Mediterranean region and Sinai.
West and central Europe, south Russia, Mediterranean region, southwest Asia, Afghanistan.
Barley fields, roadsides, stony hillsides.
Perennial.
Eryngium campestre, el cardu corredor, cardo corréu, cardu setero o cardu yesqueru, ye una planta yerbácea perenne de la familia Apiaceae (Umbelliferae).
Ye una planta espinosa de tarmu erecto y bien ramificáu que puede crecer hasta unos 70 cm d'altor, sicasí, los sos raigaños son bien llargues y pueden llegar a midir unos 5 m. Les sos fueyes tán cubiertes d'escayos y estremaes en lóbulos. Les sos flores, de color azuláu, axuntar en cabezueles arrodiaes por un invólucro compuestu de 5 ó 6 bráctees. El so frutu ye un aqueniu de 2 mericarpos uniloculares.
Ye una especie común n'Europa central y occidental, el norte d'África, Mediu Oriente y el Cáucasu. Dase principalmente en terrenes secos y planos, sobremanera nes veres de los caminos y en campos de cultivu abandonaos. A esti cardu ta acomuñada, por aciu micorrizas, la cogorda de cardu (Pleurotus eryngii), de gran valor culinariu. Bien de cutiu, ye oxetu de parasitismu por delles especies de Orobanchesobremanera Orobanche amethystea (que, por esto mesmu, tien como sinonimia - ente otres - Orobanche eryngii).
Ye una planta perenne del tipu viviegu, esto ye, la parte aérea muerre dempués de reproducise y namái persiste'l raigañu tuberosa hasta la primavera siguiente, en que vilten el tarmu y les fueyes. Ye una planta estepicursora, pos les inflorescencies esprender al morrer los tarmos y dellí anicióse'l nome de "cardu corredor", pos pola aición del vientu abásnense tantu los tarmos muertos como les cabezueles seques. D'esta miente, facilítase la dispersión de les granes ya inclusive la colonización de nuevos ambientes. Floria dende fines de primavera (mayu nel Hemisferiu Norte) hasta entamos de seronda (setiembre), dependiendo del entamu y del llargor d'esta etapa del clima y la llatitú.
Nun se cultiva, otra manera, combátese-y cuando invade terrenes destinaos al llendo o la producción de forraxe. A pesar d'esto, ye bastante apreciáu porque los sos raigaños son l'hábitat del fungu Pleurotus eryngii, llamáu cogorda de cardu, que nos países mediterráneos recoyer pal consumu humanu; por eso la planta recibe'l nome de "cardu setero". Amás, na yerbolera tradicional atribúyense-y propiedaes diurétiques y cicatrizantes, les sos fueyes tienres y el so raigañu pueden consumise n'ensalaes y cuando s'ensuga puede usase como adornu.
Eryngium campestre describióse por Carlos Linneo y espublizóse en Species Plantarum, vol. 1, p. 233, 1753.[1]
Númberu de cromosomes de Eryngium campestre (Fam. Umbelliferae) y táxones infraespecíficos: 2n=28[2]
Eryngium: nome xenéricu que probablemente fai referencia a la pallabra que recuerda'l corpuspín: "Erinaceus" (especialmente dende'l griegu "erungion" = "ción"), sinón que tamién podría derivar de "eruma" (= proteición), en referencia a la fueyes espinoses del xéneru.
campestre: epítetu que significa "de los campos".
Abrojos, aletes (2), argollón, barba cabruna (2), cabezuela (6), carborricuno, cardacuca (3), cardacuco, cardenca (2), carderol, cardicuca (2), cardicuco (3), cardillo, carditos, cardu (11), cardu baxu (4), cardu blancu (3), cardu burriqueru (4), cardu borriqueño, cardu borriquiego, cardu burral, cardu burreru (3), cardu correderu (2), cardu corredor (52), cardu correor, cardu cuca (3), cardu cuquiellu (10), cardu de carracuca (2), cardu de cuquiellu, cardu de la estrella (2), cardu de les cogordes, cardu de les vaques, cardu de sombriella, cardu esteláu (2), cardu estrelláu, cardu llecheru (2), cardu machu, cardu macuquero (4), cardu matuteno, cardu moriscu (2), cardu panical, cardu penicardo, cardu perreru, cardu punchero, cardu que cuerre, cardu redondal, cardu rodador (2), cardu santu (2), cardu setero (22), cardu venteru, cardu virxe, cardu volador (2), cardu volaó, cardocuca (3), cardocuco (5), carduca, caricuca (3), carlincho (5), carracuca (3), cañeras, ceñiglo, ciencabezas (2), corremundos (2), eringe, eringio (12), escardencha, galoja, gardincha, mancaperros, panicardo, picos de la Virxe, pinchu (2), pinchu setero, quitaveneno (2), rodano, rodeno, sanguinaria mayor, sombrielles, trabalón. Les cifres ente paréntesis indiquen la frecuencia del usu del vocablu n'España.[4]
==Bibliografí a==
Eryngium campestre, el cardu corredor, cardo corréu, cardu setero o cardu yesqueru, ye una planta yerbácea perenne de la familia Apiaceae (Umbelliferae).
Çöl zımbırtikanı (lat. Eryngium campestre)[1] - zımbırtikan cinsinə aid bitki növü.[2]
El card girgoler, carcanical, card sant, cardot petit, panical femella, espinacard, herba de la parrella o panical campestre (Eryngium campestre) és una espècie de planta amb flors del gènere Eryngium i de la família de la pastanaga (Apiàcia). Es tracta d'una planta herbàcia vivaç on (sobre la soca o les arrels) hi creix la gírgola de panical un bolet molt cercat i apreciat. A les seves fulles s'hi fa una concrescència per l'acció d'un paràsit anomenat Euleia heraclei.
