Canis lupus occidentalis és una subespècie del llop (Canis lupus), el qual fou classificat com a tal el 1829 per John Richardson.[2][3]
És una de les subespècies més grosses de llop de Nord-amèrica: de mitjana, els mascles pesen 100–145 lliures i les femelles un 10–20% menys (l'exemplar més pesant fou capturat a Alaska el 1939 i pesava 175 lliures). Tenen una alçària de 32–36 polzades fins a l'espatlla. Les seves potes són llargues i poderoses, ja que són avesats a viatjar per terrenys difícils nevats i grans distàncies (fins a 70 milles diàries en alguns casos). Pot arribar a velocitats de fins a 40 km per hora durant períodes curts de temps. El crani fa 12 cm de llarg. Les seves potents mandíbules i els músculs del coll li permet trencar ossos i abatre preses grosses.[3]
Menja bisons, ants, caribús, bous mesquers, cérvols, muflons de Dall, cabres salvatges, castors, esquirols, ratolins, llebres, conills, lèmmings i salmons.[3]
Té lloc al febrer quan la parella alfa de la llopada s'aparella. Al cap de 63 dies de gestació, la femella pareix una ventrada de 4–6 cadells, els quals deixaran el cau al voltant de 4–6 setmanes, i, cap a la tardor, seran prou grans per a viatjar i unir-se a la llopada en les seves caceres. Esdevenen adults al cap de 6–8 mesos i la maduresa sexual els arriba als 22 mesos d'edat.[3]
Es troba a l'oest del Canadà i Alaska (incloent-hi l'illa Unimak). Durant els anys 1995-1996, exemplars canadencs foren introduïts al Parc Nacional de Yellowstone i al centre d'Idaho.[4][3]
Canis lupus occidentalis és una subespècie del llop (Canis lupus), el qual fou classificat com a tal el 1829 per John Richardson.
Vlk kanadský nebo vlk obecný kanadský (Canis lupus occidentalis) je psovitá šelma, poddruh vlka obecného. Obývá hluboké lesy Kanady a Aljašky, dokonce je jedním z nejpočetnějších druhů vlků v Severní Americe. Vlci v Severní Americe si po dlouhá léta žili mnohem lépe, než evropští vlci, kteří byli pronásledováni a vymítáni. Latinský název Canis lupus occidentali dal tomuto vlku přírodovědec Sir John Richardson v roce 1829. Do Severní Ameriky tito vlci pravděpodobně přišli po poslední době ledové.
Kanadští vlci jsou jedním z největších poddruhů vlků, někteří samci v Britské Kolumbii mají 45 až 61 kg, v Albertě okolo 48 kg a 40 kg v Yukon. Nejtěžší zaznamenaný exemplář byl zabit na východě centrální Aljašky v červenci 1939 vážil 79,4 kg. Sir John Richardson popsal vlka kanadského jako robustního vlka s těžší konstrukcí a postavou než jsou vlci evropští, s větší, kulatou hlavou a více tupým čenichem. Jeho uši jsou také kratší, a jeho srst huňatější. Dlouhé a štíhlé nohy s kulatými tlapkami. Jejich srst může mít různé barvy, od celočerné, po klasickou šedou, která směrem dolů po bocích světlá až do čistě bílé.
Živí se převážně telaty bizonů a losy. Při lovu smečka dobře spolupracuje, dá stádo do pohybu a jedinci, kteří čekají před stádem se pokusí oddělit předem vyhlídnutého slabšího jedince. Odhaduje se, že 50 % nemocný losů v Yellowstonském národním parku je zabito těmito vlky.
Vlk kanadský je mírně agresivnější vůči člověku, než třeba vlk eurasijský. U vlka eurasijského byl poslední útok na člověka zaznamenán ve 20. století, zatím co vlk kanadský napadl a téměř zkonzumoval člověka ve 21. století již dvakrát. Poprvé, v roce 2005, byl muž zabit v Saskatchewan v Kanadě, další byla v roce 2010 žena zabita při joggingu nedaleko Chignik Lake na Aljašce. Přesto je to poměrně plachý vlk, který se lidským obydlím snaží vyhýbat.
Obrázky, zvuky či videa k tématu Vlk kanadský ve Wikimedia Commons
Galerie Vlk kanadský ve Wikimedia CommonsV tomto článku byl použit překlad textu z článku Northwestern wolf na anglické Wikipedii.
Vlk kanadský nebo vlk obecný kanadský (Canis lupus occidentalis) je psovitá šelma, poddruh vlka obecného. Obývá hluboké lesy Kanady a Aljašky, dokonce je jedním z nejpočetnějších druhů vlků v Severní Americe. Vlci v Severní Americe si po dlouhá léta žili mnohem lépe, než evropští vlci, kteří byli pronásledováni a vymítáni. Latinský název Canis lupus occidentali dal tomuto vlku přírodovědec Sir John Richardson v roce 1829. Do Severní Ameriky tito vlci pravděpodobně přišli po poslední době ledové.
Dieser Artikel wurde aufgrund von formalen oder inhaltlichen Mängeln in der Qualitätssicherung Biologie zur Verbesserung eingetragen. Dies geschieht, um die Qualität der Biologie-Artikel auf ein akzeptables Niveau zu bringen. Bitte hilf mit, diesen Artikel zu verbessern! Artikel, die nicht signifikant verbessert werden, können gegebenenfalls gelöscht werden.
Lies dazu auch die näheren Informationen in den Mindestanforderungen an Biologie-Artikel.
Der Mackenzie-Wolf (Canis lupus occidentalis) ist eine Unterart des Wolfes, die in Alaska, den nördlichen Rocky Mountains sowie in West- und Zentralkanada verbreitet ist.
Der Mackenzie-Wolf ist eine der größten Unterarten des Wolfes. Ein erwachsenes Männchen wiegt über 45 kg und kann bis zu 2 m von der Nasen- bis zur Schwanzspitze messen. Die Schulterhöhe beträgt ca. 90 cm. Das Fell ist meist schwarz oder zeigt ein gemischtes Grau oder Braun, allerdings ist das gesamte Farbspektrum vertreten.
