dcsimg

Distribution

provided by eFloras
Himalaya (Kashmir to Nepal), India.
license
cc-by-nc-sa-3.0
copyright
Missouri Botanical Garden, 4344 Shaw Boulevard, St. Louis, MO, 63110 USA
bibliographic citation
Annotated Checklist of the Flowering Plants of Nepal Vol. 0 in eFloras.org, Missouri Botanical Garden. Accessed Nov 12, 2008.
source
Annotated Checklist of the Flowering Plants of Nepal @ eFloras.org
author
K.K. Shrestha, J.R. Press and D.A. Sutton
project
eFloras.org
original
visit source
partner site
eFloras

Elevation Range

provided by eFloras
1300-2200 m
license
cc-by-nc-sa-3.0
copyright
Missouri Botanical Garden, 4344 Shaw Boulevard, St. Louis, MO, 63110 USA
bibliographic citation
Annotated Checklist of the Flowering Plants of Nepal Vol. 0 in eFloras.org, Missouri Botanical Garden. Accessed Nov 12, 2008.
source
Annotated Checklist of the Flowering Plants of Nepal @ eFloras.org
author
K.K. Shrestha, J.R. Press and D.A. Sutton
project
eFloras.org
original
visit source
partner site
eFloras

Brief Summary

provided by EOL authors
European hackberry (Celtis australis), also known as European Nettle tree, Mediterranean Hackberry and Lote tree, is a medium to large-sized deciduous tree in the family Ulmaceae. Native to France, India, Italy, Pakistan, Turkey, and the former Yugoslavia, C. australis is a tree of sub-tropical to temperate climates. C. australis has a straight stem up to 25 m tall and 60 cm dbh (diameter at breast height); crown spreading; bark bluish-grey, smooth or with horizontal wrinkles when older; branchlets and twigs smooth and greenish-grey; leaves are alternate, obliquely ovate to lanceolate, 7-13 cm long and 3-7 cm wide, base serrate or sometimes smooth, strongly 3-neved. Flowers are small, greenish, in axillary shoots on year-old twigs. Fruits are berry-like "drupes", ovoid or cylindrical, 6-12 mm long, yellow then purple or black, fleshy with one white seed. The fruit of C. australis is reported to have been the Lotus of the ancients, whose fruit Herodotus, Dioscorides, and Theophrastus described as sweet, pleasant, and wholesome. Homer's Ulysses refers to the ‘Lotus-eaters’ and the ‘lotus’ in Odyssey, another reference to the fruit of this tree.

Distribution ( Spanish; Castilian )

provided by IABIN
Chile Central
license
cc-by-nc-sa-3.0
copyright
Universidad de Santiago de Chile
author
Pablo Gutierrez
partner site
IABIN

Celtis australis ( Asturian )

provided by wikipedia AST
«Ledón» redirixe equí. Pa una antigua ciudá griega, ver Ledón (ciudá).
 src=
El almezal de Mieza, el más estensu d'Europa, en plenu Parque Natural d'Apuertes del Douru.

Celtis australis, almez,[1] aligonero o latonero ye una especie d'árbol tradicionalmente incluyida na familia de les ulmacees (Ulmaceae), anque na actualidá inclúyese dientro de les cannabacees, una familia próxima. Posiblemente trátese del árbol al que los clásicos (Herodoto, Dioscorides o Theophrasto) llamaron Lotus.

Almez, el so nome vernáculu más corriente en castellán, provién del hispanu árabe al máys, del árabe clásicu mays,[2] que significa lliteralmente "árbol".

Descripción

Morfoloxía

Ye un árbol caducifoliu que puede llegar a midir de 20 a 25 m d'altor. De tueru rectu y corteza gris y llisa, asemeyada a la del ficus o'l haya, ensin estríes o hendiduras marcaes; tien una copa redondo y ancho. Les sos fueyes, de 5 a 15 cm de llargu, son alternes, peciolaes y de forma ovo-llanceolaes y delicadamente serruchaes, con dientes de punta más clara; el fexe ye de color verde escuru daqué pubescente y el viesu, de color más claru con pilosidá nos nervios. Tienen estípules caduques.
Les flores pentámeres son inconspicuas, pos nun tienen pétalos y namái tán formaes por 5 sépalos caducos (flor monoclamídea); son de color mariellu verdosu. El frutu, llamáu almeza, almecina o latón, ente otros, ye comestible y de sabor prestoso; ye una drupa carnosa d'alredor d'un centímetru de diámetru, cuasi negru per fora y mariellu per dientro nel so maduror, con un güesu del tamañu d'un granu de pimienta. Crez solitariu sobre llargos pedúnculos nes axiles de les fueyes.

Floria ente marzu y abril, y los sos frutos maurecen a fines de branu y na seronda.

 src=
La corteza de Celtis australis ye gris y llisa, asemeyada a la del haya
 src=
En floriamientu
 src=
Fueyes y frutos inmaduros de Celtis australis
 src=
Frutos maduros y unos entá inmaduros in situ

Hábitat

Habita en ribayos, fasteres y nes bandes más alloñaes de riberes de ríos y regueros, siendo citáu como especie de los montes de vega mistos mediterráneos, alamees hidrófilas y olmedas,[3] siempres de climes acaldaos. Nun suel formar bosquetes, apaeciendo xeneralmente aislláu sobre suelos sueltos y frescos, inclusive cascayosos, independientemente de la so naturaleza caliar o xiliza.

Distribución

Nativu de la Cuenca Mediterránea y Europa central, hasta altes llatitúes.[4] Naturalizáu y/o cultiváu nel restu del mundu.

Ta bien estendíu na rexón mediterránea y el sudoeste d'Asia, emplegándose con frecuencia como árbol ornamental en parques y xardinos, y n'alliniación de cais pola so tolerancia a la contaminación. Usóse tradicionalmente, por cuenta de la bona rellación peso-resistencia que tien la so madera, pa faer ciertes ferramientes agropecuaries como garabatos, forques y los sos raigaños pa ellaborar pipes pa fumar.

N'España ye relativamente frecuente en tola aguada mediterránea, Andalucía y Estremadura, y menos abondosa en Castiella-La Mancha y Aragón, apaeciendo en Madrid nes vegues del sureste, y en Castiella y Lleón, en gargüelos de la cara Sur de Gredos y nos Apuertes del Duero.

 src=
Vista del árbol

Ecoloxía

Reproduzse tantu por grana como por estaquilla, y la so capacidá pa establecese sobre suelos cascayosos fai-y bien útil en trabayos de restauración y suxeción de terrenes degradaos. D'él alimenten les canesbes del lepidópteru Hestina persimilis. Ye una especie de gran llonxevidá, pudiendo vivir hasta 600 años.

Propiedad

Principio activos: contién taníns, mucílagos.[5]

Indicaciones: úsense les fueyes como astrinxente, antidiarreico y antihemorrágico.[5] El fervinchu de los sos frutos verdes y de les sos fueyes utilízase tamién como remediu de la disentería y como regulador del fluxu menstrual de les muyeres.[6] Recoyer en xunu cuando los frutos tán inda inmaduros.

Otros usos: Los frutos, comestibles, pueden usase pa preparar mermelaes. La madera, apreciada pa trabayos de torniamientu, usar pa faer fustes y llátigos. La corteza y los raigaños tienen una esencia, usada como colorante mariellu pa tintar la seda.[5]

Intereses

Castellón de la Plana

La Mare de Deu del Lledó (almez) ye la patrona de Castellón de la Plana, onde hai una basílica col so nome, una y bones la virxe que nella mora foi atopada (según cuenta la tradición) ente unos "Lledoners" (Denom. en valencianu de Almez) pol "Llaurador" (Denom. en valencianu de Llabrador) Perot de Granyana.

Madrid

La llocalidá de Torrelodones recibe'l so nome de la Torre de los almeces o de los lodones, figurando esti árbol nel so escudu. Dellos autores apunten a que l'árbol del escudu de Madrid podría ser tamién un almez o lodón, y non un yérbadu. Nel Catálago d'Árboles Singulares de la Comunidá de Madrid[7] alcuéntrase incluyíu un almez de 25 m d'altor, otros tantos de diámetru de copa, y cuasi 4 m de perímetru de tueru, asitiáu nel Paséu del Prau de la capital.

Lotófagos

Mientres el so regresu de Troya, les naves de Odiseo y los sos homes fueron esviaes pol vientu, que les llevó hasta la tierra de los lotófagos o comedores de lotu. Dellos estudiosos piensen que'l lotu podría ser la almecina, el frutu del almez.

Taxonomía

Celtis australis describióse por Carlos Linneo y espublizóse en Species Plantarum 2: 1043. 1753.[8]

Cariotipo

Númberu de cromosomes de Celtis australis (Fam. Ulmaceae) y táxones infraespecíficos: 2n=20[9]

Etimoloxía

Celtis: nome xenéricu que deriva de céltis f. – lat. celt(h)is = en Pliniu'l Vieyu, ye'l nome que recibía n'África el "lotus", que pa dellos glosadores ye'l azufaifo (Ziziphus jujuba Mill., ramnacees) y p'otros el almez (Celtis australis L.)[10]

australis: epítetu llatín que significa "del sur".[11]

Taxones infraespecíficos
Sinonimia:
subsp. caucasica (Willd.) C.C.Towns.
  • Celtis arcata Buch.-Ham. ex Wall.
  • Celtis caucasica Willd.
  • Celtis caucasica var. caudata Planch.
  • Celtis caucasica subsp. caudata (Planch.) Grudz.
  • Celtis inglisii Royle

Nomes vernáculos

  • Castellán: aladonero, alatón (frutu), alatonero, aligonero, alirón, alironero, allatonero, almarzo, almecina, almecina (frutu), almecinero, almecino, almedinero, almeiso, almencino, almencín, almerguinero, almerino, almeso, almez, almeza, almeza (frutu), almez coloriáu, almezo, almiguinal, almiguino, armez, bagolaro, bermeyu, bolines de aligón, chilindronar, cupillo, hojaranzo, ladón, ladonero, laironero, latón, latonero, latones (frutu), ledón, ledonero, lidonero, llirón, llirón (frutu), lironero, llidonero, llidones, lodón, lodobo, lodoñero, lodoño, lotono, lotu-árbol, melmez, memencina (frutu), mermece, mermecilla, mermecina, mermecino, mermez, mermés, ojaranzo. Los nomes en cursiva correspuenden a los más corrientes/estendíos n'España[14]

Referencies

  1. Nome vulgar preferíu en castellán, en Árboles: guía de campu; Johnson, Owen y More, David; traductor: Pijoan Rotger, Manuel, ed. Omega, 2006. ISBN 13: 978-84-282-1400-1. Versión n'español de la Collins Tree Guide.
  2. Curtiu Diccionariu Etimolóxicu de la Llingua Castellana, Corominas J., Madrid, 1973
  3. "Vexetación de Ribera de la Metá Norte Española". Lara, F.; Garilleti, R., y Caleya, J.A.; Monografíes CEDEX; M81
  4. Celtis australis en The Euru+Medit Plantbase
  5. 5,0 5,1 5,2 «Celtis australis». Plantes útiles: Linneo. Consultáu'l 27 de payares de 2009.
  6. Quer J., Flora Española o Historia de les Plantes que se críen n'España, t. IV, p.106, Madrid, 1762-84
  7. Decretu 18/1992, de 26 de marzu de la Comunidá de Madrid pol que s'aprueba'l Catálogu Rexonal d'especies amenaciaes de fauna y flora monteses y créase la categoría d'árboles singulares.
  8. «Celtis australis». Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. Consultáu'l 24 de mayu de 2013.
  9. Datos cariológicos de delles plantes salmantinas. Sánchez Alce, M. A., F. Gallego Martín & F. Navarro Andrés (1987), Stud. Bot. Univ. Salamanca 6:, p. 169-171
  10. En Plantes Vasculares
  11. Rn Epítetos Botánicos
  12. Celtis en The Plant List
  13. Celtis australis en The Plant List
  14. «Celtis australis». Real Xardín Botánicu: Proyeutu Anthos. Consultáu'l 24 y mayu de 2013.

Enllaces esternos

Cymbidium Clarisse Austin 'Best Pink' Flowers 2000px.JPG Esta páxina forma parte del wikiproyeutu Botánica, un esfuerciu collaborativu col fin d'ameyorar y organizar tolos conteníos rellacionaos con esti tema. Visita la páxina d'alderique del proyeutu pa collaborar y facer entrugues o suxerencies.
license
cc-by-sa-3.0
copyright
Wikipedia authors and editors
original
visit source
partner site
wikipedia AST

Celtis australis: Brief Summary ( Asturian )

provided by wikipedia AST
«Ledón» redirixe equí. Pa una antigua ciudá griega, ver Ledón (ciudá).  src= El almezal de Mieza, el más estensu d'Europa, en plenu Parque Natural d'Apuertes del Douru.

Celtis australis, almez, aligonero o latonero ye una especie d'árbol tradicionalmente incluyida na familia de les ulmacees (Ulmaceae), anque na actualidá inclúyese dientro de les cannabacees, una familia próxima. Posiblemente trátese del árbol al que los clásicos (Herodoto, Dioscorides o Theophrasto) llamaron Lotus.

Almez, el so nome vernáculu más corriente en castellán, provién del hispanu árabe al máys, del árabe clásicu mays, que significa lliteralmente "árbol".

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Wikipedia authors and editors
original
visit source
partner site
wikipedia AST

Cənub dağdağanı ( Azerbaijani )

provided by wikipedia AZ

Cənub dağdağanı

Təbii yayılması

Cənubi və Orta Avropada,Kiçik Asiyada,Şimali Afrikada,Əfqanıstanda yayılmışdır

Botaniki təsviri

Hündürlüyü 15-20 m-ə qədərdir,çətiri geniş,gövdəsinin qabığı boz rəngli,hamardır.Cavan zoğları yaşılımtıl rənglidir.Yarpaqları yumurtavari,qalın.tünd-yaşıl rəngli,qısa saplaqlıdır.Aprel ayında çiçəkləyir,meyvələri sentyabr ayında yetişir.Toxumla çoxaldılır.

Ekologiyası

Şaxtaya,istiyədavamlıdır.Torpağa tələbkar deyil.

Azərbaycanda yayılması

Böyük və Kiçik Qafqazda,Cənub bölgəsində rast gəlinir.

İstifadəsi

Çiçəkləmə və meyvələrin yetişməsi dövründə çox dekoratıv görünür.Yaşıllaşdırmada tək və qrup əkinlərində istifadə edilir.

Mənbə

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Vikipediya müəllifləri və redaktorları
original
visit source
partner site
wikipedia AZ

Cənub dağdağanı: Brief Summary ( Azerbaijani )

provided by wikipedia AZ

Cənub dağdağanı

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Vikipediya müəllifləri və redaktorları
original
visit source
partner site
wikipedia AZ

Lledoner ( Catalan; Valencian )

provided by wikipedia CA

El lledoner (Celtis australis)[1] és un arbre de la família de les cannabàcies originari del sud d'Europa, oest d'Àsia i nord d'Àfrica. La seva utilització com a arbre ornamental, la principal avui dia, fa que el puguem veure fàcilment a parcs, jardins, places i carrers; pot viure entre 500 i 600 anys i en tota mena de terreny.

Descripció

 src=
Fulles i fruits

És un arbre caducifoli amb una capçada densa, arrodonida i molt ramificada, el seu tronc és dret i amb l'escorça llisa i de color gris, pot arribar a fer 25 m d'altura. La forma de la capçada és esfèrica i pot arribar a fer-se molt gran. Les fulles, aspres al tacte i amb tres nervis molt marcats a l'anvers, són simples, alternes, pubescents, ovades o lanceolades, presentant una certa asimetria, amb el marge finament dentat, el pecíol llarg i la punta torçada i allargada. Les flors, hermafrodites o masculines, són petites, solitàries, molt pedunculades, de color verd-groguenc i apareixen entre abril i maig a les axil·les de les fulles. El fruit és una drupa comestible, el lledó, petit de la mida d'un pèsol, rodó i llis amb molt pinyol i poca polpa, verd abans de madurar i fosc, gairebé negre, quan madura a la tardor.

Distribució i hàbitat

Es troba habitualment en terra baixa buscant indrets temperats i no forma mai boscos. Creix habitualment entre els 0 i els 1.000 metres d'altitud.[2]

Usos

A més de la utilització com a arbre ornamental, el lledoner s'ha utilitzat tradicionalment per fer eines agrícoles com forques, pales de ventar, mànecs, jous, etc.[3] aprofitant la seva flexibilitat i duració; les seves branques han estat usades com a alimentació per al bestiar, i també se n'obtenia llenya i carbó, per això es troba freqüentment a prop de les masies.

Té propietats medicinals com a astringent, lenitiu, antidiarreic i estomacal. Les arrels s'havien utilitzat per extreure un colorant groc per tenyir la seda.

Els seus fruits, els lledons, són dolços i comestibles. Es poden menjar tal com són, però l'ús més freqüent és per fer melmelada de lledó.

Lledoners monumentals de Catalunya

La Generalitat de Catalunya va recollir a la relació d'arbres monumentals (Decret 214/1987) els següents exemplars de lledoner:

Altres arbres d'aquesta espècie també haurien de ser recollits com a lledoners monumentals, com per exemple a:

Castelló de la Plana

La Mare de Déu del Lledó és la patrona de la ciutat de Castelló de la Plana.

Referències

  1. «FloraCatalana.net» (en català). [Consulta: 21 abril 2016].
  2. «Banc de dades de biodiversitat de Catalunya» (en català). [Consulta: 21 abril 2016].
  3. Cucó, Josepa; Gregori, Joan; Llop, Francesc. Bosc i Muntanya, Indústria tradicional, Comerç i serveis. València: Institució Alfons el Magnànim, 1985, p. 349 (Temes d'Etnografia Valenciana, tercer volum). ISBN 84-00-06083-0. pg. 43
En altres projectes de Wikimedia:
Commons
Commons Modifica l'enllaç a Wikidata
Viquiespècies
Viquiespècies


Viccionari

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Autors i editors de Wikipedia
original
visit source
partner site
wikipedia CA

Lledoner: Brief Summary ( Catalan; Valencian )

provided by wikipedia CA

El lledoner (Celtis australis) és un arbre de la família de les cannabàcies originari del sud d'Europa, oest d'Àsia i nord d'Àfrica. La seva utilització com a arbre ornamental, la principal avui dia, fa que el puguem veure fàcilment a parcs, jardins, places i carrers; pot viure entre 500 i 600 anys i en tota mena de terreny.

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Autors i editors de Wikipedia
original
visit source
partner site
wikipedia CA

Břestovec jižní ( Czech )

provided by wikipedia CZ

Břestovec jižní (Celtis australis) je listnatý strom z čeledi konopovitých[2] (Cannabaceae). Dříve byl řazen mezi jilmovité (Ulmaceae). Jeho jméno odvodil J. S. Presl od jména břest, tak se také jilmu říkalo.

Popis

Strom bývá maximálně 25 metrů vysoký, koruna je rozložitá, větve jsou velmi dlouhé. Borka je podobně jako u buku hladká, olivově šedá.

