Fraxinus angustifolia, el Fresnu de fueyes estreches,[1] fresnu de fueya estrecha o fresnu del Sur, ye un árbol de la familia de les oleacees. Ye'l fresnu más común na Península ibérica.
Árbol caducifoliu que puede algamar los 18 m d'altor, cola copa amplia y el tueru de corteza abuxada y rugosa. Fueyes opuestes, imparipinnaes, con 7-9 folíolos de forma ováu-llanceolada, cola base entera y finamente dentaos na metá cimera. Llimbu verde claro nel fexe, glabro, con pubescencia nos nervios del viesu. Pecíolos con pelillos. Les yemes son de color marrón claro, carauterística importante pa estremar a esta especie del Fraxinus excelsior, que tien les yemes de color negru.
Flores apaeciendo de primeres de la primavera dempués de desaposiase les sos fueyes xeneralmente al empezar l'iviernu o con posterioridá. Son dioicos, y dispónense en trupes panículas terminales y axilares. Floria en febreru-abril. Frutu en sámara linear-llanceolada, atayada oblicuamente. Los frutos atópense onde empieza la ramina del últimu añu.
Na antigua Roma, según cuenta Columela, les fueyes sirvíen como alimento para al ganáu ovín y caprino.
Les fresnedas formen parte de los montes de ribera a lo llargo de munchos ríos peninsulares. Les fresnedas mediterránees instalar con preferencia en terrenes xilizos, onde esiste un nivel d'agua freático trémbole al cabu del añu.
Los árboles colos que s'entemez el fresnu son, nos terrenes más frescos, chopos, álamos y sauces pero tamién con llameres y encinas nes vegues. Nos montes de la España occidental ye bien corriente qu'apaezan los fresnos, formando un paisaxe carauterístico, de sebes lliniales trupos y murios de piedra, flanqueaos d'árboles esmocaos. En menor midida los fresnos entemecer con omeros nos suelos húmedos según con álamos blancos nes vegues llanes. Los pacionales más estendíos nos fresnedales son los llamaos vallicares, cubiertos de gramínees viviegues de talla media, como'l segáu de Castiella (Agrostis castellana) Festuca ampla, Lolium perenne y un tapiz de flores como les velloritas (Bellis perennis), diente de lleón (Taraxacum officinale) y botones d'oru (Ranunculus ficaria); pero tamién los majadales de yerba bien corta como espiguillas (Poa annua y Poa bulbosa) y manzanilla montés. Los trebolares, formaes por especies afeches al apatayo como'l trébole blancu y el diente de perru (Cynosurus cristatus), soporten los terrenes bien llendaos. Nos cantos de sebes y so los rodales trupos abonden les comunidaes herbales forestales como les primaveres (Primula veris y Primula vulgaris).
Onde'l ganáu y la fauna sestea o fuelga suelse desenvolver un parrotal, el sabugu y peruquier espolleten les conocíes ortigues (Urtica dioica) y diverses llabiaes de fueyes bien similares, llamaes por ello ortigues muertes (Ballota nigra, Lamium maculatum, Lamium purpureum etc.), lampazos (Arctium minus), llingua de güe (Pentaglottis sempervirens), grama de les botiques Elytrigia repens y los altos yerbazales de cicutes (Conium maculatum). Na dómina d'agües estes paraxes convertir en verdaderos criadorios de cogordes comestibles, sobremanera de bola de nieve (Agaricus arvensis) y pies azules y violetes (Clitocybe nuda y Lepista personata). Si esti asestadoriu ye más aveséu abonden les comunidaes escianitráofiles cola yerba ajera (Alliaria petiolata), la corregüela colorada (Calystegia sepium) y la melecinal magarza (Tanacetum parthenium).
Nos llugares onde se riega pel branu con canales o regueras, fórmense los granibles praos de siega con bayura de gramínees altes como'l torteru (Arrhenatherum bulbosum), grama de jopillos (Dactylis glomerata), segáu blancu ([[Holcus lanatus]]), cola de mure (Phleum pratense) y segáu de Castiella (Agrostis castellana). Los tueros y cañes de los fresnos vístense de cutiu con una capa gris plateada de liquen (Parmelia glabra, [[Physcia leptalea]], y Physcia ascendens) y, con frecuencia, del liquenes anaranxáu Xanthoria parietina, amestáu a los árboles allumaos y bien frecuentaos poles aves.[2] Son importantes les fresnedas qu'apaecen nes aguaes norte y sur del Sistema Central, nes provincies d'Ávila, Segovia, y Madrid. Tamién son importantes les fresnedas nos valles de dellos montes n'Andalucía.
Tradicionalmente los fresnos hanse esmocáu, polo que presenten tueros bien desenvueltos en grosez, pero d'escasu altor. Son los denominaos "trasmochos" o "cabezudos", tan carauterísticos d'esta especie.[3]
Habita nel sur d'Europa, suroeste d'Asia y noroeste d'África. Na Península ibérica alcuéntrase en cuasi toles provincies, anque arralez nel norte onde ye sustituyíu por Fraxinus excelsior. A les poblaciones del nordés d'España con pubescencia nel viesu de los folíolos considerar de la subespecie oxycarpa. Nel norte d'África ye habitual en ríos y regueros del estremu norte dende Marruecos hasta Tunicia. Pel sur llega hasta'l Altu Atles y l'Atles Saharianu.
Les fresnedas fueron utilizaes históricamente como deveses, de les cualos entá queden bastantes nel piedemonte de la Comunidá de Madrid, anque agora tópense bien amenaciaes pola presión urbanística.
Fraxinus angustifolia describióse por Carlos Linneo y espublizóse en Species Plantarum 2: 1057. 1753.[7]
Fraxinus: nome xenéricu que ye'l nome en llatín clásicu d'esti xéneru.[8]
angustifolia: epítetu llatín que significa "con fueyes estreches".
Fleja, fragino, frédenu, frenu, fresnera, fresnu, fresnu común, fresnu de Castiella, fresnu de fueya estrecha, fresnu de fueya pequeña, fresnu de fueyes estreches, fresnu de la tierra, fresnu montés, friznu, lubios, lentes, lupias, ramón, sotu, ujulobu, vares de San Blas.[11]
Fraxinus angustifolia, el Fresnu de fueyes estreches, fresnu de fueya estrecha o fresnu del Sur, ye un árbol de la familia de les oleacees. Ye'l fresnu más común na Península ibérica.
Detalle de les fueyes Vista del árbol Fresnu esmocáu Fresnu orixinalmente esmocáu. Al nun caltenese les fradadures, l'árbol adquier esti aspeutu carauterísticu (Colmenar Viejo, España)Fraxinus angustifolia (lat. Fraxinus angustifolia) — zeytunkimilər fəsiləsinin göyrüş cinsinə aid bitki növü.