Der Mackenzie-Wolf war ursprünglich in den südlichen Rocky Mountains, dem Mittleren Westen, Ost-, Nordost- und Südwestkanada und Südost-Alaska verbreitet. In den Vereinigten Staaten außerhalb Alaskas wurde er in den 1930er Jahren ausgerottet. Nach Einführung des Endangered Species Act als Artenschutz-Gesetz des Bundes unter Schutz gestellt, konnte er sich in den 1970er Jahren über die kanadische Grenze zunächst in den Glacier-Nationalpark in Montana ausbreiten. 1995 und 1996 wurden 66 Tiere aus Kanada im Yellowstone-Nationalpark und in Idaho ausgewildert. Sie bildeten den Grundstock einer Population, die sich in zehn Jahren so weit ausbreitete, dass in den Bundesstaaten Idaho, Wyoming und Montana der Schutz des Bundes nicht mehr erforderlich war. Nach gerichtlichen Auseinandersetzungen über das erforderliche Schutzniveau in der Zuständigkeit der Bundesstaaten sind seit Ende 2012 in allen drei Staaten die regionalen Behörden zuständig.[1]
Dieser Artikel wurde aufgrund von formalen oder inhaltlichen Mängeln in der Qualitätssicherung Biologie zur Verbesserung eingetragen. Dies geschieht, um die Qualität der Biologie-Artikel auf ein akzeptables Niveau zu bringen. Bitte hilf mit, diesen Artikel zu verbessern! Artikel, die nicht signifikant verbessert werden, können gegebenenfalls gelöscht werden.
Lies dazu auch die näheren Informationen in den Mindestanforderungen an Biologie-Artikel.
Der Mackenzie-Wolf (Canis lupus occidentalis) ist eine Unterart des Wolfes, die in Alaska, den nördlichen Rocky Mountains sowie in West- und Zentralkanada verbreitet ist.
Lu lupu di la Vaddi dû Mackenzie, o videmma lupu di li Muntagni rucciusi, lupu di li furesti di l'Alaska, lupo dê furesti canadisi (Canis lupus occidentalis), è fòrsi la suttaspeci cchiù granni di lupu griggiu di lu Nord-America.
The northwestern wolf (Canis lupus occidentalis), also known as the Mackenzie Valley wolf,[5] Alaskan timber wolf,[6] or Canadian timber wolf,[7] is a subspecies of gray wolf in western North America. Arguably the largest grey wolf subspecies in the world, it ranges from Alaska, the upper Mackenzie River Valley; southward throughout the western Canadian provinces, aside from prairie landscapes in its southern portions, as well as the Northwestern United States.[6]
This wolf is recognized as a subspecies of Canis lupus in the taxonomic authority Mammal Species of the World (2005).[8] The subspecies was first written of by Scottish naturalist Sir John Richardson in 1829. He chose to give it the name occidentalis in reference to its geographic location rather than label it by its color, as it was too variable to warrant such.[2]
According to one source, phylogenetic analyses of North American gray wolves show that there are three clades corresponding to C. l. occidentalis, C. l. nubilus and C. l. baileyi, each one representing a separate invasion into North America from distinct Eurasian ancestors. C. l. occidentalis, the most northwestern subspecies, is descended from the last gray wolves to colonize North America. It likely crossed into North America through the Bering land bridge after the last ice age, displacing C. l. nubilus populations as it advanced, a process which has continued until present times. Along with C. l. nubilus, C. l. occidentalis is the most widespread member of the four gray wolf subspecies in North America, with at least six different synonyms.[7]
Northwestern wolves are one of the largest subspecies of wolves. In British Columbia, Canada, five adult females averaged 42.5 kg or 93.6 lbs with a range of 85 lbs to 100 lbs (38.6 - 45.4 kg) and ten adult males averaged 112.2 lbs or 51.7 kg with a range of 105 lbs to 135 lbs (47.6 - 61.2 kg), with a weight range for all adults of 38.6 kg to 61.2 kg (85 - 135 lbs).[9] In Yellowstone National Park, adult females were average about 40 kg (90 lbs) and adult males average about 50 kg (110 lbs), with a mean adult body mass in winter of 46.4 kg (102 lb).[10][11] More recent studies have reported the average range of height and weight in the north-west of the United States, both sexes were between 68 and 91.5 cm (26.8 and 36.0 in) tall at the shoulder. Here the weight of males was reported at between 45 and 72 kg (99 and 159 lb), while the females were reported at 36 to 60 kg (79 to 132 lb).[12]
The Northwestern wolf is also one of the longest wolf subspecies as his length usually ranges from 5 to 6 ft (152-183 cm), and it can also reach as long as 7 ft (213 cm).[13][14]
In comparison, the mean adult weights of its nearest rivals in size, the Eurasian wolf (C. l. lupus) and the Interior Alaskan wolf (C. l. pambasileus), was reported as 39 kg (86 lb) and 40 kg (88 lb), respectively.[15][16] Sir John Richardson described the northwestern wolf as having a more robust build than the Eurasian wolf, with a larger, rounder head and a thicker, more obtuse muzzle. Its ears are also shorter, and its fur bushier.[2]
In Yellowstone National Park, artificially relocated northwestern wolves have been well-documented feeding on elk. They usually stampede the herd using pack teamwork to separate the younger elk from the adults. They also will charge young calves separated from their parents. Winter-weakened or sick elk also play an important part of Yellowstone wolf diets, and it is estimated that over 50 percent of winter-weakened or sick elk in Yellowstone are killed by wolves. Of these, about 12 percent of carcasses were scavenged by other predators, including ravens, bald eagles, black bears, grizzly bears, and coyotes.[17] In the same national park, wolves also prey on bison, though such attacks usually involve sick animals or calves because healthy, adult bison can easily kill wolves with their hooves.[18]
Wolves are present in Canadian and British safari parks including Longleat,[19] Woburn,[20] and Parc Omega.[21]
The northwestern wolf (Canis lupus occidentalis), also known as the Mackenzie Valley wolf, Alaskan timber wolf, or Canadian timber wolf, is a subspecies of gray wolf in western North America. Arguably the largest grey wolf subspecies in the world, it ranges from Alaska, the upper Mackenzie River Valley; southward throughout the western Canadian provinces, aside from prairie landscapes in its southern portions, as well as the Northwestern United States.
