El mango comú, Mangifera indica, és una espècie de mango i la més cultivada. A l'Índia es troba en estat silvestre i se'n cultiven varietats des de l'antiguitat que s'han introduït en altres regions, lliures de glaçades, del món. Es tracta de l'arbre fruiter més gros del món, ja que arriba a fer 30 metres d'alt.[1]
Sembla que aquesta espècie es va domesticar des de fa uns 4.000 anys. Es va portar des de l'Índia cap a l'est d'Àsia al voltant de 400-500 aC; posteriorment, al segle XV va passar a ser cultivat a les Filipines; i al segle XVI a l'Àfrica i al Brasil per part dels portuguesos.[2] Linnaeus la va descriure científicament el 1753.[3]
El mango és el fruit nacional de lÍndia, les Filipines i Paquistan. Ja es menciona al segle IV pel poeta en sànscrit Kalidasa i abans es creu que Alexandre el Gran ja l'havia tastat. L'emperador Akbar va plantar 100.00 arbres de mango comú a Darbhanga, Bihar en un lloc conegut com a Lakhi Bagh.[4]
Actualment es cultiva a tots els països tropicals del món i en alguns de subtropicals, per exemple a parts d'Israel i d'Andalusia (Motril Almuñécar)
La mangiferina és un flavonoide farmacològicament actiu extret de les fulles i escorça del mango comú.[5]
Els arbres dels mangos (dits mangueiras al Brasil) poden arribar a fer de 35 a 40 metres d'alt, amb un diàmetre de capçada proper als 10 metres. És de fulles persistents de 15 a 30 cm de llargada i de 6 a 16 cm d'amplada. Les flors són diminutes i estan disposades en inflorescències paniculades a les extremitats de les branques, són molt perfumades.
Les llavors germinen fàcilment i per això pot esdevenir una planta invasora en llocs on s'ha introduït com el Brasil.
La paraula «mango» prové de l'idioma tàmil: māṅgai o mankay[6][7][8][9] o del malailam māṅṅa[10][11] des d'una arrel lingüísitca dravidiana a través de l'idioma portuguès (també manga).[10][11] Aquesta paraula està testimoniada a Europa des del 1510 per l'italià Ludovico di Varthema com a manga; l'origen de la terminació actual en o no està clar.[12]
El fruit del mango té la polpa carnosa i dolça la qual pot ser fibrosa o no ser-ho. Al principi és de color verd i de color groc o taronja quan arriba a la maduresa. Triga de tres a sis mesos a madurar. Els mangos Thompson són les varietats cultivades més esteses.
Les llavors fan de 4 a 17 mm de llargada.
A la cuina índia el mango és una de les fruites més importants. Es menja tant crua com cuinada, com és el cas de la salsa chutney[13] i el batut lassi.[14]
Els mangos es fan servir molt a la cuina en chutneys, athanu, adobats en vinagre o bé menjats crus amb sal, bitxo (chili) o salsa de soia. Una beguda feta amb mango que és molt popular a Àsia es fa mesclant mangos madurs o polpa de mango mantega i sucre. També se'n fan curris Del mango se'n fan sucs, gelats i altres preparacions.
Per 100 grams té 40,3 kcal, 0,41 g de proteïnes, 8,4 g hidrats de carboni, 0,3 g de lípids, 1,1 g de fibra, 0,26 mg de ferro, 112 mg de potassi, 7,9 mg de calci, 11,9 mg de magnesi, 0,03 mg de vitamina B1, 0,44 mg de vitamina B3 i 24,4 mg de vitamina C.[13]
Té molts productes fitoquímics[15] i nutrients. La polpa del fruit és alta en fibra dietètica i vitamina C prebiòtica, diversos polifenols i carotenoides provitamina A.[16] És ric en sucres i betacarotè.[14] També té triptòfans.[17]
El fruit del mango és ric en (àcid màlic, palmític, p-cumàric i mirístic), vitamina C i, especialment, pel seu alt contingut en vitamina A, el fruit del mango constitueix una bona fruita antioxidant. Entre els seus flavonoides es troben la quercetina i el camferol.
El mango comú, Mangifera indica, és una espècie de mango i la més cultivada. A l'Índia es troba en estat silvestre i se'n cultiven varietats des de l'antiguitat que s'han introduït en altres regions, lliures de glaçades, del món. Es tracta de l'arbre fruiter més gros del món, ja que arriba a fer 30 metres d'alt.
Sembla que aquesta espècie es va domesticar des de fa uns 4.000 anys. Es va portar des de l'Índia cap a l'est d'Àsia al voltant de 400-500 aC; posteriorment, al segle XV va passar a ser cultivat a les Filipines; i al segle XVI a l'Àfrica i al Brasil per part dels portuguesos. Linnaeus la va descriure científicament el 1753.
El mango és el fruit nacional de lÍndia, les Filipines i Paquistan. Ja es menciona al segle IV pel poeta en sànscrit Kalidasa i abans es creu que Alexandre el Gran ja l'havia tastat. L'emperador Akbar va plantar 100.00 arbres de mango comú a Darbhanga, Bihar en un lloc conegut com a Lakhi Bagh.
Actualment es cultiva a tots els països tropicals del món i en alguns de subtropicals, per exemple a parts d'Israel i d'Andalusia (Motril Almuñécar)
