El virus de la leucèmia felina (FeLV) és un retrovirus que afecta a gats. Com a retrovirus, utilitza la transcriptasa inversa per transcriure el seu genoma d'ARN a ADN i poder integrar-lo en el genoma de l'hoste, en aquest cas, els leucòcits dels felins. És una causa important de neoplàsia i processos oncogènics en gats tot i que també pot causar anèmia i immunosupressió.
La distribució és mundial i la prevalença global en la població felina està entre el 2% i el 5%.[1] Els gats adults són menys susceptibles al FeLV que els joves, per això la majoria de gats afectats per FeLV són menors de 6 anys i tenen major percentatge de mortalitat. No existeix predisposició segons la raça ni el sexe.
El FeLV es transmet entre gats per contacte a través de la saliva i les secrecions nasals. Existeix una vacuna com a prevenció que s'ha d'administrar abans dels 3 mesos d'edat. El tractament s'enfoca sobretot cap a lluitar contra la immunosupressió que pateixen els animals infectats.
Es va descriure per primer cop el 1964 per W. Jarret en la Universitat de Glasgow, a l'escola de medicina veterinària.
És un virus ARN monocatenari, de simetria icosaèdrica o esfèrica i amb coberta externa, fet que fa que sigui sensible als dissolvents orgànics. Fa uns 115 nm de diámetre. El genoma víric conté un total de 9.600 parells de bases. Presenta els gens característics dels retrovirus: el gen gag (que codifica proteïnes de la coberta i càpside), pol (codifica diferents enzims) i env (que codifica proteïnes de l'embolcall i transmembrana).
Els signes i símptomes que es poden observar sense la utilització de cap equipament són la pèrdua de gana, deficiències al pelatge, lesions a la pell, fatiga, febre, pèrdua de pes i diarrea.
La Leucèmia Felina es pot presentar com una malaltia neoplàsica o bé no neoplàsica. En el cas que es representi una simptomatologia neoplàsica podrem observar limfosarcomes a diferents localitzacions de l'organisme com per exemple al timus (limfosarcoma tímic), al sistema digestiu (limfosarcoma digestiu) o bé es pot produir a tots els òrgans (limfosarcoma multicèntric). A més es poden produir mielodisplàsies o mielofibrosis.
D’alta banda, si es representa com una malaltia no neoplàsica es poden produir alteracions en trombòcits, anèmies no regeneratives, atrofia del timus i immunodepressió, glomerulonefritis sense expressió clínica, neuroblastoma, osteocondromes o bé trastorns en la reproducció: Infertilitat, avortaments, reabsorció d’embrions o naixement de gats infectats.
És un virus de transmissió horitzontal per contacte entre gats i no té preferències quant a raça o sexe. Trobem el virus en grans quantitats a la saliva i les secrecions, sent la concentració major aquí que al plasma. Per tant, el virus es transmet sobretot durant l'empolainament social entre diferents individus, per mossegades o per compartir el bol de menjar. També es pot disseminar per les puces, però en menor proporció.
També podem trobar virus, encara que en menor quantitat, a l'orina i les femtes. D’aquesta manera, també es pot contagiar per l'ús compartit de calaixos de sorra. La transmissió també es pot donar de manera vertical entre la mare i les cries, ja sigui abans del part de forma transplacentària com a través de la llet materna.[2]
Els gats virèmics eliminen agents al medi constantment. Els nivells del virus en sang i saliva són iguals tant en gats virèmics sans com en virèmics que pateixen leucèmia o limfoma.
Perquè el virus es dissemini entre gats, es requereix un contacte directe, proper i prolongat. Ha de ser prolongat, ja que el virus no persisteix a l'ambient durant molt de temps, té una estabilitat molt baixa. Si es manté en condicions d'humitat i a temperatura ambient, sobreviu entre 24 i 48 hores. D’altra banda, el virus es pot eliminar de l'ambient fàcilment amb desinfectants, sabons, calor i sequedat.
En clínica s’utilitzen les proves ELISA i l'IFD (immunofluorescència directa). Tant la ELISA com la IFD mesuren els antígens del nucli viral i són específics per al virus de la leucèmia. La prova d’ELISA és més sensible que la de l'IFD, però és possible que hi hagi falsos positius. Si les dues tècniques es realitzen de forma apropiada, es pot establir una bona correlació entre ambdues.
El diagnòstic directe per la detecció de la proteïna de la càpsida en fluids orgànics (sèrum, plasma, saliva, llàgrimes) amb la prova ELISA determina antigenèmia. En canvi, la detecció d’aquest mateix antigen en les cèl·lules sanguínies mitjançant la tècnica IFD demostra virèmia.
Per a un correcte diagnòstic, cal realitzar les dues proves per assegurar-nos de la seva correcta classificació en portador immune, virèmic persistent i infectant, latent, recuperat o no exposat.
Si les dues tècniques donen negatiu pot ser perquè no hi ha hagut contacte amb el virus, perquè s’ha recuperat o bé perquè té una infecció latent a la medul·la òssia. En aquest últim cas, seria un fals negatiu, encara que no necessàriament desenvoluparan la malaltia i no són contaminants. Si les dues donen positiu, indica que l'animal és virèmic persistent i infectant. Si la prova ELISA dóna positiva i l'IFD dóna negativa, indica que és un portador immune que podrà recuperar-se de la infecció (infeccions focals que es mantenen localitzades pel sistema immunitari), i en principi se’l considera infectant a efectes de prevenció.
S’ha de tenir en compte que les tècniques serològiques no tenen interès com diagnòstic atès que els virèmics persistents no tenen anticossos i els vacunats si que els presenten.
Existeixen vacunes contra el VLFe (ATCvet QI06AA01 i altres vacunes combinades) encara que cap no ofereix una protecció del 100% contra el virus. Existeixen tres tipus de vacunes: les inactivades, les de proteïna recombinada i les de subunitats.[3] Les de subunitats són més eficaces encara que posseeixen un potent adjuvant que pot ocasionar greus efectes secundaris en alguns gats com poden ser sarcomes associats a la vacunació i tumors agressius en el lloc de la injecció[4]. Es recomana només utilitzar-la en gats en risc (amb contacte amb col·lectius o amb gats de sanitat desconeguda). La vacuna s’ha d’administrar al voltant de les 9 setmanes d’edat. Una segona vacuna s’administra entre 3 i 4 setmanes després i cada any s’haurà de fer una dosi de recordatori sempre que el risc d’exposició al virus continuï.
Merial produeix una vacuna recombinant que consisteix en el virus de la verola del canari amb gens gag i env de VLFe. Es creu que és més segura que l'antiga, ja que no necessita adjuvants per a ser eficaç tot i que no s'ha demostrat que redueixi la incidència de sarcomes.
Ja que el VLFe es transmet a través del contacte, el fet de mantenir els gats malalts separats dels sans pot reduir la probabilitat de transmissió. Sempre que s’introdueixi un nou gat del que desconeixem l'estat sanitari amb altres gats sans s’haurà de fer un seguiment de prop pel veterinari per tal de descartar el VLFe.
Una altra manera de prevenir el contagi és mantenir la capsa de sorra del gat lliure d'humitat, és a dir, netejar-la assíduament, ja que el VLFe és molt dèbil i mor a les dues hores en ambients secs. Com que això és poc pràctic es poden utilitzar altres materials que absorbeixin la humitat com el blat de moro.
Consisteix principalment en un tractament simptomàtic, contra les infeccions oportunistes i per la immunosupressió, ja que actualment no hi ha cap tractament que permeti eliminar el virus de l'organisme i arribar a la curació total. Només un 3% dels animals infectats i tractats ha aconseguit eliminar totalment el virus i adquirir immunitat.[5]
És llarg i car, i es recomana especialment quan el gat es troba en un estat general bo, sense anèmia o aprimament.[1]
El tractament consisteix en immunoteràpia, amb immunoestimulants, unit a una teràpia antivírica, que pot utilitzar inhibidors de la transcriptasa inversa (tot i que té gran quantitat d’efectes secundaris i un elevat preu). També s’usen antibiòtics, ja que la immunosupressió que causa el virus fa que els animals afectats tinguin més risc d’infeccions secundàries, i en cas que es donin neoplàsies, quimioteràpia. En animals anèmics es poden portar a terme transfusions.[6]
Es recomana evitar l'ús de corticoides en animals infectats.
El Comitè de Medicaments d’Ús Veterinari (CVMP) va aprovar el 2007 el tractament amb Virbagen Omega.[7] Consisteix en una liofilització d’interferó omega recombinant de gat i un dissolvent, en forma de suspensió injectable. S’usa en gats majors de 9 setmanes que es trobin en fases no terminals de la malaltia.
L'interferó omega recombinant estimula el sistema immunitari de l'animal tractat per tal que ataqui al virus. S’ha demostrat que gràcies a aquest tractament, la taxa de mortalitat en gats anèmics amb aquesta malaltia es redueix en un 30%, i en gats no anèmics un 20%. També s’observa una disminució dels signes clínics i millora en la qualitat de vida dels animals.
Aquest tractament no aconsegueix l'eliminació del virus.
Els virus de la leucèmia existeixen també en primats, aus, rosegadors, bòvids i l'home, però es tracta de virus diferents, específics per cada espècie.
En estudis experimentals s’ha pogut veure que el virus de la leucèmia felina és capaç de créixer en cultius cel·lulars humans. S’han fet estudis molt diversos sobre la possibilitat d’infecció amb virus de la leucèmia felina en humans i no s’ha detectat la presència d’anticossos per aquest virus ni persones amb virèmies causades per el virus de la leucèmia felina.
El motiu pel qual el virus és capaç de créixer en cultius cel·lulars però no pot infectar l'home pot ser l'acció lítica del complement humà. Com que el complement no està actiu en cultius tissulars el virus pot créixer.[5]
Per tant es considera que el virus de la leucèmia felina no suposa cap risc per la salut humana.