El lobo del Mackenzie (Canis lupus occidentalis) es un lobo de gran tamaño de color variable entre el negro y el gris blanquecino. Fue descubierto en el valle del Río Mackenzie, de donde recibió el nombre. Su área de distribución se extiende desde la desembocadura del río Mackenzie, en el Océano Glacial Ártico hasta el noroeste de Estados Unidos.
Los lobos del Mackenzie miden típicamente unos 80–85 cm, en la cruz, y el peso de los machos es aproximadamente de unos 45 a 65 kg.[2]El pelaje varía de blanco hasta negro, pasando por varios tonos de gris. Siendo más comunes los grises y los menos comunes los blancos. Tienen el pelaje largo durante todo el año, pero en los meses más cálidos mudan su pelaje de invierno y lo sustituyen por uno más corto.
Los lobos del Mackenzie se alimentan de grandes herbívoros, animales domésticos, carroña, roedores, pequeños carnívoros, peces, reptiles, anfibios, insectos y fruta. Algunos individuos se han especializado en la caza de ganado, entre 1995 y 2001 los lobos de Yellowstone mataron 50 ovejas y 12 vacas. Los ejemplares solitarios se alimentan de liebres, conejos y carroña. Las manadas de las tundras del norte se alimentan principalmente del caribú, seguido del buey almizclero. En las llanuras templadas su presa favorita es el wapití, seguido del bisonte, el ciervo de cola blanca y el ciervo mulo; en los bosques el wapití es su presa predilecta, seguido del alce, el ciervo de cola blanca y el ciervo mulo. En las montalñas Rocosas se alimentan básicamente de borregos cimarrones, seguidos de las cabras blancas de las Rocosas. El lobo del Mackenzie fue introducido en el Parque nacional de Yellowstone para mantener controlada la población del wapiti, el bóvido más extendido, debido a su gran éxito de adaptabilidad a cualquier nuevo ambiente. Pueden correr a 60 km/h, pudiendo mantener una velocidad constante durante 20 km. El macho encabeza la caza, pero según se hace más viejo le cede el honor a los lobos más jóvenes, en cualquier caso, es él quien asesta el mordisco mortal. Prefieren empujar a sus presas hacia zonas llanas y desnudas y evitar las zonas arboladas o rocosas. Para cazar grandes presas los lobos las muerden en los flancos para destriparlas o herirlas de gravedad y así ralentizarlas y finalmente rematarlas con un mordisco en la garganta. Las pequeñas presas son asesinadas con un mordisco en la garganta.
Es una de las subespecies de lobo con las mayores manadas , entre 5 a 12 lobos, pero la manada Druit del parque nacional de Yellowstone alcanzó los 36 individuos, cubriendo vastos territorios de entre 200 km² a 1.500 km². Las escaramuzas fronterizas son comunes y pueden cobrarse la vida de algún lobo. Cuando una manada intenta apoderarse de un territorio persiguen a la manada hasta el fin de su territorio con el fin de matar a los alfas, los subordinados de la antigua manada pueden ser asesinados, expulsados o admitidos dependiendo del temperamento de la nueva manada y del número de ejemplares que la componen. Si una manada es demasiado grande puede estallar el caos y los ejemplares subordinados, hijos incluidos, pueden llegar a matar a los alfas, a veces sus padres, para apoderarse del territorio.
El lobo del Mackenzie (Canis lupus occidentalis) es un lobo de gran tamaño de color variable entre el negro y el gris blanquecino. Fue descubierto en el valle del Río Mackenzie, de donde recibió el nombre. Su área de distribución se extiende desde la desembocadura del río Mackenzie, en el Océano Glacial Ártico hasta el noroeste de Estados Unidos.
Mackenzie haraneko otsoa edo Mackenzieko otsoa (Canis lupus occidentalis) tamaina handiko otso azpiespezie bat da.[1] Mackenzie ibaiko haranetan aurkitu zen, hortik datorkio izena. Artikotik Albertako iparralderaino hedatua dago.
Sorbaldetaraino 80-85 cm garai da eta arren pisua 45-65 kilo artekoa da (Errekorra 1939. urtean Alaskan ehizatutako ar batek erdietsi zuen, 79 kilo pisatzen zuena).
Otso hauek taldeetan ehizatzen dute eta bere harrapakinen artean bisontea, orein arrunta, elur-oreina, kanadar oreina eta idi musketaduna daude.
Mackenzieko otsoa Yellowstoneko parke nazionalean birsartua izan zen Amerikako lautadetako idien populazioak kontrolatzeko, Ipar Amerikako bobidorik ugariena eta hedatuena.
Talderik handienetan bizi den otsoetariko bat da, normalean 10-12 alez osaturiko taldeetan baina 32 otsoetakoa ere izan daitezkeenetan. 900-1.500 km² artean estali dezakete beraien talde handiek.
Mackenzie haraneko otsoa edo Mackenzieko otsoa (Canis lupus occidentalis) tamaina handiko otso azpiespezie bat da. Mackenzie ibaiko haranetan aurkitu zen, hortik datorkio izena. Artikotik Albertako iparralderaino hedatua dago.
Le Loup du Canada (Canis lupus occidentalis) est une sous-espèce du loup gris dont l'aire de répartition couvre l'ouest du Canada et l'Alaska. Il est également nommé Loup du Canada et de l'Alaska, loup de l'Alberta et loup de la vallée de Mackenzie.
L'apparence du Loup gris présente une grande variabilité selon leur région d'origine. De nombreuses sous-espèces ont été décrites sur la base de quelques individus, sans prendre en compte la variabilité phénotypique naturelle de l'espèce. Ainsi, Edward Alphonso Goldman décrit 24 sous-espèces américaines différentes en 1944[1].
Les recherches actuelles sont fondées sur des critères multifactoriels tels que la morphologie, la paléontologie, le comportement et les analyses génétiques. Cette réorientation de la description des sous-espèces a conduit à réduire considérablement le nombre de sous-espèces en considérant qu'il s'agit dans la majorité des cas d'adaptations locales de l'espèce Canis lupus.
En 1983, Nowak propose de réduire les loups d'Amérique à cinq sous-espèces : Canis lupus occidentalis, arctos, baileyi, nubilus et lycaon. Son argumentation se développe autour de la séparation géographique en Amérique du Nord de cinq populations de loups au cours de la glaciation du Pléistocène, isolation durable qui aurait permis la formation des différentes formes. Les cinq formes de loups sont par la suite confirmées par des études génétiques[1].