İlk dəfə Qafqazda təsvir edilmişdir. Təbii halda Krım, Balkan, Kiçik Asiya və İranda yayılmışdır.
Alçaqboylu ağac və ya koldur. Tumurcuqları xırda, qonurdur. Cavan zoğları yaşılımtıl və ya sarımtıldır. Yarpaqları təklələkvari, hər yarpaq oxunda 3-11 ədəd yarpaqcığı olur. Yarpaqcıqları uzunsov-neştərvari, qaidə hissəsi dəyirmi və ya azacıq pazvari, ucu sivri, kənarları mişardişili, üstdən yaşıl, çılpaq, altdan isə açıq-yaşıl və damarları boyunca seyrək tükcüklüdür.
Çiçəkləri süpürgə çiçək qrupunda yerləşir. Aprel-may aylarında çiçəkləyir, meyvəsi iyul-oktyabr aylarında yetişir.
Rütubətli, münbit torpaqlarda bitir. İstiyə, şaxtaya davamlıdır.
Kiçik Qafqaz və Naxçıvanda aşağı və orta dağ qurşağı meşələrdə bitir.
Yaşıllaşdırmada və eroziyaya uğramış dağ yamaclarında, meşəsalmada istifadə olunur.
Fraxinus angustifolia (lat. Fraxinus angustifolia) — zeytunkimilər fəsiləsinin göyrüş cinsinə aid bitki növü.
El freixe de fulla petita,[1] freixe de fulla estreta o estanca-sang (Mallorca) (Fraxinus angustifolia) és una espècie fel gènere Fraxinus, arbre caducifoli de boscos de ribera que s'estén principalment pel sud del continent. També es coneix com a freixe de riu, freixe femella, freixe mascle (oposat a freixe femella, Fraxinus ornus).
Es distribueix per bona part d'Europa. A Catalunya es troba a gran part del territori des dels 0 als 1.000 metres.[2] Viu a la terra baixa poc àrida, o amb rius importants, i a la muntanya submediterrània. Floreix de març a maig. Al Jardí Botànic Històric de Barcelona hi ha un exemplar d'aquest arbre.
És un arbre que arriba al màxim de 25 m d'alçària, amb les branquetes aplanades als nusos. Les fulles són oposades o poden formar verticils de tres, compostes, imparipinnades i no tenen estípules. Presenten de 5 a 9 folíols. La inflorescència és un raïm o panícula axil·lar o terminal. Les flors són unisexuals o hermafrodites i brunenques. No tenen ni calze ni corol·la, ja que són pol·linitzades pel vent. L'androceu està format per només dos estams. El fruit és una sàmara glabra que duu una sola llavor a la part basal.
És una planta que s'ha usat en la medicina popular, emprant-se l'escorça i les fulles, ja que tenen propietats diürètiques, laxants i antiartrítiques. La infusió de l'arrel és indicada com febrífug i la de les fulles contra l'escorbut, la gota i el reuma. Es cultiva com ornamental i per usar la seva fusta en ebenisteria.
En altres projectes de Wikimedia: Commons ViquiespèciesFraxinus angustifolia subsp. angustifolia a la Casa de Campo de Madrid
El freixe de fulla petita, freixe de fulla estreta o estanca-sang (Mallorca) (Fraxinus angustifolia) és una espècie fel gènere Fraxinus, arbre caducifoli de boscos de ribera que s'estén principalment pel sud del continent. També es coneix com a freixe de riu, freixe femella, freixe mascle (oposat a freixe femella, Fraxinus ornus).
Jasan úzkolistý (Fraxinus angustifolia Vahl) Je opadavý listnatý strom dorůstající výšky 20-35 m. Letorosty jsou šedavé, pupeny vstřícné nebo přeslenité, skořicově až tmavě hnědé. Listy jsou lichozpeřené, 2-6 jařmé. Květy jsou v hroznech. Plodem je křídlatá nažka, 2,5-6 cm dlouhá.
Jasan úzkolistý podunajský přirozeně roste v SV Řecku, Bulharsku, v zemích býv. Jugoslávie, Rumunsku a Maďarsku. Severním okrajem areálu je jižní Slovensko a jižní Morava. V České republice roste přirozeně jen v jihomoravských úvalech, na sever ojediněle až ke Grygovu u Olomouce. Jinde může být jen výjimečně vysazen. V České republice roste pouze poddruh jasan úzkolistý podunajský (Fraxinus angustifolia subsp. danubialis Pouzar)
Jasan úzolistý společně s dubem letním dominantní dřevinou jihomoravských lužních lesů, především tzv. tvrdých luhů. V lužních lesích nejjižnější Moravy (např. Břeclavsko) zcela nahrazuje příbuzný druh jasan ztepilý.
Květena České republiky, díl 5 / B. Slavík (Ed.). - Praha : Academia, 1997. - S. 447-448.
Jasan úzkolistý (Fraxinus angustifolia Vahl) Je opadavý listnatý strom dorůstající výšky 20-35 m. Letorosty jsou šedavé, pupeny vstřícné nebo přeslenité, skořicově až tmavě hnědé. Listy jsou lichozpeřené, 2-6 jařmé. Květy jsou v hroznech. Plodem je křídlatá nažka, 2,5-6 cm dlouhá.
Smalbladet Ask (Fraxinus angustifolia) er et middelstort, løvfældende træ med en opret vækstform og gennemgående, ret stamme. Kronen er kegleformet med udspærrede, senere overhængende grene.
Barken er først glat og lysegrøn. Senere bliver den først olivengrøn med ganske få, lyse porer. Til sidst er den grå og opsprækkende (som Ask). Knopperne er matte, rødbrune og modsatte til let forskudte, runde eller kegleformede og fint hårklædte. Bladstilken er spinkel og rødlig, og den efterlader et næsten rundt bladar.
Bladene er uligefinnede med elliptiske småblade, der har tandet rand. Oversiden er friskt grøn og læderagtig, mens undersiden er en smule lysere med ganske få hår langs ribberne. Høstfarven er rødbrun. Blomsterne er grønlige og bittesmå, samlet i korte klaser. Frugterne er de velkendte, vingede nødder.
Rodnettet er kraftigt med enkelte dybtgående "sænkere". Mange af de planter, der er i handlen er dog podet på en rod af Ask.
Højde x bredde og årlig tilvækst: 25 × 15 m (50 × 30 cm/år). Målene kan anvendes ved udplantning.
Smalbladet Ask hører hjemme i floddale på kalkrig bund i det sydlige og sydøstlige Europa og i Nordafrika. Her findes den sammen med f.eks. Platan, Hvid-Pil og Sølv-Poppel.
