La paloma (Macrolepiota procera del grec Macro: gran; lepiota, lepís: esquama, otós: orella ("gran orella esquamosa"); del llatí procera, procerus: alt, esvelt) també anomenat apagallums,[1] bolet del frare, cama-seques, capell del senyor, coloma, cogomella, cogombre, farinosa, maneta, pamperol, pampinella o pimpinella (farinosa), paraigua o paraigües, pota d'ase i senyal d'alzina és un bolet comestible de l'ordre dels agaricals. És un bolet molt vistós i fàcil de reconèixer. Creix en tota mena de boscos, més abundant en llocs oberts, als marges dels boscos, als prats (en especial sobre terreny silici). És molt comú i es pot trobar en grups nombrosos a finals d'estiu i tardor. És molt bon comestible, apte per fer a la brasa o arrebossat. Cal, però, rebutjar-ne el peu per ser massa dur i fibrós. Quan el barret encara està tancat, es pot farcir de carn i es pot fer al forn, amb mantega i formatge ratllat.
És el més gran bolet de làmines. Tot i que les mides normals són 10-30 cm d'alçària i 10-25 cm de diàmetre barret, pot assolir mides espectaculars de 40 cm d'alçària i 35 cm de barret.
De jove, el barret és esfèric o ovoide. En créixer, s'obre i s'aplana, podent assolir formes molt variades des d'aplanat deprimit fins a lleugerament umbonat. La cutícula, que inicialment és llisa, aviat s'esquinça formant grans esquames cotonoses de color bru fosc tirant a vermellós, fàcilment separables, sobre un fons molt fibril·lós de color gris-crema, al centre és més fosc i menys esquamós.
Les làmines més pàl·lides, de color blanc-crema, són amples i atapeïdes i no arriben a tocar el peu i soldades a un collar. El peu, del mateix color que el capell, és separable i està proveït d'un anell doble que es pot fer córrer amunt i avall. La carn, tova i blanquinosa al barret i molt fibrosa al peu, d'olor suau i fruitada, té un gust semblant al de les avellanes.
Lepiota helveola pràcticament té el mateix aspecte de la paloma, però en petit. Forma part de Lepiota brunneoincarnata, totes metzinoses. De mida petita, pot fer entre 2 i 8 cm. d'alçada. Però a part de la mida, és molt fàcil d'identificar perquè la seva carn es torna rogenca en trencar-la. Provoca intoxicacions semblants a la farinera borda (Amanita phalloides). Aquest fong és el causant de diverses intoxicacions mortals a Catalunya en què els intoxicats havien collit els exemplars a uns jardins públics. Per evitar confusions, cal rebutjar totes les lepiotes de talla petita.
La presència d'anell al peu fa que, per molta gent, sigui poc atractiu i considerat verinós, possiblement per la semblança amb els bolets del gènere Amanita, alguns d'ells mortals, però aquests tenen una volva a la base del peu, i l'anell és més baix i mai no és mòbil.
Exemplar jove
Abans d'esclatar
Un grup de diverses mides
La mida ideal
.jpg)
La paloma (Macrolepiota procera del grec Macro: gran; lepiota, lepís: esquama, otós: orella ("gran orella esquamosa"); del llatí procera, procerus: alt, esvelt) també anomenat apagallums, bolet del frare, cama-seques, capell del senyor, coloma, cogomella, cogombre, farinosa, maneta, pamperol, pampinella o pimpinella (farinosa), paraigua o paraigües, pota d'ase i senyal d'alzina és un bolet comestible de l'ordre dels agaricals. És un bolet molt vistós i fàcil de reconèixer. Creix en tota mena de boscos, més abundant en llocs oberts, als marges dels boscos, als prats (en especial sobre terreny silici). És molt comú i es pot trobar en grups nombrosos a finals d'estiu i tardor. És molt bon comestible, apte per fer a la brasa o arrebossat. Cal, però, rebutjar-ne el peu per ser massa dur i fibrós. Quan el barret encara està tancat, es pot farcir de carn i es pot fer al forn, amb mantega i formatge ratllat.
