que posa aquestes espècies en el punt de mira com a possibles vectors i/o reservoris del patogen.[5][15]
De forma similar a altres bacteris com Legionella pneumophila, altres espècies del gènere Listeria o, fins i tot, algunes espècies del gènere Mycobacterium, L. monocytogenes presenta la capacitat de sobreviure a la fagocitosi per part de protists depredadors de bacteris, evitar la seva digestió i arribar a duplicar-se al seu interior. Aquesta estratègia justificaria la seva capacitat per esdevenir patògens ocasionals d'animals superiors, on trobem que molts mecanismes moleculars de fagocitosi per part de cèl·lules immunitàries fagocítiques són altament conservats al llarg de la filogènia dels eucariotes.[14][16]
Un altre fet de gran rellevància és la capacitat de molts protozous de formar quists de resistència, doncs podria ser una altre manera per part dels bacteris de sobreviure a condicions desfavorables. En un estudi realitzat amb una espècie no identificada de Acanthamoeba, es va veure que la majoria de la població del protozou s'enquistava en resposta a una elevada densitat intracel·lular de L. monocytogenes i, d'aquesta manera, aconseguia erradicar el bacteri i sobreviure a la seva infecció. En contraposició, altres estudis realitzats posteriorment amb Acanthamoeba castellanii i diversos patògens humans relacionats amb infeccions alimentàries, es va veure que L. monocytogenes resistia el procés d'enquistament i des-enquistament, permetent-li sobreviure a condicions desfavorables com la presència d'agents antibacterians durant llargs períodes de temps. En front les mateixes condicions, el bacteri presentava una pèrdua total de la viabilitat si no s'afegia el protozou al medi.[14][17]
Aquests fets posen de manifest el potencial que tenen els protozous com a vectors, reservoris i mecanisme de resistència en tota mena d'ambients, fins i tot en ambients antropogènics com indústries alimentàries, on quists d'Acanthamoeba castellanii han mostrat tindre una elevada prevalença.[14][17]
L. monocytogenes ha estat detectada en tota mena de sòls, destacant aquells que presenten elevada activitat hídrica, han estat recentment cultivats o són propers a pastures. A més grau d'humitat i contingut en matèria orgànica, més prolongada es veu la seva supervivència en aquest tipus d'ambients. En un estudi dut a terme a Alemanya; de 746 mostres de diferents sòls es van aïllar un total de 160 soques, i la incidència total de L. monocytogenes en les mostres va ser del 21.4%.[5][13]
Un altre factor de gran rellevància en la persistència i/o desenvolupament de L. monocytogenes en sòls, és el tipus de microbiota autòctona d'aquests ambients. S'ha comprovat que, en general, una pèrdua de diversitat i abundància d'altres microorganismes presents al sòl, facilita la implantació, supervivència i desenvolupament de L. monocytogenes. Això remarca la gran pressió que exerceix aquesta microbiota autòctona sobre aquest bacteri.[5]
En funció de la soca, les condicions de supervivència i creixement poden variar notablement, però un fet general que cal tindre en consideració és que L. monocytogenes presenta una gran capacitat d'adaptabilitat a condicions adverses. S'ha descrit que, quan aquestes canvien progressivament, el bacteri pot romandre en estat vegetatiu o amb cicles biològics extremadament lents en condicions molt desfavorables.[18][19]
Es podria establir que un límit aproximat d'acidesa per a la supervivència de L. monocytogenes seria de 3.35, però cal remarcar que dependrà de la resta de factors, la soca i la rapidesa amb la que canviï el pH del medi.[19]
Per tal d'eliminar els cations hidrogen que es generen com a conseqüència del pH àcid, aquest s'acoblen a la cadena de transport d'electrons i també s'exporten activament a l'exterior mitjançant ATPases que hidrolitzen ATP.[18]
S'expressen dos sistemes de regulació: Sistema de dos components lisR/lisK i Sistema glutamat descarboxilasa (GAD) que permeten augmentar el pH intracel·lular. El primer es un sistema on una cinasa d'histidina permet la detecció de les condicions àcides ambientals i una altra proteïna estableix una resposta a aquest estrès. El segon es troba compost per tres gens (gadA, gadB i gadC) que porten a terme la descarboxilació del glutamat produint la reacció: [18][20]
Segons un model matemàtic, s'estima que l'activitat hídrica mínima que permet creixement en L. monocytogenes és de 0.49, tot i que no ha estat confirmat per la dificultat que presenta fixar la resta de paràmetres que poden influir.[19]
Es sintetitzen proteïnes de xoc salí (Ssp) i proteïnes d'aclimatació a l'estrès (Sap) on trobem: GbuA, transportador osmoprotector de betaïna de glicina, i el gen ctc, relacionat amb la resistència a elevada osmolaritat en absència d'osmoprotectors com la betaïna de glicina. També es produeixen soluts compatibles.[18]
El factor sigma σB de la RNA polimerasa també té una funció important i trobem un sistema de dos components kdp relacionat amb la captació de l'ió potassi (K+) produint un efecte protector davant l'alt contingut de sal.[18]
Es tracta d'un bacteri resistent a la refrigeració, malgrat que ha mostrat ser sensible a una combinació d'altes concentracions de CO₂ i baixes temperatures. En condicions de laboratori algunes soques han arribat a presentar creixement fins als -0.5ºC, tot i que el més habitual és que les temperatures mínimes de creixement es trobin en el rang de 0.5 i 5 ºC en els diferents medis de cultiu, i entre 3 i 4ºC en aliments.[19] Val a dir que en condicions de pH àcid, salinitat elevada i/o de competència microbiana, (especialment de bacteris de l'àcid làctic) la temperatura mínima a la que pot créixer augmenta considerablement.[13][21]
Com adaptació a les temperatures baixes i per tal de mantenir la membrana cel·lular fluida es produeix un augment dels àcids grassos insaturats i un augment de la proporció d'àcids pentadecanoics (C15:0) respecte els àcids heptadecanoics (C17:0). A més a més es dóna un canvi en la forma de ramificació dels àcids grassos de iso-metil a anteiso-metil.[18] Paral·lelament es sintetitzen proteïnes com proteïnes de xoc fred (Csps), proteïnes d'aclimatació al fred (Caps) i proteases (GroEL, CIpP i CIpB) que degraden polipèptids anormals o nocius pel microorganisme. I també, soluts compatibles com betaïna de glicina i carnitina que actuen com a crioprotectors.[18]
En quant a l'expressió gènica, trobem que a baixes temperatures el factor sigma σB de la RNA polimerasa que es troba actiu en situacions d'estrès i està relacionat amb la síntesi de soluts compatibles.[18] D'altra banda l'expressió dels factors de virulència de Listeria monocytogenes també depèn de la temperatura, i es dóna a 37ºC.[13]
El procés infectiu del bacteri comprèn diverses etapes:
La listeriosi humana és una infecció causada per L. monocytogenes que es transmet principalment a través del consum d'aliments contaminats per aquest bacteri.[25] Els primers casos de listeriosi humana van ser descrits l'any 1929 per A. Nyfeldt a partir de pacients amb septicèmia generalitzada.[8]
L. monocytogenes afecta amb més freqüència a determinats grups de persones: ancians, individus immunocompromesos i embarassades. Tot i això, també pot afectar persones fora d'aquests factors de risc. Pot donar-se de forma esporàdica o en forma de brots.[6][8]
La principal via de transmissió és a partir del consum d'aliments contaminats, com; carns (salsitxes, paté, pernil i pollastre), verdures, menjar precuinat amb peix o mol·luscs, llet no pasteuritzada, gelats i formatges. També existeixen altres formes de transmissió rarament vistes, com ara directament d'animals a humans, així com entre persones. En embarassades, la infecció es pot transmetre al fill a través de la placenta o bé durant el part si la vagina presenta el microorganisme.[25]
A partir de l'anàlisi de mostres fecals s'ha pogut establir que entre el 5% i el 10% de la població és portadora d'aquest bacteri (amb un augment considerable al personal de laboratori) i, en menor mesura, també n'hi ha que són portadors a la vagina.[8][25]
Anualment, la taxa d'incidència oscil·la entre 0,1 i 1 cas per cada 100.000 habitants. Es tracta d'una incidència baixa, tot i que recentment s'ha detectat que la seva taxa està en augment. Aquest increment es creu que no estaria relacionat amb factors geogràfics ni socioeconòmics, així com tampoc amb gènere, ètnia o serotips infecciosos; sinó amb una població més vella que presenta alguna condició que la predisposa i amb una major supervivència de la població malalta. S’ha hipotetitzat que la reducció de la concentració de sal fins un 20% en productes llestos pel consum seguint les recomanacions de les agències de seguretat alimentària l’any 2002 podria contribuir al creixement del microorganisme, si és que està present. Aquesta política s’hauria aplicat amb l’objectiu de prevenir malalties relacionades amb la hipertensió.[8][25]
Tanmateix, malgrat la baixa incidència, té una elevada fatalitat (o letalitat), entre un 20 i un 30%, tot i l'administració d'un tractament adequat i a temps. Donada la seva taxa de fatalitat, la listeriosi és, després de la salmonel·losi, la segona causa de mort relacionada amb una infecció que es transmet via aliments més freqüent a Europa i USA.[8]
La infecció per L. monocytogenes té un espectre simptomatològic.[8] En persones immunocompetents pot ser asimptomàtica o bé desenvolupar-se com una típica gastroenteritis febril autolimitada (infecció no invasiva),[25] mentre que en els individus que presenten algun dels factors de risc pot causar una infecció invasiva, que es pot manifestar de tres formes diferents:[8]
A Europa aproximadament el 10-20% dels casos clínics són associats a l'embaràs, però la gran majoria es donen en persones immunocompromeses no embarassades, sobretot en gent gran.[25]
D'altra banda, també pot causar una àmplia varietat d'infeccions localitzades, com ara conjuntivitis, peritonitis, osteomielitis, pericarditis, arteritis i fascitis necrosant, entre moltes altres.[25]
El període d'incubació, des de l'exposició (consum de l'aliment contaminat) fins a presentar símptomes, és variable segons el tipus d'infecció: en infeccions no invasives, entre 6 hores i 10 dies; en infeccions del torrent sanguini, entre 1 i 12 dies; en infeccions del sistema nerviós central, entre 1 i 14 dies; i en infeccions neonatals, entre 17 i 67 dies.[8]
El diagnòstic de la listeriosi és complicat degut al període d'incubació i a les múltiples manifestacions clíniques. A més, com que sovint els símptomes són compatibles amb els causats per altres malalties no se sospita aquesta possibilitat i, conseqüentment, hi ha un endarreriment en el seu diagnòstic que contribueix a la seva mortalitat.[8]
La seva identificació és duta a terme a través de tècniques microbiològiques estàndards. Es diagnostica a partir d'un cultiu positiu. És fàcilment cultivable a partir de mostres clíniques com són la sang (hemocultiu), el líquid cefaloraquidi, , el meconi, rentats gàstrics, el líquid amniòtic, els loquis o frotis de l'oïda de nadons. El cultiu de frotis vaginal o excrements (coprocultiu) no és d'utilitat degut a la figura del portador. Les mostres es cultiven en plaques d'agar sang i s'incuben durant 24-48 hores a 35ºC i una atmosfera ambiental. Si el bacteri hi és, creix formant colònies petites i rodones, beta hemolítiques. Cal establir un diagnòstic diferencial amb altres grampositius, com ara Streptococcus.[8][25] Patir listeriosi durant l'embaràs té conseqüències greus i és difícil de diagnosticar, de manera que caldria fer cultius de qualsevol embarassada amb febre i símptomes gastrointestinals.[25]
La PCR és l'única tècnica de detecció ràpida utilitzada en mostres clíniques. És particularment útil quan és probable que l'administració antibiòtica prèvia hagi compromès el cultiu. Les proves serològiques no són de caràcter diagnòstic donada la reactivitat antigènica creuada entre L. monocytogenes i altres bacteris grampositius com Staphylococcus, Enterococcus i espècies de Bacillus.[25]
És molt important iniciar el tractament tan aviat com es detecti la infecció, especialment en els casos de bacterièmia. El tractament antibiòtic consisteix en un beta-lactàmic, normalment penicil·lina o ampicil·lina, sol o en combinació amb gentamicina (aminoglicòsid). No s’ha demostrat que l’addició de gentamicina suposi un avantatge, ja que l’efecte sinèrgic només s’ha observat in vitro. En el cas que s’estigui tractant una embarassada, no és recomanable l’ús de gentamicina per possibles efectes teratogènics.[8][25]
En el cas que el pacient fos al·lèrgic als antibiòtics beta-lactàmics, es recomana l’ús de trimetoprim/sulfametoxazole o eritromicina. Aquest últim pot travessar la placenta i passar al líquid amniòtic, tot i que en dosis subterapèutiques. Els experts recomanen fer servir una alternativa diferent en aquests casos. També s’ha emprat vancomicina, linezolid, meropenem i rifampicina. Es coneixen pocs aïllats resistents a aquests antibiòtics.[8][25]
L. monocytogenes és resistent de forma intrínseca a l’àcid nalidíxic (CMI>128 mg/l) i mostra una susceptibilitat reduïda davant algunes fluoroquinolones importants, com ara ciprofloxacin. Les susceptibilitats del bacteri no han patit canvis considerables que s’hagin pogut demostrar in vitro en els últims 35 anys.[25]
En general, es recomana que la duració del tractament sigui almenys de 14 dies, tot i que passat aquest temps s’han descrit recaigudes en pacients immunodeprimits tractats amb penicil·lina, de manera que caldria allargar-lo en aquests casos.[8][25]
No hi ha disponible una vacuna per la immunització contra la listeriosi. No obstant això, als individus asimptomàtics amb un risc elevat de patir la infecció degut a la ingesta d'un aliment implicat en un brot, se'ls pot administrar ampicil·lina o trimetoprim/sulfametoxazole durant 7 dies com a prevenció. En termes generals, caldria evitar el consum de carn i peix crus o poc cuinats, especialment en el cas d'embarassades.[25]
El diagnòstic ràpid i el tractament antibiòtic augmenten la probabilitat d'una evolució favorable. És imprescindible la identificació de les estratègies més eficients per l'avaluació de riscos des de la producció dels aliments fins al moment del seu consum. En molts països no és una infecció de declaració obligatòria, fet que podria esbiaixar els resultats per la incidència, que podria ser major del que es coneix.[8]
L. monocytogenes es troba distribuïda de forma ubiqua i es pot trobar contaminant molts aliments però els aliments més afectats en els brots i en els casos esporàdics de listeriosi són els aliments a punt per consumir (RTE=ready-to-eat). Com:[26][13]
Tot i això, durant l'elaboració d'aliments pot arribar a contaminar qualsevol aliment per diverses vies: contacte amb femtes, contaminació creuada, etc.[26]
El més important és saber si un determinat aliment suporta el seu creixement, cosa que ha demostrat ser molt complicat de determinar, doncs depèn de molts factors que no estan ben descrits. Alguns exemples d'aquests factors són; la soca, les condicions de preservació del aliment, si aquest ha estat tallat o perforat, si te diverses fases que puguin afavorir l'aparició de nous nínxols ecològics, entre d'altres.[13]
Un exemple del darrer cas, seria el brot alimentari que devia el seu origen a pomes dolces, doncs ni el carmel que les recobria ni aquesta fruita són ambients que suportin el creixement de L. monocytogenes. Es creu que la combinació d'ambdós aliments, juntament amb el pal que perfora la fruita, pot donar lloc a un nou microambient que sí suporti el creixement d'aquest patogen.[13]
Aquest darrer cas posa en manifest la complexitat d'aquest microorganisme i la gran dificultat que presenta a l'hora d'establir criteris microbiològics en aliments de consum humà o animal.[13]
Inicialment, el 23 de setembre de 1999 el Comitè científic sobre mesures veterinàries relatives a la salut pública (SCVPH) va establir dos límits microbiològics per als RTE que determinaven absència en 25 grams per a aquells aliments on L. monocytogenes rarament creix o que han patit un tractament listericida i 100 ufc/g en aliments sense tractament o on el bacteri sí que pot créixer.[27]
Al 2000, a Espanya, es va generar un reial decret, RD 3484/2000, on s'estableixen normes d'higiene per a l'elaboració, distribució i comerç de menjar preparat. Paral·lelament es generen directives europees que entre el 2002-2004 es van unificar generant un reglament únic (CE 178/2002) que harmonitzen, combinen i simplifiquen les exigències d'higiene abans detallades en les directives que cobrien la higiene dels productes alimentaris, especialment els d'origen animal.[27]
I al 2005 s'estableix una normativa europea (CE 2073/2005) que estableix els criteris microbiològics següent:[27]
Criteris microbiològics per a L. monocytogenes establert en el reglament de la normativa europea CE 2073/2005 Categoria del producte pla de mostreig límits Fase en la que s'aplica el criteri n c Aliments RTE destinats a lactants i usos mèdics 10 0 Absència en 25 grams Productes comercialitzats durant la seva vida útil. Aliments RTE que poden afavorir el creixement del microorganisme no destinats ni a lactants ni usos mèdics 5 0 100 ufc/grams d'aliment Productes comercialitzats durant la seva vida útil. 5 0 Absència en 25 grams d'aliment Abans que l'aliment hagi deixat el control immediat de la empresa que el produeix. Aliments RTE que no afavoreixen el creixement del microorganisme 5 0 100 ufc/grams d'aliment Productes comercialitzats durant la seva vida útil.n: nombre de mostres a agafar d'un lot; c: nombre màxim de mostres acceptades amb resultat no satisfactori (superen el límit).