Feline Leukemia virus. Cornell feline health center, Cornell University, College of Veterinary Medicin. Ithaca, New York: 2002. Link: http://www.vet.cornell.edu/fhc/Health_Information/brochure_felv.cfm
El virus de la leucèmia felina (FeLV) és un retrovirus que afecta a gats. Com a retrovirus, utilitza la transcriptasa inversa per transcriure el seu genoma d'ARN a ADN i poder integrar-lo en el genoma de l'hoste, en aquest cas, els leucòcits dels felins. És una causa important de neoplàsia i processos oncogènics en gats tot i que també pot causar anèmia i immunosupressió.
La distribució és mundial i la prevalença global en la població felina està entre el 2% i el 5%. Els gats adults són menys susceptibles al FeLV que els joves, per això la majoria de gats afectats per FeLV són menors de 6 anys i tenen major percentatge de mortalitat. No existeix predisposició segons la raça ni el sexe.
El FeLV es transmet entre gats per contacte a través de la saliva i les secrecions nasals. Existeix una vacuna com a prevenció que s'ha d'administrar abans dels 3 mesos d'edat. El tractament s'enfoca sobretot cap a lluitar contra la immunosupressió que pateixen els animals infectats.
Das Feline Leukämievirus (FeLV) ist ein katzenspezifisches Virus und erhielt seinen Namen, weil der Erreger zur Entstehung der Katzenleukämie führen kann. Das feline Leukämievirus ist ein Gammaretrovirus, das in vier Subtypen (A, B, C und T) vorkommt, allerdings ist nur Subtyp A für die Erkrankung verantwortlich.
Häufig wird die Erkrankung fälschlicherweise als „feline Leukose“ und der Erreger als „felines Leukosevirus“ bezeichnet. Eine Leukose ist jedoch ein Sammelbegriff für Tumoren der weißen Blutzellen. Daher ist diese Bezeichnung irreführend und sollte für die FeLV-Infektion nicht verwendet werden.
Das Virus wurde erstmals 1964 beschrieben[2][3] und kommt weltweit vor. Die Übertragung erfolgt durch Aufnahme infektiösen Materials über die Schleimhäute und Bisswunden bei direktem Kontakt mit einem infizierten Tier sowie transplazentar (also über die Plazenta von der Katzenmutter auf den Fetus während der Trächtigkeit). Die Viren sind in diesen Fällen hochansteckend. Ebenfalls kann eine indirekte Übertragung durch virushaltigen Speichel bei gemeinsamer Nutzung von Futter- oder Trinkgefäßen auftreten. Dies kommt jedoch seltener vor, da das Virus gegenüber Umwelteinflüssen sehr anfällig ist: Bei Zimmertemperatur verliert es binnen weniger Minuten seine Ansteckungsfähigkeit. Auch handelsübliche Geschirrspülmittel und Haushaltsreiniger führen zu einer Inaktivierung der Viren.[4] Die Inkubationszeit kann Monate bis Jahre dauern.
Die FeLV-Infektion ist auf Vertreter der Familie der Katzen beschränkt, andere Tiere und der Mensch sind nicht gefährdet. Das Kolostrum scheint Katzenwelpen durch passive Immunisierung während des ersten Lebensmonats zu schützen. Eine Schutzimpfung ist auch noch bei bereits infizierten Katzen möglich; sie schadet ihnen nicht, kann jedoch das Auftreten einer Leukämie und die Weiterverbreitung von Viren nicht mehr verhindern.
Nach der Infektion vermehrt sich das Virus in lymphatischen Geweben der Infektionsstelle und es kommt zu einer ersten Virämie. Anschließend kommt es zu einer weiteren Virusvermehrung in den lymphatischen Organen und zu einer zweiten, persistierenden Virämie. Die auftretende Leukämie ist eine Erkrankung der weißen Blutkörperchen (Leukozyten) und endet in der Regel mit dem Tod.
Das Feline Leukämievirus (FeLV) ist ein katzenspezifisches Virus und erhielt seinen Namen, weil der Erreger zur Entstehung der Katzenleukämie führen kann. Das feline Leukämievirus ist ein Gammaretrovirus, das in vier Subtypen (A, B, C und T) vorkommt, allerdings ist nur Subtyp A für die Erkrankung verantwortlich.
Häufig wird die Erkrankung fälschlicherweise als „feline Leukose“ und der Erreger als „felines Leukosevirus“ bezeichnet. Eine Leukose ist jedoch ein Sammelbegriff für Tumoren der weißen Blutzellen. Daher ist diese Bezeichnung irreführend und sollte für die FeLV-Infektion nicht verwendet werden.
Feline leukemia virus (FeLV) is a retrovirus that infects cats. FeLV can be transmitted from infected cats when the transfer of saliva or nasal secretions is involved. If not defeated by the animal's immune system, the virus weakens the cat's immune system, which can lead to diseases which can be lethal. Because FeLV is cat-to-cat contagious, FeLV+ cats should only live with other FeLV+ cats.
FeLV is categorized into four subgroups, A, B, C and T. An infected cat has a combination of FeLV-A and one or more of the other subgroups.[2][3] Symptoms, prognosis and treatment are all affected by subgroup.[2]
FeLV+ cats often have a shorter lifespan, but can still live "normal", healthy lives.[4]
The signs and symptoms of infection with feline leukemia virus are quite varied and include loss of appetite, poor coat condition, anisocoria (uneven pupils), infections of the skin, bladder, and respiratory tract, oral disease, seizures, lymphadenopathy (swollen lymph nodes), skin lesions, fatigue, fever, weight loss, stomatitis, gingivitis, litter box avoidance, pancytopenia, recurring bacterial and viral illnesses, anemia, diarrhea and jaundice.
Asymptomatic carriers will show no signs of disease, often for many years.
The disease has a wide range of effects. The cat can fight off the infection and become totally immune, can become a healthy carrier that never gets sick itself but can infect other cats, or a mid-level case in which the cat has a compromised immune system. Nevertheless, the development of lymphomas is considered the final stage of the disease. Although it is thought that virus protein has to be present to induce lymphomas in cats, newer evidence shows that a high percentage of FeLV-Antigen negative lymphomas contain FeLV-DNA, indicating a "hit-and-run" mechanism of virus-induced tumor development.[5]
Once the virus has entered the cat, there are six stages to a FeLV infection:
If the cat's immune system does not fight off the virus, then it progresses to:
Cats infected with FeLV can serve as sources of infection of FeLV-A.[3] Cats can pass the virus between themselves through saliva and close contact, by biting another cat, and (rarely) through a litter box or food dish used by an infected cat.[6]
Once a cat has been infected with FeLV-A, additional mutated forms of the original FeLV-A virus may arise, as may FeLV subgroups B, C and T.
In addition to domestic cats, some other members of Felidae are now threatened by FeLV (e.g. lynx and Florida panther).[3] Overwhelming epidemiologic evidence suggests FeLV is not transmissible to either humans[2] or dogs.[7]
Approximately 0.5% of pet cats are persistently infected with FeLV, but many more pet cats (>35%) have specific IgG antibodies which indicate prior exposure and subsequent development of immunity instead of infection. FeLV is highly infectious.[8][9]
Kittens can be born with it, having contracted it from their mother while in utero.[6]
Infection is far higher in city cats, stray or owned, than in rural cats: this is entirely due to the amount of contact the cats have with each other.[10]
Testing for FeLV is possible with ELISA tests that look for viral antigens, free particles found in the bloodstream. These ELISA tests use blood samples most often, but can also use saliva or eye secretions. The sample is added to a container or dish that contains the antibodies to the viral antigens. If the antigens are present in the sample, the antibodies will bind to them and an indicator on the test will change color. These give a definitive diagnosis, but it cannot differentiate between acute or persistent infections. Therefore, it is recommended that the cat be retested in three to four months after the positive result to determine if the virus has been cleared from the body. Diagnosis can also be made by reference lab testing, using an immunofluorescence (IFA) test. The IFA test uses a blood sample and will detect the virus once it is in the bone marrow by detecting the virus's presence in white blood cells. IFA testing will not give positive results for transient, primary infections - the infection must be persistent to get a positive result on this test. Other than ELISA and IFA testing, routine laboratory blood work may show changes that indicate infection but cannot be used as a definitive diagnosis. There may be blood cell count changes like leukopenia, decreased Packed Cell Volume (PCV) and Total Protein (TP) levels due to anemia, hemoconcentration and hypoglycemia due to vomiting and diarrhea, electrolyte imbalance caused by dehydration and anorexia, and recurrent urinary tract infections.[11]
Cats diagnosed as persistently infected by ELISA testing may die within a few months or may remain asymptomatic for longer; median survival time after diagnosis is 2.5 years.[6]
FeLV is categorized into four subgroups.[2][12]
The fatal diseases are leukemias, lymphomas, and non-regenerative anemias. Although there is no known cure for the virus infection, in 2006 the United States Department of Agriculture approved Lymphocyte T-Cell Immunomodulator as a treatment aid for FeLV (see Treatment).
In Canada, one feline infected with progressive Feline Leukemia Virus Type C and its Immune-Mediated Hemolytic Anemia complication has been successfully managed so far for over 6 months with the use of high-dose corticosteroids, broad-spectrum antibiotics to treat opportunistic and comorbid infections, antiviral medications, and immunomodulators such as cyclosporine after requiring multiple packed red blood cell transfusions to raise a critically low blood cell count.