Canis lupus occidentalis regroupe les sous-espèces suivantes :
Selon un article d'une revue scientifique parue le 22 décembre 2020, un mineur d'or canadien est tombé par hasard sur un cadavre momifié de louveteau en Alaska en juillet 2016, qui se trouvait dans un état de conservation excellent, selon les chercheurs [2], qui constatent que seuls les yeux du cadavre manquent, ce qui est un fait très rare. Par ailleurs, le louveteau serait âgé de 57 000 ans, et serait mort dans sa tanière. Il a été découvert que son régime alimentaire se composait notamment de saumon royal, ce qui constitue une découverte étonnante pour les chercheurs, car les loups sont de nature carnivore, et non piscivore comme le suggère l'alimentation de ce louveteau.
Des attaques ont eu lieu ces dernières années dans l'Ouest du Canada ou en Alaska[3] dont certaines mortelles, notamment en mars 2010, près de Chignik Lake[4],[5]. Elles restent cependant rares.
Le Loup du Canada (Canis lupus occidentalis) est une sous-espèce du loup gris dont l'aire de répartition couvre l'ouest du Canada et l'Alaska. Il est également nommé Loup du Canada et de l'Alaska, loup de l'Alberta et loup de la vallée de Mackenzie.
Il lupo grigio nordoccidentale (Canis lupus occidentalis), detto anche lupo grigio della Valle del Mackenzie, lupo del Canada settentrionale o lupo dell'Alaska,[1] è una sottospecie di lupo grigio indigeno dell'Alaska, delle rive superiori del Mackenzie e del sud delle province canadesi della Columbia Britannica, dell'Alberta e del Saskatchewan.[1]
Insieme al lupo grigio delle Grandi Pianure, il lupo grigio nordoccidentale è la sottospecie di lupo grigio più diffuso del Nordamerica, con almeno sei sinonimi.[2]
Fu descritto per la prima volta dal naturalista scozzese John Richardson nel 1829. Gli diede il nome occidentalis in riferimento al suo areale geografico, dato che il colore della sua pelliccia era troppo variabile per poterne ricavare un nome.[3] Gli studi filogenetici indicano che ci sono tre clade di lupi nel Nordamerica, corrispondenti a C. l. occidentalis, C. l. nubilus e C. l. baiylei, ognuno discendente da tre invasioni separate del Nordamerica da antenati eurasiatici. Il lupo nordoccidentale discende dagli ultimi lupi che attraversarono il ponte di Bering dopo l'ultima era glaciale, spingendo verso sud le popolazioni di C. l. nubilus mentre espandevano il loro areale, un processo che continua ancora oggi.[2]
Si tratta di uno delle sottospecie di lupo più grosse, mediamente un maschio raggiunge i 57 Kg mentre la femmina pesa intorno ai 42 Kg [4]: il più grande esemplare mai rinvenuto era un maschio dell'Alaska pesante 79,4 chili, ucciso presso il fiume 70 Mile nel 1939.[5][6][7] Usando come punto di riferimento il lupo europeo, John Richardson descrisse il lupo nordoccidentale come un animale più robusto, con una testa più grossa, il muso meno appuntito, le orecchie più corte e il pelo più folto.[3]
I lupi grigi nordoccidentali sono stati la sottospecie di lupo reintrodotta nel Parco nazionale di Yellowstone nel 1995-96, dopo quasi settant'anni di assenza dovuti allo sterminio dell'uomo. Il ritorno del grande predatore ha portato enormi benefici all'ecosistema del parco, sconvolto dopo tanti anni dall'assenza di un anello così importante per la catena alimentare.[8]
Con il ritorno del lupo i cervi wapiti sono diminuiti di quasi il 50%, la loro sovrappopolazione li aveva portati a consumare quasi tutta la vegetazione e a doversi concentrare sui giovani pioppi che crescevano lungo i fiumi, togliendo materiale per le dighe naturali dei castori che sono utili ad arginare le piene dei corsi d'acqua.[8]
Il numero di bisonti americani e di cervi dalla coda bianca è invece aumentato, essendoci meno wapiti a contendere le risorse alimentari. I lupi controllano il numero di tutte queste specie di bovini e di cervidi cacciando gli esemplari deboli e malati.[8]
I lupi non nascondono le prede che divorano, lasciando quindi le carcasse agli orsi grizzly, agli orsi neri americani, alle aquile di mare testabianca, alle volpi rosse, ai corvi imperiali e ai coyote, facendone incrementare di conseguenza la popolazione.[8]
Anche i coyote sono diminuiti con il ritorno del lupo, sebbene non abbiano sofferto la stessa drastica riduzione dei wapiti; ciò ha consentito l'aumento di carnivori di medio piccola taglia quali la volpe rossa, la lince rossa e l'aquila reale, ai quali i coyote, troppo numerosi, impedivano di cacciare piccole prede come roditori e lepri.[8]
I puma, che stavano cominciando a cacciare in pianura, sono stati subito respinti dai lupi sulle montagne, dove svolgono un fondamentale ruolo di regolatori delle popolazioni di erbivori come le capre delle nevi, le antilocapre, i bighorn e i cervi mulo.[8]
Siccome per i lupi cacciare i wapiti lungo le sponde dei fiumi è più facile, i cervi stanno lontani dai corsi d'acqua. In questo modo i giovani pioppi possono crescere e diventare grandi alberi, bloccando con le loro radici le inondazioni e fornendo legna per la costruzione delle dighe ai castori. Le dighe dei castori creano alcuni punti d'acqua più tranquilli, che attraggono i pesci. Questi ultimi a loro volta attirano e fanno incrementare le popolazioni di predatori acquatici come lontre e visoni. Oltre ai pesci questi microhabitat attirano e fanno aumentare anche le popolazioni di uccelli acquatici e di alci.[8]
Il lupo grigio nordoccidentale (Canis lupus occidentalis), detto anche lupo grigio della Valle del Mackenzie, lupo del Canada settentrionale o lupo dell'Alaska, è una sottospecie di lupo grigio indigeno dell'Alaska, delle rive superiori del Mackenzie e del sud delle province canadesi della Columbia Britannica, dell'Alberta e del Saskatchewan.
