Perception Channels: tactile ; chemical
Other Physical Features: endothermic ; bilateral symmetry
Key Reproductive Features: gonochoric/gonochoristic/dioecious (sexes separate); sexual
Los sirenios (Sirenia, "serenes" en griegu antiguu) son un orde de mamíferos placentarios con cuatro especies vivientes. Pertenecen al superorde de los afroterios; ente los animales actuales los elefantes son los sos parientes más cercanos.[1] Son los únicos mamíferos marinos herbívoros (d'ende que sían llamaos "vaques marines"). Xuntu colos cetáceos, los sirenios son los únicos mamíferos afechos dafechu a la vida acuática. Son superficialmente paecíos a los pinnípedos (foques y morses, por casu), colos que nun guarden un parentescu evolutivu; estremar d'estos, ente otres coses, pol tipu d'alimentación (los pinnípedos son carnívoros, ente que los sirenios son herbívoros) y porque los sirenios son animales totalmente acuáticos, nunca dexen l'agua, nin siquier para parir.
Son animales grandes y pesaos, y tienen movimientos lentos.Plantía:Fechos Viven n'agües tropicales, nes mariñes, estuarios ya inclusive ríos. Son famosos pol so docilidad, por esto fueron preses fáciles pa la caza, p'aprovechar la so piel y la so carne, lo que los llevó en cantu de la estinción. Anguaño son animales protexíos.
El nome de los sirenios vien del griegu antiguu Σειρήνες (Seirenes), que significa serenes.[2] El nome vien-yos dáu porque supuestamente paécense a les serenes cuando tán dando de mamar a les críes. Créese que l'orixe del mitu de les serenes atópase nes observaciones de sirenios. La mayoría de les civilizaciones que taben en contautu colos sirenios dáben-yos nomes y epítetos femeninos; n'Exiptu dábase-y el nome de "formosa doncella del mar"; en Kenia, llamábase-yos "reina del mar"; n'Indonesia llamábense "princesa dugong", y na cuenca del ríu Amazones conocíase-yos como "pez-muyer".[3]
El dugongo recibe'l so nome de la pallabra tagalu dugong, que de la mesma provien del malayu duyung. Los dos quieren dicir "señora del mar".[4] Per otra parte manatí ye una pallabra d'orixe taino que significa teta, en referencia a les mames que tienen les femes d'estos animales cerca de les axilas. Los marineros confundíen les aletes de los manatíes coles manes, y por eso llamar manatí, o "dotaos de manes" en llatín.[4]
Los sirenios son animales de gran tamañu con un cuerpu cilíndricu. Les especies actuales tienen un llargor d'ente 2,5 y 4 metros. La vaca marina de Steller (Hydrodamalis gigas), que s'escastó nel sieglu XVIII namái 27 años dempués del so descubrimientu, podía llegar hasta los 8 metros de llargor.[5] El pesu de les especies modernes varia ente 250 y un máximu de 1.500 kg. Les pates delanteres d'estos animales tresformáronse n'aletes, y les pates posteriores quedaron bien amenorgaes. A diferencia de la mayoría de los cetáceos, nun tienen aleta dorsal, y la cola quedó tresformada nuna aleta horizontal. Un músculu cutaneu modificáu, el musculus panniculus carnosus, forma'l músculu principal de propulsión de l'aleta caudal. La forma de l'aleta caudal varia y ye la carauterística diferenciadora más importante ente los dos families modernes. Ente que los dugongos presenten una aleta en forma de media lluna, los manatíes tienen una en forma de círculu o de pala.
El morru sobresal marcadamente de la cabeza y ye obtusu. Ta cubiertu de dures vibrises. La ñariz asitiar na parte cimera del morru. En comparanza col tueru, la cabeza ye relativamente grande, pero'l celebru, con un pesu de namái 250-300 gramos, ye de los más pequeños de tolos mamíferos en proporción al so cuerpu.[6][7][8]
La piel ye bien gruesa y engurriada, pero nes especies vivientes anguaño, que viven n'agües tropicales, la epidermis ye bien delgada. La vaca marina de Steller, que vivía n'agües polares, afixérase con una gruesa epidermis d'hasta 7,5 centímetros de grosez, cosa que-y dio'l nomatu de "animal-corteza".[9] Los pelos de los sirenios queden llindaos a dellos pelos próximos a la boca, según dalgunos nel tueru. Sicasí, los embriones tienen una pelame completa, y los sirenios naciellos tienen muncho más pulgo que los adultos.
Como nos cetáceos, los sirenios tienen los güesos del cadarma bien robustos y una gran espesura de la materia óseo por cuenta d'un procesu de paquiostosis,[10] que produz un amenorgamientu de les canales haversianos y los poros medulares. La cadarma, y por tantu l'animal polo xeneral, son más pesaos y tienen una menor sustentación na agua, pero los güesos son menos flexibles y ruémpense con facilidá. El craniu presenta una cara bien allargada formáu pol güesu caltriante, que nel dugongo se curva escontra alantre y escontra baxo. Los güesos yugales son bien amplios y asítiense nuna posición alta del craniu. Ensertar la musculatura masticatoria col gran músculu masetero. Les narinas atópense abondo tras, cercanes a la dorsal del craniu. La parte posterior del craniu, formada pol neurocráneo y les vidayaes, ye relativamente pequeña.
La dentición ye distinta en cada grupu de sirenios.[11] Nos manatíes, los incisivos tán atrofiaos. Nos dugongos, el primer incisivu forma un pequeñu canil nel casu de los machos, ente que nes femes nun sobresal de la quexal. Los caninos tán totalmente ausentes en toles especies actuales. El cambéu de dientes tien llugar de la mesma manera que nos elefantes (cambéu de dientes horizontal); tratar d'una carauterística que se desenvolvió en cada orde de manera independiente. Con éses los dientes posteriores (premolares y molares) crecen unos dempués de los otros y tán foliaos na zona anterior. Nos grupos fósiles atopaos, la dentición inda se caltién completa, y polo tanto inda yera posible un cambéu de dientes normal. La parte anterior de la mella ta dotada d'unes plaques que probablemente xueguen un papel na alimentación. La curtia llingua tamién tien eses plaques.
El númberu de vértebres tamién varia según la especie. Los manatíes son l'únicu grupu de mamíferos, xuntu col perezosu didáctilo de Hoffmann (Choloepus hoffmanni), que namái tien seis vértebres cervicales,[12] ente que'l dugongo y la estinguida vaca marina de Steller teníen siete. Hai diecisiete vértebres toráciques en Trichechus y Hydrodamalis, y diecinueve en Dugong. Les vértebres lumbares pueden ser dos (Trichechus), cuatro o cinco (Dugong). Les muertes de la maxana o bien nun tán xuníos a la columna vertebral o bien tán xuníos por namái un lligamentu, de manera que solo hai una vértebra sacra. La cola componer d'ente ventidós y veinticuatro vértebres caudales nos manatíes y d'ente ventiocho y ventinueve nos dugongos.
La maxana ta amenorgada a una simple muerte, y llindar a una porción del isquion encaxada en texíu muscular. Les estremidaes posteriores tán totalmente ausentes, y les anteriores tresformáronse n'aletes. Nel costazu, la clavícula ta amenorgada, y l'omóplatu puede tener una forma con tres esquines (Trichechus) o en forma de focete (Dugong). Les manes presenten cinco falange encaxaes en texíu muscular y, a diferencia de los cetáceos, toles articulaciones de les aletes son móviles.
Nos sirenios, como n'otros mamíferos, los pulmones ocupen tol espaciu qu'hai percima del diafragma. La diafragma, aun así, tien una gran estensión horizontal y llega hasta poco primero de les muertes de la maxana, de forma que los pulmones queden na rexón dorsal. Con esta configuración, la sustentación creada polos pulmones llenos d'aire queda partida por tol planu horizontal del animal, cosa que-y dexa mover se y nadar de manera estable dientro de l'agua. El corazón atópase cerca de la cabeza, ente los dos pulmones y, como nos elefantes, presenta una fonda incisión ente los dos ventrículos, nel ápice del corazón. Con éses los sirenios tienen un corazón estremáu en dos lladrales, una carauterística esclusivo y distintivo (una autoapomorfia) que solo se repara nellos y nos proboscídeos, y que prueba'l so rellación filoxenética.
L'aparatu dixestivu componer d'un estómagu d'una sola cámara con un duodenu que presenta un gran bárabu, el bulbu del duodenu, según un intestín que mide unos venti vegaes el llargor corporal del animal. L'estómagu y el bulbu sirven sobremanera p'almacenar l'alimentu perbién mazcáu, ente que la dixestión puramente felicidá tien llugar nel intestín. L'alimentu tarda una media de cinco díes desque ye inxeríu hasta que ye dixeríu y espulsáu.[6][7][8][13]
Los ovarios de les femes atópense cerca de les parés del estómagu. El úteru ye bicorne, y los dos metaes queden dixebraes por una paré interna. Los testículos de los machos tamién s'atopen nel cuévanu abdominal; el pene asitiar so les parés del estómagu, nuna funda del pene. La musculatura del pene asitiar nes muertes del isquion de la maxana.[6][7][8][13]
Les rexones qu'ocupen les especies vivientes de sirenios non se superponen, y amás tán abondo distantes unes d'otres. Con éses la única especie actual de dugónguido, el dugongo (Dugon dugon), atópase puramente nes agües costeres del océanu Índicu, incluyendo'l mar Bermeya.[14][13]
Los trés especies de Trichechus partir por una rexón del golfu de Méxicu, delantre de la mariña de Florida y el sudeste de los Estaos Xuníos, según la mariña septentrional de Suramérica (manatí del Caribe);[6] na rexón del ríu Amazones en Suramérica (manatí amazónicu);[7] y finalmente nos sistemes fluviales del ríu Níxer y otros ríos d'África occidental , ente Senegal y el norte d'Angola (manatí africanu).[8]
Ente que toles especies vivientes na actualidá habiten n'agües tropicales, l'hábitat de la estinguida vaca marina de Steller atópase nes agües polares del mar de Bering.
Inda se conoz bien pocu tantu del estilu de vida como del comportamientu social de los sirenios.[11] Suelen vivir solitarios o en pequeños grupos familiares, pero en rares ocasiones fórmense grupos más grandes con diversos centenares d'animales. Con éses casi nun hai interacciones sociales, con esceición del venceyu madre-cría, que dura un par d'años. Non puede definise un estilu de vida nocherniegu o diurnu, una y bones estos animales pueden ser activos tantu de día como de nueche. La comunicación ye sobremanera per medios acústicos y táctil. Ente les madres y les críes pueden escuchase lo que se llama "duetos de madre y cría" que s'emiten nuna frecuencia d'ente 600 y 6.000 hercios.[15]
Los sirenios muévense llexando y nadando. Los adultos salen a la superficie p'alendar ente cada unu y cinco minutos, pero les inmersiones más llargues pueden durar hasta aprosimao venti minutos.
Amás de los humanos, los sirenios tienen bien pocos predadores naturales;[11] Nos hábitats marinos los tiburones y les orcas; nos hábitats fluviales sobremanera cocodrilos, y en Suramérica tamién los xaguares.
Los sirenios aliméntense principalmente de materia vexetal; la so dieta componer de yerbes marines, algues y otres plantes acuátiques. Tamién comen fueyes d'árboles que-yos queden al so algame, como nel casu de los manglares. Los manatíes precisen ente 45 y 78 kilogramos d'alimentu vexetal acaldía, de forma que pasen una media d'ente seis y ocho hores al día comiendo.[16] Ente que los manatíes aliméntense principalmente cerca de la superficie, y les especies d'agua duce tamién cueyen aguapés y otres plantes de la tierra, los dugongos aliméntense puramente no fondero marín. Les vaques marines de Steller alimentábense sobremanera de macroalgues.
Nun ta claro en qué midida los sirenios complementen la so dieta con preses animales. Posiblemente ensin dase cuenta, peracaben pequeños invertebraos xuntu col so alimentu vexetal, cosa que los sirve de fonte de proteínes. Diéronse casos d'exemplares en cautividá que comíen peces con entusiasmu. Nel casu de los manatíes del Caribe, en Xamaica hubo observaciones d'animales que sacaben pexes de les redes y comer.[17]
Nos sirenios nun hai un periodu d'apareamiento llindáu nin un comportamientu d'apareamiento específicu. La fema ovula delles vegaes per añu, y copula na agua con diversos machos ensin qu'haya combate ente ellos. El cigotu queda nel centru del úteru. El fetu o embrión recibi lo que precisa de la madre per mediu d'una llibradura en forma de petrina (llibradura zonal). Les críes nacen na agua dempués d'una xestación d'ente dolce y catorce meses, y dempués de nacer naden darréu a la superficie p'alendar. Nesti momentu pesa ente diez y trenta kilogramos. Mientres los siguientes dieciocho meses, la cría ye alimentada pola madre cola so lleche materna, y dempués d'esti periodu, entá permanez dellos meses cerca de la madre.[18] Los sirenios algamen el maduror sexual ente los seis y los diez años d'edá. En total, los manatíes tienen una llonxevidá averada d'unos cuarenta años, y los dugongos, de sesenta.
Los sirenios actuales son animales herbívoros altamente afechos a la vida acuática. Sicasí, nun esiste la menor dulda de qu'algamaron esta condición por cambéu d'un tipu d'organización básicu unguláu, probablemente non bien distintu del de los primitivos proboscídeos.[19]
Los primeres fósiles de sirenios daten del Ypresiense (Eocenu Inferior) de Hungría y tienen una edá d'aprosimao cincuenta millones d'años.[20] Tratar d'herbívoros de cuatro pates qu'inda podíen movese per tierra firme, pero que probablemente yá vivíen práuticamente tol tiempu na agua. A lo llargo de los siguientes millones d'años, los sirenios evolucionaron, como demuestren los incontables fósiles atopaos no que nel pasáu fueron les zones costeres del océanu de Tetis. Atopáronse fósiles sobremanera na mariña de Norteamérica y Europa, según nel norte y este d'África, la India, Paquistán y la Isla de Java. Llueu sumieron les pates posteriores d'estos animales y desenvolvióse una aleta caudal.
Mientres l'Eocenu apaecieron les families Prorastomidae y Protosirenidae, los dos escastaes anguaño, según los dugónguidos; amuesen una clara semeyanza colos ungulaos d'aquellos tiempos; los furos nasales tán en posición dorsal, como nes formes modernes, pero la filera de dientes yera completa y teníen pequeñes pates posteriores.[19] Los manatíes apaecieron a finales del Eocenu o principios del Miocenu (fai unos ventitrés millones d'años). De los Prorastomida y los Protosirenidae yá nun quedaba nin rastru nel Oligocenu, de manera que a partir d'aquella dómina solo quedaben los dugónguidos y los triquéquidos. Nel Miocenu y Pliocenu (fai unos dos millones d'años), los sirenios yeren muncho más comunes y diversos que na actualidá. El cambéu climáticu del Pleistocenu, col so glaciación, foi probablemente la causa de qu'anguaño sían un grupu amenorgáu con poques especies.[21]
Los sirenios tienen antepasaos terrestres comunes colos proboscídeos, y de fechu son el so grupu hermano.[22]El taxón qu'inclúi estos dos grupos (y otros dos grupos estinguíos) ye'l clado de los tetiterios, llamaos asina porque evolucionaron alredor del océanu de Tetis. El monofiletismo de los tetiterios tien el soporte d'una serie de carauterístiques morfolóxiques, como la falta de glándules sudorípares, que yá faltaben nos antepasaos semiacuáticos de los elefantes y sirenios más primitivos.
Suxurióse que los parientes más próximos a los tetiterios son los hiracoideos, pero esti alderique nun ta zarráu del tou. Xuntu con esti taxón y otru escastaos, los tetiterios formen el clado de los penungulados, que según los datos xenéticos moleculares queda clasificáu dientro del superorde de los afroterios. Estes son les rellaciones dientro d'esti grupu de mamíferos:[23]
Penungulados
Sirenios
Dientro del grupu de los sirenios estrémense dos families extintes y dos vivientes, con un xéneru actual caúna y numberosos xéneros estinguíos:[24]
Críptidos
Familia Prorastomidae †
Familia Protosirenidae †
Familia Dugongidae
Familia Trichechidae
Solo sobreviven cuatro especies en dos families:[25]
Toles especies de sirenios son cazaes pola so carne polos habitantes de les mariñes onde viven.[28] Conócense casos particulares documentados de los indíxenes de Norteamérica y Mesoamérica. La so carne sirve d'alimentu y la piel y otres partes del cuerpu tienen distintos usos.[29] William Dampier, el célebre corsariu y viaxeru británicu, describió nel so diariu de viaxe del 1681 los manatíes del Caribe del golfu de Méxicu, según los del ríu Panamá. Ellí tamién describió la caza d'estos animales per parte de los miskito y el consecuente consumu de la carne como alimentu y l'usu de la piel aspro como cobertoria pa los remos o como comida pa los caballos. Asina mesmu, nun había una caza escesiva, y namái se mataben los animales puramente necesarios.[30] Sicasí, a partir del so descubrimientu, la vaca marina de Steller foi escorrida polos cazadores de foques y mataron incontables exemplares. Los postreros animales sumieron en 1768 solo ventisiete años dempués de que Georg Wilhelm Steller afayara la especie.[31]
Anguaño, los cuatro especies vivientes tán clasificaes como vulnerables pola IUCN.[32] L'amenaza más grande pa elles yá nun ye la caza sinón, sobremanera pa los manatíes del Caribe, les embarcaciones deportives, que coles sos hélices pueden infligirles graves mancaes cuando s'averen a la superficie.[33] Sobremanera na mariña estauxunidense del golfu de Méxicu, estableciéronse zones de proteición que tán delimitadas por cartelos bien visibles; nun ta dexáu pasar con embarcaciones con motor.
Otra amenaza ye la degradación del so hábitat per parte del home. Por cuenta de que pa cubrir les sos necesidaes enerxétiques los sirenios precisen una inmensa cantidá de plantes acuátiques, riquen una bien alta calidá de l'agua. La contaminación mengua la calidá de l'agua de los hábitats de los sirenios. Especialmente en Suramérica y África, los ríos tán acaldía más contaminaos y llenos de sustances tóxiques, polo que los llugares ricos en plantes acuátiques cada vez son más raros.[34]
En munches ocasiones rellacionóse a los sirenios coles serenes de la mitoloxía griega; sicasí, cuidao que nun hai nenguna especie de sirenio que viva nel mar Mediterraneu (y polo tanto na redolada de los griegos), esta conexón puede ser refugada. Sicasí, los babilonios yá conocíen los homes-pexe, como'l so dios Oannes o les dioses Atargatis o Derceto, que tamién s'atopen ente los griegos en forma de Nereidas o tritones.
La primer conexón ente los sirenios y los seres mitolóxicos marinos foi trazada evidentemente por Cristóbal Colón, qu'atopó manatíes del Caribe nel golfu de Méxicu y describir como serenes. Créese qu'esta asociación débese sobremanera a les mames, asitiaes práuticamente nel mesmu puntu que nes muyeres, según l'apariencia humana que-y daben el so güeyos asitiaos na parte frontera de la cara. Ello ye que ye posible confundir un sirenio con un bañista humanu, dende una distancia.[35] Sicasí, el conceutu de cantar de les serenes nun encaxar pa nada colos sirenios. Nel so diariu d'a bordu, Colón escribió en 1493 que les serenes yeren muncho menos formoses que les que reparara Horacio.
Jules Verne recuperó la descripción de los sirenios como serenes na so obra Venti mil llegües de viaxe submarín, onde los protagonistes atopen una fema de dugongo viaxando ya identificar como una serena. Na novela, el dugongo ye cazáu y arponeado, y dempués embiste y acaba destruyendo la embarcación de los protagonistes (un bote del submarín Nautilus). En La isla misteriosa, el dugongo vuelve ser descritu como un animal agresivu y peligrosu qu'ataca a un perru, pero qu'acaba siendo presa d'un habitante de les fondures inda más grande.
El célebre criptozoólogo Bernard Heuvelmans intentó esplicar les representaciones de sirenios como serenes, y en 1990 escribió:[36]
Como que'l manatí tien un par de mames al altor del pechu – como'l so primu, l'elefante, y como los humanos – y como qu'el so cuerpos termina nuna cola asemeyada a la de los pexes, siempres ye vistu nos dos costaos del Atlánticu como una maraviyosa serena, a pesar de la so (dende'l nuesu puntu de vista) fea cara – y polos mesmos motivos llomóse-y de caníbal y acusóse-y de crímenes malvaos.
Dende la so estinción, la vaca marina de Steller apaeció en múltiples ocasiones en llibros y noveles. Rudyard Kipling fala d'ella na "Historia de la foca blanca" de El llibru de la selva, nel que'l protagonista Kotick atopa un grupu de serenes que pastien, y que lu lleven a una sablera maraviosamente bella.
Nel so llibru Uli der Pächter, Jeremias Gotthelf fai esta guapa descripción:[37]
él travesó de nuevu'l charcu, como un sirenio escorríu traviesa les cañes.
Na so obra Kraft und Stoff, Ludwig Büchner utiliza la estinción de la vaca marina de Steller como argumentu pa oponese al abusu de recursos de la naturaleza.[38]
Nel arte tamién apaez el motivu de la estinción de la vaca marina de Steller. Nel sieglu XIX, Johann Andreas Fleischmann realizó una serie d'aguafuertes con motivos de la vaca marina de Steller.
Los sirenios (Sirenia, "serenes" en griegu antiguu) son un orde de mamíferos placentarios con cuatro especies vivientes. Pertenecen al superorde de los afroterios; ente los animales actuales los elefantes son los sos parientes más cercanos. Son los únicos mamíferos marinos herbívoros (d'ende que sían llamaos "vaques marines"). Xuntu colos cetáceos, los sirenios son los únicos mamíferos afechos dafechu a la vida acuática. Son superficialmente paecíos a los pinnípedos (foques y morses, por casu), colos que nun guarden un parentescu evolutivu; estremar d'estos, ente otres coses, pol tipu d'alimentación (los pinnípedos son carnívoros, ente que los sirenios son herbívoros) y porque los sirenios son animales totalmente acuáticos, nunca dexen l'agua, nin siquier para parir.
Son animales grandes y pesaos, y tienen movimientos lentos.Plantía:Fechos Viven n'agües tropicales, nes mariñes, estuarios ya inclusive ríos. Son famosos pol so docilidad, por esto fueron preses fáciles pa la caza, p'aprovechar la so piel y la so carne, lo que los llevó en cantu de la estinción. Anguaño son animales protexíos.
Sirenlər (lat. Sirenia) — afroterilər dəstəüstünə aid heyvan dəstəsi.
Sirenlər (lat. Sirenia) — afroterilər dəstəüstünə aid heyvan dəstəsi.
Sirenia a zo un urzhiad e rummatadur ar bronneged, ennañ an dugong hag an ejened-mor.
Hiziv an deiz e chom spesadoù e daou gerentiad:
Sirenia a zo un urzhiad e rummatadur ar bronneged, ennañ an dugong hag an ejened-mor.
Els sirenis (Sirenia) són un ordre de mamífers herbívors amb quatre espècies vivents. Pertanyen al superordre dels afroteris. Els elefants són els seus parents vivents més propers.[2] Els sirenis són el tercer grup més gran de mamífers marins, després dels cetacis i les foques. A diferència d'aquestes últimes, no tenen membres que els permetin desplaçar-se per terra. En contrast amb els cetacis, els sirenis romanen sempre en aigües costaneres o en aigua dolça, sovint en aigües molt somes.
El nom dels sirenis ve del grec antic Σειρήνες, Seirenes, que significa 'sirenes'.[3] El nom ve del fet que suposadament s'assemblen a sirenes quan estan alletant les cries. Es creu que les observacions de sirenis es troben a l'origen del mite de les dones-peix. Per algun motiu, la majoria de civilitzacions que estaven en contacte amb els sirenis els donaven noms i epítets femenins; a Egipte se'ls donava el nom de «formosa donzella del mar»; a Kenya, se'ls anomenava «reina del mar»; a Indonèsia rebien el nom de «princesa dugong» i a la conca de l'Amazones se'ls coneixia pel nom de «peix-dona».[4] El dugong rep el seu nom de la paraula tagalog dugong, que és un manlleu del malai duyung. Ambdós volen dir 'senyora del mar'.[5] D'altra banda, manatí és una paraula d'origen taíno que significa 'pit', en referència a les mamelles que tenen les femelles d'aquests animals a prop de les aixelles.
Antigament, els mariners confonien la paraula «manatí» amb l'expressió llatina manati ('dotats de mans'), cosa que els feia pensar que les aletes d'aquests animals eren mans.[5]
Els sirenis són animals de gran mida amb un cos cilíndric. Les espècies modernes assoleixen una longitud d'entre dos metres i mig i quatre metres. La vaca marina de Steller (Hydrodamalis gigas), que s'extingí al segle XVIII només 27 anys després del seu descobriment, podria arribar fins a gairebé vuit metres de longitud.[6] El pes de les espècies modernes varia entre 250 i 1.500 kg. Les potes anteriors d'aquests animals s'han transformat en aletes i les potes posteriors han quedat molt reduïdes. A diferència de la majoria de cetacis, no tenen aleta dorsal i la cua ha quedat transformada en una aleta horitzontal. Un múscul cutani modificat, el musculus panniculus carnosus, forma el múscul principal de propulsió de l'aleta caudal. La forma de l'aleta caudal és la característica diferenciadora més important entre les dues famílies modernes. Mentre que els dugongs presenten una aleta en forma de mitja lluna, els manatís en tenen una en forma de cercle o de pala.
El musell sobresurt del cap d'una manera força destacada i és obtús; està cobert de dures vibrisses. Els narius se situen a la part superior del musell. En comparació amb el tronc, el cap és relativament gran, però el cervell, amb un pes de només 250-300 grams, és un dels més petits de tots els mamífers en proporció a la mida total del cos.
La pell és molt gruixuda i arrugada, però en les espècies actuals que viuen en aigües tropicals l'epidermis és molt prima. La vaca marina de Steller, que vivia en aigües polars, havia aconseguit adaptar-se gràcies a una gruixuda epidermis de fins a 7,5 centímetres de gruix, cosa que li donà el sobrenom d'«animal-escorça». Els pèls dels sirenis queden limitats a alguns quants situats a prop de la boca, així com alguns al tronc. En canvi, els embrions tenen un pelatge complet i els sirenis nounats tenen molt més pèl que els adults.
Igual que els cetacis, els sirenis passaren per un procés de paquiostosi, és a dir, un engruiximent dels ossos dels esquelets,[7] així com un espessiment de la matèria òssia a causa d'una reducció dels canals haversians i els porus medul·lars. L'esquelet i per tant l'animal en general, són més pesants i tenen una menor sustentació a l'aigua, però els ossos són menys flexibles i es trenquen més fàcilment. El crani presenta un rostre molt allargat format per l'os incisiu, que en el dugong es corba cap endavant i cap avall. Els ossos jugals són molt amples i se situen a una posició relativament alta del crani. S'hi insereix la musculatura masticatòria amb el gran múscul masseter. Els narius es troben bastant cap enrere, a la vora dorsal del crani. La part posterior del crani, formada pel neurocrani i les temples, és relativament petita.
La dentadura és diferent en cada grup de sirenis. En els manatís, les incisives estan atrofiades. En els dugongs, la primera incisiva forma un petit ullal en el cas dels mascles, mentre que en les femelles no sobresurt de la mandíbula. Les canines estan totalment absents en totes les espècies recents. El canvi de dents té lloc de la mateixa manera que en els elefants (canvi de dents horitzontal); es tracta d'una característica que es desenvolupà en cada ordre de manera independent. Així doncs, les dents posteriors (premolars i molars) creixen unes després de les altres i a la vora anterior estan desgastades. En els grups fòssils basals, la dentadura encara es conservava completa i, per tant, era possible un canvi de dents normal. La part anterior de la geniva està dotada d'unes plaques que probablement tenen un paper en l'alimentació. La curta llengua també en té.
El nombre de vèrtebres també varia segons l'espècie. Els manatís són l'únic grup de mamífers, juntament amb el peresós didàctil de Hoffmann (Choloepus hoffmanni), que només té sis vèrtebres cervicals,[8] mentre que el dugong i l'extinta vaca marina de Steller en tenen set. Hi ha 17 vèrtebres dorsals en Trichechus i Hydrodamalis i 19 en Dugong. Les vèrtebres lumbars poden ser dues (Trichechus), quatre, o cinc (Dugong). Els vestigis de la pelvis o bé no estan units amb la columna vertebral o bé hi estan units únicament per un lligament, de manera que només hi ha una vèrtebra sacra. La cua es compon d'entre 22 i 24 vèrtebres caudals en els manatís i 28 o 29 en els dugongs.
La pelvis està reduïda a un simple vestigi i es limita a una porció de l'isqui encaixada en teixit muscular. Les extremitats posteriors estan totalment absents i les anteriors s'han transformat en unes aletes. A l'espatlla, la clavícula està reduïda i l'omòplat pot tenir una forma amb tres cantons (Trichechus) o en forma de falç (Dugong). Les mans presenten cinc falanges encaixades en teixit muscular i, a diferència dels cetacis, totes les articulacions de les aletes són mòbils.
En els sirenis, com en els altres mamífers, els pulmons ocupen tot l'espai que hi ha per sobre el diafragma. El diafragma, tanmateix, té una gran extensió horitzontal i arriba fins poc abans dels vestigis de la pelvis, de manera que els pulmons queden a la regió dorsal. Amb aquesta configuració, la sustentació creada pels pulmons plens d'aire queda repartida per tot el pla horitzontal de l'animal, cosa que li permet moure's i nedar de manera estable dins l'aigua. El cor és a prop del cap, entre els dos pulmons i, com en els elefants, presenta una profunda incisió entre ambdós ventricles, a l'àpex del cor. Així doncs, els sirenis tenen un cor amb dos flancs – una característica que només s'observa en ells i en els proboscidis i que en demostra la relació (autoapomorfia).
L'aparell digestiu es compon d'un estómac unicameral amb un duodè que presenta una gran protuberància, el bulb del duodè, així com un intestí que mesura unes vint vegades la longitud corporal de l'animal. L'estómac i el bulb serveixen sobretot per emmagatzemar l'aliment molt ben masticat, mentre que la digestió pròpiament dita té lloc a l'intestí. L'aliment triga una mitjana de cinc dies des que és ingerit fins que és digerit i expulsat.
Els ovaris de les femelles són a prop de les parets de l'estómac. L'úter té dues banyes i les dues meitats queden separades per un septe. Els testicles dels mascles també són a la cavitat abdominal; el penis se situa sota les parets de l'estómac, en una funda del penis. La musculatura del penis se situa als vestigis de l'isqui de la pelvis.
Les regions que ocupen les espècies vivents de sireni no s'encavalquen i a més estan bastant distants les unes de les altres. Així doncs, l'única espècie encara vivent de dugòngid, el dugong (Dugon dugon), es troba exclusivament a les aigües costaneres de l'oceà Índic i de l'oest del Pacífic, incloent-hi la mar Roja.[9] Les espècies de triquèquid es reparteixen per:
Mentre que totes les espècies vivents habiten en aigües tropicals, l'hàbitat de l'extinta vaca marina de Steller es trobava a les aigües polars de la mar de Bering.
Pel que fa tant al mode de vida com al comportament social dels sirenis, encara hi ha molt per conèixer.[10] Solen viure en solitari o en petits grups familiars, però en rares ocasions es formen grups més grans amb diversos centenars d'animals. Així doncs, gairebé no hi ha interaccions socials, amb l'excepció del vincle mare-cria, que dura un parell d'anys. No se'n pot definir un mode de vida nocturn o diürn, car aquests afroteris poden ser actius tant de dia com de nit. La comunicació és sobretot per mitjans acústics i tàctils. Entre les mares i les cries es pot escoltar el que s'anomena «duets mare-cria», que s'emeten en una freqüència d'entre 600 i 6.000 hertzs.[11]
Els sirenis es mouen flotant i nedant. Els adults surten cada entre un i cinc minuts a la superfície per respirar, però les immersions més llargues poden durar fins a aproximadament vint minuts.
A part dels humans, els sirenis tenen molt pocs predadors naturals.[10] Als hàbitats marins, hi ha els taurons més grans i les orques; als hàbitats fluvials hi ha sobretot els cocodrils i a Sud-amèrica també els jaguars.
Els sirenis s'alimenten principalment de matèria vegetal; la seva dieta es compon d'herbes marines, algues i altres plantes aquàtiques. També mengen fulles d'arbres que els queden a l'abast, com en el cas dels manglars. Els manatís necessiten entre quaranta-cinc i seixanta-vuit quilograms d'aliment vegetal per dia, de manera que es passen una mitjana d'entre sis i vuit hores al dia menjant.[12] Mentre que els manatís s'alimenten principalment a prop de la superfície i les espècies d'aigua dolça també agafen eicòrnies i altres plantes de la terra, els dugongs s'alimenten exclusivament al fons marí. Les vaques marines de Steller s'alimentaven sobretot de macroalgues.
No està clar en quina mesura els sirenis complementen la seva dieta amb preses animals. Probablement sense adonar-se'n, consumeixen petits invertebrats juntament amb el seu aliment vegetal, cosa que els serveix de font de proteïnes. S'han donat casos d'exemplars en captivitat que menjaven peixos amb entusiasme. En el cas dels manatís del Carib, a Jamaica hi ha hagut observacions d'animals que treien peixos de les xarxes i se'ls menjaven.[13]
En els sirenis no hi ha ni un període d'aparellament limitat ni un comportament d'aparellament específic. La femella ovula diverses vegades per any i copula a l'aigua amb diversos mascles sense que hi hagi combats entre ells. El zigot queda al centre de l'úter. El fetus o embrió rep el que necessita de la seva mare per mitjà d'una placenta en forma de cinturó (placenta zonaria). Les cries neixen a l'aigua després d'una gestació d'entre dotze i catorze mesos i després de néixer neden immediatament a la superfície per respirar. En aquest moment, pesen entre deu i trenta quilograms. Durant els següents divuit mesos, la cria és alletada per la mare i després d'aquest període encara roman alguns mesos a prop de la mare.[14] Els sirenis assoleixen la maduresa sexual a entre sis i deu anys. En total, els manatís tenen una longevitat d'uns quaranta anys i els dugongs, de seixanta.