Hi ha hagut un gran debat internacionalment sobre com s'ha de regular la presència d'aquest microorganisme. En el cas de la UE i Canadà s'estableix que en aquells aliments que han donat casos de listeriosi són regulats de forma més estricta (absència en 25 grams) que els aliments que no han donat casos de listeriosi (100 ufc/grams). En canvi, en els EEUU i Regne Unit mantenien criteris de tolerància 0 (absència en 25 grams) perquè que no es pot córrer cap risc de fixar un límit si la dosi infectiva es desconeguda. Tot i això, per petició popular, adscrita per 15 associacions, la FDA va adoptar el límit de 100 ufc/grams en els aliments que no permetien el creixement del microorganisme l'any 2008.[27]
El mètode de referència per a Listeria monocytogenes es troba explicat en la ISO 11290 on trobem mètodes de presència/absència i mètodes de recompte. Es portaran a terme mètodes de recompte o de presència/absència en funció del criteri que s'apliqui. És a dir, per exemple, en el cas de productes destinats a usos mèdics o lactants, el criteri ens indica que el límit és absència en 25 grams, i per tant, s'aplicaran mètodes de presència/absència. Mentre que en el cas de RTE que no afavoreixen el creixement del microorganisme, el límit microbiològic és de 100 ufc/gram s'aplicaran mètodes de recompte.[28]
S'agafen 25 grams de mostra i s'afegeixen en una bossa d'Stomacher que conté 9 vegades més el volum o pes de la mostra de Brou Half Fraser. Tot el contingut s'homogeneïtza de 3 segons a 3 minuts en l'Stomacher i es deixa incubant a 30 ± {displaystyle pm } 
En les plaques de ALOA Listeria monocytogenes forma colònies blaves-verdoses amb un halo opac a les 24 hores, en contraposició amb una altra espècie de Listeria molt semblant que és Listeria ivanovii que presenta l'halo a les 48 hores. En el cas de les plaques Agar Oxford les colònies són de color gris envoltades per un halo negre a les 24 hores i a les 48 hores es tornen negres, a vegades amb un color verd brillant, són més grans i tenen un halo negre amb el centre de la colònia enfonsat. El primer medi conté, entre altres, un compost cromogènic que es degradat per la beta-glucosidasa (present en Listeria monocytogenes) i fosfatidilinositol degradat per la fosfolipasa C (present en el microorganisme). El segon medi conté esculina que en presència d’ions Fe3+ forma un compost fenòlic de color negre.[28][32][33][34][35]
Per confirmar que aquestes colònies són realment Listeria monocytogenes es ressembren 5 colònies en Agar sang de cavall (Horse blood agar). També proposen confirmacions opcionals com: API Listeria, PCR, Test cAMP, etc. Com que Listeria monocytogenes és molt semblant a Listeria ivanovii es poden fer ressembres en medi ALOA de confirmació.[28][32][33][34][35]
Es prepara un homogeneïtzat com en el cas anterior però en aigua de peptona (BPW) o diluent salí de peptona (PSD) i s'homogeneïtza en l’Stomacher entre 30 segons i 3 minuts. Es prepara la dilució 10-1 i altres dilucions, si es necessari, en PSD i es sembren en superfície una o dues plaques de medi ALOA. Si el nombre esperat és molt elevat es pot utilitzar el sembrador de plaques en espiral. Les plaques s’incuben a 37ºC durant 48 hores, tot i que s’examinen a les 24 hores i després a les 24 hores següents.[28][32][33][34][35]
Es subcultiven 5 colònies presumptives en Agar sang de cavall i també, com a confirmació opcional, es poden usar galeries API o PCR.[28][32][33][34][35]
Finalment es calculen les ufc/g o ml que tenim. Es important remarcar que el nombre màxim de colònies per placa no ha de ser major a 150 (en el cas de la sembra en superfície), mentre que en el cas de sembra en espiral un mínim de 20 colònies per cada segment.[28][32][33][34][35]
La listèria monocitògena (Listeria monocytogenes) és un bacteri firmicut estès a tota mena d'ambients (sòl, aigües o microbiota fecal de diversos mamífers) com a sapròfit, però també és capaç de fer la transició a patogen intracel·lular quan és ingerit per humans i animals, jugant un paper com a patogen oportunista.
És l'agent causant de la listeriosi i es considera un dels patògens d'origen alimentari més virulents, amb una letalitat del 20-30%. Responsable d'aproximadament 2.500 casos i 500 morts registrats cada any als Estats Units, la listeriosi és la primera causa de mort entre els patògens dels aliments, superant fins i tot salmonel·la i botulisme.
L. monocytogenes és un bacteri grampositiu, de forma bacil·lar, no formador d'espores, catalasa positiu, oxidasa negatiu, anaerobi facultatiu i productor d'una β-hemolisina (degradació total de l'Agar sang). Quan l'organisme creix entre 20-25ºC produeix i assembla flagels a la superfície cel·lular, en canvi a 37ºC la producció baixa notablement.
Listeria monocytogenes je malá grampozitivní, pohyblivá nesporulující bakterie z čeledi Listeriaceae. Jako saprofyt a epifyt kolonizuje trávicí trakt člověka i zvířat, žije také ve vodě, bahně nebo půdě, je schopna kontaminovat potraviny a krmiva a jako potenciální patogen je původce onemocnění lidí i zvířat, listeriózy. V Evropě a USA způsobuje listerie nejvíce úmrtí ze všech známých potravinových patogenů.[1][2]
L. monocytogenes je kataláza pozitivní, malá a krátká grampozitivní tyčinka, která tvoří i kokoidní formy, delší buňky naopak připomínají korynebakterie [3]. Jsou aerobní nebo fakultativně aerobní, nenáročné a schopné růst i při vysokých koncentracích soli. Netvoří spory ani pouzdra, nejsou acidorezistentní, zato jsou porozuhodně odolné vůči nízkým teplotám a dokážou se množit i při 4 °C.
Při teplotě 20-25 °C tvoří bičíky a jsou pohyblivé [4].
Sérologickými metodami se na základě odlišnosti O somatických antigenů bakteriálních těl a H bičíkových antigenů rozlišuje 13 sérotypů L. monocytogenes. O antigeny se označují čísly (1-4) a H antigeny malými písmeny (a-e). Naprostá většina případů listeriózy u člověka je způsobena třemi z nich: 1/2a, 1/2b, a 4b. Tento fakt do značné míry maří snahu snadno zjistit virulentní kmen L.monocytogenes a podniknout nutné kroky k zastavení jeho šíření.
V současnosti se proto pracuje na pochopení příbuzenských vztahů sérotypů, podskupin a genetických linií L. monocytogenes, založené na rozdělení pomocí pulzní nebo multilokusové elektroforézy a ribotypizace. [5].
L. monocytogenes byla kromě člověka izolována z nejméně 42 druhů divoce žijících i domestikovaných savců, 17 druhů ptáků, byla nalezena i v tělech ryb, korýšů, mlžů, much. Studie naznačují, že L. monocytogenes žije v trávicím traktu až 10% lidí, aniž by u nich vyvolala příznaky nemoci [6].
Vyskytuje se také volně ve vnějším prostředí, v půdě, ve vodě, na rostlinách, přežije i v silážích.
L. monocytogenes je nenáročná bakterie, roste velmi dobře na krevním nebo tryptózovém agaru, kde po 24 hodinové inkubaci při 37 °C vytváří okrouhlé, 1-2 mm velké kolonie modrošedé barvy. Na krevním agaru způsobuje částečnou hemolýzu, která ale nepřesahuje okraje kolonií.
Schopnosti L. monocytogenes růst při nízkých teplotách se využívá při selektivní kultivaci, kdy se vzorek nejprve kultivuje při 4 °C (po dobu 4 týdnů až 6 měsíců) a následně se pomnožuje na selektivních bujonech (UVM 1 a UVM 2).
Při vyšetřování vzorků se použávají izolační půdy, tryptózový agar obohacený o selektivní složky nebo chromogenní půdy, které přímo odliší Listerii monocytogenes od ostatních druhů.
V mikroskopických preparátech se vyskytují samostatně, mohou tvořit dvojice nebo krátké řetízky, typickým je uspořádání do shluků připomínajících palisádu - tyčinky se navzájem dotýkají delšími stranami.
Jednotlivé druhy listérií je možno rozlišit také pomocí CAMP-testu, biochemicky, pomocí PCR nebo histochemickými metodami, jako je nepřímá nebo přímá sendvičová ELISA aj.[7].
L. monocytogenes je fakultativní intracelulární parazit, je schopná proniknout do hostitelské buňky a množit se v ní. Faktory virulence jsou proteiny, které umožňují bakterii žít a množit se v hostitelském organismu.
Za adhezi L. monocytogenes k hostitelské buňce jsou zodpovědné povrchové proteiny Ami[8], bakteriální adhezin, který se váže na fibronektin sliznic[9] a povrchový protein p104 [10], internalin A a internalin B slouží k průniku do buňky indukcí fagocytózy, fosfolipázy, fosfatidylinositol-specifická fosfolipáza C a fosfatidylcholin-specifická fosfolipáza C, společně listeriolysin O, který tvoří póry v buněčné membráně vazbou na cholesterol v ní obsažený, naruší stěnu lysozomu a umožní buňce dostat se do cytoplasmy, kde se množí. Listeriolysin a fosfolipázy jsou zároveň cytolytickými toxiny, hemolyziny.
Baktérie produkuje také Zn2+dependentní proteázu, která působí jako exotoxin, povrchový protein LMaA je zřejmě zodpovědný za indukci pozdní hypersenzitivity a povrchový komplex Ei, izolovaný z buněčné stěny, je strukturou i účinky pozoruhodně podobný[11] endotoxinům gramnegativních bakterií - L. monocytogenes je jediná grampozitivní bakterie, která je tvoří.
Kromě člověka jsou vnímavá i zvířata, z domestikovaných druhů hlavně ovce, skot, prase a kur domácí (viz článek listerióza ptáků).
K infekci dochází nejčastěji perorálně infikovanými potravinami (nebo krmivem), k pomnožení L. monocytogenes v potravinách může dojít při primární kontaminaci syrových potravin, jako je nedostatečně pasterované mléko, měkké sýry, paštika, krůtí maso, drůbeží párky nebo zelenina, a dále při sekundární kontaminaci v průběhu vlastního vaření a uchování hotových pokrmů při pokojové teplotě, zkřížené kontaminaci při přípravě potravy a při nedostatečné osobní hygieně zaměstnanců manipulujících s potravinami. Vstupní branou se ale můžou stát i sliznice spojivky nebo urogenitálního ústrojí.
Při dostatečné funkci imunitního systému k onemocnění buďto vůbec nedojde, nebo proběhne bezpříznakově, eventuálně s mírnými příznaky, jako je nevolnost, zvracení, průjem nebo chřipce podobné symptomy. Listérie se mohou množit v buňkách střevní sliznice, ale dále do organismu nepronikají.
Je-li organismus oslabený stářím, nemocí nebo graviditou, listérie se šíří lymfatickými a krevními cévami a proniká do tkání. Protože L.monocytogenes má afinitu k mozkové tkáni a ke gravidní děloze a plodu, projevuje se tato forma listeriózy život ohrožujícími meningitidami, meningoencephalitidami nebo encefalitidami dospělých a infekcí placenty, plodových obalů a celkovým generalizovaným onemocněním plodu provázeného septikémií, která vede k potratům ve druhém a třetím trimestru, narozením mrtvých nebo těžce nemocných novorozenců, kteří umírají krátce po porodu.
U většiny druhů zvířat se listerióza projevuje stejně jako u člověka - tedy postižením mozku u dospělých zvířat, zmetání a septikémie mláďat. Encefalická forma probíhá perakutně a často končí úhynem zvířat. Podobně listerióza drůbeže má velmi rychlý průběh s vysokou smrtností. Nicméně i u zvířat se vyskytuje bezsymptomatičtí nosiči nákazy, kteří vylučují L.monocytogenes výkaly i mlékem.
Po průniku do organismu se L. monocytogenes adheruje na hostitelskou buňku a indukuje fagocytózu - bakterie je tak pozřena i buňkami, které za normálních okolností nefagocytují. Dostane se tak do fagozomu, ze kterého ale musí uniknout, jinak by byla zničena během oxidačního vzplanutí. Vyloučí proto hemolyziny, které rozruší membránu fagozomu a dostává se do cytoplasmy.
V cytoplasmě se bakterie množí a exprimuje na svém povrchu protein Act A, který se váže na aktin hostitelské buňky a ovlivňuje jeho polymeraci a depolymeraci. Takto se listérie snadno pohybují po buňce a stejného mechanismu využívají k infekci dalších, okolních buněk - pomocí aktinu vytvoří jakýsi "prst", výběžek, který obsahuje živou bakterii - prst se zasune do sousední buňky a listérie "přestoupí", aniž by se dostala do mezibuněčného prostoru.
Při oslabení imunitního systému bakterie napadají i samotné bílé krvinky, monocyty, makrofágy nebo polymorfonukleáry a využívají je jako prostředek k šíření se po celém organismu a do cílových orgánů.
V Česku je výskyt a množství L. monocytogenes v potravinách a potravinářských provozech kontrolováno hygienickými stanicemi, Státní zemědělskou a potravinářskou inspekcí (SZPI) a Státní veterinární správou (SVS).
L. monocytogenes je citlivá k penicilinu, ampicilinu, vancomycinu, lizenolidům, azithromycinu a kotrimoxazolu. Betalaktamová antibiotika jsou účinná jen v kombinaci s aminoglykosidy.
Obrázky, zvuky či videa k tématu Listeria monocytogenes ve Wikimedia Commons
Listeria monocytogenes je malá grampozitivní, pohyblivá nesporulující bakterie z čeledi Listeriaceae. Jako saprofyt a epifyt kolonizuje trávicí trakt člověka i zvířat, žije také ve vodě, bahně nebo půdě, je schopna kontaminovat potraviny a krmiva a jako potenciální patogen je původce onemocnění lidí i zvířat, listeriózy. V Evropě a USA způsobuje listerie nejvíce úmrtí ze všech známých potravinových patogenů.
Listeria monocytogenes ist ein nicht-sporenbildendes, grampositives, stäbchenförmiges, fakultativ-anaerobes und aufgrund von Flagellen bewegliches Bakterium (polare oder peritriche Begeißelung). Benannt wurde es nach dem englischen Chirurgen Joseph Lister sowie der häufig als Auswirkung einer Infektion auftretenden Monozytose, einer Vermehrung der Monozyten im Blut. Es ist in der Regel pathogen und verursacht eine Reihe von Erkrankungen beim Menschen und bei Tieren, die als Listeriose bezeichnet werden. Der häufigste Infektionsweg ist die Aufnahme über verunreinigte Lebensmittel.
Listeria monocytogenes ist nicht auf bestimmte Wirtsorganismen oder Lebensräume beschränkt und gilt als ubiquitär verbreitet. Es wurde in einer Reihe von Wild- und Haustieren gefunden, darunter mindestens 37 Säugetierarten, mindestens 17 Vogelarten und vereinzelt auch Fischen und Schalentieren. Wahrscheinlich sind etwa ein bis zehn Prozent aller Menschen ebenfalls infiziert und scheiden den Erreger über den Stuhl aus. Darüber hinaus ist Listeria monocytogenes auch im Boden, in Gewässern, auf Pflanzen und in anderen natürlichen Lebensräumen nachweisbar und in der Lage, auf vielen verschiedenen Oberflächen Biofilme auszubilden.
Eine Listeria-monocytogenes-Zelle hat einen Durchmesser von 0,4 bis 0,5 Mikrometern und eine Länge von 0,5 bis 2,0 Mikrometern. Sie tritt entweder einzeln oder in Form von V- oder Y-förmigen Ketten auf und ist Katalase-positiv sowie Indol- und Oxidase-negativ. Darüber hinaus hydrolysiert sie keinen Harnstoff und ist kein Nitratreduzierer. Auf Kulturplatten bildet Listeria monocytogenes bis zu einem Millimeter große runde, blaugraue und durchscheinende Kolonien. Die Morphologie ist ähnlich derjenigen von Streptococcus agalactiae,[1] mit dieser Art können die Kolonien auch verwechselt werden (ebenfalls große, runde, graue Kolonien mit zarter β-Hämolyse auf Columbia-Blutagar).
Obwohl Listeria monocytogenes keine Sporen bildet, ist das Bakterium außergewöhnlich widerstandsfähig gegenüber Trockenheit, Kälte, höheren Temperaturen sowie einer hohen Salzkonzentration und einem gemäßigt sauren oder basischen pH-Wert von 4,4 bis 9,8 im Umgebungsmedium. Das Temperaturoptimum für das Wachstum liegt bei 30 bis 37 Grad Celsius. Aber auch bei Temperaturen von vier bis acht Grad Celsius, wie sie typischerweise in Kühlschränken vorliegen, ist Listeria monocytogenes zu begrenztem Wachstum fähig. Durch Temperaturen, die beispielsweise beim Kochen, Braten, Sterilisieren und Pasteurisieren auftreten, wird das Bakterium sicher abgetötet.
Die am häufigsten verwendete Methode zur Bestimmung von Listeria monocytogenes ist eine Anreicherungskultur über 24 bis 48 Stunden, gefolgt von Agglutinationstests mit spezifischen Antikörpern. Auch ein Nachweis von bestimmten DNA-Abschnitten mit Hilfe der Polymerase-Kettenreaktion (PCR) und der Hybridisierung an spezifische DNA-Sonden ist möglich. Als Alternative zu den immunologischen und den molekularbiologischen Methoden kann auch eine Bestimmung über biochemische Tests zum Nachweis bestimmter Enzymaktivitäten erfolgen. Diese Nachweismethode ist jedoch sehr zeitaufwändig.
Die Genome der zwei Stämme Listeria monocytogenes EGD-e (Serotyp 1/ 2a) und Listeria innocua CLIP 11262 (serotype 6a) wurden mittels Shotgun Sequencing vollständig sequenziert.[2] Listeria monocytogenes EGD-e besitzt ein zirkuläres Chromosom mit 2.944.528 Basenpaaren und kein Plasmid. Der GC-Gehalt liegt bei 39 Prozent, die Anzahl der proteincodierenden Gene beträgt 2853. Bei der Sequenzierung wurde festgestellt, dass die Funktionen von etwa 35,3 Prozent der Gene nicht vorhersagbar ist. Das Genom von Listeria monocytogenes EGD-e codiert mehrere Invasionsproteine. Die codierten Proteine weisen eine starke Ähnlichkeit mit denen von Bacillus subtilis auf. Beim Vergleich zwischen Listeria monocytogenes EGD-e und Listeria innocua CLIP 11262 fanden sich 270 (9,5 Prozent) Gene, die spezifisch für Listeria monocytogenes EGD-e waren, und 149 (fünf Prozent) für Listeria innocua spezifische Gene. Die DNA-Sequenzanalyse zeigte außerdem, dass eine enge Beziehung zwischen Listeria monocytogenes und Bacillus subtilis besteht und beide einen gemeinsamen Vorfahren haben. Der Gentransfer durch Transformation ist für die meisten Genomunterschiede zwischen beiden Spezies verantwortlich.
Listeria monocytogenes ist ein fakultativ pathogener Erreger. Infektionen verlaufen in den meisten Fällen klinisch inapparent, also ohne erkennbare Symptome. Begünstigende Faktoren für Erkrankungen sind eine Schwangerschaft, eine Nahrungsumstellung sowie das gleichzeitige Vorliegen von viralen oder parasitären Infektionen. Das von den Bakterien produzierte Toxin Listeriolysin O (LLO), das mit einer Kultur auf Blutagar nachgewiesen werden kann, spielt hinsichtlich der Pathogenität eine wesentliche Rolle. Das zugehörige Gen hlyA gilt als wichtigster Marker der Pathogenität von Listeria monocytogenes. Im Falle einer klinischen Manifestation ähneln sich die Erkrankungsbilder bei Menschen und Tieren. Eine Infektion mit Listerien wird Listeriose genannt. Sie hat je nach Region und Hygienestandards eine Inzidenz von zwei bis 15 Fällen pro einer Million Menschen pro Jahr und verläuft bei Menschen mit einem intakten Immunsystem in der Regel ohne oder nur mit vergleichsweise leichten Symptomen im Magen-Darm-Bereich wie Übelkeit, Erbrechen und Durchfall. Bei den meisten Patienten sind dies die einzigen Auswirkungen einer Infektion.