Listy jsou 5–15 cm dlouhé, oválné, s dlouhou špičkou. Okraje jsou zubaté. Stejně jako u jilmu je stavba listu asymetrická, levá i pravá strana čepele nejsou stejné. Květy jsou drobné, nažloutle zelené.

 src=
Břestovec jižní

Plody jsou asi 1 cm tlusté peckovice na dlouhých stopkách. Jsou jedlé, sladké a trpké. Listů se užívá jako koření.[zdroj?]

Použití

Dřevo břestovce je pevné, lehké a ohebné. Používalo se k výrobě rybářských prutů a bičů (ketlis znamená řecky bič, odtud vědecký název Celtis). Břestovec byl ještě v třetihorách v Evropě velmi rozšířen, ale příchod doby ledové vyhubil mnoho druhů. V našich podmínkách rostou jen tři druhy břestovců v botanických zahradách. V tropických pásmech roste na dalších 60 druhů.

Vzhledem k tomu, že dobře snáší chudé půdy, sucho, plné slunce i zastínění a dobře prospívá i v znečištěném ovzduší, bývá vysazován jako okrasná dřevina, zejména v nižších polohách.[3]

Odkazy

Reference

  1. Červený seznam IUCN 2018.1. 5. července 2018. Dostupné online. [cit. 2018-08-09]
  2. http://www.biolib.cz/cz/taxon/id3203/
  3. Dvořáček, Pavelː Sadovnictví pro odborná učiliště, Septima 2001

Externí odkazy

Pahýl
Tento článek je příliš stručný nebo postrádá důležité informace.
Pomozte Wikipedii tím, že jej vhodně rozšíříte. Nevkládejte však bez oprávnění cizí texty.
license
cc-by-sa-3.0
copyright
Wikipedia autoři a editory
original
visit source
partner site
wikipedia CZ

Břestovec jižní: Brief Summary ( Czech )

provided by wikipedia CZ

Břestovec jižní (Celtis australis) je listnatý strom z čeledi konopovitých (Cannabaceae). Dříve byl řazen mezi jilmovité (Ulmaceae). Jeho jméno odvodil J. S. Presl od jména břest, tak se také jilmu říkalo.

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Wikipedia autoři a editory
original
visit source
partner site
wikipedia CZ

Europäischer Zürgelbaum ( German )

provided by wikipedia DE

Der Europäische Zürgelbaum[1] oder Südliche Zürgelbaum[2] (Celtis australis) ist ein mittelgroßer Baum mit meist glatter Stammborke, derben Blättern und essbaren Steinfrüchten. Die Pflanzenart gehört zur Gattung der Zürgelbäume (Celtis), die früher der Familie der Ulmengewächse (Ulmaceae) zugerechnet wurde, nach neueren Erkenntnissen aber in die Familie der Hanfgewächse (Cannabaceae) eingeordnet wird. Er wird oft unpräzise einfach „Zürgelbaum“ genannt, obwohl der Gattung etwa 100 Arten angehören. Das natürliche Verbreitungsgebiet der Art erstreckt sich über den Süden Europas, Teile Afrikas und die Türkei. Der deutsche Name Zürgelbaum stammt aus Südtirol, wo die Früchte Zürgeln genannt und in Backwaren und für Süßspeisen verwendet werden. Das harte aber elastische Holz wurde zur Herstellung von Musikinstrumenten, Wagenrädern und Rudern verwendet.

Beschreibung

 src=
Illustration[3]

Der Europäische Zürgelbaum ist ein laubabwerfender, 10 bis 25 Meter hoher Baum mit breit ausladender Krone. Es können kleinere Brettwurzeln vorkommen oder der Stamm ist geriffelt. Die Stammborke ist grau und glatt und reißt erst im höheren Alter schuppig auf. Die Triebe sind behaart.

Die einfachen Laubblätter sind wechselständig[4] angeordnet. Der Blattstiel ist 5 bis 10 Millimeter lang und flaumig behaart. Die Blattspreite ist derb und etwas ledrig, elliptisch-länglich, selten ab 4, meist 7 bis 13, selten bis 20 Zentimeter lang und ab 1, meist 2 bis 4 und selten bis 6 Zentimeter breit, lang zugespitzt mit breit keilförmiger oder abgerundeter, schiefer Basis und fast bis zur Basis scharf gesägtem Blattrand. Die Blattoberseite ist dunkelgrün und durch die kurzen, steifen Haare rau, die Unterseite ist graugrün und weich behaart.[5][6] Die Nebenblätter sind abfallend.

Die Blüten sind polygam-monözisch, die Pflanzen sind (funktionell) monözisch mit zwittrigen Blüten. Die Blüten erscheinen achselständig bis zu dritt (fünft) zymös, die weiblichen und zwittrigen Blüten erscheinen oft einzeln.[7][8]

Die kleinen, meist funktionell eingeschlechtlichen Blüten sind zart gelb- bis blaugrün und bräunlich überlaufen sowie lang gestielt. Die einfache, bewimperte Blütenhülle ist meist fünfzählig (4–6). Es werden meist fünf kurze Staubblätter oder in den weiblichen Blüten Staminodien gebildet. Der oberständige Fruchtknoten der weiblichen und zwittrigen Blüten ist flaschenförmig, bis zu 1,4 Zentimeter lang und damit zumindest doppelt so lang wie die restliche Blüte. Die Narben sind weiß, gegabelt und federartig. Die männlichen Blüten besitzen einen Pistillode.

Die einsamigen Früchte sind kugelige, 1 bis 1,2 Zentimeter durchmessende, anfangs gelblichweiße und zur Reife violettbraune, süßliche und essbare, kahle, dünnfleischige Steinfrüchte an bis zu 3 Zentimeter langen Stielen. Der texturierte und rundliche Steinkern hat zahlreiche Vertiefungen. Der Europäische Zürgelbaum blüht von März bis Mai, die Früchte reifen im September.[5][4]

Die Chromosomenzahl beträgt 2n = 40.[9]

Verbreitung und Standortansprüche

 src=
Verbreitung des Europäischen Zürgelbaums
  • Natürliche Verbreitung
  • × Isolierte Populationen
    Eingeführte und verwilderte Vorkommen (synanthropisch)[10]

    Das natürliche Verbreitungsgebiet liegt in Europa in Portugal, in Spanien mit den Balearen, in Frankreich mit Korsika, in Italien (mit Sardinien und Sizilien) und auf der Balkan-Halbinsel von Slowenien bis Griechenland; in Afrika in Algerien, Marokko und Tunesien und in der Türkei. In der Schweiz, auf Zypern, in Israel, im Libanon, in Syrien, in Australien und in Kalifornien wurde die Art eingebürgert.[10][11]

    Der Europäische Zürgelbaum wächst in Steppen und Trockenwäldern auf mäßig trockenen bis frischen, schwach sauren bis alkalischen, sandig-lehmigen bis lehmigen, nährstoffreichen Böden an sonnigheißen Standorten. Die Art ist frostempfindlich und kalkliebend.[6] Das Verbreitungsgebiet wird der Winterhärtezone 6b zugeordnet mit mittleren jährlichen Minimaltemperaturen von −20,5 bis −17,8 °C (−5 bis 0 °F).[5]

    Systematik

    Der Europäische Zürgelbaum (Celtis australis) ist eine Art der Gattung der Zürgelbäume (Celtis) in der Familie der Hanfgewächse (Cannabaceae). Früher wurde die Art der Familie der Ulmengewächse (Ulmaceae) zugerechnet.[11] Sie wurde 1753 von Carl von Linné im Species Plantarum erstmals wissenschaftlich beschrieben.[11] Der Gattungsname Celtis stammt aus dem Lateinischen, celthis oder celtis wurde von Plinius ein in Afrika vorkommendes Gewächs genannt, wahrscheinlich die hier beschriebene Art Celtis australis.[12] Das Artepitheton australis stammt ebenfalls aus dem Lateinischen und bedeutet südlich. Das Wort leitet sich von Auster, dem lateinischen Wort für einen Südwind ab.[13]

    Ökologie

    Die Raupen des Zürgelbaumfalters (Libythea celtis) ernähren sich von den Blättern verschiedener Zürgelbaum-Arten, in Europa hauptsächlich von denen des Europäischen Zürgelbaums.[14]

    Verwendung

    Das Holz des Europäischen Zürgelbaums ist hart und elastisch. Es wurde zur Herstellung von Musikinstrumenten, Wagenrädern, Rudern, Angelruten und Peitschenstielen verwendet. Der Baum wird daher in manchen Gegenden auch als „Peitschenbaum“ bezeichnet. Die Früchte des Zürgelbaums werden in Südtirol für Süßspeisen und in Backwaren verwendet. Die Früchte werden dort „Zürgeln“ genannt, auch der deutsche Name Zürgelbaum stammt aus Südtirol. In Mitteleuropa ist die Art nicht völlig winterhart, sie wird daher nur in wärmebegünstigten Gegenden in Parks und Gärten als Zierpflanze, seltener auch als Straßenbaum verwendet.[4]

    Trivialnamen

    Für den Europäischen Zürgelbaum bestehen bzw. bestanden auch die weiteren deutschsprachigen Trivialnamen: Bohnenbaum, Nesselbaum, Zirgelbaum, Zirkelbaum und Zürgelbaum (bereits 1597 erwähnt).[15]

    Literatur

    • Marilena Idžojtic: Dendrology. Academic Press, 2019, ISBN 978-0-444-64175-5, S. 137.
    • Andreas Roloff, Andreas Bärtels: Flora der Gehölze. Bestimmung, Eigenschaften und Verwendung. Mit einem Winterschlüssel von Bernd Schulz. 3., korrigierte Auflage. Eugen Ulmer, Stuttgart (Hohenheim) 2008, ISBN 978-3-8001-5614-6, S. 174.
    • Manfred A. Fischer, Karl Oswald, Wolfgang Adler: Exkursionsflora für Österreich, Liechtenstein und Südtirol. 3., verbesserte Auflage. Land Oberösterreich, Biologiezentrum der Oberösterreichischen Landesmuseen, Linz 2008, ISBN 978-3-85474-187-9, S. 552.
    • Jost Fitschen: Gehölzflora. 12., überarbeitete und ergänzte Auflage. Quelle & Meyer, Wiebelsheim 2007, ISBN 3-494-01422-1, S. 399.
    • Mark Bachhofer, Joachim Mayer: Der neue Kosmos Baumführer. Franckh-Kosmos, Stuttgart 2006, ISBN 978-3-440-11930-3, S. 64.
    • Helmut Genaust: Etymologisches Wörterbuch der botanischen Pflanzennamen. 3., vollständig überarbeitete und erweiterte Auflage. Nikol, Hamburg 2005, ISBN 3-937872-16-7, S. 88, 138 (Nachdruck von 1996).

    Einzelnachweise

    1. Deutscher Name nach Fischer, Oswald, Adler: Exkursionsflora für Österreich, Liechtenstein und Südtirol, S. 552
    2. Deutscher Name nach Roloff, Bärtels: Flora der Gehölze, S. 174 und Fitschen: Gehölzflora, S. 399
    3. Illustration aus Otto Wilhelm Thomé: Flora von Deutschland, Österreich und der Schweiz, 1885, Gera (online)
    4. a b c Bachhofer, Mayer: Der neue Kosmos Baumführer, S. 64
    5. a b c Roloff et al.: Flora der Gehölze, S. 439–440
    6. a b Fischer, Oswald, Adler: Exkursionsflora für Österreich, Liechtenstein und Südtirol, S. 552
    7. Jürgen Kellermann: Flora of South Australia. 5th Edition, 2016, (PDF), online auf researchgate.net.
    8. D. Magni, G. Caudullo: Celtis australis. 2016, bei European Commission, (PDF).
    9. Erich Oberdorfer: Pflanzensoziologische Exkursionsflora für Deutschland und angrenzende Gebiete. 8. Auflage. Verlag Eugen Ulmer, Stuttgart 2001, ISBN 3-8001-3131-5. Seite 319.
    10. a b Celtis australis, European nettle tree auf EUFORGEN
    11. a b c Celtis australis. In: Germplasm Resources Information Network (GRIN). United States Department of Agriculture, abgerufen am 17. November 2012 (englisch).
    12. Genaust: Etymologisches Wörterbuch der botanischen Pflanzennamen, S. 138
    13. Genaust: Etymologisches Wörterbuch der botanischen Pflanzennamen, S. 88
    14. Libythea celtis (Laicharting, 1782) Zürgelbaum-Schnauzenfalter auf Lepiforum e.V.
    15. Georg August Pritzel, Carl Jessen: Die deutschen Volksnamen der Pflanzen. Neuer Beitrag zum deutschen Sprachschatze. Philipp Cohen, Hannover 1882, Seite 86. (online).
     title=
    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Autoren und Herausgeber von Wikipedia
    original
    visit source
    partner site
    wikipedia DE

    Europäischer Zürgelbaum: Brief Summary ( German )

    provided by wikipedia DE

    Der Europäische Zürgelbaum oder Südliche Zürgelbaum (Celtis australis) ist ein mittelgroßer Baum mit meist glatter Stammborke, derben Blättern und essbaren Steinfrüchten. Die Pflanzenart gehört zur Gattung der Zürgelbäume (Celtis), die früher der Familie der Ulmengewächse (Ulmaceae) zugerechnet wurde, nach neueren Erkenntnissen aber in die Familie der Hanfgewächse (Cannabaceae) eingeordnet wird. Er wird oft unpräzise einfach „Zürgelbaum“ genannt, obwohl der Gattung etwa 100 Arten angehören. Das natürliche Verbreitungsgebiet der Art erstreckt sich über den Süden Europas, Teile Afrikas und die Türkei. Der deutsche Name Zürgelbaum stammt aus Südtirol, wo die Früchte Zürgeln genannt und in Backwaren und für Süßspeisen verwendet werden. Das harte aber elastische Holz wurde zur Herstellung von Musikinstrumenten, Wagenrädern und Rudern verwendet.

    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Autoren und Herausgeber von Wikipedia
    original
    visit source
    partner site
    wikipedia DE

    Caraci ( Albanian )

    provided by wikipedia emerging languages

    Caraci (Australis Celtis)

    Klasifikimi Cronquist

    Domeni Eukaryota

    Mbretëria Plantae

    Nënmbretëria Tracheobionta

    Filiumi Magnoliophyta

    Klasa Magnoliopsida

    Rendi Urticales

    Familja Ulmaceae

    Gjinia Celtis

    Lloji Celtis australis

    Klasifikimi APG

    Rendi Rosalesi

    Familja Cannabaceae

    Emërtimi binom Australis Celtis

    Caraci

    Sinonime

    Bobja, boboli, bobolja, çerçemi, çuçumi, foljeta, fuleta, goxhamishja, hidhëza, hini, hinëza, hithëthi, hithi, hiza, ithja, kaliboba, karabobja, karata, karateneja, kokobobja, kollopriftja, vidhëza, vidhi i butë.

    Përhapja dhe habitati

    Caraci është i pranishëm në Europën Jugore, Azinë Perëndimore dhe Afrikën veriore. Në Shqipëri, si rezultat i zhvillimit urban dhe, kryesisht të moskujdesjes, numëri i caraceve është zvogluar shumë e rrezikon zhdukjen.

    Ai rritet në pyje gjetherënës, madje edhe në gurishte dhe vende të thatë, me tokë gëlqerore. Caraci mund të shoqërohet me lehtësi me elmin, shkozën,lajthinë, lisin dhe panjën.

    Përshkrimi

    Caraci (Australis Celtis L., 1753), i quajtur gjithashtu çerçemi, karabobja apo karatoneja etj. (Shih Sinonime) është një bimë drusore me origjinë nga Europa Jugore, Afrika e Veriut dhe Azia e Vogël. Druri i tij paraqitet i çelët, i fortë, i përkulshëm e elastik, i qëndrueshëm dhe jetëgjatë. Është i kërkuar për mobilje, në zdrukthari, për vegla bujqësore dhe punime në torno. Lëvorja e drurit përdoret në ngjyrosje, nga ajo nxirret një pigment i verdhë. Druri i caracit është gjithashtu një lëndë djegëse e shkëlqyer.

    Lartësia mesatare është rreth 10 m, por kjo pemë mund të arrijë lartësi të konsiderueshme, deri në 25 m. Lëshon rrënjë kudo duke zhvilluar një sistem rrënjor të thellë dhe shpesh prania e kartones shkakton prishjen e specieve drurësore në afërsi. Në Itali kjo bimë është e njohur edhe me emrin spaccasassi (gurëcoptues), për hir të sistemit të saj të fortë rrënjor, që e bën atë të aftë për të mbijetuar dhe të lëshojë rrënjë edhe në toka karstike e shkëmbore. Trungu është mjaft i shkurtër, i fuqishëm dhe plot me nervature (në moshën e rritur), me degë primare me përmasa të mëdha, ndërsa ato të mesmet kanë tendencë të jenë të varura. Kurora është mjaft e dendur, e zgjeruar, me një rrumbullaksi pothuajse të përkryer.

    Gjethet

    Gjethet e Caracit (karatonesë) kanë një bisht të shkurtër (5-15 mm) dhe një fletë pothuajse eliptike ose heshtake (2-6 cm x 5-15 cm). Ato karakterizohen nga një majë e zgjatur dhe një bazë pak asimetrike. Faqja e sipërme është errët dhe e ashpër.

    Lulet

    Ato janë hermafrodite dhe uniseks (mashkull), shfaqen njekohësisht me gjethet dhe në grupe të vogla (çdo lule është rreth 2-3 mm). Lulëzimi ndodh midis prillit dhe majit.

    Frutet (Karabobet)

    Frutet janë drupe (frut me bërthamë, tul dhe lëkurë) në formë sferike me diametër rreth 8-12 mm. Në fillim kanë ngjyrë të verdhë ose gri-jeshile të çelët, kur piqen bëhen të errët. Ata kanë një shije të ëmbël, të ngrënshëm, por tuli është i pakët.

    Dallimet me specie të tjera

    Celtis australis ndryshon nga Celtis occidentalis (L.), me origjinë në Amerikën verilindore,

    prej lëvores: Tek C. occidentalis është plasaritur dhe të errët

    prej gjetheve: në C. australis ato janë të ashpra dhe më të errta në faqen e sipërme e me push të dendur në atë të poshtmen, ndërsa gjethet e C. occidentalis janë të lëmuara dhe me shkëlqim sipër dhe pa push poshtë. Së fundi, te C. occidentalis gjethet janë më pak të rrumbullakosura, më të zgjatura dhe pa dhëmbëza afër majës.

    Përdorime

    Caraci përdoret me sukses në pemëzimet anash rrugëve dhe në parqet e qyteteve, për rezistencën e tij ndaj ndotjes urbane dhe për hijen e dendur, pavarësisht rreziqeve për shtresën rrugore, për shkak të faktit se sistemi i tij rrënjor mund të zhvillohet edhe në sipërfaqe.

    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Autorët dhe redaktorët e Wikipedia

    Celtis australis ( Aragonese )

    provided by wikipedia emerging languages

    O litonero u latonero (Celtis australis), ye una especie botanica perteneixient a la familia d'as Cannabaceae. Ye orichinaria d'o sud d'Europa, ueste d'Asia y o norte d'Africa. O suyo emplego como árbol ornamental fa que se gose veyer en parques, chardins, plazas y carreras. Puet vivir entre 500 y 600 anyos y creix en toda mena de terrens.