Els primers fòssils de sirenis coneguts daten de l'Ipresià d'Hongria i tenen una edat d'aproximadament cinquanta milions d'anys.[15] Els descobriments més antics inclouen una vèrtebra d'un dugòngid de l'Índia, costelles d'un sireni no identificat d'Hongria i restes més grans de Jamaica, que han estat assignades a la família dels prorastòmids. Els prorastòmids foren herbívors quadrúpedes que encara es podien moure amb facilitat a terra ferma, però que probablement ja vivien principalment a l'aigua. A l'Eocè superior també hi aparegué el gènere Protosiren, que estava àmpliament estès per Europa, Egipte, el sud d'Àsia i l'est de Nord-amèrica. Juntament amb dos gèneres encara no descrits de l'Eocè de Florida, Protosiren forma la família dels protosirènids, una de les dues famílies extintes de sirenis. Les potes posteriors d'aquests animals estaven reduïdes, però probablement encara eren funcionals. A partir de l'Eocè evolucionaren els dugòngids, que encara tenien potes posteriors més rudimentàries i assoliren una gran diversitat. Es coneixen desenes d'espècies fòssils d'aquesta família. L'altra família encara vivent, la dels manatís, aparegué a finals de l'Oligocè a Europa, però les restes més antigues que es poden assignar amb tota certesa a la família daten del Miocè mitjà de Sud-amèrica. És possible que els manatís evolucionessin a partir dels dugòngids. Es coneixen molts fòssils de sirenis del Miocè i el Pliocè que provenen de regions molt variades, però després del Pliocè perderen la immensa majoria de la seva diversitat, probablement a causa del canvi climàtic del Plistocè.[16]
Els sirenis tenen avantpassats terrestres comuns amb els proboscidis i de fet en són el grup germà. Hi comparteixen un gran nombre de característiques, com ara la manca de glàndules sudorípares, cosa que suggereix que el seu avantpassat comú era semiaquàtic. Els sirenis i els proboscidis, juntament amb els ja extints desmostils i probablement també els embritòpodes, formen el clade dels tetiteris, anomenats així perquè els membres d'aquest grup evolucionaren a la vora del mar de Tetis. Entre els mamífers encara vivents avui en dia, els damans són molt probablement els parents més propers dels tetiteris. A la seva influent obra Classification of Mammals, Malcolm C. McKenna i Susan K. Bell classificaren tots aquests grups dins l'ordre dels uranoteris, dins del qual els tetiteris formen un subordre i els sirenis un subordre, però aquesta divisió no ha estat represa en classificacions posteriors. Actualment, hom es refereix als «uranoteris» de McKenna i Bell amb el nom de penungulats, que originalment s'aplicava a un tàxon més ample. Segons les investigacions genètiques els penungulats formen part dels afroteris, un dels quatre grups principals d'euteris. En canvi, les investigacions basades en criteris morfològics assignaven els penungulats al grup dels ungulats, actualment considerat polifilètic.
L'ordre inclou els gèneres i espècies recents següents:[17]
Totes les espècies de sireni són caçades per la seva carn pels habitants de les costes on viuen.[18] Es coneixen casos particulars documentats dels indígenes de Nord-amèrica i Meso-amèrica. La seva carn serveix d'aliment i la pell i altres parts del cos es fan servir per diferents usos.[19] William Dampier, el cèlebre corsari i viatger britànic, al seu diari de viatge del 1681 descrigué els manatís del Carib del Golf de Mèxic, així com els del riu Panamà. Allí també descrigué la caça d'aquests animals pels Miskitos i el consegüent consum de la carn com a aliment i l'ús de la pell aspra com a cobertura pels rems o com a fuet pels cavalls. Tanmateix, no hi havia una caça excessiva i només es mataven els animals estrictament necessaris.[20] En canvi, a partir del seu descobriment, la vaca marina de Steller fou perseguida pels caçadors de foques i en foren morts incomptables exemplars. Els últims animals desaparegueren el 1768, només vint-i-set anys després que Georg Wilhelm Steller hagués descobert l'espècie.[21]
La UICN classifica les quatre espècies vivents com a vulnerables.[22] L'amenaça més gran per elles ja no és la caça sinó, sobretot pels manatís del Carib, les embarcacions esportives, que amb les seves hèlixs poden infligir-los greus ferides quan s'acosten a la superfície.[23] Sobretot, a la costa estatunidenca del Golf de Mèxic, s'han establert zones de protecció que estan delimitades per cartells ben visibles; no està permès passar-hi amb embarcacions de motor.
Una altra amenaça és la invasió del seu hàbitat pels humans; a causa del seu metabolisme, per cobrir les seves necessitats energètiques els sirenis necessiten una immensa quantitat de plantes aquàtiques, per la qual cosa requereixen una qualitat de l'aigua molt elevada. La contaminació causada pels humans fa disminuir més i més la qualitat de l'aigua dels hàbitats dels sirenis. Especialment a Sud-amèrica i Àfrica, els rius estan cada dia més contaminats i plens de substàncies tòxiques, per la qual cosa els indrets rics en plantes aquàtiques esdevenen cada cop més rars.[24]
Els sirenis són relacionats en moltes ocasions amb les sirenes de la mitologia grega. Tanmateix, com que no hi ha cap espècie de sireni que visqui al mar Mediterrani i, per tant, entorn dels grecs, aquesta connexió pot ser descartada. En canvi, els babilonis ja coneixien els «homes-peix», com ara el seu déu Oannes o les deesses Atargatis o Dèrceto, que també es troben entre els grecs en forma de nereides o tritons.
La primera connexió entre els sirenis i els éssers mitològics marins fou traçada evidentment per Cristòfor Colom, que trobà manatís del Carib al Golf de Mèxic i els descrigué com a sirenes. Es creu que aquesta associació és deguda sobretot a les mamelles, situades gairebé al mateix punt que en els humans, així com per l'aparença humana que donaven els ulls situats a la part frontal de la cara. De fet, a distància, és possible confondre un sireni amb un banyista humà.[25] Tanmateix, el concepte del cant de les sirenes no encaixa gens amb els sirenis. El 1493, Colom escrigué al seu diari de bord que les sirenes del Carib eren molt menys formoses que les que havia observat Horaci.
Jules Verne, a la seva obra Vint mil llegües de viatge submarí, recuperà la descripció dels sirenis com a sirenes; els protagonistes es troben amb una femella de dugong viatjant i la identifiquen com a sirena. En la novel·la, el dugong és caçat i arponat i després envesteix i acaba destruint l'embarcació dels protagonistes, que és un bot del submarí Nautilus. A L'illa misteriosa, el dugong torna a ser descrit com a un animal agressiu i perillós que ataca un gos, però que acaba sent presa d'un habitant de les profunditats encara més gran.
El conegut criptozoòleg Bernard Heuvelmans intentà explicar les representacions de sirenis com a sirenes i el 1990 escrigué:
Des de la seva extinció, la vaca marina de Steller ha aparegut en múltiples ocasions en llibres i novel·les. Rudyard Kipling en parla a la «Història de la foca blanca» del Llibre de la Selva, en què el protagonista Kotick troba un grup de sirenis que pasturen i que el porten a una platja meravellosament bella.
En el seu llibre Uli der Pächter, Jeremias Gotthelf en féu aquesta bonica descripció:
En la seva obra Kraft und Stoff, Ludwig Büchner utilitza l'extinció de la vaca marina de Steller com a argument per oposar-se a l'abús dels recursos de la natura.[28]
En l'art també apareix el motiu de l'extinció de la vaca marina de Steller. Al segle XIX, Johann Andreas Fleischmann realitzà una sèrie d'aiguaforts amb motius de la vaca marina de Steller.
Els sirenis (Sirenia) són un ordre de mamífers herbívors amb quatre espècies vivents. Pertanyen al superordre dels afroteris. Els elefants són els seus parents vivents més propers. Els sirenis són el tercer grup més gran de mamífers marins, després dels cetacis i les foques. A diferència d'aquestes últimes, no tenen membres que els permetin desplaçar-se per terra. En contrast amb els cetacis, els sirenis romanen sempre en aigües costaneres o en aigua dolça, sovint en aigües molt somes.
El nom dels sirenis ve del grec antic Σειρήνες, Seirenes, que significa 'sirenes'. El nom ve del fet que suposadament s'assemblen a sirenes quan estan alletant les cries. Es creu que les observacions de sirenis es troben a l'origen del mite de les dones-peix. Per algun motiu, la majoria de civilitzacions que estaven en contacte amb els sirenis els donaven noms i epítets femenins; a Egipte se'ls donava el nom de «formosa donzella del mar»; a Kenya, se'ls anomenava «reina del mar»; a Indonèsia rebien el nom de «princesa dugong» i a la conca de l'Amazones se'ls coneixia pel nom de «peix-dona». El dugong rep el seu nom de la paraula tagalog dugong, que és un manlleu del malai duyung. Ambdós volen dir 'senyora del mar'. D'altra banda, manatí és una paraula d'origen taíno que significa 'pit', en referència a les mamelles que tenen les femelles d'aquests animals a prop de les aixelles.
Antigament, els mariners confonien la paraula «manatí» amb l'expressió llatina manati ('dotats de mans'), cosa que els feia pensar que les aletes d'aquests animals eren mans.
Sirény (Sirenia), též nazývané ochechule, jsou býložraví savci pobřežních vod vývojově příbuzní chobotnatcům. Jsou dobře adaptováni pro život ve vodě: jejich paže jsou modifikovány do tvaru pádel, nemají nohy (zadní končetiny jsou jen rudimenty pánve), mají silnou vrstvu podkožního tuku, nemají srst ani boltce. Jsou to převážně mořští živočichové (popř. osidlují brakické vody), živící se hlavně řasami. I proto mají neobyčejně dlouhé střevo a výměnný dentální systém. Čelist a pohyblivý rypec jsou stočeny dolů, dochází ke srůstu části krčních obratlů a jejich kostra je poměrně těžká. Plíce jsou protáhlého tvaru, uloženy na dorsální straně nad útrobami. Mléčné bradavky se nacházejí blízko paží, takže si mohou mládě při kojení přidržovat.
Řád sirény se dělí na dvě čeledi: kapustňákovití se liší od dugongovitých ve tvaru lebky a ocasu. Dugongové mají ocas podobný velrybám – vidličnatě rozdělený, ocas kapustňáků má okrouhlý (lopatovitý tvar). Kapustňáci jsou sladkovodní až brakičtí a dugongové (moroňové) mořští.
Název sirény pochází z námořnických pověstí o mořských pannách lákajících námořníky do nebezpečných míst, kde rozbijí loď o skaliska. Když byly objeveny první druhy sirén, přírodovědci usoudili, že jejich existence dala ke vzniku pověstí podnět. Pojmenování ochechule pochází z doby vytváření českého zoologického názvosloví počátkem 19. století.
Obrázky, zvuky či videa k tématu sirény ve Wikimedia Commons
Sirény (Sirenia), též nazývané ochechule, jsou býložraví savci pobřežních vod vývojově příbuzní chobotnatcům. Jsou dobře adaptováni pro život ve vodě: jejich paže jsou modifikovány do tvaru pádel, nemají nohy (zadní končetiny jsou jen rudimenty pánve), mají silnou vrstvu podkožního tuku, nemají srst ani boltce. Jsou to převážně mořští živočichové (popř. osidlují brakické vody), živící se hlavně řasami. I proto mají neobyčejně dlouhé střevo a výměnný dentální systém. Čelist a pohyblivý rypec jsou stočeny dolů, dochází ke srůstu části krčních obratlů a jejich kostra je poměrně těžká. Plíce jsou protáhlého tvaru, uloženy na dorsální straně nad útrobami. Mléčné bradavky se nacházejí blízko paží, takže si mohou mládě při kojení přidržovat.
Řád sirény se dělí na dvě čeledi: kapustňákovití se liší od dugongovitých ve tvaru lebky a ocasu. Dugongové mají ocas podobný velrybám – vidličnatě rozdělený, ocas kapustňáků má okrouhlý (lopatovitý tvar). Kapustňáci jsou sladkovodní až brakičtí a dugongové (moroňové) mořští.
Název sirény pochází z námořnických pověstí o mořských pannách lákajících námořníky do nebezpečných míst, kde rozbijí loď o skaliska. Když byly objeveny první druhy sirén, přírodovědci usoudili, že jejich existence dala ke vzniku pověstí podnět. Pojmenování ochechule pochází z doby vytváření českého zoologického názvosloví počátkem 19. století.
"Sirenia" omdirigeres hertil. For andre betydninger af Sirenia, se Sirenia (flertydig).
Søkøer (latin: Sirenia) er en orden af pattedyr. Ordenen indeholder 2 familier med 4 nulevende arter og en art uddød i historisk tid (Stellers søko). Søkøerne er de eneste havpattedyr, der næsten udelukkende er planteædere. Søkøerne græsser på havbunden, hvor de med deres store bevægelige overlæbe spiser bl.a. havgræsser.
Søkøer er tæt beslægtet med bl.a. elefanter i overordenen Afrotheria.
"Sirenia" omdirigeres hertil. For andre betydninger af Sirenia, se Sirenia (flertydig). Søkøer (latin: Sirenia) er en orden af pattedyr. Ordenen indeholder 2 familier med 4 nulevende arter og en art uddød i historisk tid (Stellers søko). Søkøerne er de eneste havpattedyr, der næsten udelukkende er planteædere. Søkøerne græsser på havbunden, hvor de med deres store bevægelige overlæbe spiser bl.a. havgræsser.
Søkøer er tæt beslægtet med bl.a. elefanter i overordenen Afrotheria.
Die Seekühe (Sirenia) sind eine Ordnung pflanzenfressender Säugetiere mit heute noch vier lebenden Arten. Sie werden zur Überordnung der Afrotheria gezählt; unter den heute noch lebenden Tieren sind die Elefanten ihre nächsten Verwandten. Neben den Walen und den Robben sind Seekühe das dritte größere Taxon meeresbewohnender Säugetiere (Meeressäuger). Anders als Robben haben sie keine geeigneten Gliedmaßen, um sich an Land zu bewegen. Im Gegensatz zu den Walen halten sich Seekühe stets in Küstennähe oder gar im Süßwasser und oft in sehr flachem Wasser auf.
Seekühe sind massige Tiere mit einem zylindrischen Körper. Die rezenten Arten erreichen Körperlängen von 2,50 bis vier Metern, Stellers Seekuh (Hydrodamalis gigas), die im 18. Jahrhundert innerhalb von nur 27 Jahren nach ihrer Entdeckung ausgerottet wurde, wurde sogar bis 8 Meter lang. Dabei variiert das Gewicht bei den rezenten Arten zwischen 250 und maximal 1500 Kilogramm. Die Vorderbeine der Tiere sind zu Flossen umgewandelt, die Hinterbeine sind gänzlich rückgebildet. Eine Rückenfinne wie bei den meisten Walen gibt es nicht, der Schwanz ist zu einer waagerechten Flosse umgebildet. Dabei bildet ein umgebildeter Hautmuskel, der dorsale Musculus panniculus carnosus, den Hauptschlagmuskel der Schwanzflosse. Die Form der Schwanzflosse ist das deutlichste äußere Unterscheidungsmerkmal zwischen den zwei rezenten Familien. Während Gabelschwanzseekühe eine halbmondförmige Fluke besitzen, ist sie bei den Rundschwanzseekühen kreis- oder spatenförmig.
Die Schnauze ist deutlich vom Kopf abgesetzt und stumpf. Sie ist von harten Tasthaaren umgeben. Die Nasenlöcher liegen auf der Oberseite der Schnauze. Verglichen mit dem Rumpf ist der Kopf verhältnismäßig groß, das Gehirn zählt aber mit einem Gewicht von nur 250 bis 350 Gramm im Verhältnis zur Körpergröße zu den kleinsten, die man unter Säugetieren finden kann.
Die Haut ist sehr dick und faltig, wobei bei den heute noch lebenden Seekühen, die in tropischen Gewässern leben, die Epidermis sehr dünn ist. Stellers Seekuh hatte dagegen als Anpassung an die polaren Gewässer eine sehr dichte Epidermis mit bis zu 7,5 Zentimetern Dicke, der sie auch den Namen „Borkentier“ verdankte. Das Fell der Seekühe ist auf wenige Borsten im Bereich der Mundöffnung sowie einzelne Haare am Rumpf beschränkt, Embryonen haben dagegen noch ein vollständiges Haarkleid, und auch bei Neugeborenen sind deutlich mehr Haare vorhanden als bei den ausgewachsenen Tieren.
Wie bei den Walen kam es auch bei den Seekühen zu einer starken Pachyostose, also einer Dickenzunahme der Knochen des Skeletts, sowie einer Verdichtung der Knochensubstanz, indem die Haversschen Kanäle sowie die Markhöhle reduziert wurden. Das Skelett, und damit das gesamte Tier, wurde dadurch schwerer und der statische Auftrieb im Wasser verringert, zugleich sind die Knochen weniger flexibel und brechen leichter. Der Schädel besitzt eine sehr stark verlängerte, durch das Praemaxillare gebildete Schnauzenregion (Rostrum), welche beim Dugong noch zusätzlich vorn nach unten abgeknickt ist. Die Jochbogen sind sehr breit und liegen relativ hoch am Schädel. An diesen inseriert die sehr massive Kaumuskulatur mit dem großen Musculus masseter. Die Nasenöffnungen liegen sehr weit nach hinten verschoben auf der Dorsalseite des Schädels. Der hintere Teil des Schädels, der aus Hirn- und Schläfenregion gebildet wird, ist vergleichsweise klein.
Die Bezahnung ist bei den einzelnen Taxa unterschiedlich. Bei den Rundschwanzseekühen sind die Schneidezähne zurückgebildet, bei den Dugongs bildet der erste Schneidezahn bei den Männchen einen kurzen Stoßzahn, beim Weibchen bleibt er im Kiefer. Die Eckzähne fehlen bei allen rezenten Arten ganz. Der Zahnwechsel erfolgt wie bei den Elefanten horizontal (Horizontaler Zahnwechsel), dies hat sich in beiden Gruppen allerdings unabhängig voneinander entwickelt. Dabei wachsen die Backenzähne (Prämolaren und Molaren) nacheinander aus dem Kiefer aus und werden an der Vorderkante abgenutzt. Bei den fossilen Stammgruppenvertretern ist das Gebiss noch vollständig erhalten, und damit war nur ein normaler Zahnwechsel möglich. Der vordere Teil des Gaumens ist mit Hornplatten ausgekleidet, die vermutlich beim Fressen helfen. Auch die kurze Zunge ist verhornt.
Die Anzahl der Wirbel ist je nach Art unterschiedlich. Die Rundschwanzseekühe besitzen als einzige Säugergruppe neben dem Hoffmann-Zweifingerfaultier (Choloepus hoffmanni) nur sechs Halswirbel, der Dugong und auch die ausgestorbene Stellers Seekuh haben sieben Halswirbel. Darauf folgen 17 (Trichechus, Hydrodamalis) oder 19 (Dugong) Brustwirbel und zwei (Trichechus) bzw. vier bis fünf (Dugong) Lendenwirbel. Die Rudimente des Beckens sind nicht oder nur durch ein Band mit der Wirbelsäule verbunden, entsprechend ist nur ein Sakralwirbel vorhanden. Der Schwanz besteht aus 22 bis 24 (Trichechus) bzw. 28 bis 29 (Dugong) Schwanzwirbeln.
Das Becken ist bis auf ein Rudiment vollständig reduziert, dabei handelt es sich um eine Spange des Sitzbeins, die im Muskelgewebe eingebettet ist. Die Hinterextremitäten fehlen vollständig. Die Vorderextremitäten sind zu paddelähnlichen Flossen umgebildet. In der Schulter ist das Schlüsselbein (Clavicula) reduziert, und das Schulterblatt (Scapula) kann dreieckig (Trichechus) oder sichelförmig (Dugong) sein. Die Hand besitzt fünf knöcherne Fingerstrahlen, die in Muskulatur eingebettet sind, und alle Gelenke sind im Gegensatz zu denen der Flossen der Wale beweglich.
Die Lunge nimmt bei den Seekühen, wie bei den anderen Säugern auch, den gesamten Raum oberhalb des Zwerchfells ein. Dieses ist jedoch sehr stark in die horizontale Ebene gestreckt und reicht dabei bis kurz vor die Beckenrudimente, wodurch die Lunge im Rückenbereich liegt. Durch diese Lage wird der Auftrieb, der durch die luftgefüllten Lungen erzeugt wird, über die Horizontalebene der Tiere verteilt, was es ihnen ermöglicht, stabil im Wasser zu liegen und zu schwimmen. Das Herz liegt in Kopfnähe zwischen den Lungen und besitzt wie das der Elefanten einen tiefen Einschnitt zwischen den beiden Ventrikeln an der Herzspitze. Dadurch ist es zweizipfelig – ein Merkmal, das sich nur bei ihnen und den Rüsseltieren findet und ihre Verwandtschaft begründet (Autapomorphie).
Der Magen-Darm-Trakt besteht aus einem einkammerigen Magen mit anschließendem Zwölffingerdarm (Duodenum), der eine große Ausbuchtung, die Ampulla duodeni, besitzt, sowie einem daran anschließenden Darm, der etwa das 20-Fache der Körperlänge des Tieres ausmacht. Der Magen und die Ampulla dienen vor allem der Speicherung der aufgenommenen und sehr gut durchgekauten Nahrung, die eigentliche Verdauung findet im anschließenden Darm statt. Die Nahrung braucht im Schnitt fünf Tage, bis sie fertig verdaut ist und ausgeschieden wird.
Die Eierstöcke der Weibchen befinden sich nahe der Bauchwand. Die Gebärmutter ist zweihörnig (Uterus bicornis), wodurch die beiden Hälften durch eine Scheidewand (Septum) getrennt sind. Auch die Hoden der Männchen liegen im Bauchraum, der Penis liegt unter der Bauchhaut in einer eigenen Penisfalte. Die Muskulatur des Penis setzt am Sitzbeinrudiment des Beckens an.
Die Verbreitungsgebiete der heute lebenden Seekühe überschneiden sich nicht und liegen teilweise sehr weit voneinander entfernt. So findet man die einzige heute noch lebende Art der Gabelschwanzseekühe (Dugongidae), den Dugong (Dugong dugon), ausschließlich an Meeresküsten des Indischen Ozeans, einschließlich des Roten Meeres, und des süd-westlichen Pazifischen Ozeans vor. Die Arten der Rundschwanzseekühe (Trichechidae) leben zum einen im Golf von Mexiko vor den Küsten Floridas und den südöstlichen USA, den Küsten Mittelamerikas und der Karibischen Inseln sowie den nördlichen Küsten Südamerikas (Karibik-Manati, Trichechus manatus), daneben im Gebiet des Amazonas in Südamerika (Amazonas-Manati, Trichechus inunguis) und schließlich an den Küsten Westafrikas zwischen dem Senegal und dem nördlichen Angola und in den dortigen Flusssystemen wie dem Niger und anderen westafrikanischen Flüssen (Afrikanischer Manati, Trichechus senegalensis).
Während alle heute noch lebenden Arten in tropischen Gewässern leben, lag der Lebensraum der ausgestorbenen Stellerschen Seekuh in den polaren Gewässern des Beringmeeres.
Sowohl über die Lebensweise als auch über das Sozialverhalten der Seekühe ist nur sehr wenig bekannt. Sie leben im Normalfall einzeln oder in kleinen Familienverbänden, manchmal kommt es auch zur Bildung größerer Gruppen mit mehreren hundert Tieren. Dabei gibt es kaum soziale Bindungen mit Ausnahme der Mutter-Kind-Beziehung, die etwa zwei Jahre andauert. Ein Tag-Nacht-Rhythmus ist nicht ausgeprägt, diese Tiere können sowohl am Tag als auch in der Nacht aktiv sein. Die Kommunikation erfolgt vor allem akustisch und taktil. Zwischen Mutter und Kind kommt es zu so genannten Mutter-Kind-Duetten, die in einem Frequenzbereich von 600 bis 6.000 Hertz erfolgen.
Seekühe bewegen sich stets langsam treibend und schwimmend. Dabei kommen ausgewachsene Seekühe etwa alle ein bis fünf Minuten an die Wasseroberfläche, um zu atmen. Ausgedehntere Tauchgänge können bis etwa 20 Minuten dauern. Außer dem Menschen haben Seekühe nur sehr wenige natürliche Feinde. Dazu gehören in den Meeresgebieten vor allem größere Haie und der Große Schwertwal, in den Flüssen vor allem Krokodile und in Südamerika zusätzlich der Jaguar.
Seekühe ernähren sich vorwiegend pflanzlich, ihre Nahrung besteht aus Seegras, Algen und anderen Wasserpflanzen sowie für sie erreichbaren Blättern von Mangrovenbäumen. Manatis brauchen etwa 90 Kilogramm pflanzliche Nahrung an einem Tag, sie sind im Schnitt täglich sechs bis acht Stunden mit Fressen beschäftigt. Während die Manatis vor allem im Bereich der Wasseroberfläche fressen und die Süßwasserarten vor allem Wasserhyazinthen und Grasinseln auch von oben abweiden, fressen Dugongs ausschließlich am Meeresboden. Stellers Seekuh ernährte sich vor allem von Tang.
Unklar ist, in welchem Ausmaß sie auch tierische Nahrung zu sich nehmen. Wohl unbeabsichtigt verzehren sie mit der pflanzlichen Nahrung auch kleine Wirbellose, welche die Tiere mit Protein versorgen. Es gibt Berichte, wonach Tiere in Gefangenschaft mit Begeisterung Fische gefressen haben. In Jamaika wurden Karibik-Manatis beobachtet, die Fische aus Netzen geholt und verzehrt haben.
Bei den Seekühen gibt es weder eine zeitlich begrenzte Paarungszeit noch ein spezifisches Paarungsverhalten. Das Weibchen hat mehrfach im Jahr einen Eisprung und verpaart sich im Wasser mit mehreren Männchen, wobei keine Rivalenkämpfe ausgetragen werden. Die Zygote bettet sich zentral in die Gebärmutter ein. Die Versorgung des Embryos bzw. Fötus erfolgt über eine Gürtelplazenta (Placenta zonaria). Das Jungtier wird nach etwa 12 bis 14 Monaten Tragezeit im Wasser geboren und schwimmt direkt aktiv zur Wasseroberfläche. Es wiegt zu diesem Zeitpunkt zwischen 10 und 30 Kilogramm. Während der folgenden 18 Monate wird das Jungtier von der Mutter gesäugt, danach bleibt es noch einige Monate im direkten Umfeld der Mutter. Mit sechs bis zehn Jahren werden Seekühe geschlechtsreif, insgesamt erreichen Manatis ein Lebensalter von etwa 40 Jahren und Dugongs eines von 60 Jahren.
Erste bekannte seekuhartige Fossilien stammen aus dem frühen Eozän Ungarns und sind etwa 50 Millionen Jahre alt. Es handelte sich um vierbeinige Pflanzenfresser, die sich noch an Land bewegen konnten, aber wahrscheinlich bereits hauptsächlich im flachen Wasser lebten. In den kommenden Jahrmillionen waren Seekühe sehr erfolgreich, wie zahllose Fossilienfunde aus den Randbereichen der Tethys belegen. So konnten Fossilien vor allem an den Küsten des heutigen Nordamerika und Europa sowie Nord- und Ostafrika, Indien, Pakistan und Java gefunden werden. Schon bald hatten sich die Hinterbeine der Tiere zurückgebildet, dafür entwickelte sich eine horizontale Schwanzflosse.
Während des Eozäns bildeten sich die Seekuhfamilien der Prorastomidae (†), der Protosirenidae (†) und der Gabelschwanzseekühe. Die Rundschwanzseekühe entstanden je nach Lehrmeinung ebenfalls am Ende des Eozäns oder erst im Miozän (vor etwa 23 Mio. Jahren). Von den beiden erstgenannten Familien findet sich bereits im Oligozän (vor 23 bis 34 Mio. Jahren) keine Spur mehr, so dass es seither nur noch die rezenten Familien der Gabel- und Rundschwanzseekühe gibt. Im Miozän und Pliozän (bis vor etwa 2 Mio. Jahren) waren Seekühe sehr viel häufiger und artenreicher als heute. Vermutlich war der Klimawandel des Pleistozäns mit seinen Eiszeiten verantwortlich dafür, dass sie heute nur noch eine Restgruppe mit wenigen Arten sind.
Seekühe haben mit den Rüsseltieren gemeinsame, landlebende Vorfahren und bilden entsprechend die Schwestergruppe dieser Tiere. Das Taxon, das sich aus diesen beiden Gruppen bilden lässt, wird als Tethytheria bezeichnet, da sich diese Gruppe evolutionär am Rande der Tethys entwickelte. Begründet wird die Monophylie der Tethytheria durch eine Reihe von Merkmalen, darunter das Fehlen von Schweißdrüsen, das auf einen semiaquatischen Vorfahren der frühesten Elefanten und Seekühe hinweist.
Als nächste Verwandte der Tethyteria werden die Schliefer diskutiert, wobei diese Diskussion noch nicht vollständig abgeschlossen ist. Zusammen mit diesen und einigen ausgestorbenen Taxa bilden sie das Taxon der Paenungulata, die aufgrund molekulargenetischer Daten in die Überordnung der Afrotheria eingeordnet werden. Innerhalb der Säugetiere ergeben sich entsprechend folgende Verwandtschaftsverhältnisse:
PaenungulataSchliefer (Hyracoidea)
Rüsseltiere (Proboscidea)
Seekühe (Sirenia)
Innerhalb der Seekühe lassen sich zwei Familien unterscheiden:
Alle Arten der Seekühe wurden für den Fleischbedarf von den Bewohnern der Küsten ihrer Verbreitungsgebiete gejagt. Dies ist vor allem für die Indianer der nord- und mittelamerikanischen Küsten dokumentiert. Dabei wurden das Fleisch als Nahrung und die Haut und andere Körperteile für weitere Zwecke genutzt. William Dampier, der als britischer Freibeuter und Reisender bekannt wurde, beschrieb in seinen Reiseberichten 1681 das Karibik-Manati aus dem Golf von Mexiko sowie aus den Flüssen Panamas. Dort schilderte er außerdem die Jagd auf die Tiere durch die Miskito und die anschließende Nutzung des Fleisches als Nahrung sowie der derben Haut als Ruderriemen und als Pferdepeitschen. Dabei ist allerdings keine übermäßige Bejagung bekannt, die Jagd erfolgte im Regelfall für den aktuellen Bedarf. Im Gegensatz dazu wurden Stellers Seekühe von ihrer Entdeckung an durch Robbenjäger verfolgt und in großen Stückzahlen getötet. Die letzten Tiere verschwanden 1768, nur 27 Jahre nach ihrer Entdeckung durch Georg Wilhelm Steller.
Heute werden alle vier lebenden Arten von der IUCN als gefährdet geführt[2]. Die größte Gefährdung geht heute jedoch nicht mehr von einer Bejagung aus, sondern, vor allem für den Karibik-Manati, durch Sportboote, die den Tieren mit ihren Schrauben schwere Verletzungen beim Überfahren zufügen können. Vor allem vor den US-amerikanischen Küsten im Golf von Mexiko wurden aus diesem Grund Schutzgebiete angelegt und durch deutlich sichtbare Schilder kenntlich gemacht; Motorbootverkehr ist in diesen Gebieten nicht erlaubt.
Eine weitere Bedrohung ist das Vordringen des Menschen in ihren Lebensraum; aufgrund ihres Stoffwechsels benötigen Seekühe zur Deckung ihres Energiebedarfs eine immense Menge an Wasserpflanzen und damit verbunden eine entsprechende Wasserqualität, die durch Erschließung ihrer Rückzugsgebiete immer mehr abnimmt. Besonders die Flüsse in Südamerika und Afrika werden immer stärker getrübt und mit Umweltgiften verseucht, pflanzenreiche Rückzugsgebiete werden selten.
Immer wieder werden die Seekühe mit den Sirenen oder Meerjungfrauen in der griechischen Mythologie in Zusammenhang gebracht. Da jedoch keine Seekuhart im Mittelmeer und damit im Umfeld der Griechen lebt, ist dieser Zusammenhang ausgeschlossen. Vielmehr gab es bereits zu Zeiten der Babylonier, die Zugang zum Verbreitungsgebiet der Dugongs im Roten Meer hatten, Beschreibungen von Fischmenschen, darunter etwa dem Gott Oannes sowie der Göttinnen Atargatis und Derketo, die sich auch bei den Griechen in Form der Nereiden und Tritonen wiederfanden.
Den ersten Zusammenhang zwischen den Seekühen und den mythologischen Meerwesen schaffte offensichtlich Christoph Kolumbus, der im Golf von Mexiko auf Karibik-Manatis stieß und diese als Meerjungfrauen beschrieb. Es wird vermutet, dass diese Assoziation vor allem durch die nahezu brustständigen Zitzen und das auf die Entfernung durch die frontal stehenden Augen menschlich wirkende Gesicht bedingt war. Tatsächlich kann man Seekühe aus der Ferne für badende Menschen halten, der Sirenengesang passt allerdings nicht zu den Seekühen. In seinem Logbuch vermerkte Kolumbus 1493, dass die Sirenen der Karibik weniger schön als bei Horaz seien.
Jules Verne griff die Beschreibung der Seekuh als Meerjungfrau in seinem Werk 20.000 Meilen unter dem Meer auf, bei dem die Protagonisten einem riesigen weiblichen Dugong begegnen und ihn als Meerjungfrau identifizieren. In dem Roman wird der Dugong gejagt und harpuniert, schleift danach das Boot (ein Dingi der Nautilus) hinter sich her und attackiert und zerstört nachfolgend das Boot. Auch in Die geheimnisvolle Insel wird der Dugong als aggressives und gefährliches Tier beschrieben, das einen Hund attackiert, danach jedoch selbst Opfer eines größeren Meeresbewohners wird.