Smalbladet Ask (Fraxinus angustifolia) er et middelstort, løvfældende træ med en opret vækstform og gennemgående, ret stamme. Kronen er kegleformet med udspærrede, senere overhængende grene.
Die Schmalblättrige Esche oder Quirl-Esche (Fraxinus angustifolia) ist eine Pflanzenart aus der Gattung der Eschen (Fraxinus). Sie ist der Gemeinen Esche in Aussehen und Ökologie sehr ähnlich.
Die Schmalblättrige Esche ist ein laubabwerfender[1] Baum, der Wuchshöhen von etwa 20 bis 30 Meter erreicht. Die dunkelgraue Borke zerspringt im Alter durch ein dichtes Netzwerk feiner Risse in Leisten. Die Baumkrone ist hoch und unregelmäßig und sehr dicht belaubt. Die dünnen, kurzen und hängenden Zweige besitzen eine olivgrüne bis olivbraune Rinde. Die Knospen sind dunkel purpurbraun.
Die gegenständig und oft zu dritt quirlständig angeordneten[2], in Blattstiel sowie Blattspreite gegliederten Laubblätter sind 15 bis 20 cm lang und schlanker als die der Gemeinen Esche. Die Blattspreite ist unpaarig gefiedert und besteht aus sieben bis 13 schlanken Fiederblättchen. Die oben dunkelgrünen, unten helleren und kahlen Fiederblättchen weisen eine Länge von 3 bis 8 cm und eine Breite von 1 bis 2 cm auf.
Die Schmalblättrige Esche ist Andromonözisch, das bedeutet ein Exemplar besitzt sowohl Blütenstände mit männlichen als auch welche mit zwittrigen Blüten. Sie besitzt traubige Blüten- und Fruchtstände. Die Flügelnüsse (Samara) sind länglich, elliptisch geformt und 3 bis 4 cm lang.
Die Chromosomenzahl beträgt 2n = 46.[3]
Die Schmalblättrige Esche ist in Südeuropa, Nordafrika und Westasien heimisch. Fundortangaben gibt es für Portugal, Spanien, Frankreich (inklusive Korsika), Italien (inklusive Sardinien und Sizilien), das ehemalige Jugoslawien, Albanien, Bulgarien, Griechenland, die Türkei, Syrien, das nördliche Algerien, Marokko, Tunesien, Afghanistan, Iran, Irak, Israel, Jordanien, Libanon, Armenien, Aserbaidschan, Georgien, Turkmenistan und auf der Krim[4]. In Südafrika und in Australien ist sie ein Neophyt[4]. Die Schmalblättrige Esche kommt hauptsächlich in Auwäldern vor. In Mitteleuropa ist sie frosthart und hin und wieder in Parks zu sehen. Das nördlichste natürliche Vorkommen findet sich in Österreich entlang der March und der Leitha.
Die Erstveröffentlichung von Fraxinus angustifolia erfolgte 1804 durch Martin Vahl in Enumeratio Plantarum ..., 1, S. 52.[5][6] Synonyme für Fraxinus angustifolia Vahl sind: Fraxinus angustifolia var. lentiscifolia (Desf.) A.Henry, Fraxinus lentiscifolia Desf.[4]
Fraxinus angustifolia gehört zur Sektion Fraxinus in der Gattung Fraxinus[4].
Von der Art Fraxinus angustifolia gibt es vier Unterarten[4][7]:
Einige Sorten der Schmalblättrigen Esche werden als Zierpflanzen verwendet[4].
Die Zuchtform 'Monophylla' (auch 'Veltheimii' genannt) hat einfache (ungefiederte) Blätter und ähnelt damit der Einblatt-Esche (Fraxinus excelsior cv. 'Diversifolia').
Die Schmalblättrige Esche oder Quirl-Esche (Fraxinus angustifolia) ist eine Pflanzenart aus der Gattung der Eschen (Fraxinus). Sie ist der Gemeinen Esche in Aussehen und Ökologie sehr ähnlich.
Aslen (Isem usnan: Fraxinus angustifolia) d talmest n yemɣi seg twacult n tzemrawt. Martin Vahl d amdan amezwaru i yuran fell-as. Tamlest-a teḥseb-itt IUCN am d talmest ur tettwaggez.
Afriwen-is lhan d lɛalf i lmal akken d izegzawen. Leqbayel ttḥuccun afriwen n uslen s ufella n tejra yiwen useggas, aseggas wis sin gez̧men-t-id, ttḥuccun-t af tmurt.[2]
Aslen (Isem usnan: Fraxinus angustifolia) d talmest n yemɣi seg twacult n tzemrawt. Martin Vahl d amdan amezwaru i yuran fell-as. Tamlest-a teḥseb-itt IUCN am d talmest ur tettwaggez.
Fraxinus angustifolia - Taslent Agummu/Ajilban n uslen Isem-is s latinit: Fraxinus angustifolia Isem-is s tefransist: Frêne à feuilles étroites ou aiguës Ismawen-is nniḍen s teqbaylit: Taslent (isem n tejra - Aslen d afriwen-is) Ismawen-is nniḍen s tmaziɣt: TabucictFraxinus angustifolia ye una especie de fraixín propia d'os sotos fluvials d'as zonas con clima mediterranio d'o sud d'Europa, surueste d'Asia y norueste d'Africa.
Fraxinus angustifolia, the narrow-leaved ash, is a species of Fraxinus native to Central Europe and Southern Europe, Northwest Africa, and Southwest Asia.[1][2]
It is a medium-sized deciduous tree growing to 20–30 m tall with a trunk up to 1.5 m diameter. The bark is smooth and pale grey on young trees, becoming square-cracked and knobbly on old trees. The buds are pale brown, which readily distinguishes it from the related Fraxinus excelsior (black buds) even in winter. The leaves are in opposite pairs or whorls of three, pinnate, 15–25 cm long, with 3–13 leaflets; the leaflets being distinctively slender, 3–8 cm long and 1–1.5 cm broad. The flowers are produced in inflorescences which can be male, hermaphrodite or mixed male and hermaphrodite. The male and hermaphrodite flowers occur on all individuals, i.e. all trees are functionally hermaphrodite. Flowering occurs in early spring. The fruit when fully formed is a samara 3–4 cm long, the seed 1.5–2 cm long with a pale brown wing 1.5–2 cm long.[2][3][4][5]
There are four subspecies, treated as distinct species by some authors:[1][2]
of Fraxinus angustifolia subsp. angustifolia
of Fraxinus angustifolia subsp. oxycarpa
In Sicily, it is cultivated as a source of a plant sap product called manna (see Fraxinus ornus).[6]
Fraxinus angustifolia subsp. angustifolia has become a weed in many parts of Australia, where it is known as Desert Ash. It has been widely planted as a street and park tree, and has spread to native bushland and grasslands, as well as stream banks and drainage lines, out-competing native plants for moisture, light and nutrients.[7][8]
It has been declared an invasive species in South Africa.[9]
Young spring leaves of subsp. angustifolia, known as Desert Ash in Australia, where it is classed as a weed.[7]
Fraxinus angustifolia, the narrow-leaved ash, is a species of Fraxinus native to Central Europe and Southern Europe, Northwest Africa, and Southwest Asia.