    Descripción

    Ye un árbol de fuella caduca que puet plegar a medir entre 20 y 25 metros d'altaria, de tronco dreito y crosta grisa y lisa, semellant a la d'o ficus u o fabo, sin d'estrías ni fendillas; tien una cocoroza redonda, densa y ampla. As fuellas, de 5 a 15 cm de largaria, son simples, alternas, pubescents, ovadas u lanceoladas, y bel poquet asimetricas, con un dentau fino en o canto. Son aspras a o tacto y con tres niérvols muito marcaus en l'anverso, que tien color verda fosca. O reverso, de color más clara, tien pilosidatz en os niérvols.

    As flors, hermafroditas u masculinas, son chicotas y de color verda amarillenca, y amaneixen, entre abril y mayo, solencas en as axilas d'as fuellas sobre largos pedunclos. O fruito, dito litón u latón, ye comestible y de buen gusto; ye una drupa carnosa de bel centimetro de diametro, con muito cascuello y poca polpa. Ye verda antis de madurar, y quan maduran en agüerro, se torna quasi negra por difuera y amariella por dintro.

    Floreix entre marzo y abril.

     src=
    Fuella de litonero y litón.

    Habitat

    Ye prou estendiu en a rechión mediterrania y o sudueste d'Asia, servindo a ormino como árbol ornamental en parques, chardins y carreras. Por a suya flexibilidat y duración y o suyo poco peso, a tiera de litonero s'ha gosau emplegar como material ta fer bellas ferramientas como rasclos, palas d'aventar u forcas, y con as suyas radices se fan pipas de fumar, y tamién ta quitar-ne un colorant amariello ta tenyir a seda. As suyas brancas s'han emplegau como alimentación ta o bestiar, y tamién se'n quitaba lenya y carbón vechetal. Amás d'ixo, tien propiedaz medecinals como astrichent, lenitivo, antidiarreico y estomacal. Os suyos fruitos son dulces y comestibles, y se'n puede fer mermeladas con els.

    Denominación popular

    O nombre de l'árbol tien variants como litonero, latonero, leitonero/laitonero (Viello Sobrarbe),lironer (chistabín) u aliconero (con variants foneticas como llitoner,latoner, etc) y o fruito, litón, latón, lirón u alica. En cheso, se diz grinyolera a l'árbol y grinyuelo a o fruito.

    Sinonimos

    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Wikipedia authors and editors

    Celtis australis: Brief Summary ( Aragonese )

    provided by wikipedia emerging languages

    O litonero u latonero (Celtis australis), ye una especie botanica perteneixient a la familia d'as Cannabaceae. Ye orichinaria d'o sud d'Europa, ueste d'Asia y o norte d'Africa. O suyo emplego como árbol ornamental fa que se gose veyer en parques, chardins, plazas y carreras. Puet vivir entre 500 y 600 anyos y creix en toda mena de terrens.

    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Wikipedia authors and editors

    Falabreguier ( Occitan (post 1500) )

    provided by wikipedia emerging languages

    Lo falabreguier (var. falabreguièr, micocolièr) (Celtis australis L.) es un arbre de la familha dei Cannabaceae que se tròba en Provença e en Lengadòc e pus generalament dins lei regions tropicalas e temperadas. Son fruch, la falabrega, es comestible.

    En Occitània e Catalonha la fusta dau falabreguier es tradicionalament emplegada dins la fabricacion de forcas.

    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Wikipedia authors and editors

    Favesarache ( Neapolitan )

    provided by wikipedia emerging languages

    Nome scendífeche

    Celtis australis L.

    Arrappresendazione

    Gl Favesarache, /favəsaˈraːkə/, è n'álbere spegliand e la famiglia e le Ulmaceae (e le Cannabaceae pe la classefecazione APG) ávete affin'a 25 m; la scòrza, liscia, è e chelore grigg-cénnere; la ciuffa è tonna che gl ramitt nghianate o, cavvòta, appise. Le rámera gione suo pelose.

    Pò cambà 500-600 ann prò crésc chiane chiane; pebbía e la bòna reseštènza a la sécca, a gl jèle, a le petature, a gl nguinamiénd é a gl fatt che fa assá mbréa, vè addeprata a l'alberature štradale.

    Frunn

    Suo altèrn é tiéve la part e sott rechepèrta da na pelama mòlla. La forma è langiolata che na ponda lònga é appezzetata. Tiéve gl diénd a gl late. Suo ròss da 5 a 15 cm é suo du vòte cchiù lòngh che larie.

     src=
    Fronna é frutt angora vérd.

    Sciuore

    Suo peccerigl, e chelore verdaštr é tiéve ne pernucc luongh. Sceríscene a abbrile - maje.

    Frutt

    È na drupa e chelore marrone-neraštr quann è fatta. Tè n'uoss ébbía é jušt ne ccon'e carn tòrn tòrn. Gl diámmetre sié è de 8-12 mm.

     src=
    Frutt fatt

    Spannemiénd

    È na spèce eurimedeterranea ch'arriva affin'a gl Kashmir attraviérz l'Anatòlia. A l'Etalia se tròva dappettutt. Ce piace gl sole é gl terrine frisch che scòlene buone. Crésc affin'a 800 m, anziém'a gl ulm, gl cárpene, la vellana, gl uorn, la cèrcua e gl ácere. Da 0 a 800 m. n.l.m.

    Use

    Cucina

    Se chenzúmane gl frutt frisch o sicch. Se ne recaccia n'uogl é se ne fave ciért resòlie.

    Ate use

    Gl legname (ch'ard buone) ghiangh-verdaštr o greggiaštr, tuošt é flessíbbele, venéva addeprate pe fà rème, cerchiune e le ròte, pale, frušt... L'òssa e gl frutt venévane becate é nfelate p'avé cullan'e crone da resarie (nfatt ss'álbere, a parecchie víe, vè chiamate "gl álbere e gl resarie"). Le frunn tiéve ne muar'e preteíne é suo ne buone magnà pe gl agnemale. Che la scòrza se tegnévane le pèll é che la rádeca la lana de ne chelore giall.

    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Wikipedia authors and editors

    Ibiqes ( Kabyle )

    provided by wikipedia emerging languages

    Ibiqes (Isem usnan: Celtis australis) d talmest n yemɣi seg twacult n cannabaceae Suqel. Carl Von Linné d amdan amezwaru i yuran fell-as deg useggas n 1753. Tamlest-a teḥseb-itt IUCN am d talmest ur tettwaggez.

     src=
    Celtis australis - Ibiqes[1]
     src=
    feuilles et fruits mûrs - Ibiqes[2]

    Tilmas

    Ismawen

    • Isem-is s latinit: Celtis australis
    • Isem-is s tefransist: Micocoulier
    • Ismawen-is nniḍen s teqbaylit:
    • Ismawen-is nniḍen s tmaziɣt:

    Isseqdac

    Tiwelhiwin

    1. 'Amawal n Yemɣan - Lexique de plantes ' - Chabane Mohand u Remdane - Mémoire d'études en Agronomie - Université de Tizi ouzou (non daté ~années 80)
    2. ‘Étude botanique sur la Kabylie du Jurjura, avec catalogue’ - Aristide Letourneux - Imprimerie Nationale Française, Paris 1870
    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Wikipedia authors and editors

    Ibiqes: Brief Summary ( Kabyle )

    provided by wikipedia emerging languages

    Ibiqes (Isem usnan: Celtis australis) d talmest n yemɣi seg twacult n cannabaceae Suqel. Carl Von Linné d amdan amezwaru i yuran fell-as deg useggas n 1753. Tamlest-a teḥseb-itt IUCN am d talmest ur tettwaggez.

     src= Celtis australis - Ibiqes  src= feuilles et fruits mûrs - Ibiqes
    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Wikipedia authors and editors

    Zurglbam ( Bavarian )

    provided by wikipedia emerging languages

    Wó er wåxt

    Dr Zurglpam (Europäischer Zürgelbaum) isch an Årt aus der Hånif-Familie, nåch an åndrer Eintoalung gheart’r zu dr Ulmen-Familie. Er isch in die wårmen Gégetn um-en Mittlmér drhoam, pis in die Weinpaugepiate va Sidtiról, weitrs aa in Órient. Er håt gern Kålchpódn, vrtrågg åbr aa saurere Pédn. Óft wåxt’r in dr Nechnt va dr Mannaésch, va Oachn ódr va dr Stoanpuach.

    Peschreibung

    Dr Pam unt sei Hólz

    Pis ibr 20m kånn’r hoach wern. Die Rintn isch grau unt pleip lång glått, die Zweig sein dinn unt glibig (biegsam). A psundrs dicks Exemplar mit 5,5m Umfång wåxt in Flórenz.

    Labr

    Af dr Óbrseit sein die Labr runzlig unt a pissl dinklr wia druntr, mit an zahnltn Rånt und an lången pógnen Spitz, pis 15 cm lång unt 5 cm proat, mit an kurzn Stingl. Der Pam wirft in Wintr die Labr å.

    Plua unt Frichte

    Die Plua kémmen in April-Mai, sein 2 pis 3mm unt unscheinpår. Draus wåchsn spéter kloane schwårze Kerschtn (Kirschen), só groaß wia Erpsn; man hoaßt sie Zurgelen. Es isch só weanig Fruchtfleisch drpei, dass es sich nét auszåhlt, sie zu éssn; giftig sein sie nét. As Poandl (Stein) isch rundlt.

    Vrwéndung

     src=
    A kloanr Zurglpaam

    Håntwerk

    Mitn hértn Hólz kånn man Werkzuigstiele, Peitschnstiele, Ténnisschlégr unt éhnliche Såchn måchn. Die Rintn gip a gele Fårb å.

    Gårtnpau

    Dr Zurglpam wert in die Stédt als Ziarpam ångsétzt; er måcht viel Schåttn unt vrtrågg dréckige Luft. Die Wurzn reißn åbr gern in Pódn auf (dr italienische Nåmen 'spaccasassi pedaitet „Stoanpréchr“).

    Vólksmedizin

    Die Kerschtn unt Labr wirkn gégn Entzindungen. Aa Ånwendung gégn Fraunleidn isch in dr Literatua vrzeichnt.

    Literatua

    • Exkursionsflora für Österreich, Liechtenstein und Südtirol; M. A. Fischer / W. Adler / K. Oswald; Biologiezentrum OÖ / Landesmuseen; Linz 2005
    • Bäume und Sträucher Europas; Oleg Polunin; BLV-Bestimmungsbuch; BLV-Verlag; München 1980
    • Luigi Pomini: Erboristeria italiana (= Kraitrkunde); Edizioni vitalità; Torino, 1973
    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Wikipedia authors and editors

    खरक ( Hindi )

    provided by wikipedia emerging languages

    खरक या खर्ग या खिर्क या रोकू (honeyberry या hackberry) एक पतझड़ी वृक्ष है जो २० से २५ मीटर तक उग सकता है।[1][2] यह रेतीली ज़मीन में और समशीतोष्ण (टेम्परेट) इलाक़ों में तेज़ी से उगता है। इसका निवास क्षेत्र भारत, पाकिस्तान, तुर्की, बाल्कन क्षेत्र, इटली और फ़्रांस है, हालांकि यह दुनिया की अन्य जगहों पर भी फैल गया है। इसे पंजाबी भाषा में ब्रमजी और कश्मीरी भाषा में ब्रिमिज भी कहा जाता है।[3] यह पेड़ छाया में नहीं उग सकता और केवल सूरज की सीधी रोशनी में ही पनपता है। भारत में यह हिमालय के मंझले क्षेत्रों में तो उगता ही है, लेकिन साथ ही साथ दिल्ली जैसे क्षेत्रों में भी मिलता है, हालांकि कुछ जीववैज्ञानिकों के अनुसार या वृक्ष दिल्ली की गर्मियों को नहीं झेल सकता और वहाँ मिलने वाला पेड़ 'सेल्टिस ऑस्ट्रालिस' (celtis australis) जाति का नहीं बल्कि उस से मिलती-जुलती 'सेल्टिस टेट्रान्ड्रा' (celtis tetrandra) जाति का है।[4]

    इस्तेमाल

    यह एक सुन्दर पेड़ है और सूखा व बारिश दोनों सहन कर लेता है, इसलिए इसे अक्सर सजावटी कारणों से लगाया जाता है। इसका छोटा और मीठा फल कच्चा खाया जा सकता है और पकाया भी जा सकता है। इसके पत्तों और फलों का उबाला देकर छाना गया पानी पेट के दर्द, दस्तों और स्त्रियों में मासिक धर्म से सम्बंधित शिकायतों के लिए लाभदायक माना जाता है। वृक्ष की छाल से एक पीला रंग भी उपलब्ध होता है। इसकी लकड़ी सख़्त​ और टिकाऊ होती है और इसकी टहनियों को कुछ बूढ़े लोग चलने की छड़ियों के लिए भी प्रयोग करते हैं।[5]

    चित्रदीर्घा

    इन्हें भी देखें

    सन्दर्भ

    1. Gazetteer of the Kangra District, Great Britain India Office, Printed by Calcutta Central Press Company, 1883, ... Khark (Celtis Australis) ...
    2. Celtis australis (Ulmaceae): Nettle Wood, Brimji , .. English (the honeyberry tree, European hackberry, hackberry, nettle tree, mediterranean hackberry); French (micocoulier); German (Zurgelbaum); Hindi (ku, batkar, khark, khirk, roku); Italian(perlaro, bogolaro); Nepali (khari); Spanish (alneez,lodono); Trade name (nettle wood, brimji) ..
    3. The Cross Name Index to Medicinal Plants, Anthony R. Torkelson, pp. 1682, CRC Press, 1995, ISBN 978-0-8493-2635-6, ... Celtis australis ... bramji (Punjab), brimij (Kashmir), Khark (Almora) ...
    4. Trees of Delhi: A Field Guide, Pradip Krishen, pp. 334, Penguin Books India, 2006, ISBN 978-0-14-400070-8, ... There is some confusion about the identity of the Celtis cultivated in Delhi. Most nurseries ... call it Celtis australis ... Everything I have read about Celtis australis suggests it is most unlikely to tolerate Delhi's scorching summers. Celtis tetrandra ... seems much more likely to be the species that we see in Delhi ...
    5. Nature Guide: Trees, Tony Russell, pp. 137, Penguin, 2012, ISBN 978-0-7566-9861-4, ... Celtis australis (Ulmaceae): Southern Nettle Tree ... planted for ornamental purposes ... sweet and edible fruit can be eaten raw or cooked. Both leaves and fruit are believed to have some medicinal properties ...
    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    विकिपीडिया के लेखक और संपादक

    खरक: Brief Summary ( Hindi )

    provided by wikipedia emerging languages

    खरक या खर्ग या खिर्क या रोकू (honeyberry या hackberry) एक पतझड़ी वृक्ष है जो २० से २५ मीटर तक उग सकता है। यह रेतीली ज़मीन में और समशीतोष्ण (टेम्परेट) इलाक़ों में तेज़ी से उगता है। इसका निवास क्षेत्र भारत, पाकिस्तान, तुर्की, बाल्कन क्षेत्र, इटली और फ़्रांस है, हालांकि यह दुनिया की अन्य जगहों पर भी फैल गया है। इसे पंजाबी भाषा में ब्रमजी और कश्मीरी भाषा में ब्रिमिज भी कहा जाता है। यह पेड़ छाया में नहीं उग सकता और केवल सूरज की सीधी रोशनी में ही पनपता है। भारत में यह हिमालय के मंझले क्षेत्रों में तो उगता ही है, लेकिन साथ ही साथ दिल्ली जैसे क्षेत्रों में भी मिलता है, हालांकि कुछ जीववैज्ञानिकों के अनुसार या वृक्ष दिल्ली की गर्मियों को नहीं झेल सकता और वहाँ मिलने वाला पेड़ 'सेल्टिस ऑस्ट्रालिस' (celtis australis) जाति का नहीं बल्कि उस से मिलती-जुलती 'सेल्टिस टेट्रान्ड्रा' (celtis tetrandra) जाति का है।

    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    विकिपीडिया के लेखक और संपादक

    Suzarga ( Sardinian )

    provided by wikipedia emerging_languages

    Košćela 9 (Celtis australis).JPG
     src=
    Isparghidura

    Sa suzarga (nomene iscientificu: Celtis australis) est una pianta seculare, bi nd'at de chimbeschentos annos e podet artziare fintzas a binti-bintichimbe metros. Su truncu arribat a medire unu metru de diametru, sa corza est colore de chisìna , sas fozas sun birde-iscuru in su chirru 'e susu, colore 'e chisina issutta, chi rùchen in attonzu. Sos frores biddastros isparghen cando bessin sas fozas, in aprile-maju. Su frutu est una melichedda minore, sos latinos la muttìan faba siriaca; cando est cotta si tinghet a nugheddu e est durche. Sa sugarza cheret de prus terrinos friscos e nigheddos, ma dae su mamentu chi sas radichinas iscorrovan in profundidade, creschet fintzas in terrinos lanzos e chin rochile. Non timet nen caentu nen sicanna e pro custu bi nd'at medas in montigros solianos.

    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Wikipedia authors and editors

    Celtis australis

    provided by wikipedia EN

    Celtis australis, the European nettle tree, Mediterranean hackberry, lote tree, or honeyberry,[2] is a deciduous tree native to Southern Europe, North Africa, and Asia Minor. The tree was introduced to England in 1796.[3]

    Description

    The tree can grow to 25 m in height, though 10 m is more common in cooler climates. The bark is smooth and grey, almost elephantine.[4]

    The alternate leaves are narrow and sharp-toothed, rugose above and tomentose below, 5–15 cm long and dark grey/green throughout the year, fading to a pale yellow before falling in autumn.

    The apetalous wind-pollinated flowers are perfect (hermaphrodite, having both male and female organs), small and green, either singly or in small clusters.

    The fruit is a small, dark-purple berry-like drupe, 1 cm wide, hanging in short clusters. They are edible and are extremely popular with birds and other wildlife.

    History

    Celtis australis is supposed to have been the Lotus of the ancients, whose fruit Herodotus, Dioscorides, and Theophrastus describe as sweet, pleasant, and wholesome. Homer has Ulysses refer to the "Lotus-eaters" and the "lotus" in Odyssey, Book IX.[5]

    It is often planted as an ornamental as it is long-living and resistant to air pollution. The fruit of this tree is sweet and edible, and can be eaten raw or cooked. The leaves and fruit are astringent, lenitive, and stomachic. Decoction of both leaves and fruit is used in the treatment of amenorrhoea, heavy menstrual and inter-menstrual bleeding, and colic. The decoction can also be used to astringe the mucous membranes in the treatment of diarrhea, dysentery, and peptic ulcers. A yellow dye is obtained from the bark. The wood is very tough, pliable, durable, and widely used by turners; the flexible, thin shoots are used as walking sticks.