Der bekannte Kryptozoologe Bernard Heuvelmans versuchte die Darstellungen der Seekühe als Meerjungfrauen zu erklären und schrieb 1990:
„Da die Ruderschwanzseekuh ein Paar brustständige Zitzen besitzt – wie ihr Cousin, der Elefant, und auch der Mensch – und ihr Körper sich zu einem fischartigen Schwanz verjüngt, ist sie auf beiden Seiten des Atlantik immer als die faszinierende Meerjungfrau angesehen worden, trotz ihres (in unseren Augen) häßlichen Gesichts – und derselben Zeichen wegen galt sie als kannibalisch und wurde der schlimmsten Verbrechen verdächtigt.“[3]
Vor allem Stellers Seekuh erscheint nach ihrer Ausrottung immer wieder in Büchern und Geschichten. So beschreibt etwa Rudyard Kipling in seiner Geschichte Die weiße Robbe aus dem Dschungelbuch, wie die Hauptfigur Kotick auf ihrer Reise eine Gruppe weidender Riesenseekühe trifft, die ihn zu einem wunderschönen Strand führen. Jeremias Gotthelf verwendete in seinem Buch Uli der Pächter folgendes Bild: „nun kam er auf die Glungge wieder gefahren, wie eine gejagte Seekuh durch das Schilf fährt“.[4] Ludwig Büchner verwendet in seinem Werk Kraft und Stoff die Ausrottung von Stellers Seekuh als Argument, um ein zweckbewusstes Handeln der Natur zu verneinen.[5]
Die letzten Paradiese: Geheimnisvolle Welt der Seekühe. Dokumentation, 2004, 45 Min., ein Film von Hans Jöchler, Produktion: Bayerisches Fernsehen.[6]
Die Seekühe (Sirenia) sind eine Ordnung pflanzenfressender Säugetiere mit heute noch vier lebenden Arten. Sie werden zur Überordnung der Afrotheria gezählt; unter den heute noch lebenden Tieren sind die Elefanten ihre nächsten Verwandten. Neben den Walen und den Robben sind Seekühe das dritte größere Taxon meeresbewohnender Säugetiere (Meeressäuger). Anders als Robben haben sie keine geeigneten Gliedmaßen, um sich an Land zu bewegen. Im Gegensatz zu den Walen halten sich Seekühe stets in Küstennähe oder gar im Süßwasser und oft in sehr flachem Wasser auf.
Mammiferi plaċentati erbivori tal-baħar li jiffurmaw l-ordni Sirenia, mifruxa ma' ħafna ibħra, xmajjar w estwarji, ma' tul il-kosta ta' l-Afrika, l-Indja, l-Awstralja u ż-żewġ kontinenti Amerikani. Dawn il-mammiferi jiġu msejħa b'ħafna ismijiet bħal baqar tal-baħar, lamantini u dugongi fost oħrajn.
Il-baqar tal-baħar kollha il jeżistu llum għandhom metaboliżmu estremament baxx u tolleranza ta' xejn lejn l-ilma kiesaħ, biss xorta waħda huma mammiferi totalment akkwatiċi u bħal baleni u d-dniefel, f'ħajjithom ma' joħorġu qatt barra mill-ilma lanqas biex iwelldu. Minħabba dawn il-fatturi il-baqar tal-baħar jistgħu jgħixu biss f'ibħra baxxi u sħan mal-kosta, fi xmajjar u f'estwarji b'ekosistemi nodfa u b'saħħithom.
Il-lamantini (Trichechidae) u d-dugongi (Dugongidae) huma fil-periklu ta' estinzjoni. L-erba' speċi li huma kollha vulnerabli minħabba telf ta' abitat u mpatti negattivi oħra li huma relatati mal-bniedem, bħall-iżvilupp tal-kosta u żieda fil-popolazjoni.
Il-baqar tal-baħar għandhom ħafna adattazzjonijiet fisiċi għall-ħajja fl-ilma. L-idejn ġew modifikati b'mod biex jintużaw bħala tmun biex jgħinu fid-direzzjoni, is-saqajn tant ċkienu li baqa' biss 2 għadmiet midfuna fil-fond ġewwa l-muskoli u d-denb inbidel f'forma ta' moqdif.
Ir-ras hija waħda mill-partijiet li ġiet immodifikata l-aktar, biex dawn il-mammiferi jkunu jistgħu jieħdu in-nifs faċilment f'wiċċ l-ilma. Is-snien fil-ħalq naqsu drastikament ukoll u l-ftit li baqa' ġew addattati għal veġetazjoni ratba. Is-sider fil-mara qiegħed pożizjonat taħt l-idejn u għandhom par wieħed biss. Id-differenza bejn il-familja Trichechidae u l-familja Dugongidae hija fil-forma tad-denb u tar-ras. Għalkemm jidhru ħoxnin, il-baqar tal-baħar huma fusiformi w idrodinamiċi.
Għad-differenza mill-mammiferi tal-baħar kollha l-oħra (dniefel, baleni, bumerini, iljuni tal-baħar u lutri tal-baħar) il-baqar tal-baħar huma mammiferi totalment erbivori u jieklu biss veġetazjoni u ħaxix tal-baħar biss.
Mammiferi plaċentati erbivori tal-baħar li jiffurmaw l-ordni Sirenia, mifruxa ma' ħafna ibħra, xmajjar w estwarji, ma' tul il-kosta ta' l-Afrika, l-Indja, l-Awstralja u ż-żewġ kontinenti Amerikani. Dawn il-mammiferi jiġu msejħa b'ħafna ismijiet bħal baqar tal-baħar, lamantini u dugongi fost oħrajn.
Il-baqar tal-baħar kollha il jeżistu llum għandhom metaboliżmu estremament baxx u tolleranza ta' xejn lejn l-ilma kiesaħ, biss xorta waħda huma mammiferi totalment akkwatiċi u bħal baleni u d-dniefel, f'ħajjithom ma' joħorġu qatt barra mill-ilma lanqas biex iwelldu. Minħabba dawn il-fatturi il-baqar tal-baħar jistgħu jgħixu biss f'ibħra baxxi u sħan mal-kosta, fi xmajjar u f'estwarji b'ekosistemi nodfa u b'saħħithom.
Il-lamantini (Trichechidae) u d-dugongi (Dugongidae) huma fil-periklu ta' estinzjoni. L-erba' speċi li huma kollha vulnerabli minħabba telf ta' abitat u mpatti negattivi oħra li huma relatati mal-bniedem, bħall-iżvilupp tal-kosta u żieda fil-popolazjoni.
Lopët e detit ose sirenat janë gjitarë detarë e barngrënës, që banojnë në këneta, lumenj, estuare, ligatina dhe ujra bregdetare, i takojnë rendit Sirenia. Sot ekzistojnë katër lloje të gjalla të lopëve të detit, të ndarë në dy familje e dy gjini. Atja janë: dugongu(Dugongidae) dhe tre lloje lamantinash (Trichechidae). Në rendin Sirenia përfshihen lopa e detit e Shtellerit, e cila u zhduk në shekullin e 18-të, dhe një numër llojesh të zhdukur, të regjistuar nga fosilet. Rendi evolvoi gjatë Eocenit, më shumë se 50 milionë vjet më parë.
Emrin sirena e kanë marrë nga sirenat e mitologjisë greke.[1] Kjo vjen nga një legjendë për zbulimin e tyre, ku detarë të vetmuar, lopët e detit i kanë keqkuptuar si sirena.
Rendi i lopëve të detit (Sirenia)
Lopët e detit ose sirenat janë gjitarë detarë e barngrënës, që banojnë në këneta, lumenj, estuare, ligatina dhe ujra bregdetare, i takojnë rendit Sirenia. Sot ekzistojnë katër lloje të gjalla të lopëve të detit, të ndarë në dy familje e dy gjini. Atja janë: dugongu(Dugongidae) dhe tre lloje lamantinash (Trichechidae). Në rendin Sirenia përfshihen lopa e detit e Shtellerit, e cila u zhduk në shekullin e 18-të, dhe një numër llojesh të zhdukur, të regjistuar nga fosilet. Rendi evolvoi gjatë Eocenit, më shumë se 50 milionë vjet më parë.
Emrin sirena e kanë marrë nga sirenat e mitologjisë greke. Kjo vjen nga një legjendë për zbulimin e tyre, ku detarë të vetmuar, lopët e detit i kanë keqkuptuar si sirena.
Nguva (ing.: Sirenia) ni wanyama wakubwa wanaoishi baharini. Hata hivyo ni mamalia wanaozaa watoto walio hai na kuwalisha kwa maziwa. Nguva huwa na mikono ya mbele na mkia wenye umbo la pembetatu. Wanaishi kwenye pwani za Bahari ya Hindi, Bahari ya Karibi, Afrika ya Magharibi na mto wa Amazonas. Wanaweza kufikia urefu wa mita 2.5 hadi 4 na uzito wa kg 1,500.
Wanahatarishwa kutokana na uwindaji hivyo wanalindwa kila nchi.
Jina la Kisayansi Sirenia linatoka na neno la Kigiriki Σειρῆνες Seirēnes. Neno la "nguva" pia ina maana ya mtu mwenye mwili wa mwanamke na mkia wa samaki kama sireni wa mitholojia ya Kigiriki. Hula manyasi ya bahari na mimea ya maji mingine.
Nguva wa Amazonas
Nguva wa Karibi
Nguva magharibi
Ili kupata maelezo kuhusu masanduku ya uanapwa ya spishi angalia: Wikipedia:WikiProject Mammals/Article templates/doc.
Nguva (ing.: Sirenia) ni wanyama wakubwa wanaoishi baharini. Hata hivyo ni mamalia wanaozaa watoto walio hai na kuwalisha kwa maziwa. Nguva huwa na mikono ya mbele na mkia wenye umbo la pembetatu. Wanaishi kwenye pwani za Bahari ya Hindi, Bahari ya Karibi, Afrika ya Magharibi na mto wa Amazonas. Wanaweza kufikia urefu wa mita 2.5 hadi 4 na uzito wa kg 1,500.
Wanahatarishwa kutokana na uwindaji hivyo wanalindwa kila nchi.
Jina la Kisayansi Sirenia linatoka na neno la Kigiriki Σειρῆνες Seirēnes. Neno la "nguva" pia ina maana ya mtu mwenye mwili wa mwanamke na mkia wa samaki kama sireni wa mitholojia ya Kigiriki. Hula manyasi ya bahari na mimea ya maji mingine.
De Seekij (Sirenia) is in skift fan seesûchdieren, yn de klasse fan de Sûchdieren. Seekij binne herbivoaren dy't yn ûndjip kustwetter libje.
Al is in seeko in sûchdier, hy ferskilt in soad fan oare sûchdieren om't er him oanpast hat oan it libben yn it wetter. It lichem is torpedofoarmich wurden. De earms binne finfoarmich wurden, al hawwe se meast al noch neilen. De skonken binne ferdwûn, en fan de skammel is allinnich in oerbliuwsel tebek; it ûnderliif is feroare yn in grutte sturtfin dy't de seeko op en del gean lit om foarút te kommen. De foarm fan de kop is ek oanpast oan it wetter. De eagen binne lyts en de bûtenste parten fan de earen binne fuort. Ek kin de seeko ûnder wetter syn noasgatten ôfslute.
Seekij binne ûntstean út lânsûchdieren dy't in evolúsjonêre nis follen dy't se ek hjoeddeisk noch hast allinnich folje: It gêrskjen yn leech seewetter. Se kamen ier yn it Eoseen al foar yn Jeropa, en yn de rin fan it Eoseen hawwe se harren oer hiel de tropen ferspraat. It tal fan seekij wie it grutst yn de tropyske natuer fan it Mioseen.
Ek hjoed de dei libje seekij yn tropysk wetter. Se libje yn in soartemint fan keppels, famyljes dêr't eltse seeko solitêr yn libbet, mar net al te fier útelkoar. Guont seekij kinne sântich jier âld wurde.
De seekij (Sirenia) binne in skift fan seesûchdieren, besibbe oan de Slurfdieren (Proboscidea), mei twa hjoeddeiske famyljes:
Ek binne der in pear útstoarne famyljes.
Seekei mei it boppenliif út it wetter wurde wol sjoen as de oarsprong fan ferhalen oer mearminnen en sirenen. Dizze útlis is ek de oarsprong fan de Latynske namme fan de seekij.
De Seekij (Sirenia) is in skift fan seesûchdieren, yn de klasse fan de Sûchdieren. Seekij binne herbivoaren dy't yn ûndjip kustwetter libje.
Tekst üüb Öömrang Siaki (Sirenia) san en kategorii faan tetjdiarten, huar't sjauer slacher faan jaft.
Huar manatis lewe:
Kariibik-manati: green;
Amazoonas-manati: ruad;
Afrikoonsk manati: orangj
Diar lewet di dugong
(Hyracoidea)
Elefantendiarten (Proboscidea)
Siaki (Sirenia)
Siaki (Sirenia) san en kategorii faan tetjdiarten, huar't sjauer slacher faan jaft.
Sirenlar, dengiz sigirlari (Sirenia) — suvda yashaydigan sut emizuvchi hayvonlar turkumi. Gavdasi urchuqsimon, dum suzgichi gorizontal joylashgan. Uz. 6 m gacha, ogʻirligi 400 kg gacha. Oldingi oyoqlari kurak shaklida, orqa oyoqlari boʻlmaydi; boshi kichik, tumshugʻi toʻmtoq; eshitish va hid bilish organlari yaxshi rivojlangan. Burun teshiklarida klapan bor, quloq suprasi va jun qoplami boʻlmaydi. Tishlari reduksiyaga uchragan; faqat yassi oziq tishlari (2 ta dan 8 ta gacha) rivojlangan. Ayrim turlarining tishlari butunlay yoʻq. Oshkrzoni 2 qismdan iborat. Sut bezlari soʻrgichi bir juft. Teri osti yogʻ qatlami ancha qalin. S. tropik dengizlarining qirgʻoklariga yaqin seroʻt joylarida hamda Osiyo, Afrika, Avstraliya va Amerikadagi yirik daryolarda yashaydi. 2 ta oila (lamantinlar, dyugonlar)ga mansub 4 turi uchraydi. Suv tubidagi oʻsimliklar bilan oziklanadi. Goʻshti, yogi va terisi uchun ovlanadi. Soni kamayib bormoqda. Barcha turlari Xalqaro Qizil kitobga kiritilgan. 1741 yilda akad. Steller Komandor orollarida S.ning boshka yirik turini topgan. Bu hayvon uning nomi bilan steller sigiri deb atalgan. Goʻshti va yogi uchun koʻplab ovlanishi tufayli yoʻqboʻlib ketgan. Oxirgi steller sigiri 1768 yilda, yaʼni Steller uni topgandan soʻng atigi 27 yil oʻtgach, otib oʻldirilgan.
Ang duyong o Sirenia (Ingles: seacow o sea cow, literal na: "bakang-dagat") ay isang orden ng mga mamalyang herbiboro o kumakain ng mga halaman, na kinabibilangan ng mga dugong at ng tatlong uri ng mga manati (manatee).
† wala na/hindi na nabubuhay
Sirenia is an order o fully aquatic, yerbivorous mammals that dwell in swamps, rivers, estuaries, marine wetlands, an coastal marine watters.
Citit soorces
Los sirenians (òrdre de Sirenia) son de mamifèrs marins erbivòrs.
Sirenia es un ordine de Placentalia, Mammalia, Tethytheria.
Sirenia is an order o fully aquatic, yerbivorous mammals that dwell in swamps, rivers, estuaries, marine wetlands, an coastal marine watters.
Ang duyong o Sirenia (Ingles: seacow o sea cow, literal na: "bakang-dagat") ay isang orden ng mga mamalyang herbiboro o kumakain ng mga halaman, na kinabibilangan ng mga dugong at ng tatlong uri ng mga manati (manatee).
La Sirenios es un ordina de mamales ce abita sola en la acua e come sola legumes. Los abita rios, estuarios, la costa de mares, e pantanes. Los es acuadinamos e musculosa, e es capas de resta su la acua per periodos longa. La dugongos (familia dugongids) e la manatis (familia tricecids) es en peril de deveni estinguida.
Sjókúgv (frøðiheiti - Sirenia) er súgdjór skylt fíli í hópinum. Livir í sjógvi el. vatni í hitalondum. Tvey sløg eru, annað slagið hevur heila sveiv, hitt sýlda. Sjókýr hevur ongan nátúrligan fígginda. Tær eta bert plantur og berjast ongantíð. Sjókýr kunnu gerast 60 ára gamlar.
Sjókúgv hvílir seg um dagin og etur meginpartin av náttini. Hon heldur nógvan gang, tá ið hon etur. Har er ljóð av jaglandi tonnum og smaskandi kjafti. Sjókúgv hevur ongar framtenn, men bert tenn fram við kjálkunum. Hon oysir føðina upp við bøkslunum. Hon svimur spakuliga og etur sjógras. Sjókúgvin er einasta súgdjórið í havinum, ið etur gras. Sjókúgv grevur ofta í sandinum eftir rótum av sjógrasi.
Sjókýr kálva bert ein kálv hvørt triðja ella fimta ár. Beint sum kálvurin er kalvaður, fer hann upp at anda fyrstu ferð. Hann er hjá mammuni upp í tvey ár, og hann krøkir seg til hennara ella hvílir seg á bakinum á henni. Sjókýr taka í bøkslini hvør á aðrari og kyssast, tá ið tær hittast. Tað eru tvey sløg av sjókúm; Tær við heilari sveiv og tær við sýldari sveiv.
Sjókýr vóru í høvunum, tá ið dinosaurarnir livdu á jørðini.
Séikéi (Sirenia) ass eng Uerdnung vu Mieresmamendéieren déi Planze friessen an déi hiren Urspronk an Afrika hunn an domat zur Iwweruerdnung vun den Afrotheria gehéieren.
Nieft de Walen an de Robbe si Séikéi den drëttgréissten Taxon vu Plazentadéieren, déi permanent am Mier liewen.
Séikéi sinn dee eenzeg Vegetarier ënner de Mieresmamendéieren. Si liewen am waarme Waasser no bei der Küst.
Séikéi (Sirenia) ass eng Uerdnung vu Mieresmamendéieren déi Planze friessen an déi hiren Urspronk an Afrika hunn an domat zur Iwweruerdnung vun den Afrotheria gehéieren.
Nieft de Walen an de Robbe si Séikéi den drëttgréissten Taxon vu Plazentadéieren, déi permanent am Mier liewen.
Séikéi sinn dee eenzeg Vegetarier ënner de Mieresmamendéieren. Si liewen am waarme Waasser no bei der Küst.
Yaku waka (ordo Sirenia) nisqakunaqa yakukunapi kawsaq, hatun ñuñuqkunam, yura mikhuqmi.
Iskaynintin rikch'aq ayllunkunam kan: manatikunapas, Awya Yalapi Aphrikapipas kawsaq, dugungukunapas, urin anti Asyapi Usyanyapipas kawsaq.
Yaku waka (ordo Sirenia) nisqakunaqa yakukunapi kawsaq, hatun ñuñuqkunam, yura mikhuqmi.
Iskaynintin rikch'aq ayllunkunam kan: manatikunapas, Awya Yalapi Aphrikapipas kawsaq, dugungukunapas, urin anti Asyapi Usyanyapipas kawsaq.
Ziekeuj of Sirenia zien 'n orde vaan zoegdiere die in köswatere leve. Hun väörpu zien tot 'n soort peddele vergreujd, hun achterpu zien zelfs gans verdwene.
De naom is aofgeleid vaan de sirenes, mythische fabelwezes boe dees bieste in de ouge vaan poëtische zielui op liekende.
Me kint vief recènte soorte, boevaan ein inkel iewe trök is oetgestorve.
Ziekeuj of Sirenia zien 'n orde vaan zoegdiere die in köswatere leve. Hun väörpu zien tot 'n soort peddele vergreujd, hun achterpu zien zelfs gans verdwene.
De naom is aofgeleid vaan de sirenes, mythische fabelwezes boe dees bieste in de ouge vaan poëtische zielui op liekende.
Τα σειρηνοειδή είναι τάξη υδρόβιων θηλαστικών. Σε αυτήν ανήκουν θηλαστικά χωρίς πόδια που ζουν κυρίως στη θάλασσα. Τέτοια είναι οι θαλάσσιες αγελάδες όπως το ντιγκόνγκ της οικογένειας ντιγκονγκίδες ή αλικορίδες, ο μανάτος της οικογένειας τριχεχίδες και κάποια που έχουν εξαφανιστεί. Τα σειρηνοειδή τοποθετούνται στην ίδια τάξη με τα κητώδη αλλά στην πραγματικότητα συγγενεύουν περισσότερο με τους ελέφαντες, με τους οποίους επιστημονικές θεωρίες λένε ότι έχουν έναν κοινό πρόγονο.
Τα σειρηνοειδή έχουν σώμα με υδροδυναμικό σχήμα, μήκους 2,5 - 4,5 μέτρων, που καταλήγει σε ουρά. Το ουραίο πτερύγιο είναι σε οριζόντια θέση, όπως και στις φάλαινες. Αντί για μπροστινά πόδια έχουν πτερύγια. Τα κόκαλά τους είναι συμπαγή και βαριά. Το δέρμα τους είναι ρυτιδωμένο και καλύπτεται από αραιό τρίχωμα. Έχουν μεγάλο κεφάλι και κοντό λαιμό, ενώ τα ρουθούνια, που είναι στην κορφή του ρύγχους τους, κλείνουν με βαλβίδες. Δεν έχουν κυνόδοντες, αλλά πολλούς γομφίους και προγομφίους. Τα μάτια τους είναι μικρά, και τα αυτιά τους δεν έχουν πτερύγια. Οι αισθήσεις τους, προπάντων η όραση, η όσφρηση και η γεύση, δεν είναι ιδιαίτερα ανεπτυγμένες, και ο μεταβολισμός τους είναι αργός.
Τα σειρηνοειδή έχουν πάρει το όνομά τους από τις σειρήνες της αρχαίας ελληνικής μυθολογίας, που παρέσυραν τους περαστικούς ταξιδιώτες στο νησί τους με μαγευτικά τραγούδια κι εκεί τους έτρωγαν. Αργότερα κάποιοι συγγραφείς μπέρδεψαν τις σειρήνες με τις γοργόνες, άλλα μυθικά πλάσματα που ήταν μισές γυναίκες και μισά ψάρια. Ο όρος «σειρηνοειδή» προέκυψε επειδή πολλοί Ευρωπαίοι ερευνητές που είδαν την ουρά αυτών των ζώων και τους μαστούς που είχαν στο θώρακά τους, τα πέρασαν για γοργόνες, και λόγω της σύγχυσης των γοργονών με τις σειρήνες ονόμασαν έτσι την τάξη τους. Το 1493 ο Χριστόφορος Κολόμβος έγραψε ότι οι «γοργόνες» που συνάντησε στην Καραϊβική δεν ήταν τόσο ωραίες όσο περίμενε. Στην Καραϊβική υπάρχουν θρύλοι που λένε ότι οι μανάτοι και τα ντιγκόνγκ ήταν κάποτε άνθρωποι, που μεταμορφώθηκαν σε θαλάσσια ζώα εξαιτίας κάποιας κατάρας ή επειδή ζούσαν κοντά στη θάλασσα.
Τα σειρηνοειδή αντιμετωπίζουν διάφορους κινδύνους, όπως το κυνήγι για το κρέας τους, η ρύπανση των νερών, η ανάπτυξη των ακτών κ.α. Ένα είδος θαλάσσιας αγελάδας έχει εξαφανιστεί τον 18ο αιώνα εξαιτίας του κυνηγιού από τον άνθρωπο. (βλ. λήμμα Θαλάσσιες αγελάδες).
Τα σειρηνοειδή είναι τάξη υδρόβιων θηλαστικών. Σε αυτήν ανήκουν θηλαστικά χωρίς πόδια που ζουν κυρίως στη θάλασσα. Τέτοια είναι οι θαλάσσιες αγελάδες όπως το ντιγκόνγκ της οικογένειας ντιγκονγκίδες ή αλικορίδες, ο μανάτος της οικογένειας τριχεχίδες και κάποια που έχουν εξαφανιστεί. Τα σειρηνοειδή τοποθετούνται στην ίδια τάξη με τα κητώδη αλλά στην πραγματικότητα συγγενεύουν περισσότερο με τους ελέφαντες, με τους οποίους επιστημονικές θεωρίες λένε ότι έχουν έναν κοινό πρόγονο.
Морска крава (Sirenia) се ред цицачи. Овие животни цел живот се во вода. Можат да се најдат во мориња, реки, и мочуришта. Денес постојат 4 вида од 2 семејства. Семејството ламантини (Trichechidae) вклучува три вида, семејство дугонги (Dugongidae) само еден (тука припаѓал и исчезнатиот вид Стелерова морска крава).
Морските крави се појавиле пред 50 милиони години, во текот на еоцен. Тие се единствените морски цицачи кои се тревопасни животни. Најблиски роднини им се слоновите. Нивните предни нозе се адаптирани за пливање, како и опашката, додека задните нозе се закржлавени и скриени под мускулите. Ламантини и дугонга се разликуваат помеѓу себе според обликот на черепот и опашката. Опашката на дугонг е слична како кај китот, додека кај ламантиниот е заобелен, како весло.
Латинското име доаѓа од зборот сирена од грчката митологија.[1][2]
Морска крава (Sirenia) се ред цицачи. Овие животни цел живот се во вода. Можат да се најдат во мориња, реки, и мочуришта. Денес постојат 4 вида од 2 семејства. Семејството ламантини (Trichechidae) вклучува три вида, семејство дугонги (Dugongidae) само еден (тука припаѓал и исчезнатиот вид Стелерова морска крава).
Морските крави се појавиле пред 50 милиони години, во текот на еоцен. Тие се единствените морски цицачи кои се тревопасни животни. Најблиски роднини им се слоновите. Нивните предни нозе се адаптирани за пливање, како и опашката, додека задните нозе се закржлавени и скриени под мускулите. Ламантини и дугонга се разликуваат помеѓу себе според обликот на черепот и опашката. Опашката на дугонг е слична како кај китот, додека кај ламантиниот е заобелен, како весло.
Латинското име доаѓа од зборот сирена од грчката митологија.
साइरेनिया (Sirenia) या समुद्री गाय (sea cow) जल में रहने वाले शाकाहारी स्तनधारी प्राणियों का एक जीववैज्ञानिक गण है जिसके सदस्य नदियों और तट के पास वाले समुद्री क्षेत्रों में रहते हैं। साइरेनिया की चार जीववैज्ञानिक जातियाँ अस्तित्व में हैं, जो दो कुलों और वंशों में विभाजित हैं। इन चार जातियों में मैनाटी की तीन जातियाँ और डूगोंग की एक जाति शामिल है। १८वीं शताब्दी तक स्टेलर समुद्री गाय (Steller's sea cow) नामक एक जाति भी थी जो विलुप्त हो गई।[1]
साइरेनिया (Sirenia) या समुद्री गाय (sea cow) जल में रहने वाले शाकाहारी स्तनधारी प्राणियों का एक जीववैज्ञानिक गण है जिसके सदस्य नदियों और तट के पास वाले समुद्री क्षेत्रों में रहते हैं। साइरेनिया की चार जीववैज्ञानिक जातियाँ अस्तित्व में हैं, जो दो कुलों और वंशों में विभाजित हैं। इन चार जातियों में मैनाटी की तीन जातियाँ और डूगोंग की एक जाति शामिल है। १८वीं शताब्दी तक स्टेलर समुद्री गाय (Steller's sea cow) नामक एक जाति भी थी जो विलुप्त हो गई।
సముద్రపు ఆవులు (ఆంగ్లం: Sirenia or Sea cows) ఒక రకమైన క్షీరదాలు.
జంతు శాస్త్రం ప్రకారం ఇవి సిరేనియా అనే క్రమానికి చెందిన శాకాహార జంతువులు. ఇవి పూర్తిగా నీటి ఆవాసాలైన నదులు, సముద్రాలు, తీరప్రాంతాలలో నివసిస్తాయి. వీనిలో నాలుగు ప్రజాతులు రెండు కుటుంబాలలో ఉన్నాయి. ఇవి సుమారు 50 మిలియన్ సంవత్సరాల నుండి పరిణామం చెందాయి.
† extinct
Taxonavigaçion
Sirenia
Nomme: Sirenia
Illiger 1811
The Sirenia (/saɪˈriːni.ə/ say-REE-nee-ə), commonly referred to as sea cows or sirenians, are an order of fully aquatic, herbivorous mammals that inhabit swamps, rivers, estuaries, marine wetlands, and coastal marine waters. The extant Sirenia comprise two distinct families: Dugongidae (the dugong and the now extinct Steller's sea cow) and Trichechidae (manatees, namely the Amazonian manatee, West Indian manatee, and West African manatee) with a total of four species.[2] The Protosirenidae (Eocene sirenians) and Prorastomidae (terrestrial sirenians) families are extinct. Sirenians are classified in the clade Paenungulata, alongside the elephants and the hyraxes, and evolved in the Eocene 50 million years ago (mya). The Dugongidae diverged from the Trichechidae in the late Eocene or early Oligocene (30–35 mya).[3][4]
Sirenians grow to between 2.5 and 4 metres (8.2 and 13.1 feet) in length and 1,500 kilograms (3,300 pounds) in weight. The recently extinct Steller's sea cow was the largest known sirenian to have lived, reaching lengths of 10 metres (33 feet) and weights of 5 to 10 tonnes (5.5 to 11.0 short tons).[2]
Sirenians have a large, fusiform body to reduce drag through the water and heavy bones that act as ballast to counteract the buoyancy of their blubber. They have a thin layer of blubber and consequently are sensitive to temperature fluctuations, which cause migrations when water temperatures dip too low. Sirenians are slow-moving, typically coasting at 8 kilometres per hour (5.0 miles per hour), but they can reach 24 kilometres per hour (15 miles per hour) in short bursts. They use their strong lips to pull out seagrasses, consuming 10–15% of their body weight per day.
While breathing, sirenians hold just their nostrils above the surface, sometimes standing on their tails to do so. They typically inhabit warm, shallow, coastal waters, or rivers. They are mainly herbivorous, but have been known to consume animals such as birds and jellyfish. Males typically mate with more than one female and may gather in leks to mate. Sirenians are K-selected, displaying parental care.
The meat, oil, bones, and skins are commercially valuable. Mortality is often caused by direct hunting by humans or other human-induced causes, such as habitat destruction, entanglement in fishing gear, and watercraft collisions. Steller's sea cow was driven to extinction due to overhunting in 1768.
Sirenia, commonly sirenians, are also referred to by the common name sirens, deriving from the sirens of Greek mythology.[5][6] This name derives from a legend about their discovery involving lonely sailors mistaking them for mermaids.[7]
Sirenians are classified within the cohort Afrotheria in the clade Paenungulata, alongside Proboscidea (elephants), Hyracoidea (hyraxes), Embrithopoda, Desmostylia, and Afroinsectiphilia.[8][9][10][11] This clade was first established by George Gaylord Simpson in 1945 on the basis of anatomical evidence, such as testicondy and similar fetal development. The Paenungulata, along with the Afrotheria, are one of the most well-supported mammalian clades in molecular phylogeny.[12] Sirenia, Proboscidae, and Desmotylia are grouped together in the clade Tethytheria. On the basis of morphological similarities, Tethytheria, Perissodactyla, and Hyracoidea were previously thought to be grouped together as the Altungulata, but this has been invalidated by molecular data.[9]
Afrotheria Afroinsectiphilia Tubulidentata Afroinsectivora Macroscelidea Afrosoricida Tenrecomorpha Paenungulata Hyracoidea Tethytheria Proboscidea Sirenia A cladogram showing the position of the Sirenia within Afrotheria on the basis of molecular evidence[8]† = Extinct
Family Dugongidae:[13]
Family Trichechidae:[16]
†Family Protosirenidae:[17]
†Family Prorastomidae:[18]
Distribution
The warm shallow waters of the equator have been the center of Sirenian habitation.[19] The northernmost living population, the Florida subspecies of the West Indian manatee (T. manatus latirostris), inhabits the coast and frequents freshwater springs, power plants, and canals in Florida to stay warm during the winter. Individuals may migrate north in the warm summer months, some up to 1,000 kilometers (about 621.37 mi) from their winter range.[20] The Antillean subspecies (T. manatus manatus) occurs in the Caribbean, South America, and Central America and frequent drowned cays, mangroves, lagoons, and sea grass beds.[21]
The Amazonian manatee (T. inunguis) has been documented in all parts of the Amazon River Basin in South America. River channels that connect allow easy travel to other waterways where food may be plentiful. The Amazonian manatee lives only in freshwater.
The West African manatee (T. senegalensis) lives in murky isolated inland mangroves and coastal flats in West Africa. It is found in waters above 18 °C, and its range spans Senegal to Angola.