Es troba a la conca del Mediterrani fins al Caucas i d'Europa Central fins a Holanda, és rar a les Illes Britàniques. Es fa en camins, camps abandonats, i pastures sobrepasturades (els ramats no se la mengen i aleshores prospera sobre les altres plantes)
Planta espinosa, però no pilosa, amb arrel molt llarga i bastant engruixida. A la primavera apareixen les fulles i a la tardor la part aèria es trenca i pot ser emportada pel vent (per això en castellà s'anomena cardo corredor). La tija és erecta i pot arribar a fer 70 cm d'alt. Les fulles estan cobertes d'espines i dividides en lòbuls. Floreix en un capítol de finals de primavera a l'estiu, quan en els ambients de clima mediterrani hi queden poques flors, la pol·linitzen molts insectes. El seu fruit és un aqueni transportat pel vent (anemocòria).
Antigament es considerava l'arrel com a planta medicinal a la que se li atribuïen tota mena de propietats des de filtre amorós a remei contra les infeccions urinàries. També s'havien utilitzat les arrels, endolcides, com a llaminadura mentre que bullides i torrades eran una hortalissa. Conté olis essencials, saponines i tanins.
El card girgoler, carcanical, card sant, cardot petit, panical femella, espinacard, herba de la parrella o panical campestre (Eryngium campestre) és una espècie de planta amb flors del gènere Eryngium i de la família de la pastanaga (Apiàcia). Es tracta d'una planta herbàcia vivaç on (sobre la soca o les arrels) hi creix la gírgola de panical un bolet molt cercat i apreciat. A les seves fulles s'hi fa una concrescència per l'acció d'un paràsit anomenat Euleia heraclei.
Máčka ladní (Eryngium campestre) je léčivá bylina z čeledi miříkovitých.
Víceletá ostnitá bylina, v květu kulovitého obrysu až 60 cm vysoká bělavě zelené barvy. Květy jsou uspořádány v hlávkách, které jsou složeny v okolících. Květenství se po dozrání semen s celou rostlinou odlomí a vytvoří diasporu ve formě stepního běžce, který vysévá semena. Pro své ostnité listy bývá často považována za bodlák.
Je to světlomilný druh, roste především v teplejších oblastech na sušších stanovištích. Rozšířen v teplejších oblastech Evropy a západní Asie. V České republice se vyskytuje především v oblastech termofytika a mezofytika.
Bjerg-Mandstro (Eryngium campestre) er en flerårig, urteagtig plante med en opret, tæt forgrenet vækst. Bjerg-Mandstro vokser spredt på lysåbne, tørre og varme voksesteder med et ringe indhold af kvælstof.
Stænglerne er runde i tværsnit og helt hårløse. Bladene er spredtstillede og hele med en aflang til håndformet vækst og fjersnitdelte eller snitdelte. Blomstringen foregår i juni-juli, hvor man finder blomsterne samlet i endestillede stande. De enkelte blomster er grønligt-hvide, rørformede og frugtbare. Frugterne er nødder.
Rodsystemet består af en jordstængel, der når indtil 2 m ned, en kraftig pælerod og mange, trævlede siderødder.
Højde x bredde og årlig tilvækst: 0,50 x 0,50 m (50 x 50 cm/år). Målene kan bruges til beregning af planteafstande i fx haver.
Bjerg-Mandstro vokser spredt på lysåbne, tørre og varme voksesteder med et ringe indhold af kvælstof. Arten tilhører plantesamfundet Festuco-Brometea.
På Siegendorfer Puszta ved Neusiedler See i det nordlige Burgenland, Østrig, findes arten på svagt sur silikatbund sammen med bl.a. Aks-Ærenpris, Kattefod, Kløvplade, Dianthus pontederae (en art af Nellike), Eng-Rottehale, Festuca valesiaca, Hare-Kløver, Håret Høgeurt, Iris humilis,Iris humilis, Iris humilis, Jord-Star, Kugle-Jupiterskæg, Lancet-Vejbred,Silene otites (en art af Limurt), Spinkel Kambunke, Thesium linophyllon (en art af Nålebæger) og Ædel-Kortlæbe[1]
Bjerg-Mandstro (Eryngium campestre) er en flerårig, urteagtig plante med en opret, tæt forgrenet vækst. Bjerg-Mandstro vokser spredt på lysåbne, tørre og varme voksesteder med et ringe indhold af kvælstof.
Der Feld-Mannstreu (Eryngium campestre) ist ein in Mitteleuropa häufig bis selten vorkommender Doldenblütler (Apiaceae). Andere, teils regional verwendete oder veraltete Bezeichnungen sind: Donnerdistel, Krausdistel, Gemeine Brachdistel, Rolldistel, Radendistel, Elend, Unruhe[1].
Die mehrjährige krautige Pflanze erreicht eine Wuchshöhe von 15 bis 60 cm, kann jedoch auch gelegentlich 1 m erreichen. Sie ist grau bis gelblich-grün gefärbt und sparrig verzweigt. Die ersten Laubblätter sind ungeteilt und von länglicher Gestalt, die späteren sind handförmig-fiederschnittig bis doppelt-fiederspaltig oder dreizählig doppelt-fiederspaltig und dornig gezähnt. Die unteren sind gestielt, die oberen stängelumfassend.
Die Dolden sind zahlreich vorhanden, dicht und von halbkugeliger bis walzlicher Gestalt und besitzen zahlreiche, linealische Hochblätter. Die Blüten stehen dicht. Der Blütenstand besitzt zahlreiche Hochblätter, die aus den Dolden herausragen. Die Krone ist weiß oder graugrün gefärbt. Die Frucht ist schuppig.
Blütezeit ist Juli und August.
Die Chromosomenzahl beträgt 2n = 14 oder 28.[2]
Der Feld-Mannstreu ist ein ausdauernder Hemikryptophyt (Halbrosettenpflanze), ein Tiefwurzler (der walzlich-spindelförmige Wurzelstock wurzelt bis 2 m tief)[3], ein Xerophyt mit kaum welkenden dornigen Blättern. Die vielen Dornen schützen die Pflanze vor Fraßschäden durch Weidetiere. An wenigen Stellen Deutschlands findet sich die Amethyst-Sommerwurz, die am Feld-Mannstreu parasitiert.