Fraxinus angustifolia, el fresno sureño,[1] fresno de hoja estrecha o fresno de hojas estrechas, es un árbol de la familia de las oleáceas. Es el fresno más común en la península ibérica.
Árbol caducifolio que puede sobrepasar los 30 m de altura, con la copa amplia y el tronco de corteza grisácea y rugosa. Hojas opuestas, imparipinnadas, con 7-9 folíolos de forma ovado-lanceolada, con la base entera y finamente dentados en la mitad superior. Limbo verde claro en el haz, glabro, con pubescencia en los nervios del envés. Pecíolos con pelillos. Las yemas son de color marrón claro, característica importante para diferenciar a esta especie del Fraxinus excelsior, que posee las yemas de color negro.
Flores apareciendo al principio de la primavera después de haberse despojado sus hojas generalmente al comenzar el invierno o con posterioridad. Son dioicos, y se disponen en densas panículas terminales y axilares. Florece en febrero-abril. Fruto en sámara linear-lanceolada, truncada oblicuamente. Los frutos se encuentran donde empieza la ramita del último año.
En la antigua Roma, según cuenta Columela, las hojas servían como alimento para al ganado ovino y caprino.
Las fresnedas forman parte de los bosques de ribera a lo largo de muchos ríos peninsulares. Las fresnedas mediterráneas se instalan con preferencia en terrenos silíceos, donde existe un nivel de agua freática oscilante al cabo del año.
Los árboles con los que se mezcla el fresno son, en los terrenos más frescos, chopos, álamos y sauces pero también con olmos y encinas en las vegas. En las montañas de la España occidental es muy corriente que aparezcan los fresnos, formando un paisaje característico, de setos lineares densos y muros de piedra, flanqueados de árboles desmochados. En menor medida los fresnos se mezclan con alisos en los suelos húmedos así como con álamos blancos en las vegas llanas. Los pastizales más extendidos en los fresnedales son los llamados vallicares, cubiertos de gramíneas vivaces de talla media, como el heno de Castilla (Agrostis castellana), Festuca ampla, Lolium perenne y un tapiz de flores como las velloritas (Bellis perennis), diente de león (Taraxacum officinale) y botones de oro (Ranunculus ficaria); pero también los majadales de hierba muy corta como espiguillas (Poa annua y Poa bulbosa) y manzanilla silvestre. Los trebolares, formadas por especies adaptadas al pisoteo como el trébol blanco y el diente de perro (Cynosurus cristatus), soportan los terrenos muy pastoreados. En los bordes de setos y bajo los rodales densos proliferan las comunidades herbáceas forestales como las primaveras (Primula veris y Primula vulgaris).
En donde el ganado y la fauna sestea o descansa se suele desarrollar un arbusto, el saúco y por doquier medran las conocidas ortigas (Urtica dioica) y diversas labiadas de hojas muy similares, llamadas por ello ortigas muertas (Ballota nigra, Lamium maculatum, Lamium purpureum, etc.), lampazos (Arctium minus), lengua de buey (Pentaglottis sempervirens), grama de las boticas (Elytrigia repens) y los altos herbazales de cicutas (Conium maculatum). En la época de lluvias estos parajes se convierten en verdaderos criaderos de setas comestibles, sobre todo de bola de nieve (Agaricus arvensis) y pies azules y violetas (Clitocybe nuda y Lepista personata). Si este sesteadero es más sombrío proliferan las comunidades escianitráofilas con la hierba ajera (Alliaria petiolata), la corregüela roja (Calystegia sepium) y la medicinal magarza (Tanacetum parthenium).
En los lugares donde se riega en verano con canales o regueras, se forman los productivos prados de siega con abundancia de gramíneas altas como el tortero (Arrhenatherum bulbosum), grama de jopillos (Dactylis glomerata), heno blanco (Holcus lanatus), cola de ratón (Phleum pratense) y heno de Castilla (Agrostis castellana). Los troncos y ramas de los fresnos se visten a menudo con una capa gris plateada de líquenes (Parmelia glabra, Physcia leptalea y Physcia ascendens) y, con frecuencia, del liquen anaranjado Xanthoria parietina, ligado a los árboles iluminados y muy frecuentados por las aves.[2] Son importantes las fresnedas que aparecen en las vertientes norte y sur del Sistema Central, en las provincias de Ávila, Segovia, y Madrid. También son importantes las fresnedas en los valles de algunas montañas en Andalucía.
Tradicionalmente los fresnos se han desmochado, por lo que presentan troncos muy desarrollados en grosor, pero de escasa altura. Son los denominados "trasmochos" o "cabezudos", tan característicos de esta especie.[3]
Habita en el sur de Europa, suroeste de Asia y noroeste de África. En la península ibérica se encuentra en casi todas las provincias, aunque escasea en el norte donde es sustituido por Fraxinus excelsior. A las poblaciones del noreste de España con pubescencia en el envés de los folíolos se las considera de la subespecie oxycarpa. En el norte de África es habitual en ríos y arroyos del extremo norte desde Marruecos hasta Túnez. Por el sur llega hasta el Alto Atlas y el Atlas Sahariano.
Las fresnedas han sido utilizadas históricamente como dehesas, de las cuales aún quedan bastantes en el piedemonte de la Comunidad de Madrid, aunque ahora se hallan muy amenazadas por la presión urbanística.
Fraxinus angustifolia fue descrita por Carlos Linneo y publicado en Species Plantarum 2: 1057. 1753.[7]
Ver: Fraxinus
angustifolia: epíteto latíno que significa "con hojas estrechas".
Fleja, fragino, frédenu, freno, fresnera, fresno, fresno común, fresno de Castilla, fresno de hoja estrecha, fresno de hoja pequeña, fresno de hojas estrechas, fresno de la tierra, fresno silvestre, friznu, lubios, lupas, lupias, ramón, soto, ujulobu, varas de San Blas.[10]
|coautores=
(ayuda) Fraxinus angustifolia, el fresno sureño, fresno de hoja estrecha o fresno de hojas estrechas, es un árbol de la familia de las oleáceas. Es el fresno más común en la península ibérica.
