Celtis australis, almez,[1] aligonero o latonero ye una especie d'árbol tradicionalmente incluyida na familia de les ulmacees (Ulmaceae), anque na actualidá inclúyese dientro de les cannabacees, una familia próxima. Posiblemente trátese del árbol al que los clásicos (Herodoto, Dioscorides o Theophrasto) llamaron Lotus.
Almez, el so nome vernáculu más corriente en castellán, provién del hispanu árabe al máys, del árabe clásicu mays,[2] que significa lliteralmente "árbol".
Ye un árbol caducifoliu que puede llegar a midir de 20 a 25 m d'altor. De tueru rectu y corteza gris y llisa, asemeyada a la del ficus o'l haya, ensin estríes o hendiduras marcaes; tien una copa redondo y ancho. Les sos fueyes, de 5 a 15 cm de llargu, son alternes, peciolaes y de forma ovo-llanceolaes y delicadamente serruchaes, con dientes de punta más clara; el fexe ye de color verde escuru daqué pubescente y el viesu, de color más claru con pilosidá nos nervios. Tienen estípules caduques.
Les flores pentámeres son inconspicuas, pos nun tienen pétalos y namái tán formaes por 5 sépalos caducos (flor monoclamídea); son de color mariellu verdosu. El frutu, llamáu almeza, almecina o latón, ente otros, ye comestible y de sabor prestoso; ye una drupa carnosa d'alredor d'un centímetru de diámetru, cuasi negru per fora y mariellu per dientro nel so maduror, con un güesu del tamañu d'un granu de pimienta. Crez solitariu sobre llargos pedúnculos nes axiles de les fueyes.
Floria ente marzu y abril, y los sos frutos maurecen a fines de branu y na seronda.
Habita en ribayos, fasteres y nes bandes más alloñaes de riberes de ríos y regueros, siendo citáu como especie de los montes de vega mistos mediterráneos, alamees hidrófilas y olmedas,[3] siempres de climes acaldaos. Nun suel formar bosquetes, apaeciendo xeneralmente aislláu sobre suelos sueltos y frescos, inclusive cascayosos, independientemente de la so naturaleza caliar o xiliza.
Nativu de la Cuenca Mediterránea y Europa central, hasta altes llatitúes.[4] Naturalizáu y/o cultiváu nel restu del mundu.
Ta bien estendíu na rexón mediterránea y el sudoeste d'Asia, emplegándose con frecuencia como árbol ornamental en parques y xardinos, y n'alliniación de cais pola so tolerancia a la contaminación. Usóse tradicionalmente, por cuenta de la bona rellación peso-resistencia que tien la so madera, pa faer ciertes ferramientes agropecuaries como garabatos, forques y los sos raigaños pa ellaborar pipes pa fumar.
N'España ye relativamente frecuente en tola aguada mediterránea, Andalucía y Estremadura, y menos abondosa en Castiella-La Mancha y Aragón, apaeciendo en Madrid nes vegues del sureste, y en Castiella y Lleón, en gargüelos de la cara Sur de Gredos y nos Apuertes del Duero.
Reproduzse tantu por grana como por estaquilla, y la so capacidá pa establecese sobre suelos cascayosos fai-y bien útil en trabayos de restauración y suxeción de terrenes degradaos. D'él alimenten les canesbes del lepidópteru Hestina persimilis. Ye una especie de gran llonxevidá, pudiendo vivir hasta 600 años.
Principio activos: contién taníns, mucílagos.[5]
Indicaciones: úsense les fueyes como astrinxente, antidiarreico y antihemorrágico.[5] El fervinchu de los sos frutos verdes y de les sos fueyes utilízase tamién como remediu de la disentería y como regulador del fluxu menstrual de les muyeres.[6] Recoyer en xunu cuando los frutos tán inda inmaduros.
Otros usos: Los frutos, comestibles, pueden usase pa preparar mermelaes. La madera, apreciada pa trabayos de torniamientu, usar pa faer fustes y llátigos. La corteza y los raigaños tienen una esencia, usada como colorante mariellu pa tintar la seda.[5]
La Mare de Deu del Lledó (almez) ye la patrona de Castellón de la Plana, onde hai una basílica col so nome, una y bones la virxe que nella mora foi atopada (según cuenta la tradición) ente unos "Lledoners" (Denom. en valencianu de Almez) pol "Llaurador" (Denom. en valencianu de Llabrador) Perot de Granyana.
La llocalidá de Torrelodones recibe'l so nome de la Torre de los almeces o de los lodones, figurando esti árbol nel so escudu. Dellos autores apunten a que l'árbol del escudu de Madrid podría ser tamién un almez o lodón, y non un yérbadu. Nel Catálago d'Árboles Singulares de la Comunidá de Madrid[7] alcuéntrase incluyíu un almez de 25 m d'altor, otros tantos de diámetru de copa, y cuasi 4 m de perímetru de tueru, asitiáu nel Paséu del Prau de la capital.
Mientres el so regresu de Troya, les naves de Odiseo y los sos homes fueron esviaes pol vientu, que les llevó hasta la tierra de los lotófagos o comedores de lotu. Dellos estudiosos piensen que'l lotu podría ser la almecina, el frutu del almez.
Celtis australis describióse por Carlos Linneo y espublizóse en Species Plantarum 2: 1043. 1753.[8]
Númberu de cromosomes de Celtis australis (Fam. Ulmaceae) y táxones infraespecíficos: 2n=20[9]
Celtis: nome xenéricu que deriva de céltis f. – lat. celt(h)is = en Pliniu'l Vieyu, ye'l nome que recibía n'África el "lotus", que pa dellos glosadores ye'l azufaifo (Ziziphus jujuba Mill., ramnacees) y p'otros el almez (Celtis australis L.)[10]
australis: epítetu llatín que significa "del sur".[11]
Celtis australis, almez, aligonero o latonero ye una especie d'árbol tradicionalmente incluyida na familia de les ulmacees (Ulmaceae), anque na actualidá inclúyese dientro de les cannabacees, una familia próxima. Posiblemente trátese del árbol al que los clásicos (Herodoto, Dioscorides o Theophrasto) llamaron Lotus.
Almez, el so nome vernáculu más corriente en castellán, provién del hispanu árabe al máys, del árabe clásicu mays, que significa lliteralmente "árbol".
Cənub dağdağanı
Cənubi və Orta Avropada,Kiçik Asiyada,Şimali Afrikada,Əfqanıstanda yayılmışdır
Hündürlüyü 15-20 m-ə qədərdir,çətiri geniş,gövdəsinin qabığı boz rəngli,hamardır.Cavan zoğları yaşılımtıl rənglidir.Yarpaqları yumurtavari,qalın.tünd-yaşıl rəngli,qısa saplaqlıdır.Aprel ayında çiçəkləyir,meyvələri sentyabr ayında yetişir.Toxumla çoxaldılır.
Şaxtaya,istiyədavamlıdır.Torpağa tələbkar deyil.
Böyük və Kiçik Qafqazda,Cənub bölgəsində rast gəlinir.
Çiçəkləmə və meyvələrin yetişməsi dövründə çox dekoratıv görünür.Yaşıllaşdırmada tək və qrup əkinlərində istifadə edilir.
Cənub dağdağanı
El lledoner (Celtis australis)[1] és un arbre de la família de les cannabàcies originari del sud d'Europa, oest d'Àsia i nord d'Àfrica. La seva utilització com a arbre ornamental, la principal avui dia, fa que el puguem veure fàcilment a parcs, jardins, places i carrers; pot viure entre 500 i 600 anys i en tota mena de terreny.
És un arbre caducifoli amb una capçada densa, arrodonida i molt ramificada, el seu tronc és dret i amb l'escorça llisa i de color gris, pot arribar a fer 25 m d'altura. La forma de la capçada és esfèrica i pot arribar a fer-se molt gran. Les fulles, aspres al tacte i amb tres nervis molt marcats a l'anvers, són simples, alternes, pubescents, ovades o lanceolades, presentant una certa asimetria, amb el marge finament dentat, el pecíol llarg i la punta torçada i allargada. Les flors, hermafrodites o masculines, són petites, solitàries, molt pedunculades, de color verd-groguenc i apareixen entre abril i maig a les axil·les de les fulles. El fruit és una drupa comestible, el lledó, petit de la mida d'un pèsol, rodó i llis amb molt pinyol i poca polpa, verd abans de madurar i fosc, gairebé negre, quan madura a la tardor.
Es troba habitualment en terra baixa buscant indrets temperats i no forma mai boscos. Creix habitualment entre els 0 i els 1.000 metres d'altitud.[2]
A més de la utilització com a arbre ornamental, el lledoner s'ha utilitzat tradicionalment per fer eines agrícoles com forques, pales de ventar, mànecs, jous, etc.[3] aprofitant la seva flexibilitat i duració; les seves branques han estat usades com a alimentació per al bestiar, i també se n'obtenia llenya i carbó, per això es troba freqüentment a prop de les masies.
Té propietats medicinals com a astringent, lenitiu, antidiarreic i estomacal. Les arrels s'havien utilitzat per extreure un colorant groc per tenyir la seda.
Els seus fruits, els lledons, són dolços i comestibles. Es poden menjar tal com són, però l'ús més freqüent és per fer melmelada de lledó.
La Generalitat de Catalunya va recollir a la relació d'arbres monumentals (Decret 214/1987) els següents exemplars de lledoner:
Altres arbres d'aquesta espècie també haurien de ser recollits com a lledoners monumentals, com per exemple a:
La Mare de Déu del Lledó és la patrona de la ciutat de Castelló de la Plana.
El lledoner (Celtis australis) és un arbre de la família de les cannabàcies originari del sud d'Europa, oest d'Àsia i nord d'Àfrica. La seva utilització com a arbre ornamental, la principal avui dia, fa que el puguem veure fàcilment a parcs, jardins, places i carrers; pot viure entre 500 i 600 anys i en tota mena de terreny.
Břestovec jižní (Celtis australis) je listnatý strom z čeledi konopovitých[2] (Cannabaceae). Dříve byl řazen mezi jilmovité (Ulmaceae). Jeho jméno odvodil J. S. Presl od jména břest, tak se také jilmu říkalo.
Strom bývá maximálně 25 metrů vysoký, koruna je rozložitá, větve jsou velmi dlouhé. Borka je podobně jako u buku hladká, olivově šedá.
Listy jsou 5–15 cm dlouhé, oválné, s dlouhou špičkou. Okraje jsou zubaté. Stejně jako u jilmu je stavba listu asymetrická, levá i pravá strana čepele nejsou stejné. Květy jsou drobné, nažloutle zelené.
Plody jsou asi 1 cm tlusté peckovice na dlouhých stopkách. Jsou jedlé, sladké a trpké. Listů se užívá jako koření.[zdroj?]
Dřevo břestovce je pevné, lehké a ohebné. Používalo se k výrobě rybářských prutů a bičů (ketlis znamená řecky bič, odtud vědecký název Celtis). Břestovec byl ještě v třetihorách v Evropě velmi rozšířen, ale příchod doby ledové vyhubil mnoho druhů. V našich podmínkách rostou jen tři druhy břestovců v botanických zahradách. V tropických pásmech roste na dalších 60 druhů.
Vzhledem k tomu, že dobře snáší chudé půdy, sucho, plné slunce i zastínění a dobře prospívá i v znečištěném ovzduší, bývá vysazován jako okrasná dřevina, zejména v nižších polohách.[3]
Břestovec jižní (Celtis australis) je listnatý strom z čeledi konopovitých (Cannabaceae). Dříve byl řazen mezi jilmovité (Ulmaceae). Jeho jméno odvodil J. S. Presl od jména břest, tak se také jilmu říkalo.