Insieme al lupo grigio delle Grandi Pianure, il lupo grigio nordoccidentale è la sottospecie di lupo grigio più diffuso del Nordamerica, con almeno sei sinonimi.
Fu descritto per la prima volta dal naturalista scozzese John Richardson nel 1829. Gli diede il nome occidentalis in riferimento al suo areale geografico, dato che il colore della sua pelliccia era troppo variabile per poterne ricavare un nome. Gli studi filogenetici indicano che ci sono tre clade di lupi nel Nordamerica, corrispondenti a C. l. occidentalis, C. l. nubilus e C. l. baiylei, ognuno discendente da tre invasioni separate del Nordamerica da antenati eurasiatici. Il lupo nordoccidentale discende dagli ultimi lupi che attraversarono il ponte di Bering dopo l'ultima era glaciale, spingendo verso sud le popolazioni di C. l. nubilus mentre espandevano il loro areale, un processo che continua ancora oggi.
Si tratta di uno delle sottospecie di lupo più grosse, mediamente un maschio raggiunge i 57 Kg mentre la femmina pesa intorno ai 42 Kg : il più grande esemplare mai rinvenuto era un maschio dell'Alaska pesante 79,4 chili, ucciso presso il fiume 70 Mile nel 1939. Usando come punto di riferimento il lupo europeo, John Richardson descrisse il lupo nordoccidentale come un animale più robusto, con una testa più grossa, il muso meno appuntito, le orecchie più corte e il pelo più folto.
Serigala barat laut (Canis lupus occidentalis), juga dikenali sebagai serigala Lembah Mackenzie[3] atau serigala balak utara[1] ialah satu subspesies serigala kelabu yang berwilayah dari hulu Lembah Sungai Mackenzie, ke selatan ke dalam Alberta tengah.[3] Bersama dengan C. l. nubilus, C. l. occidentalis ialah anggota paling meluas daripada kelima-lima subspesies serigala kelabu di Amerika Utara, dengan sekurang-kurangnya enam sinonim berlainan.[1]
Subspesies ini pertama kali dituliskan oleh ahli alamiah Scotland Sir John Richardson pada 1829. Beliau memilih untuk memberinya nama occidentalis ("barat") sebagai rujuk kepada lokasi geografinya lebih daripada dengan warnanya, kerana mewajarkan warnanya adalah terlalu berubah-ubah.[4] Analisis-analissi filogenetik bagi serigala kelabu Amerika Utara menunjukkan bahawa terdapat tiga klad yang berpadanan dengan C. l. occidentalis, C. l. nubilus dan C. l. baileyi, setiap satu mewakili invasi terpisah ke Amerika Utara daripada leluhur Eurasia tersendiri. C. l. occidentalis, subspesies paling barat laut, diturunkan daripada serigala kelabu terakhir untuk mengkolonisasi Amerika Utara. Ia mungkin sekali menyeberang ke Amerika Utara melalui jambatan darat Bering selepas zaman ais terakhir, menyesarkan populasi C. l. nubilus apabila melanjut, suatu proses yang telah berterusan sehingga kini.[1]
Serigala barat laut merupakan salah satu daripada subspesies serigala terbesar dengan jantan dewasa berberat antara 100–135 lb (45–61 kg).[5] Spesimen tercatat terberat dibunuh di Sungai 70 Batu di Alaska timur-tengah pada 12 Julai 1939 dan berberat 79.4 kg (175 lb).[6] Sir John Richardson memerihalkan serigala barat laut sebagai mempunyai binaan lebih teguh daripada serigala Eropah, dengan kepala lebih besar dan lebih bundar dan muncung lebih tebal dan lebih cakah. Telinganya juga lebih pendek, dan bulunya lebih lebat.[4]
Di Taman Negara Yellowstone, serigala barat laut yang ditempatkan semula secara buatan telah didokumenkan dengan baik memakan elk. Ia biasanya merempuh kawanan elk dengan menggunakan kerja sepasukan kawanan untuk memisahkan elk lebih muda daripada yang dewasa. Ia juga akan menyerang anak elk muda yang terpisah daripada induknya. Elk yang lemah musim sejuk atau sakit juga memainkan peranan penting bagi diet serigala Yellowstone dan melebihi 50 peratus dairpada elk lemah musim sejuk atau sakit di Yellowstone dianggarkan dibunuh oleh serigala. Daripada ini, kira-kira 12 peratus bangkai dimakan oleh pemangsa lain seperti raven atau koyote.[7] Di taman negara sama, serigala juga memangsakan bison, tetapi serangan sedemikian biasanya melibatkan haiwan sakit atau anak, kerana bison boleh membunuh serigala dengan mudah dengan telapuknya.[8] Serigala barat laut bertanggungjawab untuk beberapa serangan terhadap manusia yang juga ketara dengan sekurang-kurangnya dua serangan maut pada abad ke-21 yang melibatkan kedua-dua mangsa dimakan separa: pada 2005, seorang lelaki dibunuh di Saskatchewan, Kanada,[9] sementara pada 2010, seorang wanita dibunuh semasa berjoging dekat dengan Tasik Chignik di Alaska.[10]
Media berkenaan Canis lupus occidentalis di Wikimedia Commons
Serigala barat laut (Canis lupus occidentalis), juga dikenali sebagai serigala Lembah Mackenzie atau serigala balak utara ialah satu subspesies serigala kelabu yang berwilayah dari hulu Lembah Sungai Mackenzie, ke selatan ke dalam Alberta tengah. Bersama dengan C. l. nubilus, C. l. occidentalis ialah anggota paling meluas daripada kelima-lima subspesies serigala kelabu di Amerika Utara, dengan sekurang-kurangnya enam sinonim berlainan.