Die Blütendolden sind analog dem Blütenstand der Korbblütler zu einem kopfigen Blütenstand vereint. Es handelt sich um Nektar führende „Körbchenblumen“. Die Blütenkörbe sind von dornigen Hüllblättern umgeben. Steif aufrechte Kelchblätter formen „kleine Trichterblumen“. Auf den Gesamtblütenstand bezogen sind die Blüten andromonözisch verteilt: Die Dolden erster bis dritter Ordnung tragen meist nur zwittrige Blüten, die Dolden vierter Ordnung meist nur kleine männliche Blüten. Die zwittrigen Blüten sind vormännlich.
Der Nektar ist nur Insekten mit mindestens 2 mm langem Rüssel zugänglich, z. B. Bienen und Schmetterlingen. Fliegen fressen nur den Pollen.
Die Pflanzen sind typische „Bodenroller“ (Chamaechorie-Strategie): Reif werden die Sprosse bei Windgeschwindigkeiten von mindestens 4 m/s an einer vorgegebenen Abbruchstelle am Wurzelballen abgerissen und dann als Ganzes fortgerollt, wobei die Früchte allmählich ausgestreut werden. Verhaken sich mehrere Pflanzen, entstehen mehr oder weniger große „Steppenhexen“, wie sie oft meterhoch – besonders für osteuropäische Steppen – charakteristisch sind. Ausbreitung erfolgt außerdem als Wind- und Tierstreuer (Klettfrüchte). Die Früchte sind Licht- und Frostkeimer.
Der Feld-Mannstreu kommt von Nordafrika, Südeuropa und Osteuropa bis Mitteleuropa vor, außerdem im Kaukasusraum[4] und bis zum Iran und Afghanistan. Er ist ein europäisch-kontinental-mediterran-submediterranes Florenelement.
Eryngium campestre kommt zerstreut bis verbreitet insbesondere im Elbe- und Rheintal (Großer Sand (Mainz)) sowie im Maingebiet vor. Sonst ist er selten. In Norddeutschland, den Alpen und der bayerischen Hochebene ist er nur vereinzelt vorhanden oder fehlt ganz.
In Österreich ist er im Pannonischen Gebiet mäßig häufig, sonst selten zu finden. Die Vorkommen erstrecken sich auf die Bundesländer Wien, Niederösterreich, das Burgenland und Oberösterreich. In der Steiermark und in Tirol sind nur unbeständige Vorkommen bekannt, in Kärnten und Salzburg ist die Art ausgestorben. Im nördlichen Voralpengebiet gilt der Feld-Mannstreu als gefährdet.[5]
In der Schweiz kommt er selten und vor allem im südwestlichen Teil vor.
Der Feld-Mannstreu siedelt zerstreut in sonnigen Kalk-Magerrasen und -weiden und an Wegrainen und Dämmen. Er bevorzugt im Sommer trockene Böden an warmen Stellen.
Nach Ellenberg ist er eine Volllichtpflanze, ein Wärmezeiger, intermediär kontinental verbreitet, ein Trockniszeiger, auf stickstoffarmen Standorten wachsend und eine Klassencharakterart der Kalk-Magerrasen (Festuco-Brometea).[2] Er kommt aber auch in Gesellschaften der Ordnung Agropyretalia vor.[2]
Für die Wurzel und das Kraut werden Saponine und wenig ätherisches Öl als Inhaltsstoffe angegeben. Die Wurzel soll geringe schleimlösende und spasmolytische (krampfstillende) Wirkung haben, das Kraut einen (schwach) diuretischen Effekt. In früherer Zeit wurde die Wurzel auch verwendet, um daraus angeblich harntreibende und menstruationsfördernde Arzneimittel herzustellen.[1] Wissenschaftliche Belege für die Wirksamkeit fehlen, eine beruhigende, husten- und krampfstillende Wirkung bei Keuchhusten ist aber (für Flachblatt-Mannstreu)[6] beschrieben. Über unerwünschte Wirkungen ist nichts bekannt.
Für das Feld-Mannstreu bestehen bzw. bestanden auch die weiteren deutschsprachigen Trivialnamen: Brachdistel, Brachendistel, Brackendistel, Braundistel, krause Distel, ummelopen Distel (mittelniederdeutsch), valende Distel, walende Distel, wallende Distel, wallende Distelmorchen (mittelhochdeutsch), wilt Distel, wolt Distel, Donnerdistel (Wittenberg), Edeldistel, Elend (mittelhochdeutsch), Ellendistel (mittelhochdeutsch), Ellend, Fechdistel (althochdeutsch), Fehdistel (althochdeutsch), Fychdistel (althochdeutsch), Gruntwurz, Hundertkopf, Hauptkopf, Krausdistel, Kraußdistel, Krauswurz, Krussdistel, Laufend Distel, Männertreu, Mannstreu, Mannstreu-Distel, Mansstrü, Marsdistel (mittelhochdeutsch), Mehrdistel, Merdistel, Mörwurzel, Mordwurz, Mortdistel (mittelhochdeutsch), Mortedistel (mittelhochdeutsch), Oerengel, Ore Engel, Orengel, Orengele, Prackelwurz (mittelhochdeutsch), Raddistel, Radendistel, Rodendistel, Schmänkkrokt (Siebenbürgen), Sondereinde, Stechwurzel, Stehwurzel, Stradistel, Unruh (Linz), Valentdistel, Veherdistel (mittelhochdeutsch), Veltdistel (mittelhochdeutsch), Wallendistel, Waltdistel (mittelhochdeutsch) und Woltdistel (mittelhochdeutsch).[7]
Wiener Dioskurides 6. Jahrhundert
Pseudo-Dioskurides de herbis femininis Manuskript 14. Jh.