Der Europäische Zürgelbaum[1] oder Südliche Zürgelbaum[2] (Celtis australis) ist ein mittelgroßer Baum mit meist glatter Stammborke, derben Blättern und essbaren Steinfrüchten. Die Pflanzenart gehört zur Gattung der Zürgelbäume (Celtis), die früher der Familie der Ulmengewächse (Ulmaceae) zugerechnet wurde, nach neueren Erkenntnissen aber in die Familie der Hanfgewächse (Cannabaceae) eingeordnet wird. Er wird oft unpräzise einfach „Zürgelbaum“ genannt, obwohl der Gattung etwa 100 Arten angehören. Das natürliche Verbreitungsgebiet der Art erstreckt sich über den Süden Europas, Teile Afrikas und die Türkei. Der deutsche Name Zürgelbaum stammt aus Südtirol, wo die Früchte Zürgeln genannt und in Backwaren und für Süßspeisen verwendet werden. Das harte aber elastische Holz wurde zur Herstellung von Musikinstrumenten, Wagenrädern und Rudern verwendet.
Der Europäische Zürgelbaum ist ein laubabwerfender, 10 bis 25 Meter hoher Baum mit breit ausladender Krone. Es können kleinere Brettwurzeln vorkommen oder der Stamm ist geriffelt. Die Stammborke ist grau und glatt und reißt erst im höheren Alter schuppig auf. Die Triebe sind behaart.
Die einfachen Laubblätter sind wechselständig[4] angeordnet. Der Blattstiel ist 5 bis 10 Millimeter lang und flaumig behaart. Die Blattspreite ist derb und etwas ledrig, elliptisch-länglich, selten ab 4, meist 7 bis 13, selten bis 20 Zentimeter lang und ab 1, meist 2 bis 4 und selten bis 6 Zentimeter breit, lang zugespitzt mit breit keilförmiger oder abgerundeter, schiefer Basis und fast bis zur Basis scharf gesägtem Blattrand. Die Blattoberseite ist dunkelgrün und durch die kurzen, steifen Haare rau, die Unterseite ist graugrün und weich behaart.[5][6] Die Nebenblätter sind abfallend.
Die Blüten sind polygam-monözisch, die Pflanzen sind (funktionell) monözisch mit zwittrigen Blüten. Die Blüten erscheinen achselständig bis zu dritt (fünft) zymös, die weiblichen und zwittrigen Blüten erscheinen oft einzeln.[7][8]
Die kleinen, meist funktionell eingeschlechtlichen Blüten sind zart gelb- bis blaugrün und bräunlich überlaufen sowie lang gestielt. Die einfache, bewimperte Blütenhülle ist meist fünfzählig (4–6). Es werden meist fünf kurze Staubblätter oder in den weiblichen Blüten Staminodien gebildet. Der oberständige Fruchtknoten der weiblichen und zwittrigen Blüten ist flaschenförmig, bis zu 1,4 Zentimeter lang und damit zumindest doppelt so lang wie die restliche Blüte. Die Narben sind weiß, gegabelt und federartig. Die männlichen Blüten besitzen einen Pistillode.
Die einsamigen Früchte sind kugelige, 1 bis 1,2 Zentimeter durchmessende, anfangs gelblichweiße und zur Reife violettbraune, süßliche und essbare, kahle, dünnfleischige Steinfrüchte an bis zu 3 Zentimeter langen Stielen. Der texturierte und rundliche Steinkern hat zahlreiche Vertiefungen. Der Europäische Zürgelbaum blüht von März bis Mai, die Früchte reifen im September.[5][4]
Die Chromosomenzahl beträgt 2n = 40.[9]
Das natürliche Verbreitungsgebiet liegt in Europa in Portugal, in Spanien mit den Balearen, in Frankreich mit Korsika, in Italien (mit Sardinien und Sizilien) und auf der Balkan-Halbinsel von Slowenien bis Griechenland; in Afrika in Algerien, Marokko und Tunesien und in der Türkei. In der Schweiz, auf Zypern, in Israel, im Libanon, in Syrien, in Australien und in Kalifornien wurde die Art eingebürgert.[10][11]
Der Europäische Zürgelbaum wächst in Steppen und Trockenwäldern auf mäßig trockenen bis frischen, schwach sauren bis alkalischen, sandig-lehmigen bis lehmigen, nährstoffreichen Böden an sonnigheißen Standorten. Die Art ist frostempfindlich und kalkliebend.[6] Das Verbreitungsgebiet wird der Winterhärtezone 6b zugeordnet mit mittleren jährlichen Minimaltemperaturen von −20,5 bis −17,8 °C (−5 bis 0 °F).[5]
Der Europäische Zürgelbaum (Celtis australis) ist eine Art der Gattung der Zürgelbäume (Celtis) in der Familie der Hanfgewächse (Cannabaceae). Früher wurde die Art der Familie der Ulmengewächse (Ulmaceae) zugerechnet.[11] Sie wurde 1753 von Carl von Linné im Species Plantarum erstmals wissenschaftlich beschrieben.[11] Der Gattungsname Celtis stammt aus dem Lateinischen, celthis oder celtis wurde von Plinius ein in Afrika vorkommendes Gewächs genannt, wahrscheinlich die hier beschriebene Art Celtis australis.[12] Das Artepitheton australis stammt ebenfalls aus dem Lateinischen und bedeutet südlich. Das Wort leitet sich von Auster, dem lateinischen Wort für einen Südwind ab.[13]
Die Raupen des Zürgelbaumfalters (Libythea celtis) ernähren sich von den Blättern verschiedener Zürgelbaum-Arten, in Europa hauptsächlich von denen des Europäischen Zürgelbaums.[14]
Das Holz des Europäischen Zürgelbaums ist hart und elastisch. Es wurde zur Herstellung von Musikinstrumenten, Wagenrädern, Rudern, Angelruten und Peitschenstielen verwendet. Der Baum wird daher in manchen Gegenden auch als „Peitschenbaum“ bezeichnet. Die Früchte des Zürgelbaums werden in Südtirol für Süßspeisen und in Backwaren verwendet. Die Früchte werden dort „Zürgeln“ genannt, auch der deutsche Name Zürgelbaum stammt aus Südtirol. In Mitteleuropa ist die Art nicht völlig winterhart, sie wird daher nur in wärmebegünstigten Gegenden in Parks und Gärten als Zierpflanze, seltener auch als Straßenbaum verwendet.[4]
Für den Europäischen Zürgelbaum bestehen bzw. bestanden auch die weiteren deutschsprachigen Trivialnamen: Bohnenbaum, Nesselbaum, Zirgelbaum, Zirkelbaum und Zürgelbaum (bereits 1597 erwähnt).[15]
Der Europäische Zürgelbaum oder Südliche Zürgelbaum (Celtis australis) ist ein mittelgroßer Baum mit meist glatter Stammborke, derben Blättern und essbaren Steinfrüchten. Die Pflanzenart gehört zur Gattung der Zürgelbäume (Celtis), die früher der Familie der Ulmengewächse (Ulmaceae) zugerechnet wurde, nach neueren Erkenntnissen aber in die Familie der Hanfgewächse (Cannabaceae) eingeordnet wird. Er wird oft unpräzise einfach „Zürgelbaum“ genannt, obwohl der Gattung etwa 100 Arten angehören. Das natürliche Verbreitungsgebiet der Art erstreckt sich über den Süden Europas, Teile Afrikas und die Türkei. Der deutsche Name Zürgelbaum stammt aus Südtirol, wo die Früchte Zürgeln genannt und in Backwaren und für Süßspeisen verwendet werden. Das harte aber elastische Holz wurde zur Herstellung von Musikinstrumenten, Wagenrädern und Rudern verwendet.
Caraci (Australis Celtis)
Klasifikimi Cronquist
Domeni Eukaryota
Mbretëria Plantae
Nënmbretëria Tracheobionta
Filiumi Magnoliophyta
Klasa Magnoliopsida
Rendi Urticales
Familja Ulmaceae
Gjinia Celtis
Lloji Celtis australis
Klasifikimi APG
Rendi Rosalesi
Familja Cannabaceae
Emërtimi binom Australis Celtis
Caraci
Sinonime
Bobja, boboli, bobolja, çerçemi, çuçumi, foljeta, fuleta, goxhamishja, hidhëza, hini, hinëza, hithëthi, hithi, hiza, ithja, kaliboba, karabobja, karata, karateneja, kokobobja, kollopriftja, vidhëza, vidhi i butë.
Përhapja dhe habitati
Caraci është i pranishëm në Europën Jugore, Azinë Perëndimore dhe Afrikën veriore. Në Shqipëri, si rezultat i zhvillimit urban dhe, kryesisht të moskujdesjes, numëri i caraceve është zvogluar shumë e rrezikon zhdukjen.
Ai rritet në pyje gjetherënës, madje edhe në gurishte dhe vende të thatë, me tokë gëlqerore. Caraci mund të shoqërohet me lehtësi me elmin, shkozën,lajthinë, lisin dhe panjën.
Përshkrimi
Caraci (Australis Celtis L., 1753), i quajtur gjithashtu çerçemi, karabobja apo karatoneja etj. (Shih Sinonime) është një bimë drusore me origjinë nga Europa Jugore, Afrika e Veriut dhe Azia e Vogël. Druri i tij paraqitet i çelët, i fortë, i përkulshëm e elastik, i qëndrueshëm dhe jetëgjatë. Është i kërkuar për mobilje, në zdrukthari, për vegla bujqësore dhe punime në torno. Lëvorja e drurit përdoret në ngjyrosje, nga ajo nxirret një pigment i verdhë. Druri i caracit është gjithashtu një lëndë djegëse e shkëlqyer.
Lartësia mesatare është rreth 10 m, por kjo pemë mund të arrijë lartësi të konsiderueshme, deri në 25 m. Lëshon rrënjë kudo duke zhvilluar një sistem rrënjor të thellë dhe shpesh prania e kartones shkakton prishjen e specieve drurësore në afërsi. Në Itali kjo bimë është e njohur edhe me emrin spaccasassi (gurëcoptues), për hir të sistemit të saj të fortë rrënjor, që e bën atë të aftë për të mbijetuar dhe të lëshojë rrënjë edhe në toka karstike e shkëmbore. Trungu është mjaft i shkurtër, i fuqishëm dhe plot me nervature (në moshën e rritur), me degë primare me përmasa të mëdha, ndërsa ato të mesmet kanë tendencë të jenë të varura. Kurora është mjaft e dendur, e zgjeruar, me një rrumbullaksi pothuajse të përkryer.
Gjethet
Gjethet e Caracit (karatonesë) kanë një bisht të shkurtër (5-15 mm) dhe një fletë pothuajse eliptike ose heshtake (2-6 cm x 5-15 cm). Ato karakterizohen nga një majë e zgjatur dhe një bazë pak asimetrike. Faqja e sipërme është errët dhe e ashpër.
Lulet
Ato janë hermafrodite dhe uniseks (mashkull), shfaqen njekohësisht me gjethet dhe në grupe të vogla (çdo lule është rreth 2-3 mm). Lulëzimi ndodh midis prillit dhe majit.
Frutet (Karabobet)
Frutet janë drupe (frut me bërthamë, tul dhe lëkurë) në formë sferike me diametër rreth 8-12 mm. Në fillim kanë ngjyrë të verdhë ose gri-jeshile të çelët, kur piqen bëhen të errët. Ata kanë një shije të ëmbël, të ngrënshëm, por tuli është i pakët.
Dallimet me specie të tjera
Celtis australis ndryshon nga Celtis occidentalis (L.), me origjinë në Amerikën verilindore,
prej lëvores: Tek C. occidentalis është plasaritur dhe të errët
prej gjetheve: në C. australis ato janë të ashpra dhe më të errta në faqen e sipërme e me push të dendur në atë të poshtmen, ndërsa gjethet e C. occidentalis janë të lëmuara dhe me shkëlqim sipër dhe pa push poshtë. Së fundi, te C. occidentalis gjethet janë më pak të rrumbullakosura, më të zgjatura dhe pa dhëmbëza afër majës.
Përdorime
Caraci përdoret me sukses në pemëzimet anash rrugëve dhe në parqet e qyteteve, për rezistencën e tij ndaj ndotjes urbane dhe për hijen e dendur, pavarësisht rreziqeve për shtresën rrugore, për shkak të faktit se sistemi i tij rrënjor mund të zhvillohet edhe në sipërfaqe.