The dugong (Dugong dugong), the closest living relative of Steller's sea cow, lives in the Indo-West Pacific Ocean in more than 40 different countries. They are coastal animals supported by wide protected sea grass meadows.[22]
Steller's sea cow was discovered in 1741 around islands in the Bering Sea and was specialized for cold subarctic temperatures. It ranged from Alaska through the Amchitka and Aleutian Islands, and even to Japan.[23] Steller's sea cow was reported to have congregated in shallow, sandy areas along coastline and mouths of rivers and creeks to feed on kelp.[23]
The evolution of sirenians is characterized by the appearance of several traits that are found in all sirenians. The nostrils are large and retracted, the upper-jaw bone contacts the frontal bone, the sagittal crest is missing, the mastoid fills the supratemporal fenestra (an opening on the top of the skull), there is a drop-like ectotympanic (a bony ring that holds the ear drum), and the bones are pachyosteosclerotic (dense and bulky).[9]
Sirenians first appeared in the fossil record in the Early Eocene and diversified throughout the epoch. They inhabited rivers, estuaries, and nearshore marine waters.[24] Sirenians, unlike other marine mammals such as cetaceans,[25] lived in the New World. One of the earliest aquatic sirenians discovered is Prorastomus, which dates back to 40 million years ago, and the first known sirenian, the quadruped Pezosiren, lived 50 million years ago.[24] An ancient sirenian fossil of a petrosal bone was found in Tunisia, dating back to approximately the same time as Prorastomus.[26] This is the oldest sirenian fossil to be found in Africa and supports molecular data suggesting that sirenians may have originated in Africa.[26] Prorastomidae and Protosirenidae, the earliest sirenian families, consisted of pig-like amphibious creatures who died out at the end of the Eocene. With the appearance of the Dugongidae at this time, sirenians had evolved the characteristics of the modern order, including an aquatic, streamlined body with flipper-like fore limbs and no hind limbs, and a powerful tail with horizontal caudal fins which uses an up-and-down motion to move them through the water.[27]
The last of the sirenian families to appear, Trichechidae, apparently arose from early dugongids in the late Eocene or early Oligocene. In 1994, the family was expanded to include not only the subfamily Trichechinae (Potamosiren, Ribodon, and Trichechus),[28] but also Miosireninae (Anomotherium and Miosiren). The African manatee and the West Indian manatee are more closely related to each other than to the Amazonian manatee.[9]
Dugongidae comprises the subfamilies Dugonginae and Hydrodamalinae and the paraphyletic Halitheriinae. The tusks of modern-day dugongs may have originally been used for digging, but they are now used for social interaction. The genus Dugong probably originated in the Indo-Pacific.[9]
The tail fluke of a dugong is notched and similar to those of dolphins, whereas the tail fluke of manatee is paddle-shaped.[9] The fluke is pumped up and down in long strokes to move the animal forward, or twisted to turn. The forelimbs are paddle-like flippers which aid in turning and slowing.[27][29] Unlike manatees, the dugong lacks nails on its flippers, which are only 15% of a dugong's body length.[30] Manatees generally glide at speeds of 8 kilometres per hour (5 mph), but can reach speeds of 24 kilometres per hour (15 mph) in short bursts.[31] The body is fusiform to reduce drag in the water. Like those of cetaceans, the hind limbs are internal and vestigial. The snout is angled downwards to aid in bottom-feeding.[32] Sirenians typically make two- to three-minute dives,[33] but manatees can hold their breath for up to 15 minutes while resting[31] and dugongs up to six minutes. They may stand on their tails to hold their heads above water.[34]
.jpg)
Much like elephants, manatees are polyphyodonts, continuously replacing their teeth from the back of the jaw. Adults lack incisors, canines, and premolars, and instead have 8 to 10 cheek teeth. Manatees have an unlimited supply of teeth moving in from the back and shedding in the front; these are continuously formed by a dental capsule behind the tooth row. These teeth are constantly worn down by the abrasive vascular plants they forage, particularly aquatic grasses. Unlike those of manatees, the dugong's teeth do not continually grow back via horizontal tooth replacement.[35] The dugong has two tusks which emerge in males during puberty, and sometime later in life for females after reaching the base of the premaxilla.[30] The number of growth layer groups in a tusk indicates the age of a dugong.[36]
Sirenians exhibit pachyostosis, a condition in which the ribs and other long bones are solid and contain little or no bone marrow. They have among the densest bones in the animal kingdom. These may act as ballast, countering the buoyancy of their blubber and helping them remain suspended slightly below the water's surface.[37] Manatees do not possess blubber per se, but rather have thick skin and consequently are sensitive to temperature changes. They often migrate to warmer waters whenever the water temperature dips below 20 °C (68 °F). The lungs of sirenians are unlobed;[38] along with the diaphragm, these extend the entire length of the vertebral column, helping the animals control their buoyancy and reducing tipping in the water.[39][40]
Extant sirenians grow to between 2.5 and 4 metres (8.2 and 13.1 ft) in length and can weigh up to 1,500 kilograms (3,300 lb). Steller's sea cow was the largest known sirenian to have lived, and could reach lengths of 9 metres (30 ft)[38] and weight of 8 to 10 tonnes (8.8 to 11.0 short tons).[41] A dugong's brain weighs a maximum of 300 grams (11 ounces), about 0.1% of the animal's body weight.[30] The bodies of sirenians are sparsely covered in short hair (vibrissae), except that it becomes denser on the muzzle, which may allow for tactile interpretation of their environment.[42] Manatees are the only known organism with uniformly vascularized corneas. This may be the result of irritation from or protection against their hypotonic freshwater environment.[43]
Sirenians are referred to as "sea cows" because their diet consists mainly of seagrass. Dugongs sift through the seafloor in search of seagrasses, using their sense of smell because their eyesight is poor.[44] They ingest the whole plant, including the roots,[45] although they will feed on just the leaves if this is not possible.[36] Using its divided upper lip, the West Indian manatee is known to consume over 60 different freshwater and saltwater plants, such as shoalweed, water lettuce, muskgrass, manatee grass, and turtle grass. An adult manatee will commonly eat up to 10–15% of its body weight, or 50 kilograms (110 lb), per day, which requires the manatee to graze for several hours per day.[46] By contrast, 10% of the diet of the African manatee is fish and mollusks.[47] Manatees have been known to eat small amounts of fish from nets.[48]
As opposed to bulk feeding, dugongs target high-nitrogen grasses to maximize nutrient intake, and, although predominantly herbivorous, dugongs will occasionally eat invertebrates such as jellyfish, sea squirts, and shellfish. Some populations of dugongs, such as the one in Moreton Bay, Australia, are omnivorous, feeding on invertebrates such as polychaetes[45] or marine algae when their supply of seagrasses is low. In other dugong populations in western and eastern Australia, there is evidence that dugongs actively seek out large invertebrates.[36]
Populations of Amazonian manatees become restricted to lakes during the July–August dry season when water levels begin to fall, and are thought to fast during this period. Their large fat reserves and low metabolic rates—only 36% of the usual placental mammal metabolic rate—allow them to survive for up to seven months with little or no food.[49]
Perioral bristles are not only used to sense things, but can be used to grasp and manipulate food. Macrovibrissae are used to detect food by its size and microvibrissae to manipulate food. They can be used to break off leaves and undesirable parts while the manatee is feeding. The snout makes up a muscular hydrostat, a biological structure that relies on muscular pressure and muscle contractions to manipulate and move food. The manatee uses its large upper perioral bristles to carry out a grasping motion: it performs a flare that tightens the muscular hydrostat while the large upper bristles get pushed out and the lower jaw drops and sweeps the vegetation in by closing. This is then repeated.
Despite being mostly solitary, sirenians congregate in groups while females are in estrus. These groups usually include one female with multiple males. Sirenians are K-selectors; despite their longevity, females give birth only a few times during their lives and invest considerable parental care in their young. Dugongs generally gather in groups of less than a dozen individuals for one to two days. Since they congregate in turbid waters, little is known about their reproductive behavior. The males are often seen with scars, and the tusks on dugongs grow in first for males, suggesting they are important in lekking. They have also been known to lunge at each other. The age when a female first gives birth is disputed, ranging anywhere from 6 to 17 years.[30] The time between births is unclear, with estimates ranging from 2 to 7 years.[50][36] In Sarasota, Florida, 53 females under observation produced at least 55 calves during a five-year period.[51]
Manatees can reach sexual maturity as early as two to five years of age.[51] Manatee gestation is around one year, and then they lactate for one to two years. West Indian manatees and African manatees can breed year-round, and a female will mate with multiple males.[52] Amazonian manatees have a breeding season, usually mating when the river levels begin to rise, which varies from place to place.[53]
Manatees may be taken into captivity after being found stranded to facilitate their recovery,[54] and there are many instances of manatees being successfully rehabilitated and released into the wild.[55] As all extant sirenian species are rated as Vulnerable, these rehabilitation programs present a useful means to support these species. However, the vulnerability of these animals also means that the taking of manatees from the wild for commercial purposes is a conservation issue.
Diet in captivity
Manatees tend to do well in a captive environment and have been known to thrive.[56] However, it can be difficult to replicate the conditions of their natural environment to the extent necessary to maintain a manatee at its healthiest; the typical diet fed to captive manatee populations may contain insufficient quantities of the nutrients they need.[46]
Manatee captive-fed diets vary greatly from the manatee's diet in the wild. In captivity manatees are fed 70–80% leafy green vegetables, 10–20% dried forage, and 5% vegetables and fruits.[57] Dried forage is foods such as hay and timothy grass, which are often used as horse and cattle feed. The vegetables and fruits that are fed to manatees include romaine lettuce, carrots, and apples. In their natural habitat approximately half of the manatee's diet is marine or estuarine plants.[58] When compared to the captive diet, aquatic plants have more dry matter and soluble neutral detergent fiber, and less digestible nutrients.[58] Although more easily digestible nutrients may seem to represent a better diet, a manatee's gastrointestinal tract is adapted to the wild diet through microbial processes of fermentation.[58]
The three extant manatee species (family Trichechidae) and the dugong (family Dugongidae) are rated as Vulnerable on the IUCN Red List of Threatened Species. All four are vulnerable to extinction from habitat loss and other negative impacts related to human population growth and coastal development.[47][59][60][61] Steller's sea cow, extinct since 1768, was hunted to extinction by humans.[62]
The meat, oil, bones, and skin of manatees have commercial value. In some countries, such as Nigeria and Cameroon, African manatees are sold to zoos, aquariums, and online as pets, sometimes being shipped internationally. Though hunting of them is illegal, lack of law enforcement in these areas allows poaching. Some residents of West African countries, such as Mali and Chad, believe that the oil of the African manatee can cure ailments such as ear infections, rheumatism, and skin conditions.[47] Hunting is the largest source of mortality in Amazonian manatees, and there are no management plans except in Colombia.[63] Amazonian manatees, especially calves, are sometimes illegally sold as pets, but there are several institutions that care for and rescue these orphans, with the possibility of releasing them into the wild.[59] The body parts of dugongs are used as medicinal remedies across the Indian Ocean.[36]
Manatees in Cuba have faced poaching, entanglement and pollution. The area has some of the most extensive and best manatee habitat in the Caribbean, but the population has been unable to thrive there.[64] Existing information about manatees in Cuba is limited; this makes it difficult to spread awareness, which therefore enhances the risks of poaching and entanglement in fishing nets in coastal communities.[65] Poaching of the manatees has been a significant issue since the 1970s, when it was initially reported that the hunting was taking its toll on the manatee population in Cuba.[64] In 1975 it was reported that the manatees' population in Cuba was rare and declining at an alarming rate due to pollution and hunting. In 1996 manatees were placed under protection through Fishery Decree Law 164. This law provided penalties against those who manipulate, harm, or injure manatees. The hunting of manatees in Cuba in the 1990s may have been the result of economic hardship, with the manatees being seen as a source of protein.[64] Although there have been efforts made to protect the population of manatees in Cuba, it has not proven to be effective as those working to protect the population had hoped. Many of these areas are seen as parks that exist only on paper, and they do not have a significant impact on conversation and protection.[66]
Environmental hazards induced by humans also puts sirenians at risk. Sirenians, especially the West Indian manatee, face high mortality from watercraft collision, and about half of all West Indian manatee deaths are caused by watercraft collisions. An increased use of hydroelectric power and consequent damming of rivers increase waterway traffic, which can lead to vessel collisions, and manatees may become entrapped in navigational locks. The urbanization of the coastline of areas such as the Caribbean, Florida, and Australia can result in a decline in seagrass populations. Seagrass meadows are also highly susceptible to pollution, and are currently among the top threatened ecosystems on Earth.[67] Reliable areas of warm water in Florida are generally the result of discharge from power plants, but newer plants with more efficient cooling systems may disrupt the pattern of warm water refuges, and an increased demand on artesian springs, the animals' natural source of warm water, for human use decreases the number of warm water refuges. Congregating in the warm waters of industrial areas of Florida can expose manatees to pollutants and toxins at a time of year when their immune systems are already compromised.[68]
Sirenians can be caught as bycatch from fisheries, and they can be seen as pests that interfere with local fishermen and damage their nets.[47][59][60][61] African manatees have also been known to venture into rice paddies and destroy the crops during the rainy season, and these confrontations with locals may lead to intentional killing of the manatees.[69]
Red tide, a harmful algae bloom of Karenia brevis that releases toxins into the water, kills many marine species. In 1982, many manatees were sickened by consuming brevetoxins that had accumulated in filter-feeding organisms attached to seagrass blades. Manatees can also inhale these brevotoxins from the surface of the water as they come up for air, leading to respiratory symptoms and even drowning.[68] Manatee die-offs from exposure to red tide toxins were recorded by the Florida Fish and Wildlife Conservation Commission in southwest Florida in 2002, 2003, 2005, 2007, and 2013. A 2018 red tide bloom spread from Pasco County to Collier County off the west coast of Florida.[70] As of January 2018 there were a total of 472 manatee deaths caused by this red tide, along with watercraft, cold stress, and other factors.[71]
Manatees have been negatively impacted by plastics and other debris that makes its way into the ocean and other waterways. Plastic and debris can result in manatee entanglement, ingestion, amputation or even death. When a manatee ingests plastic, it is often not known until after death, when a necropsy is conducted and debris is found in the manatee's GI tract. Of the 40 Antillean manatees that were rescued, rehabilitated, and released by the Clearwater Marine Aquarium Manatee Reintroduction Program along the Central and South American coast, four were found to have plastic in their GI tract. Treatment was completed and the manatees were released. Later, three of the four were found dead, two as a direct result of plastic ingestion and the third with plastic pieces in its GI tract. Items found in the deceased manatees' GI tracts included condoms, plastic bags, Raschel knit polyester, unknown plastic debris, and ice cream and sanitary product wrappers.[72]
A study at the University of Miami in Florida assessed 439 manatee carcasses that were recovered and necropsied between 1978 and 1986. Of these, 63 (14.4%) had ingested debris; 4 of the animals died as a direct result of ingestion of plastic or other debris. Some of the debris that was found in the animals' GI tracts included monofilament fishing line (the most common item found), plastic bags, string, twine, rope, fishhooks, wire, paper, cellophane, synthetic sponges, rubber bands and stockings.[73]
Infectious diseases may also play an important role in morbidity and mortality. Although viruses have been identified only from Florida manatees, parasites and bacteria have been observed in at least three of the four sirenian species.[74][75][76][77] The viruses that have been detected in Florida manatees include trichechid herpesvirus 1 (TrHV-1) and manatee papillomaviruses (TmPV) 1 through 4.[78][79][80] Mycobacteriosis has reportedly led to mortality in captive Florida manatees and illness in Amazonian manatees while bacteria such as Vibrio, Pasteurella, Pseudomonas, Streptococcus, and Clostridium have been cultured from dead dugongs in Australia.[81][82][83] Salmonellosis has been associated with mortality in dugongs since at least 1981.[75] Although not well studied, the Senegal manatee is known to host the nematode Heterocheilus tunicatus, just as its sister species the West Indian manatee does.[84][77] There is still a great deal to learn about the threat that infectious diseases pose to both wild and captive populations of manatees. The relationship between the presence of certain potential pathogens, including those listed above, and their effect on disease in individuals is still largely unknown, although many wild manatees are found to be positive for papillomavirus with no known negative health effects. Immunosuppressed individuals that test positive for papillomavirus can sometimes develop cutaneous lesions; however, cutaneous papillomatosis is not always correlated with a papillomavirus infection, and further study is warranted.[85]
In Florida, agricultural runoff can negatively affect the manatee habitat, and during the rainy season, over 50 counties practice fertilizer bans to try to limit the pollutants that end up in waterways.[86] Weather disasters and other natural occurrences are also sources of mortality. The West Indian manatee and dugong face risks from hurricanes and cyclones, which are predicted to increase in the future. These storms can spread pollutants [87] and may damage seagrass populations.[61][60] African manatees can become stranded during the dry season when rivers and lakes become too small or dry up completely.[47]
Climate change is a growing concern for manatees, as changes in temperature can affect sea levels, pH, precipitation, salinity, and the circulation patterns of coastal ecosystems.[87] Climate change is also predicted to make winter months even colder, leading to increased instances of cold stress in manatees.[88] Warming ocean temperatures can cause harmful algal blooms, which can choke out the light needed for growth of seagrass.[89] Reduced seagrass beds means that more manatees end up congregating in smaller areas to feed, increasing competition for resources and the spread of pathogens.[68] Exposure to brevetoxin during a red tide event is also a source of mortality; manatees may be exposed to brevetoxin after a red tide has subsided, as it can accumulate on seagrasses.[60] The act of eating vegetation also stirs up sediment, resulting in the ingestion of contaminants trapped in the mud.[68]
All sirenians are protected by the US Marine Mammal Protection Act of 1972, the US Endangered Species Act of 1973, and the Convention on the International Trade in Endangered Species of Wild Fauna and Flora (CITES).[90] In addition to this, the four species are further protected by various specialty organizations. The dugong is listed in the Convention on Biological Diversity, the Convention on Migratory Species, and the Coral Triangle Initiative.[61] In Florida, manatees are protected by the Florida Manatee Sanctuary Act of 1978, which implements actions such as the prohibition of watercraft or limits on their speeds where manatees exist.[91] Marine mammal rehabilitation programs have been underway and regulated in the United States for more than 40 years. In 1973 injured and distressed manatees were rescued or aided in Florida. Eventually, the program was formalized into the Manatee Rescue, Rehabilitation, and Release Program managed by the US Fish and Wildlife Service. In 2012 the program became the Manatee Rescue & Rehabilitation Partnership, with permitting and oversight by the USFWS. From 1973 through 2014, this program rescued 1,619 manatees and released 526.[92]
_colourised.png){kind=small}
_(Chrysochloris_asiatica).jpg){kind=small}
_(Tenrec_ecaudatus).jpg){kind=small}
.jpg){kind=small}
{{cite web}}: CS1 maint: postscript (link) {{cite book}}: CS1 maint: bot: original URL status unknown (link) The Sirenia (/saɪˈriːni.ə/ say-REE-nee-ə), commonly referred to as sea cows or sirenians, are an order of fully aquatic, herbivorous mammals that inhabit swamps, rivers, estuaries, marine wetlands, and coastal marine waters. The extant Sirenia comprise two distinct families: Dugongidae (the dugong and the now extinct Steller's sea cow) and Trichechidae (manatees, namely the Amazonian manatee, West Indian manatee, and West African manatee) with a total of four species. The Protosirenidae (Eocene sirenians) and Prorastomidae (terrestrial sirenians) families are extinct. Sirenians are classified in the clade Paenungulata, alongside the elephants and the hyraxes, and evolved in the Eocene 50 million years ago (mya). The Dugongidae diverged from the Trichechidae in the late Eocene or early Oligocene (30–35 mya).
Sirenians grow to between 2.5 and 4 metres (8.2 and 13.1 feet) in length and 1,500 kilograms (3,300 pounds) in weight. The recently extinct Steller's sea cow was the largest known sirenian to have lived, reaching lengths of 10 metres (33 feet) and weights of 5 to 10 tonnes (5.5 to 11.0 short tons).
Sirenians have a large, fusiform body to reduce drag through the water and heavy bones that act as ballast to counteract the buoyancy of their blubber. They have a thin layer of blubber and consequently are sensitive to temperature fluctuations, which cause migrations when water temperatures dip too low. Sirenians are slow-moving, typically coasting at 8 kilometres per hour (5.0 miles per hour), but they can reach 24 kilometres per hour (15 miles per hour) in short bursts. They use their strong lips to pull out seagrasses, consuming 10–15% of their body weight per day.
While breathing, sirenians hold just their nostrils above the surface, sometimes standing on their tails to do so. They typically inhabit warm, shallow, coastal waters, or rivers. They are mainly herbivorous, but have been known to consume animals such as birds and jellyfish. Males typically mate with more than one female and may gather in leks to mate. Sirenians are K-selected, displaying parental care.
Dugong skeleton displayed at Philippine National Museum The meat, oil, bones, and skins are commercially valuable. Mortality is often caused by direct hunting by humans or other human-induced causes, such as habitat destruction, entanglement in fishing gear, and watercraft collisions. Steller's sea cow was driven to extinction due to overhunting in 1768.
Sirenoj estas la PIV-a nomo de la mamula ordo Sirenia.
La sirenoj estas herbomanĝantaj bestoj en la ĉebordaj akvoj.
ordo : SIRENOJ - Sirenia
Los sirenios (Sirenia, «sirenas» en griego antiguo) son un orden de mamíferos placentarios con cuatro especies vivientes. Pertenecen al superorden de los afroterios; entre los animales actuales los elefantes son sus parientes más cercanos.[1] Son los únicos mamíferos marinos herbívoros (de ahí que sean llamados «vacas marinas»). Junto con los cetáceos, los sirenios son los únicos mamíferos adaptados completamente a la vida acuática. Son superficialmente parecidos a los pinnípedos (focas y morsas, por ejemplo), con los que no guardan un parentesco evolutivo; se diferencian de estos, entre otras cosas, por el tipo de alimentación (los pinnípedos son carnívoros, mientras que los sirenios son herbívoros) y porque los sirenios son animales totalmente acuáticos; nunca dejan el agua, ni siquiera para parir.
Son animales grandes y pesados, y tienen movimientos lentos.[cita requerida] Viven en aguas tropicales, en las costas, estuarios e incluso ríos. Son famosos por su docilidad, por esto fueron presas fáciles para la caza, para aprovechar su piel y su carne, lo que los llevó al borde de la extinción. Actualmente son animales protegidos.
El nombre de los sirenios viene del griego antiguo Σειρήνες [Seirenes], que significa sirenas.[2] El nombre les viene dado porque supuestamente se parecen a las sirenas cuando están amamantando a las crías. Se cree que el origen del mito de las sirenas se encuentra en las observaciones de sirenios. La mayoría de las civilizaciones que estaban en contacto con los sirenios les daban nombres y epítetos femeninos; en Egipto se le daba el nombre de «hermosa doncella del mar»; en Kenia, se les llamaba «reina del mar»; en Indonesia, «princesa dugong»; y en la cuenca del río Amazonas se les conocía como «pez-mujer».[3]
El dugongo recibe su nombre de la palabra tagalo dugong, que a su vez proviene del malayo duyung. Las dos quieren decir «señora del mar».[4] Por otra parte manatí es una palabra de origen taino que significa teta, en referencia a las mamas que tienen las hembras de estos animales cerca de las axilas. Los marineros confundían las aletas de los manatíes con las manos, y por eso lo llamaron manatí, o «dotados de manos» en latín.[4]
Los sirenios son animales de gran tamaño con un cuerpo cilíndrico. Las especies actuales tienen una longitud de entre 2,5 y 4 metros. La vaca marina de Steller (Hydrodamalis gigas), que se extinguió en el siglo XVIII solo 27 años después de su descubrimiento, podía llegar hasta los 8 metros de longitud.[5] El peso de las especies modernas varía entre 250 y un máximo de 1500 kg. Las patas delanteras de estos animales se han transformado en aletas, y las patas posteriores han quedado muy reducidas. A diferencia de la mayoría de los cetáceos, no tienen aleta dorsal, y la cola ha quedado transformada en una aleta horizontal. Un músculo cutáneo modificado, el musculus panniculus carnosus, forma el músculo principal de propulsión de la aleta caudal. La forma de la aleta caudal varía y es la característica diferenciadora más importante entre las dos familias modernas. Mientras que los dugongos presentan una aleta en forma de media luna, los manatíes tienen una en forma de círculo o de pala.
El morro sobresale marcadamente de la cabeza y es obtuso. Está cubierto de duras vibrisas. La nariz se sitúa en la parte superior del morro. En comparación con el tronco, la cabeza es relativamente grande, pero el cerebro, con un peso de solo 250-300 gramos, es de los más pequeños de todos los mamíferos en proporción a su cuerpo.[6][7][8]
La piel es muy gruesa y arrugada, pero en las especies vivientes hoy en día, que viven en aguas tropicales, la epidermis es muy delgada. La vaca marina de Steller, que vivía en aguas polares, se había adaptado con una gruesa epidermis de hasta 7,5 centímetros de grosor, cosa que le dio el sobrenombre de «animal-corteza».[9] Los pelos de los sirenios quedan limitados a algunos pelos próximos a la boca, así como algunos en el tronco. En cambio, los embriones tienen un pelaje completo, y los sirenios recién nacidos tienen mucho más pelo que los adultos.
Como en los cetáceos, los sirenios tienen los huesos del esqueleto muy robustos y un gran espesor de la materia ósea debido a un proceso de paquiostosis,[10] que produce una reducción de los canales haversianos y los poros medulares. El esqueleto, y por tanto el animal en general, son más pesados y tienen una menor sustentación en el agua, pero los huesos son menos flexibles y se rompen con facilidad. El cráneo presenta un rostro muy alargado formado por el hueso incisivo, que en el dugongo se curva hacia adelante y hacia abajo. Los huesos yugales son muy amplios y se sitúan en una posición alta del cráneo. Se inserta la musculatura masticatoria con el gran músculo masetero. Las narinas se encuentran bastante atrás, cercanas a la dorsal del cráneo. La parte posterior del cráneo, formada por el neurocráneo y las sienes, es relativamente pequeña.
La dentición es diferente en cada grupo de sirenios.[11] En los manatíes, los incisivos están atrofiados. En los dugongos, el primer incisivo forma un pequeño colmillo en el caso de los machos, mientras que en las hembras no sobresale de la mandíbula. Los caninos están totalmente ausentes en todas las especies actuales. El cambio de dientes tiene lugar de la misma manera que en los elefantes (cambio de dientes horizontal); se trata de una característica que se desarrolló en cada orden de manera independiente. Así pues, los dientes posteriores (premolares y molares) crecen unos después de los otros y están desgastados en la zona anterior. En los grupos fósiles encontrados, la dentición todavía se conserva completa, y por lo tanto todavía era posible un cambio de dientes normal. La parte anterior de la encía está dotada de unas placas que probablemente juegan un papel en la alimentación. La corta lengua también tiene esas placas.
El número de vértebras también varía según la especie. Los manatíes son el único grupo de mamíferos, junto con el perezoso didáctilo de Hoffmann (Choloepus hoffmanni), que solo tiene seis vértebras cervicales,[12] mientras que el dugongo y la extinta vaca marina de Steller tenían siete. Hay diecisiete vértebras torácicas en Trichechus e Hydrodamalis, y diecinueve en Dugong. Las vértebras lumbares pueden ser dos (Trichechus), cuatro o cinco (Dugong). Los vestigios de la pelvis o bien no están unidos a la columna vertebral o bien están unidos por solo un ligamento, de manera que solo hay una vértebra sacra. La cola se compone de entre veintidós y veinticuatro vértebras caudales en los manatíes y de entre veintiocho y veintinueve en los dugongos.
La pelvis está reducida a un simple vestigio, y se limita a una porción del isquion encajada en tejido muscular. Las extremidades posteriores están totalmente ausentes, y las anteriores se han transformado en aletas. En el hombro, la clavícula está reducida, y el omóplato puede tener una forma con tres esquinas (Trichechus) o en forma de hoz (Dugong). Las manos presentan cinco falanges encajadas en tejido muscular y, a diferencia de los cetáceos, todas las articulaciones de las aletas son móviles.
En los sirenios, como en otros mamíferos, los pulmones ocupan todo el espacio que hay por encima del diafragma. El diafragma, aun así, tiene una gran extensión horizontal y llega hasta poco antes de los vestigios de la pelvis, de forma que los pulmones quedan en la región dorsal. Con esta configuración, la sustentación creada por los pulmones llenos de aire queda repartida por todo el plano horizontal del animal, cosa que le permite moverse y nadar de manera estable dentro del agua. El corazón se encuentra cerca de la cabeza, entre los dos pulmones y, como en los elefantes, presenta una profunda incisión entre los dos ventrículos, en el ápice del corazón. Así pues, los sirenios tienen un corazón dividido en dos flancos, una característica exclusiva y distintiva (una autoapomorfia) que solo se observa en ellos y en los proboscídeos, y que prueba su relación filogenética.
El aparato digestivo se compone de un estómago de una sola cámara con un duodeno que presenta una gran protuberancia, el bulbo del duodeno, así como un intestino que mide unas veinte veces la longitud corporal del animal. El estómago y el bulbo sirven sobre todo para almacenar el alimento muy bien masticado, mientras que la digestión propiamente dicha tiene lugar en el intestino. El alimento tarda una media de cinco días desde que es ingerido hasta que es digerido y expulsado.[6][7][8][13]
Los ovarios de las hembras se encuentran cerca de las paredes del estómago. El útero es bicorne, y las dos mitades quedan separadas por una pared interna. Los testículos de los machos también se encuentran en la cavidad abdominal; el pene se sitúa bajo las paredes del estómago, en una funda del pene. La musculatura del pene se sitúa en los vestigios del isquion de la pelvis.[6][7][8][13]
Las regiones que ocupan las especies vivientes de sirenios no se superponen, y además están bastante distantes unas de otras. Así pues, la única especie actual de dugónguido, el dugongo (Dugon dugon), se encuentra exclusivamente en las aguas costeras del océano Índico, incluyendo el mar Rojo.[14][13]
Las tres especies de Trichechus se reparten por una región del golfo de México, delante de la costa de Florida y el sudeste de los Estados Unidos, así como la costa septentrional de Sudamérica (manatí del Caribe);[6] en la región del río Amazonas en Sudamérica (manatí amazónico);[7] y finalmente en los sistemas fluviales del río Níger y otros ríos de África occidental , entre Senegal y el norte de Angola (manatí africano).[8]
Mientras que todas las especies vivientes en la actualidad habitan en aguas tropicales, el hábitat de la extinta vaca marina de Steller se encontraba en las aguas polares del mar de Bering.
Todavía se conoce muy poco tanto del estilo de vida como del comportamiento social de los sirenios.[11] Suelen vivir solitarios o en pequeños grupos familiares, pero en raras ocasiones se forman grupos más grandes con diversos centenares de animales. Así pues, casi no hay interacciones sociales, con excepción del vínculo madre-cría, que dura un par de años. No se puede definir un estilo de vida nocturno o diurno, ya que estos animales pueden ser activos tanto de día como de noche. La comunicación es sobre todo por medios acústicos y táctiles. Entre las madres y las crías se pueden escuchar lo que se llama «duetos de madre y cría» que se emiten en una frecuencia de entre 600 y 6.000 hertzios.[15]
Los sirenios se mueven flotando y nadando. Los adultos salen a la superficie para respirar entre cada uno y cinco minutos, pero las inmersiones más largas pueden durar hasta aproximadamente veinte minutos.
Aparte de los humanos, los sirenios tienen muy pocos predadores naturales;[11] En los hábitats marinos los tiburones y las orcas; en los hábitats fluviales sobre todo cocodrilos, y en Sudamérica también los jaguares.
Los sirenios se alimentan principalmente de materia vegetal; su dieta se compone de hierbas marinas, algas y otras plantas acuáticas. También comen hojas de árboles que les quedan a su alcance, como en el caso de los manglares. Los manatíes necesitan entre 45 y 78 kilogramos de alimento vegetal cada día, de forma que pasan una media de entre seis y ocho horas al día comiendo.[16] Mientras que los manatíes se alimentan principalmente cerca de la superficie, y las especies de agua dulce también cogen aguapés y otras plantas de la tierra, los dugongos se alimentan exclusivamente en el fondo marino. Las vacas marinas de Steller se alimentaban sobre todo de macroalgas.
No está claro en qué medida los sirenios complementan su dieta con presas animales. Posiblemente sin darse cuenta, consumen pequeños invertebrados junto con su alimento vegetal, cosa que les sirve de fuente de proteínas. Se han dado casos de ejemplares en cautividad que comían peces con entusiasmo. En el caso de los manatíes del Caribe, en Jamaica ha habido observaciones de animales que sacaban peces de las redes y se los comían.[17]
En los sirenios no hay un periodo de apareamiento limitado ni un comportamiento de apareamiento específico. La hembra ovula varias veces por año, y copula en el agua con diversos machos sin que haya combate entre ellos. El cigoto queda en el centro del útero. El feto o embrión recibe lo que necesita de la madre por medio de una placenta en forma de cinturón (placenta zonal). Las crías nacen en el agua después de una gestación de entre doce y catorce meses, y después de nacer nadan inmediatamente a la superficie para respirar. En este momento pesa entre diez y treinta kilogramos. Durante los siguientes dieciocho meses, la cría es alimentada por la madre con su leche materna, y después de este periodo, aún permanece algunos meses cerca de la madre.[18] Los sirenios alcanzan la madurez sexual entre los seis y los diez años de edad. En total, los manatíes tienen una longevidad aproximada de unos cuarenta años, y los dugongos, de sesenta.
Los sirenios actuales son animales herbívoros altamente adaptados a la vida acuática. No obstante, no existe la menor duda de que han alcanzado esta condición por modificación de un tipo de organización básico ungulado, probablemente no muy diferente del de los primitivos proboscídeos.[19]
Los primeros fósiles de sirenios datan del Ypresiense (Eoceno Inferior) de Hungría y tienen una edad de aproximadamente cincuenta millones de años.[20] Se trata de herbívoros de cuatro patas que todavía podían desplazarse por tierra firme, pero que probablemente ya vivían prácticamente todo el tiempo en el agua. A lo largo de los siguientes millones de años, los sirenios evolucionaron, como demuestran los incontables fósiles encontrados en lo que en el pasado fueron las zonas costeras del océano de Tetis. Se han encontrado fósiles sobre todo en la costa de Norteamérica y Europa, así como en el norte y este de África, la India, Pakistán y la Isla de Java. Pronto desaparecieron las patas posteriores de estos animales y se desarrolló una aleta caudal.