Detalle de las hojas Vista del árbol Fresno desmochadoLizar hostotxikia (Fraxinus angustifolia) Oleaceae familiako zuhaitza da, erdialdeko eta hegoaldeko Europan, ipar-mendebaldeko Afrikan eta hego-mendebaldeko Asian jatorria duena.[1][2]
Lau azpiespezie (aditu batzuen arabera espezie ezberdinak direnak) ditu:[1][2]
Lizar hostotxikia (Fraxinus angustifolia) Oleaceae familiako zuhaitza da, erdialdeko eta hegoaldeko Europan, ipar-mendebaldeko Afrikan eta hego-mendebaldeko Asian jatorria duena.
Etelänsaarni eli kapealehtisaarni (Fraxinus angustifolia) on Etelä- ja Keski-Euroopassa kasvava puu.[2]
Sen lehdet ovat 20–30 cm pitkät ja muodostuvat 7–11 lehdykästä. Puu kukkii keväällä ennen lehtien puhkeamista, hedekukat ovat punaruskeita, emikukat vaaleanvihreitä.[3]
Etelänsaarni eli kapealehtisaarni (Fraxinus angustifolia) on Etelä- ja Keski-Euroopassa kasvava puu.
Sen lehdet ovat 20–30 cm pitkät ja muodostuvat 7–11 lehdykästä. Puu kukkii keväällä ennen lehtien puhkeamista, hedekukat ovat punaruskeita, emikukat vaaleanvihreitä.
Le Frêne à feuilles étroites, Frêne du Midi ou Frêne oxyphylle (Fraxinus angustifolia) est un arbre de la famille des Oléacées.
C'est un arbre pouvant atteindre une hauteur de 20 à 30 m avec un tronc d'un diamètre allant jusqu'à 1,5 m.
données d'après : Julve, Ph., 1998 ff. - Baseflor. Index botanique, écologique et chorologique de la flore de France. Version : 23 avril 2004.
Le Frêne à feuilles étroites, Frêne du Midi ou Frêne oxyphylle (Fraxinus angustifolia) est un arbre de la famille des Oléacées.
O freixo de folla estreita ou freixo de folla pequena (Fraxinus angustifolia), é unha árbore da familia das Oleaceas. É o freixo máis común na Península Ibérica, en Galiza abunda no sur do país, sendo substituído no norte polo freixo común (Fraxinus excelsior).
Árbore caducifolia que pode acadar os 18 m de altura, coa copa ampla e o toro cunha casca cinsenta e rugosa e gretada. Follas opostas con 7-9 folíolos de forma ovado-lanceolada, coa base enteira e finamente dentados na metade superior. Limbo verde claro na face superior, con pubescencia nos nervios da cara posterior. Pecíolos con peliños. As xemas son de cor castaña clara.
Flores aparecendo ao principio da primavera despois de desfacerse das súas follas xeralmente ao comezar o inverno ou con posterioridade. Son dioicos, e dispóñense en mestas panículas terminais e axilares. Florea en febreiro-abril. Froito en sámara linear-lanceolada, truncada oblicuamente. Os froitos atópanse onde empeza a poliña do último ano.
Acostuman aparecer individuos illados, raramente formando freixedos en lugares frescos, pasteiros, sebes, brañas, lameiros, coma especie das fragas ou nos bosques de ribeira xunto a amieiros, salgueiros, pradairos, abeleiras, acivros, sabugueiros, loureiros, estripeiros, bidueiros e carballos.
No Mediterráneo os freixedos forman parte dos bosques de ribeira e se instalan con preferencia en terreos silíceos, onde existe un nivel de auga freática oscilante ao cabo do ano. As árbores coas que se mestura o freixo no mediterráneo son, nos terreos máis frescos, lamigueiros e salgueiros pero tamén con umeiros e aciñeiras nas veigas. Nas montañas da España occidental é moi corrente que aparezan os freixos formando unha paisaxe característica, de sebes lineares densas e muros de pedra, flanqueados de árbores demoucadas. En menor medida os freixos mestúranse con abeneiros nos solos húmidos así como con chopos brancos nas veigas chairas. As camposas máis estendidas nos freixedos están cubertas de gramíneas vivaces de talle medio, como o feo de Castela (Agrostis castellana) Festuca ampla, Lolium perenne e un tapiz de flores como o cáncaro.
Onde o gando e a fauna descansa adoitase desenvolver un arbusto, o sabugueiro e por todas as partes medran as coñecidas ortigas (Urtica dioica) e diversas labiadas de follas moi semellantes, chamadas por iso ortigas mortas (Ballota nigra, Lamium maculatum, Lamium purpureum etc.), carapichos (Arctium minus), lingua de boi (Pentaglottis sempervirens), grama das boticas Elymus repens e os altos herbais de cicutas (Conium maculatum). Na época de choivas estas paraxes convértense en verdadeiros criadeiros de cogomelos comestíbeis, sobre todo de bola de neve (Agaricus arvensis) e pés azuis e violetas (Lepista nuda e Lepista personata). Se este lugar é máis avesío proliferan as comunidades escianitráofilas coa herba alleira (Alliaria petiolata), a herba roqueira (Convolvulus sepium) e a medicinal magarza (Chrysanthemum parthenium).
Nos lugares onde se rega no verán con canles ou regueiras, fórmanse os produtivos prados de sega con abundancia de gramíneas altas como aArrhenatherum bulbosus, Dactylis glomerata), feo branco (Holcus lanatus), rabo de rato (Phleum pratense) e feo de Castela (Agrostis castellana). Os troncos e pólas dos freixos vístense a miúdo cunha camada cinsenta prateada de liques (Parmelia glabra, Physcia leptalea, e Physcia ascendens) e, con frecuencia, do lique alaranxado Xanthoria parietina , ligado a árbores iluminados e moi frecuentados polas aves.[1] Son importantes os freixedos que aparecen nas vertentes norte e sur do Sistema Central, nas provincias de Ávila, Segovia, e Madrid. Tamén son importantes os freixedos nos vales de algunhas montañas en Andalucía.
Tradicionalmente os freixos esmoucáronse, polo que presentan troncos moi desenvolvidos.
Habita no sur de Europa, suroeste de Asia e noroeste de África. Na Península Ibérica atópase en case todo o territorio, tamén en Galiza. Ás poboacións o nordeste da península Ibérica con pubescencia no envés dos folíolos considéranse da subespecie oxycarpa. Escasea nas provincias da Coruña e Lugo, onde é substituído por Fraxinus excelsior. No norte de África é habitual en ríos e arroios do extremo norte desde Marrocos até Tunisia. Polo sur chega até o Alto Atlas e o Atlas Sahariano.
Os freixedos foron utilizados historicamente como devesas para pasto, das cales aínda quedan bastantes aos pés dos montes da provincia de Madrid, aínda que agora se atopan moi ameazadas pola presión urbanística. A madeira dura, flexíbel é resistente aos golpes repetidos, considerándose madeira nobre. Estas características fana idónea para facer arcos, mangos de ferramentas, bates de cricket, bates de béisbol, hurleys, paus de hóckey, raquetas de tenis e outros usos que esixen gran forza e resistencia. Tamén adoita usarse coma material para instrumentos musicais como guitarras.