O litonero u latonero (Celtis australis), ye una especie botanica perteneixient a la familia d'as Cannabaceae. Ye orichinaria d'o sud d'Europa, ueste d'Asia y o norte d'Africa. O suyo emplego como árbol ornamental fa que se gose veyer en parques, chardins, plazas y carreras. Puet vivir entre 500 y 600 anyos y creix en toda mena de terrens.
Ye un árbol de fuella caduca que puet plegar a medir entre 20 y 25 metros d'altaria, de tronco dreito y crosta grisa y lisa, semellant a la d'o ficus u o fabo, sin d'estrías ni fendillas; tien una cocoroza redonda, densa y ampla. As fuellas, de 5 a 15 cm de largaria, son simples, alternas, pubescents, ovadas u lanceoladas, y bel poquet asimetricas, con un dentau fino en o canto. Son aspras a o tacto y con tres niérvols muito marcaus en l'anverso, que tien color verda fosca. O reverso, de color más clara, tien pilosidatz en os niérvols.
As flors, hermafroditas u masculinas, son chicotas y de color verda amarillenca, y amaneixen, entre abril y mayo, solencas en as axilas d'as fuellas sobre largos pedunclos. O fruito, dito litón u latón, ye comestible y de buen gusto; ye una drupa carnosa de bel centimetro de diametro, con muito cascuello y poca polpa. Ye verda antis de madurar, y quan maduran en agüerro, se torna quasi negra por difuera y amariella por dintro.
Ye prou estendiu en a rechión mediterrania y o sudueste d'Asia, servindo a ormino como árbol ornamental en parques, chardins y carreras. Por a suya flexibilidat y duración y o suyo poco peso, a tiera de litonero s'ha gosau emplegar como material ta fer bellas ferramientas como rasclos, palas d'aventar u forcas, y con as suyas radices se fan pipas de fumar, y tamién ta quitar-ne un colorant amariello ta tenyir a seda. As suyas brancas s'han emplegau como alimentación ta o bestiar, y tamién se'n quitaba lenya y carbón vechetal. Amás d'ixo, tien propiedaz medecinals como astrichent, lenitivo, antidiarreico y estomacal. Os suyos fruitos son dulces y comestibles, y se'n puede fer mermeladas con els.
O nombre de l'árbol tien variants como litonero, latonero, leitonero/laitonero (Viello Sobrarbe),lironer (chistabín) u aliconero (con variants foneticas como llitoner,latoner, etc) y o fruito, litón, latón, lirón u alica. En cheso, se diz grinyolera a l'árbol y grinyuelo a o fruito.
O litonero u latonero (Celtis australis), ye una especie botanica perteneixient a la familia d'as Cannabaceae. Ye orichinaria d'o sud d'Europa, ueste d'Asia y o norte d'Africa. O suyo emplego como árbol ornamental fa que se gose veyer en parques, chardins, plazas y carreras. Puet vivir entre 500 y 600 anyos y creix en toda mena de terrens.
Lo falabreguier (var. falabreguièr, micocolièr) (Celtis australis L.) es un arbre de la familha dei Cannabaceae que se tròba en Provença e en Lengadòc e pus generalament dins lei regions tropicalas e temperadas. Son fruch, la falabrega, es comestible.
En Occitània e Catalonha la fusta dau falabreguier es tradicionalament emplegada dins la fabricacion de forcas.
Celtis australis L.
Gl Favesarache, /favəsaˈraːkə/, è n'álbere spegliand e la famiglia e le Ulmaceae (e le Cannabaceae pe la classefecazione APG) ávete affin'a 25 m; la scòrza, liscia, è e chelore grigg-cénnere; la ciuffa è tonna che gl ramitt nghianate o, cavvòta, appise. Le rámera gione suo pelose.
Pò cambà 500-600 ann prò crésc chiane chiane; pebbía e la bòna reseštènza a la sécca, a gl jèle, a le petature, a gl nguinamiénd é a gl fatt che fa assá mbréa, vè addeprata a l'alberature štradale.
Suo altèrn é tiéve la part e sott rechepèrta da na pelama mòlla. La forma è langiolata che na ponda lònga é appezzetata. Tiéve gl diénd a gl late. Suo ròss da 5 a 15 cm é suo du vòte cchiù lòngh che larie.
Suo peccerigl, e chelore verdaštr é tiéve ne pernucc luongh. Sceríscene a abbrile - maje.
È na drupa e chelore marrone-neraštr quann è fatta. Tè n'uoss ébbía é jušt ne ccon'e carn tòrn tòrn. Gl diámmetre sié è de 8-12 mm.
È na spèce eurimedeterranea ch'arriva affin'a gl Kashmir attraviérz l'Anatòlia. A l'Etalia se tròva dappettutt. Ce piace gl sole é gl terrine frisch che scòlene buone. Crésc affin'a 800 m, anziém'a gl ulm, gl cárpene, la vellana, gl uorn, la cèrcua e gl ácere. Da 0 a 800 m. n.l.m.
Se chenzúmane gl frutt frisch o sicch. Se ne recaccia n'uogl é se ne fave ciért resòlie.
Gl legname (ch'ard buone) ghiangh-verdaštr o greggiaštr, tuošt é flessíbbele, venéva addeprate pe fà rème, cerchiune e le ròte, pale, frušt... L'òssa e gl frutt venévane becate é nfelate p'avé cullan'e crone da resarie (nfatt ss'álbere, a parecchie víe, vè chiamate "gl álbere e gl resarie"). Le frunn tiéve ne muar'e preteíne é suo ne buone magnà pe gl agnemale. Che la scòrza se tegnévane le pèll é che la rádeca la lana de ne chelore giall.
Ibiqes (Isem usnan: Celtis australis) d talmest n yemɣi seg twacult n cannabaceae . Carl Von Linné d amdan amezwaru i yuran fell-as deg useggas n 1753. Tamlest-a teḥseb-itt IUCN am d talmest ur tettwaggez.
Ibiqes (Isem usnan: Celtis australis) d talmest n yemɣi seg twacult n cannabaceae . Carl Von Linné d amdan amezwaru i yuran fell-as deg useggas n 1753. Tamlest-a teḥseb-itt IUCN am d talmest ur tettwaggez.
Celtis australis - Ibiqes feuilles et fruits mûrs - IbiqesDr Zurglpam (Europäischer Zürgelbaum) isch an Årt aus der Hånif-Familie, nåch an åndrer Eintoalung gheart’r zu dr Ulmen-Familie. Er isch in die wårmen Gégetn um-en Mittlmér drhoam, pis in die Weinpaugepiate va Sidtiról, weitrs aa in Órient. Er håt gern Kålchpódn, vrtrågg åbr aa saurere Pédn. Óft wåxt’r in dr Nechnt va dr Mannaésch, va Oachn ódr va dr Stoanpuach.
Pis ibr 20m kånn’r hoach wern. Die Rintn isch grau unt pleip lång glått, die Zweig sein dinn unt glibig (biegsam). A psundrs dicks Exemplar mit 5,5m Umfång wåxt in Flórenz.
Af dr Óbrseit sein die Labr runzlig unt a pissl dinklr wia druntr, mit an zahnltn Rånt und an lången pógnen Spitz, pis 15 cm lång unt 5 cm proat, mit an kurzn Stingl. Der Pam wirft in Wintr die Labr å.
Die Plua kémmen in April-Mai, sein 2 pis 3mm unt unscheinpår. Draus wåchsn spéter kloane schwårze Kerschtn (Kirschen), só groaß wia Erpsn; man hoaßt sie Zurgelen. Es isch só weanig Fruchtfleisch drpei, dass es sich nét auszåhlt, sie zu éssn; giftig sein sie nét. As Poandl (Stein) isch rundlt.
Mitn hértn Hólz kånn man Werkzuigstiele, Peitschnstiele, Ténnisschlégr unt éhnliche Såchn måchn. Die Rintn gip a gele Fårb å.
Dr Zurglpam wert in die Stédt als Ziarpam ångsétzt; er måcht viel Schåttn unt vrtrågg dréckige Luft. Die Wurzn reißn åbr gern in Pódn auf (dr italienische Nåmen 'spaccasassi pedaitet „Stoanpréchr“).
Die Kerschtn unt Labr wirkn gégn Entzindungen. Aa Ånwendung gégn Fraunleidn isch in dr Literatua vrzeichnt.
खरक या खर्ग या खिर्क या रोकू (honeyberry या hackberry) एक पतझड़ी वृक्ष है जो २० से २५ मीटर तक उग सकता है।[1][2] यह रेतीली ज़मीन में और समशीतोष्ण (टेम्परेट) इलाक़ों में तेज़ी से उगता है। इसका निवास क्षेत्र भारत, पाकिस्तान, तुर्की, बाल्कन क्षेत्र, इटली और फ़्रांस है, हालांकि यह दुनिया की अन्य जगहों पर भी फैल गया है। इसे पंजाबी भाषा में ब्रमजी और कश्मीरी भाषा में ब्रिमिज भी कहा जाता है।[3] यह पेड़ छाया में नहीं उग सकता और केवल सूरज की सीधी रोशनी में ही पनपता है। भारत में यह हिमालय के मंझले क्षेत्रों में तो उगता ही है, लेकिन साथ ही साथ दिल्ली जैसे क्षेत्रों में भी मिलता है, हालांकि कुछ जीववैज्ञानिकों के अनुसार या वृक्ष दिल्ली की गर्मियों को नहीं झेल सकता और वहाँ मिलने वाला पेड़ 'सेल्टिस ऑस्ट्रालिस' (celtis australis) जाति का नहीं बल्कि उस से मिलती-जुलती 'सेल्टिस टेट्रान्ड्रा' (celtis tetrandra) जाति का है।[4]
यह एक सुन्दर पेड़ है और सूखा व बारिश दोनों सहन कर लेता है, इसलिए इसे अक्सर सजावटी कारणों से लगाया जाता है। इसका छोटा और मीठा फल कच्चा खाया जा सकता है और पकाया भी जा सकता है। इसके पत्तों और फलों का उबाला देकर छाना गया पानी पेट के दर्द, दस्तों और स्त्रियों में मासिक धर्म से सम्बंधित शिकायतों के लिए लाभदायक माना जाता है। वृक्ष की छाल से एक पीला रंग भी उपलब्ध होता है। इसकी लकड़ी सख़्त और टिकाऊ होती है और इसकी टहनियों को कुछ बूढ़े लोग चलने की छड़ियों के लिए भी प्रयोग करते हैं।[5]
C. australis, Fox-Amphoux, France, planted 1550
C. australis in Panchkhal VDC, Nepal
C. australis Muntic, Croatia, planted in the early 16th century.
खरक या खर्ग या खिर्क या रोकू (honeyberry या hackberry) एक पतझड़ी वृक्ष है जो २० से २५ मीटर तक उग सकता है। यह रेतीली ज़मीन में और समशीतोष्ण (टेम्परेट) इलाक़ों में तेज़ी से उगता है। इसका निवास क्षेत्र भारत, पाकिस्तान, तुर्की, बाल्कन क्षेत्र, इटली और फ़्रांस है, हालांकि यह दुनिया की अन्य जगहों पर भी फैल गया है। इसे पंजाबी भाषा में ब्रमजी और कश्मीरी भाषा में ब्रिमिज भी कहा जाता है। यह पेड़ छाया में नहीं उग सकता और केवल सूरज की सीधी रोशनी में ही पनपता है। भारत में यह हिमालय के मंझले क्षेत्रों में तो उगता ही है, लेकिन साथ ही साथ दिल्ली जैसे क्षेत्रों में भी मिलता है, हालांकि कुछ जीववैज्ञानिकों के अनुसार या वृक्ष दिल्ली की गर्मियों को नहीं झेल सकता और वहाँ मिलने वाला पेड़ 'सेल्टिस ऑस्ट्रालिस' (celtis australis) जाति का नहीं बल्कि उस से मिलती-जुलती 'सेल्टिस टेट्रान्ड्रा' (celtis tetrandra) जाति का है।
Sa suzarga (nomene iscientificu: Celtis australis) est una pianta seculare, bi nd'at de chimbeschentos annos e podet artziare fintzas a binti-bintichimbe metros. Su truncu arribat a medire unu metru de diametru, sa corza est colore de chisìna , sas fozas sun birde-iscuru in su chirru 'e susu, colore 'e chisina issutta, chi rùchen in attonzu. Sos frores biddastros isparghen cando bessin sas fozas, in aprile-maju. Su frutu est una melichedda minore, sos latinos la muttìan faba siriaca; cando est cotta si tinghet a nugheddu e est durche. Sa sugarza cheret de prus terrinos friscos e nigheddos, ma dae su mamentu chi sas radichinas iscorrovan in profundidade, creschet fintzas in terrinos lanzos e chin rochile. Non timet nen caentu nen sicanna e pro custu bi nd'at medas in montigros solianos.