Durante el Eoceno aparecieron las familias Prorastomidae y Protosirenidae, las dos extinguidas actualmente, así como los dugónguidos; muestran una clara semejanza con los ungulados de aquellos tiempos; los orificios nasales están en posición dorsal, como en las formas modernas, pero la hilera de dientes era completa y poseían pequeñas patas posteriores.[19] Los manatíes aparecieron a finales del Eoceno o principios del Mioceno (hace unos veintitrés millones de años). De los Prorastomida y los Protosirenidae ya no quedaba ni rastro en el Oligoceno, de manera que a partir de aquella época solo quedaban los dugónguidos y los triquéquidos. En el Mioceno y Plioceno (hace unos dos millones de años), los sirenios eran mucho más comunes y diversos que en la actualidad. El cambio climático del Pleistoceno, con su glaciación, fue probablemente la causa de que hoy en día sean un grupo reducido con pocas especies.[21]
Los sirenios tienen antepasados terrestres comunes con los proboscídeos, y de hecho son su grupo hermano.[22]El taxón que incluye estos dos grupos (y otros dos grupos extintos) es el clado de los tetiterios, llamados así porque evolucionaron alrededor del océano de Tetis. El monofiletismo de los tetiterios tiene el soporte de una serie de características morfológicas, como la falta de glándulas sudoríparas, que ya faltaban en los antepasados semiacuáticos de los elefantes y sirenios más primitivos.
Se ha sugerido que los parientes más próximos a los tetiterios son los hiracoideos, pero este debate no está cerrado del todo. Junto con este taxón y otro extinguidos, los tetiterios forman el clado de los penungulados, que según los datos genéticos moleculares queda clasificado dentro del superorden de los afroterios. Estas son las relaciones dentro de este grupo de mamíferos:[23]
Penungulados TetiteriosSirenios
Dentro del grupo de los sirenios se distinguen dos familias extintas y dos vivientes, con un género actual cada una y numerosos géneros extintos:[24]
Familia Dugongidae
Familia Prorastomidae †
Familia Protosirenidae †
Familia Trichechidae
Solo sobreviven cuatro especies en dos familias:[25]
Todas las especies de sirenios son cazadas por su carne por los habitantes de las costas donde viven.[28] Se conocen casos particulares documentados de los indígenas de Norteamérica y Mesoamérica. Su carne sirve de alimento y la piel y otras partes del cuerpo tienen diferentes usos.[29] William Dampier, el célebre corsario y viajero británico, describió en su diario de viaje del 1681 los manatíes del Caribe del golfo de México, así como los del río Panamá. Allí también describió la caza de estos animales por parte de los miskito y el consecuente consumo de la carne como alimento y el uso de la piel áspera como cobertura para los remos o como comida para los caballos. Así mismo, no había una caza excesiva, y solo se mataban los animales estrictamente necesarios.[30] En cambio, a partir de su descubrimiento, la vaca marina de Steller fue perseguida por los cazadores de focas y mataron incontables ejemplares. Los últimos animales desaparecieron en 1768 solo veintisiete años después de que Georg Wilhelm Steller descubriese la especie.[31]
Actualmente, las cuatro especies vivientes están clasificadas como vulnerables por la IUCN.[32] La amenaza más grande para ellas ya no es la caza sino, sobre todo para los manatíes del Caribe, las embarcaciones deportivas, que con sus hélices pueden infligirles graves heridas cuando se acercan a la superficie.[33] Sobre todo en la costa estadounidense del golfo de México, se han establecido zonas de protección que están delimitadas por carteles bien visibles; no está permitido pasar con embarcaciones con motor.
Otra amenaza es la degradación de su hábitat por parte del hombre. Debido a que para cubrir sus necesidades energéticas los sirenios necesitan una inmensa cantidad de plantas acuáticas, requieren una muy alta calidad del agua. La contaminación disminuye la calidad del agua de los hábitats de los sirenios. Especialmente en Sudamérica y África, los ríos están cada día más contaminados y llenos de sustancias tóxicas, por lo que los lugares ricos en plantas acuáticas cada vez son más raros.[34]
En muchas ocasiones se ha relacionado a los sirenios con las sirenas de la mitología griega; sin embargo, dado que no hay ninguna especie de sirenio que viva en el mar Mediterráneo (y por lo tanto en el entorno de los griegos), esta conexión puede ser descartada. En cambio, los babilonios ya conocían los hombres-pez, como su dios Oannes o las diosas Atargatis o Derceto, que también se encuentran entre los griegos en forma de Nereidas o tritones.
La primera conexión entre los sirenios y los seres mitológicos marinos fue trazada evidentemente por Cristóbal Colón, que encontró manatíes del Caribe en el golfo de México y los describió como sirenas. Se cree que esta asociación se debe sobre todo a las mamas, situadas prácticamente en el mismo punto que en las mujeres, así como la apariencia humana que le daban sus ojos situados en la parte frontal de la cara. De hecho, es posible confundir un sirenio con un bañista humano, desde una distancia.[35] Sin embargo, el concepto de canto de las sirenas no encaja para nada con los sirenios. En su diario de a bordo, Colón escribió en 1493 que las sirenas eran mucho menos hermosas que las que había observado Horacio.
Julio Verne recuperó la descripción de los sirenios como sirenas en su obra Veinte mil leguas de viaje submarino, donde los protagonistas encuentran una hembra de dugongo viajando y la identifican como una sirena. En la novela, el dugongo es cazado y arponeado, y después embiste y acaba destruyendo la embarcación de los protagonistas (un bote del submarino Nautilus). En La isla misteriosa, el dugongo vuelve a ser descrito como un animal agresivo y peligroso que ataca a un perro, pero que acaba siendo presa de un habitante de las profundidades todavía más grande.
El célebre criptozoólogo Bernard Heuvelmans intentó explicar las representaciones de sirenios como sirenas, y en 1990 escribió:[36]
Como que el manatí tiene un par de mamas a la altura del pecho —como su primo, el elefante, y como los humanos— y como que su cuerpos termina en una cola parecida a la de los peces, siempre es visto en los dos costados del Atlántico como una maravillosa sirena, a pesar de su (desde nuestro punto de vista) fea cara — y por los mismos motivos se le tildó de caníbal y se le acusó de crímenes malvados.
Desde su extinción, la vaca marina de Steller ha aparecido en múltiples ocasiones en libros y novelas. Rudyard Kipling habla de ella en la «Historia de la foca blanca» de El libro de la selva, en el que el protagonista Kotick encuentra un grupo de sirenas que pastan, y que le llevan a una playa maravillosamente bella.
En su libro Uli der Pächter, Jeremias Gotthelf hace esta bonita descripción:[37]
él atravesó de nuevo el charco, como un sirenio perseguido atraviesa las cañas.
En su obra Kraft und Stoff, Ludwig Büchner utiliza la extinción de la vaca marina de Steller como argumento para oponerse al abuso de recursos de la naturaleza.[38]
En el arte también aparece el motivo de la extinción de la vaca marina de Steller. En el siglo XIX, Johann Andreas Fleischmann realizó una serie de aguafuertes con motivos de la vaca marina de Steller.
|fechaacceso= requiere |url= (ayuda) Los sirenios (Sirenia, «sirenas» en griego antiguo) son un orden de mamíferos placentarios con cuatro especies vivientes. Pertenecen al superorden de los afroterios; entre los animales actuales los elefantes son sus parientes más cercanos. Son los únicos mamíferos marinos herbívoros (de ahí que sean llamados «vacas marinas»). Junto con los cetáceos, los sirenios son los únicos mamíferos adaptados completamente a la vida acuática. Son superficialmente parecidos a los pinnípedos (focas y morsas, por ejemplo), con los que no guardan un parentesco evolutivo; se diferencian de estos, entre otras cosas, por el tipo de alimentación (los pinnípedos son carnívoros, mientras que los sirenios son herbívoros) y porque los sirenios son animales totalmente acuáticos; nunca dejan el agua, ni siquiera para parir.
Son animales grandes y pesados, y tienen movimientos lentos.[cita requerida] Viven en aguas tropicales, en las costas, estuarios e incluso ríos. Son famosos por su docilidad, por esto fueron presas fáciles para la caza, para aprovechar su piel y su carne, lo que los llevó al borde de la extinción. Actualmente son animales protegidos.
Meriveiselised ehk sireenilised (Sirenia) on vee-eluliste imetajate selts.
Meriveiselised on taimtoidulised. Nad asustavad jõgesid, estuaare, rannikualasid ja merelisi sooalasid.
Meriveiselised arvatakse olevat põlvnevat londilistest.
Meriveiselistel on mitmeid vee-eluks kohastumusi: nende esijäsemed on muundunud loibadeks, tagajäsemed on peaaegu täielikult redutseerunud, tagajäsemete luulised rudimendid asuvad sügaval nahaaluses lihaskoes. Saba on muutunud sabauimeks.
Meriveiseliste keha meenutab mõneti hüljeste oma.
Varem eristati ka meriõhvlaste (Hydrodamalidae) sugukonda (välja surnud; nüüd dugonglaste alamsugukond Hydrodamalinae).
Meriveiselised ehk sireenilised (Sirenia) on vee-eluliste imetajate selts.
Meriveiselised on taimtoidulised. Nad asustavad jõgesid, estuaare, rannikualasid ja merelisi sooalasid.
Meriveiselised arvatakse olevat põlvnevat londilistest.
Sirenia (grezieratik, sirena) ugaztun karedun ordena bat da. Taldeak 4 espezie ditu gaur egun. Afrotheria goiordenaren barruan daude eta litekeenez Paenungulataren ordenetako bat litzateke. Ziurrenik elefanteak dira euren ahaiderik gertukoenak. Itsas-ugaztun barazkijale bakarrak dira eta Cetacearekin batera uretan bizitzeko guztiz ohituak dauden ugaztun bakarrak dira. Itxuraz Pinnipedaren antzekoak dira, baina ez dute eboluzio komunik. Pinnipedoak haragijaleak dira, baina sirenidoak belarjaleak. Sirenidoak, gainera, guztiz urtarrak dira eta ez dira ezta kumeak edukitzeko ateratzen.
Animalia handi eta pisutsuak dira, mugimendu geldoekin. Ur tropikaletan bizi dira, kostaldeetan, estuario eta ibaietan. Euren haragia eta larrua erabiltzeko ehizagai izan dira, ia desagertzeraino. Gaur egun espezie guztiak babesturik daude.
Sireenieläimet (Sirenia) on yksi nisäkkäiden lahkoista. Sireenieläimet ovat säyseitä ja arkoja kasvinsyöjiä. Ne ovat sopeutuneet vesielämään: takaraajat ovat kadonneet, kuten valailta, eturaajat ovat muuttuneet eviksi ja hännästä on muodostunut pyrstöevä. Rasvakerros etenkin vatsapuolella on paksu ja nahka lähes karvaton. Sireenieläinten silmät ovat pienet, ulkokorvat puuttuvat kokonaan ja sieraimet ovat läpälliset. Ruumis on virtaviivainen ja pää on kiinni vartalossa ilman kaulankaventumaa.
Maailman nisäkkäille suomenkielisiä nimiä laatineen nimistötoimikunnan ehdotus sireenieläinten uudeksi suomenkieliseksi nimeksi on "seireenieläimet".[3]
Sireenieläinten lahko on vähälajinen. Lahko jaetaan kahteen heimoon: merilehmiin ja manaatteihin, joissa on yhteensä neljä vielä elävää lajia.[2] Kaikki lajit elävät trooppisten merien rannikoilla ja niihin laskevissa joissa.[4]
Sireenieläimet (Sirenia) on yksi nisäkkäiden lahkoista. Sireenieläimet ovat säyseitä ja arkoja kasvinsyöjiä. Ne ovat sopeutuneet vesielämään: takaraajat ovat kadonneet, kuten valailta, eturaajat ovat muuttuneet eviksi ja hännästä on muodostunut pyrstöevä. Rasvakerros etenkin vatsapuolella on paksu ja nahka lähes karvaton. Sireenieläinten silmät ovat pienet, ulkokorvat puuttuvat kokonaan ja sieraimet ovat läpälliset. Ruumis on virtaviivainen ja pää on kiinni vartalossa ilman kaulankaventumaa.
Maailman nisäkkäille suomenkielisiä nimiä laatineen nimistötoimikunnan ehdotus sireenieläinten uudeksi suomenkieliseksi nimeksi on "seireenieläimet".
Les siréniens (Sirenia) sont un ordre de mammifères marins aquicoles compris dans les afrothériens. Les siréniens vivants sont :
Ce sont de animaux aquatiques herbivores, qui broutent les plantes aquatiques, et que l'on trouve essentiellement dans les zones tropicales et dans l'hémisphère sud.
Sans pattes postérieures, ils possèdent une nageoire caudale horizontale à l'extrémité postérieure de leur corps.
Les siréniens, comme les cétacés, sont recouverts d'une épaisse couche de lard juste en dessous de leur cuir qui leur sert d'isolant. L'eau conduit en effet la chaleur 25 fois mieux que l'air à même température[1] et surtout a une capacité thermique volumique bien plus élevée, ce qui facilite le refroidissement des animaux à sang chaud. La graisse étant un excellent isolant, elle est présente chez la plupart des animaux marins à sang chaud.
Proches parents des éléphants, ils partagent bon nombre de caractéristiques anatomiques avec eux, comme le nombre de vertèbres et l'absence de clavicule[2].
On distingue facilement les lamantins, à la nageoire caudale ronde, du dugong (et de la rhytine, éteinte), à la nageoire caudale concave, comme les cétacés.
L'ordre Sirenia est créé par Illiger en 1811 pour placer ces mammifères marins, en référence aux sirènes des mythologies grecque et scandinave (il semble bien, cependant, qu’inversement, des navigateurs tels que Christophe Colomb aient donné corps à la légende des sirènes à partir d'observations de lamantins)[2]. En 1997, McKenna et Bell proposent, dans un cadre phylogénétique, de donner à ce taxon le rang d'infra-ordre dans le sous-ordre Tethytheria McKenna, 1975 et l'ordre Uranotheria McKenna et Bell, 1997.
Liste des taxons établis, selon World Register of Marine Species (2 septembre 2018)[3] :
La famille de l'ordre des siréniens la plus représentée est celle des trichéchidés, qui comprend trois espèces :
Certains auteurs considèrent que ces deux sous-espèces sont en fait deux espèces distinctes, ce qui porterait à quatre le nombre des espèces de lamantins.
La disposition du squelette de leurs pattes avant, les coudes orientés vers l'avant, ne leur permet pas de les plier.
L'autre famille de siréniens est celle des dugongidés, qui n'a qu'un seul représentant vivant : le Dugong. Celui-ci vit essentiellement dans l'océan Indien, près des côtes. Contrairement aux lamantins, ses pattes antérieures ont leur coude orienté vers l'arrière, ce qui lui permet de les plier et de pouvoir amener ainsi la nourriture à sa bouche. Leur cri est le chant, on dit qu’ils chantent, comme le lamantin.
Une autre espèce de dugongidé, la Rhytine de Steller (Hydrodamalis gigas), fut exterminée par l'homme quelques années après sa découverte au XVIIIe siècle. Elle mesurait environ 7 mètres de long.
Rhytine de Steller (éteinte depuis 1768)
Les siréniens (Sirenia) sont un ordre de mammifères marins aquicoles compris dans les afrothériens. Les siréniens vivants sont :
les dugongidés, la famille du Dugong (seule espèce vivante) ; les trichéchidés, la famille des Lamantins (trois à quatre espèces vivantes).Ce sont de animaux aquatiques herbivores, qui broutent les plantes aquatiques, et que l'on trouve essentiellement dans les zones tropicales et dans l'hémisphère sud.
Téarma a úsáidear d'aon bhall den ord Sirenia (an bhó mhara is an dugang). Bhíodh an rosualt is an dobhareach luaite san ord seo.
A dos sirenios[1] (Sirenia) é unha orde de mamíferos afroterios, acuáticos, herbívoros, que conta con tan só con catro especies viventes. Os elefantes son os seus parentes máis achegados.
Xunto cos cetáceos e os pinnípedes, os sirenios son o terceiro grupo de mamíferos acuáticos. Como os membros do primeiro destes grupos, os sirenios son os únicos mamíferos adaptados completamente á vida na auga, pero, a diferenza deles, habitan sempre en augas costeiras, a miúdo pouco profundas (ou en augas doces), onde pastan. Superficialmente parecidos aos pinnípedes, non gardan, porén, parentesco evolutivo con eles, diferenciándose, entre outras cousas, polo tipo de alimentación (os pinnípedes son carnívoros, mentres que os sirenios son fitófagos, e porque os seus membros non lles permiten desprazarse por terra, polo que nunca abandonan a auga, nin sequera para parir.
Son animais grandes e pesados, e de movementos lentos. Viven en aguas tropicais, nas costas, en estuarios e incluso nos ríos. Son famosos pola súa docilidade, e por iso foron presas fáciles para a caza, para aproveitar a súa pel e a súa carne, o que os levou ao bordo da extinción. Actualmente son animais protexidos.
O nome dos sirenios vén do grego antigo Σειρήνες, Seirḗnes, que significa "sereas".[2] O nome ven do feito que supostamente se asemellan a sereas cando están aleitando as crías. Crese que os avistamentos de sirenios poderían explicar a orixe do mito das mulleres-peixe. Por algunha razón, a maioría das antigas civilizacións que estaban en contacto cos sirenios dábanlles nomes e epítetos femininos; en Exipto tiñan o nome de "fermosa doncela do mar"; en Kenya, "raíña do mar"; en Indonesia recibían o nome de "princesa dugongo" e na conca do Amazonas coñécense como "peixe-muller".[3]
O dugongo, único membro viventa da súa familia, recibe o seu nome da palabra tagala dugong, que é un préstamo do malaio duyung. Ambos os dous queren dicir "señora do mar".[4] Por outra banda manatí é unha palabra de orixe taíno que significa "peito", en referencia ás mamas que teñen as femias destes animais a carón das axilas.
Os sirenios, manatís e dugongos, teñen un corpo macizo, pero fusiforme. A pel é grosa e coriácea. As extremidades anteriores teñen forma de aleta, e as posteriores desapareceron e, para axudar na natación, desenvolveron unha cola (aleta caudal) plana e horizontal.
Poden permanecer baixo a auga durante vinte minutos, pastando plantas acuáticas, antes de emerxer á superficie para respiraren.
Viven en augas pouco profundas, o que os defende dos depredadores (como os tiburóns) que non se aventuran nestas augas. O seu único perigo represéntao o home, que antigamente cazaban estes animais pola súa carne, e tamén para aproveitar a graxa e a pel. Hoxe en día tamén están ameazados pola contaminación} do seu hábitat e polas feridas inflixidas polas hélices dos barcos.
O dugongo, a diferenza dos manatís, ten a cola falciforme, e vive nas augas costeiras do océano Índico e do Pacífico occidental, mentres que os manatís, que viven principalmente ao longo da costa leste de América Central e Sudamérica, teñen a cola arredondada, o labio superior fendido no medio e o corpo cuberto con pelos dispersos.
Xusto debaixo da pel os sirenios, como os cetáceos e s pinnípedes, teñen unha grosa capa subcutánea de tecido adiposo vascularizado que lles serve como illante. En efecto, a auga conduce a calor 25 veces mellor que o aire á mesma temperatura.[5] e, sobre todo, ten unha capacidade calorífica moito máis alta, o que favorece o arrefriamento dos animais de sangue quente.
Os elefantes son os parentes máis próximos dos sirenios, cos que comparten moitas características anatómicas.[6] [7]
A orde dos Sirenia foi creada en 1811 polo zoólogo alemán Johann Karl Wilhelm Illiger,[8] en referencia ás sereas das mitoloxía grega e escandinava (porén, cómpre recordar que navegantes tales como Cristóbal Colón, pola contra, deron corpo á lenda das sereas das observacións dos manatís).
Ademais de polo nome que lle impuxo Illiger, a orde coñeceuse tamén polos sinónimos:[8]
Os sirenios teñen antepasados terrestres comúns cos proboscídeos e, de feito son o seu grupo irmán.[9] O taxon que inclúe estes dous grupos (e outros dous grupos extintos) é o clado dos tetiterios (Tethytheria), así chamados porque evolucionaron ao redor do mar de Tetis. O monofiletismo dos tetiterios ten o soporte dunha serie de características morfolóxicas, como a falta de glándulas sudoríparas, que xa faltaban nos antepasados semiacuáticos dos elefantes e sirenios máis primitivos.
Así, en 1997, McKenna e Bell propuxeron para este grupo, nunha clasificación cladística, o rango de infraorde na suborde dos Tethytheria McKenna, 1975 da orde dos Uranotheria McKenna et Bell, 1997.[8]
A orde dos Sirenia colocouse entón no clado dos Paenungulata que, segundo os datos xenéticos moleculares, queda clasificado dentro da superorde dos afroterios, agrupado con outras dúas ordes de mamíferos vivos: os Proboscidea (elefantes) e os Hyracoidea (damáns), e con outras dúas ordes extintas, a dos Embrithopoda e a dos Desmostylia.
Estas son as relacións dentro deste grupo de mamíferos:[10]
Paenungulata TethytheriaSirenia
Dentro do grupo dos sirenios distínguense dúas familias extintas e dúas con especies viventes, cun xénero actual cada unha e numerosos xéneros extintos:[11]
Familia Prorastomidae †
Familia Protosirenidae †
Familia Dugongidae
Familia Trichechidae
Só sobreviven catro especies en dúas familias:[8]
A dos sirenios (Sirenia) é unha orde de mamíferos afroterios, acuáticos, herbívoros, que conta con tan só con catro especies viventes. Os elefantes son os seus parentes máis achegados.
Xunto cos cetáceos e os pinnípedes, os sirenios son o terceiro grupo de mamíferos acuáticos. Como os membros do primeiro destes grupos, os sirenios son os únicos mamíferos adaptados completamente á vida na auga, pero, a diferenza deles, habitan sempre en augas costeiras, a miúdo pouco profundas (ou en augas doces), onde pastan. Superficialmente parecidos aos pinnípedes, non gardan, porén, parentesco evolutivo con eles, diferenciándose, entre outras cousas, polo tipo de alimentación (os pinnípedes son carnívoros, mentres que os sirenios son fitófagos, e porque os seus membros non lles permiten desprazarse por terra, polo que nunca abandonan a auga, nin sequera para parir.
Son animais grandes e pesados, e de movementos lentos. Viven en aguas tropicais, nas costas, en estuarios e incluso nos ríos. Son famosos pola súa docilidade, e por iso foron presas fáciles para a caza, para aproveitar a súa pel e a súa carne, o que os levou ao bordo da extinción. Actualmente son animais protexidos.
Morske krave ili sirene (lat. Sirenia) red su morskih sisavaca biljoždera koji spadaju u grupu viših sisavaca čije je porijeklo u Africi, tzv. Afrotheria. Najbliži srodnici su im pećinari i slonovi. Danas još postoje dvije porodice dugonzi ili moronji (1 vrsta) i lamantini ili manatii (3 vrste).
Pored kitova i perajara, morske krave su treći veći takson sisavaca koji trajno žive u vodi (morski sisavci). Za razliku od tuljana, zbog izraženo zakržljalih udova, morske krave, odnosno sirene, ne mogu napustiti vodu. Ali ne može ih se uporediti niti sa kitovima, jer se sirene neprekidno zadržavaju u blizini obale ili u slatkoj vodi. Uglavnom žive u vrlo plitkim vodama.
Morske krave imaju vrlo masivno tijelo cilindričnog oblika. Prednje noge su im se preoblikovale u peraje, a zadnje su se sasvim povukle tako, da se njihovi ostatci više ne nalaze niti na kosturu. Nema leđnu peraju kao neki kitovi, a rep se preoblikovao u vodoravnu peraju. Koža im je vrlo debela i naborana, a nemaju niti ostatke krzna.
Njuška im je nešto odvojenija od glave i tupa. Okružena je tvrdim čekinjama, a nosnice su smještene na gornjem dijelu njuške. U uporedbi s tijelom, glava je relativno velika, dok se mozak u odnosu na veličinu tijela ubraja među najmanje koji se mogu naći kod sisavaca.
Kod pojedinih vrsta sirena su zubi vrlo različiti. Često nemaju sjekutiće, a očnjake više nema niti jedna recentna vrsta. Prednji dio nepca je obložen rožnatim pločicama koje vjerojatno pomažu pri hranjenju. I kratki jezik im je rožnat.
Morske krave žive samotnjački, ili, eventualno, u malim grupama. Kreću se polako. Hrana im je isključivo biljnog porijekla, vodene trave ili alge. Životni vijek im je preko 30 godina, čak do 60.
Morske krave, desmostyli, pećinari, Arsinoiterijum i slonovi imaju zajedničke kopnene pretke u ranom eocenu.
Nedovršeni članak Sirene (životinje) koji govori o životinjama treba dopuniti. Dopunite ga prema pravilima Wikipedije.
Morske krave ili sirene (lat. Sirenia) red su morskih sisavaca biljoždera koji spadaju u grupu viših sisavaca čije je porijeklo u Africi, tzv. Afrotheria. Najbliži srodnici su im pećinari i slonovi. Danas još postoje dvije porodice dugonzi ili moronji (1 vrsta) i lamantini ili manatii (3 vrste).
Sirenia (umumnya disebut sapi laut) adalah ordo mamalia herbivora yang hidup di perairan seperti rawa-rawa, sungai, muara, dan laut. Di dalam ordo ini terdapat empat spesies yang belum punah, yaitu dugong (satu spesies) dan lembu laut (tiga spesies). Di dalam ordo Sirenia juga terdapat spesies sapi laut steller yang sudah punah semenjak abad ke-18 dan sejumlah taksa yang ditemukan dalam bentuk fosil. Ordo ini berevolusi pada masa Eosen sekitar 50 juta tahun yang lalu.
Sirenia juga dikenal dengan julukan siren yang berasal dari siren dalam mitologi Yunani.[1][2] Istilah ini berasal dari legenda mengenai penemuan Sirenia yang melibatkan pelaut yang mengira bahwa mereka adalah putri duyung.
Berdasarkan Voss, 2014.[3]
† punah
Sirenia (umumnya disebut sapi laut) adalah ordo mamalia herbivora yang hidup di perairan seperti rawa-rawa, sungai, muara, dan laut. Di dalam ordo ini terdapat empat spesies yang belum punah, yaitu dugong (satu spesies) dan lembu laut (tiga spesies). Di dalam ordo Sirenia juga terdapat spesies sapi laut steller yang sudah punah semenjak abad ke-18 dan sejumlah taksa yang ditemukan dalam bentuk fosil. Ordo ini berevolusi pada masa Eosen sekitar 50 juta tahun yang lalu.
Sirenia juga dikenal dengan julukan siren yang berasal dari siren dalam mitologi Yunani. Istilah ini berasal dari legenda mengenai penemuan Sirenia yang melibatkan pelaut yang mengira bahwa mereka adalah putri duyung.
I sirenii[1] (Sirenia) sono un ordine di mammiferi acquatici erbivori, che vivono in ambienti marini costieri o in acque dolci della zona tropicale.
I sirenii si dividono in due famiglie: i dugongidi (Dugongidae) e i trichechidi (Trichechidae), che comprendono rispettivamente la sola specie Dugong dugon, il dugongo, e tre diverse specie di lamantini: il lamantino o manato comune, il lamantino delle Amazzoni e il lamantino dell'Africa occidentale.
I sirenii sono mammiferi acquatici come i cetacei, quindi incapaci di vivere fuori dall'acqua, e si ritiene che siano lontanamente imparentati con gli elefanti e con gli iracidi.
I lamantini e il dugongo hanno il corpo massiccio, ma fusiforme; la pelle è coriacea e spessa. Gli arti anteriori hanno la forma di pinne, quelli posteriori sono scomparsi e, per aiutarsi nel nuoto, hanno sviluppato una coda piatta ed orizzontale. Possono restare sott'acqua fino a venti minuti prima di riemergere in superficie per respirare.
Vivono in acque poco profonde e questo li difende dai predatori (come gli squali) che non si avventurano in acque basse. Il loro unico pericolo è rappresentato dall'uomo, che in passato cacciava questi animali per la loro carne e per il grasso. Sono anche minacciati dall'inquinamento del loro habitat e dalle ferite inflitte dalle eliche delle imbarcazioni.
Il dugongo, a differenza dei lamantini, ha la coda falciforme e vive nelle acque costiere dell'Oceano Indiano e del Pacifico Occidentale, mentre i lamantini vivono principalmente lungo le coste orientali dell'America centrale e meridionale, hanno la coda arrotondata, il labbro superiore suddiviso nel mezzo ed il corpo coperto di peli radi.
La differenziazione dei Sirenii dagli altri ordini filogeneticamente vicini, come i Proboscidati e i Desmostili, è stata calcolata intorno ai 60-65 milioni di anni fa nel Paleocene. Punto di partenza di questa evoluzione sembra essere la zona indiana del mare della Tetide come sembrerebbe dimostrare la presenza del genere Ishatherium, di cui si conosce esclusivamente un dente e che inizialmente era stato classificato nel gruppo degli Antracobunidi (precursori degli Elefanti). Una volta raggiunto il mare, l'ordine si è rapidamente disperso in tutte le direzioni rimanendo però ancorato a zone con clima tropicale.
Le prime forme fossili chiaramente riconducibili ai Sirenii fanno la loro comparsa nel medio Eocene, all'incirca 50 milioni di anni fa, con la famiglia Prorastomidae. Questi animali sono anatomicamente ancora quadrupedi ma possedevano già specializzazioni acquatiche come aperture retratte nasali, assenza di aria nei seni paranasali e costole dense e gonfie. Il genere Pezosiren, scoperto nel 2001, era pienamente in grado di muoversi sulla terra con quattro arti ben sviluppati ed articolazioni robuste per sostenere il peso dell'animale fuori dall'acqua ma presentava anche adattamenti anfibi a dimostrare come passasse la maggior parte del tempo in acqua. Analogamente ai primitivi Cetacei, l'animale nuotava con un movimento "a pagaia" grazie all'estensione del midollo spinale e all'arretramento del pelvico, a differenza delle forme successive che invece si avvarranno della coda come organo di propulsione. Analogo al Pezosiren è il genere Prorastomus caratterizzato da una articolazione sacroiliaca ridotta ma ancora in grado di sostenere il peso dell'animale.
Al medio Eocene risale anche la famiglia Protosirenidae con il genere Protosiren: l'animale presentava ancora quattro arti ben sviluppati ma articolazioni sacroiliache deboli (forse non più sufficienti a sostenere il peso del corpo a terra), dentizione in parte specializzata verso vegetazione non selettiva con riduzione di incisivi e canini (ma non delle zanne). Entrambe le famiglie si estinguono alla fine dell'Eocene (38 milioni di anni fa).
Subentrano a questo punto i primi rappresentanti della famiglia Dugongidae: già completamente acquatici ma con vestigia di arti (che non sono più funzionali), troviamo i generi africani Eosiren ed Eotheroides, molto arcaici così come Sirenavus, Anisosiren e Paralitherium, tutti esponenti della sottofamiglia Halitherinae. L'esemplare chiaramente giovane di Prototherium, dell'Eocene del Veneto presenta la particolare dentizione con 5 premolari poi ridotti a quattro e potrebbe costituire la base per la famiglia dei Manatidi. Il genere Halitherium fu molto diffuso nell'Oligocene e costituisce la base di tutti i Sirenii successivi: dalla sua specie caraibica discendono in sequenza i generi Caribosiren e Metaxytherium.
Quest'ultimo si diffonde nuovamente in tutti i mari tropicali del Miocene e costituisce la base degli Hydrodamalinae, rappresentati dai generi Dusisiren ed Hydrodamalis che culmineranno nella Ritina di Steller (scoperta alla fine del Settecento e subito cacciata fino all'estinzione). Da Halitherium, o da forme a lui affini, discendono i Dugonginae i cui primi esponenti oligocenici sono Crenatosiren, Dioplotherium e Italosiren.
Crenatosiren sembra essere la base della linea che ha portato all'attuale Dugongo passando però anche da forme affini come Nanosiren (recentemente scoperto in strati fine-miocenici dei Caraibi), Miodugong (risalente al Miocene dello Sri Lanka), Prohalicore (di cui si possiede una mandibola incompleta risalente al medio Miocene europeo) e Indosiren (evoluto da quest'ultimo e vissuto nel tardo Miocene). Il Dioplotherium e la forma affine Bharatisiren sono invece gli iniziatori della sottofamiglia Rytiodontinae, che non ha portato a forme attuali ma ci ha offerto esemplari interessanti come lo Xenosiren (discendente miocenico diretto del Dioplotherium), il gigantesco Rytiodus (lungo sei metri ma con zanne corte per scavare in ambienti costieri) ed il suo derivato pliocenico Corystosiren (dal cranio particolare e massiccio).
La famiglia dei Manatidi (Trichechidae) è meno conosciuta allo stato fossile: un esemplare primitivo, Potamosiren, è vissuto nel Miocene inferiore in Sudamerica, un altro, il Ribodon risale invece al Pliocene mentre l'attuale genere Trichechus compare 1,8 milioni di anni fa nella transazione fra Pliocene e Pleistocene. Alcuni ricercatori, tuttavia, includono in questa famiglia anche il gruppo dei Miosirenia (riducendoli al rango di sottofamiglia), che con forme vissute nel Miocene come Sirenotherium (dalla classificazione tuttora controversa), Anomotherium e Miosiren funzionerebbero da anello di congiunzione tra gli attuali Trichechi ed i rappresentanti oligocenici dei Dugongidae quali Prototherium ed Halitherium.
I sirenii (Sirenia) sono un ordine di mammiferi acquatici erbivori, che vivono in ambienti marini costieri o in acque dolci della zona tropicale.
Sīrēnia (-orum, n.) sunt animalia mammifera herbivora aquae orariae.? Adaptationes aquaticas evolverunt: bracchia habent, qui in remulos mutaverunt, crura carent, pingues sunt, et crania quae multum mutata sunt et quorum dentitio permaxime deminuta est. Mamillas subalares habent.
Trichechidae a Dugongidis forma et cranii et caudae variant.
Sīrēnia (-orum, n.) sunt animalia mammifera herbivora aquae orariae.? Adaptationes aquaticas evolverunt: bracchia habent, qui in remulos mutaverunt, crura carent, pingues sunt, et crania quae multum mutata sunt et quorum dentitio permaxime deminuta est. Mamillas subalares habent.
Trichechidae a Dugongidis forma et cranii et caudae variant.