Subspesies ini pertama kali dituliskan oleh ahli alamiah Scotland Sir John Richardson pada 1829. Beliau memilih untuk memberinya nama occidentalis ("barat") sebagai rujuk kepada lokasi geografinya lebih daripada dengan warnanya, kerana mewajarkan warnanya adalah terlalu berubah-ubah. Analisis-analissi filogenetik bagi serigala kelabu Amerika Utara menunjukkan bahawa terdapat tiga klad yang berpadanan dengan C. l. occidentalis, C. l. nubilus dan C. l. baileyi, setiap satu mewakili invasi terpisah ke Amerika Utara daripada leluhur Eurasia tersendiri. C. l. occidentalis, subspesies paling barat laut, diturunkan daripada serigala kelabu terakhir untuk mengkolonisasi Amerika Utara. Ia mungkin sekali menyeberang ke Amerika Utara melalui jambatan darat Bering selepas zaman ais terakhir, menyesarkan populasi C. l. nubilus apabila melanjut, suatu proses yang telah berterusan sehingga kini.
Serigala barat laut merupakan salah satu daripada subspesies serigala terbesar dengan jantan dewasa berberat antara 100–135 lb (45–61 kg). Spesimen tercatat terberat dibunuh di Sungai 70 Batu di Alaska timur-tengah pada 12 Julai 1939 dan berberat 79.4 kg (175 lb). Sir John Richardson memerihalkan serigala barat laut sebagai mempunyai binaan lebih teguh daripada serigala Eropah, dengan kepala lebih besar dan lebih bundar dan muncung lebih tebal dan lebih cakah. Telinganya juga lebih pendek, dan bulunya lebih lebat.
Di Taman Negara Yellowstone, serigala barat laut yang ditempatkan semula secara buatan telah didokumenkan dengan baik memakan elk. Ia biasanya merempuh kawanan elk dengan menggunakan kerja sepasukan kawanan untuk memisahkan elk lebih muda daripada yang dewasa. Ia juga akan menyerang anak elk muda yang terpisah daripada induknya. Elk yang lemah musim sejuk atau sakit juga memainkan peranan penting bagi diet serigala Yellowstone dan melebihi 50 peratus dairpada elk lemah musim sejuk atau sakit di Yellowstone dianggarkan dibunuh oleh serigala. Daripada ini, kira-kira 12 peratus bangkai dimakan oleh pemangsa lain seperti raven atau koyote. Di taman negara sama, serigala juga memangsakan bison, tetapi serangan sedemikian biasanya melibatkan haiwan sakit atau anak, kerana bison boleh membunuh serigala dengan mudah dengan telapuknya. Serigala barat laut bertanggungjawab untuk beberapa serangan terhadap manusia yang juga ketara dengan sekurang-kurangnya dua serangan maut pada abad ke-21 yang melibatkan kedua-dua mangsa dimakan separa: pada 2005, seorang lelaki dibunuh di Saskatchewan, Kanada, sementara pada 2010, seorang wanita dibunuh semasa berjoging dekat dengan Tasik Chignik di Alaska.
Vitenskapelig(e)_subspecies.gif)
Mackenzie Valley ulv (Canis lupus occidentalis) er den fysisk største av de nordamerikanske underartene av ulv. Den varierer i farge fra nesten hvit til nærmest sort, og er utbredt over hele Alaska og det vestre Canada. Underarten inkluderer fra 1992 flere varieteter som tidligere ble ansett som egne underarter.
Mackenzie Valley ulv veier normalt ca. 45-67 kg, men kan i visse tilfeller bli større. Tispene veier gjerne 10-20% mindre enn hannene. Den største ulven som har blitt registrert veide 79 kg og står oppført i Guinness book of Animal World Records, som også nevner en ulv som skal ha veid hele 105 kg. Den mangler imidlertid dokumentasjon.
Mackenzie Valley ulv blir normal ca. 81-102 cm i skulderhøyde. Lengden, inkludert hode og hale, er vanligvis mellom 150 og 210 cm.
.jpg){kind=small}
Denne zoologirelaterte artikkelen er foreløpig kort eller mangelfull, og du kan hjelpe Wikipedia ved å utvide den. Mackenzie Valley ulv (Canis lupus occidentalis) er den fysisk største av de nordamerikanske underartene av ulv. Den varierer i farge fra nesten hvit til nærmest sort, og er utbredt over hele Alaska og det vestre Canada. Underarten inkluderer fra 1992 flere varieteter som tidligere ble ansett som egne underarter.
Multimedia w Wikimedia Commons Wilk kanadyjski[2] (Canis lupus occidentalis) – podgatunek wilka szarego, drapieżnego ssaka z rodziny psowatych (Canidae), występujący w Kanadzie na obszarze Terytoriów Północno-Zachodnich, Jukonu, Kolumbii Brytyjskiej, Alberty i Saskatchewan oraz na Alasce. Prawdopodobnie największy podgatunek wilka szarego (masa do 80 kg, rekord 105 kg)[3], wytworzył wiele form wielkościowych na obszarze zachodniej Kanady i Alaski. Barwa sierści zmienna, najczęściej kremowa, szara aż do czarnej z ciemniejszym nalotem na grzbiecie. Reintrodukowany do Yellowstone i Idaho w 1995 roku. Są obiektem legalnych polowań w niektórych częściach Kanady oraz na Alasce. W pozostałych stanach USA objęte są ochroną.[4]
Wilk kanadyjski (Canis lupus occidentalis) – podgatunek wilka szarego, drapieżnego ssaka z rodziny psowatych (Canidae), występujący w Kanadzie na obszarze Terytoriów Północno-Zachodnich, Jukonu, Kolumbii Brytyjskiej, Alberty i Saskatchewan oraz na Alasce. Prawdopodobnie największy podgatunek wilka szarego (masa do 80 kg, rekord 105 kg), wytworzył wiele form wielkościowych na obszarze zachodniej Kanady i Alaski. Barwa sierści zmienna, najczęściej kremowa, szara aż do czarnej z ciemniejszym nalotem na grzbiecie. Reintrodukowany do Yellowstone i Idaho w 1995 roku. Są obiektem legalnych polowań w niektórych częściach Kanady oraz na Alasce. W pozostałych stanach USA objęte są ochroną.