Celtis australis, the European nettle tree, Mediterranean hackberry, lote tree, or honeyberry,[2] is a deciduous tree native to Southern Europe, North Africa, and Asia Minor. The tree was introduced to England in 1796.[3]
The tree can grow to 25 m in height, though 10 m is more common in cooler climates. The bark is smooth and grey, almost elephantine.[4]
The alternate leaves are narrow and sharp-toothed, rugose above and tomentose below, 5–15 cm long and dark grey/green throughout the year, fading to a pale yellow before falling in autumn.
The apetalous wind-pollinated flowers are perfect (hermaphrodite, having both male and female organs), small and green, either singly or in small clusters.
The fruit is a small, dark-purple berry-like drupe, 1 cm wide, hanging in short clusters. They are edible and are extremely popular with birds and other wildlife.
C. australis, Fox-Amphoux, France, planted 1550
C. australis Muntic, Croatia, planted in the early 16th century.
Celtis australis is supposed to have been the Lotus of the ancients, whose fruit Herodotus, Dioscorides, and Theophrastus describe as sweet, pleasant, and wholesome. Homer has Ulysses refer to the "Lotus-eaters" and the "lotus" in Odyssey, Book IX.[5]
It is often planted as an ornamental as it is long-living and resistant to air pollution. The fruit of this tree is sweet and edible, and can be eaten raw or cooked. The leaves and fruit are astringent, lenitive, and stomachic. Decoction of both leaves and fruit is used in the treatment of amenorrhoea, heavy menstrual and inter-menstrual bleeding, and colic. The decoction can also be used to astringe the mucous membranes in the treatment of diarrhea, dysentery, and peptic ulcers. A yellow dye is obtained from the bark. The wood is very tough, pliable, durable, and widely used by turners; the flexible, thin shoots are used as walking sticks.
The plant prefers light well-drained (sandy) and medium (loamy) soils, including those nutritionally poor; it can tolerate drought but not shade. The Mediterranean climate is especially suitable for the plant but it can tolerate colder climate (USDA Zone 7B). An article on Nettle tree cultivation is brought down in Ibn al-'Awwam's 12th-century agricultural work, Book on Agriculture.[6]
In different countries, Celtis australis is known under the following common names:
Trade names are: nettle wood, brimji.[7]
A large specimen planted in 1550 stands before the church in the village perché of Fox-Amphoux in the Provence region of southern France. The tree was 18 m in height with a circumference at breast height of 5 m in 2013.[8] In Islamic tradition, hackberry trees are considered holy and amulets made from their wood are employed to exorcise demons. The hackberry trees on the Temple Mount in Jerusalem are said to be the oldest in the world.[9]
The fruit and its effects are described in Tennyson's poem The Lotos-Eaters.
The leaves of Celtis australis are a rich source of flavonoid C-glycosides.[10][11] Young leaves of Celtis australis from Northern Italy were found to contain the highest amounts of phenolics per gram dry weight. Amounts rapidly decreased until mid-May and after this date the level of phenolics fluctuated but showed no discernible trend. This general trend of high amounts of phenolics in the early growing season and a fast decline affected both caffeic acid derivatives and flavonoids.[12]
Celtis australis, the European nettle tree, Mediterranean hackberry, lote tree, or honeyberry, is a deciduous tree native to Southern Europe, North Africa, and Asia Minor. The tree was introduced to England in 1796.
Urtikarbo, aŭ suda celtido, estas falfolia arbo indiĝena al suda Eŭropo, Nord-Afriko kaj Anatolio.[2]
La arbo povas kreski ĝis 25 m. La arboŝelo estas glata kaj griza, preskaŭ elefanta.[3]
La sinsekvaj folioj estas mallarĝaj kaj akre dentataj, simile al urtiko, 5–15 cm longe kaj malhele grizverda dum la jaro, senkoloriĝanta al flaveta antaŭ ol fali en aŭtuno.
La frukto estas malgranda, malhela purpura drupo, 1 cm larĝe, pendanta en mallongaj grapoloj kaj estas tre ŝatata de birdoj kaj aliaj bestoj.
Granda individuo plantita en 1550 staras antaŭ la preĝejo en la surmonteta vilaĝo de Vulpo-Amphoux en la Provenca regiono de suda Francio. La arbo estis 18 m en alto kun trunka diametro de 5 m en 2013.[4]
La arbo preferas bondrenitan (sablecan) aŭ loman grundon, inkluzive sennutran; ĝi povas toleri senpluvecon sed ne ombron. Mediteranea klimato estas precipe taŭga por la arbo sed ĝi povas toleri pli malvarman klimatan (USDA Zono 7B).
En aliaj landoj, Celtis australis estas konata laŭ la sekvantaj oftaj nomoj:
Komercaj nomoj estas: nettlewood, brimji.[5]
Ĝi estas ofte plantita kiel ornama pro longa vivo kaj rezisto al aera poluado. La frukto de ĉi tiu arbo estas dolĉa kaj manĝebla kaj povas esti manĝita ĉu kruda aŭ kuirita.
Urtikarbo, aŭ suda celtido, estas falfolia arbo indiĝena al suda Eŭropo, Nord-Afriko kaj Anatolio.
Celtis australis, conocido como lodón,[1] almez,[2] aligonero, ledonero, lodoño, quicavero o latonero es una especie de árbol tradicionalmente incluida en la familia de las ulmáceas (Ulmaceae), aunque en la actualidad se incluye dentro de las cannabáceas, una familia próxima. Lodón proviene del cruce del latín lotus y unĕdo con -ōnis (mirra). Nombre que recibía el loto. Es por ello, que posiblemente se trate del árbol al que los clásicos (Heródoto, Dioscórides o Teofrasto) llamaron Loto.
Almez, su nombre vernáculo más corriente en castellano, proviene del árabe hispano al-máys, del árabe clásico mays,[3] que significa literalmente "árbol".
Es un árbol caducifolio que puede llegar a medir de 20 a 25 m de altura. De tronco recto y corteza gris y lisa, semejante a la del ficus o el haya, sin estrías o hendiduras marcadas; posee una copa redonda y ancha. Sus hojas, de 5 a 15 cm de largo, son alternas, pecioladas y de forma ovo-lanceoladas y delicadamente aserradas, con dientes de punta más clara; el haz es de color verde oscuro algo pubescente y el envés, de color más claro con pilosidad en los nervios. Tienen estípulas caducas.
Las flores pentámeras son inconspicuas, pues no tienen pétalos y únicamente están formadas por 5 sépalos caducos (flor monoclamídea); son de color amarillo verdoso. El fruto, llamado almeza, almecina o latón, entre otros, es comestible y de sabor agradable parecido al dátil; es una drupa carnosa de alrededor de un centímetro de diámetro, casi negro por fuera y amarillo por dentro en su madurez, con un hueso del tamaño de un grano de pimienta. Crece solitario sobre largos pedúnculos en las axilas de las hojas.
Florece entre marzo y abril, y sus frutos maduran a finales de verano y en otoño.
Habita en barrancos, laderas y en las bandas más alejadas de riberas de ríos y arroyos, siendo citado como especie de los bosques de vega mixtos mediterráneos, alamedas hidrófilas y olmedas,[4] siempre de climas atemperados. No suele formar bosquetes, apareciendo generalmente aislado sobre suelos sueltos y frescos, incluso pedregosos, independientemente de su naturaleza caliza o silícea.
Nativo de la cuenca mediterránea y Europa central, hasta altas latitudes.[5] Naturalizado y/o cultivado en el resto del mundo.
Está muy extendido en la región mediterránea y el sudoeste de Asia, empleándose con frecuencia como árbol ornamental en parques y jardines, y en alineación de calles por su tolerancia a la contaminación. Se ha usado tradicionalmente, debido a la buena relación peso-resistencia que tiene su madera, para hacer ciertas herramientas agropecuarias como rastrillos, horcas y sus raíces para elaborar pipas para fumar.
En España es relativamente frecuente en toda la vertiente mediterránea, Andalucía y Extremadura, y menos abundante en Castilla-La Mancha y Aragón, apareciendo en Madrid en las vegas del sureste, y en Castilla y León, en gargantas de la cara Sur de Gredos y en los Arribes del Duero.
Se reproduce tanto por semilla como por estaquilla, y su capacidad para establecerse sobre suelos pedregosos lo hace muy útil en trabajos de restauración y sujeción de terrenos degradados. De él se alimentan las larvas del lepidóptero Hestina persimilis. Es una especie de gran longevidad, pudiendo vivir hasta 600 años.
Los frutos, comestibles, se pueden usar para preparar mermeladas.
La madera, apreciada para trabajos de torneado, se usaba para hacer fustas y látigos.
La corteza y las raíces tienen una esencia, usada como colorante amarillo para tintar la seda.[6]
Principios activos: contiene taninos, mucílagos.[6]
Indicaciones: se usan las hojas como astringente, antidiarreico y antihemorrágico.[6] La infusión de sus frutos verdes y de sus hojas se utiliza también como remedio de la disentería y como regulador del flujo menstrual de las mujeres.[7] Se recolectan en junio cuando los frutos están todavía inmaduros.
Sus ramas verdes se han utilizado tradicionalmente, y aún hoy se utilizan, para fabricar horcas de madera para el manejo de las mieses y la paja. así como bastones.
La Mare de Deu del Lledó (almez) es la patrona de Castellón de la Plana, donde hay una basílica con su nombre, ya que la imagen de la Virgen que en ella reside fue encontrada (según cuenta la tradición) entre unos lledoners (denom. en valenciano de "almeces") por el llaurador (denom. en valenciano de "labrador") Perot de Granyana.
La localidad de Torrelodones recibe su nombre de la Torre de los almeces o de los lodones, figurando este árbol en su escudo. Algunos autores apuntan a que el árbol del escudo de Madrid podría ser también un almez o lodón, y no un madroño. En el Catálogo de Árboles Singulares de la Comunidad de Madrid[8] se encuentra incluido un almez de 25 m de altura, otros tantos de diámetro de copa, y casi 4 m de perímetro de tronco, situado en el Paseo del Prado de la capital. Y en el propio Real Jardín Botánico de Madrid existe un ejemplar de almez muy corpulento y de gran altura con otros de menor tamaño.
Durante su regreso de Troya, las naves de Odiseo y sus hombres fueron desviadas por el viento, que las llevó hasta la tierra de los lotófagos o comedores de loto. Algunos estudiosos piensan que el loto podría ser la almecina, el fruto del almez.
Celtis australis fue descrita por Carlos Linneo y publicado en Species Plantarum 2: 1043. 1753.[9]
Número de cromosomas de Celtis australis (Fam. Ulmaceae) y táxones infraespecíficos: 2n=20[10]
Celtis: nombre genérico que deriva de céltis f. – lat. celt(h)is = en Plinio el Viejo, es el nombre que recibía en África el "lotus", que para algunos glosadores es el azufaifo (Ziziphus jujuba Mill., ramnáceas) y para otros el almez (Celtis australis L.)[11]
australis: epíteto latino que significa "del sur".[12]
Celtis australis, conocido como lodón, almez, aligonero, ledonero, lodoño, quicavero o latonero es una especie de árbol tradicionalmente incluida en la familia de las ulmáceas (Ulmaceae), aunque en la actualidad se incluye dentro de las cannabáceas, una familia próxima. Lodón proviene del cruce del latín lotus y unĕdo con -ōnis (mirra). Nombre que recibía el loto. Es por ello, que posiblemente se trate del árbol al que los clásicos (Heródoto, Dioscórides o Teofrasto) llamaron Loto.