    Cultivation

    The plant prefers light well-drained (sandy) and medium (loamy) soils, including those nutritionally poor; it can tolerate drought but not shade. The Mediterranean climate is especially suitable for the plant but it can tolerate colder climate (USDA Zone 7B). An article on Nettle tree cultivation is brought down in Ibn al-'Awwam's 12th-century agricultural work, Book on Agriculture.[6]

    Common names

    In different countries, Celtis australis is known under the following common names:

    • Albanian: carac, Kaliboba;
    • Arabic: الميس (mays);
    • Bulgarian: копривка;
    • Catalan: lledoner;
    • Croatian: koprivić, obični koprivić, ladonja, farikul, fafarikula, pelegrinka, kostela, kostjela, koštela, košćela, koščela crna;
    • Cypriot: κοκκονιά (kokkonia);
    • English: the honeyberry tree, European hackberry, hackberry, nettle tree, Mediterranean hackberry;
    • French: micocoulier;
    • German: Zürgelbaum;
    • Hebrew: מיש‎ (mayish)
    • Hindi: ku, batkar, khark, khirk, roku;
    • Istria: lodogno, boboler;
    • Italian: perlaro, bagolaro;
    • Kashmiri: brimij
    • Montenegrin: košćela;
    • Nepali: khari;
    • Polish: wiązowiec południowy
    • Portuguese: lódão-bastardo, lodoeiro, ginginha-do-rei, agreira;
    • Romanian: sâmbovină
    • Slovenian: koprivovec;
    • Spanish: almez, lodón, ladón, ojaranzo, hojaranzo;
    • Turkish: adi çitlembik;
    • Kurdish: Taug (تاوگ) ;

    Trade names are: nettle wood, brimji.[7]

    Notable trees

    A large specimen planted in 1550 stands before the church in the village perché of Fox-Amphoux in the Provence region of southern France. The tree was 18 m in height with a circumference at breast height of 5 m in 2013.[8] In Islamic tradition, hackberry trees are considered holy and amulets made from their wood are employed to exorcise demons. The hackberry trees on the Temple Mount in Jerusalem are said to be the oldest in the world.[9]

    The fruit and its effects are described in Tennyson's poem The Lotos-Eaters.

    Secondary metabolites

    The leaves of Celtis australis are a rich source of flavonoid C-glycosides.[10][11] Young leaves of Celtis australis from Northern Italy were found to contain the highest amounts of phenolics per gram dry weight. Amounts rapidly decreased until mid-May and after this date the level of phenolics fluctuated but showed no discernible trend. This general trend of high amounts of phenolics in the early growing season and a fast decline affected both caffeic acid derivatives and flavonoids.[12]

    References

    1. ^ 1885 illustration from Prof. Dr. Otto Wilhelm Thomé Flora von Deutschland, Österreich und der Schweiz 1885, Gera, Germany
    2. ^ Bailey, L.H.; Bailey, E.Z.; the staff of the Liberty Hyde Bailey Hortorium. 1976. Hortus third: A concise dictionary of plants cultivated in the United States and Canada. Macmillan, New York.
    3. ^ Hillier Nurseries Ltd. (1977). Hilliers' Manual of Trees & Shrubs, 4th edition, p.70. David & Charles, Newton Abbott, UK. ISBN 0-7153-7460-5
    4. ^ More, D. & White, J. (2003).Trees of Britain & Northern Europe, p. 417. Cassells, London. ISBN 0-304-36192-5.
    5. ^ Keeler, Harriet L. (1900). Our Native Trees and How to Identify Them. New York: Charles Scribner's Sons. pp. 249–252.
    6. ^ Ibn al-'Awwam, Yahya (1864). Le livre de l'agriculture d'Ibn-al-Awam (kitab-al-felahah) (in French). Translated by J.-J. Clement-Mullet. Paris: Paris, A. Franck. pp. 311–312 (ch. 7 - Article 38). OCLC 780050566. (pp. 311-312 (Article XXXVIII)
    7. ^ "Celtis australis (Ulmaceae): Nettle Wood, Brimji" (PDF). Archived (PDF) from the original on 2013-09-27. Retrieved 2012-08-28.
    8. ^ "Micocoulier, Fox-Amphoux (Var)". 24 April 2009.
    9. ^ Jerusalem's Oldest Guardians: Hackberry Trees on the Temple Mount Archived 2022-02-03 at the Wayback Machine, Haaretz
    10. ^ Spitaler, R; Gurschler, S; Ellmerer, E; Schubert, B; Sgarbossa, M; Zidorn, C (2009). "Flavonoids from Celtis australis (Cannabaceae)". Biochemical Systematics and Ecology. 37 (2): 120–121. doi:10.1016/j.bse.2008.11.020. ISSN 0305-1978.
    11. ^ Kaltenhauser, M; Ellmerer, EP; Zidorn, C (2010). "Rhamnopyranosylvitexin derivatives from Celtis australis". Journal of the Serbian Chemical Society. 75 (6): 733–738. doi:10.2298/JSC090817049K. ISSN 1820-7421.
    12. ^ Sommavilla, V; Haidacher-Gasser, D; Sgarbossa, M; Zidorn, C (2012). "Seasonal variation in phenolics in leaves of Celtis australis (Cannabaceae)". Biochemical Systematics and Ecology. 41: 110–114. doi:10.1016/j.bse.2011.12.028. ISSN 0305-1978.
    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Wikipedia authors and editors
    original
    visit source
    partner site
    wikipedia EN

    Celtis australis: Brief Summary

    provided by wikipedia EN

    Celtis australis, the European nettle tree, Mediterranean hackberry, lote tree, or honeyberry, is a deciduous tree native to Southern Europe, North Africa, and Asia Minor. The tree was introduced to England in 1796.

    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Wikipedia authors and editors
    original
    visit source
    partner site
    wikipedia EN

    Celtis australis ( Esperanto )

    provided by wikipedia EO

    Urtikarbo, aŭ suda celtido, estas falfolia arbo indiĝena al suda Eŭropo, Nord-Afriko kaj Anatolio.[2]

    Priskribo

    La arbo povas kreski ĝis 25 m. La arboŝelo estas glata kaj griza, preskaŭ elefanta.[3]

    La sinsekvaj folioj estas mallarĝaj kaj akre dentataj, simile al urtiko, 5–15 cm longe kaj malhele grizverda dum la jaro, senkoloriĝanta al flaveta antaŭ ol fali en aŭtuno.

    La frukto estas malgranda, malhela purpura drupo, 1 cm larĝe, pendanta en mallongaj grapoloj kaj estas tre ŝatata de birdoj kaj aliaj bestoj.

    Bildaro

    Rimarkindaj arboj

    Granda individuo plantita en 1550 staras antaŭ la preĝejo en la surmonteta vilaĝo de Vulpo-Amphoux en la Provenca regiono de suda Francio. La arbo estis 18 m en alto kun trunka diametro de 5 m en 2013.[4]

    Kultivo

    La arbo preferas bondrenitan (sablecan) aŭ loman grundon, inkluzive sennutran; ĝi povas toleri senpluvecon sed ne ombron. Mediteranea klimato estas precipe taŭga por la arbo sed ĝi povas toleri pli malvarman klimatan (USDA Zono 7B).

    Oftaj nomoj

    En aliaj landoj, Celtis australis estas konata laŭ la sekvantaj oftaj nomoj:

    • Araba: السدرة (Sidra)
    • Angla: the honeyberry tree, European hackberry, hackberry, nettle tree, mediterranean hackberry;
    • Franca: micocoulier;
    • Germana: Zürgelbaum;
    • Hindia: ku, batkar, khark, khirk, roku;
    • Itala: perlaro, bagolaro;
    • Nepala: khari;
    • Portugala: lódão-bastardo, lodoeiro, ginginha-do-rei, agreira;
    • Hispana: almez, lodón, ladón, ojaranzo, hojaranzo;
    • Turka: adi çitlembik;
    • Pola: wiązowiec południowy
    • Bulgara: копривка;
    • Kaŝmira: Brimji
    • Serb-kroata: koprivić, obični koprivić, ladonja, farikul, fafarikula, pelegrinka, kostela, kostjela, koštela, košćela, koščela crna;
    • Slovena: koprivovec;

    Komercaj nomoj estas: nettlewood, brimji.[5]

    Uzoj

    Ĝi estas ofte plantita kiel ornama pro longa vivo kaj rezisto al aera poluado. La frukto de ĉi tiu arbo estas dolĉa kaj manĝebla kaj povas esti manĝita ĉu kruda aŭ kuirita.

    Referencoj

    1. Bildo de 1885 de la Profesoro Dro. Otto Wilhelm Thomé, Flaŭro de Germanio, Aŭstrio kaj Svisio, 1885, Gera, Germanio
    2. Bailey, L.H.; Bailey, E.Z.; the staff of the Liberty Hyde Bailey Hortorium. 1976. Hortus third: A concise dictionary of plants cultivated in the United States and Canada. Macmillan, New York.
    3. More, D. & White, J. (2003).Trees of Britain & Northern Europe, p. 417. Cassells, London. (ISBN 0-304-36192-5).
    4. [1]
    5. Celtis australis (Ulmaceae): Nettle Wood, Brimji.
    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Vikipedio aŭtoroj kaj redaktantoj
    original
    visit source
    partner site
    wikipedia EO

    Celtis australis: Brief Summary ( Esperanto )

    provided by wikipedia EO

    Urtikarbo, aŭ suda celtido, estas falfolia arbo indiĝena al suda Eŭropo, Nord-Afriko kaj Anatolio.

    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Vikipedio aŭtoroj kaj redaktantoj
    original
    visit source
    partner site
    wikipedia EO

    Celtis australis ( Spanish; Castilian )

    provided by wikipedia ES
     src=
    El almezal de Mieza, el más extenso de Europa, en pleno parque natural de Arribes del Duero.

    Celtis australis, conocido como lodón,[1]​ almez,[2]aligonero, ledonero, lodoño, quicavero o latonero es una especie de árbol tradicionalmente incluida en la familia de las ulmáceas (Ulmaceae), aunque en la actualidad se incluye dentro de las cannabáceas, una familia próxima. Lodón proviene del cruce del latín lotus y unĕdo con -ōnis (mirra). Nombre que recibía el loto. Es por ello, que posiblemente se trate del árbol al que los clásicos (Heródoto, Dioscórides o Teofrasto) llamaron Loto.

    Almez, su nombre vernáculo más corriente en castellano, proviene del árabe hispano al-máys, del árabe clásico mays,[3]​ que significa literalmente "árbol".

    Descripción

    Morfología

    Es un árbol caducifolio que puede llegar a medir de 20 a 25 m de altura. De tronco recto y corteza gris y lisa, semejante a la del ficus o el haya, sin estrías o hendiduras marcadas; posee una copa redonda y ancha. Sus hojas, de 5 a 15 cm de largo, son alternas, pecioladas y de forma ovo-lanceoladas y delicadamente aserradas, con dientes de punta más clara; el haz es de color verde oscuro algo pubescente y el envés, de color más claro con pilosidad en los nervios. Tienen estípulas caducas.
    Las flores pentámeras son inconspicuas, pues no tienen pétalos y únicamente están formadas por 5 sépalos caducos (flor monoclamídea); son de color amarillo verdoso. El fruto, llamado almeza, almecina o latón, entre otros, es comestible y de sabor agradable parecido al dátil; es una drupa carnosa de alrededor de un centímetro de diámetro, casi negro por fuera y amarillo por dentro en su madurez, con un hueso del tamaño de un grano de pimienta. Crece solitario sobre largos pedúnculos en las axilas de las hojas.

    Florece entre marzo y abril, y sus frutos maduran a finales de verano y en otoño.

     src=
    La corteza de Celtis australis es gris y lisa, semejante a la del haya.
     src=
    En floración
     src=
    Hojas y frutos inmaduros de Celtis australis
     src=
    Frutos maduros y unos aún inmaduros in situ

    Hábitat

    Habita en barrancos, laderas y en las bandas más alejadas de riberas de ríos y arroyos, siendo citado como especie de los bosques de vega mixtos mediterráneos, alamedas hidrófilas y olmedas,[4]​ siempre de climas atemperados. No suele formar bosquetes, apareciendo generalmente aislado sobre suelos sueltos y frescos, incluso pedregosos, independientemente de su naturaleza caliza o silícea.

    Distribución

    Nativo de la cuenca mediterránea y Europa central, hasta altas latitudes.[5]​ Naturalizado y/o cultivado en el resto del mundo.

    Está muy extendido en la región mediterránea y el sudoeste de Asia, empleándose con frecuencia como árbol ornamental en parques y jardines, y en alineación de calles por su tolerancia a la contaminación. Se ha usado tradicionalmente, debido a la buena relación peso-resistencia que tiene su madera, para hacer ciertas herramientas agropecuarias como rastrillos, horcas y sus raíces para elaborar pipas para fumar.

    En España es relativamente frecuente en toda la vertiente mediterránea, Andalucía y Extremadura, y menos abundante en Castilla-La Mancha y Aragón, apareciendo en Madrid en las vegas del sureste, y en Castilla y León, en gargantas de la cara Sur de Gredos y en los Arribes del Duero.

     src=
    Vista del árbol

    Ecología

    Se reproduce tanto por semilla como por estaquilla, y su capacidad para establecerse sobre suelos pedregosos lo hace muy útil en trabajos de restauración y sujeción de terrenos degradados. De él se alimentan las larvas del lepidóptero Hestina persimilis. Es una especie de gran longevidad, pudiendo vivir hasta 600 años.

    Propiedades y usos

    Los frutos, comestibles, se pueden usar para preparar mermeladas.

    La madera, apreciada para trabajos de torneado, se usaba para hacer fustas y látigos.

     src=
    Celtis australis - MHNT

    La corteza y las raíces tienen una esencia, usada como colorante amarillo para tintar la seda.[6]

    Medicinal

    Principios activos: contiene taninos, mucílagos.[6]

    Indicaciones: se usan las hojas como astringente, antidiarreico y antihemorrágico.[6]​ La infusión de sus frutos verdes y de sus hojas se utiliza también como remedio de la disentería y como regulador del flujo menstrual de las mujeres.[7]​ Se recolectan en junio cuando los frutos están todavía inmaduros.

    Otros usos

    Sus ramas verdes se han utilizado tradicionalmente, y aún hoy se utilizan, para fabricar horcas de madera para el manejo de las mieses y la paja. así como bastones.

    Curiosidades

    Castellón de la Plana

    La Mare de Deu del Lledó (almez) es la patrona de Castellón de la Plana, donde hay una basílica con su nombre, ya que la imagen de la Virgen que en ella reside fue encontrada (según cuenta la tradición) entre unos lledoners (denom. en valenciano de "almeces") por el llaurador (denom. en valenciano de "labrador") Perot de Granyana.

    Madrid

    La localidad de Torrelodones recibe su nombre de la Torre de los almeces o de los lodones, figurando este árbol en su escudo. Algunos autores apuntan a que el árbol del escudo de Madrid podría ser también un almez o lodón, y no un madroño. En el Catálogo de Árboles Singulares de la Comunidad de Madrid[8]​ se encuentra incluido un almez de 25 m de altura, otros tantos de diámetro de copa, y casi 4 m de perímetro de tronco, situado en el Paseo del Prado de la capital. Y en el propio Real Jardín Botánico de Madrid existe un ejemplar de almez muy corpulento y de gran altura con otros de menor tamaño.

    Lotófagos

    Durante su regreso de Troya, las naves de Odiseo y sus hombres fueron desviadas por el viento, que las llevó hasta la tierra de los lotófagos o comedores de loto. Algunos estudiosos piensan que el loto podría ser la almecina, el fruto del almez.

    Taxonomía

    Celtis australis fue descrita por Carlos Linneo y publicado en Species Plantarum 2: 1043. 1753.[9]

    Cariotipo

    Número de cromosomas de Celtis australis (Fam. Ulmaceae) y táxones infraespecíficos: 2n=20[10]

     src=
    Almez en el Real Jardín Botánico de Madrid
    Etimología

    Celtis: nombre genérico que deriva de céltis f. – lat. celt(h)is = en Plinio el Viejo, es el nombre que recibía en África el "lotus", que para algunos glosadores es el azufaifo (Ziziphus jujuba Mill., ramnáceas) y para otros el almez (Celtis australis L.)[11]

    australis: epíteto latino que significa "del sur".[12]

    Taxones infraespecíficos
    Sinonimia
    subsp. caucasica (Willd.) C.C.Towns.
    • Celtis arcata Buch.-Ham. ex Wall.
    • Celtis caucasica Willd.
    • Celtis caucasica var. caudata Planch.
    • Celtis caucasica subsp. caudata (Planch.) Grudz.
    • Celtis inglisii Royle

    Nombres vernáculos

    • Castellano: aladonero, alatón (fruto), alatonero, aligonero, alirón, alironero, allatonero, almarzo, almecina, almecina (fruto), almecinero, almecino, almedinero, almeiso, almencino, almencín, almerguinero, almerino, almeso, almez, almeza, almeza (fruto), almez colorado, almezo, almiguinal, almiguino, armez, bagolaro, bermejo, bolitas de aligón, chilindronar, cupillo, hojaranzo, ladón, ladonero, laironero, latón, latonero, latones (fruto), ledón, ledonero, lidonero, lirón, lirón (fruto), lironero, llidonero, llidones, lodón, lodobo, lodoñero, lodoño, lotono, loto-árbol, melmez, memencina (fruto), mermece, mermecilla, mermecina, mermecino, mermez, mermés, ojaranzo, pomal, pomo, quincabero. Los nombres en cursiva corresponden a los más corrientes/extendidos en España[15]​ En la depresión del Salado (Buenos Aires, Argentina) se lo conoce popularmente como "tala negro".

    Referencias

    1. https://dle.rae.es/?w=lodo%C3%B1o&m=form
    2. Nombre vulgar preferido en castellano, en Árboles: guía de campo; Johnson, Owen y More, David; traductor: Pijoan Rotger, Manuel, ed. Omega, 2006. ISBN 978-84-282-1400-1. Versión en español de la Collins Tree Guide.
    3. Breve Diccionario Etimológico de la Lengua Castellana, Corominas J., Madrid, 1973
    4. "Vegetación de Ribera de la Mitad Norte Española". Lara, F.; Garilleti, R., y Calleja, J.A.; Monografías CEDEX; M81
    5. Celtis australis en The Euro+Medit Plantbase
    6. a b c «Celtis australis». Plantas útiles: Linneo. Archivado desde el original el 23 de noviembre de 2010. Consultado el 27 de noviembre de 2009.
    7. Quer J., Flora Española o Historia de las Plantas que se crían en España, t. IV, p.106, Madrid, 1762-84
    8. Decreto 18/1992, de 26 de marzo de la Comunidad de Madrid por el que se aprueba el Catálogo Regional de especies amenazadas de fauna y flora silvestres y se crea la categoría de árboles singulares.
    9. «Celtis australis». Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. Consultado el 24 de mayo de 2013.
    10. Datos cariológicos de algunas plantas salmantinas. Sánchez Anta, M. A., F. Gallego Martín & F. Navarro Andrés (1987), Stud. Bot. Univ. Salamanca 6:, p. 169-171
    11. En Plantas Vasculares
    12. Rn Epítetos Botánicos
    13. Celtis en The Plant List
    14. Celtis australis en The Plant List
    15. «Celtis australis». Real Jardín Botánico: Proyecto Anthos. Consultado el 24 e mayo de 2013.

     title=
    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Autores y editores de Wikipedia
    original
    visit source
    partner site
    wikipedia ES

    Celtis australis: Brief Summary ( Spanish; Castilian )

    provided by wikipedia ES
     src= El almezal de Mieza, el más extenso de Europa, en pleno parque natural de Arribes del Duero.