Bei Patienten mit Immunschwäche kann es hingegen zusätzlich je nach Infektionsort zu Lymphknotenschwellungen und zu Entzündungen am Auge kommen, die als Keratitis beziehungsweise Uveitis bezeichnet werden. Weitere mögliche Entzündungsorte sind Hals und Rachen, die Harnblase und das Nierenbecken. In einigen Fällen, vor allem bei älteren Menschen, ist auch eine Entzündung des Gehirns (Enzephalitis) oder der Hirnhäute (Meningitis) möglich, deren Sterblichkeit jeweils bis zu 70 Prozent betragen kann. Den genannten Erkrankungen geht meist eine Fieberphase mit influenzaähnlichen Symptomen voraus. Infektionen der Geschlechtsorgane bei schwangeren Frauen können zu Fehl- und Totgeburten führen, ebenso wie zu Blutvergiftung, Schwellungen der Leber und Milz, Atemproblemen sowie Entwicklungsverzögerungen bei Neugeborenen. Listeriose bei Neugeborenen, die eine hohe Sterblichkeit aufweist, sowie ein Nachweis des Erregers in Blut und Liquor cerebrospinalis eines Patienten sind in Deutschland meldepflichtig.
Für Listeria monocytogenes sind 13 O-antigenetische Muster bekannt. Hinsicht der Virulenzintensität wird Listeria monocytogenes in drei Kategorien eingeteilt. Zu den Erregern der Linie I mit der höchsten Pathogenität, die mit 98 Prozent am häufigsten epidemische Erkrankungen verursachen, gehören die Serotypen 1/2b, 3b, 4b und 4e. Dabei ist Serotyp 4b am deutlichsten virulent und führt mit 33 bis 50 Prozent am häufigsten zur Listeriose. Die Linie II beinhaltet die Serotypen 1/2a, 1/2c, 3a und 3c, die ein dazwischenliegendes pathogenes Potential besitzen und sporadische Erkrankungen hervorrufen. Zur Linie III gehören die Serotype 4a und 4c mit einer niedrigen Pathogenität.
Die Übertragung von Listeria monocytogenes erfolgt durch direkten Kontakt mit infizierten Tieren sowie über verunreinigte Lebensmittel, vor allem Milchprodukte, Speiseeis, unbehandeltes Obst und Gemüse sowie Produkte aus rohem Fleisch. Für die Ausbreitung im Körper und das Erreichen bestimmter Orte wie dem Gehirn und des Fötus bei Schwangeren ist die Aufnahme in Phagocyten und deren Transport mit dem Blutstrom von wesentlicher Bedeutung. Die Inkubationszeit bis zum Auftreten von Symptomen im Magen-Darm-Bereich beträgt mindestens zwölf Stunden und für Symptome an anderen Körperorten mehrere Tage bis Wochen.
In einer bemerkenswerten Studie an Meerschweinchen wiesen Melton-Witt und andere nach, dass selbst bei asymptomatischen Infektionen eine Besiedlung der Leber und Reservoirbildung in den Microvilli mit dauernder Reinfektion der Peyer-Plaques stattfinden kann.[3]
Eine Behandlung von Infektionen mit Listeria monocytogenes ist mit verschiedenen Antibiotika möglich. Als Mittel der Wahl gilt das β-Lactam-Antibiotikum Ampicillin in hoher Dosierung, gegebenenfalls in Kombination mit einem Aminoglykosid. Als Alternative kommt Cotrimoxazol in Betracht.[1] Eine natürliche Resistenz besteht gegenüber Cephalosporinen.[4] Für die Prophylaxe sind vor allem eine ordnungsgemäße Verarbeitung, Zubereitung und Lagerung von Lebensmitteln, insbesondere ein ausreichendes Erhitzen, sowie entsprechende Hygienemaßnahmen notwendig.
Der erste identifizierte Fall einer Infektion im Menschen stammt aus dem Jahr 1929. Bis zu den 1970er Jahren galt Listeria monocytogenes vorwiegend als Problem bei der landwirtschaftlichen Haltung von Nutztieren, bei denen es vor allem Enzephalitiden und Fehlgeburten verursachte. Mit dem Beginn der 1980er Jahre gewann das Bakterium jedoch zunehmend an Bedeutung als Krankheitserreger beim Menschen. Die erste dokumentierte Epidemie fand 1981 in Halifax (Kanada) statt, mit 41 Erkrankten und 17 Todesfällen. Weitere umfangreiche Epidemien gab es von 1983 bis 1988 in der Schweiz mit 122 Erkrankten und 33 Todesfällen (siehe Abschnitt Listerien-Epidemie 1980er-Jahren im Artikel Vacherin Mont-d’Or),[5] 1985 in Kalifornien mit 142 Erkrankten und 48 Todesfällen, von 1989 bis 1990 in Großbritannien mit 300 Erkrankten (ohne Todesfall), 1992 in Frankreich mit 279 Erkrankten und 85 Todesfällen, 2000 in Frankreich mit 32 Erkrankten und 10 Todesfällen[6] und von 2018 bis 2020 in der Schweiz mit 34 Erkrankten und 10 Todesfällen[7].
Obwohl Listerien fast überall sind, erscheint die Zahl der nachgewiesenen Erkrankungen überraschend niedrig (für 2018 in Deutschland 698 Meldungen[8]). Das könnte mit der schwierigen Nachweisbarkeit der Listeriose und daran liegen, dass Erkrankung erst Wochen später mit unspezifischen Symptomen wie Fieber und Durchfall ausbrechen kann. Da Listeria monocytogenes im Bereich der Lebensmittelinfektionen zu den häufigen und gefährlichen Erregern zählen, gelten nach dem Recht der EU für Lebensmittelunternehmer, die verzehrfertige Lebensmittel herstellen, welche wie etwa Käse oder roher Schinken eine durch Listeria monocytogenes verursachtes Risiko für die öffentliche Gesundheit bergen können, besondere Anforderungen an ihre Hygienemaßnahmen zur Sicherstellung akzeptabler Erzeugnisse[9]: So haben sie planmäßig Proben aus den Verarbeitungsbereichen und Ausrüstungsgegenständen zu nehmen und auf diesen Erreger untersuchen zu lassen. Als Lebensmittelsicherheitskriterium und zugleich Grenzwert für die Verkehrsfähigkeit des Lebensmittels ist dabei ein Messwert von höchstens 100 koloniebildenden Einheiten/g bestimmt, der während der gesamten angegebenen Haltbarkeitsdauer zu gewährleisten ist. Bei Säuglingsnahrung allerdings dürfen keine Listerien nachweisbar sein und bei mikrobiologisch sensiblen Lebensmitteln zumindest beim Hersteller. Unter diesen Werten gilt ein verzehrfertiges, also üblicherweise vor der Aufnahme nicht mehr erhitztes Lebensmittel als unsicher, so dass die gesamte Partie dieses Lebensmittels vom Markt zu nehmen ist und veräußerte Erzeugnisse zurückzurufen sind[10]. Wer solche Lebensmittel dennoch herstellt oder in Verkehr bringt, macht sich in Deutschland auch bei Fahrlässigkeit strafbar[11].
In Deutschland ist der direkte Nachweis von Listeria monocytogenes namentlich meldepflichtig nach des Infektionsschutzgesetzes, sofern der Nachweis auf eine akute Infektion hinweist und es sich um einen direkte[n] Nachweis aus Blut, Liquor oder anderen normalerweise sterilen Substraten sowie aus Abstrichen von Neugeborenen handelt. Die Meldepflicht betrifft in erster Linie die Leitungen von Laboren ( IfSG).
In der Schweiz ist der positive und negative laboranalytische Befund zu Listeria monocytogene für Laboratorien meldepflichtig und zwar nach dem Epidemiengesetz (EpG) in Verbindung mit der Epidemienverordnung und der Verordnung des EDI über die Meldung von Beobachtungen übertragbarer Krankheiten des Menschen.
Im Jahre 1911 berichtete Gustav Hülphers in Schweden über die Anwesenheit von grampositiven stabförmigen Mikroorganismen in der Leber von Kaninchen und nannte sie Bacillus hepatis. Listeria monocytogenes wurde erstmals 1923 beschrieben und drei Jahre später von Everitt George Dunne Murray aus dem Blut von infizierten Kaninchen, die eine deutliche Monozytenvermehrung im Blutbild aufwiesen, isoliert und dokumentiert. Während der Untersuchung einer Epidemie bei Kaninchen und Meerschweinchen wurden auch Versuchstiere mit dem Erreger infiziert. Die Infektion induzierte eine ausgeprägte Monozytose und führte zu Läsionen in der Lunge. Daher erhielt der Erreger den Namen Bacterium monocytogenes. 1940 isolierte J. H. Harvey Pirie in Südafrika einen kleinen grampositiven Bazillus aus der Leber von afrikanischen Wüstenrennmäusen, den er zu Ehren von Lord Lister, dem Vater der Antiseptik, Listerella hepatolitica nannte. Der Hygieniker und Mikrobiologe Heinz Seeliger klärte 1952 die Ätiologie der Granulomatosis infantiseptica, der konnatalen Listeriose, auf. Zuvor wurde diese von Jürgen Potel als tödliche, septische, granulomatöse Infektion bei Neugeborenen beschrieben und als von einem eigenen Erreger (Corynebacterium infantisepticum) verursacht angenommen.[12]
Listeria monocytogenes ist ein nicht-sporenbildendes, grampositives, stäbchenförmiges, fakultativ-anaerobes und aufgrund von Flagellen bewegliches Bakterium (polare oder peritriche Begeißelung). Benannt wurde es nach dem englischen Chirurgen Joseph Lister sowie der häufig als Auswirkung einer Infektion auftretenden Monozytose, einer Vermehrung der Monozyten im Blut. Es ist in der Regel pathogen und verursacht eine Reihe von Erkrankungen beim Menschen und bei Tieren, die als Listeriose bezeichnet werden. Der häufigste Infektionsweg ist die Aufnahme über verunreinigte Lebensmittel.
Listeria monocytogenes is the species of pathogenic bacteria that causes the infection listeriosis. It is a facultative anaerobic bacterium, capable of surviving in the presence or absence of oxygen. It can grow and reproduce inside the host's cells and is one of the most virulent foodborne pathogens: 20 to 30% of foodborne listeriosis infections in high-risk individuals may be fatal.[1][2][3] In the European Union, listeriosis follows an upward trend that began in 2008, causing 2,161 confirmed cases and 210 reported deaths in 2014, 16% more than in 2013. Listeriosis mortality rates are also higher in the EU than for other foodborne pathogens.[4][5] Responsible for an estimated 1,600 illnesses and 260 deaths in the United States annually, listeriosis ranks third in total number of deaths among foodborne bacterial pathogens, with fatality rates exceeding even Salmonella spp. and Clostridium botulinum.
Listeria monocytogenes is a Gram-positive bacterium, in the phylum Bacillota, named after Joseph Lister. Its ability to grow at temperatures as low as 0 °C permits multiplication at typical refrigeration temperatures, greatly increasing its ability to evade control in human foodstuffs. Motile via flagella at 30 °C and below, but usually not at 37 °C,[6] L. monocytogenes can instead move within eukaryotic cells by explosive polymerization of actin filaments (known as comet tails or actin rockets).[3]
Studies suggest up to 10% of human gastrointestinal tracts may be colonized by L. monocytogenes.[1] Nevertheless, clinical diseases due to L. monocytogenes are more frequently recognized by veterinarians, especially as meningoencephalitis in ruminants. See: listeriosis in animals.
Due to its frequent pathogenicity, causing meningitis in newborns (acquired transvaginally), pregnant mothers are often advised not to eat soft cheeses such as Brie, Camembert, feta, and queso blanco fresco, which may be contaminated with and permit growth of L. monocytogenes.[7] It is the third-most common cause of meningitis in newborns. Listeria monocytogenes can infect the brain, spinal-cord membranes and/or the bloodstream of the host[8] through the ingestion of contaminated food such as unpasteurized dairy or raw foods.[9]
L. monocytogenes is a Gram-positive, non-spore-forming, motile, facultatively anaerobic, rod-shaped bacterium. It is catalase-positive and oxidase-negative, and expresses a beta hemolysin, which causes destruction of red blood cells. This bacterium exhibits characteristic tumbling motility when viewed with light microscopy.[10] Although L. monocytogenes is actively motile by means of peritrichous flagella at room temperature (20−25 °C), the organism does not synthesize flagella at body temperatures (37 °C).[11]
The genus Listeria belongs to the class Bacilli and the order Bacillales, which also includes Bacillus and Staphylococcus. Listeria currently contains 27 species: Listeria aquatica, Listeria booriae, Listeria cornellensis, Listeria cossartiae, Listeria costaricensis, Listeria farberi, Listeria fleischmannii, Listeria floridensis, Listeria goaensis, Listeria grandensis, Listeria grayi, Listeria immobilis, Listeria innocua, Listeria ivanovii, Listeria marthii, Listeria monocytogenes, Listeria murrayi, Listeria newyorkensis, Listeria portnoyi, Listeria riparia, Listeria rocourtiae, Listeria rustica, Listeria seeligeri, Listeria thailandensis, Listeria valentina, Listeria weihenstephanensis, Listeria welshimeri. L. denitrificans, previously thought to be part of the genus Listeria, was reclassified into the new genus Jonesia.[12] Both L. ivanovii and L. monocytogenes are pathogenic in mice, but only L. monocytogenes is consistently associated with human illness.[13] The 13 serotypes of L. monocytogenes can cause disease, but more than 90% of human isolates belong to only three serotypes: 1/2a, 1/2b, and 4b. L. monocytogenes serotype 4b strains are responsible for 33 to 35% of sporadic human cases worldwide and for all major foodborne outbreaks in Europe and North America since the 1980s.[14]
L. monocytogenes was first described by E.G.D. Murray (Everitt George Dunne Murray) in 1924 based on six cases of sudden death in young rabbits, and published a description with his colleagues in 1926 .[15] Murray referred to the organism as Bacterium monocytogenes before Harvey Pirie changed the genus name to Listeria in 1940.[16] Although clinical descriptions of L. monocytogenes infection in both animals and humans were published in the 1920s, it was not recognized as a significant cause of neonatal infection, sepsis, and meningitis until 1952 in East Germany.[17] Listeriosis in adults was later associated with patients living with compromised immune systems, such as individuals taking immunosuppressant drugs and corticosteroids for malignancies or organ transplants, and those with HIV infection.[18]
L. monocytogenes was not identified as a cause of foodborne illness until 1981, however. An outbreak of listeriosis in Halifax, Nova Scotia, involving 41 cases and 18 deaths, mostly in pregnant women and neonates, was epidemiologically linked to the consumption of coleslaw containing cabbage that had been contaminated with L. monocytogenes-contaminated sheep manure.[19] Since then, a number of cases of foodborne listeriosis have been reported, and L. monocytogenes is now widely recognized as an important hazard in the food industry.[20]
_409-14,_Figure_1.png)
Invasive infection by L. monocytogenes causes the disease listeriosis. When the infection is not invasive, any illness as a consequence of infection is termed febrile gastroenteritis. The manifestations of listeriosis include sepsis,[21] meningitis (or meningoencephalitis),[21] encephalitis,[22] corneal ulcer,[23] pneumonia,[24] myocarditis,[25] and intrauterine or cervical infections in pregnant women, which may result in spontaneous abortion (second to third trimester) or stillbirth. Surviving neonates of fetomaternal listeriosis may suffer granulomatosis infantiseptica — pyogenic granulomas distributed over the whole body — and may suffer from physical retardation. Influenza-like symptoms, including persistent fever, usually precede the onset of the aforementioned disorders. Gastrointestinal symptoms, such as nausea, vomiting, and diarrhea, may precede more serious forms of listeriosis or may be the only symptoms expressed. Gastrointestinal symptoms were epidemiologically associated with use of antacids or cimetidine. The onset time to serious forms of listeriosis is unknown, but may range from a few days to 3 weeks. The onset time to gastrointestinal symptoms is unknown, but probably exceeds 12 hours. An early study suggested that L. monocytogenes is unique among Gram-positive bacteria in that it might possess lipopolysaccharide,[26] which serves as an endotoxin. Later, it was found to not be a true endotoxin. Listeria cell walls consistently contain lipoteichoic acids, in which a glycolipid moiety, such as a galactosyl-glucosyl-diglyceride, is covalently linked to the terminal phosphomonoester of the teichoic acid. This lipid region anchors the polymer chain to the cytoplasmic membrane. These lipoteichoic acids resemble the lipopolysaccharides of Gram-negative bacteria in both structure and function, being the only amphipathic polymers at the cell surface.[27][28]
L. monocytogenes has D-galactose residues on its surface that can attach to D-galactose receptors on the host cell walls. These host cells are generally M cells and Peyer's patches of the intestinal mucosa. Once attached to these cells, L. monocytogenes can translocate past the intestinal membrane and into the body.. Alternatively, losses of structural integrity (such as small lacerations) in the gastrointestinal epithelium could allow the microorganism to penetrate from the gastrointestinal tract to the bloodstream.
The infective dose of L. monocytogenes varies with the strain and with the susceptibility of the victim. From cases contracted through raw or supposedly pasteurized milk, one may safely assume that, in susceptible persons, fewer than 1,000 total organisms may cause disease. L. monocytogenes may invade the gastrointestinal epithelium. Once the bacterium enters the host's monocytes, macrophages, or polymorphonuclear leukocytes, it becomes bloodborne (sepsis) and can grow. Its presence intracellularly in phagocytic cells also permits access to the brain and probably transplacental migration to the fetus in pregnant women. This process is known as the "Trojan Horse mechanism". The pathogenesis of L. monocytogenes centers on its ability to survive and multiply in phagocytic host cells. It seems that Listeria originally evolved to invade membranes of the intestines, as an intracellular infection, and developed a chemical mechanism to do so. This involves a bacterial protein internalin (InlA/InlB), which attaches to a protein on the intestinal cell membrane "cadherin" and allows the bacteria to invade the cells through a zipper mechanism. These adhesion molecules are also to be found in two other unusually tough barriers in humans — the blood-brain barrier and the fetal–placental barrier, and this may explain the apparent affinity that L. monocytogenes has for causing meningitis and affecting babies in utero. Once inside the cell, L. monocytogenes rapidly acidifies the lumen of the vacuole formed around it during cell entry to activate listeriolysin O, a cholesterol-dependent cytolysin capable of disrupting the vacuolar membrane. This frees the pathogen and gives it access to the cytosol of the cell, where it continues its pathogenesis.[29] Motility in the intracellular space is provided by actin assembly-inducing protein, which allows the bacteria to use the host cell's actin polymerization machinery to polymerize the cytoskeleton to give a "boost" to the bacterial cell so it can move in the cell. The same mechanism also allows the bacteria to travel from cell to cell.