Almez, su nombre vernáculo más corriente en castellano, proviene del árabe hispano al-máys, del árabe clásico mays, que significa literalmente "árbol".
Almeza edo basaka (Celtis australis) Cannabaceae familiako zuhaixka da, Mediterraneoan jatorria duena. Landare apaingarri moduan erabiltzen dute. Izena arabierazko al máys (euskaraz: zuhaitz) hitzetik dator. Zuhaitz handiak izaten dira, pagoaren antzeko azala dutenak, fruitu beltzaxkak eta jateko onak ematen dituztenak.[1]
Almeza edo basaka (Celtis australis) Cannabaceae familiako zuhaixka da, Mediterraneoan jatorria duena. Landare apaingarri moduan erabiltzen dute. Izena arabierazko al máys (euskaraz: zuhaitz) hitzetik dator. Zuhaitz handiak izaten dira, pagoaren antzeko azala dutenak, fruitu beltzaxkak eta jateko onak ematen dituztenak.
Euroopankeltis (Celtis australis) on jalavakasvien tai hamppukasvien heimoon sijoitettu puu, joka kasvaa luontaisena Etelä-Euroopassa, Pohjois-Afrikassa ja Lounais-Aasiassa. Sitä tavataan pääasiassa Välimeren tuntumassa Portugalista ja Marokosta itään. Istutettuna puuta tavataan myös Keski- ja Länsi-Euroopassa. [2]
Euroopankeltiksen runko kasvaa vankaksi ja on sileäkaarnainen, hopeanharmaa. [2] Puu kasvaa korkeimmillaan 20-metriseksi. [3] Laji muistuttaa jonkin verran Pohjois-Amerikassa esiintyvää keltislajia amerikankeltistä (Celtis occidentalis), jonka kaarna on kuitenkin selvästi kyhmyinen. Euroopankeltiksen soikeiden sahalaitaisten lehtien kärki on pitkä ja kapea. Lehtien yläpinta on karhea kovatyvisten karvojen vuoksi. Puun hedelmä on mehevä ja marjaa muistuttava. [2]
Euroopankeltiksen hedelmät ovat rypäleenkaltaisia ja kypsinä väriltään ruskeanmustia. Ne ovat syömäkelpoisia ihmiselle, mutta hyvin vähän käytettyjä. Siemenistä on silti mainintoja jo muinaisissa egyptiläisten ruokaohjeissa. [3]
Euroopankeltis (Celtis australis) on jalavakasvien tai hamppukasvien heimoon sijoitettu puu, joka kasvaa luontaisena Etelä-Euroopassa, Pohjois-Afrikassa ja Lounais-Aasiassa. Sitä tavataan pääasiassa Välimeren tuntumassa Portugalista ja Marokosta itään. Istutettuna puuta tavataan myös Keski- ja Länsi-Euroopassa.
Celtis australis
Le Micocoulier de Provence ou Micocoulier du Midi (Celtis australis) est une essence subtropicale et de climat tempéré doux. Il appartient à la famille des Cannabaceae (anciennement aux Ulmaceae). Son fruit est comestible et son bois était réputé pour de nombreux usages. C'est une espèce en déclin en Europe.
Le micocoulier est un arbre à feuilles caduques aujourd'hui apprécié comme arbre d'ornement dans le paysage méditerranéen où il peut vivre jusqu'à 600 ans.
Au fur et à mesure de son développement, il prend un port arrondi et étalé et peut facilement atteindre 15 à 25 m en hauteur (30 m plus exceptionnellement)[1] et 8 à 10 m en diamètre dans son milieu d'origine (Europe du Sud et Asie mineure). Dans les régions fraîches, il garde cependant une petite taille[2].
Élancé et régulier, le tronc qui atteint facilement 1 m de diamètre, montre à la base d'importants contreforts. Son écorce grisâtre, marquée de protubérances, ressemble à celle du hêtre. Mais elle n'est jamais aussi rugueuse et boursoufflée (avec l'âge) que celle de son cousin le micocoulier de Virginie[2].
Les branches se terminent par des rameaux flexibles, un peu en zigzag et pendants, disposés dans un même plan comme les feuilles, disposées en deux séries diamétralement opposées.
Ces feuilles asymétriques à leur base, ovales, dentées et alternes sont rêches et ont trois nervures partant de leur base[4]. Leur forme évoquent celle de la feuille dl'ortie, le nom anglais le plus courant de l'arbre est d'ailleurs nettle tree (« arbre-ortie »).
Cet arbre monoïque produit, au printemps, de petites fleurs vertes pollinisées par le vent.
Les fruits sont charnus et comestibles, très appréciés par la faune. On nomme ces drupes (de 10 à 12 mm de diamètre) des micocoules (ou « Lladoun » dans le Roussillon et en Catalan, en référence au nom catalan du micocoulier qui est « Lladoner »)[3]. Leurs caractéristiques physiques varient selon les régions et les contextes, mais à titre d'exemple, pour des fruits bien murs récoltés en Turquie à Kastamonu, la micocoule était en moyenne longue de 9,34 mm, pour un diamètre de 8,07 mm, un volume de 277 mm3 et un poids de 0,233 grammes [5].
L'observation de fruits humidifiés montre que quand la teneur en eau croît de 15,25 % à 50,42 %, la densité apparente du fruit diminue de 595,1 à 535,9kg/m3, la densité du fruit passant de 826,1 à 1105,9 kg/m3 [5].
L'arbre nourrit notamment les larves (chenilles) de lépidoptère dont celles de Hestina persimilis (en) et, plus rarement, celles de la Grande Tortue (Nymphalis polychloros) et de l'Échancrée (Libythea celtis)[6].
Au milieu du XXème siècle, dont dans la région de Banyuls et à Sorède en particulier où toutes les vielles souches en contenaient, les naturalistes constatent que les souches anciennes et vieux troncs anciennes de Micocoulier de Provence sont de plus en plus souvent colonisées par des termites (Kalotermes flavicollis Fab. et Beticulitermes lucifugus L., deux espèces que l'on trouve aussi dans les vignes de la région où elles font alors localement d'importants dégâts)[7],[8].
Le micocoulier est un arbre de croissance rapide. Il apprécie les sols humides bien drainés (sableux ou limoneux) y compris les sols pauvres ; il peut tolérer la sécheresse, mais pas l'ombre. Le climat méditerranéen est particulièrement adapté mais il peut tolérer un climat plus froid (USDA Zone 7B) s'il n'est pas exposé à des longues périodes de gel. Il se reproduit aussi bien par semis que par boutures.
Son aire d'origine semble être un étroit ruban presque circumméditerranéen (en vert sur la carte), ce qui pourrait influencer la génétique de l'espèce (encore mal cernée, mais quelques études ont été faites, par exemple en 2011 pour Celtis australis L. et Celtis occidentalis L. en Egypte)[9]. Cette essence des climats subtropicaux à tempérés doux est également aujourd'hui retrouvée sur une aire plus large, dont en France où il a été introduit un peu partout dans sa moitié sud ; et bien plus loin, des contreforts de l’Himalaya en Inde[10] jusqu'au Pakistan[11].
L'espèce ne semble pas avoir été exploitée médicinalement, mais son fruit est nutritif, et on a montré que cet arbre produit des flavonoides [12].
Tandis que son bois à la fois dur, résistant et souple convient parfaitement à la confection de manches d'outils, de cannes (à marcher) ou d'avirons[13], ses branches remarquablement élastiques fournissent un matériau particulièrement adapté à la fabrication de manches de fouet, sticks, cravaches, instruments de musique, roues de charrette et cannes à pêche.
Pour certains de ces emplois, l'arbre était arrosé pour en accélérer la croissance. Pour le tressage du bois, les branches sont fendues pour n'en conserver que le pourtour dont les lamelles sont encore assouplies à la vapeur avant d'être tressées.
L'industrie du bois de micocoulier était très développé en Italie et dans le Roussillon en France au XIXème siècle et localement jusque dans les années 1920[3]. Elle a décliné au début du XXème siècle face à la concurrence italienne qui disposait d'une qualité de bois supérieure[3], puis en raison du recul de l'utilisation des chevaux et de l'apparition du plastique et d'autres substitut au bois de micocoulier.
Il subsiste à Sorède, dans les environs de Perpignan, un atelier[14] qui est peut-être le dernier au monde à travailler le micocoulier comme on le faisait dès le XIIIe siècle dans la région notamment pour fabriquer des cravaches[15]. Tandis qu'à Sauve, dans le Gard, le micocoulier est encore cultivé pour la fabrication traditionnelle des fourches[16],[17],[15].
« Les bourgeons floraux, les jeunes feuilles et les jeunes micocoules (dont le noyau n'est pas encore lignifié) ont un goût très agréable rappelant la noisette et peuvent s'ajouter aux salades[18] ».
Verts, les fruits sont assez acides[19], mûrs et devenus brun foncé, ils sont sucrés et acquièrent un goût de pomme caramélisée[20]. Ils sont utilisés pour fabriquer des desserts et des produits de boulangerie. Récoltés très mûrs, ils ont surtout servi à aromatiser une eau-de-vie[18]. En Provence, on en fait encore des confitures, et ils entrent dans la composition de crèmes pour le corps et/ou les mains[19].
Des fruits (mésocarpes) bien murs récoltés en Turquie à Kastamonu ont fait l'objet d'une analyse nutritionnelle par FikretDemı & al. en 2002[5]. D'autres analyses nutritionnelles et physico-chimiques ont été faites en 2017 sur des feuilles et fruits collectés en Croatie[21]. Leurs teneurs en eau, en fibres totales, en protéines, en vitamines, en minéraux et phénols ont été mesurées, concluant que le micocoulier bien que peu utilisé dans l'alimentation est une source potentielle « précieuse de fibres alimentaires, de protéines et de vitamines, et de pigments tels que la lutéine, le -carotène, la zéaxanthine et les tocophérols »[22]. Les taux de phénols et de divers éléments varient dans les feuilles et les mésocarpes selon leur stade de croissance[22]. Des propriétés antioxydantes, faiblement antimicrobiennes et antifongiques ont été mises en évidence dans les extraits aqueux et éthanoliques de fruits et de feuilles, avec d'importantes différences selon le stade de croissance, probablement notamment liés à l'épicatéchine, l'acide gallique, l'acide vanillique, du 3,4-dihydroxybenzaldéhyde, de la delphinidine-3,5-di-O-glucoside, de la cyanidine-3,5-di-O-glucoside et de la pélargonidine-3,5-di-O-glucoside[22] ; l'extraction des molécules antioxydantes était plus efficace à l'eau pour le mésocarpe, mais bien plus efficace dans de l'alcool à 70% pour les feuilles, et ce sont les feuilles collectées en octobre qui en contenaient le plus[22]. Les auteurs recommandent d'autres études pour expliquer l'activité de ces extraits éthanoliques[22].
Le feuillage pouvait servir de fourrage autrefois et la racine fournissait une teinture jaune[13].
Réputé résistant à la pollution, on l’utilise comme arbre d'alignement ou comme arbre d’ornement en Europe, et il l'était depuis longtemps dans les communes du sud de la France. Il est aussi planté plus au Nord, comme dans les rues de Paris où il est devenu commun. Il est aussi utilisé dans les travaux de restauration et de sécurisation des sols dégradées.
En 2016, sous serre et durant 6 mois, des plants de micocouliers (Celtis australis L.) âgés de 1 an ont été plantés dans des sols à taux élevées de plomb (Pb) et de Cadmium disponibles élevés, et irrigués par des eaux contaminées en ces deux métaux (0,15 ou 30 mg/L de Pb et/ou 0 ou 5 mg L/1 de Cd. Ils ont été comparés entre eux et à un groupe témoin non-exposé. Les racines ont captés ces 2 métaux, rapidement retrouvés dans les feuilles. Des effets et interaction biologiques (avec synergies aggravantes quand les deux métaux sont conjointement présents) ont été constatés : diminution de croissance des feuilles, de leur photosynthèse, de leur valeur SPAD (Soil and plant analysis development), de leur conductance de l'eau, ainsi que des symptômes chlorotiques et nécrotiques, accompagnés d'une augmentation de la proline et des sucres solubles dans les feuilles (surtout lors de l'interaction de 5 mg L -1 Cd et 30 mg L -1 Pb dans cette expérience). Mais les plants ont résisté à ces niveaux de pollution de l'eau, faisant conclure que cette essence est « relativement tolérante à des niveaux élevés de Pb et de Cd »[11].