No agro galego, estimábase moito para a fabricación das distintas partes do carro, coma o eixo ou as cangas; tamén para os mangos de instrumentos e aínda hoxe en día emprégase para facer partes curvas de mobles e barcos. A Armada Española utilizou os freixos do norte da península na industria da cordoaría dos barcos e outras pezas de artillería. Ademais subministra excelente leña e carbón.
No eido das menciñas populares, as follas en infusión teñen servido coma laxante, diurético, para combater as enfermidades renais e a reuma, mentres que a casca (moumiña) serve para baixar a febre e curar as dores de cabeza.
Empréganse tamén en paisaxismo e xardinaxe coma especies ornamentais.
Outros nomes para a mesmo árbore son:
Ademais de freixo, a forma máis común en toda Galiza, outras denominacións galegas son: afereixo, afreixo, freixa, freixeira e frinxo. Para o colectivo existen as denominacións freixal, freixedo, freixeiro e freixido.
Ter en conta que freixa ten o significado de caída de auga nun río, fervenza.
O freixo de folla estreita ou freixo de folla pequena (Fraxinus angustifolia), é unha árbore da familia das Oleaceas. É o freixo máis común na Península Ibérica, en Galiza abunda no sur do país, sendo substituído no norte polo freixo común (Fraxinus excelsior).
Poljski jasen (lat. Fraxinus angustifolia) je vrsta bjelogoričnog listopadnog drveća, koje naraste do 30 metara visine. Prostire se u srednjoj, istočnoj, zapadnoj i južnoj Europi, uglavnom kao drvo nizinskih poplavnih šuma. Autohton je u Hrvatskoj. U mladosti ima glatku, maslinastosivu koru koja u starosti ispuca na sitna, nepravilna, višekutna polja i posivi.
Izbojci su žutozeleni do maslinastozeleni, pokriveni sitnim, rijetkim lenticelama. Pupovi su srednje veličine, pokriveni smeđim, sitnobaršunastim ljuskama. Listovi su neparno perasto sastavljeni, sastoje se od 3 do 11 uskokopljastih, ovalnokopljastih, odozgo tamnomaslinastozelenih, a odozdo više žutozelenih i uz bazu smeđe bradasto dlakavih listića, koji sjede. Rubovi listića su oštro napiljeni, zupci su nejednoliko razmješteni, a vrhovi su okrenuti od plojke.
Cvjetovi su crvenkasto smeđi u produženim grozdovima, izlaze iz lateralnih pupova i izbijaju u proljeće vrlo rano, obično desetak dana prije listova. Za optimalan razvoj traži nizinske, toplije položaje i duboko, dovoljno vlažno tlo. Već je u mladosti prilično fotofilna vrsta, brzog rasta.
Plod je 3 - 5 cm dugački, smeđi, na vrhu okriljeni jednosjemeni oraščić (perutka); vrh krilca je ušiljen, rjeđe tup; oraščić je uglavnom duži od polovice perutke, spljošten.
Osjetljiv je na niske temperature, a često mu stradava vršni pup - zbog mraza i moljaca.
Poljski jasen (lat. Fraxinus angustifolia) je vrsta bjelogoričnog listopadnog drveća, koje naraste do 30 metara visine. Prostire se u srednjoj, istočnoj, zapadnoj i južnoj Europi, uglavnom kao drvo nizinskih poplavnih šuma. Autohton je u Hrvatskoj. U mladosti ima glatku, maslinastosivu koru koja u starosti ispuca na sitna, nepravilna, višekutna polja i posivi.
Izbojci su žutozeleni do maslinastozeleni, pokriveni sitnim, rijetkim lenticelama. Pupovi su srednje veličine, pokriveni smeđim, sitnobaršunastim ljuskama. Listovi su neparno perasto sastavljeni, sastoje se od 3 do 11 uskokopljastih, ovalnokopljastih, odozgo tamnomaslinastozelenih, a odozdo više žutozelenih i uz bazu smeđe bradasto dlakavih listića, koji sjede. Rubovi listića su oštro napiljeni, zupci su nejednoliko razmješteni, a vrhovi su okrenuti od plojke.
Cvjetovi su crvenkasto smeđi u produženim grozdovima, izlaze iz lateralnih pupova i izbijaju u proljeće vrlo rano, obično desetak dana prije listova. Za optimalan razvoj traži nizinske, toplije položaje i duboko, dovoljno vlažno tlo. Već je u mladosti prilično fotofilna vrsta, brzog rasta.
Plod je 3 - 5 cm dugački, smeđi, na vrhu okriljeni jednosjemeni oraščić (perutka); vrh krilca je ušiljen, rjeđe tup; oraščić je uglavnom duži od polovice perutke, spljošten.
Osjetljiv je na niske temperature, a često mu stradava vršni pup - zbog mraza i moljaca.
F. angustifolia
F. angustifolia
F. angustifolia
F. angustifolia
F. angustifolia, plod
F. angustifolia subsp. syriaca, listovi
Il frassino meridionale o frassino ossifillo (Fraxinus angustifolia Vahl, 1804) è una pianta arborea appartenente al genere Fraxinus della famiglia delle Oleaceae.
È un albero che può raggiungere fino a 20-25 metri di altezza. La corteccia è di colore grigio chiaro, profondamente e finemente fessurata.
Le foglie sono decidue, composte, imparipennate e sono costituite da un numero di 5-13 foglioline sessili di forma oblungo-lanceolata, disposte attorno ad un rachide centrale. Il margine di queste ultime presenta una irregolare denticolatura, che risulta tuttavia meno sottile rispetto a quella del frassino maggiore.
Le infiorescenze sono delle pannocchie la cui antesi fiorale avviene molto precocemente rispetto alla fogliazione.
Il frutto è una samara di forma lineare-lanceolata che presenta alla sua estremità superiore un'ala acuta provvista spesso di un rostro, mentre quella inferiore risulta cuneata.
Il seme, posto alla base della samara, supera in genere la metà della stessa ala.
L'apparato radicale è superficiale di tipo fascicolato, adatto, assieme ad olmi e salici, ad ambienti particolarmente umidi come i corsi d'acqua e le forre, mentre nelle aree allagate si associa all'ontano.
Il frassino meridionale o frassino ossifillo (Fraxinus angustifolia Vahl, 1804) è una pianta arborea appartenente al genere Fraxinus della famiglia delle Oleaceae.
De smalbladige es (Fraxinus angustifolia) is een plant die behoort tot de olijffamilie (Oleaceae). De boom komt van nature voor in Zuid-Europa en van Noord- en Oost-Afrika tot in Iran. In Nederland wordt de boom sinds de negentiende eeuw aangeplant.