[1]Canis lupus occidentalis ou lobo-ocidental é uma espécie de lobo que habita a América do Norte em uma área que inclui o Alasca, o Canadá e regiões do oeste dos Estados Unidos. Pode chegar a 91 centímetros e pesar até 104 quilos.[2] https://huntdrop.com/hunt/world-record-wolf
As cores mais comuns para essa espécie são o cinza e o preto, porém eles também podem apresentar manchas brancas, marrons ou até mesmo azuladas. Medem em média 80 cm e o peso em média costuma ser de 62 a 70 kg para os machos e 38 a 46 kg para as fêmeas. Sendo o maior já encontrado um macho na cidade de Drayton Valley em Alberta com 104 kg, entrando para o livro de records guiness world, O lobo-ocidental tem um organismo bastante adaptado, tornando-o um excelente caçador. Sua pelagem funciona muito bem para se camuflar nos vales temperados do norte, além de protegê-lo nos rígidos invernos. Suas longas pernas ajudam-no na locomoção na neve e na corrida atrás das presas.
Esse animal ainda apresenta um pescoço muito resistente para um melhor apoio à sua grande cabeça, e outrossim na hora de estraçalhar o alimento. Possui dentes afiados e fortes que são capazes de quebrar os ossos das vítimas, até mesmo um fêmur de um alce, a força de sua mordida varia entre 400 a 1200 psi
Alimenta-se de bisões, alces, cervos, ovelhas e caribus.
Essa é uma das subespécies de lobo onde ocorrem as maiores alcateias: de 10 a 12 lobos, mas se pode chegar até 36 indivíduos, cobrindo vastos territórios de 900 km² a 1.500 km².
Canis lupus occidentalis ou lobo-ocidental é uma espécie de lobo que habita a América do Norte em uma área que inclui o Alasca, o Canadá e regiões do oeste dos Estados Unidos. Pode chegar a 91 centímetros e pesar até 104 quilos. https://huntdrop.com/hunt/world-record-wolf
Mackenzie Kurdu,Canis lupus occidentalis,aynı zamanda,Kuzey Batı Kurdu ve Kuzey Timber Kurdu olarak da anılır.
İsmini,Mackenzie Nehri'nin üst kısımlarında ve Alberta'nın güney kısımlarında hayatını sürdürmesinden alır.
En büyük Kurt alt türlerinden biridir.
Erkek Kurtlar; 165 cm uzunluğa,72–96 cm omuz yüksekliğine ve 45-61 Kg ağırlığa ulaşabilirler.Dişi Kurtlar ise; 159 cm uzunluğa ,57–70 cm omuz yüksekliğine ve 30-50 Kg ağırlığa ulaşabililirler.Kayıtlara geçmiş en ağır Mackenzie Kurdu 79.4 Kg ağırlığında olup,12 Temmuz 1939 Yılında avlanarak öldürülmüştür.
Mackenzie Kurtları,diğer Kurt 'lar gibi sürü hâlinde yaşarlar.Genellikle Sığın ve Amerika bizonu yavrularını avlayarak beslenirler.Bazen tavşan gibi küçük kemirgenleri de avlayabilirler.
Vahşi doğada az sayıda Mackenzie Kurdu olduğu tahmin edilmektedir.Geri Kalanları ise Yellowstone Ulusal Parkı'nda koruma altındadır.
Mackenzie Kurdu,Canis lupus occidentalis,aynı zamanda,Kuzey Batı Kurdu ve Kuzey Timber Kurdu olarak da anılır.
İsmini,Mackenzie Nehri'nin üst kısımlarında ve Alberta'nın güney kısımlarında hayatını sürdürmesinden alır.
Sói thung lũng Mackenzie (Canis lupus occidentalis) có lẽ là phân loài lớn nhất của sói xám ở Bắc Mỹ. Phạm vi của nó bao gồm các bộ phận của Tây Hoa Kỳ, phần lớn phía Tây Canada và Alaska, bao gồm cả đảo Unimak trong quần đảo Aleutian, và được du nhập vào vườn quốc gia Yellowstone và trung tâm Idaho.[2] Phân loài kể từ đó lan rộng vào Washington, Oregon, Utah và các tiểu bang khác.[3]
Sói Mackenzie thường có chiều cao từ 32-34 inch (80–85 cm) tính tới vai và nặng khoảng 100 và 170 pounds (45–70 kg) đối với con đực.[4] Một con sói hoang dã ở Alaska vào năm 1939 đã được ghi nhận là đạt kỷ lục nặng 175 pounds.[5]
Các chi của sói Mackenzie dài và lông dày cho phép chúng đi ngang qua các khu vực có địa hình gồ ghề như tuyết sâu hoặc các cạnh sắc nhọn của dãy núi Rocky. Ngực sâu với phổi lớn, cho phép con chúng thở hiệu quả hơn ở vùng đất có độ cao cao hơn, và cho phép nó có sức chịu đựng đáng nể khi đi bộ được tới 115 km (xấp xỉ 70 dặm) trong một ngày. Phần cổ mạnh mẽ của nó là một sự thích nghi rất quan trọng, để hỗ trợ chiếc đầu lớn trong việc săn mồi. Sói Mackenzie giữ nhiệt hiệu quả tối đa thông qua phương pháp như sử dụng phần đuôi rậm rạp lông của nó để che mũi trong mùa đông. Trong những tháng mùa hè, do các điều kiện nóng hơn nên bộ lông của chúng rụng và trở lên thưa hơn.
Hộp sọ dài 31 cm (12 inch) và được trang bị những chiếc răng nanh sắc nhọn, khi kết hợp với các cơ hàm lớn tạo ra lực đủ sức mạnh để phá vỡ xương của con mồi và thậm chí nứt xương đùi của nai sừng tấm.
Ở Alaska, chúng thường sống thành đàn từ 6-12 cá thể, thậm chí có thể lên tới 20-30 cá thể. Lãnh thổ của chúng có kích thước trung bình 600 dặm vuông (1.600 km 2). Những con sói ở vườn quốc gia Yellowstone, trung bình 9,2 con sói sống trên diện tích lãnh thổ rộng tới 348 dặm vuông (900 km2), trong khi sói ở Idaho trung bình là 11,1 con trên 364 dặm vuông (940 km2).[2]
Thức ăn của sói Mackenzie bao gồm lợn rừng, Bò rừng bizon Bắc Mỹ, bò xạ hương, nai sừng tấm, nai, tuần lộc, mèo... Chúng là loài có khả năng thích ứng trong môi trường mới rất nhanh, bằng chứng là việc khi được thả trong vườn quốc gia Yellowstone chúng đã hạ gục được con bò rừng bizon đồng bằng (phân loài của Bò rừng bizon Bắc Mỹ).