    Celtis australis, conocido como lodón,​ almez,​ aligonero, ledonero, lodoño, quicavero o latonero es una especie de árbol tradicionalmente incluida en la familia de las ulmáceas (Ulmaceae), aunque en la actualidad se incluye dentro de las cannabáceas, una familia próxima. Lodón proviene del cruce del latín lotus y unĕdo con -ōnis (mirra). Nombre que recibía el loto. Es por ello, que posiblemente se trate del árbol al que los clásicos (Heródoto, Dioscórides o Teofrasto) llamaron Loto.

    Almez, su nombre vernáculo más corriente en castellano, proviene del árabe hispano al-máys, del árabe clásico mays,​ que significa literalmente "árbol".

    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Autores y editores de Wikipedia
    original
    visit source
    partner site
    wikipedia ES

    Almeza ( Basque )

    provided by wikipedia EU

    Almeza edo basaka (Celtis australis) Cannabaceae familiako zuhaixka da, Mediterraneoan jatorria duena. Landare apaingarri moduan erabiltzen dute. Izena arabierazko al máys (euskaraz: zuhaitz) hitzetik dator. Zuhaitz handiak izaten dira, pagoaren antzeko azala dutenak, fruitu beltzaxkak eta jateko onak ematen dituztenak.[1]

    Erreferentziak


    Biologia Artikulu hau biologiari buruzko zirriborroa da. Wikipedia lagun dezakezu edukia osatuz.
    (RLQ=window.RLQ||[]).push(function(){mw.log.warn("Gadget "ErrefAurrebista" was not loaded. Please migrate it to use ResourceLoader. See u003Chttps://eu.wikipedia.org/wiki/Berezi:Gadgetaku003E.");});
    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Wikipediako egileak eta editoreak
    original
    visit source
    partner site
    wikipedia EU

    Almeza: Brief Summary ( Basque )

    provided by wikipedia EU

    Almeza edo basaka (Celtis australis) Cannabaceae familiako zuhaixka da, Mediterraneoan jatorria duena. Landare apaingarri moduan erabiltzen dute. Izena arabierazko al máys (euskaraz: zuhaitz) hitzetik dator. Zuhaitz handiak izaten dira, pagoaren antzeko azala dutenak, fruitu beltzaxkak eta jateko onak ematen dituztenak.

    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Wikipediako egileak eta editoreak
    original
    visit source
    partner site
    wikipedia EU

    Euroopankeltis ( Finnish )

    provided by wikipedia FI
     src=
    Euroopankeltiksen kuvaus.

    Euroopankeltis (Celtis australis) on jalavakasvien tai hamppukasvien heimoon sijoitettu puu, joka kasvaa luontaisena Etelä-Euroopassa, Pohjois-Afrikassa ja Lounais-Aasiassa. Sitä tavataan pääasiassa Välimeren tuntumassa Portugalista ja Marokosta itään. Istutettuna puuta tavataan myös Keski- ja Länsi-Euroopassa. [2]

    Ulkonäkö ja koko

     src=
    Euroopankeltiksen lehtiä.

    Euroopankeltiksen runko kasvaa vankaksi ja on sileäkaarnainen, hopeanharmaa. [2] Puu kasvaa korkeimmillaan 20-metriseksi. [3] Laji muistuttaa jonkin verran Pohjois-Amerikassa esiintyvää keltislajia amerikankeltistä (Celtis occidentalis), jonka kaarna on kuitenkin selvästi kyhmyinen. Euroopankeltiksen soikeiden sahalaitaisten lehtien kärki on pitkä ja kapea. Lehtien yläpinta on karhea kovatyvisten karvojen vuoksi. Puun hedelmä on mehevä ja marjaa muistuttava. [2]

    Euroopankeltiksen hedelmät ovat rypäleenkaltaisia ja kypsinä väriltään ruskeanmustia. Ne ovat syömäkelpoisia ihmiselle, mutta hyvin vähän käytettyjä. Siemenistä on silti mainintoja jo muinaisissa egyptiläisten ruokaohjeissa. [3]

    Lähteet

    1. Celtis australis IUCN Red List of Threatened Species. International Union for Conservation of Nature, IUCN, Iucnredlist.org. (englanniksi)
    2. a b c Mitchell, A. & Wilkinson, J. (suomentanut A. Kurtto): Euroopan puuopas, s. 159. Helsinki: Kustannusosakeyhtiö Otava, 2009. ISBN 951-1-14705-6.
    3. a b Perttula, P., Perttula, H. & Fragman-Sapir, O.: Itäisen Välimeren kasviopas. Helsinki: Multikustannus, 2008. ISBN 978-952-468-194-0.
    Tämä kasveihin liittyvä artikkeli on tynkä. Voit auttaa Wikipediaa laajentamalla artikkelia.
    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Wikipedian tekijät ja toimittajat
    original
    visit source
    partner site
    wikipedia FI

    Euroopankeltis: Brief Summary ( Finnish )

    provided by wikipedia FI
     src= Euroopankeltiksen kuvaus.

    Euroopankeltis (Celtis australis) on jalavakasvien tai hamppukasvien heimoon sijoitettu puu, joka kasvaa luontaisena Etelä-Euroopassa, Pohjois-Afrikassa ja Lounais-Aasiassa. Sitä tavataan pääasiassa Välimeren tuntumassa Portugalista ja Marokosta itään. Istutettuna puuta tavataan myös Keski- ja Länsi-Euroopassa.

    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Wikipedian tekijät ja toimittajat
    original
    visit source
    partner site
    wikipedia FI

    Micocoulier de Provence ( French )

    provided by wikipedia FR

    Celtis australis

    Le Micocoulier de Provence ou Micocoulier du Midi (Celtis australis) est une essence subtropicale et de climat tempéré doux. Il appartient à la famille des Cannabaceae (anciennement aux Ulmaceae). Son fruit est comestible et son bois était réputé pour de nombreux usages. C'est une espèce en déclin en Europe.

    Description

     src=
    Port hivernal, ici au parc de l'épinette à Libourne (Gironde, Nouvelle Aquitaine)

    Le micocoulier est un arbre à feuilles caduques aujourd'hui apprécié comme arbre d'ornement dans le paysage méditerranéen où il peut vivre jusqu'à 600 ans.

    Au fur et à mesure de son développement, il prend un port arrondi et étalé et peut facilement atteindre 15 à 25 m en hauteur (30 m plus exceptionnellement)[1] et 8 à 10 m en diamètre dans son milieu d'origine (Europe du Sud et Asie mineure). Dans les régions fraîches, il garde cependant une petite taille[2].

    Élancé et régulier, le tronc qui atteint facilement 1 m de diamètre, montre à la base d'importants contreforts. Son écorce grisâtre, marquée de protubérances, ressemble à celle du hêtre. Mais elle n'est jamais aussi rugueuse et boursoufflée (avec l'âge) que celle de son cousin le micocoulier de Virginie[2].

    Les branches se terminent par des rameaux flexibles, un peu en zigzag et pendants, disposés dans un même plan comme les feuilles, disposées en deux séries diamétralement opposées.

     src=
    Rameau de micocoulier avec jeunes fruits (dits « Lladoun » dans le Roussillon et en Catalan)[3].

    Ces feuilles asymétriques à leur base, ovales, dentées et alternes sont rêches et ont trois nervures partant de leur base[4]. Leur forme évoquent celle de la feuille dl'ortie, le nom anglais le plus courant de l'arbre est d'ailleurs nettle tree (« arbre-ortie »).

    Cet arbre monoïque produit, au printemps, de petites fleurs vertes pollinisées par le vent.

    Les fruits sont charnus et comestibles, très appréciés par la faune. On nomme ces drupes (de 10 à 12 mm de diamètre) des micocoules (ou « Lladoun » dans le Roussillon et en Catalan, en référence au nom catalan du micocoulier qui est « Lladoner »)[3]. Leurs caractéristiques physiques varient selon les régions et les contextes, mais à titre d'exemple, pour des fruits bien murs récoltés en Turquie à Kastamonu, la micocoule était en moyenne longue de 9,34 mm, pour un diamètre de 8,07 mm, un volume de 277 mm3 et un poids de 0,233 grammes [5].
    L'observation de fruits humidifiés montre que quand la teneur en eau croît de 15,25 % à 50,42 %, la densité apparente du fruit diminue de 595,1 à 535,9kg/m3, la densité du fruit passant de 826,1 à 1105,9 kg/m3 [5].

    Espèces hôtes

    L'arbre nourrit notamment les larves (chenilles) de lépidoptère dont celles de Hestina persimilis (en) et, plus rarement, celles de la Grande Tortue (Nymphalis polychloros) et de l'Échancrée (Libythea celtis)[6].

    Au milieu du XXème siècle, dont dans la région de Banyuls et à Sorède en particulier où toutes les vielles souches en contenaient, les naturalistes constatent que les souches anciennes et vieux troncs anciennes de Micocoulier de Provence sont de plus en plus souvent colonisées par des termites (Kalotermes flavicollis Fab. et Beticulitermes lucifugus L., deux espèces que l'on trouve aussi dans les vignes de la région où elles font alors localement d'importants dégâts)[7],[8].

    Sylviculture

    Le micocoulier est un arbre de croissance rapide. Il apprécie les sols humides bien drainés (sableux ou limoneux) y compris les sols pauvres ; il peut tolérer la sécheresse, mais pas l'ombre. Le climat méditerranéen est particulièrement adapté mais il peut tolérer un climat plus froid (USDA Zone 7B) s'il n'est pas exposé à des longues périodes de gel. Il se reproduit aussi bien par semis que par boutures.

    Répartition géographique

    Son aire d'origine semble être un étroit ruban presque circumméditerranéen (en vert sur la carte), ce qui pourrait influencer la génétique de l'espèce (encore mal cernée, mais quelques études ont été faites, par exemple en 2011 pour Celtis australis L. et Celtis occidentalis L. en Egypte)[9]. Cette essence des climats subtropicaux à tempérés doux est également aujourd'hui retrouvée sur une aire plus large, dont en France où il a été introduit un peu partout dans sa moitié sud ; et bien plus loin, des contreforts de l’Himalaya en Inde[10] jusqu'au Pakistan[11].

     src=
    Aire de répartition du micocoulier de Provence.
    Légende :
    : Aire d'origine et répartition naturelle.
    : Population isolée.
    : Population introduite (par synanthropie).

    Utilisation

    L'espèce ne semble pas avoir été exploitée médicinalement, mais son fruit est nutritif, et on a montré que cet arbre produit des flavonoides [12].

    Bois d'artisanat, d'industrie et de chauffage

    Tandis que son bois à la fois dur, résistant et souple convient parfaitement à la confection de manches d'outils, de cannes (à marcher) ou d'avirons[13], ses branches remarquablement élastiques fournissent un matériau particulièrement adapté à la fabrication de manches de fouet, sticks, cravaches, instruments de musique, roues de charrette et cannes à pêche.

    Pour certains de ces emplois, l'arbre était arrosé pour en accélérer la croissance. Pour le tressage du bois, les branches sont fendues pour n'en conserver que le pourtour dont les lamelles sont encore assouplies à la vapeur avant d'être tressées.

    L'industrie du bois de micocoulier était très développé en Italie et dans le Roussillon en France au XIXème siècle et localement jusque dans les années 1920[3]. Elle a décliné au début du XXème siècle face à la concurrence italienne qui disposait d'une qualité de bois supérieure[3], puis en raison du recul de l'utilisation des chevaux et de l'apparition du plastique et d'autres substitut au bois de micocoulier.

    Il subsiste à Sorède, dans les environs de Perpignan, un atelier[14] qui est peut-être le dernier au monde à travailler le micocoulier comme on le faisait dès le XIIIe siècle dans la région notamment pour fabriquer des cravaches[15]. Tandis qu'à Sauve, dans le Gard, le micocoulier est encore cultivé pour la fabrication traditionnelle des fourches[16],[17],[15].

    Usages alimentaires

    « Les bourgeons floraux, les jeunes feuilles et les jeunes micocoules (dont le noyau n'est pas encore lignifié) ont un goût très agréable rappelant la noisette et peuvent s'ajouter aux salades[18] ».

    Verts, les fruits sont assez acides[19], mûrs et devenus brun foncé, ils sont sucrés et acquièrent un goût de pomme caramélisée[20]. Ils sont utilisés pour fabriquer des desserts et des produits de boulangerie. Récoltés très mûrs, ils ont surtout servi à aromatiser une eau-de-vie[18]. En Provence, on en fait encore des confitures, et ils entrent dans la composition de crèmes pour le corps et/ou les mains[19].

    Des fruits (mésocarpes) bien murs récoltés en Turquie à Kastamonu ont fait l'objet d'une analyse nutritionnelle par FikretDemı & al. en 2002[5]. D'autres analyses nutritionnelles et physico-chimiques ont été faites en 2017 sur des feuilles et fruits collectés en Croatie[21]. Leurs teneurs en eau, en fibres totales, en protéines, en vitamines, en minéraux et phénols ont été mesurées, concluant que le micocoulier bien que peu utilisé dans l'alimentation est une source potentielle « précieuse de fibres alimentaires, de protéines et de vitamines, et de pigments tels que la lutéine, le -carotène, la zéaxanthine et les tocophérols »[22]. Les taux de phénols et de divers éléments varient dans les feuilles et les mésocarpes selon leur stade de croissance[22]. Des propriétés antioxydantes, faiblement antimicrobiennes et antifongiques ont été mises en évidence dans les extraits aqueux et éthanoliques de fruits et de feuilles, avec d'importantes différences selon le stade de croissance, probablement notamment liés à l'épicatéchine, l'acide gallique, l'acide vanillique, du 3,4-dihydroxybenzaldéhyde, de la delphinidine-3,5-di-O-glucoside, de la cyanidine-3,5-di-O-glucoside et de la pélargonidine-3,5-di-O-glucoside[22] ; l'extraction des molécules antioxydantes était plus efficace à l'eau pour le mésocarpe, mais bien plus efficace dans de l'alcool à 70% pour les feuilles, et ce sont les feuilles collectées en octobre qui en contenaient le plus[22]. Les auteurs recommandent d'autres études pour expliquer l'activité de ces extraits éthanoliques[22].

    Alimentation animale

    Le feuillage pouvait servir de fourrage autrefois et la racine fournissait une teinture jaune[13].

    Utilisations paysagères

    Réputé résistant à la pollution, on l’utilise comme arbre d'alignement ou comme arbre d’ornement en Europe, et il l'était depuis longtemps dans les communes du sud de la France. Il est aussi planté plus au Nord, comme dans les rues de Paris où il est devenu commun. Il est aussi utilisé dans les travaux de restauration et de sécurisation des sols dégradées.

    Micocoulier et pollution

    En 2016, sous serre et durant 6 mois, des plants de micocouliers (Celtis australis L.) âgés de 1 an ont été plantés dans des sols à taux élevées de plomb (Pb) et de Cadmium disponibles élevés, et irrigués par des eaux contaminées en ces deux métaux (0,15 ou 30 mg/L de Pb et/ou 0 ou 5 mg L/1 de Cd. Ils ont été comparés entre eux et à un groupe témoin non-exposé. Les racines ont captés ces 2 métaux, rapidement retrouvés dans les feuilles. Des effets et interaction biologiques (avec synergies aggravantes quand les deux métaux sont conjointement présents) ont été constatés : diminution de croissance des feuilles, de leur photosynthèse, de leur valeur SPAD (Soil and plant analysis development), de leur conductance de l'eau, ainsi que des symptômes chlorotiques et nécrotiques, accompagnés d'une augmentation de la proline et des sucres solubles dans les feuilles (surtout lors de l'interaction de 5 mg L -1 Cd et 30 mg L -1 Pb dans cette expérience). Mais les plants ont résisté à ces niveaux de pollution de l'eau, faisant conclure que cette essence est « relativement tolérante à des niveaux élevés de Pb et de Cd »[11].

    En 2017, une étude a mesuré les taux de métaux lourds dans des échantillons de feuilles lavées, branches et écorces de micocoulier (en les comparant avec une analyse de sol local) dans 40 localités différentes de la région d'Istanbul en Turquie[23]. Une corrélation directe a été trouvée entre l'accumulation de métaux lourds par l'arbre et l'intensité de la pollution de l'air et du sol, la densité du trafic et la proximité de l'arbre avec un bord de route. Des taux élevés de Pb (14,90 ± 2,96 g/g), de Cd (0,65 ± 0,13 g/g), de Cu (cuivre) (19,94 ± 1,17 g/g) et de Zn (Zinc) (42,53 ± 3,08 g/g) ont été mesurés dans feuilles de micocoulier les plus exposés à la pollution routière. Selon les auteurs le micocoulier (et son écorce notamment) peut être utilisé pour la biosurveillance de la pollution, pour au moins 4 métaux toxiques (Cd, Cu, Pb et Zn)[23] ; les feuilles accumulent peu le Cadmium (0,30 ± 0,06 g/g) et le Cuivre (5,99 ± 0,21 g/g) par rapport au bois et à l'écorce, et les branches bioaccumulent moins le Plomb (1,19 ± 0,12 g/g) et le Zinc (14,34 ± 0,71 µg/g) que les autres parties de l'arbre analysée[23].

    Espèce en déclin

    Au XXème siècle, bien qu'utilisée comme arbre urbain hors de son aire naturelle de répartition, cette essence est globalement en recul en Europe[24]. Comme le platane, il pourrait être vulnérable à de nouveaux pathogènes. Plusieurs espèces de termites se sont montrées capables de l'attaquer en France, et dans le bois de micocouliers dépérissant des bactéries de types phytoplasme (phytopathogène liés à la jaunisse de l'aster et à diverses maladies de végétaux) ont été trouvées. L'analyse génétique de ces souches a montré qu'elles appartenaient à deux sous-groupes apparentés au groupe aster yellows (16SrI). Ces bactéries étaient déjà présents dans les plants de micocouliers (symptomatiques et asymptomatiques), et elles ont été retrouvées dans tous les échantillons de racines collectés en hiver. Des phytoplasmes du groupe de la maladie du pêcher X (16SrIH) ont aussi été trouvés (dans quatre de 10 échantillons de racines), ainsi que des phytoplasmes du groupe des jaunisses de l'orme (16SrV) (dans 5 échantillons de racines)[24].

    Micocoulier, archéologie et paléoclimats

    On a récemment (2018) étudié les changements moléculaires et isotopiques survenant durant la combustion ou carbonisation de différentes parties (bois, feuilles) du Micocoulier de Provence[25]. Ce dernier contient des cires constituées de lipides qui sont notamment des n-alcanes et des acides n-alcanoïques (gras). Or, les n-alcanes résistant mieux à la dégradation microbienne que leurs précurseurs lipidiques comme les acides gras[26], ils sont utilisés comme biomarqueurs pour reconstruire l'histoire végétale passées (et donc les changements climatiques) via l'étude des sédiments[27]. Le Micocoulier produit au feu une matière organique se conservant bien dans les « couches noires archéologiques »[25].