De boom kan in Nederland tot 15 m en elders tot 30 m hoog worden met een brede kroon. De diepgegroefde bast bestaat uit kleine schubben.
De dunne twijgen zijn groengrijs en de knoppen donkerbruin. De donkergroene, oneven geveerde, 15-20 cm lange bladeren hebben negen tot dertien blaadjes, die 7-13 cm lang en 1-2 cm breed zijn. Ze verschijnen in april en mei. Alleen de cultivar Fraxinus angustifolia 'Monophylla' heeft geen samengesteld blad. Het blad heeft een typische herfstkleur, die afhankelijk is van de cultivar.
De smalbladige es bloeit in april vóór het verschijnen van de bladeren met okselstandige trossen. De smalbladige es is tweehuizig. Aan de bloemen ontbreken de kelk- en kroonbladen.
De vrucht is een 3-4 cm lange, gevleugelde dopvrucht met elliptische vleugels. Ze hangen bij de vrouwelijke cultivars in groepjes en zijn tot voor het afvallen van de bladeren groen; daarna worden ze bruin.
Enkele cultivars zijn:
De smalbladige es (Fraxinus angustifolia) is een plant die behoort tot de olijffamilie (Oleaceae). De boom komt van nature voor in Zuid-Europa en van Noord- en Oost-Afrika tot in Iran. In Nederland wordt de boom sinds de negentiende eeuw aangeplant.
De boom kan in Nederland tot 15 m en elders tot 30 m hoog worden met een brede kroon. De diepgegroefde bast bestaat uit kleine schubben.
BastDe dunne twijgen zijn groengrijs en de knoppen donkerbruin. De donkergroene, oneven geveerde, 15-20 cm lange bladeren hebben negen tot dertien blaadjes, die 7-13 cm lang en 1-2 cm breed zijn. Ze verschijnen in april en mei. Alleen de cultivar Fraxinus angustifolia 'Monophylla' heeft geen samengesteld blad. Het blad heeft een typische herfstkleur, die afhankelijk is van de cultivar.
Bladeren Bladeren in herfstkleur Fraxinus angustifoliaDe smalbladige es bloeit in april vóór het verschijnen van de bladeren met okselstandige trossen. De smalbladige es is tweehuizig. Aan de bloemen ontbreken de kelk- en kroonbladen.
De vrucht is een 3-4 cm lange, gevleugelde dopvrucht met elliptische vleugels. Ze hangen bij de vrouwelijke cultivars in groepjes en zijn tot voor het afvallen van de bladeren groen; daarna worden ze bruin.
Smalbladask (Fraxinus angustifolia) er et løvfellende tre i oljetrefamilien.
Den blir opptil 30 meter høy og ligner på den nære slektningen ask. Smalbladask er ganske variabel og deles i flere geografiske underarter, som av og til er blitt betraktet som egne arter. Underartene skilles på antall småblader og formen på frukten (samaraen). Det finnes også flere former, for eksempel forma rotundifolia i østre Romania og Moldova som har brede småblad som ask.
Barken er mørkegrå med ribber som blir dype og knudrete på eldre trær. Kronen er kuppelformet og uregelmessig med noen få opprette greiner. Bladene er finnete og 15–25 cm lange. Det er 3–13 småblad som er 3–8 cm lange og 1–2 cm brede. Den ytre delen av småbladet er sagtannet.
Det beste kjennetegnet for å skille ask og smalbladask er blomsterstanden som er sammensatt hos ask, mens smalbladask har et enkelt aks. Knoppene er svarte hos ask og brune hos smalbladask. Småbladene er som artsnavnet antyder som regel smalere hos smalbladask.
Arten er vindpollinert. Blomsterstandene kan bestå av bare tvekjønnede blomster, bare hannblomster eller en blanding. Alle trær har både hann- og tvekjønnede blomster, så smalbladask er hermafrodittisk. Blomstene springer ut 2–11 uker før løvet spretter. I middelhavslandene blomstrer smalbladask fra januar eller tidlig februar til februar eller tidlig mars. Lenger nord varer blomstringen fra siste halvdel av mars til siste halvdel av april. Av og til blomster trærne etter løvfall i slutten av november, men da blir som regel blomstene ødelagt av frost. Frukten er en flat nøtt med en lang vinge.
Smalbladask er utbredt fra Spania, Portugal og Nord-Afrika nordover til Slovakia og sørlige Mähren og østover til Kaukasia og Iran. De sentralasiatiske artene F. potamophila og F. sogdiana betraktes av Eva Wallander som synonymer for F. angustifolia subsp. syriaca. Smalbladask vokser på fuktig, næringsrik jord og finnes helst langs elver der den vokser sammen med andre løvtrær som eik, agnbøk, alm, lønn, or, poppel, pil, platan, valnøtt, lind, asal og Prunus. I middelhavslandene kan arten også finnes på tørrere steder oppe i høyden, 500–2000 moh.
Veden brukes på samme måte som hos ask, men har litt dårligere mekaniske egenskaper på grunn av at årringene er bredere. Løvverket ble tidligere brukt som dyrefôr i Sør-Europa. Hjort og rådyr beiter på både blader og bark. Smalbladask plantes langs veger og bygater i Sør- og Sentral-Europa.
En styvet smalbladask ved bredden av en spansk elv
Smalbladask (Fraxinus angustifolia) er et løvfellende tre i oljetrefamilien.
Den blir opptil 30 meter høy og ligner på den nære slektningen ask. Smalbladask er ganske variabel og deles i flere geografiske underarter, som av og til er blitt betraktet som egne arter. Underartene skilles på antall småblader og formen på frukten (samaraen). Det finnes også flere former, for eksempel forma rotundifolia i østre Romania og Moldova som har brede småblad som ask.
Barken er mørkegrå med ribber som blir dype og knudrete på eldre trær. Kronen er kuppelformet og uregelmessig med noen få opprette greiner. Bladene er finnete og 15–25 cm lange. Det er 3–13 småblad som er 3–8 cm lange og 1–2 cm brede. Den ytre delen av småbladet er sagtannet.
Det beste kjennetegnet for å skille ask og smalbladask er blomsterstanden som er sammensatt hos ask, mens smalbladask har et enkelt aks. Knoppene er svarte hos ask og brune hos smalbladask. Småbladene er som artsnavnet antyder som regel smalere hos smalbladask.