Herbarius Moguntinus 1484
Gart der Gesundheit 1485
Hortus sanitatis 1491
Otto Brunfels 1532
Leonhart Fuchs 1543
Hieronymus Bock 1546
Mattioli/Handsch/Camerarius 1586
Der Feld-Mannstreu (Eryngium campestre) ist ein in Mitteleuropa häufig bis selten vorkommender Doldenblütler (Apiaceae). Andere, teils regional verwendete oder veraltete Bezeichnungen sind: Donnerdistel, Krausdistel, Gemeine Brachdistel, Rolldistel, Radendistel, Elend, Unruhe.
Gjembardhi (lat. Eryngium campestra L.) është bimë dhe klasifikohet në familjen e bimëve Apiaceae.
Gjembardhi (lat. Eryngium campestra L.) është bimë dhe klasifikohet në familjen e bimëve Apiaceae.
валавец (поточно, полски валавец; науч. Eryngium campestre) — вид од родот на валавците (Eryngium) кој се користи како лековито растение.[1] Растението трнливо повеќегодишна билка без влакна и припаѓа на семејството на штитоцветните растенија (Apiaceae). Листовите се крути и жилави, со белозеленикава боја. Листовите при основата се раздвоени, со долги дршки и имаат боцки. Во растението ровари галската мува Euleia heraclei.
Растението цвета од јули до септември.
Покрај Република Македонија, валавецот е распространет главно во средна и јужна Европа и на север до Германија и Холандија. Ретко се среќава на Британските Острови.
Во треварството се користи за лекување на голема кашлица и инфекции во мочните патишта. Во минатото корењата се кандирале како слатки или се вареле и печеле како зеленчук. Активни состојки во растението се: етерични масла, сапонини и танини.
валавец (поточно, полски валавец; науч. Eryngium campestre) — вид од родот на валавците (Eryngium) кој се користи како лековито растение. Растението трнливо повеќегодишна билка без влакна и припаѓа на семејството на штитоцветните растенија (Apiaceae). Листовите се крути и жилави, со белозеленикава боја. Листовите при основата се раздвоени, со долги дршки и имаат боцки. Во растението ровари галската мува Euleia heraclei.
Eryngium campestre, known as field eryngo,[1] or Watling Street thistle,[2] is a species of Eryngium, which is used medicinally. A member of the family Apiaceae, eryngo is a hairless, thorny perennial plant. The leaves are tough and stiff, whitish-green. The basal leaves are long-stalked, pinnate and spiny. The leaves of this plant are mined by the gall fly, Euleia heraclei.[3]
Eryngium campestre is a stiff, hairless, prickly perennial plant. It resembles the better known sea holly (Eryngium maritimum), but is taller and less robust, and the stem and leaves are paler and not bluish-green. The palmate leaves have more slender lobes which are tipped with spines, and the bracts below the flower heads are slender. The stems are thinner, the branches are longer and the globular flower heads are white and much smaller than the sea holly. This plant flowers between July and September.[2]
Eryngium campestre has a mainly Central and Southern Europe distribution, north to Germany and Holland.[4] It is common in many places but in Germany it is restricted to dry habitats near the Rivers Rhine and Elbe.[5] It is very uncommon in dry grassland on neutral or calcareous soils in the southeast of the British Isles, having first been recorded in 1662 by the naturalist John Ray in Devon. It has statutory protection in Somerset and Devon and is persisting in several sites there, but elsewhere it is mostly a short-lived casual of waste ground, road verges and rough pastures.[6]
Used in herbalism as an infusion to treat coughs, whooping cough and urinary infections. Roots were formerly candied as sweets or boiled and roasted as a vegetable. [4] The plants active constituents are essential oils, saponins, tannins.[7]
Eryngium campestre, known as field eryngo, or Watling Street thistle, is a species of Eryngium, which is used medicinally. A member of the family Apiaceae, eryngo is a hairless, thorny perennial plant. The leaves are tough and stiff, whitish-green. The basal leaves are long-stalked, pinnate and spiny. The leaves of this plant are mined by the gall fly, Euleia heraclei.
La kampa eringio kaj science (Eryngium campestre) estas unu en Mezeŭropo malofte kreskanta specio de Apiacoj (Apiaceae). [1].
La multjara herba planto atingas alton de 15 ĝis 60 cm, ĝi povas ankaŭ fariĝi ĝis 1 m alta. La planto estas griza ĝis flavece-verda kaj rigide disbranĉanta. La unuaj folioj estas oblongaj kaj kompletaj, la postaj estas manforme disigitaj ĝis duoble pinataj aŭ trinombre duoble pinataj. La rando estas dorne dentaj. La plej multaj folioj havas tigojn, la supraj estas ĉirkaŭantaj la tigon.
La umbeloj estas multnombraj, densaj kaj duonglobaj ĝis cilindroformaj kaj ili havas liniilajn brakteojn. La floroj staras dense. La infloresko havas multajn brakteojn, kiuj staras ekster la umbelojn. La korolo estas blanka aŭ grize verdaj. La frukto estas skvama.
la planto floras de julio ĝis aŭgusto.
La kromozomnombro estas 2n = 14 aŭ 28.[2]
La kampa eringio estas multjara hemikriptofito, profundradikulo (la cilindro- ĝis spindelforma pivotradiko atingas profundecon de ĝis 2 m), kserofito kun apenaŭ velkantaj dornhavaj folioj. La dornoj protektas la planton kontraŭ formanĝado de paŝtobestoj.
La umbelo estas analoge al floraro de asteracoj kunigita al kapitulo. La kapituloj estas ĉirkaŭitaj de dornhavaj involukraj folioj. Rigide starantaj sepaloj formas malgrandajn „etaj funelpseŭdantioj“. La umbelo de la unu ĝis tria ordo portas plj ofte nur duseksajn la umbeloj de la kvara ordo plej ofte nur masklajn florojn. Ĉe la duseksaj floroj la masklaj partoj malfermiĝas antaŭ la inaj.
La planto estas tipaj „terrulantoj“ (kameĥorio-strategio): estante maturaj la al frukto dissiĝas de vento kaj kiel tuto ĝi estas forportita. Disvastigo okazas krome per vento kaj bestoj (lapfrukto). La semoj estas lum- kaj frostĝermantoj.