L. monocytogenes can act as a saprophyte or a pathogen, depending on its environment. When this bacterium is present within a host organism, quorum sensing and other signals cause the up-regulation of several virulence genes. Depending on the location of the bacterium within the host organism, different activators up-regulate the virulence genes. SigB, an alternative sigma factor, up-regulates Vir genes in the intestines, whereas PrfA up-regulates gene expression when the bacterium is present in blood.[30][31][32][33] L. monocytogenes also senses the entry to host by examining available nutrient sources. For example L-glutamine, an abundant nitrogen source in the host, induces the expression of virulence genes in L. monocytogenes.[34] Little is known about how this bacterium switches between acting as a saprophyte and a pathogen; however, several noncoding RNAs are thought to be required to induce this change.
L. monocytogenes has three distinct lineages, with differing evolutionary histories and pathogenic potentials.[35] Lineage I strains contain the majority of human clinical isolates and all human epidemic clones, but are underrepresented in animal clinical isolates.[35] Lineage II strains are overrepresented in animal cases and underrepresented in human clinical cases, and are more prevalent in environmental and food samples.[36] Lineage III isolates are very rare, but significantly more common in animal than human isolates.[35]
The Anton test is used in the identification of L. monocytogenes; instillation of a culture into the conjunctival sac of a rabbit or guinea pig causes severe keratoconjunctivitis within 24 hours.[37][38]
Listeria species grow on media such as Mueller-Hinton agar. Identification is enhanced if the primary cultures are done on agar containing sheep blood, because the characteristic small zone of hemolysis can be observed around and under colonies. Isolation can be enhanced if the tissue is kept at 4 °C for some days before inoculation into bacteriologic media. The organism is a facultative anaerobe and is catalase-positive and motile. Listeria produces acid, but not gas, when fermenting a variety of carbohydrates.[39] The motility at room temperature and hemolysin production are primary findings that help differentiate Listeria from Corynebacterium.[40]
The methods for analysis of food are complex and time-consuming. The present U.S. FDA method, revised in September 1990, requires 24 and 48 hours of enrichment, followed by a variety of other tests. Total time to identification takes five to seven days, but the announcement of specific non-radiolabelled DNA probes should soon allow a simpler and faster confirmation of suspect isolates.[41]
Recombinant DNA technology may even permit two- to three-day positive analysis in the future. Currently, the FDA is collaborating in adapting its methodology to quantitate very low numbers of the organisms in foods.
When listeric meningitis occurs, the overall mortality may reach 70%, from sepsis 50%, and from perinatal/neonatal infections greater than 80%. In infections during pregnancy, the mother usually survives. Reports of successful treatment with parenteral penicillin or ampicillin exist.[42] Trimethoprim-sulfamethoxazole has been shown effective in patients allergic to penicillin.[42]
A bacteriophage, Listeria phage P100, has been proposed as food additive to control L. monocytogenes.[43] Bacteriophage treatments have been developed by several companies. EBI Food Safety and Intralytix both have products suitable for treatment of the bacterium. The U.S. Food and Drug Administration (FDA) approved a cocktail of six bacteriophages from Intralytix, and a one-type phage product from EBI Food Safety designed to kill L. monocytogenes. Uses would potentially include spraying it on fruits and ready-to-eat meat such as sliced ham and turkey.[44]
Because L. monocytogenes is an intracellular bacterium, some studies have used this bacterium as a vector to deliver genes in vitro. Current transfection efficiency remains poor. One example of the successful use of L. monocytogenes in in vitro transfer technologies is in the delivery of gene therapies for cystic fibrosis cases.[45]
Listeria monocytogenes is being investigated as a cancer immunotherapy for several types of cancer.[46][47]
A live attenuated Listeria monocytogenes cancer vaccine, ADXS11-001, is under development as a possible treatment for cervical carcinoma.[48]
Researchers have found Listeria monocytogenes in at least 37 mammalian species, both domesticated and feral, as well as in at least 17 species of birds and possibly in some species of fish and shellfish. Laboratories can isolate Listeria monocytogenes from soil, silage, and other environmental sources. Listeria monocytogenes is quite hardy and resists the deleterious effects of freezing, drying, and heat remarkably well for a bacterium that does not form spores. Most Listeria monocytogenes strains are pathogenic to some degree.
Listeria monocytogenes has been associated with such foods as raw milk, pasteurized fluid milk,[49] cheeses (particularly soft-ripened varieties), hard-boiled eggs,[50] ice cream, raw vegetables, fermented raw-meat sausages, raw and cooked poultry, raw meats (of all types), and raw and smoked fish. Most bacteria can survive near freezing temperatures, but cannot absorb nutrients, grow or replicate; however, L. monocytogenes has the ability to grow at temperatures as low as 0 °C which permits exponential multiplication in refrigerated foods. At refrigeration temperature, such as 4 °C, the amount of ferric iron can affect the growth of L. monocytogenes.[51]
The primary site of infection is the intestinal epithelium, where the bacteria invade nonphagocytic cells via the "zipper" mechanism. Uptake is stimulated by the binding of listerial internalins (Inl) to E-cadherin, a host cell adhesion factor, or Met (c-Met), hepatocyte growth factor. This binding activates certain Rho-GTPases, which subsequently bind and stabilize Wiskott–Aldrich syndrome protein (WASp). WASp can then bind the Arp2/3 complex and serve as an actin nucleation point. Subsequent actin polymerization creates a "phagocytic cup", an actin-based structure normally formed around foreign materials by phagocytes prior to endocytosis. The net effect of internalin binding is to exploit the junction-forming apparatus of the host into internalizing the bacterium. L. monocytogenes can also invade phagocytic cells (e.g., macrophages), but requires only internalins for invasion of nonphagocytic cells.
Following internalization, the bacterium must escape from the vacuole/phagosome before fusion with a lysosome can occur. Three main virulence factors that allow the bacterium to escape are listeriolysin O (LLO encoded by hly) phospholipase A (encoded by plcA) and phospholipase B (plcB).[52][53] Secretion of LLO and PlcA disrupts the vacuolar membrane and allows the bacterium to escape into the cytoplasm, where it may proliferate.
Once in the cytoplasm, L. monocytogenes exploits host actin for the second time. ActA proteins associated with the old bacterial cell pole (being a bacillus, L. monocytogenes septates in the middle of the cell, thus has one new pole and one old pole) are capable of binding the Arp2/3 complex, thereby inducing actin nucleation at a specific area of the bacterial cell surface. Actin polymerization then propels the bacterium unidirectionally into the host cell membrane. The protrusion formed may then be internalized by a neighboring cell, forming a double-membrane vacuole from which the bacterium must escape using LLO and PlcB. This mode of direct cell-to-cell spread involves a cellular mechanism known as paracytophagy.[54]
The ability of L. monocytogenes to successfully infect depends on its resistance to the high concentrations of bile encountered throughout the gastrointestinal tract.[55] This resistance is due, in part, to the nucleotide excision repair protein UvrA that is necessary for repair of DNA damages caused by bile salts.[56]
Listeria monocytogenes is the species of pathogenic bacteria that causes the infection listeriosis. It is a facultative anaerobic bacterium, capable of surviving in the presence or absence of oxygen. It can grow and reproduce inside the host's cells and is one of the most virulent foodborne pathogens: 20 to 30% of foodborne listeriosis infections in high-risk individuals may be fatal. In the European Union, listeriosis follows an upward trend that began in 2008, causing 2,161 confirmed cases and 210 reported deaths in 2014, 16% more than in 2013. Listeriosis mortality rates are also higher in the EU than for other foodborne pathogens. Responsible for an estimated 1,600 illnesses and 260 deaths in the United States annually, listeriosis ranks third in total number of deaths among foodborne bacterial pathogens, with fatality rates exceeding even Salmonella spp. and Clostridium botulinum.
Listeria monocytogenes is a Gram-positive bacterium, in the phylum Bacillota, named after Joseph Lister. Its ability to grow at temperatures as low as 0 °C permits multiplication at typical refrigeration temperatures, greatly increasing its ability to evade control in human foodstuffs. Motile via flagella at 30 °C and below, but usually not at 37 °C, L. monocytogenes can instead move within eukaryotic cells by explosive polymerization of actin filaments (known as comet tails or actin rockets).
Studies suggest up to 10% of human gastrointestinal tracts may be colonized by L. monocytogenes. Nevertheless, clinical diseases due to L. monocytogenes are more frequently recognized by veterinarians, especially as meningoencephalitis in ruminants. See: listeriosis in animals.
Due to its frequent pathogenicity, causing meningitis in newborns (acquired transvaginally), pregnant mothers are often advised not to eat soft cheeses such as Brie, Camembert, feta, and queso blanco fresco, which may be contaminated with and permit growth of L. monocytogenes. It is the third-most common cause of meningitis in newborns. Listeria monocytogenes can infect the brain, spinal-cord membranes and/or the bloodstream of the host through the ingestion of contaminated food such as unpasteurized dairy or raw foods.
Listeria monocytogenes es una bacteria que se desarrolla intracelularmente y es causante de la listeriosis.[1][2] Es uno de los patógenos causante de infecciones alimentarias más violentos, con una tasa de mortalidad entre un 20 a 30 %, más alta que casi todas las restantes toxicoinfecciones alimentarias.[3] Listeria monocytogenes es un bacilo Gram positivo, pequeño (0,4 a 0,5 micrones de ancho × 0,5 a 1,2 de largo) no ramificado y anaerobio facultativo capaz de proliferar en una amplia gama de temperaturas (1 ℃ a 45 ℃) y una elevada concentración de sal. Es catalasa positivo y no presenta cápsula ni espora. Tiene flagelos peritricos, gracias a los cuales presenta movilidad a 30 ℃ o menos, pero es inmóvil a 37 ℃, temperatura a la cual sus flagelos se inactivan.[1][4][5]
Listeria monocytogenes recibe su nombre del cirujano inglés Joseph Lister (Listeria) y de la capacidad de que extractos de su membrana estimulen la producción —generar— monocitos (monocytogenes) en el conejo, aunque no en la enfermedad del humano.[6]
El género se encuentra definido por poseer un contenido de ADN G+C, aproximadamente de un 38% además en su membrana celular tiene una pared celular de mureina, péptidoglucano que contiene ácido meso-diaminopimélico que se encuentra fijo a la membrana celular por el ácido teicoico y el ácido lipoteicoico presentes en la membrana celular.
Puede ser aislada de diversos ambientes como suelo, agua fresca, aguas residuales y vegetación y puede llegar a infectar numerosos animales domésticos contaminando la vegetación y el suelo donde habitan. Es también un contaminante frecuente de los productos alimentarios, ya que es capaz de generar un biofilm en alimentos que se encuentren en refrigeración, porque tiene la capacidad de crecer hasta a 4 ℃.[7]
La infección por Listeria monocytogenes, en el contexto del embarazo, suele diagnosticarse de forma tardía, produciéndose un cuadro muy grave, llamado granulomatosis infantiséptica, llegando a provocar abortos. También se ha relacionado con meningoencefalitis y meningitis especialmente en neonatos, ancianos e inmunodeprimidos, así como bacteriemia en mujeres gestantes, inmunodeprimidos y neonatos.
Listeria monocytogenes es un patógeno facultativo intracelular que puede crecer en los macrófagos, las células epiteliales y los fibroblastos en cultivo. Tras la ingesta de alimentos contaminados, Listeria monocytogenes puede sobrevivir a la exposición a enzimas proteolíticas, ácido gástrico y sales biliares.
Principalmente contiene una proteína de superficie denominada internalina A la cual interactúa con el receptor de las células del huésped para la adhesión celular, esta se denomina E-cadherina la cual induce la fagocitosis, siendo estas específicas para cada tejido. La presencia de internalinas facilita la entrada del microorganismo a las células. El organismo reacciona creando una especie de fagosoma con el fin de encapsular la bacteria pero ésta produce listeriolisina O y fosfolipasas C que le permiten destruir el fagosoma hidrolizando los lípidos de su membrana. Esta listeriolisina está codificada por el gen hly. Al estar dentro del citosol Listeria monocytogenes utiliza una proteína de superficie denominada ActA la cual genera la polimerización intracelular de la actina.[7]
Estos filamentos se reorganizan en una larga cola que se extiende desde un solo extremo de la bacteria. Mediante los movimientos de la cola el microorganismo migra por el citoplasma hacia la membrana de la célula huésped. En la periferia se forman protrusiones (filópodos) que pueden penetrar en las células adyacentes y que permiten el ingreso de la bacteria. Esto explica la necesidad de una inmunidad mediada por células. Puesto que estos microorganismos nunca son extracelulares, los anticuerpos humorales del huésped no serían efectivos.[6]
Listeria monocytogenes se desarrolla muy bien en agar sangre generando colonias grisáceas y presentando beta hemolisis. Es un bacilo catalasa positivo, móvil y se evidencia en medios de cultivo semisólido donde a los 25 °C el microorganismo forma una especie de sombrilla. Se desarrolla de manera adecuada en bilis, por lo que se utilizan medios inclinados con agar bilis esculina. Esta prueba consiste en determinar la capacidad que tiene Listeria monocytogenes de hidrolizar la esculina a esculetina y la glucosa en presencia de sales biliares. La esculetina generada reacciona con los iones de hierro que contiene el cloruro férrico en el medio y genera una coloración negra, siendo esta positiva.[7]
Listeria monocytogenes presenta un metabolismo fermentativo al generar ácido a partir de la glucosa y por producir acetona, lo que conlleva a una reacción de Voges-Proskauer positiva y no fermenta la xilosa. La fermentación de estos azúcares se evidencian por la técnica de Voges-Proskauer, la cual consiste en identificar si L. monocytogenes genera ácidos y diacetilo ya que el medio contiene azúcares fermentables. Para ver la reacción se utilizan los reveladores alfa-naftol y KOH. Si la suspensión se torna color rosa la prueba es positiva.[7]
La prueba de CAMP es utilizada para la identificación de Listeria monocytogenes Consiste en sembrar en agar sangre una estría en forma horizontal de Listeria monocytogenes y una perpendicular a esta de S. aureus sin unirse entre sí. El resultado esperado será que Listeria monocytogenes genere el factor CAMP el cual produce un sinergismo con la beta lisina producida por Staphylococcus aureus sobre los eritrocitos generando una lisis de estos.[10]
Al ser la listeriosis una enfermedad relativamente rara en humanos, no hay estudios prospectivos y controlados que establezcan el mejor tratamiento antibiótico. Dado que la mayoría de los antibióticos son bacteriostáticos para Listeria monocytogenes, actualmente se considera que las mejores opciones son las combinaciones de gentamicina con penicilinas de espectro ampliado como la ampicilina.[6][11] Se han descrito fallos terapéuticos con estos antibióticos, pero nunca se ha demostrado in vitro resistencia al compuesto Antibiótico betalactámicoβ-lactámico utilizado. En el manejo de estas infecciones son de gran importancia el empleo de dosis altas y la duración adecuada del tratamiento, que deben individualizarse. En las enfermedades graves como la cerebritis o la granulomatosis infantiséptica, el inicio precoz del tratamiento es fundamental para el control de la infección. Estudios in vitro han demostrado sinergia de ampicilina y penicilina con aminoglucósidos. Esta asociación debe utilizarse en casos de granulomatosis infantiséptica o de sepsis neonatal. En aquellos pacientes con meningoencefalitis pueden asociarse aminoglucósidos, administrados por vía intratecal, al tratamiento base de penicilina o ampicilina.
La combinación de trimetoprim y sulfametoxazol se ha utilizado con éxito en pacientes alérgicos a penicilinas, considerándose en la actualidad la terapia alternativa en esta circunstancia.
La duración apropiada del tratamiento tampoco está clara. Tras dos semanas de terapia se han descrito recurrencias en pacientes inmunodeprimidos. Parece conveniente, por tanto, prolongar la terapia entre tres y seis meses en estos casos. En general dos semanas parecen ser suficientes en bacteriemias mientras que en meningitis se deberían utilizar ciclos más largos.[12]
Listeria es resistente a las penicilinas naturales (penicilina G, penicilina V), penicilinas resistentes a β-lactamasa (meticilina, nafcilina, isoxazoilpenicilina—oxacilina, cloxacilina, dicloxacilina—) y a todas las cefalosporinas. Pero es susceptible a las penicilinas de espectro ampliado.[11][13]
Otras alternativas son cotrimoxazol, eritromicina, cloranfenicol, rifampicina, tetraciclinas, carbapenémicos, entre otros.
Igualmente, en agosto de 2006, la FDA (Food and Drug Administration) de Estados Unidos aprobó el uso de bacteriófagos en ciertas carnes con el fin de acabar con la bacteria Listeria monocytogenes.[14]
Es necesario un control exhaustivo en todas las fases. En las empresas alimentarias se debe implantar un programa de autocontrol de los procesos según el Sistema APPCC:[16]
|mes= (ayuda) |fechaacceso= requiere |url= (ayuda) |número-autores= (ayuda) Listeria monocytogenes es una bacteria que se desarrolla intracelularmente y es causante de la listeriosis. Es uno de los patógenos causante de infecciones alimentarias más violentos, con una tasa de mortalidad entre un 20 a 30 %, más alta que casi todas las restantes toxicoinfecciones alimentarias. Listeria monocytogenes es un bacilo Gram positivo, pequeño (0,4 a 0,5 micrones de ancho × 0,5 a 1,2 de largo) no ramificado y anaerobio facultativo capaz de proliferar en una amplia gama de temperaturas (1 ℃ a 45 ℃) y una elevada concentración de sal. Es catalasa positivo y no presenta cápsula ni espora. Tiene flagelos peritricos, gracias a los cuales presenta movilidad a 30 ℃ o menos, pero es inmóvil a 37 ℃, temperatura a la cual sus flagelos se inactivan.
Listeeriabakter ehk listerioosibakter (Listeria monocytogenes) on Listeriaceae sugukonda kuuluv bakteriliik.
Listerioosibakter on looduses laialt levinud: seda leidub pinnases, vees, taimedel, selgroogsete loomade (sh inimese) normaalses soole flooras.[1]
Listerioosibakter on paljude selgroogsete fakultatiivanaeroobne rakusisene grampositiivne bakter.
Pikemalt artiklis Grampositiivsed bakterid
Listeeriabakterite 13 serotüüpi võivad listerioosi põhjustada. Erinevad serotüübid põhjustavad loomade ja lindude organismides erineva raskusastmega haiguslikke seisundeid.
Inimesed nakatuvad peamiselt toiduainetega, kas nakatunud lindude, kalade, loomade, lihatoodete või kanamunade ja lehmapiima kaudu ning nakatunud inimestega kokku puutudes, aga ka taimsete toiduainete ja koduloomade ning kodus peetavate lemmikloomade kaudu.
Listeeriabakterit kirjeldas esimesena aastal 1926 E. G. D. Murray kuue noore jänese äkksurmaga seotut ning pani organismile nime Bacterium monocytogenes. Pirie muutis 1940. aastal perekonna nimeks Listeria.
Selles artiklis on kasutatud ingliskeelset artiklit en:Listeria_monocytogenes seisuga 29.12.2013.
Listeeriabakter ehk listerioosibakter (Listeria monocytogenes) on Listeriaceae sugukonda kuuluv bakteriliik.