Arten er vindpollinert. Blomsterstandene kan bestå av bare tvekjønnede blomster, bare hannblomster eller en blanding. Alle trær har både hann- og tvekjønnede blomster, så smalbladask er hermafrodittisk. Blomstene springer ut 2–11 uker før løvet spretter. I middelhavslandene blomstrer smalbladask fra januar eller tidlig februar til februar eller tidlig mars. Lenger nord varer blomstringen fra siste halvdel av mars til siste halvdel av april. Av og til blomster trærne etter løvfall i slutten av november, men da blir som regel blomstene ødelagt av frost. Frukten er en flat nøtt med en lang vinge.
Smalbladask er utbredt fra Spania, Portugal og Nord-Afrika nordover til Slovakia og sørlige Mähren og østover til Kaukasia og Iran. De sentralasiatiske artene F. potamophila og F. sogdiana betraktes av Eva Wallander som synonymer for F. angustifolia subsp. syriaca. Smalbladask vokser på fuktig, næringsrik jord og finnes helst langs elver der den vokser sammen med andre løvtrær som eik, agnbøk, alm, lønn, or, poppel, pil, platan, valnøtt, lind, asal og Prunus. I middelhavslandene kan arten også finnes på tørrere steder oppe i høyden, 500–2000 moh.
Veden brukes på samme måte som hos ask, men har litt dårligere mekaniske egenskaper på grunn av at årringene er bredere. Løvverket ble tidligere brukt som dyrefôr i Sør-Europa. Hjort og rådyr beiter på både blader og bark. Smalbladask plantes langs veger og bygater i Sør- og Sentral-Europa.
Fraxinus angustifolia, conhecido por freixo-de-folha-estreita, é uma espécie de planta com flor pertencente à família Oleaceae.
A autoridade científica da espécie é Vahl, tendo sido publicada em Enumeratio Plantarum...1: 52. 1804.[1]
Trata-se de uma espécie presente no território português, nomeadamente os seguintes táxones infraespecíficos:[2]
Fraxinus angustifolia, conhecido por freixo-de-folha-estreita, é uma espécie de planta com flor pertencente à família Oleaceae.
A autoridade científica da espécie é Vahl, tendo sido publicada em Enumeratio Plantarum...1: 52. 1804.
Sivri meyveli dişbudak (Fraxinus angustifolia), zeytingiller (Oleaceae) familyasından anavatanı Orta ve Güney Avrupa ile Kuzey Afrika ve Güneybatı Asya olan bir dişbudak türü.
20–30 m boy ile 1,5 cm çapında yaprak döken ağaçlardır. Kabuk genç ağaçlarda düzgün ve soluk gri, yaşlı ağaçlarda dört köşeli-çatlaklı olur. Tomurcuklar soluk kahverengi olup kışın benzerlik gösteren adi dişbudaktan (kara tomurcuklu) bu özelliği sayesinde kolayca ayırt edilir.
Karşılıklı çiftler veya üçlü sarmal dizilmiş tüysü yapraklar 15–25 cm uzunluğunda 3-13 yaprakçıklıdır. Yaprakçıklar 3–8 cm uzunluğunda 1-1,5 cm genişliğinde incedir.
Çiçekler er dişi, erkek veya hepsini bir arada barındırabilir. Çiçeklenme erken baharda gerçekleşir. Kanatlı meyve (samara) 3–4 cm uzunlukta, tohum 1,5–2 cm soluk kahverengi kanatlıdır.
Atmosferik kirliliğe hoşgörülüdür. Uyku döneminde (kışın) soğuğa oldukça dayanıklıdır. Ağır topraklarda da yetişebilmesine rağmen derin gevşek toprakları ister. Diğer yandan alkalli topraklarda ve yerlerde başarıyla yetişir. Diğer dişbudak türlerine göre daha kuru topraklara adapte olabilmesine rağmen kuraklığa dayanıklı değildir.
Çiçeklenme Nisan-Mayıs aylarında olur. Tozlaşma rüzgar vasıtasıyla sağlanır.
Diğer dişbudak türlerine göre asidik topraklarda daha iyi yetişir diğer yandan nötr ve hafif kalkerli topraklarda sorun yaşamaz. Diğer türlerden daha hızlı büyür. Genç bireylerde yukarı doğru çıkan çatallaşma önlenmezse ileride yapısal probremlere yol açabilir.
Baharda büyümeye başlayan genç ve yaşlı bitkiler erken don zararlarına maruz kalır. Bundan dolayı sabah güneşini erkenden gören yerlerde yetiştirilmelidir. Tohum üretimi sağlamada erkek ve dişi ağaçlar birlikte yetiştirilmelidir.
Tohumla üretimde tohumlar yeşilken toplanır. Kuru halde toplanması halinde hemen soğuk katlamaya alınmalıdır aksi takdirde çimlenme bir sonraki yıla sarkar. Kültivarlar aşıyla üretilir.
subsp. oxycarpa'dan türetilen kültivar 'Raywood' ılıman bölgelerde yaygın bir şekilde yetiştirilen süs ağacıdır. Sonbahar renkleri göz alıcıdır ve büyük geriye doğru çekilebilen gevrek dalları vardır.
subsp. syriaca genellikle güzel görünümlü bir alt türdür ancak nadir bulunur.
Sivri meyveli dişbudak (Fraxinus angustifolia), zeytingiller (Oleaceae) familyasından anavatanı Orta ve Güney Avrupa ile Kuzey Afrika ve Güneybatı Asya olan bir dişbudak türü.
Дерево, досягає висот приблизно від 20 до 30 метрів зі стовбуром діаметром до 1,5 м. Кора гладка і блідо-сіра на молодих деревах, потім темно-сіра з тріщинами й горбками на старих деревах. Бруньки світло-коричневі, які легко відрізнити від суміжного ясена звичайного (чорні бруньки), навіть у зимовий період. Листки від 15 до 20 см завдовжки. Листки непарноперисті й складаються з 7–13 тонких листочків, які мають довжину від 3 до 8 см і шириною 1 до 2 см. Квіти в суцвіттях, які можуть бути чоловіки, гермафродити або змішані чоловічі й гермафродити. Цвіте на початку весни. Плоди, коли повністю сформовані 3-4 см в довжину, насіння 1.5-2 см з блідо-коричневими крилами довжиною 1,5-2 см.
Північна Африка: Алжир; [пн.] Марокко; Туніс. Азія: Афганістан; Іран; Ірак; Ізраїль; Йорданія; Ліван; Сирія; Туреччина; Туркменістан. Кавказ: Вірменія; Азербайджан; Грузія. Європа: Україна — Крим; Албанія; Болгарія; Колишня Югославія; Греція; Італія [вкл. Сардинія, Сицилія]; Франція [вкл. Корсика]; Португалія; Гібралтар; Іспанія. Натуралізований: Південна Африка — Західний Кейп, Австралія. Також культивується. Населяє краї потоків і тінисті змішані ліси, суглинні, глибокі й свіжі ґрунти; 0-1350 м. Морозостійкий вид, росте в основному в низинних лісах.