La kampa eringio troviĝas de la mediteranea regiono ĝis mezeŭropo, suda Anglujo, meza Rusujo ĝis Persujo kaj Afganio.
Eryngium campestre troviĝas dise en valoj de Elbo kaj Rejno ekzemple en Großer Sand (Majenco), respektive majna regiono. Aliloke ĝi estas maloftega aŭ entute mankas.
La planto kreskas diese en kalka malfekunda razeno. Ĝi preferas plenan lumon.
Oni supozas saponinon kaj eterajn oleojn en radikoj kaj aliaj plantpartoj. La radiko supozeble havas malfortan efikon al muko kaj digestado [1]
En Germanujo la planto estas protektata la federacia leĝo.
La kampa eringio kaj science (Eryngium campestre) estas unu en Mezeŭropo malofte kreskanta specio de Apiacoj (Apiaceae). .
Eryngium campestre, el cardo corredor, cardo correo, cardo setero o cardo yesquero, es una planta herbácea perenne de la familia Apiaceae (Umbelliferae).
Es una planta espinosa de tallo erecto y muy ramificado que puede crecer hasta unos 70 cm de altura, no obstante, sus raíces son muy largas y pueden llegar a medir unos 5 m. Sus hojas están cubiertas de espinas y divididas en lóbulos. Sus flores, de color azulado, se reúnen en cabezuelas rodeadas por un invólucro compuesto de 5 o 6 brácteas. Su fruto es un aquenio de 2 mericarpos uniloculares.
Es una especie común en Europa central y occidental, el norte de África, Medio Oriente y el Cáucaso. Se da principalmente en terrenos secos y planos, sobre todo en las orillas de los caminos y en campos de cultivo abandonados. A este cardo está asociada, mediante micorrizas, la seta de cardo (Pleurotus eryngii), de gran valor culinario. Muy a menudo, es objeto de parasitismo por varias especies de Orobanche, en particular Orobanche amethystea (que, por esto mismo, tiene como sinonimia - entre otras - Orobanche eryngii).
Es una planta perenne del tipo vivaz, es decir, la parte aérea muere después de reproducirse y sólo persiste la raíz tuberosa hasta la primavera siguiente, en que rebrotan el tallo y las hojas. Es una planta estepicursora, pues las inflorescencias se desprenden al morir los tallos y de allí se originó el nombre de "cardo corredor", pues por la acción del viento se arrastran tanto los tallos muertos como las cabezuelas secas. De este modo, se facilita la dispersión de las semillas e incluso la colonización de nuevos ambientes. Florece desde fines de primavera (mayo en el Hemisferio Norte) hasta inicios de otoño (septiembre), dependiendo del inicio y de la longitud de esta etapa del clima y la latitud.
No se cultiva, por el contrario, se le combate cuando invade terrenos destinados al pastoreo o la producción de forraje. A pesar de esto, es bastante apreciado porque sus raíces son el hábitat del hongo Pleurotus eryngii, llamado seta de cardo, que en los países mediterráneos se recolecta para el consumo humano; por eso la planta recibe el nombre de "cardo setero". Además, en la herbolaria tradicional se le atribuyen propiedades diuréticas y cicatrizantes, sus hojas tiernas y su raíz pueden consumirse en ensaladas y cuando se seca puede usarse como adorno.
Eryngium campestre fue descrita por Carlos Linneo y publicado en Species Plantarum, vol. 1, p. 233, 1753.[1]
Número de cromosomas de Eryngium campestre (Fam. Umbelliferae) y táxones infraespecíficos: 2n=28[2]
Eryngium: nombre genérico que probablemente hace referencia a la palabra que recuerda el erizo: "Erinaceus" (especialmente desde el griego "erungion" = "ción"), sino que también podría derivar de "eruma" (= protección), en referencia a las hojas espinosas del género.
campestre: epíteto que significa "de los campos".
Abrojos, aletas (2), argollón, barba cabruna (2), cabezuela (6), carborricuno, cardacuca (3), cardacuco, cardenca (2), carderol, cardicuca (2), cardicuco (3), cardillo, carditos, cardo (11), cardo bajo (4), cardo blanco (3), cardo borriquero (4), cardo borriqueño, cardo borriquiego, cardo burral, cardo burrero (3), cardo corredero (2), cardo corredor (52), cardo correor, cardo cuca (3), cardo cuco (10), cardo de carracuca (2), cardo de cuco, cardo de la estrella (2), cardo de las setas, cardo de las vacas, cardo de sombrilla, cardo estelado (2), cardo estrellado, cardo lechero (2), cardo macho, cardo macuquero (4), cardo matuteno, cardo morisco (2), cardo panical, cardo penicardo, cardo perrero, cardo punchero, cardo que corre, cardo redondal, cardo rodador (2), cardo santo (2), cardo setero (22), cardo ventero, cardo virgen, cardo volador (2), cardo volaó, cardocuca (3), cardocuco (5), carduca, caricuca (3), carlincho (5), carracuca (3), cañeras, ceñiglo, ciencabezas (2), corremundos (2), eringe, eringio (12), escardencha, galoja, gardincha, mancaperros, panicardo, picos de la Virgen, pincho (2), pincho setero, quitaveneno (2), rodano, rodeno, sanguinaria mayor, sombrillas, trabalón. Las cifras entre paréntesis indican la frecuencia del uso del vocablo en España.[4]
Eryngium campestre, el cardo corredor, cardo correo, cardo setero o cardo yesquero, es una planta herbácea perenne de la familia Apiaceae (Umbelliferae).
Armika (Eryngium campestre) Apiaceae familiako landarea da, erdialdeko eta hegoaldeko Europan jatorria duena.[1] Sendabelarra, bere infusioa eztularako erabiltzen dute.
Armika (Eryngium campestre) Apiaceae familiako landarea da, erdialdeko eta hegoaldeko Europan jatorria duena. Sendabelarra, bere infusioa eztularako erabiltzen dute.
