Rickèttsia (Rickettsia) és un gènere de bacteris, col·lectivament anomenats rickèttsies, que pertany a la família Rickettsiaceae (junt amb els gèneres Orientia i Wolbachia). Les rickèttsies són paràsits intracel·lulars obligats, molt petits, gram-negatius i no formen espores. Es poden presentar com cocs, bacils o filaments (aquests de 10 μm de llarg). En temps passats eren considerats organismes intermedis entre els virus i els eubacteris. Per sobreviure, depenen de l'entrada, el creixement i la replicació en el citoplasma de les cèl·lules hoste.[1] Les rickèttsies són bacteris aerobis sense paret cel·lular que poden ser controlades amb antibiòtics. La majoria són sensibles als antibiòtics del grup de la tetraciclina, no creixen bé en els cultius i presenten abundants reaccions serològiques creuades entre elles. Les rickèttsies normalment viuen en àcars, paparres, puces i polls, que actuen com a vectors en la transmissió de dits bacteris. El seu cicle vital es manté infectant diferents espècies de mamífers, sent l'home un hoste accidental (amb l'excepció de R. prowazekii). Molts bacteris del gènere són considerats avui dia exemples paradigmàtics de patògens emergents.[2]
Molts bacteris d'aquest gènere són l'origen de malalties infeccioses (rickettsiosis) que arriben als humans a través d'aerosols, mossegades, picades, esgarrapades, aigües i aliments contaminats. Per exemple: el tifus clàssic (també anomenat tifus exantemàtic epidèmic, tifus europeu o malaltia del poll verd, causat per Rickettsia prowazecki i transmès per un important vector de patògens,[3] el poll Pediculus humanus humanus),[4] el tifus murí (causat per Rickettsia typhi)[5] i la febre de les Muntanyes Rocalloses (causada per Rickettsia rickettsii).[6]
Rickettsia parkeri, descoberta l'any 1937 i transmesa per paparres del gènere Amblyomma, no fou considerada un patogen fins al 2004. És responsable d'un nombre creixent de lesions cutànies i quadres de febre maculosa en els EUA i diversos països d'Amèrica del Sud.[7] Rickettsia australis és l'agent causal del 'tifus de les paparres de Queensland', una rickettsiosi endèmica a Austràlia. Té el seu reservori en petits marsupials i es transmet per la mossegada de paparres del gènere Ixodes.[8] Rickettsia akari provoca la rickettsiosi exantemàtica, una malaltia que té trets compartits amb el tifus epidèmic i la febre maculosa, a través de l'àcar del ratolí domèstic Liponyssoides sanguineus.[9]
Rickettsia conorii és l'origen de la febre botonosa (del francès bouton, botó) mediterrània, una rickettsiosi greu caracteritzada per una peculiar escara negra en el punt d'inoculació del microorganisme. El seu vector prevalent és la paparra marró del gos, Rhipicephalus sanguineus. A la península Ibèrica és la rickettsiosi més freqüent. Pot provocar miocarditis, rabdomiòlisi,[10] polieuropatia i encefalitis.[11]
Determinats bacteris del gènere estan associats a malalties de les plantes.[12] En aquests casos, les rickèttsies acostumen a interactuar en els artròpodes hostes de forma simbiòtica amb virus fitopatògens.[13] És coneguda la presència de rickèttsies en artròpodes que no s'alimenten de sang. Si bé algunes d'elles funcionen com a simbionts nutricionals primaris, moduladors de la reproducció de l'hoste i patògens vectoritzats per insectes de diversos vegetals, el paper que juguen en la gran majoria dels hostes d'aquest tipus és desconegut.[14]
En humans, la patogènia comuna a totes les rickettsiosis consisteix en una vasculitis de petits vasos per infecció directa de les cèl·lules endotelials amb infiltrat limfohistiocitari perivascular, que produeix múltiples focus de vasculitis multisistèmica. Les rickèttsies, al contactar amb les cèl·lules endotelials indueixen la seva pròpia fagocitosi i una vegada dins del citosol escapen del fagosoma i proliferen per fissió binària simple. Després són expulsades per exocitosi i segueixen infectant les cèl·lules adjacents. La infecció s'inicia en la zona d'inoculació i s'estén cèl·lula a cèl·lula i per mitjà de la circulació venosa Segons sigui la distribució predominant de les rickèttsies en el cos es poden produir pneumonitis intersticials, miopericarditis, lesions vasculítiques cutànies (el clàssic exantema), meningitis linfocitària i diferents graus d'afectació hepàtica, renal i gastrointestinal que varien en funció de l'estat immunitari de la persona i la virulència del bacteri responsable de la infecció. Una de les principals conseqüències del dany endotelial és l'augment de la permeabilitat capil·lar, fet que pot desencadenar edema, hipotensió i xoc distributiu, hipoalbuminèmia i insuficiència prerenal secundària, necrosi tubular aguda o inclús xoc sèptic.[15] És relativament freqüent el consum de plaquetes i la subsegüent trombopènia, encara que el desenvolupament de fenòmens hemorràgics i coagulació intravascular disseminada és rar.
Las principals manifestacions clíniques de les rickettsiosis són febre, cefalea, dolors musculars, confusió mental, vòmits i anorexia. Amb menys freqüència apareixen abdominàlgies, diarrees i tos. L'exantema afecta al 90% de les persones infectades de forma diversa. Pot ser inicialment eritematós i macular, i posteriorment transformar-se en maculopapular i petequial.
A efectes classificatoris, les rickettsiosis es divideixen en dos grans grups: el de les febres exantemàtiques/maculoses i el de les febres tífiques, sent la patogènia de totes elles molt similar. Dependent del àrea geogràfica i del tipus de vectors i hostes, les diferents espècies dels dos grups s'han adaptat a nínxols ecològics molt dispars.[16]
Rickèttsia (Rickettsia) és un gènere de bacteris, col·lectivament anomenats rickèttsies, que pertany a la família Rickettsiaceae (junt amb els gèneres Orientia i Wolbachia). Les rickèttsies són paràsits intracel·lulars obligats, molt petits, gram-negatius i no formen espores. Es poden presentar com cocs, bacils o filaments (aquests de 10 μm de llarg). En temps passats eren considerats organismes intermedis entre els virus i els eubacteris. Per sobreviure, depenen de l'entrada, el creixement i la replicació en el citoplasma de les cèl·lules hoste. Les rickèttsies són bacteris aerobis sense paret cel·lular que poden ser controlades amb antibiòtics. La majoria són sensibles als antibiòtics del grup de la tetraciclina, no creixen bé en els cultius i presenten abundants reaccions serològiques creuades entre elles. Les rickèttsies normalment viuen en àcars, paparres, puces i polls, que actuen com a vectors en la transmissió de dits bacteris. El seu cicle vital es manté infectant diferents espècies de mamífers, sent l'home un hoste accidental (amb l'excepció de R. prowazekii). Molts bacteris del gènere són considerats avui dia exemples paradigmàtics de patògens emergents.