En 2017, une étude a mesuré les taux de métaux lourds dans des échantillons de feuilles lavées, branches et écorces de micocoulier (en les comparant avec une analyse de sol local) dans 40 localités différentes de la région d'Istanbul en Turquie[23]. Une corrélation directe a été trouvée entre l'accumulation de métaux lourds par l'arbre et l'intensité de la pollution de l'air et du sol, la densité du trafic et la proximité de l'arbre avec un bord de route. Des taux élevés de Pb (14,90 ± 2,96 g/g), de Cd (0,65 ± 0,13 g/g), de Cu (cuivre) (19,94 ± 1,17 g/g) et de Zn (Zinc) (42,53 ± 3,08 g/g) ont été mesurés dans feuilles de micocoulier les plus exposés à la pollution routière. Selon les auteurs le micocoulier (et son écorce notamment) peut être utilisé pour la biosurveillance de la pollution, pour au moins 4 métaux toxiques (Cd, Cu, Pb et Zn)[23] ; les feuilles accumulent peu le Cadmium (0,30 ± 0,06 g/g) et le Cuivre (5,99 ± 0,21 g/g) par rapport au bois et à l'écorce, et les branches bioaccumulent moins le Plomb (1,19 ± 0,12 g/g) et le Zinc (14,34 ± 0,71 µg/g) que les autres parties de l'arbre analysée[23].
Au XXème siècle, bien qu'utilisée comme arbre urbain hors de son aire naturelle de répartition, cette essence est globalement en recul en Europe[24]. Comme le platane, il pourrait être vulnérable à de nouveaux pathogènes. Plusieurs espèces de termites se sont montrées capables de l'attaquer en France, et dans le bois de micocouliers dépérissant des bactéries de types phytoplasme (phytopathogène liés à la jaunisse de l'aster et à diverses maladies de végétaux) ont été trouvées. L'analyse génétique de ces souches a montré qu'elles appartenaient à deux sous-groupes apparentés au groupe aster yellows (16SrI). Ces bactéries étaient déjà présents dans les plants de micocouliers (symptomatiques et asymptomatiques), et elles ont été retrouvées dans tous les échantillons de racines collectés en hiver. Des phytoplasmes du groupe de la maladie du pêcher X (16SrIH) ont aussi été trouvés (dans quatre de 10 échantillons de racines), ainsi que des phytoplasmes du groupe des jaunisses de l'orme (16SrV) (dans 5 échantillons de racines)[24].
On a récemment (2018) étudié les changements moléculaires et isotopiques survenant durant la combustion ou carbonisation de différentes parties (bois, feuilles) du Micocoulier de Provence[25]. Ce dernier contient des cires constituées de lipides qui sont notamment des n-alcanes et des acides n-alcanoïques (gras). Or, les n-alcanes résistant mieux à la dégradation microbienne que leurs précurseurs lipidiques comme les acides gras[26], ils sont utilisés comme biomarqueurs pour reconstruire l'histoire végétale passées (et donc les changements climatiques) via l'étude des sédiments[27]. Le Micocoulier produit au feu une matière organique se conservant bien dans les « couches noires archéologiques »[25].
On l'a vu, en Provence on utilise encore le micocoulier, son bois et ses fruits. « Le micocoulier y dispute au platane son caractère universel et emblématique de la Provence des villages »[19], alors même qu'il y est probablement plus ancien que celui-ci. L'un et l'autre y sont en tout cas bien appréciés pour leur ombrage dense et frais dans les pays de soleil subtropical, et du fait que son pollen est moins allergisant que celui d'autres essences, ainsi que par la qualité de son ombre, il fait partie de ce qu'on appelle en Provence les « arbres à sieste »[2]. Sur les places des villages provençaux, ou près de l'église, trônent souvent un ou plusieurs micocouliers centenaires, comme c'est par exemple le cas de la Collégiale Saint-Pierre à Six-Fours-les-Plages.
La littérature provençale témoigne d'ailleurs à l'envi de la place importante voire centrale qu'occupe le micocoulier dans les modes de vie et la culture des provençaux, et d'abord dans l’œuvre du chantre de la Provence Frédéric Mistral, et à plusieurs reprises dans de nombreuses créations, au premier rang desquelles son poème épique et grand'œuvre Mirèio (Mireille)[19]. D'ailleurs, la maison de Mirèio et de ses parents, où elle rencontrera Vincèn (Vincent) et l'aimera immédiatement, s'appelle le Mas dei Falabrègo (soit « le Mas des Micocoules »), [voir la section Mireio de l'article consacré à la littérature provençale].
Grand micocoulier planté en 1560 devant l’église de Fox-Amphoux dans le Haut-Var Verdon.
Celtis australis - MHNT
Celtis australis
Le Micocoulier de Provence ou Micocoulier du Midi (Celtis australis) est une essence subtropicale et de climat tempéré doux. Il appartient à la famille des Cannabaceae (anciennement aux Ulmaceae). Son fruit est comestible et son bois était réputé pour de nombreux usages. C'est une espèce en déclin en Europe.
O lodoeiro ou lodón bravo (Celtis australis), é unha especie pertencente á familia Ulmaceae, aínda que algúns autores a inclúen nas Cannabaceae. En Galiza aparece soamente como ornamental, sendo común coma árbore de beirarrúa.
A RAG recolle os termos lodoeiro e lodón[1]. A publicación Termos esenciais de Botánica da Universidade de Santiago de Compostela recolle ademais o termo virgondoiro e a variante dialectal lidueiro. Nalgúns vocábulos aparece como lamigueiro, pero cómpre non confundilo coas árbores do xénero Populus, tamén chamados chopos.
É unha árbore caducifolia que pode chegar a medir entre 20 e 25 metros de altura, de tronco recto e casca cinsenta e lisa, semellante á da faia, sen fendas ou engurras; posúe unha copa arredondada e larga. As follas, de 5 a 15 cm de longo, son alternas, pecioladas e de forma ovo-lanceoladas e delicadamente serradas, con dentes de punta máis clara; a face é de cor verde escura algo pubescente e o envés, de cor máis clara con pilosidade nos nervios. Ten estípulas caedizas.
As flores pentámeras son inconspicuas, pois non teñen pétalos e o único periantio está formado por 5 sépalos caducos; son de cor amarela verdosa. O froito, é comestíbel e de sabor agradábel; é unha drupa carnosa de arredor dun centímetro de diámetro, case negro por fóra e amarelo no miolo cando está ben chegado, cunha carabuña do tamaño dun gran de pementa. Medra solitario sobre longos pedúnculos nas axilas das follas.
Florea entre marzo e abril, e os seus froitos chegan a fins do verán e polo outono.
Medra en cavorcos, abas e nas bandas máis afastadas das orelas de ríos e regueiros, sendo citado coma especie dos bosques de ribeira mediterráneos, formacións de lamigueiros hidrófilas e de ulmeiros[5], sempre de climas temperados. Non adoita formar bosques, aparecendo xeralmente illado sobre solos soltos e frescos, incluso pedrentos, independientemente da súa natureza calcaria ou silícea.
Nativo da Conca Mediterránea e Europa central, até altas latitudes[6]. Naturalizado e/ou cultivado no resto do mundo.
Está moi estendido na rexión mediterránea e o suroeste de Asia, empregándose acotío coma árbore ornamental en parques e xardíns, e na aliñación de rúas pola súa tolerancia á contaminación. Tense usado tradicionalmente, por mor á boa relación peso-resistencia que ten a súa madeira, para facer certas ferramentas agropecuarias como angazos, forcas e as súas raíces para elaborar pipas para fumar.
Na península Ibérica é relativamente frecuente en toda a vertente mediterránea, Andalucía e Estremadura. En Galiza é máis común coma ornamental.
Reprodúcese tanto por semente como por esgallo, e a súa capacidade para se establecer sobre solos predrentos faino moi útil en traballos de restauración e suxeición de terreos degradados. Del aliméntanse as larvas do lepidóptero Hestina persimilis.
Principios activos: contén taninos e mucilaxes.[7]
O lodoeiro ou lodón bravo (Celtis australis), é unha especie pertencente á familia Ulmaceae, aínda que algúns autores a inclúen nas Cannabaceae. En Galiza aparece soamente como ornamental, sendo común coma árbore de beirarrúa.
Crni koprivić (južnjački koprivić, crna košćela, crna kostela, crna kopriva, fafarinka, lat. Celtis australis L.), je bjelogorično stablo koje može narasti 20-25 metara visine.
Lišće: Jednostavno, izmjenično, oštro nazubljeno, grubo na vršcima, ima dlačice s donje strane, 5 do 15 cm dužine i tamnosivo/zeleno tijekom sezone, blijedi do svijetložute boje prije nego što otpadne ujesen.
Cvjetovi: cvjetovi su hermafroditski (imaju muške i ženske organe), mali, zeleni, bez latica, pojedinačni ili u malim nakupinama. Nisu zanimljivi kao ukras.
Plodovi: Male, tamnoljubičaste bobice (koštunice), 1 cm promjera, vise u kratkim grozdovima i izuzetno su popularne među pticama i drugim životinjama.
Kora: Glatka, siva kora razvija slikovite plutaste bradavice i kvrge u starijoj dobi.
Biljka voli lagana (pijesak) i srednja (ilovasta) tla, voli dosta suho tlo i može rasti u nutritivno siromašnoj zemlji. Prijaju joj kisela, neutralna i lužnata (alkalna) tla. Ne može rasti u sjeni. Podnosi suha i vlažna tla i može tolerirati sušu. Mediteranska klima joj posebno pogoduje.
C. australis, Fox-Amphoux, Francuska, posađeno 1550.
C. australis Muntić, Istra, posađeno u ranom 16.st.
U Indiji, na Urdu/hindskom jeziku, zove se "ber"
Stablo je također široko rasprostranjeno na Bliskom istoku.
Često se sadi kao ukrasna biljka jer je otporna na onečišćenje zraka i dugo živi. Krošnja ljeti pruža ugodnu sjenu.
Plod ovog stabla je sladak i jestiv, a može se jesti sirov ili kuhan. Lišće i plod zatvaraju, smiruju i jačaju želudac. Uvarak od lišća i plodova se koristi u liječenju amenoreja, teških i menstrualnih i intermenstrualnih krvarenja i grčeva (kolika). Uvarak se također može koristiti za stezanje sluznice u liječenju proljeva, dizenterije i čireva u probavnom traktu.
Iz kore se dobiva žuta boja.
Drvo - vrlo tvrdo, podatno, izdržljivo. Obožavaju ga tokari. Od savitljivih tankih izdanaka izrađuju se štapovi za hodanje.
Europski koprivić, Celtis australis, je, pretpostavlja se, bio lotos starih, čiji su plod Herodot, Dioskorid i Teofrast opisali kao sladak, ukusan i zdrav. Homerov Odisej spominje "jedače lotosa" i "lotos" u Odiseji, Knjiga IX.[1] Plodovi i njihovo djelovanje opisani su u Tennysonovoj pjesmi Jedači lotosa.
Ivan Šugar[2] navodi mnoštvo hrvatskih naziva za ovu vrstu, abecednim redoslijedom:
Crni koprivić (južnjački koprivić, crna košćela, crna kostela, crna kopriva, fafarinka, lat. Celtis australis L.), je bjelogorično stablo koje može narasti 20-25 metara visine.
Lišće: Jednostavno, izmjenično, oštro nazubljeno, grubo na vršcima, ima dlačice s donje strane, 5 do 15 cm dužine i tamnosivo/zeleno tijekom sezone, blijedi do svijetložute boje prije nego što otpadne ujesen.
Cvjetovi: cvjetovi su hermafroditski (imaju muške i ženske organe), mali, zeleni, bez latica, pojedinačni ili u malim nakupinama. Nisu zanimljivi kao ukras.