Tuy nhiên, những con mồi như nai sừng tấm hay tuần lộc, khả năng săn mồi thành công của chúng chỉ đạt 10%. Chúng sẽ chọn tấn công những con mồi đơn lẻ hoặc bị bệnh và theo chúng cho tới khi những con mồi đó từ từ bị gục ngã do mất máu. Những con mồi nhỏ hơn thì chúng chỉ cần tấn công vào tĩnh mạch và khí quản của con mồi.
Phương tiện liên quan tới Canis lupus occidentalis tại Wikimedia Commons
Hình ảnh con sói thung lũng Mackenzie ở sở thú Kobe Oji, Nhật Bản.
Tại sở thú Madrid, Tây Ban Nha.
Sói thung lũng Mackenzie ở Olomouc, Cộng hòa Séc.
Sói thung lũng Mackenzie (Canis lupus occidentalis) có lẽ là phân loài lớn nhất của sói xám ở Bắc Mỹ. Phạm vi của nó bao gồm các bộ phận của Tây Hoa Kỳ, phần lớn phía Tây Canada và Alaska, bao gồm cả đảo Unimak trong quần đảo Aleutian, và được du nhập vào vườn quốc gia Yellowstone và trung tâm Idaho. Phân loài kể từ đó lan rộng vào Washington, Oregon, Utah và các tiểu bang khác.
Макензийский равнинный волк был одним из подвидов, использованных в Йеллоустонской реинтродукционной программе, где он стал почти таким же успешным хищником, как и на своём обширном северном ареале. В Йеллоустоне он сыграл решающую роль, восстановив экологический баланс в стадах, наименее приспособленными к жизни членами которых он питается, таким образом контролируя большую численность копытных и создавая возможность для восстановления определённых видов флоры и фауны, способствуя биологическому разнообразию. Также волки теперь разводятся в центральном Айдахо и проникли в северо-западную Монтану из Канады. С тех пор, популяция волков в северных Скалистых горах увеличилась до 1,300 животных.[3] Популяция волков на Аляске составляет примерно 7,500-11,000 волков.
Осуществлённая защита макензийских равнинных волков создала возможность для резкого увеличения их популяции, из-за чего некоторые молодые животные оставили пределы Йеллоустоуна и обосновались на территориях, где они могут вступить в конфликт с людьми. В Вайоминге и Айдахо из-за нападений на скот по сей день убито 90 волков. В Монтане в 2007 году федеральными агентами убиты 32 волка. Число убитых в Монтане волков не включает неизвестное кол-во волков, убитых фермерами, защищающими свой домашний скот. В 2006 году была достигнута рекордная цифра смертей — 142 волка. Федеральные служащие планируют исключить волков северных Скалистых гор из списка вымирающих видов в феврале 2008 года, хотя судебные прения считаются неизбежными и могут отложить окончательное удаление из списка. В Скалистых горах нелетальный исход нападений на скот, например, выкуривание волков из ранчо, возможен, когда волки могут быть вымещены в территории без домашнего скота.[3]
После Йеллоустонской реинтродукции возможная причастность макензийского равнинного волка к уменьшению численности вапити стала предметом споров. С одной стороны, служащие Йеллоустона сообщили, что компьютерное исследование показывает, что существует намного больше доказательств, что активность охотников и суровый климат явились причиной упадка популяции, волки же сыграли незначительную роль. Другие утверждают, что уменьшение популяции — неизбежное следствие перенаселения волков.[4]
Макензийский равнинный волк был одним из подвидов, использованных в Йеллоустонской реинтродукционной программе, где он стал почти таким же успешным хищником, как и на своём обширном северном ареале. В Йеллоустоне он сыграл решающую роль, восстановив экологический баланс в стадах, наименее приспособленными к жизни членами которых он питается, таким образом контролируя большую численность копытных и создавая возможность для восстановления определённых видов флоры и фауны, способствуя биологическому разнообразию. Также волки теперь разводятся в центральном Айдахо и проникли в северо-западную Монтану из Канады. С тех пор, популяция волков в северных Скалистых горах увеличилась до 1,300 животных. Популяция волков на Аляске составляет примерно 7,500-11,000 волков.
Осуществлённая защита макензийских равнинных волков создала возможность для резкого увеличения их популяции, из-за чего некоторые молодые животные оставили пределы Йеллоустоуна и обосновались на территориях, где они могут вступить в конфликт с людьми. В Вайоминге и Айдахо из-за нападений на скот по сей день убито 90 волков. В Монтане в 2007 году федеральными агентами убиты 32 волка. Число убитых в Монтане волков не включает неизвестное кол-во волков, убитых фермерами, защищающими свой домашний скот. В 2006 году была достигнута рекордная цифра смертей — 142 волка. Федеральные служащие планируют исключить волков северных Скалистых гор из списка вымирающих видов в феврале 2008 года, хотя судебные прения считаются неизбежными и могут отложить окончательное удаление из списка. В Скалистых горах нелетальный исход нападений на скот, например, выкуривание волков из ранчо, возможен, когда волки могут быть вымещены в территории без домашнего скота.
После Йеллоустонской реинтродукции возможная причастность макензийского равнинного волка к уменьшению численности вапити стала предметом споров. С одной стороны, служащие Йеллоустона сообщили, что компьютерное исследование показывает, что существует намного больше доказательств, что активность охотников и суровый климат явились причиной упадка популяции, волки же сыграли незначительную роль. Другие утверждают, что уменьшение популяции — неизбежное следствие перенаселения волков.
북서부늑대(Canis lupus occidentalis, northwestern wolf) 또는 매켄지계곡늑대[3], 북부팀버늑대[1]라고도 불리며 매켄지계곡늑대는 북아메리카에서 서식하는 회색늑대의 6개 아종 중 가장 광범위하게 분포해 있는 늑대이다.[1][3]
북서부늑대(Canis lupus occidentalis, northwestern wolf) 또는 매켄지계곡늑대, 북부팀버늑대라고도 불리며 매켄지계곡늑대는 북아메리카에서 서식하는 회색늑대의 6개 아종 중 가장 광범위하게 분포해 있는 늑대이다.
.jpg)
.jpg)