Listerioosibakter on looduses laialt levinud: seda leidub pinnases, vees, taimedel, selgroogsete loomade (sh inimese) normaalses soole flooras.
Listerioosibakter on paljude selgroogsete fakultatiivanaeroobne rakusisene grampositiivne bakter.
Listeria monocytogenes Listeria generoko bakterio patogeno bakarra da, listeriosi izeneko gaitzaren eragilea. Listeriosia janarien bitartez hartutako infekzioa da, bakterioz kutsatuta dauden janariak jatean harrapatzen dena, alegia. Mikroorganismo hau psikrofiloa da, hots, gai da tenperatura bajuetan (5 °C) hazteko.
Gaixo immunogutxituak izan ohi dira listeriosia harrapatzen dutenak. Horiengan, meningitisa da ohiko konplikazioa, gaixoaren bizitza kinka larrian jartzen duena. Haurdun dauden emakumeek umekia galtzen dute gaitzaren erruz.
Listeria monocytogenes bazilo txikia da, Gram positiboa eta anaerobio fakultatiboa. Flageloak ditu, baina bere mugikortasuna tenperaturaren arabekoa da: 30º C-tan edo beherako tenperaturetan mugikorra da, baina 37º C-tan bere flageloak inaktibatu egiten dira eta ez-mugikorra bihurtzen da.
Berezko ezaugarria dauka bakterio honek, bere birulentzia areagotzen duena: zelula barneko parasitoa da, hots, makrofago eta fagozito barnean hazi daiteke. Horregatik, zelula bidezko immunitatea da bide bakarra patogenoari aurre egiteko.
Listeriosia gaixotasun arraroa bada ere, azken urteotan agerraldi batzuk azaldu dira Europan, gazta izanik agerraldi gehienetan inplikatutako janaria. Penizilina da listeriosia tratatzeko erabiltzen den botika.
Listeria monocytogenes on Listeria-sukuun kuuluva grampositiivinen bakteeri, joka aiheuttaa listerioosiksi kutsuttua vatsatautia. Listeria-bakteeria esiintyy varsin yleisesti maaperässä.
Bakteeri on saanut nimensä brittiläisen lääkärin Joseph Listerin mukaan.
Listeriatartunnan voi saada huonosti pestyistä vihanneksista, raa'aksi jääneestä lihasta, pastöroimattomista maitotuotteista tai kalasta. Listeriabakteeri lisääntyy tyhjiöpakatussa tuotteessa myös jääkaappilämpötilassa.[1] Se tuhoutuu jos tuote kuumennetaan kauttaaltaan 90 asteeseen kahdessa minuutissa. Mikrokuumennus ei kuumenna tasaisesti eikä siten tuhoa kaikkia bakteereja.[2]
Listerioosi aiheuttaa verenmyrkytystä ja aivokalvontulehdusta. Verenmyrkytykseen kuolee hoidosta huolimatta 30–50 prosenttia sairastuneista, aivokalvontulehdukseen noin joka viides.[3] Bakteeri tarttuu myös eläimiin, ja voi eläimilläkin olla oireeton.[4] Listeriaan sairastuvat yleensä ihmiset, joilla on heikentynyt vastustuskyky eli esimerkiksi vanhukset, raskaana olevat ja vastasyntyneet. Se on vaarallinen tyypillisesti myös syöpä- ja AIDS-potilaille sekä maksa- ja munuaistauteja sairastaville.[5]
Suomessa todetaan vuosittain 20–70 listerioositapausta.[6] Vuonna 2010 tapauksia todettiin poikkeuksellisen paljon, 70 tapausta, joista neljäsosa kuoli. Syyksi epäiltiin kalatuotteita. Suurin osa sairastuneista oli iäkkäitä tai heillä oli jokin heikentävä perussairaus.[2]
Eläinten sairautena listerioosi yhdistetään useimmin lampaisiin ja vuohiin. Syynä on yleensä pilaantunut säilörehu, johon on voinut sekoittua ulosteita tai ulosteista kontaminoitunutta multaa. Tyypillisiä oireita ovat tasapainohäiriöt ja nielemisvaikeudet mutta eläimet voivat myös kuolla äkillisesti ennen kuin oireita ehtii muodostua. Koska syy kohdistuu useisiin eläimiin, sairastuneitakin on yleensä useita. Alkuvaiheessa hoitoa voidaan yrittää antibiooteilla mutta kuolleisuus on korkea ja parantuneistakin monille jää eriasteisia hermosto-oireita.
Listeria monocytogenes on Listeria-sukuun kuuluva grampositiivinen bakteeri, joka aiheuttaa listerioosiksi kutsuttua vatsatautia. Listeria-bakteeria esiintyy varsin yleisesti maaperässä.
Bakteeri on saanut nimensä brittiläisen lääkärin Joseph Listerin mukaan.
Listeria monocytogenes est une bactérie à Gram positif, du genre Listeria, division des Firmicutes, qui doit son nom à Joseph Lister.
C’est la seule espèce du genre Listeria pathogène pour l’homme, provoquant la listériose. Il s’agit d’un bacille de petite taille, non sporulé, aéro-anaérobie facultatif, intracellulaire facultatif, ubiquitaire (sol, végétaux, eau), possédant une catalase et mobile à 20 °C. Selon certaines études, 1 à 10 % des humains seraient porteurs sains de L. monocytogenes dans leur intestin.
Elle a été isolée en 1926, lors d'une épidémie survenue chez les lapins et les cobayes de l'animalerie de l'université de Cambridge. Dès 1953, la transmission par contamination alimentaire, avait été avancée, cependant elle resta ignorée de la plupart des médecins jusqu'en 1981 date à laquelle la transmission alimentaire de la listériose fut mise en évidence.
En novembre 1987, une contamination de vacherins Mont d'Or fut la cause de plusieurs décès[1]. Depuis, les fromages au lait cru sont souvent accusés d'être des produits dangereux. Des mesures d'élevage (interdiction de l'ensilage, des aliments fermentés et des balles enrubannées) et de conservation ont été peu à peu mises en œuvre, avec de nombreux contrôles.
De mars 1992 à février 1993, en France, 282 cas ont été diagnostiqués entraînant 63 décès et 22 avortements à cause de langue de porc en gelée et de rillettes[2].
Plus récemment, en 2014, 15 personnes sont décédées au Danemark[3] à cause d'un produit de charcuterie contaminé.
La listériose est une anthropozoonose. Ce germe est répandu chez nombre d’espèces animales, soit comme commensal (intestin des bovidés, oiseaux et même de l’homme), soit comme agent de septicémies avec abcès multiples et monocytoses (élevage de souris, lapins) ou encéphalites (moutons, chèvres). Il est de plus très résistant dans les milieux extérieurs et peut se trouver dans la terre, le foin, les débris végétaux, etc.
La bactérie ingérée dans une nourriture quelconque peut traverser la paroi intestinale et induire divers symptômes tel un état pseudo-grippal[4] apparemment bénin, notamment chez la femme enceinte[5].
Les symptômes sont plus importants :
La période d'incubation est longue (2 à 70 jours, souvent entre 1 et 2 mois) ce qui rend le diagnostic plus difficile. De plus, il n'y a aucun signe extérieur que les aliments sont contaminés.
Petits bacilles trapus, 1 à 2 µm sur 0,5 µm, colorés régulièrement, ressemblant à des bacilles pseudodiphtériques avec lesquels il faut éviter de les confondre. Ils s’en distinguent par leur mobilité (mobile par ciliature péritriche) mais celle-ci n’est évidente que dans les cultures faites entre 20 et 30 °C. Dans les colonies R, on peut observer de longues formes filamenteuses.
Quatre types sérologiques ont été décrits ; les types 1 et 4 sont les plus fréquents.
Le dépôt d’une goutte de culture sur la conjonctive d’un cobaye ou d’un lapin provoque une kératoconjonctivite purulente (signe d’Anton).
Selon les cas, culture du LCS, hémoculture, culture de méconium pour les septicémies néonatales. Il faut connaître les listérias pour éviter d’éliminer les cultures comme « contaminants pseudodiphtériques » ou lactobacilles.
Les obstétriciens demandent souvent des sérodiagnostics pour le dépistage de la listériose en cours de grossesse. La valeur de ces tests sérologiques n’est pas établie. En séro-agglutination, il y a des faux positifs, dus à des antigènes communs entre listérias et staphylocoques ou entérocoques. On ne considère comme significatifs que des taux de 1⁄320 ou plus. Le test de fixation du complément serait plus fiable.
Songer à pratiquer une hémoculture dans tout syndrome fébrile, pseudo-grippal, chez une femme enceinte.
Listeria monocytogenes ne survit pas plus de 30 minutes à +60 °C. La pasteurisation l’élimine des aliments. Mais aux températures de réfrigération, elle continue de se développer contrairement à la plupart des autres bactéries, ce qui est un critère de sélection. Elle résiste plusieurs mois dans le sol. Elle est détruite à un pH inférieur à 4. Ce germe psychrophile est sensible à la plupart des désinfectants : les aldéhydes, les dérivés chlorés, iodés et les ammoniums quaternaires dans les conditions usuelles d’emploi. Elle résiste d’autant mieux que la température est basse et la surface poreuse.
On a identifié L. monocytogenes dans au moins 37 espèces de mammifères, domestiquées ou non, et dans au moins 17 espèces d’oiseaux et probablement dans certaines espèces de poissons et de coquillages. On peut isoler L. monocytogenes du sol, et d’autres sources de notre environnement. L. monocytogenes est plutôt résistante ; elle résiste entre autres au gel (elle est psychrotrophe).
Le problème posé par Listeria monocytogenes dans les aliments réfrigérés est sa capacité à se développer à des températures avoisinant 0 °C. Même si la population bactérienne est faible au départ, elle est susceptible d’augmenter lors de l’entreposage et de la distribution et d’atteindre des niveaux significatifs pouvant causer la listériose alimentaire. Elle ne peut pas se développer dans les aliments congelés, mais si la contamination a lieu avant la surgélation, l’organisme peut y survivre et recommencer à se développer lors de la décongélation, atteignant des niveaux dangereux pour la santé humaine. La bactérie peut être hébergée dans le tube digestif de certains mammifères, y compris celui de l’homme, qui peuvent être porteurs sains de la bactérie.
L’infection par L. monocytogenes provoque une maladie, la listériose. Il existe de nombreux variants, plus ou moins virulents[7].
La période d’incubation peut durer de 2 à 70 jours après l’ingestion de l’aliment, ce qui gêne la recherche rétrospective des aliments mis en cause lors d’un épisode clinique.
Les infections sont isolées ou peuvent être groupées dans le temps et on parle alors d’épidémie de listériose. Dans ce cas, le dispositif de surveillance mis en place en France cherche à identifier l’aliment en cause, ce qui a permis de montrer la responsabilité des charcuteries industrielles (rillettes et langue de porc en gelée) et de certains fromages dans les dernières épidémies.
« La listériose est une maladie rare, dont la fréquence a été diminuée par trois depuis 1987 ; on est passé de 661 cas alors recensés à 458 en 1992 et 228 en 1997 », selon Anne-Marie Vanelle, sous-directrice de l’hygiène alimentaire à la Direction générale de l’Alimentation (DGAL). « Cette diminution régulière est due aux efforts des professionnels, sous l’égide des services de contrôle, notamment grâce au recours généralisé aux méthodes HACCP (Analyse des risques et maîtrise des points critiques), pour la maîtrise du risque Listeria. Les industriels ont fait des efforts gigantesques, mais le risque zéro n’existe pas. Aujourd’hui, nous sommes arrivés à un seuil où les efforts vis-à-vis des matières premières doivent s’accompagner d’une information appropriée, notamment médicale, qui permettra de faire baisser le nombre de cas. »
Selon l'INVS, "Le nombre de listériose diagnostiqués par an en France se situe autour de 300 cas, soit une incidence annuelle de 0,4 cas / 100 000 habitants"[8] et il y a eu 63 décès en 2013[9].
Elle nécessitait une prise de conscience du risque, qui est récente (l’hypothèse d’une transmission alimentaire de la maladie n’a été confirmée qu’en 1981. Puis le développement des techniques analytiques a permis de mettre en évidence la présence de Listeria dans la plupart des produits destinés à la consommation humaine.
Depuis, la réglementation a été étoffée et durcie, les contrôles sanitaires renforcés, les techniques d’analyses améliorées.
La prévention passe aujourd’hui par la surveillance (de la fourche à la fourchette en Europe) des aliments susceptibles de transmettre Listeria monocytogenes, avec d’éventuelles décisions de retrait de la consommation. Mais cette approche minimise le risque épidémique.
De façon générale, les aliments les plus à risque sont les aliments crus : les poissons fumés, les graines germées, les charcuteries cuites consommées sans réchauffage, la charcuterie crue, les coquillages et poissons crus et leurs sous-production (tarama, surimi…).
Paradoxalement, et contrairement à ce qui était dit de ce type d’aliment, les fromages élaborés à base de laits crus assurent leur propre défense contre la prolifération de Listeria monocytogenes[1]. La chute de la biodiversité microbienne des fromages à base de laits microfiltrés ou des laits pasteurisés favorise la croissance de Listeria monocytogenes, qui prolifère en cours d’affinage[10],[11].
Il existe plusieurs modes possibles de transmission de la maladie :
L’infection est identifiée dans le sang, le liquide céphalo-rachidien ou d’autres prélèvements par les laboratoires de bactériologie. Le laboratoire peut alors donner des indications utiles à la thérapeutique. La sérologie est d’un emploi limité.
Des méthodes de typages moléculaires très précises et toujours applicables sont utilisées. Le typage s’effectue sur les protéines et l’ADN. Le typage par les protéines est réalisé par électrophorèse d’isoenzyme (Multilocus enzymes analysis) qui mesure la variation de mobilité électrophorétique d’enzymes (ADH, G6PDH, fumarase…).
Cette méthode permet d’identifier deux groupes de Listeria monocytogenes : le premier avec les souches 1/2 b et 4 b, et le second avec les souches 1/2a et 1/2c.
Le typage par l’ADN utilise des méthodes d’électrophorèse classique après l’action d’enzyme de restriction (EcoRI).
Il n’existe pas de vaccination. Celle-ci a été tentée chez les animaux sans résultats satisfaisants. Ces mutants ne produisent pas d’anticorps protecteurs.
La sensibilité des Listeria pour les antibiotiques a peu évolué depuis plusieurs décennies. L’ampicilline et l’amoxicilline gardent toujours leur place et leur association avec les aminosides est fortement bactéricide. Les tétracyclines sont actives et les quinolones ont été utilisées avec succès comme l’association sulfamide-triméthoprime. Pour enrayer la listériose, les médecins utilisent surtout des pools d’antibiotiques, et en particulier la pénicilline, la streptomycine et les sulfamides. Ce traitement est prolongé avec des lactamines.
Mais les résultats restent aléatoires et dépendent surtout de l’état du système immunitaire du patient. La thérapie est efficace si elle est entreprise tôt. Le traitement est nécessairement de quelques semaines dans le cas de listériose.
Listeria monocytogenes est une bactérie pathogène opportuniste, attaquant préférentiellement les sujets dont le système immunitaire est perturbé. C’est le cas pour :
Remarque : les sujets âgés bien portants n’ont pas un risque beaucoup plus élevé que celui de la population générale et les enfants, mêmes jeunes, ont un risque identique, voire plus faible, que celui de la population générale.
Les producteurs de produits alimentaires doivent respecter des normes microbiologiques, dont une limite ou une absence de Listeria, selon la catégorie de produit[13].
Précautions à prendre pour la prévention de la listériose chez les femmes enceintes, les patients immuno-déprimés et les personnes âgées :
Listeria monocytogenes peut également contaminer des produits qui subissent une cuisson lors de leur fabrication ou stockage. Ces produits présentent ainsi le même risque que les produits crus contaminés. D’après les enquêtes, il s’agit pour l’essentiel de produits de charcuterie : éviter les rillettes, pâtés, foie gras, produits en gelée…
Pour ces produits, ainsi que les autres produits de charcuterie (type jambon), préférer les produits préemballés aux produits à la coupe et les consommer rapidement après l’achat. Les produits préemballés sont conditionnés dans un environnement contrôlé, alors que les produits vendus à la coupe présentent des risques de contamination importants par le personnel du rayon coupe, les autres produits et chez le consommateur. Cependant une chaîne de production contaminée produira des aliments contaminés identiques, que ce soit sous des marques à l’image luxueuse ou sous des produits sans marques. Seul le numéro d’identification du fabricant de type F 53-032-01 permettra d’identifier l’entreprise qui a fabriqué le produit.
Éviter la consommation de produits de charcuterie consommés crus comme les lardons, le bacon, le jambon, etc. Les faire cuire avant consommation. Ces mesures sont suffisantes pour éliminer les germes qui se trouvent en majorité en surface de ces aliments. En effet, il n’y a pas de Listeria dans un cassoulet, une daube ou une blanquette si ces plats sont cuits à la maison longuement à partir de produits frais utilisés rapidement sans stockage. Par contre, pour les steaks hachés, qui sont des aliments reconstitués et pour lesquels cette notion de contamination en surface ne peut être retenue, une cuisson à cœur est impérative.
Conserver les aliments crus (viande, légumes, etc.) séparément des aliments cuits ou prêts à être consommés ; après la manipulation d’aliments non cuits, se laver les mains et nettoyer les ustensiles de cuisine qui ont été en contact avec ces aliments.
Éviter la consommation de produits achetés au rayon traiteur.
Éviter la consommation de coquillages crus, surimi, tarama.
Il faut laver soigneusement les légumes crus et les herbes aromatiques.
Les règles habituelles d’hygiène doivent également être respectées.
Les restes alimentaires et les plats cuisinés doivent être réchauffés soigneusement avant consommation immédiate.
Il faut nettoyer fréquemment et désinfecter son réfrigérateur avec de l’eau javellisée.
Si une croûte de fromage au lait cru abrite une diversité microbienne importante et d'une certaine qualité, elle est facteur de sécurité microbienne alimentaire ; ce consortium microbien se montrant capable de s'auto-protéger contre la pullulation de la bactériepathogène L. monocytogenes, propriété que les fromages traditionnels exploitent depuis des siècles, même si les interactions microbiennes impliquées dans l'inhibition de L. monocytogenes ou d'autres pathogènes sont encore mal comprises[14].
Texte anglais à traduire :
The infective dose of L. monocytogenes is unknown but probably varies with the strain and with the susceptibility of the victim. From cases contracted through raw or supposedly pasteurized milk, one may safely assume that in susceptible persons, fewer than 1,000 total organisms may cause disease. L. monocytogenes may invade the gastrointestinal epithelium. Once the bacterium enters the host's monocytes, macrophages, or polymorphonuclear leukocytes, it becomes blood-borne (septicemic) and can grow. Its presence intracellularly in phagocytic cells also permits access to the brain and probably transplacental migration to the fetus in pregnant women. The pathogenesis of L. monocytogenes centers on its ability to survive and multiply in phagocytic host cells.