Three types of vaccines for FeLV are available: an adjuvanted killed virus noninfectious vaccine, an adjuvanted subunite vaccine and a nonadjuvanted canarypox virus-vectored recombinant infectious vaccine (ATCvet code QI066AA01 and various combination vaccines), though no currently available vaccine offers 100% protection from the virus.[16] Vaccination is recommended for high-risk cats: those that have access to the outdoors, feral cats, cats that do not have the virus but live with an infected cat, multicat households, and cats with an unknown status, such as cats in catteries and shelters.[11]
Serious side effects have also been reported as a result of FeLV vaccination; in particular, a small percentage of cats who received the adjuvanted killed virus vaccine developed vaccine-associated sarcomas, an aggressive tumour, at the injection site.[17] The development of sarcomas with the use of the old FeLV and other vaccines may be due to the inflammation caused by aluminium adjuvants in the vaccines.[18]
Merial produces a recombinant vaccine consisting of canarypox virus carrying FeLV gag and env genes (sold as PUREVAX FeLV in the US and Eurifel FeLV in Europe). This is thought to be safer than the old vaccine as it does not require an adjuvant to be effective. Although this is a live virus, it originates from a bird host and so does not replicate in mammals.[19]
Feline leukemia virus (FeLV) is an RNA virus in the subfamily Oncovirinae belonging to the Retroviridae family. The virus comprises 5' and 3' LTRs and three genes: Gag (structural), Pol (enzymes) and Env (envelope and transmembrane); the total genome is about 9,600 base pairs.
See the entry on retroviruses for more details on the life cycle of FeLV.
In 2006, the United States Department of Agriculture issued a conditional license for a new treatment aid termed Lymphocyte T-Cell Immunomodulator (LTCI).[20] Lymphocyte T-Cell Immunomodulator is manufactured and distributed exclusively by T-Cyte Therapeutics, Inc.[21]
Lymphocyte T-Cell Immunomodulator is intended as an aid in the treatment of cats infected with feline leukemia virus (FeLV) and/or feline immunodeficiency virus (FIV), and the associated symptoms of lymphocytopenia, opportunistic infection, anemia, granulocytopenia, or thrombocytopenia. The absence of any observed adverse events in several animal species suggests that the product has a very low toxicity profile.
Lymphocyte T-Cell Immunomodulator is a potent regulator of CD-4 lymphocyte production and function.[22] It has been shown to increase lymphocyte numbers and Interleukin 2 production in animals.[23]
Lymphocyte T-Cell Immunomodulator is a single chain polypeptide. It is a strongly cationic glycoprotein, and is purified with cation exchange resin. Purification of protein from bovine-derived stromal cell supernatants produces a substantially homogeneous factor, free of extraneous materials. The bovine protein is homologous with other mammalian species and is a homogeneous 50 kDa glycoprotein with an isoelectric point of 6.5. The protein is prepared in a lyophilized 1 microgram dose. Reconstitution in sterile diluent produces a solution for subcutaneous injection.[21]
Interferon-ω (omega) is sold in Europe at least under the name Virbagen Omega and manufactured by Virbac. When used in treatment of cats infected with FeLV in non-terminal clinical stages (over the age of 9 weeks) there have been substantial improvements in mortality rates; in non-anemic cats, mortality rate of 50% was reduced by approximately 20% following treatment. [24]
FeLV was first described in cats in 1964.[25] The disease was originally associated with leukemia; however, it was later realized that the initial signs are generally anemia and immunosuppression.[25] The first diagnostic test became available in 1973, which led to a "test and elimination" regime, dramatically reducing the number of infected cats in the general population.[26] The first vaccine became available in 1986.[26]
FeLV and feline immunodeficiency virus (FIV) are sometimes mistaken for one another, though the viruses differ in many ways. Although they are both in the same retroviral subfamily (Orthoretrovirinae), they are classified in different genera (FeLV is a gamma-retrovirus and FIV is a lentivirus like HIV-1). Their shapes are quite different: FeLV is more circular while FIV is elongated. The two viruses are also quite different genetically, and their protein coats differ in size and composition. Although many of the diseases caused by FeLV and FIV are similar, the specific ways in which they are caused also differ. Also, while the feline leukemia virus may cause symptomatic illness in an infected cat, an FIV infected cat can remain completely asymptomatic its entire lifetime.
Feline leukemia virus (FeLV) is a retrovirus that infects cats. FeLV can be transmitted from infected cats when the transfer of saliva or nasal secretions is involved. If not defeated by the animal's immune system, the virus weakens the cat's immune system, which can lead to diseases which can be lethal. Because FeLV is cat-to-cat contagious, FeLV+ cats should only live with other FeLV+ cats.
FeLV is categorized into four subgroups, A, B, C and T. An infected cat has a combination of FeLV-A and one or more of the other subgroups. Symptoms, prognosis and treatment are all affected by subgroup.
FeLV+ cats often have a shorter lifespan, but can still live "normal", healthy lives.
El virus de la leucemia felina (VLFe, FeLV en inglés) es un retrovirus que infecta a los gatos. El VLFe se transmite entre los gatos infectados a través de la saliva o las secreciones nasales. Este virus causa un tipo de cáncer de las células sanguíneas, los linfocitos, es decir, una leucemia.
Los signos y síntomas de la infección del virus de la leucemia felina son bastante variados. Incluyen:
Los gatos infectados con VLFe pueden ser focos de la infección. Los gatos se pueden transmitir el virus entre ellos a través la saliva, el contacto sexual, las mordeduras entre gatos, a través de una caja de arena o un plato de comida usado por un gato infectado (raramente ocurre). Además la gata puede transmitir el virus a sus cachorros durante la gestación y por medio de la lactancia. La transmisión está relacionada con el subgrupo al que pertenezca el virus.
Inicialmente se creía que el virus VLFe podría sobrevivir sólo 2 horas en una ambiente seco y 48 horas en un ambiente húmedo (por ejemplo, la caja de arena). Una nueva ponencia publicada por los veterinarios de universidad Cornell,[1] titulada "¿Puede el virus VLFe sobrevivir en el ambiente?" estableció una relación entre el VLFe y el VIH (Virus que puede sobrevivir durante numerosas semanas y es estructuralmente similar al VLFe). Por la ausencia de alguna investigación de importancia respecto a la supervivencia del virus en el ambiente, se tiene que tener cuidado aunque la supervivencia no sea muy larga. La leucemia felina es intransmitible a los humanos.
El VLFe causa la inmunosupresión en gatos domésticos, y hay también evidencias de la existencia del virus en grandes poblaciones de felinos salvajes (por ejemplo el lince, el guepardo, y el león). Abrumadoras evidencias epidemiológicas sugieren que VLFe no se transmite a los humanos ni a los perros. Esta afirmación se basa en el hecho de que un perro doméstico de cada cinco vive con un gato, aproximadamente, y todos los gatos domésticos viven con humanos (unos 60 millones de gatos domésticos en los EE. UU.) y no se conoce ninguna infección. Es un virus específico de los felinos y no infecta a otros animales, tales como perros (de hecho, al parecer no hay ninguna versión canina de esta enfermedad).
Aproximadamente el 0,5 % de los gatos domésticos portan permanentemente el VLFe, aunque muchos más gatos (>35%) tienen anticuerpos IgG específicos lo cual indica que han estado expuestos anteriormente al virus y ha desarrollado inmunidad en lugar de la infección. La transmisión del VLFe se produce principalmente a través de la saliva durante los comportamientos agresivos (mordiscos/luchas) o los intercambios de fluidos corporales en los contactos sexuales. Se cree que los demás contactos sociales tales como compartir comederos o los cuencos del agua y el aseo mutuo, representan un bajo riesgo de trasmisión. Los gatitos pueden nacer con el virus, habiéndolo contraído de su madre en el útero.
La incidencia de la infección es mucho mayor en los gatos de ciudad, callejeros o mascotas, que en los gatos rurales. Esto se debe a la densidad de población y la cantidad de contactos que los gatos tienen unos con otros.
Existen cuatro subgrupos de VLFe: A, B, C y T, pero solo el subgrupo A se transmite entre los gatos. Los otros subgrupos surgen de novo y como resultado de la recombinación con una secuencia de ADN felino endógena. Lo que indica que este virus es muy antiguo y puede haberse adaptado a los gatos hace más de 10 millones de años.
Los subgrupos se definen basándose en la interferencia viral y en la gama in vitro de huéspedes. Las diferencias se deben al polimorfismo en la glicoproteína gp70 con el más alto nivel de divergencia situado en la región de gp70 que se cree es el que interactúa con el receptor celular. En una célula infectada, se cree que el gp70 bloquea los receptores virales, por lo que previene de nuevas infecciones del mismo subgrupo.
La enfermedad puede producir una amplia gama de efectos. El gato puede luchar contra la infección y volverse totalmente inmune, convertirse en portador sano que nunca enfermará pero sí puede infectar a otros gatos, o enfermar. El desarrollo de linfomas se considera la última etapa de la enfermedad. Una vez que el virus ha entrado en el gato, hay seis fases en una infección de VLFe:
Si el sistema inmunológico del gato no elimina el virus, entonces se progresará a:
Los gatos diagnosticados con infección persistente por las pruebas ELISA pueden morir en pocos meses o permanecer asintomáticos durante más tiempo. Las enfermedades mortales son leucemias, linfomas y anemias no regenerativas. Aunque no se conoce cura para la infección de este virus, en 2006 el departamento de agricultura de los Estados Unidos aprobó un inmunomodulador de los linfocitos T como una ayuda en el tratamiento de infecciones del VLFe y el VIF.
Aunque se creía que la proteína del virus tiene que estar presente para inducir linfomas en los gatos, los nuevos datos muestran que hay un alto porcentaje de linfomas antígeno VLFe negativos contienen ADN de VLFe, lo que indica un mecanismo "golpe y fuga" de desarrollo de los tumores inducidos por el virus.[2]
Existen vacunas contra el VLFeLV (Código ATCvet QI06AA01 y varias vacunas combinadas), aunque ninguna de las vacuna actualmente disponible ofrecen una protección del 100 % contra el virus.[3] También se han registrado efectos secundarios graves como consecuencia de la vacunación contra el VSFe, en particular, un pequeño porcentaje de gatos que recibieron vacunas del VLFe desarrollaron posteriormente sarcomas asociados a la vacuna, un tumor agresivo, en el lugar de la inyección.[4] El desarrollo de sarcomas con el uso de la antigua vacuna contra la VLFe y otras puede deberse a la inflamación causada por adyuvantes de aluminio de las vacunas.[5] Hay que señalar que no se ha demostrado la causalidad entre los sarcomas y la vacunación, y que hay ninguna diferencia estadística demostrada entre la prevalencia de sarcomas en los animales vacunados con las vacunas adyuvadas o las no adyuvadas, y que la incidencia de los sarcomas es significativamente más baja en Europa y gran Bretaña que en los EE. UU., a pesar de usar vacunas similares.