Plodovi: Male, tamnoljubičaste bobice (koštunice), 1 cm promjera, vise u kratkim grozdovima i izuzetno su popularne među pticama i drugim životinjama.
Kora: Glatka, siva kora razvija slikovite plutaste bradavice i kvrge u starijoj dobi.
Il bagolaro (Celtis australis L., 1753, chiamato anche romiglia[1], spaccasassi[1] o albero dei rosari[2]) è una pianta appartenente alla famiglia delle Cannabaceae[3]. La specie è nativa dell'Europa meridionale, Africa del Nord e Asia minore.[4]
È una caducifoglia e latifoglia, un albero alto sino a 20–25 m (altezza media 10–12 m). Il tronco è abbastanza breve, robusto e caratterizzato in età adulta da possenti nervature, con rami primari di notevoli dimensioni, mentre quelli secondari tendono a essere penduli. La chioma è piuttosto densa, espansa, quasi perfettamente tondeggiante.
Ha un legno chiaro, duro, tenace, elastico e di grande durata[5]. Attecchisce facilmente, sviluppando un apparato radicale profondo, e talvolta la sua presenza comporta il deperimento delle specie arboree limitrofe. È un albero a crescita lenta, molto longevo, fino a diventare plurisecolare. Grazie al forte apparato radicale è in grado di sopravvivere anche in terreni carsici e sassosi, asciutti.
Le foglie del bagolaro hanno un picciolo lungo (5–15 mm) e una lamina quasi ellittica o lanceolata (2–6 cm × 5–15 cm). Sono caratterizzate da un apice allungato e da base un po' asimmetrica. La pagina superiore è più scura e ruvida.
I fiori sono ermafroditi e unisessuali (maschili), compaiono con le foglie e sono riuniti in piccoli grappoli; ogni fiore misura 2–3 mm. La fioritura avviene fra aprile e maggio.
I frutti sono drupe subsferiche di 8–12 mm. Dapprima di colore giallo o grigio-verde chiaro, con la maturazione divengono scure. Sono eduli, di sapore dolciastro, ma la polpa è scarsa.
È presente in Europa meridionale, Africa settentrionale, Asia minore e Medio Oriente[3].
Cresce in boschi di latifoglie, anche in luoghi sassosi e aridi, con terreno calcareo. Si associa facilmente a olmo, carpino, nocciolo, frassino, orniello, querce e aceri.
Si differenzia da Celtis occidentalis (L.), originario dell'America nord-orientale e coltivato nei viali,
Viene utilizzato con successo nelle alberature stradali e nei parchi cittadini per la resistenza all'inquinamento urbano e per la fitta ombra, nonostante i rischi per la pavimentazione stradale, dovuti al fatto che l'apparato radicale può svilupparsi anche in superficie. Essendo il legno particolarmente durevole, è utilizzato in falegnameria per mobili, manici, attrezzi agricoli e lavori al tornio; è inoltre un ottimo combustibile. La corteccia è usata in tintoria per estrane un pigmento giallo.
In Romagna con due rami intrecciati lunghi e flessibili di bagolaro si realizzava una frusta (in dialetto romagnolo parpignen) con cui i contadini incitavano gli animali da lavoro. Questa frusta viene ancora usata in spettacoli folcloristici da personaggi chiamati s-ciucarèn (schioccatori): si fanno schioccare le fruste in sintonia realizzando particolari ritmi.
In Calabria con il legno si realizzano tradizionalmente il bastone con cui il casaro rompe la cagliata, nonché collari per ovini, caprini e bovini.
A Belcastro in Calabria è stato piantato durante il decennio francese come Albero della Libertà, come simbolo della rivoluzione francese, ha un diametro di 390 cm ed un'altezza di 16,5 m ed è classificato nell’elenco degli Alberi Monumentali della Regione[6].
Si può ricavare una confettura dalle bacche: vanno messe in una pentola fonda e coperte con dell'acqua fredda (almeno tre dita al di sopra delle bacche); si aggiunge la metà del peso in zucchero ed il succo di un limone. Si porta a cottura con moderazione; quando l'acqua è dimezzata, si sminuzza con un frullatore ad immersione e si filtra.
Le foglie del bagolaro sono ricche di glicosidi dei flavonoidi.[7][8] Nelle foglie giovani del bagolaro dell'Italia settentrionale è stata trovata la più alta concentrazione di fenoli per grammo di peso secco. Il quantitativo decresce rapidamente fino a metà maggio, dopo di che tende a stabilizzarsi. Questa stessa tendenza (alta concentrazione di fenoli all'inizio dello sviluppo fogliare seguito da una rapida diminuzione) si riscontra anche nei derivati dell'acido caffeico e nei flavonoidi.[9]
Il bagolaro (Celtis australis L., 1753, chiamato anche romiglia, spaccasassi o albero dei rosari) è una pianta appartenente alla famiglia delle Cannabaceae. La specie è nativa dell'Europa meridionale, Africa del Nord e Asia minore.
De Europese netelboom (Celtis australis) is een boom uit de hennepfamilie (Cannabaceae). Het is een sierlijke, bladverliezende boom die in het Middellandse Zeegebied voorkomt. De plant kan maximaal 25 m hoog worden, maar is vaak kleiner.
De kroon is een onregelmatige koepel met buigzame, hangende takken. De boomschors is bruingrijs, glad heeft enkele lichte rimpels.
De bladeren zijn hartvormig en hebben een scherpgezaagde rand. Het blad is golvend en heeft een lange, gedraaide punt. De bovenzijde is erg ruw, de onderzijde is zachtbehaard. De bladeren worden 10-15 cm lang.
De Europese netelboom heeft kleine, groene bloemen die aan lange stelen zitten tussen de bladeren. De vrucht lijkt op een kers en is ongeveer 1 cm in doorsnede. Eerst is de vrucht groen, maar deze wordt later donkerbruin tot zwart. De vruchten zijn eetbaar en hebben een zoete smaak.
De Europese netelboom (Celtis australis) is een boom uit de hennepfamilie (Cannabaceae). Het is een sierlijke, bladverliezende boom die in het Middellandse Zeegebied voorkomt. De plant kan maximaal 25 m hoog worden, maar is vaak kleiner.
Australnesletre (Celtis australis) er et løvfellende tre i hampfamilien. Det ble tidligere regnet til almefamilien.
Det kan bli opptil 20 m høyt. Barken er glatt og grå. Bladene er ovale til lansettformete, sagtannete og med tre nerver ved basis; oversiden er ru, og undersiden er dekket av hvite hår. De små, grønne blomstene kommer samtidig med løvsprett. Frukten er en steinfrukt som er 9–12 mm stor og brunsvart når den er moden.
Australnesletre i snever betydning, Celtis australis subsp. australis, vokser i landene rundt Middelhavet. En annen underart, Celtis australis subsp. caucasica, er utbredt fra Bulgaria østover til Himalaya og Sentral-Asia; den ble tidligere regnet som en egen art, Celtis caucasica.
Treslaget er lyskrevende og trives på steinete, tørr og næringsfattig jord. Det vokser ofte i submediterran skog sammen med duneik, europahumlebøk, mannaask, hassel og lønn, men kan også vokse langs elver sammen med pil, poppel og alm. Arten er sjelden dominerende. Frukten etes av fugler, rev, grevling og mår.
Australnesletre (Celtis australis) er et løvfellende tre i hampfamilien. Det ble tidligere regnet til almefamilien.
Det kan bli opptil 20 m høyt. Barken er glatt og grå. Bladene er ovale til lansettformete, sagtannete og med tre nerver ved basis; oversiden er ru, og undersiden er dekket av hvite hår. De små, grønne blomstene kommer samtidig med løvsprett. Frukten er en steinfrukt som er 9–12 mm stor og brunsvart når den er moden.
Australnesletre i snever betydning, Celtis australis subsp. australis, vokser i landene rundt Middelhavet. En annen underart, Celtis australis subsp. caucasica, er utbredt fra Bulgaria østover til Himalaya og Sentral-Asia; den ble tidligere regnet som en egen art, Celtis caucasica.
Treslaget er lyskrevende og trives på steinete, tørr og næringsfattig jord. Det vokser ofte i submediterran skog sammen med duneik, europahumlebøk, mannaask, hassel og lønn, men kan også vokse langs elver sammen med pil, poppel og alm. Arten er sjelden dominerende. Frukten etes av fugler, rev, grevling og mår.
fanfarin
Ël nòm an piemontèis a l'é fanfarin.
A l'é na pianta eleganta o un busson, con la còma regolar e un bion longh e drit; rame e ramet a son sutij e sirà. A l'ha na scòrsa seulia, grisa e feuje dentà 'd forma oval e strèita ch'a finisso con dle ponte longhe e coatà da sota da na bora.
Le fior ch'a seurto da mars a magg, a l'han dij pétaj sutij brun-rossastr e, ansem a dle fior ermafrodìe a-i é 'dcò dle fior masculin-e. Ij frut cit e carnos a son pi o men 1 cm e a son portà da dij longh picoj; da giovo a son bianch peuj ross e anfin viòla-maròn.
A chërs ant ël Mesdì dl'Euròpa e dj'Alp; ant l'ossident ëd la Fransa, ant ij teren sech e rocos, soens arlongh j'eve.
Dle vire a l'é 'dcò piantà pi a setentrion.
fanfarin
Ël nòm an piemontèis a l'é fanfarin.
DescrissionA l'é na pianta eleganta o un busson, con la còma regolar e un bion longh e drit; rame e ramet a son sutij e sirà. A l'ha na scòrsa seulia, grisa e feuje dentà 'd forma oval e strèita ch'a finisso con dle ponte longhe e coatà da sota da na bora.
Le fior ch'a seurto da mars a magg, a l'han dij pétaj sutij brun-rossastr e, ansem a dle fior ermafrodìe a-i é 'dcò dle fior masculin-e. Ij frut cit e carnos a son pi o men 1 cm e a son portà da dij longh picoj; da giovo a son bianch peuj ross e anfin viòla-maròn.
DistribussionA chërs ant ël Mesdì dl'Euròpa e dj'Alp; ant l'ossident ëd la Fransa, ant ij teren sech e rocos, soens arlongh j'eve.
NotissieDle vire a l'é 'dcò piantà pi a setentrion.
Wiązowiec południowy (Celtis australis) – gatunek drzewa z rodziny konopiowatych. Naturalnie występuje w Azji Zachodniej, Afryce Północnej i na południu Europy[2]. Sadzone coraz częściej m.in. w Europie Środkowej, na obszarach o łagodnej zimie, jako drzewo ozdobne i uliczne[4].
Drzewo zaliczane do tzw. żelaznych. Często sadzone w parkach i ogrodach. Odporne na choroby i zmiany klimatyczne. Drewno bardzo twarde.
Wiązowiec południowy (Celtis australis) – gatunek drzewa z rodziny konopiowatych. Naturalnie występuje w Azji Zachodniej, Afryce Północnej i na południu Europy. Sadzone coraz częściej m.in. w Europie Środkowej, na obszarach o łagodnej zimie, jako drzewo ozdobne i uliczne.
Liście i owoceCeltis australis (nomes populares: lódão-bastardo, ginginha-do-rei, agreira, lodoeiro, lódão ou nicreiro) é uma espécie de árvore caducifólia tradicionalmente incluída na família Ulmaceae que ultimamente alguns autores incluem na família Cannabaceae.[2] É possível que se trate da árvore a que os autores clássicos como Heródoto e Dioscórides chamaram lotos (ou lótus).[3]
É uma árvore caducifólia cuja altura máxima varia dos 15 aos 30 metros. O tronco é direito, grosso, com a casca cinzenta, quase lisa, sem estrias ou fendas marcadas, à parte de pequenas saliências nas árvores mais velhas, semelhante à da figueira e da faia. A copa é redonda, com muitos ramos eretos e raminhos finos pubescentes ligeiramente pendentes. As folhas são de forma oval lanceolada, dentadas, com 5 a 15 cm de comprimento e 5 cm de largura, com três nervuras basilares assimétricas na base, com a face superior verde escura e áspera e a face inferior verde acinzentado, com pilosidade nas nervuras.