Sirenos (lot. Sirenia) – žinduolių būrys. Tai stambūs, lėtai judantys aptakaus kūno jūriniai žinduoliai, mintantys augalais. Priekinės galūnės virtusios plaukmenimis su pirštų puskanopių rudimentais. Užpakalinių galūnių nėra, yra tik dubens liekanų. Oda stora ir kieta, gausiau plaukų yra tik ant mėsingų lūpų. Galvos smegenys mažos. Išorinių ausų nėra. Skruostiniai dantys turi plokščią trinamąjį paviršių, o krūtinės srityje yra tik 1 spenių pora, tuo sirenos panašios į straublinius.
Virškinant augalinį maistą, išsiskiria didelis dujų kiekis, todėl sirenos yra labai plūdrios. Po vandeniu jos gali uždaryti šnerves ir sutraukti akių vokus. Iškildamos į paviršių įkvepia oro, bet po vandeniu gali išbūti iki 20 minučių. Sirenos nuplėšia augalus didele ir judria viršutine lūpa. Tada maistas sutrinamas tarp raginių plokštelių, esančių gomurio priekyje bei apatiniame žandikaulyje, ir galiausiai sumalamas tarp dantų. Gyvūnai dauginasi lėtai – kas dveji metai gimsta tik vienas jauniklis.
Praeityje sirenos buvo ypač medžiojamos dėl mėsos, odos ir taukų. Dabar jų daug susižaloja nuo žvejybos tinklų ir užterštų pakrančių. Pasaulyje iš viso priskaičiuojama apie 130 tūkst. sirenų – mažiau negu bet kokio kito žinduolio būrio. Būryje dvi šeimos ir 4 rūšys:
Sirēnas (Sirenia) ir zīdītāju viena no placentāļu (Eutheria) apakšklases kārtām. Sirēnu kārtā mūsdienās dzīvojošas ir tikai divas ģintis no divām dažādām dzimtām: jūrasgovis (Dugong) un lamantīni (Trichechus). Bieži sirēnas kopumā sauc par jūrasgovīm. Lamantīni no jūrasgovīm atšķiras ar galvaskausa un astes formu.
Lielākā daļa sirēnu ir aizvēsturiski dzīvnieki, un ziņas par tiem ir iegūtas no fosilijām. Sirēnu kārta radās pirms 50 miljoniem gadu eocēnā. Tomēr Stellera jūrasgovs (Hydrodamalis gigas), kas pieder jūrasgovju dzimtai (Dugongidae), izmira ne tik sen, 18. gadsimtā. Sirēnas ir ūdens dzīvnieki, tās dzīvo gan saldūdens tilpēs, piemēram, slapjos purvos, upēs, upju grīvās, pārplūdušās zemienēs, gan seklajās jūras piekrastēs.
Sirēnas ir labi piemērojušās dzīvei ūdenī. Priekškājas ir pārveidojušās par rokām, ar kurām sirēnas sevi stūrē zem ūdens. Aste līdzīga zivs astei, tikai novietota horizontālā plaknē un darbojas kā airis, ar to sirēnas sevi stumj uz priekšu. Bet pakaļkājas ir kļuvušas par rudimentāriem veidojumiem, kuru kauli peld nepievienoti mugurkaulam dziļi muskuļu slānī. Sirēnu ārējā forma ir vārpstveida, labi piemērota peldēšanai. Lai arī sirēnas izskatās resnas, tās ir ļoti muskuļotas. Galvaskausa forma ir piemērojusies tam, lai sirēnām būtu viegli pabāzt purnu laukā no ūdens un ieelpot gaisu. Skeleta uzbūve ir spēcīga, lai saturētu smago un biezo zemādas tauku slāni. Tām ir tikai daži zobi, tomēr lamantīniem zobi ataug no jauna, līdzko vecie ir izkrituši. Sirēnām ir 2 piena dziedzeri, kas atrodas pie priekškājām, tāpat kā zilonim. Sirēnu tuvākie radinieki ir zilonis un mazais klinšu damans.[1][2]
Sirēnu plaušas ir saplacinātas, toties stiepjas gar visu mugurkaulu.[3] Izmantojot garās plaušas, sirēnas spēj pacelties kā pludiņi vai nogrimt, ar gaisu plaušās tās regulē ķermeņa horizontālo stāvokli.[4] Pieaugusi sirēna ir apmēram 2,5—4 m gara un sver līdz 1500 kg. Salīdzinoši nesen izmirušās Stellera jūrasgovs garums bija apmēram 8 metri.[5] Jūrasgovis un lamantīni ir vienīgie jūras zīdītāji, kas ir zālēdāji, un barojas ar dažādām jūras zālēm un ūdensaugiem. Līdz ar to sirēnām ir vāja vielmaiņa, un tās ir ļoti jutīgas pret vēsu ūdeni. Ir novērots, ka reizēm sirēnas ēd mirušus dzīvniekus, piemēram, kaijas. Sirēnas nekad nepamet ūdeni. Arī mazuļi dzimst ūdenī.
Visas četru šobrīd dzīvojošo sirēnu sugu izdzīvošana ir apdraudēta. Sirēnas zaudē savu dzīves telpu gan pieaugot cilvēku saimnieciskajai darbībai, gan tūrisma attīstībai piekrastēs, gan ūdeņu piesārņojumam. Pēdējā Stellera jūrasgovs tika nomedīta 1786. gadā. Sirēnas ir atkarīgas no siltām un ar veģetāciju bagātām ūdenstilpēm.[6]
Sirēnas ieguvušas savu nosaukumu no sengrieķu mitoloģijas. Homēra "Odisejā" sirēnas bija radījumi, kas daļēji līdzinājās sievietēm, daļēji putniem. Ar saldajām mīlas dziesmām tās vilināja jūrniekus uz savu salu. Vēlākos gados daži autori sajauca sengrieķu sirēnas ar nārām, kas noveda pie tā ka lielos dzīvniekus, kas dzīvo ūdenī, zinātnieki nosauca par sirēnām. Pētījumu pirmsākumos eiropieši domāja, ka lamantīni un jūrasgovis ir nāras, jo šiem dzīvniekiem ir krūtis tāpat kā sievietēm, priekškājas atgādina rokas, un aste ir līdzīga zivīm. Kolumbs savā ceļojuma dienasgrāmatā 1493. gadā raksta, ka Karību jūrā viņš ir redzējis nāras, bet tās neesot bijušas tik skaistas, kā viņš ir iedomājies.[6]
† izmirusi dzīvnieku grupa
Sirēnas (Sirenia) ir zīdītāju viena no placentāļu (Eutheria) apakšklases kārtām. Sirēnu kārtā mūsdienās dzīvojošas ir tikai divas ģintis no divām dažādām dzimtām: jūrasgovis (Dugong) un lamantīni (Trichechus). Bieži sirēnas kopumā sauc par jūrasgovīm. Lamantīni no jūrasgovīm atšķiras ar galvaskausa un astes formu.
Lielākā daļa sirēnu ir aizvēsturiski dzīvnieki, un ziņas par tiem ir iegūtas no fosilijām. Sirēnu kārta radās pirms 50 miljoniem gadu eocēnā. Tomēr Stellera jūrasgovs (Hydrodamalis gigas), kas pieder jūrasgovju dzimtai (Dugongidae), izmira ne tik sen, 18. gadsimtā. Sirēnas ir ūdens dzīvnieki, tās dzīvo gan saldūdens tilpēs, piemēram, slapjos purvos, upēs, upju grīvās, pārplūdušās zemienēs, gan seklajās jūras piekrastēs.
Zeekoeien[2] (Sirenia) zijn een orde van plantenetende, waterbewonende zoogdieren. Het is een kleine groep met vier levende vertegenwoordigers en enige tientallen uitgestorven soorten. Zeekoeien zijn volledig op het waterleven aangepast en komen nooit aan land.
Zeekoeien zijn te herkennen aan hun gespleten bovenlip en behaarde, gerimpelde kop en de relatief kale huid.[3] Zeekoeien lijken uiterlijk op grote, plompe zeerobben, maar ze zijn hier niet aan verwant. Zeekoeien worden tot de Afrotheria gerekend en zijn daarbinnen het nauwste verwant aan de olifanten.[4] Naast de walvisachtigen en de zeeroofdieren zijn de zeekoeien de derde groep zeezoogdieren als het gaat om het aantal soorten.
Anders dan zeeroofdieren hebben ze geen geschikte ledematen om zich op het land voort te bewegen en in tegenstelling tot walvissen houden ze zich steeds in de buurt van de kust of zelfs in zoet water op. Zeekoeien zijn de enige zeezoogdieren die strikt plantenetend zijn.[5]
De orde van Sirenia omvat twee families met levende vertegenwoordigers. Dit zijn de doejongs (familie Dugongidae) en de lamantijnen (familie Trichechidae), die tezamen vier nog levende vertegenwoordigers tellen. Een vijfde soort, stellerzeekoe, is in 1768 door menselijk toedoen uitgestorven.
De groep werd voor het eerst wetenschappelijk beschreven door Johann Karl Wilhelm Illiger in 1811. Zeekoeien worden in andere talen ook wel aangeduid met 'sirenen', vanwege de gelijkenis met de figuren uit de Griekse mythologie. De wetenschappelijke naam Sirenia is hier van afgeleid. De naam sirenen wordt ook gebruikt voor een heel andere groep van dieren; een familie van salamanders (Sirenidae). Andere wetenschappelijke namen die voor de zeekoeien zijn gebruikt zijn Herbivorae Gray, 1821, Sirenoidea Van Beneden, 1855, Phycoceta Haeckel, 1866, Halobioidea Ameghino, 1889, Trichechiformes Hay, 1923 en Sireniformes Kinman, 1994.
De Nederlandstalige naam "zeekoeien" slaat op het vrij plompe uiterlijk en de gewoonte om planten op de bodem af te grazen. Deze naam is voor het eerst aangetroffen in Der Naturen Bloeme van Jacob van Maerlant (1287), in de vorm "zee coe".[6] Maerlant bedoelde waarschijnlijk de doejong. Ook namen als 'meerswijn'[7], 'Vacca marina' (letterlijk koe uit de zee)[8] en 'Porcus marinus' (letterlijk varken uit de zee)[9] werden in de Nederlandstalige literatuur gebruikt. De naam "zeekoe" is in de Nederlandse taal overigens ook gebruikt voor de walrus, het nijlpaard en de vis Heniochus varius. In het Afrikaans wordt het nijlpaard "seekoei" genoemd.
Volgens het Woordenboek der Nederlandsche Taal is de term mogelijk terug te voeren op de op die van een rund gelijkende kop en op de geluiden die zeekoeien maken. Ook in andere talen wordt vaak deze naam gebruikt, zoals in het Engelse 'sea-cows', het Noorse 'sjøkyr' en het Duitse 'Seekühe' (dat ook 'meerkoeien' kan betekenen).
De grootste groep met nog levende vertegenwoordigers (drie soorten) zijn de lamantijnen. Deze naam is afgeleid van de Franse naam lamatins. De lamantijnen worden ook wel manati's of manaties genoemd.[5] De andere groep, de doejongs, dankt zijn naam aan het Maleise woord 'duyung', dat zeemeermin betekent.[10]
De verspreidingsgebieden van de huidige zeekoeien overlappen niet en liggen deels op grote afstand van elkaar. Zo wordt de enige nog overlevende soort van de familie der doejongs (Dugongidae), de doejong (Dugong dugon), alleen aan de randen van de Indische Oceaan en in de Rode Zee gevonden.
De in de 18e eeuw door de mens uitgeroeide stellerzeekoe leefde in de noordelijke Grote Oceaan. De lamantijnen (Trichechidae) leven in de Golf van Mexico, de Caraïbische Zee en voor de kust van Zuid-Amerika (Caribische lamantijn, Trichechus manatus), in het Amazonebekken van Zuid-Amerika (amazonelamantijn, Trichechus inunguis) en langs de kust en in de rivieren van West-Afrika, van Senegal tot Angola (West-Afrikaanse lamantijn, Trichechus senegalensis).
Ook veel uitgestorven soorten zijn slechts bekend van bepaalde locaties. Een uitzondering vormt Metaxytherium uit het Mioceen; de leden van dit geslacht kwamen rond de tropen wereldwijd voor. Van de soort Metaxytherium medium zijn zelfs in Nederland fossielen gevonden, terwijl Nederland relatief noordelijk gelegen is.[11]
Alle moderne soorten leven in warme, ondiepe wateren waar hun favoriete voedselplanten groeien. De stellerzeekoe was hierop een uitzondering en kwam in kouder water voor, dicht bij de Noordpool. Vrijwel alle soorten leven in kustwateren in de zee en in riviermondingen. Zeekoeien komen zowel in zout, brak als zoet water voor. De Amazonelamantijn leeft uitsluitend in zoet water, maar de andere lamantijnen komen voornamelijk in zout water voor. De doejong is zelfs uitsluitend in zee te vinden. De huidige zeekoeien leven, net als de meeste van hun fossiele verwanten, zonder uitzondering in warme, subtropische tot tropische wateren. Van verschillende soorten is bekend dat ze leven in rivieren waar energiecentrales zijn gebouwd. De watertemperatuur is hier hoger door het lozen van koelwater.[4]
Zeekoeien zijn relatief plompe dieren met een dik en torpedo-achtig lichaam. De verschillende soorten bereiken een lichaamslengte van 2,5 tot 4 meter en het gewicht varieert van 250 tot bijna 1600 kg.[5] De stellerzeekoe, die in de 18e eeuw is uitgeroeid, werd zelfs tot acht meter lang en bereikte een gewicht van meer dan zes ton.[12]
De lichaamskleur is grijs tot bruin of groenachtig. Vaak komt dit door aangroei van algen. Mannetjes zijn moeilijk van de vrouwtjes te onderscheiden. Bij een mannetje zit de geslachtsopening dicht bij de navel, bij een vrouwtje is de cloaca dicht bij de anus gepositioneerd.
Vergeleken met de romp is de kop verhoudingsgewijs groot. De afgeronde kop is niet afgesnoerd van het lichaam door een nek. De kop is duidelijk naar onderen gebogen, met name bij de doejongachtigen. De snuit is relatief lang en stomp. De neusgaten, die aan de bovenkant van de snuit zijn gepositioneerd, zijn bij de doejongs in vergelijking met de lamantijnen verder naar achteren geplaatst. De neusgaten staan hoog op de kop en kunnen worden afgesloten met klepjes, wanneer het dier zich onder water bevindt. Waarschijnlijk hebben zeekoeien een slecht ontwikkeld reukvermogen.
Wat opvalt aan de kop is de verticaal gespleten bovenlip, die net als de rest van de snuit voorzien is van talrijke dikke tastharen. De twee lipdelen worden gebruikt om planten vast te grijpen bij het eten.
Het zichtveld van de ogen overlapt, waardoor de dieren diepte kunnen zien. De ogen zijn relatief klein en hebben geen oogleden. Wel is een knipvlies aanwezig, dat vaak wordt gebruikt om de ogen schoon te houden. Oorschelpen ontbreken en ook de gehooropening is nauwelijks te zien.[2] Zeekoeien kunnen ultrasone geluiden waarnemen en deze zelf ook produceren. Ook voor de mens hoorbare geluiden kunnen worden gemaakt.[5] Het gehoor van een zeekoe heeft een bereik van 0,6 tot 46 kilohertz, maar ze zijn het gevoeligst voor geluid met een frequentie van 6 tot 20 kilohertz.[4]
De huid is zeer dik en het oppervlak is vaak glad tot enigszins gerimpeld. Bij de nog levende zeekoeien, die in tropische wateren te vinden zijn, is de opperhuid relatief dun, maar de stellerzeekoe had als aanpassing aan het koude poolwater een veel dikkere opperhuid (tot 7,5 cm). Zeekoeien schuren hun huid regelmatig tegen de rotsen. Onder de opperhuid is een dikke laag vet aanwezig, ook wel blubber genoemd. Deze speklaag komt ook voor bij andere in zee levende zoogdieren en dient als bescherming tegen lagere temperaturen van het water en ook als voedselbuffer.[5]
De vacht is beperkt tot enkele borstels bij de mondopening en afzonderlijke haren op de romp, maar embryo's hebben nog een volledig haarkleed en ook bij pasgeboren jongen zijn duidelijk meer haren aanwezig dan bij volwassen dieren. De haren hebben een functie als tastzintuig; zeekoeien tasten hiermee de omgeving af.
De basale vormen van zeekoeien uit het Eoceen hadden nog duidelijke achterpoten en leken op viervoeters. De voorpoten zijn sindsdien in vinachtige structuren veranderd, maar kunnen nog wel worden gebruikt als handen om voorwerpen vast te houden, bijvoorbeeld om planten te plukken en het voedsel naar de mond te brengen. De jongen worden door de moeder gezoogd door ze met de voorpoten tegen de borst te drukken. De voorpoten hebben inwendig vijf duidelijk ontwikkelde vingers, slechts twee soorten hebben nog kleine nagels aan de voorpoten. De achterpoten zijn volledig gedegenereerd en zijn uitwendig niet meer te zien, al zijn in het skelet wel sporen van de gedegenereerde poten te vinden.
De voorpoten van de stellerzeekoe hadden een duidelijk kromming, dit is waarschijnlijk een aanpassing op het vergaren van voedsel. De stellerzeekoe gebruikte de poten voornamelijk om het lichaam over de bodem van de zee te verplaatsen.[13]
De staart is, net als bij walvissen, tot een dorsolaterale (horizontale geplaatste) 'vin' omgevormd. Een huidspier, de dorsale musculus penniculus carnosus, is de belangrijkste slagspier van de staart geworden. De vorm van de staart is het duidelijkst zichtbare onderscheidingskenmerk tussen de twee nog levende families: doejongs hebben een driehoekige, enigszins gevorkte staart, de lamantijnen hebben een duidelijk afgeronde, lepelvormige staart.
Net als bij walvissen kwam het bij zeekoeien tot een sterke toename van de dikte en dichtheid van de botten, doordat de kanalen van Havers en de holtes in het beenmerg gereduceerd werden. Het skelet werd meer gebruikt als ballast om gemakkelijker onder water te kunnen blijven. Het skelet, en daarmee het gehele dier, werd daardoor zwaarder. De botten zijn echter minder flexibel en breken gemakkelijker.
De schedel bezit een sterk verlengde, door het os praemaxillare gevormde snuit (rostrum), die bij de doejong daarnaast nog naar beneden is gebogen. De jukbogen zijn zeer breed en liggen hoog op de schedel. De kauwspieren zijn massief en de wangkauwspier is groot. De neusopeningen liggen ver naar achteren op de bovenkant van de schedel. Het achterste gedeelte van de schedel, het neurocranium, dat onder andere de hersenen bevat, is naar verhouding klein. Zeekoeien hebben nooit een sagittale kam, in tegenstelling tot verwante zoogdieren.[14]
Het gebit is bij de twee families verschillend gevormd. Bij de lamantijnen vallen de snijtanden op jonge leeftijd uit, bij de doejong ontwikkelt de eerste snijtand zich bij de mannetjes tot een korte slagtand, maar breekt bij de vrouwtjes niet door de kaak heen. De hoektanden ontbreken volledig bij alle nog levende soorten. De tandwisseling verloopt, net als bij olifanten, horizontaal, maar dit kenmerk heeft zich in beide groepen onafhankelijk ontwikkeld. Hierbij komen de valse kiezen en kiezen na elkaar uit de kaak, als de voorste kies verloren gaat wordt deze vervangen door het exemplaar erachter. Bij de oudste fossiele vertegenwoordigers van de orde is het gebit nog volledig aanwezig, zodat slechts een normale tandwisseling mogelijk was. Het voorste gedeelte van het verhemelte is bedekt met verharde platen, die de kauwplaten worden genoemd en helpen om het voedsel te vermalen. Ook de tong is verhoornd. Van de stellerzeekoe is bekend dat de volwassen dieren helemaal geen tanden bezaten, maar alleen verhoornde platen in de bek had om het voedsel te vermalen.[4]
Het aantal wervels verschilt per soort. De lamantijnen zijn naast de hoffmannluiaard de enige zoogdieren die slechts zes halswervels hebben, maar de doejong en de stellerzeekoe hebben er zoals gebruikelijk zeven. Daarop volgen zeventien (lamantijnen en stellerzeekoe) of negentien (doejong) borstwervels en twee (lamantijnen), drie (stellerzeekoe) of vier tot vijf (doejong) lendenwervels. De rudimenten van het bekken zijn slechts door een ligament met de ruggengraat verbonden, zodat het heiligbeen uit slechts een enkele wervel bestaat. Lamantijnen hebben 22 tot 24 staartwervels, doejongs 28 tot 29.
Het bekken is gereduceerd tot een stuk van het zitbeen, dat in spierweefsel is ingebed. De achterpoten ontbreken volledig, de voorpoten zijn omgevormd tot peddelachtige vinnen. Het sleutelbeen is gereduceerd bij fossiele soorten en ontbreekt geheel bij alle moderne soorten. Het schouderblad is driehoekig bij de lamantijnen en sikkelvormig bij de doejong. De hand bestaat uit vijf benen vingerstralen, die ingebed zijn in het spierweefsel; in tegenstelling tot bij de walvissen zijn alle gewrichten beweeglijk.
Het brein behoort met een gewicht van ongeveer 250 tot 350 gram tot de kleinste in verhouding tot de lichaamsgrootte in vergelijking met andere zoogdieren. De hersenen van zeekoeien zijn ongeveer zo groot als een softbal-bal. Daarnaast is de hersenschors veel minder geplooid dan bij vergelijkbare zoogdieren zoals koeien; het oppervlak is vrijwel glad. Dit verklaart waarschijnlijk het relatief eenvoudige gedrag en het vrij slechte zicht en gehoor van de dieren.[15]
De longen nemen bij de zeekoeien, net als bij de meeste andere zoogdieren, alle ruimte boven het middenrif in. Dat is echter sterk horizontaal uitgestrekt en reikt tot kort voor de rudimenten van het bekken, waardoor de longen aan de rugzijde liggen. Daardoor wordt de opwaartse druk die de met lucht gevulde longen veroorzaken over het dier verdeeld, wat het mogelijk maakt om stabiel in het water te liggen en te zwemmen. Het hart ligt in de buurt van de kop tussen de longen en bezit een diepe groeve aan de voorkant, tussen de twee kamers. Daardoor heeft het hart twee punten, een synapomorfie die uitsluitend met de slurfdieren wordt gedeeld.
Het maag-darmstelsel bestaat uit een eenkamerige maag met aansluitend de twaalfvingerige darm, die een grote bocht, de ampulla duodeni, bevat. Daarop volgt de eigenlijke darm, die vele malen langer is dan de lichaamslengte. De darm van een lamantijn is ongeveer 45 meter lang.[5] De maag en de bocht in de twaalfvingerige darm dienen vooral voor de opslag van opgenomen en gekauwde voeding; dit is vergelijkbaar met de magen van herkauwers. De eigenlijke vertering vindt in de darm plaats; met behulp van bacteriën wordt de cellulose afgebroken.
De eierstokken bevinden zich dicht bij de buikwand. De baarmoeder is tweehoornig; de beide helften worden door een scheidingswand, ook wel het septum genoemd, gescheiden. Ook de testikels liggen in de buikholte; de penis ligt onder de buikhuid in een eigen plooi. De spieren van de penis zitten vast aan het rudiment van het zitbeen.
Zowel over de leefwijze als over het sociale gedrag van zeekoeien is nog niet alles bekend. Ze leven alleen of soms in kleine familiegroepen; af en toe worden ook grotere groepen van honderden dieren gevormd. Er bestaan nauwelijks sociale relaties, op de moeder-kindrelatie na, die ongeveer twee jaar duurt. Zeekoeien kunnen zowel overdag als 's nachts actief zijn.
Zeekoeien bewegen zich altijd drijvend of zwemmend voort, de dieren komen regelmatig aan de oppervlakte om adem te halen. Ze kunnen tot maximaal tien meter diep duiken. Gemiddeld wordt iedere twee tot vier minuten aan de oppervlakte ademgehaald. Dit kan oplopen tot maximaal 18 minuten.[4]
Onder water zijn de dieren voornamelijk bezig met grazen. Ze gebruiken dan de voorpoten om als het ware over te bodem te lopen. Tijdens het zwemmen bereiken de dieren een snelheid van ongeveer drie tot tien kilometer per uur. Als een zeekoe snel wegzwemt om te vluchten wordt een snelheid van maximaal 25 kilometer per uur gehaald. De voorpoten worden dan tegen de borst gedrukt om het lichaam gestroomlijnder te maken.
De verschillende soorten staan bekend als zeer langzaam. Dit wordt veroorzaakt door hun weinig voedzame dieet waaruit ze weinig energie kunnen halen. Hierdoor worden ze als erg vredelievend gezien. Zeekoeien vallen mensen en andere dieren niet aan, zelfs niet als ze bedreigd of mishandeld worden.
Zeekoeien leven uitsluitend in warmere wateren met een voorkeur voor een temperatuur tussen de 25 en 30 graden Celsius. Ze kunnen slecht tegen een te lage watertemperatuur. De minimale watertemperatuur dient 18 graden te zijn, als het kouder wordt vertrekken de zeekoeien naar warmere wateren. In koudere wateren zijn zeekoeien vatbaar voor ziektes. Van de Caribische lamantijn is bekend dat te lage watertemperaturen een van de belangrijkste doodsoorzaken is.[4] Zeekoeien kunnen hun lichaamstemperatuur enigszins regelen door bloed naar hun ledematen te sturen waardoor ze afkoelen.
Alle soorten leiden een nomadisch bestaan, zeekoeien blijven als de omstandigheden gunstig zijn op dezelfde plaats. Als het water kouder wordt trekken ze verder en kunnen dan enkele tientallen kilometers per dag afleggen. Bij slecht weer wordt dieper water opgezocht. Aangezien zeekoeien van planten leven, die alleen voorkomen in ondiepe wateren waar zonlicht kan doordringen, leven ze meestal op een diepte van een tot drie meter.
De communicatie verloopt via geluid en drukveranderingen. Tussen moeder en kind komt het tot zogenaamde moeder-kindduetten, zodat de dieren elkaar kunnen lokaliseren. Het kalf en de moeder houden elkaar op de hoogte van hun aanwezigheid en positie door piepende en grommende geluiden. Waarschijnlijk herkennen de dieren elkaar individueel. Zeekoeien maken ook geluiden als ze bang zijn of pijn hebben en tijdens de paring.
Zeekoeien leven van plantaardig materiaal en zijn de enige herbivore zoogdieren die in zee leven.[14] Het voedsel bestaat uit zeegras, algen en andere waterplanten zoals waterhyacinten en planten op graseilanden, drijvende vruchten en bladeren van overhangende takken. In totaal zijn 60 soorten planten bekend die als voedsel dienen. Omdat het voedsel weinig voedingstoffen bevat moeten zeekoeien dagelijks ongeveer 8 tot 15% van het lichaamsgewicht aan planten eten.[5]
Lamantijnen hebben dagelijks zo'n 90 kilo aan voedsel nodig en zijn dagelijks gemiddeld zes tot acht uur lang met eten bezig. Er wordt zowel overdag als 's nachts op geringe diepte gegeten. De amazonelamantijn leeft in gebieden waar soms weinig voedsel te vinden is. Deze soort moet daarom regelmatig vasten en kan meer dan een half jaar zonder voedsel.[4] Van de amazonelamantijn is bekend dat ook vaatplanten en vruchten van palmen worden gegeten. De West-Afrikaanse lamantijn eet naast grassen ook bladeren en vruchten van mangroven.[5]
De doejong eet voornamelijk zeegrassen die op een diepte tot vijf meter op de bodem van de zee groeien. Vooral de wortels van de plant zijn geliefd en worden opgegraven. Het is hierdoor gemakkelijk vast te stellen of doejongs een bepaald gebied hebben bezocht, omdat het onderwaterlandschap volledig is omgeploegd.
Uitgestorven soorten waren gespecialiseerd in het eten van bepaalde planten of delen daarvan. Dusierion bijvoorbeeld had twee uitstekende slagtanden die gebruikt werden om plantenwortels om te woelen en op te eten. De uitgestorven stellerzeekoe at voornamelijk zeewier in kelpwouden.
Het is onduidelijk in welke mate ze ook dierlijk voedsel tot zich nemen. Door het eten van planten in een dierenrijke omgeving eten ze ook onbedoeld kleine ongewervelden op, zoals slakken of kleine kreeftachtigen, die de zeekoeien van eiwit voorzien. Er zijn waarnemingen van zeekoeien die in gevangenschap enthousiast vissen eten. Bij Jamaica zijn Caribische lamantijnen gezien die vissen uit netten haalden en opaten. De uitgestorven Miosiren at mogelijk weekdieren.
Behalve de mens hebben zeekoeien slechts weinig natuurlijke vijanden. Op zee vallen grotere haaien en de orka weleens zeekoeien aan. In rivieren zijn krokodillen en in Zuid-Amerika de jaguar de belangrijkste predatoren. Vooral de jongen zijn kwetsbaar voor vijanden. Meestal zal de moeder samen met het jong wegvluchten, maar de moeder kan als het jong in gevaar is ook een kopstoot uitdelen. Van de stellerzeekoe is beschreven dat ook de mannetjes het kalf verdedigden en zelfs boten aanvielen als het jong werd bedreigd.[4]
Zeekoeien hebben een seizoensgebonden paartijd noch een specifiek paargedrag. Ze kunnen zich het gehele jaar door voortplanten. De vrouwtjes worden echter niet ieder jaar zwanger, maar produceren eens in de 2,5 tot zeven jaar een jong. De jongen blijven soms jarenlang bij de moeder en als er voedselschaarste is zal het vrouwtje niet paren. Als het jong verloren gaat wordt een vrouwtje sneller zwanger.
Het vrouwtje heeft meerdere keren per jaar een eisprong. Een vruchtbaar vrouwtje wordt vaak door een groep mannetjes gevolgd, waarbij ze probeert aan de mannetjes te ontsnappen door weg te zwemmen. Vermoedelijk dient dit om de sterkste mannetjes te selecteren als partner. Zeekoeien zijn polygaam en blijven niet bij elkaar, al zijn hierop wel uitzonderingen. Van een populatie doejongs uit Shark Bay, Australië is bekend dat mannetjes een eigen territorium hebben dat ze fel verdedigen. Ze gaan niet achter de vrouwtjes aan, maar wachten tot deze zich aandoen. Ook de stellerzeekoe was waarschijnlijk een uitzondering, deze soort leefde in strikte familiegroepen. Er is zelfs waargenomen dat een dier enkele dagen bij het karkas van de dode partner bleef.[4]
Het vrouwtje paart in het water met meerdere mannetjes, waarbij meestal geen strijd optreedt tussen rivalen. Mannetjes van doejongs zijn wel agressief tegen elkaar, wat is af te leiden aan de vele littekens die ze dragen als gevolg van gevechten met soortgenoten. Voorafgaand aan de paring pakken ze elkaar vast met de voorpoten als een soort voorspel. Tijdens de paring zwemmen de dieren met hun buiken tegen elkaar.
De zygote bedt zich midden in de baarmoeder in. De voeding van het embryo en later van de foetus geschiedt via een placenta zonaria (gordelplacenta). In minder dan twee procent van alle zwangerschappen wordt een tweeling geboren.[4] Het jong van een zeekoe wordt kalf genoemd.
Het kalf wordt na een draagtijd van 12 tot 14 maanden in het water geboren. Het heeft nog hulp nodig om naar de oppervlakte te geraken voor de eerste ademhaling, maar kan al direct zwemmen. Het kalf weegt dan 10 tot 30 kg. Tijdens de volgende 18 maanden wordt het jong gezoogd, waarna het nog enkele maanden bij de moeder blijft. Soms kan een jong tot vier jaar gezoogd worden, dit is de reden dat de vrouwtjes een interval van enkele jaren hebben tussen de opeenvolgende zwangerschappen. Na drie tot tien jaar wordt het dier geslachtsrijp. Lamantijnen worden tot ongeveer veertig jaar oud, doejongs kunnen een leeftijd van zestig jaar bereiken.
De oudste fossiele zeekoeien stammen uit het vroege Eoceen, zo'n 50 miljoen jaar geleden. Deze oervormen hadden nog volledig ontwikkelde voor- en achterpoten. Prosiren bijvoorbeeld had een otterachtige bouw en Pezosiren had een nijlpaard-achtig lichaam. Zeekoeien waren oorspronkelijk viervoetige, hoeven dragende landbewoners die van planten langs de waterkant aten en hebben zich in de loop der tijd aangepast op het eten van planten die onderwater groeien. De oudst bekende zeekoeien aten waarschijnlijk de voedselrijke rizomen van planten.
De doejongachtigen zijn al bekend uit het vroege Eoceen, de lamantijnen ontstonden later en zijn bekend sinds het Mioceen, ongeveer 15 miljoen jaar geleden.[14] De oudste vondsten omvatten een wervel van een doejongachtige uit India, ribben van een ongeïdentificeerde zeekoe uit Hongarije en grotere vondsten uit Jamaica, die tot de uitgestorven familie Prorastomidae worden gerekend. De Prorastomidae waren viervoetige planteneters die zich nog goed op het land konden redden, maar waarschijnlijk al hoofdzakelijk in het water leefden.
Uit het latere Eoceen is ook het geslacht Protosiren bekend, dat wijdverspreid was over Europa, Egypte, Zuid-Azië en oostelijk Noord-Amerika en samen met twee nog onbeschreven geslachten uit het Eoceen van Florida de Protosirenidae vormt, de tweede uitgestorven familie van de zeekoeien. Deze dieren hadden gereduceerde, maar waarschijnlijk nog functionele achterpoten. Vanaf het Eoceen ontwikkelden de Dugongidae, die nog slechts rudimentaire achterpoten hebben, een grote diversiteit; van deze familie zijn tientallen fossiele soorten bekend. De andere nog levende familie, de Trichechidae, komt mogelijk voor het eerst voor in het Laat-Oligoceen van Europa, maar de oudste vondsten die met zekerheid tot die familie zijn te rekenen komen uit het Midden-Mioceen van Zuid-Amerika; deze familie heeft zich mogelijk uit de Dugongidae ontwikkeld.
Uit het Mioceen en Plioceen zijn vele fossiele zeekoeien uit allerlei gebieden bekend, maar na het Plioceen verdween het grootste deel van deze diversiteit, vermoedelijk door de klimaatveranderingen van het Pleistoceen.