Merial produce una vacuna recombinante que consiste en virus de la viruela del canario con genes gag y env de VLFe. Se cree que es más segura que la antigua vacuna, ya que no requiere un adyuvante para ser eficaz. Aunque se trata de un virus vivo, al ser su anfitrión original un ave no se replica en mamíferos.[6] Sin embargo, no ha demostrado reducir la incidencia de sarcomas en cualquier estudio clínico o de campo.
Dado que el virus de la leucemia felina es muy débil y muere a las dos horas en un ambiente seco, la incidencia de transmisión se reducirá considerablemente si la caja de arena se mantiene sin restos húmedos entre usos. Un método consiste en quitar todos los restos húmedos después de cada uso, sin embargo, esto a veces no es práctico. Otra opción es un arenero especializado de tres partes que utilice o bien un sustrato de mazorca de maíz o arena de semilla de cártamo en una unidad ranurada en la parte superior, que permite que el líquido drene en un depósito que se vacíe con regularidad. El material de la cama se seca rápidamente al aire, matando al virus rápidamente. Este arenero fue originalmente diseñado para los gatos diabéticos, para permitir las inspecciones periódicas de los niveles de azúcar en el sistema del gato. Por coincidencia la caja también ayuda a prevenir la infección por VLFe entre los gatos domésticos.
El Virus de la Leucemia Felina (FeLV) es un retrovirus de ARN u oncornavirus descrito por primera vez por W. Jarrett (et al., Nature 202:566) en la Universidad de Glasgow, en la escuela de medicina veterinaria, en 1964. El virus consta de LTRs 5′ y 3′ y tres genes: Gag (estructural), Pol (enzimas) y Env (envoltura y transmembrana); el genoma total es de aproximadamente 9600 pares de bases.
La primera vacuna para VLFe se puso en circulación en 1985.[7]
En 2006 el Departamento de Agricultura de los Estados Unidos emitió una licencia condicional para un nuevo tratamiento de ayuda llamado Modulador Inmune de los Linfocitos T.[8][9] El Modulador Inmune de los Linfocitos T es de T-Cyte Therapeutics, Inc.[10]
El modulador inmune de los linfocitos T pretende ser una ayuda en el tratamiento de los gatos infectados con el virus de la leucemia felina (FeLV) y / o el virus de la inmunodeficiencia felina (FIV), y los síntomas asociados de linfocitopenia, infecciones oportunistas, anemia, granulocitopenia, trombocitopenia. La ausencia de eventos adversos observados en varias especies animales sugiere que el producto tiene un perfil de toxicidad muy bajo.
El modulador inmune de los linfocitos T es un potente regulador de la producción de linfocitos CD-4 y de su función.[11] Se ha demostrado que aumenta el número de linfocitos y la producción de interleuquina 2 en animales.[12]
El modulador inmune de los linfocitos T es un polipéptido de cadena única. Es una glucoproteína fuertemente catiónica, y es purificada con resina de intercambio catiónico, que se diluye para ser suministrada mediante inyección subcutánea.[10][13]
En Europa se vende interferón-ω (omega) al menos con el nombre de Virbagen Omega y fabricado por Virbac. Cuando se utiliza en el tratamiento de gatos infectados con FeLV en fases clínicas no terminales (mayores de 9 semanas) se han producido mejoras sustanciales en las tasas de mortalidad; en gatos no anémicos, la tasa de mortalidad del 50 % se redujo en aproximadamente un 20 % tras el tratamiento.[14]
El medicamento es bastante caro, siendo la dosis dependiente de peso corporal, pero será cubierto por la mayoría de compañías de seguros para mascotas.
El virus de la inmunodeficiencia felina y el VLFe son de misma familia, y a veces se confunden. Sin embargo, ambos virus se diferencian en muchos aspectos. Sus formas son muy diferentes: el VLFe es más circular, mientras que el VIF es alargado. Los dos virus son también bastante diferentes genéticamente, y sus capas de proteínas difieren en tamaño y composición. Aunque muchas de las enfermedades causadas por el VLFe y VIF son similares, las formas específicas en las que son causadas también difieren. Además mientras que el virus de la leucemia felina generalmente causa una enfermedad sintomática en un gato infectado, el gato infectado por VIF puede permanecer completamente asintomático toda su vida.
El virus de la leucemia felina (VLFe, FeLV en inglés) es un retrovirus que infecta a los gatos. El VLFe se transmite entre los gatos infectados a través de la saliva o las secreciones nasales. Este virus causa un tipo de cáncer de las células sanguíneas, los linfocitos, es decir, una leucemia.
Kasside leukeemiaviirus (FeLV) on retroviirus, mis nakatab kasse. FeLV kandub edasi nakatunud kassidelt uriini, sülje või nasaalsete sekretsioonide kaudu. Poegadele võib haigus üle kanduda ka emalt. Kui immuunsussüsteem ei suuda viirusest jagu saada, võib viirus viia surmavate haigusteni.
FeLV jaguneb nelja alagruppi: A,B,C ja T. Nakatunud kassil on FeLV-A, pluss ühe või mitme muu alarühma kombinatsioon.[1][2] Alarühm mõjutab sümtomeid, prognoosi ja ravi. [1]
Kasside leukeemia viirusega nakatumise tunnused ja sümptomid on üsna mitmekesised ja hõlmavad isukaotust, kehva karvkatte seisundit, anisokoriat (ebaühtlased pupillid), naha-, põie- ja hingamisteede infektsioone, suuhaigusi, krampe, lümfadenopaatiat (paistes lümfisõlmed), nahakahjustused, väsimust, palavikku, kaalulangust, stomatiiti, gingiviiti, pesakonna vältimist, pantsütopeeniat, korduvad bakteriaalseid ja viirushaiguseid, aneemiat, kõhulahtisust ja kollatõbi.
Leukeemial on mitmesuguseid mõjusi. Kass võib saada FeLV vastu immuunseks peale haigusega võitlemist, kass võib muutuda haigusekandjaks ise haigestumata või vahepealne juhtum, kus kassil on nõrgenenud immuunsussüsteem. Lünfosüümide arengut peetakse haiguse viimaseks staadiumiks. Ehkki arvatakse, et kasside lümfoomide esilekutsumiseks peab leiduma viirusevalku, näitavad uuemad tõendid, et kõrge protsent FeLV-antigeeni negatiivseid lümfoome sisaldavad FeLV-DNA-d, mis osutab viiruse poolt põhjustatud ‘’hit-and-run’’ kasvaja arengule.[3]
Kassi sisenenud leukeemiaviiruse saab jagada kuude staadiumi:
Kui kassi immuunsussüsteem ei suuda viirust tõrjuda, areneb see edasi järgmiselt:
FeLV-ga nakatunud kassid võivad olla FeLV-A nakkuse allikad.[2] Kassid saavad viirust edasi anda sülje ja tiheda kontakti kaudu nagu hammustamine ja (harva) läbi nakatunud kassi liivakasti või toidunõu.[4]
Juhul kui kass on nakatunud FeLV-A tüvega, võivad tekkida täiendavad originaalse FeLV-A viiruse muteerunud vormid, nagu ka FeLV alarühmad B, C ja T.
Lisaks kodukassidele ähvardab FeLV ka teisi Felidae liikmeid (nt. ilves ja Florida panter)[2]. Ülekaalukad epidermioloogilised tõendid viitavad sellele, et FeLV ei ole ülekantav ei inimestele[1] ega ka koertele.[5]
FeLV on üle maailma levinud infektsioon, umbes 1-2% kasside populatsioonist püsivalt nakkatud selle viirusega.[6] Ligikaudu 0,5% lemmikloomakassidest on püsivalt nakatunud FeLV-ga, kuid paljudel teistel lemmikloomakassidel (>35%) on spetsiifilised IgG antikehad, mis näitavad viirusega varasemat kokkupuudet ja sellele järgnevat immuunsuse kujunemist.[7][8]
Kassipojad võivad sündida FeLV-ga, kui nad on emakas sellega kokku puutunud.[4]
Nii hulkuvate kui ka omanduses olevate linnakasside seas on nakatumine palju suurem kui maapiirkonna kasside hulgas: see on täielikult tingitud sellest, kui palju kasse on üksteisega kontakstis.[9]
FeLV testimine on võimalik ELISA(enzyme-linked immunosorbent assay) testidega, mis otsivad viiruse antigeene, vereringes leiduvaid vabu osakesi. ELISA testides kasutatakse kõige sagedamini vereproove, kuid võib ka kasutada sülge või silma eritisi. Proov lisatakse mahutisse või nõusse, mis sisaldab viiruse antigeeni. Kui proovis on antigeeni vastaseid antikehi, seonduvad nad omavahel ja indikaator muudab värvi. Need annavad lõpliku diagnoosi, kuid ei erista omavahel ägedat/akuutset või püsivat infektsiooni. Sellepärast soovitatakse teha kordustest kolm kuni neli kuud pärast positiivse tulemuse saamist, et teha kindlaks, kas viirus on organimist väljunud. Teine diagnoosimis võimalus on võrdluslabori testi abil, kasutades immunifluorestsentstesti (IFA-immunofluorescent antibody assay). IFA test kasutab vereproovi ja tuvastab viiruse olemasolu valgetes verelibledes, juhul kui viirus on jõudnud luuüdisse. IFA testid ei anna tulemusi mööduvate,esmaste infektsioonide puhul , vaid nakkus peab olema püsiv. Peale ELISA ja IFA testi võivad infektsioonile viitavaid muutusi näidata ka rutiinsed laboratoorsed veretööd, kuid neid ei saa kasutada lõpliku diagnoosina. Esineda võib vererakkude arvu muutusi, näiteks leukopeenia, väheneda hematokrit (PCV) ja üldvalgude (TP) tase tänu aneemiale. Oksendamine ja kõhulahtisus võivad tingida hüpoglükeemiat ja kõrget hemokonstetratsiooni, dehüdratsioon ja isutus põhjustavad elektrolüütide tasakaalutust ning korduvaid kuseteede infektsioone.[10] Muud diagnoosimiseks vajalikud protseduurid: hematoloogia (vere- ja veresoonkonna haigused), radiograafia, luuüdi aspiratsioon, oftalmoskoopia (silmapõhja vaatlus silmapeegliga).