L. monocytogenes has been associated with such foods as raw milk, supposedly pasteurized fluid milk, cheeses (particularly soft-ripened varieties), ice cream, raw vegetables, fermented raw-meat sausages, raw and cooked poultry, raw meats (of all types), and raw and smoked fish. Its ability to grow at temperatures as low as 3°C permits multiplication in refrigerated foods.
When listeric meningitis occurs, the overall mortality may reach 70%; from septicemia 50%, from perinatal/neonatal infections greater than 80%. In infections during pregnancy, the mother usually survives. Reports of successful treatment with parenteral penicillin or ampicillin exist. Trimethoprim-sulfamethoxazole has been shown effective in patients allergic to penicillin.
The methods for analysis of food are complex and time-consuming. The present FDA method, revised in September, 1990, requires 24 and 48 hours of enrichment, followed by a variety of other tests. Total time to identification takes from 5 to 7 days, but the announcement of specific nonradiolabled DNA probes should soon allow a simpler and faster confirmation of suspect isolates.
Recombinant DNA technology may even permit 2-to-3 day positive analysis in the future. Currently, the FDA is collaborating in adapting its methodology to quantitate very low numbers of the organisms in foods.
Listeria monocytogenes est une bactérie à Gram positif, du genre Listeria, division des Firmicutes, qui doit son nom à Joseph Lister.
C’est la seule espèce du genre Listeria pathogène pour l’homme, provoquant la listériose. Il s’agit d’un bacille de petite taille, non sporulé, aéro-anaérobie facultatif, intracellulaire facultatif, ubiquitaire (sol, végétaux, eau), possédant une catalase et mobile à 20 °C. Selon certaines études, 1 à 10 % des humains seraient porteurs sains de L. monocytogenes dans leur intestin.
Listeria monocytogenes é unha especie de bacterias grampositivas que causa unha infección chamada listeriose. É un organismo anaerobio facultativo, que pode sobrevivir en presenza ou en ausencia de oxíxeno. Pode crecer e reproducirse dentro das células hóspede e é un dos patóxenos máis virulentos que poden estar presentes nos alimentos, ata o punto de que entre o 20 e o 30 % das infeccións clínicas por esta bacteria acaban sendo mortais.[1] A listeriose é a principal causa de morte por infeccións alimentarias, superando en taxas de mortalidade a Salmonella e Clostridium botulinum.
Presenta motilidade por medio de flaxelos a 30 °C ou menos, pero xeralmente non a 37 °C,[2] L. monocytogenes pode moverse entre as células eucariotas sen usar os flaxelos pola polimerización explosiva de filamentos da proteína actina, o que se coñece como "colas de cometa" ou "foguetes de actina".
Algúns estudos suxiren que ata o 10% do tracto gastrointestinal humano pode estar colonizado por L. monocytogenes.[1] Con todo, as enfermidades clínicas debidas a L. monocytogenes son máis frecuentes en veterinaria que en medicina humana, especialmente as meningoencefalites en ruminantes.
Debido á súa frecuente patoxenicidade, que causa meninxite en neonatos (adquirida transvaxinalmente), as nais preñadas deben ter coidado ao comer queixos que poidan estar contaminados coa bacteria.[3] É a terceira causa máis común de meninxite en neonatos.
L. monocytogenes é unha bacteria grampositiva, non formadora de esporas, móbil, anaerobia facultativa, e de forma bacilar (0,4 a 0,5 microns x 0,5 a 1,2). É catalase positiva e oxidase negativa, e expresa unha beta hemolisina, que causa a destrución dos glóbulos vermellos do sangue. Mostra unha característica motilidade dando voltas ollada con microscopio óptico.[4] Aínda que L. monocytogenes é activamente móbil utilizando os seus flaxelos peritricos a temperatura entre 20−25 °C, pero o organismo non utiliza flaxelos á temperatura corporal de 37 °C.[5]
O xénero Listeria pertence á clase Bacilli, e á orde Bacillales, na que tamén están incluídos os xéneros Bacillus e Staphylococcus. das especies clasificadas no xénero Listeria hai dúas, L. ivanovii e L. monocytogenes, que son patóxenas de animais, como os ratos, pero só L. monocytogenes está demostrado que produce enfermidades en humanos.[6] Hai 13 serotipos de L. monocytogenes que poden causar enfermidades, pero máis do 90 % dos illados humanos pertencen só a tres deles, que son: 1/2a, 1/2b, e 4b. As cepas do serotipo 4b de L. monocytogenes son responsables dos principais casos de enfermidades de orixe alimentaria humanas en Europa e Norteamérica e de entre o 33 e o 50 % dos casos esporádicos no mundo desde a década de 1980.[7]
O nome do xénero Listeria púxose en honor do médico británico Joseph Lister. A especie L. monocytogenes foi descrita por primeira vez por E.G.D. Murray en 1926 baseándose en seis casos de mortes repentinas de crías de coellos.[8] Murray denominou ao organismo Bacterium monocytogenes pero despois Harvey Pirie cambioulle o nome polo de Listeria en 1940.[9] O epíteto monocytogenes débese a que extractos da súa membrana poden estimular (xerar) a produción de monocitos no coello, aínda que non no ser humano.[10] Aínda que as descricións clínicas da infección por L. monocytogenes en animais e humanos se publicaron na década de 1920, ata 1952 en Alemaña Oriental non foi recoñecida como unha causa significativa de sepse e meninxite neonatal.[11] A listeriose en adultos sería despois asociada con pacientes con sistemas inmunitarios comprometidos, como os que toman fármacos inmunosupresores e corticosteroides para tratar tumores malignos ou transplantes de órganos, e tamén os que teñen infección por VIH/SIDA.[12]
Ata 1981 L. monocytogenes non foi identificada como causa de enfermidades de orixe alimentaria. Naquel ano un estalido de listeriose na cidade de Halifax, Nova Escocia na que se produciron 41 casos e 18 mortes, principalmente en mulleres preñadas e neonatos, foi ligada epidemioloxicamente co consumo de ensalada de col que fora fertilizada con esterco de ovella contaminado con L. monocytogenes.[13] Desde entón, L. monocytogenes é recoñecida como un importante perigo na industria da alimentación.[14]
A infección invasiva por L. monocytogenes causa a enfermidade chamada listeriose. Cando a infección non é invasiva, a enfermidade consecuencia desta infección denomínase gastroenterite febril. Entre as manifestacións da listeriose están a septicemia,[15] meninxite (ou meningoencefalite),[15] encefalite,[16] úlcera corneal,[17] pneumonía,[18] e infeccións intrauterinas ou de cérvix en mulleres embarazadas, o que pode orixinar aborto espontáneo (no segundo ou terceiro trimestre) ou morte fetal. Os neonatos que sobreviven poden sufrir unha granulomatose (granulomas pióxenos distribuídos por todo o corpo) e atraso físico. Estes trastornos son xeralmente precedidos por síntomas parecidos aos dunha gripe, como febre persistente. Os síntomas gastrointestinais, como náuseas, vómitos e diarreas, poden preceder a formas máis serias de listeriorse ou poden ser os únicos síntomas.
Un estudo inicial suxeriu que L. monocytogenes era a única bacteria grampositiva que posuía lipopolisacárido,[19] que lle servía como endotoxina, pero posteriormente viuse que non era unha verdadeira endotoxina. As paredes celulares da bacteria sempre conteñen ácidos lipoteicoicos, nos cales un resto glicolípido, como o galactosil-glicosil-diglicérido, está ligado covalentemente ao fosfomonoéster terminal do ácido teicoico. Esta rexión lipidica ancora a cadea do polímero á membrana plasmática. Estes ácidos lipoteicoicos lembran aos lipopolisacáridos das bacterias gramnegativas en estrutura e función, e son os únicos polímeros anfipáticos na superficie celular.[20][21]
L. monocytogenes ten residuos de D-galactosa na súa superficie que poden unirse a receptores de D-galactosa na superficie da célula hóspede. Estas células hóspede adoitan ser as células M e as das placas de Peyer da mucosa intestinal. Unha vez unidas a estas células, L. monocytogenes pode atravesar a mucosa intestinal e entrar no corpo.
A dose infectiva de L. monocytogenes varía segundo a cepa e a susceptibilidade da vítima. Nos casos contraídos a partir de leite sen pasteurizar ou supostamente pasteurizado, pódese asumir que en persoas susceptibles, abonda con menos de 1.000 organismos totais para causar enfermidade. L. monocytogenes pode invadir o epitelio gastrointestinal. Unha vez que a bacteria entra nos monocitos, macrófagos, ou leucocitos polimorfonucleares do hóspede, convértese nunha septicemia no sangue e pode proliferar. A súa presenza intracelular en células fagocíticas tamén lle permite acceder ao cerebro e probablemente facer unha migración transplacentaria ata o feto nas mulleres embarazadas. A patoxénese de L. monocytogenes céntrase na súa capacidade de sobevivir e multiplicarse nas células fagocíticas. Parece que esta bacteria inicialmente evolucionou para poder invadir as mucosas intestinais como unha infección intracelular, e desenvolveu un mecanismo químico para facelo no que intervén a proteína bacteriana internalina, que se une á proteína cadherina da membrana plasmática da célula intestinal. Estas moléculas de adhesión tamén se encontran noutras dúas robustas barreiras do coropo humano, como son a barreira hematoencefálica e a barreira placentaria, e isto pode explicar a aparente afinidade de L. monocytogenes por causar meninxites e afectar aos fetos.
L. monocytogenes pode actuar como saprófita ou como patóxena, dependendo das condicións do seu ambiente. Cando a bacteria está presente nun organismo hóspede, o fenómeno da percepción do quórum ou quorum sensing causa a regulación á alza de varios xenes de virulencia. Dependendo da localización da bacteria no organismo hóspede, diferentes activadores regulan á alza os xenes da virulencia. O factor SigB é un factor sigma alternativo que regula os xenes Vir nos intestinos, mentres que o PrfA regula á alza a expresión de xenes cando a bacteria se encontra no sangue.[22][23][24][25] Pouco se sabe sobre como esta bacteria cambia de actuar como saprófita a como patóxena; porén, pénsase que son necesarios varios ARNs non codificantes de L. monocytogenes para inducir este cambio.
L. monocytogenes ten tres liñaxes, con historias evolutivas e potenciais patoxénicos diferentes.[26] As cepas da liñaxe I son a maioría dos illados clínicos humanos e todos os clons epidémicos humanos, pero están infrarrepresentados nos illados clínicos animais.[26] As cepas da liñaxe II están sobrerrepresentados nos casos animais e todo o contrario nos casos clínicos humanos, e son máis prevalentes en mostras tomadas do ambiente e de alimentos.[27] Os illados da liñaxe III son moi raros, pero significativamente máis comúns nos animais que nos illados humanos.[26]
Proba de Anton: é unha proba usada na identificación de L. monocytogenes; a instilación dun cultivo en saco conxuntivo de ollo de coello ou coello de Indias causa unha grave queratoconxuntivite en 24 horas.[29][30]
Cultivo: Listeria crece en medios como o ágar de Mueller-Hinton. A identificación vese potenciada se os cultivos primarios se fan en ágar que conteña sangue de ovella, porque pode observarse a pequena zona característica de hemólise arredor e baixo as colonias. O illamento pode mellorarse se o tecido de procedencia se mantén a 4 °C durante algúns días antes de facer a inoculación no medio de cultivo bacteriolóxico. O organismo é un anaerobio facultativo e é catalase positivo e motil. Produce ácido pero non gas con diversos carbohidratos.[31] A motilidade á temperatura dunha habitación e a produción de hemolisina son datos fundamentais para diferenciala das bacterias corineformes.
Ágar bile esculina. Desenvólvese ben en bile, polo que se utilizan medios inclinados con ágar bile esculina. Esta proba consiste en determinar a capacidade que ten L. monocytogenes de hidrolizar a esculina a esculetina e a glicosa en presenza de sales biliares. A esculetina xerada reacciona cos ións de ferro que contén o cloruro férrico no medio e xera unha coloración negra, se é positiva.[32]
Reacción de Voges-Proskauer. L. monocytogenes presenta un metabolismo fermentativo que xera ácido a partir da glicosa e produce acetona, o que dá lugar a unha reacción de Voges-Proskauer positiva e non fermenta a xilosa. A fermentación destes azucres ponse en evidencia pola técnica de Voges-Proskauer, a cal consiste en identificar se L. monocytogenes xera ácidos e diacetil, xa que o medio contén azucres fermentables. Para ver a reacción utilízanse reveladores como alfa-naftol e KOH. Se a suspensión se torna de cor rosa a proba é positiva.[32]
Proba de CAMP. A proba de CAMP consiste en sementar en ágar sangue unha estría en forma horizontal de L. monocytogenes e unha perpendicular a esta de Staphylococcus aureus sen que se unan entre si. O resultado agardado será que L. monocytogenes xere o factor CAMP, o cal produce un sinerxismo coa beta lisina producida por S. aureus sobre os eritrocitos, xerando a lise destes.[33]
Os métodos de análise de alimentos son complexos e levan moito tempo (varios días, ata sete), pero o anuncio da aparición de novas probas que usan sondas de ADN específicas non marcadas radioactivamente debería permitir unha confirmación máis rápida e simple dos illados sospeitosos. A tecnoloxía do ADN recombinante pode tamén permitir unha análise en dous ou tres días no futuro.
Cando se produce meninxite por L. monocytogenes, a taxa de mortalidade pode ser do 70%, na septicemia do 50%, e nas infeccións neonatais maior do 80%. Nas infeccións durante o embarazo a nai normalmente sobrevive. Hai informes de que funciona o tratamento con penicilina ou ampicilina e trimetoprim-sulfametoxazol.
Propúxose o uso do bacteriófago chamado fago de Listeria P100 como aditivo alimentario para controlar a Listeria monocytogenes.[34] Varias compañías (EBI Food Safety, Intralytix) desenvolveron tratamentos para os alimentos con bacteriófagos, que se aplicarían sobre froitas e carnes como o xamón e o pavo.
Listeria é resistente ás penicilinas naturais (penicilina G, penicilina V), penicilinas resistentes a β-lactamase (meticilina, nafcilina, isoxazoilpenicilinas —oxacilina, cloxacilina, dicloxacilina—) e a todas as cefalosporinas. Pero é susceptible ás penicilinas de espectro ampliado.[35]
Como L. monocytogenes é unha bacteia intracelular, algúns estudos utilizárona como vector para transportar xenes ao interior de células in vitro. Actualmente a eficiencia desta transfección non é moi grande. Un exemplo do uso con éxito de L. monocytogenes en tecnoloxías de transfección in vitro é na terapia xénica para casos de fibrose quística.[36]
Estase a desenvolver unha vacina contra o cancro viva atenuada de L. monocytogenes ADXS11-001 como posible tratamento do carcinoma cervical.[37]
L. monocytogenes atopouse en polo menos 37 especies de mamíferos, tanto domésticos coma salvaxes, e en polo menos 17 especies de aves e posiblemente nalgunhas especies de peixes e mariscos. L. monocytogenes pode illarse do solo, ensilados, e outras fontes ambientais. L. monocytogenes é bastante resistente e aguanta os efectos deletéreos da conxelación, desecación, e da calor notablemente ben para unha bacteria que non forma esporas. A maioría das cepas de L. monocytogenes son patóxenas nalgún grao.
L. monocytogenes foi asociada con alimentos como o leite (xeralmente sen pasteurizar),[38] queixos (especialmente as variedades brandas curadas), xelados, vexetais crus, salchichas de carne crúa fermentada, carne de aves crúa ou cociñada, carnes crúas de todos os tipos, e peixe cru e afumado. A súa capacidade de crecer a temperaturas frías de ata 0 °C permite a súa multiplicación en alimentos refrixerados. Á temperatura de refrixeración de 4 °C, a cantidade de ferro férrico pode afectar ao crecemento de L. monocytogenes.[39]
O sitio principal de infección é o epitelio intestinal, no cal a bacteria invade as células non fagocíticas por medio dun mecanismo de cremalleira. A captación é estimulada pola unión das internalinas de listeria (Inl) ás E-cadherinas (factor de adhesión) da célula hóspede, ou ao factor Met (c-Met, factor de crecemento do hepatocito). Esta unión activa certas GTPases Rho, que seguidamente se unen e estabilizan á proteína da síndrome de Wiskott Aldrich (WAsp). A WAsp pode despois unirse ao complexo Arp2/3 e servir como un punto de nucleación da actina. Despois, a polimerización da actina crea unha "copa fagocítica", é dicir, unha estrutura baseada na actina que normalmente se forma nos fagocitos arredor de materiais alleos antes da endocitose. O efecto neto da unión da internalina é aproveitar esta formación do hóspede para a entrada da bacteria. L. monocytogenes pode tamén invadir as células fagocíticas (por exemplo, os macrófagos), pero só precisa das internalinas para a invasión das células non fagocíticas.
Despois da súa entrada na célula, a bacteria pode escapar do vacúolo/fagosoma antes de que se una cun lisosoma. Tres dos principais factores de virulencia que lle permiten á bacteria escapar do fagosoma son a listeriolisina O (LLO, codificada polo xene hly), a fosfolipase A (codificada polo xene plcA) e a fosfolipase B (codificada no plcB).[40][41] A secreción de LLO e o produto de PlcA distorsionan a membrana vacuolar e permiten á bacteria escapar ao citoplasma, onde pode proliferar.
Unha vez no citoplasma, L. monocytogenes aprovéitase da actina do seu hóspede por segunda vez. As proteínas ActA asociadas co polo vello da célula bacteriana (ao ser un bacilo, L. monocytogenes forma un septo durante a división no centro da célula, onde se forma o polo novo, e así dise que ten un polo novo e un polo vello) poden unirse ao complexo Arp2/3, inducindo así a nucleación da actina nunha área específica da superficie da célula bacteriana. A polimerización da actina despois propulsa á bacteria unidireccionalmente na membrana plasmática do hóspede. A protrusión que se forma pode despois ser captada por unha célula veciña que a introduce no seu interior, formando un vacúolo de dobre membrana do cal a bacteria debe escapar usando a LLO e a PlcB. Este modo de diseminación directo de célula a célula implica un mecanismo celular coñecido como paracitofaxia.[42]
Listeria monocytogenes é unha especie de bacterias grampositivas que causa unha infección chamada listeriose. É un organismo anaerobio facultativo, que pode sobrevivir en presenza ou en ausencia de oxíxeno. Pode crecer e reproducirse dentro das células hóspede e é un dos patóxenos máis virulentos que poden estar presentes nos alimentos, ata o punto de que entre o 20 e o 30 % das infeccións clínicas por esta bacteria acaban sendo mortais. A listeriose é a principal causa de morte por infeccións alimentarias, superando en taxas de mortalidade a Salmonella e Clostridium botulinum.
Presenta motilidade por medio de flaxelos a 30 °C ou menos, pero xeralmente non a 37 °C, L. monocytogenes pode moverse entre as células eucariotas sen usar os flaxelos pola polimerización explosiva de filamentos da proteína actina, o que se coñece como "colas de cometa" ou "foguetes de actina".