Kenttäpiikkiputki (Eryngium campestre) on sarjakukkaiskasveihin kuuluva monivuotinen kasvi.[1] Se kasvaa noin puoli metriä korkeaksi ja leveäksi[2] ja muodosta kalvaan sinivihreän värisen, piikikkään puskan.[3] Kukinto on tiheän mykerömäinen sarja, joka on 4–7 suojuslehden ympäröimä.
Kenttäpiikkiputki kasvaa kuivilla niukkaravinteisilla alueilla, usein rannikoilla.[2]
Kenttäpiikkiputken juurta on käytetty rohdoskasvina. Sen kukinnot säilyttävät värinsä kuivattaessa, ja siksi kasvia käytetään kuivakukka-asetelmissa.[2]
Kenttäpiikkiputki (Eryngium campestre) on sarjakukkaiskasveihin kuuluva monivuotinen kasvi. Se kasvaa noin puoli metriä korkeaksi ja leveäksi ja muodosta kalvaan sinivihreän värisen, piikikkään puskan. Kukinto on tiheän mykerömäinen sarja, joka on 4–7 suojuslehden ympäröimä.
Kenttäpiikkiputki kasvaa kuivilla niukkaravinteisilla alueilla, usein rannikoilla.
Kenttäpiikkiputken juurta on käytetty rohdoskasvina. Sen kukinnot säilyttävät värinsä kuivattaessa, ja siksi kasvia käytetään kuivakukka-asetelmissa.
Eryngium campestre
Le panicaut champêtre (Eryngium campestre), Chardon champêtre, érynge ou éryngion blanc est une plante herbacée dicotylédone vivace de la famille des Apiaceae.
Le panicaut commun (champêtre) porte de nombreux noms vernaculaires : chardon-Roland, chardon-roulant, éryngion blanc, herbe aux cent têtes, chardon d'âne...
Il s'agit d'une plante psammophyte épineuse vivace, très répandue en Europe occidentale et centrale, en Afrique du Nord, au Moyen-Orient et dans le Caucase. Elle affectionne les champs incultes, les bords des chemins, les endroits assez secs, plutôt en plaine.
Haute de 50 à 60 cm, elle a des feuilles coriaces, raides, découpées et dentées. La tige est dressée et très ramifiée. Les inflorescences sont des ombelles d'ombellules arrondies, entourées d'un involucre blanchâtre à 5 à 6 bractées et ressemblant à des capitules. La racine, persistante, est très longue (jusqu'à 5 m de long) et émet des rejets.
Cette plante est plutôt nuisible lorsqu'elle se trouve dans les pâturages et qu'elle se mêle aux fourrages. Cependant, la racine est réputée diurétique et apéritive.
Sur ses racines, comme sur celles de Eryngium maritimum, pousse parfois un champignon apprécié qui lui est inféodé, le pleurote du panicaut (Pleurotus eryngii). Également, elles sont souvent parasitées par des Orobanches, en particulier Orobanche amethystea.
Type d'inflorescence : capitule
Répartition des sexes : hermaphrodite
Type de pollinisation : entomogame, autogame
Période de floraison : juillet à septembre
Type de fruit : akène
Mode de dissémination : épizoochore, anémogéochore[1]
Habitat type : pelouses basophiles médioeuropéennes
Aire de répartition : eurasiatique
Données d'après : Julve, Ph., 1998 ff. - Baseflor. Index botanique, écologique et chorologique de la flore de France. Version : 23 avril 2004.
L'éryngion blanc était appelé centum capita par les Romains, ce qui signifie "herbe aux cent-têtes".
Les Grecs en mangeaient la tige et la racine, cuites ou crues. On lui prêtait des vertus prodigieuses. On considérait que la racine avait la figure des parties naturelles de l'homme ou de la femme. On croyait que, si un homme trouvait celle qui représente les parties mâles, elle avait le pouvoir de le faire aimer, de même pour la femme. On prête à la plante la passion de Sappho pour Phaon de Lesbos.
Quant à l'usage médical, on utilisait cette plante pour les flatuosités, les tranchées, les maladies du cœur, de l'estomac, du foie, des hypocondres, les maux de reins, la strangurie, l'opisthotonos, les douleurs lombaires, l'hydropisie, l'épilepsie, pour la suppression ou l'excès du flux menstruel, ainsi que toutes les affections du système reproducteur féminin. On la prenait dans de l'eau miellée et, pour la rate, dans de l'oxycrat. On croyait qu'avec du miel, l'éryngion blanc faisait sortir les corps étrangers et qu'avec de l'axonge salée et du cérat, il guérissait les scrofules, les parotides, les tumeurs, les dénudations des os et les fractures. On croyait aussi que, pris avant de boire, l'éryngion blanc empêchait l'ivresse.
Quelques auteurs latins ont recommandé de cueillir l'éryngion blanc au solstice d'été et de l'appliquer avec de l'eau de pluie, dans toutes les affections du cou. On a aussi prétendu qu'il guérissait les taies des yeux[2].
Eryngium campestre
Le panicaut champêtre (Eryngium campestre), Chardon champêtre, érynge ou éryngion blanc est une plante herbacée dicotylédone vivace de la famille des Apiaceae.
O cardo corredor[1] Eryngium campestre, é unha planta herbácea perenne da familia Apiaceae (Umbelliferae).
É unha planta espiñenta de talo erecto e moi ramificado que pode medrar até uno 70 cm de altura, porén, as súas raíces son moi longas e poden chegar a medir uns 5 m. As súas follas están cubertas de espiños e divididas en lobos. As súas flores, de cor azulada, reúnense en capítulos arrodeadas por un invólucro composto de 5 ou 6 brácteas. O seu froito é un aquenio de 2 mericarpios uniloculares.