ELISA testiga diagnoositud püsivalt nakatunud kassid võivad sutta mõne kuu jooksul või jääda pikemaks ajaks asümptomaatilisteks (sümptomiteta). Keskmine ellujäämisaeg pärast diagnoosi määramist on 2,5 aastat.[4]
FeLV liigitatakse nelja alarühma:[1]
Surmaga lõppenud haigusteks on leukeemiad, lümfoomid ja mitteregeneratiivsed aneemiad . Kuigi ei ole teadaolevat ravi leukeemiaviiruse vastu, kiitis Ameerika Ühendriikide põllumajandusministeerium 2006. aastal heaks lünfotsüütide T-raku immunomodulaatori FeLV ravis.
Kasside leukeemia vaktsiin on üks põhi vaktsiine, mis tähendab, et see on kohustuslik kõigile kassidele ja kassipoegadele. Saadavuses on kahte tüüpi kasside laukeemiaviiruse vaktsiini: adjuvandiga tapetud viiruse mitteinfektsioosne vaktsiin ja adjuveerimata kanaarilinnuliste rõugete viiruse vektoriga rekombinantne nakkusvaktsiin(QI066AA01 ja erinevate vaktsiinide kombinatsioonid), mitte ükski ei paku haiguse eest 100 protsendilist kaitset, sellepärast soovitatakse vaktsineerida ainult kõrge riskiga kasse.[13] Kõrge riskiga kasside hulka kuuluvad: kassid juurdepääsuga välja, kellel on võimalik kontakt haigestunud loomaga, metskassid, kassid kes elavad koos suure koguste teiste loomadega (loomade varjupaigad, hoiumajad), määramata staatusega kassid.[10]
Peale vaktsineerimist võib loom tunda end mõni tund kuni päev haigena, osadel võib tekkida allergiline reaktsioon ning kuna vaktsiinid pole 100% tõhusad võib tekkida ka väga minimaalset sorti lühikene haigestumine, kuid väga harva areneb sellest välja kliiniline haigus.
Peale selle peetakse ka tõsiseid kõrvalnähte osaks FeLV vaktsiinist. Süstekohta tekib vähesel protsentil kassidest, kes on saanud adjuvandiga tapetud viiruse vaktsiini, sakroom (äge kasvaja)[14]. Sakroomide teket seostatakse vaktsiinides leiduvate alumiiniumi adjuventidega (abiained).[15]
Firma Merial toodab ka uutmoodi rekombinantset vaktsiini, mis koosneb kanaarilinnuliste rõugete viirusest, mis kannab FeLV gag ja env geene (Ameerika Ühendriikides müüakse kui PUREVAZ FeLV, Euroopas kui Eurifel FeLV). See vaktsiin on arvatud olevat vanast vaktsiinist ohutum kuna see ei vaja adjuvanti et tõhus olla, et see oleks võimalik on tegemist elusviirusega. Viirus pärineb aga linnuperemehest ja seetõttu ei paljune imetajates.[16]
DOI (immunoloogilise mälu kestus) on igal vaktsiinil oma moodi, kuid sarnaselt intervallidega: kassipojad tuleks vaktsineerida 9-10 elunädalal, peale seda 3 kuni 4 nädala pärast ja siis edasi iga aasta möödudes.
Samuti aitab kasside toas hoidmine, et lemmik ei puutuks kokku nakatunud loomadega. Kui tekib vajadus kasse välja lasta või on nad sellega harjunud, võiks väljaskäik toimuda järelvalve all.
Kuigi praegu ravimit selle haiguse vastu ei ole, on olemas medikamendid ja protseduurid, mis aitavad hoida kassi stabiilset seisundit. Näiteks vereülekanne võib olla vajalik aneemia korral, antibiootikumid bakteriaalsete infektsioonide korral, kemoteraapia on vajalik kasvajate ravimiseks, toidulisandid hea üldseisundi tagamiseks.
Ameerika Ühendriikides ja Euroopas on lubatud eri tüüpi ravi.
Ameerika Ühendriikide põllumajandusministeerium andis 2006 aastal välja tingimusliku loa uuele ravimeetmele miad nimetatakse lümfotsüütide T-raku immunomodulaatoriks (LTCI).[17] Seda ravimit toodav ja turustab T-Cyte Therapeutics, Inc.[18] Lümfotsüütide T-raku immunomodulaator on ette nähtud kasside leukeemiaviiruse (FeLV), kasside immuunpuudulikkuse viirusega (FIV) nakatunud kasside raviks ja lümfotsütopeenia, oportunistliku infektsiooni, aneemia, granulotsütopeenia või trombotsütopeeniaga seotud sümptomite raviks. Kõrvaltoimete puudumine mitmetel loomaliikidel viitab toote väga madalale toksilisuse profiilile.
LCTI on üheahelaline polüpeptiid, mis on tugevalt katioonne glükoproteiin ning mida puhastatakse katioonivahetusvaiguga. Veise päritolu stroomarakkude supernatantidest proteiini puhastades saadakse sisuliselt homogeenne tegur mis ei sisalda võõrkehi. Veiseproteiin on homoloogne teiste imetajaliikidega, selle isoelektriline punkt on 6,5. Valk on ette valmistatud lüofilitseeritud 1 mikrogrammisesse annusesse. Kui lahustada steriilses lahjendis saadakse nahaalune süstelahus.[18]
Euroopas müüakse ravimit Vibragen Omega (Interferon-ω), mida toodab Virbac. Kui seda on kasutatud FeLV nakatanud kasside raviks mitteterminaalsetes kliinilistes staadiumites (üle 9 nädala vanused kassipojad) on märgatav suremuse paranemine toimunud. Mitteaneemilistel kassidel langes suremus 50% pealt 20% peale.
Kui teie kass on nakatunud, hoidke teda toas ning eemal teistest kassidest. Ka kass, kes on märgitud FeLV-positiivseks, kuid pole haige, kannab ikka viirust edasi.
Elades koos mitme kassiga, võib nakatunud kassi pidamine olla raske, kasutusele võetakse tihti meetodis nagu eutanaasia, uue kodu leidmine, kus pole teisi kasse või looma hoidmine teistest eraldi, koos eraldi söögi-, jooginõude ja liivakastiga.
Juhul kui kass sureb leukeemiaviirusesse, soovitatakse oodata vähemalt 30 päeva enne uue kassi koju toomist, lahkunud kassi asjadest tuleb kas lahti saada või desinfitseerida ja korralikult puhastada.
Kasside leukeemia viirus (FeLV) on RNA viiruse alamperekonnas Oncovirinae, mis kuulub Retroviridae perekonda. Viirus sisaldab 5'ja 3' LTR-i ja kolme geeni: Gag (struktuurne), Pol (ensüümid) ja Env (ümbris/kest ja transmembraanne); kogu genoom on umbes 9600 aluspaari. Kasside leukeemia viirus on horisontaalselt edastatav, eksogeenne retroviirus, sisaldab valgust ja ühest RNA ahelast koosnevat tuuma, mis on kaitstud lipoproteiinist kestaga.[19]
FeLV-d kirjeldati esmakordselt kassidel 1964. aastal. Haigust seostati alguses leukeemiaga, kuid hiljem mõisteti, et esmasteks haigusnähtudeks on üldiselt aneemia ja immunosupressioon.[20] Esimene diagnostiline test sa kättesaadavaks 1973. aastal, mis viis ‘’katsete ja elimineerimise’’ režiimile, vähendades dramaatiliselt nakatunud kasside arvu üldpopulatsioonis. Esimene vaktsiin tuli müüki 1986. aastal. [21]
FeLV-d ja kasside immuunpuudulikkuse viirust (FIV) ajatakse vahepeal omavahel segamini, kuigi viirused erinevaid üksteisest mitmeti. Ehkki FeLV ja FIV rühmitatakse mõlemad samasse retroviiruste alamsugukonda (ortoretrovirinae), klassifitseeritakse nad erinevatesse perekondadesse (FeLV on gamma-retroviirus ja FIV on lentiviirus nagu HIV-1). Nad on kujult üsna erinevad: FeLV on ringikujulisem ning FIV on piklik. Need viirused on ka geneetiliselt üsna erinevad ja nende valgukatted erinevad suuruselt ja koostiselt. Kuigi paljud FeLV-i ja FIV-i põhjustatud haigused on sarnased, erinevad ka need konkreetsete tekkimis viiside poolest. Kui kasside leukeemiaviirus võib põhjustada sümptomaatilist haigust haigestunud kassis, siis FIV-i haigestunud kass võib jääda koguks oma eluks täiesti asümptomaatiliseks.
1. https://www.ema.europa.eu/en/documents/overview/leucogen-epar-medicine-overview_et.pdf
2. https://www.royalcanin.com/ee/cats/kitten/cat-leukaemia
3. https://veterinarypartner.vin.com/default.aspx?pid=19239&id=4951934
Kasside leukeemiaviirus (FeLV) on retroviirus, mis nakatab kasse. FeLV kandub edasi nakatunud kassidelt uriini, sülje või nasaalsete sekretsioonide kaudu. Poegadele võib haigus üle kanduda ka emalt. Kui immuunsussüsteem ei suuda viirusest jagu saada, võib viirus viia surmavate haigusteni.