    En littérature et dans la culture

     src=
    La Collégiale Saint-Pierre, parfois appelée aussi Église Saint-Pierre-aux-Liens, à Six-Fours-les-Plages (Var, Provence maritime), avec son grand micocoulier centenaire ombrageant son entrée actuelle.

    On l'a vu, en Provence on utilise encore le micocoulier, son bois et ses fruits. « Le micocoulier y dispute au platane son caractère universel et emblématique de la Provence des villages »[19], alors même qu'il y est probablement plus ancien que celui-ci. L'un et l'autre y sont en tout cas bien appréciés pour leur ombrage dense et frais dans les pays de soleil subtropical, et du fait que son pollen est moins allergisant que celui d'autres essences, ainsi que par la qualité de son ombre, il fait partie de ce qu'on appelle en Provence les « arbres à sieste »[2]. Sur les places des villages provençaux, ou près de l'église, trônent souvent un ou plusieurs micocouliers centenaires, comme c'est par exemple le cas de la Collégiale Saint-Pierre à Six-Fours-les-Plages.

    La littérature provençale témoigne d'ailleurs à l'envi de la place importante voire centrale qu'occupe le micocoulier dans les modes de vie et la culture des provençaux, et d'abord dans l’œuvre du chantre de la Provence Frédéric Mistral, et à plusieurs reprises dans de nombreuses créations, au premier rang desquelles son poème épique et grand'œuvre Mirèio (Mireille)[19]. D'ailleurs, la maison de Mirèio et de ses parents, où elle rencontrera Vincèn (Vincent) et l'aimera immédiatement, s'appelle le Mas dei Falabrègo (soit « le Mas des Micocoules »), [voir la section Mireio de l'article consacré à la littérature provençale].

    Galerie

    Notes et références

    1. (en) Serge Muller, « Quel est cet arbre dans ma ville ? Le micocoulier de Provence, l’arbre servant à fabriquer fourches et cravaches », sur The Conversation (consulté le 6 août 2021).
    2. a b et c Stéphane, « Micocoulier : plantation, entretien, culture », sur gerbeaud.com, 30 mars 2018 (consulté le 21 mai 2021).
    3. a b c et d Auguste Chevalier, Louis Soursac et Viator, « Utilisation du Bois de Micocoulier en France », Journal d'agriculture traditionnelle et de botanique appliquée, vol. 2, no 15,‎ 1922, p. 643–648 (DOI , lire en ligne, consulté le 6 août 2021).
    4. Nicole Tonelli, François Gallouin, Des fruits et des graines comestibles du monde entier, Lavoisier, 2013, p. 439.
    5. a b et c (en) « Nutritional and physical properties of hackberry (Celtis australis L.) », Journal of Food Engineering, vol. 54, no 3,‎ 1er septembre 2002, p. 241–247 (ISSN , DOI , lire en ligne, consulté le 6 août 2021).
    6. Tautel C & Minet J (2009) Coexistence, surCeltis australis, des chenilles de Nymphalis polychloros et de Libythea celtis ; Oreina|URL=https://oreina.org/docs/Tautel2009a.pdf.
    7. Gaston Richard, Jean Théodoridès, Y Campana-Rouget, Paul Bougis, C Delamare Deboutteville. Documents faunistiques et écologiques : les termites à Banyuls. Vie et Milieu, Observatoire Océanologique - Laboratoire Arago, 1950, 1, pp.95-101. hal-02504976 | URL=https://hal.sorbonne-universite.fr/hal-02504976/document
    8. (en) A. Bertaccini, L. Mittempergher et M. Vibio, « Identification of phytoplasmas associated with a decline of European hackberry (Celtis australis) », Annals of Applied Biology, vol. 128, no 2,‎ avril 1996, p. 245–253 (ISSN et , DOI , lire en ligne, consulté le 6 août 2021).
    9. (en) Taha Shahat M.A. El-Alfy, Hamida Mohamed A. El-Gohary, Nadia Mohamed Sokkar et Sahar Abd El-Tawab, « Botanical and genetic characteristics of Celtis australis L. and Celtis occidentalis L. grown in Egypt », Bulletin of Faculty of Pharmacy, Cairo University, vol. 49, no 1,‎ juin 2011, p. 37–57 (DOI , lire en ligne, consulté le 6 août 2021).
    10. Singh, B., Bhatt, B. P., & Prasad, P. (2006). Variation in seed and seedling traits of Celtis australis, a multipurpose tree, in Central Himalaya, India. Agroforestry Systems, 67(2), 115-122.
    11. a et b Hatamian, M., Nejad, A. R., Kafi, M., Souri, M. K., & Shahbazi, K. (2020). Interaction of lead and cadmium on growth and leaf morphophysiological characteristics of European hackberry (Celtis australis) seedlings. Chemical and Biological Technologies in Agriculture, 7(1), 1-8.
    12. Spitaler, R., Gurschler, S., Ellmerer, E., Schubert, B., Sgarbossa, M., & Zidorn, C. (2009). Flavonoids from Celtis australis (Cannabaceae). Biochemical Systematics and Ecology, 37(2), 120-121.
    13. a et b Michel Caron, « Micocoulier, définition », sur futura-sciences.com, section "planète" (consulté le 21 mai 2021).
    14. « Etablissement, service et d'aide par le travail (ESAT) à Sorède », sur apajh-sorede.fr (consulté le 20 novembre 2020).
    15. a et b Serge Muller, « Quel est cet arbre dans ma ville ? Le micocoulier de Provence », (dont 2 vidéos sur la fabrication, l'une de fourches et l'autre de cravaches), sur theconversation.com, 12 juillet 2020 (consulté le 20 novembre 2020).
    16. « L'industrie des fourches de Sauve en 1927 », sur nemausensis.com (consulté le 20 novembre 2020).
    17. François Condotta, « Sauve : à la fourche des micocouliers », Midi libre,‎ 17 août 2013 (lire en ligne, consulté le 9 septembre 2020).
    18. a et b Nicole Tonelli, François Gallouin, Des fruits et des graines comestibles du monde entier, Lavoisier, 2013, p. 442.
    19. a b c et d « Micocoulier en Provence », sur Provence7.com (consulté le 21 mai 2021).
    20. François Couplan, Eva Styner, Guide des plantes sauvages comestibles et toxiques, Delachaux et Niestlé, 1994, p. 168.
    21. Les fruits ont été collectés en Istrie dans le village de Marasi près de Vrsar
    22. a b c d et e (en) Ajda Ota, Ana Miklavčič Višnjevec, Rajko Vidrih et Željko Prgomet, « Nutritional, antioxidative, and antimicrobial analysis of the Mediterranean hackberry ( Celtis australis L.) », Food Science & Nutrition, vol. 5, no 1,‎ janvier 2017, p. 160–170 (PMID , PMCID , DOI , lire en ligne, consulté le 6 août 2021).
    23. a b et c (en) Azim Ozturk, Celal Yarci et Ibrahim Ilker Ozyigit, « Assessment of heavy metal pollution in Istanbul using plant ( Celtis australis L.) and soil assays », Biotechnology & Biotechnological Equipment, vol. 31, no 5,‎ 3 septembre 2017, p. 948–954 (ISSN et , DOI , lire en ligne, consulté le 6 août 2021).
    24. a et b (en) A. Bertaccini, L. Mittempergher et M. Vibio, « Identification of phytoplasmas associated with a decline of European hackberry (Celtis australis) », Annals of Applied Biology, vol. 128, no 2,‎ avril 1996, p. 245–253 (ISSN et , DOI , lire en ligne, consulté le 6 août 2021).
    25. a et b (en) Margarita Jambrina-Enríquez, Antonio V. Herrera-Herrera et Carolina Mallol, « Wax lipids in fresh and charred anatomical parts of the Celtis australis tree: Insights on paleofire interpretation », Organic Geochemistry, vol. 122,‎ août 2018, p. 147–160 (DOI , lire en ligne, consulté le 7 août 2021).
    26. (en) P.A. Cranwell, « Diagenesis of free and bound lipids in terrestrial detritus deposited in a lacustrine sediment », Organic Geochemistry, vol. 3, no 3,‎ septembre 1981, p. 79–89 (DOI , lire en ligne, consulté le 7 août 2021).
    27. (en) Philip A Meyers, « Applications of organic geochemistry to paleolimnological reconstructions: a summary of examples from the Laurentian Great Lakes », Organic Geochemistry, vol. 34, no 2,‎ février 2003, p. 261–289 (DOI , lire en ligne, consulté le 7 août 2021).

    Voir aussi

    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Auteurs et éditeurs de Wikipedia
    original
    visit source
    partner site
    wikipedia FR

    Micocoulier de Provence: Brief Summary ( French )

    provided by wikipedia FR

    Celtis australis

    Le Micocoulier de Provence ou Micocoulier du Midi (Celtis australis) est une essence subtropicale et de climat tempéré doux. Il appartient à la famille des Cannabaceae (anciennement aux Ulmaceae). Son fruit est comestible et son bois était réputé pour de nombreux usages. C'est une espèce en déclin en Europe.

    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Auteurs et éditeurs de Wikipedia
    original
    visit source
    partner site
    wikipedia FR

    Lodoeiro ( Galician )

    provided by wikipedia gl Galician
    Lledoner (Celtis australis) de Can Pujol.jpg

    O lodoeiro ou lodón bravo (Celtis australis), é unha especie pertencente á familia Ulmaceae, aínda que algúns autores a inclúen nas Cannabaceae. En Galiza aparece soamente como ornamental, sendo común coma árbore de beirarrúa.

    Nome galego

    A RAG recolle os termos lodoeiro e lodón[1]. A publicación Termos esenciais de Botánica da Universidade de Santiago de Compostela recolle ademais o termo virgondoiro e a variante dialectal lidueiro. Nalgúns vocábulos aparece como lamigueiro, pero cómpre non confundilo coas árbores do xénero Populus, tamén chamados chopos.

    Descrición

    Morfoloxía

    É unha árbore caducifolia que pode chegar a medir entre 20 e 25 metros de altura, de tronco recto e casca cinsenta e lisa, semellante á da faia, sen fendas ou engurras; posúe unha copa arredondada e larga. As follas, de 5 a 15 cm de longo, son alternas, pecioladas e de forma ovo-lanceoladas e delicadamente serradas, con dentes de punta máis clara; a face é de cor verde escura algo pubescente e o envés, de cor máis clara con pilosidade nos nervios. Ten estípulas caedizas.
    As flores pentámeras son inconspicuas, pois non teñen pétalos e o único periantio está formado por 5 sépalos caducos; son de cor amarela verdosa. O froito, é comestíbel e de sabor agradábel; é unha drupa carnosa de arredor dun centímetro de diámetro, case negro por fóra e amarelo no miolo cando está ben chegado, cunha carabuña do tamaño dun gran de pementa. Medra solitario sobre longos pedúnculos nas axilas das follas.

    Florea entre marzo e abril, e os seus froitos chegan a fins do verán e polo outono.

    Cariotipo

    Táxones infraespecíficos

    Sinonimia

    Hábitat

    Medra en cavorcos, abas e nas bandas máis afastadas das orelas de ríos e regueiros, sendo citado coma especie dos bosques de ribeira mediterráneos, formacións de lamigueiros hidrófilas e de ulmeiros[5], sempre de climas temperados. Non adoita formar bosques, aparecendo xeralmente illado sobre solos soltos e frescos, incluso pedrentos, independientemente da súa natureza calcaria ou silícea.

    Distribución

    Nativo da Conca Mediterránea e Europa central, até altas latitudes[6]. Naturalizado e/ou cultivado no resto do mundo.

    Está moi estendido na rexión mediterránea e o suroeste de Asia, empregándose acotío coma árbore ornamental en parques e xardíns, e na aliñación de rúas pola súa tolerancia á contaminación. Tense usado tradicionalmente, por mor á boa relación peso-resistencia que ten a súa madeira, para facer certas ferramentas agropecuarias como angazos, forcas e as súas raíces para elaborar pipas para fumar.

    Na península Ibérica é relativamente frecuente en toda a vertente mediterránea, Andalucía e Estremadura. En Galiza é máis común coma ornamental.

    Ecoloxía

    Reprodúcese tanto por semente como por esgallo, e a súa capacidade para se establecer sobre solos predrentos faino moi útil en traballos de restauración e suxeición de terreos degradados. Del aliméntanse as larvas do lepidóptero Hestina persimilis.

    Propiedades

    Principios activos: contén taninos e mucilaxes.[7]

    Notas

    1. http://www.realacademiagalega.org/dicionario#searchNoun.do?nounTitle=lodoeiro
    2. Datos cariológicos de algunas plantas salmantinas. Sánchez Anta, M. A., F. Gallego Martín & F. Navarro Andrés (1987), Stud. Bot. Univ. Salamanca 6:, p. 169-171
    3. Celtis en The Plant List
    4. Celtis australis en The Plant List
    5. "Vegetación de Ribera de la Mitad Norte Española". Lara, F.; Garilleti, R., y Calleja, J.A.; Monografías CEDEX; M81
    6. Celtis australis en The Euro+Medit Plantbase
    7. "Celtis australis". Plantas útiles: Linneo (en castelán). Arquivado dende o orixinal o 23/11/2010. Consultado o 27/11/2009.
    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Autores e editores de Wikipedia
    original
    visit source
    partner site
    wikipedia gl Galician

    Lodoeiro: Brief Summary ( Galician )

    provided by wikipedia gl Galician
    Lledoner (Celtis australis) de Can Pujol.jpg

    O lodoeiro ou lodón bravo (Celtis australis), é unha especie pertencente á familia Ulmaceae, aínda que algúns autores a inclúen nas Cannabaceae. En Galiza aparece soamente como ornamental, sendo común coma árbore de beirarrúa.

    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Autores e editores de Wikipedia
    original
    visit source
    partner site
    wikipedia gl Galician

    Crni koprivić ( Croatian )

    provided by wikipedia hr Croatian

    Crni koprivić (južnjački koprivić, crna košćela, crna kostela, crna kopriva, fafarinka, lat. Celtis australis L.), je bjelogorično stablo koje može narasti 20-25 metara visine.

    Lišće: Jednostavno, izmjenično, oštro nazubljeno, grubo na vršcima, ima dlačice s donje strane, 5 do 15 cm dužine i tamnosivo/zeleno tijekom sezone, blijedi do svijetložute boje prije nego što otpadne ujesen.

    Cvjetovi: cvjetovi su hermafroditski (imaju muške i ženske organe), mali, zeleni, bez latica, pojedinačni ili u malim nakupinama. Nisu zanimljivi kao ukras.

    Plodovi: Male, tamnoljubičaste bobice (koštunice), 1 cm promjera, vise u kratkim grozdovima i izuzetno su popularne među pticama i drugim životinjama.

    Kora: Glatka, siva kora razvija slikovite plutaste bradavice i kvrge u starijoj dobi.

    Stanište

    Biljka voli lagana (pijesak) i srednja (ilovasta) tla, voli dosta suho tlo i može rasti u nutritivno siromašnoj zemlji. Prijaju joj kisela, neutralna i lužnata (alkalna) tla. Ne može rasti u sjeni. Podnosi suha i vlažna tla i može tolerirati sušu. Mediteranska klima joj posebno pogoduje.

    U Indiji, na Urdu/hindskom jeziku, zove se "ber"

    Stablo je također široko rasprostranjeno na Bliskom istoku.

    Upotreba

    Često se sadi kao ukrasna biljka jer je otporna na onečišćenje zraka i dugo živi. Krošnja ljeti pruža ugodnu sjenu.

    Plod ovog stabla je sladak i jestiv, a može se jesti sirov ili kuhan. Lišće i plod zatvaraju, smiruju i jačaju želudac. Uvarak od lišća i plodova se koristi u liječenju amenoreja, teških i menstrualnih i intermenstrualnih krvarenja i grčeva (kolika). Uvarak se također može koristiti za stezanje sluznice u liječenju proljeva, dizenterije i čireva u probavnom traktu.

    Iz kore se dobiva žuta boja.

    Drvo - vrlo tvrdo, podatno, izdržljivo. Obožavaju ga tokari. Od savitljivih tankih izdanaka izrađuju se štapovi za hodanje.

    Povijest

    Europski koprivić, Celtis australis, je, pretpostavlja se, bio lotos starih, čiji su plod Herodot, Dioskorid i Teofrast opisali kao sladak, ukusan i zdrav. Homerov Odisej spominje "jedače lotosa" i "lotos" u Odiseji, Knjiga IX.[1] Plodovi i njihovo djelovanje opisani su u Tennysonovoj pjesmi Jedači lotosa.

    Hrvatski nazivi

    Ivan Šugar[2] navodi mnoštvo hrvatskih naziva za ovu vrstu, abecednim redoslijedom:

    balačinka, čiburić, ćići borići, drenjula, fafarikul, fafarikule, fafarinka, fafarika, farikul, gangulić, glandulić, glangulić, grangulić, haharinka, kastanjuole, kompriva, koprivac, koprina, kopriva, kopriva stup, koprivić, koprivnjak, koprna, koprnja, koprva, kostanja, kostanjula, kostela, kostelić, kostelj, kostelja, koster, kostila, kostilja, kostjela, kostrila, koščela, koščela crna, koščil, koštel, koštela, koštil, kršanac, kupriva, ladonja, landonja, ledonja, lidonja, pelegrinka, pokriva, pokrivići, pokrova, popriva, poprivić, taferikola

    Vidjeti također

    Referencije

    1. Keeler, Harriet L. (1900). Our Native Trees and How to Identify Them, str. 249–252, New York: Charles Scriber's Sons
    2. Ivan Šugar, Hrvatski biljni imenoslov (Nomenclator botanicus Croaticus), 857, Matica hrvatska, Zagreb, 2008.
    Logotip Zajedničkog poslužitelja
    Na Zajedničkom poslužitelju postoje datoteke na temu: Crni koprivić.
    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Autori i urednici Wikipedije
    original
    visit source
    partner site
    wikipedia hr Croatian

    Crni koprivić: Brief Summary ( Croatian )

    provided by wikipedia hr Croatian

    Crni koprivić (južnjački koprivić, crna košćela, crna kostela, crna kopriva, fafarinka, lat. Celtis australis L.), je bjelogorično stablo koje može narasti 20-25 metara visine.

    Lišće: Jednostavno, izmjenično, oštro nazubljeno, grubo na vršcima, ima dlačice s donje strane, 5 do 15 cm dužine i tamnosivo/zeleno tijekom sezone, blijedi do svijetložute boje prije nego što otpadne ujesen.

    Cvjetovi: cvjetovi su hermafroditski (imaju muške i ženske organe), mali, zeleni, bez latica, pojedinačni ili u malim nakupinama. Nisu zanimljivi kao ukras.

    Plodovi: Male, tamnoljubičaste bobice (koštunice), 1 cm promjera, vise u kratkim grozdovima i izuzetno su popularne među pticama i drugim životinjama.

    Kora: Glatka, siva kora razvija slikovite plutaste bradavice i kvrge u starijoj dobi.