É unha especie común en Europa central e occidental, o norte de África, Medio Oriente e o Cáucaso. Dáse principalmente en terreos secos e planos, especialmente nas beirados dos camiños e en leiras de cultivo desleixadas. A este cardo está asociada, mediante micorrizas, o cogomelo de cardo (Pleurotus eryngii), de gran valor culinario. Moi a miúdo, é obxecto de parasitismo por varias especies de Orobanche, en particular Orobanche amethystea (que, por isto mesmo, ten como sinonimia - entre outras - Orobanche eryngii).
É unha planta perenne do tipo vivaz, é dicir, a parte aérea morre despois de se reproducir e só persiste a raíz tuberosa até a primavera seguinte, en que regroman o talo e as follas. É unha planta estepicursora, pois as inflorescencias despréndense ao morrer os talos e de alí orixinouse o nome de "cardo corredor", pois pola acción do vento arrastran tanto os talos mortos como os capítulos secos. Deste xeito, facilítase a dispersión das sementes e incluso a colonización de novos ambientes. Florea desde fins da primavera (maio no Hemisferio Norte) até inicios do outono (setembro), dependendo do inicio e da lonxitude desta etapa do clima e a latitude.
Non se cultiva, pola contra, combáteselle cando invade terreos destinados ao pastoreo ou a produción de forraxe. A pesar disto, é bastante apreciado porque as súas raíces son o hábitat do fungo Pleurotus eryngii, chamado cogomelo de cardo, que nos países mediterráneos se recolecta para o consumo humano; por iso a planta recibe o nome de "cardo cogomeleiro". Ademais, na herbolaria tradicional atribúenselle propiedades diuréticas r cicatrizantes, as súas follas tenras e a súa raíz poden consumirse en ensaladas e cando se seca pode usarse como enfeite.
Eryngium campestre foi descrita por Carl von Linné e publicado en Species Plantarum, vol. 1, p. 233, 1753.[2]
Número de cromosomas de Eryngium campestre (Fam. Umbelliferae) e táxones infraespecíficos: 2n=28[3]
Eryngium: nome xenérico que probabelmente fai referencia á palabra que lembra o ourizo: "Erinaceus" (especialmente desde o grego "erungion" = "ción"), senón que tamén podería derivar de "eruma" (= protección), en referencia ás espiñentas follas das plantas deste tipo.
campestre: epíteto que significa "dos campos".
O cardo corredor Eryngium campestre, é unha planta herbácea perenne da familia Apiaceae (Umbelliferae).
La calcatreppola (Eryngium campestre L.) è una pianta della famiglia delle Apiaceae diffusa in Europa centrale e meridionale. Cresce spesso associata a Pleurotus eryngii
De echte kruisdistel (Eryngium campestre) is een vaste plant uit de schermbloemenfamilie (Umbelliferae of Apiaceae). De plant komt voor in Eurazië en Noord-Afrika. Eryngium stamt van het Oudgrieks en betekent: genezing van indigestie (spijsverteringsstoornis) en winderigheid. De plant bevat saponinen en heeft veertien chromosomen (2n = 14), maar er komen ook tetraploïde planten voor.
De bleekgroene plant wordt 15-60 cm hoog en vormt diepgaande wortelstokken. De bladeren zijn gestekeld. De gesteelde en gevleugelde wortelbladeren zijn veerdelig en langer dan de stengelbladeren. De stengelbladeren zijn zittend.
De echte kruisdistel bloeit in juli en augustus met witte of lichtblauwe bloemen in tien tot twintig hoofdjes. De hoofdjes zijn 1-1,5 cm groot en omgeven door stekelige schutbladen (omwindselbladen). De kroonbladen zijn korter dan de kelkbladen.
De 3-5 mm lange splitvrucht is met haarachtige papillen bezet.
De echte kruisdistel komt voor op vochtige tot droge, kalkhoudende grond op rivierduinen, zandige dijken, kalkgraslanden en duinen.
De plant kan in de keuken en voor medicinale doeleinden gebruikt worden.Zowel de wortelstokken als de bloemhoofdjes kunnen gegeten worden. Er zou een medicinale werking zijn tegen galstenen, infecties van de urinewegen, huidaandoeningen, hoesten en verstopping.
De echte kruisdistel (Eryngium campestre) is een vaste plant uit de schermbloemenfamilie (Umbelliferae of Apiaceae). De plant komt voor in Eurazië en Noord-Afrika. Eryngium stamt van het Oudgrieks en betekent: genezing van indigestie (spijsverteringsstoornis) en winderigheid. De plant bevat saponinen en heeft veertien chromosomen (2n = 14), maar er komen ook tetraploïde planten voor.
De bleekgroene plant wordt 15-60 cm hoog en vormt diepgaande wortelstokken. De bladeren zijn gestekeld. De gesteelde en gevleugelde wortelbladeren zijn veerdelig en langer dan de stengelbladeren. De stengelbladeren zijn zittend.
De echte kruisdistel bloeit in juli en augustus met witte of lichtblauwe bloemen in tien tot twintig hoofdjes. De hoofdjes zijn 1-1,5 cm groot en omgeven door stekelige schutbladen (omwindselbladen). De kroonbladen zijn korter dan de kelkbladen.
De 3-5 mm lange splitvrucht is met haarachtige papillen bezet.
De echte kruisdistel komt voor op vochtige tot droge, kalkhoudende grond op rivierduinen, zandige dijken, kalkgraslanden en duinen.
Mikołajek polny (Eryngium campestre L.) – gatunek rośliny wieloletniej z rodziny selerowatych
Rośnie dziko w środkowej i południowej Europie, w Afryce Północnej, na części Kaukazu oraz w Syrii i Turcji[2]. W Polsce na południu i jest rzadki.
Bylina, hemikryptofit. Rośnie na suchych murawach i łąkach. W klasyfikacji zbiorowisk roślinnych gatunek charakterystyczny dla Ass. Thalictro-Salvietum pratensis[3].
Mikołajek polny (Eryngium campestre L.) – gatunek rośliny wieloletniej z rodziny selerowatych
Eryngium campestre é uma espécie de planta com flor pertencente à família Apiaceae.