FeLV jaguneb nelja alagruppi: A,B,C ja T. Nakatunud kassil on FeLV-A, pluss ühe või mitme muu alarühma kombinatsioon. Alarühm mõjutab sümtomeid, prognoosi ja ravi.
Kissan leukemiavirus (lyh. FeLV) on kissoilla esiintyvä retroviruksiin kuuluva gammaretrovirus, joka aiheuttaa kissan leukoosia. Virus erittyy tartunnan saaneen kissan sylkeen, ulosteisiin, virtsaan ja maitoon, joista virus voi levitä kissasta toiseen. Yleisin tartuntareitti on kuitenkin syljen välityksellä esimerkiksi pureman yhteydessä. Oireet sairastuneilla kissoilla ovat hyvin vaihtelevia, ja tauti on hengenvaarallinen etenkin immuunipuolustukseltaan heikoilla kissoilla.
Tautia vastaan on olemassa rokote, ja virustartunta voidaan todeta verinäytteestä.[1]
Kissan leukemiavirus (lyh. FeLV) on kissoilla esiintyvä retroviruksiin kuuluva gammaretrovirus, joka aiheuttaa kissan leukoosia. Virus erittyy tartunnan saaneen kissan sylkeen, ulosteisiin, virtsaan ja maitoon, joista virus voi levitä kissasta toiseen. Yleisin tartuntareitti on kuitenkin syljen välityksellä esimerkiksi pureman yhteydessä. Oireet sairastuneilla kissoilla ovat hyvin vaihtelevia, ja tauti on hengenvaarallinen etenkin immuunipuolustukseltaan heikoilla kissoilla.
Tautia vastaan on olemassa rokote, ja virustartunta voidaan todeta verinäytteestä.
Feline leukemia virus
Le Virus leucémogène félin, aussi appelé virus de la leucose féline ou FeLV, Feline leukemia virus, est une espèce de virus de la famille des Retroviridae et du genre Gammaretrovirus, impliqué dans la leucose féline, une maladie affectant les félidés.
Il est isolé pour la première fois dans les années 1960. Le test qui a permis de le mettre en évidence a été développé en 1973.
Feline leukemia virus
Le Virus leucémogène félin, aussi appelé virus de la leucose féline ou FeLV, Feline leukemia virus, est une espèce de virus de la famille des Retroviridae et du genre Gammaretrovirus, impliqué dans la leucose féline, une maladie affectant les félidés.
Il est isolé pour la première fois dans les années 1960. Le test qui a permis de le mettre en évidence a été développé en 1973.
Galar ionfhabhtaíoch i gcait a mbíonn víreas ar leith mar bhun leis. Feictear de ghnáth é i dtithe le cuid mhaith cat nó áiteanna a gcruinníonn cait. Is féidir go leanfaidh siadaí sa chóras limfeach an t-ionfhabhtú, agus riochtaí eile de bharr smachtú na himdhíonachta. Tá vacsaíní á saothrú, ach níl siad ar fáil go forleathan fós. Níl le déanamh ina choinne ach tástálacha fola ar na cait, agus iad siúd a iompraíonn an víreas a phiocadh amach.
Feline leukemia virus (disingkat FeLV) adalah spesies retrovirus yang menginfeksi kucing. FeLV dapat ditularkan dari kucing yang terinfeksi melalui air liur atau cairan hidung yang mengandung virus. Jika sistem imun hewan rendah, virus dapat menyebabkan penyakit yang dapat mematikan. Salah satu bentuk penyakit yang disebabkan oleh virus ini adalah kanker kelenjar getah bening yang disebut limfoma.
Feline leukemia virus (FeLV), dinamakan demikian karena cara tindakan dalam sel yang terinfeksi. Semua retrovirus, termasuk feline immunodeficiency virus (FIV) dan human immunodeficiency virus (HIV), menghasilkan enzim reverse transcriptase, yang memungkinkan mereka untuk memasukkan salinan genetik mereka sendiri ke dalam sel mereka yang terinfeksi. Meskipun saling terkait, FeLV dan FIV berbeda dalam banyak hal, termasuk bentuk mereka, FeLV lebih melingkar sementara FIV memanjang. Kedua virus juga cukup berbeda secara genetik, dan consituents protein mereka berbeda dalam ukuran dan komposisi. Meskipun banyak dari penyakit yang disebabkan oleh FeLV dan FIV yang sama, cara-cara khusus di mana mereka disebabkan berbeda.[1]
FeLV dapat ditularkan tidak hanya melalui air liur dan cairan hidung, tetapi juga dalam urin, feses, dan susu dari kucing yang terinfeksi.
Tanda-tanda dan gejala feline leukemia cukup bervariasi seperti hilangnya nafsu makan, anisocoria, infeksi pada kulit, kandung kemih dan saluran pernapasan, kejang, limfadenopati (pembengkakan kelenjar getah bening), lesi kulit, kelelahan, demam, penurunan berat badan, stomatitis, gingivitis, anemia, diare dan penyakit kuning. Tanda-tanda ini akan terliahat selama bertahun-tahun.
Vaksin untuk FeLV tersedia (kode ATCvet QI06AA01 dan berbagai vaksin kombinasi), meskipun tidak ada saat ini, vaksin yang tersedia menawarkan perlindungan 100% dari virus.[2] Efek samping yang serius juga telah dilaporkan sebagai hasil dari vaksinasi FeLV; khususnya, sebagian kecil dari kucing yang menerima vaksin FeLV kemudian dikembangkan vaksin terkait sarkoma, tumor agresif, pada daerah suntikan.[3] Perkembangan sarkoma dengan penggunaan FeLV tua dan vaksin lain mungkin disebabkan oleh peradangan yang disebabkan oleh bahan pembantu aluminium pada vaksin.[4]
Virus ini sangat lemah dan mati dalam waktu dua jam di lingkungan yang kering. Salah satu metodenya adalah untuk membersihkan semua kotoran lembap dari kotak standar Anda setelah setiap penggunaan. Namun, hal ini terkadang tidak praktis.
Pilihan lain adalah membuat tiga bagian kotak kotoran yang bisa menggunakan tongkol jagung atau sisa biji safflower, yang memungkinkan cairan tersebut mengalir ke penampung yang dikosongkan secara teratur. Kotoran tersebut ditempatkan di lingkungan yang cepat kering, sehingga dapat membunuh virus dengan cepat.
Feline leukemia virus (disingkat FeLV) adalah spesies retrovirus yang menginfeksi kucing. FeLV dapat ditularkan dari kucing yang terinfeksi melalui air liur atau cairan hidung yang mengandung virus. Jika sistem imun hewan rendah, virus dapat menyebabkan penyakit yang dapat mematikan. Salah satu bentuk penyakit yang disebabkan oleh virus ini adalah kanker kelenjar getah bening yang disebut limfoma.
Feline leukemia virus (FeLV), dinamakan demikian karena cara tindakan dalam sel yang terinfeksi. Semua retrovirus, termasuk feline immunodeficiency virus (FIV) dan human immunodeficiency virus (HIV), menghasilkan enzim reverse transcriptase, yang memungkinkan mereka untuk memasukkan salinan genetik mereka sendiri ke dalam sel mereka yang terinfeksi. Meskipun saling terkait, FeLV dan FIV berbeda dalam banyak hal, termasuk bentuk mereka, FeLV lebih melingkar sementara FIV memanjang. Kedua virus juga cukup berbeda secara genetik, dan consituents protein mereka berbeda dalam ukuran dan komposisi. Meskipun banyak dari penyakit yang disebabkan oleh FeLV dan FIV yang sama, cara-cara khusus di mana mereka disebabkan berbeda.
Il virus della leucemia felina (FeLV) è un retrovirus che infetta i gatti. In qualità di retrovirus, la FeLV è trasmessa come virus RNA ma l'RNA viene trascritto in modo inverso in DNA. I retrovirus contraddicono il dogma centrale della biologia molecolare. La FeLV è solitamente trasmessa tra gatti infetti quando è implicato il trasferimento di saliva o di secrezioni nasali. Se non viene sconfitto dal sistema immunitario dell'animale, il virus può essere letale. La malattia causata da questo virus è una forma di cancro delle cellule del sangue chiamate linfociti (un tipo di leucemia).
I segni e sintomi d'infezione da virus della leucemia felina sono alquanto vari e comprendono anoressia, cattivo stato del mantello, infezioni della pelle, della vescica e del tratto respiratorio, malattia orale, convulsioni, linfoadenopatia (linfonodi ingrossati), lesioni della pelle, affaticamento, febbre, perdita di peso, stomatite, gengivite, evitamento della cassetta dei bisogni, pancitopenia, scarsa igiene, malattie batteriche e virali ricorrenti, anemia, diarrea e ittero.
I gatti infettati da FeLV possono fungere da fonti di infezione. I gatti si passano il virus tra loro attraverso la saliva e lo stretto contatto, mordendo altri gatti, attraverso una cassetta dei bisogni o ciotola del cibo usata da un gatto infetto (occorrenza rara) e attraverso il latte durante l'allattamento. La trasmissione può avvenire anche da una madre infetta ai suoi cuccioli, prima della nascita o durante l'allattamento.
Inizialmente si riteneva che potesse sopravvivere solo 2 ore in un ambiente secco, e circa 48 ore in un ambiente umido (quale una cassetta dei bisogni) un nuovo articolo pubblicato da veterinari di Cornell intitolato "Il virus della FeLV può sopravvivere nell'ambiente?" paragonava la FeLV all'HIV, che ha una bassissima resistenza all'aria - può sopravvivere al massimo 20/30 minuti, ma che è strutturalmente imparentato con la FeLV, benché quest'ultimo virus sopravviva all'aria per parecchie settimane. In assenza di studi significativi sulla sopravvivenza del virus FeLV nell'ambiente, può essere sensato essere prudenti quando si ipotizza che la sopravvivenza del virus FeLV nell'ambiente sia così breve (da 2 ore a 2 giorni).