Zeekoeien zijn niet sterk bedreigd, maar ze komen minder algemeen voor dan enkele tientallen jaren geleden. De internationale natuurbeschermingsorganisatie IUCN beschouwt alle vier nog bestaande soorten als kwetsbaar (VU).
Zeekoeien worden bejaagd om hun vlees, hun huid en de olie die uit het vet wordt gewonnen. Dit is al gedocumenteerd bij de indianen van de kust van Noord- en Midden-Amerika. Ze gebruiken het vlees als voedsel en de huid en andere delen van het lichaam voor andere doeleinden. Het vlees van de zeekoeien staat bekend als zeer smaakvol. Ook het vlees van de stellerzeekoe werd als kwalitatief uitstekend beschouwd.[2]
William Dampier beschreef in 1681 de Caribische lamantijn uit de Golf van Mexico en de rivieren van Panama. Hij behandelde ook de jacht op het dier door de Miskito en het gebruik van het vlees als voedsel en van de huid voor roeiriemen en zwepen. Er is echter nergens overmatige jacht bekend; de jacht gebeurde naargelang de behoefte. Ook de doejong wordt bejaagd en in delen van haar verspreidingsgebied, bijvoorbeeld bij de Filipijnen, is dit dier uitgeroeid.
Van de vijf soorten die recentelijk bekend zijn, is er één uitgestorven door toedoen van de mens. De stellerzeekoe werd in 1741 ontdekt en zowel het vet (blubber) als het vlees van het dier werd beschreven als erg smakelijk. Het leidde ertoe dat de stellerzeekoe op grote schaal intensief bejaagd werd. De laatste dieren verdwenen in 1768, slechts 27 jaar na hun ontdekking door Georg Wilhelm Steller.
De grootste bedreiging wordt tegenwoordig niet meer gevormd door de jacht, maar, vooral voor de Caribische lamantijn, door sportboten, die de dieren met hun schroeven zware verwondingen kunnen toebrengen. Zeekoeien drijven vaak aan het oppervlak en kunnen de geluiden die door boten worden voortgebracht niet goed horen. Ook de richting waaruit het geluid komt kan niet worden bepaald.[15] Vooral voor de kust van de Verenigde Staten in de Golf van Mexico zijn hierom beschermde gebieden ingesteld, waar motorboten niet zijn toegestaan. Een verdere bedreiging is de verstoring van hun leefgebied door mensen; zeekoeien hebben om hun energiebehoefte te bevredigen behoefte aan een immense hoeveelheid waterplanten en ook aan een goede waterkwaliteit, die echter steeds meer afneemt. Vooral de rivieren in Zuid-Amerika en Afrika worden steeds troebeler en bevatten allerlei gifstoffen, zodat geschikte plantenrijke leefgebieden zeldzaam worden.
Mensen zijn al lange tijd gefascineerd door zeekoeien, hoewel ze niet op mensen lijken.[5] Zeekoeien werden en worden regelmatig in verband gebracht met zeemeerminnen of met de sirenen uit de Griekse mythologie, maar aangezien er geen zeekoeien in de Middellandse Zee en daarmee in de omgeving van de Grieken voorkomen, is een samenhang tussen sirenen en zeekoeien uitgesloten. Overigens zijn er reeds uit de tijd van de Babyloniërs beschrijvingen van vismensen bekend, waaronder de god Oannes en de godinnen Atargatis en Derketo, die ook bij de Grieken in de vorm van de Nereïden en Tritonen voorkomen.
In het Afrikaanse land Mali vertelt een een verhaal over een jong meisje dat naakt in een rivier baadde. Toen een man naderde, sprong ze in het water en bedekte haar blootheid met een groot blad. Het meisje veranderde hierop in een zeekoe, en het blad in een staart. Zeekoeien werden door de inwoners van Mali gezien als monsters.[5] Indianen in Zuid-Amerika zagen de zeekoe als de vervloekte dochter van een tapir. De dieren hadden hierdoor een status die vergelijkbaar was met een mens.
Christoffel Columbus, die in de Golf van Mexico op Caribische lamantijnen stootte en ze als zeemeerminnen beschreef, was de eerste die een verband legde tussen zeekoeien en de mythologische zeewezens. Men vermoedt dat deze associatie vooral terug te voeren is op de mammae van de vrouwtjes, die ongeveer op de plaats van menselijke vrouwenborsten geplaatst zijn, en op het gezicht, dat uit de verte menselijk lijkt doordat de ogen aan de voorkant van de kop zitten. Van een afstand kan men zeekoeien inderdaad voor badende mensen houden, maar het gezang van de sirenen past niet bij zeekoeien. Columbus vermeldde in 1493 in zijn logboek dat de sirenen van de Caraïbische Zee minder mooi waren dan bij Horatius.
Jules Verne gebruikte de beschrijving van de zeekoe als zeemeermin in zijn werk 20.000 mijlen onder zee, waarin de hoofdpersonen op een reusachtige vrouwelijke doejong stuiten en haar als zeemeermin identificeren. In de roman wordt de doejong geharpoeneerd, maar trekt de boot achter zich aan, valt hem aan en beschadigt hem. Ook in Het geheimzinnige eiland wordt de doejong als een agressief en gevaarlijk dier beschreven, dat een hond aanvalt, maar daarna zelf door kapitein Nemo wordt gedood.
In de roman Goena-goena (1889) van Paul Adriaan Daum worden de tranen van een stervende doejong gebruikt als krachtig middel voor zwarte magie. Aan de zuidkust van Java wordt een doejong met kalf gevangen in een net en op het strand gesleept. De hoofden worden ingeslagen en de stervenstranen worden met een schoteltje opgevangen.[16]
Vooral de stellerzeekoe verschijnt vaak in boeken en verhalen, bijvoorbeeld bij Rudyard Kipling. Ook in de kunst is de uitroeiing van dit dier als motief gebruikt. In de 19e eeuw maakte Johann Andreas Fleischmann hierover een serie etsen.
Tubulidentata (Buistandigen)
Macroscelidea (Springspitsmuizen)
Chrysochloridae (Goudmollen)
Potamogalidae (Otterspitsmuizen)
Tenrecidae (Tenreks)
Zeekoeien lijken uiterlijk op in zee levende roofdieren zoals de zeehonden, maar zijn hier niet direct aan verwant. Tot in de negentiende eeuw werden zeekoeien zelfs als een exotische vorm van de walrus beschouwd. In het verleden hebben biologen de walrus aan het geslacht van de lamantijnen toegekend, maar dit is achterhaald.[17] De gelijkenis met zeeroofdieren berust geheel op convergente evolutie; door eenzelfde levenswijze krijgen niet-verwante groepen een gelijkende lichaamsvorm.
Zeekoeien behoren tot de superorde Afrotheria. Dit is een grote groep van plantenetende zoogdieren die in Afrika is ontstaan. De naam betekent vrij vertaald 'zoogdieren uit Afrika'. Naast olifanten zijn zeekoeien de enige groep waarvan de vertegenwoordigers zich buiten Afrika hebben weten te verspreiden.[11]
Tot de Afrotheria behoren verschillende groepen van dieren die uiterlijk sterk kunnen verschillen. Deze orden zijn naast de zeekoeien de springspitsmuizen, de aardvarkens, de tenreks en goudmollen, de olifanten en de klipdassen.
Zeekoeien zijn het nauwst verwant aan de slurfdieren, die een groot aantal kenmerken met hen delen, waaronder het ontbreken van zweetklieren, wat suggereert dat hun gemeenschappelijke voorouder semiaquatisch was. Het taxon dat de zeekoeien, de slurfdieren en de fossiele Desmostylia omvat, wordt Tethytheria genoemd, omdat deze groep zich aan de randen van de Tethyszee heeft ontwikkeld. Onder de nog levende zoogdieren zijn de klipdassen naar alle waarschijnlijkheid de nauwste verwanten van de Tethytheria, maar ook de uitgestorven Embrithopoda zijn verwant.
In hun standaardwerk Classification of Mammals plaatsen Malcolm McKenna en Susan Bell alle genoemde groepen in één orde, Uranotheria, waarbinnen de Tethytheria een onderorde en de zeekoeien een infraorde vormen, maar deze indeling is in latere classificaties niet overgenomen. Voor McKenna en Bells Uranotheria wordt tegenwoordig meestal de oudere naam Paenungulata gebruikt, die oorspronkelijk voor een groter taxon was voorgesteld. Volgens genetisch onderzoek zijn de Paenungulata deel van de Afrotheria, een van de vier hoofdgroepen binnen de placentadieren. Op basis van morfologische gegevens werden ze in de hoefdieren (Ungulata) geplaatst.
Zeekoeien worden verdeeld in vier groepen, die families worden genoemd. Twee van deze families zijn al uitgestorven in het Eoceen; de Prorastomidae en de Protosirenidae. In onderstaande lijst worden alle bekende groepen zoals families, onderfamilies en geslachten weergegeven. Deze indeling is gebaseerd op de voorgestelde indeling door McKenna en Bell, 1997 en Self-Sullivan (ongedateerd), met aanvullingen van Bajpai et al. (2006). McKenna en Bell plaatsen ook de geslachten Florentinoameghinia, Lophiodolodus uit respectievelijk het Vroeg-Eoceen en het Vroeg-Oligoceen van Zuid-Amerika binnen de zeekoeien, maar die worden nu als Mammalia incertae sedis gezien.
In onderstaande tabel worden de verspreidingsgebieden en de belangrijkste kenmerken van de vier nog levende soorten kort samengevat. Voor de volledigheid is de relatief recent (1768) uitgestorven stellerzeekoe ook opgenomen.
Overzicht van de moderne soorten zeekoeien Afbeelding Naam Verspreidingsgebied Kenmerken Beschermingsstatus
Doejong
Amazonelamantijn 
Caribische lamantijn 
West-Afrikaanse lamantijn 
Stellerzeekoe
Scripps Institution of Oceanography, UC San DiegoReferenties
Bronnen
Dit artikel is op 8 december 2007 in deze versie opgenomen in de etalage. 
Cloacadieren · Opossums · Paucituberculata · Microbiotheria · Roofbuideldieren · Buideldassen · Buidelmollen · Klimbuideldieren · Tenreks en goudmollen · Springspitsmuizen · Buistandigen · Klipdasachtigen · Slurfdieren · Zeekoeien · Luiaards en miereneters · Gordeldierachtigen · Insecteneters · Vleermuizen · Schubdierachtigen · Roofdieren · Onevenhoevigen · Evenhoevigen · Walvissen · Knaagdieren · Haasachtigen · Huidvliegers · Toepaja's · Primaten
Portaal Zoogdieren · Indeling van de zoogdieren · Overzicht Nederlandse namen van zoogdieren
Zeekoeien (Sirenia) zijn een orde van plantenetende, waterbewonende zoogdieren. Het is een kleine groep met vier levende vertegenwoordigers en enige tientallen uitgestorven soorten. Zeekoeien zijn volledig op het waterleven aangepast en komen nooit aan land.
Zeekoeien zijn te herkennen aan hun gespleten bovenlip en behaarde, gerimpelde kop en de relatief kale huid. Zeekoeien lijken uiterlijk op grote, plompe zeerobben, maar ze zijn hier niet aan verwant. Zeekoeien worden tot de Afrotheria gerekend en zijn daarbinnen het nauwste verwant aan de olifanten. Naast de walvisachtigen en de zeeroofdieren zijn de zeekoeien de derde groep zeezoogdieren als het gaat om het aantal soorten.
Anders dan zeeroofdieren hebben ze geen geschikte ledematen om zich op het land voort te bewegen en in tegenstelling tot walvissen houden ze zich steeds in de buurt van de kust of zelfs in zoet water op. Zeekoeien zijn de enige zeezoogdieren die strikt plantenetend zijn.
De orde van Sirenia omvat twee families met levende vertegenwoordigers. Dit zijn de doejongs (familie Dugongidae) en de lamantijnen (familie Trichechidae), die tezamen vier nog levende vertegenwoordigers tellen. Een vijfde soort, stellerzeekoe, is in 1768 door menselijk toedoen uitgestorven.
Sjøkyr er havpattedyr av ordenen Sirenia. Dei planteetande dyra held til i kyststrok rundt Atlanterhavet.
Ein deler sjøkyrne inn i to familiar, manatar og dugongar. Den største skilnaden mellom dei to familiane er skalleforma, som er meir avrunda hos manatane, og halen, som deler seg i to hos dugongane, men ikkje manatane. Manatane er òg noko meir enn straumlinjeforma enn dei runde dugongane.
Sjøkyrne har tilpassa seg livet i havet. Lemmane deira har utvikla seg til årer dei kan padla seg rundt med, men armane kan òg brukast til å «gå» langs botnen og til å bevega mat mot munnen deira. Dyra har få tenner og mykje kroppsfeitt, og brystvortene sit under armane deira. Dei er gråfarga, og kan gjerne sjå ut som store steinar når dei ligg på botnen av hav eller vatn.
Dei finst i både salt- og ferskvatn. Ein trur at manatane av og til må ha tilgang på ferskvatn, men at dugongane kan skilja ut salt i nyrene slik at dei klarar seg med berre saltvatn.
Dyra held til under vatn det meste av tida, der dei et eller kviler. Dei må likevel opp til overflata og pusta om lag kvart femtande minutt. Sjøkyrne flyt då rett opp til overflata, dreg pusten, og søkk ned igjen. Tunge bein utan beinmarg, som kan gjera dei lettare, gjer at dei kan halda seg på botnen utan plagsam oppdrift.
Ein trur at sjøkyrne utvikla seg for om lag femtifem millionar år sidan rundt Amazonas i Sør-Amerika. Dei stammar truleg frå små hovdyr, og dei næraste nolevande slektningane deira er elefantar og asiatiske fjellgrevlingar.
Klumpete og rare som dyra er, er det kanskje underleg at dei har fått det vitskaplege namnet Sirenia, som er det same ordet som sirene eller havfrue. Men både Columbus og den franske presten Père Labat skildrar havfruer som rett nok ikkje er like vakre som legendene seier, men som lever i sjøen og har menneskelege trekk, som armar og bryst. Det desse oppdagarane såg var truleg manatar og dugongar.
Wikimedia Commons har multimedia som gjeld: Sjøkyr Sjøkyr er havpattedyr av ordenen Sirenia. Dei planteetande dyra held til i kyststrok rundt Atlanterhavet.
Sjøkyr eller sirener (Sirenia) er en monofyletisk gruppe i gruppen afrodyr (Afrotheria) og består av planteetende sjøpattedyr som lever i varme, kystnære havstrøk rundt Atlanterhavet, Det indiske hav og Stillehavet, samt elvesystemet i Amazonas-bekkenet i Sør-Amerika. Gruppa består av fire eller fem nålevende arter, fordelt i to familier – dugonger (Dugongidae) og manater (Trichechidae). Fossile funn støtter imidlertid en helt annen og mye mer kompleks familie- og slektsstruktur.
Sjøkyr har sylindriske, store og avlange kropper som smalner i begge ender. Bakbeina har blitt omdannet til en horisontal halefinne som kan skape framdrift i vann, som hos hvalene, og frambeina er omdannet til sveiver som kan brukes som padle- og styreredskap når dyra svømmer.
Dyra har tykk hud og mye kroppsfett, og ei brystvorte under hver av sveivene (som hos elefantene). De er farget i grånyanser og kan minne om store steiner når de ligger på havbunnen. Skallen er sterkt modifisert for å kunne puste i vannflaten, og tennene reduserte.
Sjøkyr avviker fra hovedregelen om at pattedyr har syv nakkevirvler, ved kun å ha seks (det eneste andre unntaket er dovendyr, med seks virvler hos tofingrede dovendyr og hele ni virvler hos trefingrede dovendyr).
Både dugonger og manater kan blir over 4 meter lange og veie opp mot 1,5 tonn, men nå utdødde arter kunne bli betydelig større. For eksempel kunne Stellers sjøku (Hydrodamalis gigas), som ble jaktet til utryddelse utenfor Aleutene omkring år 1768, bli opp mot 8 meter lang.[1]
Sjøkyr finnes i både salt- og ferskvann og beiter på gress og alger langs bunnen. Man tror at manatene må ha tilgang på ferskvann for å skille ut salt, men at dugongene kan skille ut saltet i nyrene.
Dyra er neddykket det meste av tida, men må opp til overflata for puste omtrent hvert femtende minutt. De flyter da rett opp, trekker inn luft, og synker ned igjen. Tung benbygning uten beinmarg gjør at disse dyra kan holda seg nær bunnen uten plagsom oppdrift.
Sirenia (av gr.) betyr sirene og er et begrep som stammer fra gresk mytologi. I våre dager har begrepet også blitt et synonym for uttrykket havfrue. Sirener ble først omtalt i Odysseen, som vesener som prøvde å lokke til seg sjøfolk med sang. I gresk kunst ble de først avbildet som fugler med menneskehode, senere som fugler med kvinnelig torso og hode. Mot slutten av oldtiden endrer de imidlertid skikkelse og blir til kvinner med en fiskelignede underkropp, og det er nok disse skapningene som har dannet opphavet til det vitenskapelige navnet på gruppen med sjøpattedyr.
Både Columbus og den franske presten Père Labat skildret havfruer, riktignok ikke like vakre som legendene hevder, som levde i sjøen og hadde menneskelege trekk, som armer og bryst. Det disse oppdagerne så kan ha vært manater og dugonger, men det mangler bevis for denne teorien.
Man tror at sjøkyr utviklet seg fra en større gruppe med hovdyrlignende pattedyr (Tethytheria) for om lag 65–54 millioner år siden, og at manater og dugonger skilte lag for omkring 40 millioner år siden. Gruppens nærmeste nålevende slektninger er klippegrevlinger og elefanter. Selv om morfologiske bevis fortsatt støtter at Paenungulata er relatert til den polyfyletiske gruppen Ungulata (hovdyr), så peker molekylære beviser sterkt mot at denne gruppen er en del av Afrotheria (afrodyr).
Sirenia
Man deler sjøkyr inn i to familier, manater og dugonger. Den største forskjellen mellom de to familiene er skalleformen, som er mer avrundet hos manatene, og halen, som deler seg i to hos dugongene, men ikke hos manatene. Manatene er også noe mer strømlinjeformet enn de runde dugongene. Til gruppen sjøkyr regnes også de to utdødde familiene Protosirenidae og Prorastomidae.
Sjøkyr eller sirener (Sirenia) er en monofyletisk gruppe i gruppen afrodyr (Afrotheria) og består av planteetende sjøpattedyr som lever i varme, kystnære havstrøk rundt Atlanterhavet, Det indiske hav og Stillehavet, samt elvesystemet i Amazonas-bekkenet i Sør-Amerika. Gruppa består av fire eller fem nålevende arter, fordelt i to familier – dugonger (Dugongidae) og manater (Trichechidae). Fossile funn støtter imidlertid en helt annen og mye mer kompleks familie- og slektsstruktur.
Multimedia w Wikimedia Commons 
Hasło w Wikisłowniku Brzegowce[1], syreny[2], nozdrzaki[3] (Sirenia) – rząd dużych łożyskowców prowadzących wyłącznie wodny tryb życia. Brzegowce zajmują szczególne miejsce w ekosystemie, ponieważ są jedynymi roślinożernymi ssakami wodnymi. Podobnie jak słoniowate, góralkowce i rurkozębne wywodzą się od ssaków prakopytnych. Nie jest znana przyczyna zajęcia przez nie środowiska odmiennego niż u większości innych ssaków.
Dawniej nazwa „brzegowce” przypisana była do rodziny Trichechidae nazywanej dziś manatowate[4].
Brzegowce mają ciało o wrzecionowatym kształcie, przednie kończyny przekształcone w płetwy, a tylne zredukowane. Głowa jest słabo wyodrębniona, brak płetwy grzbietowej i małżowin usznych. Kształt płetwy ogonowej oraz budowa czaszki są cechami charakterystycznymi dla przedstawicieli rodzin. Na wargach występują liczne włosy czuciowe (zatokowe). Kości syren są masywne i ciężkie. U diugoniowatych występuje typowa dla większości ssaków liczba 7 kręgów szyjnych, natomiast manatowate mają ich tylko 6. Mózg niewielki, o gładkich półkulach. Dobrze rozwinięte ośrodki węchowe i narząd węchu. Narząd Jacobsona nie występuje.
Tempo rozrodu brzegowców jest stosunkowo wolne. Samica rodzi jedno młode, które karmi mlekiem i wychowuje przez dwa lata. Dopiero po tym okresie przystępuje do kolejnego rozrodu.
Brzegowce żyją wyłącznie w wodzie, nie potrafią poruszać się na lądzie. Są poławiane przez ludzi dla mięsa. Obecnie uznawane są za zagrożone wyginięciem, zostały objęte ochroną.
Brzegowce zamieszkujące Stary Świat dotarły w eocenie lub oligocenie do Ameryki Południowej, która była w owym czasie kontynentem odizolowanym. Najstarsze znane manaty znane są ze środkowego miocenu. Pierwsze eoceńskie diugonie żywiły się trawą morską porastającą płycizny Morza Tetydy i innych ciepłych mórz trzeciorzędu. Dzisiejsze brzegowce to zwierzęta wyłącznie tropikalne, zasiedlające rzeki i estuaria. Obecnie rodzina manatów obejmuje zaledwie trzy gatunki, zaś rodzina diugoni tylko jeden. Drugim, który jednakże dotrwał jedynie do końca XVIII wieku, była syrena morska, która wyginęła w 27 lat po jej odkryciu.
Spośród przedstawicieli rzędu brzegowce, obecnie żyją osobniki reprezentujące dwa rodzaje (a w nich cztery gatunki)[5]:
SireniaBrzegowce, syreny, nozdrzaki (Sirenia) – rząd dużych łożyskowców prowadzących wyłącznie wodny tryb życia. Brzegowce zajmują szczególne miejsce w ekosystemie, ponieważ są jedynymi roślinożernymi ssakami wodnymi. Podobnie jak słoniowate, góralkowce i rurkozębne wywodzą się od ssaków prakopytnych. Nie jest znana przyczyna zajęcia przez nie środowiska odmiennego niż u większości innych ssaków.
Dawniej nazwa „brzegowce” przypisana była do rodziny Trichechidae nazywanej dziś manatowate.
Em zoologia, os sirénios, sirênios, ou sirenídeos (latim científico Sirenia) pertencem a uma ordem de mamíferos marinhos herbívoros, de que fazem parte o dungongo e os manatins, por vezes apelidados de peixe-boi ou vaca-marinha.
Em relação a seus habitats, os sirênios se dividem entre estuários, ambientes rasos de rios, mares e, em geral, ambientes marinhos costeiros, em regiões tanto subtropicais quanto tropicais.
Estes animais passam toda a sua vida na água e, para isso, têm várias adaptações:
Algumas espécies atingem grande tamanho, pesando mais de uma tonelada. Os lábios são grandes e móveis, cobertos de cerdas rigidas. As narinas estão localizadas na parte superior do focinho e fecham-se com válvulas. Os ouvidos não têm "pinae". Os olhos não têm pálpebras, mas podem fechar-se por um mecanismo que funciona como um esfíncter. Os ossos são mais densos que o da maioria dos mamíferos (um fenómeno chamado paquiosteose), tornando-os mais pesados, o que facilita a sua posição na água.
O crânio dos sirénios tem algumas características únicas:
Quando os europeus, na época das Grandes Navegações, vindos das regiões do Novo Mundo, trouxeram relatos das lendárias sereias, informaram que estas estariam próximas aos navios "pastando". Não eram obviamente sereias, mas sim peixes-boi próximos as embarcações, e que foram confundidos com sereias: pela parte dos sirênios, é comum que algas cresçam em suas costas, aspecto que, a meia luz, assemelham-se a cabelos compridos, constituindo a teoria de uma possível comparação feita pelos navegadores dentre os peixe-boi aos humanos. Em conclusão, os mesmos apareceram descritos como tais nos livros de zoologia dos séculos XVI e XVII. O nome sirênios é relativo a sereias. Ao lado, um retrato de John William Waterhouse de uma sereia, de 1900, inspirado pelos relatos dos navegadores sobre as lendas de uma mulher metade-homem, metade-peixe.
Os sirénios são membros de um grupo denominado subungulados e parecem ter um antepassado em comum com os elefantes, sendo ambas ordens parte da irradiação dos Afrotheria. Conhecem-se fósseis deste grupo desde o Eoceno (há 20-30 milhões de anos), como o do gênero Prorastomus, mas nessa altura já as famílias actuais estavam estabelecidas; pensa-se, por isso, que a sua origem tenha sido anterior a essa época.
São herbívoros e sociais, podendo formar grandes grupos.
Ordem SIRENIA Illiger, 1811
http://faunanews.com.br/2020/06/05/nem-peixe-nem-boi-uma-sereia/
https://ilhadoconhecimento.com.br/de-sereias-a-elefantes-aquaticos-quem-sao-os-sirenios/}}
Em zoologia, os sirénios, sirênios, ou sirenídeos (latim científico Sirenia) pertencem a uma ordem de mamíferos marinhos herbívoros, de que fazem parte o dungongo e os manatins, por vezes apelidados de peixe-boi ou vaca-marinha.
Em relação a seus habitats, os sirênios se dividem entre estuários, ambientes rasos de rios, mares e, em geral, ambientes marinhos costeiros, em regiões tanto subtropicais quanto tropicais.
Estes animais passam toda a sua vida na água e, para isso, têm várias adaptações:
Os membros anteriores estão transformados em nadadeiras; Os membros posteriores estão reduzidos a um pelvis vestigial; A cauda é alargada e achatada horizontalmente, formando um "remo".Algumas espécies atingem grande tamanho, pesando mais de uma tonelada. Os lábios são grandes e móveis, cobertos de cerdas rigidas. As narinas estão localizadas na parte superior do focinho e fecham-se com válvulas. Os ouvidos não têm "pinae". Os olhos não têm pálpebras, mas podem fechar-se por um mecanismo que funciona como um esfíncter. Os ossos são mais densos que o da maioria dos mamíferos (um fenómeno chamado paquiosteose), tornando-os mais pesados, o que facilita a sua posição na água.
O crânio dos sirénios tem algumas características únicas:
as pre-maxilas são grandes e viradas para a região ventral; os ossos nasais estão reduzidos ou ausentes e a abertura nasal chega até perto das órbitas; o osso dentário é excepcionalmente largo; o osso timpânico é semicircular; o osso petrosal é maciço e tem uma articulação fraca com o basicrânio; os dentes também são incomuns e variáveis de acordo com a família.Quando os europeus, na época das Grandes Navegações, vindos das regiões do Novo Mundo, trouxeram relatos das lendárias sereias, informaram que estas estariam próximas aos navios "pastando". Não eram obviamente sereias, mas sim peixes-boi próximos as embarcações, e que foram confundidos com sereias: pela parte dos sirênios, é comum que algas cresçam em suas costas, aspecto que, a meia luz, assemelham-se a cabelos compridos, constituindo a teoria de uma possível comparação feita pelos navegadores dentre os peixe-boi aos humanos. Em conclusão, os mesmos apareceram descritos como tais nos livros de zoologia dos séculos XVI e XVII. O nome sirênios é relativo a sereias. Ao lado, um retrato de John William Waterhouse de uma sereia, de 1900, inspirado pelos relatos dos navegadores sobre as lendas de uma mulher metade-homem, metade-peixe.
Os sirénios são membros de um grupo denominado subungulados e parecem ter um antepassado em comum com os elefantes, sendo ambas ordens parte da irradiação dos Afrotheria. Conhecem-se fósseis deste grupo desde o Eoceno (há 20-30 milhões de anos), como o do gênero Prorastomus, mas nessa altura já as famílias actuais estavam estabelecidas; pensa-se, por isso, que a sua origem tenha sido anterior a essa época.
São herbívoros e sociais, podendo formar grandes grupos.
Sirenienii (Sirenia) este un ordin de mamifere euteriene ierbivore strict acvatice, unele marine, altele de apă dulce. Ordinul cuprinde 2 genuri actuale, dugongul (Dugong) și lamantinul (Trichechus), și un gen dispărut în 1768, vaca de mare a lui Steller (Hydrodamalis). Au un corp mare și greoi, pielea groasă și aproape în întregime golașă, două nări la vârful unui nas gros, pavilionul urechii și membrele posterioare lipsesc, membrele anterioare transformate în lopeți înotătoare, coada transformată într-o înotătoare turtită orizontal.
Sirenienii (Sirenia) este un ordin de mamifere euteriene ierbivore strict acvatice, unele marine, altele de apă dulce. Ordinul cuprinde 2 genuri actuale, dugongul (Dugong) și lamantinul (Trichechus), și un gen dispărut în 1768, vaca de mare a lui Steller (Hydrodamalis). Au un corp mare și greoi, pielea groasă și aproape în întregime golașă, două nări la vârful unui nas gros, pavilionul urechii și membrele posterioare lipsesc, membrele anterioare transformate în lopeți înotătoare, coada transformată într-o înotătoare turtită orizontal.
Sirény (iné názvy: sirénotvaré, staršie (bohemizmus): ochechule[1][2][3], ľudovo alebo staršie: morské kravy[4][3], ľudovo alebo zastarano: morské panny[5][6][3]; lat. Sirenia) sú rad bylinožravých cicavcov.
Žijú v pobrežných vodách. Sú dobre prispôsobené pre život vo vode: ich horné končatiny sú modifikované do tvaru vesiel, nemajú nohy, majú silnú vrstvu podkožného tuku a redukovaný počet zubov. Mliečne bradavky sa nachádzajú v blízkosti horných končatín, takže si môžu mláďa pri dojčení pridržovať.
Lamantínovité sa líšia od dugongovitých v tvare lebky a chvosta.
Názov sirény pochádza z námorníckych povestí o morských pannách lákajúcich námorníkov na nebezpečné miesta, kde si rozbijú loď o skaliská. Keď boli objavené prvé druhy sirén, prírodovedci usúdili, že ich existencia dala podnet k vzniku povestí.
Sirény (iné názvy: sirénotvaré, staršie (bohemizmus): ochechule, ľudovo alebo staršie: morské kravy, ľudovo alebo zastarano: morské panny; lat. Sirenia) sú rad bylinožravých cicavcov.
Morske krave (znanstveno ime Sirenia) so red rastlinojedih vodnih sesalcev. Živijo v Južni in Srednji Ameriki, Afriki, ter Aziji. Merijo od 2 do 4 metre. Največja je bila že izumrla Stellerjeva morska krava, ki je lahko dosegla tudi do 10 metrov. Imajo velika hidrodinamična telesa, ki preprečujejo upor. Prehranjujejo se z morskim rastlinjem, z razvito zgornjo ustnico lahko odrasla morska krava poje 50 kilogramov morskega rastlinja na dan.
Red Sirenia je poimenovan po starogrških mitoloških bitjih, sirenah, saj naj bi jih za le te zamenjali osamljeni mornarji.
Poimenovanje »morska krava« je prevzeto iz afrikanščine (seekoei).
Morske krave so samotarske živali, vendar se ob času paritve zbirajo v skupinah kjer se samci borijo za samice. Samica ima malo madičev, na katere skrbno pazi.
Večina vrst morskih krav je ogroženih, v glavnem zaradi človekovih dejavnosti. Smrti povzročajo trki s plovili ter krivolovstvo. Morske krave lovijo zaradi njihovega mesa, kože in kosti. Stellerjeva morska krava je leta 1786 zaradi prekomernega lova izumrla. Morskim kravam grozijo tudi nasedanje na obale, zapletanje v ribiške mreže in tudi naravne katastrofe.
Morske krave (znanstveno ime Sirenia) so red rastlinojedih vodnih sesalcev. Živijo v Južni in Srednji Ameriki, Afriki, ter Aziji. Merijo od 2 do 4 metre. Največja je bila že izumrla Stellerjeva morska krava, ki je lahko dosegla tudi do 10 metrov. Imajo velika hidrodinamična telesa, ki preprečujejo upor. Prehranjujejo se z morskim rastlinjem, z razvito zgornjo ustnico lahko odrasla morska krava poje 50 kilogramov morskega rastlinja na dan.
Sirendjur eller sjökor (Sirenia) är en ordning av däggdjur som är anpassade för ett liv i vatten och saknar förmåga att vistas på land. De är stora som sälar men står närmast elefantdjuren.[1] Ordningen består av de två familjerna dugonger (en art) och manater (tre arter). I motsats till valar förekommer sirendjur alltid nära kustlinjerna eller i angränsade floder.
Sirendjur har cylindrisk kropp. De idag levande arterna når en genomsnittlig kroppslängd av 2,5 meter men når ibland över 4 meters längd. Vikten varierar mellan 250 och 1 500 kilogram. Stellers sjöko (Hydrodamalis gigas) som blev utrotad under 1700-talet nådde en längd av 7,5 meter. De främre extremiteterna är omformade till fenor och bakre extremiteter saknas. Det finns inte någon fena på djurens rygg som hos flera valar. Svansen är ombildad till en horisontellt ställd fena. En muskel (Musculus panniculus carnosus) som ligger i vävnaden mellan huden och köttet är ansvarig för stjärtfenans rörelser. Stjärtfenans form är ett viktigt kännetecken för att skilja de idag levande familjerna från varandra. Dugongernas stjärtfena liknar en halvmåne och manaternas är cirkelformad eller oval.
Nosen är tydligt avgränsad från resten av huvudet. Runt nosen finns hårda morrhår. Näsborrarna, som ligger på nosens ovansida, kan slutas.[2] Ytteröra saknas. Hjärnan är med en vikt av 250 till 350 gram en av de minsta bland däggdjuren.
Huden saknar nästan helt hår. Hos de nu levande arterna, som förekommer i tropiska områden, är överhuden tunnare än underhuden. Däremot hade Stellers sjöko en överhud som var upp till 7,5 centimeter tjock, vilket gynnade djurets liv i de Arktiska haven. Embryon av sirendjur har fullt utvecklad päls, och även hos nyfödda individer finns tydligt mer hår. Huden hos Sjökon är anpassad så att den aldrig fryser eller svettas.