A floração ocorre entre março e maio. As flores, sem pétalas, são hermafroditas ou masculinas, de cor amarela esverdeada, pequenas e solitárias em longos pedúnculos que nascem nas axilas das folhas ao mesmo tempo destas, nos ramos novos. O fruto é uma drupa carnuda, lisa, esférica, glabra, mas rodeada de pêlos na base; é comestível e doce, com cerca de 1 cm de diâmetro; começa por ser verde, passando a amarelo ou avermelhado e depois a roxo escuro ou quase negro quando maduro; o interior é amarelo quando maduro. A maturação ocorre entre setembro e outubro e o fruto permanece na árvore até ao inverno. Cada fruto tem apenas uma semente (caroço), com 6 a 8 mm de diâmetro, subglobosa e acastanhada.[4]
Encontra-se sobretudo em linhas de água, margens de ribeiras e rios e prados húmidos, pois prefere os solos ricos e húmidos, apesar de ser pouco exigente quanto ao solo, resistindo em solos secos calcários ou siliciosos, pH ácido e neutro, inclusivamente pedregosos, até 1 200 m de altitude. Resiste a verões longos e secos e ao vento. De crescimento lento, vive 200 anos em média, podendo atingir os 600 anos. Encontra-se no estado selvagem em toda a bacia mediterrânica, desde a Península Ibérica e Norte de África até ao sudoeste asiático.
É muito usada como árvore ornamental em parques urbanos, jardins e ruas por causa da sua tolerância à poluição.[5] Na Península Ibérica encontra-se sobretudo no centro e sul de Portugal[6], em toda a costa mediterrânica, no oeste da Andaluzia e na Estremadura espanhola. Embora menos abundante, também se encontra em Castela-Mancha, Aragão, nas várzeas do sudeste da Comunidade autónoma de Madrid, nas vertentes meridionais da Serra de Gredos e no Parque Natural de Arribas do Douro.
Os principais princípios ativos são o tanino e a mucilagem. As folhas são adstringente, antidiarreicas e anti-hemorrágico; quando usadas para fins medicinais são colhidas em junho.
Devido à sua boa relação peso-resistência da sua madeira,[7] esta era usada no fabrico de alfaias agrícolas, como cabos de ancinhos e forcados ou chicotes. Era também apreciada para trabalhos de torno e para construir fustas. Ainda hoje é usada para inúmeros fins, como carpintaria, mobiliário, pavimentos, portas, artigos desportivos, carroçarias, etc. As raízes eram usadas para fabricar cachimbos. A casca tem um pigmento que era usado como corante amarelo de seda.
Celtis australis (nomes populares: lódão-bastardo, ginginha-do-rei, agreira, lodoeiro, lódão ou nicreiro) é uma espécie de árvore caducifólia tradicionalmente incluída na família Ulmaceae que ultimamente alguns autores incluem na família Cannabaceae. É possível que se trate da árvore a que os autores clássicos como Heródoto e Dioscórides chamaram lotos (ou lótus).
Navadni koprivovec (znanstveno ime Celtis australis) je listopadno drevo, izvirajoče iz južne Evrope, severne Afrike in male Azije, čeprav gojeno kot okrasno drevo raste tudi zunaj Sredozemlja v krajih s prehodnocelinskim podnebjem; v Anglijo je bila vrsta prinesena 1796.[1] Za vrsto je značilno gladko sivo lubje ter koščičasti užitni moknati plodovi. Navadni koprivovec je simbolno drevo Istre: zaradi njegove suholjubnosti, estetskih alstnosti in sence, ki jo daje, je priljubljen v istrskih drevoredih.
Slovensko znanstveno ime se nanaša na obliko listov, ki so podobni koprivovim. Motivacija je enaka kot v srbski besedi копривић (koprivić) ali angleški nettle tree. Srbski izrazi коштела (koštela), кошћела (koščela), костјела (kostjela) se nanašajo na razmeroma veliko koščico v notranjosti ploda. Angleški izraz honeyberry nakazuje na sladke plodove.
Navadni koprivovec (znanstveno ime Celtis australis) je listopadno drevo, izvirajoče iz južne Evrope, severne Afrike in male Azije, čeprav gojeno kot okrasno drevo raste tudi zunaj Sredozemlja v krajih s prehodnocelinskim podnebjem; v Anglijo je bila vrsta prinesena 1796. Za vrsto je značilno gladko sivo lubje ter koščičasti užitni moknati plodovi. Navadni koprivovec je simbolno drevo Istre: zaradi njegove suholjubnosti, estetskih alstnosti in sence, ki jo daje, je priljubljen v istrskih drevoredih.
Europeisk bäralm[1] även känd som Micocoulier de Provence, Celtis australis, är ett lövfällande träd som är inhemskt i södra Europa, Nordafrika och Mindre Asien. Den ingår i släktet Celtis och familjen hampväxter.[2][3]
Träden kan bli upp till 25 meter höga. Barken är jämn och grå, närmast elefantgrå. Löven är smala och skarpkantade, 5–15 centimeter långa och mörkgrå/gröna, blekgula innan de faller på hösten. Blommorna är små och gröna och sitter för sig själva eller i små klasar. Frukten är en bärlik och mökrröd, en centimeter stenfrukt, som hänger i små klasar. Bären är mycket uppskattade av fåglar.
Europeisk bäralm planteras ofta i stadsmiljö, eftersom den är tålig mot luftföroreningar och långlivad.
Arten delas in i underarterna Celtis australis australis och Celtis australis caucasica.
Frukten är söt och ätbar, rå eller kokt. Dekokter används behandling av amenorré, kraftiga menstruella blödningar och kolik. Från barken kan extraheras en gul textilfärg.
Träet är segt, böjligt och varaktigt. Det är användbart för skaft till redskap, käppar och ridspön. Europeisk bäralm odlas i Sauve i Gard fortfarande för användning bland annat till grepskaft.
Allé av europeiska bäralmar, Avenue Robert Soleau i Antibes
Europeisk bäralm även känd som Micocoulier de Provence, Celtis australis, är ett lövfällande träd som är inhemskt i södra Europa, Nordafrika och Mindre Asien. Den ingår i släktet Celtis och familjen hampväxter.
Träden kan bli upp till 25 meter höga. Barken är jämn och grå, närmast elefantgrå. Löven är smala och skarpkantade, 5–15 centimeter långa och mörkgrå/gröna, blekgula innan de faller på hösten. Blommorna är små och gröna och sitter för sig själva eller i små klasar. Frukten är en bärlik och mökrröd, en centimeter stenfrukt, som hänger i små klasar. Bären är mycket uppskattade av fåglar.
Europeisk bäralm planteras ofta i stadsmiljö, eftersom den är tålig mot luftföroreningar och långlivad.
Arten delas in i underarterna Celtis australis australis och Celtis australis caucasica.
Adi çitlembik (Celtis australis), kendirgiller (Cannabaceae) (eskiden Ulmucaeae) familyasından 25 metreye kadar boy yapabilen kışın yapraklarını döken ağaç türü.
Esmer renkteki gövde, düzgün bir kabuğa sahip olup, genç dalları ince ve bükülebildiğinden aşağı doğru sarkmaktadır. Gövde üzerinde sarmal durumda bulunan, oldukça uzun bir sapa sahiptir. Yaprakların üst yüzüne göre daha açık yeşil olan alt yüzlerinde tüyler bulunmaktadır.
Yeşilimsi sarı renkteki uzun saplı çiçekler ya erdişidir, tek olarak bulunurlar veya dişi organın gelişmeden kalması sonucu erkek eşeylidir ve yalancı şemsiye tipinde çiçek durumları teşkil eder. Çiçekler tomurcuk halindeyken kiremit gibi birbirini örten, oval biçiminde dip taraflarında bitişik, tüylü 5-6 tane taç yaprak ile örtülmüştür. Meyveler olgunlaştıkça uzun saplı, nohut büyüklüğünde az etli, siyahımsı kahverenginde eriksi meyvelere dönüşür.
Adi çitlembik (Celtis australis), kendirgiller (Cannabaceae) (eskiden Ulmucaeae) familyasından 25 metreye kadar boy yapabilen kışın yapraklarını döken ağaç türü.
Esmer renkteki gövde, düzgün bir kabuğa sahip olup, genç dalları ince ve bükülebildiğinden aşağı doğru sarkmaktadır. Gövde üzerinde sarmal durumda bulunan, oldukça uzun bir sapa sahiptir. Yaprakların üst yüzüne göre daha açık yeşil olan alt yüzlerinde tüyler bulunmaktadır.
Yeşilimsi sarı renkteki uzun saplı çiçekler ya erdişidir, tek olarak bulunurlar veya dişi organın gelişmeden kalması sonucu erkek eşeylidir ve yalancı şemsiye tipinde çiçek durumları teşkil eder. Çiçekler tomurcuk halindeyken kiremit gibi birbirini örten, oval biçiminde dip taraflarında bitişik, tüylü 5-6 tane taç yaprak ile örtülmüştür. Meyveler olgunlaştıkça uzun saplı, nohut büyüklüğünde az etli, siyahımsı kahverenginde eriksi meyvelere dönüşür.
Це листяне дерево виростає в Південній Європі, Північній Африці та Малій Азії. Надає перевагу легким добре дренованим (піщаним) і середнім (суглинним) ґрунтам, в тому числі поживно бідним; може терпіти посуху. Середземноморський клімат особливо підходить для рослини. Його часто саджають як декоративне, оскільки стійке до забруднення повітря і довго живе.
Має пряме стебло до 25 м заввишки і 60 см діаметром. Кора блакитно-сіра, гладка або з горизонтальними зморшками у старості. Гілки гладкі й зеленувато-сірі. Листки чергові, від косо-яйцевидних до ланцетних, 7-13 см завдовжки і 3-7 см завширшки. Квітки дрібні, зеленуваті. Плоди ягодоподібні кісточкові, від яйцеподібних або циліндричних, довжиною 6-12 мм, жовті, потім фіолетові або чорні, м'ясисті з однією білою насіниною. Плоди цього дерева солодкі та їстівні, й можуть бути з'їдені сирими або приготованими.
Celtis australis là một loài thực vật có hoa trong họ Cannabaceae. Loài này được L. mô tả khoa học đầu tiên năm 1753.[1]
Celtis australis là một loài thực vật có hoa trong họ Cannabaceae. Loài này được L. mô tả khoa học đầu tiên năm 1753.
Celtis australis L.
Каркас южный (лат. Celtis australis) — вид цветковых растений рода Каркас (Celtis) семейства Коноплёвые (Cannabaceae).
Типовой вид рода[2].
В природе ареал вида охватывает южную и центральную Европу, Малую Азию и Северную Африку. Культивируется по всему Средиземноморью[3].
Произрастает на каменистых почвах.
Дерево высотой 15—20 м, с прямым, покрытым серой корой стволом диаметром до 1 м, несущим шарообразную, довольно густую крону. Молодые побеги опушенные. Имеет очень мощную корневую систему, распространяющуюся во все стороны и на большую глубину.
Листья овально-ланцетные, длиной 4—8 см, вытянутые в длинные остроконечия, с широко-клиновидным, неравнобоким основанием, пильчатые, с обеих сторон мягко опушённые, снизу почти войлочные, серо-зелёные, сверху зелёные, на черешках длиной 5—15 мм.
Плоды шаровидные, от тёмно-пурпурных до чёрных, диаметром до 16 мм, почти сухие.
Цветение в мае. Плодоношение в сентябре — октябре.
В первые годы растёт быстро. Живёт до 500 лет.
Древесина кольцесосудистая, заболонная, желтовато-белая, обладает высокими физико-механическими свойствами. Годичные кольца видны на всех разрезах.
Пригоден для разведения в садах и парках, озеленения улиц и лесоразведения. Применяется для закрепления откосов.
Каркас южный упоминается в гороскопе друидов, в т. ч. под ошибочным названием картас[4].
Вид Каркас южный входит в род Каркас (Cannabaceae) семейства Коноплёвые (Cannabaceae) порядка Розоцветные (Rosales).
Каркас южный (лат. Celtis australis) — вид цветковых растений рода Каркас (Celtis) семейства Коноплёвые (Cannabaceae).
Типовой вид рода.