    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Autori i urednici Wikipedije
    original
    visit source
    partner site
    wikipedia hr Croatian

    Celtis australis ( Italian )

    provided by wikipedia IT

    Il bagolaro (Celtis australis L., 1753, chiamato anche romiglia[1], spaccasassi[1] o albero dei rosari[2]) è una pianta appartenente alla famiglia delle Cannabaceae[3]. La specie è nativa dell'Europa meridionale, Africa del Nord e Asia minore.[4]

    Descrizione

     src=
    Illustrazione di foglie, fiori e frutti del C. australis. Da Otto Wilhelm Thomé, Flora von Deutschland, Österreich und der Schweiz, 1885.

    È una caducifoglia e latifoglia, un albero alto sino a 20–25 m (altezza media 10–12 m). Il tronco è abbastanza breve, robusto e caratterizzato in età adulta da possenti nervature, con rami primari di notevoli dimensioni, mentre quelli secondari tendono a essere penduli. La chioma è piuttosto densa, espansa, quasi perfettamente tondeggiante.

    Ha un legno chiaro, duro, tenace, elastico e di grande durata[5]. Attecchisce facilmente, sviluppando un apparato radicale profondo, e talvolta la sua presenza comporta il deperimento delle specie arboree limitrofe. È un albero a crescita lenta, molto longevo, fino a diventare plurisecolare. Grazie al forte apparato radicale è in grado di sopravvivere anche in terreni carsici e sassosi, asciutti.

    Foglie

    Le foglie del bagolaro hanno un picciolo lungo (5–15 mm) e una lamina quasi ellittica o lanceolata (2–6 cm × 5–15 cm). Sono caratterizzate da un apice allungato e da base un po' asimmetrica. La pagina superiore è più scura e ruvida.

    Fiori

    I fiori sono ermafroditi e unisessuali (maschili), compaiono con le foglie e sono riuniti in piccoli grappoli; ogni fiore misura 2–3 mm. La fioritura avviene fra aprile e maggio.

    Frutti

    I frutti sono drupe subsferiche di 8–12 mm. Dapprima di colore giallo o grigio-verde chiaro, con la maturazione divengono scure. Sono eduli, di sapore dolciastro, ma la polpa è scarsa.

    Distribuzione e habitat

    È presente in Europa meridionale, Africa settentrionale, Asia minore e Medio Oriente[3].

    Cresce in boschi di latifoglie, anche in luoghi sassosi e aridi, con terreno calcareo. Si associa facilmente a olmo, carpino, nocciolo, frassino, orniello, querce e aceri.

    Specie simili

    Si differenzia da Celtis occidentalis (L.), originario dell'America nord-orientale e coltivato nei viali,

    • per la corteccia: in C. occidentalis è fessurata e più scura;
    • per le foglie: in C. australis sono ruvide sulla pagina superiore e tomentose su quella inferiore, mentre le foglie del C. occidentalis sono lisce e lucide sopra e glabre sotto. Nel C. occidentalis sono meno arrotondate, più affusolate e prive di dentelli verso la punta.

    Usi

    Viene utilizzato con successo nelle alberature stradali e nei parchi cittadini per la resistenza all'inquinamento urbano e per la fitta ombra, nonostante i rischi per la pavimentazione stradale, dovuti al fatto che l'apparato radicale può svilupparsi anche in superficie. Essendo il legno particolarmente durevole, è utilizzato in falegnameria per mobili, manici, attrezzi agricoli e lavori al tornio; è inoltre un ottimo combustibile. La corteccia è usata in tintoria per estrane un pigmento giallo.

    In Romagna con due rami intrecciati lunghi e flessibili di bagolaro si realizzava una frusta (in dialetto romagnolo parpignen) con cui i contadini incitavano gli animali da lavoro. Questa frusta viene ancora usata in spettacoli folcloristici da personaggi chiamati s-ciucarèn (schioccatori): si fanno schioccare le fruste in sintonia realizzando particolari ritmi.

    In Calabria con il legno si realizzano tradizionalmente il bastone con cui il casaro rompe la cagliata, nonché collari per ovini, caprini e bovini.

    A Belcastro in Calabria è stato piantato durante il decennio francese come Albero della Libertà, come simbolo della rivoluzione francese, ha un diametro di 390 cm ed un'altezza di 16,5 m ed è classificato nell’elenco degli Alberi Monumentali della Regione[6].

    In cucina

    Si può ricavare una confettura dalle bacche: vanno messe in una pentola fonda e coperte con dell'acqua fredda (almeno tre dita al di sopra delle bacche); si aggiunge la metà del peso in zucchero ed il succo di un limone. Si porta a cottura con moderazione; quando l'acqua è dimezzata, si sminuzza con un frullatore ad immersione e si filtra.

    Metaboliti secondari

    Le foglie del bagolaro sono ricche di glicosidi dei flavonoidi.[7][8] Nelle foglie giovani del bagolaro dell'Italia settentrionale è stata trovata la più alta concentrazione di fenoli per grammo di peso secco. Il quantitativo decresce rapidamente fino a metà maggio, dopo di che tende a stabilizzarsi. Questa stessa tendenza (alta concentrazione di fenoli all'inizio dello sviluppo fogliare seguito da una rapida diminuzione) si riscontra anche nei derivati dell'acido caffeico e nei flavonoidi.[9]

    Note

    1. ^ a b Gian Lupo Osti, La macchia mediterranea, Milano, Mursia, 1986, p. 31, SBN ITICCUCFI015853.
    2. ^ Da non confondere con un altro "albero dei rosari", Melia azedarach. Oleg Polunin, Guida agli alberi e arbusti d'Europa, traduzione di Piero Brunelli, illustrazioni di Barbara Everard, Bologna, Zanichelli, 1977, p. 63, SBN ITICCUIEI069608. 1ª ed. originale: (EN) Trees and Bushes of Europe, London, Oxford University Press, 1976.
    3. ^ a b (EN) Celtis australis, su Plants of the World Online, Royal Botanic Gardens, Kew. URL consultato il 20/5/2022.
    4. ^ Hillier Nurseries Ltd. (1977). Hilliers' Manual of Trees & Shrubs, 4th edition, p.70. David & Charles, Newton Abbott, UK. ISBN 0-7153-7460-5
    5. ^ More, D. & White, J. (2003).Trees of Britain & Northern Europe, p. 417. Cassells, London. ISBN 0-304-36192-5.
    6. ^ Aggiornamento dell’elenco degli Alberi Monumentali ai sensi della Legge n. 10 del 14/01/2013, su www.regione.calabria.it. URL consultato il 25 novembre 2021.
    7. ^ Spitaler, R; Gurschler, S; Ellmerer, E; Schubert, B; Sgarbossa, M; Zidorn, C, Flavonoids from Celtis australis (Cannabaceae), in Biochemical Systematics and Ecology (Amsterdam, The Netherlands), vol. 37, 2009, pp. 120–121, DOI:10.1016/j.bse.2008.11.020, ISSN 0305-1978.
    8. ^ Kaltenhauser, M; Ellmerer, EP; Zidorn, C, Rhamnopyranosylvitexin derivatives from Celtis australis, in Journal of the Serbian Chemical Society (Belgrade, Serbia), vol. 75, 2010, pp. 733–738, DOI:10.2298/JSC090817049K, ISSN 1820-7421.
    9. ^ Sommavilla, V; Haidacher-Gasser, D; Sgarbossa, M; Zidorn, C, Seasonal variation in phenolics in leaves of Celtis australis (Cannabaceae), in Biochemical Systematics and Ecology (Amsterdam, The Netherlands), vol. 41, 2012, pp. 110–114, DOI:10.1016/j.bse.2011.12.028, ISSN 0305-1978.

     title=
    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Autori e redattori di Wikipedia
    original
    visit source
    partner site
    wikipedia IT

    Celtis australis: Brief Summary ( Italian )

    provided by wikipedia IT

    Il bagolaro (Celtis australis L., 1753, chiamato anche romiglia, spaccasassi o albero dei rosari) è una pianta appartenente alla famiglia delle Cannabaceae. La specie è nativa dell'Europa meridionale, Africa del Nord e Asia minore.

    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Autori e redattori di Wikipedia
    original
    visit source
    partner site
    wikipedia IT

    Europese netelboom ( Dutch; Flemish )

    provided by wikipedia NL

    De Europese netelboom (Celtis australis) is een boom uit de hennepfamilie (Cannabaceae). Het is een sierlijke, bladverliezende boom die in het Middellandse Zeegebied voorkomt. De plant kan maximaal 25 m hoog worden, maar is vaak kleiner.

    Botanische beschrijving

    De kroon is een onregelmatige koepel met buigzame, hangende takken. De boomschors is bruingrijs, glad heeft enkele lichte rimpels.

    De bladeren zijn hartvormig en hebben een scherpgezaagde rand. Het blad is golvend en heeft een lange, gedraaide punt. De bovenzijde is erg ruw, de onderzijde is zachtbehaard. De bladeren worden 10-15 cm lang.

     src=
    Tak

    De Europese netelboom heeft kleine, groene bloemen die aan lange stelen zitten tussen de bladeren. De vrucht lijkt op een kers en is ongeveer 1 cm in doorsnede. Eerst is de vrucht groen, maar deze wordt later donkerbruin tot zwart. De vruchten zijn eetbaar en hebben een zoete smaak.

    Wikimedia Commons Mediabestanden die bij dit onderwerp horen, zijn te vinden op de pagina Celtis australis op Wikimedia Commons.
    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Wikipedia-auteurs en -editors
    original
    visit source
    partner site
    wikipedia NL

    Europese netelboom: Brief Summary ( Dutch; Flemish )

    provided by wikipedia NL

    De Europese netelboom (Celtis australis) is een boom uit de hennepfamilie (Cannabaceae). Het is een sierlijke, bladverliezende boom die in het Middellandse Zeegebied voorkomt. De plant kan maximaal 25 m hoog worden, maar is vaak kleiner.

    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Wikipedia-auteurs en -editors
    original
    visit source
    partner site
    wikipedia NL

    Australnesletre ( Norwegian )

    provided by wikipedia NO

    Australnesletre (Celtis australis) er et løvfellende tre i hampfamilien. Det ble tidligere regnet til almefamilien.

    Det kan bli opptil 20 m høyt. Barken er glatt og grå. Bladene er ovale til lansettformete, sagtannete og med tre nerver ved basis; oversiden er ru, og undersiden er dekket av hvite hår. De små, grønne blomstene kommer samtidig med løvsprett. Frukten er en steinfrukt som er 9–12 mm stor og brunsvart når den er moden.

    Australnesletre i snever betydning, Celtis australis subsp. australis, vokser i landene rundt Middelhavet. En annen underart, Celtis australis subsp. caucasica, er utbredt fra Bulgaria østover til Himalaya og Sentral-Asia; den ble tidligere regnet som en egen art, Celtis caucasica.

    Treslaget er lyskrevende og trives på steinete, tørr og næringsfattig jord. Det vokser ofte i submediterran skog sammen med duneik, europahumlebøk, mannaask, hassel og lønn, men kan også vokse langs elver sammen med pil, poppel og alm. Arten er sjelden dominerende. Frukten etes av fugler, rev, grevling og mår.

    Galleri

    Litteratur

    Eksterne lenker

    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Wikipedia forfattere og redaktører
    original
    visit source
    partner site
    wikipedia NO

    Australnesletre: Brief Summary ( Norwegian )

    provided by wikipedia NO

    Australnesletre (Celtis australis) er et løvfellende tre i hampfamilien. Det ble tidligere regnet til almefamilien.

    Det kan bli opptil 20 m høyt. Barken er glatt og grå. Bladene er ovale til lansettformete, sagtannete og med tre nerver ved basis; oversiden er ru, og undersiden er dekket av hvite hår. De små, grønne blomstene kommer samtidig med løvsprett. Frukten er en steinfrukt som er 9–12 mm stor og brunsvart når den er moden.

    Australnesletre i snever betydning, Celtis australis subsp. australis, vokser i landene rundt Middelhavet. En annen underart, Celtis australis subsp. caucasica, er utbredt fra Bulgaria østover til Himalaya og Sentral-Asia; den ble tidligere regnet som en egen art, Celtis caucasica.

    Treslaget er lyskrevende og trives på steinete, tørr og næringsfattig jord. Det vokser ofte i submediterran skog sammen med duneik, europahumlebøk, mannaask, hassel og lønn, men kan også vokse langs elver sammen med pil, poppel og alm. Arten er sjelden dominerende. Frukten etes av fugler, rev, grevling og mår.

    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Wikipedia forfattere og redaktører
    original
    visit source
    partner site
    wikipedia NO

    Celtis australis ( Pms )

    provided by wikipedia PMS
    Drapò piemontèis.png Vos an lenga piemontèisa Për amprende a dovré 'l sistema dle parlà locaj ch'a varda sì.

    fanfarin

    Ël nòm an piemontèis a l'é fanfarin.

    Descrission

    A l'é na pianta eleganta o un busson, con la còma regolar e un bion longh e drit; rame e ramet a son sutij e sirà. A l'ha na scòrsa seulia, grisa e feuje dentà 'd forma oval e strèita ch'a finisso con dle ponte longhe e coatà da sota da na bora.

    Le fior ch'a seurto da mars a magg, a l'han dij pétaj sutij brun-rossastr e, ansem a dle fior ermafrodìe a-i é 'dcò dle fior masculin-e. Ij frut cit e carnos a son pi o men 1 cm e a son portà da dij longh picoj; da giovo a son bianch peuj ross e anfin viòla-maròn.

    Distribussion

    A chërs ant ël Mesdì dl'Euròpa e dj'Alp; ant l'ossident ëd la Fransa, ant ij teren sech e rocos, soens arlongh j'eve.

    Notissie

    Dle vire a l'é 'dcò piantà pi a setentrion.

    Arferiment bibliogràfich për chi a veul fé dj'arserche pì ancreuse

    • Celtis australis L.
    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Wikipedia authors and editors
    original
    visit source
    partner site
    wikipedia PMS

    Celtis australis: Brief Summary ( Pms )

    provided by wikipedia PMS

    fanfarin

    Ël nòm an piemontèis a l'é fanfarin.

    Descrission

    A l'é na pianta eleganta o un busson, con la còma regolar e un bion longh e drit; rame e ramet a son sutij e sirà. A l'ha na scòrsa seulia, grisa e feuje dentà 'd forma oval e strèita ch'a finisso con dle ponte longhe e coatà da sota da na bora.

    Le fior ch'a seurto da mars a magg, a l'han dij pétaj sutij brun-rossastr e, ansem a dle fior ermafrodìe a-i é 'dcò dle fior masculin-e. Ij frut cit e carnos a son pi o men 1 cm e a son portà da dij longh picoj; da giovo a son bianch peuj ross e anfin viòla-maròn.

    Distribussion

    A chërs ant ël Mesdì dl'Euròpa e dj'Alp; ant l'ossident ëd la Fransa, ant ij teren sech e rocos, soens arlongh j'eve.

    Notissie

    Dle vire a l'é 'dcò piantà pi a setentrion.

    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Wikipedia authors and editors
    original
    visit source
    partner site
    wikipedia PMS

    Wiązowiec południowy ( Polish )

    provided by wikipedia POL
    Commons Multimedia w Wikimedia Commons

    Wiązowiec południowy (Celtis australis) – gatunek drzewa z rodziny konopiowatych. Naturalnie występuje w Azji Zachodniej, Afryce Północnej i na południu Europy[2]. Sadzone coraz częściej m.in. w Europie Środkowej, na obszarach o łagodnej zimie, jako drzewo ozdobne i uliczne[4].

     src=
    Liście i owoce

    Morfologia

    Pokrój
    Korona okrągławo sklepiona, często bardzo rozłożysta, albo zwieszająca się na jedną stronę. Osiąga 20-25 metrów wysokości.
    Pień
    Kora Gładka, równa, ołowianoszara lub bladobrunatnawa, bez wydatnej sieci bruzdek.
    Liście
    Długości 5-15 cm, lancetowato-podłużne albo podłużno-owalne,z bardzo długim, smukłym wierzchołkiem i ostro ząbkowanym brzegiem - ząbki skierowane ku przodowi. Nasada liścia zaokrąglona i prawie całobrzega, nieco falista. Liście na wierzchu lekko, szorstko owłosione, matowe i ciemnozielone, a od spodu jaśniejsze i jedynie delikatnie, białawo owłosione, szczególnie wzdłuż linii nerwów. Ogonek liściowy ma 1-1,5 cm długości. Wierzchołki liścia są często skręcone, szczególnie zaraz po rozwinięciu się[4].
    Kwiaty
    Niepozorne, żółtawozielone. Kwitnie od marca do kwietnia.
    Owoce
    Pestkowce. Występują pojedynczo na długich szypułkach, wyrastających z pachwin liści. Są kulisto-podłużne, o grubości około 1 cm, w stanie dojrzałym brunatnoczerwone do czarnych - jadalne, dość smaczne i słodkie[4].

    Biologia i ekologia

    Drzewo zaliczane do tzw. żelaznych. Często sadzone w parkach i ogrodach. Odporne na choroby i zmiany klimatyczne. Drewno bardzo twarde.

    Przypisy

    1. Stevens P.F.: Angiosperm Phylogeny Website (ang.). 2001–. [dostęp 2011-12-13].
    2. a b Celtis australis (ang.). W: Germplasm Resources Information Network (GRIN) [on-line]. United States Department of Agriculture. [dostęp 2011-12-13].
    3. The Plant List. [dostęp 2011-12-13].
    4. a b c Bruno T. Kremer: Drzewa. Warszawa: Świat Książki, 1996, s. 148-149. ISBN 83-7129-141-8.
    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Autorzy i redaktorzy Wikipedii
    original
    visit source
    partner site
    wikipedia POL

    Wiązowiec południowy: Brief Summary ( Polish )

    provided by wikipedia POL

    Wiązowiec południowy (Celtis australis) – gatunek drzewa z rodziny konopiowatych. Naturalnie występuje w Azji Zachodniej, Afryce Północnej i na południu Europy. Sadzone coraz częściej m.in. w Europie Środkowej, na obszarach o łagodnej zimie, jako drzewo ozdobne i uliczne.

     src= Liście i owoce
    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Autorzy i redaktorzy Wikipedii
    original
    visit source
    partner site
    wikipedia POL

    Celtis australis ( Portuguese )

    provided by wikipedia PT
     src=
    Folhagem de lódão-bastardo.
     src=
    Celtis australis - MHNT

    Celtis australis (nomes populares: lódão-bastardo, ginginha-do-rei, agreira, lodoeiro, lódão ou nicreiro) é uma espécie de árvore caducifólia tradicionalmente incluída na família Ulmaceae que ultimamente alguns autores incluem na família Cannabaceae.[2] É possível que se trate da árvore a que os autores clássicos como Heródoto e Dioscórides chamaram lotos (ou lótus).[3]

    Descrição

    É uma árvore caducifólia cuja altura máxima varia dos 15 aos 30 metros. O tronco é direito, grosso, com a casca cinzenta, quase lisa, sem estrias ou fendas marcadas, à parte de pequenas saliências nas árvores mais velhas, semelhante à da figueira e da faia. A copa é redonda, com muitos ramos eretos e raminhos finos pubescentes ligeiramente pendentes. As folhas são de forma oval lanceolada, dentadas, com 5 a 15 cm de comprimento e 5 cm de largura, com três nervuras basilares assimétricas na base, com a face superior verde escura e áspera e a face inferior verde acinzentado, com pilosidade nas nervuras.