La FeLV causa immunosoppressione nei gatti domestici, ed esistono anche prove dell'esistenza del virus anche in popolazioni di mammiferi di maggiori dimensioni (p.es. lince, scimmia e leone). Prove epidemiologiche schiaccianti suggeriscono che la FeLV non sia trasmissibile agli esseri umani o ai cani. Questa affermazione si basa sul fatto che circa un cane domestico su 5 vive con un gatto, e tutti i gatti domestici vivono con esseri umani (ben 60 milioni di gatti domestici negli USA). È specifico della specie e non infetta altri animali, quali cani (in effetti, apparentemente non esiste una versione canina di questa malattia).
Circa lo 0.5% dei gatti domestici è persistentemente infetto da FeLV, ma molti più gatti domestici (>35%) hanno anticorpi IgG specifici che indicano una precedente esposizione e successivo sviluppo di immunità invece dell'infezione. La trasmissione della FeLV avviene principalmente attraverso la saliva e comportamenti sociali, quali la condivisione di ciotole per il cibo e la pulizia reciproca (distinto dalla lotta e i morsi).
C'è una forte evidenza che i cuccioli al di sotto dei 4 mesi di età siano suscettibili all'infezione, ma entro gli 8 mesi sono resistenti - dunque è una buona idea tenere i giovani cuccioli all'interno, dove l'esposizione al virus è minima o inesistente, fino agli 8 mesi di età circa.
I cuccioli possono nascere con la malattia, avendola contratta dalla madre in utero. L'infezione è molto maggiore nei gatti di città, randagi o di proprietà, che nei gatti di campagna: ciò è dovuto interamente alla quantità di contatti che i gatti hanno l'uno con l'altro.
La malattia ha un ampio spettro di effetti. Il gatto può combattere l'infezione e diventare totalmente immune, può diventare un portatore sano che non si ammala mai lui stesso ma può infettare altri gatti, un caso intermedio in cui il gatto ha un sistema immunitario compromesso .
Esistono quattro sottogruppi di FeLV: A; B; C e T, ma solo il sottogruppo A è trasmissibile tra gatti. Gli altri sottogruppi sorgono de novo e come risultati di ricombinazione con una sequenza felina di DNA endogena. Quindi, c'è un'ottima evidenza che questo virus sia piuttosto antico e possa essersi evoluto più di una volta negli ultimi 10.000.000 di anni.
I sottogruppi sono definiti sulla base dell'interferenza virale e serie di ospiti in vitro. Le differenze sono dovute al polimorfismo nella busta glicoproteina gp70, il livello più alto di divergenza trovandosi nella regione della gp70 che si pensa interagisca con il recettore cellulare. In una cellula infetta, si ritiene che la gp70 blocchi i recettori virali, evitando così l'ulteriore infezione da parte dello stesso sottogruppo.
Oltre alla sterilizzazione dei gatti randagi, l’unica prevenzione per la FeLV consiste nella vaccinazione dei gatti domestici e di quelli che vivono nelle colonie feline. Nella maggior parte dei casi il vaccino per la Felv non protegge dal contagio, ma permette al gatto contagiato di diventare nel breve tempo aviremico, ovvero non contagioso per gli altri gatti[1].
Tutti i gatti con un quadro clinico incerto devono essere testati prima della vaccinazione. I gattini devono essere vaccinati a 8-9 settimane di età, con una iniezione booster a 12 settimane, seguita da un richiamo 1 anno dopo. Le linee guida suggeriscono che, nei gatti più anziani, è sufficiente un richiamo ogni 2-3 anni, vista la suscettibilità significativamente inferiore[2].
Il vaccino per la leucemia felina è commercializzato in Italia da Virbac Italia con il nome di Leucogen[3]
Gli unici trattamenti approvati per la leucemia felina sono interferone omega in Europa e l'immunomodulatore di linfociti-cellule T negli Stati Uniti, ma si stanno indagando altri trattamenti da parte di vari gruppi di ricerca, compreso Animal Health Consulting, LLC.
L'interferone-ω (omega) è venduto in Europa almeno con il nome di Virbagen Omega ed è prodotta da Virbac. Quando utilizzato nel trattamento di gatti infettati con la FeLV in stadi clinici non terminali (a un'età superiore alle 9 settimane) si sono registrati sostanziali miglioramenti nel tasso di mortalità: in gatti non anemici il tasso di mortalità del 50% fu ridotto di circa il 20% in seguito al trattamento .
Il dosaggio è in proporzione al peso corporeo.
Il farmaco è piuttosto costoso, ma viene coperto dalla maggior parte delle assicurazioni per animali domestici.
Per quanto riguarda l'immunomodulatore dei linfociti di tipo T (o LTCI, Lymphocyte T-Cell Immunomodulator), si tratta di un preparato di origine biologica, reso disponibile in commercio a partire dal 2006 su autorizzazione del Dipartimento dell'Agricoltura degli Stati Uniti. La funzione di questo preparato, estratto da colture in vitro di cellule di ghiandola del Timo di origine bovina, è quella di coadiuvare il trattamento dei gatti infetti da virus della leucemia lelina (FeLV) e/o da virus dell'Immunodeficienza Felina (FIV). Esso consente in particolare di contrastare le infezioni opportunistiche ed i sintomi ad esse associati, quali linfocitopenia, anemia, granulocitopenia o piastrinopenia.
Lo LTCI è un potente regolatore della produzione e della funzionalità dei linfociti CD-4 e ne è stata dimostrata l'efficacia nell'incrementare il numero di linfociti e della produzione di Interleuchina 2 negli animali trattati. Si tratta di un polipeptide a catena singola che forma una glicoproteina fortemente cationica di 50.000 Dalton, con un punto isoelettrico di 6,5. La purificazione della proteina, ottenuta da un surnatante di cellule stromali ricavati dal timo di origine bovina, produce un fattore omogeneo e privo di impurità, omologo rispetto a quello di altre specie di mammiferi. L'assenza di effetti collaterali negativi rilevabili, in numerose specie di animali, suggerisce di ritenere che il prodotto abbia un livello di tossicità estremamente basso.
Questo preparato viene prodotto negli U.S.A. con brevetto esclusivo dalla T-Cyte Therapeutics, Inc. ed è distribuito nell'Unione Europea dalla britannica Masters Pharmaceuticals Ltd. Viene confezionato in dosi liofilizzate di 1 microgrammo ed è somministrato per via sottocutanea.
Il virus della leucemia felina (FeLV) è un retrovirus che infetta i gatti. In qualità di retrovirus, la FeLV è trasmessa come virus RNA ma l'RNA viene trascritto in modo inverso in DNA. I retrovirus contraddicono il dogma centrale della biologia molecolare. La FeLV è solitamente trasmessa tra gatti infetti quando è implicato il trasferimento di saliva o di secrezioni nasali. Se non viene sconfitto dal sistema immunitario dell'animale, il virus può essere letale. La malattia causata da questo virus è una forma di cancro delle cellule del sangue chiamate linfociti (un tipo di leucemia).
Virus leuchaemiae felinae (FeLV, Anglice Feline Leukemia Virus) est retrovirus qui feles inficit. FeLV inter feles fere transmittit propter salivam vel eiectamentum nasi transferendum. Si systema immunitatis animalis non vincit, virus mortiferus potest. Morbus datus a viro est typus leuchaemiae, quae est cancer cellularum sanguinum, lymphocyti nominatur.
Leukose, ook gekend onder de afkorting FeLV,[1][2] is een ziekte die bij katachtigen kan optreden ten gevolge van een infectie van het Feliene leukemievirus.
De infectie kan optreden door bijtwonden, speeksel, ontlasting en neusvocht van een besmette kat. Een drachtige kat met het virus kan dit doorgeven aan haar ongeboren kittens in de baarmoeder. Ook bestaat de mogelijkheid dat ze dit doorgeeft via haar melk.
In de meeste gevallen zullen gezonde katten het virus overwinnen. Indien niet zal het zich in het beenmerg nestelen en kan het bloedarmoede, een verminderde weerstand en lymfekliertumoren veroorzaken. Zieke katten zijn ongeneselijk en sterven meestal binnen de drie jaar.[2] Niet-geinfecteede katten kunnen ingespoten worden met een jaarlijks vaccin, maar dit is geen 100% garantie.[1][2]
Bronnen, noten en/of referentiesA Leucemia felina é uma doença causada pelo vírus FeLV (Feline leukemia virus) que compromete as defesas imunológicas dos gatos domésticos e felídeos selvagens. Com o vírus, o felino fica vulnerável a doenças infecciosas, lesões na pele, desnutrição, cicatrização mais lenta de feridas e problemas reprodutivos. A sobrevivência de animais infectados é baixa, com uma mortalidade de até 80% após 3 anos.[1]
Cerca de 5 a 15% dos gatos estão infectados, mas nem todos desenvolvem os sintomas. Os que desenvolvem têm reduzida a vida a cerca de dois anos a partir do surgimento dos sintomas, pois a doença ainda não tem cura. A infecção se dá através da saliva, urina e fezes de animais infectados, portanto, o simples fato de dividir a mesma tigela de água com um gato contaminado é suficiente para infectar um gato sadio. Gatas prenhas podem transmitir o vírus pelo parto ou pelo leite a seus filhotes.
Mais da metade dos casos não desenvolvem sintomas. Nos que desenvolvem podem surgir sintomas como:
A leucemia felina não é igual à leucemia humana e não contagia humanos, transmitindo-se somente de felino a felino, pela saliva ou pelo sangue. Os gatos vacinados contra a leucemia estão protegidos em 95% dos casos. Castrando um animal, diminui-se a probabilidade de contaminação, já que o animal tende a permanecer mais em casa e não ter contato com outros gatos, reduzindo a chance de se infectar.