Algúns estudos suxiren que ata o 10% do tracto gastrointestinal humano pode estar colonizado por L. monocytogenes. Con todo, as enfermidades clínicas debidas a L. monocytogenes son máis frecuentes en veterinaria que en medicina humana, especialmente as meningoencefalites en ruminantes.
Debido á súa frecuente patoxenicidade, que causa meninxite en neonatos (adquirida transvaxinalmente), as nais preñadas deben ter coidado ao comer queixos que poidan estar contaminados coa bacteria. É a terceira causa máis común de meninxite en neonatos.
Listeria monocytogenes er Gram-jákvæður sjúkdómsvaldandi gerill sem þrífst vel við lágt hitastig. Hann er mjög algengur í náttúrunni og finnst í jarðvegi, plöntum, skólpi og þörmum manna og dýra. Gerillinn er mjög þolinn og getur fjölgað sér á sýrustigi frá 4,1 til 9,6 og getur vaxið í loftfirrðu og loftríku umhverfi (er valfrjálst loftsækinn). Kjörhitastig gerilsins er 30 - 37°C en hann getur fjölgað sér á hitastigsbilinu 1 - 45°C. Hann getur fjölgað sér við 10% saltstyrk og lifað af 30% saltstyrk. Dýr sem eru smituð eru oft einkennalausir smitberar. Gerillinn finnst oft í hráum matvælum en getur einnig fundist í elduðum mat ef orðið hefur krossmengum eftir hitameðhöndlun.
Gerillinn veldur sjúkdóm sem kallast listeríusýking (e. listeriosis) og eru einkenni hans mild flensueinkenni, vöðvaverkir, hiti og stundum ógleði og niðurgangur. Sjúkdómurinn getur einnig valdið heilahimnubólgu í ungbörnum, blóðeitrun og valdið fósturláti. Dánartíðni þeirra sem veikjast er há en það eru aðallega einstaklingar sem eru með skert ónæmiskerfi, gamalmenni, vanfærar konur og nýfædd börn. Á hverju ári sýkjast um 2-10 á hverja 100.000 íbúa í löndum Evrópu og Norður-Ameríku.
Listeria monocytogenes er Gram-jákvæður sjúkdómsvaldandi gerill sem þrífst vel við lágt hitastig. Hann er mjög algengur í náttúrunni og finnst í jarðvegi, plöntum, skólpi og þörmum manna og dýra. Gerillinn er mjög þolinn og getur fjölgað sér á sýrustigi frá 4,1 til 9,6 og getur vaxið í loftfirrðu og loftríku umhverfi (er valfrjálst loftsækinn). Kjörhitastig gerilsins er 30 - 37°C en hann getur fjölgað sér á hitastigsbilinu 1 - 45°C. Hann getur fjölgað sér við 10% saltstyrk og lifað af 30% saltstyrk. Dýr sem eru smituð eru oft einkennalausir smitberar. Gerillinn finnst oft í hráum matvælum en getur einnig fundist í elduðum mat ef orðið hefur krossmengum eftir hitameðhöndlun.
Gerillinn veldur sjúkdóm sem kallast listeríusýking (e. listeriosis) og eru einkenni hans mild flensueinkenni, vöðvaverkir, hiti og stundum ógleði og niðurgangur. Sjúkdómurinn getur einnig valdið heilahimnubólgu í ungbörnum, blóðeitrun og valdið fósturláti. Dánartíðni þeirra sem veikjast er há en það eru aðallega einstaklingar sem eru með skert ónæmiskerfi, gamalmenni, vanfærar konur og nýfædd börn. Á hverju ári sýkjast um 2-10 á hverja 100.000 íbúa í löndum Evrópu og Norður-Ameríku.
Listeria monocytogenes è un batterio presente nel suolo, sull'acqua e nella vegetazione. Esso può contaminare diversi alimenti, tra cui latte, verdura, formaggi molli, carni poco cotte, ed è responsabile della listeriosi.
Listeria monocytogenes è un batterio Gram positivo, asporigeno, aerobio-anaerobio facoltativo, alofilo, mobile a 28 °C per la presenza di flagelli peritrichi (da 1 a 5), catalasi positivo ma ossidasi negativo. Il microrganismo cresce in un range di temperatura molto largo (tra i + 3 °C e i 45 °C) con un optimum tra i 30 °C e i 38 °C. Presenta buona resistenza a varie condizioni di pH (tra 4,4 e 9,6) e temperatura, caratteristiche che lo rendono un potenziale contaminante di alimenti, anche se conservati in frigorifero.
Il genere Listeria appartiene all'ordine Bacillales, che include anche i generi Bacillus e Staphylococcus, del phylum Firmicutes.
La sua denominazione deriva dal quadro di monocitosi ematica tipico dell'infezione, causata attraverso un meccanismo non completamente noto. È un parassita intracellulare, che riesce a evadere efficacemente dal fagosoma.
Possiede una peculiare proteina con attività enzimatica polimerizzante l'actina (ActA): il batterio si crea una "coda" di actina che gli dà la propulsione necessaria a superare la membrana plasmatica della cellula ospite, passando così direttamente nella cellula adiacente.
I quadri patologici dai quali è più comunemente isolato sono batteriemia e meningite. Le donne in gravidanza sono, secondo i dati dei Cdc americani, 20 volte più suscettibili alla malattia, che può causare aborto spontaneo o parto prematuro, morte in utero o infezione del feto. I sintomi però, nel caso delle donne incinte, sono molto simili a quelli di una influenza leggera.[1]
La romboencefalite da Listeria costituisce un'entità morbosa ben definita anche se di rara osservazione che si manifesta con interessamento dei nuclei e fibre dei nervi cranici. Le lesioni possono poi estendersi al cervelletto, al talamo e ai nuclei della base. Colpisce in genere soggetti immunocompetenti, mentre la più frequente meningoencefalite causata dal germe tende a manifestarsi in condizioni di immunodepressione.
Listeria monocytogenes è un batterio presente nel suolo, sull'acqua e nella vegetazione. Esso può contaminare diversi alimenti, tra cui latte, verdura, formaggi molli, carni poco cotte, ed è responsabile della listeriosi.
Listeria monocytogenes is een pathogene, grampositieve staafvormige, niet sporevormende bacterie die de verwekker is van listeriose. Uitbraken van listeriose zijn vaak geassocieerd met voedsel omdat, in tegenstelling tot andere bacteriën, L. monocytogenes in staat is om te groeien bij koelkasttemperaturen. Dit kenmerk, in combinatie met het vermogen tot het vormen van een biofilm, maakt beheersing van deze ziekteverwekker moeilijk voor de voedselverwerkende industrie.[1]
Het ziektebeeld behorend bij een Listeria-infectie zijn onder andere: meningitis, sepsis, pneumonie, endocarditis, encefalitis, otitis media en endometritis. Verder wordt er cystevorming gezien in de hersenen, die, afhankelijk van de plaats, voor neurologische problemen kan zorgen. Besmetting met Listeria kan een miskraam of doodgeboren kind tot gevolg hebben. Ouderen, kinderen en zieken kunnen ook ziek worden van een besmetting door Listeria.
Listeria komt regelmatig voor in melk en kan overleven in rauwmelkse zachte kaas. In de Hollandse boerenkaas van het gouda-type overleeft de bacterie dus niet. Alleen zachte kazen die van rauwe melk worden gemaakt, als brie de Meaux, worden ontraden voor zwangeren. Veel kazen in de supermarkt (chevre, Deense, feta etc.) zijn gemaakt van gepasteuriseerde melk en dus onschadelijk. De populaire Roquefort-kaas is van rauwe schapenmelk gemaakt, maar hierin is Listeria nog nooit aangetroffen. In 2009 overleden zes mensen in Oostenrijk en Duitsland als gevolg van het eten van besmette kaas. Op 30 december 2012 haalde de franse kaasfabrikant Fromagerie de Jussac al haar kazen uit de schappen in België en Nederland. De kaas zou namelijk ook deze bacterie bevatten.
Maar ook gepasteuriseerde melk kan (opnieuw) besmet worden. Op 11 mei 2011 riep de Vlaamse zuivelcoöperatie Belgomilk na overleg met het Federaal Agentschap voor de Veiligheid van de Voedselketen een aantal kazen, vervaardigd van gepasteuriseerde melk, terug vanwege verschillende soorten kaas die mogelijk besmet waren met Listeria.
Op 28 januari 2017 riep supermarkt Lidl drie varianten roomkaas terug omdat in een van deze varianten Listeria was aangetroffen.
Listeria monocytogenes is een pathogene, grampositieve staafvormige, niet sporevormende bacterie die de verwekker is van listeriose. Uitbraken van listeriose zijn vaak geassocieerd met voedsel omdat, in tegenstelling tot andere bacteriën, L. monocytogenes in staat is om te groeien bij koelkasttemperaturen. Dit kenmerk, in combinatie met het vermogen tot het vormen van een biofilm, maakt beheersing van deze ziekteverwekker moeilijk voor de voedselverwerkende industrie.
Het ziektebeeld behorend bij een Listeria-infectie zijn onder andere: meningitis, sepsis, pneumonie, endocarditis, encefalitis, otitis media en endometritis. Verder wordt er cystevorming gezien in de hersenen, die, afhankelijk van de plaats, voor neurologische problemen kan zorgen. Besmetting met Listeria kan een miskraam of doodgeboren kind tot gevolg hebben. Ouderen, kinderen en zieken kunnen ook ziek worden van een besmetting door Listeria.
Multimedia w Wikimedia Commons Listeria monocytogenes – gatunek względnie beztlenowej, wewnątrzkomórkowo żyjącej bakterii, która jest czynnikiem etiologicznym listeriozy. Jest jednym z najbardziej zjadliwych patogenów przenoszonych przez żywność (20 do 30 procent infekcji kończy się śmiercią)[1], na przykład w Stanach Zjednoczonych jest ona odpowiedzialna za około 2500 zachorowań i 500 zgonów rocznie (9,7 przypadków zachorowań na milion mieszkańców)[2], powodując tym samym większą śmiertelność niż salmonella czy Clostridium botulinum[3].
L. monocytogenes jest Gram-dodatnią bakterią nazwaną od nazwiska Josepha Listera. Bakteria korzystając ze swojego urzęsienia wykonuje ruchy w temperaturze 30 °C lub niższej (zazwyczaj nie wykazuje ruchu w 37 °C)[4].
Badania sugerują, że nawet co dziesiąty ludzki przewód pokarmowy może być zasiedlony przez L. monocytogenes[1]. Jednak objawy kliniczne choroby związane z L. monocytogenes są coraz częściej rozpoznawane przez lekarzy weterynarii, szczególnie w przypadku zapalenia opon mózgowych i mózgu u przeżuwaczy.
Ze względu na chorobotwórczość L. monocytogenes związaną z zapaleniem opon mózgowych u noworodków (zakażenie drogą transwaginalną) nie zaleca się kobietom w ciąży spożywania miękkich serów takich jak brie, camembert bądź feta, które mogą być skażone tymi bakteriami[5]. Jest to trzecia z najczęstszych przyczyn zapalenia opon mózgowych u noworodków.
L. monocytogenes jest Gram-dodatnią, niesporującą, względnie beztlenową, wykazującą ruch pałeczką[6]. Jest katalazo-dodatnia, oksydazo-ujemna i beta-hemolityczna, przez co niszczy czerwone ciałka krwi. Bakteria oglądana w mikroskopie świetlnym wykazuje charakterystyczny, koziołkowaty ruch[7].
Do rodzaju Listeria zalicza się 6 różnych gatunków (L. monocytogenes, L. ivanovii, L. innocua, L. welshimeri, L. seeligeri i L. grayi). Zarówno L. monocytogenes, jak i L. ivanovii, są chorobotwórcze dla myszy, jednak tylko L. monocytogenes jest bezpośrednio związana z występowaniem choroby u ludzi[8]. Istnieje 13 serotypów L. monocytogenes, które mogą być przyczyną choroby u człowieka, jednak ponad 90% ludzkich izolatów należy jedynie do jednego z trzech serotypów: 1/2a, 1/2b, oraz 4b. Szczepy L. monocytogenes serotypu 4b są odpowiedzilne za 33 do 50% przypadków zachorowań ludzi na świecie oraz za wszystkie główne ogniska choroby w Europie i Stanach Zjednoczonych od lat 80. XX wieku[9][10].
L. monocytogenes opisał po raz pierwszy E.G.D. Murray w 1926 roku opierając się na sześciu przypadkach nagłych zgonów wśród młodych królików[11]. Zanim J.H. Harvey Pirie zmienił w 1940 roku nazwę rodzaju na Listeria, Murray odnosił się do swojego odkrycia jako Bacterium monocytogenes[12]. Pomimo, że kliniczne przypadki zakażenia L. monocytogenes u ludzi i zwierząt zostały opisane w latach 20. XX wieku, do 1952 roku w NRD nie były one uznawane za istotną przyczynę sepsy i zakażenia opon mózgowych u noworodków[13]. Występowanie listeriozy u osób dorosłych było następnie kojarzone z obniżoną odpornością wynikającą np. z przyjmowania leków immunosupresyjnych bądź kortykosteroidów oraz u osób zakażonych HIV[14].
Dopiero w 1981 roku L. monocytogenes została uznana za przyczynę chorób przenoszonych drogą pokarmową. Wybuch ogniska listeriozy w Halifaksie w Nowej Szkocji będący powodem zachorowania 41 osób i śmierci 18 (głównie kobiet w ciąży i noworodków) był epidemiologicznie powiązany ze spożyciem surówki z białej kapusty, która była nawożona surowym, zanieczyszczonym listeriami owczym obornikiem[15]. Od tego czasu liczba przypadków zachorowań na listeriozę jest monitorowana, a L. monocytogenes jest obecnie uznawana jako ważne zagrożenie w przemyśle spożywczym[16].
Zakażenie bakterią L. monocytogenes powoduje listeriozę. Jej główne objawy to sepsa[17], zapalenie opon mózgowo-rdzeniowych[17], zapalenie mózgu[18], wrzód rogówki[19], zapalenie płuc[20] oraz infekcje macicy u ciężarnych kobiet, które mogą prowadzić do poronień (drugi trymestr ciąży) bądź wewnątrzmacicznego obumarcia płodu. Noworodki, które przetrwają matczyną listeriozę mogą cierpieć z powodu upośledzenia fizycznego oraz ziarniniakowatości (granulomatosis infantiseptica) obejmującej całe ciało. Powyższe zaburzenia zazwyczaj poprzedzone są objawami grypopodobnymi, w tym utrzymującą się gorączką. Zaburzenia żołądkowo-jelitowe takie jak nudności, wymioty i biegunka mogą poprzedzać poważniejsze formy listeriozy, lecz mogą być również jedynymi wyrażonymi objawami tej choroby. U około 10% pacjentów patogen atakuje mięsień sercowy, przy czym prawdopodobnie zjadliwość zależy tu od szczepu, a nie od wrażliwości pacjenta[21]. Czas wystąpienia objawów poważnych formy liseriozy nie jest dokładnie znany, ale może wahać się od kilku dni do trzech tygodni. Podejrzewa się, że czas po jakim występują dolegliwości ze strony układu pokarmowego nie przekracza 12 godzin. Dawka infekcyjna L. monocytogenes zależy od szczepu i podatności organizmu i waha się od 100 do 1000 komórek[21]. Zakłada się, że w przypadku surowego mleka do wywołania choroby u osoby wrażliwej wystarczy mniej niż 1000 bakterii. Mogą one wnikać do nabłonka jelit, a następnie zasiedlając makrofagi, monocyty bądź granulocyty dostają się do krwi, którą są roznoszone po całym organizmie (sepsa). Obecność bakterii wewnątrz komórek fagocytarnych sprawia, iż mogą się one przedostawać do mózgu oraz prawdopodobnie przenikać poprzez łożysko do płodu ciężarnej kobiety. Patogeneza L. monocytogenes opiera się głównie o zdolność bakterii do przetrwania i namnażania się w komórkach fagocytarnych gospodarza.
L. monocytogenes w zależności od warunków środowiskowych w których występuje, może funkcjonować jako organizm saprofityczny bądź patogenny. Gdy bakteria jest obecna w organizmie gospodarza, dzięki mechanizmowi quorum sensing następuje ekspresja kilku genów wirulencji. W zależności od lokalizacji bakterii w organizmie, geny wirulencji regulowane są poprzez różne czynniki. SigB, alternatywny czynnik sigma reguluje geny Vir w jelitach podczas, gdy PrfA (pozytywny regulator transkrypcji A) reguluje ekspresję genów, kiedy bakterie obecne są we krwi[22][23][24][25]. Jak dotąd niewiele wiadomo na temat mechanizmu przełączania się bakterii między aktywnością saprofityczną a patogenną, jednak uważa się, że do wywołania tej zmiany niezbędnych jest kilka niekodujących RNA.
W przypadku wystąpienia zapalenia opon mózgowych i mózgu ogólna śmiertelność może sięgać 70%, przy sepsie 50%, przy zakażeniach okołoporodowych i noworodków powyżej 80%. Zakażenia podczas ciąży są dla matki zazwyczaj niezagrażające życiu. Leczenie obejmuje parenteralne podawanie penicyliny bądź ampicyliny. U osób uczulonych na penicylinę z powodzeniem stosuje się kotrimoksazol.
Z racji tego, że L. monocytogenes jest bakterią wewnątrzkomórkową, w niektórych badaniach została ona wykorzystana jako wektor do dostarczania genów in vitro. Aktualna skuteczność transfekcji pozostaje dość niska. Jednym z przykładów pomyślnego użycia L. monocytogenes w technologii in vitro jest realizacja terapii genowej w przypadkach zwłóknienia torbielowatego[26].
Aktualnie szczepionka na raka szyjki macicy pod nazwą ADXS11-001 z żywych, atenuowanych szczepów L. monocytogenes jest w fazie rozwoju jako potencjalna forma leczenia raka szyjki macicy u kobiet. [27]
T.J.T.J. Ward T.J.T.J. i inni, Intraspecific Phylogeny and Lineage Group Identification Based on the prfA Virulence Gene Cluster of Listeria monocytogenes, „Journal of Bacteriology”, 15, 186, 2004, s. 4994–5002, DOI: 10.1128/JB.186.15.4994-5002.2004, PMID: 15262937, PMCID: PMC451661 . Listeria monocytogenes – gatunek względnie beztlenowej, wewnątrzkomórkowo żyjącej bakterii, która jest czynnikiem etiologicznym listeriozy. Jest jednym z najbardziej zjadliwych patogenów przenoszonych przez żywność (20 do 30 procent infekcji kończy się śmiercią), na przykład w Stanach Zjednoczonych jest ona odpowiedzialna za około 2500 zachorowań i 500 zgonów rocznie (9,7 przypadków zachorowań na milion mieszkańców), powodując tym samym większą śmiertelność niż salmonella czy Clostridium botulinum.