A autoridade científica da espécie é L., tendo sido publicada em Species Plantarum 1: 233. 1753.[1]
Os seus nomes comuns são cardo-corredor ou cardo-de-palma.[2]
Trata-se de uma espécie presente no território português, nomeadamente em Portugal Continental.
Em termos de naturalidade é nativa da região atrás indicada.
Não se encontra protegida por legislação portuguesa ou da Comunidade Europeia.
Eryngium campestre é uma espécie de planta com flor pertencente à família Apiaceae.
A autoridade científica da espécie é L., tendo sido publicada em Species Plantarum 1: 233. 1753.
Os seus nomes comuns são cardo-corredor ou cardo-de-palma.
Eryngium campestre, cunoscut și sub numele de scaiul dracului,[1] este o specie de Scai, cu utilizări preponderent medicinale. Ca fiind un membru al familiei Apiaceae, scaiul dracului este o plantă fără păr, spinoasă și perenă. Frunzele sunt dure și rigide, de culoare alb-verde. Frunzele de la bază sunt lungi, penate și spinoase. Din frunzele acestei plante se hrănește Euleia heraclei.
Iulie–Septembrie
În principal în Europa Centrală și de sud și la nord de Germania și Olanda, dar rar și în Insulele Britanice.
Utilizată în medicina cu plante ca o infuzie pentru a trata tusea, tusea convulsivă și infecții urinare. Rădăcinile erau confiate ca dulciuri sau fierte și prăjite, ca o legumă. Elemente active: uleiuri esențiale, saponine, taninuri.
Eryngium campestre, cunoscut și sub numele de scaiul dracului, este o specie de Scai, cu utilizări preponderent medicinale. Ca fiind un membru al familiei Apiaceae, scaiul dracului este o plantă fără păr, spinoasă și perenă. Frunzele sunt dure și rigide, de culoare alb-verde. Frunzele de la bază sunt lungi, penate și spinoase. Din frunzele acestei plante se hrănește Euleia heraclei.
В Україні ростуть ще два близьких види — миколайчики приморські й миколайчики сині. Від миколайчиків польових відрізняються тим, що мають сині квітки, а в миколайчиків синіх, крім того, у синій колір забарвлена і верхня частина плодоносного пагона.
Стебло — розгалужене, голе, висотою 30—60 см. Листки — чергові, глибокотрироздільні, верхні сидячі, обгортають стебло. Суцвіття — на розгалужених стеблах — кулясті головки суцвіть, оточені колючими покривними листками. Зубці чашечки закінчуються довгим колючим вістрям. Квітки дрібні, білуваті. Корінь — стрижневий.
Сходить — сходи з сім'янок, а пагони з бруньок на кореневій шийці — в квітні — червні. Осінні сходи на крайньому півдні перезимовують. Цвіте з липня по вересень, Плодоносить — у вересні — жовтні.
Плід — сім'янка. Колір — світло-сірий. Форма — яйцеподібна, вкрита білими лусочками, зверху з двома-трьома солом'яно-бурими зубчиками, Розмір — довжина 3—4,5, ширина 1,5-2, товщина 0,75—1. Маса 1000 сім'янок — 1,5—2 г.
Глибина проростання — 6—8 см.
Температура проростання — оптимальна +18… +22°.
Рослина росте у Південній та Центральній Європі, на Британських островах, в Україні (особливо в Криму), в Молдові, на Кавказі, в європейській частині Росії.
Поширена у степовій і лісостеповій зонах України, зрідка трапляється на відкритих місцях у південних районах Полісся. Росте на степових пасовищах, полях, біля доріг та жител.
Eryngium campestre là một loài thực vật có hoa trong họ Hoa tán. Loài này được L. mô tả khoa học đầu tiên năm 1753.[1]
Eryngium campestre là một loài thực vật có hoa trong họ Hoa tán. Loài này được L. mô tả khoa học đầu tiên năm 1753.
Eryngium campestre L., 1753
Синеголо́вник полево́й, или равни́нный (лат. Erýngium campéstre), — многолетнее травянистое растение семейства Зонтичные, вид рода Синеголовник (Eryngium).
Европейское степное растение с сизыми колючими листьями и белыми или голубоватыми цветками, собранными в головчатые зонтики.
Многолетнее травянистое растение с одиночным прямостоячим стеблем 30—60 см высотой, до 1 см толщиной, в средней и верхней частях сильно ветвящимся. При отмирании образует форму перекати-поле.
Прикорневые листья черешчатые, в очертании треугольно-яйцевидные, 10—30 см длиной и 10—18 см шириной, тройчатые на дважды перистораздельные сегменты, жёсткие, кожистые, по краям с колючими зубцами. Стеблевые листья менее рассечённые, верхние — трёхраздельные, по краям колючезубчатые. Черешки стеблевых листьев полустеблеобъемлющие.
Зонтики головчатые, яйцевидной или шаровидной формы, 7—15 мм в диаметре, собраны в щитковидное общее соцветие. Обёртка из 5—7 листочков, прямых, на конце и по краевым зубцам колючих, до 4 см длиной. Прицветники заострённые, до 1 см длиной. Чашечка с хорошо заметными колючими зубцами, превышающими по длине лепестки. Венчик голубоватый, реже белый, лепестки голые.
Плоды — семянки красно-коричневого цвета, веретеновидные, немного изогнутые, 3—6 мм длиной, тонкоморщинистые, с двурядным кремовым хохолком 5—6 мм длиной.
Диплоидный набор хромосом — 2n = 14, 28.
Преимущественно европейское растение, распространённое по всей Европе, на Кавказе, в Малой Азии, в Северной Африке. В России — на Северном Кавказе и на юге Европейской части, севернее заходит очень редко.
Включено в Красную книгу Республики Татарстан (1995).
Синеголо́вник полево́й, или равни́нный (лат. Erýngium campéstre), — многолетнее травянистое растение семейства Зонтичные, вид рода Синеголовник (Eryngium).
Европейское степное растение с сизыми колючими листьями и белыми или голубоватыми цветками, собранными в головчатые зонтики.