Existe uma vacina contra o vírus, a quíntupla felina, que também previne contra outras quatro doenças virais felina frequentes e perigosas: rinotraqueíte, calicivirose e clamidiose[2]. Outra forma importante de prevenir é mantendo os gatos dentro de casa, sem contato com os gatos da rua, e castrados, para diminuir as chances de fugas, brigas e agressividade.
Tratamentos com analgésicos e antivirais podem abrandar os problemas, sobretudo se o gato viver dentro de casa, uma vez que, devido à baixa imunidade, qualquer infecção pode ser altamente perigosa para o animal.
Durante o tempo em que está em estado crítico, o gato necessita de cuidados e boa alimentação, acompanhado por veterinários, e uso do interferon e outros complementos que o ajudem a ter defesas mais fortes.
A fase terminal, ocorre quando a doença atinge a medula óssea, impedindo a produção de glóbulos brancos para sua defesa. Quando o vírus se espalha por todo organismo, o animal começa a ter a sua saúde deteriorada rapidamente e passa a sofrer fortes dores, de forma que o eutanásia é a única solução.
A Leucemia felina é uma doença causada pelo vírus FeLV (Feline leukemia virus) que compromete as defesas imunológicas dos gatos domésticos e felídeos selvagens. Com o vírus, o felino fica vulnerável a doenças infecciosas, lesões na pele, desnutrição, cicatrização mais lenta de feridas e problemas reprodutivos. A sobrevivência de animais infectados é baixa, com uma mortalidade de até 80% após 3 anos.
Komplex vírusovej leukémie mačiek (Leukémia mačiek, zaužívaná skratka FeLV) je choroba vyvolaná vírusom zo skupiny retrovírov a spôsobuje u mačiek poruchu obranyschopnosti a nádorové bujnenie. Ide o nákazlivé ochorenie zvyčajne končiace smrťou.
Mačací leukovírus (FeLV) je pôvodcom leukózy, nazývanej tiež mačacia leukémia. Ide o gammaretrovírus. Ten existuje v troch typoch (A, B a C), pričom iba podtyp A spôsobuje toto smrteľné ochorenie.
Mimo tela mačky je vírus veľmi nestály, ničia ho vyššie teploty, sucho a slnečné žiarenie. Vo vlhku a pri izbovej teplote môže vírus prežívať po dobu 7 dní. Vírus je citlivý na väčšinu dezinfekčných prostriedkov. Obavy o zdravie zvieraťa vo veterinárnych ambulanciách a na výstavách sú za dodržiavania hygienických predpisov neopodstatnené.
Tento vírus je špecifický pre mačky a nebol preukázaný prenos na iné zvieratá alebo na človeka. Vnímavé sú všetky plemená mačiek a choroba sa postihuje zvieratá po celom svete. Častejšie sa vyskytuje u mačiek chovaných voľne alebo polovoľne a tiež u mačiek chovaných vo väčších skupinách (útulky, mačacie azyly, veľkochovy).
Nákaza sa prenáša z mačky na mačku náhodným kontaktom (uhryznutie, poškriabanie). Mačka predáva infekciu svojim potomkom placentou a mliekom. Doterajšie výskumy poukazujú na skutočnosť, že po dobu 1 mesiaca sú mačiatka pred nákazou chránené prijímaním mledziva.
Už na druhý až dvanásty deň po infikovaní sa vírus rozširuje lymfatickou cestou (v uzlinách dutiny ústnej a v krku), potom sa šíri do kostnej drene a čreva. Pri zníženej obranyschopnosti dochádza k virémii.
Prvotná infekcia sa prejavuje vysokými teplotami, nechutenstvom a apatiou. Mačatá zvyčajne uhynú, dospelé mačky pokiaľ infekciu prekonajú, stávajú sa prenášačmi vírusu. Pri strese alebo poklese obranyschopnosti sa choroba prejaví u dospelej mačky neskôr.
Príznaky FeLV nemusia byť špecifické. Mačka celkovo chradne, môže mať zväčšené uzliny, môže tiež trpieť na rôzne zápalové ochorenia (dutina ústna, zvukovod, koža). V neskoršom štádiu sa pridružujú nádorové ochorenia rôznych orgánov, rozvíja sa leukémia. Vírus zasahuje všetky telesné sústavy. Vyvoláva stratu imunity s následnými druhotnými infekciami.
Infikované kotné mačky neprejavujúce príznaky ochorenia porodia buď predčasne, alebo sa jej narodia mŕtve plody, prípadne mačiatka takmer okamžite hynú.
Nie je známa účinná terapia. Pri podozrení na ochorenie je potrebné zviera oddeliť od ostatných mačiek a tiež oddeliť mačky, ktoré s ňou prišli do styku. Liečia sa sekundárne infekcie, pričom ich liečba vedie k predĺženiu života mačky aj na niekoľko rokov a zmierňujú jej utrpenie.
Mačky s pozitívnym testom na FeLV sa nesmú vakcinovať proti tomuto ochoreniu ako ani proti iným chorobám pre nedostatočnú schopnosť tvorby protilátok.
Prevencia spočíva v oddelení chorých zvierat od zdravých. Je potrebná karanténa a krvný test nových zvierat v domácnosti. Dôležitá je vakcinácia. Očkujú sa zdravé zvieratá, ktorým bol bezprostredne pred očkovaním urobený krvný test s negatívnym výsledkom.
FeLV test je imunochromatografický test detegujúci FeLV antigény v krvi, sére či plazme.
Komplex vírusovej leukémie mačiek (Leukémia mačiek, zaužívaná skratka FeLV) je choroba vyvolaná vírusom zo skupiny retrovírov a spôsobuje u mačiek poruchu obranyschopnosti a nádorové bujnenie. Ide o nákazlivé ochorenie zvyčajne končiace smrťou.
Feline leukemia virus là vi rút gây bệnh bạch cầu ở mèo (FeLV) là một loại Retrovirus lây nhiễm cho mèo. FeLV có thể lây truyền từ mèo bị nhiễm bệnh khi thông qua nước bọt hoặc các dịch tiết có liên quan đến mũi. Nếu không bị đánh bại bởi hệ miễn dịch của động vật, virus có thể gây ra các bệnh có thể gây tử vong.
FeLV được phân loại thành bốn phân nhóm, A, B, C và T. Mèo bị nhiễm có sự kết hợp của FeLV-A và một hoặc nhiều nhóm phụ khác.[1][2] Các triệu chứng, tiên lượng và điều trị đều bị ảnh hưởng bởi phân nhóm.[1]
Mèo được chẩn đoán là bị nhiễm ELISA liên tục bị nhiễm bệnh có thể tử vong trong vòng vài tháng hoặc có thể mắc các triệu chứng trong thời gian lâu hơn; thời gian sống trung bình sau khi chẩn đoán là khoảng 2,5 năm.[3]
FeLV được phân loại thành bốn phân nhóm:[1]
+ FeLV-A chịu trách nhiệm về đặc tính ức chế miễn dịch của bệnh. Tất cả những con mèo mang trong mình virut FeLV đều có FeLV-A.[4]
+ FeLV-B làm tăng thêm tỷ lệ mắc các khối u và các mô tăng trưởng bất thường khác. Khoảng một nửa số mèo bị nhiễm FeLV có FeLV-B.[5]
+ FeLV-C gây nên tình trạng thiếu máu trầm trọng. Khoảng 1% mèo nhiễm FeLV có FeLV-C.[4][5]
+ FeLV-T dẫn đến suy giảm bạch cầu lymphô và suy giảm miễn dịch.[1]
Feline leukemia virus là vi rút gây bệnh bạch cầu ở mèo (FeLV) là một loại Retrovirus lây nhiễm cho mèo. FeLV có thể lây truyền từ mèo bị nhiễm bệnh khi thông qua nước bọt hoặc các dịch tiết có liên quan đến mũi. Nếu không bị đánh bại bởi hệ miễn dịch của động vật, virus có thể gây ra các bệnh có thể gây tử vong.
FeLV được phân loại thành bốn phân nhóm, A, B, C và T. Mèo bị nhiễm có sự kết hợp của FeLV-A và một hoặc nhiều nhóm phụ khác. Các triệu chứng, tiên lượng và điều trị đều bị ảnh hưởng bởi phân nhóm.
Feline leukemia virus
Группа по БалтиморуVI: оцРНК-ОТ-вирусы
Вирус лейкоза кошачьих[2] (ВЛК, лат. Feline leukemia virus, FeLV) — вид ретровирусов, инфицирующих представителей семейства кошачьих. Вызывает у кошек заболевание, похожее на рак, являющееся вирусной формой лейкоза. Признаётся очень опасной инфекцией, часто приводящей к летальному исходу[3].
Вирус лейкоза FeLV был впервые описан в 1964 году учёным Уильямом Джарретом (W. Jarrett et al., Nature 202:566) в университете Глазго. Имеет диаметр 100—110 нм и сферическую форму.
Существует четыре типа вируса: A, B, C и Т, которые также имеют несколько подтипов.
Территориально вирус распространён повсеместно, но неравномерно.
Наиболее восприимчивыми к инфекции являются котята в возрасте 4 месяцев. Источником инфекции являются стареющие кошки. Вирус находится в слюне, выделениях из носа.
Вирус часто вызывает снижение иммунитета, которое приводит к анемии и лейкопении.
Для профилактики заболеваний рекомендуется вакцинация. Первая вакцинация проводится на 9-ой неделе после рождения, а через 2—4 недели повторная. В дальнейшем рекомендуется ежегодная вакцинация.
Вирус лейкоза кошачьих (ВЛК, лат. Feline leukemia virus, FeLV) — вид ретровирусов, инфицирующих представителей семейства кошачьих. Вызывает у кошек заболевание, похожее на рак, являющееся вирусной формой лейкоза. Признаётся очень опасной инфекцией, часто приводящей к летальному исходу.
