El trencalòs,[1] trencaossos[2] o ossífrag[3] (Gypaetus barbatus) és una espècie de voltor que presenta moltes diferències amb altres ocells carronyaires semblants. Rep el seu nom del costum que té de remuntar ossos i closques fins a grans alçades per deixar-los caure sobre les roques i menjar-se'n la medul·la del seu interior una vegada han esclatat. Es tracta d'una espècie força amenaçada en amples zones de distribució.
A Europa és un animal en greu perill d'extinció que ha desaparegut d'algunes regions on abans era abundant. Actualment es pot observar a Astúries, els Pirineus, els Alps (on ha estat reintroduït), nord d'Àfrica, la Gran Vall del Rift, Sud-àfrica, Grècia i des d'Anatòlia fins als cims Tian Shan i l'Himàlaia.
Als Països Catalans, ha sobreviscut en grutes o cornises de les parets dels Pirineus, on hi fa nius amb branques i, sobretot, llana. Se'l pot observar sobrevolant els paratges únics del pirinenc Parc Natural de l'Alt Pirineu, un dels pocs llocs d'Europa on encara hi ha una colònia salvatge amb possibilitats de supervivència.[4]
A Catalunya, cap a començaments del segle xx, l'espècie del trencalòs era present als Pirineus i als Ports de Tortosa. De seguida va desaparèixer d'aquest últim indret i va començar una regressió en sentit est-oest als Pirineus. A la Tinença de Benifassà, al País Valencià, l'espècie, coneguda com a crebalòs,[5] s'havia extingit a la darreria del segle XIX.[6]
A començaments dels anys 80 la població era només d'unes cinc o sis parelles distribuïdes per les comarques de l'Alta Ribagorça, el Pallars Jussà i el Pallars Sobirà. Els principals factors que van causar la greu regressió van ser la utilització de verins, la caça i l'espoli dels nius.
A partir de llavors, es va aprovar el Pla de Recuperació del Trencalòs a Catalunya, que va permetre començar un procés de recuperació i es va arribar als 84 adults l'any 2013, distribuïts entre les comarques de la Vall d'Aran, l'Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà, el Pallars Jussà, la Noguera, l'Alt Urgell, la Cerdanya, el Berguedà, el Solsonès i el Ripollès. El 2015 es va anunciar que podria incrementar-se lentament la població reproductora, tendència que marca la tònica general de l'àmbit de la serralada pirinenca, la població de la qual és l'única que es pot considerar consolidada ara per ara de tota la Unió Europea.[7]
El 2018, es va anunciar l'alliberament de dos exemplars a la Tinença de Benifassà.[6][5][8]
És un ocell gran i robust d'entre 102 i 114 cm, però àgil en el vol, malgrat els 7 quilos que pot arribar a pesar. El seu cap és blanc amb una màscara negra i amb unes barbes també negres que li pengen del bec. Els ulls tenen bandes concèntriques de color groc, vermell i negre. Llueix unes ales llargues i estretes i la seva cua té forma de sageta.
Fa el niu en grutes o cornises de les parets dels Pirineus, on acumula branques i, sobretot, llana. Pon dos ous, al gener-febrer, i la femella els incuba durant 55-58 dies, però només se'n desenvoluparà un, perquè l'altre, que naixerà més debilitat, serà devorat per la mare.
Pon dos ous, al gener-febrer, i la femella els incuba durant 55-58 dies (però només se'n desenvoluparà un, perquè l'altre, que naixerà amb més debilitat, serà devorat per la mare o aniquilat pel germà (cainisme)).[9]
Gypaetus barbatus aureus
Gypaetus barbatus hemachalanus
El trencalòs, trencaossos o ossífrag (Gypaetus barbatus) és una espècie de voltor que presenta moltes diferències amb altres ocells carronyaires semblants. Rep el seu nom del costum que té de remuntar ossos i closques fins a grans alçades per deixar-los caure sobre les roques i menjar-se'n la medul·la del seu interior una vegada han esclatat. Es tracta d'una espècie força amenaçada en amples zones de distribució.