    A floração ocorre entre março e maio. As flores, sem pétalas, são hermafroditas ou masculinas, de cor amarela esverdeada, pequenas e solitárias em longos pedúnculos que nascem nas axilas das folhas ao mesmo tempo destas, nos ramos novos. O fruto é uma drupa carnuda, lisa, esférica, glabra, mas rodeada de pêlos na base; é comestível e doce, com cerca de 1 cm de diâmetro; começa por ser verde, passando a amarelo ou avermelhado e depois a roxo escuro ou quase negro quando maduro; o interior é amarelo quando maduro. A maturação ocorre entre setembro e outubro e o fruto permanece na árvore até ao inverno. Cada fruto tem apenas uma semente (caroço), com 6 a 8 mm de diâmetro, subglobosa e acastanhada.[4]

    Habitat

    Encontra-se sobretudo em linhas de água, margens de ribeiras e rios e prados húmidos, pois prefere os solos ricos e húmidos, apesar de ser pouco exigente quanto ao solo, resistindo em solos secos calcários ou siliciosos, pH ácido e neutro, inclusivamente pedregosos, até 1 200 m de altitude. Resiste a verões longos e secos e ao vento. De crescimento lento, vive 200 anos em média, podendo atingir os 600 anos. Encontra-se no estado selvagem em toda a bacia mediterrânica, desde a Península Ibérica e Norte de África até ao sudoeste asiático.

    É muito usada como árvore ornamental em parques urbanos, jardins e ruas por causa da sua tolerância à poluição.[5] Na Península Ibérica encontra-se sobretudo no centro e sul de Portugal[6], em toda a costa mediterrânica, no oeste da Andaluzia e na Estremadura espanhola. Embora menos abundante, também se encontra em Castela-Mancha, Aragão, nas várzeas do sudeste da Comunidade autónoma de Madrid, nas vertentes meridionais da Serra de Gredos e no Parque Natural de Arribas do Douro.

    Propriedades medicinais e usos

    Os principais princípios ativos são o tanino e a mucilagem. As folhas são adstringente, antidiarreicas e anti-hemorrágico; quando usadas para fins medicinais são colhidas em junho.

    Devido à sua boa relação peso-resistência da sua madeira,[7] esta era usada no fabrico de alfaias agrícolas, como cabos de ancinhos e forcados ou chicotes. Era também apreciada para trabalhos de torno e para construir fustas. Ainda hoje é usada para inúmeros fins, como carpintaria, mobiliário, pavimentos, portas, artigos desportivos, carroçarias, etc. As raízes eram usadas para fabricar cachimbos. A casca tem um pigmento que era usado como corante amarelo de seda.

    Referências

    1. «Celtis australis L., 1753 - Taxon n.º 5634 - Synonymie». www.tela-botanica.org (em francês). Tela Botanica. Consultado em 5 de junho de 2011
    2. «Celtis australis L., 1753 - Taxon n°5634». www.tela-botanica.org (em francês). Tela Botanica. Consultado em 5 de junho de 2011
    3. «Celtis australis». www.linneo.net (em espanhol). Consultado em 5 de junho de 2011
    4. Keeler, Harriet L. (1900). Our Native Trees and How to Identify Them (em inglês). Nova Iorque: Charles Scriber's Sons. p. 249–252
    5. Bailey, L.H.; Bailey, E.Z.; the staff of the Liberty Hyde Bailey Hortorium (1976). Hortus third: A concise dictionary of plants cultivated in the United States and Canada (em inglês). Nova Iorque: Macmillan !CS1 manut: Nomes múltiplos: lista de autores (link)
    6. «Lódão-bastardo». arvoresdeportugal.free.fr. Árvores e Arbustos de Portugal. 2004. Consultado em 5 de junho de 2011. Cópia arquivada em 16 de abril de 2009
    7. «Amostras de Madeiras - Celtis australis». www.cifap.utad.pt. Universidade de Trás-os-Montes e Alto Douro. Escola de Ciências Agrárias e Veterinárias. Ciências Florestais e Arquitetura Paisagista. Laboratório de Produtos Florestais. Consultado em 5 de junho de 2011

     title=
    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Autores e editores de Wikipedia
    original
    visit source
    partner site
    wikipedia PT

    Celtis australis: Brief Summary ( Portuguese )

    provided by wikipedia PT
     src= Folhagem de lódão-bastardo.  src= Celtis australis - MHNT

    Celtis australis (nomes populares: lódão-bastardo, ginginha-do-rei, agreira, lodoeiro, lódão ou nicreiro) é uma espécie de árvore caducifólia tradicionalmente incluída na família Ulmaceae que ultimamente alguns autores incluem na família Cannabaceae. É possível que se trate da árvore a que os autores clássicos como Heródoto e Dioscórides chamaram lotos (ou lótus).

    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Autores e editores de Wikipedia
    original
    visit source
    partner site
    wikipedia PT

    Navadni koprivovec ( Spanish; Castilian )

    provided by wikipedia SL

    Navadni koprivovec (znanstveno ime Celtis australis) je listopadno drevo, izvirajoče iz južne Evrope, severne Afrike in male Azije, čeprav gojeno kot okrasno drevo raste tudi zunaj Sredozemlja v krajih s prehodnocelinskim podnebjem; v Anglijo je bila vrsta prinesena 1796.[1] Za vrsto je značilno gladko sivo lubje ter koščičasti užitni moknati plodovi. Navadni koprivovec je simbolno drevo Istre: zaradi njegove suholjubnosti, estetskih alstnosti in sence, ki jo daje, je priljubljen v istrskih drevoredih.

    Etimologija

    Slovensko znanstveno ime se nanaša na obliko listov, ki so podobni koprivovim. Motivacija je enaka kot v srbski besedi копривић (koprivić) ali angleški nettle tree. Srbski izrazi коштела (koštela), кошћела (koščela), костјела (kostjela) se nanašajo na razmeroma veliko koščico v notranjosti ploda. Angleški izraz honeyberry nakazuje na sladke plodove.

    Galerija

    Sklici

    1. Hillier Nurseries Ltd. (1977). Hilliers' Manual of Trees & Shrubs, 4th edition, p.70. David & Charles, Newton Abbott, UK. ISBN 0-7153-7460-5

    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Avtorji in uredniki Wikipedije
    original
    visit source
    partner site
    wikipedia SL

    Navadni koprivovec: Brief Summary ( Spanish; Castilian )

    provided by wikipedia SL

    Navadni koprivovec (znanstveno ime Celtis australis) je listopadno drevo, izvirajoče iz južne Evrope, severne Afrike in male Azije, čeprav gojeno kot okrasno drevo raste tudi zunaj Sredozemlja v krajih s prehodnocelinskim podnebjem; v Anglijo je bila vrsta prinesena 1796. Za vrsto je značilno gladko sivo lubje ter koščičasti užitni moknati plodovi. Navadni koprivovec je simbolno drevo Istre: zaradi njegove suholjubnosti, estetskih alstnosti in sence, ki jo daje, je priljubljen v istrskih drevoredih.

    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Avtorji in uredniki Wikipedije
    original
    visit source
    partner site
    wikipedia SL

    Europeisk bäralm ( Swedish )

    provided by wikipedia SV
     src=
    Europeisk bäralm

    Europeisk bäralm[1] även känd som Micocoulier de Provence, Celtis australis, är ett lövfällande träd som är inhemskt i södra Europa, Nordafrika och Mindre Asien. Den ingår i släktet Celtis och familjen hampväxter.[2][3]

    Träden kan bli upp till 25 meter höga. Barken är jämn och grå, närmast elefantgrå. Löven är smala och skarpkantade, 5–15 centimeter långa och mörkgrå/gröna, blekgula innan de faller på hösten. Blommorna är små och gröna och sitter för sig själva eller i små klasar. Frukten är en bärlik och mökrröd, en centimeter stenfrukt, som hänger i små klasar. Bären är mycket uppskattade av fåglar.

    Europeisk bäralm planteras ofta i stadsmiljö, eftersom den är tålig mot luftföroreningar och långlivad.

    Arten delas in i underarterna Celtis australis australis och Celtis australis caucasica.

    Användning

    Frukten är söt och ätbar, rå eller kokt. Dekokter används behandling av amenorré, kraftiga menstruella blödningar och kolik. Från barken kan extraheras en gul textilfärg.

    Träet är segt, böjligt och varaktigt. Det är användbart för skaft till redskap, käppar och ridspön. Europeisk bäralm odlas i Sauve i Gard fortfarande för användning bland annat till grepskaft.

    Bildgalleri

    Se även

    Källor

    Noter

    1. ^ http://skud.slu.se/Skud/ReportPlant.action?skudNumber=59027
    2. ^ Roskov Y., Kunze T., Orrell T., Abucay L., Paglinawan L., Culham A., Bailly N., Kirk P., Bourgoin T., Baillargeon G., Decock W., De Wever A., Didžiulis V. (ed) (11 april 2014). ”Species 2000 & ITIS Catalogue of Life: 2014 Annual Checklist.”. Species 2000: Reading, UK. http://www.catalogueoflife.org/annual-checklist/2014/details/species/id/16796303. Läst 26 maj 2014.
    3. ^ World Plants: Synonymic Checklists of the Vascular Plants of the World


    Externa länkar

    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Wikipedia författare och redaktörer
    original
    visit source
    partner site
    wikipedia SV

    Europeisk bäralm: Brief Summary ( Swedish )

    provided by wikipedia SV
     src= Europeisk bäralm

    Europeisk bäralm även känd som Micocoulier de Provence, Celtis australis, är ett lövfällande träd som är inhemskt i södra Europa, Nordafrika och Mindre Asien. Den ingår i släktet Celtis och familjen hampväxter.

    Träden kan bli upp till 25 meter höga. Barken är jämn och grå, närmast elefantgrå. Löven är smala och skarpkantade, 5–15 centimeter långa och mörkgrå/gröna, blekgula innan de faller på hösten. Blommorna är små och gröna och sitter för sig själva eller i små klasar. Frukten är en bärlik och mökrröd, en centimeter stenfrukt, som hänger i små klasar. Bären är mycket uppskattade av fåglar.

    Europeisk bäralm planteras ofta i stadsmiljö, eftersom den är tålig mot luftföroreningar och långlivad.

    Arten delas in i underarterna Celtis australis australis och Celtis australis caucasica.

    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Wikipedia författare och redaktörer
    original
    visit source
    partner site
    wikipedia SV

    Adi çitlembik ( Turkish )

    provided by wikipedia TR
     src=
    Bu madde herhangi bir kaynak içermemektedir. Lütfen güvenilir kaynaklar ekleyerek bu maddenin geliştirilmesine yardımcı olunuz. Kaynaksız içerik itiraz konusu olabilir ve kaldırılabilir.

    Adi çitlembik (Celtis australis), kendirgiller (Cannabaceae) (eskiden Ulmucaeae) familyasından 25 metreye kadar boy yapabilen kışın yapraklarını döken ağaç türü.

    Esmer renkteki gövde, düzgün bir kabuğa sahip olup, genç dalları ince ve bükülebildiğinden aşağı doğru sarkmaktadır. Gövde üzerinde sarmal durumda bulunan, oldukça uzun bir sapa sahiptir. Yaprakların üst yüzüne göre daha açık yeşil olan alt yüzlerinde tüyler bulunmaktadır.

    Yeşilimsi sarı renkteki uzun saplı çiçekler ya erdişidir, tek olarak bulunurlar veya dişi organın gelişmeden kalması sonucu erkek eşeylidir ve yalancı şemsiye tipinde çiçek durumları teşkil eder. Çiçekler tomurcuk halindeyken kiremit gibi birbirini örten, oval biçiminde dip taraflarında bitişik, tüylü 5-6 tane taç yaprak ile örtülmüştür. Meyveler olgunlaştıkça uzun saplı, nohut büyüklüğünde az etli, siyahımsı kahverenginde eriksi meyvelere dönüşür.

    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Wikipedia yazarları ve editörleri
    original
    visit source
    partner site
    wikipedia TR

    Adi çitlembik: Brief Summary ( Turkish )

    provided by wikipedia TR

    Adi çitlembik (Celtis australis), kendirgiller (Cannabaceae) (eskiden Ulmucaeae) familyasından 25 metreye kadar boy yapabilen kışın yapraklarını döken ağaç türü.

    Esmer renkteki gövde, düzgün bir kabuğa sahip olup, genç dalları ince ve bükülebildiğinden aşağı doğru sarkmaktadır. Gövde üzerinde sarmal durumda bulunan, oldukça uzun bir sapa sahiptir. Yaprakların üst yüzüne göre daha açık yeşil olan alt yüzlerinde tüyler bulunmaktadır.

    Yeşilimsi sarı renkteki uzun saplı çiçekler ya erdişidir, tek olarak bulunurlar veya dişi organın gelişmeden kalması sonucu erkek eşeylidir ve yalancı şemsiye tipinde çiçek durumları teşkil eder. Çiçekler tomurcuk halindeyken kiremit gibi birbirini örten, oval biçiminde dip taraflarında bitişik, tüylü 5-6 tane taç yaprak ile örtülmüştür. Meyveler olgunlaştıkça uzun saplı, nohut büyüklüğünde az etli, siyahımsı kahverenginde eriksi meyvelere dönüşür.

    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Wikipedia yazarları ve editörleri
    original
    visit source
    partner site
    wikipedia TR

    Каркас південний ( Ukrainian )

    provided by wikipedia UK

    Поширення

    Це листяне дерево виростає в Південній Європі, Північній Африці та Малій Азії. Надає перевагу легким добре дренованим (піщаним) і середнім (суглинним) ґрунтам, в тому числі поживно бідним; може терпіти посуху. Середземноморський клімат особливо підходить для рослини. Його часто саджають як декоративне, оскільки стійке до забруднення повітря і довго живе.

    Опис

    Має пряме стебло до 25 м заввишки і 60 см діаметром. Кора блакитно-сіра, гладка або з горизонтальними зморшками у старості. Гілки гладкі й зеленувато-сірі. Листки чергові, від косо-яйцевидних до ланцетних, 7-13 см завдовжки і 3-7 см завширшки. Квітки дрібні, зеленуваті. Плоди ягодоподібні кісточкові, від яйцеподібних або циліндричних, довжиною 6-12 мм, жовті, потім фіолетові або чорні, м'ясисті з однією білою насіниною. Плоди цього дерева солодкі та їстівні, й можуть бути з'їдені сирими або приготованими.

    Галерея

    Примітки

    Посилання

    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Автори та редактори Вікіпедії
    original
    visit source
    partner site
    wikipedia UK

    Celtis australis ( Vietnamese )

    provided by wikipedia VI

    Celtis australis là một loài thực vật có hoa trong họ Cannabaceae. Loài này được L. mô tả khoa học đầu tiên năm 1753.[1]

    Hình ảnh

    Chú thích

    1. ^ The Plant List (2010). Celtis australis. Truy cập ngày 15 tháng 9 năm 2013.

    Liên kết ngoài


    Hình tượng sơ khai Bài viết liên quan đến bộ Hoa hồng này vẫn còn sơ khai. Bạn có thể giúp Wikipedia bằng cách mở rộng nội dung để bài được hoàn chỉnh hơn.
    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Wikipedia tác giả và biên tập viên
    original
    visit source
    partner site
    wikipedia VI

    Celtis australis: Brief Summary ( Vietnamese )

    provided by wikipedia VI

    Celtis australis là một loài thực vật có hoa trong họ Cannabaceae. Loài này được L. mô tả khoa học đầu tiên năm 1753.

    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Wikipedia tác giả và biên tập viên
    original
    visit source
    partner site
    wikipedia VI

    Каркас южный ( Russian )

    provided by wikipedia русскую Википедию
    Царство: Растения
    Подцарство: Зелёные растения
    Отдел: Цветковые
    Надпорядок: Rosanae
    Порядок: Розоцветные
    Семейство: Коноплёвые
    Род: Каркас
    Вид: Каркас южный
    Международное научное название

    Celtis australis L.

    Wikispecies-logo.svg
    Систематика
    на Викивидах
    Commons-logo.svg
    Изображения
    на Викискладе
    ITIS 565053NCBI 236733EOL 591115GRIN t:9757IPNI 850999-1TPL kew-2708167

    Каркас южный (лат. Celtis australis) — вид цветковых растений рода Каркас (Celtis) семейства Коноплёвые (Cannabaceae).

    Типовой вид рода[2].

    Распространение и экология

    В природе ареал вида охватывает южную и центральную Европу, Малую Азию и Северную Африку. Культивируется по всему Средиземноморью[3].

     src=
    Ботаническая иллюстрация из книги О. В. Томе Flora von Deutschland, Österreich und der Schweiz, 1885

    Произрастает на каменистых почвах.

    Ботаническое описание

    Дерево высотой 15—20 м, с прямым, покрытым серой корой стволом диаметром до 1 м, несущим шарообразную, довольно густую крону. Молодые побеги опушенные. Имеет очень мощную корневую систему, распространяющуюся во все стороны и на большую глубину.

    Листья овально-ланцетные, длиной 4—8 см, вытянутые в длинные остроконечия, с широко-клиновидным, неравнобоким основанием, пильчатые, с обеих сторон мягко опушённые, снизу почти войлочные, серо-зелёные, сверху зелёные, на черешках длиной 5—15 мм.

    Плоды шаровидные, от тёмно-пурпурных до чёрных, диаметром до 16 мм, почти сухие.

    Цветение в мае. Плодоношение в сентябре — октябре.

    В первые годы растёт быстро. Живёт до 500 лет.

    Значение и применение

    Древесина кольцесосудистая, заболонная, желтовато-белая, обладает высокими физико-механическими свойствами. Годичные кольца видны на всех разрезах.

    Пригоден для разведения в садах и парках, озеленения улиц и лесоразведения. Применяется для закрепления откосов.

    Каркас южный упоминается в гороскопе друидов, в т. ч. под ошибочным названием картас[4].

    Таксономия

    Вид Каркас южный входит в род Каркас (Cannabaceae) семейства Коноплёвые (Cannabaceae) порядка Розоцветные (Rosales).


    ещё 8 семейств (согласно Системе APG II) ещё около 70 видов порядок Розоцветные род
    Каркас отдел Цветковые, или Покрытосеменные семейство Коноплёвые вид
    Каркас южный
    ещё 44 порядка цветковых растений
    (согласно Системе APG II) ещё 9 родов

    Примечания

    1. Об условности указания класса двудольных в качестве вышестоящего таксона для описываемой в данной статье группы растений см. раздел «Системы APG» статьи «Двудольные».
    2. Entry for Celtis L. (англ.). NCU-3e. Names in current use for extant plant genera. Electronic version 1.0 (Sept 24, 1997). Проверено 25 октября 2010. Архивировано 6 июня 2012 года.
    3. Каркас южный (англ.): информация на сайте GRIN.
    4. Какое дерево гороскоп друидов называет картасом?
    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Авторы и редакторы Википедии

    Каркас южный: Brief Summary ( Russian )

    provided by wikipedia русскую Википедию

    Каркас южный (лат. Celtis australis) — вид цветковых растений рода Каркас (Celtis) семейства Коноплёвые (Cannabaceae).

    Типовой вид рода.

    license
    cc-by-sa-3.0
    copyright
    Авторы и редакторы Википедии