Liksom valarna undergick sirendjuren i sin utvecklingshistoria en tydlig pachyostos, det vill säga en ökning av benens tjocklek och benvävnadens täthet. Skelettet och även hela djuret blev tyngre och lyftkraften i vattnet minskade. Å andra sidan minskade benens flexibilitet och risken för benbrott ökade.
Antalet ryggkotor är beroende på arten. Till exempel är manater (tillsammans med arten Choloepus hoffmanni, som tillhör sengångarna) de enda däggdjuren med sex halskotor. Bäcken finns bara rudimentärt och står genom ett ledband i förbindelse med ryggraden. I den fenliknande svansen finns 22 till 29 kotor.
Även beträffande tänder finns skillnader mellan de olika arterna. Hos manater finns nästan inga framtänder. Hanar av dugonger har en kort stöttand. Hörntänder saknas hos alla idag levande arter. Den främre delen av gommen är utrustade med hornartade plattor och även tungan är fastare än hos andra däggdjur.
Levnadsområdena för de olika idag levande arterna överlappar inte och är ibland mycket avlägsna från varandra. Således förekommer den enda arten i familjen dugonger i kustregioner av Indiska oceanen och Röda havet. Av manater finns tre arter som uppträder i Mexikanska golfen från Floridas kust till nordliga kustlinjer av Sydamerika (lamantin, Trichechus manatus), dessutom i Amazonfloden och angränsade floder (amazonmanat, Trichechus inunguis) och slutligen i Nigerflodens avrinningsområde som ligger mellan Senegal och norra Angola (senegalmanat, Trichechus senegalensis).
I södra Thailands örike mest koncentrerat runt ön Libong finns en stam dugonger som lever runt ön på grund av god tillgång på det långa sjögräs som dugongerna livnär sig på. Deras antal är okänt men uppskattat till runt 40–60 individer.
Alla idag levande arter förekommer i den tropiska klimatzonen, men Stellers sjöko levde i arktiska regioner kring Berings hav.
Det är inte så mycket känt om sjökornas levnadssätt och sociala beteende. De lever i grupper som betar av vattenväxter i kustregioner eller floder. Inom dessa grupper förekommer inga sociala bindningar mellan de tillhörande djuren med undantag av relationen mellan ungdjuret och dess mor. Sirendjur har inga särskilda tider för högre aktivitet. Kommunikationen sker med ljud eller genom beröring. En nyfödd kalv lever tätt inpå sin mor under många år och växer mycket långsamt. Det är inte ovanligt att kalven lever med modern under så lång tid som tjugo år, vilket är en av anledningarna till att sirendjuren är utrotningshotade.
Sjökor rör sig alltid långsamt genom att simma eller driva med vattenströmmen. Rapporter om sjökor som simmat i hastigheter uppemot 25 kilometer i timmen i stressade situationer förekommer dock. Vuxna djur kommer efter en till fem minuter till vattenytan för att andas. I undantagsfall stannar de tjugo minuter under vattenytan.
Sjökor har utöver människan bara få naturliga fiender. Till dessa räknas större hajar, späckhuggare och i floder krokodiler samt i Sydamerika jaguarer.
Födan består huvudsakligen av växtdelar. Sjökor äter till exempel sjögräs, alger och andra vattenväxter och i mangroveträsk även blad av träd som de kan nå. Manater behöver dagligen 90 kilogram föda och de äter därför mellan sex och nio timmar per dag. Manater hittar sin föda huvudsakligen vid vattenytan och dugonger uteslutande på havets botten. Stellers sjöko livnärde sig huvudsakligen av tång.
Det är inte helt klarlagd hur mycket animalisk föda de äter. Troligtvis förtär de tillsammans med växtdelarna omedvetet en del ryggradslösa djur. Det finns berättelser om djur i fångenskap som ätit fisk. I Jamaica har manater som tog fiskar ur fisknät iakttagits.
Hos sjökor finns inga särskilda parningstider. Honan parar sig ofta med flera hanar och det förekommer inga strider bland hanarna. Efter mellan 12 och 14 månader föder honan ett ungdjur, som direkt efter födelsen simmar till vattenytan. Ungdjuret väger vid denna tidpunkt mellan 10 och 30 kilogram. Sedan får ungdjuret dia i ungefär 18 månader. Därefter stannar ungdjuret ofta några månader i moderns närhet. Efter mellan sex och tio år är unga sjökor könsmogna. Medellivslängden är 40 år för manater och 60 år för dugonger.
De äldsta kända fossilen av sirendjur hittades i Ungern. Dessa härstammar från eocen.[2] Det var fyrbenta växtätare som troligen fortfarande rörde sig på land men huvudsakligen levde i vattnet. Deras avkomlingar var spridda över hela världen. Man har hittat kvarlevor i Nordamerika, Europa, norra och östra Afrika, Indien, Pakistan och på Java. Under mesozoikum tillbakabildades sjökornas bakre extremiteter. Istället fick de en stjärtfena.
Under miocen och pliocen fanns avsevärt fler arter av sjökor. Uppskattningsvis förekom under miocen omkring 12 olika släkten inom ordningen.[3] Troligtvis var de tydliga temperaturförändringarna under pleistocen orsak till flera arters försvinnande.
Från eocen är förutom de nu levande familjerna och deras anfäder ytterligare två familjer kända, Prorastomidae och Protosirenidae.[3]
Sjökor och elefantdjur har samma anor. Att dessa djurgrupper tillhör den monofyletiska gruppen Afrotheria ser man bland annat genom att de saknar svettkörtlar.
Sirendjuren indelas i två nu levande familjer[4]:
Alla sjökor jagades i sitt levnadsområde av den lokala befolkningen. Detta är särskilt dokumenterat för indianerna i norra och mellersta Amerika. De tog köttet som mat och huden eller andra kroppsdelar för olika ändamål. William Dampier som 1681 seglade genom Mexikanska golfen beskrev den där levande manaten och även hur miskitofolket jagade den. Remsor av huden används bland annat för att fästa rodren vid båten eller som piska. Men denna jakt utgjorde ingen fara för arternas bestånd. Däremot började Stellers sjöko systematiskt jagas av säljägare efter den första iakttagelsen. De sista individerna försvann 1768, bara 27 år efter artens upptäckt av Georg Wilhelm Steller.
Idag betecknas de fyra levande arterna av Internationella naturvårdsunionen som sårbara (vulnerable).[6][7] Den största faran består numera av sår som djuren får, när de blir påkörd av motorfartyg.[2] USA har därför inriktad avgränsade skyddsregioner, där trafik med motorfartyg är förbjuden.
En annan fara är föroreningen av vattnet. Sjökor behöver stora mängder växter som bara växer i förhållandevis klara vattenregioner. Särskilt i floderna av Sydamerika och Afrika minskas vattnets kvalitet med miljögifter och slam.
Namnet sirendjur syftar på sirenerna i grekisk mytologi som var en grupp nymfer. Ibland kallas sirendjur för sjökor på grund av att de lever i havet och att deras mjölkkörtlar liknar kornas juver.
Varför sirendjur blev ihopkopplade med sirenerna är inte helt klarlagd. Varken idag eller i antiken fanns sjökor i Medelhavet. De var därför inte kända för grekerna. Däremot fanns redan i Babylonien berättelser om ”fiskmänniskor”, Oannes till exempel.
Den förste som skapade ett sammanhang mellan sjökor och de mytologiska havsvarelserna var troligtvis Christofer Columbus, som beskrev dessa djur som havsjungfrur.[8] Man antar att han gjorde denna jämförelse på grund av att sjökornas ansikte liknar människans ansikte, när man tittar rakt emot dem. Å andra sidan passar sirendjurens läte inte alls till sirenernas sånger. 1493 nedtecknade Columbus att ”sirenerna” i Karibien var mindre vackra än sirenerna hos Horatius.
Kryptozoologen Bernard Heuvelmans gav 1990 följande förklaring till, varför sirendjur betraktas som sjöjungfrur:
Wikimedia Commons har media som rör Sirendjur.
Sirendjur eller sjökor (Sirenia) är en ordning av däggdjur som är anpassade för ett liv i vatten och saknar förmåga att vistas på land. De är stora som sälar men står närmast elefantdjuren. Ordningen består av de två familjerna dugonger (en art) och manater (tre arter). I motsats till valar förekommer sirendjur alltid nära kustlinjerna eller i angränsade floder.
Deniz inekleri (Latince: Sirenia) sadece suda yaşayabilen ve günümüzde 4 türü kalmış olan, otobur bir memeli takımı. Bu takım Afrotheria üst takımına aittir; bugün yaşayan hayvanların arasında en yakın akrabaları fillerdir.
Balinalar ve Yüzgeçayaklılardan sonra Deniz inekleri üçüncü büyük deniz memelisi grubudur. Yüzgeçayaklılarda olduğu gibi karada hareket etmeye uygun bir yapıya sahip değillerdir ve balinalar gibi fazla açıklarda yüzmez, daima kara yakınlarında veya nehir gibi tatlı sularda kalırlar.
Deniz inekleri iri yapılı, silindirik (torpido şeklinde) bir vücuda sahiptir. Bugün yaşayan türlerin vücut ölçüleri 2,50 m büyüklüğe ve 250 – 1500 kg ağırlığa ulaşır. Hatta 18. yüzyılda henüz keşif edilmesinden 27 yıl sonra insanlar tarafından soyu tüketilen Steller denizineği (Hydrodamalis gigas) 7,5 m büyüklüğe ulaşıyordu.
Ön ayakları birer yüzgeç şeklini almış, arka ayakları ise birleşip daha büyük, yassı bir yüzgeç olmuştur. Bu arka yüzgecin şekli Manatigiller ile Dugonggilleri birbirlerinden farklı kılan en mühim özellikleri taşımaktadır. Dugongların kuyruğu hilal şeklinde iken Manatilerin kuyruğu yuvarlak veya kürek şeklindedir.
Bugün yaşayan deniz ineği türlerinin yaşam alanları birbirinden kopuktur. Hiçbiryerde iki farklı tür bir arada bulunmaz. Gugonggiller familyasının tek temsilcisi Dugong (Dugong dugon) sadece Hint Okyanusunda, Doğu Afrika'da, Kızıldenizde, Güneydoğu Asya kıyıları ve Avustralya'nın kuzey kıyılarında yaşar. Manatigiller türlerinden Karibik manatisi (Trichechus manatus) Meksika körfezi, özellikle Florida kıyıları ve ABD'nin diğer güneydoğu ve kuzeydoğu kıyılarında, Amazon manatisi (Trichechus inunguis) Güney Amerika'nın Amazonas bölgesinde ve Afrika manatisi (Trichechus senegalensis) Nijer ırmak sisteminde ve Batı Afrika'nın Senegal ile Angola'nın kuzeyi arasında kalan bazı ırmaklarda yaşarlar. Ama günümüzde nesilleri tükenme tehlikesindedir.
Bugün yaşayan türlere daima tropik iklimde rastlanırken soyu tükenmiş olan Steller denizineği Kuzey kutbuna yakın Bering denizinde yaşamaktaydı.
Deniz ineklerinin yaşam şekilleri ve davranışları hakkında yeterince bilgi yoktur. Normalde yalnız veya küçük bir aile içinde yaşarlar. Nadir olarak yüzlerce Deniz ineğinin toplandığı da görülür. Yaklaşık iki yıl süren Anne-çocuk ilişkisi dışında hiçbir sosyal bağ yoktur. Deniz inekleri gece veya gündüz aktif olabilirler. Aralarında anlaşmaları ses yoluyla gerçekleşir.
Deniz inekleri daima yavaş yüzerek ve kendilerini akıntıya burakarak hareket eder, her bir ila beş dakika arası hava almak için su yüzüne çıkarlar. 20 dakikaya kadar kesintisiz dalabilirler.
İnsanların dışında Deniz ineklerinin pek fazla düşmanları yoktur. Denizde Köpekbalıkları ve Orka, ırmaklarda ise timsah ve Güney Amerika'da Jaguar tek düşmanlarıdır.
Deniz inekleri otoburdur; deniz otu, yosun, diğer su bitkileri ve bazı suyun üstüne sarkan ağaç yaprakları ile beslenirler.
Manatilerin bir günde 90 kg bitkisel gıdaya ihtiyacı vardır ve bu yüzden günün 6 - 8 saatini yiyerek geçirir. Manatiler neredeyse sırf su yüzünde bulunan bitkiler ile beslenirken Dugonglar sadece suyun dibinde bulunan bitkiler ile beslenir.
ne kadar oranda hayvansal gıda tükettikleri bilinmemektedir. Bitkisel gıda yerken istemeyerek arasında bulunan küçük hayvanları yutar ve böylece protein ihtiyacını da giderir. Bazı rivayetlere göre tutsak tutulan bireyler severek balık yemiştir. Hatta Jamaika'da balık ağlarına yaklaşıp içinden balık çıkardıkları anlatılır.
Deniz ineklerinde ne belli bir çiftleşme zamanı ne de belli bir çiftleşme davranışı vardır. Dişi bir yıl içinde çok kez birden fazla erkek hayvan ile çiftleşir. Çiftleşme esnasında erkekler arasında herhangi bir rekabet de olmaz. 12 - 14 ay süren bir gebelikten sonra yavru suyun içinde doğar ve hemen su yüzüne çıkar. Doğduğu anda 10 – 30 kg ağırlığında olur. İlk 18 ay anne sütü ile beslenir ve sonra da yine birkaç ay annesinin yakınında kalır. 6 - 10 yıl arasında ergenleşir. Manatiler yaklaşık 40 yıl Dugonglar ise 60 yıl kadar yaşar.
Deniz ineklerinin ve Hortumluların eskiden karada yaşamış olan ortak bir ataları vardır. Bundan dolayı Hortumluların kardeş taksonunu oluştururlar. Birçok ortak özelliklerinden birisi de terlememeleridir.
Memeliler arasında dış sınıflandırmaları şu şekilde yapılır:
── Paenungulata ├── Kır sıçanımsılar (Hyracoidea) └── Tethytheria ├── Hortumlular (Proboscidea) └── Deniz inekleri (Sirenia)
Deniz inekleri iki familyaya bölünür:
Deniz inekleri (Latince: Sirenia) sadece suda yaşayabilen ve günümüzde 4 türü kalmış olan, otobur bir memeli takımı. Bu takım Afrotheria üst takımına aittir; bugün yaşayan hayvanların arasında en yakın akrabaları fillerdir.
Balinalar ve Yüzgeçayaklılardan sonra Deniz inekleri üçüncü büyük deniz memelisi grubudur. Yüzgeçayaklılarda olduğu gibi karada hareket etmeye uygun bir yapıya sahip değillerdir ve balinalar gibi fazla açıklarda yüzmez, daima kara yakınlarında veya nehir gibi tatlı sularda kalırlar.
Сирени (Sirenia), або ламантиноподібні[1][2] (Trichechiformes) — ряд травоїдних ссавців, що живуть у воді. Батьківщиною сирен ймовірно є Африка, а їх найближчими родичами — хоботні і дамани. Сучасні види живуть в тропічних та субтропічних водах, оскільки стерлерових корів винищили біля двохсот років тому.
Разом з китоподібними і ластоногими, сирени — один з трьох великих таксонів водних ссавців. На відміну від тюленів, ламантиноподібні не можуть пересуватися по суші на кінцівках. З китоподібними їх також не можна порівняти, оскільки вони зазвичай мешкають в прибережному мілководді або у прісній воді.
Сирени — масивні тварини з веретеноподібним тілом. В них масивний кістяк з важкими кістками та товстостінним черепом. Їхні передні кінцівки перетворилися на плавці, а задні в ході еволюції повністю зникли, є лише рудименти стегна і тазу. Передні плавці, або ласти, рухливі в плечовому, ліктьовому суглобах і навіть в кисті. Спинного плавця, як у деяких видів китів, у сирен немає. Хвіст перетворився в плоский задній плавець. Шкіра дуже товста і зі складками, волосяного покриву немає, хоч де-не-де збереглися поодинокі щетинки. Голова рухлива, без вушних раковин. В порівнянні з тілом, голова досить велика, проте об'єм мозку по відношенню до розмірів тіла один з найменших серед всіх ссавців. Морда витягнута, але приплюснула, а не гостра. Її оточують тверді і чутливі вуса, за допомогою яких сирени відчувають об'єкти. Ніздрі розташовані порівняно високо, вони закриваються спеціальними клапанами і відкриваються тільки для дихання. Кількість і форма зубів у окремих видів сирен дуже варіює. Різці часто зустрічаються у виродженій формі (окрім дюгонів), а ікла відсутні у всіх сучасних видів. Передня частина піднебіння покрита мозолястими шарами, що ймовірно допомагає при їжі. Мозолястим є і короткий язик. У сирен великий двокамерний шлунок з парою мішкоподібних придатків, довгий кишечник з великою сліпою кишкою.
Сирени живуть біля узбережжя чи в устях тропічних річок. Вони мають добрий слух та нюх, але недорозвинутий зір, який мало їм допомагає в каламутній воді та заростях водоростей.
Сирени живуть поодинці або в невеликих групах. Вони пересуваються завжди поволі і обережно. Їхня їжа винятково вегетаріанського характеру і складається з морської трави і водоростей. Тривалість життя сирен становить близько двадцяти років.
Сирени є родичами хоботних. Підтвердженням цьому є як їх викопний предок, еотерій, так і ряд спільних зі слонами ознак в сучасних видів — грудні молочні залози, зміна кутніх зубів протягом всього життя, схожі на бивні різці в дюгонів, нігтевидні копитця на ластах ламантинів тощо.
Класифікація згідно з Voss, 2014.[3].
Ряд поділяють на такі групи:
Сирени (Sirenia), або ламантиноподібні (Trichechiformes) — ряд травоїдних ссавців, що живуть у воді. Батьківщиною сирен ймовірно є Африка, а їх найближчими родичами — хоботні і дамани. Сучасні види живуть в тропічних та субтропічних водах, оскільки стерлерових корів винищили біля двохсот років тому.
Разом з китоподібними і ластоногими, сирени — один з трьох великих таксонів водних ссавців. На відміну від тюленів, ламантиноподібні не можуть пересуватися по суші на кінцівках. З китоподібними їх також не можна порівняти, оскільки вони зазвичай мешкають в прибережному мілководді або у прісній воді.
Bộ Bò biển hay bộ Hải ngưu (danh pháp khoa học: Sirenia) là một bộ động vật có vú có nhiều loài đã tuyệt chủng. Hiện nay bộ này còn 4 loài sinh tồn: 3 loài lợn biển (họ Lợn biển Trichechidae) và 1 loài cá cúi (họ Bò biển Dugongidae). Đây là các loài động vật có vú ăn thực vật sinh sống ở sông, đầm lầy, ven biển.
.png){kind=small}
Bài viết liên quan đến động vật có vú này vẫn còn sơ khai. Bạn có thể giúp Wikipedia bằng cách mở rộng nội dung để bài được hoàn chỉnh hơn. Bộ Bò biển hay bộ Hải ngưu (danh pháp khoa học: Sirenia) là một bộ động vật có vú có nhiều loài đã tuyệt chủng. Hiện nay bộ này còn 4 loài sinh tồn: 3 loài lợn biển (họ Lợn biển Trichechidae) và 1 loài cá cúi (họ Bò biển Dugongidae). Đây là các loài động vật có vú ăn thực vật sinh sống ở sông, đầm lầy, ven biển.
Доисторический ареал
Современный ареал
Сире́ны[2] (лат. Sirenia) — отряд травоядных млекопитающих, живущих в воде. Прародиной сирен, предположительно, является Африка, а их ближайшими родственниками — хоботные и даманы.
Наряду с китообразными и ластоногими, сирены — третий большой таксон живущих в воде млекопитающих. В отличие от тюленей они, однако, не могут передвигаться по суше из-за слабости своих конечностей. С китами их тоже нельзя сравнить, поскольку они обычно обитают в прибрежном мелководье или даже в пресной воде.
Сирены — массивные животные с цилиндрообразным телом. Их передние конечности превратились в плавники, а задние в ходе эволюции полностью исчезли, их остатки невозможно установить даже в скелете. Спинного плавника, как у некоторых видов китов, у сирен нет. Хвост преобразился в плоский задний плавник. Кожа очень толстая и со складками, волосяного покрова нет. Морда вытянутая, но приплющенная, а не острая. Её окружают твёрдые и чуткие усы, которыми сирены осязают объекты. Ноздри расположены сравнительно высоко. Объём лёгких регулируется независимо друг от друга, что позволяет смещать центр тяжести и повышает устойчивость. По сравнению с туловищем, голова довольно крупная, тем не менее объём мозга по отношению к размерам тела один из самых малых среди всех млекопитающих. Количество и форма зубов у отдельных родов сирен весьма варьирует. Резцы часто встречаются в вырожденной форме, а клыки отсутствуют у всех современных видов. Передняя часть нёба покрыта мозолистыми слоями, что, вероятно, помогает при еде. Мозолистым является и короткий язык.
Сирены живут в одиночку или в небольших группах. Они передвигаются всегда медленно и осторожно. Их пища исключительно вегетарианского характера и состоит из морской травы и водорослей. Поскольку коренные зубы постоянно истираются об осевший на поедаемые водоросли песок, то на место сточенных зубов встают зубы, растущие глубже во рту. Продолжительность жизни сирен составляет около двадцати лет.
У сирен имеются общие с хоботными и даманами сухопутные предки. Наиболее ранние известные ископаемые сиреноподобных животных датируются ранним эоценом и их возраст составляет около 50 миллионов лет. Эти животные были четвероногими и травоядными, ещё способными передвигаться по суше, но уже жившими преимущественно в мелкой воде. Впоследствии предки сирен были весьма успешными и распространёнными зверями, что доказывают многочисленные окаменелые останки. Довольно быстро исчезли задние конечности, взамен развился горизонтальный хвостовой плавник.
В эоцене сформировались семейства Prorastomidae (†), Protosirenidae (†) и дюгоневые (Dugongidae). Ламантины появились по преобладающему среди зоологов мнению лишь в миоцене. От первых двух семейств не осталось следов уже в олигоцене, с тех пор отряд сирен делится только на два семейства. В миоцене и плиоцене сирены были гораздо многочисленнее и разнообразнее, чем сегодня. Вероятно, что изменения в климате, произошедшие в плейстоцене, существенно сократили отряд сирен.
Двумя современными семействами сирен являются:
Название сирен происходит от сирен из греческой мифологии, так как издали их легко спутать с купающимися людьми. Однако пение легендарных сирен никак не подходит к этим животным. Христофор Колумб был хоть и не первым человеком, увидевшим сирен, но известно о том, что он упомянул их в своём дневнике в 1493 году.
Все современные виды сирен считаются находящимися под угрозой. Основной опасностью для них являются моторные лодки, которые своими винтами серьёзно калечат этих любящих мелководье зверей. Ещё одной угрозой является разрушение человеком окружающей среды и проникновение в их традиционные ареалы. Из-за своего обмена веществ сирены нуждаются в большом количестве водорослей, а их наличие напрямую связано с качеством воды, всё более падающим из-за влияния человека.
Сире́ны (лат. Sirenia) — отряд травоядных млекопитающих, живущих в воде. Прародиной сирен, предположительно, является Африка, а их ближайшими родственниками — хоботные и даманы.
海牛目（学名：Sirenia）在海洋哺乳動物中是相當特殊的一群，所屬物種均為植食性，以海草與其他水生植物為食。現存共有四種海牛目動物，分為兩個科：海牛科（Trichechidae）及儒艮科（Dugongidae）。海牛科包含3種生存在大西洋水域的海牛；儒艮科则包含生存在太平洋及印度洋的儒艮（Dugong dugon）及已灭绝的大海牛（Hydrodamalis gigas）。
海牛目動物相當適應水中生活，牠們有流線形的身體，沒有後肢與背鰭，身上毛髮稀疏，前肢呈槳狀便於游泳。儒艮科與海牛科的體型相似，由尾部可明顯分辨兩者：海牛科的尾巴寬大而略呈圓形，儒艮科則為V形尾，近似於海豚的尾鰭。
海牛目有厚而可移動的嘴脣，表面覆有濃密的短毛，可抓取海草送進口中。牠們演化出特殊的牙齒替換系統，以因應食用多纖維食物造成的牙齒磨損。海牛僅具臼齒，更新方式不是一顆掉了後再重新長出新牙，而是整列牙齒由顎的末端水平地往前移動，當牙齒移動至顎的最前端時，牙根會逐漸被吸收終至脫落，跟象的牙齒結構有點像。儒艮的上下顎各有三對臼齒與前臼齒，隨著年齡增長，牠們的前臼齒與第一對臼齒會脫落，剩餘的臼齒則會終生生長。雄性有兩顆大型門齒，在青春期時會突出嘴邊，但當嘴巴閉上時會被嘴脣蓋住。沒有外耳殼，只在頭部兩側各有1個很小的耳孔；2個鼻孔皆位於吻部的頂端，潛水時會被皮膜掩蓋。雌性有1對乳房，乳頭位於前肢基部處。
牠們的肺很大，是浮力的主要來源；橫膈膜的位置相當特殊，不像人類般與肩膀平行，而是大致與背、腹部平行，推測可能與浮力的調節有關。骨架非常厚重，尤其是肋骨，除了有鉛垂般幫助下潛的功能外，對於鯊魚等天敵的衝撞也有一定的抵禦能力。皮膚相當厚，體內儲存有許多脂肪，但脂肪厚度通常不及鯨類的鯨脂。
雄性海牛目動物沒有外露的生殖器，隱藏於腹部中段；雌性生殖器接近肛門，在尾柄前方。懷孕期一般約1年以上，1胎僅產1子。
已知最早的化石約在距今5千萬年前的始新世早期，到了漸新世與中新世時期是海牛目最繁盛的時候，之後便逐漸衰退，原因可能是氣候寒冷化、海洋環境變動，或是古代人類獵捕等造成。最早的海牛目動物大小相當於今日的豬，有四隻腳，居住於岸邊。儒艮科約在始新世末期出現，外型已相當接近今日的儒艮，出土化石不少；海牛科可能在漸新世初期演化出來，現有化石數量較少。目前對於海牛目的演化分歧情形仍有許多疑問，各科分歧的時間點也尚有爭議，但關於“由陸棲至海生”的演化途徑由於化石充足已有完整理論提出。
雖然外型上有相當大的差異，不過由考古學與比較解剖學上的證據顯示，現生哺乳類中與海牛目親緣關係最近的是長鼻目（Proboscidea，象屬此目）。
近幾世紀以來，海牛目的族群皆已明顯下降，在許多區域已滅絕。族群減少的主要因素是由於人類活動的干擾，雖然已受保護，但在其棲息地內仍然不時遭到獵殺，在某些地區的市場上甚至仍公然買賣海牛肉。海牛的死亡威脅還包括遭到運河水門夾傷與陷於漁網中導致的窒息。儒艮也常死於漁業拖網、捕鯊魚與海龜網，其他包括炸魚、海面原油汙染、龍旋風與暴風侵襲、寄生蟲、虎鯨與鯊魚的捕食等。
本文介绍的是海洋哺乳动物。 關於挪威重金属乐队，請見「Sirenia」。 關於牛在海上耕作的文化，請見「芳苑鄉#特產」。 海牛目（学名：Sirenia）在海洋哺乳動物中是相當特殊的一群，所屬物種均為植食性，以海草與其他水生植物為食。現存共有四種海牛目動物，分為兩個科：海牛科（Trichechidae）及儒艮科（Dugongidae）。海牛科包含3種生存在大西洋水域的海牛；儒艮科则包含生存在太平洋及印度洋的儒艮（Dugong dugon）及已灭绝的大海牛（Hydrodamalis gigas）。
ジュゴン目（ジュゴンもく）もしくは海牛目（かいぎゅうもく）は、海生哺乳動物の分類名。ジュゴンとマナティーの仲間が含まれる。現生種では2科4種のみの小さなグループである。
ジュゴン目の動物はいずれも草食性の温厚な動物である。水中生活に適応して前脚が鰭（ひれ）になっており、後ろ脚は退化し胴体に隠れてしまっている。
ジュゴン目の動物には、草食性の海生獣に特有の問題としてエサとなる植物を胃内で発酵させることによって発生するガスの問題があった。大量のガスが体内にたまり比重が小さくなることによって、潜水・遊泳は困難となる。この動物たちは、他の動物よりも比重の高い骨格を備えることで、この問題に対応していると考えられる。
ジュゴン目はジュゴン科とマナティー科の2科に分かれるが、いずれも暖かい地域の浅海に生えるアマモなどの海草類を主なエサとする。アマモは藻類ではなく、単子葉類の顕花植物であり、陸上の草に近い植物である。ジュゴン目の分布域が主に熱帯から亜熱帯に限られていること、また、ジュゴン目が進化史上あまり繁栄しなかったこと（中新世・鮮新世にはそれなりに多様化を遂げているが）は、アマモ類の生息状況による制限があったためである。
これらの動物は、人魚伝説のモデルになったと言われている。
また、ジュゴン目のラテン名 Sirenia は、ギリシャ神話に登場する女怪セイレーンに由来する。セイレーンは、その妖艶な姿と歌声で船乗りたちを魅了し、海に引きずり込んだとされる。
海生の哺乳類には、ジュゴン目、鯨偶蹄目のクジラ類、ネコ目鰭脚下目（アザラシ等）、絶滅した束柱目（デスモスチルス目）の4つのグループがある（これらのほかに、ラッコなども海で暮らす哺乳類に数えられる）。このうち、比較的繁栄した2つのグループ、クジラ類と鰭脚下目が肉食性であるのに対して、2つの小さなグループ、ジュゴン目は草食性、束柱目の食性は今なお不明（一般には草食性中心ではないかとされる）である。
カイギュウ類（ジュゴン目）は、一見アザラシ類やイルカ類と姿が似ているが、カイギュウ類とこれら鰭脚類やクジラ類との間に系統的な類縁関係はなく、収斂進化である。
始新世のはじめに、近蹄類の1種から分岐したと考えられるが、同じく近蹄類から派生したと考えられるゾウ目（長鼻目）と近縁であり、ゾウ目から直接分岐したとする説もある。ゾウ目、ジュゴン目と、同様に近縁の束柱目は、テチス海周囲で初期の放散を開始したと見られ、「テチス獣類（テチテリア Tethitheria）」という上位クレードにまとめられる。
（†は絶滅）
ジュゴン目の現生群は、ジュゴン科とマナティー科の2科に分類される。
ジュゴン目の最古の化石は、ジャマイカの始新世の地層で発見されたペゾシーレン（ペゾシレン）Pezosiren である。ペゾシーレンは、水生に適応しながらも、四肢を持ち、陸上での体重負荷に耐える関節を残していたと見られる[1]。
ペゾシーレン 骨格
ジュゴン
ステラーカイギュウ 骨格
アマゾンマナティー イラスト
ジュゴンはインド洋、太平洋に生息しており、マナティーは大西洋、フロリダ、アマゾン川など大西洋に注ぐ河川に生息している。
日本の南西諸島に少数のジュゴンが生息するが、これはジュゴン分布域の北限である。
絶滅したステラーカイギュウは、ベーリング海を中心に生息していた。
マナティーの分布。緑がアメリカマナティー、赤がアマゾンマナティー、オレンジがアフリカマナティー
ジュゴンの分布
ジュゴン目の別名、海牛目（海牛類）は、マナティーを指す「海牛（カイギュウ）」から来ている。「マナティー」の名が一般化した現在、現生のマナティーがこの名で呼ばれることはほとんどなくなったが、絶滅種のステラーカイギュウをはじめ、化石種の多くにも「○○○カイギュウ」の名が付けられ、これら絶滅種は「カイギュウ（類）」と呼ばれることが多い。
日本では約30か所でカイギュウ類の化石が発見されている。発見地の約20か所は北海道であり、ステラーカイギュウと同じ寒冷適応系のカイギュウ類が多い。
바다소목(Sirenia)은 포유류의 한 목이다. 해안에서 살며 초식동물이다. 고래처럼 바다에 살면서 해초 등의 식물질을 먹는다. 앞다리는 지느러미 모양이다. 코 끝이 굵고 둥글며, 귀가 없고 털이 엉성하게 나 있다. 머리뼈가 튼튼하며, 꼬뼈가 없다. 특히 아래턱이 굵고 튼튼하다. 위는 여러 방으로 나뉜 복잡한 구조를 하고 있다. 듀공·매너티 등의 4종이 알려져 있다.
그리스 인들이 인어로 오인했던 동물로 추측되는 바다소는 강가나 해안가, 습지 주변에서 서식한다. 바다소목의 동물들은 지난 5천만 년간 진화를 거듭해 왔으며 그들 중에서 듀공과 매너티가 포함된다. 지방질의 몸집에 숨을 오랫동안 참을 수 있도록 두개골이 아주 발달되어 있다. 매너티와 듀공을 보더라도 두개골격이 아주 잘 발달되어 있으며 두 동물 모두 엉엉 우는 듯한 소리를 내는데 아주 쾌활한 성격을 지녔다. 두 개의 젖꼭지가 있으며 코끼리가 바다소와 가장 가까운 육지 친척인 것으로 추측된다.
매너티 종과 듀공 모두 멸종 위기종이다. 세 개의 종인 매너티 종은 인간의 해양 개발과 서식지 파괴로 이미 멸종 수위에 거의 이른 것으로 추측된다. 이미 스텔라 바다소는 포획에 의해 18세기 멸종하였다. 이들은 해양 포유류 중 유일한 초식동물로 분류된다. 바다사자와 돌고래, 물개 등과 다르게 바다소목 종만이 해초를 먹는다. 신진대사가 원활하지 못한 탓에 온도가 차가워지면 적응력이 떨어진다. 또한 바다소목의 동물들은 물에서만 사는 포유류이기 때문에 새끼를 낳기 위해서도 뭍으로 나가지 않는다.
.jpg)
.jpg)
_(1024x678)_(7158641950).jpg)
Commons ponúka multimediálne súbory na tému 
Wikidruhy ponúkajú informácie na tému 
_colourised.png){kind=small}
_(Chrysochloris_asiatica).jpg){kind=small}
_(Tenrec_ecaudatus).jpg){kind=small}