L. monocytogenes jest Gram-dodatnią bakterią nazwaną od nazwiska Josepha Listera. Bakteria korzystając ze swojego urzęsienia wykonuje ruchy w temperaturze 30 °C lub niższej (zazwyczaj nie wykazuje ruchu w 37 °C).
Badania sugerują, że nawet co dziesiąty ludzki przewód pokarmowy może być zasiedlony przez L. monocytogenes. Jednak objawy kliniczne choroby związane z L. monocytogenes są coraz częściej rozpoznawane przez lekarzy weterynarii, szczególnie w przypadku zapalenia opon mózgowych i mózgu u przeżuwaczy.
Ze względu na chorobotwórczość L. monocytogenes związaną z zapaleniem opon mózgowych u noworodków (zakażenie drogą transwaginalną) nie zaleca się kobietom w ciąży spożywania miękkich serów takich jak brie, camembert bądź feta, które mogą być skażone tymi bakteriami. Jest to trzecia z najczęstszych przyczyn zapalenia opon mózgowych u noworodków.
Listeria monocytogenes são bacilos pequenos, anaeróbios facultativos e Gram positivos, que podem aparecer isolado ou agrupados em pares ou cadeias curtas. É uma espécie de bactéria capaz de provocar doenças em seres humanos, como meningite.
A espécie foi isolada de diversas fontes ambientais, bem como de fezes de mamíferos, aves, peixes e insetos. Estima-se que até 5% das pessoas normais sejam portadoras desta bactéria nas fezes. No entanto, as principais fontes do microorganismo provavelmente são o solo e a matéria vegetal em decomposição.[1]
Nos Estados Unidos, cerca de 2 500 infecções ocorrem anualmente, no entanto este número pode ser muito maior, já que algumas infecções leves sequer são relatadas. A listeriose humana tem picos de incidência nos meses mais quentes do ano.[1] Vários casos epidêmicos foram associados ao consumo de alimentos contaminados, tais como leite, requeijão, carne e derivados (como frios fatiados e salsichas de peru).[2]
A listeria causa uma infecção chamada listeriose, que tem alto índice de mortalidade. A listéria (Listeria monocytogenes) é uma bactéria móvel, resistente ao congelamento e outras condições adversas, sobrevive por longos períodos em indústrias processadoras de alimentos e áreas manipuladoras de alimentos e está amplamente distribuída na natureza. A maior incidência de listéria está associada aos surtos de doenças transmitidas por alimentos.
A Listeria monocytogenes sobrevive no homem, que pode ser contaminado através do solo, estrume, carrapatos, geladeiras, vegetação, frutas, legumes, água (rios, lagos, mar, etc), mamíferos, aves domésticas e silvestres, peixes, crustáceos, moluscos, rãs, esgotos tratados ou não e fábricas processadoras de carnes, leites e derivados.
A listeriose é a causa de 38% dos óbitos nos EUA relacionados a doenças de origem alimentar (Mead et al., 1999). Segundo dados do CDC (Center for Disease Control and Prevention), órgão do governo norte-americano ligado ao HHS (Department of Health and Human Services), cerca de 2,5 mil casos de listeriose são registrados anualmente nos EUA, sendo que 90% deles levam a hospitalizações e 20% deles levam a óbitos.
Os mais suscetíveis à listeriose são crianças, mulheres grávidas e o feto, indivíduos imuno-deficientes e idosos. Os principais sintomas são semelhantes à gripe, além de febre e diarréia. Mas ela ainda pode causar septicemia, meningite, encefalite e infecções cervicais e intra-uterinas em mulheres grávidas, levando ao aborto espontâneo. Calcula-se que de 5% a 10% da população seja portadora de Listeria monocytogenes.
O ano de 1998 registrou um grande surto de listeriose nos EUA. Depois disso, tanto o país quanto a UE instituíram a tolerância zero à bactéria em produtos industrializados. A listéria é apenas a quarta principal causa de infecções alimentares nos EUA (depois da Campylobacter, Salmonella e E. coli), porém, sua taxa de mortalidade é a mais alta. No Brasil e em outros países em desenvolvimento não há estatísticas oficiais de casos de listeriose, pois sua notificação não é obrigatória. No Brasil, além da legislação que exige o controle de listéria em queijos de alta umidade, como ricota, meia cura e minas, existe também a instrução normativa número 9 de 08/04/2009 do Ministério da Agricultura Pecuária e Abastecimento - MAPA, que institui procedimentos para controle da L. Monocytogenes em produtos de origem animal prontos para consumo. O Programa de Redução de Patógenos da Anvisa contempla atualmente apenas o controle da Salmonella. No caso de relatos de infecções alimentares, o único que se obriga de médicos e hospitais é com relação àquelas provocadas pela bactéria Clostridium botulinum, que causa o botulismo.
Existem dados nacionais que comprovam a ocorrência de Listeria monocytogenes em alguns alimentos:
Produtos (quantidade de amostras)
Listéria m %
Fonte
Lingüiça mista frescal (5)
10
Von Laer et al., 2005
Nuggets
de frango (25)
100
Rodrigues et al., 2002
Mortadela fatiada emb. a vácuo
(45)
100
Bersot et al., 2001
Salmão in
natura (25)
48
Silvestre e Destro, 1999
Salsicha granel (40)
30
Aragon et al., 2005
Queijo coalho (84)
19
Branco et al., 2003
Camarão (178)
18
Destro et al., 1994
Salmão Gravilax: resfriado (25)
15
Kinoshita et al., 2000
Salmão Gravilax: congelado (25)
35
Kinoshita et al., 2000
Salame fatiado emb. à vácuo (45)
6,7
Sakate et al., 2003
Presunto fatiado (40)
50
Sakate et al., 2003
Carne moída
(40)
67,5
Aragon et al., 2005
Salada hortaliças mín. processadas
(181)
0,6
Froder et al
É possível eliminar 100% de listéria, desde que se tenham instalações adequadas aos processos de higiene e que procedimentos como desinfecção, higienização, boas práticas de fabricação, manter o refrigerador limpo, evitar produtos fora do prazo de validade, aquecer sobras a temperaturas elevadas, etc, sejam seguidos. Dados mundiais sobre infecções alimentares provocadas pelo consumo de alimentos contaminados por microrganismos patogênicos, produtos químicos e outros indicam:
Em 2003, Schwab & Edelweiss confirmaram a presença da listéria em 33% das placentas que apresentavam alterações anatomopatológicas, índices também encontrados por outros autores no Brasil e no mundo. A literatura médica também afirma que em casos de diagnóstico precoce e emprego de antibioticoterapia, há a melhora clínica e laboratorial dos portadores da doença.
Algumas dificuldades no controle e no estudo da listeriose no Brasil, bem como na intervenção em situações de emergência, incluem: a recuperação de organismos envolvidos nos surtos, a falta de notificação e a demora na realização de análises clínicas convencionais, que já são suficientes para a detecção da bactéria.
Essas características, associadas ao fato de que a bactéria apresenta alta virulência a partir de baixa dose infectante, dificultam o controle e prevenção da listeriose. Esses fatores somados colocam a doença na condição de relevância para a saúde pública, nas esferas das vigilâncias sanitária e epidemiológica, envolvendo a investigação de surtos, o desenvolvimento de novas técnicas de garantia da qualidade e inocuidade de alimentos, consolidação do comércio exterior de alimentos, entre outros.
Durante três décadas, um estudo do Instituto Oswaldo Cruz (IOC) analisou a ocorrência de Listeria monocytogenes, bactéria causadora da listeriose, em várias fontes de infecção e vias de transmissão provenientes de diversas regiões do país. O resultado revela um panorama da doença bacteriana de origem alimentar que por muito tempo permaneceu pouco estudada.
Foram analisadas 266 amostras de material clínico humano, coletadas entre 1969 e 2000 em Pernambuco, Bahia, Goiás, Distrito Federal, Minas Gerais, São Paulo, Rio de Janeiro, Paraná e Rio Grande do Sul. Estas amostras tinham diagnóstico presuntivo para a presença de Listeria, agente da listeriose humana e animal. Em 245 amostras foram confirmadas a presença Listeria monocytogenes, predominando os isolamentos em indivíduos com meningite purulenta e, em segundo plano, pacientes com septicemia (presença na corrente circulatória). O estudo foi publicado em artigo na Revista da Sociedade Brasileira de Medicina Tropical, na edição de janeiro/fevereiro de 2006.
Na distribuição geográfica dos isolados, houve uma predominância de Listeria monocytogenes nas regiões sudeste e sul do país (87,8%), embora tenha sido também detectada em estados do centro-oeste e nordeste (10,9%).
Para alguns autores, a listeriose compromete mais as populações de regiões industrializadas. Mesmo em regiões desenvolvidas, existe uma diferença da incidência de listeriose nas classes sociais: aquelas mais elevadas foram as mais comprometidas. Em grande parte, isso se deve ao consumo de alimentos prontos, cujos ingredientes por vezes são estocados à temperatura de refrigeração, que favorece a multiplicação da Listeria.
_409-14,_Figure_1.png)
|coautor= (ajuda)
Listeria monocytogenes são bacilos pequenos, anaeróbios facultativos e Gram positivos, que podem aparecer isolado ou agrupados em pares ou cadeias curtas. É uma espécie de bactéria capaz de provocar doenças em seres humanos, como meningite.
Listeria monocytogenes är en gram-positiv bakterie[1] som hos människan kan orsaka sjukdomen listerios. Sjukdomen yttrar sig bland annat som diarréer, huvudvärk, influensaliknande symptom, hjärnhinneinflammation och blodförgiftning. Sjukdomen är en zoonos och är anmälningspliktig. Bakterien förekommer allmänt i naturen och kan därför kontaminera livsmedel. Den kan tillväxa i kylskåpstemperatur vilket gör att den kan nå riskabla halter. En människa med normalt immunförsvar klarar dock bakterien i vissa mängder.
År 1911 publicerade Gustav Hülphers en artikel om en rörlig gram-positiv stavbakterie som han hade isolerat från två döda kaniner. Denna artikel publicerades i Svensk Veterinärtidskrift och eftersom den bara publicerades i Sverige föll den snabbt i glömska. År 1926 återupptäcktes bakterien, av en engelsk forskargrupp som döpte den till Bacterium monocytogenes. Anledningen att den fick artepitetet monocytogenes var att man såg att andelen monocyter ökade kraftigt i blodet vid en infektion av bakterien. Den har sedan fått namnet Listeria monocytogenes.[2]
L. monocytogenes kan leva och replikera sig i värdcellens cytoplasma. En makrofag fagocyterar listeriabakterien till en endosom. En lysosom fuserar med endosomen och dess uppgift är att bryta ner bakterien. L. monocytogenes omges nu bara delvis av ett membran, på ena sidan är membranet fortfarande intakt medan på andra sidan så har membranet gått sönder på grund av att bakterien har utsöndrat hemolysin. Detta gör den för att bli fri i värdcellens cytoplasma där den sedan börjar replikera sig. I cytoplasman omsluts listeriabakterien av värdcellens aktinfilament. Aktinfilamenten bildar sedan en svans efter bakterien som den använder för att förflytta sig till nästa cell den ska infektera.[3]
L. monocytogenes finns spridd i naturen[4] i jord och i vatten. Den kan även finnas i tarmen hos många däggdjur, även hos människan.[5] L. monocytogenes tillväxer i biofilmer och trivs bra bland annat på svåråtkomliga platser vid livsmedelstillverkning, detta gör att den lätt kan kontaminera livsmedel under tillverkning. Bakterien kan växa i kylskåpstemperatur och i vakuumförpackningar, och ju längre livsmedlet får ligga desto större är risken att bakterierna har nått en skadlig halt. L. monocytogenes tål även höga saltkoncentrationer och frysning. Bakterien avdödas vid 70°C.[4]
L. monocytogenes kan orsaka sjukdomen listerios eller kringsjuka. Mat är den främsta källan till infektion. Mat som kan orsaka listerios är mat som äts utan att upphettas, detta kan exempelvis vara opastöriserad dessertost, färdigpaketerade charkuterier,[6] färdiga sallader och smörgåsar, gravad och rökt fisk.[4] Riskgrupper för infektionen är gravida, personer med nedsatt immunförsvar och äldre människor.[6] Det misstänkts att en bakterie per gram livsmedel kan orsaka sjukdom hos dessa, medan friska människor kan klara upp emot en miljard bakterie per gram livsmedel.[7] Symptomen på listerios är bland annat diarré, huvudvärk, influensaliknande symptom[8], hjärnhinneinflammation och blodförgiftning. Inkubationstiden varierar från några dygn upp till tre veckor.[5] För att undvika att smittas av L. monocytogenes bör man äta så färska produkter som möjligt och ha en god livsmedelshygien[4], även tillverkningsmiljön har stor betydelse.[6] Under 2009 anmäldes 73 fall av listeriainfektion, det är det högsta antal som anmälts under något år. Listeros är en anmälningspliktig sjukdom och vid smitta är det värdefullt att spara misstänka smittkällor för analys.[5]
Listeria monocytogenes är en gram-positiv bakterie som hos människan kan orsaka sjukdomen listerios. Sjukdomen yttrar sig bland annat som diarréer, huvudvärk, influensaliknande symptom, hjärnhinneinflammation och blodförgiftning. Sjukdomen är en zoonos och är anmälningspliktig. Bakterien förekommer allmänt i naturen och kan därför kontaminera livsmedel. Den kan tillväxa i kylskåpstemperatur vilket gör att den kan nå riskabla halter. En människa med normalt immunförsvar klarar dock bakterien i vissa mängder.
Listeria monocytogenes là một vi khuẩn Gram dương kị khí tùy tiện. Đây là loại vi khuẩn gây độc, với 20% đến 30% số ca nhiễm lâm sàng gây nên bệnh Listeriosis dẫn đến tử vong.[1]
_409-14,_Figure_1.png)
_409-14,_Figure_1.png)
|month= bị phản đối (trợ giúp); Kiểm tra giá trị ngày tháng trong: |date= (trợ giúp)
Listeria monocytogenes là một vi khuẩn Gram dương kị khí tùy tiện. Đây là loại vi khuẩn gây độc, với 20% đến 30% số ca nhiễm lâm sàng gây nên bệnh Listeriosis dẫn đến tử vong.
李斯特菌（學名：Listeria monocytogenes），又名單核细胞增生性李斯特菌、李氏菌，是一種兼性厭氧細菌[1]，為李斯特菌症的病原體。它主要以食物為傳染媒介，是最致命的食源性病原體之一，造成二至三成的感染者死亡[2]。李斯特菌在美國每年約引起2500份病例、500人死亡，其中李斯特菌症是導致死亡的主要病因，其致死率甚至高過沙門氏菌及肉毒桿菌[3]。
李斯特菌是革蘭氏陽性菌，屬厚壁菌門，取名自約瑟夫·李斯特。它在30°C以下的環境中具能動性，但通常不耐超過37°C的高溫；而除了以鞭毛運動之外，李斯特菌也能透過肌動蛋白絲狀物的爆炸性聚合（簡稱爆聚），藉真核細胞進行活動，即所謂的「彗尾」（comet tails）或「肌動蛋白火箭」（actin rockets）[4]。
研究顯示，約一成的人類消化系統內滋長有李斯特菌[5]。然而，獸醫才是碰上以李斯特菌為禍首之臨床病例的大宗，而病例中又以反芻動物感染腦膜腦炎的情況最為顯見。
李斯特菌具有相當的致病性，能經由婦女的陰部感染腹中胎兒、引發腦膜炎，因此懷孕婦女通常不建議食用未經低溫殺菌的軟質乳酪，如：布利乳酪、卡門培爾芝士、菲達芝士、克索布蘭可乳酪等[6][7]。
近期，李斯特菌則在疾病生物科技領域被用作模式生物來解釋相關學說。
李斯特菌是一種革蘭氏陽性桿菌。光鏡下菌體規則、短小、無分枝、不產生芽胞。在20-28°C環境下產生鞭毛，營翻滾運動；在37°C環境下並不產生鞭毛，故運動性減弱。
本菌兼性厭氧，可於常規培養基上生長。最適生長溫度為37°C，亦可在0-50°C範圍內生長。在37°C環境下培養一至兩日可長成直徑1-2毫米的小型菌落，表面平滑。在血液瓊脂平板上培養時，菌落周圍會出現較窄的溶血環，呈完全溶血。在基礎培養基上生長的菌落在45度光源觀察時可見呈灰藍色。
本菌生物化學特性為過氧化氫酶陽性、氧化酶陰性。VP試驗與甲基紅均為陽性。能發酵糖類，產酸不產氣。能分解七葉苷，不能分解尿素和明膠。不產生吲哚和硫化氫。
至少十三個血清型已被辨識出來，當中只有 4、1/2a和1/2b三種常見於人類感染中。因此，血清學檢驗在流行病學研究中意義有限。現時，脈衝場凝膠電泳、核糖體分型及多位點酶電泳等分子生物學方法能夠分別出同一血清型中的不同菌種，故於流行病學研究中具較廣泛的應用。[8][9]
李斯特菌感染可導致一系列癥狀包括：肺炎，發熱，咽喉炎，腹瀉，全身疼痛，腦膜炎，敗血病，嚴重時可引致死亡。 李斯特菌感染多數出現在新生嬰兒，老人，身心障礙者及免疫有缺陷人士。懷孕婦女感染李斯特菌有機會導致流產及死胎。
醫生或使用抗生素如氨苄青黴素及慶大黴素治療李斯特菌感染。若有人進食被認為含李斯特菌而不表現任何症狀，一般認為不需進行治療或測試。
李斯特菌（學名：Listeria monocytogenes），又名單核细胞增生性李斯特菌、李氏菌，是一種兼性厭氧細菌，為李斯特菌症的病原體。它主要以食物為傳染媒介，是最致命的食源性病原體之一，造成二至三成的感染者死亡。李斯特菌在美國每年約引起2500份病例、500人死亡，其中李斯特菌症是導致死亡的主要病因，其致死率甚至高過沙門氏菌及肉毒桿菌。
李斯特菌是革蘭氏陽性菌，屬厚壁菌門，取名自約瑟夫·李斯特。它在30°C以下的環境中具能動性，但通常不耐超過37°C的高溫；而除了以鞭毛運動之外，李斯特菌也能透過肌動蛋白絲狀物的爆炸性聚合（簡稱爆聚），藉真核細胞進行活動，即所謂的「彗尾」（comet tails）或「肌動蛋白火箭」（actin rockets）。
研究顯示，約一成的人類消化系統內滋長有李斯特菌。然而，獸醫才是碰上以李斯特菌為禍首之臨床病例的大宗，而病例中又以反芻動物感染腦膜腦炎的情況最為顯見。
李斯特菌具有相當的致病性，能經由婦女的陰部感染腹中胎兒、引發腦膜炎，因此懷孕婦女通常不建議食用未經低溫殺菌的軟質乳酪，如：布利乳酪、卡門培爾芝士、菲達芝士、克索布蘭可乳酪等。
